Just Deploy It!

Etiqueta: llengua

  • La Plataforma per la Llengua denuncia un increment de casos de discriminació lingüística a pacients en centres de salut catalans, que «són sistemàtiques i no s’investiguen»

    La Plataforma per la Llengua ha volgut fer arribar als mitjans a través d’una nota de premsa titulada «Crisi a la sanitat pública» unes situacions de discriminació lingüística que cada cop estan anant a més. La Plataforma demana així al Departament de Salut hi posi remei i adopti un protocol contra les discriminacions lingüístiques que prevegi la provisió de cursos de català obligatoris per a tots els facultatius.

    Aquesta demanda i aquest posicionament públic arriba després de constatar un augment notable de les discriminacions lingüístiques en l’àmbit de la salut. Les denúncies que l’entitat rep per part d’usuaris que han patit alguna discriminació o vexació per haver-se dirigit en català al personal sanitari ja arriben a 20 només durant aquest any 2019.

    Entre els casos que han recopilat, exposen un que va fer sonar les alarmes a les xarxes socials fa relativament poc. El 18 de setembre una mare va acompanyar la seva filla, amb discapacitat psíquica, al CAP de les Corts. L’afectada, en una carta pública, exposa que “la meva filla li intenta explicar què li passa, però no l’entén. Jo li dic que és discapacitada psíquica però de seguida em talla i vol que parlem en espanyol. Li recordo la discapacitat i li dic que ella només parla en català”. Pel que explica, aleshores, la metgessa va contestar que ella està fent aquí la residència pagada pel “Ministerio de España” i que, si vol la visita en espanyol o en anglès pot triar, però que el català no el domina.

    La dona diu que “la visita va ser lamentable, si hagués estat per mi m’hauria aixecat i hauria marxat, però al ser la meva filla la que ho estava patint vaig anar fent un mig a mig (català amb ella i traducció a la senyora)”. La queixa d’aquesta pacient a l’ICS encara no ha rebut resposta.

    Des de Plataforma per la Llengua defensen que «l’existència de personal incapaç de parlar i fins i tot d’entendre el català crea situacions de discriminació i de denegació de l’atenció, a part d’inhibir els ciutadans que volen exercir el seu dret de parlar en català». Així, troben «indispensable que el Govern de la Generalitat i l’Administració vetllin perquè els hospitals compleixin escrupolosament la legislació que protegeix els drets lingüístic dels ciutadans». Creuen que la norma escrita no és suficient si «posteriorment no existeixen mecanismes de supervisió i de correcció que evitin els abusos».

    El dret d’opció lingüística suposa que els ciutadans poden adreçar-se a l’Administració en la llengua oficial que desitgin sense que se’ls pugui denegar el servei. Els ciutadans també tenen dret que els treballadors públics de la Generalitat els parlin en la mateixa llengua.

    Agafant les lleis en mà, la Plataforma explica que l’article 11 de la Llei de política lingüística estableix que «en el procés de selecció per a accedir a places de personal de l’Administració […] s’ha d’acreditar el coneixement de la llengua catalana, tant en l’expressió oral com en l’escrita». Aquests preceptes els desenvolupa per a tot el personal de l’Administració catalana el Decret 161/2002.

    Tot i així, des de la Plataforma per la Llengua creuen que «si s’arriba a situacions de discriminació és perquè l’Administració pública en molts casos no ha exigit coneixements mínims de llengua catalana a l’hora de contractar els professionals que donen servei al nostre sistema de salut, en incompliment de la Llei de política lingüística». A aquest efecte, la Plataforma per la Llengua ha fet una observació de centenars de places publicades al lloc web dels diferents òrgans contractants de Departament de Salut i assegura haver constatat que la majoria d’elles no incloïa el coneixement de la llengua catalana com a requisit.

    La Plataforma per la Llengua considera que l’única solució completa al problema és adequar la contractació del personal sanitari a la legislació, que requereix que estigui lingüísticament capacitat. Tanmateix, per protegir els drets lingüístics dels ciutadans i evitar que aquestes situacions se segueixin repetint en el curt termini, l’ONG del català proposa al Departament de Salut d’adoptar un protocol contra les discriminacions lingüístiques que prevegi la provisió de cursos de català obligatoris per a tots els facultatius —amb un termini màxim per adquirir les competències lingüístiques mínimes per poder atendre qualsevol pacient en llengua catalana—, la informació als professionals sobre els drets lingüístics dels pacients i la presentació d’un projecte de llei contra les discriminacions lingüístiques. Aquesta legislació ha de preveure un règim d’infraccions i sancions administratives contra els responsables de vulneracions dels drets lingüístics dels ciutadans.

