Just Deploy It!

Etiqueta: Joc patològic

  • Contra totes les loteries

    Ja ho diuen que les loteries són els impostos (voluntaris) a la pobresa. Aquí parlarem especialment de La Grossa, la loteria catalana, però està clar que els arguments que s’exposaran són equivalents o fins i tot més punyents per a la loteria espanyola, amb molta més tradició i recapta, o qualsevol altra rifa que en un altre nivell pugui existir.

    Mirem primer la Viquipèdia per repassar un xic la història. «La Grossa de Cap d’Any és una rifa creada per Loteria de Catalunya i que se celebra en Cap d’Any des de 2013. L’organisme que se n’encarrega és l’Entitat Autònoma de Jocs i Apostes (EAJA), creada l’any 1986. L’objectiu de la Generalitat de Catalunya amb aquest sorteig era atraure part dels beneficis que aconseguia la rifa espanyola, ja que se celebra entre la Grossa de Nadal (22 de desembre) i del sorteig del Nen (6 de gener). Iniciada el 2013, Catalunya es va convertir en la primera comunitat autònoma a tenir la seva pròpia loteria nadalenca».

    Des que van començar les apostes per internet, la conseqüència major de la digitalització del joc, lligades a jocs de cartes (pòquer), partits de futbol, carreres d’animals o de motor, aquest mercat s’ha disparat suposant una forta competició a altres formes d’aposta -tota loteria ho és- de promoció pública i on, se sap i així es predica amb insistència, part dels beneficis es destinen a accions socials. El cas més notori, que no és estrictament públic, és el de l’ONCE que repeteix insistentment, a part de destinar els beneficis a discapacitats, allò de «quan tu hi guanyes, guanyem tots».

    En l’Observatori Espanyol de Drogues i Addiccions (OEDA) es pot trobar l’informe sobre addiccions comportamentals on es presenten dades del 2017, d’acord amb una enquesta en una mostra representativa de la població resident espanyola entre 15-64 anys, de la prevalença del joc amb diners, sigui en línia o presencial, així com la prevalença de l’anomenat joc problemàtic o del trastorn del joc. El joc online es dona més en els menors de 34 anys, mentre que el joc presencial en els majors de 35 anys. En tot cas, la prevalença en els darrers 12 mesos era de 3.5% en el joc online i de 59.5% en els que es jugaven els diners de manera presencial, cosa que permetia fer una estimació de més d’un milió de persones en el primer cas i de més de 18 milions de jugadors en el segon cas.

    El joc patològic

    Segons l’Informe de l’OEDA, quan el joc es converteix en el centre de la vida d’una persona, ocupant gran part de l’activitat diària, pensant en com jugar, quan o d’on treure els diners per poder jugar i s’és incapaç de deixar de jugar, tot i la conseqüències negatives que danyen seriosament les seves relacions familiars, laborals o personals, s’està davant del que es coneix com a trastorn del joc o joc patològic.

    Com bé diu l’Informe referit, «molts comportaments potencialment addictius, inclòs el trastorn de joc, troben la seva eina perfecta online. La immediatesa de la recompensa, la fàcil accessibilitat i accés 24 hores al dia, l’anonimat i l’entorn íntim que proporcionen les noves tecnologies, es converteixen en un instrument en el qual les persones donen curs a un comportament addictiu, facilitant el descontrol».

    Tant la Classificació Internacional de Malalties (CIM-10) com el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (en anglès la DSM–V, la bíblia de la psiquiatria) tenen criteris per la consideració del joc patològic, sigui dins dels trastorns del control d’impulsos o com, així ho fa la DSM-V, dins dels trastorns relacionats amb substàncies i trastorns addictius. El joc, però, ha de ser entès com un continu segons el grau d’implicació en el mateix, amb gent que juga molt ocasionalment i d’altres que ho fan amb més freqüència i més diners.

    Així, obtenir una puntuació d’1 a 3 en l’escala DSM-V porta a considerar el joc com a problemàtic (conducta de joc excessiva, experimentant algun problema derivat d’aquesta activitat, però sense un impacte molt significatiu, amb símptomes variats com tenir problemes familiars o sentir-se culpable per haver invertit massa temps o diners en un episodi de joc, etc.), amb una prevalença del 2%. Una puntuació ≥ 4 es consideraria trastorn del joc amb una prevalença del 0.5% en població 15-64 anys, podent diferenciar-se tres nivells: lleu (DSM-V≥4 i ≤5), moderat (DSM-V≥6 i ≤7) o greu (DSM-V≥8 i ≤9) amb prevalences 0.3%, 0.1% i 0.2% respectivament, xifres que s’han de considerar una infraestimació perquè no recull els ≥ 65 anys.

    Si considerem el joc al llarg d’aquest continu quant al grau d’implicació de l’individu, està clar que es poden experimentar conseqüències negatives, siguin financeres i socials. El dany pot coincidir amb altres situacions difícils de la vida o presentar-se en persones amb alguna mena de predisposició a les addiccions. Si més no, s’ha constatat un major consum d’alcohol i tabac en aquells individus que realitzen un possible joc problemàtic o patològic.

    Els danys pròpiament relacionats amb els jocs d’atzar poden afectar diversos dominis de la vida d’una persona, inclosos els financers i els problemes de salut, efectes psicològics (emocionals, angoixa, addicció) i conduir a un deteriorament de les relacions socials. Pot influir, doncs, en múltiples nivells, des dels danys relacionats amb el joc i restringits al jugador o la seva família fins a estendre’s als amics, el lloc de treball i sobre la comunitat i societat.

    A causa d’aquestes influències negatives i significatives en la salut de l’individu i en la salut de la població, el joc s’ha de considerar un problema important de salut pública. Tanmateix, l’impacte del joc sobre les societats pot ser tant positiu com negatiu, depenent de diversos factors, inclosos els entorns dels jocs d’apostes, la disponibilitat per jugar, les polítiques públiques sobre el joc i si els ingressos pel joc es deriven localment o en altres jurisdiccions i com s’utilitzin aquests guanys.

    De moment, no s’ha sabut trobar cap estudi en el nostre context sobre el cost sanitari del joc o, més rellevant encara, sobre el cost social del joc. Tan sols s’ha localitzat un estudi que, publicat en el Journal of Gambling Studies, i d’acord amb els estudis de prevalença a Espanya, examina més a fons els danys provocats per joc online, constatant-se que el joc en línia té un impacte significatiu en les probabilitats de patir un trastorn del joc i que aquest empitjora, com és d’esperar, a mesura que augmenta la participació en el joc online. Si veritablement els guanys (socials) són superiors a les pèrdues (personals i socials) sols es podrà determinar mitjançant un estudi econòmic apropiat que incorpori tots els impactes (positius i negatius) del joc.

    Les loteries públiques i algunes xifres

    Recuperem La Grossa i tornem a casa nostra. Diguem que en el cas català, amb aquesta loteria, han passat coses curioses, com que un any (2014) el primer premi quedés desert, la qual cosa va obligar a introduir correccions per evitar que es repetís un atzar com aquest. Diguem també que, com en els bons patriòtics, la fidelitat de la gent al país és extraordinària i molt meritòria, la qual cosa ha permès que s’introduís, a part de la Grossa de Cap d’Any, la Grossa de Sant Jordi (2017) i la Grossa de Sant Joan (2019). En faltava una com a data assenyalada, i enguany s’ha introduït La Grossa de l’Onze de setembre (2021).

    Aquesta Grossa catalana, no cal dir-ho, s’anuncia abundantment en els mitjans de comunicació, especificant-se sempre, com una virtut diferenciadora, que els seus guanys van destinats íntegrament a obres socials sense massa especificacions, però hom pot pensar que siguin serveis socials per la infància, persones grans o discapacitats. Sempre m’ha sorprès que, quan s’esmenten les bones causes que es financen amb les loteries, mai s’esmenti la cura dels ludòpates o, si més no, el suport econòmic a les unitats (d’aguts) de ludopatia que alguns hospitals públics mantenen. En aquest cas, el finançament d’aquests serveis que seríem més de caràcter sanitari correspon al Departament de Salut.

