Jocs d’apostes en adolescents? Doncs l’edat mitjana en què es comença a jugar amb diners, ja sigui en línia (un 2,7% de noies i un 12,6% de nois) o de forma presencial (un 4,2% de noies i un 12,1% de nois), se situa en els 13-14 anys en els dos sexes, tot i que té una més alta prevalença en els nois, que hi juguen de forma més freqüent. A més, al voltant d’un 13% de nois i noies declaren haver jugat amb diners abans dels 10 anys.
Aquestes són algunes de les dades que es desprenen de l’última enquesta FRESC, del 2021, sobre la salut en persones adolescents a Barcelona realitzada per l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) a 3.290 alumnes de centres educatius de la ciutat d’entre 13 i 19 anys. Per primer cop l’ASPB va incloure en el FRESC 2021 preguntes relacionades amb el joc amb diners que no deixen de ser preocupants i alarmants, ja que, a més, un 12% dels nois va declarar haver jugat amb diners el darrer any i un 6% va afirmar realitzar un possible joc problemàtic. L’objectiu principal d’aquest estudi és, a partir dels resultats obtinguts, orientar i avaluar polítiques d’intervencions dirigides a aquestes franges d’edat.
Davant d’aquestes dades, que des de l’Agència de Salut Pública i altres organismes sanitaris estan detectant que van en augment, l’ASPB ha impulsat la creació del programa escolar Cara i Creu per a l’alumnat de 4rt d’ESO, que després d’un programa pilot en tres instituts, el curs que ve es començarà a oferir a tots els centres educatius de la ciutat que s’hi vulguin inscriure. Els objectius, segons expliquen la cap del Departament de Prevenció i Atenció a les Drogodependències de l’ASPB, Montse Bartroli, i la Catrina Clotas, que és una de les responsables de la coordinació del disseny i l’avaluació del programa, és sensibilitzar famílies, professorat i alumnat respecte al joc d’apostes i videojocs; la prevenció per evitar aquesta conducta o retardar-ne l’edat d’inici; i, per últim, poder derivar les persones amb un possible joc problemàtic als recursos que correspongui. Pretén reduir la incidència del joc d’apostes en els adolescents, ampliant el coneixement sobre els riscos i les conseqüències i fomentant una mirada crítica entre l’alumnat.
El programa Cara i Creu vol sensibilitzar famílies, professorat i alumnat respecte al joc d’apostes i videojocs
El Cara i Creu s’inspira en un projecte de la Comunitat Valenciana que es diu ¿Qué te juegas?, que s’ha modificat i adaptat per aplicar-lo als instituts de la ciutat, amb l’assessorament d’experts. El programa consisteix en cinc sessions. La primera serveix perquè l’alumnat conegui els riscos associats al joc, les possibles conseqüències i “que entengui quines són les motivacions, que poden començar com a diversió i després es poden transformar com a una necessitat, per cobrir un baix estat anímic o per guanyar diners”, segons explica Clotas. En la segona sessió es treballen les lleis de probabilitat que operen darrere el joc, que poden desmuntar els biaixos erronis que hi ha darrere el joc –“aquella il·lusió de control que et fa pensar que si han sortit quatre 5 el següent segur que surt un 6”, exemplifica Clotas. La tercera i la quarta sessió es treballa la pressió a través de la publicitat i el grup d’iguals, mentre que en la cinquena i última se centra en els videojocs, per tal de conèixer i saber identificar quan fem apostes dins d’aquests jocs. I tot plegat a través de sessions que volen ser molt dinàmiques, amb jocs de rol, de verdader o fals i projeccions de vídeos, entre d’altres.
Formació al professorat
Des de l’ASPB s’ha dissenyat el programa perquè sigui dinamitzat pel professorat, que rebrà una formació en línia prèvia de cinc hores i un manual que l’ajudarà a planificar les sessions a l’aula. A més, també s’ha elaborat una guia per a les famílies perquè puguin conèixer i tenir eines per la prevenció del joc d’apostes i els videojocs.
Segons Bartroli, es parla d’addició al joc o de trastorn de jocs d’apostes i videojocs quan “una persona té un patró de joc persistent, recurrent en la seva manera de jugar que implica que hi ha àrees rellevants de la seva vida que es deterioren, ja sigui en l’àmbit personal, familiar, social, d’escola, etc”. És a dir, al final la persona només pensa en jugar, deixant de fer altres coses, podent arraconar els estudis, la cura personal i fins i tot pot arribar a mentir a amics i familiars al respecte. Quan es donen una sèrie de criteris d’aquest tipus es pot arribar a diagnosticar com un trastorn de joc d’apostes o un trastorn per ús de videojoc.
Les dades són sorprenents, però com remarca Bartroli, “a nivell social no hi ha la percepció que això sigui un problema”. A més, remarca que la publicitat ha anat molt dirigida cap al gènere masculí, amb la intervenció de personatges famosos, entre els quals molts futbolistes.
La normativa
Tot i que es va aprovar una llei a nivell espanyol que prohibia la publicitat de joc d’apostes als mitjans de comunicació, fa pocs mesos el Tribunal Suprem va tombar alguns dels articles d’aquesta normativa, fet que podrà facilitar de nou la difusió de publicitat d’aquests jocs i que arribi als menors d’edat. De fet, Bartroli fa un crit d’alerta perquè assegura que s’està detectant el viratge de la publicitat per captar “el nínxol de mercat cap a les noies, sobretot en els videojocs”. De fet, la cap del Departament de Prevenció i Atenció a les Drogodependències de l’ASPB assegura que ja preveuen que el joc amb diners entre nois i noies “es vagi equiparant, com ha passat amb altres conductes de risc”.
Per la seva banda, Clotas alerta que els videojocs són “una porta d’accés per començar a utilitzar diners dins dels videojocs per acabar jugant a jocs d’apostes”. Quan es parla de jocs amb diners s’inclou bingos, loteries, apostes esportives, però també utilitzar els diners per fer apostes dins dels videojocs a través del que es coneix com a loot boxes o caixes de recompenses. I què són els loot boxes? Doncs quan el jugador vol comprar una característica per un personatge del videojoc ho ha de fer a través d’una aposta, és a dir, adquireix una caixa de recompensa sense saber què hi ha dins. Aquí hi juga l’atzar, el fet d’adquirir una caixa que pot tenir o no un premi a dins. Clotas explica que a través de l’enquesta FRESC es van adonar que prop del 66% dels nois i les noies que juguen amb diners de manera online ho han fet a través dels videojocs. És un joc d’atzar perquè tu no compres un producte, sinó que pagues uns diners perquè aleatòriament et toqui un premi o un altre. De fet, Clotas recorda que fa anys que s’està pendent de regularitzar aquests loot boxes, ja que sense adonar-se, s’està jugant a un joc d’atzar. “És una porta d’entrada a altres tipus de jocs d’atzar com les apostes esportives”, afegeix Bartroli.
Totes dues destaquen que, a més, el fet que els adolescents i joves acabin jugant a jocs d’atzar encara que no sempre acabin amb addicció té conseqüències no només per a ells, sinó també pel seu entorn (a nivell financer, social, educatiu, etc.). “Per això ho estem agafant nosaltres des de Salut Pública, perquè l’impacte no només afecta la persona amb el trastorn sinó que el dany és més global”, alerta Bartroli.
En aquest proper curs escolar, des de l’Agència de Salut Pública es vol posar èmfasi en l’avaluació de l’efectivitat del programa «Cara i Creu» per conèixer fins a quin punt s’han assolit els objectius plantejats. Per tant, tots aquells centres educatius que s’inscriguin en el programa també ajudaran a avaluar-ne la seva efectivitat. Es tracta de saber quins coneixements ha adquirit l’alumnat participant i com ha canviat la seva actitud respecte al joc d’apostes i videojocs abans i després de fer les cinc sessions.
Javier Pacheco, el secretari general de CCOO de Catalunya, reflexiona sobre el panorama que poden deixar les eleccions europees del 9 de juny i els perills que plantegen una victòria de la ultradreta. El dia després de les eleccions es conforma el Parlament de Catalunya, que dona pas a una nova legislatura encara amb moltes incògnites. Pacheco emplaça a les forces progressistes a posar-se d’acord i “que no abandonin l’esquerra i conformin un govern d’una manera ràpida i clara”. Assegura que les prioritats, ara, passen per garantir l’habitatge, especialment als joves.
En poc més d’una setmana Europa vota i les enquestes apunten a una victòria dels conservadors, però especialment de la ultradreta. Però, què es juga concretament Europa en aquestes eleccions?
Europa es juga que el projecte europeu es consolidi i avanci, més enllà del mercat monetari, cap a una Europa social o retrocedir, no hi ha terme mig. La societat europea va viure durant la pandèmia la necessitat de federalitzar les polítiques en el marc de la Unió Europea. Per tant, cal avançar en aquest projecte i federalitzar encara més les polítiques econòmiques, financeres, fiscals i sobretot desenvolupar el pilar social europeu. Per això es juga: Més Europa o menys Europa, no hi ha terme mig.
I quins són els reptes que té Europa en la propera legislatura?
Les eleccions es dirimeixen entre tornar a regles fiscals que tornin a posar de protagonista al sistema financer europeu com un element de finançament de polítiques europees o que sigui el desenvolupament dels recursos que autònomament els estats membres puguin delegar amb els pressupostos de la Unió Europea per desplegar polítiques d’inversió com s’ha fet amb els fons Next Generation o de protecció com va ser el programa Sure que va permetre finançar en el cas d’Espanya amb gairebé trenta mil milions d’euros el model dels ERTO, que van protegir més de tres milions de persones. Això és el que es dirimeix. Nosaltres plantegem que hem d’integrar la política fiscal europea amb un procés d’harmonització que incrementi la capacitat de recaptació dels gairebé 200 mil milions d’euros que gestiona el pressupost de la Unió per poder triplicar-lo per arribar gairebé al 3% del PIB d’Europa. Amb aquest finançament públic poder sostenir els Estats del benestar social europeu i que són referència al món.
El sistema de salut públic és un dels símbols d’Europa. Ara hem d’afrontar el repte de la gestió de les dades. Acabar amb l’oligopoli de les cinc grans multinacionals de gestió del big data, per poder democratitzar l’accés i la gestió de les dades del conjunt de la població per posar-les a disposició de la gent i no a disposició del capital. Aquí Europa pot jugar un paper molt important. Per últim, també ha de ser referència en les polítiques de lluita contra el canvi climàtic. Estem veient de nou un discurs de fre contra la descarbonització de l’economia i l’electrificació de la mobilitat. Per tant, ens juguem més Europa per la gent o més Europa per les finances.
Pacheco demana un cordó sanitari a la ultradreta a Europa. | Pol Rius
Hem vist un blanquejament de l’extrema dreta de Meloni i sembla que es busca el seu suport en la propera legislatura. Veurem alguna altra aritmètica o hi haurà pacte amb l’extrema dreta?
Ha de ser un cordó democràtic de cara als acords que es puguin plantejar. És cert que el corrent de fons és escorat cap a la dreta a nivell europeu i mundial. És un problema per a la gent que defensem models de societat com el sindical confederal a Espanya o a Europa. Hem d’intentar plantejar on estan els límits. El vot de la classe treballadora, encara que s’estigui escorant cap a la dreta en termes generals, degut a les incerteses i les pors que apel·len al conservadorisme, hem d’aturar que passin al populisme. Això és al que hem de posar fre, perquè la ultradreta no acabi d’entrar a desmantellar les bases fonamentals d’Europa. Pot ser que siguin les eleccions més transcendentals de les darreres dècades. Hem de saber llegir aquesta realitat. Hi ha altres alternatives encara que siguin més conservadores que les que els hi podria agradar al moviment sindical que representem, però que com a mínim aturin l’entrada de la ultradreta a les administracions europees.
