Diluïts entre les 200.000 persones que han marxat a Madrid avui segons Delegació de Govern, 670.000 segons les entitats convocants, pot ser que hagin estat les 180 doctores i doctors de primària que es trobaven al setembre en atur, segons el Servei Estatal d’Ocupació. Aquesta xifra situa Madrid com la regió de tota Espanya on més facultatius de medicina familiar i comunitària estan sense feina.
“He vist diversos companys que han marxat de Madrid, i la raó són les condicions laborals, per descomptat”. L’Estela és doctora del SUMMA 112, el servei d’urgències mèdiques regional. Aquest matí ha acudit a la manifestació que convocaven sindicats sectorials i plataformes en defensa de la sanitat pública acompanyada pel seu pare, la seva mare i fins i tot el seu besoncle, en una imatge que s’ha repetit bastant: famílies completes de tres generacions.
De la mà de l’Estela anava el seu fill petit. Ells han arribat des de diferents barris i municipis: La Coma de Fuencarral, Orcasur d’Usera i Galapagar, on ella viu. Ha estat de guàrdia aquesta nit “en Pirámides, aquí a Madrid, on només hi havia dues infermeres”. A l’Estela li dol que el discurs contra els sanitaris en vaga estigui calant. Els han arribat a dir vagues. “Que ens diguin això després del que hem passat en la pandèmia… jo estava en l’UVI 23 a Parla. Va ser molt dur veure morir companys. En dos anys hem passat d’herois a vagues”, es lamenta.
A més de sanitaris en actiu com ella, a distància hauran pogut seguir el recorregut dels manifestants molts de les i els 787 metges de família que van emigrar el 2021 a altres comunitats i que ella refereix. De nou aquí, Madrid encapçala les llistes: és la regió de tota Espanya de la qual més facultatius d’aquesta especialitat han sortit fugint.
Doctors i doctores de família no estan sols. La ràtio d’infermeria per pacient és el més pobre d’Espanya, també. A Madrid hi ha un infermer o infermera per cada dos mil pacients, gairebé el doble que a La Rioja, per exemple. I parlant en concret d’Atenció Primària, la regió madrilenya és la que menys despesa pública inverteix no arribant a l’11, set punts menys que a Andalusia o, sis menys que a Castella i Lleó, per citar dues regions gestionades també pel Partit Popular.
Candela, Magdalena i Catalina són tres amigues ja jubilades que han arribat avui a Atocha per participar en la mobilització des del barri d’Hortaleza, i a l’uníson situen el començament de la deterioració de l’atenció primària madrilenya en els últims dos anys després de la pandèmia. Més persones comentaran el mateix al llarg del recorregut. “Des de la Covid ens han pegat la destralada”, explica Candela mentre manté l’equilibri sobre un bloc de formigó. Vol fer una bona foto que ensenyar a casa. “No recordo tanta gent al carrer fa molt temps”, assegura.
Quatre de cada deu votants del PP, preocupats per la sanitat madrilenya
En qualsevol cas, res o poc de les dades relatives a Madrid sembla preocupar l’equip d’Ayuso. El que sí que pot moure els fonaments és aquest 40,5% de votants del Partit Popular que consideraven fa deu dies que la sanitat és el principal problema de la regió, segons l’enquesta de Sigma Dos per al diari El Mundo. Serien desenes de milers de persones que van ficar la papereta d’Ayuso en l’urna al maig de 2021 i a les quals avui els preocuparia més el desmantellament de la sanitat madrilenya que la inflació que eleva Pedro Sánchez cada dia després d’esmorzar, el comunisme que intenta instaurar a l’hora de menjar, els seus intents d’enderrocar la monarquia i d’empresonar l’oposició en dies alterns, o qualsevol altra declaració trumpista feta per la presidenta per a eludir el tema, i això citant les seves paraules de solo aquesta setmana.
Això significaria que milers de famílies treballadores de la regió, les que van votar el Partit Popular també, estan veient com triguen fins a tres setmanes a aconseguir cita per als seus fills o pares, o es troben els centres d’urgències extrahospitalàries tancats. Un dia, i un altre, i un altre. Mentrestant, o alhora, la Conselleria d’Hisenda informa per correu del que s’han estalviat els contribuents enguany per la política de baixada d’impostos d’Isabel Díaz Ayuso.
Beatriz és una de les veïnes que ho han rebut. Ella ha vingut des del districte d’Arganzuela en la capital amb la seva parella i el seu fill de vuit anys, al costat d’un grup de mares i pares del col·legi. Li va arribar la carta fa dues setmanes, el 25 d’octubre, sense segell ni signatura però amb capçalera oficial de la Comunitat. En ella li recordaven el que s’havia estalviat de l’impost de successions després de la mort de la seva mare. “I jo el que voldria era tenir a la meva mare aquí. Va estar dos anys només amb consultes telefòniques. Jo vull pagar impostos perquè tots tinguem una sanitat pública de qualitat”, explica.
