El personal d’infermeria, comadrones, medicina i ginecologia, posseeixen un coneixement teòric i pràctic que els permet acompanyar a les dones en els seus processos d’embaràs i part. No obstant, posseir un coneixement mèdic, per més exhaustiu que sigui, no implica automàticament saber proporcionar una atenció de qualitat. «L’escolta, l’empatia, l’evaluació de la situació global de la dona que acudeix a un servei sanitari de maternitat no són detalls insignificants, sinó elements fonamentals de l’art de cuidar».
Aquestes afirmacions són algunes de les conclusions que recull l’informe “Atendre l’embaràs i el part a Barcelona. Imatges i veus de professionals de la ciutat”. El treball sorgeix després d’haver treballat amb dones migrades i personal sanitari sobre l’atenció durant els processos d’embaràs i part.
La publicació identifica un conjunt de propostes de millora per al sistema públic català centrades en la incorporació de la mirada intercultural i de gènere en els serveis de ginecologia i obstetrícia. Proposa fer-ho a través de la inclusió de la mediació intercultural en la carta de serveis, major formació del personal en competències interculturals i la creació de xarxes de salut comunitària que acostin el sistema públic de salut a la comunitat i als barris.
En aquest sentit, amb l’objectiu de difondre els resultats de les recerques, així com obrir un espai de reflexió entre usuàries, professionals i institucions sobre les eines per a fer front a la realitat multicultural, Farmamundi ha llançat un portal web anomenat Raisa, que en àrab significa “dona conductora i sobirana”. La pàgina inclou, entre altres accions, unes càpsules audiovisuals amb entrevistes a llevadores i mediadores culturals, que donen veu a les usuàries, al voltant de temes com l’acompanyament o les diferents visions sobre l’embaràs i el part.
“En l’actualitat, el servei de mediació intercultural és només ofert per alguns centres, no obstant això, tant usuàries com personal sanitari expressen la necessitat que s’incorpori a la carta de serveis sanitaris” afirmava Cecilia García, coordinadora de l’entitat a Catalunya, qui afegeix que “el 28% del total dels nadons nascuts a Catalunya durant el 2017 van ser de dones d’origen estranger, una xifra eloqüent sobre una realitat intercultural catalana”.
La segona línia de millora que apunta la recerca és la creació de xarxes de salut comunitària que acostin el sistema públic de salut a la comunitat i als barris. Aquest tipus de xarxes ja estan funcionant en barris com el Raval, on compleixen una funció indispensable per al benestar i la cohesió social.
Finalment, la proposta de Farmamundi assenyala la necessitat expressada tant per usuàries com per llevadores d’una formació continuada en interculturalitat del personal en els centres, tant del personal de ginecologia com administratiu.
L’informe “Atendre l’embaràs i el part a Barcelona. Imatges i veus de professionals de la ciutat” forma part d’una línia de treball que l’entitat a Catalunya porta treballant des de fa quatre anys a través de tallers d’art-etnografia, recerques, jornades i formació per a entitats i professionals.
El projecte ha passat per diverses fases: durant la primera fase es va dur a terme un procés d’art-teràpia en el qual es van treballar les vivències de dones migrades a Barcelona durant els seus processos d’embaràs i part amb l’objectiu d’identificar mitjançant aquestes vivències quins aspectes es podrien millorar des del sistema públic de salut i quins aspectes ja s’estaven treballant d’una forma reeixida.
La segona fase del projecte va consistir a replicar aquest procés d’art teràpia amb les professionals del sistema públic de salut que atenen aquestes mateixes dones amb les quals es va treballar en la primera fase.
La tercera fase ha analitzat els resultats obtinguts d’aquests dos processos d’artteràpia, així com algunes entrevistes en profunditat que s’han realitzat a les participants de les dues fases. El resultat d’aquesta anàlisi de les dades obtingudes és l’elaboració d’un document de propostes de millora que pugui servir de guia al sistema de salut públic a l’hora de dissenyar nous protocols o polítiques públiques en relació amb els drets reproductius des d’una mirada intercultural i de gènere.
L’entitat presentarà els resultats de les recerques a diverses administracions públiques. A més, ha treballat en unes unitats formatives per a personal sanitari, que començaran a impartir durant el 2020.
6 de cada 10 persones asseguren no haver sentit mai a parlar dels Drets Sexuals i Reproductius. Un 71% assegura haver-se sentit menystinguda durant l’embaràs o part. El 38% s’ha sentit jutjada o quan ha anat a demanar una pastilla anticonceptiva. Un 40% creuen tenir poca informació sobre com accedir a un avortament. Un 30% creu que el lloc on viu dificulta l’accés als serveis de salut sexual.
Aquestes dades surten d’una enquesta realitzada per L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius a més de 300 dones per donar pas a l’Informe de L’Observatori, el primer document específic sobre l’estat dels Drets Sexuals i Reproductius a Catalunya construït des de les denúncies de la pròpia ciutadania.
Des del dret a l’avortament, el dret a rebre atenció sanitària, el dret a rebre anticoncepció d’urgència, el dret a una reproducció assistida o el dret a una educació sexual fins a la denúncia clara cap els fonamentalismes, els tractes discriminatoris a dones amb trastorns per consum de substàncies o el finançament públic a entitats i col·lectius anti-drets. Aquests són alguns dels casos que l’Observatori ha rebut des de l’octubre de 2018 i que ara s’han desenvolupat en aquest informe. Un informe que vol ser “una caertografia de les vulneracions en territori català”:
Sílvia Aldavert, de L’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, assenyala com a nexe d’unió de tots ells la violència institucional. Durant la presentació de l’informe ha expressat que cal «canviar el paradigma d’atenció i de servei públic» i que, aquest canvi, «ha d’estar fonamentat en els drets humans de les dones i de les persones i ha de tenir una perspectiva feminista per poder posar la vida al centre».
En aquest sentit, l’informe apropa relats personals perquè per Aldavert, «la informació quantificada és important però cal centrar-nos en les vivències de les desigualtats per entendre el seu recorregut i resoldre les vulneracions de tots els drets sexuals i reproductius (DSIR)».
Vols avortar? Busca’t un centre sense objectors de consciència i torna d’aquí tres dies
Montse Cervera fa molts anys que forma part de la Campanya pel Dret a l’Avortament Lliure i Gratuït. Si reconeix que des dels inicis de la seva lluita s’ha avançat, les mancances segueixen sent moltes i molt greus. «Tot i les denúncies continuen havent-hi casos i molts per falta de formació en tots els circuits dels professionals de la salut: un avortament no és treure’t una piga, quan decideixes fer-ho, necessites un procés ràpid», ha opinat Cervera.
La falta de formació, els objectors de consciència o els requisits legals de l’espera de 3 dies «per pensar-t’ho» són algunes de les vulneracions que pateixen les persones que volen avortar. Per tot això, el pitjor que et pot passar és adonar-te d’un embaràs en dissabte i tenir un viatge previst. El cas que Cervera ha explicat durant la presentació ha estat el d’una dona no racialitzada de 38 anys. Després de fer trucades per informar-se i visitar dos centres de primària i a dos centres hospitalaris només va rebre informació contradictòria i incorrecta sobre el procés a seguir.
Finalment, la setmana següent va al seu centre de primària i per fer el tràmit correctament, com estipula i obliga la llei, ha d’esperar els 3 dies de reflexió. Aleshores li comuniquen que haurà d’esperar més perquè per aquelles dates no hi ha ni un sol ginecòleg que no sigui objector de consciència.
