Just Deploy It!

Etiqueta: inclusió

  • 10 propostes per millorar la inclusió de l’alumnat adoptat

    Moltes famílies amb fills o filles adoptats han viscut un bon nombre d’entrebancs en els seus processos d’aprenentatge. Moltes d’elles han buscat les raons per les quals les seves criatures tenien dificultats per afrontar la quotidianitat de l’aprenentatge escolar. Una de les principals conclusions a les quals moltes han arribat és que els seus fills i filles presentaven símptomes associats al trauma relacional primerenc. El trauma és el resultat d’haver viscut de manera continuada durant la primera infància un conjunt de carències, negligències o experiències adverses en diversos àmbits, tant socialment i emocional, com en l’aspecte físic o neurològic. Té unes conseqüències invisibles i duradores i es manifesta de formes molt diverses; les més comunes: un estat d’estrès continuat, dificultats per regular les emocions o comportaments disruptius, difícils d’explicar.

    Què es pot fer des del sistema educatiu per oferir una millor resposta educativa i millorar la inclusió dels infants amb trauma relacional primerenc? Les associacions Amics d’infants del Marroc (IMA), Associació de famílies de nens i nenes d’Etiòpia (AFNE), ADOPColombia i PETALES van començar a treballar fa un any per mirar de donar resposta a aquesta pregunta. Del treball n’ha sortit una guia que té el suport de l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció i que es presenta al Departament d’Educació.

    S’apunten, continuació, deu idees i propostes agrupades en dos apartats: què pot fer l’escola i què pot fer el sistema educatiu, entenent per sistema tot allò que es refereix a l’organització i ordenació de l’educació.

    L’Escola

    L’Escola pot construir una estratègia, basada en que l’entorn escolar de l’infant sigui protector, un entorn acollidor en el qual créixer, aprendre i desenvolupar-se, però cal una estratègia escolar per fer front a aquest repte, una estratègia per als docents, una estratègia de classe, una estratègia de relació amb les famílies, amb els recursos de l’entorn i amb els professionals.

    Els docents han de poder disposar de les ajudes necessàries (per tant, que aquestes s’identifiquin clarament, i es reconeguin com a tals) i les eines que els permetin posar en pràctica aquestes estratègies.

    1. La mirada i el benestar emocional

    Sense benestar emocional no hi ha aprenentatge sòlid, ho sabem, per això cal una observació atenta davant de qualsevol infant amb trauma relacional primerenc. Aquest és el punt de partida de qualsevol actuació. Ser capaços de mirar més enllà de les categories, una mirada que ens permeti canviar la perspectiva amb la qual els professionals ens adrecem a ells: no és un infant que no vol, és un infant que no pot.

    1. Creació d’un entorn coherent, segur i predictible

    Basat en experiències positives, en la confiança, en el reforçament del vincle amb l’adult referent a l’escola. I això requereix evidentment de temps, de mesurar les exigències, de motivar. l de buscar un mecanisme de relació que afermi la posició de l’infant, que asseguri el benestar que permet aprendre, amb interès cap a ell, amb rutines clares, amb molta paciència també, amb molta comprensió.

    1. Un Pla d’acollida (de l’escola i la família)

    Pensar bé quan i com un infant s’incorpora a un centre escolar, en quines condicions, què passa quan s’incorpora, com es treballen les relacions amb els iguals, amb els adults, què passa amb el seu rendiment acadèmic, com s’aborda la seva preparació per als aprenentatges, la seva conducta i què l’ajudarà regular les seves emocions. Cal un pla que el reforci a ell i asseguri que l’escola és aquest espai confiable que necessita amb uns referents que creuen en ell.

    1. Una valoració i una adaptació curricular

    És necessari concretar el pla en el dia a dia a l’escola i a l’aula. Cal un Pla individual per cada criatura que permeti estar molt atent a què li passa i que generi estratègies d’actuació; pactant amb ell on seu, per exemple, què fa, acompanyant-lo a relacionar-se, evitant els càstigs, no comparant-lo i sobretot oferint-li possibilitats que ell pugui escollir, que l’ajudin, que no el forcin, que li permetin fer passos endavant.

