Etiqueta: medicina comunitària

  • Millorar l’accessibilitat al diagnòstic de l’hepatitis en col·lectius migrants vulnerables a través del joc

    L’Organització Mundial de la Salut estima que dos mil milions de persones s’han contagiat d’hepatitis B i 257 milions de persones pateixen infecció crònica per aquest virus, que produeix una irritació o inflamació del fetge. Hi ha importants variacions geogràfiques en la distribució de la malaltia: mentre que la prevalença a Europa és de l’1,6% (15 milions de persones), a l’Àfrica i al Pacífic Occidental s’estima que fins a un 6,1% de la població adulta es troba infectada.

    Segons el Centre Europeu de Control de Malalties (ECDC), entre els 6 milions d’immigrants -aproximadament- que resideixen a Espanya, hi ha uns 308.404 casos d’hepatitis B. «A Espanya, el risc d’estar infectat en la població immigrant és 2,4 vegades més gran que en la població autòctona, segons indiquen els estudis de seroprevalença. A més, els immigrants procedents d’àrees endèmiques tenen prevalences al voltant del 8%», explica Hakima Ouaarab, infermera de l’equip de Salut Pública i Comunitària de la Unitat de Salut Internacional Drassanes-Vall d’Hebron.

    La majoria de les persones són asimptomàtiques i això fa que sigui habitual que el diagnòstic es retardi o que mai s’arribi a realitzar, el que comporta que entre el 5-10% dels casos desenvolupen una infecció crònica. «El diagnòstic precoç és clau per reduir nous contagis i evitar les complicacions i la mortalitat associada, perquè els símptomes arriben quan està més desenvolupada la malaltia. Una de les complicacions és la cirrosi hepàtica», assenyala Ouaarab.

    A la Unitat de Salut Internacional Drassanes-Vall d’Hebron s’han realitzat estudis on es van trobar prevalences d’hepatitis B del 7% en persones procedents de l’Àfrica Subsahariana, evidenciant la necessitat de millorar l’accessibilitat al cribratge en aquesta població. En aquest sentit, el 2015 es va iniciar un estudi per reduir l’infradiagnòstic d’hepatitis B en aquest col·lectiu. El resultat ha sigut la creació d’Heparjoc-Actua, una eina educativa per sensibilitzar i promoure el cribratge d’hepatitis B, i posteriorment, també de l’hepatitis C.

    El joc s’ha creat a través d’un procés participatiu amb població vulnerable procedent de l’Àfrica Subsahariana resident a Barcelona. «Vam fer diversos tallers per conèixer el perquè d’aquest infradiagnòstic de l’hepatitis B i es va observar un desconeixement en la població pel que fa a diferents aspectes d’aquesta malaltia. Vam preguntar a la comunitat què proposaven per millorar el coneixement i el cribratge. A partir d’aquestes converses, va sorgir la idea de fer un joc i es va anar desenvolupant l’eina amb l’ajuda de dissenyadors gràfics», diu Hakima Ouaarab, una de les coordinadores del projecte.

    Heparjoc consta d’un kit de cinc jocs didàctics d’una hora i trenta minuts, guiats per un dinamitzador en un taller. El primer joc té per objectiu aprendre termes relacionats amb les hepatitis, agrupant conceptes amb definicions, mentre que el segon està encarat a conèixer i associar les causes dels diferents tipus d’hepatitis. El tercer joc permet conèixer la distribució mundial de l’hepatitis segons la prevalença i, el quart, explica les principals vies de transmissió i mesures de prevenció de la malaltia. Per últim, el cinquè joc, sota l’eslògan «no te la juguis», remarca la importància de fer-se la prova per detectar si es pateix la malaltia.

    Heparjoc consta d’un kit de cinc jocs didàctics per sensibilitzar i promoure el cribratge d’hepatitis B i C

    Com a prova pilot, es van dur a terme vuit tallers amb un total de 56 persones, dels quals el 71,4% eren procedents de l’Àfrica Subsahariana. Després del taller, el 41% dels participants van decidir fer-se el cribratge al centre. Posteriorment, l’activitat s’ha ampliat a la població pakistanesa, marroquí i romanesa, així com a altres territoris de Catalunya, com Girona o Tarragona. A més, ara l’equip disposa d’uns tests ràpids d’hepatitis B i C, que han fet augmentar el nombre dels diagnòstics en els participants.