    Michael J Sandel, en el capítol dedicat a les loteries estatals americanes del seu llibre «Filosofia pública» (DEBATE, Barcelona, 2020), introdueix el que considera el canvi més transcendental produït en les finances públiques americanes d’ençà que es va introduir l’impost sobre la renda: la proliferació «desenfrenada» de les loteries estatals. Sandel afegeix que d’ençà de la seva legalització, aquestes loteries s’han convertit en la font d’ingressos de les administracions estatals que tenen un creixement més ràpid. Això als EUA i no sé si veritablement és aplicable en altres contextos, però si podem afirmar que aquí La Grossa ha passat d’efectuar-se un sol cop a l’any a quatre i això ha comportat, com no podia ser d’altra manera, una major recapta (39.449 milers d’euros el 2019), fora de l’ensopegada del 2020 (caiguda del 22%) explicable per la pandèmia. Per tant, si més no, l’afany recaptador -i les xifres no ho desmenteixen- segueix ben present.

    D’interessos, principis o valors

    Els promotors de les loteries i jocs d’atzar, diguem de caràcter públic, argumenten que suposen una forma indolora, voluntària, de recaptació de fons per a serveis públics necessaris i que així no s’ha de recórrer a apujar o introduir nous impostos. Hi ha també el vessant d’entreteniment, sempre lloable, fora de quan el joc passa a ser problemàtic. Després hi ha encara també l’argument d’arrossegament, en el sentit de generar negoci pels establiments que venen les butlletes o disposen de les terminals per jugar i l’impacte en llocs de treball (directes i indirectes).

    La memòria del 2020 d’EAJA, en el resum en xifres i pel conjunt de jocs que gestiona, anota la destinació dels beneficis, el 100% d’aquests, a programes socials a Catalunya. En aquesta síntesi numèrica i pel mateix any consta que a les arques públiques van a parar 3,5 milions € en impostos (IVA suportat) i 8,9 milions € que s’emporta el Departament de Treball, Afers Socials i Família. L’impacte laboral el xifra en 24 directes i 74 indirectes. Com bé recull la memòria 2020 recull, 27,6 milions d’euros són destinats a premis en jocs generalistes, el 54% del recaptat (el percentatge era més alt en anys anteriors).
    Les loteries estatals, diu Sandel, són monopolis i ho són perquè l’organització privada de jocs numèrics no està permesa als EUA. Per això, a Las Vegas, on hi ha una gran competició entre els casinos, les màquines escurabutxaques i les taules de blackjack, paguen al volant del 90% de la recaptació en premis. Les loteries estatals, als EUA, sent monopolis, paguen al voltant del 50%, molt proper al 54% d’aquí. Hom es pot preguntar, com es fa Sandel, que si la loteria és un negoci legítimament moral (com una tintoreria), per què no pot obrir-se a l’empresa privada? Ben cert que aquesta ja administra altra mena de jocs d’atzar. I si és un negoci moralment censurable (com la prostitució), aleshores com pot ser que l’estat sigui una part implicada tan important? Per què tanta promoció?

    Hi ha qui defensarà les rifes i loteries amb l’argument de les llibertats individuals (en adults capacitats, sense coacció de cap mena), etiquetant els seus contraris de paternalistes que tracten a la gent com infants. Obliden, però, el paper addictiu que hi ha al darrere i on, a més d’un possible perjudici a un tercer (parella, família), hi ha un perjudici sobre un mateix que pot arribar a ser -i no parlem metafòricament- ruïnós. L’addicció pot actuar independentment de la classe social a què es pertanyi, tot i que l’objecte de l’addicció pot diferir substancialment. Sempre s’ha fet broma que els més benestants juguen a borsa o al sofisticat casino -amb èpoques que semblava que no hi havia diferència entre l’una i l’altra- i els més -i molts més- malestants s’ho gasten en loteries i màquines escurabutxaques. El mateix passa amb les begudes alcohòliques i les drogues considerades il·legals on sempre hi ha, en qui consumeix, alguna distinció de classe.

    La loteria pot ser vista com un impost voluntari i que, a més, entreté, fins que s’examinen les conseqüències que se’n deriven. La mateixa publicitat de les loteries -n’hi ha prou amb veure els anuncis-, s’adrecen a la classe treballadora, com si amb elles la gent pogués realitzar el seu somni i sortir de la seva condició. Com quan et venen el somni que si guanyes no hauràs de treballar mai més, faràs la volta al món o et compraràs un d’aquells cotxes que fan aixecar els ulls i deixen a la gent bocabadada. Fins i tot, diu Sandel, els anuncis de les loteries solen concentrar-se en els primers dies de mes que és quan les pensions i els subsidis d’ajut social són abonats. No he comprovat si és així també aquí, però molt em temo que sí, doncs ja m’havien parlat d’una major afluència de gent als bingos a principis de mes. Si acceptem això, l’impost (voluntari) als pobres, aleshores les loteries i els jocs d’apostes públics, per molta finalitat social amb què es vulguin revestir al darrere, suposen un mode clarament regressiu de recaptació, és a dir, més perjudicial per qui menys té.

    Per acabar…

    Hi ha una loteria ineludible, la loteria natural. Ningú pot escollir els progenitors que les persones tenen, amb els gens que s’hereten, com tampoc el lloc de naixença. Natura (nature) i criança (nurture) estan estretament enllaçats. Sent una loteria inevitable no vol dir que els humans no puguin fer-hi res. Precisament és sobre aquesta loteria natural que els serveis sanitaris, socials i educatius, que entre tots ens dotem, han de fer els majors esforços procurant contrarestar els perjudicis en aquells que podríem considerar perdedors, els més desafavorits.

    Sandel argumenta que en seguir les administracions públiques publicitant el joc en el seu afany recaptador, malgrat que destinin una part dels ingressos a polítiques socials, s’està transmetent un missatge contrari a l’ètica, força calvinista tot sigui dit, del treball, del sacrifici i la responsabilitat. S’estan promovent uns valors completament oposats als que s’haurien de fomentar. Aquesta és la corrupció cívica que esmenta Snadel: la degradació de l’esfera pública.

    Algú defensarà que altrament, sense les loteries i les rifes d’aquí, de Catalunya, els diners sortirien per omplir altres arques, però els principis són els mateixos i, en tot cas, el greuge sols es fa encara més gran i perniciós en les loteries de major tradició i recapta com és el cas de l’espanyola. Les seves conseqüències, difícilment mesurables en tractar-se més que no pas de raons materials si no de valors poden ser extraordinàries, tant sobre els individus com sobre la col·lectivitat. Somiar, però, tenir esperances per molt improbables que siguin, fer-se (vanes) il·lusions, segueix sent un tret distintiu (fortalesa i debilitat) dels éssers humans.

    Referències

  • Com intervenir des d’un plantejament de salut pública el joc patològic i l’addicció als videojocs?

    El joc patològic o trastorn del joc ha estat identificat com un problema emergent de salut pública a escala global. Els estudis realitzats en els darrers vint anys han observat un augment de la seva prevalença, provocat per un increment dels diferents tipus de jocs d’atzar, sobretot entre els joves. L’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) ha elaborat un informe que proposa recomanacions d’intervenció basades en l’evidència per abordar, des d’un plantejament de salut pública i en l’àmbit de la ciutat, el joc patològic o trastorn del joc i l’addicció als videojocs.

    En el document l’ASPB proposa, en primer lloc, augmentar el coneixement de l’impacte del trastorn del joc i l’addicció als videojocs a la ciutat de Barcelona. Així mateix, proposa impulsar canvis en la legislació vigent per limitar el nombre de locals de joc i apostes, limitar-ne l’accessibilitat (en línia i presencial) i restringir la venda d’alcohol en els locals de jocs d’atzar. L’informe també recomana desenvolupar intervencions preventives en infants i joves en centres educatius així com implementar intervencions específiques dirigides als col·lectius vulnerables i amb major risc. Pel que fa a l’àmbit assistencial, l’ASPB proposa vetllar perquè la xarxa sociosanitària pública conegui i implementi les diferents intervencions de prevenció indicada existents. Finalment, es recomana augmentar l’evidència de l’efectivitat de les intervencions a la ciutat de Barcelona mitjançant l’avaluació dels programes i polítiques que s’implementin a la ciutat.

