Just Deploy It!

Etiqueta: menjar saludable

  • Carolyn Steel: “La manera en què tractem el menjar diu molt de la nostra societat”

    El concepte de “sitopia” ve del grec “sitos” (menjar) i “topos” (lloc) i, tal com remarca Steel al seu assaig, “molts dels nostres grans desafiaments -el canvi climàtic, l’extinció massiva, la desforestació, l’erosió del terra, la falta d’aigua, la contaminació, la resistència als antibiòtics i les malalties relacionades amb la dieta- obeeixen al fet que no valorem el menjar”.

    L’alimentació està relacionada amb la salut i l’ecologia, però també amb la desigualtat al planeta. És aquest un dels principals punts que vols destacar al llibre?

    Sí, per a mi és molt clar. Una societat igualitària és aquella en què hi ha menys diferències, com podria ser l’escandinava, amb alts nivells d’educació, millor salut, menys crims… Molts dels problemes als quals ens enfrontem tenen a veure amb la desigualtat que genera el capitalisme. Hem de pensar en això, però també en allò que realment ens importa, com a humans, que és què ens fa realment feliços. És suficient amb què hi hagi creixement i riquesa? Si un país és ric econòmicament, què no hi ha desigualtat?

    Hi ha gent que menja per plaer i gent que menja per què té gana. Ho sabem. Sabem que hi ha una mala distribució. Si coneixem l’origen del problema i la solució, per què no s’ha resolt?

    Hi ha un grup de persones que està contenta sobre com van les coses, i un altre grup que no creu que les coses es puguin canviar. La meta del capitalisme, com del somni americà, és que no importa qui siguis, si treballes prou, pots ser ric, tenir una casa, portar els fills a l’escola… No és veritat. Pots treballar tota la vida i no poder comprar una casa ni tenir una bona vida. Però la gent encara creu en aquesta meta. Pot haver existit en algun moment, en l’Amèrica dels anys 50, però ja no funciona. Així i tot, és un model molt dominant, i s’està fent global: has de viure a la ciutat, treballar a una oficina, promocionar-te, fer-te ric… És com estar atrapat a la roda del hàmster tota la teva vida, i la gent vol ser més rica, més rica i més rica.

    Una de les coses que intento explicar al llibre és que podem fer-nos les preguntes realment importants a una bona taula. La pregunta pràctica és: “Què és una bona vida?”. Ens hem oblidat de fer-nos preguntes. I “què li fa feliç a la gent?”. L’estrès? Estar malalt? Podem canviar això, perquè el capitalisme no va néixer sol, és una invenció humana. Hem de despertar i veure que el capitalisme de lliure mercat empresona la gent en el camí de la pobresa. Si ets ric, vas cap a la llibertat, però si ets pobre, tens menys oportunitats i menys drets. És ridícul que als Estats Units, que és una nació rica, hi hagi gent que no fa vacances, que té tres feines o que té problemes per pagar la universitat. Això no és una nació lliure.

    A ‘Sitopía’ comentes que la vida gira entorn del menjar i que no ens adonem, com tampoc veiem la quantitat d’informació que ens dona sobre les persones: lloc de procedència, classe social… Pretens que el lector sigui més conscient d’això?

    Absolutament. El menjar és una de les eines més poderoses per veure el món i també per canviar el món. Vull fer que la gent pensi, i vull donar les eines perquè pensin. El menjar és un mitjà increïble a través del qual pensar i fer grans preguntes perquè et diu moltes coses: qui pot menjar de forma saludable, qui està malament… Hi ha productes locals i barats que no significa que siguin dolents, sinó que pagues el cost de la verdura. I en el món industrialitzat la qualitat del producte és pitjor: la manera en què s’engreixa una vaca canvia la qualitat de la carn, fins al punt que un bistec no sembla un bistec.

