Entre llargs passadissos i taules de laboratori, els investigadors del Centre Nacional de Microbiologia juguen a ‘On està Wally?’, però en lloc de buscar un personatge amb jersei de ratlles entre la multitud, tracten d’identificar a un bacteri: la Listèria monocytogenes.
Així descriu el seu treball Julio Vázquez, cap del Laboratori de Referència de Listèria, que persegueix a contrarellotge l’origen del brot de listeriosis des que va esclatar a Andalusia el mes d’agost passat. El bacteri ja ha afectat 214 persones i ha portat amb si 3 defuncions, segons dades del Ministeri de Sanitat.
De moment, els estudis apunten al fet que la font d’aquestes últimes intoxicacions ha estat el consum de carn entatxonada. «Cal buscar alguna característica especial en les mostres que hem rebut que ens permeti dir que el cep que està produint un cas a Sevilla és exactament igual que la que està produint un altre cas a Huelva. Això ens permetria delimitar el brot i trobar el seu origen», explica l’expert.
El Centre Nacional de Microbiologia (CNM) a Majadahonda (Madrid) porta més de trenta anys analitzant diferents brots de listèria. En aquest camp, les tècniques de recerca han anat variant i el laboratori compta ara amb una de les més sofisticades: la seqüenciació massiva, un mètode que permet llegir la seqüència total de lletres que componen l’ADN d’un microorganisme, en aquest cas el bacteri Listèria monocytogenes.
«Aquesta tecnologia resulta particularment útil en l’estudi de malalties de transmissió alimentàries, ja que ens permet vincular d’una manera molt precisa diferents casos clínics amb una mateixa font d’intoxicació, mitjançant la comparació d’aquests genomes», assenyala Raquel Abad, investigadora principal del brot de listèria i coordinadora del laboratori.
Amb aquestes tècniques ja han pogut seqüenciar un total de 172 aïllaments, gairebé tots procedents d’Andalusia. Els experts han pogut relacionar fins avui 144 casos clínics amb 13 aïllats alimentaris. «Això significa que el cep que han trobat tant en els pacients com en els aliments és la mateixa o està relacionada», explica l’experta.
Tècniques informàtiques
Abans d’introduir tota la informació en la màquina de seqüenciació, els ceps passen per un procés de cultiu, amb l’objectiu d’obtenir una quantitat de material suficient per a fer l’anàlisi.
Una vegada conreades, s’extreuen fragments d’ADN i aquest és el que s’introdueix en l’equip de seqüenciació massiva, explica Ángel Zaballos, responsable de la Unitat de Genòmica de l’Institut de Recerca Carles III. Aquesta màquina és capaç de desxifrar les particularitats de cada gen.
«Es generen dades molt brutes. Són milions de trossets d’ADN –no l’ADN complet- i aquests cal ajuntar-los en una sola peça més gran, que és el genoma original del bacteri», explica a Sinc l’expert mentre treballa amb el seqüenciador.
Aquest equip pot analitzar fins a cent mostres alhora i triga 29 hores amb cadascuna d’elles, però el coll d’ampolla del procés es dóna en l’anàlisi posterior, segons indica Jesús Oteo, director del CNM.
Una anàlisi meticulosa
Realitzar l’anàlisi és com muntar un puzle: els investigadors han d’emplenar els buits que falten després de la seqüenciació, fixant-se en les dades que tenen al voltant i en les semblances que presenten.
Una vegada que ho finalitzen, es comparen amb la resta de ceps analitzats. D’aquesta manera comproven si un bacteri és el mateix que l’altre i si procedeixen d’una mateixa font d’infecció. «Quan es diferencien es poden establir relacions jeràrquiques. Som capaços d’esbrinar l’origen perquè sabem que aquesta mostra s’assembla a aquesta altra», explica Vázquez.
«Tot aquest procés té una durada d’una setmana aproximadament», explica Vázquez, encara que Abad afegeix que normalment és més.
Aquest equip de seqüenciació es va incorporar el 2017, però el laboratori tenia ja una base de dades des de 2015 amb més de 700 ceps seqüenciats, la majoria d’elles procedents de pacients.
La base de dades del Laboratori de Listèria està també dipositada en el Centre Europeu per al Control de Malalties Infeccioses. Així, quan aquest centre activa una alerta, la resta de països comparen les seves seqüències.
