Just Deploy It!

Etiqueta: medicina familiar i comunitària

  • Metges de Catalunya denuncia l’ICS davant Inspecció de Treball per no reduir la sobrecàrrega assistencial en l’atenció primària

    Metges de Catalunya (MC) ha presentat avui dimarts una denúncia davant Inspecció de Treball contra l’Institut Català de la Salut (ICS) per deixadesa en matèria de salut laboral, en no desplegar les mesures necessàries per limitar les càrregues de treball dels facultatius d’atenció primària i adequar el nombre de visites diàries a la seva jornada assistencial, tal com fixa l’acord de sortida de vaga, signat el 29 de novembre de 2018, per millorar la qualitat de l’assistència i les condicions de treball dels més de 5.700 professionals mèdics del primer nivell sanitari.

    El sindicat recorda que la sobrecàrrega laboral crònica “és un factor de risc psicosocial que afecta la salut dels professionals, provocant esgotament físic i mental, estrès emocional i depressió, i, en conseqüència, s’associa a una major probabilitat d’error mèdic”. En aquest sentit, l’organització ja va presentar el juliol passat un requeriment exprés als comitès de seguretat i salut de les direccions d’atenció primària (DAP) de l’ICS per exigir la disminució de les càrregues de treball, però en el dia d’avui encara no ha rebut resposta, motiu pel qual ara adreça la seva queixa a Inspecció de Treball.

    Una enquesta feta per MC aquest novembre a 1.260 facultatius (metges de família, pediatres, odontòlegs i ginecòlegs) d’atenció primària de l’ICS constata que un 96% dels professionals “continua patint sobrecàrrega assistencial”, si bé un 45,1% confessa tenir-ne menys que fa un any. Només un 4% manifesta treballar en condicions òptimes.

    Per territoris, els equips d’atenció primària (EAP) de Barcelona, Lleida i Catalunya Central (l’Anoia, el Bages, el Berguedà, el Moianès i Osona) són els més afectats per l’excés de càrregues de treball. Per contra, el personal mèdic de la província de Girona, tot i tenir les consultes massificades, és el que més ha notat les millores acordades l’any passat, seguits pel de Terres de l’Ebre i l’àrea Metropolitana Nord (el Vallès Occidental, el Vallès Oriental, el Barcelonès Nord i el Maresme).

    Aquest excés de visites va en detriment del temps assistencial, ja que un 68,8% dels facultatius enquestats reconeix que “no té garantit un temps adequat per a cada tipus de visita en la seva agenda”. A més, un 62,9% confessa que “ha de dedicar més de dos terços de la seva jornada a l’activitat assistencial”, incomplint l’acord laboral vigent que reserva un terç de l’horari de treball a formació continuada i recerca.

    Un dels motius de la sobrecàrrega de treball és, evidentment, la no cobertura de les absències dels professionals. En aquest sentit, un 52,4% dels facultatius assenyala que “mai” no es cobreixen aquestes absències en el seu centre d’atenció primària (CAP), mentre que un 43,4% diu que “a vegades” i només un 4,2%, “sempre”. No obstant, la no contractació de nou personal és el factor més determinant en la cronificació de la pressió assistencial, segons opina un 43% dels enquestats que senyala aquesta circumstància com la causa principal de l’incompliment de l’acord de sortida de vaga.

    L’escassetat de plantilla també condiciona la norma de disminuir l’agenda de visites i la població assignada als facultatius que gaudeixen d’una reducció de jornada per interès particular. Així, les direccions assistencials només respecten aquesta regla pactada amb l’ICS en un 17,6% dels casos.

    Amb tot plegat, un 37,1% dels professionals es mostra partidari d’organitzar protestes si finalment no es compleixen les millores. Un 33,3% s’inclina per convocar una nova vaga i un 7,9% prefereix no mobilitzar-se. Un 21,7% no s’ha decidit encara per cap opció.

    Metges de Catalunya nega que l’ICS hagi complert els compromisos

    Davant d’aquests resultats, MC nega “categòricament” que l’ICS hagi complert els compromisos convinguts, tal com va afirmar la setmana passada el seu director gerent, Josep Maria Argimon, al qual li recorda que la seva empresa, com a part firmant de l’acord, “té l’obligació i la responsabilitat d’executar, a tot el territori, les millores signades per alleugerir les càrregues de treball dels professionals”.

    No obstant això, el sindicat posa de relleu que s’estan produint “avenços”, sobretot en les zones on més s’han implementat les accions consensuades, com ho demostra el fet que, en els darrers sis mesos, el percentatge de facultatius que afirma tenir menys sobrecàrrega assistencial ha passat del 16,8% al 45,1%.

    Ara bé, l’organització recalca que aquesta millora se sustenta, principalment, en el “sobreesforç” que estan fent més de 700 metges i metgesses, els quals han assumit, de manera voluntària i remunerada, un escreix de visites ampliant el seu horari, “atès que l’ICS ha contractat poc més de la meitat dels nous professionals previstos”.

    Per a MC, la qualitat sostinguda en el sobreesforç “té data de caducitat” i, per això, exigeix un “augment real de la plantilla de facultatius d’atenció primària”, així com un increment de la despesa sanitària en el primer nivell assistencial que respongui a les necessitats actuals”.

    L’ICS assegura que la incorporació de 307 professionals de medicina de família a l’atenció primària suma 11.500 hores més d’atenció sanitària cada setmana

    Un any després de l’anunci del primer paquet de mesures a curt termini per enfortir l’atenció primària, la incorporació de 307 professionals de medicina de família (173 contractacions directes, 120 professionals equivalents a 720 metges que han acceptat voluntàriament a treballar més hores i 22 que han perllongat la seva vida laboral més enllà dels 65 anys) ha comportat un augment, cada setmana, d’11.500 hores més d’atenció sanitària per a la ciutadania. Aquest increment, que en els primers deu mesos de l’any suma un total de 495.000 hores, ha disminuït sensiblement el nombre de visites diàries a la consulta.

    Per dotar econòmicament el conjunt de mesures, l’ICS afirma que els recursos econòmics destinats a personal de gener a octubre s’han incrementat en 55 milions d’euros més (un 9% més) i cinc milions addicionals per al personal dels dispositius d’urgències d’atenció primària. L’ICS també ha posat a disposició del equips d’atenció primària 22 milions d’euros (11 milions més que l’any anterior) per cobrir substitucions.

    A aquestes accions a curt termini se sumen a les recentment anunciades per la institució destinades a afavorir l’acte clínic per reduir la burocratització de la tasca assistencial, disminuir aquelles consultes que no caldria resoldre dins la consulta així com de millora de les condicions condicions i el valor de la tasca assistencial dels professionals. Entre els objectius d’aquest nou paquet de mesures, anunciades la setmana passada pel director de l’ICS, Josep Maria Argimon en una reunió amb els responsables d’atenció primària de la institució, destaquen la promoció de les consultes virtuals i el teletreball.

    En aquesta mateixa trobada, el director de l’ICS, Josep Maria Argimon, va donar per assolits tots els acords de sortida de vaga. Més enllà de les trobades periòdiques en el marc de la taula de seguiment dels acords, l’ICS ha promogut 13 reunions de treball amb més de 200 professionals de totes les categories professionals de l’atenció primària a tot el territori, en què s’ha abordat de quina manera s’ha de donar resposta a accions no sanitàries a les quals encara es fan dins la consulta. És a dir, com s’ha de reduir la burocràcia dins la consulta. Aquest canvi essencial també s’emmarca dins la revisió dels rols professionals de tots els dispositius que conformen l’atenció primària.

    Finalment, expliquen que, «pel que fa a l’anunci sindical d’una denúncia a Inspecció de Treball, l’ICS respecta l’ús d’aquest procediment i remarca que en la darrera comprovació que va realitzar la inspecció, rebuda l’any 2016 pel mateix sindicat que ho ha anunciat ara, ja va presentar tota la informació requerida».

