Etiqueta: joves i adolescents

En un món cada cop més virtual on tot sembla possible, les dificultats de l’alumnat per assolir els resultats que el sistema demana fan necessari esbrinar què està passant a l’aula. Per què els continguts previstos al currículum no es consoliden com a aprenentatge, i si això és causa o conseqüència del malestar que en diferents formes s’expressa a les aules, ho han portat a debat aquest dijous l’Associació Catalana de Professionals en Salut Mental-AEN (ACPSM), la Fundació Congrés Català de Salut Mental (FCCSM) i el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP). I ho han fet donant la paraula als protagonistes d’aquests malestars a l’aula: alumnes d’ESO -de l’Institut Sants-, que en primera persona han exposat la seva vivència d’aquest malestar. Han parlat sense cap mena de por de qui i com els han pogut ajudar a relativitzar, superar o angoixar-se davant de tot el que se’ls hi demana.

Com arriba a marcar en positiu, il·luminant camins a favor de certes matèries, i com -al contrari- alguns altres deixen ferides curriculars que, fins i tot, poden portar a avortar algun itinerari professional és una vivència que tothom ha tingut en la seva escolarització. I és una realitat que, malgrat que la societat ha viscut molts canvis i, amb ella, els interessos i situacions familiars i tot el context més proper als adolescents d’avui, això continua existint. Espantar o desmotivar amb afirmacions a l’inici d’un curs com ara “qui no tingui més d’un set l’any passat en aquesta assignatura, no l’aprovarà aquest any”, tal com va exposar una alumna de secundària, explica moltes de les angoixes que poden donar-se a l’aula. La sentència d’exemple, segons va explicar l’estudiant que la va mencionar, li va provocar -diu- “una angoixa que no li desitjo a ningú, que em feia plorar cada dia en arribar a casa”.

Aquests professors que marquen deixant ferida conviuen, afortunadament, amb d’altres que, com també es va deixar constància, fan estimar la matèria que imparteixen. Ho aconsegueixen primerament perquè senten passió pel que ensenyen. Però també en gran mesura pel tracte als alumnes, no com a receptors de continguts, sinó com a persones humanes amb tot el seu context més íntim de malestars personals, preocupacions, dubtes, ràbies i tot aquell desconfort de la vida personal, quan l’alumne entra a l’aula, no s’esborra.

Solitud d’alumnes i docents

Amb argumentaris com aquest, les intervencions personals durant el debat van anar aportant llum a allò que succeeix als centres educatius, la no connexió entre alumnes, que els duu a viure a cadascú els seus problemes en solitari, i la solitud també dels docents. Aquests darrers, si bé són part d’un claustre, d’una petita comunitat, viuen -tal com es va expressar en el debat- cadascú en la seva matèria i organitzant, portes endins de l’aula, la seva pròpia dinàmica docent.

Aquestes solituds, d’alumnes i docents, van deixar clara la necessitat d’acompanyament emocional, sense el qual, la missió d’adquirir coneixements nous en les ments de l’alumne esdevé, si no impossible, molt més difícil. Parlem d’humanitzar l’ensenyament, inclosa tota la comunitat educativa, i parlem d’atenció a la salut mental per a prevenir el patiment excessiu que pot donar lloc a malalties de la psique.

Crear espais per a expressar els malestars -tinguin o no un origen fora o dins del centre-, i procurar temps per aquest compartir emocional van ser exposats com a camins necessaris per a elevar la qualitat i el valor de l’ensenyament, que ha d’anar més enllà de l’adquisició de coneixements.

“Treballem amb persones, i no és igual que fabricar cadires”, precisava des del públic un professor ara jubilat que feia la seva particular radiografia: “A Secundària estem preparats en la matèria que s’imparteix, no tant sobre com ensenyar-la i molt poc per a com relacionar-se amb trenta o més adolescents”. I afegia encara: “Això afecta els professors. O bé perden la paciència, o pensen que entendre el comportament i l’estat emocional dels alumnes no és el seu tema”. Aquest professor plantejava, en conseqüència, que “seria interessar canviar la formació i l’accés a la docència, perquè -afegia- poc tenen a veure les oposicions amb el que després trobem a l’aula”.

