Etiqueta: lactància

El passat dijous 7 d’octubre va tenir lloc la 3a Jornada de lactància materna de l’Atenció Primària Barcelona Ciutat (APBCN), organitzada pel Comitè de lactància materna i el Servei d’Atenció a la salut sexual i reproductiva. En els darrers anys, la lactància materna ha recuperat presència i les dades actuals indiquen que, a Catalunya, el 80% dels nadons practiquen l’alletament matern al naixement i que el 60% encara ho fa al cap de sis mesos.

En aquest sentit, en el decurs de l’acte es va posar de manifest els beneficis d’aquesta pràctica d’alimentació natural del nadó en tota la diversitat i les casuístiques familiars que es poden trobar a la societat actual: un o més infants, infants amb autisme o altres tipus de característiques o problemes de salut dels nadons o de la mare, combinar l’alletament amb el collit o compartir-lo entre dues mares que són parella.

Aquest esdeveniment va tenir lloc en el marc de la Setmana Mundial de la Lactància Materna, que a Europa se celebra de l’1 al 7 d’octubre, i que té un doble objectiu: d’una banda, sensibilitzar sobre la importància de l’alletament matern i, de l’altra, destacar la implicació de les parelles, les famílies, les institucions, les empreses i la societat per desenvolupar polítiques equitatives amb el gènere i que permetin gaudir d’una lactància satisfactòria per a la mare i el nadó.

La jornada va reunir testimonis de diverses experiències en la lactància que es van compartir entre els més de 130 assistents entre professionals i ciutadania. La cap del Servei de Salut Maternoinfantil de l’APBCN, Blanca Prats, va presentar els projectes i iniciatives que desenvolupa el Departament de Salut per a la promoció de la lactància materna.

En la jornada també va participar, des de Suïssa, la doctora en biologia i cofundadora del Centre d’Estudis del Son infantil, María Berrozpe, que va exposar, entre altres consideracions, els beneficis de l’alletament en el son dels nadons, argumentant també que el collit afavoreix la lactància. Per la seva banda, Laura Santiago, responsable de comunicació de LactApp, una app dedicada a la lactància i maternitat que resol dubtes de manera personalitzada, va apuntar que els mitjans de comunicació tracten la lactància materna poc i malament, assenyalant en aquest sentit que uns dels grans inconvenients és la manca d’informació.

També es va celebrar una taula rodona amb Sílvia Ramírez, assessora d’alletament, autora del blog Lactando en Diverso i presidenta de l’Associació LactaMater; l’artista especialitzada en fotografia del part i l’alletament, Ana Álvarez Errecalde, i la mare lesbiana i transfeminista, Mercè Nebot, les quals van aportar les seves experiències personals i d’activisme. La Jornada es va completar amb un audiovisual on altres mares relataven les seves vivències sobre l’alletament.

El Comitè de lactància materna de l’APBCN reuneix professionals de pediatria, ginecologia, medicina de família, odontologia, infermeria, llevadores, treball social, tècniques de salut i personal administratiu sanitari. Té una funció consultora i assessora, i entre les seves tasques figura la difusió de coneixements actualitzats, la formació de professionals o el suport als CAP que adopten pràctiques per promoure la lactància materna exclusiva des del naixement.

«Alletar no fa mal”, “el bebè té el reflex natural de succionar i sap mamar”, “tens la llet que el teu bebè necessita”… Aquestes i moltes altres frases són les que sentim les dones qui serem o som mares per part de personal sanitari, doules, assessores de lactància, matriactivistes, família, influencers, etc. Malgrat ser del tot certes, no s’explica que, en molts casos, això només serà així si la mare hi destina grans esforços, molts plors, cansament i moltes hores de visites d’acompanyament a la lactància. Per aquest motiu, dir-les obviant tota la realitat que comporta alletar és generar falses expectatives que acaben amb frustracions i sentiments de culpa. “No he fet prou”, “tothom pot i jo no”, “he fracassat”, “em sento enganyada”, “quina vergonya donar biberó”… Són moltes idees que ens passen pel cap a les qui no ens funciona del tot la lactància materna o que simplement, hem cregut que seria quelcom senzill perquè és allò natural. Ara bé, quan ens hi hem trobat, ens hem adonat que o bé no és tan senzill com pensàvem, o que no ho podem sostenir o que simplement no estem disposades a passar per allò. Això sí, després d’un procés de dol i de culpabilització que es viu en solitari. On és la sororitat aquí?

