Just Deploy It!

Etiqueta: legislació

  • Els pacients, exclosos en l’elaboració del Barem Sanitari

    Fa molts anys que pacients, professionals i organitzacions de diversa índole lluitem pels drets personals, socials, jurídics i emocionals de les víctimes d’accidents sanitaris – mèdics. Sol·licitem, entre altres reivindicacions, que s’acabi amb la inseguretat jurídica i la incertesa per aquest sector afectat de la ciutadania. Potencialment, qualsevol persona està exposada a convertir-se en víctima i en conjunt formen un ampli col·lectiu sovint desconegut, ocult i desatès sistemàticament com a tal.

    Actualment, el Govern ha iniciat la tramitació parlamentària d’aquest barem. I ara estan treballant sobre un esborrany (totalment desconegut per entitats i associacions de víctimes, ja que no l’hem rebut) en un procés de negociació i esmenes o aportacions per una redacció definitiva. S’ha publicat que una comissió específica es troba debatent amb els possibles i necessaris suports parlamentaris. Entenem que a més de la representació política hauria de fer-ho també, democràticament i preceptivament, amb la societat civil organitzada i les entitats socials interessades.

    Lamentablement el govern està procedint fins ara, amb una opacitat i un hermetisme impropis per un projecte de barem que es sotmetrà per a la seva aprovació a Las Cortes, segons calendari previst, en el present 2018. Aquest secretisme i la falta d’oferta en participació social en el desenvolupament del barem, ens fa desconfiar que empari intencions de retallada en drets i mesures de limitació de la protecció a les víctimes.

    Cinc són els criteris més importants en aquesta retallada de drets:

    1. Estat previ del pacient 

    Pel que sembla, es pretén en el projecte de llei que està preparant el ministeri, que pel càlcul de la indemnització que correspon al pacient o familiars de l’afectat es tingui en compte «l’estat previ» del pacient per així descomptar les seves patologies de la indemnització final.

    Exemple: Persona a qui tracten quirúrgicament d’una hèrnia discal, i que després de la intervenció queda paraplègica en una cadira de rodes permanent, amb la consegüent incapacitat. En tal cas, es «descomptarien» les limitacions del pacient prèvies a la intervenció. Sense tenir en compte que el pacient arriba amb una limitació per la seva dolència i amb la intervenció revertiria aquesta limitació, o sigui, que l’objectiu de l’assistència és la millora.

    2. L’anomenada «pèrdua d’oportunitat» 

    Que consisteix a descomptar de la indemnització un determinat percentatge.

    Exemples:

    A) Persona que pateix un ictus (accident vascular cerebral agut) i a la que traslladen tardanament a l’hospital per a l’assistència, quedant amb lesions i seqüeles permanents que l’impediran fer vida autònoma, normal, i necessitarà ajut d’una altra persona.

    En tal cas, s’indemnitzaria per la «pèrdua d’oportunitat» que suposa que havent-li realitzat l’assistència quan va arribar a l’hospital, les possibilitats de curació han minvat i només són parcials i no totals, amb la qual cosa s’addueix que del total del dany que resulti per al pacient, ell i/o els seus familiars rebrien únicament el percentatge teòric/protocol·litzat de probabilitat que quedés bé.

    B) Persona a qui no se li diagnostica un carcinoma quan apareixen els símptomes inicials, de manera que quan finalment se li diagnostica i se la tracta ja està en situació de pèrdua molt important de qualitat de vida, o mor com a conseqüència de l’avanç imparable de la malaltia.

    En aquest tipus de casos s’indemnitza per la supervivència calculada/protocol·litzada que li queda de vida al pacient segons l’estadi en què es trobava la malaltia quan li donen l’assistència amb el diagnòstic correcte, encara que sigui tardanament.

