Just Deploy It!

Etiqueta: Llei Aragonés

  • Les llistes d’espera maten

    Avui 10 de Desembre dia de la declaració universal dels Drets Humans. De fet, aquest any és el 70è aniversari d’aquesta declaració. Aprofitant aquesta data, des de la Marea Blanca i la Plataforma per la Sanitat pública del Baix Vallès, convoquem a la ciutadania a manifestar-se en una jornada estatal en contra de les llistes d’espera i la privatització sistemàtica de la Sanitat pública. Ja que el model mercantilista de salut que es vol impulsar i «imposar», per part de les autoritats competents en sanitat tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, va en contra del dret humà més elemental de tots; «el dret humà a la vida i la salut.»

    A Catalunya, tenim el «dubtós» honor de liderar les llistes d’espera sanitàries a l’Estat espanyol. Ja que som la comunitat «líder» tant en persones pendents d’una operació, amb 168.108 pacients amb un temps mitjà d’espera de 146 dies (a la resta de l’estat són 115 dies), com en taxa en llistes d’espera, amb 23,32 pacients per cada 1000 habitants. Amb aquestes dades, és evident que el nostre sistema sanitari no s’ha recuperat de les grans retallades que va patir durant la crisi.

    Però no només el conjunt de la ciutadania pateix les voluminoses llistes d’espera en intervencions quirúrgiques, també hi ha un retard considerable en atenció per part d’un especialista. Cosa que fa que malalties que poden ser de caràcter greu no es puguin diagnosticar amb temps o de manera precoç. Fent per tant, que els tractaments o les intervencions siguin més difícils i costoses per la sanitat pública. A més a més, se l’hi ha d’afegir el patiment d’una llista d’espera excessivament llarga, que pateix el pacient esperant el seu tractament o intervenció,

    Al Baix Vallés estem també al mateix nivell…

    És evident que per revertir aquesta situació, s’hauria d’invertir més a la Sanitat Pública. Destinar un percentatge més ampli dels pressupostos a solucionar el deteriorament del nostre sistema sanitari, i que aquest pressupost fos com a mínim igual al de 2009. Que ens mantenia en uns nivells acceptables o inclús d’excel·lència, respecte a altres països del nostre entorn.

    Però lluny d’això, d’invertir més a la Sanitat Pública. A Catalunya ens trobem amb l’agreujant del nou projecte de llei de contractes de serveis a les persones, conegut popularment com a «llei Aragonès». Aquesta llei està encarada a una major externalització i una privatització massiva, dels serveis públics com poden ser serveis sanitaris entre d’altres.

    Ja hi ha algunes veus de partits i grups polítics que parlen obertament d’un decret de les llistes d’espera, per aprovar els pressupostos de la Generalitat del 2020. Aquest decret passaria per mesures com; ubicar l’atenció primària al centre del sistema sanitari, contractar 850 nous professionals i garantir l’atenció sanitària a la primària en 48 o 72 hores com a màxim.

    Les llistes d’espera tenen solució, però sembla que no interessa a alguns sectors polítics i de la nostra societat, ja que són la coartada imprescindible per justificar que «allò públic no funciona» i d’aquesta manera, derivar-nos al sector privat. Això no és cert, és més, jo diria que inclús és pervers. Perquè gràcies a aquesta coartada alguns sectors s’han fet els «amos» de la nostra salut mercantilitzant-la i actuant directament en contra d’ella com la Llei Aragonès.

  • Aturem la Llei Aragonès

    Sent fidels al nostre Ideari, el FoCAP se suma al rebuig social i polític a l’avantprojecte de llei i ens adherim al Manifest i a la convocatòria de manifestació.

    El Projecte de llei de contractes de serveis a les persones, conegut per «Llei Aragonès», ha aixecat un munt de protestes per la seva potencialitat privatitzadora dels serveis educatius, sanitaris i tots els serveis a les persones. És una llei que està en fase de tramitació al Parlament de Catalunya i que es podria aprovar en els propers mesos.

    Diverses entitats han plantejat el rebuig a l’avantprojecte i estan duent a terme actes informatius i de protesta en tot el territori: Marea Blanca la rebutja frontalment; La FaPaC (Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya) la considera L’externalització més gran del Govern en educació; La XEC (Xarxa d’Economia Solidària) demana La retirada d’aquest projecte de Llei. I altres entitats com Marea Pensionista, la PAICAM, (Plataforma d’Afectades per l’ICAM i l’INSS) la plataforma NO+precarietat, i sindicats com la IAC, la CGT, la COS, CCOO, Metges de Catalunya, s’hi oposen total o parcialment. I entre els partits polítics han estat la CUP i els comuns qui demanen la retirada de l’avantprojecte de llei.

    Més de 40 entitats han donat forma a la Plataforma Aturem la llei Aragonès entorn del

    MANIFEST UNITARI: ATUREM EL PROJECTE DE LLEI DE CONTRACTES DE SERVEIS A LES PERSONES

    Els serveis de salut contemplats en aquesta nova llei i que, per tant, poden passar a ser gestionats per entitats privades són quasi bé tots, com especifica el mateix avantprojecte:

