Just Deploy It!

Etiqueta: infermera escolar

  • Conscienciació escolar contra l’obesitat i el sobrepès

    Gairebé el 60% d’adults en el conjunt d’Europa presenta sobrepès o obesitat, i en la població infantil, els afectats per aquesta condició són un de cada tres menors. Són dades extretes de l’informe sobre obesitat del 2022 recollides per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que també relata que l’obesitat és el quart risc més comú de malalties no transmissibles, després de la hipertensió, els riscos dietètics i el tabac.

    L’OMS també remarca que des de la pandèmia de la Covid-19 s’han incrementat els casos d’obesitat i sobrepès en la població infantil i adolescent, i que aquestes afectacions són responsables del 7% de les discapacitats registrades cada any a Europa. Per això, la lluita contra l’obesitat és un dels objectius prioritaris del programa europeu de treball 2020-2025: United Action for Better Health.

    El foment d’hàbits de vida saludable, que tenen en compte la pràctica esportiva i una alimentació equilibrada, són el pal de paller per a evitar sobrepès i obesitat. I aquests són, precisament, els objectius amb els quals va néixer fa onze anys a Andalusia la Copa COVAP, una iniciativa educativa i esportiva adreçada a nens i nenes de deu i onze anys. És una competició esportiva de futbol i bàsquet que volta per les vuit províncies andaluses per sensibilitzar sobre el problema de l’obesitat a través dels valors que promou del treball en equip, la confiança, el compromís, la responsabilitat, la igualtat, l’honestedat i l’esforç. Hi participen cada any 4000 nens i nenes.

    Col·laboració esport i infermeria escolar

    Basant-se en l’estudi ‘A primary-school-based study to reduce the prevalence of childhood obesity, liderat fa deu anys des de la Universitat Rovira i Virgili, infermers andalusos aposten per la figura de la infermera escolar com a professional sanitària que juga un paper fonamental en la divulgació de bons hàbits. Expliquen que la infermera escolar té l’avantatge de poder realitzar la seva tasca directament des del mateix centre educatiu, contribuint així a la prevenció i a la reducció de la incidència del sobrepès i l’obesitat tan presents avui dia.

    La investigació de la Universitat Rovira i Virgili, que es pren de referència des de la infermeria andalusa i la Copa COVAP, va treballar durant vint-i-vuit mesos amb 1.222 alumnes de vint-i-quatre escoles. En les escoles on es van implementar programes de conscienciació sobre bons hàbits alimentaris i pràctica esportiva, a la ciutat de Reus, la taxa de prevalença d’obesitat es va veure reduïda un 2,36%. En canvi, en el grup d’escoles de control –a Cambrils, Salou i Vila-seca–, en les quals no es va aplicar cap programa, la prevalença va augmentar un 2,03%. En les escoles on es va fer intervenció, aquesta la varen dur a terme agents de promoció de la salut (Health promoting agents, HPAs), en aquest cas van ser estudiants universitaris que van fer aquesta funció.

    D’aquí que els impulsors de la Copa COVAP i infermers andalusos pensin en el benefici del treball de les infermeres escolars per fer aquesta tasca de prevenció i acompanyament a la reducció de l’obesitat i el sobrepès en els alumnes. Però, per poder validar aquesta intervenció de la infermeria, el primer que cal és que es compleixin les ràtios d’infermeres en centres escolars.

    En aquest sentit, Mª Eugenia Fernández, membre del grup d’infermeres escolars del Consell Andalús de Col·legis d’Infermeria, explica »que actualment hi ha una infermera escolar per cada 6.685 estudiants, una xifra que va en augment, però que està lluny de la recomanació d’una infermera per cada 750 alumnes de l’Associació Internacional d’Infermeres Escolars (SNI) i la International Association of School Nurses & Health Promotion (ISNA)”. Segons explica l’especialista, “la detecció primerenca és essencial. L’obesitat infantil pot derivar en altres patologies com la diabetis tipus 2, malalties cardiovasculars i pulmonars o depressió”.

    Tal com expliquen des de l’Associació  Catalana d’Infermeria i Salut Escolar, “l’escola esdevé, com agent de socialització de gran importància a la vida dels nens, el lloc ideal on infermers i infermeres escolars poden promoure i implementar una vida i un entorn més saludables i, així, afectar de forma positiva als membres de tota la comunitat escolar”.

    Des de la infermeria a les escoles, es detecta l’alumnat en risc i s’elaboren plans concrets per a les diferents patologies. Una de les tasques de les infermeres escolars és el control del pes i de la talla. La detecció precoç pot evitar patologies com la diabetis tipus 2, malalties cardiovasculars i pulmonars o la depressió.

    Tal com explica Mª Eugenia Fernández, les infermeres preparen plans específics per a les patologies que detecten i identifiquen els recursos disponibles per a l’alumnat amb sobrepès o obesitat. També atenen alumnes amb patologies cròniques, agudes o amb discapacitat i són una peça clau a l’hora de detectar problemes com la discriminació, l’assetjament o el maltractament.

    El paper de la infermera escolar en la divulgació d’hàbits de vida saludables va ser el tema principal que es va tractar en la darrera jornada de la 11a edició de la Copa COVAP, celebrada a la localitat de La Palma del Comtat. Al voltant de 400 menors d’entre 10 i 11 anys hi van participar en les categories de futbol i bàsquet.

    Durant la celebració de la jornada, els participants van poder també assistir a tallers pràctics impartits per psicòlegs, en els quals es va abordar el risc d’un mal ús de les tecnologies i les xarxes socials. I els seus familiars van rebre, per part de nutricionistes, formació centrada en els problemes de salut associats al consum excessiu de sucre.

