Just Deploy It!

Etiqueta: Metges Sense Fronteres

  • Assistència mèdica insuficient i incapacitat dels iemenites per accedir a serveis de salut: la guerra segueix

    El recent informe de l’organització Metges Sense Fronteres (MSF) sobre la situació de l’accés a l’atenció mèdica de mares i nens iemenites, fa encendre les alarmes sobre la protecció dels drets humans. 1.546 nens han mort entre 2016 i 2018 en tan sols dues de les vint governacions del país àrab on MSF té presència a través dels serveis hospitalaris. La dada significa només una mostra de la crisi sanitària que pateix la seva població, però forma part de les poques xifres obtingudes en un territori en conflicte des de fa quatre anys.

    L’Oficina de Nacions Unides per a la Coordinació d’Assumptes Humanitaris ha reconegut que al Iemen es viu la major crisi humanitària actual. Es tracta d’una conseqüència del conflicte armat per la disputa de poders entre una coalició liderada per Aràbia Saudita -recolzada pel govern local-, i grups hutíes que havien exigit a les autoritats una major participació de la branca islamista zaidista en la gestió pública, però l’argument s’ha convertit en els últims anys en la seva trinxera per prendre el control de ciutats com Sanà, la capital.

    La coalició àrab i el govern, per la seva banda, enfronten la rebel·lió amb explosions i atacs aeris, sense considerar les fatals conseqüències. La població civil, concentrada a l’oest del país, sent por i prefereix no sortir de casa seva: “Els pacients no poden viatjar a causa de bombardejos i combats, i no volen sortir de nit per por de ser atacats. El personal (mèdic) prefereix treballar un torn de nit de 14 hores que en un de dia de 8 hores, per evitar moure’s de nit”, relata part del comunicat sobre l’informe de MSF.

    L’organització ha constatat la falta d’atenció mèdica, motiu pel qual alguns centres materns infantils estan col·lapsats de pacients. El conflicte ha empobrit encara més a la població, que ara només pot acudir a centres públics: “abans que es revifés el conflicte el 2015, la majoria dels serveis mèdics al Iemen eren privats però relativament assequibles. Avui, en canvi, la capacitat dels iemenites per accedir a serveis de salut de qualsevol tipus ha caigut en picat”, sosté MSF.

    D’aquest escenari va fugir Hesham Ali Al-Gawi, un iemení que ha sol·licitat asil a l’estat espanyol aquest any. Subjectant la jaqueta pel fred primaveral que sent, descriu la realitat que va deixar, i en la qual viuen encara la seva dona i els seus dos fills de 12 i 10 anys. Al Iemen no hi ha feina i no va trobar cap possibilitat de buscar a països veïns algun ofici que li permetés mantenir-se ell i la seva família, i després tornar. Abans de la guerra, podia treballar sense problemes a Líbia. Ara hi ha escassetat d’aigua, d’electricitat, i d’aliments. L’ajuda externa que arriba per bucs o avions ha aconseguit evitar més catàstrofes, però no sempre hi ha facilitats per ingressar els aliments.

    Al Iemen roman inhabilitat l’únic aeroport comercial que operava, sota la decisió del govern i els seus aliats saudites. Per això, Hesham es va traslladar fins a l’Aràbia Saudita, on va prendre un vol amb destinació a Mauritània. Aquell va ser el seu segon punt per arribar a l’estat espanyol. Després va haver de travessar Mali, Algèria, Marroc, connectant cada país a través de persones que es dediquen a guiar migrants i traslladar-los en camions o busos. El seu penúltim destí va ser Melilla, on va presentar la seva comanda de protecció internacional. Després, la Creu Roja va facilitar el seu trasllat fins al lloc on habita ara, juntament altres sol·licitants de refugi.

    Hesham intenta diàriament comunicar-se via telefònica amb la família, tot i que no sempre les condicions d’energia d’allà ho permeten. Sosté que ells no van viatjar al costat d’ell per la complexitat del trajecte que demana arribar a terra europeu.

    Hospitals sencers han estat bombardejats al Iemen, comenta. El febrer passat l’hospital públic d’Abs, situat al nord-oest del país, va ser atacat amb bombes enmig de la recrudescència dels combats. Allà s’atenia pacients de còlera, una malaltia que ha rebrotat arran de la crisi sanitària. Metges Sense Fronteres alerta que en el primer trimestre de 2019, els casos per aquesta malaltia van passar de 140 a 850 per setmana a les províncies de Amran, Hajjah, Ibb i Taiz. Les persones triguen fins a 24 hores, quan abans trigaven fins a quatre vegades menys, en arribar als hospitals públics, després d’haver de negociar l’accés amb grups armats.

    El rerefons de la guerra es remet a la participació d’Aràbia Saudita. La ubicació geogràfica del Iemen, i la seva categoria econòmica -la més pobre de la península Aràbiga- suposa que la gran potència petroliera utilitzi el seu espai per al comerç del cru, que podria carregar-des del port yemaní d’Aden, a través d’un oleoducte que travessi el país. Així ho han denunciat els experts que segueixen el tema des del terreny. Poca informació existeix sobre la trama darrere del conflicte, fins i tot menys d’aquella que esmenta als que ho incentiven.

    Sobre vetos, beneficis i geopolítica

    Quan entren en joc els negocis pels recursos naturals, la història ha demostrat que en les pugnes, el que menys es garanteix és la pau de la població civil. Pel que fa a aquest conflicte, el benefici no només inclou a Aràbia Saudita, sinó també als seus socis comercials, el que justificaria el poc èxit per aturar la guerra, que bàsicament ha consistit en cridats d’atenció i no sancions.