    En resum, l’objectiu d’aquest informe és elaborar recomanacions d’intervenció basades en l’evidència per abordar el joc patològic i l’addicció als videojocs com a problema de salut pública. Bàsicament el plantejament de salut pública implica que les recomanacions s’orienten a la millora de la salut de la població, a partir de la intervenció de diferents agents, i utilitzant eines apropiades per la protecció i promoció de la salut i la prevenció de la malaltia i dels seus riscos. A més, es contempla des d’un abordatge d’equitat, tenint en compte les desigualtats que puguin existir, així com prevenient no crear-ne de noves

    Segons l’últim informe fet pel Observatorio Español de las Drogas y las Addicciones publicat l’any 2017, un 0,4% de la població espanyola de 15 a 64 anys realitzaria un possible joc problemàtic i un 0,3% presentaria un possible trastorn del joc l’any 2017. Les conseqüències del trastorn del joc i l’addicció al videojoc són diverses, conseqüències en salut i socials, i tenen un impacte tant a nivell individual com col·lectiu. Així mateix, el joc patològic és un trastorn multifactorial. Entre els factors de risc individuals destaca el gènere i l’edat i entre els factors de risc ambientals els més rellevants son residir en un barri de nivell socioeconòmic desafavorit així com un major i fàcil accés al joc.

    Context actual a Barcelona

    El Pla d’acció sobre drogues de Barcelona 2017-20 va incloure per primera vegada les tecnologies en relació amb el risc de joc patològic. Dins la línia estratègica 3 explicaven que s’havia de «mantenir el Servei d’Orientació sobre Drogues (SOD) com un servei d’assessorament, atenció i orientació per a adolescents i joves que han iniciat consum i/o fan un ús problemàtic de les tecnologies (especialment joc patològic) i per a les seves famílies a partir del model d’intervenció breu». També es parlava d’ampliar la cartera de serveis del CAS Horta-Guinardó, com a centre especialitzat d’atenció a la població adolescent i jove, per donar resposta a les addiccions comportamentals amb especial atenció al joc patològic lligat a les tecnologies.

    A més a més del Servei d’Orientació sobre Drogues (SOD) i del Centre d’Atenció i Seguiment a les Drogodependències (CAS) Horta-Guinardó, hi ha altres institucions i organitzacions que es dediquen a la prevenció i el tractament del joc patològic a la ciutat de Barcelona. Existeixen associacions que orienten i donen suport a jugadors patològics, així com a les seves famílies, com per exemple Projecte HOME
    o l’Associació d’Ajuda a Famílies amb Ludòpates. També hi ha fundacions dedicades a la recerca, com IDELTA, o a la recerca i a l’atenció directe, com Atenció i Investigació en Addiccions (AIS), així com hospitals amb unitats dedicades al tractament del joc patològic, com són l’Hospital Clínic, Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Hospital Sant Joan de Déu i l’Hospital Bellvitge.

    Barcelona vol augmentar el coneixement pel que fa al joc patològic i a l’addicció als videojocs. Per això, afirmen dins l’informe, és necessari millorar l’obtenció d’informació a través de l’enquesta de salut de Barcelona, incorporant nous ítems que permetin mesurar la magnitud d’ambdues problemàtiques, així com identificar-ne el perfil de les persones amb major risc. També incloure en l’enquesta Factors de Risc en Estudiants de Secundària (FRESC) els ítems en relació al trastorn del joc i l’addicció als videojocs, degut a les diferencies observades en l’ús del joc dels adolescents i joves respecte els adults, especialment pel que fa al joc en línia.

    Un altre punt seria incorporar en el sistema d’informació de vigilància (SICAS) informació sobre les persones que acudeixen al CAS per comportaments relacionats amb el trastorn del joc. Paral·lelament, realitzar l’inventari i el mapeig delslocals de joc presencial de la ciutat de
    Barcelona (bingos, cases d’apostes, casinos, etc.).

    Prevenció des de 4 àmbits

    Definir el marc dels factors que condicionen l’aparició d’una problemàtica és un pas previ essencial per a definir l’estratègia. Així, l’informe de l’Agència de Salut Pública de Barcelona que reuneix recomanacions per abordar el joc patològic a la ciutat de Barcelona ha fet un llistat amb diverses propostes d’accions des de quatre pambits de prevenció.

    Un d’elles és la prevenció ambiental: mesures dirigides a modificar l’entorn físic, social i econòmic per la prevenció del joc problemàtic, el trastorn del joc i l’addicció als videojocs. Una proposta dins aquest àmbit seria per exemple promoure i impulsar canvis en legislació i normativa vigent per establir mesures que limitin i controlin la proliferació d’establiments i cases d’apostes presencials, no únicament mitjançant la regulació dels criteris per atorgar les llicències sinó limitant el nombre d’aquestes.

    Un segon àmbit és la prevenció universal que es refereix a mesures dirigides a població general, independentment del seu nivell de risc, amb l’objectiu de mantenir l’ús del joc a nivells baixos, i per tant, de no risc. Aquí proposen augmentar el coneixement sobre el joc patològic i les diferents problemàtiques associades a aquest en la població general mitjançant campanyes de sensibilització o desenvolupar una estratègia de prevenció universal en el camp educatiu basada en l’evidencia i en experiències properes al nostre context.

    També parlen sobre prevenció selectiva, és a dir, mesures dirigides a persones o col·lectius que estan en una situació d’especial risc de desenvolupar problemesrelacionats amb el joc i els videojocs. O sobre prevenció indicada: mesures dirigides a persones que ja experimenten els primers símptomes d’un possible trastorn del joc i l’addicció als videojocs. Això implicaria vetllar perquè els diferents recursos de la xarxa socio-sanitària pública coneixin i implementin les diferentsintervencions de prevenció indicada existents.

  • «Les dones aposten per omplir la seva soledat»

    Sandra Cuevas fa 21 anys que tracta addictes al joc. Psicòloga de l’associació de tractament d’addicció al joc Ajupareva, a Valladolid, Cuevas mira cada dia a la cara dels efectes del joc en la població. En els casos més extrems ho veu a la presó de Villanubla, on acaben alguns ludòpates per robatoris o estafes per pagar deutes o continuar jugant. Durant la conversa, la psicòloga adverteix reiterades vegades com és de fàcil caure en el joc (no necessàriament en la ludopatia), com de difícil que és detectar l’addicció per a les persones properes a un ludòpata i introdueix una variable de gènere: les dones també juguen, explica, encara que pugui semblar que no perquè estan invisibilitzades. I és que elles mateixes es fan invisibles per l’estigma social que té per a una dona gastar els diners “dels seus fills” (segons les jutja la societat, encara que per a ells no apliquin aquests criteris) i perquè les seves motivacions per jugar són diferents de les dels homes, normalment lligades a la solitud i en edats més avançades.

    Per què juguem?

    S’han fet molts estudis. Els més joves sobretot comencen a jugar per intentar aconseguir diners. Sobretot els homes, perquè hi ha una diferència molt clara amb les dones. Elles ho fan per omplir el seu buit, la seva soledat o sentiment de depressió en molts casos. Els homes ho fan també per l’excitació del joc i aquesta visió econòmica. En una enquesta que hem passat al grup jove que tenim, ens deien que la majoria jugaven per superar l’avorriment -una cosa que crida l’atenció en un jove-, per tenir més diners i perquè ho feien tots els seus amics. Ara ho veuen com una forma d’oci, sobretot les apostes esportives. Queden, aposten… La majoria no acabarà sent ludòpata, però algú sí. Comencen jugant junts, però acaben anant-hi sols.

    Dius que les dones tenen diferents motivacions per començar a jugar. A què es deu?

    La dona comença a jugar per un buit, per un sentiment de solitud. Tenen un estigma important i per a elles reconèixer-ho és molt més difícil. Vénen un 9% de dones a l’associació i sabem que el nombre de ludòpates és més gran, no només cal anar a un bingo als matins… La ludopatia és una cosa més d’homes, en dones està més mal vist. Ara està canviant, però elles solien venir soles, mentre que ells vénen amb la seva parella normalment. I les dones vénen més grans.

    I juguen a diferents jocs.

