“El Parlament de Catalunya reafirma la necessitat d’incorporar una infermera a cada centre educatiu de Catalunya i insta el Govern de la Generalitat a reconèixer als infants amb malalties cròniques i la seva necessitat de gaudir d’atenció sanitària als centres escolars des de l’educació infantil de primer cicle fins als estudis post obligatoris, afegint les seves necessitats sanitàries com a criteri per contemplar aquests infants com alumnes amb NEE”.
Així comença la resolució que ha aprovat aquest matí la Comissió d’Educació del Parlament, a proposta del PSC (amb els vots a favor de PSC, Cs, Comuns i CUP, i només en alguns punts d’ERC i JxCat), i que en síntesi reclama la presència d’una infermera en tots els centres educatius durant l’etapa d’escolarització obligatòria, així com garantir l’atenció sanitària a aquells infants i joves amb malalties cròniques en el 0-3 i la postobligatòria. El Parlament insta també el Departament a presentar, en el termini de 3 mesos, “un pla per a la incorporació d’una infermera a cada un dels centres educatius de Catalunya. Aquest pla haurà de definir les funcions de la infermera escolar, pel que fa a les tasques d’atenció sanitària als infants amb malalties cròniques, de prevenció i promoció de la salut i també la seva relació amb el Centre d’Atenció Primària de referència en el territori”.
A mitjans de juny el conseller Bargalló va anunciar, també en seu parlamentària, que les escoles no tindran infermeres escolars, si més no el curs vinent, però que, per contra, s’havia arribat a un acord amb el Departament de Salut per tal que cada escola tingui un CAP de referència, un acord que estava pendent del vistiplau d’Economia i que encara no s’ha acabat de tancar. L’Associació Catalana d’Infermeria i Salut Escolar (ACISE) va considerar des del principi insuficient aquest acord, i això és el que en part ha motivat aquesta nova iniciativa parlamentària.
La resta de punts de la resolució, en els quals sí que s’han acceptat les esmenes presentades per JxCat i ERC, es parla “d’elaborar, conjuntament amb el Departament de Salut, un mapa de necessitats amb el nombre d’alumnes amb malalties cròniques i necessitats complexes, per centres educatius i àrea bàsica de salut”; “elaborar, d’acord amb les dades del mapa de necessitats i al Pla d’intervenció individualitzat compartit (PIIC) de cada alumne amb malalties cròniques i necessitats complexes, un pla territorial per cobrir les necessitats d’aquests alumnes amb malalties cròniques, mentre que no hi ha infermeria a tots els centres educatius”; i de “vetllar perquè el personal sanitari dels equips dels EAPs referent de cada centre educatiu, disposi dels recursos per valorar les necessitats sanitàries dels alumnes amb malalties cròniques”.
El document La infermera familiar i comunitària: repte i oportunitatbusca establir una base per la discussió dins els Equips d’Atenció Primària. Arriba en un moment oportú: l’inici del treball entorn l’Estratègia nacional de l’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC).
L’informe dibuixa 8 línies de treball i els reptes que se’n deriven. Els diversos punts parlen sobre la valoració, el reconeixement, l’augment de l’autoestima i el lideratge entre les infermeres. Per això, és necessari que existeixi una formació suficient, específica i independent que permeti augmentar l’autonomia infermera i la capacitat resolutiva. També que es doti de suficient personal d’infermeria als Equips d’Atenció Primària (EAP) i facilitar les tasques amb l’adequació del registre infermer. Les dues últimes línies que després desenvolupen en propostes parlen de potenciar la desmedicalització i la prevenció quaternària i desenvolupar el treball amb orientació comunitària.
Per Rosa María Gómez, infermera membre de l’Associació Madrilenya Infermera (AME per les seves sigles en castellà) convidada a la presentació del text, «l’Atenció Primària és molt més que la porta d’entrada al sistema sanitari. És la sala on tothom ha d’estar còmode, segur, ben atès… l’Atenció Primària és tot», ja que només uns dies o mesos ens trobarem dins l’atenció hospitalària. De la mateixa manera i reprenent el fil anterior, a l’entendre del document, «apostar per aquest model és creure en la professionalització de les infermeres per aconseguir una Atenció Primària forta, resolutiva i accessible, en definitiva, l’eix del sistema sanitari català».
L’estudi l’ha elaborat el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) amb la col·laboració de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) i de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFICC). Nani Vall-llosera, presidenta de la FoCAP, ha explicat el sentit de realitzar la presentació a la seu de la CAMFIC: caminar infermeres i metges juntes per definir el treball en l’Atenció Primària.
Poder desenvolupar totes les competències per beneficiar el sistema sanitari
El grup de treball assegura que la societat està afrontant una transformació deguda fonamentalment a canvis demogràfics i socials que fan augmentar les patologies cròniques, la pluripatologia, la despesa sanitària, la demanda assistencial, la medicalització de la vida, la patologia mental, l’atenció sociosanitària i el cansament dels cuidadors.
L’informe demana aleshores un canvi d’actitud, implicació per part de totes les societats científiques i un compromís institucional. També, un canvi de model que passi de ser dependent del metge a ser un model compartit i col·laboratiu. El seu objectiu, en paraules d’Imma Ferré, coordinadora de l’AIFICC, és sumar esforços perquè la infermeria es visualitzi: “som propietàries de l’atenció domiciliària i de molts altres processos però no es visualitza on estem, que fem o on anem”.