    Apropar-se a la comunitat

    Heparjoc és una eina dissenyada a través un procés d’investigació-acció participativa amb un enfocament multidisciplinari i comunitari, que va involucrar a la població, a diferents perfils professionals i als agents comunitaris de salut de diferents cultures. Hakima Ouaarab, una de les coordinadores del projecte, és finalista als premis Enfermería en Desarrollo per aquesta iniciativa. «És un gran reconeixement i obre la possibilitat d’establir altres vies per a la realització d’investigacions en salut pública basades en l’acció participativa, ja que hi ha poques experiències en l’àmbit nacional», destaca.

    Segons Ouaarab, són necessaris altres estudis des d’una visió d’investigació participativa, en el camp de la salut pública i comunitària, tenint en compte les necessitats de les persones afectades. Defensa que l’abordatge comunitari amb aquest tipus d’eines permet una educació per a la salut, que pot reduir de manera significativa l’infradiagnòstic. «Són pocs els programes que impliquen a col·lectius vulnerables des del començament del procés dels estudis. Caldria involucrar la comunitat des de l’inici, no només en l’execució dels projectes», sosté.

    La infermera de la Unitat de Salut Internacional Drassanes-Vall d’Hebron destaca la necessitat de millorar l’accessibilitat als diagnòstics, especialment amb col·lectius immigrants en situació de vulnerabilitat, freqüentment allunyats del sistema sanitari. «Les persones migrants vulnerables tenen més dificultats d’accés al sistema. Moltes persones tenen targeta sanitària, però aquesta no és l’única barrera d’accessibilitat: hi ha barreres administratives, culturals, idiomàtiques… s’ha d’anar més enllà, canviar la mirada cap a la salut pública i tenir en compte els determinants socials de la salut», remarca la infermera.

    Equip de Salut Pública i Comunitària de la Unitat de Salut Internacional Drassanes-Vall d’Hebron.

    L’eina Heparjoc-actua, segons Hakima Ouaarab, ha posat en evidència que cal sortir de la consulta i apropar-se a la comunitat. «No ens podem quedar a la consulta esperant que vinguin aquells més vulnerables. Cal sortir del centre i orientar la nostra activitat cap a la salut pública i la promoció de la salut i fer una vigilància epidemiològica activa. Amb Heparjoc ha quedat demostrat que quan sortim i fem aquest tipus d’activitat amb la comunitat estem millorant el diagnòstic de l’hepatitis», conclou la infermera de Salut Pública i Comunitària.

    Des de l’any 1994, l’equip de Salut Pública i Comunitària de la Unitat de Salut Internacional Drassanes-Vall d’Hebron, amb la implicació d’Agents Comunitaris de Salut de diferents cultures, duu a terme activitats de sensibilització i promoció del cribratge de malalties infeccioses, incloent-hi l’hepatitis B, especialment en persones immigrants amb dificultat d’accés als serveis sanitaris. La unitat està ubicada al barri del Raval, fet que facilita el contacte amb la comunitat.

  • Medicina de família i atenció primària i comunitària (la reforma dels 80)

    El procés de reforma de l’atenció primària es va iniciar a Espanya dos anys abans que la del conjunt del sistema sanitari, basada aquesta en la Llei General de Sanitat de 1986. És evident que la Llei va produir el canvi polític i estratègic més important amb l’establiment de la universalitat del dret a les prestacions, el seu finançament públic mitjançant els impostos generals i l’accessibilitat gratuïta a gairebé totes elles, però no és menys cert que, des de la perspectiva organitzativa i assistencial, el canvi més important va ser el de l’assistència mèdica ambulatòria, nascuda a la dècada posterior al final de la guerra civil. L’atenció hospitalària no es va modificar ni en el concepte, ni en l’estructura de l’assistència prestada. La innovació es va introduir essencialment fora dels hospitals i el seu desenvolupament estratègic i operatiu va ser liderat pels metges de família, portadors de l’estendard d’una especialitat reconeguda oficialment pocs anys abans, el 1978 (Medicina de Família i Comunitària).

