Just Deploy It!

Etiqueta: Jo Sí sanitat universal

  • Jo Sí Sanitat Universal a la vaga de totes pel 8 de març

    Dret a decidir sobre els nostres cossos, garantit per a totes

    Des del Reial Decret 16/2012 que va trencar el Model de Sanitat Universal que teníem, moltes persones van quedar excloses de la cobertura sanitària pública. Des d’aleshores, hem lluitat i aconseguit millores però, encara avui hi ha exclusions, entre elles, les dones sense targeta sanitària.

    Tot i que l’esmentat Reial Decret, suposem que per compassió, garanteix l’atenció a dones embarassades, ni això no es compleix. Al damunt de l’exclusió generalitzada, alguns centres interpreten que l’avortament no és atenció a l’embaràs! I els que sí que ho contemplen, posen traves burocràtiques que enredereixen el procés fins que ja és massa tard o condueix a avortaments més agressius.

    Per aquest motiu (i molts altres), avui 8 de març, Dia de la Dona Treballadora (remunerada o no, treballadores totes) denunciem que aquest Reial Decret afecta particularment a les dones per a decidir sobre el seu propi cos.

    A l’informe de la Pasucat de l’octubre de 2018, «Sis anys d’Exclusió Sanitària a Catalunya», apareixien fins a 20 casos d’exclusió sanitària a dones embarassades, dues d’elles menors d’edat.

    Sis dones embarassades no van ser ateses d’urgència i es pretenia facturar l’atenció indegudament.

    A les altres 14 no se’ls va seguir degudament els controls, es va denegar programació de visites, es van produir amenaces explícites de facturació, i es van denegar targetes específiques d’embarassada.

    Des de l’informe fins avui, hem de lamentar dos casos més, el primer per cobrar per una atenció d’urgència, i el segon, per amenaçar de cobrar una interrupció voluntària.

    Exigim el Dret a Decidir de totes les dones, tinguin papers o no, sobre el seu propi cos i que l’avortament estigui garantit dins la cartera de serveis de la Sanitat Pública. Només un model de sanitat 100% pública, de qualitat i universal, i per tant solidari, pot garantir el dret a la salut de totes les persones.

    Altres casos de violència de gènere a la sanitat:

    Quan parlem de salut, obrim un ampli camp on les dones, per bé i també per mal, som omnipresents, que és el camp de la cura:

    • Les dones vivim més que els homes però, en pitjors condicions de salut. A Catalunya tenim un 36,6% de dones majors de 75 anys que viuen soles (versus el 12,4% d’homes). Les dones que viuen soles també tenen major dependència i són més pobres que els homes.
    • Les dones majoritàriament fem tasques per la cura i el manteniment de la vida humana. Som les que en general portem als infants als centres de salut, a les vacunacions, quan estan malalts; les que els traiem els polls, les que omplim la nevera, les que sovint som les primeres a plorar davant d’una nevera buida quan no tenim diners…
    • Som les que fem tasques de cures quan les nostres familiars queden dependents i les que majoritàriament treballem en les professions de la cura de la salut. A Catalunya el 93% de les cuidadores familiars, el 98% de les treballadores domiciliàries i el 70% de les treballadores d’Atenció Primària són dones.

    I quan emmalaltim i demanem ajuda, ens trobem que:

    • Les dones estem preocupades dels nens, de les cures dels nostres familiars grans, de les persones dependents, i la nostra pròpia salut passa a últim terme.
    • Quan demanem ajut, ens troben sovint amb un sistema sanitari que reprodueix els valors culturals patriarcals i maltracta a les dones, tant quan som pacients com a les dones professionals.
    • Un Sistema Sanitari que ens exclou si no tenim la nostra situació administrativa regularitzada.
    • Aquesta violència dels Sistemes sanitaris envers les dones, com ara la reconeguda per l’Organització Mundial de la Salut violència obstètrica, a vegades es presenta en forma d’excés de medicalització i infantilització i a vegades menysvalorant els nostres símptomes, perquè no s’adapten a la forma d’emmalaltir dels homes.