    1. Reconèixer la diversitat

    I tractar-la, amb materials didàctics i de suport que posin en valor els orígens, la complexitat dels processos de creació d’identitat (no són d’allà, no són d’aquí), però sobretot que evitin les etiquetes, que cuidin el llenguatge, que sigui molt inclusiu i que treballin les emocions que genera la diferència.

    1. La funció i el rol dels docents

    Més enllà de l’observació atenta, de fugir de les categories, pensar com ens situem davant d’un infant que ha patit una adversitat primerenca, què fem amb la seva por, com reconeixem les seves dificultats, com ens hi vinculem i generem estratègies per ajudar-lo, i les compartim amb la resta de docents, amb les famílies, però també amb la resta de professionals que es relacionen amb l’infant (els monitors de menjador, per exemple).

    Sistema educatiu

    El sistema pot reconèixer l’existència del Trauma Relacional Primerenc i adoptar mesures d’actuació que facilitin la inclusió. El decret d’inclusió, reconeix la incorporació tardana, la falta de domini de la llengua, una escolaritat prèvia deficitària, entre altres elements, però l’adopció no apareix referenciada com a element a tenir en compte. No es reconeix l’abandonament ni l’adversitat primerenca o el trauma relacional primerenc.

    1. Cal un reconeixement

    Que el sistema reconegui (no només els docents o centres amb bona voluntat, que són molts) l’existència del Trauma Relacional Primerenc, a través de la manifestació dels seus símptomes. La guia aporta referències sòlides en aquesta línia.

    1. Cal una valoració

    Que es reconegui el Trauma relacional primerenc com una Necessitat Específica de Suport Educatiu (NESE) i, més con concret, com una Necessitat Educativa Especial (NEE) que doni lloc a un Pla individualitzat (PI). Una valoració que desenvolupi les estratègies a seguir, que ajudi els docents a treballar amb els infants i també a les famílies a relacionar-se amb l’escola i el sistema educatiu.

    Recordem que les necessitats educatives especials s’avaluen considerant el funcionament de l’infant dins el seu context educatiu, independentment de la seva condició personal i social. El Trauma Relacional Primerenc (TRP) es manifesta, com hem vist, en un conjunt de conductes que, correctament identificades, permeten oferir als infants uns suports per afavorir l’aprenentatge en condicions d’equitat.

    1. Calen els mateixos mecanismes

    Els mateixos mecanismes que el sistema ja contempla per a cada una de les especificitats i necessitats educatives, però uns mecanismes adaptats al trauma relacional primerenc. Parlem de formació per reconèixer-lo, per tractar-lo. Parlem de protocols, maneres de detectar-lo. Parlem d’assessorament i parlem sobretot d’actuacions, de què fem davant d’un infant que ha estat abandonat, que després ha estat adoptat, traslladat de país, que és estimat, però que  té dificultats que venen d’haver viscut situacions adverses. I d’aquí surt la  darrera idea.

    1. A la majoria d’infants adoptats se’ls sol considerar “normals”, “i ho són”, però en molts casos són alumnes amb unes necessitats especials que altres no tenen. Tenen una ferida primària que els genera unes dificultats especials a les quals el sistema educatiu ha de poder donar resposta per garantir-los el seu dret a l’èxit educatiu i a una inclusió plena.

     

    Aquest article resumeix algunes de les aportacions que s’exposen al document “Propostes per a la Millora de la resposta educativa de l’alumnat Adoptat/Acollit”  elaborat per Xavier Garcia, Alfonso Hernández, Nerea Larumbe, Vinyet Mirabent i Jordi Plana, per encàrrec de les associacions Amics d’infants del Marroc (IMA), Associació de famílies de nens i nenes d’Etiòpia (AFNE), ADOPColombia i PETALES.