Dona i migrada, doble vulneració
I aquests casos es magnifiquen entre les persones embarassades que no tenen targeta sanitària. Si bé la llei marca que d’urgència els menors i les dones i persones embarassades han de ser ateses, no sempre acaba sent així.
Rosario Mendieta, membre de la Marea Verda de Barcelona, assenyala el racisme institucional com el culpable de la vulneració i la manca de drets que pateixen les persones migrades. Actualment s’està treballant en la Taula de Treball sobre l’Accés a l’Atenció Sanitària per menors de 18 anys, dones i persones embarassades vulguin seguir o interrompre el seu embaràs. Així, si bé la campanya està vinculada al dret a l’avortament, té més a veure amb la situació en la que es troben les dones embarassades sense targeta sanitària.
La Taula exigeix una reforma de lectura única que incorpori un apartat per blindar l’atenció sanitària a aquests col·lectius. Una llei que data del 2017 però que, tot i ser suspesa durant un temps pel Tribunal Constitucional, ja hauria d’estar publicada.
«La nostra demanda parla de model, de quin tipus de serveis públics volem: estem exigint una instrucció i una reglamentació que a més de legislar també faci una modificació sobre com s’aconsegueix l’accés a la targeta sanitària», explica Mendieta. Assenyala que es tracta d’una política de fons: «l’accés a la targeta sanitària ha de poder estar garantit per a totes… I no valen excuses. El turisme sanitari és una cosa i l’universalitat una altra».
Falta d’informació o objecció de les farmàcies que vulneren l’anticoncepció d’urgència?
L’anticoncepció d’urgència és la forma més segura d’evitar fins a un 95% els embarassos que es produeixen per no protecció o per fallada en el mètode que s’està utilitzant. «Tot i ser molt segur, ens trobem que hi ha molt desconeixement», explica Eva Vela, de la Federación de Asociaciones de Matronas de España (FAME) i coordinadora d’un ASSIR (unitats d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva).
Durant la feina que ha dut al primer informe de l’Observatori, Vela destaca que la «immensa majoria de les denuncies han estat sobre com s’havia de recollir aquest medicament a oficines de farmàcia». Un dels casos paradigmàtics que s’han trobat és el d’una noia de 16 anys (a nivell de salut ja major d’edat) que s’adreça a una oficina de farmàcia sense necessitat de recepta i es troba que la persona que l’atén la comença a interrogar. «Ella es sent jutjada i, per haver fet una presa anterior d’aquesta pastilla, en comptes de rebre l’ajuda se li nega el tractament. Els motius que li donen són dos: per ser menor i per haver pres una altra. Li al·leguen que ha d’esperar 6 mesos cosa que és totalment falsa», explica Vela.
Segons la investigació posterior que han fet, Vela assegura que això no passa en un sol centre. A més, relata que el desenvolupament probable d’aquest tipus de vulneracions a serveis públics, «perquè els serveis de farmàcia ho són», és que finalment aquesta «persona ja vulnerabilitzada, com se li nega el tractament, ja no anirà en lloc més, s’espanta, no pren el tractament i es produeix un embaràs que es podria haver evitat molt probablement».
Es presenta l’Informe 2019 de L’Observatori, el primer document específic sobre l’estat i la qualitat dels DSIR a Catalunya construït des de les denúncies de la pròpia ciutadania / Carla Benito
Reproducció Humana Assistida en dones LGTBI+… desplaçaments i espera
Elena Longares forma part de LesBiCat i de la campanya Feminista pel Dret a la Reproducció Assistida. Denuncien que fins fa ben poc parelles de dones o dones sense parella estaven sense accés al servei. Ara es troben que, «com no hi ha una bona difusió, els ASSIR desconeixen el protocol i la via que hem de seguir… Si no hi ha difusió les usuàries finals no tenen un accés fàcil», explica Longares.
Un altre dels problemes és la centralitat de Barcelona que dificulta encara més l’accés. Longares i la seva parella fa tres anys que van iniciar un procés que les desplaça sovint a Barcelona molt d’hora al matí suposant un alt cost no només econòmic. «No fer ús de mètodes més fàcils fa que hi hagi una llista d’espera molt llarga per accedir-hi: a l’abril érem 900 persones pendents».
L’informe indica que, «tenint en compte que la nostra societat actual viu sota el mandat de l’heteronormativitat obligatòria, la majoria de serveis d’atenció a la salut sexual i reproductiva estaran també dissenyats i encarats a aquesta. Concretament, el col·lectiu LGTBI s’enfronta a certs obstacles en matèria de DSiR que constitueixen la seva vulneració i de discriminació del col·lectiu”. Així, Longares parla d’una atenció principalment patologitzadora: “el cos es posa en qüestió i es vulnera amb preguntes que no tenen a veure amb la reproducció». Longares va haver d’aguantar preguntes com ara ‘des de quan saps que ets homosexual’, altres comentaris masclistes i també gordofòbics.
«Si tens una drogodependència, no pots ser mare»: les violències que es troben les dones que consumeixen
La Marta té 30 anys i viu a Calafell. Té una filla de 5 anys vivint amb una família d’acollida i fa poc s’ha tornat a quedar embarassada. El seu company no consumeix. Ella vol ser mare i els professionals del CAS (Centre d’Atenció i Seguiment a les drogodependències) li van iniciar un tractament de metadona. Després de la coordinació entre el CAS, ginecologia i obstetrícia i d’un seguiment intensiu durant tot l’embaràs ha nascut un nen sa. S’ha acordat que pot mantenir la seva custodia amb seguiment de la DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència). És més, recuperarà la seva nena que fins ara vivia a una casa d’acollida.
Aquesta és la història que ens explica Ana Isabel Ibar, de la Sub-direcció General de Drogodependències. «No considerar-la bona mare, no tenir en compte el seu criteri, la seva situació… Totes aquestes vulneracions de DSIR se les troben molt sovint les dones que consumeixen», denuncia Ibar que, al mateix temps, celebra l’informe de l’Observatori. Creu que és essencial treballar colze a colze entre l’associació de drogodependències i ginecologia per garantir aquests drets i que, una part de tot això, «comença sabent que està passant i l’observatori és una eina clau».
L’Observatori indica una manca d’accés a anticonceptius de llarga durada, als recursos de salut i d’acompanyament postpart, manca d’acompanyament al “dol perinatal” quan es retira l’infant, resistències dels serveis de salut a permetre l’alletament (malgrat que el consum d’algunes substàncies sigui compatible), vulneració del dret a la confidencialitat i a la intimitat (en demanar informació sobre el seu consum davant d’altres persones), estigmatització i visió punitiva, infantilització de les dones associant el consum de drogues amb la incapacitat de fer de mares, manca de potenciació de les capacitats preservades de les dones i poc, o un nul, anàlisi en relació amb altres causes que pugui patir la dona com ara pobresa o violència.
Contra el «Nena, el teu cos serveix per reproduir-se», educació sexual feminista a les escoles
L’úter és on es desenvolupa el fetus durant l’embaràs i la vagina és un passadís elàstic on s’introdueix el penis durant la unió sexual. Aquesta afirmació la van trobar en un llibre de ciències naturals de sisè de primària d’una escola pública membres de la Comissió de Coeducació, Gènre i Feminismes de les Escoles Públiques de Gràcia. Esther Murillo, la seva coordinadora, denuncia que trobar-se aquestes informacions és una clara vulneració del dret a l’educació sexual.