    «No pienso aprender catalán» o hospitals que reconeixen no complir la normativa

    Fa unes setmanes la Plataforma per la Llengua va denunciar que a l’hospital de Figueres un metge d’urgències va dir a una pacient que se li va dirigir en català: «llevo 5 años trabajando aquí y no lo he aprendido, me voy a quedar y no lo pienso aprender, soy venezolano hispanohablante y usted aprendió el castellano». Quan ella va dir que volia seguir parlant en català, tot i que l’atenció per part del metge seguís sent en castellà, el metge va dir-li que allò era racisme. És a dir, com expliquen, «el metge la va discriminar perquè va voler parlar en català i ell es va mostrar orgullós de no parlar aquesta llengua, manifestant que no la pensava aprendre i acusant la pacient de racista pel fet de voler expressar-se en català.»

    Una altra de les denúncies que ha rebut la Plataforma és el cas d’un pacient de l’hospital de Mataró que va adreçar una carta al centre per advertir-lo que en una atenció d’urgències només un de quatre sanitaris s’hi havia adreçat en català i va afegir que en les ofertes de feina del Consorci Sanitari del Maresme el català no apareix com un requisits necessari.

    Gràcies a la resposta a aquesta queixa, la Plataforma per la Llengua va conèixer que el Consorci Sanitari del Maresme reconeixia que fa 17 anys que incompleix la legislació. L’hospital fuig d’estudi al·legant “dificultats interpretatives tant de la normativa com de les sentències», però assegura que està «revisant els nostres processos de selecció de personal i de provisió de llocs de treball per tal d’incloure l’acreditació del coneixement del català, tal com estableix el Decret 161/2002».

    *En el mes de març de 2019 publicàvem una opinió d’Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua i cirurgià maxil·lofacial, on plantejava que «els ciutadans fan servir menys el català amb els metges que amb la resta de les administracions de la Generalitat. Concretament, un 24,3% menys. I possiblement, sigui culpa nostra, dels professionals de la sanitat».

  • Reanimar el català

    Els ciutadans fan servir menys el català amb els metges que amb la resta de les administracions de la Generalitat. Concretament, un 24,3% menys. I possiblement, sigui culpa nostra, dels professionals de la sanitat.

    La Plataforma per la Llengua hem fet públic recentment un estudi que demostra que la llengua que fem servir el personal sanitari determina fortament la tria lingüística de l’usuari. De fet, entre un 70% i un 90% dels usuaris utilitzen la llengua que fa servir el personal sanitari. Per tant, queda clar que els professionals de la sanitat tenim una responsabilitat important pel que fa a la normalització lingüística en l’àmbit de la salut.

    Si el personal sanitari utilitzéssim el català com a llengua inicial, és a dir, si comencéssim les converses en català, més del 77% dels usuaris farien servir aquesta llengua. És més, si així fos, el percentatge de castellanoparlants que optaria per fer servir el català seria majoritari: passaria de l’actual 33,5% al 53,5%. És a dir, tenim l’oportunitat de fer que el català sigui la llengua habitual d’ús en l’àmbit sanitari, la llengua comuna. I aquesta capacitat que tenim, cada vegada tindrà més força, perquè l’estudi de la Plataforma per la Llengua detecta que la tendència dels usuaris a adequar-se a la llengua del personal sanitari s’accentua més com més joves són. Per tant, cada cop serà més determinant la tria lingüística que fem els professionals: la salut del català està i estarà, també, a les nostres mans.

    Però no es tracta només d’ajudar a la normalització del català, també es tracta de millorar el servei que donem a la ciutadania. Segons l’estudi de l’ONG del català, gairebé tots els catalanoparlants que es mostren insatisfets amb la sanitat tenen com a principal queixa que, o bé són atesos en castellà, o bé el personal sanitari no coneix el català. Més enllà del fet que, per llei, els treballadors públics estem obligats a atendre la ciutadania en català, hem d’entendre que en emprar el català estem també combatent els prejudicis lingüístics que ens porten a canviar de llengua davant usuaris per les seves característiques físiques o socials. Emprant el català estem, també, cohesionant la ciutadania. Cal que els professionals de la sanitat ho tinguem clar: podem fer molt per la llengua, podem reanimar el català.

