Just Deploy It!

Etiqueta: Jaume Padrós

  • Jaume Padrós: “Ningú ens prepara psicològicament per a la professió”

    Jaume Padrós: “Ningú ens prepara psicològicament per a la professió”

    Fa uns dies, al Diari de la Sanitat anunciàvem la creació d’una nova càtedra a la UAB per a la salut dels professionals de la salut. Neix com a fruit de la col·laboració entre la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la Fundació Galatea, Mutual Mèdica i el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB).

    Què ens diu l’avaluació mèdica de la salut dels metges?

    Sabem que un 12% dels metges, al llarg dels 40 anys de carrera professional, poden tenir un problema de salut psíquic o psicoemocional que afecti la seva praxi. És una dada suficient per a prestar-hi atenció. Als anys 70, els nord-americans ja ho feien, després van començar els canadencs, però a Europa no ho feia ningú, fins que nosaltres vam posar en marxa, l’any 1998, el Programa d’atenció integral al metge malalt (PAIMM). I l’any 2001, li vam donar el paraigua de la Fundació Galatea, per donar cabuda també a la resta de professions sanitàries. I des d’aquesta fundació, que és un model únic a Europa, es tracta i tutela addiccions i patologia mental de metges i altres professionals de la salut.

    Quines actuacions destaca fins ara d’aquest suport de la Fundació Galatea?

    En 25 anys, s’ha atès 10.000 professionals, gairebé dues terceres parts del total de metges. Fins al 2020, havíem atès uns 5000 professionals fonamentalment amb problemes mentals o addictius que poden afectar la praxi. Des de l’inici de la pandèmia de la Covid-19, hem doblat el nombre de professionals atesos reforçant les accions de suport psicoemocional. Aquesta última, amb la pandèmia, la vam veure molt clarament, amb estrès emocional i depressions lleugeres i vam desplegar una xarxa de psicòlegs per donar suport psicoemocional. Aquesta línia de suport psicoemocional continua i ha vingut per quedar-se.

    Les addiccions creixen socialment, xoca que també ho facin entre els professionals que treballen per a la salut de les persones.

    Els sanitaris, en general, i específicament els metges, tenim més accés a més substàncies i més coneixement, teòricament, sobre aquestes, però també es pot amagar més el consum. Tot i que en el 98% dels casos més greus la demanda d’accés a ajuda ha estat voluntària, quan no hi ha consciència d’un problema, no hi ha manera de facilitar ajuda. Això mostra el grau de confiança que gaudeix la fundació entre els professionals, tenint en compte que els problemes que aborda són molt sensibles i, alhora, potencialment estigmatitzadors. Per això ara és necessari un major coneixement d’aquesta realitat, més formació i poder explotar i publicar les dades per compartir-les en els àmbits científics i professionals. I per fer-ho, necessitem una bona eina, la càtedra, i dotar de més prestigi el treball de la Fundació Galatea, una iniciativa que és referent en l’àmbit europeu en atenció, rehabilitació i acompanyament.

    «Un 12% dels metges, al llarg dels 40 anys de carrera professional, poden tenir un problema de salut psíquic o psicoemocional que afecti la seva praxi». | Pol Rius

    Què ve a aportar la nova càtedra?

    Ara que hem excel·lit en assistència clínica de les patologies i intervenció des del Col·legi per acompanyar els qui poden tenir problemes en l’exercici de la medicina, donant també aquest suport psicoemocional, ens faltava sistematitzar el coneixement i la recerca i la part acadèmica i la formativa. I ho hem volgut fer posant una institució de prestigi al capdavant, com és la UAB, una de les dues més importants de l’estat. Des d’aquesta càtedra volem aprofundir en la prevenció, en com es preparen els individus en el pregrau, en el postgrau, com a estudiants, com a residents, i al llarg de tota la vida. Pensem en una formació per tenir un exercici saludable, que inclou també l’aprenentatge sobre formació d’equips i organitzacions que poden ser més favorables al benestar dels professionals. Però també necessitem poder explotar acadèmicament les dades i resultats que anem generant, no només per generar més coneixement i comprensió del fenomen, sinó perquè es puguin generar accions de millora, tant a escala preventiva com assistencial.

    Però el sistema laboral, un cop se surt de la facultat, és el que és.

    Sí, tenim un sistema excessivament anquilosat, molt burocratitzat, i necessitem aprofitar l’experiència positiva de la Covid. Una de les coses bones que va tenir l’estat d’alarma en la pandèmia va ser l’apoderament dels professionals. Quan estan apoderats i poden treballar amb autonomia, l’objectiu clínic estimula molt. Però hem tornat al tedi de la burocràcia, el sistema es regeix rígidament igual que qualsevol administració pública, i això fa baixar molt la capacitat dels professionals. El 40% del temps de dedicació dels metges de Primària té a veure amb la burocràcia.

    Què s’hauria de fer perquè no fos així?

    Ens hem de fixar en altres models organitzatius presumiblement més saludables que són els que predominen a la majoria dels països d’Europa, que funcionen de manera autogestionada i poder-los comparar respecte al benestar i salut psicoemocional dels professionals. Intuïtivament, ho podem tenir clar, però la càtedra ha de poder generar aquesta evidència sobre quins són els models organitzatius més saludables. A Catalunya, a banda del model ICS, conviuen altres models organitzatius, alguns d’ells han mostrat no només ser els més eficients, sinó els que generen més satisfacció professional. Evidenciem-ho. Al nostre sistema li costa molt sortir de les sinergies i això,  en moments com ara, de necessitat, és frustrant. Jo estic lluitant perquè s’aprofiti les circumstàncies.

    «El 40% del temps de dedicació dels metges de Primària té a veure amb la burocràcia». | Pol Rius

    Com?

    Hem de poder demostrar que organitzacions laborals molt anquilosades i rígides, amb mala organització i manca de bons lideratges, propicien més malalties de salut mental. I com el desgast professional mantingut en el temps pot derivar en malaltia. Perquè sabem que hi ha països amb models sanitaris que són més saludables per als professionals que altres,  menys rígids, amb menys burocràcia, i amb més autonomia professional. La nostra és una professió vocacional en què, si no hi ha un sistema de protecció personal, l’erosió personal és molt més gran. Si demostrem que hi ha sistemes de treball que fan emmalaltir més, podrem canviar-ho.