Una nova eina de treball que neix des de les institucions és l’ENAPISC, que ha estat en boca de la majoria d’intervencions posteriors a la presentació del document. Antoni Sisó, president de la CAMFIC que també ha participat del col·loqui, ha expressat que l’ENAPISC li genera incògnites. «No acabo de veure clar que sigui una estratègia nacional on l’atenció primària surti realment reforçada, sigui l’objectiu central, ni on metge i infermera tinguin el rol central en el tracte al pacient».
Amb els dubtes de l’ENAPISC davant, a banda de voler visualitzar aquestes professionals, La infermera familiar i comunitària: repte i oportunitat també defineix com ha de ser aquesta infermera. Mari Luz Talavera, vicepresidenta del FoCAP i coordinadora del grup de treball, ha explicat durant la presentació del document els seus continguts: «apostem per una infermera primarista, compromesa, preocupada per una formació contínua, que entengui que aquest context social també és causa de malalties”. Per Talavera, entendre tot això i “poder compartir totes les experiències de vida amb molta gent, sovint en situacions límit o finals de vida”, és el que fa que estigui enamorada de la seva professió.
Vuit reptes de futur
La suma de tots els elements que es tracten a les vuit línies de treball i el desenvolupament de totes les competències, beneficiarà, asseguren a l’informe, el propi col·lectiu d’infermeres: contribuirà a créixer professionalment, a augmentar l’autoestima, a potenciar el lideratge i el reconeixement social. Així, també beneficiarà als metges amb qui es compartirien responsabilitats i cures i consegüentment als serveis sanitaris i als ciutadans.
Per arribar a aquest punt on es despleguin totes les competències «cal superar un conjunt d’entrebancs i limitacions» i és amb aquesta voluntat que el document ha volgut descriure els reptes tot oferint solucions per superar les limitacions. Algunes d’aquestes són globals, altres també responsabilitzen les mateixes infermeres
Augmentar la valoració del treball de les infermeres en el sí dels EAP, en el sistema sanitari i en la societat: implica vetllar per les relacions als equips havent definit bé la cartera de serveis i coneixent les competències.
Incrementar l’autoestima i el lideratge de les infermeres busca que trenquin la por a assumir responsabilitats.
Procurar una formació suficient, específica i independent de la indústria que capaciti per realitzar tasques o responsabilitats derivades de les competències. Afegeixen que cal que les infermeres es formin contínuament en relació a les necessitats de la població.
Dotar d’infermeres suficients els EAP responsabilitza directament a l’administració: l’informe exigeix la contractació de noves infermeres per recuperar el nombre de professionals «que s’han perdut des de 2011».
Augmentar l’autonomia infermera i la capacitat resolutiva significa que la infermera pugui consultar i derivar a l’atenció especialitzada: «no té sentit generar una visita al metge per fer una derivació a l’oftalmòleg». També opinen que la infermera ha de poder prescriure.
Adequar el registre infermer: els sistemes complexos creen efectes adversos com la separació del treball d’infermeria i la dificultat de col·laborar amb altres professionals).
Potenciar la desmedicalització i la prevenció quaternària, ja que la infermera, «per ser la proximitat al pacient i pel seu rol de ‘tenir cura’ està en bona posició» per encarregar-se.
Desenvolupar el treball amb orientació comunitària dins la jornada laboral aprofitant que les infermeres poden ser un gran recurs salutogènic en la societat i poden arribar a les persones més desafavorides, participant en espais en xarxa compartida.
El Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC) i la Fundació Galatea han presentat els resultats de l’estudi “Salut, estils de vida i condicions de treball de les infermeres i infermers de Catalunya”. L’estudi mostra, entre d’altres indicadors de salut, que les infermeres i infermers presenten un major risc de desenvolupar problemes de salut mental. Un 35,6% del personal d’infermeria podria desenvolupar trastorns depressius, afectius, d’angoixa o d’ansietat. Aquest percentatge gairebé dobla el d’altres professionals de la salut (18-20%) i queda molt lluny de la probabilitat de desenvolupar problemes de salut mental de la població general (9,7%).
L’informe argumenta que aquest risc «ve determinat per múltiples factors com ara l’elevada presència d’indicadors de dolor i fatiga entre el col·lectiu, factors associats a trastorns d’ansietat o la manca d’hores de son». En aquest sentit, una de cada tres infermeres dorm menys de 6 hores, realitza llargues jornades laborals i en uns horaris poc convencionals. A més, el COIB també opina que les infermeres han de treballar amb unes elevades càrregues de treball i sota precarietat laboral, que asseguren que afecta a un 27% de les infermeres i infermers de Catalunya. També argumenten que «la tensió i frustració que causa el poc control sobre el propi treball, la poca participació en les decisions comunes i el poc suport de l’equip de treball i dels superiors» també són situacions de risc.
Hi ha 50 mil infermeres i infermers a tot Catalunya que treballen en activitat assistencial de l’àmbit públic, concertat, privat i per compte propi. Les «complicades condicions de treball» afecten directament als seus hàbits de vida i la seva salut. L’estudi explica que aquestes condicions augmenten els riscos psicosocials als que les infermeres estan exposades i que són especialment elevats en el cas de les que treballen a hospitals. Això passa perquè aquest personal, expliquen, té una major càrrega de treball alhora que participen menys en les decisions del centre i tenen un menor suport dels seus superiors, tal i com desvetllen les dades recollides. A banda del que viuen dins els centres, el col·lectiu infermer ha patit una «baixada de sous generalitzada» que l’estudi recull que afecta el 83% del conjunt. Aquesta incidència és major entre els professionals del sector públic o el concertat i que treballen en un centre d’atenció primària, un àmbit on s’ha arribat fins a pèrdues del 41,4% del sou.
