Just Deploy It!

Etiqueta: Joc

  • Prevenció en salut a través del joc a les aules

    Saber que la malaltia, física i mental, i també la mort, són part de la vida, hauria d’incorporar-se com aprenentatge en la infància de tota persona. La informació sobre les patologies, les causes que ens les porten i com tenir cura de la nostra pròpia salut esdevé fonamental per a la prevenció de malalties i per procurar-nos benestar i qualitat de vida.

    A la ciutat de L’Hospitalet de Llobregat, aquest curs 2023-2024, això ho porten a la pràctica amb el virus del papil·loma humà, la infecció de transmissió sexual més frequent. I ho fan amb un joc, el PAPILLOMATTACK, com a part d’un projecte d’educació científica liderat per l’IDIBELL amb el suport de l’ajuntament de L’Hospitalet.

    El joc PAPILLOMATTACK ensenya què és el virus del papil·loma humà i com es pot prevenir.

    Basant-se en la gamificació, el joc ensenya què és el virus del papil·loma humà, quines malalties causa i com es pot prevenir amb la vacunació i els programes de cribratge. I són tres-cents cinquanta alumnes del cicle superior de primària de cinc escoles de L’Hospitalet els qui participen en la primera implementació del joc.

    Per què cal evitar el contagi

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el papilomavirus humà (VPH) és una infecció de transmissió sexual comuna. Gairebé totes les persones sexualment actives la contrauran en algun moment de la seva vida, en general sense mostrar símptomes. Sí, la majoria de les persones no presentaran símptomes d’infecció pel VPH, perquè el virus sol desaparèixer per si sol sense tractament. El sistema immunitari sol eliminar el VPH del cos en un o dos anys, sense efectes duradors. És quan no desapareix per sí sol quan pot provocar canvis en les cèl·lules del coll uterí, la qual cosa condueix a lesions pre-canceroses que, de no tractar-se, poden desembocar en un càncer cervico-uterí. En general, aquest càncer triga de 15 a 20 anys a manifestar-se després d’una infecció pel VPH. Però els càncers deguts al VPH es poden prevenir amb vacunes. La vacuna contra el VPH ha d’administrar-se a totes les nenes de 9 a 14 anys abans que comencin a tenir relacions sexuals.

    Els canvis precoços en les cèl·lules del coll uterí i les lesions pre-canceroses no solen anar acompanyats de símptomes. En el cas del càncer cervico-uterí, els símptomes poden incloure sagnat entre períodes menstruals o després de les relacions sexuals o secreció vaginal pudent. Aquests símptomes es poden deure, però, a altres malalties.

    El VPH pot afectar la pell, la regió genital i la gola. Tot i que els preservatius ajuden a prevenir el VPH, no ofereixen, però, una protecció total perquè no cobreixen tota la pell de la zona genital.

    El joc a l’aula

    Com a eina educativa, el PAPILLOMATTACK consta d’un vídeo divulgatiu i d’un joc de cartes que explica als alumnes que existeix un virus que es diu papil·loma i que es pot prevenir amb la vacunació i les proves de detecció per detectar l’aparició de qualsevol anomalia i poder tractar-la a temps per no arribar a desenvolupar un càncer en el coll uterí. El contingut del joc ha estat ideat i dissenyat per Laura Asensio Puig, investigadora del grup de recerca en Infeccions i Càncer de l’IDIBELL i del Programa de Recerca en Epidemiologia del Càncer de l’ICO.

    El joc consisteix en protegir les diferents parts del cos de cada jugador mentre infecten els contrincants amb el virus. El joc conté una baralla de 88 cartes i dues expansions de 16 i 10 cartes respectivament, que augmenten la dificultat del joc. Per introduir els conceptes claus de l’activitat, el joc s’acompanya d’un vídeo divulgatiu sobre el virus del papil·loma, el cribratge, la vacunació, i on també s’hi detallen les regles per utilitzar les cartes de la baralla. Gràcies a una subvenció de l’ajuntament de L’Hospitalet, l’IDIBELL ha produït 500 unitats del joc. Amb ell, els alumnes aprenen les respostes a qüestions com ara: Què és el virus del papil·loma humà (VPH)?; Com es transmet i com podem combatre’l?; Quines malalties ens pot provocar? i Per què la vacuna del virus s’administra a noies i nois de 6è de primària?

    La detecció precoç de la infecció pel VPH la poden fer dones de 25 a 65 anys, a través d’una prova de detecció precoç dins d’un programa gratuït. El principal objectiu del projecte, justament és que esdevingui un recurs perquè l’alumnat de cicle superior de primària aprengui tots els mètodes de prevenció de la infecció, com la vacunació i la detecció precoç.

    La primera implementació de l’activitat es du a terme en diverses escoles de L’Hospitalet de Llobregat.

