Just Deploy It!

Etiqueta: LGTBI

  • Tot un orgull

    Tot un orgull

    Moltes ens hem resistit durant anys a parlar d’orgull LGTBI i parlàvem d’alliberament, alliberament i orgull. No són termes antitètics sinó complementaris, volem l’alliberament amb molt d’orgull, sense estigmes ni renúncies.

    Des de la primera manifestació l’any 1977 fins al dia d’avui han canviat moltes coses. En aquell moment era vigent la Llei de perillositat i rehabilitació social que considerava l’homosexualitat com a antisocial. També era vigent la llei d’escàndol públic que perseguia l’homosexualitat. Mostrar-se i estimar era, durant la dictadura i la transició, un risc enorme que suposava penes de presó. Gràcies a la lluita de moltes de persones valentes que van desafiar-ho, els drets de les persones LGTBI van formar part de les reivindicacions democràtiques i, tot i que ha estat un procés lent, el reconeixement de molts d’aquests drets són avui una realitat.

    A hores d’ara, drets com el dret a mostrar-se lliurement i expressar la pròpia identitat i desig, el matrimoni igualitari o el dret a formar una família són una realitat. També hi ha una xarxa de serveis de suport, referents públics, polítiques públiques, empreses sensibilitzades… i una normalitat gran a nivell social, especialment entre molts i moltes joves.

    Però ha estat, com deia, un procés lent i costós que fa que, com altres col·lectius, les persones LGTBI encara siguin centre de discriminació i violències. Encara hi ha sectors de la població –encoratjats per extremistes– que no admeten ni respecten el que es considera fora de la norma –una norma legal, per cert, que sí que ho accepta i protegeix, mentre el que no contemplen les lleis són les actituds LGTBIfòbiques– i agredeixen les persones del col·lectiu. Siguin agressions verbals, intimidatòries o físiques, és violència que cal erradicar de la societat i cal denunciar.

    Fa molts anys un lema deia “Estima com vulguis”; segueix essent un lema radical, un lema que emfatitza que l’amor ho guanya tot. Moltes han estat les persones estigmatitzades, empresonades, torturades, assassinades per estimar persones del seu mateix sexe o sentir una identitat diferent a la que el rol social marca; persones que han mantingut la seva opció: l’amor i la cura per sobre de l’odi. Persones valentes que han fet possible molts canvis i a les que cal reconèixer i no enterrar-les en l’oblit.

    Aquest 28 de juny, i cada dia, cal seguir defensant els drets, l’amor, la identitat sentida per sobre de l’odi violent i discriminatori que cal arraconar i denunciar. Amb tot l’orgull!

  • Prevenció de les violències LGTBI

    Prevenció de les violències LGTBI

    Un estudi publicat a la “Revista Nacional e Internacional de Educación Inclusiva” (any 2020) i efectuat sobre una mostra de 279 alumnes de dos instituts catalans diferents, afirma que:

    • El 70% de l’estudiant ha presenciat episodis d’LGTBI–fòbia en la forma d’insults directes
    • Un 52% ha presenciat imitacions, burles i gestos denigratoris
    • Un 65% he presenciat rumors o comentaris
    • El 9,3% admet haver-hi participat quant a rumors i comentaris
    • El 7,5% admet haver-se burlat amb paraules, gestos o imitacions

    Un altre estudi, sobre risc de suïcidi en joventut LGTBI a Mallorca, també de l’any 2020, afirma que sis de cada deu joves LGBTI+ han pensat en suïcidar-se en algun moment de la seva vida i que dos de cada deu ho han intentat.

    Com ens mostren aquestes xifres, quan parlem de LGTBI-fòbia parlem d’un greu problema social que afecta a tothom: alumnat, personal docent i no docent, famílies, i, finalment, tota la societat en el seu conjunt.

    La LGTBIfòbia es pot definir com “el rebuig, la discriminació, exclusió i/o violència des de les institucions, estructures socials i persones individuals cap a les persones que no conformen amb les normes de sexe-gènere”1.

    Es tracta de violències, en forma de micro i macroagressions, que poden portar a l’abandonament del centre educatiu, la desmotivació personal i fins i tot a comportaments autolesius2.

    Les que s’anomenen microagressions són les més difícils de detectar, però també les més significatives a l’hora de voler prevenir la LGBTI-fòbia ja que constitueixen, per sí soles, aproximadament el 70% del total de les violències.

    La dificultat en detectar-les resideix en el fet que aquests comentaris estan normalitzats a la nostra societat. La majoria de les persones no en som conscients i d’aquesta manera la LGTBIfòbia es minimitza i s’invisibilitza, així com els seus efectes nefasts sobre la salut de les persones que els reben.

    Exemples concrets de microagressions dirigides a infants o les seves famílies poden ser comentaris com ara: “No sé com deixen que el nen es vesteixi així, al final el convertiran en una nena”; “Sou dues mares? I quin referent masculí té la criatura?”; “Qui fa de mare entre vosaltres?”; “La Júlia és una nena trans? No ho sembla!” i molts d’altres més subtils que només els detecten aquells que els pateixen a diari.

    En aquest vídeo podem veure alguns exemples més patits sovint pels joves del col·lectiu lgtbi+: “Però ets noi o noia?”; “T’hormones?” ;“Ostres, no sembles lesbiana!” ;“Sempre va semblar un marimacho”; “Així mai tindràs una família”.

    Com podem evitar les microagressions?

    És essencial prendre consciència de la seva existència i dels seus efectes, tenir clar que aquests no són comentaris inofensius i que afecten el benestar d’infants i joves.

    Aquesta mena de comentaris es basen en prejudicis (que en una parella una persona “faci” d’home o de dona), judicis de valor (valorar positivament que a algú no se li noti el fer de ser una persona trans), invasió de l’esfera íntima i privada de l’altre (preguntar sobre operacions o hormonació o sobre el deadname) o tracte inadequat (fer servir noms i pronoms que la persona no fa servir per referir-se a si mateixa).

    Un cop prenem consciència de les microagressions i de com es manifesten, podem utilitzar diverses eines per prevenir-les i combatre-les: des d’accions de sensibilització i de formació fins a protocols de denúncia.

