Just Deploy It!

Etiqueta: informació

  • El Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers valora positivament la resolució del CIC sobre les informacions del tertulià Jordi Barbeta i discrepa amb el CAC i TV3

    La máxima responsable del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIIC), Glòria Jodar, considera que “les infermeres hauríem de protestar molt més per tot el què es veu i es diu sobre la professió, tant a la TV com a la premsa escrita”. És la seva conclusió deprés d’analitzar les tres resolucions a la queixa formulada pel CCIIC arran de les intervencions del periodista Jordi Barbeta al programa Els Matins, de TV3 del passat 8 de gener.

    El CCIIC i els quatre col·legis –COIB, COIGI, COILL i CODITA – van fer arribar una queixa al Consell de la Informació de Catalunya (CIC), el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i la Defensora de l’Audiència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) per les declaracions del periodista Jordi Barbeta al programa Els Matins, de TV3 del passat 8 de gener, qui va arribar a afirmar que “els tècnics sanitaris són persones bastant més formades que les infermeres. Les infermeres són un lobby molt poderós, ja hem vist que tenen fins i tot anuncis a la televisió. En canvi, els tècnics sanitaris ningú sap ben bé que són. I són els que fan medicina nuclear, els que fan radiologia els que fan anatomia patològica, els que fan laboratori… Que tenen un nivell d’estudis que a tota Europa està per sobre jeràrquicament al de les infermeres”.

    https://www.ccma.cat/3cat/08012024/video/6259584/

    Jodar considera que les  intervencions de Barbeta van ser de “molt poca rigurositat, fins i tot en la manera d’expressar-se”, tot i que explica que “després va enviar una carta demanant-nos disculpes, i això trobo que ja és molt pel que ens acostuma a passar, ja que ningú rectifica sobre una informació mal donada; em dol dir-ho, però estem molt acostumades a que informativament no es tracti bé la nostra professió…”, afegeix.

    Tres respostes i diferents punts de vista

    La resolució del Consell de la Informació de Catalunya –la institució que vetlla pel compliment del codi deontològic dels periodistes– considera que el periodista va difondre dades falses i dictamina que Barbeta va “fer servir el seu torn de preguntes al conseller de Sanitat no per plantejar una qüestió, sinó per expressar una opinió crítica amb la professió d’infermeria” basada en dades incorrectes. “En el moment que dona aquestes dades ja no es troba expressant una opinió, sinó fent un exercici d’informació, i per tant –recorda el CIC– està sotmès al criteri 1 del codi deontològic que, evidentment, incompleix. En cap cas una tertúlia pot significar una llicència per a la mentida o la desinformació. Dues de les principals xacres que minen la credibilitat del periodisme”.

    La resolució conclou que les afirmacions de Jordi Barbeta sobre la “major formació” dels tècnics sanitaris respecte a les infermeres no responen a la realitat. El Grau universitari en Infermeria té una durada de 4 anys i està reconegut amb 240 crèdits ECTS, d’acord amb la Directiva 2005/36/CE del Parlament Europeu i del Consell de 7 de setembre de 2005, relativa al reconeixement de qualificacions professionals; mentre que els cicles de grau superior (tècnics sanitaris) s’estudien en centres de formació professional i tenen una durada de 2 anys, amb una equivalència de 120 crèdits ECTS. Són estudis  de diferent durada –Infermeria més de 8.000 hores versus Tècnic Sanitari 2.000 hores– que s’adapten a l’objectiu del Pla de Bolonya d’harmonitzar els estudis en el territori europeu i afavorir la mobilitat dels professionals i, “en cap cas, s’ha de posar una professió per damunt de l’altra”. Els estudis d’infermeria tenen uns continguts generals i més teòrics en front els de Tècnic Sanitari, que són eminentment pràctics. Tenen competències diferents, y el CIC recorda que “totes són necessàries per al bon funcionament del sistema sanitari”. I en cap cas es pot justificar l’afirmació que “els tècnics sanitaris són persones que estan bastant més formades que les infermeres”.

    Per tant, el CIC considera que Barbeta vulnera el criteri 1 del Codi: “El professional del periodisme està compromès amb la recerca de la veritat i, conseqüentment té l’obligació d’acostar-se a la realitat dels esdeveniments amb la màxima fidelitat possible. Els mitjans han d’observar sempre una clara distinció entre les informacions i les opinions, difondre únicament informacions contrastades amb diligència, i evitar la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets.”

