Just Deploy It!

Etiqueta: memòria

  • Com tenir cura de la nostra memòria

    La memòria és el procés cognitiu que fa la ment i que ens permet enregistrar, codificar, consolidar, emmagatzemar accedir a la informació i recuperar-la. És un procés bàsic per a l’adaptació de l’ésser humà al món que ens envolta. La memòria és la base de l’aprenentatge, que es produeix gràcies a la plasticitat del cervell, que fa possible la formació de connexions sinàptiques entre les neurones i la generació de circuits amb milers de neurones on es fixa tot allò que hem après.

    Així és com la defineixen la doctora Ana Malagelada i el doctor Nolasc Acarín al seu llibre Alzheimer Envejecimiento y demència (RBA). Els dos autors són especialistes en neurologia, ambdós amb molts anys d’experiència a l’Hospital del Vall d’Hebron; ella durant vint anys metgessa adjunta del servei de neurologia i ell, cap de la secció de neurologia, del 1976 al 2006.

    Des de la neurologia i la malaltia de l’Alzheimer com a forma més comú de demència -segons dades de la OMS pot representar entre el 60 i el 70% dels casos-, la investigació ha pogut descobrir, i continua aprenent, sobre el funcionament de la memòria i el perquè dels oblits. I en gran part gràcies a això sabem que podem reduir el risc de patir Alzheimer canviant certs hàbits en la nostra vida.

    Tenim eines a l’abast en el nostre dia a dia per cuidar la nostra memòria. Des de la Fundació Pasqual Maragall ens aporten els següents consells: Fer exercici cada dia, perquè l’activitat física augmenta el flux sanguini a tot el cos, inclòs el cervell, i això pot contribuir a mantenir la memòria. Per mantenir la ment activa, recomanen llegir, fer mots creuats, practicar jocs de taula, conversar, estudiar i passar temps amb altres persones.

    I, dins dels diferents estudis que poden ajudar a protegir o enfortir la memòria, hi ha l’aprenentatge d’un altre idioma. Tal com expliquen els especialistes en continguts educatius de Macmillan Education, aprendre una altra llengua pot millorar el desenvolupament cognitiu, l’obertura cultural i l’autodesenvolupament, a banda de contribuir al desenvolupament professional, i adquirir oportunitats de socialització. Afirmen que “l’adquisició de coneixement en matèria d’idiomes no sols enforteix les habilitats cognitives, com la memòria i el raonament lògic, sinó que també s’associa amb la prevenció de malalties neurodegeneratives, com l’Alzheimer. En desafiar diferents parts del cervell, l’aprenentatge d’idiomes estimula i manté activa la ment, brindant un valuós exercici mental”.

    Altres hàbits que ajuden a prevenir la pèrdua de memòria és aprendre a organitzar-se bé en el dia a dia, a casa i en totes les activitats que fem. I un gran pilar ineludible per a la protecció de les neurones i les seves connexions és dormir bé.

    Mens sana in corpore sano, doncs, aplicat als hàbits diaris. Poder sentir que ens llevem havent descansat bé, practicar exercici físic, menjar saludablement i posar reptes al cervell amb activitats mentals, siguin jocs, lectura o exercicis de memòria.

    Alguns d’ells es recullen en llibres pensats com a guia per a exercitar la memòria. El pintor, pedagog i investigador barceloní Carles Bayod Serafini va descobrir la importància de les sensacions en el desenvolupament de la intel·ligència, la creativitat i la potenciació de la memòria. Per això va crear els ‘sensojocs’ com a eina d’educació integral. El seu llibre Cómo retener los recuerdos (ed. Desclée de Brouwer) és un recull de sensojocs terapèutics per a estimular la fixació de la memòria i la retenció dels records en l’Alzheimer i altres patologies.

    Des de la Fundació Pasqual Maragall apunten que “qui més qui menys es queixa alguna vegada de la seva memòria. La memòria és una capacitat cognitiva complexa que depèn de la integritat d’altres funcions. A més, és molt voluble a moltes circumstàncies, des de malalties o efectes secundaris de medicaments a situacions més quotidianes, com l’estrès, les preocupacions o el fet de no haver dormit bé, entre d’altres coses”. Per això, afegeixen, que els oblits “cal prendre’ls com una alerta que ens ha de portar a consultar el metge a partir de certa edat, o si se sent certa aprensió pel tema si, malauradament, s’han donat casos de malaltia d’Alzheimer a la família i es tem que aquestes fallades de memòria puguin ser un símptoma que alguna cosa no va bé”.

    Al blog de l’espai web de la Fundació Pasqual Maragall trobareu moltes recomanacions per aplicar-nos a casa. Són per quan encara sentim que és prou bona la memòria o bé per a compensar la memòria quan no és òptima. També comparteixen estratègies d’optimització de la memòria i suggeriments, com ara posar atenció, evitant fonts de distracció, mantenir ordre, i fer servir adhesius, planificadors, agendes, alarmes al telèfon… Al mateix blog, amb les recomanacions, es pot descarregar la guia gratuïta que ha fet la Fundació Pasqual Maragall, amb el títol: Quan et cuides, l’Alzheimer fa un pas enrere. Un de cada tres casos es podria prevenir.