  • ‘Cuando ya no puedes más’: la deriva d’un metge de família per la inestabilitat del sistema feta llibre

    Vuit mesos amb la Capella de la Misericòrdia ocupada per la Plataforma veïnal i de treballadores en defensa d’un nou CAP Raval Nord. Vuit mesos fins que finalment se’ls hi ha reconegut que aquest és i serà l’espai idoni pel nou CAP. I tot aquests mesos també fa que els seus membres han seguit treballant, com fan des del CAP actual, per dignificar la vida al barri. La xarxa i la comunitat han estat la prioritat durant aquests mesos de lluita. Al mateix temps, la comunitat també s’ha bolcat amb la lluita del CAP i s’han teixit aliances més enllà de l’assistència sanitària. Perquè com sempre han defensat: una atenció primària forta s’aconsegueix fent barri, fent i sent salut comunitària.

    Així, més enllà de reclamar un espai digne per poder treballar i atendre els veïns i veïnes del barri, el CAP Raval s’organitza en altres lluites i s’ofereix per donar veu. Per exemple, aquest diumenge passat, arran de la convocatòria de manifestació per part de la plataforma Aturem la Llei Aragonès, el CAP Raval Nord Digne va quedar mitja hora abans del seu inici per anar cap el punt de sortida. «Us convidem a assistir a la manifestació contra la Llei Aragonès, que pretén perpetuar la privatització dels serveis bàsics», tuitejaven.

    Diumenge es movien pels serveis públics i avui dijous es queden a casa per la cura dels professionals de l’Atenció Primària. Ho fan acollint la presentació del llibre «Cuando ya no puedes más. Viaje interior de un médico» del metge de família Enrique Gavilán. L’acte serà moderat per Esperanza Martín també metgessa de família i comunitària que ha posat veu a moltes de les mobilitzacions de l’Atenció Primària.

    Com ella mateixa ens explica, l’acte s’iniciarà amb una intervenció de la Plataforma en defensa de la Capella de la Misericòrdia com espai per acollir el nou CAP Raval Nord. «Justificaran la localització però també ens faran entendre la relació que aquest espai té amb la defensa del sistema públic de salut i l’Atenció Primària», diu Martín. Després, ella s’encarregarà d’introduir el llibre i també a Enrique Gavilán: «cal saber qui és ell com a referent dins la medicina de família però també les tres línies que té el llibre».

    Esperanza Martín troba important fer entendre que ni l’acte ni el llibre estan dirigits exclusivament a professionals: «als professionals els hi pot interessar l’aspecte laboral que ell narra i viu però en el llibre també parla de la seva vessant com a pacient. Aquest llibre pot ser de gran utilitat per la ciutadania i perquè els pacients entenguin què passa a l’Atenció Primària. Pels professionals també és important veure les paradoxes que es troba un quan es converteix en pacient i de sobte es troba prenent pastilles o anant a teràpia quan mai s’ho havia plantejat».

    De la frustració a la crisis fins a fer teràpia i deixar la professió: una història a l’Atenció Primària

    A la contraportada del llibre, l’editorial Anaconda Editions explica que «Cuando ya no puedes más és el relat de la crisi personal viscuda per un metge de poble». I és que el doctor Gavilán, metge de primària i de poble, va començar a exercir la medicina a petits pobles del nord de Cáceres. En un moment donat es va veure superat per la situació de la medicina, l’atenció primària i va caure en una depressió. El què ell descrivia com vocació i entusiasme inicials, rebutjar les pressions de les farmacèutiques, posar els pacients per davant de tot va xocar amb un sistema que amb retallades, privatitzacions, caos organitzatiu i que deshumanitza la sanitat, acaba derrotant l’individu.

    «Enrique Gavilán va tenir primer la força necessària per demanar ajuda i superar el seu enfonsament, i després ha tingut la valentia d’explicar aquesta dolorosa experiència», tanca la contraportada. I és que el llibre, com ens explica Gavilán per telèfon dies abans de la seva visita a Barcelona, va nèixer fa 4 anys amb un motiu únicament terapèutic. El va escriure al mateix temps que passava per una crisi personal «que estava durant massa» i va ser aleshores quan va decidir asseure’s i posar ordre a tot el que li estaba passant, els seus fracassos i els encerts. No tenia cap intenció de publicar-ho.

    Per què ho va fer doncs? L’auge de mobilitzacions arreu de l’estat espanyol que aquí a Catalunya es van materialitzar sobretot amb la setmana de vaga del sector sanitari de finals de novembre, just ara fa un any, va ser un dels motius? «En veure que hi havia molta gent indignada per la situació, que no era l’únic que es sentia així… Em vaig veure reflectit a les imatges de les notícies, en aquella situació d’indignació i ràbia. Va ser aleshores quan vaig decidir publicar la història perquè no era només meva», ens declara el doctor Gavilán.

    A «Cuando ya no puedes más» el doctor Gavilán diu «Gran part de la culpa de la pèrdua d’identitat de molts professionals d’atenció primària està relacionada amb el rol social que actualment se li atribueix al metge de capçalera: el metge dels papers. Volants, receptes, informes, justificants i certificats s’amunteguen a la taula de les consultes de qualsevol centre de salut. La gent té dret a demanar, i demana. El metge té el deure de donar, i dóna. I com més dóna, obligat per la petició dels altres sense poder atendre el seu criteri professional, més autòmat se sent i menys persona».

    I aquesta situació que descriu en el seu llibre encara no ha canviat malgrat totes les millors que es diuen estar adquirint. El doctor Gavilán actualment gaudeix del què fa. Va deixar la seva feina per ser «insofrible la situació». A més «la relació amb els pacients s’havia ressentit» i va considerar que «era el moment de deixar-ho». El va ajudar molt haver estat en teràpia i haver escrit el llibre. Així i tot, és conscient de la situació. Assegura que l’Atenció Primària no ha millorat i que segueixen havent-hi «moviments respecte a les últimes vagues al sector reflectint aquesta situació de descontentament i abandonament».

    I és que el doctor Gavilán assegura que «el terreny està preparat, ja que la sequera en Atenció Primària és tan gran que qualsevol gest serveix, qualsevol espurna es propaga». Així i tot, també fa una lectura derrotista. Explica que a Extremadura, a prop de Placencia, van haver-hi mobilitzacions i fins a un parell de reunions amb el servei extremeny de salut: «es van concretar algunes mesures però van arribar les eleccions d’abril i tot això s’ha oblidat… Si hi va haver promeses de canvi però aquí no s’ha mogut res». Per Gavilán, aquests moviments el què fan és desmobilitzar moltíssima gent.

    Justament per la gent que no es desmobilitza està feliç de presentar aquest llibre a la Capella de la Misericòrdia. Enrique Gavilán coneix a Esperanza Martín des que eren residents i després van seguir sent «companys de lluita». «Quan li vaig comentar la possibilitat de presentar el llibre a Barcelona i li vaig dir de què tractava es va prestar a organitzar-ho. Que escollís al CAP Raval Nord em va semblar molt bé perquè no deixa de ser un símbol molt important d’una lluita no només d’un col·lectiu sinó d’un barri sencer». I és que per al doctor Gavilán, «l’Atenció Primària no és res si no és per la comunitat on està inserida».

     

    «Cuando ya no puedes más» d’Enrique Gavilán

  • «Més enllà que l’art pugui funcionar com a teràpia, considerem que el que té més valor terapèutic és participar i sentir-se d’una companyia»

    Som al Centre Cívic Baró de Viver. Aquí cada dijous i, ara també, cada dissabte, el grup de teatre “La trifulga dels fútils” assaja l’obra “Fuenteovejuna” que representaran el dia 14 de novembre a la Fira de Barcelona en el marc del 27è Congrés de la CAMFiC.

    Ens hem trobat amb el Manel Anoro  i el Cristian Llàcer, metges de família, i ànimes d’aquesta companyia amateur formada per persones amb trastorns mentals i per persones que no en pateixen.

    Quan neix “La trifulga dels fútils” ?

    Manel Anoro (MA): Va néixer l’any 2000 al Centre de Dia Pi i Molist de Nou Barris. Inicialment neix en un taller de teatre dins d’aquest Centre de Dia, però ja el primer any formem una companyia. Fins l’any 2012 vam estar vinculats al Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau,  perquè d’ell depèn el Centre de Dia Pi i Molist, però després vam seguir com a companyia independent.

     Hi ha gent que està a la Trifulga des dels inicis?

    MA: Doncs sí, deuen haver una o dues persones que estan des de l’inici. Realment, ha passat molt gent per la companyia. Creiem que aproximadament unes 300 persones. Som una companyia que té una manera de funcionar molt oberta, on tothom es benvingut, i si li agrada s’hi queda. Igualment hi ha hagut gent que durant un temps ha estat i que després ha marxat i d’altres que havent marxat, han tornat.