Centres tancats allà on el PP arrasa
Aquest és el segon cap de setmana en què els professionals sanitaris d’urgències madrilenys estan en vaga des que es van reobrir a la fi d’octubre amb la meitat de personal les urgències extrahospitalàries, canviades de nom ara com a Punts d’Atenció Continuada, (PAC), i que romanien tancats des de la pandèmia. A pesar que la Comunitat ha decretat el 100% de serveis mínims, en la nit d’aquest dissabte al diumenge no s’han pogut obrir per falta d’equip humà a Boadilla del Monte, El Escorial, Getafe, La Cabrera, Manzanares El Real, Moralzarzal, San Agustín de Guadalix, Torrelodones, Arganda, Coslada, Galapagar, Las Rozas i Doctor Esquerd, aquest a Madrid (Retiro). En tots aquests llocs va guanyar el PP en les eleccions de maig de 2021.
Guillermo, enginyer de 45 anys que ha vingut des de Rivas-Vaciamadrid amb el seu fill de nou anys, creu que la mobilització d’aquest matí i la vaga d’urgències, a les quals s’uniran metges de primària i pediatria la setmana que ve, “han de servir perquè les veïnes i veïns ens adonem que al costat tenim persones amb els mateixos problemes que nosaltres”, reivindica. “Jo no recordo quan em vaig posar malalt l’última vegada, però ell sí que està malalt”, apunta el petit. En concret, el seu pare va sofrir un episodi de Covid a l’abril que es va complicar en el pulmó. “A l’agost em van derivar al pneumòleg, i estic esperant a març de 2023, que és quan em van donar cita.” En Guillermo també mira cap al Govern central, i opina que l’executiu de PSOE i Unides Podem hauria de poder fer alguna cosa, intervenir d’alguna manera, encara que sap que no és fàcil.
Aquesta és una reflexió, o crit d’atenció, que s’ha repetit aquest matí als carrers de Madrid, durant la manifestació. Rosa, veïna del barri madrileny de Malasaña, creu que el Govern hauria de “posar ordre” en les comunitats autònomes. Avui està jubilada, però durant molts anys ha estat funcionària, precisament, del ministeri de Sanitat: “Jo estava en el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut i he vist com és una guerra dels uns contra els altres. Em sento una mica abandonada pel Govern central”.
El que pot i no pot fer Pedro Sánchez
Tal com va quedar establert en l’estat de les autonomies que es va formar el 1978, el Govern només és competent per regular les bases del dret a la sanitat, que no és un dels fonamentals (la sanitat, com l’habitatge i per molt que sorprengui, no ho és), i les comunitats són les que s’encarregaran del seu desenvolupament legislatiu i la seva implementació. És a dir: hi ha una Llei General de Sanitat amb el marc general, i lleis autonòmiques, que són les que realment marquen què es fa i què no es fa.
Sí que existeix, no obstant això, l’obligació de l’Estat de garantir els drets fonamentals, que són els més protegits. “El dret a la vida i la integritat física, per exemple”, cita la Lucía Alonso, professora de Dret Constitucional en la Universitat Complutense de Madrid. “Quan determinats aspectes de gestió del servei de sanitat puguin repercutir en el dret a la vida, l’Estat sí que té competències per a intervenir. I si vas a urgències és perquè una cosa greu et passa i pot ser que la teva vida estigui en perill”, explica la docent.
Les possibilitats a curt termini no són moltes. Si aquesta hipotètica actuació sobre les bases de la sanitat fos un reial decret llei, suposaria una altra batalla mediàtica, una més, entre Moncloa i la presidenta regional, amb incert resultat. Si en canvi s’optés per una modificació legislativa via projecte de modificació de l’actual Llei General de Sanitat, el procés podria arribar a calcificar-se. Serveixi com a exemple la Llei d’Habitatge, que intenta regular un altre dret que tampoc està inclòs entre els fonamentals en la Constitució, i que ha quedat enterrada recentment en comissió parlamentària.
Sembla clar que l’opció més útil i pròxima en el temps per a frenar el model de gestió sanitari actual en la Comunitat està en mans de cada veïna i veí de la regió el maig vinent, quan se celebraran eleccions autonòmiques. Arribant ja a Cibeles, un altre manifestant i veí de la ciutat, Enrique, sap que amb el repartiment de competències actuals no hi ha molt de marge, i li són igual les enquestes. “Es poden fer mil sondejos d’opinió, que amb això no es governa: votar, votar és l’important”, opina, abans d’aixecar el mocador blanc, un més entre els centenars de milers que s’han vist avui sota el cel de Madrid.
Article publicat originalment a La Marea