  • El biaix del llenguatge

    La possibilitat d’explorar el desenvolupament d’un organisme cèl·lula a cèl·lula, gràcies a un conjunt de noves tècniques, ha estat reconegut per la revista Science com el descobriment científic de 2018. Encara que no reparem en això, els articles científics que constitueixen el nucli d’aquest descobriment, la col·laboració d’investigadors de diferents països que l’ha fet possible i, finalment, l’anunci d’aquest reconeixement per part de Science s’han produït pràcticament en una sola llengua, l’anglès. Tot el procés de desenvolupament i difusió de la ciència de la majoria de les grans troballes transcorre majorment en anglès, perquè aquesta és la lingua franca de la ciència actual, com ho va ser el llatí en els temps en què Newton va publicar els seus PrincipiaMathematica. No obstant això, aquesta llengua representa una barrera molt important per a una majoria de científics la llengua materna dels quals és una altra, però que es veuen obligats a publicar en anglès per a tenir presència internacional.

    Una recent enquesta de la companyia estatunidenca Editage, especialitzada en serveis professionals per a la publicació científica, mostra que el 77% dels investigadors té dificultats (moderades, importants o extremes) per a escriure articles en anglès. A l’enquesta han respost gairebé 7.000 investigadors de 100 països, dels quals l’11% era de països anglòfons i el 70% de potències científiques emergents, com la Xina, el Brasil, l’Índia, el Japó i Corea del Sud, amb altres llengües oficials. Un alt percentatge d’investigadors d’aquests països reconeix que li resulta difícil escriure un article en anglès: a Corea del Sud, el 88%; al Japó, el 86%; al Brasil, el 85%, i a la Xina, el 81%. L’enquesta, que aborda molts diferents problemes, des del plagi i la coautoria a la correspondència amb els editors, posa en relleu el desavantatge dels autors amb una altra llengua materna i planteja la necessitat que la indústria editorial elimini o minimitzi aquesta limitació i el peatge de temps i esforç que suposa. D’una altra manera, podria ser que l’actual predomini de l’anglès comencés a alterar-se, perquè l’escenari està canviant.

    Encara que el 80% de les més de 20.000 revistes científiques incloses en Scopus estan escrites en anglès (les publicades en altres llengües han de tenir almenys el resum en anglès), la quota de producció científica dels països anglòfons és cada vegada menor en termes relatius. Però és que, en valors absoluts, els Estats Units ha estat superat per la Xina en 2018 com primer productor d’articles científics del món. La ciència és cada vegada menys una activitat occidental o euroamericana. La Xina, Corea del Sud i el Japó pertanyen al grup de 15 països que més percentatge del producte interior brut dediquen a recerca i desenvolupament, i això es tradueix directament en producció científica, encara que no necessàriament en major qualitat.

    A Alemanya, França i Espanya la ràtio d’articles en anglès respecte a la llengua oficial del país és major de 5 a 1, a Itàlia arriba a ser de 30 a 1, i a Holanda de 40 a 1; a la Xina, en canvi, és de 2 a 1. Amb tot, hi ha molta ciència escrita en altres llengües, encara que varia per països en funció de l’àrea de recerca. Així, a Espanya, el 44% de la producció en espanyol es concentra en ciències de la vida, mentre que a la Xina el 72,5% de la producció en xinès es concentra en ciències físiques. Aquesta ciència no és necessàriament de segon nivell, sinó en molts casos ciència necessària per a arribar a la societat que la finança; i, la qual cosa no és menys important, per a evitar l’anomenat biaix lingüístic. I és que llegir i usar només la ciència escrita en anglès pot oferir una imatge parcial i distorsionada.

  • Digues quins idiomes saps i et diré com llegeixes

    La manera com llegeixen les persones bilingües està condicionada pels idiomes que coneixen. Aquesta és la principal conclusió a la qual han arribat els investigadors del Basque Center on Cognition, Brain and Language (BCBL) després de revisar els informes científics existents en la matèria comparar-los amb els estudis realitzats al centre.

    Els experts han descobert que els idiomes que parlen els bilingües –quan han après a llegir en dos idiomes alhora– afecten a les seves estratègies de lectura, i fins i tot als fonaments cognitius en els quals es basa la seva pròpia capacitat per llegir. Aquesta troballa podria tenir implicacions en la pràctica clínica i educativa.