    Com us coneixeu vosaltres dos?  

    Cristian Llàcer (CL): Ens coneixem fa més de 20 anys perquè vam fer la residència junts, i llavors ja compartíem el gust pel teatre. En acabar la residència cada un de nosaltres va fer les seves coses, fins que fa aproximadament uns 6 anys, el Manel em va contactar per entrar a la Trifulga.

    Per què un grup de teatre es converteix en una bona teràpia per a les persones amb trastorns mentals?

    MA: Bé, per començar nosaltres com a companyia no tenim una finalitat terapèutica, som una companyia de teatre com qualsevol altre, amb la particularitat que part de les persones que hi participen tenen un diagnòstic de salut mental. Però sí que és veritat que més enllà de que l’art pugui funcionar com a teràpia, considerem que el que té més valor terapèutic en el nostre cas, és el fet de participar i sentir-se d’una companyia. A més, és una companyia inclusiva on està gent amb i sense trastorn diagnosticat, gent diversa, que venen de llocs diferents; cosa que fa la nostra companyia cosmopolita i molt inclusiva. Crec que el que realment té valor terapèutic, a part de fer teatre, és el fet de formar part de la companyia de teatre.

    És per això que alguna vegada has comentat que amb el grup de teatre, el que feu és donar una llar a la gent…

    MA: Sí, realment penso que les companyies escèniques són una petita llar, i en salut mental aconseguir una llar és un regal…A vegades ja és difícil tenir una llar per nosaltres, que la tinguin aquestes persones que pateixen solitud i aïllament, doncs, és una sensació increïble.

    En el grup interacciona gent amb aquests trastorns i gent que no en pateix. Com s’ajuden mútuament i com es complementen?

    CL: Sí, si…és una relació perfecte. De fet, nosaltres no pensen en aquesta companyia com una companyia de teatre de gent amb trastorn mental, senzillament la veiem com una companyia de teatre i ja està. Per això hi ha gent de tota mena, i la relació entre ells és boníssima. Certament, la gent va i bé, però molta s’ha anat quedant a la companyia i això ens fa veure que la gent s’hi troba bé; se sent com a casa i per això es queda.

    Quantes obres de teatre heu representat ja en els anys de vida que teniu?

    MA. Des de l’any 2000 que vam començar hem fet unes 14 o 15 obres. El ritme de la trifulga és lent, ….treballem sense presses, fem les coses a foc lent.

    Es per això que esteu uns dos anys per preparar cada obra de teatre, no?

    MA: Sí. És el ritme que portem, no forcem les coses, anem fent. Com que ja ens diverteix tot el procés i és molt bonic, doncs no tenim pressa. És cert que la culminació és l’estrena, però ens ho passem molt bé i gaudim de tots els assajos.

    Estreneu i feu temporada com una companyia?

    CL: (riu) Ja ens agradaria. Hem estrenat justament aquesta obra que ara presentarem al Congrés de la CAMFiC a l’altre festival que es va fer al Fabra i Coats el passat juny. Normalment fem una representació, a vegades pensem que és una llàstima dos anys de feina per acabar fent només una representació. Però és cert que molt més tampoc podem exigir perquè és un esforç haver de retenir el text, i a vegades un ritme més fort els podria provocar ansietat. A més realment lo important és el camí, crear junts, construir junts. La representació final és la culminació, on podem compartir la feina feta amb els amics i la gent que ens estima.

    Però sí és cert que agraïm l’oportunitat de poder actuar en el marc del Congrés de CAMFiC aquest proper novembre, i tornar a representar aquesta obra. Estem molt contents.

    MA: Som una companyia especial, realment. Ells funcionen d’una manera molt concreta, on sabem que en un moment donat dos actors poden desaparèixer pel que sigui, o a vegades un decideix que aquell dia no vol venir. Tot això en el fons és un gran aprenentatge per treballar i enfocar la feina buscant nous recursos. Acabes sent més obert i molt més laxa…aprens a viure tot molt millor.

    Com es finança la Trifulga del Fútils?

    MA:  Mentre formàvem part de Sant Pau, ells ens ajudaven en el finançament dels espectacles. Ara, una bona part de la gent de la Trifulga forma part de l’ associació cultural Matisos, una entitat en primera persona portada per gent amb trastorn mentals.Una de les branques de l’Associació és la companyia de teatre, i per tant, ens financem bàsicament a través de les aportacions dels socis i sòcies de Matisos; i quan fem algun bolo demanen si ens poden ajudar d’alguna manera, només per poder preparar el nou espectacle.

    Sempre heu assajat en aquest centre cívic on ara som, a Baró de Viver?

    CL: Estem aquí des del 2015, abans havíem estat en altres centres cívics.

    MA:  Ens hem buscat sempre la vida, en centres cívics i altres llocs. Presentem el projecte i normalment, com agrada,  ens acaben deixant un espai per assajar.

    Majoritàriament feu obres clàssiques, és per algun motiu?

    CL: Bé, no sempre fem obres clàssiques. Mira, la darrera abans d’aquesta que ara assagem, va ser “El coronel ocell” d’un autor búlgar, sobre la guerra dels Balcans. És una obra força moderna.

    MA: De fet, les obres clàssiques a vegades són més difícils de treballar, i és cert que el text pot influir com en aquesta obra de “Fuenteovejuna” que és en vers. Però sincerament crec que el text no és un problema. El problema és més de les dinàmiques del grup i per les coreografies, perquè la gent tendeix a quedar-se quieta,… però el text no crec que sigui un problema.

    També cal dir que a diferència d’altres companyies de teatre de salut mental, nosaltres no parlem de nosaltres ni de les nostres experiències, que és lo habitual en aquest tipus de companyia. La Trifulga mai ha optat per parlar sobre salut mental, i per tant, sempre hem buscat espectacles d’obres ja escrites, clàssiques o no,  però que no tractessin sobre salut mental.

    Per què Fuenteovejuna per al Congrés de CAMFiC?

    CL: (riu) Doncs perquè ja era l’obra que teníem preparada. És cert que la temàtica és interessant: la revolta d’un poble contra el poder abusiu…que també està ara una mica d’actualitat. Ens agrada representar una obra que mostra com la gent unida pot tenir el seu poder. A més, li hem donat un toc una mica més feminista, donant a les dones més protagonisme. I fins i tot ens ha motivat que sigui un text en vers, que sempre té una mica més de complicació, ha estat un repte per a la companyia.

    MA: A més la representació de l’obra compta amb música en directe acompanyant. Estem convençuts que l’actuació al Congrés de CAMFiC serà tot un èxit.

    Què suposa per a vosaltres actuar davant d’un col·lectiu professional com els metges?

    MA:Doncs jo crec que provoca. Creiem que és bo que sigui un punt provocador, que faci pensar a la gent  que estigui mirant l’obra. De fet, jo crec que el que fem a la Trifulga és molt més potent per ajudar a aquesta gent que el que podem fer a la consulta.

    CL: I crec que a nosaltres també ens ajuda a normalitzar les coses, perquè a vegades tenim un prejudici en salut mental. Aquí t’adones que com més normal tractis la gent, més normal serà tot.  De fet, normalment en aquest tipus d’entorn és on aquestes persones més s’obren i alhora es mostrem molt agraïts.  Creiem que la gent que vagi al Congrés a veure l’obra veurà que gent amb trastorns mental és capaç de fer moltes coses…potser els farà pensar: “si és capaç de fer teatre, perquè no ha de ser capaç d’entendre les coses que li pugui dir a la consulta?”.

    Com s’entra a forma part de la Trifulga?

    MA: Doncs funciona molt el boca orella, i també tenim una web de La trifulga.

    I el futur de la Trifulga?

    CL: (riu) Doncs seguirem, a tope!. Portem 20 anys, ara actualment som 23 persones i  tenim futur.

    Alguna cosa que vulgueu dir per acabar l’entrevista.

    MA i CL: (a l’uníson)  Que vingui la gent a veure’ns i que tinguem molta merda!!

