Just Deploy It!

Etiqueta: malaltia crònica

  • Viure amb una malaltia crònica i amb la por constant a ser acomiadat per absentisme: «La legislació ens denigra»

    «Som invisibles per al sistema. Anar a treballar sense recuperar-se, amb símptomes, per por de perdre la feina l’únic que fa és augmentar el risc d’agreujar la malaltia». Carina Escobar és presidenta de la Plataforma d’Organitzacions de Pacients (POP), i parla sobre l’aval que el Tribunal Constitucional va fer a l’octubre a l’acomiadament per absentisme justificat.

    L’òrgan va donar suport que una empresa pugui fer fora un empleat per faltar, fins i tot amb baixa mèdica, cosa que facilitava la reforma laboral de 2012 i estava estipulat en la reforma de l’Estatut de Treballadors de 2015. Els sindicats defensen que aquesta decisió perjudica la salut de tots els treballadors. I la seva consigna és ‘No a l’acomiadament per emmalaltir’, per a tots. Però dins d’aquest ‘tots’ hi ha un col·lectiu que queda en una situació especialment vulnerable: les persones amb una malaltia crònica, les que necessiten descans o atenció mèdica regularment.

    Escobar defensa el «dret a cuidar-se» d’aquestes persones. Quan es parla de malalties cròniques es parla de problemes renals, cardiopaties, cefalees, Krohn o fibromiàlgia. Els pacients que les pateixen, transversalment, també tenen en gran percentatge malalties mentals associades al dolor, com la depressió.

    La Plataforma d’Organitzacions de Pacients calcula que hi ha al voltant de 10 milions de persones a Espanya que pateixen alguna malaltia crònica, en major o menor grau. El 68% d’elles són dones; el 19% nens. Una d’elles és María Jesús, madrilenya, de 59 anys, que pateix des de 1989 cefalea crònica. Li suposa molts dies de mals de cap, sensibilitat a la llum, vòmits, dolor d’origen anímic. «Cap malalt vol estar-ho, volem fer la nostra vida. Aquesta legislació ens denigra, ens anul·la encara més. Som persones eficaces i volem ser útils, només necessitem unes estructures una mica diferents», lamenta al telèfon. Ella treballa en una corredoria d’assegurances com a administrativa. «La meva sort és que la meva responsable directa té sensibilitat, encara que no sempre ha estat així. En qualsevol cas: no puc dependre de la sort. ¿Si un dia em toca una altra responsable? La meva salut està desprotegida legalment».

    Quan va sortir la sentència de TC que reconeixia com a constitucional l’acomiadament per baixa mèdica ella just tornava d’una de tres setmanes. «Em vaig posar a tremolar. Em genera preocupació, em genera inquietud. És una patacada per a tots», segueix María Jesús. La seva és una malaltia «que no és mortal, però és prou inhabilitant per a restringir la meva vida. Ha arruïnat els meus millors anys, l’oci, les relacions de parella, els meus plans de vida. També el laboral. Ara se m’acusa d»absentisme’. Em sona tan pejoratiu: jo l’únic que vull és ser activa».

    L’empresa de Maria Jesús ha pres recentment mesures que l’ajuden, com el teletreball: «Aquesta hauria de ser la direcció, no facilitar l’acomiadament. A mi m’ajuda a poder treballar a casa un dia a la setmana, amb els meus horaris, descansar l’estona que ho necessiti, estar estirada… I després ho compenso, les persones amb malalties treballem el doble quan podem, perquè ens sentim tota l’estona culpables».

    Marina explica una cosa semblant, des de les Balears. Aquesta dona de 32 anys és dependenta i pateix esclerosi múltiple. «Precisament donem més del que hem de donar, un 200%, per no quedar malament. No hauria de ser així». Ella va estar nou anys en una petita empresa en la qual mai es va agafar la baixa «per por». «Era molt jove», lamenta. Ara també parla de «sort» amb el seu soci, de manera que opina que hauria de ser «protecció legal».

