Just Deploy It!

Etiqueta: medi ambient

  • Un estudi associa menys capacitat d’atenció en infants amb contaminació vinculada al trànsit

    Entre els elements externs a una mare gestant que influeixen en el desenvolupament del fetus hi ha la contaminació atmosfèrica. Actualment, ja hi ha evidència científica sobre un impacte negatiu en la salut dels nadons. I un recent estudi liderat per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) relaciona l’exposició al diòxid de nitrogen durant els dos primers anys de vida (NO2, contaminant procedent sobretot de les emissions del trànsit) amb una menor capacitat d’atenció en nens i nenes de 4 a 8 anys, especialment en els nens.

    Segons explica Anne-Claire Binter, una de les autores de l’estudi i investigadora post-doctoral a ISGlobal, “la part del cervell responsable de les funcions executives, el còrtex prefrontal, es desenvolupa lentament i va madurant durant l’embaràs i la infància. Això el fa vulnerable a l’exposició a la contaminació atmosfèrica, que s’ha vinculat en estudis amb animals a inflamació, estrès oxidatiu i la deterioració del metabolisme energètic en el cervell”.

    L’estudi d’ara, en concret, associa una major exposició al NO2 a una pitjor capacitat d’atenció en nens i nenes de 4 a 6 anys. Els resultats, que han estat publicats a la revista Environment International, també recullen que hi ha una major susceptibilitat a aquest contaminant en el segon any de vida. I aquesta associació va persistir en les edats de 6 a 8 anys només en els nens, no en les nenes, amb un període de susceptibilitat al NO2 una mica major en l’etapa que va del naixement fins als dos anys.

    Anne-Claire Binter explica que «en els nois, l’associació entre l’exposició al NO2 i la funció atencional pot durar més temps perquè els seus cervells maduren més lentament, la qual cosa podria fer-los més vulnerables». Per entendre-ho millor –afegeixen els autors de l’estudi–, s’hauria de fer un seguiment de les persones per veure com l’edat i el sexe afecten la relació entre la contaminació atmosfèrica i la capacitat d’atenció, especialment en els grups de major edat. La funció atencional, tal com afirmen els especialistes, és crucial per al desenvolupament de les funcions executives del cervell, que gestionen i controlen les accions, els pensaments i les emocions per aconseguir un objectiu o propòsit.

    1700 mares

    Les dades que l’equip investigador va utilitzar pertanyen a 1.703 mares i els seus fills i filles, pertanyents a les cohorts de naixement del Projecte INMA en quatre regions espanyoles. El Projecte INMA és una iniciativa d’investigació que té l’objectiu d’estudiar el paper dels contaminants ambientals durant l’embaràs i l’inici de la vida, i els seus efectes en el creixement i desenvolupament infantil.

    En aquest estudi sobre contaminació i capacitat d’atenció dels infants, es va procedir a partir de l’adreça de residència de les mares i nens i nenes estudiades. L’equip va estimar l’exposició diària al NO2 durant l’embaràs i els primers 6 anys de la infància. Paral·lelament, es van avaluar la funció atencional (la capacitat de triar a què parar atenció i què ignorar) als 4-6 anys i als 6-8 anys, i la memòria de treball (la capacitat de retenir temporalment la informació) als 6-8 anys, utilitzant proves informatitzades validades.

    La informació que es desprèn d’aquest estudi, doncs, porta a pensar que «la primera infància, fins als dos anys, sembla un període rellevant per aplicar mesures preventives», segons afirma Binter. «Fins i tot un petit efecte a nivell individual de nivells relativament baixos d’exposició, com en aquest estudi, pot tenir grans conseqüències en l’àmbit poblacional. L’exposició a la contaminació atmosfèrica relacionada amb el trànsit és, per tant, determinant per a la salut de les generacions futures”, afegeix.

    Aquesta recerca afina més resultats d’un treball d’investigació anterior sobre l’exposició al NO2 durant l’embaràs i la infància i el deteriorament de la funció atencional en nens i nenes de 4-5 anys. El present estudi ha anat més enllà i concreta que una major exposició al NO2 entre els 1,3 i 1,6 anys d’edat es va associar amb un major error estàndard del temps de reacció a un estímul en la prova de funció atencional als 4-6 anys d’edat. Aquest és un indicador de la consistència de la velocitat de resposta. També s’ha vist ara que una major exposició al NO2 entre 1,5 i 2,2 anys d’edat es va associar amb un major nombre d’errors d’omissió. I igualment s’ha pogut precisar que una major exposició al NO2 entre els 0,3 i els 2,2 anys es va associar amb un major error estàndard del temps de reacció als 6-8 anys només en els nens. Però no es van trobar associacions entre una major exposició al NO2 i la memòria de treball en nens i nenes de 6 a 8 anys.

  • La Renda Bàsica en temps d’emergència climàtica i ambiental

    Vivim en una accelerada degradació del medi ambient que, dia a dia, es concreta en una ingent pèrdua de diversitat -deguda a l’extinció massiva d’espècies- i un augment d’emissions de gasos d’hivernacle, inclosos el diòxid de carboni i el metà, que ens ha portat a una situació d’emergència climàtica. Paral·lelament, la pandèmia de la Covid-19 i la guerra entre Ucraïna i Rússia han colpit l’economia mundial, dirigint-nos de forma aparentment inexorable a una recessió profunda, caracteritzada per una major incidència de la desigualtat global i un augment dels preus. Segons la mirada experta, la Renda Bàsica s’ha consolidat com una possible via per abordar la crisi de la desigualtat, especialment en un context en què s’espera un augment de l’atur a causa dels nous processos d’automatització i digitalització. Però com es relaciona una mesura radical de redistribució de rendes amb l’objectiu d’assolir urgentment la sostenibilitat mediambiental?

    Ara per ara, després de dècades de recerca, existeix una abundant i sòlida bibliografia d’estudis sobre la Renda Bàsica. No obstant això, el nostre coneixement sobre les conseqüències mediambientals d’una Renda Bàsica universal és més aviat escadusser. La Xarxa Renda Bàsica defineix aquesta mesura com a un ingrés pagat per l’estat a cada membre de ple dret -o resident- de la societat, fins i tot si no vol treballar de manera remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre o, dit d’una altra forma, independentment de quines puguin ser les altres possibles fonts de renda, i sense importar amb qui convisqui.

    Certes veus escèptiques argumenten que la Renda Bàsica podria tenir impactes mediambientals negatius. En general, sabem que els increments d’ingressos solen traduir-se en creixement de consum. Aquest efecte ha estat observat a escala nacional, però també a nivell de llar o individual. Fins i tot en l’hipotètic cas que la introducció d’una Renda Bàsica no signifiqués un augment de l’ingrés per càpita d’un país, i només es produís una redistribució des dels decils més rics als més pobres, el consum podria créixer. Com és sabut, els sectors econòmicament vulnerables tenen una propensió marginal al consum major que els més privilegiats. És a dir, de cada euro extra ingressat, les llars més pobres solen dedicar-ne una proporció major al consum. Seguint aquesta lògica, una alça de consum empès per l’aplicació d’una Renda Bàsica podria traduir-se en més emissions, contribuint així al desmillorament de l’ecosistema.

    Ben mirat, existeixen igualment bones raons per a pensar que la Renda Bàsica podria esdevenir una eina profitosa per combatre l’actual crisi climàtica. Amb una Renda Bàsica, les persones amb menors ingressos podrien accedir a productes de major qualitat i durabilitat. Així mateix, diversos estudis fan palès que la Renda Bàsica genera canvis en els usos del temps que poden anar en benefici del medi ambient. L’experiència mostra que una Renda Bàsica universal, fins i tot quan s’assigna de manera temporal i en petites quantitats de diners, incrementa el benestar de les persones, la seva confiança i les fa més proclius a la recerca de noves maneres d’emprar el temps. Així, una Renda Bàsica podria fomentar el treball voluntari, projectes artístics o productius enfocats a cura del nostre planeta i, en definitiva, obre espais d’oportunitat per a l’emergència de noves formes d’innovació social orientades a la sostenibilitat.