    El capitalisme no va néixer sol, és una invenció humana

    La pregunta és: “Què és una bona alimentació?” És molt revelador, perquè la manera en què tractem el menjar diu molt de la nostra societat. Quan llegeixo que al Regne Unit o als Estats Units arribem a fer malbé la meitat dels aliments que produïm… Com pot ser? És per què no valorem el menjar. Desaprofitem el menjar, i és moralment incorrecte.

    Respectar el menjar és una forma de respectar el món?

    Per a mi el menjar és una metàfora de la vida. Hem de ser conscients del que fem malbé. Si no valores el menjar, no valores la vida. El menjar ens dona informació dels individus, però també ens està dient que alguna cosa va molt malament a la nostra societat, en relació amb el sistema de valors, que està cap per avall. Diem, ‘ah, tot està malament’, ‘no és just’, i ens entristim perquè estem destruint el paisatge, ens estressem, emmalaltim… Llavors, per què continuem de la mateixa manera? El canvi no és fàcil, però crec que estem arribant a un punt en què estem despertant, sobretot els joves. No podem continuar així, i no només pel canvi climàtic, que evidentment és important, és també per coses com que, al Regne Unit i, crec que també a Espanya, moltes persones de 30 i més anys tenen problemes per independitzar-se i han de viure a casa dels pares.

    Creus que, en general, el jovent és més ecològic i és més conscient sobre el futur del planeta?

    Sí, ells són la solució. La meva generació va tenir la sort de viure en pau, bé, quan era jove encara patíem les conseqüències de la guerra, la vida era dura i tot va ser reconstruït. Vam tenir una bona vida i ara hem de tornar a pensar què és una bona vida al segle XXI. Aquesta ha de ser una idea global. Una bona vida a Espanya no serà exactament el mateix que al Canadà o a Àfrica, però si pensem en les coses bàsiques que necessitem, una de les més importants és el menjar, i és comuna a tot el planeta, per la qual cosa per a mi el menjar sempre serà el mitjà més poderós per respondre a la pregunta de com viure bé i junts, perquè, quan menges, no ho fas tu tot sol, cada dia hi ha gent que menja al planeta. Quan estem menjant ho fem amb els éssers humans i amb els éssers no humans, és un gran àpat mundial.

    «Hi ha una bona vida sense tenir molts diners, mentre tinguis diners suficients» | Capitán Swing

    Si penses en aquests termes, ho comences a veure clar. Per exemple, imaginem un dinar amb sis persones al voltant d’una taula en què només hi ha cinc patates. Penses, potser les partim totes, o compartim una, perquè ningú es quedi sense. Si hi ha set patates, agafes la teva sense més. Això diu moltes coses de com som els humans, de com ens sentim com a grup, i crec que hi ha alguna cosa que hem de traduir en polítiques globals. Tots tenim necessitats i emocions, i mengem junts. Si penses en què necessita la gent per viure bé i ser feliç, el més imprescindible no és fer vacances tres o quatre vegades a l’any, ni tenir una casa amb piscina i jacuzzi. Necessites una casa decent i una feina que per a tu tingui sentit, el suport d’un grup i d’una comunitat afectuosa, accés a l’escola, oportunitats, fer coses interessants com participar en activitats culturals i sentir que tens una veu. O vols seguir consumint i seguir malbaratant? El capitalisme comparteix la idea de ‘fes la feina que no t’agrada per guanyar diners’.

    Hi ha una bona vida sense tenir molts diners, mentre tinguis diners suficients. No estic dient que l’Estat hagi de tenir molt de control, només dic que necessitem una manera més equitativa de compartir, i que totes les persones haurien de tenir l’oportunitat de tenir una bona vida, produint bé i consumint bé.

    Amb la migració del camp a la ciutat i el món industrialitzat, han canviat els nostres hàbits alimentaris. Hi ha menys productes frescos i més menjar ràpid. Cap a on anem?