Tant el CCIC com la Fundació Galatea han valorat positivament que s’hagi dut a terme aquest estudi. Per la seva part, el Dr. Miquel Vilardell, president de la Fundació Galatea, ha valorat que «aquests resultats ajuden sempre a dissenyar intervencions tant preventives com assistencials que milloren el benestar no solament d’aquests professionals, sinó també el dels ciutadans atesos per ells».
Per altra banda, la Degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, Núria Cuxart, explica que l’estudi confirma «quelcom que ja intuíem». «La sensació de cert maltractament del col·lectiu està molt present entre les infermeres i està clar que té un impacte directe en la seva salut», afegeix, «cal que hi posem mesures i compromís per part dels centres de treball per revertir una situació que afecta precisament als professionals que tenen cura del ciutadà. Les infermeres i infermers del nostre país han d’estar també ben cuidades a fi que puguin desenvolupar la seva professió en les millors condicions».
Des de fa uns anys estem veiem les conseqüències de les retallades a sanitat, canvis que ens han afectat a tota la població, tant a malalts com a treballadors en la sanitat. Sovint s’ha identificat precarietat laboral amb les professions sanitàries: torns, horaris irregulars, contractes a dies, de caps de setmana, vacances i festius… Això durant molts anys fins que s’aconsegueix una plaça fixa, i fins i tot després.
Però a més de la precarietat contractual parlaré, en primera persona, d’una discriminació afegida, d’un cas de desemparament per la simple raó d’estar embarassada. Amb aquest testimoni no vull una solució individual sinó que busco denunciar les situacions de discriminació perquè les institucions comencin a evitar-les, ja que és a les seves mans. Sobretot quan es tracta clarament d’una discriminació per raó de gènere.
La meva vida laboral com a infermera ha estat relacionada principalment amb l’Hospital Clínic de Barcelona. Gairebé 9 anys en els quals he tingut només dos contractes llargs, de màxim 1 any de durada. Puc comptabilitzar en la meva vida laboral més de 350 contractes, sense deixar de treballar cap mes. Si fa no fa, amb un sou acceptable, gràcies al fet que durant aquest temps mai he caigut malalta i no he tingut cap fill sota la meva responsabilitat. He atribuït aquesta precarietat laboral a la mala sort. Tot i que hi ha molts suplents en la meva situació i d’altres en millors condicions, jo he estat en unitats molt concretes i amb una direcció o supervisió d’infermeria amb molt poca consideració amb els treballadors per facilitar-los una estabilitat.
Amb tot, arriba el moment que decideixo no esperar una plaça fixa o un contracte llarg, veient les poques possibilitats que n’ofereix l’hospital, i em quedo embarassada. Mai m’havia imaginat que el meu procés d’embaràs pogués acabar de la pitjor forma. Em quedo embarassada mentre cobreixo una baixa maternal i quan acaba el contracte veig que ningú em diu si continuo treballant. Demano a la cap de la meva àrea si em podrien fer un planning per seguir treballant, perquè no puc estar sense treballar, com qualsevol persona que té unes factures cada mes per pagar.
A més, ara veig que amb un excés de confiança o amb santa innocència, demano si pot ser un contracte llarg en qualsevol lloc de l’hospital, perquè després de més de 8 anys al centre i en el meu estat, creia que era just tenir una mínima estabilitat per aconseguir el que al Clínic es coneix com a una baixa de risc laboral, en el moment que em correspongués en funció del meu lloc de treball, i poder organitzar-me amb la meva filla esperada. La baixa de risc la dóna la mútua de l’hospital a les dones embarassades entre les 24-26 setmanes, més o menys, per evitar els riscos que ocasiona treballar a l’hospital, com mobilitzar malalts enllitats i estar en contacte amb malalties i infeccions contagioses.
No obstant això, la resposta és que no em donarà res llarg per tal que no m’agafi la baixa de risc, que què diria la direcció general si em fa un contracte llarg i al cap de tres mesos agafo la baixa. A canvi, em faria el «favor» de donar-me molts dies de feina aquell mes per tal que pogués anar a l’atur amb bon sou. Però a l’atur cobraria menys de la meitat de la mitjana dels meus sous. Inacceptable per a la meva economia. I només estava de tres mesos. Dic que si no hi ha la possibilitat de continuar amb un contracte més estable -per a mi la possibilitat més justa-, treballaré fins que no pugui més. Però mes a mes, setmana rere setmana, ha estat més angoixós: haver d’estar pendent que em donin dies per treballar sense saber del cert si treballaré o no.
Ha arribat l’estiu i han donat contractes de tres mesos i mig als suplents. Això em dificulta tenir dies per treballar perquè surt més rendible que ho facin les persones amb aquests contractes. Al cap de trenta setmanes de gestació, vaig decidir agafar l’atur, veient el malestar que em provocava estar a tocs de telèfon per seguir treballant a compte gotes. Us podeu imaginar la meva impotència, tristesa i la profunda sensació de desemparament i injustícia respecte a la meva situació laboral i personal. Com a dona, poques vegades havia patit tan clarament una discriminació de gènere.