    I que s’hagi hagut de crear una càtedra per enfocar la salut dels metges vol dir que fins ara als estudis de Medicina falta la cura del mateix professional i la seva preparació per al que haurà d’enfrontar?

    Ningú ens prepara psicològicament per a una professió en què toquem la vida i toquem la mort. Enfrontar-te amb la mort, amb un element advers, ho aprens per ofici. Però cal preparar-nos a treballar amb ella, amb l’error que pot condicionar la vida, i la pressió social, amb conflictes, expectatives no satisfetes, amb la complexitat de les malalties i del treball en equip. Tot això ens posa més al límit. Ho vam veure durant la Covid. Tot l’estrès que genera tractar la malaltia, en mans d’organitzacions rígides, requeria posar la prioritat en la formació dels professionals metges perquè fer estudiar medicina vol dir procurar una vida saludable. I no tothom surt de casa amb recursos, no n’hi ha prou amb donar eines, cal que tot el sistema organitzacional acompanyi.

    L’alumnat de Medicina pateix més perquè és una carrera més exigent i competitiva, i per això són els estudiants que prenen més analgèsics i ansiolítics

    Aquests dies, el Col·legi de Periodistes i el de Psicologia han preparat una guia per a la salut mental dels periodistes. En el cas dels metges, l’estrès ja sembla començar a la Facultat.

    Sabem de l’alt consum de psicofàrmacs per part dels estudiants de medicina. A tot el món és la carrera on hi ha més estrès psicoemocional. I precisament amb la càtedra de la UAB volem ensenyar com gestionar això, com adquirir hàbits saludables, sense fer paternalisme.  I la formació humanista també és important, de la mateixa manera que ho són l’exercici físic, les relacions personals i socials, la vida saludable com a vida equilibrada emocional i psicològicament. Hem de garantir que les persones estan en condicions d’exercir com a professionals sanitaris. L’alumnat de Medicina pateix més perquè és una carrera més exigent i competitiva, i per això són els estudiants que prenen més analgèsics i ansiolítics. Això ens portaria a un altre debat i a ser crítics sobre què se’ls està exigint ja abans d’entrar a la facultat. La nota de tall és alta, però ara ens veiem obligats a contractar metges extracomunitaris perquè l’oferta formativa és igual que fa vint-i-cinc anys, però no s’està formant els metges que el país necessita. El 58% dels nous col·legiats arriben de fora de la Unió Europea i molts d’ells no tenen títol d’especialista potencialment homologable. I en universitats com la Rovira i Virgili i la Universitat de Lleida, tres quartes parts dels alumnes que entren sabem que no es quedaran perquè marxaran a l’Aragó i al País Valencià. És a dir, destinem recursos per formar metges per altres comunitats. Tenim un decalatge entre les necessitats del mercat laboral i l’oferta formativa. Quants metges ens fan falta no ho sap ningú, perquè ningú no ha planificat.

    Però sí que s’havia dibuixat un pla de canvi amb propostes.

    Sí, durant el mandat del president Quim Torra es va encarregar un informe a una comissió d’experts –29 professionals– d’Infermeria, Medicina, la Societat Catalana de Gestió, amb el suport de totes les societats científiques i col·legis professionals de l’àmbit sanitari. Es va fer l’any 2021 i continua sent vigent. Ara cal que es desplegui, però ningú s’atreveix a implementar canvis. L’única manera de fer-ho és amb un consens polític. Que no s’implementi aquest full de ruta em preocupa.

    «La professió necessita un debat sobre l’equilibri entre la superespecialitat i que això no sigui en detriment de la visió general, més holística». | Pol Rius

    Com a metge de família que és, què en pensa que sigui l’especialitat que menys trien els estudiants?

    Això en números absoluts no és cert. Sí que és cert que passen coses, i si el que es genera com a discurs són únicament els problemes, la gent fuig. Però té a veure amb el que s’ofereix, que és poc atractiu. Si està en crisi el generalista vol dir que hi ha tendència, i no només a la primària, hi ha gent a pregrau que vol ser cirurgià d’alguna especialitat en concret. Ara un oftalmòleg fa retina, un traumatòleg, colze… La professió necessita un debat sobre l’equilibri entre la superespecialitat i que això no sigui en detriment de la visió general, més holística. Les especialitats d’internista i família són les que representen més els valors de la medicina, però si els missatges que et donen és que són els pobres del sistema i tot és burocràcia, molt atractiu no resulta. Però si li treus burocràcia i li dones més autonomia, potser canviarem la dinàmica.

    I tornant a la salut dels metges, no podem deixar de qüestionar-nos les guàrdies de 24 hores.

    Les guàrdies requereixen un debat complex. Sí que necessitem millorar-lo, però s’ha de consensuar molt bé, perquè depèn de quins siguin els serveis essencials que interessa oferir, i la disponibilitat de professionals.

    El concepte tradicional de guàrdia s’ha de canviar, però tenint en compte la disponibilitat de professionals, el dispositiu que vols tenir obert i on el vols tenir obert

    De la mateixa manera que als camioners els exigim un descans cada certes hores.

    De guàrdies, tota la vida se n’han fet. El problema és que sociològicament la professió ha canviat i les necessitats també. A més, la professió s’ha feminitzat i hi ha més demanda de conciliació, però no es pot barrejar conceptualment, per exemple, guàrdies de residents i de sèniors. Les guàrdies són fonamentals en el procés d’aprenentatge d’un metge jove. En qualsevol cas, cal repensar la seva organització i optimització. Podem millorar-ho, i s’ha de millorar perquè és cert que quan portes vint hores de feina seguides tens més possibilitats d’error, però hi ha diferents fórmules de gestió i de guàrdies –com estar localitzable–, així com especialitats i àmbits assistencials diferenciats. El concepte tradicional de guàrdia segur que s’ha de canviar, però tenint en compte la disponibilitat de professionals, el dispositiu que vols tenir obert i on el vols tenir obert. És un debat molt complex que no admet solucions simples. A l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, per exemple, han rebut un premi a la conciliació que dona molta resposta a les guàrdies de vint-i-quatre hores. Però la solució, si fos tan fàcil, l’aplicaríem a tot arreu igual. De les guàrdies, està bé que se’n parli, però no que es trivialitzi. Sent un problema important, no és el fons del problema.