    Exigim:

    • Mesures actives per eliminar les desigualtats socials que es produeixen pel fet de ser dones.
    • Mesures actives contra les imposicions de gènere que carreguen el treball de cures sobre les dones.
    • Mesures actives contra la precarietat i a favor de polítiques de conciliació familiar a les empreses.
    • Recursos i tasques de suport institucionals a la cura i a la dependència.
    • Un sistema sanitari 100% públic, universal, sense exclusions ni buroexclusions.
    • Un sistema sanitari que treballi amb perspectiva de gènere i que no exerceixi violència contra les dones, ni les infantilitzi, ni les medicalitzi innecessàriament, i les tracti adequadament quan tenen una malaltia.

    Podeu llegir l’article original al seu web.

  • «Il·legals són les factures, no les persones»: el Clínic rep reclamacions en contra les facturacions irregulars del seu servei d’urgències

    Tancada Clínic, Jo Sí Sanitat Universal, la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat) i veïns que tenen l’Hospital Clínic de Barcelona com a centre de referència han protestat a les seves portes contra l’exclusió sanitària i han presentat diverses reclamacions al seu servei d’urgències. El Sindicato Popular de Vendedores Ambulantes també ha participat de l’acte. «A molts centres de salut ens atenen gràcies als grups de suport però si hem de rebre tractaments de més llarga durada ens fan pagar o ens envien a casa», ha explicat Lamine Sarr, un dels seus membres.

    La concentració s’ha centrat en una acusació particular a l’Hospital Clínic. Tal com ha explicat Bernat Fabregat, el portaveu de Jo Sí sanitat universal, totes aquestes entitats asseguren que el Clínic realitza facturacions irregulars a través del seu servei d’urgències on entreguen i fan signar als pacients un document abans de prestar l’atenció sanitària. El que fixa el text que les urgències entreguen als pacients són els supòsits pels quals el pacient que no presenti targeta sanitària assumirà la factura si en 7 dies no la factura un tercer pagador.

    Durant l’acció convocada han denunciat aquesta situació així com han visibilitzat el cas de Juan Felipe, un noi empadronat des de setembre a Barcelona que va ser operat d’urgències al mes d’octubre d’una hèrnia discal lumbar i a qui tres mesos després l’Hospital va exigir-li el pagament de les despeses de l’assistència.

    Just després del seu testimoni, els presents s’han dirigit al servei d’urgències a fer entrega de reclamacions on denunciaven l’existència i l’entrega del paper que comunica si en 7 dies ningú es fa càrrec de la despesa serà el mateix pacient qui hagi d’abonar-la.

    Acció de protesta contra una facturació irregular al Clínic / Carla Benito

    Juan Felipe ha tancat una protesta on els participants han mostrat cartells on exigien una sanitat universal, recordaven a la gent que no ha de signar cap document on se li reclami el pagament del servei rebut a urgències o recordaven que el que són il·legals són les factures i no les persones.

    En aquest sentit, Lamine Sarr, del Sindicato Popular de Vendedores Ambulantes, ha explicat que sovint quan són atesos per violència policial ho fan davant dels seus «agressors» mentre que, recorda, la llei catalana estipula que tothom té dret a ser atès en intimitat. Sarr ha aprofitat per exigir ser tractats com a persones i no com a ciutadans de segona i demanar a metges i infermers que respectin la voluntat del pacient de ser atès sense presència policial, ja que «d’una altra manera es reprodueixen els casos de violència i impunitat policial».

    Cal recordar que la llei d’universalització de l’assistència sanitària catalana, aprovada pel Parlament de Catalunya el juny passat, estableix que totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics mitjançant el Servei Català de la Salut (CatSalut) i que la forma d’acreditar-ho serà l’empadronament.

    Les entitats convocants denuncien que s’està vulnerant aquesta llei i per això han procedit a entregar repetidament una mateixa reclamació contra el full que entrega el Clínic. Juan Felipe Rodrigo ha entregat una reclamació particular on demanava que se li retornessin les mensualitats ja abonades i aturessin el cobrament de les restants.