Davant aquesta descripció que per Murillo «és biologicista i finalista i situa el cos de la dona només en la reproducció» que, a més, «sempre depèn d’un òrgan masculí», l’Observatori va demanar a l’editorial que retirés el llibre, cosa que encara no ha passat.
Una de les altres denuncies que han tramitat ha estat respecte les informacions al voltant de la vacuna del papiloma. Un tríptic que es repartia a les escoles per part de l’Agència de Salut deia que «la vacuna només protegia en front algunes de les soques mes freqüents i donava consells per prevenir». Si bé aquesta informació va ser retirada sota demanda, per Murillo respon a una medicalització del cos de les dones i de les nenes. «Si aquesta malaltia la transmeten els nois, perquè no es fa cap intervenció sobre els seus cossos? Aquell tríptic responia a l’heteronormativitat perquè només contempla els cossos de les dones i no treballava en la responsabilització en nois i noies».
Si no tens recursos i vols interrompre el teu embaràs, Déu t’acull durant uns mesos perquè no avortis
Sovint es parla de grups ultracatòlics que esperen a les portes de les clíniques on es practiquen avortament per increpar les dones que s’hi visiten. El cas que va destapar la CUP de Tarragona i Cau de llunes l’octubre de 2018 encara va més enllà.
Llar natalis és una residència d’acollida propietat de la Fundació Obra Pia Montserrat que es ven com una obra caritativa de suport a dones embarassades en risc d’exclusió social. Més enllà del problema dels fonamentalismes quan parlem de drets sexuals i reproductius i de dones, la denuncia va fer-se ressò perquè Llar Natalis rebia finançament públic de l’Ajuntament de Tarragona, el Consell Comarcal del Tarragonès i la Diputació de Tarragona. A més a més, Llar Natalis rebia usuàries de serveis socials. I per si això fos poc, la Fundació es troba en un emplaçament que durant la dictadura franquista feia de presó de dones.
Laia Estrada, de la CUP de Tarragona, denuncia que «s’està oferint un servei suposadament professional i dient que és públic però del què es tracta és d’evitar que avortin per un motiu estrictament religiós». Com expliquen al web de l’informe, va dirigit a dones embarassades sense recursos i sense teixit familiar o social i que volen practicar-se interrupció voluntària de l’embaràs. «Derivades des de Serveis Socials, la Llar Natalis les acull per tal de dissuadir-les mitjançant estratègies com el síndrome post-avortament i reforçant mites, amb l’objectiu que les dones se sentin penedides i continuïn amb l’embaràs». A més, Estrada explica que «és un servei que només compta amb 1 treballadora social i la resta són monges sense cap mena de titulació».
La Llar Natalis, per Estrada, «és l’altra cara de la moneda del Proyecto Raquel. Un projecte que té com objectiu garantir un procés de sanació per aquelles dones que han decidit avortar». A l’estat espanyol, explica Estrada, aquest projecte compta amb el suport de la conferència episcopal i serveix perquè dones que han avortat, a partir de la clausura puguin reconciliar-se amb Déu gràcies a la reflexió amb cites bíbliques».
“Malgrat els avenços tecnològics, culturals i socials de les últimes dècades, hem perdut de vista aquest fet fonamental: si els infants mengen malament, viuen malament”, explica Henrietta Fore, directora executiva d’Unicef. “Milions d’infants subsisteixen amb una dieta poc saludable perquè simplement no tenen una opció millor. La manera que entenem i responem a la malnutrició ha de canviar: no es tracta només d’aconseguir que els infants mengin suficient; es tracta sobretot d’aconseguir que mengin els aliments adequats. Aquest és el desafiament de tots avui en dia”.
Al món encara hi ha 149 milions de nens i nenes amb desnutrició crònica, 50 que pateixen emaciació (aprimament patològic) i 340 que passen gana oculta (mancança de vitamines i minerals essencials a la dieta). I gairebé 2 de cada 3 infants d’entre sis mesos i dos anys no reben aliments adequats, situació que perjudica el seu desenvolupament cerebral, interfereix en la seva capacitat d’aprenentatge, debilita el seu sistema immunitari i augmenta el risc d’infeccions i, en molts casos, de mort. Aquestes és una de les crues realitats que retrata L’Estat Mundial de la Infància 2019: Infants, alimentació i nutrició, que Unicef presenta amb motiu (aquest dimecres 16) del Dia Mundial de l’Alimentació. Amb tot, la xifra de la desnutrició infantil al món ha disminuït: l’any 2000 era de 198 milions.
Hi ha, però, un altre contingent d’infants que no reben els aliments adequats. Segons l’organisme de Nacions Unides, hi ha 40 milions d’infants de menys de 5 anys que tenen sobrepès o són obesos. La major part són del primer món, però el sobrepès creix a tota arreu, fins i tot a l’Àfrica. En el cas d’Espanya, Unicef Comitè Espanyol juntament amb la Fundació Gasol publiquen un altre informe, Malnutrició, obesitat infantil i drets de la infància a Espanya, en el qual situen el percentatge d’infants i joves d’entre 8 i 16 anys amb excés de pes en el 34,9% (20,7% sobrepès i 14,2% obesos). En un llistat dels 41 països membres de l’OCDE i la UE, Espanya se situa en la desena posició pel que fa a percentatge d’infants amb massa pes. El rànquing el lideren, per aquest ordre, Estats Units i Nova Zelanda, i el tanquen Lituània, Estònia i Japó.
Trastorns metabòlics i d’autoestima
A Catalunya, segons dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA 2017-18), un 31,2% de nens i nenes de 0 a 17 anys tenen excés de pes, dels quals 20,3% pateixen sobrepès i el 10,9% obesitat. D’altra banda, d’acord amb l’Enquesta Nacional de Salut a Espanya (ENSE 2017), Catalunya ocupa el 8è lloc entre les Comunitats Autònomes pel que fa al percentatge d’infants i adolescents amb sobrepès i obesitat. Segons Quima Oliver, coordinadora d’Unicef Comitè Catalunya, “la forma més eficaç de revertir l’obesitat infantil és la prevenció. Aquí hi intervenen les famílies, l’àmbit educatiu, el sanitari i per suposat les decisions polítiques i econòmiques que han de tenir la infància en el centre”.
“Les xifres són preocupants. Que els nostres infants i adolescents tinguin una alimentació no adequada implica riscos per a la seva salut” diu Javier Martos, director executiu d’Unicef Comitè Espanyol. “I no es tracta només de la salut física dels infants: l’obesitat es relaciona també amb un pitjor rendiment escolar i augmenta les possibilitats de patir trastorns d’autoestima”. L’excés de pes a edats primerenques pot dur a desenvolupar diabetis tipus 2 i altres trastorns metabòlics, a més de ser la causa de l’aparició de problemes de salut mental, com la depressió.
Per lluitar contra la situació i prevenir l’obesitat infantil, Unicef i la Fundació Gasol proposen una sèrie de recomanacions que inclouen la sensibilització dels infants i les seves famílies, construir entorns d’alimentació sans i justos, establir un etiquetatge fàcilment llegible en els productes que informi de la seva qualitat nutricional, respectar les hores de son adequades a cada edat i fer dels entorns escolars indrets més sans. Això vol dir que s’hi faci més exercici físic, que el menjar sigui més saludable i respectar les hores de son adequades segons l’edat i que “es limiti la venda i publicitat de productes nocius en les proximitats de les escoles i els esbarjos”.