  • «A la classe política li falta responsabilitat per intentar entendre quins són els reptes del sistema sanitari»

    El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB) va nèixer fa 125 anys. Aquest aniversari arriba en un context on tots els professionals sanitaris estan alçats en demandes comunes: la millora de les seves condicions laborals, gaudir de més temps per la recerca i pel tracte amb el pacient, poder conciliar les jornades laborals amb la vida personal… més recursos en definitiva.

    Paral·lelament al període d’activitat pública del col·lectiu, tant els metges com altres professions del món sanitari protagonitzen sovint algun dels debats més interessants de l’agenda política. L’eutanàsia o el dret a morir sense patiment serien algun dels exemples. La majoria dels canvis que s’exigeixen requereix d’intervenció política. Està la classe política preparada per assumir aquest encàrrec?

    El doctor Jaume Padrós, president del CoMB, considera que tant als dirigents catalans com estatals però també a la resta de partits amb representació els hi falta responsabilitat i coneixement del sistema sanitari. Entre d’altres, demana que s’aprovin els pressupostos, recursos, autonomia per als professionals i que es treballi en una sola direcció per tal de canviar models organitzatius obsolets.

    El doctor Padrós, especialista en medicina de família, geriatria i medicina del treball, compleix 5 anys al capdavant del CoMB. El president d’aquest organisme aprofita per fer anàlisis polítics en aquesta entrevista gràcies als coneixements que va adquirir d’aquest món sent diputat del Parlament de Catalunya entre el 1989 i el 1995 per Convergència Democràtica de Catalunya. A més, anys abans també havia estat un dels fundadors de la Joventut Nacionalista de Catalunya i un dels refundadors del sindicat d’estudiants universitari Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC).

    El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona ha fet 125 anys. Què suposa estar al capdavant d’una organització d’aquesta magnitud?

    Presidir la primera corporació professional de l’estat de totes les professions és una terrible responsabilitat però és un honor i una satisfacció. Sobretot per tota la quantitat de projectes que es realitzen i altres que ja es realitzaven d’abans. A vegades la tendència dels que ja exercien responsabilitats és oblidar-se que ets hereu també d’allò bo i d’allò dolent. Ets hereu d’iniciatives que veus els resultats però que van ser iniciades molt temps enrere. L’estabilitat és el què les permet.

    I sí, celebrem 125 anys perquè tenim una institució molt forta, molt sòlida. Som molt participatius. Hem estat presents en moments transcendents de la història del nostre país. És la primera institució de tot l’estat que fa ruptura democràtica en la transició. És la que formula propostes per tenir un model de sanitat a Catalunya i Espanya també en el moment de la constitució dels primers governs democràtics. La prova està en l’informe anual del 2018 on es veuen totes les activitats.

    Això entra en contradicció amb el moment que estem vivint. Per una banda ens posicionem en temes que preocupen a la societat i als professionals sanitaris: tractaments de final de vida, eutanàsia, males informacions a les xarxes… tot amb criteris professionals de referència. Per l’altra, això xoca amb una situació de gran incertesa: crisi econòmica i crisi política que, més enllà dels elements de política general, en el cas de la sanitat els professionals tenen unes condicions que no són les ideals.

    Just fa un any es va convocar una vaga històrica justament per tractar això. Com estem ara i per què s’ha arribat a aquest punt?

    Malgrat ho hem denunciat i vam argumentar els motius de la vaga de l’any passat, hem tingut molt poca resposta per part de la classe política en general. Hi ha uns que estan al Govern i tenen una responsabilitat, sí, però la manca de comprensió de quina és la realitat del sistema sanitari i quins són els grans reptes és de tots en general.

    Jo vaig celebrar fa un any que el Departament de Salut entomés per primera vegada, que no ho ha fet mai ni el Ministeri de Sanitat, quina és la realitat i necessitat dels professionals sanitaris que necessitaria la nostra societat. Sovint fem la carta als reis sense que després hi hagi les dotacions econòmiques que permetin que aquests professionals a part d’estar ben nodrits econòmicament, tinguin les condicions materials adequades.

    Des de fa ja quasi bé 5 anys se’ns està jubilant un terç de la població activa. Hi ha un canvi demogràfic molt important en la professió que no és transitori, que ha vingut per quedar-se. Un d’ells és la feminització

    Parles de la cimera del diàleg professional que va celebrar la seva primera trobada just fa un any. Durant la cimera, un altre dels motius que s’argumentaven era que molts metges marxaven a treballar fora de Catalunya

    Això no és veritat. El que passa és que no hi ha xifres. No podem saber què fa la gent en sortir de la carrera. Un cop has fet el MIR, per exercir has d’estar col·legiat i nosaltres tenim aquestes xifres i sabem quin és el moviment migratori. La majoria de moviment emigratori són de metges extracomunitaris que havien vingut i marxen de nou o bé és gent que va per projectes molt concrets i des del punt de vist quantitatiu no és molt nombrós.

    Per exemple, de gener a juliol de 2019, a la demarcació de Barcelona, han marxat 134 metges, que són els col·legiats que s’han donat de baixa del CoMB. D’aquests, 34 eren nascuts a Catalunya, 17 a l’estat espanyol i 83 eren nascuts a l’estranger. Si bé aquestes xifres només són les que fan referència a Barcelona, s’ha de tenir en compte que el col·lectiu en aquesta demarcació representa el 82% de la professió de Catalunya.

    Però si la situació es manté potser comencen a marxar més. Tens professionals molt ben preparats amb un nivell de solvència molt gran però si la sortida és guanyar 1300 o 1400 euros al mes per una jornada completa és evident que s’aniran. Mantenir aquests sous i aquestes condicions de manera indefinida crea un malestar molt gran i això on pivota més és en els metges més joves i en les dones. Tot i no haver diferències ideològiques en el tema de la conciliació entre homes i dones, a la pràctica qui concilia es la dona. Els models d’organització condueixen a la dona a fer això. A més, les dones valoren molt aquesta part de conciliació i no estan disposades a haver d’abandonar una part de la seva vida però això va en detriment del seu desenvolupament professional. Com aleshores no poden fer jornada completa acaben sent abocades a fer un tipus de feina que les porta a ser precàries. Això encara castiga més a les dones joves. I clar, les dones joves són el 70% de les professionals que estan sortint.

    Quants nous professionals faran falta? Com hem de tenir-ho en compte en l’organització?

