Etiqueta: memoria històrica

  • Una mostra recull la història de la infermeria des de l’Edat Mijtana

    Comprendre l’activitat de les infermeres en el context que va tenir lloc, conservar els béns, informar la societat i incentivar la investigació històrica són els quatre objectius de la mostra ‘Infermeres en la memòria: la força invisible d’una professió’.

    A través de documents escrits, imatges, roba i objectes diversos, aquesta iniciativa fa un repàs de com era la infermeria a començaments del segle XIII a la Corona d’Aragó i com ha anat canviant fins a la creació de la diplomatura universitària l’any 1977.

    A ‘Infermeres en la memòria’ es poden veure, en vitrines i panells il·lustrats, l’evolució de la infermeria des de les primeres al·lusions medievals fins a les dues guerres mundials i la Guerra Civil espanyola. El recorregut mostra el progrés dels estudis i les escoles, i l’actuació dels practicants, les llevadores i les infermeres fins a la unificació dels tres títols en el d’ajudant tècnic sanitari (ATS), passant per la participació de les infermeres en els conflictes bèl·lics.

    L’origen de l’exposició es remunta a Palma l’any 2018, tot coincidint amb el XVII Congrés Internacional d’Història de la Infermeria. Quan el 2020 es va voler reprendre la iniciativa a Catalunya amb motiu del bicentenari del naixement de Florence Nightingale, va esclatar la pandèmia de la Covid-19 i es va haver de posposar fins a aquest any.

    L’exposició, de caràcter itinerant, ha recorregut des del passat 12 de maig, Dia de la Infermeria, l’Hospital Clínic de Barcelona, l’antic convent de la Mercè de Girona i el recinte modernista de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. En l’actualitat, es troba a la planta baia del Campus Universitari Mar de la Universitat Pompeu Fabra, on es troba l’Hospital del Mar, fins al 2 de novembre.

    El recorregut està organitzat cronològicament en set apartats temàtics | Escola Universitària d’Infermeria del Mar – Hospital del Mar

    Després, s’instal·larà als Centres de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI) de Tortosa i Tarragona, a l’antic Hospital de Santa Maria de Lleida i a la Fundació Althaia, per finalitzar, un any després del seu inici, a la seu del Col·legi Oficial d’Infermers i Infermeres de Barcelona (COIB), de nou el dia de les infermeres, el 12 de maig del 2023.

    “Cada exposició és diferent”

    La comissària de l’exposició, Gloria Gallego, recorda que quan es va pensar a fer l’exhibició a Palma, van fer una crida, a través del col·legi d’infermeria i a títol personal, per saber si hi havia persones amb avantpassats de la professió que poguessin aportar uniformes, utensilis, llibres, etc., i així es va començar a fer la col·lecció, a banda que l’antic hospital militar tenia molta documentació i estris.

    Una de les característiques de l’exposició és que s’adapta al lloc on està, segons les possibilitats de l’espai i dels objectes disponibles, si bé hi ha elements explicatius comuns. Així, a Palma, van ensenyar com era un antic laboratori de practicants o com es feien els parts al segle XIX, mentre que al Clínic es va recrear un quiròfan d’emergències de la batalla de l’Ebre de la Guerra Civil de l’any 1938. “Cada exposició és diferent, contextualitzada al territori i el material que tinguem”, assenyala Gallego.

    La comissària és infermera jubilada, historiadora de la infermeria i forma part de l’Associació Febe, integrada per docents i investigadores de la professió. En paraules de Gallego, els objectius de l’exposició són “comprendre les activitats de les infermeres, en el context de desenvolupament en què van tenir lloc; promoure la cultura de la conservació, recuperació i custòdia de béns materials i immaterials; satisfer les necessitats d’informació de la societat, i incentivar la investigació històrica del passat de les infermeres”.

    Visita guiada a estudiants d’infermeria | Associació Febe

    El balanç dels primers mesos de la mostra és molt positiu: “Crec que, afortunadament, pel ressò de l’exposició, el feedback de les visites guiades, les expressions dels visitants al llibre de firmes, i l’interès en iniciar investigacions i tesis doctorals, ho estem aconseguint amb nous treballs d’investigació que es volen iniciar per tractar de contestar a preguntes rellevants sobre la història de les infermeres i de la infermeria com a disciplina i professió”.

    Set apartats temàtics

    El recorregut està organitzat cronològicament en set apartats temàtics. Comença amb la Corona d’Aragó i els primers documents d’infermeres remunerades. Segueix amb la vida de les infermeres religioses. Continua amb la formació de llevadores, practicants i infermeres fins a arribar a la col·legiació obligatòria.