    Des de la Fundació ACE faciliten la possibilitat de fer-nos nosaltres mateixos una  autoavaluació de la nostra memòria amb un test en línia. També ens proposen una sèrie d’exercicis per a exercitar-la. L’ACE Alzheimer Center Barcelona disposa d’un programa de detecció precoç de l’Alzheimer i realitzen diagnòstics, tractament, investigació, formació i sensibilització, així com acompanyament als pacients i les seves famílies per mirar de fer que la pèrdua de memòria no paralitzi cap vida.

  • “Per aprendre cal establir relacions de significat amb allò que ja sabem”

    “No sabem tot el que cal saber ni de bon tros, però hem començat a establir les bases de què significa aprendre per al cervell”, es llegeix a les primeres pàgines del llibre 10 idees clau: neurociència i educació. Aportacions per a l’aula . En aquesta obra del 2018 s’apunta que l’educació és “amplíssima”, ja que s’exercita tant dins de les aules com fora i que les emocions exerceixen una influència particular en cada etapa del desenvolupament d’una persona.

    Marta Portero Tresserra, coautora d’aquest llibre, és doctora en neurociències, investigadora al Grup de Neurobiologia de l’Aprenentatge i la Memòria de l’Institut de Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona. Portero destaca que el seu treball consisteix a intentar traslladar les troballes de la neurociència i de la psicologia a l’educació, per ajudar els docents a prendre decisions fonamentades. Amb ella dialoguem sobre el que ja es pot donar per après a les neurociències.

    En el vostre treball d’enllaç entre la ciència i els educadors, què haurien de comprendre els docents sobre nens, adolescents o universitaris, per arribar millor als alumnes?

    Aquí, el procés a destacar és consolidar la memòria. Les persones aprenem connectant els nous aprenentatges amb allò que ja sabem. D’aquí ve la importància que el docent sàpiga quin és el coneixement previ que tenim sobre allò que ens està ensenyant i que contribueixi a establir relacions de significat entre el coneixement nou i el que l’alumne ja té a llarg termini en la seva memòria. Que el mestre ajudi l’alumne a fer aquestes connexions amb tasques específiques és molt rellevant perquè és així com un saber es consolida a llarg termini.

    Per exemple, si vull que aprenguis sobre una part del cervell que s’anomena hipocamp, com a docent he d’intentar facilitar aquesta relació de significat i parlar-te, per exemple, de l’Alzheimer, que ja tens emmagatzemat. Doncs, et dic, doncs, que amb aquesta malaltia la part del cervell que primer comença a neurodegenerar és l’hipocamp. Aquesta connexió pot ser fonamental.

    La neuroplasticitat té a veure amb els canvis estructurals, bioquímics i funcionals dels circuits del cervell en base a les experiències que vivim ia les nostres conductes

    Com s’enfilen els mecanismes d’aprenentatge i memòria al cervell?

    Tenim molts sistemes daprenentatge i memòria diferents. En funció del sistema d’aprenentatge i memòria que estiguem analitzant hi ha uns circuits cerebrals o altres que hi intervenen.

    Si organitzem la memòria, podem diferenciar la memòria sensorial de la de treball o de llarg termini, cadascuna amb els seus circuits neuronals. Però, a més, dins de cadascun d’aquests circuits, com ara el de la memòria a llarg termini, tenim estructures que estan darrere de l’aprenentatge o actuant per a la memòria del tipus explícit (amb dos subtipus) i d’altres que sostenen la del tipus implícit, on hi ha vuit sistemes diferents.

    Com es traslladen les troballes de la neurociència i la psicologia a l’educació?

    Quan em pregunten què puc fer, la resposta és una altra pregunta: de quina mena d’aprenentatge parlem?

    Perquè això depèn de la disciplina: si parlem de tocar el piano o aprendre ciències i fins i tot de recordar una vivència, per exemple, i també del nivell (o la pràctica) del que aprèn. Cada sistema daprenentatge i memòria té circuits neuronals específics. Per tant, aprenem de manera diferent en cada cas.

    A totes les persones s’activa la mateixa arquitectura cerebral per a una activitat determinada?

    És molt semblant. Per exemple, per aprendre a tocar el piano, la diferència ve donada pel fet que tinguis experiència com a intèrpret o siguis novell. Això és crucial. En un novell s’activen estructures diferents que en un expert en un instrument. És a dir, que s’activen diferents circuits segons el nivell d’  expertise de cada persona. La pràctica i l’entrenament faran que es vagin enfortint i creixent les connexions cerebrals dels circuits de la música. Això és el que podem veure en un cervell i de la mateixa manera passa amb tots els aprenentatges.

    En donar definicions —o explicacions sobre un concepte— és una cosa en què puntuem al nivell més alt a la vida al voltant dels 50-60 anys

    Aleshores, l’esforç cognitiu és diferent i també les emocions (la por, l’estrès) davant d’una experiència nova?

    Això és el que s’anomenen processos de neuroplasticitat. La plasticitat cerebral (i neuronal) té a veure amb els canvis estructurals, bioquímics i funcionals dels circuits del cervell en base a les experiències que vivim ia les nostres conductes. El nostre cervell canvia i, especialment, les connexions entre neurones es modifiquen sobre la base de l’experiència, que fa que tinguem més connexions, més eficients i més ràpides.

    Precisament, per la importància de l’experiència en les connexions neuronals, es parla de la revolució dels sèniors , com opera el pas del temps en les funcions cognitives?