Una beguda ensucrada al dia
L’informe adverteix que, a mesura que els infants creixen, la seva exposició als aliments poc saludables és alarmant, a causa en gran mesura de la publicitat i la comercialització inadequada, l’abundància d’aliments ultra processats tant a les ciutats com a les zones remotes, i l’augment de l’accés al menjar ràpid i a les begudes altament edulcorades. Per exemple, s’hi diu que el 42% dels adolescents que assisteixen a l’escola en els països d’ingressos mitjans i alts consumeixen begudes gasoses ensucrades com a mínim un cop al dia i el 46% ingereix menjar ràpid com a mínim un cop per setmana. Aquestes taxes creixen al 62% i al 49%, respectivament, en el cas dels adolescents dels països d’alts ingressos.
Un altre aspecte que senyala l’estudi és que, en l’àmbit escolar, es detecta un percentatge més elevat d’alumnes obesos a les escoles situades en barris amb més pobresa (les famílies amb menys recursos tendeixen a comprar aliments més barats i, per tant, de pitjor qualitat), però paradoxalment el percentatge cau en aquells entorns de més extrema pobresa. L’informe apunta que una de les causes podria ser que molts dels infants d’aquell barri gaudeixen de beques de menjador.
En conseqüència, els nivells de sobrepès i obesitat a la infància i l’adolescència estan augmentant a tot el món. Entre el 2000 i el 2016, la proporció d’infants d’entre 5 i 19 anys amb sobrepès es va duplicar, passant d’1 de cada 10 a gairebé 1 de cada 5. Hi ha 10 vegades més nenes i 12 vegades més nens d’aquest grup que pateixen obesitat avui que l’any 1975.
L’Enquesta Nacional de Salut ens diu que l’estat de salut de la població de 15 o més anys és, en general, bo, perquè una mica més del 70% de la població considera que la seva salut és molt bona o bona.
No obstant això, el fet de tenir un treball o estar en desocupació té una influència important en l’estat de salut percebut. Només el 18,6% de les persones que tenen un treball opina que el seu estat de salut és regular, dolent o molt dolent; no obstant això, aquesta mateixa consideració s’incrementa en nou punts percentuals (27,4%) quan es tracta de persones en desocupació i a més del doble (43,6%) quan es tracta de persones que exerceixen labors reproductives i de cura (“labors de la llar” com les denomina l’INE) la pràctica totalitat, dones.
El 37,4% de les persones pobres considera que la seva salut és regular, dolenta o molt dolenta, xifra que està una mica més d’11 punts percentuals per sobre de mesura per a les persones no pobres (26,2%), és a dir, una diferència entre totes dues del 43%.
Aquestes dades les recull l’informe ‘La desigualtat en la salut’ que ha presentat l’EAPN Espanya (European Anti Poverty Network), una coalició independent d’ONG i altres grups involucrats en la lluita contra la pobresa i l’exclusió social en els Estats membre de la Unió Europea. L’edició 2019 de l’Índex Bloomberg Healthiest Country deia que l’estat espanyol és l’estat més saludable del món. Per saber si es compleix aquesta afirmació, l’EAPN ha analitzat les diferències socioeconòmiques i la seva incidència en els nivells de salut derivant en la creació d’aquest informe.
Es van preguntar si això era cert per tota la població i si en particular ho era per les dones, per les persones a l’atur, per aquelles que viuen en entorns rurals, per a les que els hi falta educació superior. I sí, les dades de l’informe indiquen que, per a la pràctica totalitat de les variables analitzades, les persones adultes (15 anys o més) obtenen diferències significatives en funció del sexe, la classe social, lloc de residència, la situació laboral de la persona de referència de la llar i la condició de pobresa de cada persona.
Les respostes surten de dades de l’Enquesta Nacional de salut de l’any 2017 publicada per l’Institut Nacional d’Estadística agafant variables com la classe social i la situació de pobresa. Per a l’any 2017, a Espanya, el llindar de pobresa va quedar establert en 8.522 € anuals, el que serien 710 € mensuals.
Un accés universal… desigual
Pel que fa a l’accés universal a la salut, l’estudi assegura que hi ha un major nombre de persones pobres a les quals no es realitzen anàlisis o proves mèdiques i que la falta d’accés per causes econòmiques tant a medicaments receptats com a l’atenció mèdica, dental, i de salut mental, és entre tres i cinc vegades més elevada entre les persones pobres que entre les no pobres.
Traslladada aquesta informació a números, l’informe diu que no van poder rebre atenció per causes econòmiques el 5% de les persones en llars pobres que van necessitar assistència mèdica, el 25,5% de les quals van necessitar atenció dental i el 3% de les quals van necessitar serveis de salut mental. El 6,9% no van poder accedir a medicaments receptats, xifra que ascendeix a 8,3% entre les persones desocupades.
D’altra banda, a la meitat de les dones pobres no se’ls ha practicat mai una mamografia xifra que és un 30,7% (11,5 punts percentuals) superior a la de les dones no pobres. A més, si es considera l’edat recomanada, que és entre 50 i 69 anys, les diferències augmenten enormement, doncs al 9,1% de les dones pobres, gairebé el triple que a les no pobres (3,4%), no se li ha practicat mai.
A més pobresa, més trastorns alimentaris
L’anàlisi dels determinants de la salut que realitza l’informe mostra que les persones pobres són més obeses, un 21,9% enfront d’un 15% que les no pobres. També el menors entre 15 i 18 anys que viuen en llars pobres registren taxes més elevades de pes insuficients. I això passa, sentencien, perquè les persones que viuen en llars pobres s’alimenten pitjor i consumeixen menys fruita, verdures, carn i peix i, per contra, consumeixen més patates, pasta, arròs pa i menjar ràpid.
Quant a hàbits de vida que es consideren de risc per a la salut tals com el consum de tabac i alcohol, l’estudi veu que les persones en llars pobres fumen més (24,5% respecte el 20,8%) i que el 27% de les persones pobres no consumeix mai alcohol enfront del 14,9% de les no pobres.
La falta de recursos sanitaris afecta a trets generals més les dones. L’informe assegura que les dones tenen una salut més deficient, però es cuiden més. Així, les dones tenen pitjor salut percebuda; més malalties cròniques i sofreixen més limitacions per a la realització d’activitats, especialment les de la vida quotidiana.
Un altre dels aspectes que ressalta per gènere és que les dones semblen aprofitar millor l’atenció sanitària en aquells aspectes que estan ben coberts per la sanitat pública i pitjor en aquelles qüestions amb cobertura pública més deficient. És a dir, la falta de recursos sembla afectar-los més, ja que, al mateix temps que són les dones les que més van al metge i més proves es fan, també són elles les que pateixen més falta d’atenció dental i d’accés a medicaments per problemes econòmics.
Els infants i joves de Barcelona consideren la seva salut com satisfactòria però gairebé a la meitat d’ells no els hi agrada el seu cos en la seva totalitat i tenen una addicció forta amb l’ús del mòbil. El 70% dels joves no dormen les hores suficients i hi ha un problema de sobrepes per no practicar prou esport. A més, 1 de cada 3 adolescents fumen i 3 de 4 joves d’entre 15 i 16 anys ja ha tastat l’alcohol.