    Aquestes dades, considera el CIC, “en certa manera desacrediten el col·lectiu d’infermeres en afegir també que són “insolidàries” amb els Tècnics Sanitaris. Així, Jordi Barbeta vulnera també el Criteri 2 del Codi, que implica “Evitar perjudicis per informacions sense prou fonament. No s’han d’usar expressions injurioses ni difondre dades imprecises o sense base suficient que puguin lesionar la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit a entitats públiques o privades”. El CIC creu que “aquest tipus d’afirmacions en boca de periodistes coneguts i amb una llarga trajectòria i, encara més, efectuades en una televisió pública i sense declarar que només són opinions personals, no tan sols no beneficien cap professió, com seria en aquest cas la dels Tècnics Sanitaris, sinó que desinformen i creen desconfiança entre els ciutadans, ja especialment sensibles a tot allò que fa referència a la salut i al sistema sanitari”.

    Davant d’aquesta resolució, el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIIC) va valorar molt positivament la tasca realitzada pel CIC en aquest tema. La degana Glòria Jodar, puntualitza que “no es tracta de si la resolució ens és favorable i defensa la formació, professionalitat i bon nom de les infermeres” –i, va afegir– “es tracta del fet que el CIC se cenyeix textualment a les declaracions del Jordi Barbeta al programa i, enlloc de basar el seu acord en la lliure interpretació, es documenta per avaluar la veracitat de les afirmacions i consensuar una postura al respecte, vull recordar assolida per la unanimitat de tots els seus membres. En definitiva, el que hom espera d’un organisme independent”.

    Tanmateix, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), tot i admetre a tràmit la queixa de les corporacions infermeres i coincidir amb el CIC que Jordi Barbeta participava en el programa “en qualitat de tertulià, i per tant en un context d’expressió d’opinió”, va notificar  al Consell l’1 de febrer que havia “analitzat el fragment del programa” i que, “si bé entenem que algunes de les afirmacions fetes poden molestar al col·lectiu professional al qual representeu, no són susceptibles de cap més actuació per part d’un organisme regulador com és el Consell de l’Audiovisual de Catalunya”. Pel que fa a l’esmena expressada pel Consell i els col·legis d’infermeres al fet que ni la “conductora del programa ni cap dels col·laboradors i convidats participants a la taula” desmentís les afirmacions de Jordi Barbeta, el CAC considera que “tenint en compte les característiques de les diferents afirmacions del tertulià, el context en el que s’emeten i la intervenció del Conseller de Salut com a veu qualificada, no es pot entendre que fos necessari un posicionament o aclariment per part de la conducció del programa”.

    En aquesta línia, la Defensora de l’Audiència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals també va notificar al CCIIC el passat 12 de gener que “el comentari de Jordi Barbeta es referia únicament al nivell jeràrquic i d’estudis dels països europeus que, a diferència d’Espanya, apliquen el pla Bolonya”, basant-se en el fet que “el conseller de Sanitat, Manel Balcells, va contestar que “efectivament cal millorar la situació dels tècnics sanitaris”. El comunicat cloïa que “en un tuit posterior, Jordi Barbeta va lamentar que les seves paraules s’haguessin interpretat com un atac als professionals d’Infermeria i es va disculpar. Ens sumem a la disculpa i lamentem l’enuig que us han causat els comentaris del periodista a “Els Matins”.

    Sobre els posicionaments del CAC i de TV3, la degana del Consell de Col·legis considera que  es “fa una contextualització errònia de les paraules de Jordi Barbeta, basades en interpretacions subjectives de quan les afirmacions es refereixen a l’àmbit espanyol o europeu; afegint-hi matisos que el periodista no fa en cap moment, incorrent-hi en falsedats, creant confusió, desinformant i traslladant a l’audiència una concurrència i rivalitat entre professionals inexistent i impròpia d’un sistema de salut multidisciplinari, col·laboratiu i, sobretot, intel·ligent”.

    D’altra banda, Glòria Jodar resalta que “en general, TV3 mai ha tractat la nostra professió com toca; per exemple, en el programa sobre Atenció primària les infermeres surten sempre com si fossin ajudants de…” i –explica– “La d’infermera és una professió universitària científica que fa que les persones es curin més o menys ràpid en funció de les cures que hi apliquem, i les apliquem amb la màxima evidència científica…i tot això no surt mai; sempre surt la cara amable, la bona noia, l’altruisme etc… que no dic que això no hi hagi de ser també, però no forma part de la professió sèria, responsable, que pren decisions, que té un paper fonamental per a la recuperació de les malalties,…”.  Jodar conclou que “per part nostra, estava clar que era una cosa que havíem de fer, però ja ens imaginàvem una resposta poc contundent”.

