Les competències de les infermeres especialistes en infermeria familiar i comunitària han anat creixent els darrers anys, i actualment resolen entre el 70-80% dels casos que arriben als CAP. Aquest increment de les competències, però, no ha anat acompanyat d’un major reconeixement, ni professional ni econòmic. Amb aquest context, el malestar del col·lectiu és evident, i es va posar de manifest a finals de l’any passat, quan el sector va convocar una vaga que es va acabar allargant un mes i mig, entre aturades i protestes.
En el Congrés que comença avui s’abordaran aspectes que preocupen i impacten a la professió, com “el lloc que volem ocupar dins del sistema sanitari, com augmentar la nostra visibilitat a la societat, com augmentar el coneixement de la població de la infermera especialista en familiar i comunitària, el rol que tenim dins del sistema sanitari, de la necessitat d’ocupar llocs a les taules de decisió de les institucions i, sobretot, d’aconseguir el reconeixement com a professió», apunta la infermera i presidenta del Congrés, Irene Prat. També es duran a terme tallers pràctics i necessaris per a l’exercici de la professió de temàtica ben diversa, com ara sobre l’exploració neurològica básica; el lideratge de la Infermera Familiar i Comunitària : com sobreviure sense morir en l’intent; l’aproximació a l’exploració ecogràfica per infermeria; el document de voluntats anticipades; embenats funcionals i sobre actualització en cura de ferides. Demà s’organitzaran dues taules de debat; la primera sobre el “Futur de la Infermeria: reptes i oportunitats” i l’altra que abordarà l’especialitat concreta de “Familiar i Comunitària: la nostra especialitat”. També es presentaran un parell de guies de salut de l’AIFiCC, i es faran defenses dels projectes de recerca –se n’han presentat uns 300– més destacables.
Irene Prat considera que el col·lectiu d’Infermeres «hem d’ocupar més càrrecs de direcció en els equips, però també a les institucions, i que aquestes ens incloguin dins de les taules negociadores de salut, on es debaten les línies fonamentals del sistema sanitari. Tenint en compte que les infermeres som el col·lectiu més nombrós, i que podem aportar una visió holística i global, voldríem ser incloses dins d’aquests debats per a poder aportar la nostra expertesa i opinió». Prat és del parer que, malgrat la seva especialització i la seva capacitat resolutiva dins del sistema de salut, les infermeres de familiar i comunitària estan lluny dels reconeixements merescuts. En aquest sentit, destaca que actualment, si una persona té un problema agut de salut i es dirigeix al CAP, l’atén una infermera, qui resol al voltant del 70-80% dels casos. A més, les infermeres del CAP lideren el control del pacient crònic estable amb patologies com: diabetis, hipertensió, la malaltia respiratòria crònica, entre d’altres, i també atenen a la població pediàtrica amb el protocol del nen sa i el programa Salut i Escola als instituts.
En el sistema sanitari públic, el col·lectiu d’infermeria -el més nombrós de la sanitat-, i concretament el sector d’infermeres familiars i comunitàries són la porta d’entrada als centres d’atenció primària i resolen molts dels motius de consulta de la població. Durant la pandèmia va ser un dels col·lectius més aplaudits per la societat i posteriorment també un dels més sobrecarregats de feina, liderant tot el calendari de vacunacions i posant al dia totes les visites aplaçades durant el confinament. Com veu ara el sector?
Després de la pandèmia s’ha ampliat i reforçat el personal d’infermeria a l’atenció primària, però són encara recursos totalment insuficients; estem molt per sota de la ràtio europea en infermeria. La infermera ha ampliat molt les seves competències, i els centres de primària hem abarcat moltes feines que abans no es feien als CAPs, perquè hi ha molts processos ambulatoris que abans es feien als hospitals i ara es deriven cap als centres de primària… i tot això suposa més càrrega per al sector de la infermeria.
Creu que els CAPs sobrepassen actualment les seves competències?