    PAPILLOMATTACK està liderat pel grup de recerca en Infeccions i Càncer de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), pel Programa de Recerca en Epidemiologia del Càncer de l’Institut Català d’Oncologia (ICO) i per la Unitat de Comunicació de l’IDIBELL. Compta amb la col·laboració dels serveis d’Educació i Salut de l’ajuntament de L’Hospitalet. La primera implementació de l’activitat es du a terme les escoles de L’Hospitalet: Sant Josep – El pi, Santa Marta, Lola Anglada, Menéndez Pidal i Alegre. Hi participen un total de 350 alumnes de 5è i 6è de primària, edats en les quals es du a terme, per part del Departament de Salut de la Generalitat, la vacunació del VPH, que des del curs 22/23 s’administra tant a noies com a nois.

    Un estudi científic

    Per avaluar l’acceptació del joc entre els alumnes, i també els seus coneixements sobre el virus del papil·loma i les vacunes, es realitzarà un estudi que consta de dues enquestes anònimes, distribuïdes a l’aula, una abans i una altra després de l’activitat. Les investigadores i investigadors de l’IDIBELL i de l’ICO que realitzen l’activitat a les aules són Paula Peremiquel, Maria Brotons, Bea Serrano, Raquel Ibañez, Gina Albero, Xisca Morey, Esther Roure, Victòria López, Sara Tous, Arnau Guasch i Laura Asensio.

    Malgrat faci anys que s’administra la vacuna del VPH, el coneixement sobre aquest virus i els problemes de salut que pot causar és molt baix en la població general. Per altra banda, existeix un segment de la societat que, influenciats per notícies enganyoses i campanyes de desinformació, creu que les vacunes no són segures i, en conseqüència, opten per no vacunar els seus fills i filles, la qual cosa pot derivar en un problema de salut pública.

  • Barcelona prohibeix obrir nous locals de joc i apostes per preservar la salut de la ciutadania i evitar addiccions

    L’Ajuntament de Barcelona vol posar ordre als locals de joc i apostes de la ciutat per preservar la salut de la ciutadania i evitar els problemes que poden generar. Aquesta és una nova línia de treball específic que s’ha engegat des de la regidoria d’Envelliment, Salut i Cures i l’àrea d’Ecologia, Urbanisme, Infraestructures i Mobilitat per fer front a les addiccions a les xarxes, a les pantalles i el joc patològic, tenint en compte l’impacte negatiu i les conseqüències socials que tenen en la població, especialment entre les persones més joves.

    Per fer efectiva la intervenció en aquest àmbit i treballar la prevenció al trastorn patològic a causa del joc, una mesura clau és la limitació i ordenació dels establiments de joc on es realitzen apostes a la ciutat. Per aquest motiu, la Comissió de Govern ha suspès per un any l’admissió de comunicats de noves activitats de concurrència pública per obrir establiments de jocs d’atzar, salons de joc, apostes, bingos i casinos. La suspensió afecta igualment l’atorgament de llicències i admissió de comunicats per fer obres destinades a l’obertura o ampliació d’aquests tipus de locals.

    La suspensió de comunicats i llicències aprovada ara va vol blindar tot l’àmbit de la ciutat on ara per ara no hi ha regulació en aquest àmbit, per evitar que s’hi ubiquin nous negocis vinculats al joc i les apostes. Actualment, a Barcelona hi ha un total de 53 locals dedicats als jocs d’atzar: 35 salons de joc, 17 bingos i 1 casino.

    Ara, el Govern municipal inicia la redacció d’un pla especial urbanístic –un pla d’usos– que regularà la implantació d’establiments. En essència, amb la redacció del document es proposarà un decreixement del nombre d’establiments actual –quan en tanqui un no se’n podrà obrir cap altre–, i s’evitarà que n’hi hagi a prop d’equipaments sensibles com ara els centres docents i sanitaris. Tot plegat, amb la voluntat de disposar d’una normativa que, a través de les eines i competències urbanístiques de què disposa el consistori, posi la prioritat en la defensa de la salut de les persones.

    Més mesures

    La suspensió de llicències i comunicats, però, no és l’única mesura que s’ha pres per mirar de limitar la proliferació de les cases d’apostes i el joc a través d’Internet dins de la ciutat de Barcelona. La Comissió de Govern municipal ha aprovat també impedir l’accés i la connexió a les pàgines de joc on-line des de totes les dependències municipals i en aquelles en què el consistori té un pes específic compartit amb d’altres administracions. A més, exigir en els contractes i les convocatòries de subvencions anuals clàusules específiques perquè les entitats i les empreses que hi participin disposin de plans o mesures per combatre les addicions que poden comportar riscos per a la salut i pèrdua de professionalització dels treballadors i treballadores. Entre les mesures s’inclouran la inhibició de la connexió a pàgines de cases de joc on-line o bé mesures de sensibilització per a la prevenció a les addicions, entre d’altres.