Normalment reben entre 200 i 300 mostres anuals de *listèria, un bacteri que afecta cada any a més persones a la Unió Europea i que el 2017 va tenir una taxa de mortalitat del 13,8%.
Un bacteri ubic i poc virulent
No obstant això, Julio Vázquez aclareix que la listèria no és un bacteri especialment virulent. «Se situa en tots els tipus d’ecosistemes. Però quan algú que té alguna patologia prèvia, o embarassades tenen contacte amb la listèria, aquesta aprofita aquesta baixada de defenses per a produir la patologia», assenyala.
El que va poder provocar aquestes intoxicacions va ser la quantitat de listèria que hi havia en la carn entatxonada, segons va explicar Julio Vázquez davant als dubtes que existien entorn de l’origen del brot. «L’única via de transmissió és el consum de l’aliment contaminat», insisteix l’expert.
Fins ara només s’han analitzat mostres de carn entatxonada de la marca La Mechá, i ja s’estan estudiant els aïllaments d’altres aliments. Els investigadors expliquen que hauran d’esperar fins que es tanqui definitivament el brot per a poder donar un informe amb els resultats.
La tuberculosi és cada vegada menys present a Barcelona. El 2016 s’hi van registrat 280 casos nous i la taxa d’incidència mitjana va ser de 16,5 casos per 100.000 habitants, la més baixa de la història. Des de fa trenta anys l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) controla aquesta malaltia infecciosa causada per un bacteri a través del programa de prevenció i control de la tuberculosi.
En els pitjors anys, a principis dels 90, es van registrar taxes que gairebé arribaven als 70 casos per 100.000 habitants. «És una disminució important i demostra que el programa de prevenció i control funciona», afirma la comissionada de Salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa. Amb tot, la disminució no respon únicament al manteniment del programa sinó que respon a diversos factors. Segons explica Joan Caylà, cap del servei d’epidemiologia de l’ASPB, també hi contribueix el fet que a causa de la crisi econòmica i l’elevat índex d’atur a Espanya, en els darrers anys el país hagi perdut força com a destí per alguns immigrants.
Ara bé, la tuberculosi és una malaltia que afecta tant immigrants com autòctons. Segons les dades de l’agència, la meitat dels casos nous detectats el 2016 a la ciutat eren autòctons mentre que la resta eren ciutadans provinents d’un altre país.
La incidència de la tuberculosi: indicador de desigualtat
Amb 280 casos nous registrats durant l’any passat a Barcelona -a tot Catalunya van ser prop de 1.200-, es confirma el descens progressiu en la incidència de la malaltia dels darrers anys. Amb tot, les dades constaten que la incidència varia molt depenent del districte. Per exemple, la incidència al districte de Ciutat Vella (39 casos per cada 100.000 habitants) és vuit vegades superior que a Les Corts, Sarrià o Sant Gervasi, on hi ha 5 casos pel mateix nombre d’habitants. Així mateix si bé la mitjana disminueix en alguns barris més pobres la incidència augmenta.
«La tuberculosi afecta més a les grans ciutats i dins d’aquestes afecta més als barris més desfavorits. El mapa mundial de la riquesa del PIB es correlaciona molt bé amb el de la tuberculosi», explica Caylà. En aquest sentit Gemma Tarafa apunta que «mitigar aquestes desigualtats és un repte per a la ciutat».
La recepta de Barcelona per fer front a la malaltia
Mantenir els programes de control, reforçar la salut comunitària, combatre les desigualtats i garantir l’accés als serveis sanitaris de tota la població formen part de l’estratègia o el ‘model Barcelona’ per reduir la incidència de la malaltia. Segons Caylà, el manteniment i l’adaptació del programa de prevenció i control de l’Agència de Salut Pública de Barcelona ha estat clau. Un exemple de millora o d’adaptació citat per aquest epidemiòleg és la incorporació de la figura de l’agent de salut comunitari. Segons explica, a partir de l’any 2000, amb l’arribada d’immigrants econòmics provinents de països molt pobres, es decideix comptar amb agents de salut comunitaris originaris d’altres països que puguin fer de mediadors.
Un altre exemple va ser la creació, fa prop d’una dècada, de les unitats clíniques de tuberculosi. A Barcelona hi ha cinc unitats (a l’Hospital Vall d’Hebron, al Clínic, al Sant Pau, al Mar i al CAP Drassanes) des d’on es fa un seguiment proper als casos.