    Entre els metges de capçalera (de medicina general) que treballaven en l’assistència mèdica ambulatòria anterior a la reforma i les seves organitzacions societàries la majoria va mostrar desconfiança, i a vegades oberta oposició, vers els canvis proposats per la reforma de l’atenció primària. Aquesta afirmació no implica, tot el contrari, una manca de reconeixement a la important tasca desenvolupada per aquells professionals que, en un marc de treball molt desfavorable, van donar sempre la millor assistència possible als seus pacients. Alguns dels que vam assistir al naixement de la reforma teníem clar des del principi que era necessari prioritzar una confluència entre la societat que agrupava els joves metges de família (Sociedad Española de Medicina de Familia i Comunitaria: semFYC) i les dels seus predecessors (Sociedad Española de Medicina General: SEMG i Sociedad Española de Medicina Rural y Generalista: SEMERGEN) però no va ser possible per una insuficient visió de futur d’uns i altres.

    El llarg procés de reforma de l’atenció primària

    La reforma de l’atenció primària es va iniciar amb passes lentes i a vegades titubejants i el procés es va allargar fins més enllà de l’any 2001. Pel camí es van perdre algunes bases conceptuals que semblaven irrenunciables, vam patir successives crisis econòmiques generals i sanitàries i, malgrat tot, els professionals continuaren arrossegant el carro assistencial. Els pacients valoren de forma cada vegada més positiva els canvis introduïts i les dades de les enquestes realitzades a la ciutadania demostren un creixement exponencial de la satisfacció amb l’atenció rebuda en els centres de salut i pels seus professionals.

    En el marc de la crisi econòmica i financera iniciada l’any 2008, els governs europeus i, de forma especial, els d’Espanya i les seves nacionalitats i regions han posat en marxa un ampli ventall de mesures restrictives de la despesa pública, amb especial incidència en sectors com la sanitat i l’ensenyament, pilars del nostre encara dèbil estat del benestar. Aquesta mena “d’encreuament de la mort” de les restriccions en l’atenció de salut i de l’increment de l’atur i la pobresa ja està tenint repercussions clares sobre la situació de salut individual i col·lectiva. La pèrdua del caràcter universal del nostre sistema de salut, el creixement de les llistes d’espera i la instauració de mecanismes cada cop més agressius de copagament són alguns dels elements emblemàtics que formen part d’aquestes estratègies neoliberals emergents.

    Els canvis essencials de la reforma

    Seria una absurditat negar que al llarg del procés de reforma es van cometre errades més o menys significatives en el disseny i posada en pràctica dels canvis introduïts en l’atrotinada assistència mèdica ambulatòria de la seguretat social espanyola. Aquestes errades no poden entelar el fet que la reforma va promoure canvis molt significatius, entre els que destacaríem els següents:

    -Ordenació del territori en zones o àrees bàsiques de salut (5000-25000 habitants), cadascuna a càrrec d’un equip de professionals

    -Equips d’atenció primària nucleats per metges (de família i pediatres), infermeres i professionals no sanitaris que treballen a dedicació completa

    -Coordinació a nivell de l’Àrea de Salut amb professionals que presten suport especialitzat als equips d’atenció primària

    -Abordatge integral (biopsicosocial) dels problemes de salut

    -Integració de les activitats d’atenció a les malalties amb les de prevenció i promoció de la salut

    -Enfocament individual i comunitari de l’atenció de salut

    -Retribució mixta dels professionals (salari, complements, nombre de malalts a la llista o cupo)

    -Instauració de la targeta sanitària individual

    -Utilització de suports documentals i de registre específics de l’atenció primària

    -Docència i recerca

    Sense negar la importància d’aquests canvis, la veritat és que el primer i principal va ser aconseguir que la mateixa atenció primària sorgís com un dels components essencials del sistema nacional de salut i que s’assumís a tots els nivells que els seus professionals havien de tenir una preparació formativa específica per exercir en aquest àmbit.