    Està passant, però també hi ha un moviment de gent que es resisteix a això i ha descobert que hi ha una altra manera de viure que podria fer-los més feliços, encara que sigui tenint menys diners, però tenint més temps. Gaudir del menjar de qualitat, si tens la sort de poder menjar bé i disfrutar-ho, és molt obvi. I per què no ho pot fer tota la societat?

    Si no valores el menjar, no valores la vida

    Com connecten l’urbanisme, el món laboral i l’alimentació?

    Fa deu anys hauria dit que anem camí de construir més ciutats i més grans. L’exemple més remarcable és el de la Xina, on el 1980 la població rural suposava el 80% del total i, en l’actualitat, un 53% viu a les ciutats. En aquest temps, han passat de menjar una mitjana de 13 quilos a l’any per persona a consumir-ne seixanta quilos. Això està connectat amb com gestionem l’augment de residus a les ciutats. Però les ciutats no existeixen per si soles, necessiten del camp per produir aliments, i per altres coses. Hi ha una idea històrica sobre que el progrés està lligat a l’urbanisme, però això ja ho criticava Thomas More al segle XVI quan va escriure ‘Utopia’. Feia una crítica a Londres, massa gran, massa poderosa, i imaginava un lloc més equitatiu, com ciutats semiindependents i interrelacionades.

    Hi ha més sensibilitat cap al món rural ara que dècades enrere?

    Hi ha diferents punts de vista des de la ciutat al camp, en funció del període i el lloc. Hi ha hagut moments en què la gent abandonava el camp, d’altres en què s’ha repoblat després que la gent gran morís i es quedessin sense agricultors i ramaders. S’ha de trobar un equilibri entre el camp i la ciutat perquè hi ha una forta relació entre totes dues. Hi ha gent que en refusa i ni en pensa, i d’altres que idealitzen el món rural i el veuen com un lloc meravellós per anar de vacances.

    I com lliga això amb ‘Sitopía’?

    Si penses en l’alimentació i en la producció local o industrial, per exemple, pots pensar en la forma d’engreixar els pollastres i d’obtenir els ous. No és el mateix en una fàbrica que en una granja. Segurament, trobaries la diferència de gust entre uns i altres. Pensa en el cost de producció. La meva proposta és que valorem el cost real de producció. Tothom hauria de menjar aquest deliciós ou, potser s’hauria de produir menys i que sigui de qualitat. Mirem de crear una societat en què tothom pugui menjar bé, i això vol dir que la gent guanyi prou diners. Això és una societat igualitària, i una economia basada en el valor real. Si la societat actua en conseqüència, podem menjar bé tots.

    Així tornem al que dèiem al principi: si vols canviar el món de manera positiva, comença per cuidar tot el procés del menjar, des de la producció fins al consum i els residus?

    Sí, però, i per què la gent marxa de la ciutat al camp? Perquè no té diners i creu que tindrà una vida millor a la ciutat. Perquè no valorem el menjar. Si el valoréssim i si paguéssim el cost que té aquest bon ou, podrien continuar produint ous i podrien seguir al camp, si ells volen. Hi ha molta gent que vol viure enmig de la natura i amb els animals, és una vocació que no valorem, que devaluem, i fem que els sigui impossible viure d’aquesta manera. Si la gent valorés el menjar, ser cuiner, agricultor, apicultor, restaurador, botiguer, etc., seria una bona feina. Però no és un objectiu, perquè l’objectiu és enriquir-se, no cuidar la natura.

    Hem de valorar la gent que ens alimenta i tenir una visió diferent de què és una bona vida. El meu missatge per als lectors seria que el menjar és alegria i plaer. Els hi diria: valoreu el menjar, penseu en el menjar, parleu-ne i gasteu el que pugueu en aliments. Recordeu-vos el plaer de menjar i dediqueu-li temps. És difícil, però no ets tu, és el sistema. Cal canviar el sistema.