D’altra banda també és clau la lluita contra les desigualtats des de diferents polítiques. En aquest sentit Caylà explica que tenir uns habitatges on no hi hagi amuntegament -el contagi és via aire persona a persona- o que el nivell socioeconòmic dels barris sigui més alt és també prevenir casos de tuberculosi.
A banda de les millores de programa i de combatre les desigualtats també és bàsic l’accés als serveis de salut, un accés retallat pel reial decret llei del PP 16/2012. Sobre aquest punt, tant Tarafa com Caylà reconeixen que és molt important garantir una sanitat universal i facilitar la targeta sanitària a tota la població. I és que si bé la tuberculosi és una malaltia que té tractament, casos com el d’Alpha Pam, mort per tuberculosi a Palma per estar exclòs del sistema sanitari públic, recorden la importància de l’accés. «No el van visitar a l’hospital perquè no tenia targeta sanitària», recorda Caylà.
Des de l’inici de la pandèmia del VIH, 39 milions de persones han mort a causa de la sida al món. Amb tot el número de diagnòstics disminueix any rere any en els països que disposen d’un bon accés als tractaments antirretrovirals. De fet, gràcies a la recerca, avui dia l’esperança de vida d’una persona amb VIH en un país com Espanya és la mateixa que una que no en té sempre que es diagnostiqui i es tracti a temps. Un dels reptes per als investigadors ara és millorar els tractaments i aconseguir trobar una vacuna preventiva. En parlem amb Beatriz Mothe, que es dedica a la recerca en aquest àmbit a la Fundació Lluita contra la sida i IrsiCaixa, a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona.
Com ha evolucionat fins avui la recerca o tractament des dels anys 80, quan la sida va començar a fer-se visible?
El VIH és un virus que es va descobrir els anys 80 i de seguida al cap de poc llavors van començar a desenvolupar-se fàrmacs. Hi va haver uns primers fàrmacs als anys 90 que eren els que començaven a concebre una mica el control de la dramàtica progressió de la malaltia i a finals 90 es va descobrir que combinant alguns fàrmacs allò era la teràpia més efectiva. D’allà a avui en dia s’ha evolucionat moltíssim en qüestió dels fàrmacs disponibles, la facilitat de prendre’ls –abans era un fotimer de pastilles al llarg del dia i avui hi ha teràpies d’una pastilla al dia, la tolerància, els efectes secundaris, etc. El tractament actual limita la replicació del virus i evita la immunodepressió i al final el que fa és frenar la progressió cap a la sida. Per tant estem parlant pràcticament d’una malaltia crònica, en el sentit que si es diagnostica relativament precoçment i comences una teràpia antiretroviral efectiva estem parlant que es té la mateixa supervivència o esperança de vida que la població no VIH.
És veritat que també hi ha una proporció de gent que es diagnostiquen molt tardanament, quan ja porten molts anys infectats sense saber-ho, perquè tenien el virus latent sense cap símptoma. I aquest són el percentatge que encara hi ha de mortalitat en el nostre entorn. Aquesta foto és radicalment diferent en altres zones del món.
Quina és la fotografia en el món subdesenvolupat?
Hi ha zones molt més endèmiques, amb una prevalença molt més alta i amb un accés limitat al tractament a més que els tractaments disponibles i el maneig de les malalties tampoc no són els mateixos. La foto és molt diferent: molta gent diagnosticada de forma tardana, molta sense diagnosticar, molts que tot i diagnosticats no accedeixen als tractaments, etc. és una pena perquè les eines hi són. És una malaltia que si tu la diagnostiques i la tractes bé no és un problema però si no té un pronòstic fatal. Les diferències també tenen a veure amb la població infectada. Mentre que per exemple a l’Àfrica subsahariana el nombre d’infeccions pràcticament impacten a la població heterosexual, jove, dona, aquí la gran majoria de noves infeccions s’estan produint en un col·lectiu molt concret, que és el d’homes que tenen sexe amb homes.
Tot i tenir les eines la fotografia és molt diferent en una zona o una altra…com ho vius tu des de la recerca?