    Servei de subministrament de personal d’infermeria i mèdic, serveis de salut i assistència social, serveis hospitalaris no especificats, serveis hospitalaris de cirurgia, de medicina, de ginecologia, i d’obstetrícia, serveis de rehabilitació i rehabilitació professional, servei de psiquiatria, serveis de fertilització in vitro, serveis ortòtics, d’oxigenoteràpia, de patologia, d’anàlisis de sang i d’anàlisis bacteriològiques, serveis de diàlisi a l’hospital, assistència hospitalària i d’ambulatori, servei d’exercici de la medicina, serveis de metges de medicina general i de metges especialistes, serveis ginecològics, obstètrics, nefrològics, neurològics, cardiològics, de pneumologia, d’otorrinolaringologia, d’audiologia, de radiologia i gastroenterològics, serveis geriàtrics, psiquiàtrics i psicològics, serveis a domicili per a persones amb trastorns psicològics, serveis oftalmològics, dermatològics i ortopèdics, serveis pediàtrics i urològics, serveis de cirurgians especialistes, d’odontologia, d’ortodòncia, i serveis quirúrgics d’ortodòncia, serveis varis de salut, serveis prestats per personal mèdic, llevadores i infermers, serveis de tractament mèdic a domicili, serveis de tractament mèdic de diàlisi a domicili, serveis d’assessorament prestats per personal d’infermeria, serveis paramèdics, fisioterapèutics, homeopàtics i d’higiene, lliurament a domicili de productes per a incontinents, serveis d’ambulància, serveis d’institucions residencials de salut, serveis de cures d’infermeria de residències, serveis prestats per laboratoris mèdics, bancs de sang, bancs d’esperma i bancs d’òrgans per a transplantament, serveis d’anàlisis mèdiques, serveis farmacèutics, d’imatgeria i òptics, serveis d’acupuntura i quiropràctica, serveis de subministrament de personal d’infermeria i de personal mèdic, serveis relacionats amb roba de llit per a hospitals, serveis d’ambulatori, servei municipal de salut i serveis d’exercici de la medicina.

    A casa nostra ja tenim alguns serveis contractats amb entitats privades, amb o sense ànim de lucre, com són el transport sanitari, el servei d’emergències mèdiques (SEM), alguns hospitals, alguns centres de salut, serveis de bugaderia, hosteleria, i d’altres. Però podríem situar-nos en un nou escenari legislatiu que facilitaria encara més la possibilitat de buidatge de serveis que estan en mans d’entitats públiques i que suposaria un pas de gegant en el desmantellament del sistema públic de salut.

    Catalunya ja dedica el 25% del pressupost sanitari a la contractació amb empreses privades, molt per sobre de la resta de comunitats autònomes. Immediatament per darrere tenim Madrid i Balears, que hi dediquen el 10,7% i el 10,4%, respectivament.. Cal recordar que no hi ha cap evidència que la gestió privada sigui millor ni menys costosa que la pública i, en canvi, genera problemes per manca de transparència en la gestió dels recursos, dificultats de control des dels organismes públics, despeses administratives, iniquitats laborals, desviació de recursos cap a empreses subcontractades…

    Aquest és un article de la web del FoCAP

  • Les residències per a gent gran, la batalla perduda de la sanitat pública

    El debat de la privatització dels serveis socials, entre ells els sanitaris, ha ressorgit amb els tràmits de la Llei Aragonès. Els sindicats del sector consideren que aquest redactat podria afavorir la privatització de nombrosos serveis. En vigílies de la manifestació que la ‘Plataforma aturem la Llei Aragonès’ celebrarà diumenge 17 a Barcelona, radiografiem el sector de les residències per a gent gran, on la titularitat privada domina clarament sobre la iniciativa pública.

    Darrerament les residències han esdevingut un caramel per al sector privat, i no és casualitat. El que ja es coneix com ‘el negoci dels avis’ atreu inversions, ja que es tracta d’una oferta, a priori, guanyadora i de futur: la taxa d’envelliment a l’Estat espanyol creix de mitjana un 2% anual, i el 2019 és ja del 123%. O el que és el mateix, per cada 100 menors de 16 anys hi ha 123 persones amb més de 64.

    Aquesta dada és una mica més moderada a Catalunya, que es troba actualment amb una taxa d’envelliment del 115%. Tanmateix, després d’una breu davallada a finals de la dècada passada, també va en creixement  sostingut des del 2010. Tot plegat forma part d’una característica compartida entre els països desenvolupats: esperança de vida molt alta (a Espanya de 83 anys segons el Banc Mundial, sent la segona més alta) i taxes de natalitat molt baixes (actualment no arriba al 7%), donant lloc a piràmides generacionals regressives.

    Sector de majoria privada

    Davant d’aquest panorama d’un futur pròxim en què molta gent gran necessitarà cures i assistències, ha estat el sector privat el que hi ha apostat més decididament. Un oligopoli format per grans corporacions i fons d’inversió es reparteix el negoci de les residències privades per a avis i àvies.

    En destaquen Eulen Sociosanitarios (de la multisectorial Eulen), DomusVi (ha rebut injeccions de grans fons d’inversió entre els quals destaca PAI Paterns, que va comprar Cortefiel) i Sanitas Mayores (branca específica per la gent gran dins de la veterana empresa d’assegurances i de salut privada).

    Segons dades del 2016 de la patronal catalana de l’assistència a la gent gran, l’ACRA (Associació Catalana de Recursos Assistencials), de les 57.000 places als centres
    residencials catalans, només 5.000 eren gestionades directament per la Generalitat. Aquest minso 9% de les places de titularitat pública és la dada més actualitzada, ja que l’administració catalana no publica dades més exactes o recents.

    Es dóna la circumstància que a algunes comarques prou poblades com el Tarragonès o el Maresme només tenen una residència gestionada pel Departament de Benestar Social i Família. Al Vallès Oriental i al Baix Camp n’hi ha només un parell, mentre que en d’altres, com ara la Selva, Osona o el Baix Ebre, no hi ha ni una sola plaça gestionada directament per l’administració pública.

    L’alternativa a la plaça pública: l’ajuda

    El pedaç que s’utilitza per fer front a la falta de llits públics és l’habilitació d’una ajuda a aquelles persones que, mentre esperen a la llista de places públiques, fan ús de residències privades. Es tracta de la prestació econòmica vinculada al servei de centres residencials per a gent, emmarcada en la llei estatal de dependència, i es tradueix en suma econòmica que rep l’usuari/a en funció del grau de dependència i dels seus recursos. En el cas del grau 2 el màxim que es pot rebre és de 426€, xifra que pot augmentar fins als 715€ en el cas del grau 3.