  • El Clínic opera d’urgències un noi amb cobertura i tres mesos després li reclama les despeses de l’assistència

    Té 26 i des del setembre està realitzant un màster en dret internacional econòmic a la Universitat de Barcelona. Tan bon punt va arribar de Colòmbia es va empadronar i va adquirir una assegurança mèdica amb un any de durada, el que passarà a Barcelona. L’octubre del 2017 va quedar-se clavat jugant a futbol, l’esquena va donar-li una forta punxada però no va considerar que fos res més que una contractura. Ni analgèsics ni antiinflamatoris podien fer-li baixar el dolor i dies després va començar a sentir que el peu esquerre se li adormia constantment. Juan Felipe va trucar aleshores a la seva assegurança i amb el consentiment d’aquesta va dirigir-se a l’Hospital Clínic de Barcelona. Van ingressar-lo i van operar-lo d’urgències d’una hèrnia discal lumbar.

    Sense fer-li entrega de cap paper legal, relata, Juan Felipe va rebre l’alta agraint el bon tracte del personal sanitari de l’Hospital. Tres mesos després, el departament de facturació del Clínic es va posar en contacte amb ell via mail per fer-li extensiva una factura de les despeses que la seva asseguradora no volia assumir. Rodrigo estava empadronat a Barcelona des de setembre i, per tant, tenia accés directe a l’assistència sanitària urgent.

    La llei d’universalització de l’assistència sanitària catalana estableix que totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l’assistència sanitària i que la forma d’acreditar-ho serà l’empadronament. Segons la normativa, les entitats com Jo Sí sanitat universal amb qui Juan Felipe va contactar expliquen que, si l’asseguradora no se’n feia càrrec, el pacient en cap cas havia d’assumir el cost dels serveis rebuts.

    El 18 d’octubre de 2017 Juan Felipe visitava d’urgències l’Hospital Clínic, l’ingressaven i l’operaven i el 22 d’octubre rebia l’alta del servei de neurocirurgia. El 24 d’octubre Celta Assistance, la seva companyia asseguradora, comunicava a l’Hospital Clínic via fax que només autoritzava el pagament de 340,34 euros al·legant que aquest era el «màxim de cobertura per preexistència». En el document on fixaven aquesta xifra detallen que davant de més consultes genèriques o amb l’especialista i estudis complementaris o altres prestacions el pacient hauria de sol·licitar a la central operativa de l’asseguradora l’autorització corresponent i que, en cas contrari, no reconeixerien les despeses d’aquestes.

    La normativa que aplica l’asseguradora concreta que «les obligacions assumides per Celta Assistance S.L. només regiran per accidents i/o malalties sobtades i agudes contretes amb posterioritat a la data d’inici del viatge. Queden expressament excloses les malalties congènites o preexistents, cròniques o no, conegudes o no pel pacient les malalties en curs de tractament així com les seves conseqüències o aguditzacions».

    En cap moment l’informe clínic que van realitzar-li a urgències i l’alta infermera feta a sala després dels dies que va estar ingressat, com ha pogut comprovar aquest diari en accedir a aquests documents, deien que les causes de l’hèrnia discal fossin preexistents.

    Així ho feia saber també l’Hospital Clínic a Celta Assistance en un correu electrònic amb data de 18 de gener del 2018 on posaven a Juan Felipe en còpia després que aquest defensés el seu dret a ser cobert, ja que «la patologia diagnosticada no era cap malaltia preexistent». En aquest correu adjuntaven tant el fax enviat per l’asseguradora com l’alta d’infermeria i l’informe clínic realitzat a urgències alhora que animaven a l’asseguradora a revisar el cas i comunicar la resolució com abans millor.

    Abans d’això, el 16 de gener, tres mesos després de l’operació, Juan Felipe rebia un correu del Departament de Facturació de l’Hospital Clínic on se li adjuntava una factura pendent de l’ingrés que textualment deien que era la «corresponent a la part que no cobreix l’asseguradora». Aquesta xifra, en una factura emesa amb data de 27 d’octubre de 2017, pujava a 3334,21 euros. Dies després rep una nova factura amb noves dades com ara l’estada general d’hospitalització que puja fins als 4632,51 euros.