No, hi ha problemes de salut que no són complexos i que els pot resoldre perfectament una infermera, tot i que la població encara no n’és massa conscient d’això, i quan es parla d’atenció primària encara es pensa en un metge; però tothom té una infermera assignada, i moltes de les consultes que es fan a primària les pot respondre una infermera. Ja ens sembla bé que tot allò que es pugui fer al domicili o al centre d’atenció primària es faci, és millor que fer-ho a l’hospital, però això requereix recursos.
Quines característiques específiques ha de tenir la infermera familiar i comunitària?
La diferència amb la resta d’infermeres és que se li assigna una població i actúa dins d’una comunitat; la infermera comunitària el que fa és proporcionar cures, compartides amb altres professionals, a les persones, a la família i a la comunitat durant tot el cicle vital, amb l’objectiu d’intentar millorar la qualitat de vida d’aquestes persones, sobretot amb tot allò què fa referencia a la promoció de la salut, a la rehabilitació i recuperació o en l’acompanyament al final de la vida.
Cada equip format per metge i infermera (ara s’ha ampliat aquest equip també amb un administratiu) treballa amb unes 1.200-1.500 persones assignades, i la infermera ha de conèixer molt aquesta comunitat i l’entorn social i familiar de cada persona, així com la seva història de vida, que és el què la diferencia perquè, de vegades, quan atenem una persona, el problema de salut no és tant important però té d’altres dificultats.
Què es reivindica des de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya que presideix?
Defensem l’especialitat, que ara mateix no es té en consideració. En el grau d’infermeria hi ha 7 especialitats reconegudes en el decret de l’any 2005: salut mental, llevadora, pediátrica, geriatria, medicoquirúrgica, salut laboral i familiar i comunitària. L’especialitat està reconeguda a Catalunya, però la nostra reivindicació és que, des de l’any 2013 que és quan es graduen les primeres infermeres familiars i comunitàries que han fet el grau, encara no hi ha una sortida laboral específica per a aquest col·lectiu.
A tota Espanya tenim actualment unes 3.500 infermeres especialistes formades via EIR (infermer intern resident) i 14.000 via excepcional, però a Catalunya no tenen creades les places de treball per a les especialistes, i això és un greuge comparatiu respecte d’altres comunitats autònomes, tenint en compte que Catalunya és la comunitat que més especialistes forma.
Quina resposta rebeu de l’Administració a les vostres demandes?
Ho hem parlat amb el Departament de Salut, i sembla que ara el fet de reconèixer laboralment la categoria professional de les infermeres ja és un tema que tenen sobre la taula; em consta que la fidelització dels professionals i la creació dels llocs de treball és prioritària, i esperem que durant el 2024 ja hi hagi el desplegament de la implantació de l’especialitat en els llocs de treball.
Hi ha una manca d’especialistes en infermeria familiar i comunitària a Catalunya?
En aquest moment hi ha una manca de professionals sanitaris en general; la gent continua marxant fora, perquè se’ls ofereixen unes millors condicions laborals. I la infermera, actualment, té un paper molt rellevant: és l’eix central de les cures a la població, perquè en definitiva el que fem a l’atenció primària és tot el tema de promoció i prevenció de cures a les famílies, i l’infermera és experta en aquest tema. Alhora, una població envellida requereix de més cures i té més problemes de salut.
Les futures generacions d’infermeres es van incorporant a aquesta especialitat?
Va creixent la demanda, tot i que és veritat que el fet que no hi hagi el lloc de treball reconegut ara mateix pot provocar que més d’una infermera, quan acabi els quatre anys de carrera, es desmotivi i no segueixi estudiant l’especialitat, a la qual hi ha de dedicar dos anys més per ampliar la seva formació, ja que després té les mateixes oportunitats laborals que una infermera generalista.