    La principal dificultat que tenim per a avaluar els possibles impactes mediambientals d’una RB és que no disposem de dades que ens permetin mesurar la seva relació amb el consum de productes sostenibles, amb l’adopció de tecnologies energètiques baixes en carboni o amb l’augment del reciclatge, entre altres comportaments. Donat el caràcter limitat dels projectes pilot de Renda Bàsica que s’han anat desenvolupant, només podem atansar-nos teòricament a aquest problema. Per això, és crític aconseguir incorporar innovacions metodològiques -ja sigui en el pla pilot de Catalunya, ja sigui en altres iniciatives futures- que permetin calibrar els vincles entre la RB i les actituds proambientals, d’una manera verificable i reproduïble.

    Els patrons de consum d’una societat neixen d’agregats de comportaments individuals que, al seu torn, depenen de tot un seguit de factors que no poden ser abordats directament per la Renda Bàsica. Les ciències socials han evidenciat que les normes socials, l’accés a la informació, la influència de familiars i amics o variables actitudinals com ara l’autoeficàcia percebuda o el nivell de consciència expliquen per què unes persones orienten el seu consum cap a productes ecològics i tecnologies baixes en carboni i altres no. Per tant, l’èxit de la RB com a element catalitzador d’un sistema de producció i un consum que es mantingui dins dels límits planetaris, dependrà de la seva oportuna combinació amb un conjunt de mesures estructurals, normatives internacionals, estratègies de comunicació de risc i implicació ciutadana que posin fre, de manera efectiva, a les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle i la pèrdua de biodiversitat.

    Així com la renda bàsica, per si mateixa, no pot (ni pretén) acabar amb el capitalisme o el patriarcat, tampoc és just demanar-li que sigui la solució a la crisi ecològica que ha generat la nostra espècie. No obstant això, hi ha un element que sembla poc qüestionable. Si la Renda Bàsica millora la capacitat de les persones per a prendre decisions de manera lliure i autònoma, també les habilita per orientar-se cap a formes de vida mediambientalment responsables. I això inclou el poder que la Renda Bàsica ens confereix per a resistir enfront de pràctiques empresarials mediambientalment insostenibles, ja sigui negant-nos a ser els seus bracers, ja sigui defugint els seus productes.

  • Les preocupacions i els interessos de la gent

    Perquè són importants els exemples com el de la carn vermella? Cada vegada sentim més opinions i preocupacions, de sectors socials, empresarials, i ideològics sobre determinats temes, que es manifesten corporativament i en els seus mitjans de comunicació (quasi tots) i inicien una guerra sobre propostes o mesures de canvi necessàries i raonables pel bé comú.

    Preocupació del sector turístic, del sector de l’automòbil, del sector carni (carn vermella), de la banca, de l’energia tradicional, de l’especulació i tants altres. A mi i a molta gent, cada cop més, en realitat ens preocupen altres temes: la pobresa i la gana, l’atur i les condicions de treball precàries, la privatització del públic pel lucre i la degradació dels serveis públics, les males condicions del medi i el canvi climàtic, les desigualtats i les injustícies, la immigració sense una bona acollida solidària, el persistent patriarcat, masclisme, violència i odi.

    Aquests dos tipus de temes de preocupació, en principi, són deguts als interessos i valors de cada persona, i també els interessos econòmics del model capitalista i individualista que tenim. La «casta» que ja s’encarrega de reclutar a més gent, per poder tenir l’hegemonia social necessària per anar subsistint, utilitza el seu «relat» ideològic, culturalment ancorat als segles passats: «progrés» (en realitat només d’ells), llibertat individual, modernitat i altres. En realitat, lluita per subsistir en un món que necessita canviar urgentment els valors i paradigmes que ha tingut fins ara, i que fins aquí ens han portat. I perquè cada cop hi ha més gent, institucions i governs que comencen a defensar aquests canvis necessaris.

    Avui, submergits en una crisi global de civilització (econòmica, social, sanitària, ambiental) cal sumar-hi més gent al segon tipus de valors i preocupacions: valors que defensen els interessos i les preocupacions reals de la majoria de persones, no precisament de la «casta», valors del comú, de la salut, del medi i de la vida. Només amb una nova hegemonia ideològica majoritària podrem salvar-nos totes i tots, fins i tot la «casta» perquè, seguint pel mal camí, el planeta Terra podrà continuar existint, segurament molt empobrit, però l’espècie humana (i moltes altres), poden desaparèixer.

    Per això cal ser valents i defensar-nos, exigint a les administracions públiques i als poders privats les mesures necessàries i urgents per implantar els valors dels veritables interessos de la vida i la salut. És veritat que encara tot està per fer i tot és possible.

    Però atenció, no es poden sacralitzar els nostres valors, sempre s’ha de posar en context, i en moltes ocasions uns valors poden condicionar altres. Posem l’exemple de les recomanacions de no consumir carn vermella, perquè pot afectar d’alguna manera la nostra salut (el seu consum excessiu) i empitjora l’escalfament global del planeta, per la seva producció industrial. Per tant, podem dir: recomanem no menjar carn vermella, però si això hipotèticament va en contra de l’única font alimentació d’una persona, haurem de dir que sí que en pot menjar. És mes, a mi m’agrada menjar un bon entrecot (com al president del Govern), però miro de menjar-ne no més d’un al mes.

    Un altre exemple de no radicalitzar les consignes i els valors: Jo sé que el transport individual o en família en cotxe de dièsel o gasolina contamina molt el medi ambient i perjudica la salut, però encara tinc cotxe (de gasolina) i treballo perquè la seva utilització sigui mínima i que a les ciutats del futur el transport sigui majoritàriament a peu, en transport públic o no contaminant. De fet, només agafo el cotxe (encara) per sortir de la ciutat els dies de lleure.

    En resum, hem de treballar per implantar nous valors econòmics, socials i culturals, oblidant-nos del PIB, i treballar perquè siguin acceptats per la majoria i que això obligui als empresaris i innovadors a transformar els seus productes i les seves maneres de produir, en uns temps raonables.

  • La pandèmia ressuscita el plàstic d’un sol ús

    L’any 2021 anava a marcar el final de les bosses de plàstic i d’altres plàstics d’un sol ús com palletes i coberts. A pocs mesos d’iniciar la posada en marxa d’aquestes mesures, aquest material, aparentment en hores baixes, rebrota com la pandèmia que el sustenta en forma de màscares, guants i màscares protectores, entre d’altres equips de protecció individual, els anomenats EPI.

    Per evitar el risc d’infecció davant el coronavirus, ens acompanyen milions de productes de plàstic, la majoria d’un sol ús. A l’abril es rebien a Espanya quatre milions de màscares a la setmana, segons va exposar el ministre de Sanitat, Salvador Illa. Ara s’importen cinc vegades més.

    Fins al 22 de maig s’han distribuït a comunitats autònomes i altres organismes més de 113 milions de mascaretes, més de 36 milions de guants de nitril, més de 210.000 ulleres de protecció, més de 353.000 bates, 4,7 milions de test ràpids, més de 852.000 kits PCR i més de 880.000 de calces o davantals, entre d’altres. Des del 10 de març, en total el material sanitari supera ja els 159 milions d’unitats.

    La confecció de màscares higièniques d’un o diversos usos ha començat a ser ara nacional, a càrrec d’una empresa espanyola amb l’objectiu de la producció de deu milions de màscares mensuals. A escala internacional, i segons dades recollides pels serveis duaners xinesos, al mes de març la Xina va vendre prop de 3.860 milions de màscares als països afectats per la pandèmia, a més de 37,5 milions de vestits de protecció, 16.000 respiradors i 2,84 milions de kits de detecció de la COVID-19.