    Aquesta entrevista es va publicar originalment a la web de CAMFIC

  • Es convoca vaga de metges i metgesses d’Atenció Primària

    Fa temps que denunciem una situació molt greu a l’atenció primària del país. Fa temps que venim fent propostes constructives que no són escoltades. Aquí en tenim unes quantes, algunes signades amb altres entitats àmpliament representatives:

    Les condicions en què la ciutadania és atesa i els professionals treballem són molt precàries. I ningú des de la Conselleria ha proposat cap pla realista per resoldre-ho.

    Darrerament vàrem comentar (i lloar) el pla de xoc proposat per la CAMFIC. Ara, el sindicat Metges de Catalunya convoca vaga de facultatius per a l’últimasetmana de novembre amb un conjunt de demandes que agrupa en tres apartats: càrrega i qualitat assistencial, condicions laborals i retributives i finançament.

    La vaga és un dret laboral. I és raonable, amb el deteriorament que anem acumulant, optar per aquesta via. Les convocatòries de vaga (competència dels sindicats) manifesten el malestar, però no sempre hi ha un total acord en l’anàlisi ni en les solucions proposades.

    La situació és tan greu i la manca de resposta dels diferents responsables tan evident, que la vaga es veu com una mesura de força que obligui a buscar solucions. Compartim moltes de les reivindicacions que sustenten la convocatòria de la vaga, en especial les que fan referència a l’augment del finançament, dotació de personal, temps per visita, accessibilitat, ràtios de pacients i recuperació de retribucions i condicions laborals perdudes a partir del 2011. Amb tot, volem fer algunes precisions que ens agradaria que es tinguessin en compte:

    • Càrrega assistencial. Limitar el nombre de visites del dia no pot ser un objectiu en si mateix, s’ha de produir com a conseqüència de tenir personal suficient i dotar-nos de formes organitzatives que ofereixin la millor capacitat de resolució i donin confiança als pacients. La demanda és la que és i ho seguirà essent (si no hi posem mesures per a fer-la racional, enlloc de promoure-la). Es pot limitar una agenda a 25 visites, però si n’hi ha més…, algú altre haurà de veure-les, no…? (igual un mateix o una altra companya que deu tenir els mateixos drets que tinc jo). D’altra banda, aquesta mesura (limitació del nombre de visites diàries) ja fa anys que s’aplica en molts EAPs (especialment de ciutats) i no ha resolt res i, sovint, els professionals que la “gaudeixen” estan tan escaldats o més que la resta… Ens cal anar a l’arrel del problema per resoldre’l. I no podem parlar de limitar el nombre de visites sense reclamar polítiques transversals (impliquen a diversos departaments del Govern i als mitjans de comunicació) que ajudin a fer més racionals les demandes d’atenció de la població: anar al centre de salut quan realment cal i no per qualsevol malestar o tràmit.
    • Fer torns d’atenció continuada és insuportable. També té solució “fàcil”…: torns voluntaris. Però, ai..!, un no s’imagina que siguin molts els voluntaris per a dedicar-se a això (tots reconeixem que no ens agrada…); això suposaria crear un “cos” de professionals que obligatòriament hauran de fer els torns, no? I en un entorn de manca de professionals no sembla una proposta molt incentivadora per a què no hi hagi més metgesses i infermeres (sobretot joves) que renunciïn a treballar a l’AP catalana. El que ens cal és exigir bones condicions per a l’atenció continuada: nombre d’hores, repartiment, confort, acompanyament, compensacions… Si les condicions fossin immillorables i el nombre d’hores mensuals (6-10?) per professional són raonables, potser el repartiment entre totes (amb algunes excepcions per circumstàncies personals) seria més just i força acceptable.
    • No ens fan cas. Semblaria que és un tema menor. I no, no ho és. Sentir-se menyspreat, menystinguda, és de les coses més desagradables i desincentivadores que ens passen. Si no ens fan cas, cal exigir canvis radicals en la majoria de direccions d’EAP (ICS) i en moltes de les gerències o direccions de SAP, sense oblidar els responsables de recursos (in)humans. Cal que la direcció d’un EAP (i la resta de càrrecs) es faci amb sentit de lideratge professional. Una major participació de l’equip en l’elecció de la direcció seria una mesura fàcil, sense cost econòmic, i que podria resoldre en bona mesura el mal clima laboral.

    Sobren motius per fer vaga, de metges, i de tots els col·lectius que treballem a l’AP, perquè els problemes ens afecten a tots. La convocatòria de vaga de Metges de Catalunya conté reivindicacions laborals pròpies del col·lectiu de facultatius, però també d’altres que suposen millores per a la resta de treballadors i per al conjunt de l’Atenció Primària. Per això considerem que seria molt positiu que tots els sindicats se sumessin a la convocatòria de la vaga. També les treballadores d’empreses no ICS estan en males condicions i haurien se ser cridades a la vaga, de la mateixa manera que ho són les de l’ICS.

    Podem ajuntar les forces per aconseguir mesures eficaces i clares, consistents, de mirada llarga (no sols per demà…) i que reforcin les funcions de l’Atenció Primària dins del Sistema Sanitari. Hi ha algunes qüestions que poden ser resoltes fàcilment, però d’altres necessitaran un treball a mig termini. Cal un compromís polític ampli, del Departament de Salut, del Departament d’Economia, del Govern de la Generalitat i d’una majoria de les forces polítiques. Caldrà voluntat política i compromisos clars, de la mateixa manera que caldrà decisió per part dels professionals i dels representants sindicals de no conformar-se amb petites millores econòmiques o promeses irreals de limitar les visites. Seria una llàstima que, quan ens decidim a sortir del nostre punt de “confort” (si és que existeix això a l’APS catalana…), ens equivoquem i demanem allò que potser a algú li va bé de reivindicar, que surt als titulars, però que no resoldrà res. Una llàstima i unes energies perdudes.

    Nosaltres, com sempre, estem disposats a aportar idees per a l’anàlisi i solucions constructives.

  • Estudiar per aconseguir una plaça fixa a la primària de l’ICS suposa llistes d’espera i menys personal als CAP

    Com avançàvem a través d’aquest article d’opinió de Ramon Sarrias, el pròxim 25 de novembre finalment fins a 1722 metges de Família de Catalunya s’examinaran per aconseguir una plaça fixa a l’Institut Català de la Salut (ICS). Fugir de l’interinatge i la inestabilitat és el seu principal motiu. Si la convocatòria ha aconseguit sumar tanta demanda és perquè s’ofereixen fins a 1343 places públiques.

    De la totalitat de places, 289 corresponen a l’oferta ordinària d’ocupació anunciada ja el 2017 i 1054 formen part de l’oferta especial autoritzada pel govern estatal com a part de la taxa addicional per a l’estabilització del personal al servei de l’Administració pública. El que ha provocat això, cosa que estan notant els usuaris de l’Atenció Primària a través de les llistes d’espera per aconseguir visites ordinàries, és que els professionals s’estiguin demanant dies de lliure elecció, que són sis, i avançant els dies de vacances, «que normalment la gent se’ls agafava per època de Nadal», per a preparar-se per aquestes oposicions.

    Davant aquesta situació, Òscar Pablos, secretari del sector primària ICS de Metges de Catalunya, deixa a la imaginació què pot passar quan «de cop i volta 1722 persones es dediquen a estudiar» si ja «partim de la base que no es cobreix cap tipus d’absència, perquè s’està dient que no es troben metges per fer-ho».

    En aquest sentit, els professionals que actualment treballen en Centres d’Atenció Primària (CAP) i estan optant a ocupar una d’aquestes places han buscat maneres de poder estudiar. Una d’elles és gastar dies d’assumptes propis o vacances. «Que pràcticament tothom tingui plaça ha fet que la gent s’ho hagi pres més seriosament», ens explica un dels aspirants que actualment treballa en un CAP de Barcelona. En aquest centre i per aquest motiu ha desaparegut entre el 30 i el 40% de la plantilla: «alguns han agafat vacances o se les estan allargant, altres han demanat reducció de jornada, hi ha algunes reincorporacions després de baixes maternals que no han tornat o qui feia substitucions està dient que no».

    El què ha suposat el que explica és que la demora en les cites prèvies hagi passat de màxim una setmana a mes i mig: «ofereixen moltes places de cop i, veient la quantitat de treballadors en interinatge que hi ha, haurien d’haver fet un pla de contingència per poder cobrir una època molt important on comencen les grips», apunta aquest metge de família. A més, afegeix que si hi ha tanta llista d’espera és perquè en veure que no podien cobrir les hores de visita amb treballadors eventuals, les han eliminat del sistema per no poder-hi optar. Això el que suposa al seu entendre és «jugar amb les estadístiques perquè no són reals».