    Hi ha algunes funcions cognitives que augmenten amb l’edat, efectivament, i d’altres que semblen disminuir. Per exemple, a donar definicions —o explicacions sobre un concepte— és una cosa en què puntuem al nivell més alt a la vida al voltant dels 50-60 anys. I, en canvi, hi ha tasques de memòries de treball i de processament de la informació (retenir molts números, per exemple) en què puntuem més alt al voltant dels 20 anys.

    Pel que fa a les llengües estrangeres, quant influeixen la nostra oïda i la formació de l’aparell fonador en qüestions com ara pronunciar paraules d’un idioma nou?

    En el cas dels idiomes passem per períodes de sensibilitat en allò que seria la identificació de sons . Per començar, poder identificar tots els sons de tots els idiomes del món, el que seria el llenguatge universal, només ho podem fer durant els dos primers anys de vida (per això la llengua materna). Només de nadons estem preparats per discriminar tots els sons existents. A partir d’aquell moment, hi haurà alguns fonemes que ja no podem diferenciar i anirem perdent aquesta habilitat al llarg de tota la infància. És una incapacitat per a la discriminació fonètica que patim els adults, si no hem estat exposats prèviament a un idioma.

    L’especialització de les neurones en determinats números és un fenomen que s’anomena nombrositat. Sembla que a l’hora de néixer ja tenim circuits cerebrals amb certes capacitats numèriques

    És important, doncs, que els professors d’idiomes comprenguin quins són els límits d’aprenentatge dels infants i els adolescents.

    A partir de l’idioma a què t’exposes, el que parlen els teus pares, i fins als 6 o 7 anys estem en un bon moment per aprendre idiomes d’una manera òptima. A partir dels 7 anys i durant la resta de la vida, és clar que podem aprendre un idioma nou, fins i tot amb 80 o 100 anys, encara que canviï l’esforç cognitiu. Als 5 anys, els nens ho fan sense esforç.

    Sabem que hi ha neurones especialitzades en nombres determinats, per exemple, en el tres o en el deu, potser un avantatge evolutiu davant dels depredadors, és això la nombrositat?

    Sí, l’especialització de les neurones en determinats números és un fenomen que es diu nombrositat. Sembla que a l’hora de néixer ja tenim circuits cerebrals amb certes capacitats numèriques. De manera innata, fem diferències de quantitats, perquè hi ha un cert coneixement matemàtic d’estimacions. Són com a mecanismes precursors de la capacitat matemàtica i del càlcul. Després aquests coneixements van canviant quan fem tasques d’àlgebra i càlculs, ja que s’activen altres estructures. A les matemàtiques parlaríem del lòbul parietal, el lòbul temporal i també l’escorça prefrontal, que allotgen els circuits que participen en àlgebra, matemàtiques i geometria.

    Per això els danys cognitius que poden aparèixer després d’un cop o un succés traumàtic…

    En funció de la part de l’escorça que es faci malbé, s’explicaran les lesions a nivell funcional que la persona tindrà. Sabem, per exemple, que el lòbul temporal de l’hemisferi esquerre és un lòbul que participa en la comprensió del llenguatge i ens podem quedar amb alteracions del llenguatge. Si el dany afecta el lòbul parietal, els dèficits tenen a veure amb el càlcul i els processos atencionals.

    També es parla d’una comprensió de certes estructures geomètriques com una cosa intuïtiva i innata, ja que en alguns pobles aïllats poden comprendre conceptes geomètrics a partir de la percepció de punts, línies, triangles…

    Sí, sembla que els conceptes geomètrics tenen un component molt innat a la nostra espècie. Això s’ha investigat amb tests en nens o en diferents cultures, i té a veure amb la capacitat de percebre estructures geomètriques de manera natural. Se les anomena intuïcions geomètriques.

    El que anomenem neurociència no és només la investigació on hi ha un bioquímic i una molècula que s’allibera. Això per a l’educador té poca rellevància: aquí la investigació necessària parteix de la psicologia cognitiva i de la psicobiologia

    Què diria davant de l’afirmació “no som només cervell”?

    La comunitat científica sosté que això implica parlar del que anomenem ‘ment’, que equivaldria a separar la ment i la nostra consciència subjectiva (sobre nosaltres mateixos i el nostre voltant) del que serien el cervell, les hormones, o sigui, el cos . Des de la ciència sabem que la ment i la consciència sorgeixen de lactivitat del cervell. De fet, la nostra consciència subjectiva és conseqüència i fruit de l’activitat cerebral, que rep informació de l’entorn i del cos. Amb això, genera la nostra consciència, els nostres pensaments, les nostres emocions i determina i decideix les nostres conductes.

    Finalment, en educació, com poden contribuir a un mateix objectiu la psicologia i la psicopedagogia amb la neurociència?

    De fet, el que anomenem neurociència no és només la investigació on hi ha bioquímics i una molècula que s’allibera. Això per a l’educador té poca rellevància. Aquí la investigació necessària parteix de la psicologia cognitiva i de la psicobiologia, per tal que els que ensenyen comprenguin els processos psicològics bàsics per afavorir els aprenentatges. La psicobiologia és la que dóna la base fisiològica d’aquests processos d’aprenentatge, de les emocions, de l’escriptura, de l’estrès, de la vigília, fins i tot de les diferents fases del son i dels somnis mateixos.