    El quart eix tracta de les infermeres voluntàries a l’exèrcit i la Creu Roja. Després, apareixen les primeres escoles catalanes. Tot seguit, prenen protagonisme la Primera Guerra Mundial i la Guerra Civil Espanyola, amb especial atenció a les infermeres internacionals al costat de la República.

    Finalment, l’exhibició tanca amb el franquisme i la titulació ATS, que va ser substituïda per la Diplomatura Universitària d’Infermeria.

    Els panells també fan referència a serveis sociosanitaris, nens abandonats, persones sense sostre, malalts i gent gran. Per a Gallego, “és una història amb gran majoria de dones, amb grans dificultats per avançar dins d’una societat patriarcal. Dones que van evolucionar al llarg dels segles, des de tres paradigmes: compassió, ofici i professió, encara avui tan presents a la infermeria”.

  • Trencar el silenci per cicatritzar les ferides del franquisme

    Aquest és un article publicat a eldiario.es 

    “Molts volien parlar, donar el seu testimoni i fins i tot plorar”. L’Anna Miñarro, psicoanalista que ha estudiat els efectes que la guerra civil espanyola, la postguerra, la dictadura i la transició han tingut en diferents generacions,  recorda com si fos ahir aquell dia de tardor del 2005. Era de les primeres vegades que Barcelona acollia una jornada sobre memòria, silenci i salut mental i la sala era plena a vessar. “És molt difícil treballar un trauma que perdura tant de temps si no t’has demanat on eren els teus pares o els teus avis en aquella època, si no has fet un treball terapèutic”, diu Miñarro des de la seva consulta.

    El silenci, la impunitat i la falta de reparació de les víctimes del franquisme expliquen que encara avui, quaranta anys després de la mort del dictador hi hagi persones que tinguin preguntes. És el cas de la Maite Blázquez o l’Araceli Pena, totes dues pendents de la confirmació d’ADN que els dirà si els cossos exhumats -a Porreres (Mallorca) en el cas de la Maite, i a Adamuz (Córdoba) en el cas de l’Araceli- són els dels seus avis, assassinats durant el franquisme.

    Totes dues, juntament amb altres persones, participen en un grup reduït de ciutadans que van patir maltractament, tortura, vexació o la desaparició de familiars que encara són sota terra. Els uneix la impotència, el sentiment de la culpa en alguns casos, la tristesa en d’altres. L’Anna Miñarro és la psicoanalista que acompanya el grup l’objectiu de cicatritzar les ferides.

    “Veiem en diferents generacions por, desconfiança, negació. El trauma deixa ferides obertes que no poden cicatritzar i que com podem observar perduren fins als nostres dies”, assegura. En aquestes circumstàncies, explica, el símptoma més greu que podem trobar és la tristesa, especialment en aquells testimonis en què el silenci i la repressió van acarnissar-se més, com és el cas de les dones de classe baixa.

    El silenci induït pel franquisme

    “La meva àvia mai va parlar del meu avi”, diu la Maite Blázquez . “El poc que jo sabia del meu avi m’ho havia explicat de petita la meva mare. Em deia: ‘Bé, al 36 se’ls van endur i els van tancar en un magatzem de fusta, un dia es van escapar i això és el que sabem…”. Amb el temps, ja de jove, la Maite va començar a fer-se preguntes i a implicar-se en una lluita personal per saber més del seu avi, republicà assassinat a Mallorca quan no feia ni un mes que acabava de ser pare.

    Segons l’Anna Miñarro, són molts els efectes immediats en el malestar emocional sobre la primera generació que va patir la guerra. A més, però, en molts casos aquests efectes s’han transmès a les generacions següents; en la primera generació el que és traumàtic es coneix i es reconeix però no pot ser comunicat, en la segona es perceben indicis del que no s’ha dit i en la tercera la persona pot arrossegar un traumatisme no resolt que fins i tot ignora. En psicoanàlisi se’n diu “transmissió oculta”. “És com rebre una herència sense testaments”, matisa.  “El silenci induït pel franquisme però també el voluntari, per protegir les generacions posteriors, ens col·loca en un món de melangia que pot transformar-se en dificultats psíquiques”, explica.

    “On és enterrat l’avi?”