De quines opcions parlem?
Mantenir l’acord tradicional entre la socialdemocràcia i els conservadors. Les enquestes no donen una altra alternativa. Si això no té la majoria del Parlament Europeu, poden entrar a jugar opcions ecologistes per conformar una majoria suficient.
I què pot fer el sindicalisme per frenar la ultradreta?
Nosaltres hem iniciat una campanya de sensibilització en totes les xarxes de comunicació del sindicat. Hem organitzat actes i manifestos amb altres organitzacions socials… Nosaltres primer volem superar la desafecció política que hi ha en el marc de la participació a aquestes eleccions de manera tradicional i més ara que venim borratxos d’eleccions i poder passar després de la participació al vot progressista.
Ens juguem més Europa per la gent o més Europa per les finances
El dia després de les eleccions europees es configura el Parlament, per donar pas a una nova legislatura i deixar enrere una altra que ha estat moguda per a molts sectors. L’informe PISA, que més enllà d’uns mals resultats mostrava com s’ampliaven les diferències socioeconòmiques entre els alumnes, els professors també han demanat menys ràtios en un moment en què hi ha més professors que mai. Què queda pendent?
Hi ha més professors que mai perquè ja no som la Catalunya dels sis milions, som la dels vuit milions. Encara que la natalitat no és la palanca de creixement, sí que ho és el procés de migració i les persones estrangeres que arriben amb la seva família i accedeixen a l’educació. Nosaltres venim denunciant des de fa temps que els efectes de les retallades del 2008, no recuperades en tot aquest temps i dècada en el marc pressupostari de la Generalitat ha estat la causa de la pèrdua de la qualitat del sector educatiu a Catalunya que era una referència a Espanya i que va demostrar que no només garantia un espai de qualitat i d’accés igual a les oportunitats, sinó que es feia en un procés d’inclusió molt important de totes les persones que venien de fora de Catalunya. En una primera fase de migracions internes i després de persones que venien de l’estranger. Això s’ha anat deteriorant per una falta de recursos, per sobre ràtios a les aules, per manca d’inversió en infraestructures per poder adaptar les aules a les situacions actuals quan patim les conseqüències del canvi climàtic que causa en la canalla fred i calor en funció del caràcter més extrem de la temperatura. Les polítiques d’inclusió tenen manca de recursos per poder desenvolupar un sistema educatiu integral.
“Les polítiques d’inclusió tenen manca de recursos per poder desenvolupar un sistema educatiu integral”| Pol Rius
L’última fase de conflictes on el Departament d’educació volia negar la participació dels docents i les docents com a element fonamental de la pràctica diària, ha estat un procés de miopia política de confrontar i no comptar amb una reorientació d’aquesta realitat, quan després les dades han estat incontestables, com l’informe PISA o altres informes previs. Hem recuperat amb l’últim acord el revertiment de les retallades més importants, però no és suficient. Torno a repetir que estem a la Catalunya dels vuit milions. Hem de començar a plantejar quins són els mecanismes i els recursos disponibles, que no és només de caràcter quantitatiu sinó també de caràcter específic. Per tant, s’ha de canviar un model educatiu que es dedica a segregar persones segons la seva capacitat d’accés a un tipus de model educatiu (privat, concertat o públic) i sobretot garantir que la gratuïtat està a la disponibilitat de tothom. Hi ha alguns districtes de Barcelona que tenen manca d’infraestructures per garantir les places que tenen al seu abast i han de marxar fora dels seus barris per poder anar a l’escola i tenim pobles amb dificultats per garantir la cohesió territorial en l’àmbit educatiu. Per tant, queda molta feina més enllà de recuperar retallades. Nosaltres tenim diverses taules al respecte. L’altre dia presentàvem una campanya a la taula del 0-3 per poder ampliar l’etapa educativa també als primers anys de vida, en el que el Govern que es conformi ha d’emprendre d’una manera proactiva i participativa. Si es torna a fer una lectura com la que s’ha fet amb el conseller Cambray amb conflictivitat continua, el conflicte porta conflicte.
Les polítiques d’inclusió tenen manca de recursos per poder desenvolupar un sistema educatiu integral
I què queda per aconseguir una escola inclusiva?
Queda integrar el 0-3, la gestió pública de les vetlladores i el lleure educatiu, que la pedagogia i les educacions especials tinguin realment els professionals necessaris, fer un esforç en la inclusió de les persones estrangeres per poder garantir un accés qualitatiu en la llengua i els costums del nostre país, intentar fer un plantejament de ràtios suficient amb infraestructures i prestigiar la professió per mitjà de millora de les condicions laborals idònies.
Pel que fa al sector sanitari, el III acord de l’ICS va generar mobilitzacions de sindicats com Infermeres de Catalunya, però CCOO s’hi ha posicionat a favor.,,
Amb el procés explicatiu s’ha demostrat que no era veritat que fos un acord esbiaixat només per a una professió. Hi ha hagut un procés d’adequació, millora i actualització d’un acord que portava més d’onze anys sense renovar-se en l’àmbit de la sanitat pública del país i que ha afectat en condicions de jornada, de classificació professional i salaris a totes les professions de la sanitat pública catalana. La primera instrumentalització de l’acord que es plantejava sense conèixer el contingut de l’acord ha anat apavaigant-se una vegada els professionals han anat coneixent i cobrant les condicions que s’estaven pactant. Per tant, aquí hi ha hagut un procés d’instrumentalització que atén sobretot a un element que jo penso que tothom ha de tenir molt en compte i fer una lectura correcta. És a dir, hi ha coses que un acord normatiu pot acabar de solucionar, com les condicions establertes en el marc laboral, però hi ha coses que no poden acordar-se i que no estan encara suficientment resoltes i sobretot compensades en el que ha estat un procés de compromís i sacrifici no reconegut suficientment ni per les administracions públiques, ni per la pròpia societat, ni per la pròpia articulació de la gestió de les seves condicions laborals.
Javier Pacheco davant de la seu de CCOO de Catalunya| Pol Rius
El sacrifici que van fer a la pandèmia és un esforç que no ha estat suficientment compensat per al conjunt de la societat. Aquest sentiment que tenen els professionals i les professionals de la salut ha de tenir una lectura correcta per al conjunt de la ciutadania i sobretot de les institucions, també dels sindicats. Hi ha diferents àmbits que també conformen part, que no poden pactar-se en un acord laboral, però que conformen part del que ha de ser una política de gestió dels professionals i les professionals del sistema de salut. Nosaltres hem llegit aquestes mobilitzacions d’aquesta manera. I volem emplaçar el govern, les administracions, el Departament de Salut a què puguem conformar un marc de gestió de les professionals i els professionals que donin resposta al que ha estat realment un agravi de la situació. I que no es faci un desequilibri, que és inqüestionable per a tothom, que hi ha un desequilibri entre el que es van aportar a la pandèmia i el que estan rebent realment del reconeixement de la seva condició com a professional de la salut. Però torno a dir, la instrumentalització que es va fer de l’acord de l’ICS, s’ha anat apaivagant una vegada la informació ha arribat als treballadors. L’altra cosa és que queda i resta pendent resoldre el que és el just reconeixement del que significa ser un professional i una professional de la salut. Jo penso que no n’hi ha cosa més honorable que dedicar-se a salvar la vida de la gent.
Queda pendent resoldre el que és el just reconeixement del que significa ser un professional i una professional de la salut
Els resultats de les eleccions a Catalunya han deixat un Parlament amb majories més complicades i amb un creixement de la dreta i de la ultradreta i uns mals resultats per als partits més a l’esquerra. Com analitzes els resultats?
Catalunya no està tan fora de la realitat. Existeix una dretanització de les ideologies polítiques arreu del món i que arriba també aquí. Catalunya ha de tenir en compte que abandonar durant molts anys les coordenades dels eixos dreta-esquerra pot obrir la porta a escenaris perillosos. I també obrir camí a unes altres opcions que no haurien d’estar implantades. A Euskadi, no tenen implantació els espais d’ultradreta. I aquí a Catalunya han tingut un resultat molt preocupant amb la irrupció de l’independentisme amb l’Estelada, que representa el partit d’Aliança per Catalunya, que s’ha quedat a les portes de tenir quatre parlamentaris. Ha tingut dos, però s’ha quedat a les portes de tenir quatre. Quan abandones l’eix ideològic, corres el risc que la dreta acabi radicalitzant la seva posició. I per tant l’esquerra ha de fer aquesta lectura. I ara no pot enredar-se en qüestions que no siguin aquesta realitat, perquè ha d’enfortir l’espai ideològic. Els catalans i les catalanes, encara que s’ha dretaritzat la representació al Parlament, hem mantingut una majoria sobre les opcions d’esquerres. Tenim l’obligació de demanar-los que conformin un govern, i ells l’obligació de conformar-lo, per combatre, precisament, amb l’acció d’un programa progressista, aquestes inèrcies que s’estan plantejant i arribant al nostre país d’una manera molt, molt perillosa. Si algú s’està pensant repetir les eleccions catalanes és que ha abandonat l’esquerra des de fa temps.
Javier Pacheco i Joan Cascante Agudo| Pol Rius
Sobre la conformació del nou Govern, el PSC ha plantejat en campanya l’ampliació de l’aeroport, la B-40 i el Hard Rock com a projectes prioritaris i els Comuns sembla que retiraven la línia vermella. Són projectes prioritaris per al país?
No son projectes prioritaris. Jo penso que són projectes electorals i que en aquest cas el que toca no és definir el programa electoral, sinó conformar els acords polítics que garanteixen una majoria i un programa progressista. I aquí hi ha un partit que pot tenir una orientació cap a unes polítiques en relació a les infraestructures, però els altres que poden conformar una majoria tenen una altra opinió diferent. S’han de posar d’acord i conformar. En aquest sentit, el mínim comú denominador està en desenvolupar un programa real que li doni resposta al sistema de salut, al sistema d’educació, a la lluita contra el medi ambient, el desplegament de les energies renovables, l’aposta clara per la reindustrialització, garantir espais i escenaris cap a la plena ocupació. Aquí hi ha un programa progressista de comú denominador que està probablement en la principal prioritat que té la gent ara mateix per poder donar-li respostes a les seves necessitats. Per tant, enredar-se en altres coses és que estàs abandonant l’espai de l’esquerra. Em sento legitimat per plantejar-li als tres partits d’esquerra que tenen 68 diputats, que no abandonin l’esquerra i conformin un govern d’una manera ràpida i clara.
Catalunya ha de tenir en compte que abandonar durant molts anys les coordenades dels eixos dreta-esquerra pot obrir la porta a escenaris perillosos
Respecte al Hard Rock, alguns partits l’han definit com a un projecte de turisme de valor afegit i altres de precarització. Què representa per a tu?
