Just Deploy It!

Etiqueta: longitudinalitat

  • Fèrria defensa de la primària a la relació continuada amb la persona atesa

    Les paraules del conseller de Salut, Manuel Balcells, segons les quals l’atenció longitudinal formava part d’un paradigma que havia quedat “antic” han aixecar polseguera en tot el sector de la primària, que defensa amb fermesa que conèixer la persona atesa és la base d’un bon servei de salut gràcies a tota la informació i confiança que aporta, més enllà dels coneixements mèdics. Així ho remarquen des del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC).

    “La longitudinalitat és una característica de la primària que té efectes positius a la salut de la població, des de la millora del control de patologia crònica fins a la reducció de la mortalitat. Si tens 15 anys el mateix metge, es redueix la mortalitat un 25%”, assegura la Meritxell Sánchez-Amat, presidenta de FoCAP. “Hi ha evidència científica que confirma que el fet que professional i pacient es coneguin des de fa temps fa que l’atenció millori».

    Sánchez-Amat fa referència a un estudi fet a Noruega a 4,5 milions de persones l’any 2021 segons el qual la continuïtat de l’atenció amb un metge o metgessa de capçalera fa va baixar fins a un 30% les taxes de mortalitat, un 28% els ingressos hospitalaris i un 30% les consultes a urgències.

    La presidenta  de FoCAP ho té clar: “El coneixement entre les persones aporta molt, és molt efectiu. Quan el conseller va dir que era un paradigma antic, ho va dir sense dades que ho corroboressin. La longitudinalitat molesta perquè fa que hagis d’organitzar equips en base a ella, i no en base a la contractació o l’organització de l’equip”.

    Sosté que establir el vincle amb les persones que van a la consulta no es fa en un dia i que és especialment important en l’atenció domiciliària. Si bé el conseller es va desdir dies després de les polèmiques declaracions, Sánchez-Amat considera que “ja fa temps que es prenen decisions que atempten contra la longitudinalitat” i posa com a exemples “la creació d’unitats de cures pal·liatives que acaben substituint els equips de referència al final de la vida”.

    Ho relaciona amb la manca de recursos a l’atenció primària per atendre tota la població perquè “ningú ha fet una aposta per la primària ni els seus valors, ni aquesta conselleria ni les anteriors. En el moment en què estàs traient personal de l’atenció primària i pressupostos, l’estàs fent més dèbil en lloc de reforçar-la”.

    Sánchez-Amat ha assenyalat que dies després de la compareixença del 8 de novembre, Balsells va contactar amb la FoCAP i va dir que no s’havia explicat prou bé, però les explicacions no han estat suficients: “Seguim estant en alerta. Va parlar de ‘flexibilitat’. La flexibilitat has de saber molt bé en què l’apliques, has de ser molt curós per no perdre solidesa. Amb la longitudinalitat, és molt fàcil crear invents que se la carreguin sense dir que se l’estan carregant. El més clar és l’atenció domiciliària: als CAP de Les Corts, Casanova i Compte Borrell les metgesses de referència han deixat de fer-la i ho fa un metge que ho ha assumit”.

    La FoCAP ha elaborat un decàleg sobre què cal fer per innovar en la primària i alerta que els canvis no han d’anar en detriment de la qualitat assistencial i de les bones condicions laborals.

    Proximitat i confiança

    Per al president de la CAMFiC, Antoni Sisó, “la longitudinalitat, en primer lloc, salva vides i, en segon lloc, és la relació més eficient que hi ha. És la que permet sostenir el sistema sanitari. Hem d’apel·lar als valors de proximitat, accessibilitat i confiança del metge o metgessa de referència”.

    “La vocació del metge de família és establir el vincle, conèixer el malalt més enllà de la malaltia, perquè el seu context és important. Això és el que evita proves complementàries innecessàries i duplicitats”, afegeix.