    En l’actualitat, tots aquests productes de plàstic, la majoria d’un sol ús i de complicat reciclatge -ja que es tracta d’articles sanitaris- es fabriquen per milions. A la recerca d’un material per frenar els contagis en la pandèmia de COVID-19, el plàstic ha estat el millor candidat.

    «És lleuger, econòmic, durador i versàtil. És estrany trobar totes aquestes característiques en un sol material. Però tot això comporta un cost ambiental que, fins fa poc, no s’havia inclòs en l’equació. Això està començant a canviar», indica a SINC Nicholas Mallos, director sènior de el programa Oceans Lliures d’Escombraries de l’associació Ocean Conservancy.

    A més, no només és lleuger, ideal com a material de protecció personal, «el seu gran èxit radica també en el seu baix cost econòmic», recalca a SINC Ethel Eljarrat, investigadora a l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA) de l’CSIC a Barcelona. Els preus baixos del petroli a causa de la pandèmia podrien permetre fabricar molt plàstic encara més barat.

    Mesures antiplástic

    A més dels EPI, durant el confinament ha augmentat l’ús d’altres productes com els envasos alimentaris i bosses de plàstic, articles inclosos en algunes mesures, com el Reial Decret 293/2018, per reduir el seu ús. «No és sorprenent que el consum de plàstics d’un sol ús hagi augmentat dràsticament des del començament de la pandèmia: durant el confinament, el menjar per emportar i el lliurament a domicili s’han disparat», assenyala Mallos.

    Des 2018, la directiva europea ha disminuït progressivament l’ús de les bosses de plàstic, que ja no eren proporcionades gratuïtament als comerços. A partir de gener de 2021 s’anava a prohibir el lliurament gratuït o no als consumidors.

    Eljarrat considera que aconseguir ara aquesta mesura serà complicat a causa de la situació. «La pandèmia ha canviat completament els nostres hàbits d’ús de plàstic», afegeix l’experta. Aquest material d’un sol ús s’ha convertit en el preferit per la societat davant la por a el contagi i caldrà esperar que es resolgui la pandèmia per tornar a conscienciar sobre la problemàtica dels residus.

    Al decret sobre les bosses de plàstic es sumava la prohibició, gràcies a la Directiva (UE) 2019/904 a la Unió Europea de certs articles d’un sol ús com bastonets de cotó, coberts, plats, palets de globus i palletes a partir de juliol de 2021, i que serà transposada a l’ordenament espanyol a través de l’Avantprojecte de Llei de Residus i Sòls Contaminats.

    «La irrupció de la pandèmia no hauria d’afectar a aquesta mesura i els estats membres haurien d’afrontar aquests objectius evitant retardar amb l’excusa de la COVID-19», declara a SINC Eljarrat. En aquest sentit, el Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO) ha presentat unes orientacions per a la prevenció i gestió dels residus durant aquest període. Totes elles van encaminades a donar suport l’economia circular i el compliment de les directives europees.

    Des del Ministeri, a més de la protecció dels treballadors, es recomana, entre altres mesures, fomentar l’ús i fabricació de màscares higièniques reutilitzables; reduir la utilització de guants d’un sol ús i ser rigorosos amb les mesures d’higiene; oferir solucions alcohòliques o gels de desinfecció per als clients a l’entrada i sortida dels establiments; evitar en l’hostaleria l’ús de vaixelles d’un sol ús; disposar d’un contenidor d’envasos independent; i fomentar l’ocupació de les bosses reutilitzables -que hauran de ser desinfectades- davant les d’un sol ús.

    Però «perquè això sigui efectiu, el Ministeri hauria de llançar missatges més clars i concrets a tota la societat», assegura Eljarrat. Segons l’experta, seria convenient aclarir quines màscares són reutilitzables, deixar clar que els guants no aporten un benefici extra o indicar com s’han de rentar i desinfectar les bosses reutilitzables.

    Una desescalada «plastificada»

    Aquestes recomanacions sorgeixen arran de l’augment de l’ús de plàstics d’un sol ús durant la desescalada per raons d’higiene. En el sector hoteler, per exemple, s’ha anunciat la instal·lació de mampares de metacrilat a les recepcions, el lliurament d’un kit de prevenció (mascaretes i guants de protecció d’ús obligatori) o la substitució dels bufets als restaurants per paquets monodosi per a cada client.

    A més, es va a incrementar l’ús de bosses de plàstic entre el personal d’hotels i restaurants per emmagatzemar la roba de carrer que ha estat en contacte amb l’exterior. Els empleats només podran portar uniforme i el calçat en el seu lloc de treball, segons el Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme, per la qual cosa cada dia hauran d’usar una bossa de plàstic, que abans de la pandèmia, no era necessària.

    El plàstic estarà més present que mai també en les cartes i menús dels bars. Quan aquestes no puguin ser «cantades», digitalitzades (QR) o apuntades en cartells o pissarres, tant hotels com restaurants hauran de presentar als seus clients cartes d’un sol ús o optar per un document plastificat que es desinfecti després de cada ús. També es prioritzaran les monodosi sol ús en els productes d’autoservei com setrilleres o setrills.

    El que preocupa als experts és que les deixalles plàstics relacionats amb aliments i begudes constitueixen la majoria de les escombraries que s’acumula cada any a les platges i al llarg de les vies fluvials. «De fet, el 2018, tots menys dos dels 10 articles principals registrats per voluntaris estaven relacionats amb aliments o begudes, com ampolles, tapes d’ampolles, palletes i coberts», recalca Mallos, sobre les campanyes de recollida d’Ocean Conservancy. Aquest any, l’associació va recollir uns 400.000 articles com tampons, condons, bolquers i xeringues en només un dia.

    El medi ambient s’ofega en plàstics

    Com passa amb les ampolles i altres productes, molts dels equip de protecció utilitzats durant la pandèmia acabaran en el medi ambient. «Lamentablement, ja s’han començat a veure mascaretes surant a les platges de l’arxipèlag de Soko, situat entre Hong Kong i Lantau, el que ens indica ja una mala gestió d’aquest nou residu», apunta la investigadora del CSIC.

    Fins ara, cada any arribaven a mars i oceans prop de 12 milions de tones de residus plàstics, l’equivalent a 1.200 vegades la Tour Eiffel, segons Greenpeace. «Si durant els últims anys s’ha observat l’impacte ambiental d’aquestes deixalles tant en el medi aquàtic com en el terrestre, és evident que l’increment en la producció de material plàstic arran de la COVID-19 portarà conseqüències negatives per al medi ambient», afirma Eljarrat

    L’enorme quantitat de màscares, guants i altres articles d’EPI, que avui ja estan poblant carrers i voreres de tot el món, acabaran arribant a l’oceà. «I si actuen com un altre tipus de deixalles, les tortugues marines, les aus marines i altres animals oceànics podrien ingerir o enredar-se en ells», assenyala Mallos.

    En un estudi, publicat a la revista Marine Policy, es va estimar que els articles relacionats amb la pesca, els globus i les bosses de plàstic eren els elements més perillosos perquè aquestes espècies quedin enredades. A ells s’afegia el risc d’asfíxia amb bosses i altres estris de plàstic que eren ingerits pels animals.

    Però els mars no seran els únics ecosistemes afectats, els terrestres també es veuran perjudicats no només per la longevitat d’aquest material -que pot romandre centenars d’anys en el entorn-, sinó també per la seva composició. Els polímers, així com la gran quantitat d’additius químics, mostren efectes nocius, fins i tot per a la salut humana.