    No sabem quanta gent caldrà. El què és segur és que els models d’organització han de ser més flexibles, menys rígids i han de potenciar l’autonomia dels equips a l’hora d’organitzar-se. Quan tens equips on la majoria d’integrants són dones metgesses joves i per tant en l’edat de fer família i en edat de conciliar, necessites models d’organització diferents i aquí és on hi ha un cert anquilosament.

    Esperar a veure quin serà el mapa de necessitats del sistema i no fer els canvis que s’han de fer en els models d’organització ens portarà al mateix lloc. Sobretot perquè les necessitats dels professionals és canviant.

    Fabricar un metge o metgessa son 6 anys de carrera més 4 o 5 d’especialització. Tot el que fem ara és pensant en el que hi haurà. Ara l’entrada més gran d’altes col·legials són estrangers extracomunitaris que no han passat pel sistema de pregrau ni de postgrau nostra. Per tant es planteja una altra contradicció: les facultats estan fabricant el nombre de graduats que necessitem? Ho podem intuir però no tenim dades que ho quantifiquin.

    Com a mínim hi ha més demanda a l’examen MIR que oferta de places que hi ha. Per tant, molts graduats no poden seguir amb la seva formació.

    Aquest és un dels problemes que tenim. Una de les preguntes que s’hauria de fer una societat democràtica és quina sanitat volem. Una d’excel·lència, universal, gratuïta amb totes les prestacions? Calen més recursos. El primer tema que plantejava el document de negociació de govern entre el PSOE i Unidas Podemos era una obvietat perquè posar més recursos és el primer problema que tenim. Ara, també és una obvietat canviar el model d’organització a un més flexible, potenciant l’àmbit comunitari i de primària i no tant l’hospital com a element de referència. I això no ho posen. I al final, per exemple, l’Atenció Primària no necessita tants recursos, que també, sinó capacitat de decisió sobre els pacients i autonomia. Tot per donar resposta a la sociodemografia de la població que estem atenent. Una població més envellida amb malalties cròniques i pacients més apoderats.

    Un altre tema són les discussions bizantines inútils sobre la titularitat de qui presta els serveis. Això té a veure amb la col·laboració públic-privat. Tant el PSOE com Unidas Podemos en el segon punt explicitaven desconeixement del sistema sanitari nostre. Els països més avançats d’Europa amb sistemes universals públics com el nostre, que posen molts més diners del PIB i tenen més recursos en tots els sentits que els nostres, estan molt preocupats per l’estabilitat del sistema. El debat col·laboració públic privat el tenen superat. Jo demano que els responsables de salut de Catalunya, de l’estat, intentem empeltar-se una altra vegada amb els països líders. Nosaltres havíem estat allà amb ells en debats sobre la sostenibilitat dels sistemes sanitaris públics universals. Crec que hem de tornar.

    Com?

    Ens hem entretingut massa temps amb coses que no calia. Hem de consolidar la cultura que per opinar o decidir després hem d’avaluar. No hi ha cap sistema que tingui més eines d’avaluació que el sanitari. Hi ha taules de diàleg al Parlament i al Congrés dels Diputados però la gent no acostuma a defensar els seus arguments amb dades. Hem d’aconseguir desideologitzar la sanitat perquè és dels àmbits on hi ha més transversalitat. Hi ha matisos, evidentment, però respecte la defensa que ha de ser un sistema de qualitat, públic, universal, hi ha bastanta transversalitat.

    Posem-nos d’acord perquè mani qui mani es sàpiga on s’ha de posar l’accés els propers anys. Ha d’haver una certa tranquil·litat en els projectes perquè es vegin els resultats. Això serà més fàcil si la política sanitària tingui una direcció que ja estigui marcada per si canvia el govern.

    Hem d’aconseguir que els resultats en salut tinguin la màxima equitat. No tothom pot fer de tot al país. Aquesta història d’anar reproduint el que es fa a Barcelona a tot arreu és impossible. Es critica el centralisme de Barcelona però és que a l’Àrea Metropolitana de Barcelona hi viu el 80% de la població. El terciarisme és impossible que sigui present a tot Catalunya. Per exemple el debat sobre l’activitat de l’oncologia pediàtrica al Taulí? Aquest debat no és polític. La societat Europea Mundial d’Oncologia diuen les ràtios mínimes. Si no s’arriba… però això no vol dir que es tanqui. En aquest cas s’ajunten el servei d’oncologia i el pediàtric. I a banda, Sabadell de Barcelona està a 20minuts, dimensionem què vol dir centralisme…

    Aquest tipus de debats ens ocupen molt de temps i són els que ens aturen en poder avançar en altres grans debats: com aconseguir que l’atenció oncològica pediàtrica sigui de primera a Catalunya i com un ciutadà que viu a Llavorsí i un que viu a l’Eixample tinguin les mateixes oportunitats.

    Un altre repte es com aconseguim retenir talent al sistema públic. Les condicions laborals tenen a veure amb això.

    Però també cal saber que al sistema privat sanitari, que bàsicament és el de les mútues, també té dins seu la precarietat. Hi ha 6000 metges treballat en aquest sector a la demarcació de Barcelona. Les guerres de pòlisses han portat a l’empobriment de l’oferta de qualitat pels ciutadans. Els ciutadans no són conscients que amb aquesta oferta de 10 o 12 euros al mes no es pot competir i que així tampoc es pot donar qualitat. A més, la gent ha de conèixer el monopoli de centres privats en mans d’organitzacions que no tenen res a veure amb la sanitat que a vegades són productes d’inversions.

    Em preocupa la qualitat dels sistema públic i privat. Del públic perquè és el que fa que puguem ser l’instrument més cohesionador, més integrador, que pot donar més resposta a una assistència amb salut per tot els ciutadans sense discriminació. Tot això està en excessiva tensió. Segurament també suma la tensió ambiental. L’element econòmic penja molt i, a més, hi ha poca responsabilitat per part de la classe política de no intentar entendre quins són els reptes del sistema sanitari. També la necessitat que tractin als ciutadans com subjectes madurs.

    Els professionals estem preocupats. La innovació i l’àmbit tecnològic són revolucionaris. Catalunya deixarà d’estar al capdavant d’aquest debat d’innovació? No perquè no podem, va amb el DNA del país. Això és un element d’esperança però necessitem que es posin les piles els polítics. Per ara l’element nuclear de la qualitat no està ressentit però per determinades patologies hi haurà mes temps d’espera. Que es mantingui com està amb els recursos que s’estan destinant a la sanitat és un miracle però és un miracle que no es pot mantenir indefinidament.