    Estats Units, soci comercial d’Aràbia Saudita, manté tropes en aquest sector per fer caure els rebels. Fa un mes, el president nord-americà Donald Trump va vetar el projecte de resolució del Congrés que buscava aturar l’ofensiva de l’exèrcit nord-americà al Iemen en un termini de 30 dies. La resposta de Trump va ser que la “resolució és un intent innecessari i perillós de debilitat (…) posant en perill les vides de ciutadans nord-americans i membres valents del servei tant en l’actualitat com en el futur”. EUA és el país que més diners utilitza per mantenir la seva estructura militar al món-un 36% de la despesa mundial.

    Europa, per la seva banda, manté responsabilitat en l’entorn aràbic. Organitzacions com Oxfam Intermón, Greenpeace o Amnistia Internacional han denunciat el comerç d’armes amb destinació a l’Aràbia Saudita. En el pla polític, a Espanya, les ONG han sol·licitat als ajuntaments que sol·licitin al Govern el cessament de les vendes a aquest país. Pel ciutadà, s’intenta ampliar la sensibilitat sobre el tema. A Sant Cugat del Vallès, el proper 23 de maig serà la presentació del documental La guerra comença aquí que relata aspectes sobre aquest controvertit tema.

  • «L’ajuda mèdica i psicològica que MSF apliquem a gent que transita per Amèrica Llatina no és diferent que la que podem oferir aquí al Mediterrani»

    Sota el nom ‘Violències fora de contextos bèl·lics’, l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) organitzava un seminari sobre la violència múltiple, diversa i complexa que es viu en països sense aparent guerra en curs. Una de les regions que tot i no tenir un conflicte armat reconegut viu en situació de violència és Amèrica Llatina. Una violència que des de l’ICIP assenyalen que arriba a determinar la seva agenda política, econòmica i a condicionar la vida dels seus ciutadans.

    Una de les organitzacions que treballen en contextos de conflicte armat però també fora de contextos bèl·lics és Metges Sense Fronteres (MSF). Establerts a diverses regions, una d’elles és Amèrica Llatina. Marc Bosch, vinculat a MSF des de l’any 2000, és el responsable de les Operacions per a Amèrica Llatina de la organització. En el marc de l’ajuda humanitària, ha desenvolupat la seva experiència en l’àmbit de les operacions en contextos afectats per “Altres Situacions de Violència, més enllà dels conflictes armats” i l’assistència a població migrant i desplaçada per la violència.

    Bosch assenyala que entre els reptes que viuen diàriament es troba la coordinació amb les institucions a territori, ja que no poden gestionar per si sols els centres mèdics com podria passar a zones en guerra, la preservació de la salut mental en víctimes de violència o l’accés a la sanitat.

    Què enteneu des de Metges Sense Fronteres per ‘contextos d’altres violències’?

    Entenem els contextos d’altres situacions de violència com a contextos diferents dels clàssics on opera l’acció humanitària com els conflictes, els camps de refugiats, les epidèmies… els entenem com aquells contextos on es genera una situació de violència que jurídicament, internacionalment i pràcticament no està reconeguda com a conflicte.

    Això no significa que les conseqüències humanitàries d’aquesta violència no siguin similars a una situació de conflicte: trobem homicidis, ferits, violència sexual, desaparició forçada… Pel que fa a l’origen és diferent: no hi ha unes parts que estan disputant-se un territori ni és un conflicte internacional. Per tant, conseqüències similars però origen i marc legal diferent.

    Nosaltres ho abordem des de les perspectives de les conseqüències: el patiment que genera i el marge que tenim nosaltres per incidir en el benestar de les persones.

    La imatge ràpida en associar MSF és pensar en camps de refugiats o la imatge de la fam: una imatge que es focalitza en un lloc concret. Com estructureu la feina?

    És la imatge que té a veure amb més del 90% del tipus de projectes que tenim. En aquesta àrea desenvolupem diferents eixos. Un és des de la perspectiva de les conseqüències per la salut mental de la població. Tota aquesta violència acaba generant un desgast, un patiment, uns quadres d’ansietat, de depressió, d’estres post traumàtic… que poden ser abordats des de l’àmbit de la psicologia social i des de psiquiatres i psicòlegs clínics.

    Hi ha un altre eix que té a veure amb les formes de desplaçament o de migració forçada: gent que es veu obligada a transitar a través de Mèxic i les necessitats que puguin tenir a nivell humanitari.

    Hi ha una part que té a veure amb l’accés a la salut. En els territoris on tenen lloc aquestes violències hi ha restriccions a la mobilitat, hi ha desplaçament forçat, hi ha amenaces a personal de la salut… l’accés es veu limitat. Podem establir tan clíniques mòbils com ambulàncies per cobrir certes àrees d’algunes ciutats a Mèxic o El Salvador.

    Hi ha també l’atenció a víctimes de violència sexual o l’atenció mèdica o psicològica a víctimes de tortura. A més els graus d’aquestes violències són tan grans que generen dinàmiques de tortura, segrestos, tràfic de persones, esclavitud sexual…

    En aquest ambient de tensió, teniu acords amb centres mèdics d’allà?

    Una cosa que ens distingeix de projectes a altres àrees de conflicte és que aquí hi ha certa institucionalitat. Estem parlant de països com Mèxic, com Colòmbia, El Salvador, Hondures, Nicaragua… hi ha institucionalitat, hi ha serveis de salut i no els pot obviar.

    Hi ha una coordinació, una inversió que fem en termes de capacitació com ara en assegurar certs protocols per exemple en víctimes de violència sexual que tinguin preparats els kits amb els antiretrovirals perquè puguin controlar el VIH o perquè no es quedin embarassades. També hi ha un treball per assegurar que les institucions treballen per implementar aquests protocols.