El mes de juliol es va signar l’acord de la Mesa Sectorial de Negociació de Sanitat de l’Institut Català de Salut (ICS) pel qual s’estableix un concurs de trasllat obert i permanent que facilita la mobilitat geogràfica del personal. Es refereix als processos de mobilitat voluntària, coneguts com a concursos de trasllat. Ha estat signat per representants de l’Administració de la Generalitat i les organitzacions sindicals presents a la mesa (Metges de Catalunya, CCOO, UGT i SATSE). Es tracta d’un concurs de trasllat obert i permanent que s’aplicarà per cobrir les vacants que es vagin generant a partir d’una convocatòria única que mantindrà la seva vigència en el temps i en el qual hi poden participar treballadors de tot el Sistema Nacional de Salut; afectarà totes les categories professionals llevat el personal facultatiu especialista d’hospital o les places amb funcions de comandament.
Per als llocs de treball a l’atenció primària (AP) especifiquen uns perfils propis d’infermeria: infermeria clínica territorial, infermeria pediàtrica, infermeria d’urgències/triatge CUAP, infermera gestora de casos i infermera de PADES. Incomprensiblement no es contempla el perfil d’infermeria familiar i comunitària (IFiC), malgrat el reconeixement de l’especialitat des de fa anys. En canvi, s’estableix una puntuació addicional per a la cobertura dels llocs d’infermeria d’equip d’atenció primària (EAP) de fins a 20 punts que es pot obtenir mitjançant: el títol d’especialista en IFiC o de pediatria (10 punts), la formació acreditada específica en IFiC de 100 hores (10 punts), el coneixement de l’eCAP (10 punts) o l’experiència en EAP (10 punts).
L’acord ha estat criticat per la taula infermera d’atenció primària (TIAP) perquè considera que el fet d’equiparar una formació de 100 hores amb un títol d’especialista de dos anys, menysté la formació que és necessària per a la seva obtenció i la qualificació professional de les infermeres especialistes en el primer nivell assistencial, així com infravalora l’impacta que això pot tenir en les persones ateses.
La Llei 44/2003, de 21 de novembre sobre l’ordenació de les professions sanitàries i el Reial Decret 450/2005, de 22 d’abril sobre les especialitats d’infermeria va representar un gran avanç en la professió infermera, doncs va obrir la porta a un model d’especialitats, on la d’IFiC es considera clau per a la qualitat de l’AP. És evident que si es forma en una especialitat per exercir en un lloc de treball, ningú hauria de poder optar-hi sense la titulació requerida.
El treball de les infermeres a l’AP és molt diferent del que es fa en un centre hospitalari: són infermeres especialistes en la cura de les persones, famílies i comunitats, amb una mirada biopsicosocial i de l’entorn, que atenen de manera autònoma, i compartida amb altres professionals, la salut dels seus pacients en tot el seu cicle vital. També en les diferents etapes i aspectes d’aquest continuu assistencial, com ara la promoció de la salut, la prevenció i cura de la malaltia, el seguiment i la rehabilitació. Infermeres que saben l’important que és escoltar, conèixer els seus pacients, la relació de confiança que s’estableix entre ells, el manteniment d’aquesta relació al llarg del temps, arribar als que més necessiten ajuda, conèixer l’entorn social i cultural on treballen, o ajudar a morir amb dignitat.
Fins a l’actualitat, els concursos oposició de l’ICS no han considerat l’especialitat d’IFiC una condició necessària per optar a una plaça d’equip d’atenció primària (EAP). Amb motiu del concurs de trasllat del 2015 vàrem criticar que no hi hagués un perfil específic d’infermera d’AP i que no es valorés l’experiència de treball de moltes interines. Significa un pas endavant que ara, en l’actual concurs de trasllat, es valori l’experiència de treball en un EAP i s’atorgui una puntuació addicional pel títol de l’especialitat, però és del tot insuficient. I no és acceptable que s’equipari una especialitat que suposa dos anys d’estudis i pràctiques, a una formació de 100 hores. Aquest fet indica que no es valora prou el treball de la infermera d’AP, molt més complex, per cert, que el d’alguns perfils que sí que es reconeixen; ni es dóna valor a l’especialitat per part de l’administració ni per part dels sindicats signants. A més, representa un menyspreu per a les infermeres que s’han preparat per obtenir l’especialitat. A ningú no se li acudiria donar una feina de llevadora, per exemple, sense la formació necessària i acreditada.