    «Juntament amb la factura em demanen que m’apropi al centre, ho faig per no tenir problemes, però quan em reclamen més de 4.600 euros no entenc res», explica Juan Felipe a qui assegura que li hauria «sortit més barat ser operat a Colòmbia».

    Avui entregarà una reclamació a l’Hospital Clínic per recuperar les dues mensualitats que ja ha abonat i revertir la situació que l’envolta. Durant sis mesos haurà de pagar al voltant de 772 euros, el que li suposa dues mensualitats del seu lloguer. «Tenia els estalvis calculats per realitzar el màster i poder viure a Barcelona durant els 10 mesos que dura, ara he de demanar a la meva família que m’enviï diners des de Colòmbia», explica.

    Juan Felipe mostra la factura on l’Hospital Clínic de Barcelona li reclama 4635,21 euros per l’assistència sanitària urgent que va rebre / Carla Benito

    Entitats en contra l’exclusió social denuncien una facturació il·legal al servei d’urgències del Clínic

    Davant de casos com aquest, avui dijous dia 5 d’abril, diverses entitats juntament amb els veïns que tenen l’Hospital Clínic com hospital de referència, es manifestaran a les 11 h. contra el que denuncien com «una irregularitat que es produeix al servei d’urgències de l’hospital».

    Tancada Clínic, Jo Sí Sanitat Universal, la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat) i associacions veïnals són les entitats convocants a les portes del Clínic. L’acció pretén exigir al departament de facturació del servei d’urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona que modifiqui un document que entrega als pacients perquè es responsabilitzin del pagament de la seva atenció si en 7 dies no ho fa un tercer pagador.

    Expliquen que des de fa pocs mesos, les urgències del centre entreguen i fan signar als pacients uns documents abans de prestar l’atenció sanitària. El que fixa el text són els supòsits pels quals el pacient que no presenti targeta sanitària assumirà la factura si en 7 dies no la factura un tercer pagador. És a dir, si el servei va a càrrec del CatSalut, el pacient ha de presentar la TSI i, si no s’ha rebut en 7 dies, l’assistència serà facturada al pacient. A més, el mateix document especifica que en els casos d’accidents laborals, de circulació, esportius o escolars, el pacient ha de presentar tota la documentació necessària per facturar al tercer pagador, afirmant novament que si no s’ha rebut en 7 dies, l’assistència serà facturada al pacient.

    En aquest sentit, també volen exigir que l’Hospital s’encarregui «de ‘perseguir’ els tercers pagadors, en lloc de carregar aquesta tasca al pacient», que eliminin els terminis de presentació de documentació, «per evitar una pressió contraproduent en el pacient» i que ofereixen el document «després de rebre l’atenció sanitària necessària, mai abans».

    La llei d’universalització de l’assistència sanitària catalana, aprovada pel Parlament de Catalunya el juny passat, estableix que totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics mitjançant el Servei Català de la Salut (CatSalut) i que la forma d’acreditar-ho serà l’empadronament. Altres maneres de recolzar legalment l’assistència sanitària universal que les entitats utilitzen per donar força a la seva denúncia són el Reial Decret 16/2012, on tothom té garantida l’assistència sanitària urgent i la posterior ratificació a Catalunya amb la Resolució del 30 de setembre de 2016 sobre Assistència i Facturació a Urgències.

    La Declaració Responsable és un document que tots els centres haurien d’oferir segons la normativa vigent per garantir que ningú no es queda sense atenció sanitària urgent per manca de recursos econòmics. Les entitats denuncien que no s’està oferint aquesta declaració ni tampoc el document que es fa signar la contempla. Així, entre les seves exigències també inclouen que l’Hospital ofereixi «la declaració responsable quan s’escaigui, tal com estan obligats».

    L’Hospital Clínic ha comunicat a aquest diari que no realitzaria declaracions a aquestes acusacions.

    Tancada Clínic, Jo Sí Sanitat Universal i la PASUCat afirmen que realitzar aquestes facturacions és irregular, «ja que si existeix un tercer pagador no hi ha cap supòsit en què la factura pugui ser emesa al pacient». Afegeixen també que és «inadmissible que es traslladi aquesta responsabilitat al pacient, en un moment delicat de salut».