    Sisó també considera que, més enllà de les rectificacions, “el conseller té la pilota al seu terrat”. En una reunió recent, CAMFiC li va fer arribar a Balcells el seu malestar i les seves propostes, com augmentar el nombre de professionals i oferir-los un pla d’estabilitat, traspassar algunes tasques hospitalàries a l’atenció primària garantint els recursos necessaris i fer una llei d’Atenció i Salut Comunitària amb l’objectiu d’oferir més garanties a la ciutadania.

    Compareixença del conseller Manel Balcells

    Al CAP Les Corts, en què treballa Sisó, la xifra de nonagenaris s’ha duplicat en 10 anys, i aquesta tendència obliga a replantejar quina atenció es necessita donar des del sistema sanitari en general i des dels ambulatoris en particular.

    Des de CAMFiC, advoquen perquè hi hagi més recerca en l’àmbit de la primària i que totes les universitats tinguin una assignatura de medecina comunitària: “Cal crear estructures docents dins de les universitats, discriminar de forma positiva la recerca de l’atenció primària i instar l’agència de qualitat universitària a crear criteris inclusius i realistes perquè hi hagi metges de família a la universitat”.

    Infermeria de referència

    Des del punt de vista de la infermeria, la presidenta d’AIFiCC, Ester Giménez, també subratlla els estudis realitzats segons els quals “hi ha evidència científica que demostra que, el fet que tu atenguis una persona tota la seva vida, millora la qualitat de vida, allarga la vida a la persona i evita possibles errors”.

    “És la base de l’atenció primària. Coneixes la persona i el seu entorn, i tot té a veure amb la salut, no només de la persona sinó de la família. Moltes vegades no atens només la persona, sinó tres generacions i el coneixement que et dona tot això a l’hora d’abordar els problemes de salut millora molt les cures”.

    Giménez explica que, sovint, amb l’experiència i amb els anys de conèixer la persona atesa, és més fàcil detectar si està bé o no fins i tot abans de preguntar-li. “Des d’infermeria fem seguiment de patologies cròniques, de persones a domicili… Fem molta prevenció, i conèixer la persona i l’entorn social i familiar et dones unes eines i una confiança que fan que la persona t’expliqui moltes coses. Aquesta continuïtat i visió de la persona t’ajuda a veure quines són les actuacions que has de fer perquè siguin més efectives”.

    La infermera reconeix que a AIFiCC tampoc no s’esperaven les afirmacions de Balcells. “Ens va sorprendre molt. No pots dir que una cosa és antiquada quan hi ha evidència científica que millora la cura, que és una forma d’atenció de qualitat i que dona salut. Això ens ha costat molt d’aconseguir i no es pot qüestionar. És la base de l’atenció primària: conèixer la persona i el seu entorn al llarg de la seva vida”.

    Giménez insisteix: “La persona truca al CAP i demana pel metge o metgessa de capçalera, perquè li agrada que sigui la mateixa persona, espera que l’atengui el seu metge. Per molt que en la història clínica estigui tot escrit, hi ha temes que ja els coneixes i és més efectiu”.

    A més, destaca que s’hauria de parlar de l’equip de primària i que als domicilis es desplacen més des de l’àmbit de la infermeria que dels facultatius: “Les persones tenen la infermera de referència igual que tenen una metgessa de referència. Això és important que no sàpiguen per no saturar la metgessa. La infermera de família pot resoldre moltes coses”.

    “Volem cuidar, i ho volem fer bé”

    Són moltes més les veus de professionals que s’han aixecat en els últims dies i setmanes per defensar el model de proximitat durador amb les persones ateses, com el personal d’infermeria del CAP Horta de Barcelona, que en aquest article deien: “Qui no vol que la infermera o metge de tota la vida sigui qui l’acompanyi en tot moment? Ell/ella és qui més el coneix. És qui sap què li passa tan sols entrar per la porta o mirar-lo als ulls. És qui coneix el seu entorn, qui sap les seves debilitats i fortaleses, qui vetlla de forma integral per la seva salut. Els professionals sanitaris volem cuidar, i ho volem fer bé”.