    Exàmens per imperatiu europeu i amb un desencís entre els professionals per a les condicions

    Pablos, destaca que fa vuit anys que no es convocaven unes oposicions amb tantes places. Fa tres anys, el 2015, van donar-se unes noves oposicions però en aquella ocasió eren de nova creació no d’estabilització. Les places que s’oferien eren 42 per a metges de família i només 8 per a pediatres. Pablos revela que «si ara s’està vivint l’oferta més àmplia té a veure amb què el Tribunal de Justícia Europea va dir que tant el percentatge d’interinatges com la manera de contractar que s’estava donant en un estat membre de la Unió Europea com és Espanya era inadmissible i que això s’havia de modificar».

    Normalment hi ha molta demanda i ara trobem 1722 persones per 1343 places en metges de família i 219 pediatres per 149 places. Valorant-ho, tot i el nombre elevat de places que s’ofereixen, no hi ha molta gent que s’hagi inscrit a la convocatòria. El motiu? Pablos assenyala que es barregen diversos motius un d’ells és que «la gent està triant entre marxar a altres llocs o anar-se’n a altres models com seria la medicina privada». Remunta aquesta conseqüència a l’any 2012 amb les conegudes com a retallades sanitàries que van ser l’origen del problema greu de la primària. I és que, a partir d’aleshores, segons dades del propi Institut Català de la Salut, s’han perdut 850 professionals entre metges, odontòlegs, pediatres i ginecòlegs.

    A més, del total de diners a salut, el que pertocava a Atenció Primària ha baixat del 18.5% el 2010 fins al 16,9% que tenim ara de pressupost. «Mira la suma: jo perdo 850 professionals i a més destino menys diners cap a l’Atenció Primària. A més, en perdre aquests 850 professionals, hi ha hagut gent que s’ha quedat sense professional de referència però a aquesta gent no se l’ha deixat de visitar, se n’ha fet càrrec algú altre…», observa Pablos. El que això suposa per Pablos és sumar una sobrecàrrega en l’assistència que, a més, sense tenir pressupost, no està compensat per les condicions retributives que se’ls hi dóna als metges de família i facultatius de primària que ja han baixat.

    Altres cops que han rebut els professionals de la primària des del 2012 que Pablos assenyala han estat la pèrdua de tres pagues, de les quals només han recuperat una, retirada de dies de lliure, una condemna al pla de pensions dels treballadors o la pèrdua del 50% del que se’ls hi paga per producció variable. Pablos assegura que això ha fet perdre a un professional de Catalunya entre el 25-28% ingressos anuals.

    Un altre dels motius seria que el Ministerio de Sanidad, que és qui ha donat el pressupost per aquesta convocatòria, ha decidit que l’examen s’haurà de fer el mateix dia a totes les comunitats autònomes. Pablos opina que amb això el que busquen és evitar que una persona es presenti a diferents comunitats i aprovi diversos exàmens, per exemple a Catalunya, Aragó i València, triï una de les tres i renunciï a les altres dues perquè aquestes dues places ja es quedarien sent interines. Si tothom es presenta el mateix dia i a la mateixa hora la gent ha de saber on vol anar.

    El perfil de qui ara es presenta, segons el metge de família amb el qui hem pogut parlar, és gent d’entre 30 i 40 anys que veuen que en els últims 10 anys només hi ha hagut dos exàmens d’oposicions, que ha estat fent o bé eventuals o amb contractes d’interinitat. Aquest tipus de contracte ja d’entrada, valora, «si no tenen cap plus són 1700 euros al mes amb molt poques possibilitats que et facin fixe».

  • (VI) Carrera i desenvolupament professional

    Quan es va dissenyar a mitjan anys 80 la reforma de l’atenció primària una de les absències més significatives va ser la falta de desenvolupament d’unes directrius clares en el camp de la carrera i desenvolupament professional. Es va assumir que els metges de família i altres professionals s’haurien de conformar i limitar-se a actuar com a assistencials de base o, en el millor dels casos, com a coordinadors o directors d’un equip de salut o atenció primària.

    Al llarg de tots aquests anys s’ha anat consolidant aquesta dinàmica, tolerada per molts però no per això menys perversa: un metge, després de finalitzar la seva especialització en Medicina Familiar i Comunitària (MFiC) als 26-30 anys i incorporar-se a una plaça en un equip d’Atenció Primària i Comunitària (APiC), ha d’assumir, excepte en l’esmentat abans, que ja ha arribat al vèrtex de la seva carrera. Pot ser tutor o fins i tot professor universitari però laboralment, en la seva empresa, no pot progressar més. Aquesta situació comporta que el citat professional hagi d’acceptar que des del moment del seu ingrés fins a la seva jubilació desenvoluparà exactament la mateixa activitat tant des d’una perspectiva quantitativa com qualitativa. Ningú pot negar que aquesta falta de perspectiva de progrés professional és una clara font de desmotivació que ja va ser percebuda fa molts anys.

    Concretament a principis dels anys 90 el Dr. Lluís Monset i jo mateix presentem al llavors màxim responsable de l’Institut Català de la Salut Dr. Xavier Pomés una proposta de carrera professional per als metges d’APiC estructurada en quatre nivells. Proposta en la qual es descrivien els canvis en les funcions, tasques i remuneracions que haurien d’afectar a aquells que anessin superant els requisits necessaris per anar progressant en els citats nivells.

    Els lectors interessats a consultar la proposta poden fer-ho en el número de 15 de setembre de 1993 de la revista Atenció Primària (12:233-6). Crec que no cal assenyalar-los la destinació que va tenir aquesta proposta i el d’unes altres que es van publicar posteriorment en diferents mitjans. El desinterès per avançar en el disseny d’una carrera professional atractiva per als professionals d’APiC ha estat una conducta constant de tots els responsables polítics sanitaris estatals i autonòmics.

    Tothom està d’acord que un bon disseny de la carrera professional ha d’incidir de forma positiva sobre la motivació dels col·lectius d’APiC, en risc des de fa temps per motius diversos però gairebé sempre relacionats amb l’absència d’aquella, entre els què podem destacar els següents punts:

    • Sobrecàrrega assistencial
    • Problemes en l’organització del treball i caràcter rutinari del mateix
    • Manca d’autonomia
    • Prestigi social insuficient
    • Compensació econòmica insatisfactòria
    • Falta d’objectius clars en el treball
    • Absència de relació entre qualitat del treball desenvolupat i progrés professional
    • Reconeixement insuficient i no personalitzat de les activitats docents i de recerca
    • Manca de perspectiva clara sobre el propi futur professional en el sistema

    Aquests descoratjadors antecedents ens condueixen fins avui, temps en què els professionals d’APiC segueixen sense poder disposar d’una carrera professional que mereixi tal nom, situació que cal corregir, juntament amb altres factors rellevants, per fer un gir de 180 a la desmotivació progressiva en la que estan caient des de fa temps.

    L’absència d’una veritable carrera es combina amb els problemes i indefinicions que afecten el desenvolupament professional continu (DPCi) dels components de l’APiC. Els professionals d’aquest àmbit tenen majors dificultats que els seus col·legues hospitalaris per accedir a activitats de formació continuada així com als altres tipus d’actuacions que integren el desenvolupament continu. Aquestes dificultats es deriven sobretot del context laboral desfavorable existent en l’APiC i, en determinats casos, de circumstàncies de l’entorn com l’aïllament. Però sent importants aquests factors generadors de dificultat no es pot oblidar que els principals cal situar-los en l’escàs nivell de prioritat que concedeixen els gestors d’APiC de les entitats proveïdores a aquesta faceta professional. Existeix encara un estat d’opinió molt estès sobre la poca necessitat de potenciar el desenvolupament professional continu en aquest camp.

    Aquestes dificultats i l’absència de carrera professional són factors íntimament relacionats i que es potencien entre si perjudicant directament a tots els components de l’APiC. Ha arribat el moment de deixar de tolerar una situació que contribueix a aprofundir en la desmotivació dels professionals. També és necessari que les societats científiques i les organitzacions sindicals deixin de mirar cap a un altre costat i valorin que la millora de la situació personal i professional dels seus membres demana reivindicar l’engegada d’iniciatives sòlides, ben construïdes i viables, en aquest terreny.