  • Desconfiança i desafecció

    La confiança en els mitjans de comunicació s’està ensorrant. Als Estats Units, el país que marca el pas en tantes qüestions relacionades amb la informació mediàtica, el percentatge de persones que confia molt o força en els mitjans ha anat caient en l’últim mig segle alhora que creixia el dels que no hi confien en absolut, fins que aquests últims van acabar superant els primers el 2022 i, de nou, el 2023 (39% davant del 32%), segons dades de Gallup.

    El problema de la pèrdua de confiança en els mitjans no és exclusiu dels Estats Units. El Digital News Report (DNR) del 2023, l’informe anual de l’Institut Reuters i la Universitat d’Oxford, confirma la desconfiança creixent en les notícies a nivell global. Aquest informe, basat en una enquesta de YouGov amb més de 93.000 entrevistes fetes en 46 països diferents, assenyala que, de mitjana, amb prou feines un 40% de la població confia en la majoria de les notícies la major part del temps, amb diferències entre països que van des del 69% de Finlàndia al 19% de Grècia.

    En conjunt, el consum de notícies als mitjans tradicionals, com la premsa i la televisió, segueix també disminuint en la majoria dels països analitzats al DNR del 2023. A més, aquest descens no es compensa amb l’augment del consum de notícies digitals i a través de les xarxes socials. Salvant l’interès excepcional suscitat per la pandèmia, menys de la meitat (48%) dels enquestats als 46 països van dir que estaven extremadament o molt interessats en les notícies, quan el 2017 ho estava el 63%. A Espanya, en els darrers sis anys, es va passar del 55% al ​​33%, i a l’Argentina, del 77% al 43%.

    El públic no només llegeix menys notícies i amb menys interès que en el passat, sinó que també les evita. Segons el darrer DNR, el 36% de la població procura evitar totes les fonts de notícies o bé tracta de limitar-ne el consum a certs moments o temes. No és fàcil precisar quan es va iniciar aquesta desafecció, però podem identificar una fita en l’article Les notícies són dolentes per a tu, i deixar de llegir-les et farà més feliç, publicat el 2013 a The Guardian per Rolf Dobelli. El 2019, aquest escriptor i editor suís va desenvolupar els seus arguments al llibre Stop reading the news, on adduïa diverses raons per evitar el rum-rum notíciós, entre elles la distorsió de la realitat, l’addicció i la pèrdua de temps que provoca.

    La qüestió és per què evitem les notícies. Una anàlisi recent, publicada a la revista El Profesional de la Información, ha intentat respondre aquesta pregunta a partir d’una enquesta realitzada a Espanya el 2022. I la primera raó que esgrimeixen els entrevistats és perquè no confien en els mitjans, especialment en els digitals (més de la meitat no hi confia). Altres raons de pes són la sobrecàrrega o la fatiga informativa i el fet que s’hagi de pagar per les notícies.

    El fenomen de la desafecció per les notícies és lluny de ser ben entès. Però si les generacions més joves ja presten més atenció i credibilitat als influencers que als periodistes, com indica el DNR del 2023, els mitjans de comunicació i els mateixos periodistes tenen un problema. Tampoc no sabem fins a quin punt la desafecció afecta les notícies de ciència. Tot i que potser aquí les coses podrien ser diferents, tenint en compte el prestigi social de què gaudeixen els científics i que bona part d’aquestes notícies són positives i tenen un tractament periodístic més profund. Ja ho veurem.

  • Filtres minvants

    Els principals problemes amb la informació de salut ja no són l’escassetat i la dificultat d’accés. Ho eren fa a penes dues dècades, però en aquest breu temps les tecnologies digitals han transformat l’ecosistema informatiu. Els problemes d’ara tenen a veure més amb l’abundància, la saturació, la bidireccionalitat, la credibilitat, la proliferació de missatges falsos i, sobretot, la capacitat de filtrar i assimilar la informació. Probablement són preferibles aquests problemes als derivats de la carestia. Però aquestes noves dificultats tampoc afecten a tothom per igual: hi ha una bretxa digital, amb ramificacions socioeconòmiques, que condiciona l’accés a la informació i la seva interpretació. La sociòloga Belén Barreiro, en el seu assaig La societat que serem, dividia als ciutadans en digitals-acomodats, digitals-empobrits, analògics-acomodats i analògics-empobrits, perfilant així quatre grups amb pautes diferents de consum de la informació i diferent capacitat d’usar-la en benefici de la pròpia salut.