    També metges i metgesses, ja jubilades o en actiu, defensaven a ultrança aquest model: “Les innovacions han d’estar ben fonamentades i respondre a evidències sòlides en quant als seus efectes positius sobre l’atenció de salut de la ciutadania. Quan es fan afirmacions com les seves de l’altre dia al Parlament, no es contribueix precisament a la innovació, més bé tot el contrari, es genera confusió i s’endarrereix el progrés ja que, en tractar-se d’errades greus, obliguen a esmerçar temps per rectificar-les”, signaven quatre professionals del sector.

    “Per dur a la pràctica una atenció longitudinal calen unes condicions laborals determinades, que garanteixin una continuïtat suficient i no estiguin exposades a precarietats injustificables”, recordaven dos companys en aquest altre article.

    Des de la Conselleria de Salut, a qui se li ha preguntat sobre el present i futur de la longitudinalitat per a l’elaboració d’aquest reportatge, no hi ha hagut resposta.

  • Longitudinalitat, la base de l’atenció primària

    L’evidència científica que avala i defensa la longitudinalitat és constant i present en els diversos sistemes sanitaris europeus. És ben sabut que aquesta permet evitar derivacions als serveis d’urgències, la sobremedicació, el sobrediagnòstic i redueix la mortalitat. Qui no vol que la infermera o metge de tota la vida sigui qui l’acompanyi en tot moment? Ell/ella és qui més el coneix. És qui sap què li passa tan sols entrar per la porta o mirar-lo als ulls. És qui coneix el seu entorn, qui sap les seves debilitats i fortaleses, qui vetlla de forma integral per la seva salut. Els professionals sanitaris volem cuidar, i ho volem fer bé. Per això sabem que la longitudinalitat és un pilar fonamental de l’atenció primària i que per res ha de caure. Defensar-la és defensar la vida, és defensar la promoció de la salut. És defensar un model centrat en la persona des de totes les esferes que puguin afectar-la. És acompanyar, posar la vida primer i la malaltia després.

    Els professionals sanitaris volem cuidar, i ho volem fer bé

    Qui no voldria que el seu professional de confiança el visités quan la seva fragilitat ja no li permetés desplaçar-se al centre de salut? Quan estigués a casa o a la residència? Quan el final dels seus dies arribés? Quan morir fos una elecció? D’això va la longitudinalitat i només amb un sistema sanitari que vetlli degudament per l’atenció primària i pels seus professionals es podrà permetre el contínuum assistencial.

    Fa temps que la decadència del sistema és existent, i, la Covid-19 ha posat en evidència les arestes d’una sanitat malmesa per anys de retallades, de manca de cura del personal, de condicions laborals indignes i d’una fuita de professionals a l’estranger. Cuidar a qui cuida és quelcom molt fàcil de dir, molt políticament correcte, però difícil de fer i complir.

    Longitudinalitat són també contractes i condicions laborals dignes, estabilitat i permanència als llocs de treball per poder exercir de forma eficient i amb qualitat. Com es pot vetllar per la cura de la persona quan la càrrega assistencial t’atrapa?

    Longitudinalitat són també contractes i condicions laborals dignes

    Els sanitaris estan cansats i el sentiment d’abandonament es fa palès en la majoria d’ells. Caldria cuidar-los allà on estiguessin i que els polítics els escoltessin sempre. La sanitat no hauria de ser quelcom d’ús recurrent per a la politització dels debats ni per finalitats electoralistes sinó la priorització dels càrrecs electes, des del criteri i posant-la per sobre dels interessos econòmics. Caldria deixar-se de romanços i bones paraules i enfocar-se en l’important: posar els professionals i els pacients al centre, desjerarquitzar i democratitzar el sistema tot fent-lo participatiu i transparent.

    Cal que les decisions es prenguin des de la consciència de la realitat i no des dels despatxos. Cal que les decisions es prenguin amb la màxima que la vocació no sigui una exigència per al compliment d’objectius irrealitzables. Amb la màxima de dignificar un dret inalienable, un dret de tots i per tots.