    Juguen sobretot al bingo i a les màquines, encara que això menys perquè les veu tothom al bar. És veritat que ara estan sorgint ludòpates de bingo en línia. En les xerrades que dono a instituts, quan trec un bingo en línia, molts xavals em diuen: “A això juga la meva àvia”. D’aquí sorgirà un nou problema, encara que tant de bo m’equivoqui.

    Per què està socialment mal vist per elles?

    Hi ha un estigma important perquè se les veu més com vicioses, malgastadores, males mares si tenen fills. Entre els professionals, fins i tot. L’any passat comentàvem el cas d’una dona i els mateixos companys preguntaven on era el fill i qui feia el menjar. Nosaltres mateixos ens vam adonar que això no es fa amb els homes. Hi ha un estigma, està més mal vist que les dones es juguin els diners. Això està canviant perquè hi ha dones que estan sortint als diaris o les televisions i això és clau per facilitar el tractament a moltes més.

    Hi ha un perfil de risc o unes característiques que et facin més procliu a caure?

    Hi ha factors de risc, com la baixa autoestima. Quan són persones que no saben dir que no, és una cosa que hem de treballar amb els joves. Són persones amb una alta impulsivitat que cal treballar durant la teràpia. Tenen estats depressius, recerca de sensacions noves… L’ambient familiar influeix també, encara que ara això no és tan important. Ens arriba gent de famílies estables, però que busquen noves sensacions i que els excita el joc. Però sobretot són persones que no saben tolerar la frustració i davant de qualsevol problema comencen a jugar. Tot i que el perfil del ludòpata ha canviat molt en els últims anys. Abans era una persona molt narcisista, egocèntrica. Ara són xavals amb una personalitat molt estructurada, però amb una immaduresa i un pensament fantasiós que els porta a la ludopatia.

    A què diria que es deu aquest canvi en el perfil? A una major facilitat d’accés al joc?

    Hi ha una facilitat d’accés terrible al joc, a tot arreu hi ha cases d’apostes prop dels instituts i els llocs d’oci dels joves. Aquest és un altre dels problemes, s’associa el joc a l’oci i els xavals queden per apostar. La facilitat per jugar -es pot apostar 1 euro-, l’horari d’obertura -les cases d’apostes estan obertes tot el dia-, el mòbil també, no me’n puc oblidar, es pot apostar en qualsevol moment, lloc i hora. Sempre poso l’exemple que abans calia posar una excusa per anar a jugar. Un jugador d’escurabutxaques havia d’inventar-se alguna cosa per estar fora tres hores. Però un jugador en línia no ha d’inventar-se res, pot estar a casa amb el mòbil al costat dels seus pares apostant sense que ningú se n’adoni.

    Com definiria la ludopatia quant al seu impacte social?

    Considero que és un dels majors problemes que tenim amb la nostra joventut. Estan perdent quantitats de diners terribles, i no és només la conseqüència econòmica. És en l’àmbit personal, escolar, social. El joc patològic, l’addicció, té unes conseqüències terribles. S’aïllen dels altres, perden feines… Són persones molt formades les que vénen amb aquest problema i acaben perdent-ho absolutament tot pel joc. No tots acabaran com a jugadors patològics, però els que ho fan és terrible. Arriben [a la teràpia] amb un sentiment de tristesa, de culpa, de soledat… Amb uns deutes molt diferents dels que juguen a les escurabutxaques, molt més grans en les apostes esportives, tot i que sovint són estudiants que no tenen diners. Acaben demanant préstecs, targetes de crèdits que han de pagar els pares…

    Per què són més grans deutes? Perquè és més fàcil jugar?

    Es comença a jugar com a forma de diversió per aconseguir diners per la facilitat que ofereix, i acabes jugant per recuperar el perdut. El ludòpata sempre està jugant. Si guanya, per seguir la ratxa. Si perd, per recuperar el perdut. Mai deixa de jugar. El ludòpata, encara que guanyi molts diners, s’ho torna a jugar, a més en el moment.

    Hi ha senyals a les quals hem de parar atenció?

    Hi ha signes d’alerta que ens poden fer pensar que algú té una ludopatia. Són coses com la irritabilitat, fer-se més esquerp, expressar menys emocions, comunicar-se menys… Que són típics de qualsevol adolescent també. Però si són més grans del normal, per dir-ho d’alguna manera, i s’ajunten amb la mentida i l’ocultació que és una de les bases del ludòpata, que menteix molt… És molt difícil per a una família detectar, sobretot, una addicció a les apostes esportives perquè el noi segueix sent una persona normal, fent vida, sortint amb els amics… No es veu com una addicció i quan apareix pot venir amb més coses, com que no hagi anat a classe en tot l’any o que ho hagi suspès tot. A més, es desenvolupa molt de pressa aquest tipus de ludopatia. Hi ha altres que triguen més, però aquí el temps de latència [des que es comença a apostar fins que apareix la ludopatia] és molt curt.

    Això és característic del joc en línia, de la societat moderna…?

    Parlem de les apostes en general. És veritat que l’online comporta més riscos per l’accessibilitat, però ho és per totes. La velocitat de l’aposta és un altre dels grans perills, poden passar dos minuts des que s’aposta fins que se sap el resultat. No cal esperar 90 minuts a què s’acabi el partit. Van apostant en un partit de futbol a un córner, una falta… Cada vegada es pot apostar a més coses i la possibilitat de guanyar diners molt ràpid a un cost molt baix hi és. I és veritat que es pot guanyar, hi ha xavals que ho fan. El perill és que ho guanyin, hi tornin a jugar pensant que ho guanyaran una altra vegada i ho perdin.

    Què et sembla el projecte del Ministeri de Consum relatiu a limitar la publicitat de les cases d’apostes?

    Em sembla un bon començament. Espero que estiguem davant d’un canvi imminent i es facin coses, hi ha hagut reunions importants. La publicitat és un dels principals factors. Encara que diferents estudis diuen que no afecten tant els xavals, però el bombardeig és terrible. Jo acostumo a preguntar als nois si els semblaria normal que, durant els anuncis d’una pel·lícula a la televisió, els diguessin tota l’estona que beguin alcohol. Deien que no. Doncs és el mateix amb les apostes i les quotes en els esports.

    Fins on arribaria amb la regulació de les cases d’apostes?

    És una resposta arriscada. Caldria limitar l’horari almenys, que obrissin més tard i menys temps. No poden estar obertes tot el dia a la banda d’un institut. Seria un començament. També restringir l’entrada. Encara que se suposa que demanen el DNI, molts menors ens diuen que segueixen entrant, el que ens fa pensar que no està tan restringida. Ens segueixen arribant menors que juguen i el joc està prohibit.

    Entenc que serà més fàcil per als menors el joc online.

    També et demanen el DNI. Però ho fan igual, amb el d’un amic o el dels seus pares. Gairebé 140.000 nois d’entre 14 i 18 han jugat en línia en l’últim any, segons l’informe Estudes. I el 20% dels menors de 14 ja han provat les apostes de manera presencial o online, segons la FAD.

    Com es tracta a algú amb problemes en el joc?

    La primera part del tractament és fer una acollida. I això ho fa sempre un malalt en rehabilitació i un familiar. Intentem que sigui una persona més o menys de la seva edat. Amb aquesta acollida el pacient se sent identificat. La segona part és l’estudi psicosocial, es fa una història clínica, per què juga i a què. Es fa una bateria de test, després passen a la consulta amb el psiquiatre, que fa el diagnòstic i deriva a la psicòloga que correspongui. I després van a les teràpies. Hi ha un grup específic de dones, un altre de joves. I des de fa temps hi ha un grup d’iniciació abans de les generals. Es fa perquè els resulti més fàcil. Però la teràpia base de l’associació és la de grup. Després tenim les individuals, en què treballem les distorsions cognitives que es donen amb el joc, tipus “jo controlo el joc”.

    És la ludopatia una addicció més difícil de detectar per la pròpia persona que la pateix? Dic, per exemple, els fumadors saben que són addictes. Després faran alguna cosa o no per posar-hi remei. No sé si passa el mateix amb el joc.