    L’accés a la informació de salut ha donat una bolcada radical amb internet. Mai com ara hi ha hagut tan bona informació de salut a l’abast de la mà i, alhora, tantes escombraries informatives. No és fàcil saber si ara circulen més o menys falsedats que en uns altres temps, però mai com ara ha estat tan fàcil triar malament i equivocar-se amb el menú informatiu, com ocorre també amb el menú alimentari. Això es deu en part a la sobreabundància d’informació, però també a la falta de filtres en molts casos. Els metges i altres professionals sanitaris continuen sent un filtre fonamental i el canal preferent per a informar-se sobre salut, segons l’estudi Els ciutadans davant l’e-Sanitat, realitzat en 2015 per l’Observatori Nacional de les Telecomunicacions i de la Societat de la Informació. Però aquest estudi mostra també que el 60,5% dels ciutadans usa internet per a informar-se sobre salut, mentre que només la meitat (53,8%) recorre ja als mitjans de comunicació, que són l’altre gran filtre de la informació.

    El periodisme continua tenint més credibilitat que internet en el seu conjunt, però el panorama no és encoratjador. Els periodistes de salut tenen ara més recursos per a fer bon periodisme, i de fet mai com ara hi ha hagut tan bons exemples, però el nivell d’exigència també ha augmentat, perquè la població està més informada i té més oferta informativa i més possibilitats de contrastar. A més, cal tenir en compte que la revolució digital ha transformat i precaritzat la professió i les empreses periodístiques. El periodisme ha perdut el monopoli de la intermediació informativa, a l’una que han cobrat major protagonisme altres agents, des dels metges i investigadors fins als comunicadors més o menys professionals, que informen directament el públic. El resultat ha estat una transformació de l’ecosistema de la informació biomèdica en el qual el filtre del periodisme ha anat perdent rellevància.

    En els mitjans de comunicació espanyols hi ha ara menys periodistes especialitzats en salut i menys espai per a aquest tipus d’informació, segons constata l’estudi Com les tecnologies digitals estan influint en la informació de salut, coordinat per Carlos Cachán, de la Universitat Nebrija. Aquesta recerca, que ha analitzat de forma quantitativa i qualitativa els esdeveniments, les fonts i les rutines dels professionals de la informació, constata no obstant això que la salut és un dels assumptes informatiu de major interès i complexitat, que requereix periodistes especialitzats i amb experiència. Alguns dels mals i deficiències de la informació periodística de salut tenen a veure amb aquesta discordança entre la demanda de social de periodistes experts, capaços de filtrar la informació i donar-li significat, i la falta de recursos per a aquest periodisme especialitzat en els mitjans de comunicació.

  • «Empassar-se rumors sobre salut pot matar»

    «ALERTA!, PASSA-HO A TOTS ELS TEUS CONTACTES!». Els missatges d’aquest tipus són cada vegada més freqüents per WhatsApp i xarxes socials. Es tracta d’informació alarmista, en molts casos sobre salut, el contingut de la qual, la majoria de les vegades, és un rumor «Quiet, no ho difonguis: pots fer un flac favor a algú». Aquesta és la recomanació de Carlos Mateos, vicepresident de l’Associació d’Investigadors d’eSalud (AIES) i coordinador de ‘Salud sin Bulos’.

    La iniciativa ‘Salud sin Bulos’ identifica i destrueix rumors falsos sobre salut que circulen per internet amb arguments científics gràcies a la participació dels seus ambaixadors i col·laboradors, des de professionals sanitaris i periodistes fins a associacions de pacients i altres institucions.

    A més, ja compta amb la col·laboració d’organitzacions científiques com la Societat Espanyola de Metges d’Atenció Primària (SEMERGEN), la Societat Espanyola de Metges Generals i de Família (SEMG) o el Grup Espanyol de Recerca en Càncer de Mama (GEICAM).

    L’última a sumar-se a aquesta llista ha estat la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM), amb la intenció de desmentir les notícies falses sobre càncer en internet, ja que és la patologia que més rumors sanitaris protagonitza. Segons Mateos darrere d’aquests rumors moltes vegades hi ha un interès comercial.

    Quin és l’objectiu de la col·laboració amb SEOM i com va posar-se en pràctica?

    L’objectiu és sumar-nos a oncòlogs que ens ajudin a combatre els rumors sobre càncer a internet. SEOM ha designat professionals que identifiquen rumors i titulars alarmistes en els mitjans de comunicació, ens els envien i els publiquem a la pàgina web. En altres casos, som nosaltres els qui els identifiquem i els hi reexpedim a ells.

    El que volem és reaccionar davant els rumors ràpidament. Fins ara, el que passava és que les societats científiques o no contestaven o ho feien passada una setmana. Massa tard, perquè el rumor aleshores ja s’ha estès.

    ‘Salud sin Bulos’ va néixer al febrer i ja compta amb el respatller de moltes societats. És aviat per valorar-ho, però quins resultats s’han obtingut fins ara?