  • Longitudinalitat, visites domiciliàries i bona pràctica

    Com ens recordava recentment Ferran Cordón, cap d’estudis de la unitat docent d’Atenció primària i comunitària de Girona, l’any 1973 J.J. Alpert i Charney van adoptar el terme longitudinalitat per descriure la relació personal en el temps entre un pacient i un metge o equip mèdic, amb independència dels problemes que patís el pacient. Un concepte que l’Institute of Medicine definia com la «relació persistent entre professional i pacient en la qual es tracta la persona del pacient amb tota la seva complexitat, considerant-ne els valors i les preferències».

    I  li devem a la professora de l’escola de Salut Pública de la Universitat Jhons Hopkins Barbara Starfield la seva insistència en la importància del concepte, fent ben palesos els seus efectes benèfics, en reduir significativament la mortalitat d’aquelles poblacions que gaudeixen prou temps d’una atenció  amb aquesta propietat. Entre d’altres coses, probablement, perquè un període prou dilatat de seguiment del pacient  proporciona un coneixement més acurat dels seus problemes de salut i permet a més racionalitzar la utilització dels serveis sanitaris que sovint són fútils i mai del tot innocus.

    Una justificació aquesta que segons el conseller mateix hauria estat mal interpretada. Però sigui com vulgui, la qüestió és que la proporció de visites domiciliàries dels metges dels equips d’atenció primària a Catalunya i, pel que sembla, arreu de molts països considerats desenvolupats, és cada vegada més baixa.

    Una tendència que podria ser conseqüència de les transformacions experimentades per la nostra societat, particularment pel que fa a l’estructura familiar i a les activitats domèstiques. Perquè temps era temps els metges de capçalera visitaven sovint els pacients a casa seva i no només per les urgències.

    La proporció de visites domiciliàries dels metges dels equips d’atenció primària a Catalunya és cada vegada més baixa

    És clar que durant la nit de pedra del franquisme molts dels titulars de les places de metge general de la Seguretat Social rellogaven les visites domiciliàries a col·legues més necessitats. Una pràctica –la de la revenda — que la reforma de l’atenció primària va estroncar, sense incentivar però l’interès del metge de família per aquesta modalitat assistencial.

    Uns actes mèdics que proporcionaven als professionals una informació directa de les condicions de vida dels seus pacients; circumstàncies que, com és sabut i lògic, tenen molta transcendència sobre la pertinença i l’adequació de les prescripcions corresponents.

    És clar, però, que l’actitud dels professionals mateixos també pot jugar un paper a l’hora d’explicar aquesta tendència. Una actitud basada gairebé exclusivament en els factors més biològics de la fisiopatologia, relegant les altres facetes del paradigma bio-psico-social que caracteritza –o hauria de caracteritzar– l’atenció primària i comunitària.

    Actitud que la formació de grau i de postgrau de les titulacions sanitàries, sobretot de medicina, no fomenta. I que la pràctica professional més aviat promou, perquè els responsables polítics i de la gestió no incentiven les intervencions sanitàries modulades per les consideracions de caràcter mental i social que conformen indissociablement la naturalesa humana, la salut i les malalties de la ciutadania.

    Per dur a la pràctica una atenció longitudinal calen unes condicions laborals determinades, que garanteixin una continuïtat suficient

    Una absència d’estímuls que accentua la influència  dels determinants sociològics i polítics que conformen les nostres societats, on predomina l’individualisme i la demanda de solucions immediates ni que siguin efímeres i superficials. Característiques que més aviat fomenten una enganyosa autonomia dels pacients, mitjançant el consum d’artefactes monitoritzadors de variables biològiques i d’altres fórmules consumistes.

    Una situació que fa que la longitudinalitat, entre d’altres característiques de l’atenció sanitària, sigui enyorada només per una petita part dels professionals. Enyorada autènticament, és clar. Sense menystenir, però, que per dur a la pràctica una atenció longitudinal calen unes condicions laborals determinades, que garanteixin una continuïtat suficient i no estiguin exposades a precarietats injustificables.