És difícil…al final des del món desenvolupat el que pots fer és intentar entendre les peculiaritats dels virus en aquests llocs, de per què els tractaments no funcionen, fer estudis de resistència i intentar intervenir perquè les coses millorin. Evidentment hi ha moltes decisions que són polítiques...que un país decideixi no invertir en més diagnòstics en tractar les mares quan estan embarassades per no infectar als fills...és qüestió d’una inversió que no està a les teves mans. Des de la recerca només podem intentar entendre i aportar coneixement i treballem amb eines destinades a l’eradicació i el control de les malalties sense tractaments. El tractament de la malaltia avui té aquesta doble cara: és molt efectiu però és difícil d’implementar i tenim l’exemple als països subdesenvolupats, on no està arribant suficientment. Amb tot s’ha millorat moltíssim i s’han assolit unes fites enormes però hi ha moltíssima gent per tractar.
En quin punt es troba ara la recerca, quina és la meta principal?
Jo diria que n’hi ha dos. D’una banda tenir una vacuna preventiva que eviti noves adquisicions del VIH i per altra banda eradicar o curar la malaltia amb un tractament o una vacuna -probablement serà una estratègia combinada- que t’ajudi a eradicar el VIH sense tractament. Jo crec que hi haurà un boom important de coneixement en els pròxims anys sobre aquests aspectes. Els objectius a llarg termini, ara que ja tenim fàrmacs que van bé, són millorar els tractaments -que puguis prendre una pastilla i t’alliberis durant tres mesos per exemple, evitar l’envelliment prematur dels pacients i seguir amb la recerca en el sentit de trobar una vacuna preventiva i una terapèutica.
Pot ser que precisament pel fet de disposar ja de tractaments eficaços interessi menys destinar esforços a la recerca?
Jo crec que no…que simplement s’ha com redirigit una mica. Els primers anys la necessitat era que no es morissin els pacients i per tant desenvolupar fàrmacs, ara els recursos sobretot s’estan destinant a estratègies de prevenció i curació. Cal fer moltíssim més, perquè hi ha estratègies de prevenció que no s’estan implementant. De vegades la recerca demostra una cosa i políticament no s’implementa. La nostra epidèmia avui dia s’està concentrant sobretot en homes que tenen sexe amb homes i hi ha molts estudis que demostren que la presa d’antiretrovirals previs al contacte sexual pot evitar l’adquisició del VIH en aquestes circumstàncies. Això s’està implementant ja als EUA i les institucions europees i molts països han recolzat que s’hauria d’implementar i en canvi aquí hi ha una dificultat.
Per què no s’implementa a Espanya?
Perquè és costós, són fàrmacs que són cars i implica una logística: qui pauta els fàrmacs, qui fa el control de les persones que els estan prenent, etc. La recerca haaportat aquest coneixement i triga molt a implementar-se, no només al món subdesenvolupat. S’estan fent esforços però molt més a poc a poc del que caldria fer perquè estem parlant que cada any tenim més de 3.000 noves infeccions. La recerca ha d’anar acompanyada d’una voluntat d’implementar, si no tota aquella recerca es queda a les revistes científiques o als laboratoris.
Hi ha hagut assajos que hagin demostrat certa eficàcia en una vacuna preventiva o terapèutica i que no s’hagin arribat a comercialitzar? Com de lluny estem d’aquest pas?
No. A nivell de vacuna preventiva, l’última que ha demostrat una eficàcia és una que es va testar a Tailàndia el 2009, que és l’assaig tailandès, i que l’eficàcia que es va demostrar era d’un 30% i la protecció era a curt termini: era una mica més alta al cap de poc d’haver rebut la vacuna però veies que l’eficàcia s’anava perdent al cap d’un o dos anys. Aquest no és un resultat que permeti comercialitzar un producte, ni de bon tros, però sí que és un primer senyal per dir: ‘tenim quelcom que funciona i hi hem de seguir treballant’. Des de llavors s’han fet molts estudis i aquesta setmana s’ha anunciat que s’inicia un assaig molt semblant a Sud Àfrica amb els mateixos candidats a vacuna. En el món de les vacunes es parla que perquè una vacuna arribi a mercat han de demostrar una eficàcia molt alta perquè no pots posar en risc una persona sana i ha de ser per malalties que tinguin una comorbiditat molt greu.
A nivell de vacuna terapèutica encara estem més lluny. No hi ha cap candidat a vacuna que hagi arribat a fase III ni a fase II, estan tots en fase I, que és el primer pas. L’última fase d’un desenvolupament i que és la prèvia a la comercialització és un estudi de fase III d’eficàcia. Una vacuna preventiva el que voldria és substituir el tractament, tu prendries aquell fàrmac o vacuna i aconseguiries que el virus no progressés.