    Aquí us deixem un enllaç on trobareu: formacions que oferim des de l’associació Escola-Entorn; tallers per fer a l’aula que proposen altres entitats especialitzades; materials i guies descarregables, etc.:

    https://activitum.cat/recursos-diversitat-sexual-genere/

    A més a més, us proposem un petit procés de reflexió que pot ajudar a establir un protocol de bones pràctiques i a generar espais més inclusius, amables i segurs per tothom.

    1 Dibuixar un petit diagnòstic inicial de centre en relació a la seva inclusivitat i capacitat de prevenció de la LGTBIfòbia:

    • El personal docent (i no docent) normalitza l’ús de compartir i preguntar pronoms?
    • El personal docent dona suport a l’alumnat que utilitza instal·lacions (banys i sales de vestir) alineades amb la seva identitat de gènere?
    • Existeixen mecanismes per assegurar que hi hagi adults de referència per a les persones LGBTIQ+?
    • El professorat dedica temps no només a aturar comportaments negatius anti-LGBTIQ+, sinó també per educar sobre la terminologia, història, esdeveniments, etc. S’ha introduït la diversitat sexual i de gènere en el currículum de forma transversal? El professorat fa servir els materials existents que aborden la diversitat sexual i de gènere?
    • Les imatges d’aula i passadís reflecteixen les persones LGBTI+ i tot l’espectre de l’expressió de gènere?
    • El professorat i el personal del centre utilitza un llenguatge inclusiu i proporciona exemples per l’eliminació d’estereotips (per exemple quan es comunica amb dues mares o dos pares? Té mòduls amb llenguatge inclusiu com referir-se a progenitor(s) en lloc de pare/mare?
    • S’ha format el personal del centre en prevenció i resposta a l’assetjament basat en l’orientació sexual, la identitat de gènere i l’expressió de gènere?
    • El personal del centre està conscienciat sobre la protecció de la confidencialitat de l’alumnat?
    • El personal del centre coneix el dret de tota persona, independentment de l’edat, a demanar un canvi del nom sentit al registre civil i per conseqüència a tota la documentació escolar?

    2 Formar el professorat amb, com a mínim, una formació bàsica en aquest àmbit, complint així amb la llei estatal 4/2023, l’anomenada Llei trans, i la llei catalana 11/2014 de prevenció de les discriminacions cap al col·lectiu LGTBI.

    3  Tenir a mà la UsApps* i els dos protocols existents i posar-los a disposició de tota la comunitat educativa:

    *La UsApps és una aplicació que serveix com a canal de comunicació directa i de denúncia i que la pot utilitzar tant l’alumnat com la resta de la comunitat educativa, tant si és una persona que viu directament una situació de violència com si n’és testimoni. Ha estat creada per la unitat de suport a l’alumnat en situació de violència del Departament d’Educació, la USAV, que gestiona casos de violència als centres i en coordina l’abordatge, tot seguint els protocols establerts.

    Per a més informació, formacions o acompanyament a centres educatius en aquest àmbit, podeu contactar amb l’equip de formació en prevenció de les violències LGTBI del Portal d’Activitats Educatives de Catalunya formacio@activitum.cat, així com amb el SAI del vostre municipi o la USAV.

     

    1 Platero, 2008; Hadler, 2012; Rivers i Duncan, 2013; Caminos i Amichetti, 2015; Salvador Lara, 2016.

    2 Takács, 2006; Platero i Gómez, 2007; Platero, 2008; Pichardo, 2009; Hadler, 2012.

  • L’arc de Sant Martí comença per la L

    L’arc de Sant Martí comença per la L

    L’estudi d’Ipsos LGBT+ Pride 2023 va fixar un 9% de població total del col·lectiu entre els 30 països enquestats. Espanya és on és més probable que els enquestats diguin que són gai o lesbianes (6 %), essent el segon país amb més població LGBT –un 14%–, dada que es dispara entre els joves, amb un 18% del total: es podria dir que la Gen Z és la menys heterosexual de la història.

    De l’informe d’Ipsos, un punt conclusiu rellevant és que “els homes són més propensos que les dones a identificar-se com a gai/lesbiana/homosexual (4% davant de l’1% de mitjana a nivell mundial)”. Si bé els avenços socials i polítics incentiven que cada cop hi hagi menys armaris i la gent s’identifiqui com a part del col·lectiu amb menys embuts, les dinàmiques de gènere produeixen que per a les lesbianes sigui més complex posicionar-se. “L’abreviatura que els homes homosexuals i les lesbianes van començar a fer servir per a la seva comunitat era ‘GLBT’, que començava amb G, cosa que només va emfatitzar el descontentament que les dones lesbianes sentien sobre el seu lloc a la comunitat”, desenvolupa la Dra. Jill Gover, ex-professora d’Història LGBTIQA+ de la Califòrnia State University.

    En el context de la segona meitat del segle XX, les dissidències sexuals i de gènere anaven prenent cos polític en una societat que els marginava sistèmicament, i com més solidesa prenia el moviment pels drets del col·lectiu, les lesbianes van anar necessitant nous espais per a crear les identitats. Gover esmenta un factor important, i és que “les dones sentien que els homes homosexuals eren sexistes i es comportaven com ho feien els altres homes en aquell moment, cosa que era una forma de marginar-les. Fins i tot hi havia grups de lesbianes que volien separar-se i no tenir res a veure amb els homes homosexuals”.

    Les germanes de sang

    Als anys 80, amb l’arribada de l’epidèmia de la SIDA als Estats Units, es comença a reformular la relació entre les diferents lletres del col·lectiu. Durant aquest període, certs grups dins de la comunitat lèsbica van adoptar una postura activa davant de l’epidèmia, reinterpretant la crisi com un assumpte de caire polític i social en oposició a la normativitat heterosexual, apropant així posicions. Un conjunt d’infermeres, conegudes com les Blood Sisters(germanes de sang), es van dedicar a la cura de pacients amb VIH en entorns hospitalaris. També lideraven campanyes per promoure la donació de sang, assegurant així un subministrament adequat per satisfer la creixent demanda de transfusions. Aquestes iniciatives van aconseguir atraure més de 200 dones que es van unir a la causa de la donació, motivades no només per raons mèdiques, sinó també per la força del gest simbòlic de solidaritat: elles van intervenir quan les restriccions imposades per les autoritats van excloure els homes de la comunitat de participar a les campanyes de donació.

