Els professionals de la psicologia i la psiquiatria, metges, professors, nutricionistes, fisioterapeutes o tants altres especialistes a acompanyar processos de millora de la salut física o emocional tenen el seu temps d’atenció limitat, per això alguns d’ells han fet l’esforç de concentrar idees de pes en les pàgines d’un llibre, que fan planer el camí en determinades circumstàncies.
Aleshores, de la mateixa manera que entrem en una botiga d’alimentació, amb productes frescos de verdura i fruita, carnisseria i peixateria i triem el que més ens convé per a nodrir-nos bé físicament, podem dedicar una tarda o un matí a seleccionar lectures que ens nodriran emocionalment. Podem anar a la llibreria del nostre barri i deixar-nos assessorar o treure el cap en botigues més grans com Abacus, FNAC o la Casa del Llibre, i en la secció on concentren els títols dedicats a la salut i el benestar, anar sentint la crida dels títols que anem veient.
Un llibre és sempre un viatge per a la ment, que ens pot fer gaudir, descobrir i evadir des del sofà de casa. La lectura és també una classe magistral i particular, dispensa consells, fa companyia i és la veu dels terapeutes sempre a mà. Diades com Sant Jordi fan d’aparador més que mai de les novetats editorials I, entre moltes novel·les, textos de ficció que porten la nostra ment a llocs imaginaris, a vides i vivències alienes, trobarem sempre aquell títol que ens crida des d’una necessitat més a flor de pell.
Per exemple, si vivim amb la ment molt dispersa, un bon antídot contra l’atenció que salta fàcilment com una puça d’estímul en estímul és Focalitza’t(Ara Llibres). És la proposta d’ajuda del professor de ciència computacional de la Universitat de Georgetown Cal Newport, un mètode per a concentrar-se, ser més eficient i triomfar en aquest món amb tantíssims imputs d’un món dispers. Fa valdre el poder i benefici de la concentració i repassa les principals i més comuns distraccions a l’hora de treballar.
També on posem la nostra atenció té a veure amb l’aposta de Meik Wiking, director de l’Institut d’Investigació de la Felicitat de Copenhaguen, estudiós del benestar i la qualitat de vida. Ell ha escrit: Hygge: La felicitat de les petites coses, que Columna ha publicat en la nostra llengua. És un llibre que ens fa aterrar, i molt, en la senzillesa, en el minimalisme com a font autèntica de bones emocions, de calma, de serenor, d’allò que anomenem felicitat.
I, parlant d’emocions, sis psicòlogues de l’Àrea de Salut Mental de l’Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa, de la Fundació Althaia, ens serveixen l’obra Cuinant les nostres emocions a foc lent(Edicions Parcir) Cadascuna de les autores ha escrit diferents històries on els seus personatges fan aflorar emocions i estats anímics, i 29 cuiners i cuineres amb estrella Michelin les han amenitzat –cadascuna de les històries– amb la recepta que l’argument els ha inspirat. És un llibre solidari, ja que la recaptació de les seves vendes anirà destinada a l’Àrea de Salut Mental d’Althaia. Pretén divulgar el coneixement sobre les emocions i el cultiu del benestar.
Introspecció
Dins nostre també arriba l’obra de la filòsofa Mónica Cavallé, El coraje de ser(ed. Kairós). És un assaig que convida a endinsar-nos de forma pràctica en el camí de l’autoconeixement. Aprofundeix en la causa última del nostre patiment: la manca de coneixement de la nostra veritable naturalesa. L’autora, que és doctora en Filosofia per la Universitat Complutense de Madrid i té un màster en Ciències de les Religions, actualment dirigeix l’Escola de Filosofia Sapiencial. “El primer signe de maduresa interior és la disposició a responsabilitzar-nos del significat últim de la nostra experiència i, per tant, del nostre patiment mental”.
Similar és el propòsit del Dr. Enrique Rojas que, amb el seu llibre, Comprende tus emociones (Ed. Espasa), ens acompanya a la detecció dels diferents estats emocionals que experimentem i com neutralitzar els que ens fan patir per trobar l’equilibri en les nostres vides.
Les emocions no només les descobrim sentint i escoltant què ens diu el nostre interior, el nostre cos les expressa exteriorment. Per aprendre a llegir-ho bé, la terapeuta corporal Vanessa Guerra ha escrit El lenguaje corporal de las emociones(RBA). Llicenciada en Art Dramàtic per l’ESAD de Màlaga i experta en Comunicació no Verbal, aquesta instructora certificada de Mindfulness, i instructora de ioga i pilates, afirma que “no hi ha experiència emocional sense experiència corporal”. Diu que “el llenguatge del cos expressa el que sentim i també ens transmet el que senten els altres. Per això la imatge d’un bebè somrient pot provocar-nos un gran somriure, i una mirada trista d’algú amb qui ens travessem pel carrer pot despertar-nos un sentiment de melancolia o de tendresa”. En el seu llibre vol ajudar a ser més conscient de les emocions gràcies als senyals corporals que podem identificar, com les postures, les expressions facials, els patrons respiratoris i els gestos. També, com determinats exercicis poden ajudar-nos a gestionar les emocions, amb el cos com a eina i gran suport.
També hi ha aprenentatges que ens arriben en forma de fabula. És el cas de La bruja que perdió la magia(Kepler), on la seva autora, Sonia Rico, posa el focus en l’amor propi de cadascú. “Crec que el problema real del buit existencial que algunes persones poden sentir és posseir una autoestima pobra”, diu Rico, pensant en el risc de dependre de “likes” externs per a sentir-nos bé.
I, donat que la mort és part de la vida, i una hora o altra ens hi haurem de trobar, per què no fer una ullada al treball de Vicente Merlo. És doctor en filosofía i autor de llibres de ioga i meditació, i ara, amb l’obra Eres inmortal(ed. Siglantana), repassa algunes de les experiències properes a la mort que, contextualitzades des de la física quàntica, fan ben coherent l’afirmació de la psiquiatra nordamericana Elizabeth Kübler-Ross: “L’experiència de la mort és gairebé idèntica a la del naixement. És un naixement a una altra existència”.
Pautes sobre alimentació
Sobre nutrició, aliments que ens aporten més energia i els que ens enganyen fent-nos sentir tips al moment, però que no consoliden una bona alimentació, cada cop en parlen més llibres. Aquí, hem triat dos exemples, el de l’especialista en nutrició Andrea Sorinas que neix amb la intenció de guiar en un aprenentatge a menjar de forma saludable i mantenir la motivació a llarg termini. El títol parla per si sol: El libro que la industria alimentaria no quiere que leas (Libros Cúpula), tot un convit a aparcar els processats i aprendre a menjar sa.
Perquè, tal com explica la Núria Coll al seu llibre Soy como como(Grijalbo), els hàbits per millorar l’alimentació fan millorar la salut. L’autora no oblida el context d’una alimentació saludable i el pes que tenen per acompanyar-la cap a una vida saludable no consumir tòxics, les relacions humanes de qualitat, l’activitat física i dormir bé. Coll s’endinsa en determinants com l’estat de la nostra microbiota i l’insomni, per exemple, i la importància de la compra de proximitat.
Ordre i organització
Posar fil a l’agulla per a la consecució dels nostres projectes o propòsits, sovint és el que més costa. Pensant en això, Ara Llibres posa al nostre abast els consells de l’especialista en hàbits de llarga durada, James Clear. És l’autor del llibre Hàbits Atòmics, un entramat d’idees amb les quals ens anirem identificant perquè desgrana per què costa enfilar l’agulla, automatitzar accions que ens ajuden a sentir-nos millor i quins són els paranys que sempre acostumen a aparèixer en el camí, i boicotegen l’avançament i l’assoliment dels reptes. Dels petits ‘canvis són poderosos’ –que promovia el capità enciam–, Clear en fa un elogi provat, una filosofia de vida amb garantia de consecució.