És a dir que estem més a prop d’una vacuna preventiva que d’una terapèutica?
No ho sé. És difícil de dir perquè són vies diferents...aborden el sistema immunitari d’una forma diferent. D’una banda has d’evitar que el virus penetri i per altra banda necessites lluitar contra un sistema ja infectat, debilitat i amb un virus que ja és dins el genoma. Sembla que hagi de ser més difícil una vacuna terapèutica però d’altra banda és més fàcil demostrar la seva eficàcia i clar no pots infectar-los.
Com es fa això doncs?
Has d’anar a una població de molt alt risc, on la prevalença és d’un 2-3%, i agafar un grup i veure si entre un grup vacunat i un grup no vacunat hi ha una diferència. Això és molt costós i has de garantir que durant tot aquest temps les persones reben tota la informació necessària per evitar la infecció, ja que tu no has de provocar que s’infecti. Per altra banda, una vacuna terapèutica és més fàcil perquè agafes població ja infectada i és més fàcil veure els efectes. Són camins totalment diferents.
Hi ha algun exemple de virus en què la recerca sobre el VIH pugui emmirallar-se?
És difícil perquè el VIH és un virus que s’integra al genoma i per tant és molt difícil eliminar les cèl·lules que ja s’han infectat. Això ho diferencia per exemple del virus de l’Hepatitis C. Hi està havent molta recerca en teràpia gènica. El que sí que tenim són exemples d’infeccions de virus durant la infantesa que en la majoria de casos no produeixen malalties, d’aquests podem aprendre coses sobre com interacciona el nostre sistema immunitari amb els virus. Jo crec que amb el camp que més s’assembla és amb el càncer pel que fa a desenvolupament de mesures terapèutiques perquè al final el càncer són cèl·lules que comença a fer una producció anòmala i que el nostre sistema immunitari hauria de ser capaç d’eliminar. A nivell de VIH passa el mateix, el nostre sistema immunitari es col·lapsa i no pot fer-hi front.
Tornem a Espanya. Aquesta mateixa setmana hem conegut els resultats d’un informe del Centre Europeu de Control i Prevenció de Malalties (ECDC). La taxa de contagis el 2015 està per damunt de la mitjana de la UE. En comparació a altres països europeus, s’estan fent els deures?
En recerca estem molt bé i aquest centre és un exemple, som punters en recerca del VIH. Per una banda fem una assistència multidisciplinar als pacients i per altra banda tenim recerca en moltes àrees de coneixement del VIH: vacunes, microbioma, resistències, envelliment, etc. Ara bé, com a societat i a nivell d’estratègies públiques de prevenció estem molt enrere. Estem tardant a implementar les noves estratègies de prevenció, de Prep. Aquí l’epidèmia està impactant en un col·lectiu molt gran i tenim una estratègia eficaç, que és prendre aquests tipus de medicaments i s’està trigant massa a implementar.
En els països on ja s’està administrant aquest tractament quins resultats està donant?
Tenim exemples com ara a San Francisco on s’ha vist una clara reducció de noves infeccions. Hi ha múltiples assajos clínics que han demostrat la seva eficàcia. Tenim les guies americanes i europees que recomanen que s’implementi, és una qüestió política decidir qui ho fa i qui ho paga. Ara bé, l’argument econòmic és molt arriscat perquè a la societat ens costa molt més una persona infectada, evidentment per l’impacte per a la salut d’aquesta persona però també perquè el cost del maneig clínic al llarg de tota la vida és incalculable. Sempre serà cost-eficaç prevenir una infecció, amb una vacuna o amb una pastilla. I la Prep en aquest cas s’ha demostrat que és cost eficaç, és una qüestió de voluntat política. I com més triguem a fer-ho noves infeccions que tenim.
El VIH segueix sent una epidèmia preocupant fins i tot al primer món. Malgrat una tendència a la baixa en el nombre de diagnòstics, Espanya segueix presentant una taxa de casos per sobre de la mitjana de la Unió Europea, segons l’últim informe del Centre Europeu de Control i Prevenció de Malalties (ECDC). Els 3.428 nous portadors del virus detectats el 2015 suposen un 7,4 per 100.000 habitants. La mitjana europea més actualitzada està en 6,3.