    Es tracta, doncs, d’una mena d’externalització parcial encoberta dels serveis d’atenció a la gent gran, en tant que la Generalitat n’assumeix part del cost, però el duu a terme una empresa privada que, per tant, es lucra econòmicament de la manca de places gestionades directament per l’administració pública.

    Aquest mecanisme compensador de l’escassetat de residències públiques que ofereix la Generalitat suposa un estalvi per les arques públiques: en lloc de cobrar als usuaris la part proporcional de la plaça segons els seus ingressos (com passa en les residències gestionades pel Departament), es limita a abonar-los l’ajut. Amb aquesta fórmula la Generalitat té menys despesa (és menor l’ajut que la part de què es fa càrrec l’administració en els casos de plaça pública).

    L’altra cara de la moneda d’aquest sistema, i tenint en compte que el preu de les places es troba al voltant dels 2.000€ actualment, és que per a aquelles persones amb menys recursos (i que participarien en una part molt petita d’una plaça pública) la prestació pot resultar insuficient, fent que no tinguin accés al servei.

    Fa pocs mesos que UGT, CCOO, CEESC i TSCAT van signar un manifest unitari on asseguren que «malgrat que ha augmentat el nombre de persones que necessiten l’atenció a la dependència, no s’ha recuperat el pressupost previ a les retallades» i reivindiquen la necessitat d’una «dotació real pressupostària»; per reduir una llista de persones en espera de plaça pública, concertada o subvencionada que xifren en 84.000.

    Alerta per la precarització

    El mateix manifest sindical posa esment en la situació laboral de qui treballa en les residències per a gent gran, on exigeixen “posar fi a la precarització d’un sector altament feminitzat, en què mai no s’ha tingut en compte la labor social que es realitza”. En la mateixa direcció apunta el treballador del sector i membre de CCOO Josep M. Martínez, qui denuncia una manca de personal per cobrir les necessitats dels residents i unes ràtios insuficients de professionals per usuaris.

    Martínez assegura que hi ha més demanda que oferta de professionals, cosa que fa que el personal format faci, a causa dels baixos salaris, “un camí habitual de les residències privades o concertades a la sanitat privada o que té concert, i d’allà intenten entrar al sector sanitari públic, que és el seu objectiu final”. Altres fonts del sector recorden que la plantilla de les residències del Departament gaudeixen de millors convenis i sous que no pas en les residències privades, quelcom que atrau professionals cap a les primeres.

    Una nova crítica al domini de capital privat en el món de les residències per a gent gran arriba de part dels investigadors del Grup de Recerca en Desigualtats en la Salut de la UPF, que asseguren que és més difícil “establir una coordinació efectiva entre els diferents nivells d’atenció”, creant “barreres molt grans pel que fa a la continuïtat de l’atenció del malalt”.

    Regidors i ciutadania reusenca visita les instal·lacions en unes portes obertes fetes fa any i mig / Ajuntament de Reus

    L’exemple de la residència Horts de Miró de Reus

    Un cas paradoxal, en què queda palesa la poca celeritat amb què s’obren noves places per donar cabuda a la gran demanda, és el de la futura residència d’Horts de Miró de la capital del Baix Camp. Si bé l’edifici va ser acabat el 2012, formant un complex sanitari junt amb el CAP amb què comparteix bloc i que sí que dóna servei, avui dia la residència encara no és oberta.

    El retard de més de set anys sembla que és a prop d’acabar-se, després que el setembre l’Ajuntament de Reus aprovés el conveni bilateral final entre la Generalitat (Departament de Benestar Social i Família) i el consistori (que explotarà el servei a través de l’empresa de capital municipal Sagessa).

    Així, malgrat que la majoria de places seran públiques -segons els anteriors anuncis havien de ser 24 públiques i 5 privades-, la gestió no serà directament pública per part de la Generalitat, sinó que s’emmarcarà en el que s’anomena ‘centre col·laborador). De fet, en casos en què el centre és col·laborador o privat i no totalment públic, el nom correcte per referir-se a les places és el de col·laborades, i no pas públiques.

    En els darrers dies s’ha repetit un procés de selecció de personal que ja va tenir lloc mesos enrere i que està previst doni un lloc de feina a una vintena de professionals. Pel que fa a les places per a residents, les 29 de la primera etapa podrien ampliar-se en un futur quan s’obri la segona planta de l’edifici.

    Mentre aquest complex ha restat inutilitzat per falta d’entesa entre l’administració local (Sagessa) i la Generalitat (Departament de Benestar Social i Família) -a més d’uns mesos de paralització fruit de l’aplicació de l’article 155 pel govern espanyol-, a la mateixa ciutat la iniciativa privada ha tingut més èxit: el Grupo Ballesol, propitetat de l’asseguradora Grupo Santalucía, va obrir el juny el seu centre número 47 a l’Estat espanyol. Segons fonts de la direcció de la residència, la seva voluntat era disposar d’algunes places d’oferta pública (col·laboradores), però la Generalitat encara no els les ha concedides.

  • La Llei Aragonès amenaça el món sanitari amb noves externalitzacions

    El projecte de Llei de contractes de serveis a les persones, més coneguda com a Llei Aragonès, és cada cop més a prop de tramitar-se. Encara no hi ha data pel debat final i votació al Parlament, ja que es preveia a finals d’octubre però les respostes a la sentència del procés probablement l’endarrerirà. Com a conseqüència, sindicats i organitzacions han ajornat la mobilització prevista contra la llei del 19 d’octubre al diumenge 17 de novembre.