    No obstant això, el material ha trobat en la pandèmia un aliat per justificar la seva presència. De fet, els ecologistes temen que la indústria del plàstic hagi explotat l’emergència sanitària per sostenir que el plàstic d’un sol ús és necessari per assegurar la vida de les persones segures. Davant el seu ús massiu actual, només queda la gestió eficient d’aquests residus i un correcte reciclatge, a més de fomentar materials biodegradables.

    Alternatives biodegradables

    Les mesures com les de la reducció de plàstics d’un sol ús van ser aprovades pensant en alternatives fàcilment disponibles i assequibles. «Una altra solució per a la problemàtica del plàstic es troba en el desenvolupament de materials alternatius als plàstics més biodegradables i més reciclables, així com l’avanç en el disseny de nous additius químics que siguin menys contaminants», assenyala a SINC Eljarrat.

    A Espanya, un grup de científics de l’Institut d’Agroquímica i Tecnologia d’Aliments (IATA) del CSIC, liderat per José María Lagarón, ja ha començat a desenvolupar materials de filtració biodegradables i viricides per introduir-los en les mascaretes.

    A més d’oferir major protecció en aquests dispositius davant de la SARS-CoV-2, l’objectiu és evitar que els residus generats per les màscares es converteixin en un problema mediambiental. Els filtres fungibles obtinguts es podran intercanviar cada dia per no haver de rebutjar el producte íntegrament.

    «Si a dia d’avui disposéssim d’aquestes solucions, l’actual increment de l’ús de material plàstic no estaria afectant tan negativament el medi ambient», conclou Eljarrat. Després de la pandèmia, quan la seguretat sanitària estigui assegurada, caldrà inculcar de nou a la societat la importància del desenvolupament de l’economia circular.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • La contaminació de l’aire a Barcelona: un descens històric durant el confinament difícil de mantenir

    Els alts nivells de contaminació de l’aire de Barcelona tenen un gran impacte en la salut de la ciutadania, afectant principalment en el desenvolupament i agreujament de malalties cardiovasculars i respiràtories, així com alguns tipus de càncer. Amb l’inici de la pandèmia de la COVID-19, però, s’ha pogut observar un descens històric dels nivells de contaminació de l’aire, especialment durant el període de 30 de març a 14 d’abril quan el confinament va ser total i les grans indústries van cessar pràcticament tota la seva activitat.

    En aquesta situació, el Grup de Treball sobre l’Avaluació de l’impacte de la Zona de Baixes Emissions, liderat per l’Agència de Salut Pública de Barcelona, ha elaborat un informe que descriu com el confinament per la COVID-19 ha afectat la qualitat de l’aire a la ciutat i quins aprenentatges es poden obtenir per la gestió i millora de la qualitat de l’aire, que impactaran conseqüentment en la millora de la salut.

    L’informe, titulat ‘Aprenentatges en qualitat de l’aire’, ha comptat amb la col·laboració d’altres administracions implicades, com el Departament de Qualitat Ambiental, Medi Ambient i Serveis Urbans de l’Ajuntament de Barcelona, el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), a més de nombrosos científics experts en contaminació de l’aire, la salut ambiental i la mobilitat. Per avaluar l’evolució dels contaminants atmosfèrics a la ciutat a partir de la declaració de l’estat d’alarma pel covid19 i les posteriors fases de desconfinament s’han seleccionat els contaminants NO2, PM10, carboni negre i l’O3. S’han diferenciat quatre etapes diferents per a fer l’anàlisi de les dades: l’etapa pre-covid, l’etapa covid-confinament + fase 0, l’etapa covid-fase 0,5 i l’etapa covid-fase 1.

    Un descens històric dels nivells de contaminació

    Segons assenyala l’informe, a partir de l’estat d’alarma, el descens de la mobilitat va provocar una gran reducció de les emissions del trànsit motoritzat i els nivells generals de contaminació. Com han observat els investigadors, a partir de l’estat d’alarma i fins el 18 de maig, la mitjana d’NO2 ha baixat un 55%, la de carboni negre un 63% i la de PM10 un 39% respecte al període pre COVID-19, situant-los per sota dels valors guia anuals de l’OMS. La major part d’aquest descens es atribuïble al trànsit. A nivell de regió, els nivells més elevats de NO2 es detecten en les àrees properes a Martorell, Sabadell i Granollers.

    Tenint en compte que la variabilitat meteorològica també influeix en els nivells de contaminació s’estima que la reducció atribuïble al confinament és d’un 43% en NO2 i d’un 21% en PM10. Pel que fa l’O3 ens trobem que els components d’aquest han incrementat de mitjana a la ciutat durant el període comprès entre el 15 de març i el 18 de maig en un 45%. Això es deu a que l’increment de radiació solar durant els mesos de primavera accentua l’O3. L’increment d’O3 ha estat encara major a l’Eixample i Gràcia-Sant Gervasi amb un 57% d’increment.

    Malgrat aquest descens en els nivell de contaminació de l’aire de Barcelona, l’informe assenyala que amb l’escenari actual de la ‘fase de represa’ s’arribaran als nivells de contaminació a la ciutat de Barcelona que hi havia abans de la crisi o, fins i tot, poden ser superiors si no s’apliquen mesures permanents per reduïr els cotxes a la ciutat. Des de l’Agència de Salut Pública de Barcelona assenyalen que «calen mesures per reduir el trànsit a la ciutat, reduïr els vehicles privats i millorar el transports de mercaderies, així com millores en el transport públic metropolità». També es destaquen com a mesures que podien contribuir al descens del trànsit i la contaminació de la ciutat la flexibilitat horària, el teletreball i el foment del transport bici i en patinet.

    De fet, amb l’objectiu de reduir la circulació dels vehicles més contaminants i millorar la qualitat de l’aire de la ciutat comtal, l’1 de gener de 2020 va entrar en funcionament la Zona de Baixes Emissions (ZBE) Rondes Barcelona. Es preveien sancions per l’incompliment de les mesures que estava previst que comencéssin l’1 d’abril, però es va posposar amb l’inici de la pandèmia i s’aplicaran a partir del 15 de setembre.

    La disminució del trànsit

    A partir de l’inici de la pandèmia, la intensitat en el trànsit va disminuir de mitjana un 75% als accessos i a l’interior de la ciutat i un 70% a les Rondes, tot i que durant la fase 0,5 va augmentar fins a situar-se en un descens del 57% en els accessos, un 55% a l’interior de la ciutat i un 53% a les rondes. Durant el confinament, s’ha vist incrementada la circulació de transports de mercaderies fins a representar més del 20% de la composició del trànsit.

    La recuperació de l’ús del transport públic està tenint una tendència d’increment molt menor que en el cas del vehicle privat i les motocicletes, amb un descens gairebé del 80% respecte la situació pre-COVID, a causa de la por de la població al contagi en els transports públics. Per contra, els resultats mostren una recuperació molt més important del transport actiu -caminant, en bici o patinet – i del transport privat, que a l’abril ha incrementat el seu ús fins al 34,4% -la mitjana el 2019 era el 26%-. Aquest fet tindrà efectes negatius sobre la qualitat de l’aire.

    L’impacte de la contaminació en la salut

    L’evidència científica indica que la contaminació de l’aire és un factor de risc de patir infeccions respiràtories. Aquests efectes negatius de la contaminació en la salut, però, apareixen sobretot per l’exposició crònica, per haver respirat un aire contaminat durant mesos i anys. Segons l’informe del Grup De Treball sobre l’Avaluació de l’impacte de la Zona de Baixes Emissions, aquest descens puntual de la contaminació que s’ha produït durant el confinament, malgrat ser brusc, tindrà un impacte menor sobre la salut de la població. L’Agència de Salut Pública de Barcelona ha estimat que la baixada de la contaminació de la ciutat de Barcelona durant el confinament hauria evitat 15 morts. «Si la reducció de la contaminació durant el confinament es mantingués de forma permanent, s’estima que, a la llarga, evitaríem cada any al voltant de 800 morts a la ciutat», s’afirma en l’informe.