  • Educació crea la figura de la ‘vetlladora sanitària’

    La demanda de cures de salut als centres educatius ha anat en augment en els últims anys, i en el mateix sentit ho ha fet la reivindicació de la infermera escolar, una figura que només existeix en alguns centres concertats i privats de grans dimensions i que és inexistent a la resta del sistema educatiu català, ja que només ocasionalment i davant dels casos més greus es resol amb la presència d’una infermera d’atenció primària durant unes hores en un centre educatiu per atendre alguna necessitat concreta d’un alumne. Per això, molt sovint les tasques de cures les fan les anomenades vetlladores, personal extern amb formació de monitors de lleure que l’administració subcontracta per fer tasques de suport als alumnes amb necessitats educatives especials.

    “Les vetlladores fa anys que fan funcions sanitàries sense estar qualificades per fer-ho, i ara volen aparentar que ho estan amb una mini formació que els hi fan al CAP”, explica Cristina Broto, responsable de lleure de CCOO. “Considerem inacceptable que es demani fer tasques de cura i infermeria a algú que no està en possessió del títol de grau en infermeria, diplomatura en infermeria o ajudant tècnic sanitari, I que això es faci sota el paraigua del Conveni de Lleure i amb la categoria més baixa aplicable, que és la de monitor/a”, afegeix. A finals de juny, CCOO va interposar un recurs en matèria de contractació pública que no ha obtingut resposta, i ara, diu Broto, la federació es planteja la interposició d’una demanda.

    Formació i supervisió del CAP

    En concret, segons els termes de la licitació, les tasques que des de l’inici de curs duen a terme aquestes vetlladores sanitàries son: “Control, suport i seguiment de les activitats assistencials en l’àmbit de la salut de l’alumnat considerat pacient crònic complex (PCC), d’alta morbiditat, diabètic, amb epilèpsia incontrolada o amb dependència de dispositius, entre altres. Dur a terme activitats d’administració de medicaments, insulina, glucagó, dispensació d’epinefrina, entre d’altres, sempre amb la prescripció mèdica corresponent. Aplicar els protocols i les mesures preventives elaborades pel Departament de Salut”.

    Preguntat per aquest diari, el Departament d’Educació confirma que «els monitors i monitores que han de donar suport a l’alumnat amb necessitats especials en l’àmbit de la salut ho han de fet per atendre l’alumnat en relació amb les seves necessitats de salut en casos de malaltia crònica complexa». Per això, s’espeficica que «hauran de realitzar una capacitació/formació proporcionada pel Centre d’Atenció Primària (CAP) de referència del centre educatiu corresponent o de l’Hospital de referència, en cas que es consideri adient per part del Departament de Salut». Així mateix, la valoració sobre la necessitat i el grau de suport que requereixin els alumnes la farà «el servei d’infermeria corresponent al CAP de referència».

    Segons explica Broto, les vetlladores sanitàries son les mateixes vetlladores que durant unes hores cobren una mica més, ja que durant aquelles hores se les equipara amb algú que tingui un cicle formatiu. “Tampoc no entenem com les empreses del lleure estan acceptant aquest risc. De qui és la responsabilitat si hi ha un problema, de la treballadora o de l’empresa?”, es pregunta Broto. Les vetlladores estan contractades per una d’aquestes empreses o fundacions que opten a la licitació i no directament per l’administració.

    Externalitzades, precaritzades i invisibilitzades

    En la roda de premsa d’inici de curs, CCOO ha volgut posar l’accent en la situació precària d’aquest col·lectiu, que fa anys que reclamen que hauria de ser personal del Departament d’Educació ja que “les seves funcions no tenen res a veure amb el lleure educatiu i sí molt amb l’educació inclusiva, i en canvi en el decret 150/2017 ni se les esmenta”, diu Teresa Esperabé, secretària general de la Federació d’Educació. L’any 2018, recorda, es van reunir amb el Departament per criticar aquesta invisibilització, “i en aquell moment la resposta de l’administració va ser que la raó és que no es volia cronificar aquesta externalització, però quatre anys més tard, tot segueix igual”. La proposta de CCOO és “crear una Taula de Negociació per internalitzar aquest perfil de professionals”.

    Sobre la nova figura de la vetlladora sanitària, comenta Esperabé que “és totalment inadmissible perquè aquest perfil està molt allunyat de la infermera escolar, que és la figura adient per l’alumnat amb necessitats sanitàries i també per fer funcions de promoció de la salut a tots els centres educatius. Insistim en la necessitat que el Departament presenti l’Acord marc de col·laboració entre el Departament d’Educació i el Departament de Salut que ja fa anys que se’ns diu que està en una fase molt avançada. Continuem tenim alumnat amb necessitats sanitàries als centres educatius, sense garantir-los el seu dret a l’atenció sanitària de qualitat que requereixen”.

    CCOO calcula que actualment hi ha 2.500 treballadores exercint aquesta tasca de vetlladora. “És la figura més feble de la cadena, la que ha d’acceptar qualsevol encàrrec perquè li va la feina, la que no té cap estabilitat ni seguretat laboral, pràcticament mai està a temps complet i un dia pot estar en un centre i que l’endemà li diguin que ha d’anar a un altre que està a 20 km de distància”, senyala Broto. Segons dades del Departament d’Educació, les hores de vetlladora no han deixat d’augmentar en els darrers cursos, tal com reflecteixen aquestes xifres.