     

    Article traduit d’ Agencia SINC

  • 50 anys de l’Hospital de Bellvitge

    Des que l’Hospital de Bellvitge, ubicat a l’Hospitalet de Llobregat, es va inaugurar el 8 de novembre del 1972, el centre ha efectuat unes 1.363.000 hospitalitzacions, 1.148.000 intervencions quirúrgiques, 5.834.000 atencions a Urgències, i 15.735.000 visites de consultes externes.

    Durant aquest any, s’han dut a terme diferents activitats commemoratives, i coincidint amb l’aniversari de la inauguració de l’hospital, s’ha presentat el llibre ‘Hospital Universitari de Bellvitge. 50 anys’ a la sala d’actes del centre, on la gerent ha destacat que “la celebració d’aquest aniversari ha servit per homenatjar les generacions que ens han precedit i han fet possible l’hospital actual, però també per renovar el compromís de servei públic dels més de cinc mil professionals que ara treballem aquí”.

    Se n’han editat un total de 2.000 exemplars, que es repartiran entre els professionals de l’hospital que hi estiguin interessats, fins a exhaurir existències. El llibre també és accessible on-line, a través de l’adreça: https://bellvitgehospital.cat/ca/50anysHUB/hospital-universitari-bellvitge-50-anys.

    Vista aèria de la construcció de l’Hospital de Bellvitge | TAF Helicòpters S.A. / Arxiu Nacional de Catalunya

    Al llarg de 164 pàgines, el llibre fa un recorregut per tota la història del centre hospitalari en el marc del context polític, social, econòmic i cultural d’aquestes cinc dècades. Inclou més de 150 fotografies de totes les èpoques, procedents majoritàriament del fons audiovisual de l’hospital.

    Un edifici en zona agrícola

    El llibre comença resseguint les circumstàncies de la planificació i construcció de l’hospital, que es va aixecar com un edifici aïllat enmig d’una zona agrícola de l’Hospitalet de Llobregat, i es fa ressò de les protestes i vagues que en els darrers anys del franquisme van imprimir-li un caràcter reivindicatiu i lluitador.

    El capítol dedicat als anys vuitanta recull els canvis que va implicar el traspàs de l’hospital a la Generalitat, així com el primer trasplantament hepàtic de l’Espanya. Dels anys noranta destaca el creixement de l’entorn hospitalari amb l’arribada, entre d’altres institucions, de la Universitat de Barcelona i la progressiva obertura de l’Hospital Duran i Reynals.

    Un dels primers trasplantaments hepàtics de l’Hospital de Bellvitge dus a terme per l’equip dels doctors Jaurrieta i Margarit

    Els dos capítols sobre el segle XXI se centren en la renovació d’infraestructures, però també en l’època de les retallades (2011-2014) i en els esforços dels mesos més complicats de la pandèmia sanitària de la Covid-19.

    L’obra, publicada en català i castellà, ha anat a càrrec del periodista Albert Lladó i és un projecte del Gabinet de Comunicació i Relacions Institucionals de l’Hospital de Bellvitge i Ars Satèl·lit, amb el suport de la Diputació de Barcelona.

    En l’actualitat, a l’Hospital de Bellvitge hi treballen 5.200 professionals. Cada any registra unes 20.000 intervencions de cirurgia major, 485.000 visites ambulatòries i unes 100.000 proves diagnòstiques.

    La presentació del llibre s’afegeix a tot un conjunt d’activitats que s’han portat a terme aquest any per celebrar els cinquanta anys de l’hospital, com l’acte i el vídeo commemoratiu amb què van arrencar les celebracions el novembre de 2021, les tres exposicions històriques –50 anys, 50 retrats, Pioneres HUB i Hospital de Bellvitge: un viatge en el temps– l’acte de reconeixement a l’hospital de la Universitat de Barcelona al Paranimf de la UB el 27 d’octubre, el lliurament de la Medalla de la Ciutat del Prat, o el cicle de xerrades educatives i divulgatives portades a terme per professionals de l’hospital amb la col·laboració dels ajuntaments de l’Hospitalet i del Prat, entre d’altres. Les celebracions culminen amb un sopar de gala el dia 11 de novembre a les Drassanes Reials.

  • «Cada dia veus com amb l’alzheimer la gent queda desprotegida i la càrrega familiar és tremenda»

    Ana Malagelada és doctora en medicina i especialista en neurologia. Durant vint anys ha estat metge adjunt del servei de neurologia de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, fascinada per l’estudi i el tractament de malalties neurodegeneratives com l’alzheimer. El desconeixement amb què es troben de cop i volta els familiars dels seus pacients l’ha dut a escriure, juntament amb el doctor Nolasc Acarín, el llibre ‘Alzheimer. Envejecimiento y demencia’ (Editorial RBA). Espera, diu, que el llibre serveixi com a guia als familiars i cuidadors.

    Fa cent anys que es va posar nom per primera vegada a l’alzheimer. En aquest temps, quins interrogants s’han descobert i quins queden per resoldre?

    Sí. Alois Alzheimer va ser el primer que va descobrir els canvis que es produïen al cervell però mentrestant s’han descobert coses com la proteïna miloide, què li passa a la proteïna per deixar de funcionar, per què resulta tòxica i altres aspectes neuropatològics. Per exemple, s’ha vist que la inflamació o la deformació del cervell és un primer pas. També s’ha descobert, en els últims anys, la predisposició genètica cap a la malaltia i això, d’alguna manera, també suposa incidir en el tractament en el futur, basant-nos en la genètica i en la neuropatologia.