    Malgrat que l’impacte en la mortalitat hagi sigut menor, l’estudi assenyala que la reducció de les partícules contaminants en l’aire té altres beneficis per la salut, com la reducció del soroll, la reducció dels accidents de trànsit, la recuperació de l’espai públic per les persones i la reducció de les emissions d’efecte hivernacle.

    Per altra banda, tal com indica l’informe, estudis preliminars fets a Itàlia i als Estats Units assenyalen que la contaminació de l’aire a les ciutat podria haver intensificat l’impacte de la COVID-19, de manera que la població de les ciutats i regions més contaminades tindria un sistema immunològic i respiratori en pitjors condicions a causa de la contaminació i hauria estat, per tant, més en vulnerable en el cas de contraure el coronavirus.

  • 8 de cada 10 empreses incompleixen algun requisit ambiental a Catalunya

    Només un 21% de les 543 empreses que van rebre una inspecció ambiental del Departament de Territori i Sostenibilitat l’any passat la va superar «satisfactòriament», és a dir, sense incomplir cap condició de la seva autorització ambiental. Un terç, en canvi, no garantien un compliment adequat, ja que s’hi van detectar «incompliments rellevants». El 44% restant van superar la inspecció amb un «compliment adequat», perquè les irregularitats que s’hi van constatar es van considerar «poc rellevants», com ha pogut comprovar aquest mitjà a partir dels informes d’inspecció ambiental integrada del 2018.

    Precisament l’empresa que es va incendiar l’11 de desembre passat a Montornès del Vallès, Ditecsa Soluciones Medioambientales, dedicada a la gestió de residus industrials perillosos, va ser una de les que no va superar la inspecció del 2018, ja que no complia amb tots els seus requisits ambientals. L’incompliment al qual es feia referència a l’informe tenia relació amb la gestió o emmagatzematge dels residus, un fet que, segons Territori i Sostenibilitat, «no suposava cap afectació sobre el medi».

    El 2018, el Departament tenia previst inspeccionar 671 empreses considerades potencialment perilloses del medi ambient – de les 1.421 d’aquest tipus que hi ha a Catalunya – i s’ha publicat l’informe de la inspecció de 543 d’elles. La majoria de les activitats inspeccionades són grans explotacions ramaderes (313) dedicades a la cria de gallines ponedores, porcs d’engreix i truges reproductores; però també hi ha 167 indústries entre les quals productores d’energia elèctrica, refineries de petroli, fabricació de ciment, vidrieres, química de base, foneries, tèxtil o agroalimentària; 47 activitats de gestió de residus i 16 dipòsits controlats.

    No en tots els grups d’activitats, però, el grau d’incompliment és el mateix. Els inspectors van valorar que la meitat d’explotacions ramaderes complien «adequadament» les condicions de la seva autorització ambiental integrada – amb incompliments poc rellevants –. En canvi, la meitat d’indústries, empreses gestores de residus i dipòsits controlats no en garantien un compliment adequat en el moment de la inspecció.

    A través d’aquestes inspeccions ambientals, Territori i Sostenibilitat verifica que les activitats compleixin el que estableix l’autorització ambiental que se’ls concedeix per operar. Això vol dir, que valoren si prenen mesures suficients per controlar les emissions a l’aire, l’aigua i el sòl, l’abocament de residus, els sorolls i les vibracions i la contaminació lumínica; així com per a prevenir els incendis.

    Des del Departament expliquen, però, que no tots els incompliments que es detecten en les inspeccions ambientals tenen efecte sobre el medi – ni els que són definits com a rellevants ni els que ho són poc. «Cal entrar en detall en cada incompliment», diu Mercè Rius, directora general de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic.

    En termes generals, Rius diu que el funcionament de les empreses que inspeccionen, «pel que fa a una possible afectació al medi, és adequat». Tot i això, ara mateix no compten amb cap valoració conjunta sobre si són moltes o poques les empreses on es detecten incompliments relacionats amb el medi ambient i no de tipus administratiu. Assegura, però, que hi estan treballant.

    Aquestes inspeccions solen ser programades, amb una freqüència variable segons els riscos ambientals de l’establiment i el seu historial de compliment de les mesures. També n’hi ha de no programades, que serveixen per comprovar incompliments detectats anteriorment o investigar denúncies o accidents.

    Mercè Rius afegeix que, mentre que Catalunya té un 21% de les empreses d’Espanya sotmeses a la directiva d’emissions, s’hi realitzen un 33% de les inspeccions que es fan a tot l’estat. «Això vol dir que inspeccionem molt», explica.

    Aquest tipus de controls es realitzen des del 2014, quan es va aprovar el primer Pla d’inspecció ambiental integrada de Catalunya. «No fa tant de temps que el pla està implantat i l’anem millorant. Quan tanquem cada programa ens reunim i valorem la revisió dels criteris» que s’utilitzen per determinar el grau d’incompliment, diu la directora general.

    Més de la meitat de les empreses amb incompliments rellevants són reincidents

    Com a mínim 105 empreses de les 181 que no complien adequadament les condicions de la seva autorització ambiental el 2018 ja havien registrat irregularitats rellevants en una o més inspeccions els anys anteriors. Això no vol dir, però, que any rere any incompleixin en la mateixa matèria. El que sí que passa és que, quan una empresa té infraccions rellevants, s’inspecciona segur l’any següent.

    El resultat de la inspecció no va lligat a cap procediment directament, sinó que es valora cada cas. «Les inspeccions les duen a terme empreses acreditades i volem que facin una fotografia de la situació, no una valoració», explica la directora general. «La valoració la fa un tècnic especialista de la Generalitat» a posteriori de la inspecció ambiental, afegeix Rius.

    Per a fer la valoració, els incompliments s’envien al vector corresponent. Per exemple, si es tracta d’abocaments d’aigües, el cas es deriva a l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA); si té relació amb la producció de residus, se n’encarrega l’Agència Catalana de Residus (ACR); i si és un tema de soroll, ho tracta l’ajuntament corresponent. Algunes de les matèries, com els casos de contaminació atmosfèrica, són tractades directament per la Direcció General de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic.

    Depenent del tipus d’incompliment pot acabar amb un requeriment perquè s’arregli el problema, amb un procediment sancionador o, fins i tot, es pot canviar l’autorització ambiental de l’empresa i regularitzar l’incompliment – per exemple, augmentar els límits d’emissions o de consum energètic d’una indústria quan es canvia la producció perquè aquells nivells d’emissions o de consum ja no siguin una falta. «Cada cas és un món, estem parlant de processos molt complexos i cal mirar els motius dels incompliments», diu Rius.

    Incompliments en producció de residus i contaminació atmosfèrica

    Les inspeccions divideixen les condicions ambientals que s’han de valorar en una sèrie de matèries o àrees. El 2018, a cada empresa on es van detectar incompliments incomplia, de mitjana, dues d’aquestes matèries. En el cas dels incompliments considerats rellevants, les matèries que més es van incomplir tenien relació amb la producció de residus (un 60% de les empreses que no garantien un compliment adequat) i amb la contaminació atmosfèrica (50%)  – sobretot en el cas de les empreses industrials.

    Mercè Rius insisteix que no tots els incompliments han de ser tractats de la mateixa manera, ja que «molts no tenen impacte sobre el medi». Posa l’exemple de les empreses que aboquen a les aigües. Algunes ho fan directament a un riu, mentre que d’altres ho fan al clavegueram. Si superen els límits d’abocament, totes dues registraran el mateix incompliment, tot i que la seva afectació al medi sigui diferent.