    En la passada legislatura, el Parlament de Catalunya va votar i aprovar dues mocions al respecte: la primera, el novembre de 2019, instava el Govern a posar una infermera escolar a cada escola i institut (va comptar amb els vots a favor de tots els partits, tret d’alguns punts en què Junts i ERC hi van votar en contra). La segona, de principis de 2020, instava el Govern a establir “un calendari per la internalització del perfil professional de vetllador/a com a Auxiliars d’Educació Especial per tal que durant el curs 2020-21 aquests professionals passin a formar part de les plantilles dels centres”. Cap de les dues es va arribar mai a complir i, com passa amb tota l’activitat parlamentària, van decaure amb la fi d’aquella legislatura.

  • El Departament de Salut posa límits a l’escola inclusiva

    Si el camí cap a una escola inclusiva és ple d’obstacles i entrebancs, culturals i pressupostaris, ara se n’ha afegit un altre, del tot inesperat: el Departament de Salut. La gerent de Processos Integrals de Salut, Assumpta Ricart, s’ha reunit amb la família d’Aleix Mora per comunicar-li que el curs vinent s’ha de buscar una solució d’escolarització diferent de la que té actualment l’infant, amb l’argument que “no es pot garantir la seva seguretat”. En aquesta reunió, però, segons ha explicat a aquest diari la mare del nen, Alba Jardiel, no s’ha concretat quina és la proposta d’escolarització per ell en la qual sí que estaria garantida la seva seguretat, i per això, i pel fet que fins al moment la seva integració a l’Escola Claret està sent molt positiva, la família no té intenció de moure’l de lloc. De fet, els responsables del Consorci d’Educació que van assistir a la reunió van expressar la seva conformitat amb la postura de la família.

    La figura de la infermera escolar és encara avui excepcional, sobretot en l’àmbit de l’escola pública, malgrat que ja fa més de dos anys (novembre de 2019) que el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució per la qual insta el Govern català a incorporar una infermera a cada centre educatiu. Això no ha passat mai, ni està previst que passi, en part perquè unes setmanes abans els departaments d’Educació i Salut van firmar un acord marc pel qual s’iniciaven diversos programes conjunts, el més important dels quals era que cada escola passaria a tenir el seu CAP de referència, tal com ja havia anunciat al Parlament mesos enrere l’aleshores conseller Josep Bargalló. Així, en el punt 3.2 d’aquest acord es descriu el “Programa d’atenció a l’alumnat amb necessitats especials de salut als centres d’educació ordinària”, que s’adreça especialment a “l’alumnat amb malalties cròniques i necessitats complexes d’atenció o amb malaltia crònica avançada”.

    Segons ha explicat el Departament de Salut a aquest diari, aquest programa, “que s’emmarca dins del decret 150/2017 d’educació inclusiva”, actualment fa possible que des dels centres d’atenció primària “s’atengui a uns 2.000 infants i adolescents, amb l’objectiu que puguin desenvolupar, amb el màxim de normalitat, les activitats diàries als centres educatius”. La major part de casos són assistències puntuals, i són una minoria els que, com l’Aleix, compten amb la presència d’una infermera durant tot el temps que són al centre (en el seu cas, de 9h a 12.30h, ja que només fa horari de matí i no hi dina).

    L’Aleix té miopatia miotubular, una malaltia minoritària que li resta força muscular i l’obliga a tenir un respirador entubat a la tràquea, a moure’s amb cadira de rodes i a alimentar-se per botó gàstric. Cognitivament, però, no té cap limitació, i aquest és l’argument de la família, que ara compta amb el suport del Consorci d’Educació de Barcelona, per haver rebutjat en primera instància l’opció de l’escolarització en un centre d’educació especial (sense que això vulgui dir que s’accepti més endavant, si per raons educatives es determina que és el millor per ell). Fins ara, però, l’escolarització de l’Aleix està sent una història d’èxit. La família també descarta l’escolarització hospitalària i encara més la domiciliària, ja que privaria l’Aleix de l’estímul i enriquiment mutu que proporciona la convivència amb altres infants.

    Què vol dir “garantir la seguretat de l’infant”?

    Així doncs, malgrat que l’escàs recorregut de l’acord marc, i malgrat que en aquest no s’estableixen excepcions, el Departament de Salut ja ha trobat un primer cas en el qual considera que hi ha un eventual límit per a la seva aplicació: el fet que la seguretat de l’infant no estigui garantida. Així ho ha confirmat el departament que dirigeix el conseller Josep Maria Argimon a aquest diari, i a la resta de mitjans que s’han interessat pel cas. Un portaveu del Departament de Salut comenta que “en el cas que es fa referència, els propis professionals sanitaris que l’han atès [a l’Aleix] al llarg d’aquest curs han manifestat que no podran continuar prestant el suport ja que no es pot garantir la seguretat de l’infant”. I afegeix: “El nivell assistencial que cobreix les necessitats especials de salut als centres d’educació ordinària, l’atenció primària i comunitària, ha conclòs que no compta ni amb les eines ni amb les competències per resoldre l’alt nivell de complexitat que presenta l’infant”.

    En altres paraules, el sistema d’atenció primària considera que el cas de l’Aleix sobrepassa les seves funcions. A preguntes d’aquest diari, però, Salut no aclareix quants professionals han manifestat aquest posicionament i si a banda de l’opinió d’aquests professionals s’ha fet alguna altra valoració. D’acord amb Alba Jardiel, al llarg d’aquests mesos a l’Aleix l’han atès diverses infermeres, però només una va manifestar un problema un cop que a l’infant se li va obturar una cànula. Després d’això, se li van assignar dues infermeres, la qual cosa per la seva mare és innecessari.

    Salut tampoc ha aclarit a aquest diari què vol dir exactament que no es pot garantir la seguretat del menor. Alba Jardiel explica que “a la reunió em van dir que si l’Aleix feia una parada cardiovascular hi havia el risc que no el poguessin salvar, però és que no n’ha fet mai cap des dels primers mesos de vida; si ens posem a fer hipòtesis catastrofistes millor no sortir mai de casa, i tampoc a casa ell estaria segur”.