M’encanta ser infermera i treballar al Clínic. És molt satisfactori, no tant per la direcció, sinó gràcies a tots els companys que t’acompanyen cada dia i que empatitzen amb tu, t’entenen i t’ajuden a fer que aquesta situació sigui més suportable. Però és imperdonable que m’hagin fet sentir desgraciada i desemparada per estar embarassada. La meva situació no hauria de comportar no poder treballar, no tenir cap dret, no poder buscar una altra feina, tenir sous efímers durant tot l’embaràs i el postpart, quan la nena no vindrà amb el pa sota el braç. He intentat moure cel i terra per no arribar a aquesta situació, però sembla que l’empresa pot contractar i deixar de contractar a qui vulgui.
A mi no em queda més remei que seguir gaudint del meu embaràs, amb l’esperança que aquestes injustícies es facin ressò en la nostra societat i que no quedi en un problema individual, atès que hi ha moltes professionals que han patit i patiran aquesta situació d’injustícia, ja que això passa des de fa molts anys i encara manca un marc legal o moral que ho resolgui. Busquem solucions, les necessitem.
Aquest matí del recentment estrenat mes de juny, calorós i ple de llum, ens hem despertat sense tu. Tots t’hem plorat perquè cap de nosaltres volia que marxessis tan aviat, és injust. Estimaves la vida i ens estimaves als teus, la teva família, amics, companys. Estimaves les persones, sobretot les que pateixen i no tenen veu, els herois quotidians, com tu deies.
És un dia trist però tu ens has ensenyat a dir coses boniques i les xarxes han esclatat dient i repetint frases, escrits, articles, pensaments teus i que hem fet nostres. Coses boniques per a tu. Avui les infermeres també voldríem omplir tots els espais i tots els mitjans per dir-te un munt de coses boniques Carles, tal com tu has fet en tantes ocasions. En l’atorgament del Premi Nacional de Comunicació que vas rebre pel teu «gran sentit de l’ètica i de la dignitat», on vas verbalitzar en el teu discurs que adoraves al nostre col·lectiu ignorat i silenciat. Les infermeres hem estat presents en els teus discursos, articles, comentaris i agraïments. Avui nosaltres et tenim a tu més present que mai.
Has entès el nostre paper i l’has explicat al món encoratjant-nos a reclamar una visibilitat i lideratge que mereixem perquè som qui tenim cura de les persones des del naixement fins a la mort. Ara, la teva mort ens deixa un buit a tots, un sentiment de dolor perquè comunicaves amb el cor i amb llibertat. Sempre recordarem la nit dels Premis Infermeria i Societat, ara fa tres setmanes, gaudint de la teva presència en un acte ple d’emocions, on vàrem intentar reconèixer i agrair-te la teva capacitat per comunicar als ciutadans de manera alegre i clara els valors de les cures infermeres, la humanitat i el nostre talent. Gràcies pel teu amor i per tot el que ens has ensenyat. Les infermeres catalanes et portem al cor.
El Govern ha aprovat una oferta d’ocupació pública de més de 7.700 places per aquest 2017, 2.500 de les quals es convocaran en el sector sanitari. Les oposicions però no es traduiran en places noves per incrementar la plantilla sinó que són places per estabilitzar la situació laboral de personal interí. La darrera convocatòria gran d’oposicions al sector va ser aprovada l’any 2009 tot i que el procés va tenir lloc durant el 2010, quan es van convocar més de 2.300 places de personal estatutari sanitari de diferents categories.
Des de les retallades i de cinc anys sense oposicions, l’estiu passat es van convocar 340 places per a personal sanitari i administratiu de l’Institut Català de la Salut però també eren places destinades a reduir la temporalitat. A més són places que encara s’han de resoldre i que implicaven moltes categories professionals. Entre l’any 2010 i el 2016 per tant la xifra ha estat simbòlica. També hi ha hagut altres oposicions però han estat de promoció interna (gent que ja té plaça fixa però aspira a pujar de categoria).
Segons dades de la Secretaria d’Administració i funció pública, el sector sanitari és un dels sectors públics de l’Administració amb més temporalitat. Dels 33.705 professionals públics en institucions sanitàries, 19.653 són personal fix (funcionaris i contractes indefinits) mentre que 14.052 són personal temporal (interins i contractes temporals). És a dir, que més del 40% tenen contractes temporals.
“Es tracta de l’oferta d’ocupació pública més important que aprova el Govern en els darrers sis anys”, ha destacat la consellera de Governació, Administracions Públiques i Habitatge, Meritxell Borràs, durant la roda de premsa posterior a la reunió del Govern d’aquest dimarts. La consellera ha subratllat que, amb la convocatòria de 7.700 places l’Executiu “posa l’accent en l’atenció directa a la ciutadania”.
La Montserrat Busquets és infermera, llicenciada en Antropologia Social i Cultural i màster en Bioètica i Dret. Fins fa pocs dies treballava com a professora titular d’Ètica i Legislació Professional de l’Escola d’Infermeria de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB. Ara però, després de gairebé 35 anys dedicats a la docència, s’ha jubilat, no sense abans rebre el Premi Infermeria i Societat ‘A prop teu’ 2016. El premi és el màxim guardó que atorga la Fundació Infermeria i Societat i està dedicat a les persones que fan possible el desenvolupament de la professió infermera, el tema que centra aquesta entrevista.
Fa poc has rebut el Premi Infermeria i Societat ‘A prop teu’, en reconeixement a la teva contribució a la professió infermera. Com descriuries el rol de la infermera?