Es preveu que una gran part de trasllats seran de les professionals d’infermeria hospitalària cap a l’atenció primària, tal com ha passat en els darrers concursos de trasllat, el que fa pensar que es vol afavorir el traspàs d’infermeres d’hospital als EAP, cosa totalment lícita sempre que es compti amb la formació suficient. Quan no és així, es poden produir disfuncions en els EAP, llargs períodes d’aprenentatge després de la incorporació i, fins i tot, frustració en veure que la realitat de l’AP no s’ajusta a les expectatives que van motivar el trasllat.
A la manca de reconeixement de l’IFiC i a l’escassa importància que es dóna a l’AP, respon l’oferta que algun sindicat (com a mínim CCOO) fa a la seva afiliació d’un curs de 100 hores, dirigit a infermeres hospitalàries que optin a places de l’AP i que els donarà els mateixos punts que l’especialitat. Entenem que els sindicats signants fan un flac favor a les infermeres per l’acceptació en la mesa de negociació d’aquesta formació inferior a l’especialitat, i que CCOO en concret, no tan sols no defensa les professionals d’AP, sinó que actua amb oportunisme i falsedat en muntar un curs que titula «per a especialistes en infermeria familiar i comunitària», quan l’obtenció del títol de l’especialitat està regulat per un real decret i requereix dos anys de formació.
Des del FoCAP volem expressar el nostre rebuig als criteris de puntuació del concurs de trasllat per a infermeria d’AP i a aquesta oferta formativa. Volem dignificar l’AP i les infermeres d’AP i volem obtenir el ple reconeixement de l’especialitat d’IFiC. Com a signants del posicionament de la TIAP demanem al Departament de Salut la creació de les categories professionals i la seva vinculació als llocs de treball.
Fa tres anys del Reial Decret 954/2015 sobre Prescripció infermera aprovat pel govern del PP i rebutjat pels col·legis de la professió, associacions d’infermeria, comunitats autònomes, i altres, com vam explicar en la nostra entrada Rebutgem el Reial Decret sobre Prescripció Infermera. Fa pocs dies el Ministeri de Sanitat ha publicat al Boletín Oficial del Estado (BOE) un nou Reial Decret amb importants canvis pel que fa a la indicació, ús i autorització de la dispensació de medicaments i productes sanitaris d’ús humà per part de les infermeres, amb l’objectiu de donar la cobertura legal necessària en el desenvolupament de les competències infermeres.
Hem de felicitar totes les infermeres per aquest èxit, doncs per fi ha arribat la cobertura legal a la seva pràctica diària, la seguretat jurídica per la qual s’ha lluitat des de fa molt de temps. És una molt bona notícia tant per les infermeres com per les pacients. El nou RD reconeix la prescripció autònoma infermera, per la qual han demostrat suficient formació i capacitat al llarg dels anys.
L’acreditació dels professionals es farà a càrrec de les Comunitats Autònomes i es requerirà un any d’exercici professional per poder tenir aquesta acreditació. Qui no compleix aquest requisit podrà fer una formació intensiva per poder aconseguir l’acreditació.
Les infermeres podran prescriure:
Productes sanitaris i medicaments que no necessitin recepta mèdica.
Medicaments de prescripció mèdica que no requereixen un diagnòstic mèdic, com ara les vacunes tan infantils com de l’adult, material de cures, analgèsics, etc.
Medicaments de prescripció mèdica que necessitin un diagnòstic i la prescripció mèdica. En aquests casos es seguiran els protocols establerts entre les professionals i les autoritats sanitàries. Hi ha dos anys de termini per validar els protocols per part de les administracions.