    COIB: “Les infermeres tenen competències”

    Un altre actor inesperat en aquest sainet ha estat el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), el qual, malgrat no estar present en la reunió entre els representants de Salut i d’Educació amb la mare de l’Aleix, va ser invocat per Salut com la institució que afirma que les infermeres no tenen competència per atendre casos com el seu.

    Amb tot, aquesta asseveració ha tingut un immediat desmentiment per part del COIB. Al contrari, el Col·legi afirma que “l’infant té tot el dret a assistir a una escola ordinària i a rebre cures especialitzades per part d’una infermera” i que “les infermeres tenen competències per atendre les necessitats de l’Aleix i dels infants que es troben en la seva situació. En aquest cas, cal comptar amb la col·laboració estreta de mestres, pares i altres professionals de l’equip d’atenció primària per tal d’assegurar la millor atenció i minimitzar-ne els riscos”. A més, el COIB també deixa clar que “mai ha mantingut cap conversa amb la Gerència de Processos Integrats de Salut sobre aquesta qüestió ni mai ha afirmat que les infermeres no tenen la competència d’atendre aquest infant a l’escola”.

  • Estimats Reis d’Orient: porteu-nos la infermera escolar

    Estimats Reis,

    A casa tots sabem que no podem dir reis mags, perquè si ho fem l’avi s’enfada i molt. Esperem que s’enfadi menys si ho escrivim en minúscula. Sóc la mare de la Martina i del Lucas. Abans, a banda de mare, tenia altres rols, però d’ençà el 18 d’agost de 2018 sóc mare dedicada a la cura de la Martina 24 hores al dia. També per les nits, també a l’escola, també a les excursions… No és pas poca cosa! És una feina que no s’acaba mai. Esdevenir una mare pàncrees és esgotador, malgrat que per molts simplement sigui diabetis. Tenen la sort de no estimar ningú amb diabetis.

    Aquest any us vull demanar quelcom que ja fa molts anys que demano als Departaments de Salut i d’Educació, però no m’escolten. No és res excepcional, simplement complir la Llei d’Educació de Catalunya i desplegar el Decret que regula l’atenció a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu. El meu desig permetria que l’administració vetllés per garantir que tots els centres educatius disposessin de recursos per atendre la diversitat.

    La diversitat és qualsevol etiqueta diagnòstica que acompanya infants i joves, un bocinet d’aquesta diversitat és l’alumnat amb situacions sanitàries complexes. Desitjo atenció sanitària de qualitat a l’escola; desitjo que sempre hi hagi algú amb temps per controlar els nivells de glucosa de la Martina; desitjo que la seva mestra sempre estigui acompanyada, perquè és difícil fer els àlbums de 28 alumnes i remuntar una hipoglicèmia sense que es dispari fins a 300; desitjo que la Martina pugui anar d’excursió amb un acompanyant col·laborador de l’Associació de diabetis, no vull acompanyar-la jo, però sembla que el Departament d’Educació ha decidit no assumir el cost d’aquest recurs; desitjo que la Martina pugui anar de colònies amb tots els seus companys… No és res excepcional, només desitjo que es garanteixi el dret a participar en condicions d’equitat i igualtat d’oportunitats.

    Desitjo que la mestra de la Martina sempre estigui acompanyada, perquè és difícil fer els àlbums de 28 alumnes i remuntar una hipoglicèmia sense que es dispari fins a 300

    De vegades, tot i que el sol resplendeix, el dia és gris i fosc, però cal practicar l’optimisme intel·ligent i avançar sempre cap endavant, malgrat tot. Estic convençuda que moltes mares comparteixen el meu desig, i possiblement també tenen dies de tempesta. Desitjo un pessic de la vostra màgia per totes elles, perquè la llum ompli els dies de foscor. Totes som una, totes volem el mateix, que els nostres fills i filles siguin feliços i puguin fer tot allò que fan els altres. Per a totes vosaltres, lluitadores, valentes, que no us conec i us admiro.

    Potser també fora bo una mica d’aquest polsim màgic d’Orient per totes les persones que poden fer fàcils vides difícils.

    Un últim desig que esdevingui la brúixola del nostre camí. Regaleu aquestes dolces paraules d’en Roc Casagran plenes de guspires de purpurina que tan agraden a la Martina: “Parlo per donar la veu als qui no poden parlar… I brindo per l’esperança d’anar fent un món com cal que el demà ja s’atansa i us desitjo un bon Nadal”.

  • El Parlament insta el Govern a posar una infermera a cada escola i institut

    “El Parlament de Catalunya reafirma la necessitat d’incorporar una infermera a cada centre educatiu de Catalunya i insta el Govern de la Generalitat a reconèixer als infants amb malalties cròniques i la seva necessitat de gaudir d’atenció sanitària als centres escolars des de l’educació infantil de primer cicle fins als estudis post obligatoris, afegint les seves necessitats sanitàries com a criteri per contemplar aquests infants com alumnes amb NEE”.

    Així comença la resolució que ha aprovat aquest matí la Comissió d’Educació del Parlament, a proposta del PSC (amb els vots a favor de PSC, Cs, Comuns i CUP, i només en alguns punts d’ERC i JxCat), i que en síntesi reclama la presència d’una infermera en tots els centres educatius durant l’etapa d’escolarització obligatòria, així com garantir l’atenció sanitària a aquells infants i joves amb malalties cròniques en el 0-3 i la postobligatòria. El Parlament insta també el Departament a presentar, en el termini de 3 mesos, “un pla per a la incorporació d’una infermera a cada un dels centres educatius de Catalunya. Aquest pla haurà de definir les funcions de la infermera escolar, pel que fa a les tasques d’atenció sanitària als infants amb malalties cròniques, de prevenció i promoció de la salut i també la seva relació amb el Centre d’Atenció Primària de referència en el territori”.