    Ni dependència, ni discapacitat, ni gravetat

    El que demanen les associacions i malalts és que hi hagi un marc legal per als crònics. «No és ni dependència ni discapacitat, és un llimb», explica Carina Escobar. «Passa que moltes de les malalties que són cròniques abans eren mortals. Tenim més esperança de vida, i quan fas vell tot es complica i apareixen les pluripatologies. I res està adaptat. Un malalt crònic porta doble agenda: la de cuidar-se i la de vida laboral. Aquest sobreesforç es normalitza amb aquesta legislació», opina.

    La norma que el TC va validar com d’acord amb la Carta Magna contempla excepcions. Entre elles, en l’article 52 de Reial Decret que modificava l’Estatut de Treballadors, estaven els accidents laborals o les problemàtiques derivades de la maternitat o embaràs. També les «malalties greus», però no les cròniques, com demanen des de la POP si segueix vigent la normativa. Nicolás Cabrera, advocat del Col·lectiu Ronda, especialitzat en dret laboral, creu que és en l’ambigüitat de «malaltia greu» és per ara on «queda la porta oberta» per a aquest tipus de casos «perquè és molt interpretable».

    Què és una malaltia greu està referenciat en un Reial Decret de 2011 sobre prestacions per cura de menors. En un annex, estan enumerades fins a 109 patologies. Entre elles figuren la leucèmia, l’epilèpsia, el trastorn depressiu major o l’esclerosi múltiple que pateix Marina, però no la cefalea de Maria Jesús.

    Quan una malaltia no encaixa en el llistat, encara quedaria una escletxa, que és la part «interpretable». Cabrera recorda com a exemple el d’una treballadora en una asseguradora a la qual van acomiadar per faltes justificades per un tractament d’una taca a la cara: «L’argument que utilitzem és que, independentment que en aquest moment no hi hagi diagnosticada una malaltia greu, el tractament és precisament perquè no derivés en una, com podria ser un melanoma». Que s’afegeixin excepcionalitats, o s’incloguin més malalties com greus, dependrà ara mateix de la jurisprudència, és a dir, que donin la raó als treballadors en aquest tipus de supòsits, «i que aniran marcant el camí. Per ara hi ha molt poques».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • «On es juga de veritat la salut no és en els centres sanitaris, sinó en el dia a dia de les persones»

    Carles Ariza és doctor especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública i treballa a l’Agència de Salut Pública de Barcelona com a cap del Servei d’Avaluació i Mètodes d’Intervenció. A més, és professor a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull. Acaba d’escriure el llibre ‘Una mirada psicosocial a la salut i la malaltia’, una publicació que, explica, ha anat fent juntament amb els seus alumnes al llarg dels anys.

    Com es correlaciona la funció del professional social en el món de la salut?

    El treball social ha de tenir una contribució en el dia a dia del pacient. El metge fa la valoració més sanitària i el treballador social fa una valoració de l’entorn, si es necessiten prestacions de tipus social, etc. Cal tenir en compte que hi ha treballadors socials i educadors socials. El treballador social és una figura molt antiga, molt ben establerta, el que abans es deia un assistent social. En canvi, la d’educador social és una professió relativament moderna, dels anys 90 cap aquí. L’educació per a la salut no té una especialitat específica de salut. Treball social sí, té treball social sanitari. Per exemple, un treballador social en un CAP té funcions diferents i té la seva pròpia consulta. Tots aquests casos en els quals es generen processos diferents vinculats a una malaltia, aquests passen directament a la consulta del treballador social. Després també donen ajuda i s’integren en equips multidisciplinaris amb metges i amb infermeria. Hi ha un servei sociosanitari anomenat PADES, que és el servei d’atenció domiciliaria a totes les persones que estan amb malalties no terminals però que no poden desplaçar-se. En aquest equip hi va un metge, una infermera i també un treballador social.