    Espectaculars, la veritat. No m’imaginava que anava a tenir aquest èxit. Són ja moltes societats científiques les que s’han adherit. És cert que pensàvem que la iniciativa era necessària i funcionaria, però no imaginàvem que anaven a ser les pròpies associacions científiques les que vinguessin a nosaltres.

    La següent fase és poder formar a professionals sanitaris que orientin als pacients. També treballar amb associacions d’aquests últims perquè disposin de gent que identifiqui quina informació és fiable a internet. Com a mínim, saber quan cal desconfiar.

    Per què és el càncer la patologia que més rumors sanitaris protagonitza?

    És difícil saber-ho. El que ocorre és que tot allò que proposa solucionar un problema greu i que apel·li a les pors de la població funciona i es reprodueix. Hi ha estudis que han demostrat que les notícies negatives funcionen millor que les positives i es propaguen amb més rapidesa.

    En el cas del càncer, existeixen notícies falses relacionades tant amb una manera miraculosa de prevenir-ho, des de superaliments a tractaments alternatius sense cap validesa científica; com amb substàncies quotidianes que, pel que sembla, ho produeixen.

    En general, la població desconeix els factors de risc relacionats amb aquesta malaltia, pel que confia en qualsevol explicació pseudocientífica que sigui mínimament creïble.

    D’on sorgeixen els rumors?

    De vegades anònimament, però unes altres sorgeixen perquè personatges coneguts ajuden a expandir-los. És el cas de Javier Cárdenas i el rumor que les vacunes produeixen autisme. Són testimoniatges basats en informació que, o bé és falsa, o bé està basada en estudis que han estat desmentits.

    També cal tenir en compte les revistes depredadores en les quals, mentre es pagui, es pot publicar. Conclusió: tot val. Hi ha molta gent que envia els seus estudis a aquestes revistes per engreixar el seu currículum. És molt senzill citar aquest tipus de fonts encara que no tinguin cap contrast científic.

    Aquí hi ha moltíssims factors, des d’interessos econòmics, adhesió a una autoritat o fins i tot el desig d’ajudar, com en el cas de la gent que ho propaga perquè pensa que és veritat i ho reenvia per si de cas.

    Quin rumors sobre el càncer són més freqüents i perillosos a internet?

    Els més freqüents són els relacionats amb l’alimentació: tots els que prediquen que hi ha aliments que produeixen càncer –additius, sobretot– o, al contrari, que poden ajudar a frenar-ho.

    Els més perillosos són els que inciten a deixar els tractaments substituint-los per solucions naturals miraculoses. També hi ha suposats gurús del tema que diuen que té un origen psicosomàtic. Això causa trastorns psíquics i emocionals a moltes persones que arriben a abandonar el recomanat pel metge.

    Quin impacte poden tenir les pseudoteràpies en pacients amb càncer?

    Depèn de quins. Igual que si algú es desvia del seu tractament corre perill, hi ha algunes d’aquestes pseudosolucions que produeixen efectes perjudicials per a la salut per si mateixes. És a dir, alguns no tenen conseqüències directes, però uns altres sí. Hi ha barbaritats de tot tipus.

    Llavors, empassar-se rumors sobre salut pot matar?

    Sí, per descomptat.

    Davant un dubte sobre la malaltia, és recomanable que el pacient busqui informació en internet?

    És inevitable. Qualsevol de nosaltres busquem en internet quan estem malalts. La qüestió és tenir una mínima orientació per saber com investigar de manera fiable o com deixar-nos assessorar pels professionals sanitaris, identificar fonts, etc.

    Segons l’últim Eurobaròmetre, els espanyols són els europeus que més fake news troben. Som crítics o ens les empassem?

    Ens les empassem. És evident que no sabem reaccionar davant elles perquè la majoria de la població manca de la cultura científica necessària. Tampoc s’ensenya als professionals sanitaris com orientar als pacients, informar-los i comunicar-se amb ells.

    El problema és que a les xarxes socials i WhatsApp preval la immediatesa, l’espectacle i l’alarma. La gent no contrasta la informació. Fins i tot molts professionals sanitaris no saben de quines pàgines poden fiar-se els seus pacients.

    Això, juntament amb la jungla d’internet, és la combinació perfecta per al desastre. La gent es queda amb la informació de la primera pàgina que mostren els cercadors, encara que sigui falsa.

    Què podem fer els ciutadans quan rebem per WhatsApp o veiem a Facebook informacions virals que són rumors sobre salut?

    Primer, no difondre alguna cosa que no estiguem segurs que sigui cert. El principal error és difondre alguna cosa per si de cas. «No sé si és veritat, però millor prevenir que guarir». Doncs no, no el reenvies. Fent-ho es crea una alarma que pot tenir conseqüències en la salut d’una altra persona.