    «Quan hi ha una superació de límits, cal veure quina és la causa», diu la directora general. Pensa en el cas d’una empresa que fa obres en una nau. De ben segur que superarà el límit de producció de residus aquell any, ja que generarà runa i això li suposarà un incompliment, però això no ha de significar que estigui operant de manera errònia si aquests residus es tracten correctament.

    Podeu consultar la metodologia de l’extracció d’informació, la creació de la base de dades i l’anàlisi en aquest enllaç.

  • Espanya esgota la paciència de Brussel·les: les mesures contra la contaminació a Barcelona i Madrid encara són insuficients

    A Espanya se li acaba el temps de gràcia per a evitar ser portada als tribunals europeus per no complir la llei i mantenir nivells de contaminació de l’aire per sobre del permès. La Comissió Europea ha avisat al Govern aquest dimecres per escrit que la paciència i la pròrroga concedides fa set mesos s’esgoten: «Sembla que les mesures anunciades i preses no són suficients».

    Brussel·les va obrir expedient a Espanya el juny de 2015 per l’excés de diòxid de nitrogen a Madrid i Barcelona. El febrer de 2017 van llançar un ultimàtum abans de portar el cas a la justícia per l’»incompliment constant». Però les coses de la Unió Europea van a poc a poc i, el gener de 2018, el comissari de Medi Ambient, Karmenu Vella, encara mantenia advertiments: «A la vista del fracàs prolongat». Exigia mesures «suficients per a aconseguir els objectius sense cap retard».

    Hi havia nou estats implicats: Alemanya, República txeca, França, Itàlia, Hongria, Romania, Eslovàquia, Regne Unit i Espanya. El desembre de l’any passat, fa set mesos, Espanya va esquivar l’expedient. La Comissió va entendre que els plans presentats pel Govern, entre els quals estava el paquet de mesures de la ciutat de Madrid que incloïa Madrid Central, podrien servir. Les actuacions «en fase de preparació, podrien abordar adequadament les manques» si s’aplicaven «correctament i en els terminis anunciats», va justificar l’Executiu comunitari.

    Entre aquest desembre de 2018 i juliol de 2019, van arribar algunes de les mesures anunciades com l’activació de la fase amb multes per a infractors de Madrid Central. Barcelona ha anat dissenyant el seu pla de restriccions al trànsit amb criteris ambientals que encara està sense posar en marxa.

    La zona de baixes emissions metropolitana inclou gairebé tota Barcelona i ciutats colindants com a L’Hospitalet i Sant Adrià. La previsió és que arrencarà l’any 2020. Ara només s’activaria en dies d’emergència, però no ha funcionat mai. En l’àrea d’influència de la ciutat catalana, el 2018 encara dues estacions de la xarxa de mesurament van arribar a nivells de NO2 per sobre del permesos: la de l’Eixample i la de Gràcia-Sant Gervasi (van ser tres menys que el 2017).

    Però la progressió és massa lenta. La situació «és greu», analitza la CE. «D’acord amb els informes, els nivells de diòxid de nitrogen continuen sent excessius i vulneren els límits establerts en la directiva de Qualitat de l’Aire», ha escrit Vella al Govern espanyol. A més, després de les eleccions municipals del 26 de maig, el nou Ajuntament de Madrid de José Luis Martínez-Almeida (PP) sustentat per Ciutadans i Vox, ha intentat deixar sense efecte la zona de baixes emissions de Madrid Central. De fet, Martínez-Almeida va reiterar durant mesos que eliminar aquesta mesura seria el seu primer acte de govern.

    Una vegada a l’Alcaldia, el Govern municipal de PP i Ciutadans va aprofitar algunes fallades en el sistema de sancions per a paralitzar les multes per accedir a Madrid Central a pesar que estaven resolts abans, segons va constatar un informe municipal de 24 de juny. Així i tot, Martínez-Almedia va mantenir la moratòria fins que un jutge l’ha aixecat.

    L’alcalde popular s’ha escudat que aquesta zona de baixes emissions augmenta la contaminació i que el que s’exigeix des de Brussel·les són resultats no mesures concretes. Mentre el seu equip pensa un pla per a l’aire (va avançar que apostaria per la renovació de caldees de calefacció, l’ús de la motocicleta, els aparcaments dissuasius i la subvenció per a comprar cotxes elèctrics), la Comissió ha enviat aquesta carta exigint plans més radicals. Fins i tot el comissari de Clima, Miguel Arias Cañete (PP), va deixar entreveure que Brussel·les vigilava la deriva ambiental a Madrid.

    «Necessitem fer més. No menys», ha explicat la ministra en funcions de Transició Ecològica, Teresa Ribera, que ha demanat que s’explorin noves mesures per a complir amb la llei i contenir la pol·lució de l’aire a Espanya. És a dir, Europa ha recordat que els nivells de NO2 són massa alts i que el realitzat fins ara –que al principi va frenar l’acció enfront dels jutges– no és suficient. Cal anar més enllà, ha instat la Comissió.

    Cotxes i bucs

    Què significa més? El coordinador d’Ecologistes en Acció, Francisco Segura, explica que hauria d’estar relacionat amb els principals contaminadors en cada lloc. «A Madrid no hi ha dubte: a curt termini i atès que el cotxe és el principal contaminant, les mesures impliquen mantenir i estendre Madrid Central i actuacions similars en altres zones de la ciutat, així com plans concrets als voltants de les estacions més conflictives, com a plaça Elíptica i Escuelas Aguirre, sempre amb el criteri comú de reduir les emissions, per tant, limitant l’ús del transport amb motors d’explosió».

    A Barcelona, al trànsit rodat se li uneix un focus particular: el port. Espanya és el país europeu més exposat a la pol·lució que provoquen els grans creuers turístics. I Barcelona encapçala la llista amb pitjors dades. Segura incideix que cabrien «limitacions clares a la mala qualitat dels combustibles dels vaixells, com la creació d’una Àrea d’Emissions Controlades (ECA) com la que ja existeix en el Mar del Nord i el Bàltic». Els carburants que usen els bucs per a desplaçar-se estan menys refinats i subjectes a estàndards d’emissió menys estrictes que, per exemple, el transport per carretera.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Barcelona no cuida el seu aire

    Cada dia circulen pels carrers de Barcelona més d’un milió de vehicles que recarreguen la seva atmosfera amb gasos i partícules contaminants. Una situació que s’agreuja quan, com ocorre en aquests dies, arriba un anticicló i l’Ajuntament no activa les mesures necessàries per a fer front als efectes.

    «Com qualsevol ciutadà de la Unió Europea, els barcelonins tenim dret a respirar un aire sa», explica Román a la ràdio. Ell viu en un dels carrers més cèntrics i transitates de Barcelona: el Carrer Aragó, que amb set carrils en una sola direcció és una veritable autopista en la qual el vianant és un intrús.

    Les filles de Román van al col·legi al mateix carrer i han emmalaltit com a conseqüència dels alts nivells de contaminants que respiren. Ell se sent responsable d’això, per això ha decidit interposar una demanda contra l’Ajuntament que ha estat admesa a tràmit pel jutge.

    Però Román no és l’únic que acusa les autoritats municipals per no emprar mesures més eficaces per a lluitar contra la contaminació de l’aire. Aquesta mateixa setmana Ecologistes en Acció denunciava a l’ajuntament en un comunicat per no activar els protocols d’emergència després de diversos episodis consecutius superant els nivells legals de contaminació.

    Aquesta oenegé denúncia la falta d’eficàcia de les limitacions al trànsit proposades pel consistori d’Ada Colau i reclama restriccions molt més eficaces i permanents per a protegir la salut de la ciutadania i fer front als greus episodis de contaminació que encadena la ciutat.