    Van ser les Blood Sisters les que van encapçalar les vigílies de cura, deixant les dones lesbianes al capdavant en els pavellons d’hospitals. Això no només va enfortir la comunitat, sinó que també va contribuir a contrarestar l’estigma que pesava sobre els homes gai fins avançada la dècada dels 90, quan els primers tractaments per al VIH van començar a ser accessibles.

    “Entre nosaltres som visibles”

    Després de la intervenció de les lesbianes en la cura dels gais quan més discriminació pesava sobre ells, les tornes en l’acrònim van anar canviant de sentit. Així va ser com, a partir de mitjans dels 90 del segle passat, la denominació “lèsbic-gai” va començar a ser més comú en llocs de la comunitat, ja fossin socials o punts de salut. Amb la integració de totes les sigles de l’arc de Sant Martí i la seva entitat política cada cop més forta, veure la L al davant va passar de ser l’excepció a ser la norma.

    Que les lesbianes no obtinguessin reconeixement fins que no van exercir un paper crucial en l’atenció als gais és un gest simptomàtic. En un context patriarcal, continua prevalent allò que diu que les dones han de fer el doble per aconseguir la meitat. Els homes copen els espais. Dins els ambients LGBT, es reprodueix aquesta dinàmica.

    S’intenta condemnar sistèmicament les lesbianes a viure ofegades a la trinxera de la mica de lloc que els queda, i per això, els homes se senten més còmodes reconeixent-se com a homosexuals que les dones. Però la visibilitat és molt més que aquesta trinxera, perquè si no estaríem deixant que els homes decidissin el que és o no visible, deixant a les seves mans el poder de la categorització, de l’existència d’altres, de la identitat de les lesbianes. Com va escriure Brigitte Vasallo a “les que sempre vam ser visibles”: “em sembla transcendent preguntar-nos davant de qui estem reclamant la visibilitat. Perquè, estimades, entre nosaltres som visibles, com bé sabem totes quan anem pel carrer i ens creuem la mirada”.

  • Una guia amb claus per superar l’LGTBI-fòbia en l’atenció sanitària a Catalunya

    La Universitat de Girona i la Fundació Surt, entitat que treballa pels drets de les dones, han elaborat una guia amb claus per reduir la discriminació cap a les persones LGTBI en l’àmbit de la salut i promocionar l’atenció sanitària inclusiva. La guia s’emmarca dins del projecte europeu ‘Open Doors’, liderat a Catalunya per aquestes dues institucions.

    La guia ha estat elaborada per l’entitat polonesa Lambda i s’ha plantejat com una eina pràctica de sensibilització adreçada a professionals de l’àmbit sanitari per afavorir una atenció inclusiva davant la diversitat sexual i de gènere. A partir dels resultats de la recerca a Catalunya, la Fundació Surt i la Universitat de Girona han adaptat la guia a la realitat catalana. Aquest recurs per a professionals ha estat revisat per l’activista trans Teo Pardo i l’activista intersex Laura Vila Kremer.

    Segons la investigació de què parteix aquest nou recurs per a professionals, a Catalunya, la discriminació contra les persones LGTBI no és generalitzada però, tanmateix, es detecta que la majoria de professionals de la salut tenen “una visió que parteix d’un model heterosexual i que tracta la diversitat sexual i de gènere com una excepció”, explica Nagore García, coordinadora del projecte a Surt.

    L’informe resultant de la recerca mostra una “debilitat de coneixements” entre professionals i futurs professionals de l’àmbit sanitari, resultat «d’un buit formatiu en perspectiva de la diversitat de gènere i sexual als estudis universitaris». En aquest sentit, des del projecte ‘Open Doors’ es conclou que per superar l’LGTBI-fòbia al sistema sanitari català és fonamental incorporar formació en diversitat LGTBI als estudis universitaris, així com desenvolupar accions per aconseguir la sensibilització de professionals en actiu.

    Manca de polítiques adreçades a persones LGTBI en l’àmbit europeu

    A escala europea, la recerca mostra que cap dels països participants compta amb plans o polítiques integrals enfocades a les desigualtats basades en l’orientació sexual, la identitat de gènere o les característiques sexuals, o bé que s’adrecin directament a persones LGTBI i les seves necessitats en l’àmbit de la salut.

    “En general, els resultats mostren poca conscienciació en relació a les necessitats i problemàtiques de salut de les persones LGTBI, amb resultats que varien depenent del país”, explica García. Serveis destinats a la salut de les persones LGTBI, com ara el servei ‘Trànsit’ a Catalunya, orientat a l’acompanyament de persones trans, són excepcionals encara a Europa.

    El projecte ‘Open Doors’, finançat pel programa Drets, Igualtat i Ciutadania de la Comissió Europea, està coordinat per l’entitat hongaresa pels drets de les persones LGTBI Háttér Society, i compta amb la participació d’entitats de quatre països més: GLAS i Bilitis, de Bulgària, Lambda Warsawa, de Polònia, la Universitat de Brescia, d’Itàlia i, a Catalunya, la Universitat de Girona i la Fundació Surt.

  • El centre LGTBI dedica tres mesos a reflexionar sobre el passat, present i futur del VIH i la SIDA

    Anticipant-se a la propera celebració del Dia Mundial de la sida, que té lloc l’1 de desembre, el Centre LGTBI de Barcelona estrena un cicle d’activitats trimestral dedicat a reflexionar, debatre i conèixer els reptes presents i futurs del VIH i la sida.

    L’exposició ‘Gent Positiva. VIH i sida, relats locals d’una història global’ és el fil conductor de la nova programació. Comissariada per Nancy Garín i Linda Valdés, la mostra fa un viatge als anys vuitanta i noranta per activar la memòria dels moviments i col·lectius de Barcelona que van ser capaços de generar espais de resistència a la crisi de la sida. A través de documents i materials provinents d’organitzacions i artistes, es viatjarà als inicis dels activismes de la sida, que van ser capaços de treballar  en un ampli espectre d’àmbits relacionats amb les cures: la prevenció, la recerca de tractaments, la reivindicació de drets, la generació d’informació, l’atenció i el suport mutu, etc. ACT UP Barcelona, els Comitès Ciutadans Antisida, Casal Lambda, FAGC, Coordinadora Gai – Lesbiana, Stop SIDA, SIDA STUDI, ACTUA, Projecte dels NomsHispanosida i Gais Positius són algunes de les entitats locals que s’hi referencien, juntament amb altres associacions i artistes de l’Estat (COGAM, Comitè Antisida de València, La Radical Gai, LSD, Miguel Benlloch i Pepe Miralles) i d’altres països, com Brasil, Mèxic i Xile.