Però la modificació del RD no és el final del camí, falta que les infermeres siguin incloses en la Llei del medicament, tal com estan les metgesses, les podòlogues i les odontòlogues (professions amb facultat per a receptar medicaments subjectes a prescripció mèdica). Les infermeres som l‘única professió sanitària que no està inclosa a pesar de tenir formació farmacològica i cal seguir treballant per a la modificació de la Llei.
“El nou text apunta cap a una major seguretat jurídica futura per a les infermeres, però resta lluny d’establir una regulació ajustada a la pràctica real de les infermeres i els infermers, com hagués estat de desitjar”, tal com especifica elConsell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya.
En referència als “protocols i guies de pràctica clínica i assistencial” (que ha d’elaborar de manera centralitzada la Comissió Permanent de Farmàcia del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salud), hi ha seriosos dubtes que puguin crear més obstrucció i burocràcia que ajuda. Doncs “no s’ajusta a la naturalesa descentralitzada del Sistema Nacional de Salud ni a les pràctiques dels equips assistencials de Catalunya en què es fonamenten les activitats prescriptores basades en els protocols i guies de pràctica clínica i assistencial elaborats amb la participació de metges i infermeres i fonamentades en el coneixement i la confiança recíproca en I’exercici de les competències respectives, en un marc de treball interdisciplinari i col·laboratiu”.
Aquest gran canvi jurídic ha d’anar unit a una major visibilització de la infermeria en els equips d’Atenció Primària, una major presència en les direccions dels equips, una major complementarietat de rols entre les metgesses i les infermeres per la gestió compartida de la demanda per diversos problemes de salut, i un major protagonisme de les infermeres en el seguiment de les pacients amb patologia crònica i atenció pal·liativa, tant al centre d’atenció primària com al domicili. Demandes reivindicades fa temps per amplis col·lectius d’infermeres, i també de metgesses.
Les aportacions de la infermeria per a la salut de la població i pel desenvolupament de l’APS són extraordinàries si se’ls dota de mecanismes per portar a terme totes les seves competències. La prescripció de fàrmacs i productes sanitaris n’és una, però n’hi ha moltes més, tal com vàrem expressar en el nostre document La infermeria familiar i comunitària: repte i oportunitat. Esperem que en un futur pròxim puguem veure més passes en aquest sentit.
Les infermeres del Centre de Salut CASAP Can Bou potencien el seu lideratge a través del “Programa d’Activitats Preventives de promoció de la Salut en edat pediàtrica. Infància en salut”. En aquest centre, des de gener del 2014 la infermera realitza de forma autònoma la visita de seguiment i desenvolupament del nen en edat pediàtrica i el pediatre adopta un paper de consultor per aquells casos que la infermera ho precisi. La primera visita d’acollida és la única que fan conjuntament (infermera i pediatre) i és on s’explica el circuit i s’orienta a les famílies a quin professional han de demanar visita segons el motiu de consulta.
La reestructuració del servei de pediatria definint les funcions de cada professional adaptades a les seves competències, ha permès, ens explica Marta Calabia, una de les impulsores del model, donar més relleu a la infermera en totes aquelles activitats de prevenció i promoció de la salut, i al pediatre adoptar un paper de consultor quan la infermera ho sol·licita. Per altra banda ha permès que el pediatre disposi de més agenda dedicada a la resolució de problemes de salut, què anteriorment eren derivats a segon nivell.
Aquest model de gestió que ja s’ha començat a aplicar també a altres centres situa a la infermera com el professional sanitari de referència en promoció i prevenció de la salut durant la infància i també es dirigeix a fomentar l’autocura i autonomia del pacient.
Parlem amb Marta Calabia, infermera de família i comunitària, impulsora del canvi de model al centre i membre de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC).
Com va néixer el “Programa d’Activitats Preventives de promoció de la Salut en edat pediàtrica. Infància en salut” i què comporta exactament?