  • Noemí Font: «L’única manera d’aconseguir els recursos és que les famílies siguem implacables»

    Diu Noemí Font que ni li agraden ni se sent còmode amb les situacions de conflicte, i que sap gestionar millor les dels seus alumnes que les pròpies. Ningú no ho diria, vist el que li ha caigut en pocs anys: ha hagut de batallar perquè a la seva filla l’assistís dos cops al dia una infermera a l’escola; ha forçat una revisió dels estàndards dels parcs infantils de Barcelona, ja que són menys inclusius del que pregonen; ha impulsat unes curses per a infants amb modalitat reduïda que s’estan convertint en un fenomen de masses. I tot això sense cap associació al darrere i amb el poc temps lliure que queda després de completar la doble jornada de mestra de primària (de música normalment, però també ha estat tutora i aquest any ho és d’educació especial) i mare de dues criatures.

    “Jo podria renunciar als meus drets per no haver-me de barallar amb ningú, però als de la meva filla… si no la defenso jo, qui ho farà?”, comenta Noemí Font, en conversa amb aquest diari. L’Emma Joana ara té set anys i fa 1r de primària, però quan va entrar a l’escola bressol ja va ser un drama trobar la forma que un professional especialitzat (és a dir, una infermera) es pogués ocupar d’atendre una necessitat sanitària de la petita durant les hores que estava al centre. La lesió medul·lar li causa continència urinària i per tant només pot fer pipí mitjançant un sondatge que encara no està en condicions de fer-se ella mateixa. A casa el fan els seus pares, però a l’escola això no ho podia assumir cap professional educatiu. Per això inicialment no la volien a la bressol del barri, i per això, quan va arribar a P3, algú va pensar que d’això se’n podria ocupar… la vetlladora. “Amb tots els respectes –opina la mestra–, és com si quan vaig al ginecòleg em diguessin que la citologia me la farà el guarda de la porta, que és molt bona persona”.

    Un i altre tema es van solucionar, no sense abans haver-los de suar molt. I encara hi ha hagut una tercera edició d’aquesta pugna per tenir uns minuts d’infermera al dia quan la família ha canviat de municipi, i per tant d’escola i de serveis territorials, als quals no els constava aquella necessitat. “Reclamar els drets del teu fill a l’escola genera tensions, això és indubtable, però a mi també em genera un malestar que no hauria de tenir”, comenta Font. “El problema –afegeix– és que l’escola és qui dona la cara, però qui posa els recursos és el Departament. Sense aquests recursos, l’escola ho té molt difícil i l’única manera d’aconseguir-los és que les famílies siguem implacables, perquè presentant instàncies per escrit no s’arriba enlloc”.

    Noemí Font, que també és autora d’un conte infantil (La revolució Shiwa) en el qual la protagonista és una nena amb mobilitat reduïda, ha usat el seu altaveu a les xarxes i als mitjans per donar a conèixer el seu i altres casos, com fan altres mares amb fills amb discapacitats o malalties cròniques. Segons sosté, tot hauria de ser molt més senzill: “Hauríem de poder anar a l’escola amb els informes mèdics i t’haurien de posar els recursos que el teu fill o filla necessita”. Per cert, tots els beneficis de La revolució Shiwa es destinen a la recerca sobre espina bífida en nadons i nens que es du a terme a l’Hospital Vall d’Hebron.

    «Cap parc infantil és realment inclusiu»

    La història de les curses també convida a una reflexió. Però abans s’ha de conèixer la batalla prèvia: la dels parcs infantils pretesament inclusius. “No n’hi ha cap que ho sigui –afirma Noemí Font–, i d’aquí va venir la meva lluita, de veure com l’Ajuntament anava inaugurant parcs que deia que eren inclusius i accessibles, quan l’únic que hi havia era un gronxador amb forma de cistella. Aquest és un criteri molt pobre. Per considerar que un parc és accessible com a mínim ho haurien de ser el 50% dels seus elements, als infants amb mobilitat reduïda no els pots dir «gronxa’t aquí una estona i tornem cap a casa», volen pujar a tota arreu!”.