    La majoria ve amb un nivell de consciència de la malaltia molt baix. La majoria -en les apostes esportives, sobretot- creuen que controlen el joc. Que saben de futbol, ​​d’estadística. Gairebé tots vénen empesos per la família, és molt estrany que vingui un addicte reconeixent que té un problema. Després de vegades estan desitjant que els enxampin, però reconèixer-ho i demanar tractament és molt rar, sobretot per aquesta il·lusió de control pel que fa al joc, especialment els més joves.

  • El joc i les apostes ja formen part de l’oci habitual del jovent

    Que la proliferació de cases d’apostes als carrers de l’Estat és un problema greu ja poca gent ho discuteix, més enllà de la patronal que defensa els interessos del sector del joc. I ara ho fa més que mai, precisament després de la creació d’un Ministeri de Consum que s’ha fixat, entre les seves tasques, la regulació d’aquest tipus d’activitat. El joc i les apostes ja formen part de l’oci habitual del jovent, per als quals suposa un risc, en especial per als menors d’edat.

    La Fundació d’Ajuda contra la Drogaddicció (FAD) acaba de presentar un estudi qualitatiu sobre la percepció que tenen noies i nois d’entre 18 i 24 anys sobre el joc i les apostes, sobre quins són els seus hàbits, com comencen a jugar o si perceben i com quins són els riscos als quals s’exposen. Segons les seves conclusions, els joves, a banda de començar aquesta activitat quan encara són menors, la perceben com una part més del seu oci, comencen realitzant-la en grup, de manera que socialitzen pèrdues i guanys, i s’hi dediquen per diversió.

    L’enquesta ESTUDES, realitzada dins del Pla Nacional contra la Droga, va dedicar en la seva última edició un espai al joc i les apostes. L’estudi, centrat en població de 14 a 18 anys, donava ja fa unes setmanes la xifra que el 2018 el 30,7% dels nois enquestats havia jugat de manera presencial en l’últim any (el 2016 el percentatge era del 21,6%), mentre que els qui jugaven online suposaven un 17,4%, enfront del 10,2% de 2016. El percentatge de noies havia passat del 5,4 al 15,3% i del 2,5 al 3,6% respectivament. Segons la FAD, les noies, principalment, han augmentat la seva activitat en el joc i les apostes per igualació amb els seus companys nois.

    Les enquestes i grups de discussió realitzats per la FAD aclareixen que les i els joves espanyols entren en aquesta activitat sense apostar diners, sinó que accedeixen a quotes i bons de diners ficticis i que no poden canviar-se. I ho fan per la il·lusió de guanyar i per demostrar que tenen certes habilitats a l’hora de jugar. Com és habitual amb moltes activitats en la joventut, la introducció es fa dins del grup de parells, amb algun germà o germana i, fins i tot, a través de la parella.

    Segons recull l’estudi, sembla bastant senzill per al jovent accedir a locals d’apostes malgrat ser menors d’edat. Segons afirmen alguns testimonis, «hi ha llocs on no et demanen el DNI, hi entres i no passa res. Això està a l’ordre del dia. Allà on vas, sempre hi ha algun menor».

    Segons les responsables de l’estudi, Beatriz Martín, secretària general de la FAD, i Eulalia Alemany, directora tècnica de la fundació, alguns dels reptes que cal tenir en compte per evitar que aquesta situació pugui derivar en importants problemes com la ludopatia a edats primerenques, és necessari que les famílies exerceixin un major control de les activitats que els seus fills i filles amb les tecnologies; que augmenti la sensibilització dels riscos i les conseqüències que assumeixen els joves a l’hora de jugar; que hi hagi un major control en els nuclis urbans sobre les llicències que es concedeixen a l’obertura dels locals d’apostes; tenir la mirada posada en el desenvolupament de jocs que utilitzen les mateixes lògiques que les apostes encara que no utilitzin els diners; i una substantiva millora de les eines d’avaluació de la incidència del joc i les apostes entre la població jove.

    Un cop s’ha començat a jugar, l’habitual és que la motivació econòmica vagi guanyant pes enfront d’altres, com la diversió. Si s’aposta, a més de perdre, és possible guanyar diners. La FAD alerta que aquesta motivació pot derivar en pretensions majors, com aconseguir independència econòmica de la família.

    Als riscos relatius a la possibilitat de tenir problemes com l’addicció al joc, se suma l’accés més o menys fàcil al consum d’altres substàncies en els locals d’apostes, «sobretot –apunten des de la FAD– quan el joc és grupal o social». Segons els i les joves que han participat en l’estudi, és relativament freqüent que en els locals d’apostes es consumeixi alcohol gratuïtament. Els diners que no es gasten en beguda, s’aposten.

    «Per nosaltres pot arribar a ser un problema de salut pública», comenta un psicòleg que ha participat en l’estudi de la FAD. Quelcom que ara la Comunitat de Madrid, per exemple, sembla haver entès, ja que ha paralitzat les noves llicències d’obertura de locals d’apostes a la regió.

    Per als joves existeixen, d’una banda, els jocs de pur atzar i, per l’altra, aquells en els quals cal saber per poder guanyar, com les apostes esportives o jocs de cartes com el pòquer. El problema d’aquesta segona percepció és la generació de l’expectativa d’una possible «professionalització» de qui juga o, si més no, «fantasies intermèdies» que poden alimentar el joc, segons recull l’informe de FAD.

    Un altre dels problemes que apareixen en l’estudi és l’escassa percepció de noies i nois sobre la possibilitat de caure en la ludopatia. Creuen que no tenen res a veure amb aquesta mena de consums perquè quan juguen ho fan de manera visible i en grup, aquesta activitat únicament té riscos econòmics, i creuen que per acabar sent addictes és necessari un temps prolongat d’exposició al joc.

    Bombardeig publicitari i poca informació

    Les persones joves tenen clar que la publicitat sobre apostes es dirigeix a ells directament com a col·lectiu i la qualifiquen de bombardeig. Aquest és un altre dels punts forts dels qui critiquen la proliferació de cases d’apostes, així com les pàgines web de joc. Per no parlar de l’aparició en aquestes campanyes de personatges públics amb més o menys impacte entre el jovent, com esportistes o estrelles de la televisió i el cinema.

    En aquest sentit, tenen clar que la publicitat exagera les possibilitats de guanyar en les apostes, així com reforça la idea del «jugador d’èxit» (una figura molt masculinitzada, asseguren des de la FAD) i que centra el focus en la part lúdica del joc i les apostes, obviant la part més arriscada. A aquest bombardeig se suma la percepció que tenen de la falta d’informació i educació sobre els riscos del joc. Això sí, afirmen que la informació, si més no en els moments inicials de l’activitat, no és tan necessària.

    Tota la situació descrita ve a alimentar-se, a més, en el context tecnològic actual, que afavoreix les apostes i el joc amb la utilització de diferents dispositius. Sembla que les famílies estan més preocupades per la quantitat de temps que els seus fills i filles dediquen als mòbils i no tant pel què fan durant aquest temps.

    Encara que les dades d’ESTUDES mostren una menor quantitat de menors que utilitzen les tecnologies per jugar, el joc online, recull la FAD, ajuda a multiplicar l’hàbit i dificulta la capacitat de control (és a dir, el temps que es dedica al joc, o la identitat i edat dels que hi participen, ja que saltar-se aquests controls és senzill).

    En aquest sentit, Eulalia Alemany va destacar durant la presentació de l’estudi la decisió del govern britànic de prohibir l’ús de les targetes de crèdit en els jocs online per evitar l’endeutament entre els qui utilitzen aquesta modalitat d’apostes.

    Ara falta saber quines seran les decisions que prendrà en aquest assumpte el nou Ministeri de Consum, liderat per Alberto Garzón, el qual ja ha manifestat la seva voluntat de regular la publicitat de les cases d’apostes, perquè la ludopatia “és un problema de salut pública”. I també falta saber com s’aniran desenvolupant les legislacions autonòmiques sobre aquest assumpte, ja que la legislació sobre els jocs d’atzar està transferida des de fa molts anys als governs autonòmics.

  • Joves i addicció a les apostes en línia

    El sector del joc en línia ha entrat amb pas ferm en el món de les noves tecnologies. Avui dia disposem d’aplicacions cada vegada més modernes que ens presenten jocs amb escenaris originals i atractius, fent que el joc en línia sigui enormement accessible i disponible en qualsevol dispositiu.