    Ni oblidar tampoc que el paper dels polítics potser hauria de ser comprometre’s  a trobar les millors solucions, facilitant el desenvolupament d’una sanitat més convenient per a protegir i promoure la salut de la població. Propòsit que passa per millorar les condicions de treball dels professionals de l’atenció primària però també per fomentar una bona pràctica sanitària no solament als denominats centres de salut, perquè la salut és conseqüència de molts altres determinants socials.

  • Si trenquem la relació totes hi perdem

    La longitudinalitat (l’atenció per una mateixa professional al llarg del temps) és clau en la relació amb els pacients i en els resultats de salut, tal i com es demostra en aquest article de Jesús Palacio: Las ventajas de una relación estable: longitudinalidad, calidad, eficiencia y seguridad del paciente. Però, malgrat l’evidència, la trenquem contínuament amb diverses formes organitzatives dels equips.

    Quins factors estan influint per a què moltes professionals metgesses i infermeres estiguin delegant l’atenció urgent i domiciliària dels seus pacients en altres professionals? Fet impensable fa un temps.

    Per què aquests professionals no consideren que és responsabilitat personal i un gran valor de l’Atenció Primària tractar els seus pacients de per vida? On queda la longitudinalitat? On queda la relació de confiança?

    Per què obeeixen i assumeixen noves formes organitzatives dels equips, incorporant subequips de domiciliària, d’urgències o de portes?

    Des del FoCAP fa temps que ens plantegem aquestes preguntes i realment no hi trobem respostes.

    Potser una raó sigui la mercantilització del sistema. Ho vulguem o no, vivim en una societat que es regeix per un sistema econòmic i comercial que condiciona la vida. Aquest sistema de totalitarisme econòmic neoliberal ens torna més dòcils i obedients a l’hora de seguir unes normes. I els professionals sanitaris som uns actors més d’aquest entramat mundial.

    La sobrecàrrega assistencial que es pateix en els equips, sobretot des de la recessió del 2008 ha desbordat molts professionals fins arribar als seus propis límits. Augment de la pressió assistencial, menys professionals en els equips, també alguns dedicats a temps parcial a desenvolupar altres tasques (qualitat, farmàcia, etc.) està condicionant que ens conformen en la manera de fer les coses.

    El bournout dels professionals per les polítiques de maltractament i la perversió del poder que ha augmentat en els últims anys en els càrrecs entremitjos i en alguns casos de gerències que, abusant de la seva posició professional de poder, silencien els professionals que discrepen, i poc a poc, els equips es van infectant d’un virus invisible que desgasta enormement, a nivell emocional, els professionals de la base. Directius mediocres que no escolten, aixequen la veu, o no accepten iniciatives, exerceixen una gestió autoritària basada en silenciar i desmotivar idees i persones.

    Amb la vaga de la tardor del 2018, no es van solucionar els problemes de l’AP. Segueixen estan presents en molts equips, molt desgastats per tots aquests factors. Es necessita confiança i una petita revolució en els CAPs per poder retrobar-nos amb els pacients, per la longitudinalitat, per l’empatia i per la solidaritat amb els companys i ciutadans, pel compromís personal i professional, per la participació i acolliment d’idees i persones, per l’equitat i la justícia entre territoris.

    Aquest és un article del FoCAP

  • Per què, si estem vius, acceptem un escenari post mortem?

    Fa uns dies una companya d’un equip d’atenció primària em va explicar aquesta història: atenia en Josep des de feia anys per múltiples problemes, era una d’aquestes persones malaltes que se’ls anomena i classifica com a PCC (pacient crònic complex). En Josep va ingressar a l’hospital per una complicació infecciosa i va ser donat d’alta amb tractament antibiòtic endovenós i amb seguiment per «hospitalització domiciliària», a càrrec de personal de l’hospital on havia estat ingressat. El segon dia d’estar a casa, en Josep va anar al CAP a veure la infermera per ensenyar-li la via per on li posaven la medicació i el material de cures que feien servir quan anaven a casa a curar-lo. Volia que ella ho sabés i li digués què li semblava; en definitiva ella era la «seva infermera» i hi tenia tota la confiança.