    A mitjans de juny el conseller Bargalló va anunciar, també en seu parlamentària, que les escoles no tindran infermeres escolars, si més no el curs vinent, però que, per contra, s’havia arribat a un acord amb el Departament de Salut per tal que cada escola tingui un CAP de referència, un acord que estava pendent del vistiplau d’Economia i que encara no s’ha acabat de tancar. L’Associació Catalana d’Infermeria i Salut Escolar (ACISE) va considerar des del principi insuficient aquest acord, i això és el que en part ha motivat aquesta nova iniciativa parlamentària.

    La resta de punts de la resolució, en els quals sí que s’han acceptat les esmenes presentades per JxCat i ERC, es parla “d’elaborar, conjuntament amb el Departament de Salut, un mapa de necessitats amb el nombre d’alumnes amb malalties cròniques i necessitats complexes, per centres educatius i àrea bàsica de salut”; “elaborar, d’acord amb les dades del mapa de necessitats i al Pla d’intervenció individualitzat compartit (PIIC) de cada alumne amb malalties cròniques i necessitats complexes, un pla territorial per cobrir les necessitats d’aquests alumnes amb malalties cròniques, mentre que no hi ha infermeria a tots els centres educatius”; i de “vetllar perquè el personal sanitari dels equips dels EAPs referent de cada centre educatiu, disposi dels recursos per valorar les necessitats sanitàries dels alumnes amb malalties cròniques”.

  • El camí cap a la infermera escolar

    Tot comença amb el diagnòstic, epilèpsia farmacorresistent, espina bífida, estenosis subglòtica, diabetis mellitus tipus 1, síndrome stxbp1… descobreixes que el teu fill no compleix cap dels criteris de l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) per accedir a cap tipus de suport a l’aula… I finalment t’adones que educació no té cap recurs per tal de garantir una atenció sanitària de qualitat durant l’horari lectiu i no lectiu. Alumnes invisibles, mestres I vetlladors realitzant tasques sanitàries i famílies (normalment mares) instal·lades als centres escolars són les conseqüències d’un govern que abandona als seus alumnes.

    I fa que no puguis participar en el projecte educatiu de l’escola (ni menjador, ni excursions ni colònies).

    Tot plegat és un terratrèmol familiar bio-psicosocial, alteració dels ritmes biològics, simptomatologia ansiosa, depressiva, disminució dels ingressos. Teníem dues opcions: l’acceptació d’una situació injusta o bé alçar la veu i fer visibles als nostres fills.

    Permeteu-nos començar pel principi. Al mes de gener d’aquest mateix any en Lluís Guinó (PdCAT) ens va obrir les portes del Parlament, vam fer arribar la nostra proposta a tots els grups parlamentaris. Vam ser molt clares: volem la incorporació d’una infermera escolar a totes les escoles; com podeu suposar, és difícil que algú s’hi oposi, parlem de béns jurídics com la família, els drets dels infants, la salut i l’educació inclusiva. I al juny el Parlament va aprovar una moció sobre escola inclusiva presentada per Esther Niubó (PSC) en la qual, entre altres coses, s’insta el Govern a atendre les necessitats sanitàries de l’alumnat amb malalties cròniques. Ara restem a l’espera de data per la compareixença al Parlament davant la Comissió de Salut i Educació.

    Però sabíem que no era suficient restar esperant, i vam instar al conseller Josep Bargalló i la consellera Alba Vergés a posar una data de reunió. Van delegar aquesta reunió en la Sra. Imma Reguant, subdirectora general d’Educació Inclusiva, i la Sra. Carmen Cabezas, subdirectora general de Promoció de la Salut. Hem tingut sort de trobar-les en el nostre camí, implicades professionalment i personal per tal de donar resposta a les necessitats de cura i atenció permanent dels infants amb malalties cròniques.

    El treball interdepartamental que pot ser semblar tan obvi no ho era, almenys fins ara. Ambdues van posar el punt de partida a l’Acord Marc Salut-Educació i aquí és on ens trobem ara. Pel que fa als alumnes amb necessitats sanitàries, l’Acord Marc constitueix un instrument molt valuós per protocolitzar i sistematitzar la detecció de casos i el traspàs d’informació entre Educació I Salut.

    Aquesta seqüència serà la següent:

    • En el moment de la preinscripció al centre educatiu, les famílies autoritzarem el traspàs de dades de l’alumne.
    • Conjuntament la família amb el seu equip pediàtric de primària elaboraran el PIIC (pla individualitzat interdisciplinar i compartit), on es concreten les necessitats sanitàries de l’alumne i es pactarà actuació.
    • El PIIC arribarà a la infermera del CAP de referència del centre educatiu (els centres educatius disposaran d’un CAP de referència de la zona, de vegades no coincidirà amb el CAP de referència de l’alumne, però treballaran comunicats).
    • A la Comissió d’Avaluació de la Diversitat (CAD) es concretarà el recurs que l’alumne necessita: qui, com, quan i durada (aquesta comissió està representada per docents, tutors, psicopedagogs, infermera, etc.)
    • Finalment, l’EAP demanarà el recurs pertinent.

    Es disposarà i crearan tantes comissions com zones sanitàries esdevinguin, i al capdamunt de totes la Imma Reguant i la Carmen Cabezas.