    C) Hi ha una discriminació evident respecte al Barem d’Accidents de Circulació. En aquest, de forma il·lustrativa, a una persona que només tenia un braç, en cas de perdre l’altre en un accident de circulació, se li reconeix una incapacitat absoluta i la necessitat d’una tercera persona d’ajut personal. Contràriament, en el barem sanitari ara en gestació se li descomptaria l’estat previ, així que es contempla la disminució però no l’agreujament ni el resultat final.

    3. Retallada en la puntuació 

    Retallada de la valoració de les seqüeles posteriors a l’alta mèdica, rebaixant d’aquesta manera les indemnitzacions per situacions invalidants per treballar, i afectant especialment al dany moral sofert posterior a l’assistència defectuosa que ha deixat al pacient incapacitat o limitat per a la seva autonomia personal i funcions habituals.

    4. Dany moral

    No es contempla específicament un apartat de «dany moral» complementari, que patirà indefectiblement un/a ciutadà/na que ha quedat de per vida amb aquestes limitacions psico- físiques, funcionals, o inclús estètiques, a causa d’una assistència sanitària inadequada.

    5. Càrrega de la prova 

    El barem sanitari que s’està promovent, manté aquell injust criteri jurídic-legal d’haver de demostrar per part del reclamant la culpa del professional en l’assistència rebuda, deixant fora el criteri de reconeixement del dany amb caràcter objectiu. Inclús en situacions tan evidents com, per exemple, les infeccions per hepatitis víriques adquirides en l’ús incorrecte, terapèutic o instrumental, en el medi hospitalari. O les defuncions per infeccions nosocomials sobrevingudes i adquirides en, i com a conseqüència, de l’ingrés en el centre. Així com les amputacions d’extremitats per retard manifest en l’assistència deguda.

    Com venim reclamant fa temps, és necessari posar el criteri jurídic al mateix nivell que als països europeus (França o Suècia) i a nivell general i quotidià, fent que sigui normal a la legislació el que és normal al carrer i la ciutadania.

    Exemple: que es procedeixi a indemnitzar al pacient o familiars que entrin raonablement sans i que acabin amb seqüeles o morin per infeccions o iatrogènies hospitalàries, generades en, i des de, el mateix centre, aplicant per això el nou barem creat a l’efecte.

    Tampoc es contempla l’exempció de costes

    Dels procediments jurídics per defecte mèdic assistencial, un criteri reclamat des de fa molt de temps i molt reiteradament, per tots els estaments socials de defensa de les víctimes i dels pacients, és l’exempció de costes. Per produir unes situacions discriminatòries respecte a altres i d’altres procediments com pot ser protecció laboral, de violència domèstica, o de circulació, on no s’apliquen.

    L’autèntica por a la imposició de pagament de les costes limita o impedeix l’exercici dels seus drets als ciutadans perjudicats per aquestes situacions. Aquest natural i lògic recel discrimina de manera molt injusta els sectors socials d’una pitjor situació socioeconòmica que no pot assumir el risc.

    Per això, s’ha de modificar l’actual legislació de «justícia gratuïta» acollint l’eliminació del pagament de costes als ciutadans perjudicats i a les víctimes en tots els àmbits i extensió de la llei.

    No es preveu un factor corrector, que incrementi les indemnitzacions del perjudicat, quan el dany causat sigui amb motiu de les llistes d’esperes indegudes, retards injustificats de tractaments, cirurgies, o per retallades del sistema sanitari. En aquest cas, el dany és degut al deficient funcionament del sistema, el que hauria d’implicar indubtablement l’aplicació d’un factor corrector, que serviria també, com a element dissuasiu en les perverses polítiques sanitàries.

    Organismes de mediació

    Per últim, tampoc s’està aprofitant el moment de desenvolupament i de modernització legislativa per crear organismes de resolució (i mediació o conciliació) dels conflictes de manera ràpida i eficaç com ja passa en altres països pròxims (França té Cir i Uniam) evitant així procediments cars, llargs i costosos. Formalment, alguns grups parlamentaris i/o alguns parlaments autonòmics s’han pronunciat a favor (però no l’han desenvolupat) sobre aquesta instància mediadora.