Lectures infantils sobre salut
Sortir del laberinti Sucre són dos llibres editats per Inuk que acompanyen els més petits o joves en la descoberta de temes de salut.
Sucre és un passeig de colors per les il·lustracions de Marina Tena que van narrant la realitat d’una nena que conviu amb la malaltia de la diabetis i la dieta lluny dels sucres que això l’imposa. Les diferents etapes de la protagonista, amb relació a la cura del seu propi cos, són un reflex interessant per a conèixer i normalitzar aquesta malaltia. També per aprendre els inconvenients del sucre.
Sortir del laberints’adreça als joves que han patit, pateixen o potser patiran ansietat. Amb text de Marta Panizo i il·lustracions de Núria Tamarit, repassa els símptomes, els perquès, i com posar en pràctica hàbits i rutines per a combatre el malestar de l’ansietat que adults, joves i infants patim en algun moment o altre de les nostres vides.
Gràcies a llibres com aquests, que són només un petit tast d’allò que podem tenir al nostre abast, també a través del servei de les biblioteques, la vida pot ser molt més còmoda i transitable del que en certs moments pensem. I, en la cita d’Emily Dickinson amb la que Núria Coll acomiada la seva guia per a millorar l’alimentació i cuidar la salut, Soy como como, “per a viatjar lluny, no hi ha millor nau que un llibre”. Bon viatge!
La Sanitat a la Cruïlla post-COVID (Profit Editorial, 2023)
Tres anys després de publicar una obra sobre el finançament i la governança, el Cercle de Salut presenta “La Sanitat a la Cruïlla post-COVID“ (Profit Editorial. 2023), un llibre que, partint del model català, té com a objectiu donar a conèixer a fons els àmbits de millora en finançament, organització i gestió d’una Sanitat que, al món desenvolupat, es troba clarament en una cruïlla postpandèmia. El llibre és un treball conjunt de tres experts; Vicente Ortún cofundador del CRES i catedràtic d’Economia i Empresa de la UPF; Ricard Meneu, metge, doctor en economia i vicepresident de la Fundación Instituto de Investigación en Servicios de Salud de València, i Rosa Urbanos, catedràtica d’Economia Aplicada a la Universidad Complutense de Madrid.
Els autors del llibre expliquen que en els últims anys s’han “aguditzat alguns problemes clàssics” del nostre sistema de salut, “estructurals i que venen de lluny”. Alguns son, entre d’altres, “l’excessiu centrisme hospitalari, una atenció primària anquilosada i necessitada (entre altres coses) de més capacitat de resolució, i una salut pública pràcticament ignorada”, cosa que manté marginat l’abordatge poblacional dels problemes de salut i tendeix a aprofundir en la hipermedicalització. Ambdós autors han coincidit en que “passada la pandèmia som a una cruïlla on ens trobem amb un bon Sistema Nacional de Salut que cada cop té un pitjor pronòstic”.
Desmorir: una reflexión sobre la enfermedad en un mundo capitalista (Sexto Piso, 2021)
La poeta estatunidenca Anne Boyer va ser diagnosticada amb 41 anys d’un càncer de mama triple negatiu de pronòstic greu que requeria un tractament molt agressiu. «Va ser una experiència d’enfrontar-me a la mort, però a més vaig haver d’aprendre de l’estructura política, econòmica i social que general la malaltia en el món contemporani», explicava en una entrevista a La Sexta l’autora del llibre.
A partir de l’autonarració de la seva experiència, Boyer planteja com l’individual pot ser universal, i és que la seva malaltia la va portar a recapacitar sobre la mortalitat i les polítiques de gènere relacionades amb la salut. Després del seu tractament en el sistema sanitari estatunidenc, Boyer reflexiona sobre la malaltia i la salut en la nostra societat, abordant temes com l’experiència corporal i mental del dolor, la proliferació de xerraires i oportunistes, l’abús de les farmacèutiques, el cinisme polític en el debat de sanitat pública versus privada, i, en definitiva, la hipocresia que embolica la indústria de la salut en el nostre món. Aquest llibre va guanyar el premi Pulitzer de No-Ficció l’any 2020.
Malestamos (Capitán Swing, 2022)
Marta Carmona és psiquiatra a un centre de salut mental. Té un màster en estudis feministes, és membre del col·lectiu Silesia, que combat les desigualtats socials en salut, i forma part de la junta directiva de l’Associació Espanyola de Neuropsiquiatria (AEN) i de l’Associació Madrilenya de Salut Mental (AMSM). Ha escrit el llibre ‘Malestamos’, juntament amb el metge de família Javier Padilla, en el qual posen de relleu que hi ha un patiment quotidià motivat per factors estructurals al qual no es pot respondre de forma individual. ‘Malestamos’ analitza “una societat que parla de salut mental però que, en realitat, està parlant d’un conjunt de conceptes entremesclats: desesperança, cansament, falta d’expectatives, estrès, preocupació i dificultat per saber quan s’acabarà aquest sentiment”.
L’autora del llibre, en entrevista per a Catalunya Plural, explica que “al llibre hem intentat parlar d’evitar els falsos dilemes: medicació sí o no. Moltes persones que prenen medicació saben que, en realitat, haurien de tenir altres respostes al seu abast, però si socialment no les construïm, a la pràctica acabes prenent el que tens al teu abast”. Reflexionen sobre ansietat, malestar col·lectiu, i salut mental, especialment la dels joves: “abans, la primera causa de mort juvenil eren els accidents de trànsit i, la segona, els suïcidis, però ara això s’ha invertit”, declara la psiquiatra.
Maternitat Invisible (Pol·len edicions, 2023)
Parlar del dol gestacional encara continua sent un tema que incomoda i neguiteja. Aportar obres que plantegin aquesta temàtica és necessari en una societat que, cada cop més, abraça els tabús i els temes silenciats.
El format de l’obra ajuda a integrar la realitat de les pèrdues gestacionals des d’una perspectiva lleugera i plena d’esperança. Elisenda Pascual i Martí, psicòloga perinatal, reflexa amb cada estrofa el procés intern que ha travessat en el camí de processar cada un dels dols, acompanyat amb il·lustracions d’Alba Falgarona, més coneguda com a «Wäwä«. Això ofereix un alè d’acompanyament a altres dones que han viscut, o ho estan fent, una pèrdua gestacional.
Està escrit en un format de poesia narrativa que, gràcies a l’ús de la metàfora, permet descriure allò que sovint no té paraules. El llibre va adreçat a tota persona que tingui la sensibilitat suficient per comprendre que la mort és inherent a la Vida: Maternitat Invisible pretén ser, en el profund, una oda a les mares que ningú veu, però que han gestat i, de vegades, parit abans d’hora els seus infants.
Psicoterapia queer (Bellaterra Edicions, 2023)
L’assaig d’Ismael Cerón, psicòleg sanitari i psicoterapeuta, arranca amb tota una declaració d’intencions: «aquest llibre neix del desig de trobar, en l’àmbit de la psicoteràpia, una manera d’acompanyar i intervenir professionalment des d’una perspectiva no cis heteropatriarcal». L’autor posa en valor una psicoteràpia que emfatitza una anàlisi psico-sociopolític, interseccional i queer per a prendre consciència dels diferents sistemes d’opressió (masclisme, LGTBIQ+fòbia, misogínia, racisme, classisme, grassofòbia i capacitisme) que configuren les nostres subjectivitats i identificacions.
La psicoteràpia queer no es limita a posar en pràctica sabers associats al món de la psicologia o la psicoanàlisi crítica, sinó que es nodreix de diferents àrees de coneixement com la filosofia, l’educació o la sociologia.