No és el model de turisme que nosaltres estem defensant. Defensem el turisme que hem pactat a la taula, l’acord nacional que vam fer per al turisme responsable. Tenim una oferta que és plural, és cultural, és geogràfica. Evidentment també és d’oci, però sobretot és fer una marca de concentració per una orografia, que té Catalunya, que afavoreix que el turisme pugui estar durant tot l’any i sigui sostenible, que respecti l’espai públic, que garanteixi una mobilitat sostenible. Els qui promouen el Hard Rock també han conformat l’acord nacional per un turisme responsable. Jo penso que hi ha una iniciativa i una inèrcia de mobilitzacions ciutadanes sobretot en alguns àmbits molt concrets, com és el cas de Tenerife o a la Palma, i que segurament a Barcelona s’està començant també un embrió de mobilitzacions en aquest sentit que tenen tota la raó. Aquí és on hem de plantejar la proposta i realment les orientacions i les prioritats. Les infraestructures que s’arrosseguen del passat no haurien d’estar la prioritat del proper govern.
El PSC tindrà l’opció d’aprovar propostes amb el tripartit i amb la sociovergència. Quin PSC creus que veurem? Creus que tindrem un Govern més conservador que el darrer?
Si l’aritmètica és conformar un govern amb Junts, evidentment serà un govern conservador. És una aposta d’abandonament de l’espai de la coordenada de l’esquerra per part del PSC si apostés per un acord amb Junts per Catalunya. Nosaltres no som partidaris que aquest acord es doni. Ja vam veure algunes converses a l’Ajuntament de Barcelona, no sé per on aniran encara aquestes negociacions, sembla que la campanya electoral europea les té una mica en stand-by. Jo confio que no sigui aquesta l’aposta. També veig molt difícil ara que el lligam entre Puigdemont i Illa sigui possible i viable en el curt termini per conformar un govern entre els dos partits. I també perquè confio que hi ha una part important de les bases del PSC que vol un acord d’esquerres. Crec que l’Illa també ha de donar resposta al que està sustentant bona part dels seus resultats, que són les bases socialistes que venen dels barris obrers. Per tant, si li dona resposta a la seva base electoral no pot anar a un govern, com diuen alguns transversals, que és al que apel·len a Foment del Treball, aquest eufemisme de la transversalitat per intentar tenir un govern de concentració conservador amb el PSC i Junts. Seria el somni de la patronal, que jo crec que les bases obreres del Partit Socialista de Catalunya no estarien gens d’acord, amb què la direcció del partit obrís un espai de negociació amb Junts.
Em sento legitimat per plantejar-li als tres partits d’esquerra que tenen 68 diputats, que no abandonin l’esquerra i conformin un govern d’una manera ràpida i clara
Però més enllà de la conformació del govern sí que podem arribar a veure un hipotètic suport de Junts a l’aprovació de projectes com els que hem mencionat.
Segurament moltes polítiques es podran dur a terme amb aquest suport i no en una línia més progressista. Els acords en un Parlament és la pràctica de la democràcia.
Per tant, els partits d’esquerra hauran de trobar els mecanismes per poder desenvolupar un programa realment progressista. Independentment que després puguin haver-hi alguns elements de controvèrsia que puguin utilitzar-se per la geometria variable. Això és democràcia, i no seré jo qui posi en qüestió la democràcia. El que sí que dic és que el carril gran del programa de govern ha de virar cap a l’esquerra amb un programa progressista. Si això no és així, estarem defraudant probablement una part del vot i sobretot estarem obrint de manera molt perillosa la porta a espais de conformació d’una altra majoria on la ultradreta, igual que passa a Espanya, tingui protagonisme per conformar algun govern de cara al futur. Torno a dir, Catalunya no és tan diferent que la resta d’Europa i que la resta d’Espanya. Per tant, nosaltres hem de tenir molt clar que si volem parar l’entrada a les institucions de l’ultradreta, de la mà de la dreta, hem de fer clarament polítiques d’esquerres, alternatives visibles per al conjunt de la majoria social que són treballadors i treballadores.
Els qui promouen el Hard Rock també han conformat l’acord nacional per un turisme responsable
La reducció de la jornada laboral va ser la proposta més votada en la darrera ASO i protagonista l’1 de maig. L’acord de Govern contempla que l’any que ve s’hauria de situar en les 37,5 hores. Creus que es podrà arribar a un acord amb la patronal?
Veig molt difícil l’acord amb la patronal. Els seus posicionaments estan pràcticament en la declaració d’insubmissió del diàleg social. Estan intentant barrar el pas d’un govern progressista i d’acords en l’àmbit tripartit. No veig tan difícil arribar a un acord amb el govern. Arriba el moment, i ha de ser abans d’estiu, de veure com acaba en el BOE. Hem de començar a conformar els propers calendaris de l’any vinent per poder fer efectiva la reducció de jornada. Hi ha molts convenis col·lectius que estan sent utilitzats per la patronal bloquejant els increments salarials mirant si han d’encabir o no l’increment de la despesa que li pot significar una reducció de jornada laboral. Hem de començar a desbloquejar aquests convenis col·lectius també per aquestes raons. Emplaçarem un procés de mobilitzacions per acompanyar la proposta, no sigui que alguns de la majoria d’investidura acabin tenint dubtes i vulguin fer de lobby patronal.
“S’està fent molt difícil accedir a un habitatge per a la classe treballadora, impossible per al jovent”| Pol Rius
I creus que s’ha de buscar l’acord amb la patronal?
Evidentment que seria desitjable. Els acords que són compartits per les contraparts són més estables en el temps. S’ha demostrat que la pujada del salari mínim entre professionals, que no ha tingut cap acord i suport de la patronal, ha estat un benefici, no només per a les treballadores i treballadors que tenien aquestes condicions de salari, sinó per al desenvolupament econòmic i del mercat de treball en aquest país. Per tant, no cal sempre que la patronal estigui. Evidentment, és més desitjable que estiguin en els acords. Hem d’encetar un impuls cap al govern, una mobilització perquè els treballadors i treballadores aixequin la mà, diguin als grups parlamentaris: no us equivoqueu, volem reduir la jornada, alliberar temps per poder viure millor i per tant, a partir d’aquí, tenir la primera pedra posada en el que és un canvi de tendència de la utilització dels horaris al món del treball en el que arribem a assolir alguns dels objectius que tenim a mig termini, que és la plena corresponsabilitat entre homes i dones en l’utilització del temps i poder seguir alliberant més temps també per la socialització i col·lectivització d’algunes espais de convivència, com per exemple polititzar la societat amb disponibilitat de més temps, sobretot per aturar aquest aïllament que la ultradreta pregona i incentiva per acabar de convèncer adeptes del seu programa de desmantellament de la democràcia. Si volem més democràcia hem de polititzar-nos i necessitem temps. Per tant també volem anar més enllà d’aquestes 37 hores i mitja, però aquesta és una pedra necessària a fer efectiu l’acord de govern i ho haurem de fer abans de l’estiu.
I podrem veure en un curt termini una jornada laboral de menys de 37 hores i mitja?
En alguns sectors ja les tenim. Hi ha uns quants milions de persones que estan treballant en la funció pública que ja tenen menys de 37 hores i mitja. Clar que és possible mitjançant la negociació col·lectiva millorar les condicions establertes en l’Estatut dels Treballadors i les Treballadores. La jornada mitjana ja està per sota, les 40 hores. Tenim un dret i seguim conquerint-ne d’altres. Això és la pròpia funció sindical de la negociació col·lectiva. No oblidem que aquest país té la cobertura per conveni col·lectiu d’un 93% dels treballadors i que ha millorat les condicions de vida, tant de salari com de jornada. Per tant, sí que crec que podrem veure una jornada de menys hores en el curt termini.
S’està fent molt difícil accedir a un habitatge per a la classe treballadora, impossible per al jovent
I quins reptes són prioritaris pel sindicat de cara a la propera legislatura?
Estem veient com el món del treball i el mercat laboral està incorporant moltíssima gent a treballar. I que això encara manté algunes bosses de precarietat que han de ser corregides. Alguns sectors d’activitat econòmica pateixen condicions, algunes fixades per polítiques públiques, com totes les empreses que estan sota processos de licitació de serveis de les administracions públiques, altres que pateixen unes condicions normalment més precàries, aquelles que estan sempre dirigides a l’atenció de les persones, curiosament perquè estan feminitzades i per tant sembla que la societat podem compartir que puguin tenir unes condicions més precàries. Això s’ha de corregir amb una aposta d’un moviment sindical feminista. A mi em va agradar molt el resum de la memòria d’aquest any en relació a la negociació col·lectiva quan vaig veure que l’increment mitjà salarial havia estat major a les dones que als homes. Que comencem des de la negociació col·lectiva a capgirar aquesta tendència, penso que és com comencem a canviar des d’aquest sindicalisme feminista la realitat que pateixen molts sectors de precarietat. Aquesta és una base fonamental que hem de plantejar. L’altra és a l’altra punta, és a dir, com nosaltres organitzem el treball qualificat que s’està generant perquè s’està produint un canvi de model productiu i hi ha una creació important de llocs de treball de major qualitat en el que normalment no està relacionada amb aquesta acció col·lectiva d’organitzar-se els seus drets, i que nosaltres tenim un repte com a sindicat d’organitzar aquests treballadors i treballadores. Sectors tecnològics, sectors de la biomedicina, és a dir, hi ha molts sectors de la recerca que estan creixent a Catalunya d’activitat amb moltes treballadores i que el sindicat té el repte de donar-los una cobertura col·lectiva efectiva.
I després, probablement del caràcter sociopolític de la nostra acció sindical, és acabar amb l’especulació de l’habitatge. Està sent probablement el principal problema de la classe treballadora d’aquest país. Ja no dic dels joves. S’està fent molt difícil accedir a un habitatge per a la classe treballadora, impossible per al jovent d’aquest país. Per tant, resoldre el que és tota una estratègia de regulació dels preus i acabar amb l’especulació de l’habitatge, inundant d’habitatge públic, regulant el preu del lloguer, intentant acabar amb la mercantilització de la utilització de l’habitatge, com és el cas de tots els habitatges turístics. Penso que hi ha tot un treball en què el sindicat vol encetar una campanya confederal aquí a Catalunya, que territorialitzem, per intentar realment començar a construir un ideari del conjunt de la ciutadania de pressió i de reivindicació cap a la política de que l’habitatge hagi de tenir una resolució el més aviat possible i acabar amb aquesta xacra. Un treballador per comprar un habitatge necessita 40 anys de la seva vida per dedicar-li el 30% dels seus ingressos, que és l’ideal per poder accedir. És que són ja dades que no són sostenibles, i si mires un jove són 87 anys, és a dir, que no té vida per pagar-lo. Per tant, penso que són elements que s’han de corregir de manera molt clara. Això ho intentàvem plantejar el primer de maig, plena ocupació, és a dir, treball digne per tothom i sostre per tothom.
La democràcia no està plenament a l’abast del jovent
I als joves quines altres respostes se li han de donar? Perquè són un dels principals objectius de la ultradreta amb una estratègia digital clara que els apel·la i sembla que està funcionant.
