Just Deploy It!

Etiqueta: medicina de família

  • L’accessibilitat a l’Atenció Primària: estem perdent la batalla?

    Des fa 26 anys treballo a una àrea bàsica de salut (ABS) urbana al BCN Nord-Maresme; al començament, la majoria dels metges de família teníem un “cupo” de 2200 a 2300 pacients, visitàvem de 30 a 35 pacients per dia i teníem, amb alguna excepció, llistes d’espera inferiors a 5 dies. En l’actualitat, els 10 metges de capçalera de l’ABS tenim 1770 pacients assignats (mitjana per facultatiu), un nombre de visites similar a la de fa 26 anys i unes llistes d’espera que s’han enfilat a 2 o 3 setmanes en la majoria dels professionals.

    La situació a moltes altres ABS de Catalunya no és diferent i actualment s’esdevé sovint que, quan un pacient demana hora per al seu metge de capçalera, se li diu que haurà d’esperar més de 15 dies per a la visita o, si no pot esperar, serà atès “d’urgències” per un altre professional, el qual se n’ocuparà del motiu (un de sol) que genera aquesta “urgència”.

    Com hem arribat a aquesta greu situació que destrueix un dels pilars de l’atenció primària (AP) com és l’accessibilitat del pacient al seu metge? Què cal fer per canviar-ho?

    • Al meu entendre, a part de l’envelliment de la població, que comporta més morbiditat, i la tendència creixent de la societat en cercar solucions mèdiques als problemes vitals, el factor més poderós que explicaria aquesta deriva negativa és el poc interès i encert que han tingut els gestors i els professionals mèdics en aplicar una bona gestió en la demanda assistencial.
    • Una bona gestió en la demanda assistencial, i en les necessitats de salut, passa principalment per: limitar les reconsultes no necessàries, ser el màxim de resolutiu i flexible en cada visita, saber gestionar correctament la incertesa, no fer activitats sanitàries d’utilitat baixa o dubtosa, fomentar l’autocontrol i autocura dels pacients i comptar molt amb la resta dels professionals de l’ABS (especialment amb infermeria).

    Si fem aquesta bona gestió, tindrem menys visites cada dia i més temps per visita, això ens permetrà ser més resolutius i aplicar millor les pautes per evitar reconsultes no necessàries. D’aquesta manera, aconseguirem també disminuir la nostra llista d’espera (cercle virtuós). També tindrem més temps per ocupar-nos dels pacients que no vénen a la consulta (no hem d’oblidar que som metges de tot el “cupo” i no només de la població que ve a visitar-se), per fer activitats comunitàries, de recerca i docència,

    Si el professional mèdic no sap, no vol o no pot fer una bona gestió de la demanda assistencial, cada cop tindrà més visites i aquestes seran més curtes, de menys qualitat i menys resolutives. Tot això afavorirà més reconsultes que faran créixer també la llista d’espera (cercle viciós).

    El pacte aconseguit amb el Departament de Salut fa alguns pocs mesos hauria de limitar el nombre total de les visites diàries per metge, però no dóna una bona solució del com i de per qui seran atesos els pacients que no “càpiguen” a l’agenda diària tancada del facultatius i pot posar en risc l’atenció longitudinal dels nostres usuaris.

    En moltes ABS de Catalunya existeix l’estructura del metge “d’urgència” (a la pràctica soluciona principalment les demandes no urgents dels pacients que no poden esperar la llarga llista d’espera del seu propi metge), això fa que els metges-metgesses que tenen llistes d’espera inacceptables no rebin cap estímul ni feedback eficaç per mirar de canviar la situació.

    Els nostres gestors mai no han premiat ni reconegut els professionals que han estat curosos en gestionar bé aquests aspectes i els metges-metgesses que no s’esforcen en solucionar aquesta problemàtica, no reben motivacions eficaces per actuar-hi.

    Hi ha molts col·legues que s’equivoquen en pensar que l’excés de demanda a l’AP, que provoca llistes de treball massa plenes i llistes d’espera massa llargues, és culpa només de la manca de recursos abocats en salut (sempre els haurem de reclamar) o en el mal ús que fan molts usuaris dels serveis sanitaris (sempre hi hauran pacients aprofitats).

    Penso que, si volem tenir una AP resolutiva i accessible, és fonamental que els nostres metges i gestors considerin com a tema prioritari la correcta gestió de la demanda assistencial i rebin una correcta formació i motivació per aplicar-la.