    La norma té com a objectiu la regulació dels contractes que les administracions públiques -no només la Generalitat, sinó també les de nivell local- liciten a empreses externes per prestar serveis relacionats amb l’atenció de persones. Això engloba un ampli espectre d’assistències, que van des de la restauració de les escoles i instituts públics fins a la sanitat passant pel transport escolar o les colònies.

    El redactat es justifica en la necessitat de disposar d’una “regulació específica, diferent del règim general de contractació pública” per aquest grup de serveis tan arrelat a la societat, així com en el codi de bones pràctiques aprovat el 2015 per la Generalitat i alguns sindicats.

    Dues visions oposades

    Segons els seus defensors, especialment ERC en tant que la conselleria d’economia l’encapçala Pere Aragonès, la nova normativa tracta d’actualitzar i millorar els criteris pels quals uns determinats serveis s’atorguen a una empresa o altra. «La promoció de la qualitat, la professionalitat, l’especialitat de les entitats prestadores d’aquests serveis i la seva adaptació a les necessitats dels usuaris, són les que inspiren aquesta Llei”, s’assegura a l’avantprojecte.

    Aquests propòsits no convencen el gruix de partits d’esquerres i de sindicats sectorials, que entenen que la llei afavorirà la subcontractació de serveis i posarà en risc la titularitat pública dels serveis en qüestió: “Obre la porta, de bat a bat, a una possible externalització massiva de prestacions que avui encara estan en mans de la gestió pública i, en conseqüència, a un desmembrament de la xarxa sanitària publico-concertada”, asseguren fonts del Sindicat de Metges. “La llei Aragonès eixampla la via per transferir recursos públics al sector privat, en benefici de l’ànim de lucre”, afegeixen.

    En la mateixa línia apunta el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), que considera que una hipotètica aprovació de la normativa «facilitaria encara més la possibilitat de buidatge de serveis que estan en mans d’entitats públiques». El FoCAP recorda que un quart del pressupost de la Generalitat en matèria de sanitat va a parar a mans d’empreses privades, un tant per cent molt superior al d’altres comunitats autònomes.

    La postura de sindicats i associacions del món de la sanitat envers les privatitzacions és d’oposició. Mentre el FoCAP recorda que «no hi ha cap evidència que la gestió privada sigui millor ni menys costosa que la pública” i assegura que “genera problemes per manca de transparència en la gestió dels recursos”, el col·lectiu Marea Blanca parla d’”allunyament de les persones usuàries, opacitat, ineficiència i encariment”.

    El Sindicat de Metges, per la seva part, insisteix que no hi ha cap estudi rigorós i objectiu que permeti concloure que la gestió privada és més eficient que la pública. Veuen amb escepticisime reduir les despeses i alhora reservar-ne una part pels beneficis empresarials: «L’única manera és aprimant les plantilles, reduint els salaris i retallant els serveis oferts a l’usuari», asseguren. També recorden casos on la gestió privada ha fet fallida i ha esdevingut un sobrecost assumit per l’erari públic, com l’Hospital d’Alzira (València).

    L’espectre de serveis sanitaris que menciona la llei per regular-ne les externalitzacions és ampli i inclou, entre d’altres, serveis d’urgències, centres de dies, consultes externes, atenció a la drogodependència, transport sanitari i adaptat o salut sexual i reproductiva.

    Transport sanitari, el paradigma de la subcontractació

    Segons l’últim recompte del CatSalut, fet al juliol, hi ha un total de 268 proveïdors privats que presten els serveis dins el sistema públic de salut. Quant a nombre les més rellevants són les empreses que s’encarreguen dels serveis sociosanitaris (71 entitats privades) i de salut mental (50).

    Tanmateix, l’externalització del transport sanitari esdevé el patró que temen els sindicats: el recent canvi de model en aquesta línia de serveis ha comportat una degradació del servei, amb retards en les ambulàncies que superen l’hora o l’hora i mitja, comportant que els usuaris perdin les visites programades.

    El 2015 la Generalitat va convocar concursos públics dividits per regions per explotar els transports en períodes de 6 anys prorrogables als 10 i en què algunes UTE (unions temporals d’empreses) en van sortir més beneficiades i es van repartir una inversió que els darrers pressupostos, del 2017, valoraven en 286 milions d’euros/any.

    Un altre canvi va ser que el Servei d’Emergències Mèdiques (SEM, empresa pública) passà a concentrar tot el transport sanitari (l’urgent i el no urgent). Malgrat això, 8 de cada 10 vehicles pertanyen a les empreses subcontractades i, en conseqüència, la majoria de la plantilla és externalitzada. Fa un any aquest personal demanava una equiparació del seu sou amb qui està contractat pel SEM i un conveni col·lectiu que encara no ha arribat. Així ho denuncia Tete Oscar, tècnic en transport sanitari i exportaveu de Tècnics en Lluita: “Com que no existeix conveni, les empreses se n’aprofiten amb contractes brossa pels nous treballadors”. “Les empreses privades el que busquen és guanyar més diners. No veuen persones que necessiten ajuda, veuen números”, critica.

  • Sobre la llei de contractes de serveis (?) a les persones (?)

    Un pot pensar que quan es parla de serveis a les persones es podria estar fent referència a que s’habilitaran mecanismes per millorar les condicions en què es troba la sanitat –que normalment és utilitzada per persones–; la gestió de l’educació –també estem parlant de persones– o, fins i tot, la implementació d’un pla d’habitatge d’emergència social perquè les persones necessiten un lloc digne on viure i ara n’hi ha moltes que no hi poden accedir.