    Una contaminació que, lluny d’obeir a situacions meteorològiques desfavorables, s’està cronificant, com ho demostra la superació sistemàtica dels valors determinats per les autoritats mediambientals de la UE.

    La falta de perícia de l’Ajuntament per a fer front a la tempesta perfecta de la contaminació de l’aire (vaga de Metro + Mobile World Congress + anticicló) va agreujar les seves conseqüències.

    Però, com assenyalen els ecologistes, aquest episodi no és més que la punta de l’iceberg en què s’ha convertit el problema de la contaminació de l’aire: una de les majors amenaces per a la salut a Barcelona i moltes altres ciutats espanyoles i europees.

    Les autoritats ambientals de la UE no es cansen d’advertir-ho: «A Europa, la contaminació atmosfèrica és el major risc mediambiental individual per a la salut. Redueix l’esperança de vida de les persones i contribueix a l’aparició de malalties cardiovasculars i pulmonars, infarts de miocardi i càncer».

    L’últim Informe sobre la Qualitat de l’Aire a Europa elaborat i publicat per l’Agència Europea de Medi Ambient (AEMA) assenyala la contaminació atmosfèrica com la causa directa de més de 430.000 morts prematures a Europa.

    Per a arribar a aquest diagnòstic l’AEMA examina periòdicament l’exposició de la població europea a la contaminació atmosfèrica basant-se en les dades de les estacions de control repartides per les nostres ciutats. Un dels contaminants més problemàtics continuen sent les partícules en suspensió: les famoses PM10 i PM2,5 (de menys de 10 i 2,5 micres) els nivells de les quals s’han disparat per sobre dels llindars de seguretat a Barcelona.

    Les estimacions per a Espanya publicades per l’AEMA denuncien més de 40.000 morts prematures produïdes per la contaminació atmosfèrica associada al trànsit de vehicles. Ecologistes en Acció ens recorda en el seu comunicat que només a la ciutat de Barcelona, la contaminació de la ciutat va ser la causa de 354 morts prematures en 2017 i de nombroses malalties respiratòries, cardiovasculars i del sistema neurològic entre els seus habitants.

    Ciutadans, pares de família com Román que veuen emmalaltir als seus i acudeixen a la justícia per a reclamar mesures més decidides, eficaces i permanents per a fer front a aquest greu problema, no ja mediambiental, sinó de salut pública.

    Aquesta és una opinió original de eldiario.es

  • El Camp de Tarragona reclama solucions al problema de la qualitat de l’aire provocat per la indústria: «no és enfrontar-s’hi, és conviure»

    El paisatge del Camp de Tarragona es caracteritza per la petroquímica. Preocupats per l’impacte que aquesta, així com altres indústries de la zona, podien tenir sobre la població, diverses entitats s’han anat activant al llarg dels anys per treballar en defensa del territori i la salut de la seva gent. La Plataforma Cel Net va néixer el 2008, entre un grup de gent que ja es coneixia, sense que fos res seriós. El motiu va ser l’ampliació del polígon nord i el pla parcial urbanístic que havia de créixer riu amunt. Aquest pla va quedar paralitzat i van decidir seguir treballant en altres temes: va ser aleshores quan es van centrar en l’estudi de les olors i els contaminants.

    Anys de feina van culminar en un estudi de la qualitat de l’aire al voltant del Polígon Nord de Tarragona que, com expliquen en el seu comunicat, va treure en evidència les mancances actuals que hi ha en el nostre país en quant a protecció de la qualitat de l’aire per a la salut de les persones. L’estudi, realitzat pel Laboratori del Centre de Medi Ambient de la Universitat Politècnica de Catalunya, va comptar en la seva primera edició amb el conveni dels ajuntaments de Constantí, El Morell, Perafort-Puigdelfí i Vilallonga del Camp. Va sortir l’any 2014 després d’estudiar durant un any i mig la qualitat de l’aire a partir de controls socials, químics i de modelització numèrica de les emissions atmosfèriques contaminants a la Vall de Francolí, en aquests municipis propers al complex petroquímic.

    Els resultats d’aquest primer estudi i la pressió que va exercir en posar sobre la taula el problema van fer que el Parlament de Catalunya aprovés per unanimitat crear una taula de qualitat de l’aire per buscar solucions per contaminants que no estaven legislats. Neus Roig, membre de la Plataforma Cel Net, ens explica que abans d’això la Generalitat «obviava que hi havia un problema, deien que no patíssim per les pudors, que no era tòxic». Els acusa també de treure importància a un fet històric: «ja havíem aprés a viure amb la petroquímica i ningú qüestionava què implicava».

    La creació d’aquesta taula, que ara mateix està aturada, ha estat, per Roig, «l’excusa per als ajuntaments per deixar de finançar l’estudi». «Entenem perfectament que ara que s’ha creat un òrgan els ajuntaments es retirin, ja que qui ha de liderar-ho és la Generalitat. Això fa, no obstant, que no tinguem un control real de la zona», afegeix. El Morell ha estat l’únic municipi que sí que ha seguit pagant aquests estudis independents. Això suposa, però, que no es tingui una visió clara del que ha passat. Des de Cel Net expliquen que tot i que s’han creat més punts de control dins la xarxa de contaminació de Catalunya, la majoria de punts extres no són captadors en continu. Si hi ha una fuita, ha de coincidir que el captador estigui en actiu.

    «La Vall del francolí. L’alè del Camp»

    Tota aquesta denuncia, aquesta realitat, aquesta convivència, l’expliquen Saurines Produccions en el seu documental «La Vall del francolí. L’alè del Camp». En un dels seus textos introductoris, Saurines diu: «al Camp de Tarragona fa més de 40 anys es va imposar un model de desenvolupament econòmic que va portar feina i riquesa als pobles on es va implementar, però a la llarga ha hipotecat el territori. Problemes de salut i de contaminació ambiental han fet que avui en dia el que en un moment es va considerar progrés ara es posi en qüestió». Així, el documental recull diversos testimonis i explica la realitat de la zona comunicant també els resultats dels estudis i la situació legislativa actual.

    L’objectiu del documental, com ens explica la seva directora, Elisenda Trilla, ha estat «donar llum a la situació al camp de Tarragona». Trilla, de la productora Saurines, una productora audiovisual que tracta temes de territori i paisatge de la zona, volia que aquest documental servís per reivindicar la vall del Francolí. «Nosaltres ens trobem a pocs quilòmetres de la refineria i, si bé no rebem totes les agressions com la gent del Morell, sí que és cert que la refineria forma part del nostre paisatge… El paisatge que coneixien els nostres avis ha desaparegut sota la indústria», explica.

    Des de la Plataforma Cel Net celebren la seva existència, doncs, per Roig, qui creu que «el Camp és la terra oblidada de molta gent», aquests tipus de documentals «obren fronteres». De fet, amb aquesta premissa, avui dimecres 23 de gener, el documental s’estrena a Barcelona a les 19 hores al cine cooperativa Zumzeig.

    Fer-ne difusió i anar més enllà del Camp és important tant per Saurines com per Cel Net, qui explica dins el documental la seva activitat. El per què? Ara per ara, com ens explica Roig, la Generalitat encara està analitzant quin tipus d’estudi s’ha de fer. L’any 2018 va acabar amb una Taula creada i idees per a grups de treball. Cel Net va proposar-ne diversos: per l’impacte sonor, la qualitat de l’aire, l’impacte visual, el del sòl… però només van sortir-ne dos endavant segurs. Un d’ells dedicat a estudiar quins contaminants s’havien de regular o quins s’haurien d’incloure a l’hora de valorar l’impacte sobre la salut. «Vam acabar l’any passat amb una idea de macro-projecte, un estudi super complert per mirar en forma radial tot l’impacte del polígon nord, tot i que el polígon sud seguia quasi sense estudis», fa notar Roig que, a més, «després van reconèixer que era massa macro i que tampoc hi ha diners».