    La demanda de més recursos és històrica però per ara no hi ha pressupostos que els puguin contemplar.

    Els que funcionen ara són del 2017 i és obvi que és imprescindible que tinguem pressupostos. Entenem la conjuntura i ens preocupa la situació d’inestabilitat política. Sobretot que hi hagi presos polítics. Nosaltres, com altres col·legis professionals de Catalunya, vam manifestar-nos a favor del dret a decidir. Però cada dia s’ha de fer el pa i sí que és cert que hi ha coses que funcionen però tot això plana a l’atmosfera i si no s’aproven pressupostos moltes coses que cal fer no es podran fer.

    Això va lligat al fet que accions com l’ENAPISC (Estratègia nacional de l’atenció primària i salut comunitària) no estigui avançant?

    Jo crec que en aquest context s’ha de repensar. Les idees ja estan expressades però no funcionarà de veritat si no hi ha canvis en les formes organitzatives. El CoMB estem treballant en això. Hem de preparar lideratges en l’àmbit de la gestió: clínica, d’equips, econòmica, en valors… el nostre sector té uns valors humans vinculats amb el compromís, l’excel·lència, la generositat… un tipus de valors que estan dins el sistema també han d’estar en el lideratge. El Departament ha d’impulsar una transformació que haurà de consensuar políticament. Això requereix anys i mentrestant s’han de preparar els líders d’aquests sistema que ha de ser transformat per donar resposta a les necessitats actuals però també perquè pugui ser sostenible. Amb independència que en algun moment tinguem més recursos sempre en faltaran i hem de buscar formes òptimes.

    El malbaratament del diner públic és una negligència. Hem de decidir si deixarem que el mercat ens digui cap a on hem d’anar o si serem nosaltres els que diguem cap a on volem anar. Per això necessitem sistemes d’avaluació desideologitzats. Que diguin que quins models aporten què i que aleshores els polítics es decantin cap a on volen anar. Sistemes que no permetin que siguem aturats en debats de fa 30 anys.

    Si volem mantenir la qualitat hem de transformar perquè està canviant la realitat de la societat, la realitat dels professionals, els recursos que tenim… Així no podem continuar. No podem oferir sanitat de qualitat en condicions professionals indignes o amb models obsolets d’organització. Necessitem que el debat tregui el focus ideològic i veure què necessitem pel proper any, 5 o 10.

    Parles de models obsolets, fa poc el sindicat Metges de Catalunya denunciava derivacions de l’especialista cap els CAP. Al mateix temps, depenent l’època de l’any es saturen les urgències dels hospitals. Com podem tenir en compte tots els elements? Qui ho ha de fer?

    Anem a l’AQUAS (Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya) i que ens ensenyin com funcionen els models organitzatius propis, autogestionats o portats per entitats. Cal mirar resultats en salut, nivells de satisfacció dels pacients, dels professionals i mirar que costa a l’erari públic.

    Jo personalment pel que aposto és pels models que reforcen l’autonomia dels professionals. Autonomia vol dir decidir on enviar les proves i a quin especialista perquè saps que el temps d’espera és més ràpid i creus que la qualitat és millor en benefici del pacient. Segur que si pots triar guanyes competitivitat i eficiència des del punt de vista de salut. A banda, per tenir una bona qualitat has de tenir professionals realitzats i no peces en una cadena de producció que és el que passa a primària.

    I sí, tothom qui no tingui la responsabilitat directa de la gestió et farà la carta als reis i serà crític. Fem una autocrítica també. La professió s’ha de preguntar que està disposat a fer per la transformació del model. Demanar aquest canvi de xip genera pors. A vegades certes inèrcies i reaccions d’immobilisme tenen a veure amb la falta de confiança que s’ha desenvolupat per la situació actual. Tots hem de fer un procés de revisió. Hi ha moviments dins la professió que volen empènyer cap aquí. El CoMB està fent accions perquè tinguem la gent més preparada millor preparada per poder fer els canvis que demanem al Departament de salut.

  • Jaume Padrós resultarà reelegit com a president del CoMB en ser l’únic candidat

    El Col·legi de Metges tanca la presentació de candidatures a les eleccions que es celebraran el proper 14 de febrer amb un únic programa i candidat: l’actual president Jaume Padrós que resultarà reelegit automàticament. El grup COMB TU que reuneix el 42% dels compromissaris que formen l’assemblea del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB) va decidir no presentar-se a les eleccions a l’assemblea i a la junta perquè no estan d’acord amb el sistema que s’utilitza.

    Que el grup COMB TU no es presenti a les eleccions que es celebraran el proper 14 de febrer dóna via lliure a l’única candidatura existent: la del reelegit Jaume Padrós. Això quedarà confirmat aquest dissabte 13 de gener, la data límit de presentació de candidatures davant la Junta Electoral a la seu del CoMB. Les dates per a la renovació dels membres de l’Assemblea de Compromissaris i de la Junta de Govern van ser aprovades a la Junta de Govern del passat 14 de desembre de 2017.

    Va ser aleshores que el grup COMB TU va decidir no presentar-se en aquesta ocasió. Denuncien que «es segueixi emprant el mètode de votació per sobres quan la resta de col·legis l’han abandonat per poc democràtic». Al seu entendre, votar per sobres no assegura que el vot sigui secret. Demanen posar urnes a totes les províncies – ara per ara només es posen a la seu del COMB – i acabar amb el sistema actual: «es vota recollint uns sobres oberts que porten davant manuscrit el nom del metge i la seva signatura», expliquen.

    A més, la retirada de la candidatura ve després d’haver presentat una impugnació a aquest mètode a les darreres eleccions convocades l’any 2013.  Encara avui en dia esperen la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre l’anterior procés electoral. «Malauradament encara no tenim una sentència definitiva que confirmi l’obvietat de què una organització que ha de ser democràtica per complir la seva funció social no pot tenir un mètode electoral que no compleixi unes mínimes garanties democràtiques», ha denunciat Joan Gené, el candidat a la presidència pel grup COMB TU al 2013.

    En un article publicat en aquest diari, Joan Gené explicava que «en les eleccions al COMB és comú que certs directius i propietaris d’algunes empreses sanitàries facin signar aquests sobres als metges que hi treballen. Posteriorment els lliuren a la candidatura oficialista». Explica que, després que les diferents candidatures també es preocupin de recollir vots propis, el que fan és tancar les butlletes dins d’un altre sobre que envien per correu. Gené assegura que mitjançant aquest format es realitzen el 90% dels vots. El COMB té 33.500 professionals col·legiats però a les darreres eleccions la participació no va superar el 40%.