    Així doncs, fa l’efecte que el govern està promovent una legislació que apunta a ser un autèntic vestit a mida per les empreses asseguradores i l’administració sanitària, en detriment dels drets de les víctimes. És per tot això que s’ha de donar informació i participació als interessats en l’elaboració d’aquest nou Barem Sanitari.

  • (II) Canvis legislatius

    No són precisament pocs els que pensen que els canvis que precisa l’atenció primària i comunitària es poden i s’han de realitzar sense recórrer a modificacions del marc legislatiu que li van donar carta de naturalesa. No deixa de ser cert que, com s’ha vist en moltes ocasions, les lleis no sempre es compleixen i que les seves disposicions poden ser simples cants al sol, sobretot quan no aconsegueixen sintonitzar de forma suficient amb les necessitats reals de la societat a la qual van dirigides. Creo no obstant això que els canvis que precisa el conjunt del sistema i l’Atenció Primària i Comunitària (APiC) per donar resposta als nous requeriments socials són d’una envergadura que no poden ser dissenyats i implantats sense reconsiderar, com a mínim parcialment, la legislació actual.

    Que cal canviar determinats aspectes de la Llei General de Sanitat de 1986 és un fet exposat per molts analistes davant la necessitat de readaptar-la als canvis de context esdevinguts en els últims 30 anys. En aquestes línies no detallaré aquestes modificacions, que abasten múltiples capítols de la llei (finançament, universalitat, transparència, etc.) i que han estat abordades per persones molt més enteses en la matèria que jo i per això realitzaré algunes consideracions sobre àmbits que afecten de forma més directa a l’APiC. Alguns, entre els quals em trobo, proposen fins i tot un canvi global, iniciat en el mateix àmbit d’actuació i denominació de la llei, que hauria de passar a ser de Sanitat, Serveis Socials i Dependència. Regular conjuntament les prestacions sanitàries, socials i de dependència tindria una gran repercussió sobre l’APiC, ja que permetria, entre altres coses, finançar i organitzar des d’una visió integrada i integral aquests recursos que, com es comprova diàriament en l’activitat assistencial clínica i comunitària estan íntimament lligats, en forma de necessitats coincidents, superposades i que es potencien i interactuen entre si en els mateixos individus. En el cas de Catalunya cal reconsiderar en profunditat la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) i, per descomptat, el decret de reforma de l’atenció primària de 1985.

    Un nou marc legislatiu hauria d’incorporar una conceptualització més clara de l’estructura general del sistema públic de salut que emfatitzi el paper central de l’APiC i no solament com a porta d’entrada del sistema sinó com a responsable últim de la gestió, en termes de garantia de la longitudinalitat i continuïtat de l’assistència, de l’atenció prestada a la ciutadania, tant des d’una perspectiva individual com col·lectiva. La longitudinalitat és un valor propi i exclusiu de l’APiC que el sistema sanitari en el seu conjunts hauria de potenciar per tal de millorar la qualitat de l’assistència. També cal que el marc legal contempli de forma explícita la necessitat d’implantar accions intersectorials en el marc d’una estratègia de «salut en totes les polítiques», estratègia que ha de traduir-se en instruments organitzatius i de coordinació entre diferents departaments governamentals que la facin viable i operativa. En aquest sentit haurien de remarcar-se els vincles de col·laboració estratègica i operativa entre els recursos clínic-assistencials i els de salut pública, tant en alts nivells de planificació, direcció i gestió com en el mateix si de les unitats territorials en què es desenvolupa l’APiC.