El rol de la infermera en l’àmbit de la sanitat el percebo com imprescindible en el sentit que la infermera des del punt de vista de tenir cura de les persones, és la persona que té en compte les necessitats de la vida de les persones que pateixen una malaltia i també les que poden emmalaltir. La gran diferència amb la medicina és que s’enfoca a la malaltia mentre que la infermera acompanya la persona al llarg de la vida. Per exemple, no només durant la malaltia sinó també en un naixement, un part, o durant la vellesa.
Sovint es diu que la infermera cura però també cuida?
Més aviat diria que mentre cuida també cura. És a dir el que cura és cuidar de la persona, és a dir que la persona estigui en una millor disposició contextual, social o emocional condiciona el procés de curació. Per exemple, quan una infermera aconsegueix ajudar un malalt a dormir millor la seva curació és més fàcil.
És vocacional?
La vocació tenia a veure amb una cosa poc reflexiva, amb una cosa que es podia tenir o no, era un valor afegit. La infermeria durant molt de temps ha tractat de reconvertir la professió perquè no depengui de la vocació o la manera de ser de la persona. Si entenem per vocació allò que ve ja donat, no. Ser infermera s’aprèn sobretot veient com les persones desenvolupen la seva capacitat quan estan malaltes. Si entenem vocació perquè les condicions de vida d’una persona siguin millors, sí.
A part de ser infermera treballes en l’àmbit docent des de 1983. Ha evolucionat la manera d’ensenyar-la?
Tot ha canviat de la mà de l’evolució de la societat, hem anat aprenent a ser millors infermeres i millors docents. La formació ha canviat molt, de ser una classe magistral a ser una classe més motivadora, més centrada en l’alumne per exemple. També ha canviat molt la informació. Al principi gairebé tota la informació o coneixement que hi havia era en anglès, ara hi ha molta documentació i articles científics en castellà també. Tot i això el repte continua sent motivar l’estudiant.
I en el dia a dia de la infermera, què ha canviat?
La nostra societat en els últims anys ha fet alguns passos enrere arran de la crisi però un dels canvis positius ha estat anar adquirint autonomia professional. Passar de ser una professió més dependent i de col·laboració amb el metge a tenir un rol més autònom, a ser més capaç de fer el que fa. Avui en dia però per la crisi segurament el racionalisme torna a imperar i ara estem en una època de recessió.
Com vius com a docent i professional, per exemple, el fet que d’ençà de la crisi cada any marxin de l’estat espanyol prop de mil infermeres a treballar a l’estranger? (Dades del Consejo General de Enfermería)
Això ha passat sempre tot i que es pot haver accentuat amb la crisi. D’una banda que això passi vol dir que la formació aquí és molt bona, en altres països d’Europa no ha estat així. De l’enorme expansió dels hospitals durant els 80 o els 90 a l’estat espanyol la infermera va anar assolint competències tècniques que en altres països no tenen i això és molt valorat. És a dir que se’n vagin no està malament perquè l’experiència enriqueix, el que sap molt greu és que no tornin. I que quan tornen es troben amb un sistema sanitari que no reconeix encara l’expertesa professional. No tenim els llocs de treball adequats.
Decidir treballar com a infermera avui és decidir treballar en precarietat?
Sí, igual que ser metge o tantes altres professions. Treballar com a infermera és treballar en precarietat i amb contractes molt difícils. A més, una infermera docent avui ho tindrà més difícil per poder-ho fer, pel sou i per les exigències de la universitat espanyola i els centres sanitaris, que valoren poc la docència i valoren més les publicacions en revistes d’impacte internacional i els projectes de recerca. Això vol dir que no té sentit publicar en català o en castellà, perquè això no es valorat, i perquè al final del dia valoraran que la Universitat de Surrey tingui un contracte amb tu.
Darrerament s’ha parlat del col·lapse de les urgències i la presència de pacients als passadissos. Quina és la sortida per reduir la pressió assistencial que viuen els professionals i que repercuteix en els pacients?
Segurament seria tornar enrere amb la política de llits però de l’altra reforçar l’atenció primària. La infermera té un paper importantíssim en l’atenció primària, per exemple amb les persones que estan en una situació crònica. També hi ha una qüestió molt perversa, que és l’ocupació de llits. En els últims anys hem assistit a una política d’ocupació de llits curta, entenent que l’alta hospitalària es pot donar quan el procés mèdic s’ha acabat. La realitat però és que no s’ha acabat el procés d’atenció ja que si bé mèdicament pot marxar a casa, les seves necessitats no estan cobertes. Moltes vegades els reingressos es podrien evitar si el sistema se centrés en les necessitats de les persones malaltes i no de les malalties. Per exemple, un procés quirúrgic té quatre dies però no és el mateix que te’l facin a tu o a mi. El sistema sanitari es col·lapsa perquè l’atenció és bàsicament mèdica.
D’altra banda en els ciutadans s’ha generat una idea de desresponsabilització, el sistema ha medicalitzat gran part dels problemes de la vida quotidiana i ha donat a entendre que les qüestions de la vida se solucionen anant el metge. Molts pares per exemple van a Urgències pel plor dels nens i en la majoria de casos no es tracta d’una urgència. El propi sistema sanitari ha generat la necessitat i ara té la demanda.