    Veus expertes i activistes

    El cicle d’activitats, que comparteix títol amb l’exposició, també ha volgut aproximar-se als àmbits de treball de les entitats i a les línies de recerca en relació al VIH i a la sida que porten a terme diverses persones acadèmiques. Per fer-ho s’han organitzat diverses conferències. La programació de xerrades va començar el 4 de novembre amb Mercè Meroño, presidenta del Comitè 1r de Desembre, qui va analitzar els àmbits d’actuació i els reptes pendents del Pacte Social, l’acord amb què des de l’associacionisme s’està lluitant per posar fi a la discriminació de les persones que viuen amb VIH. Ahir dia 11, en una altra jornada, Luis Villegas, coordinador de programes d’STOP SIDA, va analitzar el fenomen del Chemsex; mentre que el dia 18, José Luis Terrón, professor de la UAB, parlarà sobre l’estigma que encara és projectat pels mitjans de comunicació.

    Coincidint amb la recent aprovació de la profilaxi preexposició, Ferran Pujol, president de BCN Checkpoint farà una xerrada sobre aquesta estratègia de prevenció del VIH i el funcionament del PrEP Point (2 de desembre). Per la seva banda, Montse Pineda, coordinadora d’incidència política de Creación Positiva, parlarà de la necessària inclusió de la perspectiva de gènere en l’abordatge del VIH i la sida (9 de desembre); i l’escriptor i acadèmic Isaias Fanlo ens farà viatjar als anys vuitanta i noranta per descriure la resposta que es va donar des de l’escena cultural catalana a la crisi de la sida (19 de desembre). La darrera de les conferències anirà a càrrec de Julio Gómez, coordinador general de Trabajando en Positivo, qui posarà sobre la taula la discriminació laboral que encara avui dia pateixen les persones que viuen amb VIH (13 de gener).

    Cinema i història

    El setè art tampoc no ha estat aliè a la crisi del VIH i la sida. Per això, Antoine Leonetti, codirector de la Mostra FIRE!!, ha curat per al Centre LGTBI una selecció de pel·lícules basades en aspectes relacionats amb el VIH i la sida: de l’activisme d’ACT UP, a la por a la discriminació, passant per la tristesa vers la pèrdua d’éssers estimats. La cinta que va iniciar el cicle és la comèdia romàntica Jeffrey, la història d’un home que decideix deixar de tenir relacions sexuals per por a la sida, fins que s’enamora d’un home que viu amb VIH. També es projectarà l’exitosa producció francesa 120 pulsaciones por minuto (20 de novembre), juntament amb Vivir deprisa, amar despacio (4 de desembre), Los amigos de Peter (18 de desembre) i Las noches salvajes (8 de gener).

    Després de l’èxit de les les tres rutes històriques realitzades durant el cicle Barcelona– Stonewall, l’historiador Leopold Estapé ha dissenyat La malaltia i l’estigma, del càstig públic al VIH i la sida. En aquest recorregut, que començarà dissabte 14 de desembre, a les 17 h, a Plaça Universitat, Estapé proposarà un passeig pels espais de la ciutat que recorden la manera com s’han abordat malalties que, en diferents moments de la història, han provocat estigma i discriminació fruit de la desinformació, els dogmes i els prejudicis morals. La ruta transcorrerà, entre altres indrets, per Plaça Universitat, per parlar de l’evidència científica i del negacionisme; el carrer Tallers, per reviure l’inici de l’activisme; la Plaça dels Àngels, per posar en valor el mural de Keith Haring, entre altres racons.

    Literatura i escriptura, un protagonisme destacat

    L’escriptor Sebastià Portell serà l’encarregat de dinamitzar una nova edició del Club de Lectura del Centre LGTBI. En aquesta ocasió, Portell proposarà la lectura d’Antes que anochezca, de Reinaldo Arenas, per conèixer el testimoni de l’autor com a dissident castrista i seropositiu; Tallats de lluna, de Maria – Antònia Oliver, una història d’amor que traspassa els límits del gènere, les concepcions caduques de parella i la noció tradicional de salut; i Les Hores, de Michael Cunningham, que relata la vivència seropositiva de l’escriptor Richard Brown.

    A més, per primera vegada, el Centre LGTBI programa dos tallers d’escriptura creativa. El primer, que tindrà lloc els dies 8, 15, 22 i 29 de novembre, i 5 i 13 de desembre, porta per títol Arxiu sexual (im)propi. Des d’una metodologia crítica i queer, Duen Sacchi i Magda De Santo proposaran crear arxius sexuals singulars i experiències d’escriptura a partir de fotografies, coreografies, cartes i històries clíniques. Els hi agafarà el relleu, els dies 21 i 23 de gener, Diego Falconí, qui coordinarà La literatura seropositiva llatinoamericana: corpus i cos, un taller que convidarà a practicar l’escriptura a través de fragments d’obres de Reinaldo Arenas, Fernando Vallejo, Martha Dillon i Luis Negrón.
    D’altra banda, dilluns 16 de desembre, el Centre acollirà la presentació de De vidas y virus. VIH/SIDA en las culturas hispánicas, el nou volum en què Rafael M. Mérida recull com la literatura, les arts i els gèneres audiovisuals han sigut capaços de despertar consciències i acompanyar múltiples activismes.

  • Ampliar la mirada de les violències de gènere: cap a un model feminista d’atenció a persones LGTBI

    Enguany es compleixen 5 anys de l’aprovació de la Llei catalana contra la LGTBIfòbia. A un gran nombre de municipis, les polítiques LGTBI s’han ubicat a les regidories i departaments d’igualtat, de manera que es comparteixen recursos tècnics i econòmics amb les polítiques de gènere. Però, què implica incorporar les polítiques LGTBI a les polítiques d’igualtat? I, més concretament, què suposa pels recursos d’abordatge de les violències de gènere?