  • El problema del menjar d’hospital: falta d’especialistes i dietes obsoletes

    Aquest és un article de eldiario.es

    «Hem d’acabar amb la desídia de la Sanitat pel que a alimentació es refereix». Al juliol de l’any passat, un veí de Fuenlabrada iniciava una campanya de recollida de signatures online per canviar les dietes als hospitals, després de constatar que al seu pare, malalt de càncer, li oferien un paquet de galetes de berenar. No ha estat l’únic, al llarg dels últims anys moltes persones han denunciat la mala qualitat del menjar dels centres sanitaris a les xarxes socials. No obstant això, aquestes queixes encara no han servit perquè les administracions públiques es decideixin a transformar els hospitals públics en entorns alimentaris més saludables.

    «És cert que no es pot dir que en tots els hospitals es mengi malament», assegura a eldiario.es el coordinador del Grup d’Especialització en Nutrició Clínica i Dietètica de l’Acadèmia Espanyola de Nutrició i Dietètica, Néstor Benítez, «però si hem de qualificar a grans trets com es menja als hospitals espanyols, cal dir que es menja malament, tant des d’un punt de vista gastronòmic, com nutricional».

    Als centres sanitaris és necessari tenir una planificació de l’alimentació, de manera que cada hospital ha de tenir un codi dietètic on es recullen totes les dietes que es poden oferir a cada pacient, atenent les diferents patologies. No obstant això, «els codis de dietes que existeixen a nivell nacional són molt antics, es van fer fa 20 o 30 anys i des de llavors amb prou feines s’han actualitzat», explica Benítez.

    Fugida de nutricionistes a hospitals europeus

    Aquest especialista, que treballa com a investigador a l’Hospital Universitari Nuestra Señora de Candelaria, considera que «un dels principals problemes» és l’escàs nombre de dietistes nutricionistes que hi ha als hospitals públics. «Els codis de dieta s’han anat quedant obsolets i amb prou feines hi ha especialistes s’hagin ficat de ple a actualitzar-los», assegura.

    En aquest sentit també s’expressava el passat mes de novembre la presidenta del Consell General de Dietistes-Nutricionistes d’Espanya, Alma Palau, en una carta publicada a la revista Acta sanitaria. «No entenem per què l’Estat inverteix a formar dietistes-nutricionistes en universitats públiques amb el consegüent desemborsament econòmic i després no veu la necessitat de recuperar aquesta inversió en el corresponent estalvi sanitari».

    Palau denuncia en la seva carta la fugida d’aquests professionals «a hospitals europeus on un dietista sí que té un lloc de treball» i fa una crida per «abandonar antics hàbits ja caducs i pensar en el futur, en el que funciona».

    La falta d’especialistes i com d’obsoletes s’han quedat algunes dietes fa que la qualitat nutricional d’alguns menús hospitalaris no sempre sigui la més adequada. No obstant això, el problema es pot agreujar si el menjar tampoc és apetible, atès que «el més important és que els pacients no es desnodreixin quan estan a l’hospital, perquè es recuperin al més aviat possible», explica Benítez. «Si apliquem massa restriccions dietètiques o el menjar no té una qualitat gastronòmica adequada, el pacient, que ja de per si mateix pot no tenir molt apetit a causa de l’ingrés hospitalari, potser deixa de menjar».

    Màquines i menús amb ofertes poc saludables

    Però no solament és el menjar dels pacients la que no sempre compleix uns estàndards nutricionals o gastronòmics adequats. L’oferta de menjar que es fa a la resta dels usuaris del centre sol ser «bastant lamentable», assegura Benítez. «Solament cal veure les màquines de vending, amb molta brioixeria, xocolatines, refrescs i tot un seguit de productes que, des del meu punt de vista, no haurien d’oferir-se en un centre hospitalari».

    Segons aquest nutricionista, «l’hospital hauria de ser una escola d’hàbits saludables». No obstant això, «són molt poques les cafeteries que incorporen menús adequats i les que ho estan fent moltes vegades ho fan per una qüestió d’imatge de l’empresa i no tant pel rol que pot tenir l’alimentació en la salut de les persones».