    Hi ha una part doncs d’enfortiment de la capacitació institucional però també hi ha una part d’atenció directa, del dia a dia i una altra part de sensibilització i de cridar l’atenció sobre buits que pot haver-hi al país. La salut mental no està abordada de manera correcta tenint en compte les grans necessitats que hi ha derivades de la violència per exemple.

    El títol de la xerrada parlava sobre els reptes. La meva pregunta és quina diferència hi ha entre els reptes a Amèrica Llatina, zona que cobreixes, i una altra regió del món en context de conflicte armat?

    Una seria treballar i coordinar-nos amb unes institucions que també tenen unes responsabilitats de salut. No ens hem de veure aleshores com un actor isolat que té responsabilitat sobre tot un hospital com podria ser el cas del Iemen.

    Com gestionar l’accés dels nostres equips en aquesta zona també és un repte. No és el mateix entrar en una àrea de conflicte, on estem emparats en el dret internacional humanitari, on d’alguna manera les organitzacions humanitàries poden entrar i negociar, que en unes àrees que qui ostenta el control real del territori és el crim organitzat. Dialogar amb el crim organitzat per poder entrar en certes zones suposa una sèrie de reptes que normalment no ens trobem en àrees de conflictes tradicionals. Són molt més imprevisibles, no tenen cap responsabilitat ni s’erigeixen com a representants de la població i per tant hi ha certes inseguretats a gestionar. També com ho fem a través de la comunitat.

    Hi ha el tema també de la protecció: a part d’assistència mèdica ens trobem amb víctimes que sistemàticament pateixen violència sexual en l’entorn d’una pandilla o d’una mara a El Salvador. Què fas més enllà de cuidar-la o d’assistir-la mèdicament? Com la vincules cap a altres organitzacions que s’encarreguen de la protecció, que la poden treure d’aquest context? Hi ha una part mèdica però una que no podem fer nosaltres que té a veure amb mecanismes de protecció, doncs.

    A nivell operacional hi ha el repte de com incorporar les tecnologies en els nostres projectes. Estem parlant de societats connectades: com promocionem serveis, com sensibilitzem…

    Pel que fa a l’estructura interna, teniu personal contractat, rebeu sovint voluntaris? Sovint pel que fa a ajuda humanitària hi ha hospitals que donen excedències al seu personal.

    En general la major part del personal és contractat perquè és dels països on estem treballant. En aquests contextos el 90% de personal des del mèdic fins al de suport és del país i el 10% restant és internacional. Hi ha gent que s’agafa excedències però altres vénen per grans crisis.

    Com són projectes regulars sí que necessitem certa estabilitat, ja que també hi ha tot un treball d’interacció amb les institucions i així necessitem gent que es pugui quedar més temps que no uns mesos.

    Marc Bosch, responsable
    de les Operacions per a Amèrica Llatina de Metges Sense Fronteres / Carla Benito

    Quina relació teniu amb altres regions del món des d’Amèrica Llatina?

    Estem organitzats per regions. Aquí a Barcelona tenim la seu i tenim els països agrupats en regions: Amèrica Llatina, Àfrica subsahariana, l’Orient Mitjà… Entre tots hi ha diàleg i retroalimentació perquè hi ha situacions que es poden donar en altres regions i les solucions també seran pertinents. Per exemple l’ajuda mèdica i psicològica que apliquem a població d’Hondures o El Salvador que passa per Mèxic no és diferent que el que es troba aquí al Mediterrani amb els rescats a la gent que transita pel mar o cap a Grècia des del nord d’Àfrica o Síria. Igual que tenim uns protocols per còlera o Ebola doncs també tenim unes polítiques de salut mental que apliquem a cada context.

    A l’últim informe de Metges Sense Fronteres les dades econòmiques mostren que heu tingut 197 milions de despeses i 182 d’ingressos. Com expliqueu aquest desnivell? A què es deu?

    Perquè hi ha una voluntat de l’organització de créixer perquè les necessitats no paren de fer-ho. Estem a Iemen que és la missió més gran ara mateix però si fóssim capaços de tenir més fons, més personal, arribaríem a més població amb més vulnerabilitat.

    El 98% dels fons són donacions privades. En els últims anys el volum d’ingressos no ha crescut al mateix ritme que el pressupost de les despeses. Tot i així, segueix sent un pressupost alt, tenim capacitat de fer moltes coses però ara mateix a nivell internacional les donacions privades, i no parlem ja de les públiques, no diré que estan disminuint però sí que s’estan moderant. Va començar el 2008 i així segueix.

    En el mateix informe assenyaleu que el 60% de les despeses van encarades a víctimes de conflictes armats. Quins són els àmbits que més feina i inversió us requereixen?

    El gruix va a conflictes i situacions d’emergència per crisis. Tenim emergències de caràcter epidèmic. També hi ha dinàmiques en altres situacions de violència i cada vegada menys acabem fent desastres naturals, terratrèmols, tifons… que potser fa 15 anys se’ns coneixia per això. Ara estem més orientats en acció humanitària en situacions de conflicte.

    Entre un 5 i un 6% del pressupost. És petit. Àfrica s’emporta la major part. Ara la República Democràtica del Congo té el mateix que cinc països d’Amèrica Llatina. Entenem que les necessitats d’aquestes àrees de conflicte on hi ha moltes menys organitzacions humanitàries, on el paper dels estats és molt més dèbil, si no hi som nosaltres, probablement no hi haurà ningú més. Ajustem les prioritats a això. I per sort, no deixem de ser una organització independent que té fons propis i pot prendre aquest tipus de decisions.