    Un altre punt és reforçar i generar sistemes d’informació propis per a una anàlisi més acurada dels impactes en salut del joc patològic i l’addicció a les pantalles; crear programes de prevenció dirigits específicament a totes les escoles i que interpel·li el conjunt de la comunitat educativa: infants, adolescents i pares i mares; i prohibir la publicitat i/o el patrocini d’aquest tipus de negocis en la xarxa de Transport Metropolitans de Barcelona (TMB), la via pública o bé les activitats que es puguin desenvolupar a la ciutat.

    Les mesures que ha decidit prendre l’Ajuntament de Barcelona van acompanyades igualment d’una exigència clara i explícita a la resta d’administracions públiques que disposen de les eines legislatives necessàries perquè limitin la publicitat del joc. Davant la proliferació sense control d’aquest tipus d’anuncis durant els últims anys, íntimament vinculats moltes vegades amb l’emissió d’espectacles esportius, el consistori demana específicament que la publicitat del joc tingui el mateix tractament que l’alcohol i el tabac i que, per tant, es prohibeixi en horaris de protecció infantil a la ràdio i a la televisió.

    Un problema de salut

    El joc patològic o trastorn del joc és un problema de salut reconegut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i recollit en la Classificació Internacional de Malalties des de l’any 1992. De fet, la literatura científica assegura que és un problema emergent de salut pública a nivell global que, en els darrers 20 anys, ha augmentat la seva prevalença de la mà d’un increment dels diferents tipus de joc d’atzar, especialment entre els joves.

    Els primers indicadors específics sobre aquesta problemàtica s’han començat a recollir en dues enquestes que elabora el Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social: l’enquesta EDADES sobre alcohol i altres drogues al conjunt de la població i l’ESTUDES, que se centra específicament en joves d’entre 14 i 18 anys. Segons aquests estudis, un 60,2% de la població espanyola entre 15 i 64 anys va jugar a jocs amb diners durant l’any 2017, ja fos presencialment (59,5%) o bé on-line (3,5%). Més concretament, el 0,4% de la població entre aquestes franges d’edat va desenvolupar un joc problemàtic (el 0,8% en el cas dels homes i un 0,1% en el cas de les dones), la qual cosa equival a unes 20.000 persones en el cas de Catalunya.

    Pel que fa a les dades de l’última enquesta ESTUDES, amb xifres del 2016, destaca el fet que el joc en línia és més freqüent entre els joves, amb una important diferència per sexes. En concret, el 6,4% de la població entre 14 i 18 anys afirma que juga diners a través d’Internet (un 10,2% en el cas del nois i un 2,5% en les noies). Aquesta taxa d’apostar diners s’amplia fins al 13,6% en jocs fora d’Internet (21,6% de nois i 5,4% de noies). Així doncs, els homes joves són els que es troben en una posició de major risc de desenvolupar un trastorn del joc, atès que aquesta problemàtica és entre dues i quatre vegades més freqüent entre joves de 12 a 17 anys que entre la població adulta.

    Hi ha altres indicadors que demostren un increment del nombre de persones jugadores durant els últims anys. Concretament, segons les dades de la Direcció General d’Ordenació del Joc, que pertany al Ministeri d’Hisenda, el nombre de persones registrades per jugar on-line a l’Estat ha augmentat exponencialment en passar de 637.000 persones l’any 2013 fins a les 1,47 milions de persones registrades l’any passat. Això és compatible amb el fet que el percentatge del 3,5% de jugadors on-line que recull l’enquesta ESTUDES l’any 2017 era del 2,7% tan sols dos anys abans, el 2015, que és el primer any amb dades d’aquest fenomen.

    El desenvolupament d’un trastorn del joc comporta una major probabilitat de desenvolupar quadres psicopatològics com ara depressió i ansietat, així com també consum de substàncies (tabac, alcohol i altres drogues), i especialment en edats adultes es relaciona amb problemes econòmics i interpersonals, tant familiars com laborals. De fet, aquest tipus de patologia comparteix moltes característiques amb les addicions a substàncies psicoactives, tant a nivell molecular, com neuronal i de comportament i, per aquest motiu, és àmpliament reconegut com un trastorn de salut mental.

    Des de l’Ajuntament amb dades científiques defineixen com a possible joc problemàtic aquella persona que es reconeix en tres dels següents símptomes i com a possible trastorn del joc la que es reconeix en quatre o més:

    1. Necessita jugar una quantitat cada vegada més gran de diners per aconseguir l’emoció desitjada.
    2. Es mostra inquiet o irritable quan intenta reduir o deixar de jugar.
    3. Ha fet diversos esforços sense èxit per controlar, reduir o deixar de jugar.
    4. Mostra una gran preocupació pel joc (pensaments persistents de reviure els jocs d’experiències passades, planificació de la propera jugada o pensaments reiterats de maneres de guanyar diners per poder tornar a jugar).
    5. Utilització del joc com a via d’escapament dels problemes o d’alleugeriment del malestar emocional.
    6. Intents repetits mitjançant el joc de recuperar els diners perduts.
    7. Tractar d’ocultar el grau d’afectació i implicació en el joc amb familiars, terapeutes o altres persones.
    8. Posa en risc o ha perdut relacions interpersonals significatives, de treball i d’oportunitats educatives o professionals a causa del joc.
    9. Compta amb els altres perquè li donin diners per alleujar la seva situació financera desesperada provocada pel joc.