    El problema és que, pel que fa a les cafeteries i les màquines de venda automàtica, «els centres sanitaris no disposen d’una normativa específica, com els centres escolars, ni estan subjectes a uns codis dietètics», explica a eldiario.es l’especialista en nutrició Iva Marques. «Es tracta el centre sanitari com si fos una empresa de cotxes, no hi ha una diferència en la qualitat o en la diversitat dels aliments que s’ofereixen», sentencia aquesta nutricionista.

    Per tractar de canviar aquesta situació, Marques, que és professora de Nutrició i Bromatologia a la Universitat de Saragossa, defensa la necessitat que les administracions públiques apostin de forma més decidida per la creació del que els nutricionistes criden entorns saludables. «Això implica implementar polítiques autonòmiques en les quals s’exigeixin més requisits a l’hora de contractar certs serveis públics» i per a això, conclou Marques, «és necessari que en les institucions públiques hi hagi dietistes-nutricionistes i a Espanya amb prou feines hi ha».

    Falta d’iniciativa política

    Les administracions responsables d’escometre aquests canvis són les comunitats autònomes, que són les que tenen transferides les competències de sanitat, però en els últims anys molt poques han fet passos per millorar la situació actual. Tan sols el País Basc ha anunciat algunes mesures per promoure una alimentació saludable als centres sanitaris, com l’obligació que la meitat dels productes de les màquines de vending siguin fruites, verdures i altres productes saludables.

    Qui sí que ha pres mesures més contundents és el Govern de Portugal, amb una nova normativa que entrarà en vigor aquest mateix any i que planteja la «limitació de productes nocius per a la salut en els bars, cafeteries i bufets de les institucions que pertanyen al Ministeri de Sanitat», amb la fi de «promocionar […] l’adopció d’hàbits alimentosos saludables». La diferència, assegura Marques, és que «Portugal té a dietistes-nutricionistes en les institucions i Espanya no».

    Però aquesta nutricionista pretén que les administracions públiques vagin encara més enllà i creu que la creació d’entorns saludables no s’hauria de restringir als centres sanitaris. «Faria falta estendre aquest tipus de normatives a tot tipus d’empreses». De fet, conclou Marquis, «entre els professionals sanitaris hi ha més possibilitats de trobar persones que sàpiguen triar el que és més saludable, perquè tenen cert coneixement».

    Un mal internacional

    El problema de l’alimentació als hospitals no solament afecta Espanya. El passat mes de juny l’Associació Mèdica Americana va publicar una resolució en la que encoratjava als hospitals dels EUA a «millorar la salut dels pacients, el personal i els visitants promocionant una varietat d’aliments saludables». L’associació exigia una major proporció de menjars a força de vegetals, així com l’eliminació de les carns processades i els refrescs dels menús de les cafeteries. També a Anglaterra s’enfronten a aquest problema i fa amb prou feines uns dies un hospital de Manchester es convertia al primer centre sanitari públic britànic a prohibir els sucres afegits en el seu restaurant, en un intent d’abordar les creixents taxes d’obesitat entre el seu personal, segons informava el diari the guardian.

  • Planificar els àpats per guanyar temps i salut

    Amb l’arribada de la primavera els dies s’allarguen. Això convida a no tancar-se a casa quan els nens surten de l’escola i a gaudir d’un major temps de lleure a l’aire lliure. Aquests hàbits tenen una clara repercussió en l’organització domèstica, ja que en moltes ocasions, sense adonar-nos-en, passen les hores i quan falta poc per sopar recordem que hem de passar pel supermercat a comprar alguna cosa de menjar. Amb els fills amb molta gana després d’un dia intens, el més habitual és anar al supermercat amb presses. Volíem comprar alguna cosa, però acabem comprant qualsevol cosa. I al final, sopem algun plat processat o precuinat que poc tindrà a veure amb el plat equilibrat del qual sempre ens parlen els experts.