    Font es va reunir amb la tinent d’alcaldessa Janet Sanz i amb l’arquitecte municipal en cap, Xavier Matilla, els quals es van comprometre a impulsar una comissió, amb tècnics i entitats socials, per determinar com havien de ser els parcs infantils. Però tot seguit va arribar la pandèmia i la cosa va quedar aturada. O mig aturada, ja que Matilla li ha assegurat recentment a Font que hi segueixen treballant. Però és que aviat hauran passat dos anys! “Existeix un dossier de recomanacions fet per la Xarxa d’Accessibilitat i Vida Independent (XAVI), que està molt bé. Però son recomanacions, que per tant no obliguen, i el que volem és una norma que obligui de cara al disseny dels nous parcs”, explica la mestra.

    «Volem que puguin sentir l’adrenalina d’una cursa»

    Totes aquestes aventures Font les ha anat narrant a Twitter, on ha connectat amb la seva cara més solidària (si bé també ha tingut algun tast de la cara fosca). Un dia va publicar una foto fent una cursa amb la seva filla pel carrer, i entre les diverses reaccions li va cridar l’atenció la d’una entitat sevillana anomenada Carros de Fuego, que li deia que a la capital andalusa fa temps que organitzen curses per infants amb caminadors. Aleshores va retuitar aquest tuit preguntant en veu alta si no seria bonic organitzar el mateix per les festes de la Mercè de Barcelona, una idea que va recollir un munt de reaccions positives. I va cridar l’atenció del programa Bàsics de Betevé. “En aquest temps –explica Font– he après que l’oportunitat de tenir un altaveu s’ha d’aprofitar, perquè si no ho fas et quedaràs com estàs i si ho fas pot passar alguna cosa”.

    Imatges de la primera cursa infantil adaptada al Barri Gòtic (14/8/21) | Fotos: Juanma Ramos

    El que va passar és que la malaptesa d’algun responsable municipal va fer la resta. Perquè el rebombori social i mediàtic la va empènyer a unes noves negociacions amb l’Ajuntament, i després de diverses anades i vingudes finalment va rebre una negativa com a resposta perquè a la Mercè ja es feia una cursa inclusiva… de dos kilòmetres! “Si es tracta d’empènyer una cadira la pots fer tan llarga com vulguis, però si volem que facin la cursa de manera autònoma i donar-los la oportunitat de sentir l’adrenalina al cos, ha de ser de 40 metres com a màxim”, comenta. Aleshores Font va explicar la negativa per twitter “i l’allau de missatges va ser al·lucinant, i em tornen a entrevistar al Bàsics, i tot això fa bullir l’olla, i comencen a aparèixer associacions de veïns que s’ofereixen a organitzar la cursa dins dels actes de la festa major del seu barri”.

    Les primeres en oferir-se van ser l’Eixample i la Sagrera. Però la primera cursa per infants amb mobilitat reduïda la van organitzar (amb l’assessorament a distància de l’entitat sevillana) en el marc de les festes del Barri Gòtic l’agost de 2021, ja que, per calendari, era la primera que tocava. Va ser un èxit de participació i de públic espaterrant. I els mitjans s’hi van bolcar. A partir d’aquí, se n’han seguit organitzant més, per generació espontània. A barris de Barcelona i a fora: Santa Coloma, Vic, Girona… La que fa tretze va tenir lloc fa un parell de setmanes a Sitges. I n’hi ha més en camí. “Tinc la satisfacció i l’alegria que cada vegada que se’n fa una la gent m’ho explica i jo ho revisc com si fos una victòria pròpia”, diu Font. Vist amb perspectiva, considera que la negativa inicial de l’Ajuntament de Barcelona va ser un cop de sort: “Si m’hagués dit que sí segurament hauria passat molt més desapercebuda dins dels actes de la Mercè, i difícilment s’hauria generat tot el que s’ha generat a partir de la primera cursa”.

