Just Deploy It!

Etiqueta: LGTB

  • El col·lectiu LGTBIQ+ presenta una major prevalença en problemes de salut mental

    Espanya és el segon país amb més població LGTBIQ+ del món. Un estudi d’Ipsos data que un 14% de la població de l’estat es reconeix com a part del col·lectiu, i aquesta prevalença es dispara entre el jovent: un 18% de la Generació Z té una orientació i/o identitat no normativa.

    Un 14% de la població de l’estat es reconeix com a part del col·lectiu

    Alhora són els «zeta» els qui també presenten una prevalença per sobre de la mitja en salut mental precària. L’Informe Salud Mental Espanya data que són les persones més joves (18 a 24 anys), les que refereixen, en més proporció, ideació o intent de suïcidi (31,8%) i autolesions (30,7%). A més una majoria diu haver patit depressió (56,2% dels/les joves de 18 a 24 anys i 47,4% de les persones de 25 a 34) i ansietat perllongada (56,5% i 46,4%, respectivament). Dins del mateix informe, s’indica que un 62,5% de les persones cishetero qualifiquen la seva salut mental com a bona o molt bona, aquest percentatge baixa a 43,6% en el cas de les persones LGTB.

    Un sector poblacional en situació d’infraatenció

    En el mes de l’orgull, VOX penjava enmig de Madrid una lona gegant batejada com «la lona de l’odi». A la capital no s’han fet actes commemoratius el 28J ni llueix l’arc de Sant Martí. Un petit municipi valencià s’estrenava en la retirada de banderes LGTB dels balcons d’edificis públics, que s’ha reproduït a altres localitats. Segons un estudi de la consultora LLYC els missatges d’odi cap al col·lectiu LGTBIQ+ a les xarxes socials han guanyat terreny: augmenten un 130% entre 2019 i 2022. El clima desfavorable, la impunitat del discurs promogut per sectors polítics i l’horitzó del possible retrocés en drets, s’ajunten amb una sèrie de punts que incentiven una pitjor salut mental: «el col·lectiu LGTBIQ+ continua patint els efectes de l’odi d’una part de la societat en forma de discriminació, de violència física i verbal, de rebuig, d’abusos sexuals… amb les consegüents seqüeles que això té sobre la salut mental», expliquen des de la Confederación Salud Mental España.

    Els missatges d’odi cap al col·lectiu LGTBIQ+ a les xarxes socials han guanyat terreny

    Les dificultats que afronta una minoria discriminada es tradueix també en simptomatologia més evident, segons el mateix informe, els membres del col·lectiu reporten en grau més alt haver patit depressió (55,4%), ansietat perllongada (48,2%), ideació o intent de suïcidi (32,1%), i autolesions (19,5%). Un punt que destaca és que les dones i el col·lectiu LGTB «té una major probabilitat de consumir psicofàrmacs». La medicalització no va necessàriament acompanyada d’una atenció digna, i es que «tanmateix, no s’observen diferències significatives sobre la probabilitat d’acudir al psicòleg o al psiquiatre». La conclusió que l’informe extreu d’aquestes dues dades, es que «és un sector poblacional en situació d’infraatenció pels especialistes en salut mental».

    Les dones i el col·lectiu LGTB té una major probabilitat de consumir psicofàrmacs

    El context social i les ferides emocionals

    Alejandro Alder, membre del Consell Consultiu a la FELGTB i psicòleg general sanitari, explica per a la Confederación Salud Mental España la influència del context social en el desenvolupament del benestar emocional: «La teva família, a l’escola o a l’institut rebutgen la teva orientació o identitat sexuals. Això genera un dany a les persones que estan rebent el missatge que l’afecte no és incondicional, sinó que és condicional. Jo t’estimo, però si tu ets heterosexual». Apunta com aquest fet, perllongat en el temps, deixa ferides emocionals relacionades amb l’abandonament.