L’Observatori 0-17 BCN, vides i drets de la infància i l’adolescència a la ciutat ha publicat el seu darrer informe per posar en alerta com actuen o com els afecten diversos aspectes als infants i joves de la ciutat de Barcelona. Aquesta eina de l’Ajuntament de Barcelona analitza, fa seguiment i consulta dades relatives a la infància i l’adolescència de la ciutat amb visió integral i mirada prioritària cap a les situacions de més vulnerabilitat social.
Les dades que mostra el darrer informe posen al focus al fet que 1 de cada 3 infants de 10 a 12 anys i un 44% dels i les adolescents no es mostren prou satisfets amb el seu cos. A més, pel sistema patriarcal, les nenes i noies es mostren molt més insatisfetes amb el seu cos que els nois (quasi 20 punts percentuals de diferència).
De fet, el 27,1% dels nens i nenes entre 10 i 12 anys diu no estar prou satisfet amb el seu cos, amb diferències significatives entre nens i nenes. Entre els infants poc o gens satisfets, el 59,9% són nenes i el 40,1% són nens. La insatisfacció amb la imatge corporal augmenta amb l’edat (44,1% entre els i les adolescents) i amb el mateix patró per sexe: el 52% dels insatisfets són noies i el 36,3% són nois.
Un altre dels aspectes que estudia l’informe és l’estat de la salut sexual i reproductiva. El 14,5% d’adolescents declaren no haver usat cap mètode anticonceptiu i la taxa de fecunditat és de 6 per cada mil adolescents. A banda, la taxa d’interrupcions voluntàries de l’embaràs és de 13 per cada mil adolescents.
Un altre tema on s’ha centrat l’informe de l’observatori són les addiccions i la salut mental. Pel que fa a les addiccions, gairebé 1 de cada 3 adolescents fumen i afirmen haver consumit cànnabis alguna vegada. Sobre les begudes, 3 de cada 4 als 15 i 16 anys ja han tastat l’alcohol. En general, el contacte actiu dels adolescents amb substàncies addictives com el tabac, l’alcohol i el cànnabis augmenten amb l’edat, fent un salt important entre els 15 i 16 anys i els 18 i 19 anys.
El que s’anomena com ús de les pantalles és una de les addiccions més perilloses que pateixen els infants i joves. En relació a l’ús del mòbil, el 45,5% dels i les adolescents entre 13 i 19 anys en fan un ús problemàtic, un 41,2% de forma ocasional i un 4,3% de forma freqüent. Així com amb l’ús dels mòbils es dóna una major prevalença entre les noies (49,6%) que entre els nois (41,7%), en relació a l’ús d’internet passa a la inversa: un 39,1% dels i les adolescents en fan un ús problemàtic: un 33,1% de forma ocasional i en un 6% de forma freqüent. D’entre els problemàtics, un 41,2% són nois respecte el 36,9% de noies.
El risc de patir un problema de salut mental és significatiu tant en la infància com en l’adolescència (6%) i la prevalença efectiva de malalties mentals és del 3,5%. Més específicament, la probabilitat de patir algun problema de salut mental (escala SDQ) és del 5,9% en infants entre 4 i 14 anys, essent força més alt per als nois (7%) que per a les noies (4,5%). Més enllà d’aquest risc potencial, la prevalença efectiva de les malalties mentals (depressió o ansietat) entre els adolescents de 15 a 17 anys és del 3,5%, lleugerament més alta entre les noies (4,1%) que entre els nois (2,9%).
Una pregunta que sempre es fa a les enquestes és el grau de satisfacció amb la salut. Aquest aspecte de la vida està globalment molt ben valorat tant pels nens d’entre 10 i 12 anys (85%) com pels adolescents entre 13 i 19 anys (63%), tot i la important davallada que s’observa en el pas de la infància a l’adolescència. L’informe també marcar estar atents al 12% d’infants entre 10 i 12 anys que expressen malestars corporals freqüents (mal de cap, d’estómac o d’esquena) i al 14,9% que declaren haver tingut dificultats per dormir 5 dies o més a la setmana.
En aquest sentit, dins del que s’entén per hàbits saludables de descans, alimentació i exercici, l’informe destaca que en tots tres aspectes les millores són necessàries perquè els indicadors estan molt per sota dels hàbits recomanats. Una gran part d’infants i molts adolescents no dormen suficients hores al dia (43% dels infants i 70% dels adolescents) i molt pocs mengen les 5 racions de fruita recomanades al dia (7,1%). Tot i que el 76,0% declaren fer exercici físic de manera regular fora de l’horari escolar, 1 de cada 4 infants i adolescents no en fan o en fan de forma insuficient.
Això fa que 4 de cada 10 infants estan per sobre del pes adequat a la seva edat i 3 de cada 10 ho estan en l’adolescència. Més concretament, un 36,7% dels infants als 8 i 9 anys no tenen un pes adequat a la seva edat (el 24% sobrepès i el 12,7% obesitat), amb més afectació entre els nois que entre les noies. Tot i que les xifres de sobrepès i obesitat disminueixen amb l’edat, el 25,3% dels i les adolescents continuen tenint pesos inadequats: el 18,4% sobrepès i el 6,9% obesitat.
El Síndic de Greuges, Rafael Ribó, ha comparegut davant la Comissió del Síndic del Parlament per presentar informes sobre la situació de l’habitatge i la universalització de l’assistència sanitària, sumant-se així a les decenes d’entitats que estan pressionant les administracions catalanes i estatals per a pujar el tant per cent de parc d’habitatge públic i garantir el dret a l’habitatge i, també, assegurar una sanitat universal, emparada per una llei catalana des del setembre.
L’informe compta amb dades de l’abril de 2018 quan, segons el CatSalut, hi havia 114.573 persones estrangeres empadronades a Catalunya que no estaven acreditades com a assegurades ni beneficiàries, ni es trobaven dins dels supòsits d’assistència sanitària en situacions especials que regula la norma estatal. Aquestes persones representen l’1,53% de la població resident a Catalunya.
Com ja han fet altres organismes o entitats com la PASUCAT, han volgut destacar a més que en general són persones sanes que tenen la majoria entre 20 i 50 anys. També que utilitzen un 50% menys que el total de població els recursos de salut (excepte el servei d’urgències, del que en fan un ús similar). A més a més, pel que fa a la despesa sanitària, amb dades del 2016, la despesa per càpita també és la meitat que la de la població total. Es tracta doncs d’un 0,9% de població que genera el 0,4% de despesa sanitària.
En aquest sentit i parlant en termes econòmics, el Síndic demana superar l’associació del dret a la cobertura sanitària amb el fet contributiu. Seguint amb la perspectiva econòmica, han opinat que negar la cobertura de determinades prestacions a llarg termini pot ser perjudicial. Així, per exemple, d’acord amb la normativa vigent quan es va fer l’informe, en aquell moment aquestes persones no es podien beneficiar dels programes de salut preventius, que suposaven una despesa molt inferior als tractaments d’urgència de malalties greus o de caràcter crònic.
Bloc d’habitatges a Urgell 9 | @SindicatLloguer
El Síndic demana al Parlament que exigeixi a la SAREB un 30% d’habitatge públic
En referència a l’habitatge, el Síndic ha insistit en l’obligació de la SAREB -el banc dolent- de destinar el 30% dels seus habitatges al lloguer social, remetent-se així al tant per cent fixat a la mesura aprovada el juny a l’Ajuntament de Barcelona, que obliga a destinar el 30% de nou habitatge al lloguer social. Ambdues mesures busquen augmentar el parc públic, que a d’altres països europes se situa vora al 16%, en el cas de França, o el 30% en el cas d’Holanda, mentre que a Barcelona amb prou feines supera l’1,5%.