Els hi hem de donar respostes reals. És a dir, els joves estan plantejant-se que el sistema d’avui no els hi donen les respostes que necessiten. Sembla que els joves sempre s’han de menjar les misèries de les empreses. Doncs si nosaltres estem oferint aquesta situació, evidentment el jovent està posant en qüestió si la democràcia li dona resultats. I, clar, els cants de sirena d’uns altres que diuen protegir-los per utilitzar-los, instrumentalitzar-los, doncs poden tenir més entrada en les seves consciències. I això s’ha de combatre garantint les condicions materials de vida de la gent en cada moment. I el jovent necessita ara tenir un salari. Perquè necessita una condició més digna de la que té, una estabilitat que la reforma laboral pot afavorir amb la modificació de la contractació, però necessita també accedir a un habitatge en condicions habitacionals i per poder pagar-lo en normalitat. No cal que tinguin que compartir un pis entre quatre persones per poder emancipar-se. Necessiten emancipar-se en projectes individuals, de parella, de família, com cadascú vulgui, però ha de fer en condicions, evidentment, accessibles. Si li donem aquestes condicions materials, el jovent tindrà una incorporació de defensa dels models democràtics, perquè són els espais de solidaritat més clars que tenim. La societat contemporània no coneix una altra forma que la democràcia, per articular una convivència solidària, justa i de promoció de pau. Quan falta la democràcia comencen a aparèixer escenaris més conflictius amb la societat i que fins i tot porten a guerres. Si volem viure amb seguretat, amb convivència, amb solidaritat, la democràcia s’ha de preservar sobre les condicions de poder practicar-la. I avui un jove no pot practicar lliurement la democràcia. No pot accedir a la cultura, no pot accedir a una educació en condicions, no pot accedir a un treball ni a un habitatge. La democràcia no està plenament a l’abast del jovent. Això s’ha de corregir com a societat. Per això calen polítiques públiques. Més estat, més Europa, més Catalunya, més Espanya. Això no va de carreres ni competències, això va de solidaritat.
Persona gran, sense xarxes familiars ―o molt pobres―, que viu sola i pot tenir certs problemes d’autonomia. És el perfil clàssic en el qual pensem quan parlem de soledat no desitjada. Ara bé, un informe constata un altre grup vulnerable: els joves.
L’Estudi sobre joventut i soledat no desitjada a Espanya, fet per SoledadES en col·laboració amb Ayuda en Acción, apunta que un de cada quatre joves es veu afectat per la soledat no desitjada. És a dir, el 25,5% de les persones d’entre 16 i 29 anys. Sobre el total de persones en situació de soledat no desitjada, hi ha factors diferencials de més prevalença sobre les persones que formen part de grups històricament discriminats. Aquests serien les dones (31,1%), les persones amb discapacitat (54,4%), el col·lectiu LGTBI (39,7%) i les que són d’origen estranger (32,8%).
La qualitat i la quantitat de les relacions socials és determinant
La base de la soledat no desitjada es troba en la qualitat i la quantitat de les relacions. Durant aquesta etapa vital els amics juguen un paper crucial, “les relacions d’amistat són les que tenen un impacte més gran en la soledat juvenil, per sobre de l’àmbit familiar, de treball o d’estudi”, explica l’informe. En aquesta línia, apunta que tenir menys relacions amb amistats de les desitjades és “un factor significatiu, que augmenta la probabilitat de patir soledat no desitjada més que cap altre, en 4,7 vegades”.
Tota aquesta qüestió està travessada per les habilitats i actituds socials. Les persones que se senten soles tenen molta menys confiança en els altres i, alhora, l’escepticisme pot tenir arrels en fets traumàtics: “el percentatge de persones que han patit assetjament escolar o laboral alguna vegada en la seva vida és gairebé el doble entre joves que pateixen solitud no desitjada (un 58,1% ha patit assetjament) que entre joves que no la pateixen (un 32,1% ha patit assetjament)”.
Causalitats, una moneda amb diverses cares
El fenomen és multicausal. Atur i desigualtat són dos grans eixos de relació directa: “les persones en situació d’atur pateixen una prevalença de la soledat 5 punts per sobre de les que estudien o treballen […]; la prevalença en joves de llars amb dificultats econòmiques és gairebé el doble que entre joves de llars que arriben amb facilitat a final de mes (36% davant del 19,4%)”, esmenta l’informe. Categòricament, afegeix que “l’anàlisi multivariant considera significativa la relació entre la pobresa i la solitud”.
Un factor d’estudi clau ha estat com afecta la digitalització, i és que la generació Z és la dels “nadius digitals”. S’ha detectat que la presencialitat segueix guanyant les pantalles: “les persones que tenen relacions amb amistats principalment en línia tenen una probabilitat dues vegades més gran de patir soledat no desitjada. Tanmateix, tenir relacions principalment en línia o a distància amb familiars o amb l’entorn de treball o estudi no té un efecte significatiu per a la soledat”. La qüestió, doncs, rau en la qualitat del cara a cara, ja que el món digital, en certes situacions, pot ser un aliat.
Una altra qüestió que incumbeix la gen Z és la salut mental. En aquest cas, també influeix de manera bidireccional, i una mala salut mental i un risc més gran de vulnerabilitat tenen relació directa: “Les persones que pateixen soledat pateixen majoritàriament algun problema d’ansietat o depressió, en un 77,8% de els casos, davant del 34,8% entre les que no pateixen solitud. A més, el jovent que se sent sol té un nivell d’autoestima menor que el que no se sent sol”. Considerant la salut d’una manera més genèrica, una altra dada rellevant que mostra l’estudi és que les persones que “perceben el seu estat de salut de manera negativa o regular tenen un 42,2% més de probabilitat de patir soledat no desitjada”.
Prevenir, detectar, intervenir: les tres eines de treball contra el fenomen
Per pal·liar la soledat no desitjada, des de SoledadES s’incideix en la necessitat de la prevenció, la detecció i la intervenció. L’ecosistema educatiu esdevé clau per dur a terme aquesta tasca; per exemple, aposten per afavorir l’educació emocional i la inclusivitat en tots els trams educatius. Sobre aquesta línia de treball, un altre plantejament de l’informe és “reforçar el personal educatiu per millorar les ràtios, la qualitat de l’educació i així l’equitat educativa i els nivells d’èxit, o reforçar i adaptar les polítiques actives d’ocupació a la joventut” . Desenvolupar serveis específics d’atenció juvenil orientats a reduir la soledat, enfortir els sistemes de protecció i d’alerta primerenca vinculats a la salut mental, promoure la participació de joves en el disseny i execució de polítiques públiques sobre la temàtica i afavorir espais d’interacció social són algunes més de les iniciatives d’acció dedicades a reduir l’impacte de la problemàtica.
Sembla que independitzar-se mai havia estat tan complicat com ara. La taxa d’emancipació juvenil a Catalunya l’any 2021 va registrar un 17%, la xifra més baixa des que hi ha registres, mentre que la mitjana europea se situa per sobre del 32%. A més, l’edat en què els joves s’independitzen ha augmentat fins als 29,8 mentre que la mitjana europea se situa en els 26,5 anys. Tanmateix, l’atur entre els joves s’estableix per sota del 29% lluny del 50,4% del 2012, quan la taxa d’emancipació era del 28,6%. Per a CCOO, el motiu, tot i que hi ha menys atur entre els joves és que “tenir un treball no és condició suficient per emancipar-se”.
«Espanya és el país líder en problemes de salut mental entre els joves»
El sindicat ha presentat l’informe “Joves i emancipació a Catalunya i Europa” davant d’un “context d’incertesa constant i de precarietat, perquè tot i tenir feina, som pobres”, afirma la Juliana Rosanna Sánchez-Valverde, responsable de Formació d’Acció Jove de CCOO. Més d’un 80% dels joves menors de trenta anys continua vivint a la llar familiar, pels “elevats preus de l’habitatge al nostre país”, afirma Sánchez Valverde, que afegeix que “té un impacte evident en la salut mental dels joves al no poder dur a terme els seus projectes vitals”. De fet, Espanya és el país líder en problemes de salut mental entre els joves, segons l’estudi Estado Mundial de la Infancia 2021, elaborat per Unicef, que destaca que un 70% dels joves europeus té ansietat o depressió. Els joves senten que la seva salut mental empitjora, segons el “Baròmetre Juvenil. Salut i Benestar” de la Fundació Mútua Madrileña i Fundació FAD Joventut. En l’estudi destaca que la sensació de bona salut ha passat del 86,7% el 2017 al 54%. Els problemes que més els preocupa són l’atur, els baixos salaris i la precarietat laboral i només un 21,4% creu que milloraran en el futur. A més, sis de cada deu se senten molt o bastant estressats amb la feina o els estudis i des de la pandèmia, el suïcidi se situa com la principal causa de mort no natural entre els joves a Espanya.
“L’emancipació juvenil no és cosa només de joves, sinó de tota la societat”
“Els joves no som el futur, som el present”, va afirmar Lucía Aliagas, coordinadora Nacional d’Acció Jove-Joves CCOO, que va afegir que “els joves precaris es converteixen en adults precaris” i va aprofitar per reivindicar un Pacte Nacional per la Joventut, ja que segons demostra l’estudi “existeix un problema nacional”. En la mateixa línia, Irene Galí, sociòloga encarregada de dur a terme l’estudi, va defensar que cal que es comenci a tractar l’emancipació dels joves com a qüestió conjunta perquè “l’emancipació juvenil no és cosa només de joves, sinó de tota la societat”. A més, va destacar que els joves viuran pitjor que els seus pares i “la sobre responsabilització familiar que existeix està provocada per la falta de compromís de l’Estat”. Tot i això, va posar en valor la millora en les dades de qualificació a Espanya, tot i que avui dia està al capdavant en sobrequalificació. Al nostre país, un 34% dels joves ocupa llocs de feina en els que tenen més formació de la que se’ls hi demana mentre que la mitjana europea se situa en el 21%.
Sous, temporalitat i falta d’habitatge protegit, el triangle de problemes que ofega l’emancipació
Lluny queda l’emancipació juvenil aconseguida el 2007 amb un 33%, la xifra més elevada des que hi ha registres. Des del 2013, l’ocupació juvenil ha anat millorant, tot i que l’emancipació s’ha anat reduint. Per tant, tenir feina no és garantia de viure bé, perquè en moltes ocasions ni et permet pagar el lloguer. L’informe destaca la precarietat de l’ocupació juvenil i l’elevada taxa de temporalitat. Mentre el 2013 era del 15,6%, ara sobrepassa el 27%. I en comparació als majors de 29 anys, la temporalitat se situa en el 10,5%.
Pel que fa als sous, l’informe exposa com els joves encara no se n’han sortit de la crisi del 2008. La lenta recuperació de l’anterior crisi té un impacte directe en els joves. Mentre que abans de la crisi immobiliària els salaris dels menors de 30 anys representaven el 67,18% del sou mitjà, l’any 2020 s’ha reduït fins al 49,42%. Entre els menors de 25 anys la situació empitjora. Segons l’Agència Tributària els sous són de 8.517€ davant dels 28.530€ dels treballadors d’entre 45 i 54 anys: “en cas de viure sols es trobarien en risc de pobresa o exclusió social”, conclou l’estudi.
L’habitatge és el tercer puntal que enfonsa l’emancipació al país. Segons l’Institut Català del Sòl, a Barcelona, els joves haurien de destinar el 84,3% del seu sou per a poder pagar el lloguer. A més, l’últim trimestre del 2022 els preus del lloguer a Catalunya s’han disparat amb un ascens del 14,4% a Barcelona fins a arribar als 1.066,68€. Al preu, s’afegeix la inestabilitat. El fet de tenir feines temporals, a més d’impedir una estabilitat suposa que tampoc puguin accedir a una hipoteca o tinguin problemes per a accedir a un contracte de lloguer per la falta d’un contracte indefinit. L’opció més factible és el lloguer social, ínfim a Espanya: un 2,5% davant el 20,9% de Dinamarca, el 24% d’Àustria o el 30% dels Països Baixos.