    Aquest escenari –adolescents i joves, i l’ús massiu del mòbil– permet l’accés a continguts i activitats que abans estaven reservades només als adults, o almenys el seu accés estava més protegit i regulat. Tot i que estem davant d’unes generacions que es diverteixen i es relacionen a través de plataformes digitals, amb un gran maneig d’aquestes, també estan exposats als seus riscos quan el joc es converteix en una necessitat que afecta el seu dia a dia: escola, família, relacions, conductes i hàbits.

    A més, el joc en línia compta amb un gran desplegament de mitjans en la seva promoció, on la població adolescent pot ser considerada com el públic més indefens davant la persuasió que exerceix la publicitat. Aquesta transmet missatges en què es normalitzen les apostes, s’associa a l’èxit a través de personatges famosos o populars entre la població jove, com poden ser els esportistes, i intenta convèncer d’una experiència apassionant. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya recentment ha alertat de la urgència de regular la publicitat de jocs en línia, vetllant per protegir els menors i recordant, segons el seu informe publicat el març del 2017, que els anuncis de joc en línia suposen el 45% de la publicitat d’una retransmissió esportiva de ràdio i el 20% de la d’un partit de futbol.

    Ara bé, no només cal parar atenció al món de les apostes on line. Infants i adolescents són el públic per excel·lència de jocs on els mateixos participants poden comprar i apostar pels seus personatges o invertir per millorar el seu joc. Els reptes esdevenen el principal incentiu. Aquests són els populars jocs free to play que després, sovint, acaben convertint-se en pay to win. És a dir, en aquesta tipologia de jocs arriba un punt que no et permet continuar si no pagues o bé requereix moltes hores de joc per avançar, oferint-te una opció ràpida d’optar a nivells superiors si decideixes pagar. El o la jove comença jugant de forma gratuïta però… on està el límit? Fins on estem disposats a pagar?

    Tanmateix, en l’actualitat no només s’està alertant del joc on line, sinó de l’ús i afectacions de les xarxes socials en la salut mental d’adolescents i joves. Per aquest motiu des dels programes i serveis que treballem amb adolescents i joves tenim l’oportunitat de generar espais de reflexió i diagnosi, des d’on acompanyar l’adolescent i jove a prendre consciència de l’ús i la influència dels dispositius, aplicacions i xarxes socials en el seu quotidià i especialment en la seva salut.

    Quantes hores al dia dedico a consultar les xarxes socials? Com em sento si m’he descuidat el mòbil a casa? He deixat de sortir amb els amics i les amigues per quedar-me jugant a jocs en línia?

    Les dades actuals ens alerten de la vulnerabilitat d’adolescents i joves davant d’aquest nou escenari de consum i relació en línia. Per tant, la nostra intervenció ha de tenir en compte la detecció de símptomes d’alerta i treballar amb la població adolescent i jove des de les seves competències i capacitat per detectar quan està afectant la seva salut i desenvolupament personal, escolar o social, així com afavorir campanyes i informació adreçada a la població jove sobre l’ús responsable i adequat d’aquestes plataformes i tipologies de joc, a més a més de regular la publicitat i la facilitatd’accés.

  • Itàlia prohibeix els anuncis d’apostes i obliga a Espanya a mirar-se al mirall

    Itàlia prohibirà la publicitat de les cases d’apostes. Un decret aprovat aquesta setmana farà que els operadors de joc no puguin, grosso modo, anunciar el seu negoci amb la idea de contenir la ludopatia. A Espanya, només el joc online mou més de 8.000 milions a l’any, segons l’Anuari d’Estadístiques Esportives 2017 del Ministeri d’Educació.

    «M’encantaria veure alguna cosa com la d’Itàlia a Espanya», contesta Victoriano Dolada, president de l’Associació Prevenció i Ajuda al Ludòpata (Apal). Dolada es queixa que «estem molt atabalats per la publicitat. No hi ha respir». El joc patològic té una prevalença una mica menor a l’1% a Espanya, segons els càlculs dels investigadors, un percentatge que s’estimava major, però que, en tot cas, suposaria «diversos centenars de milers de persones (…) un important número d’afectats, amb els problemes que implica per a ells, les seves famílies i altres persones, així com per al sistema sanitari, especialment per a l’assistència en salut mental», escrivia l’investigador de la Universitat de Santiago Elisardo Becoña.

    «No generem gens de preocupació. Els ludòpates li sortim molt barats a l’Estat en comparació d’altres addiccions», es queixa Dolada. Segons l’Informe sobre Percepció Social del Joc-2017 de l’Institut de Política i Governança de la Universitat Carlos III, a Espanya el 0,3% de la població està en «alt risc» de caure en la ludopatia «un pas abans» de «la fase clínica». A Itàlia el percentatge està en el 0,9%. Amb tot, el director tècnic de Federació Espanyola de Jugadors d’Atzar Rehabilitació (Fejar), Juan Lamas, reitera que és urgent prendre «mesures de limitació de la publicitat».

    Lamas exposa que «només cal observar tots els diners que es gasten en aquesta publicitat per veure el cabal addictiu que tenen aquests missatges». Les associacions de jugadors en rehabilitació posen molt l’accent en la utilització de figures rellevants com a reclam de les cases de joc. «Els anuncis recorren a personatges o esportistes famosos, la gent pica. I més si ofereixen bons per seguir jugant», afirma el president de Apal. «Utilitzar la figura de Cristiano Ronaldo o Rafael Nadal fa veure el joc com alguna cosa positiva», afegeix el tècnic de Fejar.

    No només són aquests dos noms, hi ha molts més: Ronaldo, Neymar, Piqué, Capdevila, Navarro, José Coronat, Vicente del Bosque…. la llista de figures que donen imatge al joc és molt llarga. Al cap i a la fi, pràcticament el 50% dels diners que va al joc online es dedica a apostes esportives, uns 4.000 milions d’euros, segons l’Anuari d’Educació. La «Quiniela» supera per poc els 200 milions.

    Prevaler la limitació

    Lamas analitza que el cas d’Itàlia posa a les autoritats espanyoles enfront del mirall: «Tenen un cabal de joc semblant i també molt joc públic, com a Espanya. Perquè no ha de posar-se el focus només a les cases privades». El que demanen és una regulació «que prohibeixi o restringeixi, això seria qüestió de debatre-ho», però que, sobretot,»prevalgui la limitació d’accés i incorpori un missatge de prevenció».

    Una mesura així està donant voltes des de, almenys, 2011 encara que sense arribar a veure la llum. De moment, el sector funciona amb una autorregulació. El Ministeri d’Hisenda, responsable del joc a Espanya, s’ha regit fins al moment amb el lema del «joc responsable«, com resa en la informació de la Direcció General d’Ordenació del Joc.

    No obstant això, s’han presentat diversos esborranys de decret que fitaven la publicitat dels operadors de joc sense arribar a bon port encara. L’últim va passar fins i tot el període d’informació pública a principis de 2017. «Sembla que està condemnat perquè ja es va quedar paralitzat quan el Govern va estar en funcions i ara una altra vegada», explica Juan Lamas. Els agradaria que es materialitzés el reial decret però «fins que no surti no m’ho crec», remata Dolada.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • «Les polítiques de joc responsable pretenen que la persona aprengui on estan les seves limitacions, se l’avisi que el joc li està fent mal… No calen molts diners per fer-ho»

    El joc patològic és un problema de salut important reconegut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que cal abordar. Entre 2005 i 2010, la psicòloga clínica Àngels González, una de les primeres especialistes a Catalunya en tractar el joc, va impulsar i desenvolupar dispositius especialitzats en joc patològic a tots els hospitals generals. Per González, joc responsable vol dir que tu tens un control sobre la teva conducta de joc, que pot ser aleshores una diversió si és que t’agrada. Compara el risc de l’addicció al joc amb la que pot existir amb l’alcohol o el tabac, ja que també té conseqüències físiques i psicològiques. “En el cas del joc no hi ha cap tòxic però a nivell conductual el joc és capaç de modificar els nostres neurotransmissors. Genera una necessitat de jugar sense control, perdre diners i fer el que calgui per seguir apostant fins a acabar al carrer”, apunta González. De fet, com ja explicàvem en un article d’aquest diari, el joc patològic, segons Jugadores Anónimos, «destrossa la vida» de les persones que el pateixen però ara per ara les polítiques de joc responsable estan aturades.