    Quina és la predisposició genètica?

    En la malaltia dels joves, per exemple, la genètica és molt determinant. En la malaltia senil també, però hi ha altres factors afegits que fan que una persona desenvolupi la malaltia o no. Per exemple, en bessons homozigots [amb el mateix cromosoma], que tenen la mateixa predisposició genètica, s’ha vist que prop d’un de cada dos no la desenvolupa. Per tant, hi ha molts factors externs que fan que es desencadeni la malaltia.  [El llibre apunta que el segon factor de risc, després de l’envelliment, és la història familiar de malaltia: aproximadament el 40% dels malalts presenta un antecedent familiar d’alzheimer]

    Quins factors?

    Per exemple factors metabòlics. L’obesitat, sobretot a l’edat de 50 o 60 anys, determina una freqüència més alta. També s’ha vist amb la diabetis, considerat un factor de risc, o una dieta pobra en vegetals i fruita. S’han fet estudis que demostren que la dieta mediterrània és un factor de protecció, és a dir, que el risc és inferior.

    Quan es diu que exercitar la memòria ajuda, és cert?

    No és un factor de protecció absolut. Sí que és cert que com més activitat intel·lectual has tingut al llarg de la vida, menys risc tens, però no sabem fins a quin punt. Sabem que desenvolupar més connexions neuronals fa que es manifesti més tard, si es presenta, l’alzheimer, i també tens més ‘eines’ per lluitar contra les neurones que deixen de funcionar.

    Un dels principals interrogants per resoldre és la causa de l’alzheimer. En tenim alguna pista?

    No. S’està mirant molt pel tema genètic i d’inflamació però sobre la causa realment no hi ha cap orientació. Hi ha molts tractaments per evitar la inflamació i controlar la proteïna però el factor causal encara es desconeix.

    Malagelada és coautora del llibre ‘Alzheimer. Envelliment i demència’ / © SANDRA LÁZARO

    Quin és el ventall de tractaments que hi ha actualment i quina és la seva eficàcia?

    El ventall, actualment, és bastant pobre. Hi ha quatre o cinc fàrmacs i el que fan, simplement, és alentir una mica el progrés de la malaltia. No l’aturen ni l’alenteixen de forma important. Ara s’estan fent estudis, que podrien donar resultats positius, sobre fàrmacs que intenten eliminar la proteïna miloide o evitar que es dipositi, però encara està per confirmar. La majoria van en la direcció, però, d’evitar la inflamació.

    Tampoc tenim cap pista de la seva cura. El doctor Rafael Blesa, del servei de Neurologia de l’Hospital Sant Pau, advertia en un esmorzar amb periodistes del perill de segons quins titulars per generar falses esperances d’una possible cura.

    Sí. Els titulars que diuen “d’aquí deu anys sortirà un tractament…” creen falses expectatives. Hem de tenir esperances però sempre mantenir la cautela. De moment no tenim res a la vista que ens indiqui que tindrem la solució d’aquí a poc temps.

    Fa unes setmanes, en una entrevista amb aquest mitjà, el farmacòleg francès Bernard Begaud parlava de la relació entre els psicofàrmacs i l’alzheimer, un punt que també toca el llibre.

    Sí. No podem dir que sigui un desencadenant de l’alzheimer, ni de bon tros. A dia d’avui no podem parlar de cap fàrmac que sospitem que sigui factor causal però és veritat que els psicofàrmacs, sobretot les benzodiazepines no ajuden. I, evidentment, si una persona està deteriorada i té un alzheimer, tot allò que baixi el seu nivell tensional, la seva capacitat de reacció, la rapidesa mental, farà que empitjori clínicament, almenys pel que fa a símptomes. És una malaltia que té molts anys d’evolució i fa anys no hi havia psicofàrmacs, per tant, no pot ser el factor número u, per exemple.

    En el llibre parleu dels primers senyals d’alarma d’un possible alzheimer. Hi ha senyals inequívocs?

    No. El que està clar és que quan hi ha una pèrdua de memòria que crida l’atenció -no el fet d’oblidar un nom puntualment, per exemple, que pot tenir relació amb l’estrès- ens hem de preocupar. Consultar-ho amb el metge no està de més.

    Molta gent jove, de prop de 40 anys, ens consulta per pèrdua de memòria i el 99’9% de casos és per estrès, per un ‘multitasking’ que a mesura que vas envellint és cada vegada més difícil. I aquí és quan pot haver-hi petits oblits.

    El pas previ és passar per la consulta de l’ambulatori? Hi ha prou coneixement entre els metges de família?

    El metge de capçalera té criteri per diagnosticar, per saber. Avui dia estan molt formats en demència. El llibre no va tan adreçat als metges sinó als cuidadors i als familiars. Sovint quan el familiar rep el diagnòstic està molt perdut. La família no sap què es trobarà ni com evolucionarà el seu parent ni com actuar. En part la idea és que el llibre els ajudi en tots aquests dubtes. L’alzheimer és una malaltia que espanta i el familiar se sent perdut.

    Ana Malagelada en un moment de la conversa / © SANDRA LÁZARO

    De vegades es diu que el malalt d’alzheimer ‘no pateix’ perquè no és conscient del que li passa. És cert això o es tracta d’una falsa creença?

