El biòleg Julio Vázquez, investigador que ha dirigit fins al 30 de juny el Centre Nacional de Microbiologia (CNM), ha rebut més de 50.000 euros en honoraris de la farmacèutica GSK mentre coordinava aquest organisme públic implicat en l’avaluació tècnica de la vacunació enfront de la meningitis B. GSK fabrica una vacuna contra aquesta infecció, Bexsero.
Vázquez, a càrrec d’aquest centre de l’Instituto de Salud Carlos III (ISCIII) des de 2015, va percebre 18.880 euros el 2016, 21.400 el 2017 i altres 11.731 el 2018, segons els informes de transferències de valor de la farmacèutica, quan ja havia estat nomenat director del Centre i GSK comercialitzava en les farmàcies la seva vacuna contra la meningitis B. La companyia no ha contestat a eldiario.es a les preguntes sobre aquest assumpte.
L’Institut ha destituït a Vázquez del seu càrrec «a causa de la pèrdua de confiança derivada del coneixement de les transferències de valor relacionades amb la indústria farmacèutica», ha contestat un portaveu. El científic va deixar de dirigir el centre de microbiologia el 30 de juny i assegura a eldiario.es que «ja estava previst un relleu en el centre per a 2019. Aquest assumpte l’ha accelerat». I després afegeix que «en aquests anys m’he dedicat a qualsevol cosa excepte al meningo [el patogen de la meningitis]».
Durant els anys en què Vázquez ha ingressat diners de GSK al mateix temps que coordinava el CNM, Bexsero ha estat protagonitzant un procés conflictiu per a ser o no inclòs en el calendari oficial de vacunes, la qual cosa implicaria el seu finançament públic.
El Consell Interterritorial de Salut va rebutjar aquesta mesura l’abril passat. Considerava que perquè tingués una relació cost-benefici adequada, GSK hauria de vendre cada dosi a una mitjana de 3 euros. Actualment es paga a més de 100 euros. Davant la negativa, els governs autonòmics de Canàries i Castella i Lleó van anunciar que les seves administracions sí que sufragarien el Bexsero.
Els pagaments de GSK –que es coneixen des que Farmaindustria va accedir a autoregular-se i publicar diverses dades– apareixen sota l’epígraf general de «serveis prestats». Aquí s’inclouen els «honoraris» directes i les despeses derivades d’aquests serveis. No s’especifiquen quines tasques va desenvolupar Vázquez per a GSK que mereixessin aquestes quantitats. L’Institut de Salut Carles III assegura que «no tenia coneixement d’aquestes transferències». Julio Vázquez ha contestat que «bàsicament s’ha tractat de cursos de formació per a l’equip mèdic intern de vacunes de GSK».
El ja exdirector és un expert en meningitis. De fet, el seu lloc abans de dirigir el Centre estava al capdavant del Laboratori de Referència Nacional de Meningococs. El Centre Nacional de Microbiologia ha participat en les recomanacions tècniques sobre la vacuna Bexsero i la seva possible inclusió en el calendari oficial. Vázquez «mai va participar en les deliberacions de la ponència de vacunes. Van acudir altres experts, pertanyents als Centres Nacionals d’Epidemiologia i Microbiologia», han volgut aclarir a l’ISCII. El biòleg reitera que no ha estat implicat en la matèria i que, de fet, dóna suport «totalment el criteri que es va aplicar per a no incloure encara Bexsero en el calendari».
Supervendes
Bexsero és un supervendes. Ha disparat els ingressos de GSK. Però inicialment no va ser un projecte desenvolupat per aquesta farmacèutica. La britànica es va fer amb la línia de vacunes de la suïssa Novartis per uns 7.000 milions d’euros mitjançant un acord de 2014 fet efectiu el 2015. A canvi, Novartis es quedava amb els productes oncològics de GSK per 14.000 milions. En el lot adquirit estava la vacuna Bexsero per a la meningitis B que havia estat aprovada per al seu ús únicament hospitalari per l’Agència Espanyola del Medicament el 2013.