    Deixa ferides emocionals relacionades amb l’abandonament

    Sobre l’estat psicosocial del col·lectiu, la Asociación Nacional de Psicólogos en Acción de España explica que «diversos estudis conclouen amb una llarga llista de conseqüències psicològiques que pateixen una part de les persones LGTB», i elabora una llista sobre les que detecten com a més freqüents:

    • Trastorns de l’estat d’ànim, sobretot depressió.
    • Trastorns d´ansietat.
    • Trastorn d’Estrès Postraumàtic.
    • Augment de la LGTBfòbia interioritzada. Aquest concepte fa referència a l’acceptació de l’estigma, els estereotips i els prejudicis associats a l’orientació o identitat sexual com a part de la identitat personal.
    • Problemes d’autoestima, autoconcepte i autoimatge.
    • Sentiments de culpa, vergonya, frustració i ira.
    • Insatisfacció vital o disminució de benestar.
    • Augment d’ideació suïcida, intents de suïcidi i casos de suïcidi.
    • Consum d’ alcohol i altres drogues.

  • Salut pública amb orgull: hi ha igualtat en el tracte al col·lectiu LGTB?

    A la fi de 2017, el Sistema Nacional de Salut d’Anglaterra va publicar una guia que recomanava als professionals preguntar a tots els usuaris sobre la seva orientació sexual per millorar la seva atenció als no heterosexuals.

    Mesos més tard, un estudi publicat en el British Medical Journal incidia en aquestes recomanacions. Els autors, investigadors de l’Imperial College de Londres, van concloure que tots els pacients haurien de ser preguntats sobre aquest tema.

    «Alguns metges i pacients han expressat la seva preocupació sobre aquesta política, citant raons com intrusió o invasió de la privadesa, temor a ofendre, dubtes sobre la rellevància o seguretat de les dades», afirma Richard Ma., un dels experts.

    «Si bé entenc aquestes preocupacions, la falta d’acció soscava els drets dels pacients LGBT+ per aconseguir la millora en l’atenció mèdica», afegeix Ma. «Si no els valorem, en la pràctica ells no expliquen».

    Per als científics de l’estudi anglès, un bon pas seria introduir el monitoreig de l’orientació sexual en els sistemes de salut i d’atenció social, ja que hi ha especificitats que no s’avaluen. Quin és la situació a Espanya?

    «L’orientació sexual és una característica especialment protegida per la llei de protecció de dades. Així mateix, el Codi Penal de 2015 recull el delicte de la discriminació per aquesta causa», explica a Sinc Christian Gil Borrelli, investigador a l’Institut de Salut Carlos III (ISCIII).

    Gil Borrelli, que treballa en la quantificació i tipificació de lesions per violència d’odi ateses a Urgències de la Comunitat de Madrid, subratlla com no preguntar sobre aquest tema podria suposar un tracte discriminatori per no brindar així una atenció adequada. «No obstant això, és el que passa de manera sistemàtica a consulta», apunta.

    Necessitats de salut LGBT+

    Segons Guillermo López, de l’ONG Apoyo Positivo, Espanya no és un país especialment complicat per ser població LGTB+. «No obstant això, vam seguir trobant que molts nois i noies tenen problemes a l’hora de visibilitzar-se com a tals dins de la consulta. Els genera certa ansietat».

    «Això és perquè tenim una sexualitat coitocèntrica, reproductiva i heterosexista que és la que adopta el model sanitari actual. Això fomenta un model que purga a bona part dels usuaris», apunta. «La situació bàsica és la invisibilització: el que no es nomena ni es reconeix ni existeix».

    López, que dóna suport des del Servei de Prevenció i Diagnòstic Precoç de VIH i altres infeccions de transmissió sexual (ITS) en centres d’atenció primària, insisteix que l’orientació sexual no s’acostuma a preguntar fins i tot si una persona sol·licita proves de VIH o arriba a consulta amb una ITS.