    Pel que fa al veredicte judicial, Joan Gené va manifestar que el seu grup no té pressa: «esperarem la sentència judicial que ens permeti participar en un procés electoral, transparent, públic, democràtic i participatiu que serveixi per airejar una institució en benefici de la ciutadania i la professió».

    La candidatura de Padrós aposta pel lideratge professional i denuncia la precarietat laboral dels metges

    Jaume Padrós es troba davant la seva reelecció com a president del Col·legi de Metges de Barcelona per als propers 4 anys. Ho fa a través de la candidatura Padrós2018 que reuneix un equip de 20 metges provinents de l’atenció primària i hospitalària.

    En el seu programa electoral expliquen que els principals reptes que haurà d’afrontar d’aquí al 2018 la candidatura de Padrós seran «la millora del finançament sanitari, la jubilació massiva de metges, les necessitats de conciliació laboral, personal i familiar, el lideratge dels professionals sanitaris a les institucions i equips o l’increment de burnout entre els professionals desencadenat per la precarització i la sobrecàrrega assistencial».

    A més, també expliquen que han volgut reforçar i ampliar les línies de treball que han realitzat durant aquests 4 últims anys: «el valor del professionalisme com a principi fonamental, la defensa dels interessos del col·lectiu mèdic i de la societat i el compromís amb la societat».

    Per fer això, destaquen que cal «potenciar el lideratge dels professionals sanitaris per mantenir l’eficiència i l’excel·lència». Així, afirmen que seguiran reclamant una millora de finançament per al sistema sanitari, la recuperació dels salaris dels metges i avançar en el desenvolupament professional. “Hi ha molts companys que treballen en situació de sobrepressió i cal revertir aquesta situació. Cal millorar les condicions de treball i prestigiar l’acte mèdic, donant-li el valor que realment té”, afirma Padrós.

  • El Coŀlegi de Metges de Barcelona adverteix del perill de cronificar la precarietat laboral

    Els metges i infermeres d’Atenció Primària del CAP Can Vidalet (Esplugues de Llobregat) es van rebel·lar fa pocs dies en contra de la situació que viuen el dia a dia al seu centre. Aquest dijous el malestar dels professionals ha arribat al Parlament per boca del president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, que ha assegurat que el que està passant en aquest CAP «és l’expressió d’un malestar generalitzat».

    Si els treballadors de Can Vidalet denunciaven que es troben en «una posició difícil de donar una bona assistència sanitària disposant cada vegada de menys recursos», Padrós ha denunciat la precarització generalitzada de la professió i ha avisat dels perills que es cronifiqui. El president del COMB ha comparegut davant la Comissió de Salut del Parlament precisament per presentar als diputats l’informe ‘La precarietat laboral del col·lectiu mèdic’, publicat el mes de juny passat.

    ‘Còctel explosiu’ de precarietat laboral entre els joves

    Padrós ha alertat del «còctel explosiu» de la precarietat laboral que s’acarnissa especialment entre els joves. Segons dades de l’informe, un cop acaben els anys de residència, 1 de cada 4 metges no troba feina i dels que ho fan gairebé el 90% té contractes temporals. A més, les repercussions de la crisi econòmica es manifesten en els tipus de contractes. Si el 2006 els contractes laborals temporals afectaven el 27,3% dels joves, el percentatge de contractació temporal ha anat augmentant progressivament en els darrers anys fins a arribar a gairebé la meitat: el 47,2% el 2015.

    El president del COMB, Jaume Padrós, durant la presentació de l’informe al Parlament. / PARLAMENT DE CATALUNYA

    La preocupació creix a més pel fet que un terç de la professió mèdica activa es jubilarà en els pròxims deu anys. «Es jubilaran més de 10.000 metges i metgesses», ha recordat el vicesecretari del COMB. Sobre aquest punt el diputat de Ciutadans Jorge Soler ha advertit que «cal cuidar la població jove perquè és el futur». En aquest sentit Soler ha apuntat a la necessitat de revertir contractes temporals i «fer alguna cosa» per la pèrdua salarial.

    Qui també s’ha referit a les futures jubilacions ha estat la diputada del PSC Assumpta Escarp. La socialista ha assegurat que «d’aquí al 2020 es preveu a l’ICS la jubilació de més de 900 metges». «O comencem a reposar baixes amb contractes a jornada completa o cronificarem la situació i la posarem al límit», ha afegit Escarp.

    Deures pels metges

    A més a més d’exposar la realitat dels professionals a Catalunya, Jaume Padrós ha explicat que per millorar el sistema els primers que s’han de posar deures són els metges. «Hem d’estar disposats a assumir riscos, noves formes de treballar, etc. però hi ha d’haver voluntat política perquè els lideratges puguin emergir», ha recordat.

    Tot i que la prioritat és la suficiència de recursos, ha afirmat, sense recursos també es poden fer moltes coses. «Els temps obliguen a canviar: empoderem els professionals», ha dit.

  • «Després de 30 anys és desconcertant el debat sobre redefinir el model sanitari»

    Jaume Padrós és metge d’Atenció Primària i compagina la seva tasca assistencial amb la presidència del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB) des del febrer de 2014, quan va ser escollit tot i que ja feia anys que hi estava vinculat. Padrós havia estat també diputat per CiU al Parlament entre 1989 i 1995, període durant el qual va ser ponent de la LOSC (Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya), la llei que va aprovar-se el 1990 i per mitjà del qual es consolidava el sistema de provisió mixta actual. Parlem amb ell sobre temes que estan sobre la taula de l’actualitat, com la remodelació o no del sistema sanitari, el pes de l’atenció primària, la pròrroga pressupostària, les llistes d’espera, les Entitats de Base Associativa (EBA), la formació i la precarietat dels metges o les recents filtracions de les declaracions de l’exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC).

    Fa dos anys i mig que és al capdavant de la presidència del COMB. Quins són a parer seu i també per l’experiència d’aquest temps, els principals reptes o reclams de la comunitat mèdica?