El 2015 va passar a la cartera de GSK. A l’octubre d’aquest any, l’Agència va modificar «les condicions de prescripció» del sèrum: podia dispensar-se en qualsevol farmàcia amb recepta mèdica. Les vendes de Bexsero es van disparar. El 2018, GSK va facturar 675 milions d’euros. 359 d’ells a Europa. En el primer trimestre d’aquest any, la vacuna ha venut per valor de 178 milions d’euros (un 12% més que l’any anterior), gairebé la meitat d’ells a Europa, segons l’anunci de resultats de la companyia.
«Mai vaig pensar que fos millor no acceptar aquestes activitats» proposades per la farmacèutica, argtumenta a eldiario.es el doctor Vázquez una vegada destituït. Tampoc va informar la institució científica en la qual treballava de les seves activitats. «No hi ha obligació de fer-ho i com els pagaments apareixen en els llistats de l’empresa i en la meva declaració, no vaig sentir la necessitat». L’Institut explica ara que ha sol·licitat «un informe per a iniciar les actuacions pertinents i consultat al Comiè d’Integritat Científica de l’ISCIII». L’investigador torna al seu lloc de professor en recerca de l’organisme.
“M’enrecordo d’un llibre que vaig llegir fa una mica més d’un any de David Healy, professor de psiquiatria i farmacologia del país de gales.En ell explica que havia conegut dos tipus de metges amb la mort dels seus pares: els que volien intervenir molt sobre la malaltia, perquè s’oblidaven del conjunt de la persona; i els metges que veien una persona, no una malaltia, i tenien actituds molt diferents. Crec que era el seu pare, a qui el van convèncer d’operar un càncer de colon. Tenia 86 anys i moltes altres coses per l’edat i va morir de les complicacions postoperatòries. No calia operar un càncer de colon amb aquesta edat”.
Joan-Ramon Laporte valora així que sí que hi ha una medicina que mira les persones però que “per influència de la indústria farmacèutica però també de la indústria diagnòstica, cada cop és miren més els indicadors i menys les persones”.
Laporte és catedràtic de farmacologia i ha estat cap de farmacologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i director de l’Institut Català de Farmacologia. La seva experiència, com ell mateix explica, s’ha desenvolupat entorn el descobriment i l’avaluació dels efectes indesitjats dels medicaments, estudis d’utilització i auditoria dels medicaments, l’elaboració de protocols i en informe d’avaluació de nous medicaments i protocols de recerca. Explica que,quan va començar a donar classes es va adonar que en el llibre mare de farmacologia, anomenat Goodman & Gilman, parlava d’uns medicaments que, en comparar-los amb els 20 més consumits a Catalunya, només en sortia 1. “Vivíem en un món totalment diferent i vaig pensar què podíem fer per prendre medicaments realment útils: així va començar el meu activisme per la vigilància dels efectes adversos i per consumir medicaments necessaris”. Aquest activisme s’ha traduït entre d’altres en crear una fitxa de cadascun dels articles que s’ha llegit des que va acabar la carrera. Amb l’aparició d’Internet va haver de digitalitzar-ne 26.000 fitxes. Ara, potser en duu més de 90.000 i tots són dins una web de la Fundació de l’Institut Català de Farmacologia. “Llegeixo tant que no ho recordo però l’ordinador sí: jo sóc el que penso i ell és la meva memòria, i a més d’accés públic!”.
L‘extensa lectura i els treballs que ell mateix ha realitzat el porten a declarar que els medicaments sens dubte són un progrés però que estan sent mal utilitzats. A l’any 1985, a Espanya, cada ciutadà rebia de mitjana 10 prescripcions per any, els joves no en rebien quasi cap i els vells en rebien més. L’any 2011 va arribar a 19,8 i ara hem tornat a arribar a 19,8. Compartint aquestes dades, Joan-Ramon Laporte fa veure que en aquest període l’exposició de la població espanyola als medicaments s’ha duplicat i, per tant, això causa el doble de iatrogènia o, fins i tot, més del doble, ja que com més medicaments, més interaccions farmacològiques. Denuncia en aquest sentit que entre els indicadors de qualitat assistencial dels metges es té en compte quins medicaments prescriuen però no la quantitat: “hi ha molta gent que pren un medicament però després ningú se’n cuida de dir-li para ja”. “La gent ha de preguntar al metge quin és l’objectiu, si terapèutic o preventiu o de quin tipus, per quant de temps, i si pot interactuar de manera desfavorable amb els medicaments que ja està prenent”, aconsella Laporte.