Jaume Funes (Calataiud, 1947) escriu i parla, i parla i escriu, i quan les neurones li diuen prou, aleshores pinta. I tot ho fa amb la mateixa intensitat. En el seu últim llibre, Quan la vida ens dol (Rosa dels Vents), exposa la seva manera d’entendre la salut mental, perquè ningú s’escapa del que anomena “els malestars”; la qüestió, sosté, és com s’aborden des d’una visió integradora i humanística. Funes es presenta sempre com a psicòleg, educador i periodista, encara que possiblement sigui moltes coses més, i els últims anys s’havia centrat en l’adolescència, de la qual s’ha convertit en el gran referent. De fet, ens diu, aquest llibre també “és un intent de sortir-ne”, però ens accepta que en aquesta entrevista no ho farà del tot.
Ara es parla molt de problemes de salut mental i no sé si el llibre neix de la idea d’aprofitar aquesta onada. Però el que no fa el llibre és parlar gaire de la pandèmia. Vostè no compra aquesta causa-efecte?
El llibre no està escrit per aprofitar l’onada, però sí que està escrit per culpa de l’onada, perquè em truquen molts periodistes i començava a estar cansat de respondre contínuament sobre si després de la pandèmia vírica havíem caigut en la pandèmia de salut mental. I llavors apareixia una cosa molt típica de la nostra societat, que afecta molt directament l’escola, que és que cada vegada que tenim una dificultat inventem un protocol, i automàticament que l’apliqui l’escola. Ara tenim el del suïcidi, i abans hem tingut el de l’assetjament, la diversitat de gènere, etc.
Entenc, doncs, que vostè no creu que la pandèmia ens hagi trastocat tant.
La pandèmia té un impacte en la infància i l’adolescència perquè, com passa sempre, les oblida. És a dir, l’escola tanca, cosa que es podia entendre les primeres setmanes, però després el 100% de les mesures de protecció de la covid obliden que hi ha ciutadans i ciutadanes que són infants i adolescents, i que tenen unes necessitats singulars, començant pel desenvolupament psicomotor, que implica caminar i anar al parc, i això no es pot fer en un pis de 50 metres quadrats en el que viuen 10 persones. I continuant per l’adolescent de 15 anys que està enamorat i no pot fer petons. O per l’infant que necessita veure com tu, profe, somrius quan ell entra a l’aula, mentre tots sabem que hi havia qui reclamava poc menys que donar classe vestit de bus.
Durant la pandèmia jo també tenia necessitats, però probablement les meves eren més prescindibles que les de la infància i l’adolescència, i hem de veure com ho anem compensant. Però ara el discurs és: anem a diagnosticar quants problemes tenen aquests infants i adolescents per culpa de la pandèmia. I això genera una gran pressió, sobretot al Departament d’Educació, perquè ara hem de diagnosticar a tots els xavals sobre si el desenvolupament neurològic és el que toca o si el fracàs escolar ha augmentat.
Han sortit informacions que apunten en aquest sentit.
Ho sé. L’altra part és que, en realitat, la pandèmia l’única cosa que fa és posar-nos davant d’un mirall en el qual apareixen totes les complexitats anteriors més o menys aguditzades. És a dir, clar que se suïcida algun jove més, però ja era la principal causa de mort per accident abans de la pandèmia. I abans no era un tema que preocupés, ja podíem dir missa. Ara ho estem aconseguint –Al·leluia!–, però continuem tenint el mateix paradigma: ¿què fem amb aquestes vides que han decidit que no té sentit continuar vivint? Doncs tornem al mateix. Ara l’escola tindrà un llistat de senyals d’hipotètic suïcidi per fer prevenció. Home! ¿A l’escola li has donat temps i eines i l’encàrrec de que es pari a escoltar què expliquen de la seva vida els adolescents? ¿Has tingut temps per mirar què diuen a les xarxes? ¿Has tingut temps per parlar de sentiments? Si tu tens temps no cal que vagis buscant senyals i símptomes d’un suposat problema de salut mental.
I això li hem de sumar una cosa més que obvia: el sistema d’atenció a la salut mental era abans insuficient i desastrós, especialment en la infància i l’adolescència. Ara tens més recursos, però en comptes de posar en crisi el sistema dupliques la xarxa per fer el mateix. Per això em passo el dia repetint que més psicòlegs i més psiquiatres, només amb una condició: que es passin la meitat del seu temps en el territori on estan els infants i adolescents. No necessitem un psicòleg més a l’escola, necessitem que el sistema que es preocupa de la salut mental passi la meitat del seu temps a l’escola. O al casal de joves.
Cada vegada que tenim una dificultat inventem un protocol perquè l’apliqui l’escola; dona-li temps per escoltar i no caldrà anar buscant símptomes d’un suposat problema de salut mental
A tots els instituts hi ha un psicopedagog.
I molts han acabat fent classe. Qualsevol figura que poses allà l’acabes pervertint, i això podria passar posant-hi un psicòleg. Ara bé, un psicòleg que participi de les discussions de l’equip educatiu, que bona part del temps vagi als patis, a la cantina, que tingui una consulta oberta al mateix institut, que permeti que els xavals li enviïn whatsapps, que puguin anar al CSMIJ… un psicòleg d’aquest estil sí. L’error és convertir-lo en un profe més i carregar-se l’oportunitat que els alumnes vegin que hi ha un altre tipus d’adult que escolta i que no és el que li pregunta si fa els deures o no.
Hi ha un moment del llibre que recorda que bona part dels problemes venen de les infàncies sense infància, però per altra banda detecto un punt d’escepticisme en relació a la neurociència.
La neurociència l’única cosa que intenta explicar és que som persones que tenim neurones en un sistema nerviós, i que sense això ni ens enamorem, ni comprenem, ni tenim problemes, i el que l’interessa són els circuits neuronals que expliquen els processos d’aprenentatge i de desenvolupament de la infància. Però la mateixa neurociència sensata, especialment l’amic David Bueno, et diu que sense didàctica és impossible que la neurociència expliqui res. Jo no hi veig la contradicció.
Posar un psicòleg a l’institut? Sí, si la major part del seu temps el passa al pati i a la cantina; l’error seria convertir-lo en un profe més, en un altre adult que pregunta si has fet els deures
Em referia al fet que la neurociència dona tanta importància als primers anys de vida. Vostè també sosté que la major part de trastorns dels joves i adults tenen aquest origen, oi?
Això és el que considera el psicoanàlisi, segons el qual tots els traumes de la infància reapareixen després. Jo crec que ben bé no és així, però sí que som persones amb memòria, i per tant quan apareix una crisi moltes vegades el que fa és bellugar unes aigües on hi ha fang en el fons. No crec que estiguem condemnats a reviure els traumes que hem tingut, no cal psicoanalitzar la població per anar als seus malestars, però sí que hi ha unes etapes de la vida, especialment els primers anys, en què es desenvolupen aspectes significatius de la construcció neurològica i de la persona, i que segons com apareixen forats. En estímuls de desenvolupament, en manca d’afectes o de seguretat. Aquests forats després són molt difícils de reparar, i poden estar al darrere de l’adolescent al qual li rellisca tot o no respecta res perquè s’ha passat molts anys pensant que ningú l’estima. L’esforç enorme que suposa arreglar això l’hauríem pogut evitar si haguéssim dedicat un temps significatiu a la infància.
Aquí hi entra l’escola, imagino.
El gran dret de la infància és a tenir infància durant els primers anys de vida, per tant, el dret a tenir educació infantil flexible, diversa, en la que cap infant sigui privat d’oportunitats, de possibilitats de relacions, de descobrir altres vides… Perquè si privem aquestes etapes després tenim vides joves o adultes en les quals ens passem el dia compensant injustícies produïdes quan no s’havien de produir.