    El que planteja el llibre, amb el títol de ‘La mirada psicosocial a la salut i la malaltia’, és que, així com els professionals de la salut (metges, infermers, psicòlegs, psiquiatres…), tenen molt definit, cadascú en el seu àmbit, què és el que li pertoca, el professional social comença a trobar el seu espai justament allà on acaba aquesta atenció directa. També té a veure amb les conseqüències que provoquen els problemes de salut, com això afecta la vida quotidiana de les persones i com afecta el fet de no portar uns hàbits de vida saludables.

    Com per exemple?

    Imagina una noia de 22 anys que li diagnostiquen una diabetis, una malaltia crònica. Els professionals de la salut està claríssim que intervenen en el moment en què es fa el diagnòstic, en el moment que ho comuniquen. Però què suposa i com s’adapta aquesta diabetis en la vida d’una persona jove, com s’incorpora tot això, és el que anomenem els efectes psicosocials. Moltes vegades són molt més importants aquests efectes que no pas el fet concret del diagnòstic. Aquesta articulació de la malaltia en el dia a dia és precisament el que només poden fer aquelles persones que estan en l’entorn social, familiar i relacional de la persona. Aquest és el món social.

    Per tant, l’empatia i l’escolta activa són factors claus?

    Exacte. L’educació social és diferent perquè entra al món de la salut per espais diferents, per exemple a través de l’animació sociocultural. Aquí hi ha un camí intens en tot el que fa la prevenció de moltes de les conductes de risc dels joves i els adolescents. Aquí hi ha tot el camp de la prevenció del consum de drogues, de la sexualitat, etc. L’educador social té un gran paper perquè dins de les seves tasques hi ha la de ser educador de la salut. Altres vegades és diferent, perquè l’educador social treballa a través de l’atenció a centres oberts, d’acollida, on s’atén a col·lectius en risc. Aquí professional social torna a tenir un paper important. Cada vegada necessiten més tenir formació en aquests àmbits que estan lligats a les conductes de risc dels joves i infants, perquè són conductes que després repercutiran en malalties.

    Ariza opina que molts problemes de salut només es poden corregir si altres factors socials també estan vinculats / ©SANDRA LÁZARO

    Al llibre apuntes que, sovint, “el dolor i les molèsties provocades per un procés cancerós passen a un segon pla, darrere del trencament que suposa el càncer en la vida quotidiana”.

    El càncer, avui en dia, l’estem convertint, com la sida, unes malalties que produïen un nivell de mortalitat molt important, en malalties cròniques. Una malaltia crònica és una malaltia que conviu, d’una manera o altra, en el dia a dia de la persona malalta. Per tant, repercuteix en els hàbits, els costums, en l’organització, en l’estructura familiar, en la vida laboral si ha de fer baixes continuades… Darrere del diagnòstic hi ha molta història en el dia a dia del malalt. Aquí és on està l’espai del professional social, perquè va acompanyant tot aquest procés en el reajustament el procés laboral i familiar, ajudant en l’entorn del malalt. Són temes poc coneguts i tractats de la malaltia. La malaltia té una visió més diàfana del diagnòstic i el tractament i què passa específicament en un àmbit i un escenari sanitari. El món social està present en el dia a dia de moltes d’aquestes persones. És una feina poc visible però molt important.

    Els professionals socials haurien de fer més prevenció o actuar únicament una vegada ja s’ha detectat la malaltia?