És un canvi de model que vam començar a aplicar fa dos anys quan vam veure que la infermera podia abordar la revisió del nen sa. Abans algunes visites les fèiem conjuntament amb el pediatre i algunes no i no enteníem el perquè de la diferència.
Abans de començar vam fer formació teòrica i pràctica. Tota la part de prevenció i promoció de la salut la teníem més clara però potser ens faltava aprofundir en com explorar alguns òrgans. Des d’aleshores ho estem fent i està funcionant molt bé.
Com a infermeria quines mancances veu veure per fer aquesta proposta i fer un pas endavant?
La infermera no estava abordant totes les seves competències. Tot el que sabem no ho estàvem aplicant. Els pediatres tampoc podien desenvolupar altres competències seves perquè dedicaven tot el temps a aquestes tasques. Ara han pogut obrir una consulta de dermatologia per exemple i estan fent el seguiment de nens crònics d’una manera més qualitativa perquè tenen més temps.
Nosaltres també ens hem adonat que en fer la revisió del nen sa també podíem tenir una millor atenció a les famílies.
Quan es feia la revisió amb la infermera els hi faltava temps però ara tenen més temps per fer valoracions de nens urgents. Gestió Infermera de la Demanda vol dir que es resolen problemes de salut que la infermera pot resoldre sola. Des que hem fet el canvi de model s’ha organitzat més l’atenció i els pacients es troben més ben atesos. La quantitat de gent que ve és la mateixa però no han d’esperar tant perquè estem més ben organitzats.
També ha millorat la vostra situació laboral.
Exacte. Poder desenvolupar totes les competències ha fet que puguem tractar més casos i que els pediatres puguin anar una mica més enllà amb el nen més crònic. A vegades el que ens passava si fèiem una revisió, interrompíem el pediatre de la seva i tot aquest temps era temps que es perdia i no era de qualitat per al pacient. Ara només fem aquesta consulta al pediatre quan el nen té una patologia i ho necessita.
Hi ha nens que no arriben a veure el pediatre si ho podeu resoldre vosaltres?
Tot està protocol·litzat i si és un problema que el podem resoldre no cal que passi directament.
En aquest sentit guanya pes la prescripció infermera. Com la valores?
De moment no podem prescriure però també és veritat que hi ha moltes patologies que no ho necessiten. En el fons sí que prescrivim perquè al final també és donar indicacions d’educació sanitària com ara beure més líquid si tens un refredat.
Quan es pugui resoldre aquest problema de prescripció de fàrmacs, que de fet són només els que es poden comprar a la farmàcia, doncs encara millorarà més el model perquè no haurem de molestar als nostres companys.
La idea d’aquest nou model va començar l’any 2009, com és que ha tardat 10 anys?
Són moltes les premisses que s’han de complir perquè un projecte així pugui funcionar. La relació entre professionals ha de ser bona perquè ha d’haver-hi una comunicació constant: el pediatre passa a ser un consultar per nosaltres. Necessitem tenir també una mica més de formació: és important la preparació i la seguretat de les infermeres. Per això ha sigut un procés que ha anat a poc a poc. S’ha iniciat a altres centres i ja han estat més ràpids però nosaltres en ser pioners vam elaborar documents i vam avaluar si realment es podia fer.
A què us referiu quan parleu de gestió de la demanda aguda i urgent?
De tots els problemes de salut que consulten al centre hi ha alguns que poden ser resolts per la infermera. S’han fet uns protocols per indicar quins casos van a la infermera i aconseguir que aquesta sigui finalista i no sigui necessari passar pel pediatre. És una gestió de la demanda que decideix l’administratiu de la porta. Allà tenen un quadre on indica què atén el metge i què la infermera. Quan arriba un pacient i li diu ‘tinc una ferida’, ho miren i l’envien a la infermera. Un altre per exemple diu ‘febre de més de 4 dies’, doncs va al metge. En alguna ocasió fem intercanvi de pacients si tens dubtes perquè el valori el teu company o si a més de febre també se li ha de fer alguna cura ens el deriven.