    Aquests canvis i uns altres que s’han de considerar en el contingut de les lleis han de traduir-se també en les disposicions legals de rang inferior que regulen l’atenció primària, amb referència especial als decrets estatal i autonòmics de reforma. Considero adequat procedir a una redefinició dels conceptes de centre i equip de salut, en el primer cas per ampliar el seu àmbit competencial i permetre que puguin actuar en el seu si, de forma permanent o puntual, tots els professionals integrats en l’APiC del territori. També és important reconsiderar la composició i funcions de l’equip, establint de forma flexible quins són els professionals que integren el seu nucli de referència poblacional i els qui actuen com a consultors i suport de suport especialitzat d’aquell i els que han de coordinar-se amb l’equip. En les disposicions legals també han d’analitzar-se els diferents recursos comunitaris, estructurals i personals, que han de participar activament en els processos de promoció, prevenció i assistencials clínics de la població i les persones, respectivament. La figura del responsable de l’equip (director/coordinador) mereix també una reconsideració que permeti eliminar o disminuir els problemes que s’han observat en diferents llocs davant la indefinició relativa de les seves competències i dels mecanismes per a la seva elecció o nomenament. Encara que serà objecte d’atenció en un altre article, vull esmentar la importància d’abordar el tema de la carrera i desenvolupament professional continu dels professionals de l’APiC, aspectes que fins avui no s’han definit amb claredat, fet que contribueix sens dubte a generar desmotivació entre els professionals d’aquest àmbit.

    Des de l’inici legislatiu de la reforma de l’atenció primària han passat més de 30 anys. La quantitat i importància dels problemes que s’han anat acumulant en el sector al costat dels canvis en els contextos sociocultural, econòmic i tecnològic crec que aconsellen analitzar de nou el marc legal i introduir les modificacions pertinents.

  • Espanya es queda enrere en la lluita contra el tabac

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Espanya, que fa uns anys liderava la lluita contra el tabaquisme a Europa, es queda endarrerida i ni tan sols complirà amb el termini proposat des de Brussel·les per transposar la nova directiva sobre el tabac a la legislació espanyola. La norma, que imposa noves restriccions sobre el tabac, va entrar en vigor el passat divendres 20 de maig. La indústria tabaquera, que va tractar d’aturar la nova regulació, ha aconseguit frenar algunes de les mesures que demanaven diverses associacions mèdiques.

    Al nostre país moren a l’any més de 60.000 persones per qüestions directament relacionades amb el consum de tabac, segons l’últim estudi epidemiològic realitzat, el que suposa més del 15% de les morts registrades a tot l’Estat. Aquest mateix estudi indica que el 40% dels fumadors morirà prematurament pel tabac si no deixen de fumar.

    Per aquest motiu, des de diferents societats mèdiques s’ha rebut positivament la nova normativa, més restrictiva, tot i que insisteixen que «sigui traslladada a la legislació el més aviat possible i de la forma el més rigorosa possible», explica a eldiario.es Carlos Jiménez, pneumòleg i director del programa de tabaquisme de la Societat Espanyola de Pneumologia i Cirurgia Toràcica (SEPAR).

    Una directiva que es queda curta

    No obstant això, des d’aquesta organització s’han criticat alguns punts en els quals la nova normativa s’ha quedat curta, especialment pel que fa a l’empaquetat del tabac. En el nou disseny de paquets aprovat per la directiva, les advertències sanitàries han de cobrir com a mínim el 65% de les dues cares dels paquets, però no inclou l’embalatge genèric, que, segons Jiménez, «hauria estat un pas enorme en favor de la salut pública».

    També des de la Comissió Nacional per a la Prevenció del Tabaquisme (CNPT) s’ha criticat l’absència d’aquesta restricció, encara que ambdues organitzacions consideren positiu que almenys permeti que cada país pugui aplicar l’envasament genèric, cosa que ja han fet Irlanda, França, Regne Unit o Hongria. «És un acord de mínims, tot i que es deixa oberta la possibilitat que cada estat vagi una mica més enllà», explica a eldiairo.es Regina Dalmau, presidenta de l’CNPT.