Foto: VS
Considera un error que l’etapa 0-3 no sigui d’escolarització obligatòria?
Encara continuem atrapats amb la idea que cal escolaritzar la infància. No és tracta d’això, ni d’estar pendent de les estadístiques de quants infants de 0-3 van a l’escola.
Llavors?
Tots els infants, en primer lloc, tenen dret a alliberar-se de la família. A no ser un objecte de la llar. Però en segon lloc, a causa especialment de les desigualtats i la societat en què vivim, en la qual pares i mares sovint no poden proporcionar aquells estímuls i aquelles vivències, també hem de fer possible que els pares i mares tinguin temps per explicar contes a les seves criatures. Sigui com sigui, tot infant ha de descobrir altres mirades, altres criatures, ha de veure el món d’una altra manera… això és clau perquè la persona que vindrà després tingui un sostre bàsic de desenvolupament. Per tant, l’educació 0-3 ha de ser universal, obligatòria, flexible, diversa… però ha d’estar a l’abast de tothom, i a més és un dret de l’infant, no és un dret dels pares a escolaritzar-lo.
Tot infant ha de descobrir altres mirades, altres criatures, ha de veure el món d’una altra manera; no es tracta d’escolaritzar la infància, l’educació 0-3 ha de ser universal, obligatòria, flexible i diversa
Queda clar que no li agraden les categories ni les etiquetes, però en canvi la depressió, l’ansietat, els trastorns de conducta alimentària… tot això no són invencions, oi? Però llegint-lo sembla que tot això ho relativitzi.
No ho relativitzo, sinó que intento col·locar-ho en el seu lloc. Hem adoptat un sistema de classificació amb el qual ens podem entendre tots els professionals de la salut mental quan parlem, però aquest sistema, contràriament al que passa amb altres sistemes de diagnòstics, no es basa en indicadors biològics, sinó en descripcions estadístiques. Per tant, els diagnòstics estan bé per entendre’ns, sempre que acceptem que són descripcions. Si parlem de depressió simplement ens estem referint al fet que aquesta persona té una sèrie de variables estadístiques compartides. Però no ens indica res sobre la causa o sobre si necessita un tractament o un altre.
Jo sempre dic que tot adolescent al qual li apliques el sistema de classificació de la salut mental està per tancar-lo. Perquè la immensa majoria de les conductes convertides en símptomes es transformen en una malaltia. De fet, els que fan aquesta classificació, conforme van fent edicions noves et diuen: “Cada dia més part de la vida està dins del catàleg”. Per tant, no és que jo ho relativitzi, sinó que faig una demanda de no oblidar la complexitat.
Que es tracta d’un tema complex crec que no hi ha dubte.
Jo insisteixo que hi ha una línia contínua, i aquí col·loquem a la persona deprimida perquè se li ha mort un familiar, al xaval que passa de tot, a la noia que tots els seus malestars els aboca al cos, a la persona que el dilluns es menja el món i el dimarts està enfonsada… Amb tantes conductes humanes col·locades aquí dintre forçosament el que no podem oblidar és la complexitat. Per exemple, quan el profe diu: ¿A aquest què li passa? Tu no li pots dir: és que dilluns a casa seva no hi ha ningú, dimarts s’ha de cuidar de la seva germana, dimecres no ve a classe perquè ha d’anar a comprar… això és una descripció de la seva vida.
I per què no li pots dir això al professor? Perquè no té temps de conèixer totes les vides de tots els seus alumnes?
Això és el que he intentat tota la meva vida. Jo planyo als col·legues psicopedagogs que han de fer dictàmens que estan associats a ajudes públiques. Jo he de poder descriure de la manera més rica possible quina part de la vida d’aquest xaval afecta a la seva relació amb l’escola i l’aprenentatge. Però si te’n vas al sistema de salut mental, al CSMIJ, i obres l’expedient, allà no et permet posar tot això. A la segona visita com a màxim has de posar un diagnòstic. Perquè si no poses un diagnòstic de la llista no paguen. Tu no pots posar “adolescent que avui està enamorat i no correspost”, has de posar “trastorn negativista desafiant”. Per això, si vas a les estadístiques de salut mental el 60% son trastorns límits de la personalitat, perquè és el calaix de sastre. En resum, un diagnòstic serveix si el tractament que has d’aplicar és diferenciat. Si hi ha una infecció has d’aplicar un antibiòtic. Però darrere de molts diagnòstics relacionats amb la salut mental hi ha un gran cientifisme i biologicisme, i sobretot hi ha el gran negoci de la indústria farmacèutica.
En salut mental els diagnòstics estan bé per entendre’ns, sempre que acceptem que són descripcions i que no ens indiquen res sobre la causa o sobre si es necessita un tractament o un altre
D’això també li volia preguntar. Vostè carrega fort contra la indústria farmacèutica.
Ja m’ho diuen, però és que és així. Si hem acceptat que el que som depèn d’un sistema nerviós, i que dins d’aquest sistema hi ha mecanismes de transmissió neuronals, que són químics, i hem acceptat que els podem modificar, amb la paraula i amb les substàncies, i que canviant la química del cervell canviem la conducta de les persones, també hem d’acceptar un principi, que és que les persones tenen dret a trobar-se. Però no podem anomenar a una cosa medicament i a l’altra droga. Tenim drogues de mercat, drogues de farmàcia i drogues il·legals. Però totes són drogues: substàncies que, modificant la química cerebral, canvien la conducta.
En anglès, drugs també vol dir medicaments.
Hi ha diverses generacions que han crescut creient que per qualsevol dolor de la vida tenim un fàrmac que el pot remediar. I això neix del moment que les farmacèutiques descobreixen el mercat de l’angoixa, quan es crea el valium i apareix tota la història de l’epidèmia dels opioides als EUA. El llibre El Imperio del Dolor explica molt bé com es construeix una necessitat a partir dels interessos brutals d’una industria que ho pot acabar comprant tot. De fet, ja fa molts anys que la droga que més es consumeix a Espanya són els psicofàrmacs, totes les altres han baixat, però els psicofàrmacs estan en projecció ascendent continua, perquè en realitat la població més drogada són els adults. I, seguint la lògica del mercat, els fabricants de benzodiazepines cada any s’inventen alguna cosa nova per anar venent.
Jo crec que podem fins i tot assumir que en determinats moments de crisi en què les teves habilitats no poden controlar el que et passa ens podem ajudar d’un psicofàrmac, igual com podem assumir que hi ha persones a les quals fumar un porro en companyia els relaxa, però han d’aparèixer dues coses que normalment no apareixen: que el psiquiatra que et prescrigui les pastilles et deixi el poder a tu per decidir, i que t’expliqui què t’està receptant i els seus efectes. Si no, acabem amb vides condicionades per interessos de mercat o per poders professionals, i apareix aquest cicle de dependència, psíquica més que física, per la qual cada vegada que la vida em fa mal necessito una substància per seguir.
Tot això està molt bé, però què passa amb els casos urgents? Li poso l’exemple d’uns amics: tenen un fill adoptat de vint-i-pocs anys al qual de vegades li agafen brots violents incontrolables i arrasa amb tot. Ho han intentat tot, i com que ell s’anava fent gran i fort al mateix temps que els seus pares anaven en la direcció oposada, al final no els ha quedat més remei que ficar-lo en una residència. I els ha costat trobar-la.