Entre el 2005 i el 2009 es van construir anualment a Catalunya 10.000 habitatges protegits, dels quals un 40% es destinaven a lloguer social. Posteriorment, es va anar reduint i avui dia de l’habitatge protegir construït entre 2015 i 2017 un 0% és de lloguer social. Segons la sociòloga Galí, el parc d’habitatge i els ajuts públics són els principals elements que fomenten l’emancipació juvenil a Europa. Amb el parc d’habitatge públic, es pot veure una correlació quan hi ha més d’un 10%, amb un efecte llindar, ja que amb parcs tan petits els principals beneficiats són les persones en risc d’exclusió social i no els joves. Pel que fa a la despesa pública a Espanya per fomentar l’emancipació es destina un 0,1% del PIB.
L’aparició de brots de malalties infeccioses tenen un impacte important en els individus i les comunitats. El Projecte Com-Covid de l’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol (IGTP) ha estudiat els efectes que ha tingut la Covid-19 sobre la salut i benestar emocional a títol individual i en l’ecosistema social i l’economia familiar.
El projecte de l’IGTP, amb la col·laboració de l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu i la Fundació Lluita contra la Sida, ha identificat els grups de població més susceptibles de poder-se beneficiar d’una intervenció a escala comunitària i que caldria tenir en compte a l’hora de dissenyar noves mesures de contenció de la pandèmia. Entre les poblacions que més han patit els efectes de la pandèmia es troben les dones; els menors de 42 anys; les persones que tenen cura de tercers, incloent-hi fills a càrrec; les que es troben en situació de precarietat socioeconòmica; els treballadors essencials o amb feines no qualificades; els malalts de Covid-19; i el personal sanitari, sobretot els que treballen amb malalts per coronavirus.
El grup d’investigadors ha extret les conclusions de l’estudi d’una enquesta generada i disseminada a través de les xarxes socials entre el 3 i el 19 d’abril del 2020. Les 56.656 respostes obtingudes, majoritàriament de Catalunya (52,8%), seguit de la resta d’Espanya (46%) i altres països (1,2%), han permès mesurar la qualitat de vida de la gent, en especial atenció la dels professionals sanitaris, en àmbits geogràfics on la pandèmia ha afectat de manera diferent.
El context de malaltia infecciosa i les consegüents mesures de contenció han augmentat han deixat una empremta important en la salut mental de la comunitat. El 73,13% dels enquestats han declarat estar espantats o amoïnats. A més, el 78,56% ha respost que l’epidèmia l’ha canviat d’alguna manera.
Dones i cuidadores
Ser dona, jove, mares o cuidadores de criatures petites i tenir inestabilitat laboral o econòmica són característiques que es correlacionen amb un impacte psicològic negatiu. En aquest sentit, s’han identificat biaixos de sexe i de gènere relacionats amb l’epidèmia de Covid-19. En molts contextos, les dones tendeixen a ser diagnosticades més sovint amb malaltia per Covid-19, cosa que en part s’explica perquè la majoria de personal sanitari són dones. D’altra banda, i tenint en compte que les crisis agreugen les desigualtats de gènere, l’estudi constata que la violència de gènere augmenta durant el confinament, les dones tenen des de tres a fins a deu vegades més càrrega de cura de tercers, pateixen més barreres d’accés als sistemes de salut, el seu accés als serveis sanitaris és inadequat i disposen de recursos financers insuficients.
Els professionals de l’àmbit de la salut
El projecte Com-Covid ha revelat que ser professional de l’àmbit de la salut està associat a les puntuacions més altes dels índexs de salut mental mesurats. Haver d’enfrontar a l’epidèmia des de primera línia ha posat aquests professionals sota molt d’estrès i n’ha augmentat els seus nivells d’ansietat. La seva feina durant la pandèmia també ha comportat estrès crònic, que en altres ocasions s’ha vist que pot durar fins un any després.
Aquests aspectes empitjoren més a mesura que els sistemes de salut es tensen. Els sanitaris de primera línia treballen en un ambient que ha esdevingut molt complex en el context de la malaltia infecciosa i ha provocat dilemes i problemes ètics relacionats directament amb la situació i les mesures dictades pels governants.
Quasi vuit de cada deu professionals de l’àmbit de la salut han declarat haver tingut por d’estar amb malalts Covid i, sobretot, d’infectar tercers. D’altra banda, un de cada cinc empleats de l’àmbit ha declarat haver tingut problemes ètics durant les primeres setmanes del pic de l’epidèmia, i en aquest sentit el percentatge era més alt en els joves que en els més grans.
Els joves
L’epidèmia ha empitjorat la gestió dels canvis vitals estressants als quals els joves s’han d’afrontar. Aquest col·lectiu ha estat el que pitjor ha afrontat l’impacte sobre la salut mental de l’epidèmia i les restriccions per contenir-la. També és el que més por ha tingut d’encomanar la malaltia a la gent del mateix entorn.
Tanmateix, un de cada cinc joves s’ha sentit millor anímicament pel fet que el confinament ha propiciat la retirada de pressions externes i/o els ha suposat tenir més temps per estar amb les persones del seu entorn proper.
L’estudi també ha observat que l’increment del consum de qualsevol mena de substància, excepte els fàrmacs calmants, ha estat més freqüent en els menors de 42 anys.
Les persones en situació de precarietat socioeconòmica
La precarietat socioeconòmica s’ha revelat com un dels factors associats a puntuacions més altes en els índexs de salut mental que mesura l’enquesta. El 25% de les persones que van respondre l’enquesta ha disminuït la dedicació laboral a causa de la crisi de la Covid-19. En aquest sentit, la International Labour Organization (ILO) indica que la reducció de l’ocupació és més gran en les dones i les persones més joves i grans.
Tanmateix, l’estudi mostra que són els homes qui han perdut més feines o encàrrecs emparaulats o contractats prèviament. D’altra banda, són els menors de 52 anys qui han estat despatxats o sotmesos a un ERTO en un percentatge més elevat.
Fins a un 8,78% dels enquestats han demanat ajuts socials o ho haurien de fer aviat. La precarietat més alta es troba entre les persones que es consideren no-binaris, així com entre els més joves.
La salut mental de les persones té un cost important cada cop més reconegut, però al mateix temps continua existint un estigma al voltant del tema. Trastorns com l’ansietat, la depressió i els trastorns de conducta alimentària són freqüents i poden arribar a ser letals.
Abans de la pandèmia, la salut mental ja era un gran repte entre els adolescents i joves, però la Covid-19 encara ha agreujat més els problemes que comporta entre aquest col·lectiu. L’estigma i l’aïllament són les conseqüències més comunes que ha d’afrontar la població jove.
La Federació Salut Mental Catalunya defineix el trastorn de salut mental com “una alteració de tipus emocional, cognitiu i/o del comportament, en què queden afectats processos psicològics bàsics com són l’emoció, la motivació, la cognició, la consciència, la conducta, la percepció, la sensació, l’aprenentatge, el llenguatge, etc. que dificulta l’adaptació de la persona a l’entorn cultural i social on viu i crea alguna forma de malestar subjectiu”.
Segons l’OMS, una de cada quatre persones patirà un problema de salut mental al llarg de la seva vida. El 75% d’aquests comencen abans dels 18 anys i entre un 10 i un 20% dels adolescents experimenten trastorns mentals.
Els problemes de salut mental i la pandèmia
La vida quotidiana s’ha fet encara més feixuga amb la pandèmia del coronavirus. L’estrès per la feina i per les expectatives vitals, la inquietud al contagi i de contagiar l’entorn proper, la incertesa al voltant de la Covid-19, la convivència amb situacions de mort i dol, la soledat i la reducció extrema de les interaccions socials, són alguns dels múltiples aspectes que poden conduir a situacions de malestar emocional entre els adolescents i els joves. L’ansietat, la depressió, els trastorns alimentaris són els exemples més comuns que afecten molts joves a Catalunya.
El trencament de les rutines i projectes iniciats han estat també factors claus en l’augment de casos i l’agreujament dels existents. La Flors, de 21 anys, pateix ansietat social des dels setze anys, però reconeix que “aquest últim any ha estat un dels pitjors”. Havia marxat d’Erasmus just abans de l’esclat de la pandèmia i explica que tot i que “encara tenia ansietat i moments de tristesa, em venia de gust estar en un lloc nou i conèixer gent nova, posar-me a prova per tot el tema de l’ansietat social”. Malgrat el progrés que havia aconseguit fer, haver de tornar a casa per la pandèmia i afrontar totes les mesures de seguretat consegüents va ser molt regressiu.
Per la seva banda, la Maria, de 22 anys, pateix problemes de salut mental des dels 14 anys. Primer li van diagnosticar trastorn d’ansietat generalitzada i després depressió. Els diversos confinaments i el trencament de les rutines també han afectat la Maria, que explica com “abans tenia unes rutines que m’ajudaven a estar millor, però estar tant temps tancada a casa m’ha fet tancar-me més en mi mateixa”. A més, per fer front a la pandèmia s’ha prioritzat l’educació en línia i s’han imposat unes limitacions estrictes a les trobades socials. Això també li provoca un augment de l’ansietat perquè la seva habitació ha esdevingut l’espai on passa més temps: “dormo, estudio, faig classe, m’entretinc… i això m’afecta perquè estic perdent les facultats d’estudiar i d’entretenir-me bé”. Malgrat reconèixer que amb els anys ha anat millorant l’ansietat, la pandèmia ha estat “com una pedra al camí”.
La població jove ha estat especialment afectada per la crisi social i econòmica derivada de la crisi sanitària. Segons un estudi de l’Observatori Català de la Joventut (OCJ) , la pandèmia ha agreujat els problemes de salut mental entre aquest col·lectiu. Els resultats també mostren que aquest és el col·lectiu que ha viscut el confinament amb més dificultats, obtenint una puntuació mitjana de 7,4 en una escala del 0 al 10 que avalua el grau de dificultat del confinament.
Amb els Centres d’Atenció Primària (CAP) centrats en la Covid-19, les urgències dels serveis de salut mental dels hospitals que tenen adolescents han hagut de fer més atencions. En aquest sentit, l’Hospital Sant Joan de Déu ha atès un 47% més d’urgències de salut mental en el primer trimestre de 2021.
L’estigma al voltant de la salut mental
Malgrat que 1 de cada 4 persones experimentarà un problema de salut mental al llarg de la seva vida, segueix essent un tema tabú a la nostra societat i, conseqüentment, està envoltat de prejudicis, ignorància i por.
L’associació Obertament, que lluita contra l’estigma en salut mental a Catalunya, defineix l’estigma com “l’atribució de qualitats negatives i despectives a un col·lectiu de persones, que passen a ser vistes, pensades i tractades amb prejudicis i manca d’informació”. Les persones amb problemes de salut mental són “imprevisibles”, “incapaces de prendre decisions”, “febles”, són alguns dels falsos estereotips que les envolten.
L’autoestigma, normalitzant les etiquetes que socialment es relacionen amb la salut mental, es tradueix en el silenci per part de la persona que pateix un trastorn mental. En conseqüència, s’està invisibilitzant el problema. “Em costa molt expressar el diagnòstic que tinc perquè hi ha aquest estigma, aquesta por d’explicar el que et passa. I això és perquè la societat no ens permet mostrar-nos vulnerables”, declara la Flors.
A més, aquests prejudicis retarden la petició d’ajuda i, per tant, l’accés al procés de recuperació. En un reportatge a El Diari de la Sanitat, Miquel Juncosa, director d’Obertament, explica que “la gent arriba als serveis de salut molt més tard del que seria desitjable. Quan arriben al sistema, ho fan perquè han tingut una crisi i quan el problema de salut mental ja està en una fase molta avançada. Per això és tan important eliminar el tabú i facilitar que les persones afectades en parlin amb el seu entorn”.