    Les polítiques LGTBI i les polítiques de gènere comparteixen la mateixa arrel: ambdues tenen l’objectiu d’eradicar les desigualtats que deriven del sistema binari de gènere. En el cas de les violències de gènere, sabem que afecten principalment les dones, però també les persones amb sexualitats o identitats de gènere no normatives. Si es considera que les desigualtats i violències que viuen les dones i les persones LGTBI formen part del mateix sistema sexe-gènere i tenen la mateixa font d’opressió, com es pot articular, des dels diferents programes i serveis, la lluita contra aquestes dues desigualtats?

    Amb l’objectiu d’aprofundir en aquestes qüestions, fa dos anys, des de l’Àrea de Recerca i Consultoria de la Fundació Surt vam posar en marxa Look Wide, un projecte d’investigació que aposta per ampliar la mirada sobre les violències de gènere i contribuir a desenvolupament d’una metodologia feminista d’atenció a persones LGTBI.

    Tot i aquesta aposta per ampliar la mirada, s’ha de reconèixer que la visió centrada en la violència contra les dones en l’àmbit de la parella heterosexual va suposar un gran avanç. Amb el desplegament de tota una legislació específica i d’una xarxa de recursos d’atenció i acollida es va respondre a un exigència històrica del moviment feminista. Al mateix temps, la violència masclista es va treure de l’espai privat passant a considerar-se una qüestió publica i una problemàtica social derivada de les desigualtats estructurals entre dones i homes.

    Com a contrapartida, la centralitat del perfil de “dona maltractada” no va permetre tenir en compte com el fenomen de la violència de gènere afecta a lesbianes, persones trans o homes gais; fins i tot altres dones heterosexuals que, per edat (adolescents, joves o grans), pel tipus de relació amb la persona agressora o per altres aspectes (treball sexual, consum de substàncies, salut mental, diversitat funcional, situació administrativa, etc.), molt sovint, queden excloses dels serveis i recursos, així com dels circuits d’atenció existents. Tot i que s’ha de valorar positivament la introducció de nous tipus i àmbits de violència dins la legislació catalana el 2008, en la pràctica el disseny dels serveis i les metodologies d’abordatge segueixen centrats en aquest perfil.

    En aquest marc, des de la Fundació Surt, al desembre celebrem una jornada internacional en la que participaran professionals de diferents serveis i recursos d’atenció i on es presentarà també la publicació Ampliar la mirada sobre les violències de gènere. Cap a un model d’atenció a persones LGTBI.

    Cal dir que, aquesta aposta implica no només incloure les persones LGBTI al model d’atenció existent, sinó que planteja el repte de repensar els serveis per tal d’oferir un suport que tingui realment en compte les seves necessitats. Aquest procés de canvi, comporta també, sense dubte, un compromís polític que s’ha de veure acompanyat de recursos tècnics i econòmics, i de la participació de diferents agents. Només d’aquesta forma podrem construir uns serveis inclusius i unes polítiques d’igualtat veritablement transformadores.

  • Neix el primer Grup de Cures Infermeres a persones LGTBIQ+ per iniciativa del Departament d’Infermeria de la UAB i el COIB

    Les infermeres, com a expertes en educació i promoció de la salut, tenim un paper privilegiat en l’atenció a les persones LGTBIQ+, facilitant cures especialitzades i individualitzades, i actuant com actors socials en contra de la discriminació i les desigualtats. Malauradament, la formació i recerca específica en aquests temes encara és millorable, igual que és millorable la visibilització de les infermeres per a aquestes persones i organismes representants.

    Les persones gais, lesbianes, transgènere, bisexuals, intersexuals, queer i d’altres (LGTBIQ+) tenen, en termes general, unes necessitats de salut iguals que la resta de la població. Tanmateix, les experiències discriminatòries i l’estigma social que pateixen aquestes persones condicionen en moltes ocasions el seu estat de salut, així com l’accés al propi sistema sanitari. A més, en algunes ocasions (com es el cas de les persones trans) precisen d’intervencions biomèdiques i seguiment clínic específic per tal d’aconseguir el seu complet benestar físic, psíquic i social.

    Els objectius d’aquest grup seran apropar les infermeres i la corporació a la comunitat LGTBIQ+ com a entitat de referència en matèria de promoció i prevenció, dissenyar estratègies educatives conjuntes en matèria de salut i diversitat sexual, establir línies de recerca per a la millora específica de la salut de les persones LGTBIQ+ i les seves famílies, dissenyar intervencions específiques i interdisciplinàries per tal de reduir la LGTBIQ+ fòbia i organitzar conjuntament jornades de treball per compartir i difondre els avenços de les intervencions infermeres en aquest col·lectiu.

    El Grup de Cures Infermeres a persones LGTBIQ+ estarà coordinat per Juan M. Leyva, infermer docent i investigadors a la Universitat Autònoma de Barcelona amb àmplia experiència en temes de discriminació, diversitat i salut sexual.

  • La reivindicació del model Trànsit: la transsexualitat sense avaluació psiquiàtrica

    Disfòria de gènere. Aquest era el terme mèdic que es feia servir per a anomenar la voluntat de canvi de gènere. Les persones transsexuals eren considerades malaltes i la transsexualitat un transtorn que requeria d’atenció i avaluació psiquiàtrica per a tornar a la ‘normalitat’ corresponent al gènere assignat. No va ser fins el 2018 que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va excloure la transexualitat de la llista de trastorns mentals però no serà fins l’any 2022 que la nova definició sigui adoptada per tots els estats membres. Aleshores deixarà de ser una “incongruència”, una “disfòria de gènere” i passarà a definir-se com una expressió de la diversitat humana.

    A Catalunya existeix un servei, creat el 2012, que ja no feia cas d’allò que estava catalogat com a malaltia per l’OMS. Ara establert al CAP Numància, al districte de Sants-Montjuïc, es reconeix que Trànsit, aquest servei d’acompanyament a les persones Trans* de Catalunya ha desenvolupat un model d’atenció pioner al món. Trànsit ha esdevingut “la porta d’entrada a la salut de les persones trans en el sistema públic”. De fet, hi passen el 90% de les persones de Catalunya que tenen algun dubte d’identitat de gènere.

    En Marc va visitar Trànsit l’any 2015 i assegura que “en cap moment vaig sentir que volguessin extreure un diagnòstic sobre el que sentia”. Va assistir a sessions psicològiques, a petició seva, i també a un parell de teràpies de grup, però no per avaluar-lo sinó per acompanyar-lo durant el seu procés de trànsit.