    Segon, per veure si una informació és precisa podem tractar de localitzar si l’ha proporcionat una font oficial. El més senzill és usar internet per buscar en pàgines web oficials com la del Ministeri de Sanitat, diferents conselleries, hospitals, universitats, societats científiques, que ens ajudaran a contrastar el que diu aquest rumor.

    Finalment, podem acudir a professionals sanitaris. No solament als metges, també als farmacèutics, que poden assessorar-nos en salut.

    Per què els rumors són més fàcils de difondre que una informació veraç i tenen tant èxit?

    En moltes ocasions els rumors apel·len a pors atàviques amb titulars sensacionalistes i alarmants. Unes altres es propaguen fins i tot a través de mitjans de comunicació que volen aconseguir clics. De vegades, s’intenten aconseguir moltes visites a costa de l’ètica.

    Coneix la iniciativa ‘Maldito Bulo’? No s’han plantejat una col·laboració amb ells?

    Sí. Els hem escrit però no ens han contestat. Estaríem encantats de poder comptar amb ells. Com més col·laboració, millor; creiem que aquesta és la fórmula. No es tracta de protagonisme sinó que la major quantitat de gent possible actuï per combatre un rumor i acabar amb ell.

    Creu que els mitjans haurien d’assumir la responsabilitat de desmuntar les mentides sobre salut?

    Els mitjans tenen una tasca informativa, no formativa; però sí que tenen una obligació d’informar amb veracitat i amb rigor. Es pot idear un titular cridaner però no té per què ser fals o alarmista.

    Si els mitjans realment volen ser un lloc de referència, a diferència de blogs –que són anònims o estan signats per ciutadans corrents­–, han de distingir-se precisament en el rigor de la informació.

    Aquest és un article de l’Agència Sinc

  • «Salud sin bulos», una iniciativa per erradicar rumors falsos a la xarxa

    ‘Salud sin bulos’ és una iniciativa de l’Associació d’Investigadors a eSalud (AIES) engegada per combatre els rumors de salut a internet i contribuir al fet que existeixi informació veraç i contrastada a la xarxa. Gràcies a la col·laboració de professionals sanitaris, periodistes, associacions de pacients i institucions, pretén identificar i desmuntar aquests rumors a través d’arguments científics i l’acció coordinada en xarxes socials.

    Un rumor és una notícia falsa que es divulga intencionadament per fer creure a un grup de persones que alguna cosa falsa és real. «Gràcies a la instantaneïtat que el caracteritza, internet és un canal molt potent per a l’expansió de rumors i facilita una propagació, a més de ràpida, universal i sense control: és un món sense regles i hiperconnectat», explica a Sinc Carlos Mateos, periodista coordinador de ‘Salud sin bulos’ i vicepresident d’AIES.

    «En molts casos, aquestes dades falsejades comencen amb cadenes d’e-mail, WhatsApp o Twitter, destinades a estafar, danyar la reputació o crear alarma sense fonament», diu el coordinador de la iniciativa.

    El III Estudi sobre rumors i fraus a internet realitzat per l’Associació d’Internautes (AI) revela que el 90% dels usuaris d’internet afirmen haver llegit informació falsa o poc fonamentada a la xarxa. L’informe detalla que aquest tipus de dades falses tracten principalment temes relacionats amb la salut i l’alimentació (32,5%).

    Segons Mateos, els rumors comencen a ser perillosos al moment en el qual algú els pren per veritables. Les conseqüències són des de persones que segueixen dietes perjudicials fins a pacients que deixen el seu tractament o fins i tot pares que no vacunen als seus fills perquè creuen que les vacunes produeixen autisme.

    «La forma d’eliminar els rumors, en primer lloc, és identificar-los i desmuntar-los amb arguments científics. I, en segon lloc, s’ha d’actuar de manera coordinada en xarxes socials», explica Mateos.

    Els qui creen i difonen aquest tipus de rumors, segons Mateos, apel·len a les pors més íntimes de les persones. D’una banda, busquen elements amb aparença de veracitat, que distorsionen al seu gust i, per un altre, dades difícils de comprovar de manera immediata.

    «A aquestes circumstàncies cal afegir que en el camp de la salut mancada molta cultura científica. Tenim un terreny propici per estafadores i ‘conspiranoics’ que creuen que la indústria farmacèutica i de l’alimentació treballen en la producció de malalties i que, en realitat, estan darrere de molts d’aquests rumors», conclou el periodista.