    La crisi econòmica, l’ofec financer i el tracte fiscal que està rebent el nostre país posen els serveis públics al límit però el sector privat, l’assegurador, també està en una situació que està patint la crisi. Al sector públic hem patit un 20% de retallades en els pressupostos des del 2010 que es van haver de fer de forma abrupta. Si la població no s’ha vist més ressentida és pel compromís dels professionals, perquè  han anteposat sobre el seu compromís ètic la preservació de la qualitat assistencial però sobre la base d’empobrir-se molt més. Els metges d’aquí ja eren els pitjors pagats de la Unió Europea i el que tenim ara és molta precarietat tot i que hi ha poc atur, com mostra un estudi que vam presentar fa unes dies. La meitat dels menors de 45 estan en contractes temporals o precaris, hi ha gent que està fent 30 o 40 contractes anuals. Volem un sistema d’excel·lència però no podem pagant sous indignes. Amb tot aquest no és el principal problema, el principal problema és la manca d’inversions en el sistema públic. Hi ha països que dediquen més recursos del seu PIB a la sanitat pública i tenen sistemes d’avaluació que els fan avançar més. Aquí, en canvi, estem encallats en debats -alguns estèrils- quan el sistema sanitari és el servei públic més ben valorat pels ciutadans.

    Amb tot, considera que el sistema sanitari català s’hauria de redefinir en algun sentit? Alguns han posat el debat sobre la taula.

    Després de 30 anys és sorprenent i desconcertant el debat sobre redefinir el model. En els països més avançats d’Europa que tenen sistemes universals com el nostre, com Alemanya, Suècia, Noruega… el debat no està en la titularitat dels centres que presten el servei sinó en l’eficiència i els resultats en funció dels centres. Per tant, en el que ens hem de fixar és en com es destinen els serveis públics, com es gasten i quin servei rep el ciutadà. Tot i que estem en una situació millor que molts països i hem avançat amb eines com l’AQuAS (Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya) però hi ha hagut un debat molt contaminat i una intencionalitat de presentar el sistema sanitari català com un sistema corrupte amb disfuncions. Hi havia disfuncions però s’ha guanyat en transparència i en elements d’avaluació i no crec que hi hagi cap servei públic a Espanya que tingui el nivell de control i transparència que té ara el sistema sanitari. Estem tornant a un debat [el del model sanitari català] que en el seu moment, quan es va presentar la LOSC, va aconseguir un consens polític molt gran: des d’ICV, PSC, ERC… i ara paradoxalment tornem 30 anys enrere per discutir sobre la titularitat. El que ens preocupa no és diferent del que preocupa a la societat: la sostenibilitat i la viabilitat del sistema sanitari, sobretot públic.

    Com veu el fet de treure de la xarxa pública aquells centres amb ànim de lucre, com per exemple la Clínica del Vallès?

    No entenc tant soroll per aquest tema quan en realitat, insisteixo, estem molt preocupats perquè la manca de recursos està generant moltes tensions al sistema. Generar tanta expectativa i tanta pressió sobre el sector sanitari acaba perjudicant els sectors més desfavorits. Quan tens un sistema públic tant al límit el que té recursos econòmics o té una mútua pot buscar-se una alternativa però el que no acaba sent el principal perjudicat, per tant reclamo que hi hagi voluntat de tots els partits polítics perquè es posin d’acord perquè hi hagi més recursos. S’han de col·locar més recursos i consensuar la cartera de serveis per decidir com prioritzar-los.

    Durant les retallades a la pública grups com IDC Salud -ara Quirónsalud- han augmentat el seu negoci [segons dades de Metges de Catalunya les contractacions del CatSalut al grup privat IDC van augmentar de 71,1 milions el 2010 a 82 milions el 2013]. No sé si podem parlar fins i tot del monopoli d’IDC pel que fa al sector privat.

    D’aquest monopoli ja en fa un any i l’únic que ha anat a la Comissió Nacional del Mercat i la Competència (CNMC) per denunciar el possible monopoli en el sector privat que suposava l’oferta de llits privats a la ciutat de Barcelona sóc jo, cap mútua, cap patronal, cap partit polític. Dissortadament la Comissió ha dit que aquí no hi ha cap monopoli. El COMB no es ficarà amb això [si s’ha de treure l’afany de lucre], si s’ha de treure s’ha de treure, això que ho decideixin els gestors, però des del COMB diem: avaluem-ho i fem-ho transparent. S’ha d’avaluar l’eficiència, avaluar resultats i veure si és veritat que les coses fetes d’una manera o d’una altra són satisfactòries per al ciutadà i suposen un estalvi. En el cas de l’Hospital Sagrat Cor, per exemple, en el seu moment els sindicats van pressionar la mateixa Generalitat perquè deixés que IDC Salud es comprometés a gestionar-lo.

    Des de fa unes setmanes sabem que no tindrem nous pressupostos aquest 2016. El COMB i els altres col·legis de Catalunya van traslladar-li al conseller abans en una reunió mantinguda amb ell que no es podia posar més pressió al sistema si no hi havia més recursos.

    Un país que no té pressupostos és una frivolitat, no podem anar generant expectatives de què baixarem les llistes d’espera pagant el que s’està pagant i això se li ha d’explicar al ciutadà. Als països democràtics avançats al ciutadà no se l’infantilitza, se li diu: vostè vol més? Doncs es decideix posar més impostos o reorganitzar les prioritats. Però, per exemple, pel finançament del tractament de l’Hepatitis C la conselleria va haver d’endeutar-se l’any passat. Estem en una situació molt crítica; amb les llistes d’espera per exemple –que és un instrument per regular fluxos que tenen tots els països del món– el problema no és que un senyor estigui un mes en llista d’espera, és si per aquella patologia té sentit que estigui un temps determinat esperant o no. Hi ha fórmules que haurien de ser com a mínim plantejables.

    Per alleugerar les llistes?

    Per alleugerar les llistes i per millorar el finançament.

    Com per exemple?

    Hi ha països que han introduït elements de copagament. Jo només dic que se’n parli, no és que hi estigui a favor o en contra. M’estimo tant el sistema sanitari públic que demano que posem tota la imaginació per generar recursos. Malgrat que el sistema sigui universal considero que aquells que tinguin més recursos econòmics potser haurien de pagar més i s’hauria de preservar les persones amb unes rendes més baixes i els malalts crònics. No ho sé, algú ho ha d’estudiar, però hem de buscar fórmules. Alguns s’estan escarrassant per generar recursos i aquí estem en un debat sobre uns centres que representen el 0,3% del pressupost.