  • «Nosaltres no donem altes. Conviure, acompanyar, compartir… Això és el fonament de l’atenció primària»

    La CAMFiC es defineix com la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària, una associació científica i professional de metges especialistes en medicina familiar i comunitària en l’àmbit de Catalunya. Com a missió volen «promoure, mitjançant els socis, el desenvolupament d’una Atenció Primària resolutiva i d’alta qualitat, centrada en la millora de la salut de la comunitat, potenciar i facilitar el desenvolupament professional del soci i, en general, del conjunt de persones que treballen a l’Atenció Primària, en col·laboració amb les organitzacions sanitàries, polítiques i docents».

    El relleu i nomenament del nou president de la CAMFiC es va dur a terme durant el XXVI Congrés d’Atenció Primària celebrat a l’Ampolla durant el 26 i el 27 d’octubre.

    Dolors Forés ha estat la presidenta de la societat durant 12 anys. La Dra. Forés, és cap d’estudis de la Unitat Docent Multiprofessional d’Atenció Familiar i Comunitària Costa de Ponent (ICS), és vocal del Consell de la Professió Mèdica de Catalunya i forma part del Consell d’Administració de l’Institut Català de la Salut (ICS), que és el principal òrgan de govern de l’ICS.

    Antoni Sisó pren el seu relleu després d’haver estat durant dos anys el vicepresident de la societat científica. A banda de ser el nou president de la CAMFiC, el Dr. Sisó és director de recerca del Consorci d’Atenció Primària de Salut Barcelona Esquerre (CAPSBE) i cap del Grup Transversal de Recerca en Atenció Primària de l’IDIBAPS (Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer).

    Ara que podeu fer una valoració conjunta, com veieu el traspàs de la presidència de la CAMFiC?

    Antoni Sisó: Si vols adjectius, ha sigut un traspàs transparent, organitzat, exemplar, amigable. Ha anat bé.

    Dolors Forés: Sí. L’Antoni ha estat durant vicepresident durant un temps i per tant no ha representat cap daltabaix ni per la societat, ni per la junta. Quan algú arriba a un lloc i comença dient que no canviarà res a mi em por.  És obvi que canviarà moltes coses: és molt més jove, és un home, té un perfil professional diferent…

    Quina valoració fas dels últims anys presidint la CAMFiC, Dolors?

    Dolors: En tinc molts d’últims des de l’any 2005… Penso que la societat científica, no gràcies a mi ni tan sols a la junta, sinó gràcies a tots els que han participat, s’ha consolidat com la societat líder dels metges i metgesses de família de Catalunya. Això només ha estat possible per la fidelitat i el respecte que ens han tingut els socis, que han anat augmentant. Igual que els metges no tenen sentit sense els pacients, una societat científica no té sentit sense els socis.

    Ara bé, de la mateixa manera que els socis són una part important, una altra són els grups de treball on els metges i metgesses, ho ressalto perquè hi ha moltes dones professionals de la salut, no només treballen per millorar la integritat de la seva professió sinó que estan organitzats per àrees d’interès. Tenim grups d’experts, vora uns 50, on hi ha d’interessats en patologies més orgàniques i d’altres en patologies relacionades amb el benestar psíquic. Aquí trobem per exemple: el grup de l’adolescent, el de salut mental, el de violència de gènere o el de la gent gran, que es dediquen a fer activitats formatives.

    Dolors Forés, ex presidenta de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i Antoni Sisó, el nou president / JORDI ROVIRALTA

    Els grups claus són el grup d’ètica i el grup de qualitat que a part de ser grups absolutament transversals han jugat un paper molt important per seguir amb una visió crítica les activitats formatives que es fan des de la societat així com els continguts, la difusió, els distribuïdors… Tenim a més implantació territorial i després tenim grups que representen la continuïtat com ara la vocalia de residents. Els intentem incloure des del principi, abans de començar de fet, just al passar el MIR es realitza un acte on s’intenta explicar que els hi pot aportar la societat a aquests joves metges de família.

    Quin seguiment se’ls hi fa perquè acabin integrant-se dins la CAMFiC plenament?

    Dolors: Com a societat som els referents de l’Atenció Primària i des del punt de vista professional també som els que sabem el millor i el pitjor de la primària. Als joves que just es sumen a l’especialitat els hi donem suport en els seus inicis ja que no deixen de ser joves amb contractes precaris.

    En aquest sentit, i perquè som els qui sabem les mancances de la primària, com a societat des del govern del tripartit també ens hem dedicat a assessorar els plans directors i estratègics que s’han anat elaborant encara que no sempre hem estat d’acord.

    Què reculls de la Dolors, Antoni? 

    Antoni: Aquests dos anys que he estat com a vicepresident treballant amb la Dolors em fan estar molt agraït per la feina feta. Crec que podem dir que ara la CAMFiC és el dibuix que volíem. A més, jo que vinc més de l’àmbit de la investigació i la recerca, recolliré idees de la trajectòria de la Dolors, que ve més de l’àmbit docent.

    A finals de maig us vau reunir amb el conseller de salut, Toni Comín, junt amb membres de la plataforma Rebel·lió Atenció Primària i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) per traslladar-li un seguit de propostes que busquen millorar l’atenció primària. La resposta del Departament de Salut va ser que aquestes ja es preveien dins l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC). Aquesta Estratègia incorporaria 5.000 treballadors a l’atenció primària per exemple. Ha començat el desplegament de l’ENAPISC?

    Antoni:  No. A hores d’ara l’ENAPISC no ha començat a caminar. De fet, encara estem pendents que s’activin els grups de treball, ja que fins ara ni tan sols ens han convocat.

    Quines propostes veieu més urgents?

    Antoni: Els metges de família volem tenir un rol central dins el sistema. Volem recuperar la centralitat i això passa per treballar des de diverses categories. L’ENAPISC detalla mesures de governança, d’atenció domiciliària, de gestió… Cal revertir la situació de la medicina de família i comunitària amb certa urgència. Ara mateix hi ha un decrement accelerat del número dels metges de família al sistema perquè hi ha jubilacions que no es cobreixen i gent que marxa fora.

    Ens trobem amb 200 metges de família menys al sistema en un moment on tenim població cada cop més envellida, que requereix més visites a domicili i una atenció més complexa. Paral·lelament, tenim una bossa de metges d’entre 30 i 40 anys que viuen en precarietat laboral. No sabem si això l’ENAPISC ho arribarà a tractar però ara mateix veiem que cada cop hi ha menys places, no es convoquen oposicions públiques i no hi ha cap tipus de seguretat quan tenir seguretat a la feina és una necessitat que tothom busca.

    Dolors: Això s’ha de combinar amb el fet que és una especialitat on hi ha moltes dones que veuen que no poden conciliar la seva vida personal amb la professional. Arriben als 30, 40 anys i segueixen sent precàries després d’haver passat una carrera llarga, una residència també extensa…

    Antoni: Per la societat, ser metge està molt ben vist socialment però tot i així el retorn social que reben els joves metges de família no és el que s’esperaven en entrar a la carrera.

    Dolors: El reconeixement social es dóna més en altres especialitats… La premsa mateix va als hospitals a informar-se però, què ha de saber un metge que està tancat a un hospital si ha arribat o no la grip? Som nosaltres el primer contacte amb la societat.

    Dolors Forés, ex presidenta de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i Antoni Sisó, el nou president / JORDI ROVIRALTA

    La disminució dels metges de família també es pot explicar perquè els estudiants de medicina trien altres especialitats al realitzar l’examen del MIR (Metge Intern Resident)?

    Antoni: Des de l’any 96 s’estan oferint les mateixes places de medicina familiar. El sistema dels darrers 20 anys s’ha dedicat a crear especialistes de qualsevol cosa menys de família. Som el país amb la ràtio més baixa de metges de família respecte a altres especialitats.