La infermera hauria de tenir més responsabilitats o més decisió en alguns aspectes? Per exemple, penso en la petició del col·lectiu perquè es derogui el decret del PP que limita el que poden prescriure als malalts les infermeres i es faci una regulació que inclogui certs medicaments o productes.
La prescripció és un molt bon exemple. Imagina’t que tens el teu pare a casa i necessita bolquers i tens una prescripció de 3 o 4 bolquers al dia. Jo vinc com a infermera a visitar-lo i m’expliques que pel que sigui necessita més bolquers. En aquell moment jo no puc prescriure més bolqueres. Les infermeres que fan el seguiment per exemple als malalts ostomitzats (persones que duen una bossa on hi deriven les necessitats fisiològiques) no poden receptar el tipus de bossa, ni el tipus de pomada o medicament que fa que la pell al voltant del forat millori. Elles ho veuen, ho pensen i ho indiquen el metge, que és qui ha de firmar. Les infermeres tenim la responsabilitat i tenim la capacitat però si no tenim la possibilitat d’exercir no ens serveix de res, al contrari, ens neguiteja. A més a més, hi ha una perversió del sistema perquè per exemple durant l’epidèmia de grip es modifiquen els criteris i es planteja un pla d’atenció i la infermera pot receptar-te per exemple un antibiòtic. A Anglaterra s’ha demostrat que les infermeres de l’atenció primària disminueixen els costos, milloren els resultats i disminueixen les urgències.
Un altre tema d’actualitat en aquests moments és la lluita per una mort digna. Creus que el debat sobre la legalització de l’eutanàsia té el lloc que mereix?
No, no té el lloc que es mereix. Curiosament els col·lectius mèdics presenten una situació més reticent que no pas la pròpia societat. La infermera, des del punt de vista de tenir cura, es planteja que davant de la fi de vida, per un metge el fracàs serà que el malalt es mori, per la infermera el fracàs serà que es mori malament, sol, brut, amb angoixa o patiment. Per això Cicely Saunders va impulsar les cures pal·liatives, però per dur-ho a terme va haver d’acabar cursant medicina.
Estan la infermeria i la medicina en prou consonància?
La professió infermera pot aportar molt, m’agradaria que els metges aprenguessin de nosaltres igual que nosaltres podem fer-ho d’ells. La medicina, la infermeria i el treball social són tres professions que haurien d’anar de la mà i encara anem força separats. L’atenció sanitària o és sociosanitària o no ho és.
Poques esperances els queden a les infermeres respecte un canvi en l’actual marc normatiu que regula els medicaments i productes sanitaris que poden prescriure. El rebuig del Congrés aquest dijous a una proposta no de llei dels socialistes per derogar el Reial decret del PP ha estat un pal més a les rodes en la lluita que des del 2015 mantenen des del sector perquè es derogui el decret i es faci un nou marc normatiu que generi consens. «La pitjor de les situacions és l’actual», assegura a aquest mitjà Glòria Jodar, vicepresidenta del Col·legi Oficial d’infermeres i Infermers de Barcelona. Segons ella, el Reial Decret «és absurd» i dificulta molt la feina de la infermera.
Des de fa anys el col·lectiu professional demana que es reguli la prescripció infermera, és a dir, que s’empari legalment la feina que des de sempre han fet de forma habitual. Alhora, però, el col·lectiu rebutja el reial decret al considerar que retira tota capacitat prescriptora a les infermeres. El decret obliga, per exemple, a què les infermeres hagin de demanar permís al metge per posar una pomada o modificar una pauta d’insulina. «Jo no puc fer la meva feina, el reial decret sobre prescripció infermera és insostenible», diu Jodar.
Des de diferents col·legis professionals rebutgen el polèmic reial decret perquè, entre altres factors, obliga a les infermeres a rebre una formació i acreditar-se per a poder prescriure (180 hores per a infermeres generalistes i 360 hores per a infermeres especialistes). «Entenem aquesta acreditació totalment innecessària i interessada, ja que els coneixements adquirits al grau són prou amplis per a abastar aquesta formació», denuncien.
A més, explica Jodar, són múltiples les situacions del dia a dia que es veuen dificultades pel reial decret. «Per exemple si un senyor gran té incontinència urinària i com a infermera necessites prescriure-li bolquers has de recórrer a un metge», diu.
La promesa d’un decret català, a l’espera des de fa un any
A Catalunya l’exconseller de Salut Boi Ruiz va prometre desplegar un marc normatiu català que permetés l’ús i la prescripció de medicaments per part de les infermeres. El seu substitut en el càrrec, Toni Comín, va assumir aquesta promesa després que les infermeres reclamessin al govern català fer ús de les competències autonòmiques en Salut per implementar el decret d’una forma particular que permetés desplegar la prescripció infermera.
Al març Comín va anunciar que el govern recorreria el decret espanyol i va assegurar que el seu departament aprovaria el decret català. Poques setmanes després de l’anunci va parlar d’un preacord amb el col·lectiu, notícia que va ser celebrada per part de les infermeres. Amb tot, des de llavors, ara fa un any, no hi ha hagut més novetats des del govern sobre aquesta promesa.
En una entrevista amb aquest mitjà a l’estiu, Comín va dir que s’estava treballant «al ritme previst». «Tenim un preacord molt bo amb els col·legis d’infermeria i era important construint també un consens amb els metges». Fonts del departament de Salut apunten a aquest mitjà que «continuen treballant per tirar endavant el decret català».