    Tot l’acord Marc Salut-Educació està ja redactat i en mans de les diferents assessories jurídiques; tan sols falten les signatures dels consellers, i per tant restem a l’espera que trobin el moment de fer aquesta signatura.

    La seva realització farà que els nostres fills puguin participar del projecte educatiu del centre en condicions d’equitat. Si parlem d’inclusió parlem d’equitat, donar a cada alumne allò que necessita.

    L’altre aspecte que considerem un èxit rotund és que per primera vegada el Departament d’Educació reconeix als alumnes amb necessitats sanitàries com alumnes amb NEE. Fins ara eren invisibles, aquest és un triomf absolutament nostre!

    En aquest camí no hem estat soles. Al contrari, hem estat molt ben acompanyades de la mà d’en Ramon Font, l’Anna Gardeñas i l’Anaïs López d’USTEC; d’en Manel Pulido i la Teresa Esperabé de CCOO; de l’Engràcia Soler, presidenta d’ACISE (Associació Catalana d’Infermeria i Salut Escolar; de la Natàlia Colina representant d’ACISE i del COIB; i d’en Lluís Vila, president de FAPAES. Gràcies a tots per ser-hi.

    Aquests agraïments no són un punt i final, són un continuem. Ara falta la part més complicada materialitzar l’Acord Marc Salut-Educació. Per una banda, aquells alumnes considerats casos sanitaris complexes han de disposar d’una infermera fixa al centre, en aquests casos les intervencions puntuals d’una infermera itinerant no s’ajustarien a les seves necessitats.

    Per altra banda, som realistes i sabem que toparem amb l’excusa dels pressupostos, la manca de personal dels CAP… però hem de ser optimistes intel·ligents: l’Acord Marc ha de constituir el punt de partida per la incorporació de la infermera a tots els centres educatius.

  • Els alumnes invisibles (malalties cròniques greus)

    Posem-nos en context i mirem de, per un moment, posar-nos en la pell d’aquestes mares i pares.

    El Jonatan té 15 anys i una epilèpsia refractària severa. Això vol dir que en algun moment del dia, sense previ avis ni amb una predominança horària, farà una crisi. Aquesta crisi comporta convulsions i pèrdua de consciència i pot anar des d’un minut fins a quaranta-cinc minuts. Si la crisi s’allarga i s’agreuja cal actuar i administrar-li Astenolit per via rectal. El Jonatan pot entrar en parada cardiorespiratòria i cal la intervenció d’una UVI mòbil.

    La Martina té tres anys, té diabetis de tipus 1 i fa P3. Cal fer-li controls de glucosa sovint i cal gestionar les pujades i baixades de sucre. Per les baixades cal donar hidrats de carboni ràpids i lents. Si no es recupera pot presentar una hipoglucèmia greu que es manifesta per manca de reacció a estímuls o pèrdua de consciència. En aquest cas cal injectar glucagó i trucar al 112. A l’altre extrem hi ha la hiperglucèmia greu on caldrà administrar insulina i controlar els nivells de glucosa i acetona. La dosi d’insulina en aquestes edats cal ajustar-la correctament, ja que un error pot ocasionar una hipoglucèmia greu.

    L’estenosi subglòtica de grau III és més espectacular i cal estar molt pendents de les gasses al voltant de l’estoma es mantenen netes i seques. Cal aspirar les secrecions del conducte respiratori, cosa molt freqüent, i canviar la cànula si surt de l’estoma a causa d’un cop –ja sabeu, són nens i juguen–. El canvi de cànula és crític perquè deixa de respirar, perd la consciència i cal fer reanimació.

    L’Emma-Joana va a P3 i té espina bífida. Té problemes per desplaçar-se i cal sondar-la cada tres hores.

    L’Àsier pateix una malaltia rara, tan rara que només té un seguit de sigles i números (STXBP1) que requereix d’assistència intensiva perquè convulsiona.  Ell té l’agreujant que té nou mesos i la invisibilitat total de l’administració… qui ha de gestionar el 0-3? Com cal gestionar aquests casos?

    I així podríem anar desgranant casos de més malalties cròniques. També hi podem sumar les malalties degeneratives.

    Les vides de les mares i pares d’aquests alumnes estan dedicades a ells. En algunes famílies un dels dos progenitors ha de deixar de treballar per poder estar pendent de la trucada del centre escolar avisant que hi ha un problema.

    O com en el cas de la mare del Jonatan que han hagut de fer més de 200 km perquè només hi havia un institut públic que els admetia a condició que la mare estigui durant tot l’horari lectiu al centre per intervenir quan arribi la crisi. Ha hagut d’abandonar família, amics, una carrera professional prometedora i renunciar a percebre una jubilació el dia de demà.

    Els infants se senten discriminats quan tots els seus companys van d’excursió i ells no hi poden anar perquè no tenen cap recurs assignat i el centre no permet que hi vagin els pares. O quan a l’excursió de final de curs no poden anar amb els amics perquè demanen que els pares es facin càrrec de l’acompanyant i les seves despeses. O quan els altres pares pregunten si l’epilèpsia o la diabetis s’encomana…

    Aquest col·lectiu ha estat oblidat per l’administració, per això hem titulat aquest article “els alumnes invisibles”.  A la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació, només es parla de malalties degeneratives greus, ni una paraula de les malalties cròniques. L’article 81.3 es recull el que s’entén per alumnes amb necessitats educatives específiques:

    1. a) Els alumnes que tenen necessitats educatives especials, que són els afectats per discapacitats físiques, psíquiques o sensorials, els que manifesten trastorns greus de personalitat o de conducta o els que pateixen malalties degeneratives greus.
    2. b) Els alumnes amb necessitats educatives específiques derivades de la incorporació tardana al sistema educatiu o derivades de situacions socioeconòmiques especialment desfavorides.