    En un primer moment, com explica la ginecòloga Rosa Almirall, aquest servei està ideat com una assistència a la salut sexual i reproductiva de persones amb cossos i orientacions sexuals diverses. Però els qui assistien a la consulta eren persones transsexuals en processos de transició molt avançats. D’aquelles primeres consultes van aflorar els problemes a què s’havien vist sotmeses per part d’una sanitat que els requeria un diagnòstic psiquiàtric per determinar si realment es patia l’anomenada “disfòria de gènere”.

    Afortunadament, a Catalunya, des del 2016, ja no és necessària una diagnosi clínica per poder accedir a les cirurgies de canvi de sexe. El model Trànsit s’ha convertit en la referència. Almirall explica que l’únic requeriment que es demana per accedir al servei és tenir la targeta sanitària del Servei Català de la Salut. Normalment, les persones contacten via correu electrònic per concertar la primera visita. Tenen una llista d’espera d’entre quinze dies i tres setmanes, encara que, si reben el cas d’algú que necessita ajuda urgent, el poden atendre en 24 hores.

    Actualment, Trànsit està format per un equip de 9 professionals que comprenen entre els que hi ha una treballadora social, un metge de família, llevadores, psicòlogues, una ginecòloga i dos agents de salut. La primera visita dura unes dues hores, tant per a adults com per a menors, en les que es parla del procés vital respecte el gènere. “Qüestions com si tenen clar el canvi, disposen de suport de l’entorn, coneixen el mon trans, o si estan al corrent dels tractaments hormonals”, afirma la seva precursora, Rosa Almirall.

    Des de Trànsit s’informa sobre les possibilitats de tractament, dels canvis reversibles i irreversibles en el cos i dels possibles efectes secundaris de la medicació. Aquesta informació és imprescindible, ja que al 80% de les persones majors de 13 anys que acudeixen a la consulta, ja en la primera visita, tenen accés als preparats hormonals. Almirall reivindica, però, que Trànsit és un servei d’acompanyament a les persones, més enllà d’un grup de professionals que recepten hormones.

    És per això que s’ha convertit en un servei pioner a nivell mundial, per la seva atenció trans positiva i perquè s’ofereix en un centre d’atenció primària, amb reconeixement institucional i dotat d’un pressupost. En Marc valora l’experiència a Trànsit de forma “quasi perfecta”. I és que, també es generen debats sobre el model de trànsit. Es va donar un per exemple amb una psicòloga que, en una teràpia de grup, va afirmar que les cirurgies de reassignació de sexe no eren necessàries, sinó que constituïen una “imposició social”. En aquell moment, en Marc, que és partidari de modificar el seu cos mitjançant la cirurgia per, segons declara, sentir-se bé amb ell mateix, es va sentir jutjat tot i entendre que hi hagi persones que no ho desitgin.

    La Unitat d’Identitat de Gènere: una mirada controvertida al procés de transició

    A Barcelona, existeix la Unitat d’Identitat de Gènere (UIG) de l’Hospital Clínic, la qual ha rebut nombroses crítiques per part de pacients pel tracte rebut i també, per la discriminació a què s’han vist sotmesos. Les experiències de persones que han passat per aquesta unitat estan recollides en un vídeo documental que presenta la plataforma Trans*forma la Salut, on s’expliquen els processos que s’han de passar per poder accedir a l’hormonació i a les llistes d’espera per a les cirurgies de reassignació.

    Els testimonis expliquen que, per accedir al tractament, s’havia d’aconseguir el vist-i-plau dels professionals mèdics mitjançant un diagnòstic psiquiàtric previ, a més, s’havia d’assistir a assessorament psicoterapèutic durant uns sis mesos. Passat aquest temps, es valorava si la “disfòria de gènere” persistia. Una part de les persones ateses van ser excloses del procés per considerar-les travestis. Més tard, es proposava dur a terme el què anomenaven “experiència de vida real”, durant la qual la persona s’havia de “disfressar” d’home o dona, segons la identitat sentida, i s’havia de comportar com a tal durant tot el dia. Als tres mesos es convocava a dos testimonis de l’entorn, els quals acreditaven que aquella persona havia viscut d’acord amb el nou gènere. Fins que no s’arribava al tractament hormonal, podia transcorre 1 any i mig, aproximadament.

    Al llarg del temps, no obstant, la unitat de l’Hospital Clínic ha evolucionat en les seves pràctiques, per exemple, l’anomenada “experiència de vida real” ja no s’aplica. “El nostre model va ser qüestionat per molts professionals, però moltes persones que no volien ser diagnosticades van acudir a Trànsit, i d’aquesta manera vam anar creixent” explica la ginecòloga Rosa Almirall. En Marc també va ser pacient d’aquesta unitat de l’Hospital Clínic. Per accedir-hi, va esperar quasi un any. “A l’hora de visitar la psicòloga, sí que vaig sentir que estava treien un diagnòstic però, en general, no vaig tenir cap problema amb el tracte rebut”.

    Trànsit, el camí cap a l’autodeterminació de gènere

    Trànsit només proporciona assessorament psicològic a persones que el sol·licitin expressament o en cas que els professionals que realitzen l’acompanyament vegin que la persona presenta dificultats en el procés d´autoidentificació i/o visibilització en la seva identitat sentida. “Considerem el gènere com un procés de construcció permanent. Les persones trans formen part de la diversitat humana i tenen un sentiment de no pertinença a una categoria que se’ls ha adjudicat al néixer. A Trànsit partim d’un model de salut molt diferent del què hi ha actualment”.

    Els medicaments que es recepten a Trànsit no són exclusius per a la comunitat transsexual, de fet, són estrògen i testosterona, també consumits per les persones cisgènere. Aquests medicaments estan finançats pel sistema de la sanitat pública. Per exemple, el fàrmac que pren en Marc, de forma injectada, només costa 34 cèntims. Rosa Almirall denuncia, però, que hi ha un problema de desproveïment i assenyala que, cada any, hi ha algun dels fàrmacs que passen per una temporada de manca de distribució a les farmàcies. En Marc dóna fe d’aquesta situació, ja que hi va haver una temporada que va notar que hi havia una falta de subministrament. Ell, però, no va tenir cap problema per aconseguir tots els fàrmacs que necessitava, però sí que sap d’altres persones que es van veure afectades.