    El professional social té dues accions: prevenció i tractament. Imagina una persona a qui li repercuteix una malaltia en el seu món laboral… Són els professionals els qui s’han d’encarregar de reinsertar aquesta persona, com ajudar-lo amb les baixes laborals, etc. La prevenció és l’altre gran camp. Al segon capítol del llibre parlem del que s’anomena els determinants socials de la salut. Per exemple, hi ha molts problemes de salut que depenen de la pròpia biologia humana: problemes genètics o específics de l’organisme. Hi ha altres problemes de salut que depenen moltes vegades de com vivim i del que fem. En canvi, és menys conegut, que moltes d’aquestes coses estan influïdes per capes superiors de com es viu socialment. Les condicions de vida determinen algunes conductes individuals i socials. En aquest moment assistim al desprestigi del consum de tabac, per què? Perquè hi ha hagut una sèrie de normes, en el món social, en la decisió política que han posat en relleu que és dolent fumar. Però no oblidem que fa 30 anys que qui fumava eren les classes altes i, per tant, les classes socials desafavorides no fumaven. Això indica que la salut depèn molt més del que es creu de com està articulada la societat. Això són els determinants socials de la salut.

    Per tant, aquests determinants socials, poden afectar a l’aparició de desigualtats socials en la salut?

    Acabem de viure una crisi econòmica molt important l’any 2008. Però això no afectarà igual a les persones segons a quina etapa de la vida l’hagi agafat. Hi ha infants a qui els ha afectat quan tenien de 2 a 5 anys, i que per tant s’han vist privats, en un moment clau, de manca de consum de proteïnes i consum nutricional bàsic. A aquests nanos aquest problema els acompanyarà tota la vida. Fins i tot pot condicionar els problemes que tindran de salut en la seva vida adulta. S’ha arribat a relacionar la manca de nutrició en la infantesa amb la malaltia d’alzheimer. Estem parlant que els problemes de salut en unes fases de la vida repercuteixen en unes altres. És per això que hem d’assegurar que hi ha elements de justícia social que eliminin aquestes desigualtats.

    «L’educador social té un gran paper perquè també és educador de la salut» explica Ariza / ©SANDRA LÁZARO

    Assegures que la importància dels determinants socials per explicar els processos de salut i la malaltia s’ha anat eixamplant. Per què?

    Sí, en el sentit de perspectiva més àmplia d’aquestes influències del medi social. Fins ara el món de la salut pública ha estat presentat d’una manera molt medicalitzada. Durant anys el món de la salut s’ha vist vinculat al sistema sanitari i als centres sanitaris. Però la salut, on es juga de veritat, no és en els centres sanitaris, sinó en el dia a dia de les persones. La salut es va creant allà on una persona juga, s’educa, es relaciona, treballa… Als centres sanitaris vas quan perds la salut. L’atenció de la salut s’ha menjat el que significava abans l’atenció de la salut. És un camp que entronca perfectament amb el treball dels professionals socials. Cal que la salut figuri en tot el que és l’àmbit de l’acció política. Molts problemes de salut només es poden corregir si altres factors socials estan també vinculats.

    Per exemple, les persones sense llar. Veiem el deteriorament d’aquestes persones, la detecció de malalties cròniques, addiccions, etc. Però el problema central d’aquestes persones, i és el que ho solucionaria tot, seria tenir un habitatge. La salut necessita intersectorialitat. Quan anem als barris a treballar, tan important és l’educació com que en un barri que té uns problemes urbanístics i arquitectònics a la gent li posin un ascensor perquè sinó la gent gran no pot accedir-hi. Aquí es veu la correlació immensa entre política i les polítiques de salut.

    El professional social també té la capacitat de dinamitzar la comunitat i fer que la mateixa comunitat s’organitzi davant de determinats problemes de salut. Això és el que anomenem en el camp social l’ajuda mútua: associacions de persones que estan afectades per un mateix problema i que, en donar-se suport unes a altres, acaba tenint un efecte terapèutic. El primer cas que hi va haver va ser alcohòlics anònims. L’ajuda mútua, en una ciutat com Barcelona, és molt important. L’ajuda del grup, les persones que no són professionals, ajuda a determinar necessitats, a donar-se ajuda d’uns a altres. És un canvi immens per la salut. Això depèn del desenvolupament comunitari. És la gran diferencia que té la nostra societat actual. Fa 20 anys la xarxa comunitària de Barcelona, o de Catalunya, era molt pobre, en canvi ara s’ha desenvolupat molt més.