    Molts homes gais o bisexuals tenen problemes per sol·licitar la prova del VIH per por que el seu metge els pregunti. Moltes dones que tenen sexe amb dones no reben tota la informació que necessiten des de ginecologia.

    Mercedes Herrero Conde, ginecòloga que treballa a HM Hospitals, indica que en la seva especialitat és fonamental conèixer l’orientació sexual. «Només que de vegades es pregunta malament. Hauria d’estar inclosa a l’entrevista sense donar per fet l’heterosexualidad. Cal normalitzar».

    Les persones transsexuals tampoc senten que els espais sanitaris siguin amigables. Presenten indicadors de salut molt més negatius que la resta de la població, ja que acudeixen al metge quan es troben especialment malament.

    «Moltes no volen anar a les unitats de tractament d’identitat de gènere per falta de confiança», denúncia López. «La conseqüència és que les persones LGTB+ tenen resistència a anar al metge o a demanar proves i això porta amb si un retard diagnòstic».

    Per a Toni Alba, especialista de la Federació estatal de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (FELGTB), «encara falta formació i sensibilitat en el personal sanitari. Hi ha qüestions que potser no es plantegen, com és que un home trans pugui necessitar anar a consulta ginecològica».

    Acabar amb les desigualtats

    El 2013, una enquesta elaborada per FELGTB revelava que fins a un 20% dels usuaris LGBT+ s’havien sentit discriminades en l’àmbit sanitari. «El col·lectiu s’enfronta a barreres addicionals construïdes pel prejudici i la discriminació que impedeixen desenvolupar el màxim estat de salut i benestar», revela Gil Borrelli.

    Aquesta LGTBfòbia té diverses manifestacions: presumpció d’heterosexualitat, assumpció de pràctiques sexuals de risc o consum d’alcohol i drogues en homes gais i bisexuals; negació de la salut sexual i reproductiva en les dones lesbianes i bisexuals o la centralització de l’atenció a persones trans en unitats especialitzades.

    «Això manté al col·lectiu en xarxes assistencials paral·leles quan molts dels seus problemes poden ser atesos en atenció primària. Aquesta no integració condueix al fet que hi hagi una falta d’habilitats en el tracte del personal sanitari, donant lloc a situacions com, per exemple, anomenar a la persona pel seu nom de naixement i no pel seu nom social», exposa Gil Borrelli.

    Per la seva banda, Guillermo López assenyala que les majors queixes vénen de persones amb diagnòstics VIH. «El problema és que no es protesta pels comentaris fora de lloc i així s’invisibilitzen aquests comportaments. De vegades veiem sanitaris que es posen doble guant quan tracten a una persona amb VIH de càrrega viral indetectable».

    L’expert comenta que en atenció especialitzada existeix un protocol implícit segons el qual s’atén a la persona amb VIH en últim lloc encara que hagi estat citada abans: «El col·lectiu amb VIH, que ja pateix bastant culpa, moltes vegades s’ha sentit jutjat, estigmatitzat i discriminat en atenció sanitària».

    Formar per ‘curar’ millor

    És important introduir la formació del personal sanitari en diversitat sexual, de gènere i familiar. «En la majoria de casos als metges no se’ls prepara per abordar l’educació i salut sexual. No tot ha de seguir un patró homogeni, cal ser una mica més flexible», valora Herrero Conde.

    Els professionals han d’afrontar la relació amb el pacient LGTB+ des de la confiança i el respecte perquè aquest comprovi que és positiu visibilitzar-se a la consulta; que són espais on s’accepta, es comprèn i es promou la diversitat afectivosexual.

    En definitiva, no solament es necessiten lleis que defensin els drets d’aquesta població. Cal acabar amb l’estigma en les consultes (i als carrers) que pot provocar, en última instància, una pitjor salut.

    Aquest és un article original de l’Agència Sinc