    Sí que pateixen i, tot i que la consciència depèn en cada cas, en general sí que noten la pèrdua de memòria, sobretot en les fases inicials. Hi ha la sort que un percentatge no ho nota, tenen un desconeixement total de la seva simptomatologia i viuen feliços des dels inicis. La majoria però sí que pateix, potser no saben ben bé què els passa però noten alguna cosa. En fases més avançades ja no però el que sí que hi ha són emocions: poden sentir por, angoixa, sentir-se perduts…però patiment conscient que s’estan perdent facultats no.

    Poden tenir flaixos, no sabem per què. Sí que sabem que, per exemple, la música es conserva i va molt associada a les emocions. També s’ha fet un estudi que fa mirar pel·lícules de por a persones amb demència i després saben que han patit por; no recorden per què però recorden l’emoció. Això vol dir que les emocions perduren i per tant és important que encara que el malalt no sàpiga qui ets tu noti que està ben acollit, mostres d’afecte. Val la pena no oblidar-se mai que tens un malalt conscient d’alguna manera, fins i tot els metges, perquè no sabem quines parts estan conservant.

    Quan hi ha confusió, el millor per al malalt què és? Que els familiars li segueixin el joc o intentin raonar-li les coses?  

    El millor és no contradir. Hem de pensar que el raonament el perden i per tant és complicat que segueixin l’argumentació que puguem fer. Normalment és energia malgastada. El millor és desviar l’atenció. És normal que un malalt amb demència s’obsessioni o es capfiqui amb certs pensaments, com ara anar a casa seva (perquè no reconeix la casa on és) o que algú el persegueix i vol fer-li mal.

    Quan el malalt es rebel·la, per exemple, i no vol ajut perquè el rentis o el vesteixis, molt típic en la malaltia de l’alzheimer, el millor és explicar-li els passos següents. El malalt no és capaç de preveure què passarà en els segons següents i davant d’aquesta inseguretat i angoixa, d’estar en un món desconegut i rodejat de gent que no coneix, pot ser que reaccioni de forma agressiva. Per això és important explicar les coses de mica en mica.

    Hi ha patrons en l’alzheimer o cada cas és diferent?

    Cada cas és diferent. Hi ha alzheimers que realment no comencen per pèrdua de memòria, que poden presentar variants com afectació del llenguatge. El curs és molt variable però en l’alzheimer més clàssic sí que l’evolució és similar.

    Vivim en una societat en la qual hi ha sobreenvelliment i l’allargament de l’esperança de vida més alta. Més gent gran i per tant també, en proporció, més alzheimer. Estem parlant també d’un cost sanitari molt elevat.

    Cada dia veus com la gent queda totalment desprotegida i la càrrega familiar és tremenda. El problema és la repartició de recursos: s’estan emprant diners de la sanitat pública en tractaments o fàrmacs poc eficaços, amb despeses elevadíssimes, i en canvi per ajudes socials s’està donant molt poc. Els interessos fan que unes malalties siguin més visibles que altres. Falten molts centres de dia i residències perquè el futur serà més longevitat i més malalties cròniques. Caldrà més ajuda domiciliària, més treballadors socials i més infermeres, que poden jugar un paper clau en l’atenció de pacients crònics.

  • Trencar el silenci per cicatritzar les ferides del franquisme

    Aquest és un article publicat a eldiario.es 

    “Molts volien parlar, donar el seu testimoni i fins i tot plorar”. L’Anna Miñarro, psicoanalista que ha estudiat els efectes que la guerra civil espanyola, la postguerra, la dictadura i la transició han tingut en diferents generacions,  recorda com si fos ahir aquell dia de tardor del 2005. Era de les primeres vegades que Barcelona acollia una jornada sobre memòria, silenci i salut mental i la sala era plena a vessar. “És molt difícil treballar un trauma que perdura tant de temps si no t’has demanat on eren els teus pares o els teus avis en aquella època, si no has fet un treball terapèutic”, diu Miñarro des de la seva consulta.

    El silenci, la impunitat i la falta de reparació de les víctimes del franquisme expliquen que encara avui, quaranta anys després de la mort del dictador hi hagi persones que tinguin preguntes. És el cas de la Maite Blázquez o l’Araceli Pena, totes dues pendents de la confirmació d’ADN que els dirà si els cossos exhumats -a Porreres (Mallorca) en el cas de la Maite, i a Adamuz (Córdoba) en el cas de l’Araceli- són els dels seus avis, assassinats durant el franquisme.

    Totes dues, juntament amb altres persones, participen en un grup reduït de ciutadans que van patir maltractament, tortura, vexació o la desaparició de familiars que encara són sota terra. Els uneix la impotència, el sentiment de la culpa en alguns casos, la tristesa en d’altres. L’Anna Miñarro és la psicoanalista que acompanya el grup l’objectiu de cicatritzar les ferides.

    “Veiem en diferents generacions por, desconfiança, negació. El trauma deixa ferides obertes que no poden cicatritzar i que com podem observar perduren fins als nostres dies”, assegura. En aquestes circumstàncies, explica, el símptoma més greu que podem trobar és la tristesa, especialment en aquells testimonis en què el silenci i la repressió van acarnissar-se més, com és el cas de les dones de classe baixa.