    Dolors: La gent quan comença la carrera vol ser metge, pocs saben quina especialitat faran. És al llarg de la carrera quan comencen a fer una doble selecció dins de grans grups. Els professors haurien d’encaminar als alumnes cap a allò necessari i animar que la meitat d’ells anessin cap a la primària. Ara mateix el MIR es dedica a cobrir places i no estudia a mig-llarg termini quins metges necessitarà el sistema ni tan sols es planteja quines àrees són aquelles on es vol incidir més. Això el que acaba provocant és que els metges residents acaben una especialitat i com no tenen on treballar acaben fent una altra especialitat o marxant del país. És ridícul i costós pel sistema. Podem entendre que planificar sempre és difícil però s’haurien de preveure escenaris i deixar de convocar places en base a la necessitat del moment de cada hospital.

    Com es pot promocionar de nou l’especialitat entre els estudiants de medicina i entre aquells que ja han accedit a la residència perquè s’hi quedin?

    Antoni: La recerca pot ser una bona oportunitat pel metge de família. Catalunya sempre ha estat exportadora de talent i els metges de família podrien investigar en biosanitat i biomedicina. Ara bé, si no hi ha contraprestacions en forma de recursos, calen eines perquè els metges de família es desenvolupin com a investigadors. Aquestes no es creen per la fama que té el metge de família de ser un metge assistencial. Per això, no hem tingut mai el que se’n diu temps protegit, no hem tingut l’ambient que ens ho hagi permès. Cal que per discriminació positiva això es pugui promoure.

    El pressupost públic destinat a Atenció Primària ara està en un 14% però el percentatge ideal seria que es situés en un 25%. Poc pressupost, poc personal… Comptant que la població ha envellit més i per tant ha augmentat la feina de l’atenció primària.

    Antoni: Sempre tindrem feina i no només per l’envelliment de la població sinó perquè nosaltres no donem altes. Això és el fonament de la nostra atenció: conviure, acompanyar, compartir problemes psicològics, socials, familiars, laborals… Des de la CAMFiC parlem de deprescripció que vol dir bàsicament donar-li seguretat al pacient. Ens ve un pacient de 75 anys que pren sis fàrmacs diferents i de cada fàrmac s’han fet assaigs clínics per mirar la seva eficàcia i tolerància però qui li ha receptat un d’aquests no pot saber com li afecta la barreja. És per això que el metge de família ha de ser el metge més accessible de tots. Ens arriben a nosaltres els danys col·laterals, no al psiquiatre que li ha receptat la meitat dels fàrmacs.

    Dolors: Ni tan sols nosaltres podem saber els efectes, ja que aquests són exponencials. No tenim matèria per fer estudis però amb la deprescripció mirem de buscar el major benefici pel pacient.

  • El sostre de la medicina de família

    A les últimes proves MIR l’especialitat de medicina familiar va aconseguir 9 residents entre els 500 primers, un mes que l’any passat, la qual cosa ha estat presentada com un èxit pel diari Redacción Médica. Una altra dada destacada, segons he llegit en un tuit entusiata, és que la primera plaça de medicina familiar l’ha escollit el candidat número 88 de la promoció. No cal ser un gran observador per adonar-se que, amb aquestes xifres a la taula, convindria moderar l’entusiasme. Si volem una medicina menys fragmentada, més propera a la realitat social; si necessitem equips més integrats per donar respostes globals a la complexitat clínica, és imprescindible que els metges de família assumeixin un lideratge professional que avui no tenen. Podem estar contents perquè 9 dels primers 500 candidats a les places MIR (un més que l’any passat) han escollit medicina familiar, però no oblidem que els altres 491 s’especialitzaran en òrgans i sistemes.

    La carència de vocacions per a la medicina familiar és un maldecap que afecta a tots els països, per tant l’assumpte no deu ser senzill. Pensem-hi una mica. Els valors de la formació mèdica vénen marcats, com ens recorda Allen Frances al Huffington Post, per l’informe Flexner de l’any 1910, una reforma que va aportar rigor a les facultats de medicina, al mateix temps que va segellar les càtedres del coneixement mèdic de manera quasi inalterable fins avui. A aquest fet cal afegir-hi la tendència a valorar, la comunitat en general i la premsa en particular, els avenços indubtables de la pràctica clínica moderna, amb tot el seu desplegament tecnològic, per damunt dels efectes beneficiosos del desenvolupament social, cultural i econòmic, per cert molt més determinant sobre la salut de les persones que el propis de la medicina.

    Si els governs volen canviar el paradigma de la medicina fragmentada, i la corresponent sobreactuació mèdica, han de marcar prioritats, i per si els hi costa els llenço quatre idees: a) l’atenció primària ha de passar de ser el guardià de la porta (gatekeeper) a líder de la integració de serveis, procedint als canvis organitzatius necessaris, b) els especialistes d’òrgans i sistemes (imprescindibles en determinats processos) han de ser els consultors dels equips multidisciplinaris liderats per professionals generalistes (metges de família, geriatres o infermeres comunitàries, segons el cas), c) l’atenció primària necessita més recursos per destinar més temps a la complexitat clínica i social, fons que es podrien manllevar de les actuacions inapropiades i excessives dels especialistes (en aplicació de la llei de Sutton), i d) els metges de família han de guanyar com a mínim igual, espero que més, que els especialistes d’òrgans i sistemes, perquè les prioritats s’han d’expressar, al final, en distribució de recursos.

    Si es volen canviar valors caducs només cal: visió, prioritats i valentia. A veure si en el futur les xifres de les proves MIR ens donen una alegria de debò.

  • “La majoria de vegades és mentida que sigui millor anar al metge especialista»

    “Si l’atenció primària és de qualitat i d’accés universal la taxa de supervivència i de salut en la població és major”, assegurava de forma contundent Dolors Forés en una informació prèvia d’El Diari de la Sanitat. Forés és la presidenta de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i fa anys que reivindica aquesta especialitat. Està convençuda que la primària, amb ajuda dels serveis socials i de tots els professionals qui treballen, podrà empoderar al pacient per fer-lo més coneixedor de la seva salut. Analitzem amb aquesta experta la presència del sector dins del sistema sanitari català, l’evolució de la primària als darrers anys i la relació, tan important per aquest nivell assistencial, entre pacients i professionals.

    Està infravalorada la medicina familiar i comunitària?

    Cap metge et podrà dir que no, però no em vull posar ploramiques. Però una mica sí. Un indicador, d’exemple. Quants dels primers 100 MIRs agafen medicina de família? En aquest sentit, entre els joves metges, està infravalorada. En totes les universitats de Barcelona potser només hi ha un o dos professors titulars que siguin metges de família i que ensenyin medicina de família, això vol dir que des del punt de vista acadèmic també està infravalorada. Socialment està ben valorada per la població però hi ha aquesta manera de referir-se a la primària fent diferència entre “primària i especialitzada”. I és una manera errònia, perquè nosaltres som tant especialistes com els altres.

    De fet, sempre reivindiques la medicina familiar i comunitària com una especialitat, per què no se l’ha considera així?

    Probablement perquè el nom d’especialista té una tradició històrica que està referida al que els anglesos en diuen especialitats secundàries. Fa tants anys que diem: “has vist l’especialista?”. Hi ha una tradició lingüística difícil de trencar. La manera de parlar fa que se segueixi perpetuen la idea de què no és una especialitat. El llenguatge crea el pensament.  Per altra banda, l’alt nivell de tecnologia que tenen la resta d’especialistes que estan als hospitals fa que la gent els idolatri. Ara hi ha especialistes per tot. Aquesta especialització ens porta a pensar que aquesta gent que és especialista en sap més.

    Un altre factor és que gent molt important en aquest país, com els futbolistes, no van al metge de capçalera. Mai surt la notícia que diu: ‘Messi ha anat a veure el seu metge de capçalera’. Més aviat: ‘Messi va al súper especialista’. I es tendeix a pensar que si es va a l’especialista és millor, cosa que és mentida la majoria de vegades.

    Aquesta percepció és la que fa que tot i que un 40% de les places del MIR siguin per medicina familiar, pocs joves les vulguin?

    S’està revertint la tendència. Però, degut al criteri, i a la famosa nota de tall de les universitats, a la medicina només entra gent amb notes gairebé inassequibles per la majoria de gent. Són persones que ja tenen un biaix de selecció, gent molt estudiosa i orientada a l’excel·lència i al top ten. A més es troben amb unes facultats molt orientades a l’especialització, a la publicació, etc. Si sumes tot això és difícil que escullin aquesta especialitat. Realment s’hauria de fer un esforç, on haurien d’intervenir societat civil, partits polítics, universitats, escoles i organitzacions professionals de sanitaris, per posar la medicina familiar al centre del sistema sanitari.