    Qui tampoc sabia gairebé res del seu avi és l’Araceli Pena. “Fins al 2012 no vaig sentir a parlar de res. La meva àvia, que era una dona molt trempada, va morir el 2007 i mai havia parlat amb ningú del meu avi”, diu. Fins llavors, l’únic que sabia l’Araceli era que el seu avi havia mort a la guerra i que després la seva família havia emigrat a Catalunya des d’Andalusia. Va ser arran d’un desplaçament per motius de feina del seu marit -que havia d’anar a Granada- que l’Araceli i ell van decidir fer parada al poble de la seva àvia, a Adamuz, Còrdova, que mai havia visitat. Allà va fer-li a la seva mare la pregunta que desencadenaria una altra lluita personal: “On és enterrat l’avi?”

    “Vaig anar al cementiri però sincerament no sé què buscava. Hi havia un monument a ‘Los caídos por España’ però no hi havia el nom del meu avi. Se’m va començar a remenar tot”, recorda. Al tornar a Catalunya va començar a preguntar a la família i també a buscar informació per internet. Ni la seva mare ni la seva tia li deien res, només que no recordaven res perquè quan el seu avi havia desaparegut eren molt petites.

    Desamparades i amb sentiment de culpa

    Tant la Maite com l’Araceli van haver de buscar resposta a les preguntes pel seu propi compte. Després de recórrer arxius, registres i recopilar informació a base de converses amb veïns i familiars, l’Araceli va aconseguir documentar que era possible que el seu avi, maqui que va viure durant anys a la Sierra d’Adamuz, acabés després de ser assassinat enterrat en una de les fosses individuals anònimes al cementiri municipal del poble, després de tres dies exposat a la plaça.

    L’Araceli Pena i la Maite Blázquez viuen lluites paral·leles per conèixer on són els seus avis / ROBERT BONET

    “El primer sentiment que vaig tenir va ser de culpabilitat total. Vaig pensar en tot el que havia viscut la meva àvia i que mai vaig parlar amb ella mentre va viure, no vaig ser capaç de preguntar. Després també pensant en el patiment de la meva mare o la meva tia sense jo ser-ne conscient…”, diu l’Araceli sobre com es va sentir al saber més de la vida que havia tingut el seu avi i com això havia afectat la seva àvia o la seva mare.

    La Maite també va recórrer a internet i a altres persones que podien buscar el mateix que ella. “Vaig buscar el nom del meu avi a Internet i em va aparèixer l’Associació Memòria de Mallorca. De seguida vaig contactar-los i em van explicar el que sabien i que podia ser que el meu avi fos a la fossa de Porreres, a Mallorca”, recorda. El cos del seu avi podria ser un dels cossos exhumats al novembre de la fossa de Porreres però fins que no tingui el resultat de la prova d’ADN no en pot estar segura.

    Qui fa més temps que espera és l’Araceli. El 2014, després de contactar amb l’Ajuntament d’Adamuz i aportar-li la documentació, van obrir-se diverses fosses anònimes on se sospitava que podia estar el cos després d’unes primeres cates arqueològiques. Van trobar-hi dos cossos amb lesions ocasionades per una mort traumàtica. A l’espera de decidir com procedir amb la identificació dels cossos, aquests, explica l’Araceli, van restar durant prop d’un any al descobert tapats amb una espècie d’uralita amb el risc que es deteriorés. “Al desembre havíem de saber els resultats de l’ADN però continuem esperant i a més estan edificant nínxols nous just sobre d’on se sap que continuava la fosa”, lamenta. “Ningú no vol dignificar res”, afegeix.

    “Els vençuts no sabien on posar les flors”

    L’Anna Miñarro explica la importància que té la memòria històrica i la reparació de les víctimes perquè aquestes puguin elaborar el dol i l’anomenada transmissió oculta. “A diferència dels vencedors, que l’endemà de l’abril del 39 comencen a fer el dol, els vençuts, els maltractats no saben on han d’anar a posar les flors als seus morts i a sobre no tenen cap reconeixement”, assegura. “En molts casos veiem retraïment, solitud o marginació però sobretot rebuig i si a sobre no pots fer el dol aquest dol es converteix en un dol patològic però sobretot extraordinari”, afegeix.

    Es calcula que a Espanya queden 2.000 fosses sense obrir on hi ha almenys 100.000 desapareguts sense nom ni sepultura. Des del 2013 el Govern espanyol ha destinat 0 euros del pressupost per a la llei de Memòria Històrica, amb la qual se subvencionaven bàsicament exhumacions.

    “Encara ara n’hi ha que són capaços de dir que per què volen fer-ho, que és un tema que cal oblidar i que no cal obrir ferides o desvetllar fantasmes. Des de la psicoanàlisi sabem que l’única manera de tancar ferides és obrir la ferida netejar-la i tancar-la”, sentencia Miñarro. Amb sort, la Maite Blázquez i l’Araceli Pena podran fer-ho i tancar així una ferida oberta durant generacions.