I suposo que estarà hipermedicat. En el sistema de salut mental aquests casos són quotidians. Treballem-ho. El que no es pot fer en aquest cas, com de vegades passa, és de seguida posar una etiqueta que digui “síndrome d’alcoholisme fetal”. I? potser va ser per l’alcohol de la mare biològica o potser per l’abandonament, és que l’origen ens és igual. La qüestió és com dimonis arreglem una estructura neurològica que ha estat danyada. I hi ha un element clau, d’alguna manera aquest xaval ha de percebre que no torna a ser abandonat ni maltractat. La combinació d’aquestes coses és una combinació de possibilitats. Al final, amb molts xavals que la fan grossa contínuament –no cal que siguin adoptats–, arriba un moment que s’ha de trobar el pal·liatiu més útil perquè ell i tu patiu menys. I possiblement et dius que la solució no és la medicació però fins que no es controli mínimament no queda més remei que usar una medicació.
Foto: VS
Al llibre també es refereix a la destrucció de vincles, que atribueix al sistema econòmic i com condiciona el nostre sistema de vida, ja que pares i fills troben cada vegada menys temps per fer coses junts.
Una societat que canvia tan acceleradament a vegades s’ha de plantejar –no sé com ni quan–, si la vida que portem és, no una bona vida, sinó una vida bona. Aquesta és una societat híper individualista, començant pel drama de l’escola, que molta gent valora per les notes que li porta el seu fill, i no pel fet que aquell infant va a relacionar-se i conviure amb altres infants i per aprendre junts i trobar mestres que els ajudaran a fer-ho. És tal l’egoisme de la societat que si parles de salut mental comunitària sembla que estiguis parlant en xinès, o si parles d’escola oberta no segregadora, de què estàs parlant? Perquè la resta de forces van en la direcció contrària, s’entén que el problema és individual i la solució també. Per això en algun moment del llibre recupero la idea que en alguns països com Japó han creat el Ministeri de la Soledat i em pregunto per què no fem un Ministeri de la Comunitat.
I de què s’encarregaria?
Doncs, entre altres coses, que quan l’escola vulgui fer comunitat tingui fórmules que li permetin fer-ho. I el mateix pel professional de la salut mental que vol sortir de la consulta i fer un grup al casal d’avis. El model actual és que jo vaig, demano hora, em donen una cita… aquest model per a la salut mental no funciona, com no funciona tampoc per a l’educació.
A banda d’això, aquesta és una societat que deshumanitza tant que no pots pretendre que després la gent estigui humanitzada. Estem donant pastilles per calmar l’angoixa a persones que prèviament explotem! Aquestes persones, òbviament, no dormen, però és que de vegades no tenen llit. Imagina’t la persona que cobra 800 euros, treballa de sol a sol, i a més ha de cuidar un iaio amb alzheimer, al final aquests caps exploten. Hi ha un llindar de patiment a partir del qual qualsevol persona esclata.
Sobre allò de la salut mental comunitària… és que efectivament em sona a xinès i potser a algun lector també li passi. Què vol dir?
Què pretén l’aprenentatge i servei? Que el xaval vegi que allò que aprèn no ho fa sol, i que és útil per altres persones. Quan parlem d’aprenentatge en grup en realitat estem dient que no és que jo sàpiga molt i he d’ajudar a algú que treballa poc, sinó que segurament aquest té uns sabers que tu no tens, tu tens altres sabers, treballeu junts i aneu fent. Això és fer comunitat.
En termes de salut mental, el que fem amb la persona que viu amb un profund malestar és dir-li contínuament: tu estàs malalt. Però, clar, se l’ha d’ajudar a descobrir el context, perquè sovint el que ens afecta és una qüestió social i per tant la lluita que hem de lliurar és que nosaltres com a col·lectiu tinguem els recursos per gestionar la nostra vida. Si una persona està patint per estar sola necessita algú que escolti la seva vida, però també necessita descobrir altres vides, tenir relacions. No parlo d’una teràpia de grup, sinó de descobrir relacions en la comunitat. I quan en salut mental diem que de vegades ens falta un mínim de raons per viure, també necessitem que algunes d’aquestes siguin raons col·lectives. Per això jo insisteixo que de vegades la millor teràpia és el compromís social, donar sentit a la teva vida en la mesura que dones sentit a altres vides.
Tota persona necessita descobrir altres vides, algunes de les raons que tenim per viure han de ser raons col·lectives i per això insisteixo que de vegades la millor teràpia és el compromís social
Però els problemes de salut mental van a més o no? Si es remunta als teus inicis com a professional, què diria?
Les comparacions en el temps són una mica odioses. Si jo l’any 74, quan treballava al carrer o a l’escola d’FP, aquell 30-40% d’adolescents que eren clarament dissocials, és a dir, que no encaixaven, els hi hagués posat una etiqueta, l’estadística hauria estat brutal. Hauríem pogut dir que un de cada tres joves estava perdut en una societat en la qual les regles educatives del món rural havien esclatat en un mon urbà, en una ciutat com Cornellà que passava de 60.000 a 100.000 habitants en 10 anys. Podem fer les comparacions numèriques que vulguem. La realitat és que cada època té els seus malestars i les seves dificultats, i objectivament avui dia tenim un volum important de dificultats afectives, emotives, vitals, de convivència i de relació, que exploten en els adolescents, sobre els quals l’única cosa que queda clar és que no els hem prestat gaire atenció i hem de buscar alguna forma de fer-ho. Perquè, més enllà de les estadístiques, sí que hi ha un grup especialment important de persones que malviuen en si mateixes, que no troben estructures amb les quals ser escoltades i rebre respostes a aquests patiments. Per exemple, jo sempre he estat en contra d’acceptar que augmenten els trastorns d’alimentació. En tot cas, augmenta el nombre de noies que només tenen el seu cos per expressar el seu malestar. I, a més, elles ho diuen: l’única manera que tinc de dir el que m’està passant és fer-me mal.
En el llibre es refereix a una mena de “narcisisme modern” per explicar algun d’aquests mals, i aquest sí que seria un fenomen actual, que neix de la sobreexposició a les xarxes socials.
Sempre hem estat persones que necessitem l’aprovació de l’altre. No som només el que diem que som, sinó el que un altre diu que som. I quan hem ajudat en el tema de l’autoestima, o de la construcció de la identitat, o en el tema de situar-se en el món, sempre hem hagut de gestionar el què soc i què no soc jo, i què diu l’altre que soc. Un univers de referències que en el cas de l’adolescent és especialment impactant, perquè necessites ser i sentir allò que els altres, que son com tu, senten que ets. Quan arriba el món digital-virtual el que segurament es disloca és la proporció. Si abans per ser jo necessitava un 30% d’acceptació de l’altre, potser en aquest moment és el 70 o el 80%. La dependència en la identitat del que diu un altre s’ha tornat exponencial. A què condueix això? Al fet que quan ajudes a un adolescent, igual que abans intentaves ajudar-lo a relativitzar l’impacte dels altres, ara encara has d’ajudar més. Jo als pares i mares sempre els dic el mateix: recorda quan tenies 15 anys, ¿quantes vegades anaves de l’armari al mirall abans de sortir al carrer? Doncs els miralls d’ara parlen. Tu et fas un selfie i quan tinguis cinc likes ja pots sortir al carrer. Tens un mirall que t’està contínuament interactuant, la clau és saber mirar al mirall.
“A l’hospital tens moltes estones d’oci, i escriure m’ajudava a posar en ordre els meus sentiments, m’ho passava molt bé, i vaig tenir el somni que estava fent un llibre i ara estic al·lucinat perquè sé que és molt difícil publicar un llibre”. Això ens explica Dídac Bautista, autor de La vida fantàstica. Lliçons de vida d’un nen amb somnis, publicat per Planeta en català (Estrella Polar) i castellà (Destino), i que es presenta el 29 de gener al recinte modernista l’Hospital de Sant Pau. “He tingut una vida bonica, malgrat que l’he passada entre medicines i hospitals –segueix el Dídac–, i m’agradaria ajudar a molts nens i nenes malalts com jo a què puguin tenir una altra visió de la vida”.