    I què persegueixen aquestes curses? “Penso que posem aquests nens a la vista de tothom i fem una activitat com la que podria fer qualsevol altre nen, i sense cap altre objectiu darrera que no sigui fer esport i passar-ho bé. No és una activitat per recaptar fons per a una entitat ni per ajudar a una causa, no, això és per competir i fer esport, i per fer-ho no en un lloc amagat, sinó a la vista de tothom i en un context de festa major”, comenta Noemí Font. Però també admet que una cursa puntual no és el mateix que unes extraescolars d’atletisme, natació o qualsevol esport d’equip, en resum, una activitat esportiva al club del barri i no a la institució especialitzada que obliga a creuar cada vegada tota la ciutat. “Què potser no hi ha esportistes paralímpics? Doncs pels infants també fan falta adaptacions i que els monitors s’asseguin i rumiïn una mica com es poden fer”, opina Font.

    I hi haurà més batalles, això sembla inevitable. Perquè els nens com l’Emma Joana no han de ser menys que ningú, en cap àmbit ni en cap cas.

  • Per què l’Aleix no pot anar a l’escola de la seva germana?

    L’Aleix farà tres anys a l’agost, i al setembre li correspondria començar P3. Viu al barri de Gràcia amb els seus pares i la seva germana Júlia, que en té vuit, i per això els seus pares, a l’hora de fer la preinscripció, només van posar un centre, el mateix on va la seva germana, el Col·legi Claret de Gràcia. Però l’Aleix té una circumstància que el fa especial: va néixer amb una malaltia minoritària anomenada Miopatia Miotubular, una alteració genètica que generalment no supera l’embaràs i el part, i dels que ho fan la meitat no passen dels dos anys, la qual cosa explica per què a Espanya només hi ha dotze persones amb aquesta malaltia. L’Aleix és un d’ells. L’esperança de vida és curta i els pares ho saben, però també que en totes aquestes malalties minoritàries la ciència es fa dia a dia.

    Segons explica Alba Jardiel, la mare de l’Aleix, el Col·legi Claret sempre s’ha mostrat predisposat a acollir l’Aleix, sempre que es garanteixi el suport intensiu per les atencions sanitàries que precisa. En la publicació de la llista provisional de places, l’Aleix sortia en primer lloc, ja que tenia tots els punts possibles (per residència, germana al centre, discapacitat…), però en la llista definitiva el seu nom va desaparèixer. L’administració educativa, després de veure l’informe de l’EAP i la inspecció, considera que l’escola ordinària no és el lloc adequat per l’Aleix, ja que l’atenció que necessita només la pot obtenir en un centre d’educació especial, i no en un qualsevol. Els dos que ha proposat (Nexe i Nadis) estan especialitzats en alumnes amb pluridiscapacitats. La família ho refusa i segueix insistint en el Col·legi Claret, en el qual, a més, han quedat places vacants, de les normals i de les reservades per l’alumnat amb necessitats educatives.

    “Creiem que a l’Aleix l’ajudarà estar envoltat de companys i companyes en un entorn ordinari, ha de tenir l’oportunitat d’intentar-ho, però si arribem a la conclusió que no ha estat bona idea serem els primers que demanarem un canvi”, explica la mare.

    Els metges recepten educació

    La primera explicació del Consorci d’Educació de Barcelona, a consultes d’aquest diari, va ser que els informes mèdics de l’hospital on es tracta l’Aleix recomanaven el centre especial. La mare ho nega. I aporta un informe del doctor Andrés Nascimento, coordinador de la Unitat de patologia neuromuscular de l’Hospital de Sant Joan de Deu, en el qual, després de la descripció de les seves necessitats mèdiques per respirar i menjar –que no són menors–, afegeix que “malgrat les limitacions en la mobilitat, funció respiratòria i la deglució, l’Aleix presenta capacitat per interaccionar i comunicar-se de forma no verbal amb els seus pares, expressar necessitats i emocions. És important oferir en l’àmbit escolar l’oportunitat d’integració i sociabilitat conjuntament amb les cures en l’àmbit sanitari específiques”.