    “Els parlants monolingües de llengües transparents –aquelles en què les lletres es pronuncien igual independentment de la paraula en la qual estiguin incloses, com el basc o el castellà– tendeixen més a utilitzar una estratègia de lectura analítica, a llegir les paraules per parts”, explica Marie Lallier, una de les autores de l’article.

    D’altra banda, els parlants de llengües opaques –aquelles en què les lletres poden tenir diferents sons en funció del terme, com l’anglès o el francès– se solen basar en una estratègia de lectura global. És a dir, tendeixen més a llegir les paraules senceres per entendre el seu significat.

    No obstant això, els investigadors del BCBL han observat que els bilingües que aprenen a llegir en dos idiomes alhora no llegeixen igual que els monolingües, sinó que segueixen una pauta diferent que no s’havia descrit fins ara.

    Segons aquesta revisió científica, publicada recentment a Psychonomic Bulletin and Review, en les persones que parlen dos idiomes es produeix una contaminació entre les dues estratègies de lectura. Així, una persona que ha après a llegir en castellà i en anglès tendirà més a emprar una estratègia global, fins i tot quan llegeix en castellà, que un monolingüe castellà, a causa de la influència del segon idioma.

    En el cas contrari, quan llegeixi en anglès tendirà a emprar una estratègia més analítica (per parts) que els monolingües anglesos, pel seu ‘contagi’ del castellà. “El cervell dels bilingües s’acomoda als coneixements que aquests adquireixen i aplica a un dels seus idiomes les estratègies necessàries per llegir en el seu altre idioma”, afegeix Lallier.

    Els processos cognitius associats

    Fins ara, les investigacions havien establert quines estratègies fan servir majoritàriament els monolingües d’unes i altres llengües. No obstant això, no s’havia identificat de quina manera es modifiquen les estratègies de lectura dels bilingües quan aprenen a llegir en idiomes diferents.

    Els científics del centre de Sant Sebastià consideren que aprendre a llegir en dos idiomes amb característiques diferents de la materna també altera els processos cognitius en els quals es basa l’adquisició de la lectura, com l’atenció visual o els processos fonològics auditius.

    És a dir, aprendre a llegir en idiomes opacs –com l’anglès o francès– reforçaria la nostra capacitat de processar molts elements visuals ràpidament, perquè en ells cal desxifrar les paraules completes per aconseguir una lectura fluïda.

    I atès que els idiomes transparents es focalitzen molt més en la correspondència lletra-so, es considera que aprendre a llegir en aquests idiomes millora la nostra sensibilitat per percebre els sons del llenguatge.

    Aplicacions en el diagnòstic de dislèxia

    Per als autors, aquest descobriment té implicacions a diferents nivells. Des del punt de vista educatiu, permet entendre millor com aprenen a llegir les poblacions bilingües i quin tipus d’estratègies són més recomanables perquè els alumnes aprenguin a llegir en funció dels idiomes que coneixen.

    A més, podria ajudar en el diagnòstic i avaluació de la dislèxia i altres problemes de lectura. “L’aprenentatge de llengües no pot generar més casos de dislèxia, ja que és un trastorn amb base neurogenètica. La nostra teoria suggereix que el major aprenentatge d’idiomes pot fer que els seus símptomes siguin més visibles, o a l’inrevés, menys. Això depèn de la combinació de llengües que s’estan aprenent”, apunta Lallier.

    Així, els idiomes que coneix un nen són determinants per identificar un possible trastorn, ja que es tracta d’una informació essencial que aclariria alguns dels errors en llegir.

    “La nostra experiència amb els idiomes modula les capacitats de lectura, i caldria tenir-ho en compte per ensenyar a llegir els nens bilingües i si apareixen problemes de lectura, com la dislèxia. Cal elaborar barems específics per diagnosticar la dislèxia en bilingües perquè el seu cas és diferent”, conclou l’experta.

     Aquest és un article publicat a l’Agència SINC

  • La llengua de la medicina

    Hi ha termes mèdics que parlen per si sols. La fotofòbia o la cardiografia són casos ben exemplars d’això, perquè encara que no els haguem sentit mai, ràpidament en podem deduir el significat només en llegir-los. Altres vegades, però, la llengua ens juga males passades: quina és la relació entre la diarrea i la gonorrea? Tenen alguna cosa a veure l’ansiolític o el mucolític amb el neolític i el paleolític? I la menarquia amb l’anarquia? Què passa amb els ossos metacarpians i l’endocarpi d’un préssec? Un gonioma, és un tumor als genitals o al genoll?