    En Josep és un home senzill que no coneix els estudis que conclouen que el seguiment per un mateix professional allarga la vida. En el cas de persones amb diabetis com ell, a més a més, disminueix els ingressos hospitalaris i els costos de l’atenció. Però el que sí sap és que la seva infermera i la seva metgessa de capçalera coneixen tots els seus problemes des de fa molt de temps. Sí, també que la seva filla és drogodependent i el fa patir molt. Sap que quan alguna cosa no va bé sempre estan disposades a escoltar, a buscar una explicació, a ajustar un medicament, i, quan convé, a parlar amb algun dels metges de l’hospital que també el porten. Sap que tenen cura de tot plegat. Per això, quan torna de l’hospital les va a veure i junts acorden un pla de seguiment. Quan ha necessitat una visita a casa sempre hi han anat, no entén per què en aquesta ocasió hi va una infermera des de l’hospital, que està a 20 kilòmetres.

    Aquest és un dels molts exemples del desenfocament de l’atenció als pacients amb malalties cròniques que s’està imposant en aquests moments. En comptes de potenciar les relacions i els recursos habituals, se n’instauren d’altres que no respecten el coneixement, el vincle ni la confiança i trasplanten mitjans hospitalaris a l’entorn comunitari. Són fórmules que en general no aporten cap valor al pacient i resulten molt més cares. El terme hospitalització domiciliària és un oxímoron, però conté un missatge potent i perillós: allò que el pacient necessita no ho pot proporcionar l’atenció primària, s’ha de fer des de l’hospital. La metgessa i la infermera de capçalera hi són però no actuen: En realitat és com si no hi fossin.

    Aquest cas evoca la idea de condició pòstuma que Marina Garcés desenvolupa en el seu llibre «La Il·lustració radical». En ell ens explica que el nostre temps és el temps del «tot s’acaba». S’acaben els recursos naturals, s’acaba la feina, s’acaben els diners, s’acaben les pensions, s’acaben els serveis públics. L’actual dinàmica sanitària apunta que l’atenció primària també s’està acabant, va camí de ser pòstuma. Els equips d’atenció primària es dissoldran en una xarxa de diferents serveis; la metgessa i la infermera de capçalera, que són la base que dóna sentit a l’atenció primària, es van quedant sense pacients crònics, sense pacients terminals, sense atenció domiciliària, sense funcions de suport emocional, sense urgències, sense incidència en l’atenció secundària, sense… Faran atenció comunitària però no trepitjaran la realitat familiar i domiciliària. El seu paper, tan valorat per les persones malaltes i tan útil en termes de salut, s’està acabant. Els professionals estan confusos, estan en un no saber «qui sóc jo per als meus pacients», estan perdent la identitat.

    Per a l’atenció primària no hi ha més pressupost perquè es gasta en altres coses (sí que n’hi ha per a l’hospitalització domiciliària, per exemple); no hi ha personal perquè estan treballant en llocs que els paguen i els tracten millor; no hi ha competències perquè les hi treuen. No hi ha prestigi, no hi ha valoració social, ningú no reconeix el seu saber. En aquestes condicions, pot haver-hi un futur? Poden les professionals visualitzar més vida, quan tot s’està acabant?

    Garcés diu que la condició pòstuma l’atorga el discurs dominant que està configurat pels sistemes de poder. El mateix discurs que atribueix les identitats i el sentit de l’acció. En efecte, s’ha imposat un relat sanitari que respon al domini del saber biologicista, parcial i tecnificat. Un saber que no considera els condicionants socials o mediambientals de la salut. Un saber que ignora les dimensions humanes més profundes del patiment i de la lluita per la vida digna. Un saber en el qual conceptes intrínsecs al rol de metge o infermera de capçalera, com acompanyar, tenir cura, deliberar, respectar, comprendre o acceptar, hi tenen difícil cabuda.