    I en un altre informe de la pediatra Isabel Torrús, del Servei de Malaties Cròniques Greus del mateix hospital, s’insisteix que “la miopatia miotubular a priori no afecta el nivell cognitiu dels pacients com l’Aleix, per la qual cosa la nostra unitat no veu cap contraindicació amb el fet que pugui anar a l’escola ordinària, sempre que hi hagi una persona capaç de realitzar totes les cures que l’Aleix necessita. És beneficiós per ell aprendre a usar sistemes de comunicació augmentativa per facilitar la comunicació amb els nens del seu entorn”.

    A banda, o conjuntament, a la qüestió estrictament sanitària, hi ha la dels recursos. L’administració ha explicat a la família que no existeixen els recursos que fan falta per escolaritzar el seu fill en un entorn ordinari, perquè bàsicament no existeix la figura de la infermera escolar. «Sembla mentida que l’administració s’oblidi que l’escola és inclusiva quan els recursos van on es troba l’alumne i no l’alumne on es troben els recursos», diu Noemí Santiveri, portaveu de la Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva, que està donant suport a la família de l’Aleix, i «sembla mentida que continuï utilitzant l’argument dels recursos, quan cada vegada que un assumpte com aquest ha acabat als tribunals ha estat incapaç de demostrar davant la justícia que aquests recursos no hi són”. Santiveri també és mare d’un adolescent amb una malaltia minoritària que va precisar suport de vetlladora especialitzada des de P3 fins a 3r d’ESO (ara està acabant 4t, encara confinat a casa perquè no té la vacuna). «Les vetlladores que ha tingut el meu fill no eren infermeres, però havien rebut formació i sabien aturar un atac de cor i una insuficiència respitòria, quan es busca una solució es troba”, explica Santiveri.

    I, per postres, la pandèmia

    La discapacitat de l’Aleix és motòrica, no intel·lectual. Malgrat tot, encara no té tres anys i l’últim any i mig de pandèmia no ha afavorit el seu desenvolupament. Per precaució i per consell mèdic aquest curs no ha estat escolaritzat a cap llar d’infants i també ha tingut moltes menys hores de CDIAP (fisioteràpia i logopèdia) de les que hauria fet en condicions normals. Ara comença a dir algunes paraules, però el seu llenguatge verbal és encara molt limitat i la logopeda ha recomanat la comunicació augmentativa (pictogrames).

    Alba Jardiel considera que tot això no ho va tenir en compte la professional de l’EAP que va valorar l’Aleix, després d’una visita que va ser online i en la qual li va demanar que fes coses (com aixecar un braç o distingir colors) que l’infant no va poder (té molt poca força), saber o voler fer (té dos anys i 9 mesos). Davant la discrepància, el Consorci ha proposat als pares una segona valoració de l’Aleix, que probablement es farà aquest divendres. Amb tot, Jardiel desconfia de la proposta, ja que el centre on es farà pertany “a la mateixa administració que sembla que ja ha sentenciat el meu fill”. Des del Consorci, en canvi, s’assegura a aquest diari que hi ha voluntat d’arribar a un acord amb la família i trobar la millor solució per l’infant.

    Qui té l’última paraula?

    El cas ha fet aflorar el que sembla una important contradicció entre dues de normatives estrella del Departament d’Educació: els anomenats decret d’escola inclusiva (150/2017) i decret d’admissió (11/2021). En el seu diàleg amb el Consorci, Jardiel ha apel·lat a la primera normativa, en la que sembla clar que la família ha de tenir l’última paraula sobre el model d’escolarització del seu fill (en la disjuntiva escola ordinària / escola especial), però ha rebut com a resposta un article de la segona, en el que es diu que, arribat el cas, l’última paraula serà de l’administració.