Per fer això els administratius també han d’estar formats en l’àrea sanitària i saber fer i interpretar tres preguntes molt senzilles: què li passa, des de quan i si l’han visitat per aquest motiu. La formació la reben dels professionals sanitaris del mateix centre.
Marta Calabia, infermera familiar i comunitària al CAP Can Bou a la seu de l’AIFiCC / Carla Benito
Es podrà replicar aquest model en altres especialitats?
Sí. Tot és avaluar fins on pot arribar cada professional. A l’Atenció primària sobretot jo crec que els professionals no estan desenvolupant les seves competències al màxim. Tenim una formació universitària bastant completa i no l’estem aprofitant. Si des d’Atenció Primària podem fer això, descarregarem de pressió assistencial els hospitals.
Per què la gent va directament a l’hospital? Per la saturació o per desconfiança?
El pacient si es troba molt malament creu que a l’hospital l’atendran millor però també s’ha sumat que últimament la Primària ha estat molt saturada.
Parleu en el desenvolupament del vostre projecte de promoció i prevenció de la salut per evitar que es faci un ús indegut dels serveis sanitaris.
Sí. És bàsic. Fem xerrades grupals a centres, des d’escoles bressol fins adolescents, perquè les famílies puguin resoldre des de casa una febre menor per exemple. Ajudem així a l’autocura i a l’apoderament de la família amb el maneig de les malalties més freqüents. Les patologies banals són normalment les que col·lapsen els centres de salut. S’intenta treballar molt l’atenció comunitària i la prevenció però costa perquè per fer aquesta feina més externa hem de treure el temps del nostre dia a dia a consulta.
Es diu que hi ha gent que mai fa ús dels centres de salut i gent que n’abusa… També que cada dia els nens estan més sobreprotegits. Us hi trobeu?
Sovint tenim 80 nens esperant i un 50% no caldria que ens consultessin. És molt educacional… No només els hi resolem la consulta sinó que els hi donem consells per la pròxima vegada. Moltes vegades sobremediquem a les persones i la gran majoria no ho necessiten. El fet que tinguem tanta pressió assistencial fa difícil valorar quin nen pot estar més greu i ha d’entrar abans. Això fa que hi hagi nens que no s’haurien d’esperar, ho facin dues hores mentre que et trobes casos d’un nen que li fa mal la mà des de fa dues setmanes i ve d’urgències a mirar-s’ho. Si ja ha esperat dues setmanes, no cal que vingui d’urgències, podria demanar hora. Estem treballant també en una plataforma web perquè les famílies es quedin tranquil·les si saben que tenen un lloc oficial de confiança on fer les consultes. De fet, la consulta virtual està funcionant molt bé i a més hi ha un munt de pàgines web molt ben documentades.
Entre metges i infermeria hi ha molta coordinació però compteu també amb psicòlegs i treballadors socials?
Tenim coordinació amb el CSMIJ (Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil) i fem reunions cada tres setmanes amb la psicòloga per parlar dels casos que hem derivat. De totes maneres la tenim a l’abast per fer-hi preguntes sempre. La treballadora social no la utilitzem molt a pediatria però sí que comptem amb una. Ara estem reclamant una segona perquè amb l’àrea d’adults té molta feina. És necessari perquè el pacient està molt millor atès quan ho està des de diverses mirades.
El terme universitat, derivat del llatí universitas, i que significa comunitat, col·lectiu o gremi, ha evolucionat al llarg del temps cap al d’universitas scholarium o col·lectivitat d’estudiants, peça angular i que dóna sentit a la institució. Als meus alumnes, estudiants amb els quals comparteixo el coneixement, sempre els dic que ens trobem al lloc on neix i creix part del coneixement de la disciplina en la qual s’han matriculat, en el meu cas, la Infermeria. Els dic que les meves aportacions al seu aprenentatge són només això: aportacions, discutibles i susceptibles a ser matisades i revocades. Però que les seves puntualitzacions han de fonamentar-les, evidentment, sobre la base de l’evidència i el saber. En definitiva, que no esperin de mi una classe magistral, ja que no tindria cap sentit als seminaris dels pràcticums que, des del Grau, tenen la categoria d’assignatura.