Per la seva banda, Glòria Jodar assegura que la majoria de professionals metges estan absolutament d’acord amb què les infermeres puguin prescriure alguns medicaments i productes sanitaris bàsics. «La norma està pràcticament acabada però encara s’està buscant el consens amb el col·lectiu mèdic», admet.
Cuidar és la raó de ser de la professió infermera. El concepte de cuidar està estretament lligat a l’acte de cuidar de la naturalesa humana i, en aquest sentit, relacionem l’acte de tenir cura amb el mateix desenvolupament humà i de tota la humanitat. Com deia Collière, les infermeres som un recurs per a les persones i comunitats, per mantenir la vida i la supervivència en condicions de salut i de malaltia.
El nostre objectiu és tenir cura professional, és a dir, l’ajut continuat per mantenir les millors condicions de salut de les persones, les famílies i les comunitats. Un acte de vida que realitzem les infermeres amb interacció amb les persones cuidades.
Aquest paradigma, orientat a la salut i centrat en les persones no és res nou per a les infermeres. Està arrelat als nostres valors i al nostre desenvolupament professional, sovint invisibles pels mitjans de comunicació, els gestors, els polítics i, fins i tot malauradament, pels mateixos professionals, però essencials per a qui ha de ser cuidat.
El fet de ser ‘invisibles’ és més comú del que voldríem. No cal anar gaire lluny. Fa uns dies es van fer els exàmens d’accés a les especialitats però els mitjans de comunicació i les xarxes socials només feien esment dels MIR (Metge Intern Resident), tot i que també s’examinaven els IIR (Infermer/a Intern/a Resident), els PIR (Psicòleg/a Intern/a Resident) i els FIR (Farmacèutic/a Intern/a Resident). Però ningú ha fet referència a cap altre col·lectiu que no fos el MIR.
Els últims dies, però, se’ns ha posat a primera línia amb una qüestió que res té a veure amb la nostra professió i raó de ser. Estem davant d’una professió on la violència no hi té cap cabuda, en cap situació ni circumstància. Qualsevol signe o imatge gràfica que estigui relacionada o inciti a la violència, que reflecteixi estereotips de gènere amb connotacions sexistes, que vinculi llenguatge, rols o fets violents, no poden atribuir-se a la nostra professió.
Per això ens sorprèn i lamentem que els mitjans de comunicació hagin identificat una infermera en un cartell de convocatòria d’una manifestació en contra de les retallades a la sanitat pública. Una imatge que mostra una dona realitzant una acció violenta. Per quin motiu s’ha establert aquesta relació? Que els mitjans de comunicació associïn de manera generalitzada una imatge violenta a la professió infermera no té justificació.
En aquesta ocasió sí que es va utilitzar bé el nom infermera per a referir-se al col·lectiu. Curiós que s’utilitzi bé quan la connotació és tan negativa però que no s’utilitzi bé quan són informacions generals o en positiu en què se’ns refereix com a «professionals d’infermeria» o «la infermeria». Termes que despersonalitzen l’infermer o infermera i que és una de les constants reclamacions que fem per a eradicar-ne l’ús. Hi insistim sempre, però difícilment ens en sortim.
Les infermeres ens trobem constantment demanant que se’ns tingui en compte allà on s’analitza o s’opina sobre qüestions relacionades amb la salut i que són els nostres espais naturals, on podem i hem d’explicar quina és l’aportació infermera. Tot i això, se’ns obvia en les informacions que ens afecten com a col·lectiu fins a arribar a extrems ridículs.
La Montserrat Roig fa 24 anys que es dedica a curar i cuidar nens amb càncer. Treballa com a infermera a l’àrea d’oncologia pediàtrica a l’Hospital Sant Joan de Déu, centre de referència que rep cada any prop de 200 casos nous de càncer infantil. “Posar una línia i dir a mi això no m’afectarà és molt difícil. Ara bé, si alguna infermera oncològica pediàtrica et diu que no s’ha ‘emportat’ mai un nen a casa és que no és una bona infermera oncològica”, afirma.
Com definiries el dia a dia en una àrea com és oncologia infantil?
Per treballar a oncologia infantil necessites saber què és la pediatria, el món de l’infant, i després especialitzar-te en quines són les patologies dels nens amb càncer. Respecte el dia a dia, és cert que quan dius que treballes en oncologia pediàtrica et diuen ‘ui, jo no podria’. Però l’oncologia pediàtrica és vida, és alegria, és esperança. Evidentment hi ha qui es queda pel camí i hi ha moments durs però el nen, si no té dolor, és nen, per tant està amb la seva quimio però està rient o jugant amb altres nens. És per això que tot allò que l’adult potser hi dóna més voltes, pels infants és un altre concepte. Per nosaltres, és un dia a dia molt intens però sempre surts satisfet de la feina que fas.
Entenc que és molt diferent tractar amb infants que amb adolescents a l’hora d’explicar i viure la malaltia.
Amb el nen petit són els pares qui decideixen com explicar-li. En l’adolescent o amb el nen més gran, juntament amb el metge, se’ls explica el que tenen, que hauran de venir a l’hospital, a vegades a ingressar a vegades no, que potser no podran anar a totes les classes de l’escola, que hi haurà períodes que potser no hi podran anar, etc. A part de la informació dels metges també és important com ho viu la família i com ells volen explicar-ho. A l’adolescent se li explica i a partir d’aquí deixem que es vagi paint d’alguna manera, i després tenim l’educació sanitària a l’adolescent, que es fa de manera individual i en el moment que va millor a totes les parts fer-ho. Aquí se li expliquen els hàbits saludables que ha de tenir: tant per a higiene com pel que fa a alimentació, sexualitat, si en condicions no pot anar a una discoteca, per exemple, etc.