  • Melilla, focus de l’exclusió sanitària a Espanya

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Durant els mesos de 2012 que Fadoul va estar fora d’Espanya, el nostre país va passar a tenir una llei més i ell un dret menys. Quan el jove marroquí va aconseguir tornar a Melilla -on havia estat tractat per tuberculosi abans de ser deportat-, els braços que el rebien a l’hospital ja no estaven oberts. Li van denegar el tractament.

    Aquell 1 de setembre havia entrat en vigor la retirada de targetes sanitàries als immigrants sense papers a causa del Reial Decret Llei 16/2012 (RDL), que va arrabassar aquest document a més de 800.000 estrangers residents a Espanya. A dia d’avui, com en el cas de Fadoul, els principals afectats viuen a Melilla. L’alt percentatge de població migrant, l’aplicació més estricta possible del RDL i el gran nombre de persones vivint al carrer (a causa de la saturació dels centres d’atenció) fan que aquesta ciutat autònoma encapçali el rànquing del drama de l’exclusió sanitària al nostre país.

    Segons l’últim informe de la Xarxa de Denúncia i Resistència al RDL 16/2012 (REDER), entre abril i juliol de 2016 s’han detectat 388 casos de vulneracions del dret a la salut, amb les que sumen un total 2.496 des de la creació del col·lectiu fa dos anys. Sovint es detecten a Castella i Lleó, La Rioja, Ceuta i Melilla, les poques regions autònomes que no van aprovar mesures per contrarestar la reforma.

    En aquesta última ciutat preocupa especialment la situació dels menors estrangers no acompanyats (MENA) que viuen al carrer a causa de la saturació dels centres d’acollida o, com ells mateixos han explicat, per la por a ser agredits en alguns d’ells. «Quan acudeixen a l’hospital, es neguen a proporcionar-los assistència fins que no arribi la policia local. Això genera por als nens i provoca que, en nombroses ocasions, els menors acabin per escapar sense haver rebut l’atenció deguda», relata l’informe.

    Samir també viu al carrer, tot i que ja és major d’edat. Té 21 anys i un somni que espera complir: ser cantant de rap. El guix del seu braç assenyala les agressions que, diu, li va provocar la Guàrdia Civil en una de les batudes de Melilla, on sobreviu mentre es prepara per intentar arribar a la Península. «Vaig anar a l’hospital i no em van atendre per no tenir papers. No vaig poder més que posar-me a plorar», recorda.

    Metges del Món va aconseguir que finalment l’atenguessin, però no rep cap seguiment mèdic des de llavors. «No sé què passarà amb el meu braç, ni si es curarà bé o no», explica. Té por que li quedin seqüeles a la mà i a l’oïda, mentre veu passar els dies sense que sàpiga qui o quan li trauran el guix i la bena.

    Al marge de la Llei

    La de Samir és una de les conseqüències de l’absència de protocols d’actuació definits i la desinformació que es viu als centres de salut des de l’entrada en vigor del decret, per què el personal denega en múltiples ocasions l’assistència encara en les excepcions que contempla la llei. Això passa fins en una cinquena part dels casos d’aquest any que recull l’informe: a urgències (20), a menors (35) i a embarassades (14).

    Els altres grans afectats són les persones que van arribar a Espanya per processos de reagrupació familiar, majoritàriament gent gran que sovint pateixen malalties cròniques que requereixen un seguiment constant. Va ser el cas del pare de la Natàlia, a qui van denegar la targeta sanitària quan es van traslladar a viure a Lleó.

    «Quan vam arribar no estava tan malament, però al no tenir un seguiment mèdic el meu pare es va deteriorar a passos de gegant», recorda aquesta argentina nacionalitzada a Espanya. Va veure morir el seu pare perquè el país en el qual ella resideix des de fa 14 anys «el va deixar completament desatès».

    Castella i Lleó tampoc va realitzar modificacions particulars per intentar pal·liar les conseqüències del RDL, per la qual cosa les possibilitats d’aprofundir en buits o excepcions legals, si s’escau, eren mínimes. «Ells, amb la Llei a la mà, tenen raó. Però és un ésser humà», diu encara amb impotència.