    El silenci induït pel franquisme

    “La meva àvia mai va parlar del meu avi”, diu la Maite Blázquez . “El poc que jo sabia del meu avi m’ho havia explicat de petita la meva mare. Em deia: ‘Bé, al 36 se’ls van endur i els van tancar en un magatzem de fusta, un dia es van escapar i això és el que sabem…”. Amb el temps, ja de jove, la Maite va començar a fer-se preguntes i a implicar-se en una lluita personal per saber més del seu avi, republicà assassinat a Mallorca quan no feia ni un mes que acabava de ser pare.

    Segons l’Anna Miñarro, són molts els efectes immediats en el malestar emocional sobre la primera generació que va patir la guerra. A més, però, en molts casos aquests efectes s’han transmès a les generacions següents; en la primera generació el que és traumàtic es coneix i es reconeix però no pot ser comunicat, en la segona es perceben indicis del que no s’ha dit i en la tercera la persona pot arrossegar un traumatisme no resolt que fins i tot ignora. En psicoanàlisi se’n diu “transmissió oculta”. “És com rebre una herència sense testaments”, matisa.  “El silenci induït pel franquisme però també el voluntari, per protegir les generacions posteriors, ens col·loca en un món de melangia que pot transformar-se en dificultats psíquiques”, explica.

    “On és enterrat l’avi?”

    Qui tampoc sabia gairebé res del seu avi és l’Araceli Pena. “Fins al 2012 no vaig sentir a parlar de res. La meva àvia, que era una dona molt trempada, va morir el 2007 i mai havia parlat amb ningú del meu avi”, diu. Fins llavors, l’únic que sabia l’Araceli era que el seu avi havia mort a la guerra i que després la seva família havia emigrat a Catalunya des d’Andalusia. Va ser arran d’un desplaçament per motius de feina del seu marit -que havia d’anar a Granada- que l’Araceli i ell van decidir fer parada al poble de la seva àvia, a Adamuz, Còrdova, que mai havia visitat. Allà va fer-li a la seva mare la pregunta que desencadenaria una altra lluita personal: “On és enterrat l’avi?”

    “Vaig anar al cementiri però sincerament no sé què buscava. Hi havia un monument a ‘Los caídos por España’ però no hi havia el nom del meu avi. Se’m va començar a remenar tot”, recorda. Al tornar a Catalunya va començar a preguntar a la família i també a buscar informació per internet. Ni la seva mare ni la seva tia li deien res, només que no recordaven res perquè quan el seu avi havia desaparegut eren molt petites.

    Desamparades i amb sentiment de culpa

    Tant la Maite com l’Araceli van haver de buscar resposta a les preguntes pel seu propi compte. Després de recórrer arxius, registres i recopilar informació a base de converses amb veïns i familiars, l’Araceli va aconseguir documentar que era possible que el seu avi, maqui que va viure durant anys a la Sierra d’Adamuz, acabés després de ser assassinat enterrat en una de les fosses individuals anònimes al cementiri municipal del poble, després de tres dies exposat a la plaça.

    L’Araceli Pena i la Maite Blázquez viuen lluites paral·leles per conèixer on són els seus avis / ROBERT BONET

    “El primer sentiment que vaig tenir va ser de culpabilitat total. Vaig pensar en tot el que havia viscut la meva àvia i que mai vaig parlar amb ella mentre va viure, no vaig ser capaç de preguntar. Després també pensant en el patiment de la meva mare o la meva tia sense jo ser-ne conscient…”, diu l’Araceli sobre com es va sentir al saber més de la vida que havia tingut el seu avi i com això havia afectat la seva àvia o la seva mare.

    La Maite també va recórrer a internet i a altres persones que podien buscar el mateix que ella. “Vaig buscar el nom del meu avi a Internet i em va aparèixer l’Associació Memòria de Mallorca. De seguida vaig contactar-los i em van explicar el que sabien i que podia ser que el meu avi fos a la fossa de Porreres, a Mallorca”, recorda. El cos del seu avi podria ser un dels cossos exhumats al novembre de la fossa de Porreres però fins que no tingui el resultat de la prova d’ADN no en pot estar segura.

    Qui fa més temps que espera és l’Araceli. El 2014, després de contactar amb l’Ajuntament d’Adamuz i aportar-li la documentació, van obrir-se diverses fosses anònimes on se sospitava que podia estar el cos després d’unes primeres cates arqueològiques. Van trobar-hi dos cossos amb lesions ocasionades per una mort traumàtica. A l’espera de decidir com procedir amb la identificació dels cossos, aquests, explica l’Araceli, van restar durant prop d’un any al descobert tapats amb una espècie d’uralita amb el risc que es deteriorés. “Al desembre havíem de saber els resultats de l’ADN però continuem esperant i a més estan edificant nínxols nous just sobre d’on se sap que continuava la fosa”, lamenta. “Ningú no vol dignificar res”, afegeix.

    “Els vençuts no sabien on posar les flors”

    L’Anna Miñarro explica la importància que té la memòria històrica i la reparació de les víctimes perquè aquestes puguin elaborar el dol i l’anomenada transmissió oculta. “A diferència dels vencedors, que l’endemà de l’abril del 39 comencen a fer el dol, els vençuts, els maltractats no saben on han d’anar a posar les flors als seus morts i a sobre no tenen cap reconeixement”, assegura. “En molts casos veiem retraïment, solitud o marginació però sobretot rebuig i si a sobre no pots fer el dol aquest dol es converteix en un dol patològic però sobretot extraordinari”, afegeix.