Al Dídac li van diagnosticar leucèmia amb 3 anys. Va haver de deixar l’escola a P3 i es podria dir que encara no hi ha tornat amb normalitat. Durant els nou anys d’infantil i primària, el Dídac ha passat per dos trasplantaments de medul·la òssia i un tractament experimental per derrotar el càncer, a banda de llargues temporades de quimio i radioteràpia. Superats els primers mesos de l’últim trasplantament, el novembre de 2017, però amb les defenses encara molt baixes, tot el 6è el va fer amb atenció domiciliària. Ara fa 1r d’ESO i dues hores al dia ja les fa a l’institut, amb la resta de companys.
La gènesi del llibre són els dos mesos que va passar en una cambra d’aïllament de Sant Joan de Déu durant el segon trasplantament. “Ell no ho va viure com una cosa negativa, però sí que era dur haver d’estar separat dels seus germans grans; jo el vaig encoratjar a què escrivís com se sentia, però mai hauria pensat que acabaria en un llibre”, explica Mireia Torguet, la mare del Dídac, al qual descriu com “un nen molt feliç i molt conscient de tot”. “El que vam intentar no només va ser guanyar a la malaltia en l’àmbit mèdic, sinó també en l’emocional”, afegeix.
Durant aquells dos mesos el Dídac va escriure tot el que li passava pel cap: records, sentiments, idees, anècdotes del dia… I quan va deixar l’hospital va seguir. Algun d’aquests materials van arribar al grup Planeta, des d’on van demanar a la família que els enviés la resta. El llibre agafa només els escrits més reflexius del Dídac, que estan il·lustrats per Carme Solé Vendrell. Solitud, tristesa, ràbia, enuig, dolor, impaciència, felicitat, il·lusió, esperança… Cada capítol ve precedit d’una d’aquestes paraules. Això, per exemple, escriu Dídac en el primer capítol, titulat “Sentiments”.
«Si penses que estar ingressat llargues temporades en un hospital pot arribar a ser molt avorrit, t’equivoques. Hauries d’haver estat amb mi aquests vuit anys, hauries descobert com d’emocionant pot ser viure en un hospital. Hauries descobert quants nens i nenes viuen en aquests centres, i que no tots van a l’escola com tu i els teus companys. Hauries descobert un món que ni jo ni la meva família pensàvem que existia, i que, per sort o per desgràcia, hem conegut. Jo no me’n penedeixo, perquè, deixant de banda la malaltia, he crescut en un món que m’ha enriquit d’una manera immensa».
Una feina per mestres experimentats
“M’agradaria que aquest llibre el llegissin molts mestres, perquè puguin educar a les escoles de la forma com m’han educat el Julián i la Carme”, comenta el Dídac. Julián Artacho és el mestre domiciliari que el Dídac va tenir quan feia 6è. Carme Barba és la mestra que va tenir amb anterioritat, mentre era a l’aula hospitalària de l’Hospital Sant Joan de Déu. Tots dos són docents amb molts anys d’experiència, que en el seu dia van decidir dedicar-se a l’educació d’infants malalts. I tots dos han participat de les consultes per determinar quin seria el millor itinerari pel Dídac per reincorporar-se al sistema educatiu.
“Passem dues hores diàries durant quatre dies a la setmana amb els nostres alumnes, cara a cara, quin altre mestre fa això? Aquí es viuen situacions dures, perquè per un mestre és dur veure morir un infant amb el qual has establert una relació tan estreta; ells són els alumnes més vulnerables del sistema, i per això aquesta feina l’haurien de fer mestres molt preparats”, considera Artacho. Fins fa només tres anys, al Consorci de Barcelona l’atenció domiciliària la feien els últims en arribar a la bossa d’interins. Ara s’ha millorat una mica. Hi ha un equip estable de 9 docents… però la resta que fan falta per atendre al centenar llarg d’infants que requereixen aquest servei segueixen sortint de la bossa d’interins.
Els mestres domiciliaris i els hospitalaris treballen coordinats. “La nostra principal funció és l’acompanyament a uns nois i noies que estan en una situació molt complicada, intentem normalitzar en la mesura del possible aquest moment que estan passant, entendre quines són les seves necessitats i les seves pors, i fer de vincle amb el seu centre”, resumeix Artacho. Per aquest mestre, que ha dedicat part de la seva trajectòria professional a la cooperació internacional (va ser coordinador de l’Agència Catalana de Cooperació), cada cas és especial, i el del Dídac també. “Ell i la seva mare són persones excepcionals, però tenim molts altres nanos amb unes ganes tremendes de tornar a l’escola, la nostra missió és recorda’ls-hi que hi ha un món allà que els està esperant”.
Retorn a la ‘normalitat’
En el cas del Dídac, la seva lenta reinserció en la vida acadèmica està causada per motius de salut, perquè encara es cansa molt (va començar el curs amb cadira de rodes i mascareta, ara només necessita crosses), però també pedagògics. Calia trobar un centre on la forma de treballar fos similar a com ell havia treballat amb el mestre domiciliari i hospitalari. Sobretot, un centre petit on començar de zero amb companys nous. “Actualment, l’educació es preocupa molt pels resultats, i el que tots aquests nens malalts han viscut no es pot mesurar de la mateixa manera”, comenta Mireia Torguet, la mare del Dídac, que també és mestra.
Carme Barba hi coincideix: “El retorn a l’escola és un dels grans problemes que tenim, per una banda, perquè ells han estat els reietons de la casa durant mesos o anys, tothom ha estat pendents d’ells, i de sobte són un més en un grup de 25, per l’altra molts tenen por del rebuig quan tornin, especialment a determinades edats. Però el principal problema és la poca flexibilitat del sistema davant d’aquests casos”. Barba va ser la mestra del Dídac quan era a la cambra d’aïllament. Una cambra en la qual tot aquell qui entra s’ha de dutxar abans. “Va ser un trimestre molt intens, ell és un nen molt especial que posa moltes ganes i il·lusió a tot el que fa”, recorda.
“El Dídac és un nen molt feliç i molt conscient de tot” | Foto cedida per la família
L’Institut on va el Dídac (La Sagrera Sant Andreu, en mòduls prefabricats a l’exterior del recinte de Fabra i Coats) és nou d’aquest curs, i això és un avantatge perquè la seva població la formen només les tres línies (distribuïdes en quatre grups) de 1r d’ESO. Alumnes de la mateixa edat del Dídac. Els primers dies es van preparar a consciència. El Julián hi va anar uns dies, “perquè no sentís que s’havia quedat sense el seu referent”, explica. Una infermera de Sant Joan de Déu també hi va estar per explicar als alumnes què volia dir passar per una leucèmia. I el mateix Dídac els va voler explicar per què anava amb crosses, o perquè pel carrer havia d’anar amb mascareta, o perquè els diversos tractaments amb cortisona han deixat la seva pell amb moltes marques d’estries.
“El primer dia que vam sortir em va dir, ‘mama, gràcies per haver trobat un institut com aquest’”, recorda Mireia Torguet. “Han posat totes les facilitats, treballen per projectes des de l’acompanyament emocional, potencien la creativitat i l’expressió, i tots els professors han entès que el Dídac no està acostumat al ritme de l’aula, que necessita més temps i tranquil·litat per respondre, i que no sempre pot assistir al centre per problemes de salut”, afegeix.
I el Dídac, efectivament, és un noi molt conscient de tot. I com va per l’institut?, li preguntem. “Em va molt bé, és un nou món que estic descobrint, i estic veient que hi ha petits problemes que s’han de resoldre”. A què et refereixes? “Necessito més temps per fer les coses, però això és pel temps que he passat a l’hospital, res més”. I segueixes escrivint? “Sí, i vull fer un segon llibre, que serà una novel·la, explicant la meva vida”.