Posar les cures al centre i reivindicar un sistema polític que contempli la maternitat i la criança com un dels seus eixos vertebradors és una lluita feminista imprescindible. Ara bé, en certs entorns, i cada vegada de forma més extensa a causa dels discursos que corren a les xarxes socials, sembla com si la lactància materna fos per si sola una pràctica feminista. Si bé és cert que cal reivindicar que tenim el poder d’alimentar les nostres criatures enfront de la pressió contrària de les indústries alimentàries, hem de vigilar com es fa aquesta reivindicació. Que moltes dones sentim pressió social per alletar demostra que, encara que amb bones intencions, hi ha quelcom que no s’està fent bé. Que un tipus de lactància esdevingui gairebé una norma de conducta en certs entorns, fa que com a mínim, ens hàgim de qüestionar com s’està promocionant la lactància materna i més si es ven com el camí cap a l’emancipació i empoderament de les dones.

El primer error d’estratègia en els discursos prolactància materna és que les seves destinatàries siguin només les dones. Les dones necessitem molta informació, no que ens convencin. De fet, a Espanya, un 71% de dones alleten almenys les primeres 6 setmanes segons dades de l’Enquesta Nacional de Salut. Això demostra que la majoria de mares tenen la voluntat de fer-ho. Així doncs, si la xifra va baixant a mesura que passen els mesos és perquè potser el que caldria és formar millor a tot el personal sanitari perquè sàpiga acompanyar-ho des del minut zero, se’ns expliqui abans de parir què comporta alletar sense essencialismes, així com les altres opcions que tenim. A més a més, cal suport públic de qualitat i continuat per no haver de dependre de suport privat, ampliar les baixes parentals, impulsar mesures que propiciïn la corresponsabilitat, etc. Tot això implica quelcom d’imprescindible: deixar de destinar els discursos que pretenen impulsar la lactància materna a les mares i iniciar una lluita política per afavorir-ne les condicions òptimes, i així qui ho vulgui i pugui fer, que ho faci amb informació real i completa i tingui el suport públic necessari. Perquè si no el que arriba a la majoria de mares és la responsabilitat i la pressió d’haver de complir amb un tipus de lactància, que pot resultar ser molt intensiva i complexa.

Una altra trampa és considerar que tota lluita per la lactància materna és feminista. Avui que el feminisme està en voga, qualsevol s’apunta al carro i cal ser curoses si no volem buidar la paraula de contingut. Si bé és cert que alletar pot ser una pràctica feminista molt potent, també pot no ser-ho, de la mateixa manera que donar el biberó. Defensar que pel sol fet d’alletar s’està posant la vida al centre i per tant s’està lluitant per un sistema més feminista no és cert. És evident que les pràctiques individuals són imprescindibles per a la lluita política, però sense una lluita pública i en comú que realment tensi la divisió entre allò privat i allò públic, simplement estarem tancant les dones a casa altra vegada. I malauradament, de moment, només algunes activistes, com l’Esther Vivas, estan destinant els seus esforços i missatges cap a aquesta lluita política, més enllà de defensar la lactància materna en si mateixa. I com que això no està succeint de forma generalitzada, s’està contribuint, sense voler-ho, a distingir entre bones i males mares.

Així doncs, ara que es reivindiquen les cures i l’economia feminista, la maternitat s’ha ubicat a l’epicentre de la històrica disputa entre el feminisme de la diferència, de caràcter biologicista, i el feminisme de la igualtat. Potser un punt de trobada seria reivindicar que les dones visquem la maternitat com la sentim més plaent cadascuna de nosaltres, com feia Maria Llopis a Crític, i afegiria, que perquè sigui així cal que configurem un statu quo que ho respecti i impulsi. Segurament canviarien moltes recomanacions, discursos i missatges que rebem les dones per totes bandes, podríem escollir lliurement com fem de mares, sense judicis i amb suport públic, i així construir plegades una societat que sigui realment un xic més feminista.