    En el procés de transició, hi ha un fet controvertit com és el canvi de nom i de gènere al document d’identitat. La llei estatal anterior exigia la cirurgia dels genitals per poder fer aquest tràmit, això suposava que la persona havia de visitar un metge forense per tal que ho acredités. Però a l’any 2007 es va aprovar una nova llei en què s’exigia un informe psiquiàtric que expresés la condició de disfòria de gènere i un informe mèdic que assegurés que la persona portava dos anys de tractament hormonal, a més de la condició de ser major de 18 anys i tenir la nacionalitat espanyola.

    “Aquesta és la llei que està en vigor actualment. Fa dos anys que s’està treballant per canviar-la i anar cap a un camí d’autodeterminació de gènere, és a dir, que qualsevol persona pugui anar al registre civil i canviar de nom i gènere sense cap requisit, però en aquests moments el procés està aturat”, sentencia Almirall. A l’octubre de 2018, i gràcies a Chrysallis, l’associació de famílies de menors transsexuals, s’ha aconseguit que es permeti canviar el nom al DNI sense cap requeriment, encara que no el gènere. En Marc va poder fer el canvi de nom al document d’identitat de forma ràpida, als 9 mesos de començar el tractament hormonal. “Em van demanar un informe psicològic i un altre de l’endocrí al·legant que havia passat el tractament, tot el procés va ser ràpid”.

    Pel què fa a les cirurgies de reassignació de gènere, a Catalunya estan finançades des de l’any 2006 i en aquell moment es duien a terme 30 intervencions a l’any: 15 masculinitzacions de pectoral i 15 vaginoplàsties. Al 2012, enmig de la crisis econòmica, es van reduir a 15 operacions. Ara es duen a terme 70 intervencions a l’any i no només a l’Hospital Clínic, sinó també a Can Ruti i Bellvitge.

    Almirall creu que, en els últims anys, la lluita trans està agafant una embranzida important però reconeix que és una lluita complexa perquè es tracta d’acabar amb la base de l’estructura sexe/gènere tan rígida que existeix i que ens encasella en un perfil determinat. “El nostre desig és que la societat tingui una mirada més àmplia sobre el gènere. Aquesta és una revolució pendent que ens farà a tots molt més lliures”.

  • Salut pública amb orgull: hi ha igualtat en el tracte al col·lectiu LGTB?

    A la fi de 2017, el Sistema Nacional de Salut d’Anglaterra va publicar una guia que recomanava als professionals preguntar a tots els usuaris sobre la seva orientació sexual per millorar la seva atenció als no heterosexuals.

    Mesos més tard, un estudi publicat en el British Medical Journal incidia en aquestes recomanacions. Els autors, investigadors de l’Imperial College de Londres, van concloure que tots els pacients haurien de ser preguntats sobre aquest tema.

    «Alguns metges i pacients han expressat la seva preocupació sobre aquesta política, citant raons com intrusió o invasió de la privadesa, temor a ofendre, dubtes sobre la rellevància o seguretat de les dades», afirma Richard Ma., un dels experts.

    «Si bé entenc aquestes preocupacions, la falta d’acció soscava els drets dels pacients LGBT+ per aconseguir la millora en l’atenció mèdica», afegeix Ma. «Si no els valorem, en la pràctica ells no expliquen».

    Per als científics de l’estudi anglès, un bon pas seria introduir el monitoreig de l’orientació sexual en els sistemes de salut i d’atenció social, ja que hi ha especificitats que no s’avaluen. Quin és la situació a Espanya?

    «L’orientació sexual és una característica especialment protegida per la llei de protecció de dades. Així mateix, el Codi Penal de 2015 recull el delicte de la discriminació per aquesta causa», explica a Sinc Christian Gil Borrelli, investigador a l’Institut de Salut Carlos III (ISCIII).

    Gil Borrelli, que treballa en la quantificació i tipificació de lesions per violència d’odi ateses a Urgències de la Comunitat de Madrid, subratlla com no preguntar sobre aquest tema podria suposar un tracte discriminatori per no brindar així una atenció adequada. «No obstant això, és el que passa de manera sistemàtica a consulta», apunta.

    Necessitats de salut LGBT+

    Segons Guillermo López, de l’ONG Apoyo Positivo, Espanya no és un país especialment complicat per ser població LGTB+. «No obstant això, vam seguir trobant que molts nois i noies tenen problemes a l’hora de visibilitzar-se com a tals dins de la consulta. Els genera certa ansietat».

    «Això és perquè tenim una sexualitat coitocèntrica, reproductiva i heterosexista que és la que adopta el model sanitari actual. Això fomenta un model que purga a bona part dels usuaris», apunta. «La situació bàsica és la invisibilització: el que no es nomena ni es reconeix ni existeix».

    López, que dóna suport des del Servei de Prevenció i Diagnòstic Precoç de VIH i altres infeccions de transmissió sexual (ITS) en centres d’atenció primària, insisteix que l’orientació sexual no s’acostuma a preguntar fins i tot si una persona sol·licita proves de VIH o arriba a consulta amb una ITS.

    Molts homes gais o bisexuals tenen problemes per sol·licitar la prova del VIH per por que el seu metge els pregunti. Moltes dones que tenen sexe amb dones no reben tota la informació que necessiten des de ginecologia.

    Mercedes Herrero Conde, ginecòloga que treballa a HM Hospitals, indica que en la seva especialitat és fonamental conèixer l’orientació sexual. «Només que de vegades es pregunta malament. Hauria d’estar inclosa a l’entrevista sense donar per fet l’heterosexualidad. Cal normalitzar».

    Les persones transsexuals tampoc senten que els espais sanitaris siguin amigables. Presenten indicadors de salut molt més negatius que la resta de la població, ja que acudeixen al metge quan es troben especialment malament.

    «Moltes no volen anar a les unitats de tractament d’identitat de gènere per falta de confiança», denúncia López. «La conseqüència és que les persones LGTB+ tenen resistència a anar al metge o a demanar proves i això porta amb si un retard diagnòstic».

    Per a Toni Alba, especialista de la Federació estatal de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (FELGTB), «encara falta formació i sensibilitat en el personal sanitari. Hi ha qüestions que potser no es plantegen, com és que un home trans pugui necessitar anar a consulta ginecològica».