Ribó ha plantejat davant la seu parlamentària que aquesta iniciativa sigui plantejada com una proposició de llei del Parlament que posteriorment s’elevi al Congrés. És Catalunya la que, considera el Síndic, ha de liderar aquesta requisició a la SAREB ja que la majoria del seu actiu immobiliari es troba en aquesta comunitat autònoma. La SAREB compta actualment amb 54.000 habitatges i, segons Ribó, encara s’és a temps de “corregir la situació actual i fer possible que la plusvàlua generada reverteixi en el conjunt de la ciutadania”.
I és que, tot i l’elevat nombre d’habitatges buits en mans de la SAREB, els bancs i els grans tenidors d’immobles, el percentatge de parc d’habitatge social no és suficient com per atendre les famílies que pateixen desnonaments a diari (la mitjana se situa en 61 per dia). “És inevitable que el dret a l’habitatge, reconegut per l’Estatut i la Constitució, es vulneri de manera reiterada, mentre el Govern estatal assumeix amb diners públics un rescat bancari que s’eleva a 43 mil milions d’euros”, ha apuntat Ribó.
El Síndic ha celebrat les línies de finançament aprovades recentment per la Generalitat i els acords per facilitar la inversió en habitatges amb fins socials. En aquest sentit, ha instat les administracions que siguin conseqüents i actuïn amb agilitat des d’un doble vessant: la construcció d’habitatges adreçats al lloguer social i l’adquisició d’habitatges per la via del tanteig i retracte per destinar-los a lloguer social.
Les persones amb problemes de salut mental han patit greus abusos i vulneracions dels seus drets durant tot el 2017. Així ho denuncia la Confederació Salut Mental Espanya a través del seu «Informe sobre l’estat dels Drets Humans de les persones amb trastorn mental a Espanya 2017». Les conclusions duen a la Confederació a titllar d’inhumans o degradants els tractes a aquestes persones i insten a prevenir i eliminar la discriminació, ja que «les persones amb problemes de salut mental constitueixen un dels col·lectius més susceptibles de patir situacions d’exclusió, discriminació, explotació i desigualtat».
El tercer informe que ha editat Salut Mental Espanya denuncia principalment que «encara se segueix de manera general ignorant la diversitat de la persona com a ésser humà subjecte de drets i digna d’un tracte humà». Així, afirmen que a Espanya segueix sent una pràctica habitual els tractaments forçats i la medicació administrada sense el consentiment de la persona o en contra de la seva voluntat, així com la denominada ‘teràpia electroconvulsiva’ i mesures restrictives com l’ingrés involuntari, els aïllaments o les contencions mecàniques.
L’informe recull com a exemples de vulneracions la defunció de diverses persones a les quals els havien aplicat contencions mecàniques en hospitals psiquiàtrics d’Astúries i Galícia, així com la falta d’assistència psiquiàtrica a l’Hospital Psiquiàtric Penitenciari de Sevilla. Denuncien que no existeixi protocol d’actuació únic ni normes mínimes a nivell estatal.
Tres de cada quatre dones amb problemes de salut mental pateixen violència de gènere
«La perspectiva de gènere continua sent una assignatura pendent en l’àmbit de la salut mental», denuncia aquest document, i afegeix que “no es compleixen els estàndards internacionals» pel que «aquest enfocament continua exclòs en matèria de salut mental de manera injustificable».
De fet, en aquest nou informe i un any més, una de les principals vulneracions de drets és la violència de gènere. L’informe denuncia que tot i que 3 de cada 4 dones amb problemes de salut mental pateixen violència de gènere, encara no existeixen recursos d’acolliment específics per a persones amb trastorn mental.
«Les dones amb problemes de salut mental es troben en aquest estadi de la lluita pels seus drets en el qual es qüestiona sistemàticament la seva condició de víctimes sota arguments tals com que el seu relat no és veraç a causa del seu problema de salut mental», assegurava Irene Muñoz, l’assessoria jurídica de Salut Mental Espanya durant la presentació. «Per tant, aquestes dones es troben desprotegides i excloses dels recursos, fins i tot en les ocasions en les quals es constata la violència, i els seus drets queden desemparats», afegia.
A la situació de violència que reben les dones es suma una més: la privació del dret a fundar una família a moltes dones i nenes amb trastorn mental arribant fins i tot a danyar la seva integritat corporal. L’informe afirma que pràctiques com l’esterilització forçosa i l’avortament coercitiu (sense el seu consentiment) continuen vigents.
El document La infermera familiar i comunitària: repte i oportunitatbusca establir una base per la discussió dins els Equips d’Atenció Primària. Arriba en un moment oportú: l’inici del treball entorn l’Estratègia nacional de l’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC).
L’informe dibuixa 8 línies de treball i els reptes que se’n deriven. Els diversos punts parlen sobre la valoració, el reconeixement, l’augment de l’autoestima i el lideratge entre les infermeres. Per això, és necessari que existeixi una formació suficient, específica i independent que permeti augmentar l’autonomia infermera i la capacitat resolutiva. També que es doti de suficient personal d’infermeria als Equips d’Atenció Primària (EAP) i facilitar les tasques amb l’adequació del registre infermer. Les dues últimes línies que després desenvolupen en propostes parlen de potenciar la desmedicalització i la prevenció quaternària i desenvolupar el treball amb orientació comunitària.
Per Rosa María Gómez, infermera membre de l’Associació Madrilenya Infermera (AME per les seves sigles en castellà) convidada a la presentació del text, «l’Atenció Primària és molt més que la porta d’entrada al sistema sanitari. És la sala on tothom ha d’estar còmode, segur, ben atès… l’Atenció Primària és tot», ja que només uns dies o mesos ens trobarem dins l’atenció hospitalària. De la mateixa manera i reprenent el fil anterior, a l’entendre del document, «apostar per aquest model és creure en la professionalització de les infermeres per aconseguir una Atenció Primària forta, resolutiva i accessible, en definitiva, l’eix del sistema sanitari català».
L’estudi l’ha elaborat el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) amb la col·laboració de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) i de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFICC). Nani Vall-llosera, presidenta de la FoCAP, ha explicat el sentit de realitzar la presentació a la seu de la CAMFIC: caminar infermeres i metges juntes per definir el treball en l’Atenció Primària.
Poder desenvolupar totes les competències per beneficiar el sistema sanitari
El grup de treball assegura que la societat està afrontant una transformació deguda fonamentalment a canvis demogràfics i socials que fan augmentar les patologies cròniques, la pluripatologia, la despesa sanitària, la demanda assistencial, la medicalització de la vida, la patologia mental, l’atenció sociosanitària i el cansament dels cuidadors.
L’informe demana aleshores un canvi d’actitud, implicació per part de totes les societats científiques i un compromís institucional. També, un canvi de model que passi de ser dependent del metge a ser un model compartit i col·laboratiu. El seu objectiu, en paraules d’Imma Ferré, coordinadora de l’AIFICC, és sumar esforços perquè la infermeria es visualitzi: “som propietàries de l’atenció domiciliària i de molts altres processos però no es visualitza on estem, que fem o on anem”.