  • La falta d’atenció mèdica a l’embaràs i el part al món provoca la mort de 800 dones al dia

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), més de 800 dones moren cada dia per causes relacionades amb l’embaràs i el part. Això suma gairebé 300.000 a l’any, 35 cada hora. La majoria d’aquestes morts es produeixen en països en desenvolupament o que es troben en situació d’emergència com ara conflictes armats, desastres naturals o crisis humanitàries. Els motius: no rebre l’atenció mèdica que necessitaven. Això significa que si l’haguessin tingut, les seves morts podrien haver-se evitat.

    Les principals causes de la mortalitat materna relacionades directament amb l’embaràs i el part i responsables de fins al 75% de totes les morts són les hemorràgies postpart (27%), els trastorns hipertensius (14%), infeccions (11%), les complicacions provocades pels avortaments en condicions no segures (8-13%) i les obstruccions de part (9%). El 25% restant es deuen a causes indirectes que es veuen agreujades per la gestació, com la trombosi, embolisme, malària, i infeccions provocades pel VIH.

    A banda de les 800 morts diàries, per cadascuna d’aquestes morts 30 es queden amb seqüeles, com esterilitat o fístules obstètriques. A més, s’enfronten a moltes amenaces més per a la seva salut: violència sexual i de gènere, avortaments no segurs, malalties com la malària o la tuberculosi, infeccions de transmissió sexual, com el Virus de la immunodeficiència humana (VIH) o el Virus del papil·loma humà (VPH), i altres problemes relacionats amb la salut reproductiva.

    Sobre tot això es va parlar en una jornada organitzada en motiu de la XIV edició del Premi que cada any concedeix la Fundació Dexeus Dona a una entitat, institució o personalitat que hagi destacat per la seva trajectòria o contribució en el camp de les Ciències de la Salut, especialment referides a la dona i particularment en l’àmbit de l’obstetrícia, la ginecologia i la medicina de la reproducció. Aquest any, qui s’ha endut el Premi ha estat Metges sense Fronteres (MSF) per engegar més de 250 programes d’atenció a la salut sexual i reproductiva que ha engegat a escala global.

    «En el 2017, 1.309 llevadores i 142 ginecòlegs de MSF han treballat directament sobre el terreny en diversos programes d’atenció a la salut sexual i reproductiva i en tots ells s’ha demostrat que intervencions amb mètodes senzills i econòmics, dutes a terme per personal capacitat, poden salvar la vida de moltes dones», afirma Sonia Guinovart, referent d’Obstetrícia i Ginecologia de MSF Espanya. «A més, el fet que la mare mori augmenta el risc de mort del seu bebè. En el 2015, 2,7 milions de nounats van morir abans de complir el primer mes de vida, també per causes que es podrien prevenir», afegeix Sonia Guinovart.

    Els problemes en l’àmbit de la salut sexual i reproductiva poden augmentar en un futur a escala global, ja que segons dades facilitades per l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), dels més de 65 milions de desplaçats reportats en el 2016, un 49% són dones i un 51% són menors de 18 anys, que són els col·lectius més vulnerables. Els focus que actualment concentren una situació més preocupant se centren a Síria, Iemen, l’Iraq, República Democràtica del Congo, Suen del Sud i la crisi dels rohingyes.

    Iniciatives per acabar amb la mortalitat materna

    De cara al 2030, l’objectiu establert per Nacions Unides, en l’Agenda de Desenvolupament Sostenible, és aconseguir que la taxa de mortalitat materna sigui inferior a 70 defuncions per cada 100.000 naixements (actualment supera les 200 defuncions). Una meta difícil, analitzen els experts, ja que, per aconseguir-ho, el ritme actual de reducció d’aquesta taxa hauria de ser de, com a mínim, un 7,5%, més del doble de la mitjana registrada entre el 2000 i el 2015.

    Ara mateix hi ha diverses entitats o ONG treballant en aquesta direcció: Clara Menéndez, directora de la Iniciativa de Salut Materna, Infantil i Reproductiva d’ISGlobal, que l’any 2013 va ser distingida amb el Premi Fundació Dexeus Dona destaca que «acabar amb la desigualtat en l’accés a l’atenció sanitària bàsica és clau per aconseguir els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) relacionats amb la salut materna i infantil. Com a exemple, en 2018 gairebé la meitat de les dones a Àfrica Subsahariana no tindran accés a un part atès per un professional o a planificació familiar. Solament aconseguirem complir els ODS si ens focalitzem en les necessitats dels grups de dones més vulnerables als països de menys rendes».

    Una altra ONG que fa temps que treballa en aquest àmbit és Matres Mundi. Uns dels seus objectius és impulsar la formació del personal sanitari dels països en els quals hi ha més mancances en aquest àmbit. «Per cada dona que al nostre país mor a causa de l’embaràs o el part, a Àfrica subsahariana moren 90, i per cada cinc nounats que moren a Europa, a Àfrica moren 100 i en algunes zones 160. Mentre a Europa tenim un metge per cada 350 habitants, a Àfrica Subsahariana tenen un metge per cada 30.000 habitants, i en alguns llocs un per cada 50.000», explica Jose M. Carrera, fundador de Matres Mundi i antic cap del Servei d’Obstetrícia de Dexeus Dona. «Per atallar aquesta situació és fonamental augmentar substancialment el nombre i la formació del personal sanitari local en salut matern infantil». En aquest sentit, i a través de la iniciativa «Life for Africa», un dels seus projectes més destacats, Matres Mundi acaba d’inaugurar un Hospital Escola de Medicina Perinatal a Addis Abeba (Etiòpia) «que aviat iniciarà les seves activitats assistencials i de formació al personal local», explica el Dr. Carrera. «Calculem que a través d’aquesta iniciativa podrem formar a més de 140 professionals sanitaris cada any, la labor del qual podria evitar la mort de 400 dones i 3.500 nounats», afegeix.