El comissari de Salut europeu, Vytenis Andriukaitis, considera que «el VIH i la SIDA continuen sent un seriós problema» tot i que la tendència general és cap a la baixa. L’ECDC explica que, entre les principals raons perquè aquesta malaltia infecciosa segueixi tenint caràcter epidèmic, hi ha l’alt percentatge de persones que no saben que estan infectades: fins a un 15%, segons els càlculs del centre que publica aquest dimarts la seva última anàlisi sobre la patologia.
Això es tradueix en 122.000 persones al continent que ignoren la seva situació. Així, en l’última dècada, a Espanya s’haurien acumulat fins a 5.900 casos sense diagnosticar. Potencials vectors de contagi. «Per assolir a aquest percentatge de població hem d’incrementar i facilitar les proves del VIH», ha dit la directora executiva de l’ECDC, Andrea Ammon. En aquest sentit, la Coordinadora Estatal VIH i sida (CESIDA) es va queixar aquest any de «la falta d’ajuda» d’algunes administracions com la Comunitat de Madrid.
Quatre anys fins a saber-ho
El retard en la detecció del virus està darrere de la preocupació de les autoritats sanitàries, ja que impedeixen frenar la infecció i l’accés als tractaments. L’estimació mitjana és que entre el contagi i el diagnòstic passin quatre anys, segons els estudis de l’ECDC. Quatre anys de risc de transmissió.
Les dades de l’Organització Mundial de la Salut i el centre europeu indiquen que encara, més de la meitat dels diagnòstics no poden establir la «ruta de contagi». A Espanya, el contacte més habitual és el de les relacions homosexuals entre homes que supera el 65% -mentre la mitjana europea està deu punts per sota-. En aquest grup estan Àustria, Croàcia, Xipre, la República Txeca, Alemanya, Grècia, Hongria, Irlanda, Malta, Països Baixos, Polònia, Eslovàquia, Eslovènia i el Regne Unit.
Tot i les xifres europees i els missatges de preocupació, l’acumulació de diagnòstics a la Unió Europea en l’última dècada sumen 592.000 nous casos de VIH. De tot aquest volum, el pas a la malaltia d’immunodeficiència, la SIDA, té una taxa de 0,8 per cada 100.000.
«La nena va arribar a l’Hospital de Granollers (Vallès) a finals de juliol amb febre, vòmits i se li va diagnosticar un quadre general víric. Se’n va anar a casa, va consultar el CAP i va tornar novament a l’hospital, on va arribar ja amb una clínica de somnolència, flaccidesa i una imatge bastant suggestiva d’una romboencefalitis», ha explicat aquest dimarts el subdirector del Servei Català de la Salut (CatSalut), Josep Maria Argimon. El nadó, de menys d’un any, ha mort aquest dilluns per una afectació neurològica greu per enterovirus a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, on havia estat traslladat i on estava ingressat amb un pronòstic «molt greu» després d’haver-li identificat el virus A71.
Es tracta del primer cas en què ha mort un menor en què es pot concloure que l’enterovirus ha estat el causant del desenllaç fatal. Argimon ha matisat que es tracta d’un cas aïllat que presentava una afectació neurològica greu que fins ara no havien tingut amb aquestes característiques. «La corba epidèmica ja estava baixant: en els dos últims mesos només hi ha hagut cinc casos», ha emfasitzat el subdirector del CatSalut.
En els darrers mesos s’han comptabilitzat fins a 110 menors infectats
Per la seva banda, el doctor Joan Guix, de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, ha recordat que entre el primer i el darrer cas diagnosticats a Catalunya- el 7 d’abril i el 30 d’agost respectivament – hi ha hagut 110 casos. «El brot pròpiament dit es podria ubicar des de meitats d’abril fins a meitats de juny, després d’aquestes dates hem tingut casos esporàdics dins de la normalitat. Malauradament aquest seria un d’ells», ha explicat Guix. Al juny Salut havia donat per tancat el brot i actualment només hi ha un menor ingressat pel virus, segons han informat.
Sobre el cas del menor mort aquest dilluns, el doctor Carlos Rodrigo, cap de pediatria de l’Hospital de la Vall d’Hebron, ha apuntat: «Es va fer tot el que s’havia de fer i el resultat ha estat el que ha estat. Un petit percentatge molt petit, entre un 3 i un 5% té formes fulminants, però la majoria dels nens han seguit una evolució lleu». Segons ha explicat Salut les circumstàncies actuals de resposta són «molt diferents de les de l’inici del brot» i es compta amb tots els mecanismes de vigilància i registre en marxa així com també tots els centres estan «perfectament informats».