Darrere del patiment

Educadors, metges d’atenció primària, professionals de la salut mental i de l’àmbit del treball social varen escoltar els estudiants de secundària, establint junts un diàleg necessari, però que es dona poques vegades. Les entitats de professionals de la salut mental i de l’atenció primària han organitzat la posada en comú, batejada com Àgora de Debat, per promoure una atenció sanitària de qualitat i amb voluntat de servei a la ciutadania.

Des del públic s’anaven aportant idees per a la reflexió. Una d’elles l’aportava l’Elena, educadora social i terapeuta que treballa al servei de suport emocional en un centre d’alta complexitat. “El meu treball -deia- és amb alumnes, famílies i el claustre”. Ella constata que “el malestar està present tots els dies”, i que cal “una nova mirada”. I s’explicava: “Quan un alumne fa una conducta disruptiva és que té un patiment i una necessitat no coberta al darrere. Però molt sovint la reacció del docent és la ràbia, la por, la frustració, la sensació d’agressió per part dels alumnes. Ens deixem arrossegar”.

Aquest argument va donar peu a l’altra gran evidència ineludible: el malestar emocional està en l’alumne i també en el docent. “El nostre patiment és la nostra responsabilitat, l’alumne el que fa és posar la llaga en un malestar que tinc jo”, s’aportava també des de la participació del públic.

Conscients que l’educació emocional “l’hem hagut d’aprendre cadascú pel nostre compte”, com deia un altre membre del públic, afegia, “si no aconseguim un bon clima d’aula, no hi haurà un bon aprenentatge. L’aula ha de ser un espai de confiança, on alumnes i docents sentin que són en un espai segur”.

Ensenyar, però també acollir

Per això es va parlar durant el debat del centre educatiu com a espai d’acollida, i no únicament com a lloc on s’hi va per aprendre. Només així es podran evitar sensacions d’exclusió i d’incomprensió com les viscudes i compartides en el debat per alguns dels alumnes participants. I quan es parla d’acollida es parla d’obrir aquests espais i temps d’expressió d’inquietuds, pors, dubtes, malestars que, o bé entren ja a classe des de fora o sorgeixen a dins, esdevenen obstacles per a l’harmonia necessària per assolir bé els aprenentatges. Com deia Àfrica, psicòloga del CSMIJ Sants-Montjuïc, “quan algú està bé ho transmet i fa més bé la seva feina”. I apel·lava a la responsabilitat comuna en els claustres de posar límits i no fer com qui no veu petits i grans abusos per part d’alguns docents, en al·lusió a les humiliacions que poden arribar a fer cap a certs alumnes i que els estudiants assistents al debat varen exposar tan clarament amb exemples reals viscuts per ells.

Amb la trobada es va voler abordar els impasos i dificultats dels i les docents a l’hora d’exercir les seves funcions de transmissió cultural i formació, dins d’un context socialitzador i de convivència com és l’escola. Per dur a terme el seu encàrrec, diuen des de l’organització de l’acte, “caldrà que comptin amb una comunitat educativa àmplia, amb el suport de les famílies, de l’administració i dels serveis de salut i benestar i família, fent-los corresponsables en el procés”. I, com va quedar evidenciat en la trobada, cal parlar-ne posant l’atenció en els alumnes. Així es manifestava la professora de psicologia i orientadora de l’IES Sants, Trini Marín, que acompanyava el grup d’estudiants al debat: “Sempre parlem de vosaltres, però mai amb vosaltres. I a mi la meva experiència compartint hores amb els alumnes m’ha fet ser conscient que els adults us sentim, però no us escoltem, us mirem, però no us veiem, i fer-me’n conscient ha estat per a mi una gran lliçó com a professional”. Per això, afegia com a docent, que convé “replantejar-nos els nostres rols i compartir més amb els alumnes, perquè les matèries són importants, però és una part molt petita de la vida adulta i no estem dedicant, en canvi, ni espais físics ni temporals a parlar amb ells”.