Les xifres mitjanes de consum de medicaments a l’estat espanyol fan que de cada 100 euros que es destinen a sanitat, 29,6 vagin a pagar la factura farmacèutica. Laporte apunta que els estudis que s’han fet aquí a Catalunya diuen que “com a mínim un 50% dels medicaments prescrits en el sistema de salut són innecessaris i en alguns casos contraindicats, són més perjudicials que beneficiosos. Per exemple antidepressius en nens”.
Joan-Ramon Laporte, catedràtic en farmacologia / Sandra Vicente
Tornant doncs a quin tipus de medicina s’està desenvolupant, Laporte assegura que aquesta cada cop “mira més indicadors i menys persones: miren el colesterol, miren la densitat mineral òssia però no el conjunt de la persona. Hi ha una exageració de les malalties i dels factors de risc”. Per explicar això posa com exemple que es tracti la densitat mineral òssia, que no és més que una variable escassament predictiva del risc de factura de fèmur i que comporta l’ús de medicaments, en comptes de promoure mesures per reduir els factors de risc de caiguda.
Justifica que es miri el colesterol o la pressió arterial en comptes del risc cardiovascular o la densitat mineral òssia en comptes del risc de fractura perquè així es beneficia a les empreses que comercialitzen amb les proves diagnòstiques i també a les empreses que venen els medicaments que suposadament corregeixen els factors de risc
Un altre element que Laporte destaca sobre com està canviant la medicina és la medicalització del malestar. Com ja explicava el psiquiatra Alberto Lobo Ortiz en una entrevista per aquest diari, “la hiperindividualització d’aquesta societat neoliberal transforma el patiment en malaltia i el medicalitza”. En la mateixa línia, Laporte apunta que “la tristesa ve etiquetada com a depressió i en conseqüència es tractada amb medicaments. La menopausa ve tractada com a malaltia i per tant amb medicaments… independentment que es puguin tractar símptomes com els fogots es fa de la menopausa una patologia general”. En el seu parer, això fa que les percepcions socials també hagin canviat o alguns processos les hagin fet canviar. “Hi ha molta gent que pensa que els medicaments són màgics: que si estàs trist, prens un medicament deixes d’estar-ho o que si tens el colesterol alt prens una estatina ja no tindràs un infart. Tota aquesta medicalització fa que la gent busqui en el sistema sanitari respostes a problemes que el metge de capçalera ha d’entendre i ha de compartir i ha de conèixer perquè no són purament problemes de diagnòstic tecnològic”.
Laporte també opina que la percepció que qualsevol problema trobarà la solució en un medicament passa també amb proves diagnòstiques: “quanta gent té mal d’esquena durant molts mesos, li fan una ressonància i es cura? La ressonància era diagnòstica, no terapèutica”.
No responsabilitza els pacients sobre aquestes dinàmiques sinó que apunta a una qüestió de mal govern del sistema de salut que pretén que els metges millorin la seva pràctica a base d’aplicació de protocols i de guies de pràctica clínica que, afegeix, estan inspirades en gran part per laboratoris farmacèutics i en molts casos les financen.Després, explica “es mesuren els indicadors de qualitat assistencial per les coses que diuen les guies de pràctica clínica però aquestes per la inspiració dels laboratoris per una banda i després perquè són guies de malalties aïllades, fan que els pacients rebin molts més medicaments dels que necessiten o que poden tolerar”.
Ho exemplifica amb una persona amb diabetis que hagi fet un infart de miocardi i tingui una insuficiència cardíaca. “Per protocols prendrà un o dos medicaments per la diabetis, un antiagregant plaquetari o dos, una estatina, un bloquejador… Potser li augmenten la dosi d’un dels medicaments i també li posaran un diürètic. A més, aquest pacient que té una insuficiència cardíaca, que té menys capacitat física des de l’infart, se’l veu que es mou poc i a més se’l considera deprimit perquè s’ha posat trist… naturalment perquè s’ha posat malalt i abans no ho estava però davant d’això li donen un antidepressiu. I com pren tants medicaments li donen també un omeprazol per protegir l’estómac encara que sigui de manera injustificada”.