    L’any 2010 l’OMS recomanava que tots els països tinguessin almenys un metge per cada 1.000 habitants. Però actualment un 44% dels països no aconsegueix aquesta xifra i gairebé la meitat compta amb menys de tres infermers o llevadores per cada 1.000 habitants. Àfrica pateix el 24% de la càrrega mundial per malaltia, però solament disposa del 3% del personal sanitari mundial.

  • «A Síria la gent s’està morint de malalties que no podem curar per falta d’hospitals i material mèdic»

    El passat novembre els bombardejos sobre Alep (Síria) van deixar la ciutat sense hospitals i prop de 250.000 persones sense accés a la sanitat, ni a cirurgies o a atenció especialitzada. Carlos Francisco és coordinador general d’operacions a Síria per Metges Sense Fronteres. Parlem amb ell de la situació que es viu al pais i quins problemes es troben els professionals de la salut.

    Després dels últims bombardejos ja no hi ha hospitals a Alep. Quina és la situació actual? Hi ha personal mèdic?

    Des que va començar el setge al juliol, tots els hospitals que funcionen a l’est d’Alep (tots ells recolzats per Metges Sense Fronteres, entre altres organitzacions) han estat danyats pels bombardejos, alguns d’ells més d’una vegada. Molts s’han vist obligats a tancar temporalment. S’han registrat més de 35 atacs als hospitals d’Alep de l’est en aquest període. Els hospitals han patit continus bombardejos des del cel i enfrontaments en terra des que els atacs aeris es van reprendre el 15 de novembre de 2016 i van deixar hospitals i altres infraestructures civils completament destruïdes i fora de servei. Els béns vitals, com els aliments i la llet artificial per a nadons, s’estan esgotant. A això s’afegeix que el combustible crucial per a l’execució de generadors d’hospital, ambulàncies i la maquinària de construcció necessària per reconstruir els hospitals també s’està esgotant. La gent està morint no només de ferides de guerra, sinó també de malalties complexes que no podem curar.

    Per tant, si no hi ha hospitals, què passa actualment amb els ferits? On poden acudir els civils? 

    Els equips de Metges Sense Fronteres estan en permanent contacte amb metges que comparteixen amb nosaltres una situació extremadament difícil. Vivim una extrema manca de serveis de salut, moltes ambulàncies danyades i fora de servei, camins totalment bloquejats per la runa dels atacs aeris… Tot això fa que el moviment d’un lloc a un altre sigui molt difícil per a qualsevol. L’accés a l’atenció mèdica és gairebé impossible i, a l’est d’Alep, és gairebé inexistent per a una població que ho necessita desesperadament.

    Com fareu front a partir d’ara a la situació de guerra? Quins objectius i reptes encareu?

    A Metges Sense Fronteres comptem amb sis centres de salut al nord de Síria i amb diversos centenars d’empleats en el terreny. El problema és que no tenim personal nostre treballant a la ciutat d’Alep avui en dia. Des de l’any 2014, Metges Sense Fronteres ha donat suport al sistema de salut proporcionant medicaments i subministraments i incloent-hi paquets quirúrgics de salvament i equip mèdic. Tot això pels hospitals restants a Alep oriental i també per dos hospitals propers. També donem suport a centres de salut i primers auxilis a la zona. Abans del setge s’enviaven carregaments de subministraments cada tres mesos, ara ja no. També es van enviar subministraments addicionals en temps d’emergència, quan el nombre de ferits va augmentar sobtadament. Però des de l’agost no hem pogut fer-ho més. Totes les parts en el conflicte han de facilitar i assegurar un pas segur i sense obstacles per als treballadors mèdics i humanitaris, així com l’evacuació oportuna dels malalts i ferits greus a les zones on poden accedir a tractaments i cures mèdiques especialitzats. El problema és que no ho fan.

    Arriba ajuda humanitària internacional a Alep?  

    La resta del territori d’Alep oriental està sota setge des de juliol i l’última vegada que va ser possible portar subministraments va ser a finals d’agost. L’ajuda humanitària i els subministraments mèdics no estan entrant actualment a la ciutat perquè està assetjada. Tenim 45 tones de subministraments mèdics, principalment medicines, alguns consumibles i també equip mèdic, esperant per entrar a l’est d’Alep amb un comboi potencial. Podria arribar a la zona en pocs dies. També tenim ambulàncies que podrien utilitzar-se per donar suport a les necessitats mèdiques al costat oriental d’Alep si poguéssim assegurar l’accés. No obstant això, encara no hi ha accés i malgrat els nostres esforços continus per tractar d’obtenir subministraments mèdics i entrar-los, ara per ara és impossible.

  • Diagnòstics a distància per pal·liar la falta de metges especialistes a Síria

    El sistema sanitari ha estat integrat de ple en el camp de batalla que és Síria des de l’esclat de la guerra civil al país. Sense anar més lluny, l’última setmana de juliol el govern sirià va bombardejar sis hospitals a Alep i les seves rodalies, convertint-se en la pitjor setmana en atacs a instal·lacions mèdiques a la regió des de l’inici del conflicte fa 5 anys, segons assenyala l’organització Physicians for Human Rights (PHR). «Els bombardejos, la falta d’ajuda humanitària i la fallida de Nacions Unides per oferir qualsevol tipus d’ajuda vol dir que el recompte de morts serà aviat catastròfic», apunta el director de programes de PHR.