    A través de la seva pàgina web, la iniciativa ‘Salud sin bulos’ erradica les fake news d’internet i treballa amb la intenció de difondre una informació sanitària de qualitat. A més, els mateixos usuaris poden col·laborar en el cas de trobar algun rumor de salut a les xarxes socials a través de la secció ‘Denuncia un bulo!’. D’aquesta manera, un panell d’experts analitzarà la informació per comprovar si el contingut és un rumor sobre el que s’hagi d’alertar a la població.

    «Qualsevol pot pujar un contingut i difondre-ho sense que ningú ho controli, excepte quan es tracta de delictes flagrants i, sovint, tarda i malament», comenta Mateos.

    Informació sanitària en els mitjans de comunicació

    Al seu web destaca l’anàlisi de notícies relacionades amb la salut que han estat prèviament publicades en mitjans de comunicació. Es tracta de la secció ‘Darrere del titular’.

    A imatge de ‘Behind the headlines’, del servei britànic de salut (NHS per les seves sigles en anglès), ‘Salud sin bulos’ s’encarregarà d’aclarir aquells titulars el tractament informatiu dels quals hagi estat alarmista, aportant arguments científics tant sobre el seu origen com sobre les seves implicacions per als lectors i pacients.

    «El periodisme sovint se sent amenaçat per la immediatesa de les xarxes socials, que pugen textos, vídeos i fotos sense molestar-se a contrastar les fonts. Això afavoreix que es publiquin notícies sense comprovar o que s’editin titulars alarmistes per cridar l’atenció», explica Mateos. «Per això és molt important l’especialització en salut i seguir mantenint el paper dels mitjans com a garants de la informació veraç i contrastada», conclou el coordinador de la iniciativa.

    Mateos explica que, davant un possible rumor, cal comprovar la font i cerciorar-se si ha estat difosa per un organisme oficial o un mitjà de comunicació de prestigi per no precipitar-se. Sovint les notícies canvien i són els canals oficials sanitaris els que poden i han d’orientar sobre les dades publicades. A més, segons Mateos, és imprescindible contrastar la informació amb un professional sanitari.

    Aquest és un article de l’Agència Sinc

  • ‘Bigdataisme’

    Donem per fet, una mica a la lleugera, que l’actual acumulació massiva de dades és una font valuosa d’informació, coneixement, riquesa i poder. Certament, les noves tecnologies són capaces d’emmagatzemar un volum increïble de dades sobre les persones, les coses i tot tipus de fets. Les dades són la matèria primera amb què operen les ciències, i d’aquí es deriva en part el seu prestigi, però ocupen un lloc cada vegada més rellevant en la política i les empreses. La metàfora que presenta les dades com el nou petroli de l’economia digital és doblement encertada, ja que permet entreveure l’existència de «pous» o bases de dades sense refinar i la consegüent «febre» per processar aquest inesgotable combustible informatiu. Tal com va passar amb la febre de l’or i la del petroli, en aquest nou ‘El Dorado’ del big data, no és or tot el que llueix.

    Tot i que el concepte de dada és imprecís i previ als ordinadors, resulta indissociable de l’existència de bases de dades i el seu tractament informàtic. Estadísticament, una dada és qualsevol valor d’una variable quantitativa o qualitativa, ja sigui la nacionalitat d’una persona, el correu electrònic que escriu o la pàgina que visita a Internet. El registre de dades massius no es limita a la investigació d’assumptes complexos, com el clima, el genoma i les recerques per internet, sinó que s’estén al comerç, la comunicació, la salut i altres àmbits. Un telèfon, un rellotge amb funcions biomètriques i tants altres artefactes personals subministren una quantitat ingent de dades. La novetat resideix tant en l’ampliació dels àmbits registrats com en el volum de dades, l’escala descomunal i creixent obliga a ampliar cada poc d’unitats de mesura.

    La idea és que l’anàlisi d’aquestes macrodades permetrà extreure informació i realitzar prediccions. Pensem, per exemple, en el que comprarà una persona, el partit al qual votarà o els seus riscos d’emmalaltir. Aquesta informació és molt valuosa. Per aquest motiu la gratuïtat de molts serveis no és tal: paguem amb les dades que subministrem. I per això les escoles de negocis presten una atenció creixent al big data, fins al punt que els MSA (Màsters of Science in Analytics) podrien arribar a ser competència dels clàssics MBA, com apuntava recentment The Economist. El valor de les dades resideix en la seva promesa de predicció i influència, però aquesta possibilitat té les seves dificultats i limitacions (l’economia és un dels seus santuaris, i ja coneixem la seva limitada capacitat predictiva).