  • La patronal de videojoc protesta per la inclusió de l’addicció als jocs en la llista de trastorns mentals de l’OMS

    Encara que depèn del joc, els jugadors professionals d’esports dediquen de mitjana entre 10 i 12 hores al dia a entrenar. En aquest context la paraula entrenar és un eufemisme per a dir jugar i la veritat és que a partir de l’any 2022, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) considerarà que els jugadors tenen un problema de salut mental.

    L’organisme acaba d’incloure el «trastorn per videojocs» en l’ICD-11, la pròxima revisió de la Classificació Internacional de Malalties que publica l’OMS i que entrarà en vigor dins de tres anys. Es troba dins de la categoria de «Desordres a causa de comportaments addictius», en la qual també s’inclou la ludopatia.

    Segons l’OMS, «el trastorn per videojocs es caracteritza per un patró de comportament de joc persistent o recurrent» i l’aplica tant a l’online com a l’offline. A més, assenyalen tres característiques per a identificar-ho:

    1. Un pobre autocontrol sobre el joc (per exemple, inici, freqüència, intensitat, durada, terminació i context).
    2. Un augment de la prioritat que se li dóna al joc en la mesura en la qual el joc es prefereix sobre altres interessos de vida i activitats diàries.
    3. El fet de continuar jugant malgrat les conseqüències negatives. El patró de comportament és prou sever per a resultar en una deterioració significativa en les àrees personals, familiars, socials, educatives, ocupacionals o altres àrees importants de funcionament.

    «Estem en desacord amb aquesta consideració. Ja hi havia una categoria que recollia casos que necessitessin ajuda», explica a eldiario.es José María Moreno, director general d’AEVI (Associació Espanyola de Videojocs), que representa a les principals empreses de desenvolupament de videojocs com Ubisoft, Sony, Nintendo, Blizzard o Activisión, entre altres. Moreno es refereix a la categoria Hazardous games (Jocs nocius), que fixa quan un joc és perillós fins al punt d’alterar la relació del jugador amb els seus éssers estimats, el seu treball o els seus hàbits d’alimentació.

    L’OMS, encara que estima que els jocs nocius també estan relacionats amb l’»hàbit de joc» i que poden incrementar «de forma apreciable el risc de mal físic o les conseqüències dels trastorns mentals a l’individu o als individus pròxims», no els considera un trastorn en si mateixos.

    «Tenim la sensació que no hi ha consens»

    «No hi ha cap informe d’experts, quan els hi hem demanat a l’OMS, que avali les conclusions que han pres com a evidència», continua Moreno. Al nostre país, la indústria del videojoc va batre un rècord l’any passat: el sector va facturar 1.530 milions d’euros, un 12,6% més que el 2017; i s’estima que dins de les nostres fronteres existeixen més de 16,8 milions de jugadors que dediquen una mitjana de 6,2 hores al dia a jugar. Són dades de la mateixa AEVI, que va publicar el seu Anuari 2018 a principis de maig.

    Enfront de l’última decisió duta a terme per l’OMS, sorgeixen diversos interrogants: Quant temps és necessari per a ser considerat un afectat? En quina mesura un jugador habitual passarà a tenir un trastorn per videojocs? Com ha mesurat l’organització el temps necessari per a passar de sa a malalt? «No ens estan sabent explicar molt bé per què estem aquí», continuen des d’AEVI. «Tenim la sensació que no hi ha consens entre la comunitat científica respecte al problema ni les possibles solucions; i d’altra banda creiem que no ha estat un procés plenament transparent», diu Moreno.

    El 2017, quan va sonar per primera vegada que l’OMS planejava incloure el trastorn per videojocs dins de la llista de malalties mentals, un grup d’experts de diverses universitats del món va publicar un estudi en el qual concloïen que no es podia parlar d’»un nou trastorn». Donaven a entendre que la base de la recerca era pobra i que la falta de consens entre la comunitat era evident. «No hi ha estudis epidemiològics perquè no era una malaltia», recorda Marina Díaz Marsá, presidenta de la Societat de Psiquiatria de Madrid i directora mèdica de Blue Healthcare.

    Amb la nova consideració, «ara ja es podran fer estudis de trastorns amb el diagnòstic prèviament fet», continua la col·legiada, la qual cosa significa que a partir de 2022, el trastorn per videojocs podrà ser diagnosticat als hospitals de tot el món. «Si ets un adolescent i et passes tot el dia en les xarxes o jugant videojocs, perquè comences a tenir dificultats en les relacions interpersonals, et fas una miqueta més sorrut, el rendiment acadèmic va a pitjor, et pots convertir fins i tot en algú més impulsiu perquè no desenvolupes la capacitat cognitiva de posposar la gratificació… D’alguna manera, també es pot alterar el desenvolupament de personalitat», explica Díaz.