    Doncs no, la Llei Aragonès no preveu res d’això. La veritat és que llegint i analitzant el contingut del projecte de llei –lectura imprescindible l’article de la directora de FaPaC, Lidón Gasull– sembla que el títol hauria de ser “Llei de contractes de serveis als usuaris de tot el que abans era, en gran part, públic”. En aquest cas parlem, per exemple, dels menjadors escolars, que fins ara són gestionats per persones per abandonament de l’Administració Pública. Imagino que el títol quedava massa llarg i no tenia prou força, per tant, van retallar i el projecte de llei va quedar amb el nom de Llei de Contractes de Serveis a les Persones.

    De passada, per si en un futur calgués fer més externalitzacions en base a no se sap quins imponderables, la llei també recull alguns serveis que a dia d’avui encara presta l’administració directament.

    Les que ens movem en el món de l’activisme a l’educació (SOS Educació Pública, Xarxa d’Escoles Insubmises a la LOMCE, etc.), les hem vist de tots colors des que algú va decidir que serveis públics com educació, sanitat o serveis socials eren els grans culpables d’allò que vàrem anomenar crisi –perquè estafa queda lleig i descortès–. La canonada que van rebre en plena línia de flotació aquests sectors encara no està ni de bon tros solucionada i ara ens trobem amb el fet que algú ha vist un gran nínxol de negoci, ha fet una carta als reis i els seus somnis i desitjos s’han materialitzat en forma de la Llei Aragonès.

    Tot això em va portar a una altra reflexió: a quin tipus de persones es refereix aquesta norma? Perquè jo no veig que aquesta llei em tracti com una persona. Com un usuari o client, sí; però com una persona? En efecte, la consideració que les i els que suposadament ens representen envers nosaltres és la de clients. A tall d’exemple, a la FaPaC tenim l’experiència de la compareixença de la presidenta de la federació, Belén Tascón, al Parlament per parlar d’aquest projecte de llei. Només hi van assistir tres grups parlamentaris.

    Continuo reflexionant sobre aquest particular i em fixo en opinions i actituds de consellers, alts càrrecs, personal eventual i altres éssers auto-autoritzats a opinar sobre qualsevol matèria, independentment dels seus coneixements. Arribo a la conclusió que aquest personal, pel fet de trobar-se en una nau de pedra com pot ser el Parlament, perd el contacte sensorial amb les que ens quedem de portes enfora, de manera que pot escenificar la posada en funcionament d’una salvatge privatització sense que sembli que ens tracten com si fóssim no-persones habitant un no-lloc que és el carrer.

    Els murs del temple, o Parlament, o Ajuntament, o Congrés, o Senat, o Consell Comarcal, o Diputació, o qualsevol altra institució política, produeixen un fet curiós i poc estudiat: en penetrar-los, tot allò que extramurs era ideologia, esdevé borrós, es va enfosquint enmig d’una estranya boira que fa que partits autoproclamats d’esquerra puguin crear la Llei de Contractes de Serveis a les Persones. A l’hora d’escriure això, Catalunya en Comú ha comunicat que es posiciona en contra de la Llei Aragonès. És una bona notícia, però el contingut d’aquesta llei fa mesos que es coneix i recordem declaracions de membres del partit fent lloances d’aquesta norma. Potser la campanya que ha fet la FaPaC a les xarxes socials ha resultat d’ajuda per aquest benvingut canvi de posicionament.

    Podria acabar aquest escrit amb alguna frase èpica del tipus No ho permetrem, Ha arribat el moment o No podem deixar passar ni un minut. No ho faré perquè no sé si tenim prou força per no permetre-ho, cal deixar-se d’etiquetes, noms, eslògans i intentar crear un moviment potent on l’important sigui l’objectiu, no qui fa què, perquè el moment fa tant temps que va arribar que ni ho recordem.

  • La ‘llei Aragonès’ : norma per garantir la qualitat de les externalitzacions o Cavall de Troia contra el sector públic?

    El debat sobre la gestió futura dels serveis públics a Catalunya pren protagonisme. El projecte de llei de contractes de serveis a les persones, conegut com a Llei Aragonès, en referència al Vicepresident del Govern i conseller d’Economia, Pere Aragonès, centra la polèmica. Per uns es tracta d’una norma de caràcter tècnic. Per als detractors seria una mena de cavall de Troia que desregularia la gestió pública dels serveis de les administracions a Catalunya fins a punts difícilment imaginables.

    Com no havia passat des de l’inici del procés independentista, en el posicionament de les forces polítiques i socials respecte a la normativa es difuminen els blocs de tipus nacional i es dibuixen amb traç gruixut plantejaments sobre al paper de la gestió pública directa o indirecta dels serveis i el control o no dels serveis al ciutadà per part de l’administració.

    La Llei Aragonès pretén, segons afirma, regular els contractes onerosos que liciten les administracions públiques. Afecta, doncs el conjunt d’estaments governamentals: Generalitat, Diputacions, consells comarcals i ajuntaments.

    Com ha emergit la polèmica? La redacció de la norma va seguir un camí somort, a l’ombra de la tensió política prèvia a l’1 d’Octubre. Va superar filtres com la negociació amb els sindicats CCOO i UGT i els informes preceptius del Consell de Treball Econòmic i Social (CTESC). En l’àmbit parlamentari només va rebre crítiques de la CUP. L’aplicació de l’article 155 va fer que la norma quedés tancada en un calaix. Posteriorment el text va passar a mans d’Aragonès, nou responsable d’Economia. A finals de l’any passat la llei va superar un debat inicial al Parlament sense cap esmena a la totalitat. Però posteriorment les crítiques van aparèixer amb força.