    L’article 5 del Decret 150/2017, que regula l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, estableix concretament les funcions/obligacions de l’Administració educativa en aquest àmbit. D’aquest precepte destaca el seu apartat “H”, el qual obliga a “garantir la sectorització i la coordinació dels serveis educatius i els sociosanitaris per assegurar una atenció educativa de proximitat a l’alumnat”; i, sobretot, el seu apartat “l”, el qual l’obliga a “vetllar perquè en els centres quedin cobertes les necessitats d’assistència sanitària i parasanitària dels alumnes que ho requereixin, especialment els que tenen estats de salut clínicament complexos. Amb aquesta finalitat el Departament ha d’establir convenis de col·laboració amb altres departaments amb competències en la matèria.”

    Cal remarcar que l’alumnat amb malalties cròniques queda recollit, només de passada i de manera implícita sense citar-lo, al Decret 150/2017 en l’article esmentat abans.

    El Departament d’Educació està elaborant un conveni amb el Departament de Salut per atendre aquestes necessitats.

    A la mateixa web de la Direcció General de Currículum i Personalització parla de diferents tipologies de NESE i fa referència a les NESE derivades de situació de malaltia. En aquest cas contempla la situació que el diagnòstic d’una malaltia pot comportar un període d’hospitalització i/o de convalescència que suposa canvis en la vida quotidiana dels infants, els adolescents i les seves famílies. I enumera una sèrie de suports, que són les aules hospitalàries, aules en hospitals de dia per a adolescents i l’atenció educativa domiciliaria, però oblida els alumnes amb malalties cròniques greus escolaritzats en centres educatius.

    Si busquem les eines per a la gestió dels centres, a la mateixa web del Departament ens dóna un llistat d’opcions NESE entre les quals no figura en cap cas la malaltia.

    Per això és primordial que:

    • Cal que es defineixi una categoria específica d’alumnes amb malalties cròniques greus per a ells.
    • Els Departaments d’Educació i Salut han d’estar coordinats per proveir del suport necessari a cada cas i revaluar-lo a cada nou curs, ja que les necessitats dels pacients van canviant amb l’edat, nivell d’autonomia i evolució de la malaltia.
    • Que cada alumne amb una malaltia crònica complexa greu que requereixi una especial atenció sanitària disposi d’un PIIC (Pla d’intervenció individualitzat compartit) i que permeti establir de manera compartida amb l’alumne, la família i els referents sanitaris totes les mesures i cures necessàries de manera individualitzada que precisa, en l’àmbit escolar, aquest alumne a cada curs. A fi de garantir aquesta funció, serà necessària la implicació dels responsables de Salut i Educació territorials.
    • I el més important: que es posin en marxa les mesures i recursos sanitaris necessaris.

    No pot ser una qüestió pressupostària deixar de prestar un servei al qual la llei obliga a l’administració. Cal que el prestin de la manera més eficient i eficaç possible, però en cap cas és admissible escatimar esforços ni recursos amb l’excusa del pressupost.

    Sembla que la predisposició, tant del Departament d’Educació com del Departament de Salut, és bona i el conveni està a punt de fer-se realitat. Volem ser optimistes, però estem acostumats al fet que Lleis, Decrets i Resolucions acabin essent un manifest de bones intencions i no vagin més enllà.

  • Creix la demanda per dotar els centres educatius d’infermeres escolars

    Entre el 0,8% i l’1% de la población infantil té epilèpsia, segons estimacions de la Federación Española de Epilepsia (FEDE), mentre que entre l’1% i el 5% desenvolupa diabetis tipus 1 (la que es dóna en població infantil), segons dades de la Fundación para la Diabetes. El Catsalut estima també que la probabilitat de patir un problema de salut mental abans dels 18 anys oscil·la entre el 10 i 20%, i que entre un 4 i 6% correspondrien a trastorns mentals greus. També, segons l’Associació Espanyola de Pediatria, un 8% dels infants té alguna malaltia relacionada amb el sistema immune, un 12% d’arrel muscular o esquelètica i un 10% respiratòries, principalment asma. Si a Catalunya hi ha 1,5 milions d’alumnes, tot això vol dir  que 150.000 són asmàtics, que aproximadament la mateixa xifra o superior té algun tipus de trastorn mental, que al voltant de 70.000 descobreix al llarg de la seva vida escolar que el seu metabolisme no produeix insulina, o que al voltant de 15.000 pateix crisis epilèptiques.

    A tot això s’enfronta, normalment, el professorat, habitualment sense cap més formació en atenció sanitària que la que rep puntualment (i amb sort) el mestre o professor quan té un cas d’infant amb malaltia crònica a la seva aula. I per això, des de fa uns anys, l’Associació Catalana d’Infermeria i Salut Escolar (ACISE) ve reclamant la necessitat d’incorporar una infermera a cada centre educatiu. En les darreres setmanes han volgut intensificar aquesta demanda donant visibilitat a casos concrets que han aparegut als mitjans de comunicació. A TV3 es van fer ressò del cas d’una família de Lleida que va haver de marxar a Tordera perquè a la seva ciutat no va trobar cap institut disposat a escolaritzar el seu fill, que té epilèpsia, i tot i així a Tordera ho va aconseguir amb la condició que la mare es passi tota l’estona al centre per atendre el seu fill quan tingui una crisi. O una altra mare de Santa Perpètua de la Mogoda amb filla també amb epilèpsia que també ha pactat amb el centre que mentre la nena hi sigui ella no s’allunya gaire per si de cas. O el cas que va publicar La Vanguardia d’una nena de Barcelona amb espina bífida que per primer cop ha aconseguit que li assignin una infermera del CAP per fer-li les cures, tasca que fins aleshores venia fent al seu pare.