    La importància de posar límits (i d’explorar-los junts)

    La psiquiatra considera «positiva» la inclusió en la ICD-11 del trastorn, ja que d’aquesta manera «s’alerta a la població». «Els videojocs no són dolents en si mateixos, el que és dolent és l’abús», continua Díaz. Des d’AEVI també alerten que el problema no està en els jocs en si, sinó en l’ús que es fa d’ells i per això criden els pares «a implicar-se i a conèixer el videojoc amb el qual juguen els seus fills».

    Tant Díaz com Moreno posen l’accent que han de ser els progenitors els qui posin límits: «En tenir una gratificació tan immediata, pot ser addictiu. Clar que no és dolent, però el que sí que cal alertar és de l’ús racional i moderat. Menjar pastís és bo, però si t’infles a pastissos és dolent», explica la psiquiatra. D’igual forma, des d’AEVI recorden als pares «que juguin amb els seus fills per a entendre, d’una banda, per què els resulta tan atractiu i dos, per a entendre també quin tipus de límits els han de posar».

    Qui no recorda a un dels seus pares obrint la porta de l’habitació i cridant que «ja és suficient per avui»? Molts plors es van produir en apagar la consola a la meitat d’un partit de FIFA o en despenjar el telèfon fix de casa, que desconnectava Internet. Per això, des d’AEVI recorden que «a un nen li pots posar un límit de 10 minuts al dia i resulta que potser la partida li portarà 15 o 20 minuts, per la qual cosa li estàs fent una feina». Perquè això no ocorri, advoquen perquè els pares «se sentin amb el seu fill, entenguin el joc i potser, a partir d’aquí, li podràs dir: ‘Et deixo jugar una partida cada dos dies’. I el noi estarà més content perquè així no li talles la partida a mig fer».

    «La primera cosa que demanem és aquesta: implica’t, coneix a què juguen perquè és fonamental per a després posar límits. I la segona és aquesta: posar límits», conclou Moreno.

    Aquest és un article original d’eldiario.es

  • Es disparen un 40% les noves altes en el registre estatal de persones que demanen que se’ls prohibeixi jugar

    El Registre General d’Interdiccions d’Accés al Joc (RGIAJ), una llista estatal a la qual poden apuntar-se els qui vulguin que se’ls veti l’accés a les apostes online i a establiments com a bingos, casinos i sales de joc, va aconseguir en 2018 la xifra rècord de 6.350 noves altes, la qual cosa suposa un increment interanual del 40%.

    Segons recull l’última Memòria de la Direcció General d’Ordenació del Joc (DGOJ), publicada aquest dimarts pel Ministeri d’Hisenda, a tancament de 2018 hi havia inscrites en el RGIAJ 45.893 persones, un 11,6% més que el 2017.

    És la major taxa d’augment des que el juny de 2012 va entrar en vigor la Llei 13/2011 de Jocs d’Atzar, que va establir la creació d’aquest registre a partir de l’existent fins llavors (antic Registre de Prohibits a Bingos i Casinos) per a incloure també a les apostes online, l’enlairament de les quals va permetre aquesta norma, en crear un marc per als operadors de llicències de joc online.

    El RGIAJ recull també a persones incapacitades per als jocs d’atzar per sentència judicial ferma. El nombre d’inscrits en ell ha crescut més d’un 52% des de finals de 2012. Donar-se d’alta «impedeix l’accés als jocs d’atzar online així com aquells altres jocs on l’autoritat autonòmica corresponent hagi determinat la necessitat d’identificació prèvia per a l’exercici del joc», recorda Hisenda.

    El ministeri assenyala que «els seus valors més significatius mantenen una proporció molt similar de trams d’edat a 2017, sent el tram de 26 a 35 anys el més representat en tots dos exercicis». Aquesta franja va concentrar el 34,19% de les noves altes, mentre que la compresa entre els 18 i els 25 anys va suposar un altre 19,74% (19,2% un any abans).

    Això significa que el 53,9% dels nous inscrits el 2018 tenia entre 18 i 35 anys. Aquest col·lectiu ja va concentrar el 2017 per primera vegada més de la meitat de les altes. Llavors, van suposar el 51,5% del total.

    Per comunitats autònomes, Andalusia concentrava el 27,31% dels inscrits en 2018, seguida per Madrid (17,96%), Aragó (9,71%), Catalunya (7,76%) i Comunitat Valenciana (6%).