    Un bombardeig a l’hospital Al-Quds, ubicat a Alep, fa uns mesos va provocar la mort de més d’una vintena de persones, entre les quals es trobava el doctor Mohammad Wasim, un dels únics pediatres que encara quedaven a la ciutat d’Alep. Després d’aquest succés el Col·legi de Metges de Barcelona va condemnar en un document els atacs recordant que el Dret Internacional Humanitari estableix una especial protecció per a les instal·lacions sanitàries en temps de guerra. No obstant això, des de l’inici de la guerra s’han produït 373 atacs a 265 instal·lacions mèdiques i han mort 750 professionals sanitaris, sempre segons dades recollides per PHR.

    «Des de fa gairebé dos anys hem tingut molts problemes per enviar personal internacional per la situació de seguretat. A les zones controlades pel govern i en les controlades per l’Estat Islàmic no ens deixen treballar», explica a Catalunya Plural Daniel Martínez, referent de Pediatria i coordinador del servei de telemedicina de Metges Sense Fronteres (MSF). «El nombre de personal especialista es va reduint cada vegada més. Per certes àrees ja no hi ha especialistes», assegura preocupat.

    Medicina a distància i sobre el terreny

    Segons explica Daniel Martínez per telèfon, el servei de telemedicina de Metges Sense Fronteres, un projecte amb la plataforma Collegium telemedicus, està sent molt útil per a casos que requereixen la mirada d’un especialista, no davant d’una urgència mèdica vital ja que en aquest cas l’actuació és sobre el terreny.

    Martínez és un dels coordinadors que treballen en el servei de telemedicina amb què compta MSF i que va arribar a atendre el 2015 un total de 1.528 casos enviats des de diferents països. «Rebem un avís al nostre telèfon immediatament després que s’enviï el cas. El revisem, veiem de què es tracta -si requereix un especialista en oftalmologia, pediatria, etc- i el redirigim. També valorem la gravetat o la urgència del cas i busquem un especialista d’entre els 300 que hi ha disponibles», relata. Segons dades facilitades per MSF, el 42% dels casos que reben són de pediatria -hi ha molt pocs pediatres sobre el terreny i la major part dels pacients són nens- mentre que un 31% són de medicina interna i un 10% de radiologia. Sobre el temps mitjà de resposta, que s’ha escurçat des de l’inici del projecte, és de prop de 4 hores i mitja.

    El primer cas que va arribar des de Síria era precisament el d’un pacient menor d’edat. «Els nostres col·legues sirians ens van demanar suport per aconseguir medicació per a un pacient, un nen amb hemofília tipus A. Quan vam rebre el cas per telemedicina el vam redirigir a una hematòloga pediatra al Canadà altament especialitzada i resulta que va contestar el mateix dia dient que el pacient estava rebent un tractament inadequat perquè la seva hemofília era del tipus B. Així vam poder corregir el diagnòstic i li vam aconseguir el tractament necessari», recorda.

    La telemedicina de MSF és un servei que per ara està preparat per analitzar casos que els arriben en anglès, francès o espanyol. Una limitació amb Síria però és que la majoria del personal mèdic no parla anglès o francès. «Ara hem de rebre els casos a Turquia o Jordània i els equips mèdics d’allà tradueixen el cas i ens l’envien a través de la plataforma», afirma. Un altre dels problemes amb què de vegades es troben té a veure amb les condicions tècniques en què es fa la consulta telemàtica. «A vegades es perd la llum o la connexió i en general els casos que tractem a través de telemedicina requereixen un seguiment i una comunicació entre el metge especialista des de la distància i l’equip que és allà», comenta.

    «Molts estudiants estan agafant rols de metges»

    Sobre el terreny MSF també ha fet diverses formacions de personal per fer front a la falta d’especialització. Segons explica Martínez en diverses ocasions han traslladat personal de l’organització des de Síria cap als veïns Jordània i Turquia per oferir-los formació tot i que assegura que cada vegada és més difícil aconseguir l’autorització per treure el personal mèdic a Turquia. També en ocasions puntuals han fet trainings a distància.

    Malgrat els esforços per formar a personal, Martínez reconeix les limitacions tècniques que suposa el fet que el personal especialitzat se’n vagi del país o mori en un atac. Davant la situació explica que molts estudiants estan agafant rols de metges i infermeres i fins i tot gent que no té diplomes són voluntaris i part de la força laboral en els hospitals. «Això planteja molts reptes a nivell ètic i també pel que fa a la gestió de la qualitat de l’atenció i la seguretat que oferim als pacients», assegura.

  • Metges Sense Fronteres demana a les farmacèutiques que baixin el preu de vacunes per a nens refugiats

    Aquest és un article publicat a eldario.es 

    L’organització humanitària Metges Sense Fronteres (MSF) ha denunciat aquest dijous el «preu exorbitant» que els governs i les ONG han de pagar a les farmacèutiques per poder vacunar els nens més vulnerables, entre ells als menors refugiats que han arribat a Europa.

    MSF explica en un comunicat que durant sis anys ha tractat de negociar sense èxit amb les farmacèutiques Pfizer i GlaxoSmithKline (GSK) una baixada del preu de la vacuna contra la pneumònia, la malaltia amb major taxa de mortalitat entre els menors de cinc anys.

    «Els governs i les organitzacions humanitàries necessiten les eines per protegir els nens que estan vivint una de les majors crisis del nostre temps. Pfizer i GSK han de abaratir la vacuna contra la pneumònia», ha afirmat el director d’Operacions Mèdiques de MSF a Grècia, Apostolos Veizis.

    Per immunitzar a un menor contra la pneumònia es necessiten tres dosis de vacunes i cadascuna li costa a MSF 60 euros a les farmàcies locals, 20 vegades més que el preu més baix que es pot pagar en el món per ella, 2,80 euros. La vacuna només es pot adquirir a aquest preu reduït en els països més pobres i mitjançant Gavi, una aliança internacional publicoprivada per a les vacunes.