    Cel Net no vol fer estudis pel fet de fer-ne, només demanen mirar què tenen i què es pot fer i ho volen ja: «la legislació al final el que fa són mitjanes anuals», explica Roig, «però els qui vivim al costat no podem viure amb puntes continues de contaminació». La Plataforma, a més, tot i que seria feliç si no existissin els polígons, és conscient que aquest és el model econòmic del Camp de Tarragona i que han de conviure amb ell de la major manera possible: «simplement pel fet que és una industria que dóna molta feina, la gent no s’atreveix a enfrontar-s’hi però al final no és enfrontar-s’hi, és conviure». De fet, amb Repsol, comenta Roig, és amb qui més es comuniquen: «a base dels anys hem guanyat una mica de transparència i si hi ha algun episodi ho preguntem via whatsapp i et contesten».

    Vídeo promocional sobre la campanya que va acompanyar el primer estudi: «Saps què respires?»

  • El mite de les revolucions verdes, model de producció d’aliments que perjudica la salut i el medi

    Vandana Shiva, doctora en física i ecologista, ha fet una conferència al CCC de Barcelona, titulada «el món que necessitem» defensant un model de producció d’aliments alternatiu a l’actual intensiu i industrial. Com ja deia Olivier De Schutter en el pròleg en l’informe sobre l’estat del món 2011, «Vivim en un món que produïm més aliments i en què més gent que mai passa gana. Com és possible?» Intentarem aquí analitzar-ho breument.

    La forta industrialització de la producció d’aliments va començar als EUA i alguns països d’Europa després de la segona guerra mundial i va consistir fonamentalment en:

    • La utilització d’instruments i maquinària agrícola, ramadera i pesquera a gran escala.
    • Monocultiu, amb llavors «millorades», i monoproducció animal.
    • Utilització de grans quantitats de pesticides, adobs químics i herbicides en agricultura i pinsos industrials «enriquits», antibiòtics, factors de creixement i altres substàncies en la ramaderia i pesca.
    • Selecció de llavors, «millora» de les mateixes i més darrerament creació i privatització de llavors mitjançant enginyeria genètica.

    Aquest sistema de producció va comportar una gran millora en l’obtenció d’aliments, però en contra, requeria importants inversions de capital per comprar terres, maquinària, sistemes de reg, substàncies químiques, etc. Fet que comportà una competència insostenible amb els petits productors tradicionals i per tant el predomini de grans explotacions concentrades cada cop més en mans de grans empreses del sector.

    Per altra banda la gran producció i els nous sistemes de conservació i transport permetien l’exportació a tot el món, fent-se aquesta indústria molt depenent i consumidora de combustibles fòssils, pesticides i altres substàncies químiques i com a conseqüència, contribuint a la contaminació del medi, l’efecte hivernacle, l’empobriment dels sols agrícoles i l’esgotament de recursos energètics, amb les seves repercussions sobre la salut. Per altra banda, amb la globalització, l’aparició d’episodis d’intoxicació massius de la població per aliments contaminats (dioxines a pollastres i porcs a Alemanya amb 5.000 granges clausurades, baques boges, Ous i pinsos contaminats, etc.). Però aquesta primera revolució verda no va acabar amb la fam. Avui sabem que cada cop hi ha més població desnodrida al món. Perquè aquesta revolució no atenia les veritables causes de la pobresa i la gana, que són causes polítiques, econòmiques i socials i no pas de producció.

    Però malgrat tot això, els partidaris de la revolució verda, és a dir de la producció industrial i intensiva d’aliments, partidaris interessats econòmicament, continuen insistint i fan un pas més amb l’entrada al sistema productiu d’aliments de la biotecnologia, amb la manipulació genètica i l’aparició l’any 1994 de la primera varietat cultivada de tomàquet transgènic, començà així la segona revolució verda, la dels aliments transgènics, que a més de tenir els mateixos problemes que la primera revolució, aquí s’hi afegeixen els del monopoli de les llavors a mans privades (grans companyies com Montsanto, Bayer, Novartis, Dupon-Pionner i d’altres).

    És per això que des dels anys 80 apareixen cada cop més crítiques a aquest sistema i es desenvolupen alternatives que es diuen agricultura (o producció d’aliments) orgànica o ecològica, que és definida per la IFOAM (Federació Internacional de Moviments d’Agricultura Orgànica) com «un sistema de producció que sosté la salut de les terres, ecosistemes i la gent. Se serveix de processos ecològics, de biodiversitat i cicles adaptats a condicions locals, i no en l’ús d’instruments amb efectes adversos. L’agricultura orgànica combina tradició, innovació i ciència per beneficiar l’ambient compartit i promoure relacions justes i una bona qualitat de vida per a tots els involucrats».

    L’any 2002 l’ONU i el Banc Mundial varen constituir una comissió d’experts per realitzar un informe, nomenat Avaluació Internacional del coneixement Agrícola, Ciència i Tecnologia pel Desenvolupament (IAASTD) basat estrictament en evidències, que donés resposta a la pregunta: «Què hem de fer per superar la pobresa i la gana, aconseguir desenvolupament sostenible i equitatiu, i sostenir una agricultura productiva i resistent davant les crisis ambientals?» Es proposava doncs determinar l’agenda de l’agricultura mundial pels pròxims 50 anys. L’IAASTD va ser redactat per 400 experts -d’agències internacionals, la comunitat científica, organitzacions no governamentals i l’empresa privada- L’avaluació va ser finançada per organismes intergovernamentals com el Banc Mundial, el Programa Ambiental de les Nacions Unides, l’UNESCO i la FAO. El procés de realització de l’informe va ser molt interessant, ja que els governs, institucions d’investigació, la indústria i la societat civil, tots van compartir igual responsabilitat pel seu disseny i redacció.

    En resum, l’informe conclou que el model dominant d’agricultura industrial intensiva està malgastant el patrimoni del planeta i posa en perill el futur de la humanitat. «L’agricultura moderna, tal com avui es practica al món està explotant excessivament el terra, el nostre recurs natural bàsic, i és insostenible perquè fa un ús intensiu tant de l’energia provinent dels combustibles d’origen fòssil com del capital, alhora que bàsicament no té en compte els efectes externs de la seva activitat», va declarar Hans Herren, copresident de l’IAASTD. «Si continuem amb les actuals tendències en matèria de producció d’aliments, esgotarem els nostres recursos naturals i posarem en perill el futur dels nostres descendents. «Hem arribat a la conclusió que sense canvis radicals en la manera en la qual el món produeix els seus aliments el planeta sofrirà danys duradors.»

    L’Avaluació Agrícola «emfatitza la importància d’enfocaments localment i agroecològics a l’agricultura», comenta Eric Holt-Giménez, director executiu de Food First. «Els avantatges claus d’aquest model d’agricultura, a part del seu baix impacte ambiental, són que proveeix aliment igual com ocupació als pobres del món, a més d’un excedent pel mercat. Calculant euros per metro quadrat cultivat aquestes petites granges familiars han demostrat ser més productives que finques industrials a gran escala. Usen menys petroli, especialment si el menjar és comercialitzat localment o subregionalment. Aquestes alternatives, que estan creixent per tot el món, són com petites illes de sostenibilitat en mars que cada vegada són més perillosos en els terrenys econòmics i ecològics. A mesura que l’agricultura industrialitzada i els règims de lliure comerç vagin fallant-nos, aquests enfocaments seran les claus per brindar resiliència a un sistema mundial d’aliments disfuncional».

    Aquest hauria de ser el món que necessitem i que volem a casa nostra: producció i distribució d’aliments de proximitat, de temporada, no embassats ni bosses de plàstic, ecològics, no de grans superfícies comercials i millor d’economia social, cooperativa i solidària.