    Per acabar, què recomanes als alumnes?

    Són persones enormement entregades, però que no estan encara en el dia a dia de la problemàtica social. Intento que s’adonin que tan important és que s’hi llancin com la reflexió. Cal que aprenguin a aturar-se, analitzar, pensar i veure. Així, la seva acció serà doblement important. Parar dos minuts a veure què passa significarà que després pots ser molt més eficaç. Cal cridar a la reflexió i a l’anàlisi.

  • Augmenta l’esperança de vida dels europeus però empitjora la seva salut

    Els europeus tenen una esperança de vida que, de mitjana, supera els 80 anys: 83,6 anys les dones i 78,1 els homes. La dada contrasta, però, amb el fet que no sempre va acompanyada d’una bona salut de les persones. Aquest augment de l’esperança de vida es deu a millores en salut gràcies a les noves tecnologies, nous tractament mèdics i la prevenció en el desenvolupament de malalties. Això s’ha vist reflectit sobretot en l’esperança de superació de càncers, atacs de cor i ictus.

    Tot i això, segons l’informe conjunt de la Comissió Europea i l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) ‘Health at a Glance: Europe 2016’ (La Salut a Europa en un cop d’ull), prop de 50 milions de persones pateixen alguna malaltia crònica i cada any moren més de mig milió de persones en edat de treballar. Això suposa un cost anual de quasi 115.000 milions d’euros per a la Unió Europea. Per reduir aquest cost i disminuir el nombre de morts, des de la Comissió Europea i l’OCDE asseguren que no s’ha invertir més sinó de millor manera. Per això cal potenciar les polítiques que fomenten una bona salut, prevenen malalties i ofereixen una assistència sanitària eficaç. A l’informe també s’explica que factors de risc, com ara el tabaquisme o l’obesitat, causen moltes morts que s’haurien pogut evitar. Actualment, el 16% dels adults són obesos, un 5% més que l’any 2000. Pel que fa al tabac, una de cada cinc persones segueix fumant.

    Diferències en l’accés a l’atenció sanitària

    L’informe permet accedir a dades a escala europea pel que fa a la salut dels europeus i els seus sistemes de salut. Davant dels resultats, el secretari general de l’OCDE, Ángel Gurría, assegura que es podrien salvar moltes més vides si es millorés l’assistència sanitària fins a igualar-la amb la d’altres països de la UE amb millors sistemes de salut. Per això “cal fer molt més per reduir les desigualtats a l’hora d’accedir i gaudir d’una assistència sanitària de qualitat”, diu Gurría.

    Augmentar els recursos que promouen la salut, potenciar les estratègies de prevenció de malalties i millorar la qualitat de l’assistència sanitària, són alguns dels factors clau a l’hora de salvar vides. Segons l’informe, es calcula que davant d’una falta d’atenció primària adequada, el 27% dels pacients es dirigeixen a urgències i que els europeus més pobres tenen de mitjana 10 vegades més problemes pel que fa a l’accés a una atenció sanitària adequada en comparació a la població més rica. Per això demanen que els estats membres millorin l’accés a l’atenció primària i es redueixin les llistes d’espera.

    Un altre dels problemes que enfronta la Unió Europea és l’envelliment de la població: actualment prop del 20% de la població té més de 65 anys, un 10% més que el 1960. A més, està previst que la xifra augmenti fins al 30% el 2060. Aquest envelliment i l’augment de les malalties cròniques, sumat a les limitacions econòmiques, faran necessaris canvis estructurals en l’assistència sanitària. Això vol dir, segons l’informe, incloure l’anomenada salut electrònica, reduint el nombre d’hospitalitzacions i reorganitzant els serveis d’atenció primària i domiciliària. També recomanen racionalitzar la despesa farmacèutica i potenciar l’ús de medicaments genèrics.