    Potser els professionals (o com a mínim una part) ja hem acceptat de manera obedient i acrítica aquest relat? «Per què, si estem vius, acceptem un escenari post mortem?» diu la mateixa autora.

    Per això, demana una nova il·lustració radical que parteixi de no caure en la credulitat del relat dominant i que en construeixi d’altres amb un sentit crític, que ens proporcioni el saber i les experiències més útils per al col·lectiu humà. Que ens obri la possibilitat de futur.

    Una incredulitat i un sentit crític que ha exercit el Josep quan no ha cregut que la infermera que ve de l’hospital sigui millor que la seva, i quan ha decidit no acceptar el poder del saber hospitalari i ha anat a buscar el saber de la seva metgessa.

    Pot l’atenció primària fer aquest mateix procés? No creure que no podem, que no sabem, que no ens deixen, que no tenim temps… per després passar a la crítica i a l’acció? No acceptar pèrdues de competències, pèrdues de funcions, suports que suplanten, xarxes que ens debiliten. Podem fer un pas endavant i actuar com a referents, fer domicilis, fer atenció pal·liativa, fer urgències, fer tot allò que ens dóna sentit i ens fa útils a persones com el Josep i a totes les altres. Fer com a professionals individuals i com a col·lectiu, exercint la crítica i la reivindicació per no esdevenir una mena de zombies en un futur pròxim.

  • La importància del fil conductor

    La longitudinalitat i la continuïtat són característiques de l’atenció sanitària que estan fortament relacionades amb els seus resultats. Apareixen amb freqüència en plans, programes i articles, però no tothom entén el mateix quan empra aquestes paraules. És més, sovint es confonen una i altra.

    Va ser Barbara Starfield qui va aprofundir en el seu coneixement i definició i va diferenciar els dos conceptes. Així, l’aspecte substancial i definitori de la longitudinalitat és la relació personal a través del temps, amb independència dels problemes de salut, i és pròpia del generalisme. En canvi, la continuïtat està relacionada amb el seguiment d’un episodi de malaltia específic i la relació personal professional-pacient es dóna entorn d’aquesta patologia i és pròpia de l’atenció feta per especialistes.

    La mateixa autora va identificar la longitudinalitat com un dels atributs substancials de l’atenció primària de salut, fortament relacionada amb els altres tres, que són l’accessibilitat, la globalitat i la coordinació. Va proporcionar evidència dels avantatges de la longitudinalitat de professional en: Major identificació dels problemes i necessitats, diagnòstic més precís, menor nombre d’hospitalitzacions, menors costos, major compliment d’algunes activitats preventives i augment del grau de satisfacció. Aquests efectes els va atribuir al coneixement adquirit amb el pas del temps, a la millor identificació dels problemes dels pacients i a la relació de confiança generada.

    Tant la longitudinalitat com la continuïtat han estat motiu de nombrosos estudis i publicacions. La introducció de noves formes de provisió de serveis a la població amb patologia crònica en la última dècada ha despertat l’interès per comprovar i constatar els seus beneficis, donat que la longitudinalitat és una característica que no es conserva en la gran part de les noves estructures assistencials.

    En el document Els beneficis de la longitudinalitat i de la continuïtat recollim els articles que va utilitzar Starfield i, sense ànim de ser exhaustius, els que s’han publicat posteriorment al seu treball. Com a resultats més importants d’aquests últims trobem: la continuïtat millora els resultats en medicina preventiva i salut general, maternitat i salut infantil, salut mental i psicosocial, maneig de malalties cròniques i cost de l’atenció. La continuïtat de metges especialistes s’associa a menors taxes de mortalitat. La longitudinalitat del professional mèdic d’atenció primària s’associa a una menor probabilitat de mort, a taxes més baixes d’hospitalització per diabetis I a menys ingressos hospitalaris per malalties sensibles a ser ateses a l’atenció primària. També s’ha observat una forta associació entre nivells més alts de longitudinalitat i un menor cost total de l’atenció sanitària així com de les hospitalitzacions.