El suïcidi: primera causa de mort entre adolescents i joves
El suïcidi és un gran problema de salut pública i està reconegut per l’OMS des del 1996. Segons “Encarem el suïcidi juvenil”, la guia de prevenció del suïcidi i acompanyament del dol del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC), el suïcidi és la primera causa de mort en la població catalana de 16 a 35 anys.
Podem definir el suïcidi com l‘acte pel qual una persona es provoca la mort de manera voluntària. Això no obstant, no significa que la persona vulgui deixar de viure, sinó que vol deixar de patir. Les persones que moren per suïcidi estan patint i volen trobar una solució definitiva a un problema que els porta un gran grau d’angoixa.
Si bé la mort per suïcidi no és sempre conseqüència d’un trastorn mental, ja que és un fenomen multifactorial, el 90% de les persones que se suïciden presenten una afectació de la salut mental prèvia. Els factors de risc són molt diversos, però un d’ells és l’edat, i l’adolescència i la joventut es troben entre les franges més vulnerables.
En aquest procés acumulatiu, la persona jove, vulnerable per algunes característiques personals i socials, es va tornant més susceptible a tenir una idea suïcida a mesura que viu situacions complicades. La Maria reconeix que quan estava acabant l’Educació Secundària Obligatòria, moment en què tenia depressió, es va plantejar recórrer al suïcidi. “Vaig tenir una crisi existencial i no em veia cap futur, havia d’escollir on anar i què volia fer, prendre decisions importants… jo estava molt malament i no podia més”, comenta.
Tal com explica Clara Rubio, presidenta i coordinadora l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS), les conductes suïcides tenen a veure amb el context individual i vital pel qual estan passant els joves, alhora que el component impulsiu de la seva personalitat és un factor de risc important.
L’ACPS està formada per un col·lectiu de professionals i voluntaris que han viscut la conducta suïcida en primera persona i ofereixen la seva pròpia experiència com a eina d’acompanyament i conscienciació social. El seu valor afegit, per tant, és que no presten un servei sanitari, sinó que pretenen ser un servei d’ajuda comunitària. Rubio també manifesta la petjada que està deixant la Covid-19, ja que des del juliol de 2020 en el 95% de les converses que des de l’associació han tingut amb els familiars o les persones en risc hi ha hagut un component associat amb la pandèmia.
Dins els seus serveis tenen un espai per a les famílies i l’entorn de les persones que han tingut una conducta suïcida. El sentiment de culpa i de responsabilitat que tenen els familiars és molt alt. Per tant, és una mort que s’associa de forma automàtica al rol que ha tingut la família, que no s’ha pogut detectar, acompanyar o cuidar millor el seu familiar. Aquest sentiment de culpa, de responsabilitat, d’estigmatització, és el que fa que els familiars no es permeten compartir-ho amb el seu entorn. Per aquest motiu, tal com explica Rubio, “en ser un tema tabú, la gent valora molt que totes les persones que les atenem ho hem viscut en primera persona, per no sentir-se jutjats i perquè entenem perfectament el patiment i la falta d’informació que tenen tots aquests familiars”.
Falta de recursos públics per combatre els trastorns mentals
L’atenció primària catalana no disposa de suficients psicòlegs per atendre la demanda d’usuaris que presenten problemes de salut mental. Tot i que els professionals de la sanitat pública fa anys que reivindiquen aquesta situació, la pandèmia encara l’ha posat més en relleu.
En aquest sentit, l’últim informe de salut mental del Defensor del Poble posa de manifest la urgència del Govern i les Comunitats Autònomes d’incrementar el servei d’atenció psicològica que ofereix el Sistema Nacional de Salut (SNS). A Espanya, la ràtio de psicòlegs al sistema públic de salut és de sis de mitjana per cada 100.000 habitants, mentre que a Europa la mitjana és de divuit.
Per aquest motiu, molts pacients es veuen abocats a anar al sector privat. La Flors fa gairebé sis anys que va al psicòleg, però mai ho ha fet per la sanitat pública perquè tardaven molt de temps a donar-li cita. La falta de psicòlegs en el SNS comporta que les llistes d’espera siguin molt llargues i en moments de necessitat molta gent decideix buscar ajuda pel seu compte. Però no tothom pot fer front als costos econòmics que suposa acudir a un psicòleg privat, el que pot comportar que moltes persones que pateixen aquests problemes quedin desateses.
El moviment social Salut Mental Catalunya (SMC) també ha reiterat en un comunicat d’urgència que l’atenció a infants, adolescents i joves ha de ser prioritària i que “no s’hi estan posant els mitjans, esforços ni recursos adients en relació a la seva magnitud i complexitat”. SMC defensa que la pandèmia ha dinamitat els casos de problemes de salut mental en adolescents i joves i que, per tant, encara es fa més evident la necessitat d’una atenció a la salut mental integral, accessible, àgil, immediata i intensiva.
Per la seva banda, el Síndic ha denunciat les mancances en l’atenció a la salut mental infantil i juvenil. L’informe alerta de quatre grans problemes en la xarxa d’atenció de salut mental infanto-juvenil: les discriminacions per raons econòmiques en la garantia del dret a la salut mental; la insuficiència de recursos per atendre els problemes de salut mental; la manca de garanties en l’ingrés i de supervisió en la intervenció dels recursos residencials; i l’ús disfuncional dels recursos del sistema de protecció per cobrir mancances de recursos de salut mental.
Acompanyament i educació emocional
El març del 2020 es van tancar temporalment les institucions educatives a causa de la propagació de la Covid-19. Un estudi realitzat per investigadores i investigadors del Departament de Pedagogia de la URV i del Departament de Psicologia Bàsica, Evolutiva i de l’Educació de la UAB conclou que l’acompanyament emocional és essencial en l’aprenentatge en temps pandèmia.
El grup d’investigadors ha analitzat els processos d’aprenentatge i organitzacionals que van implementar les escoles de primària i de secundària de Catalunya durant el primer període de confinament. El canvi més generalitzat en aquesta nova forma d’educació és la introducció de les videoconferències. En aquest sentit, els investigadors apunten que perquè l’educació sigui més efectiva ha de ser social i presencial. També mostren que molts docents han mostrat dificultats per autoregular el seu treball des de casa i evitar càrregues de treball excessiu i descontrolades.
D’altra banda, és necessària una educació emocional com a estratègia preventiva en termes de salut mental. Aquest tipus d’educació és un procés educatiu que es centra a potenciar les competències emocionals com a element essencial del desenvolupament integral de la persona. D’aquesta manera, es dona la capacitat de fer front als reptes que es puguin aparèixer.
La guia “On tens el cap?” del Consell de la Joventut de Barcelona explica com treballar la mateixa salut mental dels joves i, al mateix temps, exposa com treballar-la amb les persones que ens envolten.
Els experts asseguren que la detecció i intervenció precoç en salut mental és necessària per reduir prevalences, cost, morbiditats i reduir la progressió de la malaltia. Actuar de manera preventiva i estar atents als senyals d’alarma és clau per evitar el desenvolupament d’un trastorn de salut mental en els més joves. En aquest context, la plataforma de salut FAROS de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona ha elaborat un informe que recull els principals problemes de salut mental que poden patir els adolescents, i explica com es poden detectar, tractar i prevenir.
Un problema i una prioritat de salut pública
La combinació de característiques temperamentals, la vulnerabilitat genètica, les situacions estressants i l’ambient solen ser el denominador comú que faciliten l’aparició d’un trastorn mental. En aquest sentit, el confinament ha suposat un factor addicional d’estrès significatiu per a la població amb una patologia mental prèvia; mentre que la sensació de no normalitat, d’una llarga prolongació en el temps de la situació i el trencament amb les relacions socials ha generat noves sensacions d’angoixa i malestar emocional.
S’ha d’equiparar la rellevància que es dona als problemes de salut física amb la qual es dona als de salut mental, ja que el dia a dia de les persones que experimenten trastorns mentals pot quedar condicionat per la seva malaltia. “Ha afectat en tots els aspectes: en el tema de l’estudi, les relacions socials, els hobbies, em falta concentració i motivació… ja no hi trobo tanta passió com abans”, explica la Flors.
Per lluitar contra la invisibilitat, la incomprensió i els prejudicis s’han de prioritzar les iniciatives de prevenció, acompanyament i promoció de la salut mental. L’estigma i la discriminació són les principals barreres per la recuperació emocional i per aconseguir una vida plena; per trencar amb ells, s’han de visibilitzar i normalitzar els problemes de salut mental.
El nombre d’avortaments de dones de 15 i 19 anys ha descendit un 31,2% des de l’entrada en vigor de la Llei de l’Avortament actual, de terminis, posada en marxa el 2010. En set anys, les interrupcions voluntàries de l’embaràs en aquesta franja d’edat han passat de les 13.696 anuals fins a les 9.410 de 2017, segons les últimes dades disponibles del Ministeri de Sanitat. La lliure dispensació en les farmàcies de l’anomenada ‘píndola del dia després’, el major ús dels anticonceptius per part de les joves i una atmosfera social amb més informació són els factors que poden estar darrere d’aquest descens, malgrat la falta d’educació sexual sistemàtica a les escoles.
La forta baixada de les interrupcions d’embarassos entre les més joves també es nota quan s’analitza la taxa d’avortaments per cada mil dones, una fórmula que ajusta el nombre d’intervencions a la població existent en cada grup d’edat. En les dones de 15 i 19 anys, la taxa d’avortaments ha caigut un 30,4% en set anys. Encara que també descendeixen les interrupcions en les franges de 20 i 24 anys i de 25 a 29 anys, les caigudes no són tan engruixades.
Si ens detenim en les més joves, la taxa d’intervencions va anar incrementant-se progressivament a l’inici de la dècada dels 2000, amb dues baixades el 2008 i 2009 i dues posteriors pujades el 2010 i 2011. El punt d’inflexió és 2012, quan comença a descendir. Així, el 2017 la taxa es va situar en 8,84 avortaments per cada 1.000 dones sent el 2010 13,05.
«Jo crec que la clau és que no hi ha una causa única, pot deure’s a una multiplicitat de factors, però no és alguna cosa que s’hagi estudiat amb profunditat encara», explica Francisca García, presidenta de l’Associació de Clíniques per a la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (ACAI). Totes les expertes coincideixen en els avanços que en aquest sentit s’han produït en l’última dècada, amb un major ús dels anticonceptius, mentre posen el focus en els dèficits que continuen llastrant al sistema.
De fet, la Llei de l’Avortament va dissenyar tota una armadura per a garantir els drets sexuals i reproductius, però els col·lectius socials denuncien la seva falta d’aplicació. Així, l’Estratègia de Salut Sexual i Reproductiva, que tenia per missió desenvolupar la norma, va caducar el 2015 i no s’ha tornat a renovar. Al mateix temps, les dades demostren que cada vegada més les joves que accedeixen als anticonceptius i cada vegada són menys les que asseguren que mantenen sexe sense protecció.
Tal com demostra l’enquesta biennal elaborada per l’Observatori de Salut Sexual i Reproductiva de la Societat Espanyola de Contracepció (SEC), l’ús de la píndola anticonceptiva i del preservatiu s’ha multiplicat en els últims anys entre les dones de 15 a 19 anys. Així, el 2014 referien utilitzar la primera un 8,8% de les dones en aquesta franja, per a passar al 18,9% el 2016 i un 21% el 2018. Per part seva, l’ús del preservatiu ha escalat del 37,6% de noies que l’usaven el 2014 al 46% l’any passat –en aquest cas, el 2016 va haver-hi un descens de deu punts–.