  • La cronicitat: un dels principals reptes del sistema sanitari

    L’any 2014, el darrer del què es disposen dades, més d’un terç dels catalans declarava patir una malaltia o un problema de salut crònic (38%), el 34,9% dels homes i el 41,1% de les dones, segons dades del Departament de Salut. A aquestes xifres s’hi afegeixen les de sobreenvelliment: Catalunya es troba entre els països europeus amb un percentatge de sobreenvelliment més alt (15,4%). És a dir, 15,4 de cada 100 persones de 65 anys o més superen els 84 anys.

    L’estudi Itinerari del pacient crònic, de l’Institut Global de Salut Pública i Política Sanitària de la UIC (IGS), apunta que un dels majors reptes als quals s’enfronten els sistemes sanitaris dels països desenvolupats és precisament l’atenció a les persones afectades per malalties cròniques. Els avenços de la medicina i la transició demogràfica -hi ha més població envellida i una taxa de natalitat baixa- a més del fet que la prevalença creixent de la malaltia és una de les principals conseqüències de l’envelliment de la població, són els motius que assenyala Maria Dolors Navarro, directora de l’Institut Albert Jovell de Salut Pública i pacients de la UIC i una de les autores de l’estudi.

    I és que tot i que el pacient crònic no és necessàriament algú d’avançada edat sí que predomina en els majors de 65 anys -entre el 60 i el 85% tenen almenys una malaltia crònica- i la prevalença s’incrementa a mesura que s’envelleix. Els malalts crònics són aquells que tenen problemes de salut o factors de risc de més de sis mesos de durada i que en principi no es curen. Així ho defineix el metge de família Albert Ledesma, expert en cronicitat i un dels professors del màster de la UAB en Atenció Integral al Pacient Crònic.

    Segons explica, un dels grups que més augmentarà els propers anys és el de les persones que presenten problemes cognitius com ara la demència: “serà l’epidèmia que ens espera”, pronostica.

    Està el sistema preparat per donar-hi resposta?

    S’estima que l’any 2030 les malalties cròniques constituiran la principal causa de mort i en l’actualitat prop de dos terços del pressupost sanitari ja es destinen al tractament de persones que pateixen alguna malaltia crònica. L’estudi de l’IGS suggereix que el sistema sanitari haurà de donar resposta a alguns problemes detectats en l’atenció a aquest tipus de pacient per tal de millorar-la. S’hi apunta, per exemple, que els pacients d’hospitals disposen sovint d’informació fragmentada del procés assistencial, la manca de competència dels pacients per una autocura eficient o que el material informatiu sobre la pròpia condició és massa generalista i tècnic. També es detecta la necessitat d’una comunicació més eficaç amb els professionals sanitaris -la manca de temps o interrupcions en la visita ho dificulten- i més mesures per involucrar el pacient -sobretot els més vulnerables- en la presa de decisions relatives al tractament.

    “Tenim un sistema sanitari molt bo des del punt de vista tècnic, professional, però d’altra banda ens hem de preparar més en altres serveis, com per exemple, cobrir o donar suport institucional a la figura del cuidador o a les associacions de pacients. Avui no estem preparats per assolir l’acompanyament de la malaltia crònica, necessitem recursos mèdics però també socials”, afirma Maria Dolors Navarro.

    Per la seva banda, la metgessa Roser Marquet parlava en l’article Persones amb malalties cròniques complexes. La mirada del capçalera d’alguns aspectes que permeten millorar la pràctica quotidiana: “disposar de guies de pràctica clínica, usar pocs medicaments i molt ben coneguts i disminuir el nombre de professionals que intervenim en l’atenció del pacient”.  També en el text destaca el paper crucial de la infermeria: “Fer-los entendre que un medicament té efecte només 24 hores, o què és un dieta baixa en sal, pot costar moltes visites. I que ho acceptin i facin els canvis, encara costa més. Per això cal comptar amb un molt, ,molt bon professional d’infermeria, que es guanyi la confiança del pacient”. I del cuidador: “necessitem un gran cuidador que entengui i segueixi les recomanacions pel bon control del pacient”.