    Aquesta situació es dóna sovint en moltes llars, ja sigui perquè els nens s’han quedat jugant al parc, perquè surten tard de les extraescolars o a causa de la feina dels pares. Amb les presses i el cansament, és molt habitual que els sopars acabin essent un pesat tràmit a moltes cases, i no l’acte plaent i de retrobament familiar que hauria de ser. I això té múltiples conseqüències:

    La primera és en l’àmbit nutricional: el menjar processat o precuinat conté un excés de sal, sucre i greixos saturats alarmant, que provoquen una creixent taxa d’obesitat infantil i l’aparició de malalties típiques de l’edat adulta en nens cada vegada més joves. L’altra conseqüència és en l’àmbit afectiu. El sopar és, en la majoria de casos, l’únic àpat que les famílies podem fer juntes entre setmana. Després d’haver estat tot el dia separats, és en realitat l’única estona que tenim per parlar, saber com ha anat el dia dels fills i que ells coneguin el nostre. A més, diversos estudis demostren la importància de menjar en família per a l’adquisició de bons hàbits alimentaris, per reduir el risc de patir trastorns de conducta alimentària (com l’anorèxia i la bulímia nervioses, o el sobrepès i l’obesitat) i també per al desenvolupament afectiu, la transmissió de valors i la socialització dels nens.

    Així doncs, què podem fer els pares? PLANIFICAR. A no ser que siguem uns cracks de la improvisació a la cuina, la planificació és l’única forma d’assegurar que seguirem una dieta equilibrada durant tota la setmana (o si més no, en la majoria de dies).

    Planificar té l’avantatge que es pren la decisió de què menjarem molt abans que la gana o les presses arribin. Per tant, és una decisió raonada i pensada, segons el que els nens mengen a l’escola i seguint unes pautes equilibrades. L’altre avantatge és que permet planificar la compra amb antelació. Al cap i a la fi, el que ens causa maldecaps no és l’acte de fer el sopar, sinó el fet de decidir l’àpat a cuinar en funció del que tenim a la nevera. Si ja ho tenim previst, fer el sopar no acostuma a prendre més de 15/20 minuts.

    PLANIFICAR té també un avantatge del qual no som conscients en el nostre dia a dia: els nens aprenen a menjar bé. Si transmetem als fills que preparar el sopar és una activitat estressant, també ho serà per a ells, ara i quan siguin grans. Si al contrari, els fem partícips de tot el procés d’alimentar-se, els portem al mercat, els deixem experimentar a la cuina i els expliquem per què és important menjar de tot, és més probable que continuïn amb aquests hàbits un cop siguin adults.

    Els hàbits per seguir una dieta equilibrada no es poden aprendre d’un dia per l’altre. És només amb paciència, molta paciència, i l’exemple dels pares, que els nens aprenen què és el que s’ha de menjar i el perquè. Cal ensenyar-los que és important menjar de tots els grups d’aliments: els hidrats (com la pasta, l’arròs, les patates, la quinoa, el mill, el pa…) que els aportaran energia per poder jugar, fer esport i estudiar; les fruites i les verdures, que els proporcionen aigua, fibra i vitamines perquè el cos funcioni correctament, i les proteïnes, ja siguin d’origen animal (com la llet, la carn, el peix o els ous) o d’origen vegetal (com els llegums), que formen part de les estructures del seu cos i reparen els teixits.

    Vivim en un entorn molt influenciat per la publicitat d’aliments que són molt atractius per als nens, però no els aporten cap tipus de benefici nutricional. Al contrari! Ensenyar-los a ser crítics, a saber gestionar la freqüència en la qual han de consumir cada tipus d’aliment i a adquirir uns bons hàbits de salut, és el millor aprenentatge que com a pares els podem transmetre.