    Aquest és un article publicat a la web del FoCAP escrit per un metge de família de l’ICS del Maresme

  • Bye-Bye Baby Boomers

    La jubilació massiva dels metges i les infermeres de la generació del baby boom s’acosta inexorablement sense que ningú sembli posar-se massa nerviós. Els sindicats i els col·legis professionals han publicat unes prediccions escandaloses sobre la manca de professionals que no generen reaccions. La plantilla sanitària està envellida. Marxen els formats als anys 70, majoritàriament homes, i s’incorporen a un ritme inferior unes joves infermeres i metgesses.

    Aquest mateix fenomen es reprodueix a tot Europa, encara que els països ho viuen de forma molt diferent. El mercat global fa que, com sempre, les conseqüències negatives recaiguin en els països més pobres. Els rics pal·lien la manca de professionals amb la immigració. Un 20% dels metges de Noruega, Suècia, Suïssa i el Regne Unit s’han format fora de les seves fronteres.

    Les empreses sanitàries públiques catalanes no mostren signes de disposar d’una estratègia clara per fer front a la situació que ens afecta actualment. No sembla que vulguin atraure i retenir els professionals. A diferència d’altres autonomies, encara no han revertit les retallades retributives de la crisi. És significatiu que quan recentment els sindicats reclamaven el compliment dels acords signats a l’atenció primària de la Metropolitana Nord per fer més suportable les conseqüències de les retallades, els responsables de l’ICS es limitaven a respondre que :“l’acord era cosa de l’equip anterior, nosaltres no tenim recursos”. Avui les mancances de plantilla es resolen carregant de feina a la resta de l’equip o afavorint la immigració de professionals de sud Amèrica. Són actuacions per tapar forats i anar tirant sense saber massa bé cap a on. La solució tampoc passa per seguir creant facultats de medicina. Amb una cada milió d’habitants hem superat amb escreix la capacitat docent del país i el mercat global no assegura que els metges que formem amb recursos públics acabin treballant a casa nostra.

    Segons l’OCDE ens trobem juntament amb Bulgària, Itàlia, República Txeca, Portugal i Àustria en el grup de països que tenen una alta densitat poblacional de metges i una baixa d’infermeres en relació a la mitjana europea. Segons aquestes dades, que coincideixen amb el HiT 2018 que ha elaborat l’Observatori Europeu de Polítiques de Salut i Serveis de l’OMS, la mancança més important de plantilla es produeix en el camp de la infermeria.

    Així, no es tracta només de reposar les vacants com sembla que pensin els responsables de recursos humans. La situació és molt més complexa. L’envelliment, els avenços tecnològics i l’augment de la comorbiditat obliguen a fer créixer una plantilla i a adquirir noves competències professionals. Per fer-ho més difícil tots aquests canvis s’han d’aplicar de forma sostenible, ja que l’actual context econòmic no és favorable ni s’espera que ho sigui a mig termini. No cal dir que desconeixem l’efecte que a llarg termini poden tenir sobre la plantilla la robotització, el bigdata, la genòmica o les futures tecnologies diagnòstiques o terapèutiques.

    És fàcil pensar que s’obren moltes oportunitats per les diferents i noves professions sanitàries i per la infermeria. També pels metges, ja que un context de plantilla més ajustada farà que realitzin activitats més específiques de la seva professió i que es descarreguin de feines que poden realitzar altres membres de l’equip. Per a que aquesta reforma sigui possible cal ajustar els plans formatius, canviar la legislació de les diferents competències professionals, optimitzar l’organització del treball, modificar les condicions laborals, facilitar la conciliació familiar i professional, afavorir el desenvolupament professional i moltes altres coses que tampoc estan succeint.

    Com sempre esperem que els canvis sorgeixin espontàniament. Els diferents actors implicats ofereixen una resistència passiva i l’autoritat sanitària no exerceix un lideratge que marqui unes polítiques que ens permetin afrontar amb èxit el nou escenari. Però la realitat és tossuda. L’impacte negatiu sobre la qualitat assistencial que produirà la manca de professional ens obligarà a canviar tard i malament. Potser si actuéssim de forma proactiva sobre aquest fenomen que ja tenim a sobre podríem aconseguir que les jubilacions i les noves incorporacions tinguessin un impacte positiu sobre la salut de la població i l’eficiència del sistema. Pensem que segurament aquest és el problema sanitari més important que tenen actualment sobre la taula els responsables sanitaris del nostre país.