    L’oposició al projecte de llei es basa en la creença que obrirà la porta a una privatització més gran que l’actual en la gestió dels serveis públics. Aquesta argumentació la sustenten la CUP, també Catalunya en Comú Podem, el sindicat CGT i els sindicats independentistes COS i Intersindical-CSC i la IAC, a més organitzacions socials com la Federació d’Associacions de Mares i Pares de Catalunya (FAPAC) i sindicats i sectors defensors de la sanitat pública catalana.

    Per la seva banda, des de l’òrbita governamental (ERC-JuntsxCat) es posa èmfasi en un altre enfocament inclòs en la normativa. La llei estableix, afirmen, com s’han de licitar els contractes de serveis, la seva adjudicació i com es controlarien.

    La normativa, que ha estat precedida per una Directiva de la Unió Europea i per un projecte de llei estatal, a Catalunya estipula que els seu abast afectaria camps com els serveis sanitaris, els serveis socials, d’ocupació i comunitaris, els menjadors, els serveis esportius o els de transport escolar. Des de l’executiu s’argumenta que això no ha de voler dir que s’ampliïn les externalitzacions ja existents i que en tot cas cada administració decidiria si manté la situació actual o la incrementa. Els opositors veuen en aquest darrer punt una via d’aigua que pot acabar per enfonsar el sector públic català.

    Coherents en la seva argumentació, els impulsors de la normativa posen èmfasi en el fet que la norma suposa un canvi important en els requisits per atorgar una adjudicació d’un servei públic a la gestió privada. S’afirma que si fins ara el criteri dominant era el preu. Però, en el futur rel pes en l’adjudicació passaria al 40% i baixaria fins al 30% en salut.

    També es recull que es donarà una millor puntuació a les empreses que millorin als seus treballadors les condicions del conveni col·lectiu, a banda de mesures d’igualtat de gènere, responsabilitat ambiental o d’inserció laboral de persones amb discapacitat. Albert Castellanos, secretari general de Vicepresidència, indicava en declaracions a Nació Digital que cada administración decidirá si externalitza serveis, però si això passa la norma en garantirà la qualitat per als ciutadans.

    CCOO i UGT reclamen garanties

    UGT considera que al voltant del projecte de llei d’externalitzacions s’ha creat una falsa polèmica. José Antonio Pasadas, secretari de polítiques sectorials de la UGT de Catalunya, recorda que els sindicats majoritaris van ser consultats durant el procés de redacció inicial de la llei. Que hi van donar el seu vistiplau i que ara s’ha recuperat el debat a partir d’aquell text sobre el qual, en el seu conjunt, la UGT no s’ha manifestat perquè “es podria pensar que la nostra posició és un suport al Govern de la Generalitat”, diu.

    Protesta de treballadors de l'àmbit d'ensenyament de l'Ajuntament de Barcelona

    Protesta de treballadors de l’àmbit d’ensenyament de l’Ajuntament de Barcelona

    El dirigent ugetista creu que la norma pretén donar resposta a la Directiva 24/2014 de la Unió Europea (UE), que incorpora clàusules socials als processos de contractació pública. Això, segons Pasadas, “té molta transcendència pel que fa als àmbits d’atenció a les persones”. En aquest àmbit, la nova normativa catalana tindria la voluntat d’assegurar condicions dignes als treballadors i evitar que aquest sector sigui sinònim de treball precari.

    Considera Pasadas que la nova norma no fa altra cosa que incloure garanties sobre els àmbits que l’administració pot externalitzar i que aquests estan llistats en la llei estatal aprovada mentre la normativa catalana dormia el somni dels justos durant la intervenció de la Generalitat.

    Per la seva banda, Toni Mora, responsable de Política Territorial, Acció Social, Barcelonès i Migracions a CCOO de Catalunya, afirma d’entrada, “en la nostra opinió els serveis d’atenció a les persones són serveis públics essencials i per tant hauríem de partir de la condició preferent d’una gestió pública directa per part de les administracions”. Immediatament afegeix: “la convivència actual, però, d’àmbits de gestió privada o pública d’aquests serveis ens obliga, com agent social més representatiu al territori, a vetllar perquè les condicions en les quals es produeixi aquesta contractació de serveis tingui les màximes garanties de satisfacció per a la ciutadania i que les condicions laborals i socials dels treballadors i les treballadores que els fan realitat siguin de qualitat i dignitat”.

    D’acord amb els posicionaments adoptats en altres ocasions, CCOO i també UGT, consideren que la llei hauria d’evitar que els serveis d’ocupació deixin de ser exercits directament des de l’Administració. En la seva valoració matisada, CCOO afirma també: “No ens agrada la redacció de l’article 9.2, que deixa la porta oberta a una generalització de les diverses figures d’aportacions per part del ciutadà o ciutadana que ha d’utilitzar el servei”. En un altre punt referit a “l’article 30, sobre condicions d’execució dels contractes de serveis sanitaris, però caldria pel conjunt de la contractació pública a la qual ens referim, l’adequació dels mitjans personals adscrits al contracte, en aquest sentit hem de fer una clara objecció a com pateixen els treballadors i les treballadores del sector una regulació global de les ràtios de personal que, a la pràctica, suposen minoració de plantilles i sobrecàrrega de treball”. El sindicat fa una remarca: CCOO veu aquesta normativa com una bona eina per potenciar l’economia social en l’àrea de l’atenció a les persones. “Defensem la contractació pública i ens agradaria que la col·laboració público-privada no existís però la realitat és una altra”, ha resumit Mora.

    I què hi diu el Tercer Sector, que gestiona actualment bona part dels serveis que han estat externalitzats fins ara? La Confederació, la patronal del tercer sector social de Catalunya, ha defensat amb matisos la llei, “És una norma d’àmbit català necessària, però no resol la mercantilització dels serveis, perquè els grans operadors poden concórrer al procés d’adjudicació”,en declaracions de, Joan Segarra, president de les entitats. En aquest sentit, el Tercer Sector veuria prioritària una acció concertada, és a dir, sortir de l’adjudicació per contracte públic i que els serveis passessin “d’una vegada per totes a les entitats d’iniciativa social”.