    El 2018 el percentatge d’altes reincidents (persones que ja havien estat inscrites en el passat) va superar per primera vegada el 10% (10,42%) i també va aconseguir un rècord el nombre de baixes, 1.575 (enfront de 1.159 un any abans). Aquesta xifra no inclou les realitzades el mes d’octubre de 2018 «com a conseqüència de la cancel·lació d’ofici de 2.096 inscrits, que van ser identificats com morts en els Registres Civils del Ministeri de Justícia a través dels serveis la Plataforma d’Intermediació de Dades», explica la DGOJ en el seu web.

    La inscripció en el RGIAJ pot realitzar-se a través de mitjans presencials o a través de la seu electrònica de la DGOJ, i el 2018 aquesta direcció general va posar a la disposició dels ciutadans una aplicació mòbil per a plataformes Android, habilitant així una nova via de comunicació de la sol·licitud, destaca Hisenda.

    La prohibició estatal derivada d’inscriure’s en el RGIAJ, que té una durada mínima de sis mesos (passat aquest termini es pot aixecar a petició del sol·licitant), és per al joc online (el de competència estatal) i s’estén automàticament a les diferents comunitats autònomes, que són les que tenen les competències en bingos, casinos i sales de joc.

    Increment exponencial

    Les dades d’Hisenda s’han publicat a uns dies de les eleccions autonòmiques del pròxim diumenge, que poden marcar el futur del sector del joc davant l’exponencial increment de les cases d’apostes en les zones més deprimides de molts barris.

    El 2018, la patronal del sector va multiplicar els seus contactes amb dirigents polítics per a pressionar a favor del sector en un moment de canvis reguladors en diverses comunitats autònomes, que han imposat, per exemple, restriccions a la distància que ha d’haver-hi entre els salons recreatius i els centres educatius.

    En concret, l’any passat es van produir gairebé un centenar de reunions del lobby Cejuego amb responsables polítics, segons va revelar fa uns mesos la multinacional Codere. En l’últim any, aquesta empresa ha duplicat la seva xarxa de salons recreatius a Espanya fins a superar els 1.000 locals, segons recullen els resultats trimestrals que va publicar la setmana passada.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Itàlia prohibeix els anuncis d’apostes i obliga a Espanya a mirar-se al mirall

    Itàlia prohibirà la publicitat de les cases d’apostes. Un decret aprovat aquesta setmana farà que els operadors de joc no puguin, grosso modo, anunciar el seu negoci amb la idea de contenir la ludopatia. A Espanya, només el joc online mou més de 8.000 milions a l’any, segons l’Anuari d’Estadístiques Esportives 2017 del Ministeri d’Educació.

    «M’encantaria veure alguna cosa com la d’Itàlia a Espanya», contesta Victoriano Dolada, president de l’Associació Prevenció i Ajuda al Ludòpata (Apal). Dolada es queixa que «estem molt atabalats per la publicitat. No hi ha respir». El joc patològic té una prevalença una mica menor a l’1% a Espanya, segons els càlculs dels investigadors, un percentatge que s’estimava major, però que, en tot cas, suposaria «diversos centenars de milers de persones (…) un important número d’afectats, amb els problemes que implica per a ells, les seves famílies i altres persones, així com per al sistema sanitari, especialment per a l’assistència en salut mental», escrivia l’investigador de la Universitat de Santiago Elisardo Becoña.

    «No generem gens de preocupació. Els ludòpates li sortim molt barats a l’Estat en comparació d’altres addiccions», es queixa Dolada. Segons l’Informe sobre Percepció Social del Joc-2017 de l’Institut de Política i Governança de la Universitat Carlos III, a Espanya el 0,3% de la població està en «alt risc» de caure en la ludopatia «un pas abans» de «la fase clínica». A Itàlia el percentatge està en el 0,9%. Amb tot, el director tècnic de Federació Espanyola de Jugadors d’Atzar Rehabilitació (Fejar), Juan Lamas, reitera que és urgent prendre «mesures de limitació de la publicitat».

    Lamas exposa que «només cal observar tots els diners que es gasten en aquesta publicitat per veure el cabal addictiu que tenen aquests missatges». Les associacions de jugadors en rehabilitació posen molt l’accent en la utilització de figures rellevants com a reclam de les cases de joc. «Els anuncis recorren a personatges o esportistes famosos, la gent pica. I més si ofereixen bons per seguir jugant», afirma el president de Apal. «Utilitzar la figura de Cristiano Ronaldo o Rafael Nadal fa veure el joc com alguna cosa positiva», afegeix el tècnic de Fejar.

    No només són aquests dos noms, hi ha molts més: Ronaldo, Neymar, Piqué, Capdevila, Navarro, José Coronat, Vicente del Bosque…. la llista de figures que donen imatge al joc és molt llarga. Al cap i a la fi, pràcticament el 50% dels diners que va al joc online es dedica a apostes esportives, uns 4.000 milions d’euros, segons l’Anuari d’Educació. La «Quiniela» supera per poc els 200 milions.