    Treballant a la Universitat de Yale als Estats Units des del 2011, González havia treballat a l’Hospital de Bellvitge i al de Mataró per enfortir aquestes unitats especialitzades que ella mateixa va impulsar des del Departament de Salut de la Generalitat a l’època de la consellera Marina Geli, del 2005 al 2010. És també l’autora de l’Estudi epidemiològic de prevalença del joc patològic a la població adulta de Catalunya (2007-2008) fet pel Departament de Salut.

    Com va néixer la idea de desenvolupar unitats especialitzades en joc patològic dins els serveis de psiquiatria dels hospitals generals?

    Va ser amb la consellera Geli al capdavant de Salut. Jo per primera vegada em vaig trobar amb una política que era sensible a aquest tema. Ella em va proposar posar en marxa aquest servei. Això volia dir que a totes les comarques de Catalunya en els hospitals generals hi hauria dins el servei de psiquiatria un dispositiu per atendre aquestes persones que tenien problemes.

    Vaig ser la primera persona al país en dir que el joc patològic era un problema però mai cap polític es va interessar. Amb ganes, il·lusió, persones de la universitat vam crear aquestes unitats. Aleshores també vaig redactar un llibre i vam tenir una gran projecció. De fet, amb la consellera Geli vam fer una política de prevenció i una d’atenció. Per aconseguir això, vam firmar un acord amb el departament d’Interior que en aquell moment, en l’època del tripartit, era qui s’encarregava del joc patològic: aleshores qualsevol persona amb problemes de joc podia anar al seu metge de capçalera i aquest el derivava al dispositiu que tenia més a prop. Els pacients tenien aquest accés a anar a tractar-se.

    I des del punt de vista de la prevenció que veu desenvolupar?

    Vam fer un estudi amb una metodologia científica que ningú podia rebatre. Jo ja tenia contactes amb els Estats Units i vam comptar amb la millor epidemiòloga, Rachel A. Volberg, que també firma l’informe, i amb un altre company, Peter Remers, especialista en joc responsable, vam començar a dir que calia aplicar polítiques de joc responsable a casinos, loteries… tot arreu on hi pogués haver gent afectada. La indústria del joc era reticent perquè ells tenen la idea totalment equivocada que les polítiques de joc responsable frenen els clients d’anar al casino. És al revés, les polítiques de joc responsable fidelitzen els clients del joc que hi van perquè saben que estan jugant en un lloc seriós, que saben que aquella empresa no vol tenir jugadors patològics. A més jugadors patològics, més jugadors que s’autoprohibeixen l’entrada i per tant menys clients. Però això els hi costa molt d’entendre a la indústria.

    En termes de salut, que significa joc responsable?

    Hi ha gent que va al casino per també dinar o veure algun espectacle, sobretot veient la cultura de casino que hi ha aquí als Estats Units. Aleshores, joc responsable és poder dinar al casino i que si vas a passar l’estona allà però tens clar que vols gastar-te una determinada quantitat i et diguis que després d’això, hagis guanyat o hagis perdut, et retires, així sigui. Es pot fer un símil amb l’alcohol, pots dir jo màxim una copa al dia, si ho compleixes, és un plaer però si ho superes et converteixes amb una persona amb problemes d’alcohol.

    Joc responsable vol dir que tu tens un control sobre la teva conducta de joc. Per tu pot ser aleshores una diversió si és que t’agrada. Però per moltes persones que, com l’alcohol o el tabac, el joc pot arribar a convertir-se en una addicció amb tota una sèrie de conseqüències físiques i psicològiques. En el cas del joc no hi ha cap tòxic però a nivell conductual el joc és capaç de modificar els nostres neurotransmissors. Genera una necessitat de jugar sense control, perdre diners i fer el que calgui per seguir apostant fins a acabar al carrer.

    Les polítiques de joc responsable el que pretenen és frenar això i que la persona aprengui on estan les seves limitacions, se l’avisi que el joc li està fent mal, se li ensenyi de quina manera pot estar jugant… No calen molts diners per fer-ho. Diuen «quina por, pensaran que fem mal a la població i no vindran a jugar», total que no fan res.

    Jo vaig venir el 2011 cap als Estats Units i des d’aleshores ja no s’ha fet res més a Catalunya.

    Les Unitats Especialitzades segueixen per això.

    Sí. Segueixen tractant a la gent però no hi ha polítiques noves.

    La publicitat del món del joc indueix a conductes impulsives? S’ha pensat en aplicar sancions?

    No s’està fent res de res. De l’any 2000 al 2011 hi havia molts diputats compromesos que feien preguntes sobre joc. Jo era qui les contestava durant una època. Però es va perdre l’interès i ara mateix no hi ha ningú al nostre país que lideri aquest tema i es preocupi de pressionar per veure si es poden seguir fent coses.

    A part de fer prevenció, com es pot revertir aquesta situació?

    La guia que s’ha de posar en marxa és la de la prevenció. Les unitats segueixen però no hi ha difusió. Els nous pacients que van sorgint van perdent aleshores la informació d’on anar. Si s’explica què passa amb aquest problema i on poden anar aquestes persones d’aquí a uns anys això es podrà anar difuminant. També pot passar que es perdi l’interès per part dels professionals. Va costar molt ja en el seu moment que als serveis de psiquiatria dels hospitals generals es creessin aquestes unitats especialitzades.

    Amb la crisi quan es va demanar que es retallessin serveis molts hospitals van triar aquestes unitats perquè veien que el joc patològic no eren tan importants. Diners que aleshores es destinaven a altres coses… això no hauria de passar. Hauria d’haver algú que es preocupés pel tema, per veure si els tractaments que hi ha són els adequats o no. Hi ha a qui li agrada molt publicar per alimentar el seu currículum i moltes vegades això va en detriment dels pacients. La recerca però no està per beneficiar els pacients, els pacients estan alimentant aquesta recerca. Hi ha publicacions i investigacions pel simple fet de fer recerca i no serveix de res.

    No hi ha referents doncs pels pacients?

    No. Els referents que hi ha són pel fet de publicar.

    Sant Pau i l’ONCE ha fet un estudi que dibuixa que el perfil del pacient actual és un jove, home…. Com ho veus?

    No es pot fer un perfil general. S’ha de fer un perfil per tipus de joc: màquines, travesses, casinos… Els jugadors patològics no són tots iguals. Depenen de variables biopsicosocials i del tipus de joc. Els estudis s’han de fer a partir del tipus de joc i també calen gruixos de persones analitzades. Jugadors patològics, amb problemes o de risc són diferents. Amb aquests últims s’ha de ser molt curós i fer-ne molta prevenció. Qui fa recerca ha de treballar amb molts pacients per veure com estem.

    Les polítiques de joc van tenir en compte aquests pacients?

    Les polítiques de joc responsable partien de totes les persones relacionades amb el joc: grups de jugadors que diguessin quins problemes trobaven, els tres tipus de jugadors, després es parla amb les famílies, també amb els polítics, després amb els empresaris. Així es veuen quines necessitats hi ha, quines barreres tenen aquestes persones i així que s’hauria d’implementar. La recerca ha de sortir dels propis involucrats, no poden sortir d’un polític que no en sap.

    Els empresaris de joc no poden estar contents amb polítiques de joc responsable de fa 10 anys. Però tenen por. Han tingut l’opció però no s’ha volgut.

  • Accessibilitat i al·licients en publicitat: factors que incrementen la quantitat i la gravetat de les addiccions al joc

    Segons els informes trimestrals de la Direcció General d’Ordenació del Joc, l’any 2017 a Espanya la indústria del joc online va invertir més de 220 milions d’euros en concepte de publicitat, patrocini i promoció. Aquestes xifres corresponen únicament a operadors de joc amb llicència espanyola, no inclouen per tant jocs d’internet ubicats a l’estranger ni tampoc els canals online de la Societat Estatal de Loteria i Apostes de l’Estat.