    MSF ha reunit més de 416.000 signatures en 170 països demanant a les dues companyies farmacèutiques que redueixin el preu fins als 5 dòlars (4,5 euros) per les tres dosis per nen en casos de crisis humanitàries i per als països en desenvolupament en general.

    «Amb el col·lapse dels sistemes sanitaris a Síria, l’Iraq i l’Afganistan, la majoria dels nens no han estat immunitzats. Aquests menors viuen en condicions terribles i no haurien de pagar amb la seva salut el preu de fugir per sobreviure. Hem de protegir a qualsevol preu contra la pneumònia i contra altres malalties mortals», ha dit Veizis.

    El passat mes de maig també van dur a terme una campanya de vacunació contra la pneumònia en el campament de refugiats de Idomeni, a la frontera grega amb Macedònia -uns dies abans de la seva desmantelamiento-, per protegir tots els menors, que fins al moment eren uns 5.000 nens, el 40% del total de la població del camp. Era la primera vegada que l’organització vacunava contra aquesta malaltia a Europa.

    Per a això, l’organització també ha de pagar un preu elevat, ja que una vacuna que utilitza per immunitzar contra sis malalties alhora li costa 65 euros per dosi.

  • Metges Sense Fronteres renuncia als fons de la UE i els estats membres per la seva política migratòria

    Aquest és un article publicat a Desalambre

    Metges Sense Fronteres (MSF) ha anunciat aquest divendres que renuncia als fons públics de la Unió Europea i els seus estats membres. La mesura pretén protestar per la seva «nociva política migratòria, basada en la dissuasió i en allunyar el màxim possible de les seves costes als que fugen de la guerra i el sofriment», afirma l’organització humanitària en un comunicat.

    La renúncia als fons europeus comença a aplicar-se a partir d’aquest 17 de juny. Des d’avui, l’organització no concorrerà a les ajudes públiques, per cap dels seus projectes a tot el món. Els treballs en execució amb partides ja atorgades no quedaran en risc i continuaran amb normalitat. Però, des d’aquest divendres, l’ONG no recorrerà als fons de la UE per dur a terme els seus treballs.

    La major part dels fons que sustenten l’ONG, «un 92%», són d’origen privat (la majoria, provinents de donacions de particulars). No obstant això, l’organització sí que s’ha recolzat fins al moment en els diners públics europeus destinats a l’acció humanitària i cooperació al desenvolupament. El 2015, «MSF va rebre 19 milions d’euros de les institucions europees, 37 milions d’Estats membres de la UE i 6,8 milions del Govern de Noruega», apunta el comunicat.

    El 2016, «a més dels fons de l’Oficina d’Ajuda Humanitària de la Comissió Europea (ECHO), MSF va rebre finançament públic institucional d’Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, Irlanda, Luxemburg, Països Baixos, el Regne Unit i Suècia», afegeix . És aquest tipus de fons els que ara no se sumaran als comptes de l’organització humanitària.

    Contra les polítiques migratòries de la UE

    La decisió és una crida als països europeus i de la pròpia UE al fet que replantegin la seva política en matèria d’asil i migració, tot i que també en cooperació al desenvolupament. El nou marc europeu de migració i cooperació al desenvolupament, presentat la setmana passada per la Comissió, proposa vincular encara més les dues estratègies amb, fins i tot, «incentius negatius» en les ajudes al desenvolupament i els acords comercials per a tercers països si aquests no «cooperen» amb les polítiques europees de migració.

    «Les polítiques dissuasòries que Europa presenta a la seva opinió pública com solucions ‘humanitàries’ han agreujat el patiment de les persones que necessiten ajuda. Aquestes polítiques no tenen res d’humanitari, no han de convertir-se en la norma i han de ser denunciades», afirma el secretari general internacional de MSF, Jérôme Oberreit.

    En els Dies Europeus del Desenvolupament, celebrats aquesta setmana a Brussel·les, la Comissió Europea ha insistit que aquesta mesura busca reduir les morts a la Mediterrània, reduir els motius perquè els «migrants econòmics» decideixen migrar cap a Europa donant suport al desenvolupament dels seus països i augmentar la migració per vies legals. No obstant això, encara que la UE parla sobretot de ‘migrants econòmics’, la gran majoria dels que han arribat a Europa el 2015 eren refugiats i també són objectiu d’aquesta mesura (ja que entre els tercers països amb els quals es pretén aplicar el pla és amb Etiòpia, Jordània i el Líban).

    «És que l’única oferta que Europa pot fer als refugiats és que es quedin en els països dels que fugen desesperats? De nou, la prioritat d’Europa no és donar-los la millor protecció disponible, sinó mantenir-los ben lluny amb la major eficiència possible», denuncia Oberreit.

    El pacte de la UE i Turquia, per tornar a terra turcs als refugiats que arriben a Grècia des del 20 de març, també ha estat un dels motius que han impulsat a MSF a rebutjar els fons públics europeus. L’organització creu que el pacte «posa en perill el mateix concepte de ‘refugiat’ i la protecció que aquest ofereix a les persones en perill» i adverteix del precedent que crea perquè altres països facin el mateix.

    La posició de l’organització en aquesta crisi d’asil ha estat crítica cap a la UE davant la falta de vies legals perquè els refugiats i migrants arriben a Europa i la manca d’una missió de rescat a la Mediterrània, tot i els rècords en morts assolits en les seves aigües en els últims dos anys. L’organització va llançar una missió pròpia de salvament i es va retirar del centre de Lesbos (Grècia) quan, després del pacte de la UE i Turquia, va esdevenir un centre de detenció.