    Prevaler la limitació

    Lamas analitza que el cas d’Itàlia posa a les autoritats espanyoles enfront del mirall: «Tenen un cabal de joc semblant i també molt joc públic, com a Espanya. Perquè no ha de posar-se el focus només a les cases privades». El que demanen és una regulació «que prohibeixi o restringeixi, això seria qüestió de debatre-ho», però que, sobretot,»prevalgui la limitació d’accés i incorpori un missatge de prevenció».

    Una mesura així està donant voltes des de, almenys, 2011 encara que sense arribar a veure la llum. De moment, el sector funciona amb una autorregulació. El Ministeri d’Hisenda, responsable del joc a Espanya, s’ha regit fins al moment amb el lema del «joc responsable«, com resa en la informació de la Direcció General d’Ordenació del Joc.

    No obstant això, s’han presentat diversos esborranys de decret que fitaven la publicitat dels operadors de joc sense arribar a bon port encara. L’últim va passar fins i tot el període d’informació pública a principis de 2017. «Sembla que està condemnat perquè ja es va quedar paralitzat quan el Govern va estar en funcions i ara una altra vegada», explica Juan Lamas. Els agradaria que es materialitzés el reial decret però «fins que no surti no m’ho crec», remata Dolada.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • «Les polítiques de joc responsable pretenen que la persona aprengui on estan les seves limitacions, se l’avisi que el joc li està fent mal… No calen molts diners per fer-ho»

    El joc patològic és un problema de salut important reconegut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que cal abordar. Entre 2005 i 2010, la psicòloga clínica Àngels González, una de les primeres especialistes a Catalunya en tractar el joc, va impulsar i desenvolupar dispositius especialitzats en joc patològic a tots els hospitals generals. Per González, joc responsable vol dir que tu tens un control sobre la teva conducta de joc, que pot ser aleshores una diversió si és que t’agrada. Compara el risc de l’addicció al joc amb la que pot existir amb l’alcohol o el tabac, ja que també té conseqüències físiques i psicològiques. “En el cas del joc no hi ha cap tòxic però a nivell conductual el joc és capaç de modificar els nostres neurotransmissors. Genera una necessitat de jugar sense control, perdre diners i fer el que calgui per seguir apostant fins a acabar al carrer”, apunta González. De fet, com ja explicàvem en un article d’aquest diari, el joc patològic, segons Jugadores Anónimos, «destrossa la vida» de les persones que el pateixen però ara per ara les polítiques de joc responsable estan aturades.

    Treballant a la Universitat de Yale als Estats Units des del 2011, González havia treballat a l’Hospital de Bellvitge i al de Mataró per enfortir aquestes unitats especialitzades que ella mateixa va impulsar des del Departament de Salut de la Generalitat a l’època de la consellera Marina Geli, del 2005 al 2010. És també l’autora de l’Estudi epidemiològic de prevalença del joc patològic a la població adulta de Catalunya (2007-2008) fet pel Departament de Salut.

    Com va néixer la idea de desenvolupar unitats especialitzades en joc patològic dins els serveis de psiquiatria dels hospitals generals?

    Va ser amb la consellera Geli al capdavant de Salut. Jo per primera vegada em vaig trobar amb una política que era sensible a aquest tema. Ella em va proposar posar en marxa aquest servei. Això volia dir que a totes les comarques de Catalunya en els hospitals generals hi hauria dins el servei de psiquiatria un dispositiu per atendre aquestes persones que tenien problemes.

    Vaig ser la primera persona al país en dir que el joc patològic era un problema però mai cap polític es va interessar. Amb ganes, il·lusió, persones de la universitat vam crear aquestes unitats. Aleshores també vaig redactar un llibre i vam tenir una gran projecció. De fet, amb la consellera Geli vam fer una política de prevenció i una d’atenció. Per aconseguir això, vam firmar un acord amb el departament d’Interior que en aquell moment, en l’època del tripartit, era qui s’encarregava del joc patològic: aleshores qualsevol persona amb problemes de joc podia anar al seu metge de capçalera i aquest el derivava al dispositiu que tenia més a prop. Els pacients tenien aquest accés a anar a tractar-se.

    I des del punt de vista de la prevenció que veu desenvolupar?

    Vam fer un estudi amb una metodologia científica que ningú podia rebatre. Jo ja tenia contactes amb els Estats Units i vam comptar amb la millor epidemiòloga, Rachel A. Volberg, que també firma l’informe, i amb un altre company, Peter Remers, especialista en joc responsable, vam començar a dir que calia aplicar polítiques de joc responsable a casinos, loteries… tot arreu on hi pogués haver gent afectada. La indústria del joc era reticent perquè ells tenen la idea totalment equivocada que les polítiques de joc responsable frenen els clients d’anar al casino. És al revés, les polítiques de joc responsable fidelitzen els clients del joc que hi van perquè saben que estan jugant en un lloc seriós, que saben que aquella empresa no vol tenir jugadors patològics. A més jugadors patològics, més jugadors que s’autoprohibeixen l’entrada i per tant menys clients. Però això els hi costa molt d’entendre a la indústria.