Si avancem en l’adquisició del coneixement i ens centrem en la formació continuada, postgraduada i, amb més raó, en la formació especialitzada, la figura del «professor» va perdent el sentit. Seré cautelós i no afirmaré que «no té cap sentit». Correspon als tutors l’orientació en l’aprenentatge i, per descomptat i en primer lloc, al mateix professional titulat que decideix especialitzar-se en una àrea determinada, la responsabilitat d’adquirir les habilitats que li permetran aprofundir en els coneixements que li han de servir per desenvolupar-se professionalment i competencialment.
Al llarg del temps he observat amb certa preocupació que alumnes i residents, majoritàriament, esperen o anhelen un temari sobre el qual ser avaluats, que hagin d’aprendre i posteriorment reproduir, sense cap aportació al desenvolupament de la professió i especialitat escollida. Si bé en els alumnes de pregrau pot arribar a ser comprensible, no ho és tant en aquells, ja titulats, que decideixen especialitzar-se.
Històricament ens hem vist obligats a exercir la nostra professió integrada en models clàssics i jeràrquics. La normativització de tasques i funcions, que era encomanada a la nostra disciplina per tercers, limitava el nostre desenvolupament del rol autònom com a professió. Lamentablement, aquestes llistes de funcions es tornaven obsoletes l’endemà de la seva publicació però se seguien desenvolupant durant anys. En el camp de la infermeria no només s’ha entorpit el desenvolupament competencial sinó que s’ha privat a les persones de beneficiar-se de les cures que les infermeres podien oferir-los. Els ciutadans no coneixien i, en gran proporció continuen sense conèixer, allò que les infermeres podem oferir-los: el que no es coneix, no es posa en valor i no es troba a faltar.
Fa 40 anys que la infermeria, com a disciplina pròpia, entra a la universitat. Gairebé 10 anys del pas de la diplomatura al grau i aquest any es gradua la 6a promoció de residents en infermeria Familiar i Comunitària. Malgrat això, les infermeres seguim sense tenir massa clar on són els límits dels marcs competencials de les professions sanitàries. Tendim a imaginar-los amb múltiples fronteres de línies gruixudes sustentades per normatives obsoletes i gens concordes amb la realitat de la nostra pràctica. Malgrat tenir un model de protecció de la salut dels ciutadans amb una visió aparentment moderna, l’organització clàssica del treball dificulta la pràctica de la nostra professió. Com he comentat anteriorment, els sistemes de salut (part operativa del model) segueixen basats en models funcionarials, rígids i obsolets. Aquesta forma d’organització no afavoreix en absolut el desenvolupament competencial i, en aquesta, pot tenir la seva explicació el punt exposat anteriorment.
Les infermeres a Espanya treballem sota un «sostre de vidre» que són les barreres invisibles (externes i internes) que ens impedeix aquest desenvolupament competencial, tal com diu Edurne Zabaleta. En aquest sentit, els processos d’autoregulació professional pretenen, en la mesura del possible, ajudar a ordenar la professió des de la pròpia professió i orientar-la cap a on ha d’anar: un model centrat en l’atenció i cura de les persones, famílies i comunitats i que són, en definitiva, els qui han invertit en la nostra formació, ens reconeixen com a professió i sobre qui ha de revertir el benefici de les cures.
En definitiva, l’organització dels sistemes de salut i dels equips d’atenció primària han de seguir treballant per orientar les seves dinàmiques i passar de models multidisciplinaris de col·laboració a models interdisciplinaris on les diferents professions cooperen i se centren a oferir les cures que les persones, famílies i comunitats realment necessiten.