Una nova eina de treball que neix des de les institucions és l’ENAPISC, que ha estat en boca de la majoria d’intervencions posteriors a la presentació del document. Antoni Sisó, president de la CAMFIC que també ha participat del col·loqui, ha expressat que l’ENAPISC li genera incògnites. «No acabo de veure clar que sigui una estratègia nacional on l’atenció primària surti realment reforçada, sigui l’objectiu central, ni on metge i infermera tinguin el rol central en el tracte al pacient».
Amb els dubtes de l’ENAPISC davant, a banda de voler visualitzar aquestes professionals, La infermera familiar i comunitària: repte i oportunitat també defineix com ha de ser aquesta infermera. Mari Luz Talavera, vicepresidenta del FoCAP i coordinadora del grup de treball, ha explicat durant la presentació del document els seus continguts: «apostem per una infermera primarista, compromesa, preocupada per una formació contínua, que entengui que aquest context social també és causa de malalties”. Per Talavera, entendre tot això i “poder compartir totes les experiències de vida amb molta gent, sovint en situacions límit o finals de vida”, és el que fa que estigui enamorada de la seva professió.
Vuit reptes de futur
La suma de tots els elements que es tracten a les vuit línies de treball i el desenvolupament de totes les competències, beneficiarà, asseguren a l’informe, el propi col·lectiu d’infermeres: contribuirà a créixer professionalment, a augmentar l’autoestima, a potenciar el lideratge i el reconeixement social. Així, també beneficiarà als metges amb qui es compartirien responsabilitats i cures i consegüentment als serveis sanitaris i als ciutadans.
Per arribar a aquest punt on es despleguin totes les competències «cal superar un conjunt d’entrebancs i limitacions» i és amb aquesta voluntat que el document ha volgut descriure els reptes tot oferint solucions per superar les limitacions. Algunes d’aquestes són globals, altres també responsabilitzen les mateixes infermeres
Augmentar la valoració del treball de les infermeres en el sí dels EAP, en el sistema sanitari i en la societat: implica vetllar per les relacions als equips havent definit bé la cartera de serveis i coneixent les competències.
Incrementar l’autoestima i el lideratge de les infermeres busca que trenquin la por a assumir responsabilitats.
Procurar una formació suficient, específica i independent de la indústria que capaciti per realitzar tasques o responsabilitats derivades de les competències. Afegeixen que cal que les infermeres es formin contínuament en relació a les necessitats de la població.
Dotar d’infermeres suficients els EAP responsabilitza directament a l’administració: l’informe exigeix la contractació de noves infermeres per recuperar el nombre de professionals «que s’han perdut des de 2011».
Augmentar l’autonomia infermera i la capacitat resolutiva significa que la infermera pugui consultar i derivar a l’atenció especialitzada: «no té sentit generar una visita al metge per fer una derivació a l’oftalmòleg». També opinen que la infermera ha de poder prescriure.
Adequar el registre infermer: els sistemes complexos creen efectes adversos com la separació del treball d’infermeria i la dificultat de col·laborar amb altres professionals).
Potenciar la desmedicalització i la prevenció quaternària, ja que la infermera, «per ser la proximitat al pacient i pel seu rol de ‘tenir cura’ està en bona posició» per encarregar-se.
Desenvolupar el treball amb orientació comunitària dins la jornada laboral aprofitant que les infermeres poden ser un gran recurs salutogènic en la societat i poden arribar a les persones més desafavorides, participant en espais en xarxa compartida.
Els ferits atesos per lesions causades per les càrregues policials durant l’1-O pugen a les 1.066 persones. El mateix dia 1 d’octubre el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i diversos centres sanitaris van atendre a un total de 991 persones per danys derivats de les càrregues policials en col·legis. Entre el dia 2 fins al 4 d’octubre, 75 persones més es van apropar a aquests centres amb lesions del dia 1.
Així, l’informe concreta que durant el dia del referèndum les lesions més comunes derivades de les càrregues van ser les contusions, amb un 43,9%, les policontusions en un 38,6%, i les ferides, en un 5%. També es van comptabilitzar 64 casos relacionats amb episodis d’angoixa o lipotímies que es van donar en el mateix lloc de les càrregues. Un 68,3% dels atesos van ser homes i un 31,7% dones. A més, també es va atendre a dos menors de menys d’11 anys i 23 persones majors de 79 anys. Afirmen que va haver-hi 5 ferits greus.
Les lesions més freqüents de les 75 persones que van acudir als centres sanitaris entre el 2 i el 4 d’octubre es divideixen en contusions en un 53,3% i policontusions en un 40%. L’informe també especifica que el 69,3% de les persones ateses van ser homes i el 30,7% restant, dones.
Policia Nacional s’endú les urnes de l’escola Ramon Llull a Barcelona / ROBERT BONET
L’informe, realitzat pel Servei Català de la Salut i el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, s’ha plantejat com una mostra de «transparència». Arriba després de «desmentir categòricament diverses informacions que han aparegut aquests dies en alguns mitjans de comunicació en els quals s’acusava al Govern d’haver manipulat el nombre d’atesos per les càrregues dels cossos policials de l’estat espanyol durant el referèndum de l’1 d’octubre».
En el mateix comunicat, Salut va demanar una «rectificació immediata dels mitjans de comunicació que havien assegurat falsament que es va manipular a l’alça el nombre d’atesos comptabilitzant com ferits persones que havien tingut atacs d’ansietat veient les càrregues per televisió».
Per aquestes acusacions, el conseller de Salut, Antoni Comín, va anunciar el passat dia 3 d’octubre que presentaria una demanda civil contra el coordinador general del PP, Fernando Martínez-Maíllo, per titllar de “farsa” el nombre de persones ateses durant el referèndum. Així, el conseller espera que amb aquesta publicació s’acabi “de manera rotunda la indignitat de posar en dubte la xifra de les persones ateses pels nostres professionals, la indignitat de qui ha negat les dades”. A més, afegeix que qui ha fet això “no és conscient que a qui estava ofenent no era al Departament de Salut, sinó als professionals sanitaris que han fet els diagnòstics, que han atès els pacients, i a les pròpies persones ateses, que han estat les víctimes d’aquesta repressió”.
Salut especifica en el seu informe que els trastorns emocionals relacionats que s’hagin donat a partir del 2 d’octubre s’estan comptabilitzant per separat dins d’un programa especial ja anunciat pel conseller.
Atesos per gravetat, regions i serveis
L’informe analitza per separat els atesos durant el dia 1 d’octubre i els atesos entre el dia 2 i 4. Finalment, també fa referència als cossos policials atesos.
De les 991 persones ateses i diagnosticades el dia 1 d’octubre, 214 van ser tractades pel SEM i 777 en centres sanitaris (38 en centres hospitalaris, 40 en centres d’atenció primària (CAP) i 14 en centres d’urgències d’atenció primària (CUAP)). Totes les 75 persones ateses entre el 2 i el 4 ho van ser en centres sanitaris.
El Servei Català de la Salut (CatSalut) ofereix un llistat de cadascun dels centres que va rebre ferits. El mateix dia 1 va ser Barcelona ciutat la que més serveis va realitzar atenent a 325 persones, el que suposa un 32% del total, seguida per Girona que va rebre 254 ferits, un 26%.