L’import dels drets d’autor de la venda de La vida fantàstica. Lliçons de vida d’un nen amb somnis es destinen a l’Hospital de Sant Joan de Deu i a la Fundació d’oncologia infantil Enriqueta Villavecchia.
Vuit mesos amb la Capella de la Misericòrdia ocupada per la Plataforma veïnal i de treballadores en defensa d’un nou CAP Raval Nord. Vuit mesos fins que finalment se’ls hi ha reconegut que aquest és i serà l’espai idoni pel nou CAP. I tot aquests mesos també fa que els seus membres han seguit treballant, com fan des del CAP actual, per dignificar la vida al barri. La xarxa i la comunitat han estat la prioritat durant aquests mesos de lluita. Al mateix temps, la comunitat també s’ha bolcat amb la lluita del CAP i s’han teixit aliances més enllà de l’assistència sanitària. Perquè com sempre han defensat: una atenció primària forta s’aconsegueix fent barri, fent i sent salut comunitària.
Així, més enllà de reclamar un espai digne per poder treballar i atendre els veïns i veïnes del barri, el CAP Raval s’organitza en altres lluites i s’ofereix per donar veu. Per exemple, aquest diumenge passat, arran de la convocatòria de manifestació per part de la plataforma Aturem la Llei Aragonès, el CAP Raval Nord Digne va quedar mitja hora abans del seu inici per anar cap el punt de sortida. «Us convidem a assistir a la manifestació contra la Llei Aragonès, que pretén perpetuar la privatització dels serveis bàsics», tuitejaven.
Diumenge es movien pels serveis públics i avui dijous es queden a casa per la cura dels professionals de l’Atenció Primària. Ho fan acollint la presentació del llibre «Cuando ya no puedes más. Viaje interior de un médico» del metge de família Enrique Gavilán. L’acte serà moderat per Esperanza Martín també metgessa de família i comunitària que ha posat veu a moltes de les mobilitzacions de l’Atenció Primària.
Com ella mateixa ens explica, l’acte s’iniciarà amb una intervenció de la Plataforma en defensa de la Capella de la Misericòrdia com espai per acollir el nou CAP Raval Nord. «Justificaran la localització però també ens faran entendre la relació que aquest espai té amb la defensa del sistema públic de salut i l’Atenció Primària», diu Martín. Després, ella s’encarregarà d’introduir el llibre i també a Enrique Gavilán: «cal saber qui és ell com a referent dins la medicina de família però també les tres línies que té el llibre».
Esperanza Martín troba important fer entendre que ni l’acte ni el llibre estan dirigits exclusivament a professionals: «als professionals els hi pot interessar l’aspecte laboral que ell narra i viu però en el llibre també parla de la seva vessant com a pacient. Aquest llibre pot ser de gran utilitat per la ciutadania i perquè els pacients entenguin què passa a l’Atenció Primària. Pels professionals també és important veure les paradoxes que es troba un quan es converteix en pacient i de sobte es troba prenent pastilles o anant a teràpia quan mai s’ho havia plantejat».
De la frustració a la crisis fins a fer teràpia i deixar la professió: una història a l’Atenció Primària
A la contraportada del llibre, l’editorial Anaconda Editions explica que «Cuando ya no puedes más és el relat de la crisi personal viscuda per un metge de poble». I és que el doctor Gavilán, metge de primària i de poble, va començar a exercir la medicina a petits pobles del nord de Cáceres. En un moment donat es va veure superat per la situació de la medicina, l’atenció primària i va caure en una depressió. El què ell descrivia com vocació i entusiasme inicials, rebutjar les pressions de les farmacèutiques, posar els pacients per davant de tot va xocar amb un sistema que amb retallades, privatitzacions, caos organitzatiu i que deshumanitza la sanitat, acaba derrotant l’individu.
«Enrique Gavilán va tenir primer la força necessària per demanar ajuda i superar el seu enfonsament, i després ha tingut la valentia d’explicar aquesta dolorosa experiència», tanca la contraportada. I és que el llibre, com ens explica Gavilán per telèfon dies abans de la seva visita a Barcelona, va nèixer fa 4 anys amb un motiu únicament terapèutic. El va escriure al mateix temps que passava per una crisi personal «que estava durant massa» i va ser aleshores quan va decidir asseure’s i posar ordre a tot el que li estaba passant, els seus fracassos i els encerts. No tenia cap intenció de publicar-ho.
Per què ho va fer doncs? L’auge de mobilitzacions arreu de l’estat espanyol que aquí a Catalunya es van materialitzar sobretot amb la setmana de vaga del sector sanitari de finals de novembre, just ara fa un any, va ser un dels motius? «En veure que hi havia molta gent indignada per la situació, que no era l’únic que es sentia així… Em vaig veure reflectit a les imatges de les notícies, en aquella situació d’indignació i ràbia. Va ser aleshores quan vaig decidir publicar la història perquè no era només meva», ens declara el doctor Gavilán.
A «Cuando ya no puedes más» el doctor Gavilán diu «Gran part de la culpa de la pèrdua d’identitat de molts professionals d’atenció primària està relacionada amb el rol social que actualment se li atribueix al metge de capçalera: el metge dels papers. Volants, receptes, informes, justificants i certificats s’amunteguen a la taula de les consultes de qualsevol centre de salut. La gent té dret a demanar, i demana. El metge té el deure de donar, i dóna. I com més dóna, obligat per la petició dels altres sense poder atendre el seu criteri professional, més autòmat se sent i menys persona».
I aquesta situació que descriu en el seu llibre encara no ha canviat malgrat totes les millors que es diuen estar adquirint. El doctor Gavilán actualment gaudeix del què fa. Va deixar la seva feina per ser «insofrible la situació». A més «la relació amb els pacients s’havia ressentit» i va considerar que «era el moment de deixar-ho». El va ajudar molt haver estat en teràpia i haver escrit el llibre. Així i tot, és conscient de la situació. Assegura que l’Atenció Primària no ha millorat i que segueixen havent-hi «moviments respecte a les últimes vagues al sector reflectint aquesta situació de descontentament i abandonament».
I és que el doctor Gavilán assegura que «el terreny està preparat, ja que la sequera en Atenció Primària és tan gran que qualsevol gest serveix, qualsevol espurna es propaga». Així i tot, també fa una lectura derrotista. Explica que a Extremadura, a prop de Placencia, van haver-hi mobilitzacions i fins a un parell de reunions amb el servei extremeny de salut: «es van concretar algunes mesures però van arribar les eleccions d’abril i tot això s’ha oblidat… Si hi va haver promeses de canvi però aquí no s’ha mogut res». Per Gavilán, aquests moviments el què fan és desmobilitzar moltíssima gent.
Justament per la gent que no es desmobilitza està feliç de presentar aquest llibre a la Capella de la Misericòrdia. EnriqueGavilán coneix a EsperanzaMartín des que eren residents i després van seguir sent «companys de lluita». «Quan li vaig comentar la possibilitat de presentar el llibre a Barcelona i li vaig dir de què tractava es va prestar a organitzar-ho. Que escollís al CAP Raval Nord em va semblar molt bé perquè no deixa de ser un símbol molt important d’una lluita no només d’un col·lectiu sinó d’un barri sencer». I és que per al doctor Gavilán, «l’Atenció Primària no és res si no és per la comunitat on està inserida».