    Acabar amb les desigualtats

    El 2013, una enquesta elaborada per FELGTB revelava que fins a un 20% dels usuaris LGBT+ s’havien sentit discriminades en l’àmbit sanitari. «El col·lectiu s’enfronta a barreres addicionals construïdes pel prejudici i la discriminació que impedeixen desenvolupar el màxim estat de salut i benestar», revela Gil Borrelli.

    Aquesta LGTBfòbia té diverses manifestacions: presumpció d’heterosexualitat, assumpció de pràctiques sexuals de risc o consum d’alcohol i drogues en homes gais i bisexuals; negació de la salut sexual i reproductiva en les dones lesbianes i bisexuals o la centralització de l’atenció a persones trans en unitats especialitzades.

    «Això manté al col·lectiu en xarxes assistencials paral·leles quan molts dels seus problemes poden ser atesos en atenció primària. Aquesta no integració condueix al fet que hi hagi una falta d’habilitats en el tracte del personal sanitari, donant lloc a situacions com, per exemple, anomenar a la persona pel seu nom de naixement i no pel seu nom social», exposa Gil Borrelli.

    Per la seva banda, Guillermo López assenyala que les majors queixes vénen de persones amb diagnòstics VIH. «El problema és que no es protesta pels comentaris fora de lloc i així s’invisibilitzen aquests comportaments. De vegades veiem sanitaris que es posen doble guant quan tracten a una persona amb VIH de càrrega viral indetectable».

    L’expert comenta que en atenció especialitzada existeix un protocol implícit segons el qual s’atén a la persona amb VIH en últim lloc encara que hagi estat citada abans: «El col·lectiu amb VIH, que ja pateix bastant culpa, moltes vegades s’ha sentit jutjat, estigmatitzat i discriminat en atenció sanitària».

    Formar per ‘curar’ millor

    És important introduir la formació del personal sanitari en diversitat sexual, de gènere i familiar. «En la majoria de casos als metges no se’ls prepara per abordar l’educació i salut sexual. No tot ha de seguir un patró homogeni, cal ser una mica més flexible», valora Herrero Conde.

    Els professionals han d’afrontar la relació amb el pacient LGTB+ des de la confiança i el respecte perquè aquest comprovi que és positiu visibilitzar-se a la consulta; que són espais on s’accepta, es comprèn i es promou la diversitat afectivosexual.

    En definitiva, no solament es necessiten lleis que defensin els drets d’aquesta població. Cal acabar amb l’estigma en les consultes (i als carrers) que pot provocar, en última instància, una pitjor salut.

    Aquest és un article original de l’Agència Sinc

  • Un 28 de juny més pels drets sexuals i reproductius del col·lectiu LGTBI+

    Quan parlem d’accés a la salut s’ha de tenir clar que no per a tothom és igual i per això molts col·lectius hi treballen per garantir la igualtat. Pel que fa a la garantia dels drets sexuals i reproductius del col·lectiu LGTBI+, hi ha diversos temes que ocupen les seves agendes de reivindicacions i objectius. Cada 28 de juny, en commemoració del Dia d’Alliberament LGTBI+ recorden un seguit de canvis necessaris.

    En el manifest de la Comissió Unitària del 28 de juny d’enguany demanen, entre d’altres, la completa i adequada aplicació del nou protocol d’accés a la reproducció assistida, el seu seguiment amb el moviment associatiu, i el desplegament a tot el territori català. També el total desplegament del nou model d’atenció en salut a les persones trans. Demanen que aquest esdevingui «efectivament despatologitzador, tenint en compte que els cossos poden ser diversos, plurals i no binaris, i arribant a tot el territori». La manera mitjançant la qual es faci el desplegament, reiteren, ha d’implicar una transformació social que «trenqui l’imaginari cisheteropatriarcal dels gèneres». Un altre dels punts que reclamen és la cura de la salut sexual de tot el col·lectiu i l’eradicació de la serofòbia a través de l’aplicació de l’Acord Nacional per a fer front al VIH i l’estigma relacionat.

    Reivindicació i festivitat al carrer pel 28J

    El 28 de juny es commemora el Dia per l’Alliberament de lesbianes, Gais, homes i dones Transsexuals i Bisexuals en relació als fets del 28 de juny de 1969 a Nova York, quan la població LGTB va sortir al carrer arran d’una batuda de la policia al bar gai de Stonewall Inn. La comunitat LGTB va sortir al carrer a mostrar el seu rebuig i es va produir un fort enfrontament, que va acabar amb detencions i ferits greus.

    Aquesta situació va marcar la fundació de milers d’organitzacions que defensaven els drets dels col·lectius LGTB tant als Estats Units com a altres països. El 28 de juny de 1970 va tenir lloc la primera marxa de l’orgull gai a Nova York i Los Angeles per commemorar l’aniversari dels conflictes.

    La diada per l’Alliberament LGTBI+ sempre ha tingut una vessant festiva amb les marxes de «l’orgull» però també reivindicativa en tant que lluita per la plena igualtat jurídica i social per a les persones LGTBI+, així com la tolerància per la diversitat d’orientació sexual.

    Aquest any, el 28 de juny té dues convocatòries principals a Barcelona. En primer lloc, la Comissió Unitària 28 de Juny ha organitzat, amb el lema “Aturem l’odi i la LGTBIfòbia”, diversos actes i una manifestació pel centre de la ciutat, amb la finalitat de reivindicar els drets de la comunitat LGTBI. L´acte central tindrà lloc el dijous 28 de juny al Palau de la Virreina amb la celebració d’una jornada que abordarà la temàtica sobre els delictes d’odi. El dissabte 30 de juny es durà a terme la manifestació, que sortirà a les 18.30 hores des de la plaça d’Urquinaona i anirà fins a la plaça de Sant Jaume.

    Per altra banda, el Pride Barcelona 2018, amb el lema “All my Loving. Vine a celebrar la diversitat”es manifestarà el 30 de juny a les 17.00 hores des del parc de les Tres Xemeneies fins a arribar a l’avinguda de la Reina Maria Cristina. Aquesta marxa és criticada per alguns col·lectius per ser una desfilada festiva i no pas una reivindicació. A xarxes ho mouen amb etiquetes com #pinkwashing o #passadelpride així com utilitzar per a la primera convocatòria l’etiqueta #AturemOdi28J.