    Es calcula que un estudiant de medicina ha d’aprendre uns quinze mil termes tècnics durant els tres primers anys de carrera. Per sorprenent que sembli, això és força més del que es demana a qualsevol estudiant universitari que cursi, per exemple, estudis d’alemany o de rus, per bé que la medicina no és l’única ciència en què s’exigeix un esforç d’aquesta magnitud. A biologia o a dret les xifres també són astronòmiques. Un esforç colossal de memorització que, tanmateix, ve causat per una novetat històrica. M’explico.

    El Diccionari mèdic i biològic de la Universitat de Salamanca, de lliure accés a la xarxa, disposa d’uns set mil termes mèdics rigorosament explicats. Si fem una ullada al seu inventari de termes, descobrirem que més de cinc mil d’aquests contenen arrels gregues clàssiques, que més de mil contenen arrels llatines, i que vora uns sis-cents són híbrids creats amb el grec clàssic i el llatí. Des del Renaixement, la medicina occidental ha escollit les llengües clàssiques a l’hora de crear els seus tecnicismes. Però des de fa uns cinquanta anys, les llengües clàssiques lluiten per sobreviure als plans educatius a tota Europa.

    Hi ha molts factors que expliquen això. La didàctica de les llengües clàssiques, per exemple, no ha ajudat gaire a mantenir el llatí i el grec al currículum obligatori, ni tampoc l’estricta divisió entre ciències i lletres. A més, s’ha perdut per complet la idea que el llatí i el grec clàssic són uns llenguatges “en clau” per a la comunitat científica. Si Newton, Leibniz o Descartes van escriure les seves grans obres en llatí, ciències molt més recents com la informàtica han creat els seus termes tècnics a partir de l’anglès, per exemple.

    Realment, l’anglès és l’única llengua “necessària” per un informàtic. Els estudiants de medicina, però, xoquen amb una inèrcia històrica molt gran: les llengües clàssiques s’han estudiat i emprat durant segles, però ells no n’han pogut gaudir mai. I això els hauria pogut facilitar una mica la seva vida acadèmica. Em torno a explicar.

    Hi ha termes mèdics que parlen per si sols. Bé, si som exactes, la gran majoria de termes mèdics s’inclouen en aquesta categoria. La diarrea i la gonorrea tenen en comú la paraula grega antiga rhoia, que significa “flux”; l’ansiolític o el mucolític no tenen res a veure amb el neolític o el paleolític: es tracta d’una confusió ortogràfica entre la paraula grega que indica “dissoldre” o “alliberar de” (lytikós) i el nom grec de la pedra (lithos). La menarquia i l’anarquia, en canvi, tenen molt a veure: les dues paraules es formen amb el verb grec archo, que pot voler dir “començar” (menarquia) o bé “governar” (anarquia). Alhora, els ossos metacarpians són els ossos posteriors al canell, mentre que l’endocarpi és la part interior del fruit: la confusió ve del fet que, en grec clàssic, el canell i el fruit són homòfons (karpós). Per acabar, un gonioma és un tumor als genitals, per bé que l’arrel gon- pot designar també el genoll: góny, “genoll”, i goné, “genital”, en grec clàssic, es distingeixen per la terminació, que nosaltres eliminem en derivar-ne termes mèdics.

    Més enllà d’aquestes curiositats, l’estudi del grec clàssic permet aprofundir en la cultura científica d’Occident d’una forma única. El llatí i el grec clàssics són disciplines molt equilibrades si es plantegen correctament: en una sola assignatura, l’estudiant exerceix la reflexió lingüística (mitjançant la traducció), el pensament abstracte (entenent la sintaxi) i la memorització (aprenent morfologia), mentre aprofundeix en les grans obres fundacionals de la nostra cultura i en la nostra història. Tanmateix, es considera que els estudiants de ciències no han de tenir el privilegi de cursar llatí i grec, encara que aquestes dues llengües siguin, per excel·lència, les llengües de la medicina i de la biologia. Personalment, i com a filòleg clàssic, jo penso que es pot viure perfectament sense llatí ni grec, però que acaba resultant força més difícil.