    Oposició contundent

    La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) és el partit que des del primer moment s’ha oposat a la nova normativa. L’organització que ha vinculat la llei al vicepresident de la Generalitat, ha fet de l’oposició a la Llei Aragonès un mot d’ordre.

    El partit de l’esquerra independentista afirma que “La nova llei consolida i obre la porta a noves privatitzacions de serveis públics”. També assegura que tot i les afirmacions del Govern, “segueix posant el focus en el preu i no en la qualitat dels serveis, un fet que degrada el servei i aprofundeix la precarietat laboral”. Com a conseqüència de l’expressat, “la CUP defensa que els serveis han de ser 100% de titularitat i gestió pública”.

    Igualment Catalunya en Comú Podem, ha virat des d’una visió expectant d’abans de l’aplicació de l’article 155 a una oposició neta defensada ara. La presidenta del grup, Jéssica Albiach, ha declarat: “ja sabem què passa quan qui vol fer negoci entra en els serveis públics, baixa la qualitat del servei públic i empitjoren les condicions laborals”. La llei en tramitació recull, assegura, més de 150 serveis d’educació, de salut i de dependència, entre els quals hi ha, per exemple, l’educació infantil de 3 a 6 anys, l’atenció primària en salut o els serveis socials municipals o comarcals, “que en funció de quina és la voluntat del Govern de torn podrien quedar en mans de les empreses”, ha alertat Albiach.

    Per a la presidenta de Catalunya en Comú Podem cal “blindar els serveis públics, i això es fa prioritàriament amb la gestió directa”. “I per aquells serveis que ja estan externalitzats, creiem que s’han de fer amb el tercer sector i l’economia social, comunitària i arrelada al territori”, ha afegit.

    Altres sindicats com CGT s’han mostrat totalment en contra de la norma sobre externalitzacions. Aquesta organització considera que la norma “està feta a mida de les patronals del sector per garantir la seguretat jurídica de les futures concessions”.

    Igualment, la Intersindical-CSC amb una gran implantació al sector públic, aposta directament per la gestió dels serveis directament des de l’Administració.

    Mur reivindicatiu construït davant del Departament de Salut foto:Metges Catalunya

    Mur reivindicatiu construït davant del Departament de Salut foto:Metges Catalunya

    També Metges de Catalunya, sindicat majoritari en aquest àmbit estratègic, s’ha situat en contra de la llei Aragonès. Creu que obre la porta a la privatització de la sanitat. El sindicat recorda que la sanitat catalana ja està “infrafinançada” i que una externalització de serveis empitjorarà, al seu parer, el servei que es presta.

    I sense sortir de la sanitat, el moviment en defensa de la sanitat pública,Marea Blanca, s’ha mostrat contrari a la llei i assegura que “no hi ha cap directiva europea que obligui els Estats membres a subcontractar o externalitzar la prestació de serveis”.

    D’altra banda, metges amb una trajectòria clara de defensa de la sanitat pública, com Josep Martí, també s’han posicionat contra la llei que prepara el govern .

    Educació: la Fapac lidera l’oposició

    En el camp de l’educació La Fapac va ser, probablement, la primera entitat que va llençar el crit d’alerta sobre la tramitació d’aquest avantprojecte de llei, ja al desembre de 2018. En aquell moment el Departament d’Educació havia aturat el projecte de decret de menjadors escolars (o de temps del migdia), davant l’oposició que s’havia trobat, però també perquè aquest és un dels serveis inclosos en el projecte de llei de contractes de serveis a les persones. Per la presidenta de la Fapac, Belén Tascón, “intenten revestir d’un caràcter tècnic el que és una llei amb una gran càrrega política, ja que permet a l’administració externalitzar el que vulgui”. “Per exemple -diu- la llei et permet mantenir la titularitat pública de les escoles però introduir la gestió privada”, informa Diari de l’Educació.

    Pancarta reclamant ensenyament públic i de qualitat foto: Fundació Alternativa

    Pancarta reclamant ensenyament públic i de qualitat foto: Fundació Alternativa

    Segons la Fapac, la Directiva europea 2014/24 no obliga cap estat membre a regular d’una manera determinada el model de contractació dels serveis a les persones; al contrari, diu Tascón, “ho deixa a la lliure elecció de cada país”. La prova, afegeix, és que “cap altra comunitat autònoma està legislant en el sentit que ho està fent Catalunya”.

    “El Govern pot continuar operant amb el marc legislatiu actual, però si el que vol és donar una major seguretat jurídica a les empreses que contracta, podria haver presentat un projecte que blindés determinats serveis que afecten drets fonamentals, i que aquests fossin obligadament de gestió directa per part de l’administració, però amb el projecte actual no es blinda res”, afegeix Belén Tascón, per a la qual les clàusules socials que introdueix el decret no frenaran la penetració dels grans grups empresarials en el mercat dels serveis a les persones. “S’ha de ser molt ingenu per pensar que una empresa com ACS no tindrà la forma de presentar un pla d’igualtat, o dir que pagarà per sobre del conveni o que fa no sé quina aportació a la millora del medi ambient”, opina Tascón.

  • Sobre l’avantprojecte de llei de “Contractes de serveis a les persones”

    L’avantprojecte de llei de «Contractes de serveis a les persones» tramitat pel govern de Catalunya al Parlament el juliol del 2018 és la transposició (obligatòria) de les Directives del Parlament Europeu de 26 de febrer de 2014 (fa més de 4 anys) 2014/23UE i 1014/24UE.