    La solució es troba als CAP?

    En un d’aquests reportatges, el director general de Primària i Secundària, Josep Vallcorba, admetia el problema: “Som plenament conscients que som davant d’un tema que hem de resoldre, i que fa molt de temps que està encallat, ja que és veritat que hi ha famílies que fan un sobreesforç. Hem de veure com des del CAP [Centres d’Atenció Primària] més proper establim uns protocols que siguin sòlids, viables i fiables perquè tothom estigui tranquil: les famílies i els mestres”, deia Vallcorba. En una reunió recent que representants d’ACISE i d’altres entitats que els donen suport (Fapac, Fapaes, USTEC, CCOO, UGT i el Col·legi d’Infermeres) van mantenir amb alts càrrecs d’Educació i de Salut els van informar que tots dos departaments treballen en un “acord marc” per donar resposta a aquesta necessitat, que se suposa estarà enllestit per l’inici del curs vinent.

    Per la presidenta d’ACISE, la infermera Engràcia Soler, la solució va per aquí: “Fa anys i panys que escoltem la mateixa història, però això no soluciona el problema. Des d’un CAP no tenen els ulls posats a l’escola i a més no podem desvestir un sant per vestir-ne un altre, les infermeres d’atenció primària prou feina tenen, i ja absorbeixen més competències del que els tocaria a causa de la falta de metges. Potser una cosa així pot funcionar en una petita localitat on el CAP i l’escola estiguin molt a prop, però més enllà de casos excepcionals no serveix”.

    La infermeria escolar està reconeguda com una especialitat específica de la infermeria, i de fet a Espanya té la seva pròpia societat científica, que es va constituir a Gandia l’any 2009. Segons Soler, la comunitat autònoma de Madrid és una de les que té més arrelada aquesta figura, ja que allà tots els centres d’educació especial, “que és per on hauríem de començar a Catalunya”, i altres centres ordinaris públics i concertats compten amb una infermera durant tot l’horari escolar. AMECE (Asociación Madrileña de Enfermería en Centros Educativos) estima que a la comunitat hi ha contractats unes 500 infermeres escolars, malgrat que no hi ha cap llei que obligui a fer-ho. El recull de premsa de l’AMECE permet constatar que aquesta demanda s’està estenent per altres comunitats autònomes.

    Realment és factible incorporar una infermera als 5.000 centres educatius no universitaris catalans? Soler calcula que a tota Catalunya hi deu haver com a molt entre 50 i 80 centres amb infermera, la major part dels quals a privats o concertats de grans dimensions vinculats a l’Església. En alguna escola concertada han estat els pares els que han assumit el cost, “que realment no és tan elevat, parlem de 2,5 a 4 euros per alumne al mes”. “Però és que en tot cas no és una despesa, és una inversió en salut, i si no s’entén així no farem res”, afegeix Soler, la qual lamenta que “els representants polítics encara no han entès la importància de la infermera escolar”.

    ACISE va presentar el 2016 un Manifest d’Infermeria i Salut Escolar a Catalunya, juntament amb un pla d’integració de la infermera als centres, on ja s’accepta que ha de ser gradual. “Hauríem de començar per tots els centres d’educació especial i per tots els ordinaris que tinguin el SIEI [suports intensius a l’escolarització inclusiva, antiga USEE], perquè allà és on estan els alumnes amb pluripatologies, i després seguir per tots els centres amb més de 750 infants, com passa als Estats Units”. “Per què en qualsevol esdeveniment esportiu, per petit que sigui, hi ha d’haver un equip d’assistència sanitària i en canvi a les escoles no n’hi ha?”, es pregunta Soler.

    Educació per la salut

    Engràcia Soler insisteix que les funcions de la infermera escolar van més enllà de l’assistència sanitària (de la qual es beneficiarien també mestres i famílies, diu), sinó que té també un vessant educatiu, ja que una altra demanda d’ACISE és que l’educació per la salut entri en el currículum, fins i tot com una assignatura específica. Un estudi recent fet a Galícia conclou que allà on s’han dut a terme una intervenció curricular d’aquest tipus han millorat els hàbits d’higiene, alimentaris i d’exercici físic de la població escolar.

    Una infermera escolar dels EUA donant pautes de prevenció contra els polls | iStock

    De fet, a Catalunya existeix des del primer tripartit el programa Salut i Escola, pel qual una infermera va un cop per setmana als instituts, on ofereix alguna xerrada per alumnes de 3r i 4t d’ESO sobre aspectes com l’addicció al tabac o les drogues o sobre salut sexual i reproductiva, i on també dedica un temps a atendre consultes individuals d’alumnes, amb la confidencialitat del secret professional com a garantia. Aquesta seria una part de les funcions educadores que assumiria la infermera escolar, amb un programa més ampli i que arribaria a la totalitat de l’alumnat. A banda, diu Soler, la infermera escolar assumeix altres tasques més administratives com la derivació a centres hospitalaris, i dóna suport als docents en la detecció i vigilància de trastorns entre l’alumnat.

    “A la major part de països amb infermeres escolars, aquestes depenen del ministeri d’Educació i no del de Sanitat, aquí també s’hauria de fer així perquè seria més àgil de gestionar”, sosté Engràcia Soler.  ACISE està ara mateix recollint firmes a favor de la implantació de la infermera escolar, a l’espera d’una compareixença al Parlament, i prepara una trobada que tindrà lloc el 27 de juny a Girona amb el títol 1a jornada d’Escoles d’Educació Especial i Escoles Ordinàries amb SIEI.