    Un canvi més enllà del sistema sanitari

    Per Albert Ledesma, el repte d’afrontar la cronicitat va molt més enllà de canvis en l’àmbit sanitari i exigeix canvis socials. “Es necessiten canvis en benestar, cuidar aquest col·lectiu té un component social”, assegura i planteja el dubte, per exemple, de com es garantirà l’atenció social a aquestes persones si en un futur hi ha menys població activa treballant, i per tant, tributant, i alhora més persones amb més necessitats: “pràcticament s’haurà doblat el nombre de persones amb malalties cròniques i l’esperança de vida haurà augmentat d’aquí a 35 anys”, assegura.

    Luis Viguera, recollia en un article per la Taula del Tercer Sector el 2013 sobre la cronicitat que la despesa mitjana entre els majors de 65 anys és entre tres i quatre vegades superior a la dels adults més joves.

    En l’article, Viguera assenyala que “cal reequilibrar un sistema que està més centrat en la malaltia (tractament i rehabilitació) que en la salut (promoció de la salut i prevenció de la malaltia), anant a un enfocament més de salut comunitària, amb visió integral (multidimensional) de la persona, que posi al pacient, a l’individu (qui també ha de ser més responsable de si mateix), en el centre del sistema”.

    D’altra banda també parla de construir un sistema d’atenció integrat. “És a dir, amb abordatge compartit entre els nivells assistencials sanitaris, com l’hospitalari i la primària, però també entre els nivells sanitari i social”. En això hi coincideixen Navarro i també Ledesma. Ella explica que tradicionalment  la resposta ha estat “individual i compartimentada” i reivindica que “efectivament la salut no és només la fallida d’un òrgan o una malaltia concreta”. Per això, assegura, cal donar una resposta pluridimensional. “El més prioritari és poder donar una resposta global. Aquesta és la dificultat”, afegeix.

    “La cronicitat és un dels temes més trascendents que tenim al davant i no hauríem de deixar passar molt temps per donar una bona resposta; no pot esperar gaire”, conclou Albert Ledesma, qui també ha estat director del Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat impulsat pel Govern. El programa contemplava entre altres mesures la implementació a Catalunya d’un Pla interdepartamental d‟interacció dels serveis sanitaris i socials, que buscava precisament facilitar un nou escenari d‘impuls d‘un nou model d‘atenció integrada entre serveis socials i sanitaris d‘àmbit comunitari.

    Témer la dependència

    L’organització independent ‘No gracias’ recollia fa uns dies una informació publicada al JAMA of Internal Medicine sobre l’atenció i hospitalització de malalts crònics, basant-se en unes enquestes fetes a pacients de més de 60 anys ingressats en un hospital de Pensilvània i amb malalties cròniques greus -com ara càncer avançat o insuficiència cardíaca-. Més de la meitat dels entrevistats consideraven que era igual o pitjor que la mort la necessitat de cures continuades, la incontinència o l’alimentació per sonda.

    “És evident que per aquest notable percentatge de pacients és més important evitar situacions de dependència que la pròpia mort”, asseguren des de ‘No gracias’.

    Roser Marquet també reflexiona en el text sobre aspectes ètics. “Gairebé tothom desitja tres coses: no patir, no donar feina i estar a casa seva. […] Personalment, cada vegada que m’he d’acomiadar d’un pacient perquè no hem estat capaços amb tota la parafernàlia de què disposa el sistema sanitari, de garantir que, almenys pugui acabar la seva vida en pau, sento una gran frustració”, hi diu.