    La major part de publicitat de joc es concentra en les apostes online. Fonts del sector asseguren que les empreses de joc presencials (escurabutxaques, bingos, casinos) inverteixen molt poc en publicitat, però en canvi sí que fan patrocinis, normalment d’esdeveniments o equips esportius.

    Un dels motius perquè s’aposti en publicitat en joc que es pot realitzar online és perquè avui en dia aquest mou més de 10.000 milions d’euros anuals a Espanya. Només cal connexió a Internet i una targeta de crèdit.

    D’aquesta manera el joc avui en dia s’ha estès i normalitzat, el que fa que pugui causar fàcilment greus addiccions a les persones que s’hi aboquen. Així, com ho defineix el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, es coneix com a joc patològic el trastorn caracteritzat per la pèrdua de control sobre el joc, amb pensaments irracionals en relació als premis que es poden obtenir. Per a la persona que juga d’aquesta manera, el joc d’atzar deixa de ser un entreteniment i passa a ser una necessitat.

    L’addicció al joc, un trastorn mental en augment

    El joc patològic és un problema de salut important reconegut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que cal abordar. Entre 2005 i 2010, la psicòloga clínica Àngels González, una de les primeres especialistes a Catalunya en tractar el joc, va impulsar i desenvolupar dispositius especialitzats en joc patològic a tots els hospitals generals. Per González, joc responsable vol dir que tu tens un control sobre la teva conducta de joc, que pot ser aleshores una diversió si és que t’agrada. Compara el risc de l’addicció al joc amb la que pot existir amb l’alcohol o el tabac, ja que també té conseqüències físiques i psicològiques. «En el cas del joc no hi ha cap tòxic però a nivell conductual el joc és capaç de modificar els nostres neurotransmissors. Genera una necessitat de jugar sense control, perdre diners i fer el que calgui per seguir apostant fins a acabar al carrer», apunta González.

    Als Estats Units des del 2011, González havia treballat a l’Hospital de Bellvitge i al de Mataró per enfortir aquestes unitats especialitzades que ella mateixa va impulsar. És també l’autora de l’Estudi epidemiològic de prevalença del joc patològic a la població adulta de Catalunya (2007-2008) fet pel Departament de Salut.

    A Espanya, el joc d’atzar es va legalitzar l’any 1977 i el joc online va fer-ho el 2011. Des d’aleshores els jugadors han anat en augment. La quantitat jugada a Espanya l’any 2007, ens indica l’estudi fet per González, va ascendir a 30.989,59 milions d’euros, el què indica la importància d’aquest sector d’activitat en l’economia nacional. La despesa real equivalent a la despesa neta dels jugadors va ser en aquest mateix període de 9.840,48 milions d’euros, que equival als ingressos bruts de les empreses. Representa, aproximadament, el 31,75% del que es va jugar. A Catalunya la quantitat jugada l’any 2007 va ser de 4.897,21 milions d’euros.

    Donades les quantitats que es mouen, per revertir la situació del joc patològic, González creu que la via que s’ha de posar en marxa és la de la prevenció. Catalunya, segons el parer de González, no avança en aquest sentit: «les unitats segueixen però no hi ha difusió i això fa que els nous pacients perdin aleshores la informació d’on anar». Ho atribueix a un desinterès dels últims diputats que han passat pel Parlament però també a grans interessos.

    Prevenció per González vol dir aplicar polítiques de joc responsable a tots aquells llocs on hi pogués haver gent afectada com ara casinos o botigues de loteries. La psiquiatra justifica aquesta falta d’interès amb la por de la indústria doncs «són reticents a aplicar polítiques de joc responsable perquè tenen la idea totalment equivocada que aquestes frenen els clients d’anar al casino». En aquest sentit, González ho contradiu, ja que, per ella, «és al revés, les polítiques de joc responsable fidelitzen els clients del joc que hi van perquè saben que estan jugant en un lloc seriós, que saben que aquella empresa no vol tenir jugadors patològics». «A més jugadors patològics, més jugadors que s’autoprohibeixen l’entrada i per tant menys clients», resumeix.

    I de fet, aquesta és una de les opcions que molts jugadors patològics s’apliquen quan volen acabar amb la seva addicció. Jugadores Anónimos, una «germandat» que té grups de suport arreu del món, té un enllaç directe al seu web a un formulari oficial del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques perquè qui vulgui, dins el Registre General d’Interdiccions d’Accés al Joc, s’autoprohibeixi l’accés a locals de joc.

    Jugadores Anónimos va néixer l’any 1957 i prové del corrent de Gamblers Anonymous, és a dir, de jugadors patològics en relació a jocs d’atzar i apostes. Entenen que «jugar de manera compulsiva és una malaltia de naturalesa progressiva que mai pot curar-se, però que pot detenir-se» i fixen que «l’únic requisit per ser membre és el desig de deixar d’apostar».

    «Passi el que passi, avui no jugaré»

    En Josep, membre de Jugadores Anónimos, va sumar-s’hi amb 32 anys. Als 44 ho va deixar perquè a la feina el van desplaçar a una altra província i va tornar a jugar. Ara, duu dos anys, un mes i cinc dies sense jugar.

    El programa que segueixen els membres de Jugadores Anónimos consta de 12 passos. El primer d’ells consisteix a desitjar deixar de jugar. Les persones que s’apropen al grup, ens explica en Josep, «arriben destrossades pel joc i explicar-se experiències ajuda a aconseguir no jugar més, es crea un efecte d’empatia». La majoria d’elles, segons la visió d’en Josep, creuen que són «males persones, que tenen el dimoni dins i no els estima ningú» però aleshores, veient els exemples dels companys, «veuen que pot haver-hi una vida sense joc».

    L’efecte que es genera en aquestes trobades serveix tant per als qui van per primer cop com per aquells que fa anys que han deixat de jugar però podrien recaure. «A uns els hi mostra com es viu sense joc i als qui ja fa temps que no juguem ens posa els pèls de punta, ens fa estar alerta i no deixar-nos agafar», conclou en Josep.

    Des de Jugadores Anónimos col·laboren amb totes les institucions i amb les Unitats Específiques de Ludopatia. Creuen que els tractaments clínics són totalment compatibles amb aquests grups de suport. Actualment existeixen 12 grups (cinc a Barcelona capital i set a la perifèria) i, per tant, es pot fer teràpia cada dia de la setmana.

    «Sempre ens jurem i perjurem: demà no tornaré a jugar. Has de fer un canvi de xip i dir-te: passi el que passi, avui no jugaré». Però darrere d’això hi ha múltiples dificultats. Sobre la publicitat i que arreu es vegi el joc? En Josep explica que a Jugdores Anónimos saben que el joc els hi fa molt de mal però entenen que pugui haver-hi gent que jugui a la loteria un cop per setmana, «el problema el tinc jo, que no tinc límit, que buidaré el compte corrent i, quan se m’acabi, potser robaré».

    Sant Pau estudiarà com la publicitat impacta en els jugadors

    La unitat de conductes addictives de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau iniciarà un estudi sobre l»Impacte de la publicitat en funció de la tipologia de joc, factors sociodemogràfics i psicopatologia associada’ després d’haver guanyat el IV Certamen Internacional ONCE d’Investigació sobre Joc Responsable.

    L’Organització Nacional de Cecs Espanyols (ONCE) realitza bianualment un certamen sobre joc responsable on dota amb fins a 30.000 euros a recerques i estudis científics per tal de contribuir a la comprensió social dels problemes vinculats al joc excessiu. La finalitat del certamen internacional és traslladar els resultats dels estudis a la societat i als entorns sectorials on puguin ser de major utilitat a l’hora d’investigar, prevenir o tractar les problemàtiques derivades del joc.

    Segons va concretar l’ONCE, en els primers 12 mesos, es recopilaran dades de la mostra clínica i de la mostra control. Els primers s’obtindran de les persones que acudeixin a la Unitat de Conductes Addictives de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau; mentre que les dades per la mostra control seran obtinguts de persones de l’àmbit universitari i d’altres àmbits de la població general.

    La hipòtesi que s’espera poder confirmar és que els joves del sexe masculí, solters i amb un nivell socioeconòmic mitjà són els més vulnerables a l’impacte de la publicitat sobre els jocs d’atzar amb aposta, especialment aquells de tipus estratègic com les apostes esportives.