El SEM atén el ferit per impacte de pilota de goma a l’ull de l’escola Ramon Llull / ROBERT BONET
Dels ferits, cinc eren de gravetat. De tots els diagnòstics mèdics més greus, cap dels ferits resta a l’hospital. L’última alta va ser donada el passat 16 d’octubre a un home que va patir un infart agut de miocardi en un col·legi de la Mariola (Lleida) i va ser traslladat a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona d’urgència.
Un altre dels ferits de gravetat responia a una lesió ocular produïda per l’impacte d’una pilota de goma disparada per la Policia Nacional durant el desallotjament de l’escola Ramon Llull a Barcelona. Els tres ferits de gravetat restants responen a traumatismes cranioencefàlics i a un traumatisme d’esquena.
Del 2 al 4, la regió sanitària que més visites va rebre va ser la de Girona que va atendre a 38 persones, la qual cosa suposa un 50,7%. La segueix Barcelona amb 15 visites.
El 84% de les persones ateses entre aquests dies tenien lesions considerades lleus. Només un 2,2% de casos va ser estipulat com a greu. Així, els casos mèdics més greus atesos entre el 2 i el 4 d’octubre responen a una fractura subcapital impactada de fèmur (Hospital Sant Pau de Barcelona) i un cas de policontusions i ferides (PAC La Ràpita).
Fora dels ferits civils, l’informe comptabilitza en 12 els agents de cossos de seguretat atesos: 9 agents de la Policia Nacional, 2 del cos de la Guàrdia Civil i 1 agent dels Mossos d’Esquadra.
L’Informe de Control Financer Permanent de l’Institut Català de la Salut (ICS)(primer semestre 2015) és un informe que té com a objectiu fonamental el control del bon funcionament econòmic i financer dels centres hospitalaris de l’ICS, comprovant que s’ajusta a l’ordenament jurídic d’aplicació i als principis generals de la bona gestió financera.
L’interventor, Joan Antoni Luque, fa les seguents recomanacions oportunes:
Aturar els pagaments indeguts fent el reintegrament oportú dels imports abonats al personal contraris a la normativa.
Donar compliment a la normativa vigent de contractació de personal publicant les convocatòries de personal per tal de potenciar la igualtat d’oportunitats entre els possibles candidats.
Establir mitjans per utilitzar els complements retributius variables per a les situacions que s’han creat.
Evitar la seva utilització com a complements habituals, el seguiment de les recomanacions desvela que reiteradament es van fent les mateixes irregularitats.
Però el seguiment d’aquestes recomanacions desvela que reiteradament es van fent les mateixes irregularitats, recollides en diferents informes de terminis de temps diferents, i que, per tant, aquestes no se segueixen.
Pel que fa als nomenaments de càrrecs de comandament, l’informe diu que «no s’acredita que el procediment garanteixi els principis d’igualtat, mèrit, capacitat, publicitat i concurrència, que estableix l’article 19, punt 2 de la llei de l’ICS. Tampoc s’acredita el perfil exigit als candidats ni els criteris que s’analitzen i prioritzen en el procés de selecció (pàg. 39), sent aquests requeriments bàsics per la contractació de tot el personal de comandament inclòs el d’alta direcció, quedant només exempts els càrrecs directius dels serveis corporatius de l’ICS, tal com disposa l’article 40 dels Estatuts d’aquesta institució».
Crida molt l’atenció la indemnització indeguda en el nomenament de la nova directora de centre de l’Hospital de Viladecans, Montserrat Oliveras, que amb data 28 de febrer de 2015, és cessada com a directora assistencial de l’Àrea de Traumatologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, i indemnitzada del seu contracte d’alta direcció amb un import de 15.514,94 euros. Dotze dies després del seu cessament es proposada per realitzar les tasques directives en un hospital de la mateixa empresa. Segons el mateix interventor firmant d’aquest document, el Sr. Joan Antoni Guerrero Luque, «no procedeix la indemnització abonada» i la insta a fer efectiu el seu reintegrament a la institució. A les al·legacions, tant la senyora Sara Manjón, directora de Recursos Humans, com el senyor Joan Manel Rebollo, cap de Gestió de Personal, només assenyalen que és l’hospital de procedència, el Vall d’Hebron, el responsable de donar les explicacions oportunes i rescabalar la indemnització, cosa que no aclareixen que s’hagi fet.
Respecte a la contractació de personal, l’informe destaca que en el 38.3% dels expedients en nomenaments de personal temporal hi ha incidències. L’informe també destaca que no sempre es fa compliment estricte de la borsa de treball en la contractació de personal temporal especialment facultatiu, establert en el Pacte de la Mesa Sectorial, de 29 de juliol de 2010.
També se subratlla que no s’ha donat solució a les retribucions improcedents posades de manifest en informes anteriors. Per exemple, la indemnització per acomiadament a una persona amb contracte d’alta direcció -que també tenia la condició de funcionari de la Generalitat de Catalunya-, no li dóna dret a cobrar-la. Els càrrecs directius amb contracte d’alta direcció perceben retribucions no recollides en els seus contractes de treball, com són carrera professional, atenció continuada o complement de dedicació exclusiva, incomplint així l’article 4 del Real Decret 1382/1985.
En les retribucions variables vinculades a la jornada laboral (hores extres, guàrdies i plusos) s’observa que hi ha personal amb contracte d’alta direcció cobrant regularment complements d’atenció continuada i presència física. D’una banda, això no permet la modalitat contractual, i de l’altra, l’interventor apunta que per la regularitat, constància i repetició dels imports podria tractar-se d’un complement del sou, cosa totalment incompatible amb els càrrecs ocupats.
Actualment hi ha 493 persones que estan superant el límit previst d’atencions continuades presència física i 147 persones que perceben en retribució variable una mitja mensual que supera els 3.000 euros. L’interventor arriba a recomanar l’aturada dels pagaments i regularitzar els imports indeguts. L’informe es reafirma en deixar constància de l’abonament indegut de triennis a sis persones amb contracte d’alta direcció que no tenen vincle d’estatutari o personal laboral que li generi el dret a aquest cobrament.
Continua detectant-se personal amb contracte d’alta direcció que percep el cobrament de carrera professional, així com càrrecs directius que reben complement de millora addicional sense que s’acreditin en cap cas la preceptiva autorització de la Comissió de Retribucions i Despeses de Personal del Consell per a l’impuls i l’Ordenació de la Reforma de l’Administració. També s’apunta la possibilitat que es faci un ús indegut d’un concepte retributiu no justificat, i de forma reiterada, com si es tractés d’una compensació encoberta. De la mateixa manera, s’està fent servir l’abonament de desplaçaments i dietes per encabir pagaments d’altra forma inadmissibles pels conceptes vigents de les taules retributives.
Per tant, podem constatar l’esforç en transparència que fa l’ICS publicant tots aquests informes de control i intervenció de la institució, però malgrat ser coneixedors de totes aquestes reiterades irregularitats, hi ha poc o cap propòsit d’esmenar-les. És per això que cal preguntar-se si la transparència serveix per donar resposta als problemes reals o només serveix per posar-los en un aparador.
També val a dir que les intervencions prèvies, pròpies del control públic i exclusives al sector sanitari de l’ICS, es mostren insuficients per prevenir les pràctiques irregulars tant en la contractació, remuneració i altres aspectes financers. No és d’estranyar doncs, que en les fórmules consorciades de gestió sanitària, que només tenen aquests controls a posteriori, apareguin centenars d’irregularitats i grosses, com les que apareixen cada dia a les pàgines dels diaris sobre escapament a dojo de diners públics cap a mans privades.