    Padrós al seu despatx al COMB. / SANDRA LÁZARO
    Padrós al seu despatx al COMB. / SANDRA LÁZARO

    Vostè és metge de família. L’Atenció Primària una de les àrees més castigades per les retallades. Quin paper hauria de jugar la primària els pròxims anys?

    Des que vaig acabar la carrera sempre he sentit que ha de ser la porta d’entrada al sistema sanitari però o s’empodera de veritat i es dóna capacitat i eines d’autonomia i autogestió clínica i econòmica als equips professionals o no serà una realitat. Models d’autogestió suposarien un estalvi directe pel ciutadà i es millorarien els mecanismes d’eficiència.

    Precisament sobre el model de gestió, un article publicat al diari El País posava el focus de la polèmica sobre les Entitats de Base Associativa (EBA), autogestionades pels professionals, ja que segons l’article «han acabat per ser un gran negoci per un reduït grup de metges».

    El model de les EBAs és el model que tenen els anglesos o els danesos, que és organització feta pels professionals que en el cas del nostre país hi ha estudis que mostren que entre els millors sistemes des del punt de vista assistencial, amb un pressupost fix i traçat prèviament està entre els més valorats de Catalunya pels pacients. A més, els professionals estan més contents i és un estalvi per l’erari públic. Hauríem de definir el que és lucre però acceptant que hi havia dos o tres casos en què hi ha pogut haver lucre i genera unes diferències de lucre entre els professionals, com a president del col·legi no puc defensar-ho perquè jo sempre vaig defensar un model de base i d’essència cooperativista en què els professionals han d’estar ben remunerats, no com se’ls paga en alguns llocs de l’administració. Ara jutjarem les EBAs per algun cas? No, però jo ja he dirigit una carta a ACEBA [l’Associació Catalana d’Entitats de Base Associativa] per demanar-los-hi la implementació d’un codi de bon govern que eviti aquests tipus de situació. Un model d’EBA suposaria gairebé un estalvi de 1.000 milions d’euros a l’erari públic i amb això potser hauríem evitat les retallades en l’Atenció Primària.

    Un altre tema és la reivindicació d’un decret català que reguli la prescripció i l’ús de medicaments per part de les infermeres. Comín ha promès un decret català i s’ha compromès a buscar el consens entre col·lectius, des del COMB hi ha hagut converses en aquest sentit des de llavors?

    Moltes, i si aquí no hi ha hagut conflicte és perquè tots hi hem posat seny. Hem posat tot el que està al nostre abast per no generar confrontació i generar bon clima. El posicionament del COMB sempre ha estat trobar elements de consens i de respecte, primer al que ha estat l’evolució del mateix col·lectiu d’infermeria a l’hora de poder dur a terme un tipus d’activitats que els hi són pròpies i que ningú els hi discuteix. Per exemple, que les infermeres puguin prescriure o indicar el material de cures que utilitzen, aquí no hi ha discussió i és desconcertant que no s’hagi fet fins i tot a nivell d’estat. Després hi ha els productes subjectes a prescripció mèdica que no es poden fer de forma aïllada, s’ha de fer en el marc dels equips, no pot ser que tinguem dues línies de prescripció independents. El conseller ara ha avançat un text en el qual crec que ens posarem tots d’acord. Estic convençut que arribarà a bon port.

    Respecte als estudis de medicina, alguns metges consideren que s’haurien d’actualitzar i que assignatures residuals com l’empatia o la comunicació o fins i tot l’antropologia social haurien de tenir més pes. Què n’opina?

    Nosaltres hem convocat el III Congrés de la professió mèdica i una de les ponències parla de quin és el metge que la societat necessitarà el segle XXI. Només mirem l’aspecte acadèmic, als Estats Units per exemple valoren molt l’entrevista i quines són les inquietuds i les activitats que fa aquell estudiant de medicina. Per exemple, es valora molt l’activitat comunitària i aquí només valorem la nota i això és un gran error. Potser estem descartant un perfil de professional i acceptant un perfil de professionals que no és el metge que necessitem, necessitem un metge que reuneixi coneixement i empatia. A les facultats s’ensenya poc d’empatia o de bioètica, per exemple, s’ha de repensar en funció del que la societat reclama. La universitat també és dels sectors que els hi costa més canviar.

    Padrós durant l'entrevista. / SANDRA LÁZARO
    Padrós durant l’entrevista. / SANDRA LÁZARO

    Després que es publiquessin les converses mantingudes entre Daniel de Alfonso i Fernández Díaz vostè va escriure un post al seu blog en què assegura que voler «destrossar» el nostre sistema sanitari és un insult gravíssim i mostra una manca d’ètica total per part de qui el formula i el practica tanmateix no fa referències als casos de corrupció dels quals parla implícitament De Alfonso, com el cas Bagó o Innova.

    El cas Innova no és un cas de corrupció sanitària. El cas Bagó, si és cert que el condemnin. El sistema sanitari no se l’ha carregat ningú sortosament. Durant molts anys aquí hi ha hagut una campanya dient que el sistema sanitari era un sistema ple de corrupció i això s’ha dit des d’instàncies de partits polítics, alguns mitjans, etc.

    En qualsevol cas la justícia està investigant alguns casos en què hi ha involucrats exalts càrrecs del sistema públic, com en el cas Innova.

    Ja, però quantes sentències hi ha? Jo parlo de fets i el que jutjo és que un senyor que ha de lluitar contra el frau i un senyor que és ministre de l’interior es trobin per conspirar. Per mi, que em trenquin la confiança amb els meus pacients i que es carreguin el sistema sanitari català és que és carregar-se el país. Jo si em volgués carregar un país em carregaria el sistema sanitari, que és el que dóna més sentit de progrés, cohesió a la societat. A mi em rebel·la que hi hagi gent que vulgui donar lliçons de què és el que genera més confiança i ho trobo un despropòsit tot plegat. Si hi ha dos o tres casos de corrupció que es depurin responsabilitats però que hi ha hagut gent que ha avesat tot el seu discurs polític i mediàtic en aquests dos o tres casos també és cert. El que jo vaig expressar en el meu blog és el que pensa la immensa majoria dels professionals sanitaris: que s’ha maltractat el sistema, que els polítics han maltractat el sistema. Ha costat molt construir això, així que si hi ha algú que es vulgui carregar el sistema sanitari em tindrà a mi de front com a president del COMB. Ara, el que és greu no és el que tu em preguntes sinó aquests fets.