    El passat mes de juliol el col·lectiu Jo Sí Sanitat Universal denunciava també casos en què la Seguretat Social havia privat d’assistència a persones sense targeta sanitària fins i tot en centres de salut i hospitals de Comunitats com Madrid, València o Jaén, on sí que hi ha lleis o instruccions per evitar l’exclusió. «L’únic que pot acabar amb aquesta exclusió és la derogació del decret», recordava el col·lectiu.

    Promeses incomplertes

    El reial decret va arribar gairebé de cop i volta, sense un debat social previ i gairebé sense discussions al Parlament, sota l’argument que perillava la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut. Quatre anys després i després de gairebé 2.500 casos documentats de persones excloses del sistema de Salut Pública per REDER, el Govern no ha presentat encara cap informe econòmic que doni suport a les mesures adoptades.

    «Tot el contrari. Retirant l’assistència estan generant un sistema sanitari més car, perquè la gent arriba amb malalties més avançades. Això és més car econòmicament i també en termes de salut», explicava a eldiario.es Marta Malo, integrant de Jo Sí Sanitat Universal. L’ONG, juntament amb altres col·lectius socials i defensors de drets humans, porta anys denunciant la vulneració dels drets dels afectats.

    Però no n’hi ha prou. Malgrat que la pressió va portar al Govern de Mariano Rajoy a assegurar al març de 2015 que començaria a aixecar les restriccions per garantir l’atenció primària a persones sense permís de residència (encara que sense tornar-los la targeta sanitària), un any i mig més tard encara no s’ha complert. El consens i les converses amb les comunitats autònomes per acordar un document comú d’atenció no existeixen i regions en mans del PP, com Melilla, segueixen aplicant el decret de la manera més restrictiva possible, denuncia l’informe.

    «Jo explico tot això perquè no vull que li torni a passar a ningú», diu la Natalia, que confessa que li costa compartir el seu cas. En la seva particular lluita contra la Llei l’última llosa va caure al juliol, quan el Tribunal Constitucional va avalar en una sentència el Reial Decret 16/2012 per no considerar inconstitucional el recurs que havia presentat el Parlament de Navarra. Mentrestant, REDER continua denunciant que les històries de la Natalia i el seu pare, del Fadoul o del Samir, «seguiran sent una realitat fins que la Llei no es derogui».

  • La Seguretat Social deixa a persones sense sanitat en comunitats amb lleis per evitar l’exclusió

    Aquest és un article publicat a Desalambre/eldiario.es

    Les ‘clavegueres’ de l’exclusió sanitària a Espanya en l’actualitat, ocultes i gairebé imperceptibles per a la majoria de les persones, solen tenir un punt en comú: l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS). És la conclusió d’un nou informe de la plataforma Jo Sí Sanitat Universal, que ha reunit casos de denegació d’accés al sistema de salut públic d’immigrants amb permís de residència i d’espanyols, en regions fins i tot que van aprovar normes per tornar la «universalitat» a les seves comunitats després de la reforma sanitària del 2012. «Però és que aquests casos parteixen de l’administració central, de la Seguretat Social», denuncia Marta Pérez, portaveu del col·lectiu.

    Amb la reforma sanitària de 2012, via reial decret (el 16/2012), el Govern va retirar les targetes sanitàries a centenars de milers de persones d’un dia per l’altre. «El que va fer va anar més enllà, va canviar el model sanitari d’un universal a un altre d’assegurança individual en el qual tens drets segons la teva edat, la teva situació laboral, la teva residència …», explica l’activista.

    El col·lectiu més visible dels exclosos van ser els immigrants sense permís de residència: ells només podien accedir als tractaments públics en certs supòsits (urgències, malalties infeccioses, menors i embarassades). Però no van ser els únics que es van quedar sense la targeta sanitària i per als altres -menys visibles i en supòsits molt específics- no hi havia excepcions.