    Com podem explicar a la gent que desconeix aquest sector per què és tan important la medicina familiar i comunitària?

    És on estaran atesos la majoria de pacients, on seran ateses la majoria de malalties, seran ateses les malalties en les fases més incipients, potser no en algun moment que necessitin algun tractament hospitalari, però després tornaran a ser ateses per la primària en les seves fases més cròniques i rehabilitadores.

    Dolors Forés al seu despatx de la CAMFiC / SANDRA LÁZARO
    Dolors Forés al seu despatx de la CAMFiC / SANDRA LÁZARO

    L’atenció primària mira més enllà de la malaltia, deies que no veu malalties sinó persones, és aquest el seu principal valor? Quina és la rellevància de la relació professional i pacient en aquest nivell assistencial?

    L’atenció primària està orientada a la persona en el context de salut familiar, més que a la malaltia, per tant, des del punt de vista de fases de la malaltia ens importa molt, no només la prevenció, sinó també la promoció per la salut. I ens importa el diagnòstic i el tractament però també la rehabilitació i la reinserció social. M’agrada molt la figura d’acompanyament, la que contextualitza al pacient dins del sistema sanitari. Els anglesos tenen l’advocacy, la idea de pactar, conduir el pacient. El metge recomana o li diu què faria o què no.

    Abans dèiem als pacients: ‘si no deixa de fumar no el vull veure més’. Ara això ja no serveix. Li hem de preguntar al pacient si creu que pot deixar de fumar. Potser et diu que s’està divorciant i està preocupat per temes econòmics, el tabac no li fa cap bé, però potser aquell no era el millor dia per deixar de fumar. En això es basa aquesta relació.

    Són els anglesos un exemple d’aquesta forma d’exercir la medicina?

    Els anglesos són una mica els grans mestres d’això. Vaig estar fa uns anys a Anglaterra, els despatxos dels metges estaven absolutament personalitzats, cadascú tenia la taula com volia i on volia. I les taules amb forma de L, per tant sense aquesta separació entre professional i pacient. I pacten constantment. Com a metge he de fer un mapa, veure els antecedents familiars i personals i explicar-t’ho i dir-te què et puc donar i quins efectes tindrà.

    Es té prou temps per escoltar als pacients?

    Molts companys voldrien que et digues que no, perquè moltes visites duren molt pocs minuts. El cert és que altres països tenen més temps. Però per altra banda em dono compte que molts companys coneixen molt millor els seus pacients del que caldria esperar. Els metges, per la seva preparació i per la seva manera de pensar, a vegades necessiten menys temps del que podríem creure. Tot i així, no podem deixar de reivindicar el temps. La pregunta és: necessitem més temps? Si, però us coneixem més bé del que sembla.

    Presidenta de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comuntària / SANDRA LÁZARO
    Presidenta de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comuntària / SANDRA LÁZARO

    Hem vist com l’atenció primària ha estat la més castigada dins del sector durant el procés de retallades aquests darrers anys. Per què, tot i l’evidència que un sistema basat en la primària pot obtenir més bons resultats, ha sigut així?

    No crec que hi hagi hagut una mal intenció premeditada, el cert és que hi ha hagut unes retallades globals. Però l’hospital, perquè té una tecnologia molt alta, molt cara i té un gran nombre de professionals que a més de fer assistència fan també recerca, és un forat negre que atrau els diners. Aquest ha sigut el problema. L’hospital xupa els diners d’una manera terrible. S’hauria de, per un costat, veure realment els diners que es necessiten per aquests hospitals. És possible que en alguns llocs hi hagi excés d’hospitals. No entenc que s’obrin hospitals en un lloc i en canvi tanquin plantes d’altres hospitals. I per altre costat, hauríem de redimensionar les plantilles, és a dir, saber quina és la plantilla assistencial i quina és la que fa recerca, o el percentatge de temps.

    Parlant d’hospitals i recursos per hospitals, tenim un sistema massa hospitalocèntric?

    Tenim encara un sistema massa centrat en l’hospital, quan es van començar a planificar tots aquests hospitals la primària encara no s’havia desenvolupat tant. La primària té 30 anys, és a dir, fa 30 anys era molt incipient i el model encara estava  centrat en els hospitals. I ara, 30 anys després, ens trobem que tenim una xarxa hospitalària molt gran i una primària desenvolupada que pot assumir moltes coses que es fan als hospitals. Hem de redefinir tot el model. Fa uns anys a Suècia vaig veure un hospital que s’havia reconvertit en hospital d’aguts o de crònics i en centre d’estudis perquè la primària havia absorbit moltes coses. També hem de pensar que hi ha una sèrie de malalties que fa 30 anys era impensable que es poguessin tractar a casa.

    I un altre factor: la sensació d’immediatesa. Som una societat que no tenim paciència, si em fa molt mal un braç vull saber el què tinc. L’hospital, per la seva pròpia definició, i les urgències, no es pot permetre enviar a casa algú sense fer un diagnòstic acurat. Per això l’hospital oferta moltes proves, així hem arribat a aquesta cultura: ‘No m’han trobat res, però m’han fet una radiografia i una anàlisi i ja dormiré més tranquil’.

    Enllaçant amb això, es parla de què tenim un sistema molt medicalitzat i una població molt medicalitzada. Es potencia l’autocura, l’autoconeixement?

    Això passa també per potenciar la figura del metge de família i la infermera de família. Hem d’empoderar als pacients. Està bé que sapiguem geografia i història però potser també hem de començar a saber coses sobre salut. Els professionals d’atenció primària podem jugar un paper en això.

    Quins són els beneficis de potenciar la primària més enllà de la salut, és a dir, si parlem de la gestió sanitària?

    Hi ha molts estudis que demostren que la primària és més eficient i efectiva que la secundària perquè necessita menys estudis complementaris complexos per arribar al diagnòstic. Si volem mantenir una cartera de serveis, és a dir, una oferta de serveis per la nostra població, haurem de mirar molt com gastem els diners. Una radiografia de més a una persona, no només són uns diners llençats a les escombraries, sinó que a més és una radiació en aquella persona que no li beneficia. I a la població li hem d’anar explicant també que els diners estan en una bossa limitada. Imagino que els governs i les societats són com les famílies, tenim una bossa de diners. Si comprem un cotxe aquell any potser no podrem anar de vacances. Però amb la idea que no ho pagava ningú hi havia la sensació que la sanitat era il·limitada.

    Dolors Forés durant l'entrevista / SANDRA LÁZARO
    Dolors Forés durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO

    Un 80% d’allò que afecta la salut es troba fora del sistema sanitari. Com pot ajudar la primària a combatre o treballar els determinants socials que afecten la nostra salut?

    L’atenció primària pot fer el que pot. A vegades li donem massa importància als professionals. Poc pot fer un equip de salut per evitar que la gent fumi si resulta que als transports i als actes públics hi ha anuncis de tabac. El que si és cert és que els equips de primària, juntament amb treballadors socials, poden ajudar a empoderar als pacients que depenen d’ells i això pot ser un gra de sorra molt important. L’equip de salut, juntament amb els serveis socials i l’escola poden ajudar a millorar el nivell de salut.

    La primària explica les causes dels problemes en salut des d’aquesta perspectiva dels determinants socials? Busca la causa de fons a diferència de l’especialitzada?

    Un exemple. Un cas clínic d’un senyor a qui el porten a urgències perquè havia perdut el coneixement. El diagnòstic de sortida de l’hospital serà: ‘home, de tants anys, alcohòlic crònic que perd el coneixement i es fa una contusió cerebral’. Si això ho fa un metge de família el diagnòstic serà: ‘Home, de tants anys, que viu sol, que consumeix alcohol i que arran d’això ha caigut i s’ha donat un cop de cap’. En el tractament l’hospital posarà: ‘curar la ferida i visitar al psiquiatre’. El metge de primària dirà: ‘buscar un indret d’acollida, donar-li suport, deshabituar-lo de l’alcohol’. En definitiva, buscar l’arrel del problema, perquè potser el problema d’aquest senyor no és ni tan sols l’alcohol, potser és la solitud.