    D’entrada, les dades en brut són codis sense significat. Extreure informació d’ells requereix coneixements i capacitat d’interpretació. Les eines d’anàlisi i visualització de macrodades poden facilitar la feina, però necessiten una orientació experta. Perquè veure i llegir és sempre reconèixer; d’una altra manera, les coses i les dades associades a elles són masses amorfes sense sentit. Els macrodades poden ajudar a entendre i predir, però no estan lliures de biaixos que desenfoquen la realitat. A més, la persona i la personalitat no semblen completament reductibles a dades, per més que alguns d’ells siguin textuals. Tampoc ho són la salut, la malaltia i altres conceptes complexos. Pensar que serem capaços de governar les dades per prendre decisions té un punt de fervor irracional en la capacitat de reduir la vida humana i la complexitat a un algoritme. El big data pot ser molt útil, és clar, però aquest dataisme també pot conduir-nos a alguns disbarats i despropòsits. Sense anar més lluny, en el camp de la salut.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • Avaluar missatges de salut és cosa de nens

    Si li dius a algú que un missatge sobre un tractament és cert, podrà creure’t o no; però si li ensenyes com avaluar-ho, serà capaç de jutjar per si mateix missatges similars. A més, podrà prendre millors decisions sobre la seva salut. La idea sembla senzilla, però aplicar-la és un repte enorme, tal és la infinitat de tractaments i missatges contradictoris. No és fàcil distingir les afirmacions veritables de les falses sobre un tractament, digui’s fàrmac, dieta, psicoteràpia, cirurgia, estil de vida o qualsevol altra intervenció terapèutica o preventiva per millorar la salut. Els missatges que rebem dels mitjans de comunicació o dels nostres coneguts poden ser molt dispars, i ni tan sols els dels metges són sempre coincidents. Fa falta, per tant, tenir un cert criteri per orientar-se i prendre decisions sobre la salut d’un mateix. Però, com desenvolupar aquest criteri?

    Encara que moltes afirmacions falses poden ser benintencionades, abunden les motivades per interessos econòmics o d’un altre tipus. En qualsevol cas, és il·lusori creure que, amb les mesures oportunes, s’aconseguiria que tota la informació fos veraç. La solució per minimitzar els costos econòmics i de salut de la informació de mala qualitat passa irremeiablement per millorar l’alfabetització mèdica. Però, com ensenyar a avaluar alguna cosa tan complexa com és la informació sobre els beneficis i els perjudicis de les intervencions? I per on començar?

    Hi ha hagut iniciatives molt interessants, com el llibre Know Your Chances: Understanding Health Statistics, l’eficàcia del qual per millorar la capacitat d’interpretar les dades mèdiques va ser confirmada en dos assajos aleatoritzats. Però cap sembla tan ambiciosa com el projecte Informed Health Choices. Liderat per Andrew Oxman, investigador de l’Institut Noruec de Salut Pública i un dels promotors de la medicina basada en l’evidència, pretén ensenyar les claus del pensament crític sobre tractaments començant, o acabant, pels nens.

    Oxman, que fa tres dècades s’involucra a ensenyar a metges, autoritats sanitàries, pacients i periodistes com avaluar els missatges sobre tractaments, ha decidit centrar-se en els nens. Amb un equip internacional de col·laboradors, entre els quals es troba Ian Chalmers, un dels fundadors de la Col·laboració Cochrane, ha desenvolupat una sèrie de quaderns, còmics i altres materials educatius per a nens de 10 a 12 anys i ha començat a avaluar la seva eficàcia mitjançant un assaig aleatoritzat a Uganda. Ja han participat més de 15.000 nens, que han respost un qüestionari d’avaluació després de rebre classes teòriques i pràctiques amb els materials del projecte. Els resultats de l’assaig s’estan analitzant i es coneixeran aviat. Veurem llavors si el mètode funciona i si els nens estan preparats o no per avaluar la informació sobre tractaments a partir dels conceptes ensenyats, que són la clau del projecte.

    L’equip d’Oxman ha identificat 34 conceptes clau sobre la fiabilitat dels missatges, les comparacions entre tractaments i l’avaluació de les evidències. Ha començat a ensenyar als nens una dotzena d’idees tan importants com aquestes: els tractaments poden ser perjudicials, les experiències personals o anècdotes no són representatives ni fiables per valorar un tractament, l’àmplia difusió d’una intervenció no garanteix que sigui beneficiosa o segura, els tractaments més nous i cars no són necessàriament millors i l’avaluació de l’eficàcia d’un tractament exigeix una comparació equitativa amb un altre tractament. També se’ls ensenya que les opinions d’experts o autoritats no són suficients per jutjar una intervenció i que calen proves. Ara bé, amb aquests i uns altres quants conceptes ben assentats, avaluar els beneficis i riscos d’un tractament podria ser cosa de nens. O gairebé.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.