Aquesta mateixa enquesta revela que el percentatge que assegura no utilitzar cap mètode anticonceptiu en les seves relacions sexuals ha disminuït considerablement: el 2014 ho deia gairebé la meitat (un 51,1%) i el 2018 el 30,7%. «Les dades mostren una tendència a un major ús de l’anticoncepció, la qual cosa desmunta una mica la idea estesa que les més joves fan un pitjor ús d’aquests mètodes. En general, els joves estan més informats que les generacions anteriors i, en molts casos, més formats», assenyala José Vicente González, ginecòleg i portaveu de la SEC.
La desigualtat entre comunitats
«Hi ha una societat més conscienciada, encara que passa en tots els nivells d’edat», apunta García, d’ACAI. Per part seva, Isabel Serrano, ginecòloga de la Federació de Planificació Familiar Estatal (FPFE) qualifica d’»evident» que hi ha hagut un avanç, però lamenta que encara els drets sexuals i reproductius no siguin una prioritat. «Ara està molt més naturalitzat el tema de la prevenció i dels anticonceptius, hi ha major consciència, però no podem dir que tots els joves tenen accés perquè en això les institucions no han fet tot el que deurien», remarca.
De fet, l’accés a l’anticoncepció continua sent molt discrecional depenent de la comunitat autònoma de residència, segons il·lustra un informe de 2016 de la FPFE. L’estudi posa de manifest les diferències entre unes i unes altres quant al finançament dels anticonceptius o el desenvolupament de programes específics: 9 comunitats disposen d’una normativa pròpia sobre anticoncepció, «en el marc de la qual s’han desenvolupat plans específics o s’han revisat i actualitzat els antics», molts d’ells posats en marxa a partir de 2012, però no així en la resta. «Tenim constància que algunes comunitats com Astúries, Navarra, València o Balears han fet un esforç en els últims anys per a facilitar l’accés als anticonceptius, però falta molt en unes altres…», reflexiona Serrano.
La píndola del dia després sense recepta
Les expertes assenyalen a més que ara les joves accedeixen més a l’anomenada ‘píndola del dia després’, que en 2009 va començar a dispensar-se en les farmàcies lliurement, també a les dones menors. De fet, les dades disponibles dibuixen un escenari en el qual ha augmentat el seu ús: segons xifres de la SEC, el 2011 era un 14,1% la proporció de joves de 14 i 24 anys que referia haver pres la píndola d’urgència en alguna ocasió; el 2018 la dada va escalar 15 punts percentuals, fins a aconseguir el 29,55%. No existeixen estadístiques desglossades per a posar el focus en les menors de 19 anys, però també en la franja d’edat dels 20 als 24 anys el nombre d’avortaments ha descendit considerablement: un 12,1% des de 2010.
«Jo crec que la lliure disposició de la píndola és important i ha influït», assenyala Isabel Santamaría, mèdica sexòloga que treballa en un dispositiu d’atenció a joves de l’Ajuntament de Madrid. Coincideix amb ella Serrano, de la FPFE, que apunta al fet que, a pesar que quan va començar a dispensar-se lliurement va haver-hi veus conservadores que van qüestionar la decisió i van assegurar que seria usada com a mètode anticonceptiu, la realitat «ens ha demostrat que no i que és just al contrari: es requereix un nivell de responsabilitat alt per a usar-la». Així, la ginecòloga explica que el seu ús s’ha normalitzat i s’han bandejat alguns mites.
Algunes altres dades són reveladores. La Societat Espanyola de Contracepció destaca a través dels seus sondejos que el percentatge de joves que diuen haver usat mètodes anticonceptius en la seva primera relació sexual és major que el de les generacions de dones adultes. El 2018 ho va assegurar un 96,7% de les noies de 15 i 19 anys, el 91,9% de les dones de 36 i 39 anys i el 85,1% de les quals se situen en la forqueta dels 45 i 49 anys.
Dificultats d’accés
No obstant això, i tenint en compte l’avanç dels últims anys, les expertes insisteixen a posar el focus en què queda encara per aconseguir. Continua havent-hi grans segments de població jove en risc d’embaràs no desitjat i de malalties de transmissió sexual, explica Vicente. Coincideix Santamaría, que posa l’accent en les dificultats que encara continua trobant-se «la major part de joves» per a accedir a anticonceptius i denúncia la falta d’educació sexual de les i els adolescents. De fet, l’avançament electoral va fer que es quedés en el tinter el projecte del Govern d’incloure educació sexual en totes les etapes, una de les reivindicacions del moviment feminista.
«Sobre aquest tema hem de demanar responsabilitats a les administracions. La formació de tots els joves és fonamental, però a més han de fer accessibles i finançar els anticonceptius a tot arreu», afirma Santamaría, que denuncia que les institucions «segueixen sense arribar a sectors de la població en exclusió» que «compten amb majors dificultats i barreres per a accedir a determinats serveis». Totes les expertes criden l’atenció, a més, sobre la necessitat de generalitzar els centres d’atenció per a població jove.
Encara que depèn del joc, els jugadors professionals d’esports dediquen de mitjana entre 10 i 12 hores al dia a entrenar. En aquest context la paraula entrenar és un eufemisme per a dir jugar i la veritat és que a partir de l’any 2022, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) considerarà que els jugadors tenen un problema de salut mental.
L’organisme acaba d’incloure el «trastorn per videojocs» en l’ICD-11, la pròxima revisió de la Classificació Internacional de Malalties que publica l’OMS i que entrarà en vigor dins de tres anys. Es troba dins de la categoria de «Desordres a causa de comportaments addictius», en la qual també s’inclou la ludopatia.
Segons l’OMS, «el trastorn per videojocs es caracteritza per un patró de comportament de joc persistent o recurrent» i l’aplica tant a l’online com a l’offline. A més, assenyalen tres característiques per a identificar-ho:
Un pobre autocontrol sobre el joc (per exemple, inici, freqüència, intensitat, durada, terminació i context).
Un augment de la prioritat que se li dóna al joc en la mesura en la qual el joc es prefereix sobre altres interessos de vida i activitats diàries.
El fet de continuar jugant malgrat les conseqüències negatives. El patró de comportament és prou sever per a resultar en una deterioració significativa en les àrees personals, familiars, socials, educatives, ocupacionals o altres àrees importants de funcionament.
«Estem en desacord amb aquesta consideració. Ja hi havia una categoria que recollia casos que necessitessin ajuda», explica a eldiario.es José María Moreno, director general d’AEVI (Associació Espanyola de Videojocs), que representa a les principals empreses de desenvolupament de videojocs com Ubisoft, Sony, Nintendo, Blizzard o Activisión, entre altres. Moreno es refereix a la categoria Hazardous games (Jocs nocius), que fixa quan un joc és perillós fins al punt d’alterar la relació del jugador amb els seus éssers estimats, el seu treball o els seus hàbits d’alimentació.
L’OMS, encara que estima que els jocs nocius també estan relacionats amb l’»hàbit de joc» i que poden incrementar «de forma apreciable el risc de mal físic o les conseqüències dels trastorns mentals a l’individu o als individus pròxims», no els considera un trastorn en si mateixos.
«Tenim la sensació que no hi ha consens»
«No hi ha cap informe d’experts, quan els hi hem demanat a l’OMS, que avali les conclusions que han pres com a evidència», continua Moreno. Al nostre país, la indústria del videojoc va batre un rècord l’any passat: el sector va facturar 1.530 milions d’euros, un 12,6% més que el 2017; i s’estima que dins de les nostres fronteres existeixen més de 16,8 milions de jugadors que dediquen una mitjana de 6,2 hores al dia a jugar. Són dades de la mateixa AEVI, que va publicar el seu Anuari 2018 a principis de maig.
Enfront de l’última decisió duta a terme per l’OMS, sorgeixen diversos interrogants: Quant temps és necessari per a ser considerat un afectat? En quina mesura un jugador habitual passarà a tenir un trastorn per videojocs? Com ha mesurat l’organització el temps necessari per a passar de sa a malalt? «No ens estan sabent explicar molt bé per què estem aquí», continuen des d’AEVI. «Tenim la sensació que no hi ha consens entre la comunitat científica respecte al problema ni les possibles solucions; i d’altra banda creiem que no ha estat un procés plenament transparent», diu Moreno.
El 2017, quan va sonar per primera vegada que l’OMS planejava incloure el trastorn per videojocs dins de la llista de malalties mentals, un grup d’experts de diverses universitats del món va publicar un estudi en el qual concloïen que no es podia parlar d’»un nou trastorn». Donaven a entendre que la base de la recerca era pobra i que la falta de consens entre la comunitat era evident. «No hi ha estudis epidemiològics perquè no era una malaltia», recorda Marina Díaz Marsá, presidenta de la Societat de Psiquiatria de Madrid i directora mèdica de Blue Healthcare.
Amb la nova consideració, «ara ja es podran fer estudis de trastorns amb el diagnòstic prèviament fet», continua la col·legiada, la qual cosa significa que a partir de 2022, el trastorn per videojocs podrà ser diagnosticat als hospitals de tot el món. «Si ets un adolescent i et passes tot el dia en les xarxes o jugant videojocs, perquè comences a tenir dificultats en les relacions interpersonals, et fas una miqueta més sorrut, el rendiment acadèmic va a pitjor, et pots convertir fins i tot en algú més impulsiu perquè no desenvolupes la capacitat cognitiva de posposar la gratificació… D’alguna manera, també es pot alterar el desenvolupament de personalitat», explica Díaz.
La importància de posar límits (i d’explorar-los junts)
La psiquiatra considera «positiva» la inclusió en la ICD-11 del trastorn, ja que d’aquesta manera «s’alerta a la població». «Els videojocs no són dolents en si mateixos, el que és dolent és l’abús», continua Díaz. Des d’AEVI també alerten que el problema no està en els jocs en si, sinó en l’ús que es fa d’ells i per això criden els pares «a implicar-se i a conèixer el videojoc amb el qual juguen els seus fills».
Tant Díaz com Moreno posen l’accent que han de ser els progenitors els qui posin límits: «En tenir una gratificació tan immediata, pot ser addictiu. Clar que no és dolent, però el que sí que cal alertar és de l’ús racional i moderat. Menjar pastís és bo, però si t’infles a pastissos és dolent», explica la psiquiatra. D’igual forma, des d’AEVI recorden als pares «que juguin amb els seus fills per a entendre, d’una banda, per què els resulta tan atractiu i dos, per a entendre també quin tipus de límits els han de posar».
Qui no recorda a un dels seus pares obrint la porta de l’habitació i cridant que «ja és suficient per avui»? Molts plors es van produir en apagar la consola a la meitat d’un partit de FIFA o en despenjar el telèfon fix de casa, que desconnectava Internet. Per això, des d’AEVI recorden que «a un nen li pots posar un límit de 10 minuts al dia i resulta que potser la partida li portarà 15 o 20 minuts, per la qual cosa li estàs fent una feina». Perquè això no ocorri, advoquen perquè els pares «se sentin amb el seu fill, entenguin el joc i potser, a partir d’aquí, li podràs dir: ‘Et deixo jugar una partida cada dos dies’. I el noi estarà més content perquè així no li talles la partida a mig fer».
«La primera cosa que demanem és aquesta: implica’t, coneix a què juguen perquè és fonamental per a després posar límits. I la segona és aquesta: posar límits», conclou Moreno.