Els metges escriuen molt, i no només receptes i literatura científica. També assajos, divulgació i ficció. Entre les figures emergents, una de les més notables és l’oncòleg hindú-americà Siddhartha Mukherjee, que va guanyar el 2011 el Pulitzer de no ficció per L’Emperador de tots els mals. Una biografia del càncer. Destaquen també el cirurgià nord-americà Atul Gawande, autor de Ser mortal, un lúcid assaig sobre les mancances de la medicina al final de la vida, i el neurocirurgià britànic Henry Marsh, autor del brillant Primer de tot no facis mal, per citar només alguns dels més reeixits dels últims anys. Però la veritat és que són legió els metges escriptors que, amb la seva prosa clara i sensible, estan conquerint a milions de lectors interessats pel món de la medicina.
Un exemple de l’amplitud de mires dels metges escriptors és el contrast entre When Breath Becomes Air, el llibre pòstum del neurocirurgià Paul Kalanithi, que recull les seves reflexions després de ser-li diagnosticat un càncer de pulmó, i El gen.Una història personal, el magistral relat de Mukherjee sobre el descobriment del gen i les seves implicacions sobre la condició humana. Tots dos són excel·lents narradors, però mentre Kalanithi escriu una mena d’autobiografia amb les seves vivències com a pacient terminal i el valor de la vida, Mukherjee s’interessa pel que crida l’estructura del coneixement (com ho vam adquirir i com ho fem servir fins i tot per enganyar-nos). Encara que diferents, tots dos llibres són representatius de la peculiar forma de veure el món dels clínics.
Per què dimonis escriuen tant els metges? El metge i traductor Fernando Navarro ofereix una resposta desdoblada en el seu article Metges escriptors i escriptors mèdics. D’una banda, argumenta que l’interès de la medicina per tot el que és humà és una de les raons de què tants joves amb ànima d’escriptor i afanys enciclopedistes es decideixen a estudiar medicina; i, de l’altra, sosté que el contacte quotidià amb la malaltia és el que mou a tants metges a escriure. No en va la literatura i la medicina giren molt sovint al voltant dels mateixos temes: el dolor, la mort, el patiment, la incomprensió i altres experiències centrals de l’existència. Per això, per a molts metges, les dues activitats no són incompatibles sinó complementàries, una mena de vasos comunicants que permeten equilibrar la necessitat d’implicar-i la de distanciar-se del sofriment, de comprendre alhora de forma analítica i narrativa. Si la gent necessita llegir i escriure per a conèixer-se millor i conèixer millor els altres, podríem dir que els metges, a més, necessiten llegir i escriure per a ser millors metges.
Per exemple, si vivim amb la ment molt dispersa, un bon antídot contra l’atenció que salta fàcilment com una puça d’estímul en estímul és Focalitza’t (Ara Llibres). És la proposta d’ajuda del professor de ciència computacional de la Universitat de Georgetown Cal Newport, un mètode per a concentrar-se, ser més eficient i triomfar en aquest món amb tantíssims imputs d’un món dispers. Fa valdre el poder i benefici de la concentració i repassa les principals i més comuns distraccions a l’hora de treballar.
També on posem la nostra atenció té a veure amb l’aposta de Meik Wiking, director de l’Institut d’Investigació de la Felicitat de Copenhaguen, estudiós del benestar i la qualitat de vida. Ell ha escrit: Hygge: La felicitat de les petites coses, que Columna ha publicat en la nostra llengua. És un llibre que ens fa aterrar, i molt, en la senzillesa, en el minimalisme com a font autèntica de bones emocions, de calma, de serenor, d’allò que anomenem felicitat.
I, parlant d’emocions, sis psicòlogues de l’Àrea de Salut Mental de l’Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa, de la Fundació Althaia, ens serveixen l’obra Cuinant les nostres emocions a foc lent (Edicions Parcir) Cadascuna de les autores ha escrit diferents històries on els seus personatges fan aflorar emocions i estats anímics, i 29 cuiners i cuineres amb estrella Michelin les han amenitzat –cadascuna de les històries– amb la recepta que l’argument els ha inspirat. És un llibre solidari, ja que la recaptació de les seves vendes anirà destinada a l’Àrea de Salut Mental d’Althaia. Pretén divulgar el coneixement sobre les emocions i el cultiu del benestar.
Dins nostre també arriba l’obra de la filòsofa Mónica Cavallé, El coraje de ser (ed. Kairós). És un assaig que convida a endinsar-nos de forma pràctica en el camí de l’autoconeixement. Aprofundeix en la causa última del nostre patiment: la manca de coneixement de la nostra veritable naturalesa. L’autora, que és doctora en Filosofia per la Universitat Complutense de Madrid i té un màster en Ciències de les Religions, actualment dirigeix l’Escola de Filosofia Sapiencial. “El primer signe de maduresa interior és la disposició a responsabilitzar-nos del significat últim de la nostra experiència i, per tant, del nostre patiment mental”.
Similar és el propòsit del Dr. Enrique Rojas que, amb el seu llibre, Comprende tus emociones (Ed. Espasa), ens acompanya a la detecció dels diferents estats emocionals que experimentem i com neutralitzar els que ens fan patir per trobar l’equilibri en les nostres vides.
Les emocions no només les descobrim sentint i escoltant què ens diu el nostre interior, el nostre cos les expressa exteriorment. Per aprendre a llegir-ho bé, la terapeuta corporal Vanessa Guerra ha escrit El lenguaje corporal de las emociones (RBA). Llicenciada en Art Dramàtic per l’ESAD de Màlaga i experta en Comunicació no Verbal, aquesta instructora certificada de Mindfulness, i instructora de ioga i pilates, afirma que “no hi ha experiència emocional sense experiència corporal”. Diu que “el llenguatge del cos expressa el que sentim i també ens transmet el que senten els altres. Per això la imatge d’un bebè somrient pot provocar-nos un gran somriure, i una mirada trista d’algú amb qui ens travessem pel carrer pot despertar-nos un sentiment de melancolia o de tendresa”. En el seu llibre vol ajudar a ser més conscient de les emocions gràcies als senyals corporals que podem identificar, com les postures, les expressions facials, els patrons respiratoris i els gestos. També, com determinats exercicis poden ajudar-nos a gestionar les emocions, amb el cos com a eina i gran suport.
També hi ha aprenentatges que ens arriben en forma de fabula. És el cas de La bruja que perdió la magia (Kepler), on la seva autora, Sonia Rico, posa el focus en l’amor propi de cadascú. “Crec que el problema real del buit existencial que algunes persones poden sentir és posseir una autoestima pobra”, diu Rico, pensant en el risc de dependre de “likes” externs per a sentir-nos bé.
I, donat que la mort és part de la vida, i una hora o altra ens hi haurem de trobar, per què no fer una ullada al treball de Vicente Merlo. És doctor en filosofía i autor de llibres de ioga i meditació, i ara, amb l’obra Eres inmortal (ed. Siglantana), repassa algunes de les experiències properes a la mort que, contextualitzades des de la física quàntica, fan ben coherent l’afirmació de la psiquiatra nordamericana Elizabeth Kübler-Ross: “L’experiència de la mort és gairebé idèntica a la del naixement. És un naixement a una altra existència”.
Posar fil a l’agulla per a la consecució dels nostres projectes o propòsits, sovint és el que més costa. Pensant en això, Ara Llibres posa al nostre abast els consells de l’especialista en hàbits de llarga durada, James Clear. És l’autor del llibre Hàbits Atòmics, un entramat d’idees amb les quals ens anirem identificant perquè desgrana per què costa enfilar l’agulla, automatitzar accions que ens ajuden a sentir-nos millor i quins són els paranys que sempre acostumen a aparèixer en el camí, i boicotegen l’avançament i l’assoliment dels reptes. Dels petits ‘canvis són poderosos’ –que promovia el capità enciam–, Clear en fa un elogi provat, una filosofia de vida amb garantia de consecució.