    Parlarem aquí de Sanitat. La Generalitat i el Parlament de Catalunya tenen les competències exclusives en sanitat per l’article 162.1 de l’Estatut, però per l’article 162.3 tenen competències compartides (amb l’Estat) en ordenació, planificació, regulació, execució de les prestacions i serveis. Això pot ser un impediment en aquest avantprojecte si l’Estat no està d’acord en alguns temes.

    No em ficaré aquí a analitzar l’articulat detallat de la llei, amb coses negatives pels serveis públics i també coses positives en els criteris de contractació. La principal objecció a aquest avantprojecte és de caràcter polític. M’explico.

    La Directiva Europea no diu que sigui obligatori concertar amb entitats no públiques determinats serveis, al contrari, diu que si uns serveis els poden donar entitats considerades com ens propis de les administracions públiques no cal treure’ls a concurs. Això ja és un criteri polític i de sentit comú i s’hauria d’haver fet explícit en la introducció de l’avantprojecte. Tot al contrari, aquesta opció es fa explícita en un article de la llei (el 3.2). Recordem que un ens propis de les administracions públiques no només és l’ICS, també les empreses públiques (com l’IDI, el Pere Virgili i altres) o els consorcis públics (com el Parc de Salut Mar del CatSalut i Ajuntament de Barcelona). Quan el motiu de la llei hauria de dir: «quan els serveis no es puguin donar (justificadament) per ens propis es podrà acudir a la contractació externa», hauria de dir amb absoluta prioritat, tractant-se de diners públics a entitats d’economia social i solidària (sense afany de lucre assegurat).

    Art.3.2. S’exclou de l’àmbit d’aplicació d’aquesta llei la prestació d’aquests serveis en règim de gestió directa o mitjançant formes no contractuals de gestió o finançament, com el concert, la gestió delegada o d’altres formes regulades en normes d’àmbit sectorial, i que estiguin sotmeses a condicions econòmiques fixades per l’administració, tals com tarifes màximes i mínimes o mòduls. També s’exclouen els encàrrecs de gestió a mitjans propis, així com qualsevol altra fórmula de cooperació horitzontal entre poders adjudicadors en els termes de les directives comunitàries.

    A més, i molt més perillós per la discrecionalitat i possible corrupció, hi ha l’article següent: 3.3. La concreció dels serveis que s’han de prestar en forma no contractual es determina a la normativa sectorial aplicable o, si no n’hi ha, mitjançant ordre del titular del departament competent, en el cas que el servei el presti la Generalitat de Catalunya, o acord del ple de l’ens local quan el servei el presta una entitat local.

    Però, a més, quan llegim el principi del capítol V sobre prestacions sanitàries que es poden externalitzar és quan es pot entendre l’esperit privatitzador de la llei. De fet es pot externalitzar quasi tot, excepte sembla ser l’hospitalització amb ingrés. El llistat de serveis externalitzables per concert són 21 serveis (vegis l’article 27.1) entre ells tots els ambulatoris i domiciliaris com l’Atenció Primària, les urgències, consultes externes o cirurgia ambulatòria a més dels transports, els sociosanitaris i mots altres.

    27.1. Es regeixen per aquesta llei els contractes de serveis sanitaris que tinguin per objecte prestacions de serveis sanitaris tals com: a) Serveis de consultes externes b) Serveis d’urgències c) Serveis d’hospital de dia i d’hospitalització a domicili d) Serveis de rehabilitació hospitalària i ambulatòria e) Serveis de diàlisi hospitalària i ambulatòria f) Tractaments de reproducció humana assistida g) Serveis de litotrípsia h) Serveis de medicina nuclear i) Serveis de cirurgia major ambulatòria j) Serveis d’atenció primària de salut Serveis d’atenció especialitzada d’àmbit comunitari ) Serveis de centres de dia m) Serveis d’atenció a les drogodependències n) Serveis d’oxigenoteràpia o) Serveis de salut laboral que comportin la intervenció de personal mèdic o d’infermeria p) Serveis dirigits a pacients sociosanitaris a través de dispositius específics q) Serveis d’atenció a la salut sexual i reproductiva r) Serveis de transport sanitari, inclosos els destinats a la cobertura d’esdeveniments, i el transport adaptat, s) Serveis de veterinària vinculats a la salut pública, t) Serveis municipals de salut, u) Altres serveis sanitaris de caràcter complementari.

    A més una altra discrecionalitat perillosa: 27.4. Excepcionalment, les prestacions de serveis d’internament i d’àmbit comunitari definides a la normativa sobre fórmules de gestió de l’assistència sanitària es poden contractar de conformitat amb aquesta llei, previ informe de la unitat proposant respecte de les necessitats concretes i conjunturals a satisfer, per tal de garantir el correcte funcionament del sistema i la qualitat de la prestació als ciutadans.

    Conclusió meva: cal parlar-ne encara molt i consensuar defensant i millorant el Sistema Públic cada cop més en perill:

    La proposta de llei és «mas de lo mismo» del que tenim actualment. Es perd una ocasió de posar al dia, regenerar el que ja deia la LOSC i aclarir el model «públic-privat» en el camí de la preservació del bé comú i els drets ciutadans i no dels interessos del negoci privat.

    Almenys, caldria una declaració en l’»Exposició de motius» en la qual quedes clar que si un servei es pot donar per part d’una entitat considerada com a «ens propi» de l’administració pública no cal anar pel camí de contractes externs que regula aquesta llei. I la resta de la llei tractar només, en els casos de concerts amb entitats d’economia social i solidària, de les condicions de qualitat, transparència i integració al Sistema, codi ètic, condicions laborals, etc. i sobretot establir els mecanismes de control d’aquestes condicions (no sigui el cas que passi com en el tema tan denunciat de la rehabilitació ambulatòria i domiciliaria de Barcelona i altres).