    Espanya, però, «no anirà més enllà del que està aprovat en la directiva», lamenta Dalmau, que assegura que el govern ha ignorat les peticions de la CNPT. «Des del ministeri no s’ha proposat res en aquesta línia, ni tan sols s’ha esmentat», assegura. Igualment, Jiménez lamenta que el govern no hagi respost a la petició de la SEPAR d’aprofitar la transposició de la nova directiva europea per implantar l’empaquetat genèric. «Vam enviar fa ja temps un escrit al govern en el qual recordàvem la importància d’aquestes mesures i no hem rebut cap resposta», assegura aquest pneumòleg.

    El PP ha tingut dos anys per adoptar la directiva

    Però Espanya no només no va a adoptar mesures addicionals a curt termini, sinó que tampoc arriba a temps per transposar la directiva europea abans que es compleixi el termini donat per Brussel·les, que vencia divendres. El ministre de Sanitat en funcions, Alfonso Alonso, admetia dijous que «hi ha una disposició reglamentària que s’està tramitant», però que alguns aspectes de la directiva necessiten «un modificació legal» que no es pot dur a terme perquè «no hi ha Parlament per poder fer-la».

    «Hi ha hagut temps suficient per implantar-la i aprovar-la abans que arribéssim a aquest moment», assegura Jiménez, que recorda que la normativa es va aprovar el 2014. «Esperem que el pròxim equip ministerial es posi a treballar per fer la transposició al més aviat possible», conclou aquest pneumòleg.

    La presidenta de l’CNPT també afirma que «aquesta excusa no val» i que «potser no els interessava o hi ha alguns terrenys en els quals no es volen ficar». El problema, segons Dalmau, rau en la manca d’interès polític que hi ha hagut en aquesta legislatura a l’hora d’abordar el problema del tabaquisme, ja que «Espanya va prendre un posicionament de lideratge quan fa cinc anys es va implementar l’anterior llei, però des llavors no s’ha fet res, però res «.

    Això, insisteix Dalmau, «no té a veure amb el color polític, no és una qüestió de qui va posar la llei o qui va venir després, és un problema de salut pública» i recorda que «el tabac és la principal causa de mort evitable nostre país «.

    No obstant això, tot i el retard del govern a l’hora de transposar la directiva europea, els articles sobre la modificació dels paquets de tabac i picada d’embolicar seran aplicació automàtica, pel que a partir de demà és d’obligat compliment que incloguin les noves advertències sanitàries i les companyies tindran fins al 20 maig 2017 per aplicar-la a tots els seus productes. No queda clar, però, com s’han d’aplicar altres restriccions com les que afecten els purs o el tabac de pipa, que dependran de la forma de transposar la directiva, que depèn de cada estat.

    Pressions de la indústria

    Des de la indústria tabaquera s’ha insistit que algunes de les mesures proposades, com l’esmentat envasat genèric, són desproporcionades, innecessàries i no tenen justificació científica. La Taula del Tabac, òrgan representant de les empreses del sector a Espanya, assegura que «no hi ha informació contrastada i actualitzada sobre l’efectivitat d’aquesta mesura», cosa que neguen des de les societats mèdiques.

    «Actualment tenim prou evidències científiques que demostren que en aquells països on l’empaquetat genèric ha estat implantat s’ha observat una disminució en el nombre de fumadors, un augment en el nombre de fumadors que intenten deixar de fumar i, el que és més important, una disminució en el nombre de joves que s’inicien al consum», explica Jiménez.

    Des de la SEPAR han criticat la posició de les tabaqueres i Jiménez ha assegurat que aquesta indústria «està lluny d’assumir la seva responsabilitat». «Ells saben, i ho saben molt bé, que l’empaquetat genèric és una molt bona mesura per fer que disminueixi el nombre de fumadors joves, el problema és que va directament en contra del seu negoci», assegura Jiménez.