    Els ‘altres’ exclosos són els ascendents reagrupats pels seus familiars (la majoria gent gran), les persones amb permisos de residència per circumstàncies excepcionals i sense feina, i molts migrants romanesos amb permís de residència, entre d’altres grups que destaca l’informe de Jo Sí. L’INSS (rebatejat com ‘Institut Nacional de Segregació Sanitària’ pel col·lectiu) centralitza la concessió de les targetes sanitàries i, en ser un organisme estatal, la seva actuació es deixa notar també en les comunitats insubmises al decret del Govern (com Catalunya, Andalusia i la Comunitat Valenciana, entre altres) i les que van decidir ampliar les excepcions per a immigrants irregulars amb programes socials (Galícia) i instruccions (Madrid).

    «Avui hi continua havent exclusió sanitària a nivell estatal, en comunitats amb normes o instruccions per a evitar-la, com a Madrid, València o Jaén per exemple», lamenta Marta Pérez. La Xunta de Galícia, per exemple, va crear un sistema de protecció per donar sanitat a immigrants en situació irregular i sense recursos (que justifiquessin més de sis mesos de residència) al qual no es poden adherir els migrants amb papers. En la llei ‘que regula l’accés universal a l’atenció sanitària a la Comunitat Valenciana’ s’esmenta específicament el supòsit dels immigrants sense papers, però no a la resta de col·lectius.

    Els que segueixen estant exclosos després dels «pedaços»

    Jo Sí destaca que, encara que en la pràctica alguns d’aquests grups exclosos aconsegueixin ser atesos per la sanitat pública, els «pegats» de les normes i programes regionals no els inclouen moltes vegades ni els garanteixen la cobertura sanitària sobre el paper. «I ja hem vist què passa en aquests quatre anys de decret, que acaba havent-hi exclusió, errors i falta d’informació que deixen a persones sense atenció sanitària», critica Marta Pérez.

    En el cas dels ascendents reagrupats, la justícia ha donat la raó a les famílies que han recorregut als tribunals i exigit la targeta sanitària. En aquesta situació s’han vist els pares de la Flor, el pare de l’Annie, la mare de la Clàudia, i la sogra de la Núria. Ara, a més, la Seguretat Social notifica Estrangeria quan veu un cas d’aquest tipus perquè revisi els papers dels afectats. Al pare de la Flor, de 83 anys, li han extingit els seus papers. «Costa entendre com es segueix denegant la targeta si hi ha diverses sentències, fins a Tribunals Superiors de Justícia, que diuen que aquestes persones hi tenen dret. No entenem per què fan passar a aquestes persones per un any de judicis perquè al final els reconeguin que tenien dret a la targeta», continua Pérez. Una de les últimes denúncies guanyades en els tribunals, aquest juny, va ser presentada per l’ONG SOS Racismo a Madrid.

    Altres grups, com els emigrants espanyols es veuen privats de la sanitat europea quan es muden a l’estranger més de 90 dies sense una feina fixa. L’INSS denega la targeta sanitària europea i els concedeix el certificat provisional substitutori, que només els cobreix l’assistència durant 90 dies (lluny dels dos anys del carnet europeu).

    La Sofia, madrilenya de 25 anys, va acudir aquest mes a l’INSS per demanar la targeta comunitària per viatjar a Itàlia, on passarà l’estiu. «Em van dir que no tenia dret perquè el meu contracte era temporal, no indefinit, i que només podia accedir al certificat», explica la jove a aquest mitjà.

    Encara que si els espanyols tornen a Espanya pots recuperar la seva targeta acudint a l’INSS, Jo Sí ha documentat casos d’intents de cobrament en el metge quan vénen només de visita.

    Jo Sí enfoca la seva denúncia contra l’exclusió sanitària en aquest organisme de la Seguretat Social, que segueix les ordres del govern central, per evidenciar que «els pegats» no acaben amb les diferents situacions d’exclusió que va provocar l’Executiu de Rajoy amb la seva reforma el 2012. El Govern es va desdir al març de 2015 pel que fa als immigrants sense permís de residència, als quals deia que permetria l’accés a l’atenció primària però no a la targeta. No ha creat encara el document promès per a ells.

    De la resta d’exclosos, amb papers i espanyols, el Govern no es pronuncia. «L’únic que pot acabar amb aquestes exclusions és la derogació del decret», repeteixen en el col·lectiu a favor de la sanitat universal.