És possible que estranyi. Les noies joves consumeixen més drogues legals que els seus homòlegs homes. Sobretot alcohol, tabac i hipnosedants. Ells, a més de cànnabis, són els qui més consumeixen drogues il·legals com la cocaïna. I això porta sent així, almenys, des dels primers anys 90, que és quan van començar a fer-se estudis estadístics sobre hàbits de consum entre la població jove.
El fet, en si mateix, que no es conegui tant el que elles consumeixen més parla, per se, de com el gènere impacta en el quin, el com, el quan i l’amb qui es realitzen aquests consums. També en com s’afronta en relació a mares i pares.
Elles consumeixen de forma privada, en general. Són menys visibles que els seus companys. No només perquè intenten passar més desapercebudes, sinó perquè el fet que consumeixin drogues es percep com una intromissió en el món masculí.
Aquesta és una de les primeres conclusions de l’estudi que ha realitzat el Centre Reina Sofia sobre adolescents i joventut, dependent de la FAD, sota el títol Diferents mirades i actituds, diferents riscos. Elles i ells enfront del consum de drogues.
Es tracta d’un estudi qualitatiu en el qual han realitzat diversos grups de discussió amb noies i nois de 15 i 24 anys (dividits entre els 16 i 18 i els 21 i 24). També amb grups de mares i pares. L’informe pretén aprofundir en les motivacions de les persones joves a l’hora de consumir per a comprendre i donar sentit a les dades quantitatives que recullen altres institucions. Entre altres coses també per a poder incidir en els materials i accions preventius que es realitzen. Com explicava Ana Sanmartín, directora del Cento Reina Sofia, servirà per a, per exemple, pensar en la manera de fer intervencions en centres educatius amb grups no mixtos en els quals fer una intervenció més ajustada als usos i les pors en relació al consum.
Tant elles com ells entenen que el consum és una cosa “natural”, normal, però en determinades circumstàncies. Consumir drogues, siguin legals o no, és alguna cosa que “pot” fer-se quan s’és jove, per a començar. També circumscrit a un temps i circumstàncies molt concrets: les nits dels caps de setmana. Tot el que no sigui això, es relaciona amb, almenys, estar prop de l’addicció.
Aquestes percepcions, explica Ana Sanmartín, no han variat res en dècades. I no són només la idea que tenen noies i nois. Els seus progenitors estan en el mateix punt.
A això se suma, o ajuda, el fet que tant pares com mares no tenen una actitud proactiva en la prevenció dels consums per part dels seus fills. És a dir, més enllà d’insistir en la importància que noies i nois puguin resistir-se a la pressió de grup a l’hora d’acostar-se a les drogues, no hi ha molt més.”Existeix un pacte implícit per a no parlar d’aquests temes”, diu Sanmartín. A això se suma, com diu l’experta, l’actitud d’altres famílies que de fet ajuden en la iniciació en els consums, alguna cosa que succeeix amb l’alcohol. Sota aquesta lògica que “prefereixo que aprengui a casa”. Hi ha una certa sensació de determinisme segons la qual consumir és una cosa que passa sí o sí. Com demostren, insistentment les dades estadístiques.
Les famílies
Però cal ser justs amb les famílies. A pesar que si els fills arriben borratxos a casa “prefereixen mirar cap a un altre costat”, com explica AnaSanmartín, és cert, com recull l’informe, “entre els i les joves se sobreentén que temes com el consum de drogues és millor abordar-los fora de la família”.
Entre altres coses perquè, tan joves com progenitors, es col·loquen en una posició clara: els segons no tenen informació ni formació sobre els consums avui dia, els riscos.
Admet l’informe que aquesta situació “beneficia” a noies i nois, que no hauran d’enfrontar-se a les converses amb les seves famílies. Aprofiten la posició de “feblesa” per aquesta falta d’informació. I, de produir-se les converses, sempre ho fan, des del punt de vista de mares i pares, al voltant que les drogues són dolentes, que no hi ha més que riscos i que han d’evitar-les.
“Des de pares i mares -diu l’informe- s’assumeix abanderar aquest tipus de missatges, i es fa des del convenciment que és el que han de dir”. A excepció, expliquen, de l’alcohol, el consum del qual està perfectament normalitzat i, per tant, limitar-se al “no consumeixis” és inviable. “Per això les converses sobre el seu consum són molt més naturals en el si de la família, mentre es passa de puntetes o en silenci per la resta de substàncies”.
L’estudi també posa el focus en com entre progenitors els rols de gènere estan molt marcats. Mentre les mares es mostren més comprensives, els pares són les figures autoritàries en relació als consums.
Un món de nois
Com s’explicava amb anterioritat, les noies semblen estar en el món del consum de drogues com “polissones”, com si no tinguessin dret o estiguessin usurpant el paper dels seus parells homes. S’entén que elles consumeixen per imitació del que fan ells.
Se les veu més vulnerables, com si haguessin de ser protegides pel fet de ser dones. I, a més, s’entén que el consum afecta, en elles, a la seva pròpia identitat. Mentre que dels nois que consumeixen pot dir-se que s’han posat pesats en un moment donat, d’elles es dóna per fet que si consumeixen, “no mostra cautela, és una dona fàcil que està disposada a tot”, explica AnaSanmartín. L’experta explica, a més, que a ells se’ls pressuposa tenir més independència enfront de la pressió del grup i més autonomia a l’hora de consumir.
Tot això fa que en elles hi hagi dues preocupacions clares, a més de, lògicament, de l’efecte d’aquest consum. D’una banda, la deterioració de la mateixa imatge, de ser poc femenina, per exemple. I, al costat d’això, hi ha una major culpabilització cap a les quals prenen droga i una responsabilització de tot allò que els passi quan consumeixen.
Explica AnaSanmartín que això té relació directa amb les pors als quals s’enfronten tant nois com noies en relació al consum. Mentre ells es preocupen per la possibilitat de ficar-se en una baralla o que els robin, per exemple, les pors d’elles estan relacionats amb sofrir agressions o abusos sexuals. Una forma de reflex dels rols de gènere: a ells se’ls atribueix la necessitat de tenir comportaments de risc o a demostrar fortalesa, mentre que d’elles s’espera que siguin més passives o limitar-se a ser objecte del desig “incontrolable” d’ells.
“Veiem un miratge d’igualtat”, deia Sanmartin, en els consums. Hi ha un consum homogeni “però amb enormes diferències en relació al gènere”. Mentre sobre ells pesa una mirada simplificadora dels consums, sobre elles ho fa la sanció. “El paper de les famílies no contribueix a qüestionar aquesta diferenciació per gènere”, explica l’experta, principalment perquè tant les mares com els pares participen d’aquesta socialització de gènere i la consoliden.
Riscos, els que corren les dones, molt relacionats amb el fet que són molt reals. Explicava Sanmartín l’existència d’estudis en els quals més de la meitat de les participants asseguraven haver patit algun tipus d’agressió o violència sexual durant les seves sortides. “Les dones són conscients, deia, que estan sotmeses a determinades circumstàncies. Hi ha una certa justificació, però és cridaner com de normalitzat que està això”.
Curiosament (o no tant), tant noies i nois, en parlar de les conseqüències dels consums, es refereixen principalment al relacionat amb la seva imatge social o amb els perills als quals poden enfrontar-se (agressió sexual, baralles…), mentre que els derivats del consum en si mateix queden fora. “Tret que hi hagi un problema concret, pròxim, com un coma etílic”, explica AnaSanmartín, en general, noies i nois tenen la percepció de “jo controlo“, que les coses sempre els passaran a “uns altres”. Alguna cosa que passa, diu, també en les famílies. Això sí, explica, aquesta percepció també ocorre entre els i les adultes
Els punts d’atenció “Aquí T’Escoltem” són serveis preventius en els quals els adolescents d’entre 12 i 20 anys troben un espai d’assessorament i escolta individual i confidencial per acompanyar-los en el procés de creixement o per donar-los suport en moments de desorientació, dubte o angoixa. L’objectiu és donar resposta a la necessitat de treballar el desenvolupament personal i emocional dels adolescents. Alhora també es realitzen activitats grupals entre iguals per millorar les competències personals i les habilitats socials a través de propostes creades des dels interessos adolescents.
Ahir es va obrir un nou servei dins el marc d’Aquí T’Escoltem (ATE) d’escolta i acompanyament emocional als adolescents al districte de Sants-Montjuïc. Serà el 9è districte que compti amb aquest servei després que l’any 2018 s’obrissin els centres de Ciutat Vella i Horta-Guinardó. A més, des de l’Ajuntament de Barcelona també s’ha comunicat que l’Eixample obrirà el seu punt d’atenció l’any 2020 i amb ell es completarà la xarxa de centres ATE d’atenció a l’adolescència en el conjunt de la ciutat.
El servei ATE del Districte de Sants-Montjuïc s’ubica a l’Espai d’adolescents La Clau i a l’Espai Jove La Bàscula, disposarà d’educadora i de psicòloga. La figura d‘educadora donarà suport i promourà activitats conjuntament amb els professionals dels serveis i equipaments per a joves i, la psicòloga, en canvi, farà tasques més individualitzades amb els joves, fent-los un acompanyament emocional i educatiu i treballant des d’una perspectiva de la prevenció.
A més dels dos espais on donaran servei, La Clau i l’Espai Jove La Bàscula, també donaran resposta a les necessitats d’atenció i programació d’activitats d’altres espais del districte dedicat als joves.
L’any 2018, les activitats grupals dels vuit punts d’informació Aquí T’Escoltem van comptar amb 10.541 usos. És un 28% més que l’any anterior, quan se’n van fer 8.207 usos.
I un total de 348 adolescents van rebre atenció per part de les psicòlogues dels punts ATE. Per tant, ens trobem davant d’un increment del 43,4% respecte els 239 joves atesos al 2017. Cal tenir present que durant el maig i juny de 2018 es van obrir 2 nous punts ATE a Horta-Guinardó i a Ciutat Vella.
D’altra banda, es van fer 1.134 acompanyaments i atencions individualitzades a nois i noies, el que suposa un 24,3% més que l’any anterior quan es van fer 912 acompanyaments.
L’edat mitjana d’edat dels atesos ha estat de 16 anys. Cal destacar una majoria de noies ateses, el 68,1% respecte i un 31,9% de nois. Respecte l’any anterior ha augmentat el percentatge de nois, que el 2017 va ser del 28%.
Pel que fa a l’accés dels joves al servei d’atenció individual i confidencial, la principal ha estat l’accés directe (48%), per darrere hi trobem les derivacions formals per part d’altres professionals (35%) i, per últim, hi trobem l’accés a través de la família (17%).
Analitzant el motiu principal de consulta dels nois i noies, continua sent el malestar en l’entorn familiar (33,84% dels casos), seguit de les dificultats per relacionar-se (11, 11%), el malestar emocional inespecífic (9,07%), les dificultats en la relació de parella (8,89%), l’angoixa o ansietat (7,78%), la desorientació vital (5,74%) i el control d’impulsos (4,4%). La mitjana d’edat dels/les participants a les activitats grupals ATE ha estat de 16 anys. Ha augmentat respecte la mitjana de 2017, que es situava en els 15 anys. un 68,1% de noies, un 30,9% i un 1,1% de persones que no s’identifiquen amb aquestes identitats
Entre les activitats que s’han dut a terme adreçades als adolescents, hi trobem tallers de sexualitat i afectivitat, activitats de gestió emocional o accions per fomentar l’autoestima i l’apoderament.