    En termes de salut, que significa joc responsable?

    Hi ha gent que va al casino per també dinar o veure algun espectacle, sobretot veient la cultura de casino que hi ha aquí als Estats Units. Aleshores, joc responsable és poder dinar al casino i que si vas a passar l’estona allà però tens clar que vols gastar-te una determinada quantitat i et diguis que després d’això, hagis guanyat o hagis perdut, et retires, així sigui. Es pot fer un símil amb l’alcohol, pots dir jo màxim una copa al dia, si ho compleixes, és un plaer però si ho superes et converteixes amb una persona amb problemes d’alcohol.

    Joc responsable vol dir que tu tens un control sobre la teva conducta de joc. Per tu pot ser aleshores una diversió si és que t’agrada. Però per moltes persones que, com l’alcohol o el tabac, el joc pot arribar a convertir-se en una addicció amb tota una sèrie de conseqüències físiques i psicològiques. En el cas del joc no hi ha cap tòxic però a nivell conductual el joc és capaç de modificar els nostres neurotransmissors. Genera una necessitat de jugar sense control, perdre diners i fer el que calgui per seguir apostant fins a acabar al carrer.

    Les polítiques de joc responsable el que pretenen és frenar això i que la persona aprengui on estan les seves limitacions, se l’avisi que el joc li està fent mal, se li ensenyi de quina manera pot estar jugant… No calen molts diners per fer-ho. Diuen «quina por, pensaran que fem mal a la població i no vindran a jugar», total que no fan res.

    Jo vaig venir el 2011 cap als Estats Units i des d’aleshores ja no s’ha fet res més a Catalunya.

    Les Unitats Especialitzades segueixen per això.

    Sí. Segueixen tractant a la gent però no hi ha polítiques noves.

    La publicitat del món del joc indueix a conductes impulsives? S’ha pensat en aplicar sancions?

    No s’està fent res de res. De l’any 2000 al 2011 hi havia molts diputats compromesos que feien preguntes sobre joc. Jo era qui les contestava durant una època. Però es va perdre l’interès i ara mateix no hi ha ningú al nostre país que lideri aquest tema i es preocupi de pressionar per veure si es poden seguir fent coses.

    A part de fer prevenció, com es pot revertir aquesta situació?

    La guia que s’ha de posar en marxa és la de la prevenció. Les unitats segueixen però no hi ha difusió. Els nous pacients que van sorgint van perdent aleshores la informació d’on anar. Si s’explica què passa amb aquest problema i on poden anar aquestes persones d’aquí a uns anys això es podrà anar difuminant. També pot passar que es perdi l’interès per part dels professionals. Va costar molt ja en el seu moment que als serveis de psiquiatria dels hospitals generals es creessin aquestes unitats especialitzades.

    Amb la crisi quan es va demanar que es retallessin serveis molts hospitals van triar aquestes unitats perquè veien que el joc patològic no eren tan importants. Diners que aleshores es destinaven a altres coses… això no hauria de passar. Hauria d’haver algú que es preocupés pel tema, per veure si els tractaments que hi ha són els adequats o no. Hi ha a qui li agrada molt publicar per alimentar el seu currículum i moltes vegades això va en detriment dels pacients. La recerca però no està per beneficiar els pacients, els pacients estan alimentant aquesta recerca. Hi ha publicacions i investigacions pel simple fet de fer recerca i no serveix de res.

    No hi ha referents doncs pels pacients?

    No. Els referents que hi ha són pel fet de publicar.

    Sant Pau i l’ONCE ha fet un estudi que dibuixa que el perfil del pacient actual és un jove, home…. Com ho veus?

    No es pot fer un perfil general. S’ha de fer un perfil per tipus de joc: màquines, travesses, casinos… Els jugadors patològics no són tots iguals. Depenen de variables biopsicosocials i del tipus de joc. Els estudis s’han de fer a partir del tipus de joc i també calen gruixos de persones analitzades. Jugadors patològics, amb problemes o de risc són diferents. Amb aquests últims s’ha de ser molt curós i fer-ne molta prevenció. Qui fa recerca ha de treballar amb molts pacients per veure com estem.

    Les polítiques de joc van tenir en compte aquests pacients?

    Les polítiques de joc responsable partien de totes les persones relacionades amb el joc: grups de jugadors que diguessin quins problemes trobaven, els tres tipus de jugadors, després es parla amb les famílies, també amb els polítics, després amb els empresaris. Així es veuen quines necessitats hi ha, quines barreres tenen aquestes persones i així que s’hauria d’implementar. La recerca ha de sortir dels propis involucrats, no poden sortir d’un polític que no en sap.

    Els empresaris de joc no poden estar contents amb polítiques de joc responsable de fa 10 anys. Però tenen por. Han tingut l’opció però no s’ha volgut.