    En el decret d’escola inclusiva (articles 17 i 18) s’estableix que tots els alumnes s’escolaritzen en centres educatius ordinaris i que “excepcionalment, els pares, mares o tutors legals poden sol·licitar l’escolarització del seu fill o filla en un centre d’educació especial”. Però no n’hi ha prou amb el fet que ho vulguin els pares, sinó que s’ha de demostrar que l’infant té una discapacitat greu o severa que necessiti “una elevada intensitat de suport educatiu i mesures curriculars, metodològiques, organitzatives o psicopedagògiques altament individualitzades”. A continuació hi ha un apartat en el qual s’enumeren les condicions per entrar a un centre especial i es diu que cal un informe de l’EAP (a), l’acceptació dels pares o tutors legals (b), un informe d’inspecció en cas de no acceptació (c), i la resolució motivada del director dels SSTT o del/la gerent del Consorci d’Educació de Barcelona.

    En el decret d’admissió, desapareix o es dilueix gairebé per complet la voluntat de les famílies. L’article 57 parla sobre l’assignació de lloc escolar a l’alumnat amb necessitats educatives específiques (calaix on s’inclou la vulnerabilitat socioeconòmica), però en el seu punt 6 es diu que, en el cas de l’alumnat amb necessitats educatives especials (calaix on s’inclouen les discapacitats i trastorns de conducta), “el director o directora dels serveis territorials pot determinar l’escolarització de l’alumne o l’alumna en un centre no sol·licitat per la família, amb l’informe favorable de la inspecció educativa i de l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic i escoltats el pare, la mare o el tutor o tutora. En aquest cas la resolució ha d’estar motivada”. Aquest és l’article que, ara mateix, li estan aplicant a l’Aleix.

    Fonts jurídiques consultades per aquest diari asseguren que tots dos articulats són contradictoris, malgrat que només el primer està en línia amb la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat, però que en qualsevol cas això dona marge a l’administració per aplicar el que més li convingui, i per tant obligar els pares de l’Aleix a fer el que creuen que és millor pel nen.

    En canvi, fonts jurídiques del Consorci no hi veuen tanta contradicció, ja que, opinen, el fet que el decret d’inclusió digui que “els pares poden” no exclou que l’administració també pugui, i a més l’apartat 18.c, on es parla d’un informe d’inspecció en cas de no acceptació, d’alguna manera obre la porta a aquesta possibilitat. Aquestes fonts afegeixen que l’esperit de l’article 57.6 del decret d’admissió entronca amb el deure que té l’administració d’escolaritzar tot l’alumnat, la qual cosa de vegades s’ha de fer pel mecanisme de l’assignació d’ofici (quan, per exemple, tots els centres sol·licitats per un alumne estan plens). Amb tot, aquestes fonts entenen també que hi ha punts contradictoris i que caldrà convocar una reunió dels serveis jurídics del Departament i del Consorci per consensuar quina interpretació jurídica cal fer d’ambdós redactats.

    Un debat superat

    Noemí Santiveri reconeix que de l’article 57.6 del decret d’admissió no en sabia res. “És una jugada molt lletja, perquè aquest mateix redactat el van voler posar en el decret d’escola inclusiva quan l’estàvem negociant, i no ho van aconseguir, ara ens l’han ficat pel darrere amb nocturnitat i traïdoria”, afirma. “Aquest debat –afegeix– sobre si qui coneix millor les necessitats d’un infant són els seus pares o l’administració ja feia anys que el teníem superat, i ara sembla que algú el vulgui recuperar, o potser és que no s’ha assabentat que ja havia quedat clar que en una visita de mitja hora no es coneix a un infant”.

    L’assumpte no està decidit ni tancat. La nova valoració que es farà de l’Aleix pot decantar la balança. Però no és l’únic factor. Els pares també han posat el cas (i l’aparent contradicció jurídica) en coneixement del Síndic de Greuges, i tampoc no descarten acabar recorrent als tribunals de justícia.