Quin és el rol de la infermera en l’acompanyament de la família?
La família després del primer diagnòstic tenen una acollida a planta on se’ls protegeix de tot el que ens és possible, els posem també en contacte amb l’equip de psicòlegs oncològics que tenim i després d’aquest ingrés tenen l’alta i des de l’Hospital de Dia es coordina l’educació sanitària amb les famílies. Cada 15 dies, per exemple, tots els debuts nous que hi ha vénen els pares i de vegades s’hi afegeix un tiet o un avi, per saber què ha de fer si els pares treballen i s’ha de quedar amb el menor a casa. Aquí ja es crea un vincle molt important entre la infermera educadora i aquella família. Tu els dónes eines perquè quan ells arribin a casa sàpiguen distingir l’urgent del no urgent, quan han de venir a l’hospital sí o sí, què fer quan vomiten, si tenen febre, on ens poden localitzar, etc. Després de passar amb ells la primera hora comencen a sortir dubtes d’ells mateixos, com ara ‘què fem a l’hora de dormir’, ‘què fem si no menja’, etc. El primer vincle és a la planta, el segon vincle és durant l’educació sanitària i a partir d’aquí ja ens coneixen a totes les infermeres, no només les educadores. Al final es crea una família, ningú parla de l’habitació 22, la 9 o la 10, parles de la Maria, la Júlia o l’Eric i la seva família. El rol de la infermera no és posar medicació, és saber el que fas, acompanyar i cuidar al nen però també a la família. L’actitud de la família, que ho intenti viure bé i no ficar angoixa en el nen, fa molt de bé a la criatura.
El Sant Joan de Déu rep cada any 200 casos nous de càncer infantil. / SANDRA LÁZARO
Per fer aquesta feina necessites posar una línia professional en la implicació emocional. Les emocions estan a flor de pell…
Posar una línia i dir a mi això no m’afectarà és molt difícil. A poc a poc però anem agafant experiència ique et fa saber estar. Ara bé, si alguna infermera oncològica pediàtrica et diu que no s’ha ‘emportat’ mai un nen o una família a casa és que no és una bona infermera oncològica. Una cosa és que t’afecti com a persona i l’altre és que t’emportis dolor o una paraula que t’han dit. Treballar a oncologia pediàtrica és una escola de vida. De la mateixa manera que a una família o un adolescent li canvien els valors, gent que pensaves que no donaria per tu un duro t’ajuda, què té importància i què no, etc. Això les famílies ens ho transmeten i per tant és una escola de vida. Metges, infermeres, auxiliars, a casa també som família, d’una altra manera. Això sí, el saber estar s’aprèn, aguantar-se unes llàgrimes o donar calidesa quan t’abracen.
Què diries que ha canviat en tu des que vas començar el primer dia fins avui?
Per exemple, quan treballava com a infermera a cures pal·liatives de vegades pensava en les famílies i em deia ‘jo no podria’. Com a infermera d’oncologia veus que aquesta expressió no existeix. Pots amb els ingressos, les recaigudes…També ha evolucionat molt l’oncologia. Des de fa 23 anys fins ara els tractaments han canviat d’una manera increïble. Abans quan un nen vomitava només tenia un fàrmac, ara podem combinar mil coses perquè aquest nen vomiti molt poc o no ho faci. El confort és molt bo en comparació a fa vint anys. També és apassionant tot el que són els assajos clínics. Cada dia has d’estar posant-te al dia. Després nosaltres tenim la gran sort que quan hi ha alguna medicació nova que s’aplicarà de seguida ens reuneixen i ens expliquen com es posa, etc. Com a persona a mi l’oncologia pediàtrica m’ha format i m’ha donat les línies del que vull ser i com actuo amb la resta.
A banda de treballar com a infermeres també formes a altres infermeres en aquesta especialitat.
Estem fent un curs online d’oncologia pediàtrica i també sóc a la universitat, al Màster d’Oncologia Pediàtrica.
Hi ha alguna cosa que diguis als alumnes que han de tenir sempre present?
Sí, la infermera oncològica ha de ser una infermera experimentada però sobretot ha de ser una persona humil. La infermeria fa que siguem iguals, el càncer no fa distinció i per tant no ens podem apropar de qualsevol manera a una família.
De l’inici de la teva trajectòria professional fins ara, hi ha algun moment que recordis especialment?
N’hi ha tants…Però els millors són quan després de tots aquests nens se’n surten, es fan grans i de sobte, al cap de dotze o tretze anys apareix una persona que va ser pacient. Per exemple recordo el cas del Dani, que quan era petit va ser a l’hospital per un limfoma i es va curar. Li dèiem ’piecitos’ irònicament perquè tenia els peus grans. Anys més tard un dia, era amb una companya mirant documents i de sobte, un dia d’agost, apareix un noi i em diu: A veure si em coneixeu. I era ell, que venia a presentar-nos la seva xicota. Ens va fer una il·lusió tremenda. I al cap de dos anys va venir a presentar-nos els seus bessons. Aquesta història és un exemple dels que et fan pensar que aquesta feina val la pena.
La Montserrat Roig ha dedicat més de vint anys a l’especialitat d’oncologia pediàtrica. / SANDRA LÁZARO