Joan-Ramon Laporte, catedràtic en farmacologia / Sandra Vicente
Casos com aquest fan que a Catalunya tinguem entre 7 i 800.000 persones que prenen simultàniament cinc medicaments a càrrec del CatSalut més els que prenguin per altres vies. I tenim unes 100.000 persones que prenen més de 10 medicaments al dia. Laporte indica que això està generant una patologia causada per medicaments i afegeix, citant a altres autors, que els medicaments són una causa molt important de mort: de fet, hi ha veus que diuen que és la tercera causa de mort encara que no es pugui quantificar. “Tu classifiques les causes de mort com directes, segons l’aparell o sistema afectat, o indirectes, que serien el tabac o els medicaments. Com els medicaments poden produir càncer, la mort vindrà quantificada com càncer. No vull dir que no hem de prendre medicaments però sí que hem de reduir el nombre que prenem i sobretot la polimedicalització de la gent gran”.
Laporte també té temps per parlar sobre patents i sobre els interessos de la indústria farmacèutica. Veu com una manipulació del pensament mèdic que l’Agència Europea del Medicament, que en la seva opinió serveix més a interessos que a la ciutadania, quan aprova un medicament tothom corre a prescriure’l quan aquest simplement complia els requisits legals per donar-li la llum verda de comercialització. Laporte defensa que aquest medicaments que s’aproven i es determinen com eficaços no tenen perquè ser millors que altres que ja existien. Critica de fet que el 50% dels assaigs clínics al món no han estat publicats: “és obligatori que per llei si comences un assaig el registris però en molts estats després no és obligatori publicar-ho. La legislació acostuma a definir l’eficàcia com a superioritat al placebo en un o dos assaigs clínics. Ara, la llei no diu que especifiquis si l’assaig s’ha fet 8 cops abans d’aconseguir-ho. Ara ja no val l’excusa de que no te l’han acceptat a cap revista perquè penjar-los a internet és gratis”.
No fer-ho, per Laporte, “és una manipulació de la informació i de la ciència. A la vegada és una greu falta ètica perquè quan un investigador fa un assaig clínic i li demana a algú que participi implícitament o explicita li diu que això és pel progrés científic. Però el progrés i la ciència si són secrets no són progrés ni són ciència. Les persones que participen tenen dret a que els resultats es publiquin”.
El què era el director mèdic del Memorial Sloan Kettering Cancer de Nova York, el doctor català Josep Baselga, ha dimitit del seu càrrec. Ha presentat la seva dimissió després que el diari ‘The New York Times’ fes públic que el doctor no havia informat sobre el cobrament de milions de dòlars en pagaments de farmacèutiques els darrers anys en les seves investigacions. Cobraments que ara reconeix i assumeix la «plena responsabilitat» de no haver informat sobre aquests pagaments.
L’article va sortir durant el cap de setmana i han hagut de passar 5 dies per veure una resposta per part de Baselga. En els textos s’afirmava que l’oncòleg català no havia informat dels pagaments que havia rebut en el 60% dels articles publicats des de 2013. A més, aquestes omissions cada cop pujaven més. De fet, durant el 2017 els pagaments per textos publicats corresponien al 87% dels articles.
La dimissió s’ha donat a conèixer junt a una carta que Baselga dirigia al president del MSK, Craig B. Thompson, on explicava que la decisió l’ha pres perquè aquest assumpte no sigui «una distracció cap a l’hospital» i el seu «remarcable equip» mèdic i de recerca. A la mateixa carta ha escrit el següent: «Estic extremament orgullós de treballar al MSK, on junts hem aconseguit enormes fites en la nostra lluita contra el càncer i el nostre esforç ha de continuat ininterrompudament».
Baselga també havia estat director de l’Institut d’Oncologia Vall d’Hebron i té un centre propi: l’Institut Oncològic Baselga.