    Es calcula que a Espanya queden 2.000 fosses sense obrir on hi ha almenys 100.000 desapareguts sense nom ni sepultura. Des del 2013 el Govern espanyol ha destinat 0 euros del pressupost per a la llei de Memòria Històrica, amb la qual se subvencionaven bàsicament exhumacions.

    “Encara ara n’hi ha que són capaços de dir que per què volen fer-ho, que és un tema que cal oblidar i que no cal obrir ferides o desvetllar fantasmes. Des de la psicoanàlisi sabem que l’única manera de tancar ferides és obrir la ferida netejar-la i tancar-la”, sentencia Miñarro. Amb sort, la Maite Blázquez i l’Araceli Pena podran fer-ho i tancar així una ferida oberta durant generacions.

  • Els nens han de rematar de cap la pilota quan juguen a futbol? Un estudi n’alerta dels riscos

    Rematar de cap la pilota forma part del futbol. Quan saca el porter, quan es llança un córner, quan es refusa una centrada a l’àrea… Els jugadors, alguns més que altres, impacten constantment l’esfèrica amb el cap. I això no és el més saludable. Així ho ha alertat un estudi publicat recentment a Anglaterra, a la Universitat de Stirling, les conclusions del qual han obert un debat al futbol anglès que ha arribat fins i tot a les categories de base. ¿Haurien de rematar de cap els nens assumint que aquesta pràctica pot comportar riscos?

    A l’estudi, 23 jugadors van rematar vint llançaments de córner en 10 minuts. Abans i després de fer-ho, se’ls va sotmetre a proves de funcionament del cervell i de memòria. Els resultats demostraven que immediatament després de la prova el seu test de memòria es reduïa entre un 41 i un 67%, malgrat que al cap de 24 hores les seves capacitats quedaven restaurades com si res no hagués passat. “Tot i que els canvis [sobre el cervell] són temporals, pensem que són importants per a la salut del cervell”, exposa la neurocientífica cognitiva Magdalena Letswaart, una de les autores de l’estudi, que considera “important” que els milions de persones que juguen a futbol arreu del món “siguin conscients del que passa dins el cervell i dels efectes perdurables que això els pot causar”.

    I entre aquests milions de jugadors, hi ha nens i nenes de totes les edats. És per això que laProfessional Association of Footballers, el sindicat de professionals del futbol anglès, ha demanat que es plantegi la prohibició de rematar de cap entre els menors de 10 anys, segons publica el diari The Telegraph. “La nostra recerca no parla dels cervells joves”, puntualitza William Stewart, un altre dels invesitgadors de Stirling, “personalment crec que no deu ser una bona idea exposar d’aquesta manera els cervells joves; és un pressentiment”.

    No tots els investigadors, tanmateix, hi estan d’acord. Part del debat generat a Anglaterra ha empès diferents científics a demanar més estudis que aprofundeixin en la matèria abans de prendre decisions dràstiques. Sobretot tenint en compte que el de la Universitat de Stirling s’ha dut a terme amb només 23 persones, una mostra reduïda. Aquesta opinió la comparteix el pediatra català Luis Rajmil, que afirma que “amb aquestes dades no hi ha prou evidència científica per recomanar canvis en el reglament” del futbol base.

    En aquest sentit, de moment a Catalunya no hi ha debat. La Mutualitat Catalana de Futbolistes, a la qual remet la Federació Catalana de Futbol, no considera que els nens i nenes s’exposin a cap tipus de risc quan impacten la pilota amb el cap.

    Més sensibilitat quan hi ha xocs i traumatismes

    Hi ha un país al món que ja ha prohibit que els menors de 10 anys rematin de cap quan juguen a futbol: els Estats Units. Però no perquè rematar la pilota amb el cap els pugui semblar perjudicial, sinó per reduir la possibilitat de patir traumatismes cranials, molts dels quals, en el futbol, es produeixen en el joc aeri: cops de caps entre dos jugadors, cops de colze al cap… L’associació US Soccer, la federació nord-americana de futbol, va optar fa un any per deixar els remats de cap per als infants d’11 anys o més, després un grup de famílies de Califòrnia emprenguessin mesures legals contra l’entitat pel que consideraven una situació de negligència.

    Davant aquesta problemàtica, la Mutualitat Catalana de Futbolistes sí que creu que cal prendre cartes en l’assumpte. Asseguren que estan “altament conscienciats” amb els riscos dels traumatismes, i revelen a El Diari de l’Educació que aquest 2017 ja han enviat una circular a tots els entrenadors de base i àrbitres –“els adults més propers als nens i nenes”, remarquen fonts de la Mutualitat– comminant-los a actuar quan un infant pateix un impacte d’aquest tipus al cap. “Els diem que aquest nen ha de deixar el terreny de joc i no pot tornar a entrar si no el veu un metge abans”, sosté un portaveu de l’entitat mèdica. El que de moment no es plantegen, però, és restringir el joc aeri.

    En un article publicat al seu web, la Mutualitat enumera les causes i les conseqüències dels traumatismes, així com consells per a detectar-ne els símptomes i prevenir-los. Pel que fa a això últim, el text suggereix la possibilitat d’incorporar cascos en el cas dels porters –més propensos al xoc, sobretot amb els pals de la porteria–, però principalment prioritzar el joc net per davant de la rivalitat. Rajmil coincideix: “Estem parlant de traumes accidentals per als quals la millor prevenció és educar com s’ha de fer per evitar-ho”.