  • Lena Zachou: “La majoria de refugiats no són conscients que pateixen problemes psicològics”

    Les persones que han hagut de fugir del seu país a causa del conflicte o la persecució sovint han viscut experiències molt dures. Són els protagonistes o testimonis de tortures, segrestos, violència sexual, la mort de familiars i amics…. Més enllà de l’estat físic amb el qual aquestes persones arriben als camps de refugiats, aquestes experiències provoquen sovint una sèrie de problemes mentals que ells desconeixen i que poden tenir greus conseqüències. El procés de migració omple encara més de traumes la motxilla que tots arrosseguen. La Lena Zachou és una psicòloga de nacionalitat grega que treballa amb Metges Sense Fronteres (MSF) al camp de refugiats de Lesbos (Grècia) oferint suport psicològic a tots els refugiats que arriben fins aquí. Aquesta professional està segura que si després del procés de migració se’ls ofereix una vida digna i se’ls ajuda en el procés d’integració se’n poden sortir.

    Quin tipus de traumes pateixen les persones que arriben als camps de refugiats?

    El que nosaltres estem veient és que una bona part de la gent que està arribant ha patit experiències traumàtiques fruit de conflictes, guerres, pèrdua de familiars o per haver hagut de combatre. Totes aquestes situacions estan molt connectades a l’estrès post traumàtic. Ells no en són conscients, el que tenim aquí és gent que ens explica que pateix insomni, que tenen flashbacks o altres coses, però en realitat no saben el que els està passant. Part de la nostra feina és explicar-los què els passa. El que sí que sabem és que en població com aquesta el grau de desordres mentals i depressió és més alt comparat amb la resta de població. Té sentit, perquè tots aquests símptomes que manifesten es poden explicar molt bé si tenim en compte tot allò pel que han passat i allò que encara segueixen passant.

    Quines són majoritàriament les experiències traumàtiques que han viscut?

    La majoria dels que arriben han patit la guerra, han viscut conflictes o han patit la pèrdua de membres de la seva família. Alguns també la persecució i, per descomptat, tots ells la migració. La migració en si mateixa és una experiència traumàtica per la forma amb la qual passa, molts cops a través del contraban. O per la forma en si mateixa, a vegades molt connectada a la mort, perquè és un procés de migració que no és segur. Per tant, direm que el període previ a la migració i la migració en sí mateixa són experiències traumàtiques.

    En general, quan aquestes persones arriben són conscients de que poden estar patint problemes de salut mental? Demanen ajuda?

    Un gran repte per nosaltres era com integrar el suport psicològic al servei mèdic primari que es dóna als camps, ja que la majoria de la població no sap que poden estar patint aquests tipus de problemes psicològics. Ells tenen símptomes psicològics que són els que expressen quan reben ajuda mèdica; insomni, cansament crònic… però no saben que aquestes coses estan connectades amb algun tema psicològic. Per tant, part del nostre treball és augmentar la conscienciació sobre el que està passant, per fer-los entendre que es pot fer alguna cosa amb els símptomes que estan patint. Normalment som nosaltres els que anem a ells i és llavors quan ens expliquen aquests símptomes o a vegades són els metges els qui els envien a nosaltres quan veuen que els símptomes que presenten no estan connectats amb res físic.

    Lena Zachou treballant amb Bashir, traductor d'Afganistan en una programa per a nens refugiats al port de Mytiline / Georgios Makkas/Panos Pictures
    Lena Zachou treballant amb Bashir, traductor d’Afganistan en una programa per a nens refugiats al port de Mytiline / Georgios Makkas/Panos Pictures

    La llengua és una barrera molt gran quan un psicòleg intenta ajudar a aquestes persones?

    La llengua és un problema, per mi va ser un gran repte, ja que pels psicòlegs és molt important entendre i ser capaç de comunicar-te amb la gent. Però treballem amb intermediadors, que no només fan la feina de traduir, sinó que també fan de pont entre la gent i nosaltres des d’un punt de vista cultural.

    Un cop passada aquesta barrera, la vostra feina és explicar a aquestes persones que el que poden estar patint és fruit d’un problema psicològic.

    Hi ha persones amb educació superior que tenen més coneixements sobre el que els pot estar passant i sí que ho relacionen amb el fet que sigui psicològic, però d’altres no. Eduquem la gent en aspectes psicològics, per normalitzar els símptomes, els expliquem els mecanismes per afrontar-ho i els expliquem que si pateixen segons quins tipus de símptomes poden estar patint algun tipus de problema psicològic.

    Aquestes experiències viscudes i el fet que pateixin aquests problemes mentals, els deixarà marca en el futur?

    Poden patir molts tipus de desordres lligats a l’experiència viscuda, com trastorns per estrés posttraumàtic o desordre emocional. Però per altra banda el que també sabem, resultat d’investigacions, és que molts d’aquests traumes són causats per factors post migració, com la integració, les possibilitats de tenir una casa en condicions o les oportunitats de treball. I amb tots aquests factors, que són molt importants, sí que podem fer-hi alguna cosa.

    Qui sol oferir aquesta ajuda psicològica als camps de refugiats de Grècia?

    En aquest tipus de camps és un repte fins i tot oferir atenció mèdica primària. La majoria del suport psicològic que es dóna prové d’organitzacions com Metges Sense Fronteres (MSF). El rol de l’Estat sol ser cuidar-se del menjar, del centre, i d’aquests tipus de temes, però no del servei psicològic.

    Per què? No és considerat fonamental?

    Crec que els països sí que ho consideren una prioritat, el que passa que tenen en compte que la gent aquí està de pas, el que significa que la gent no està aquí instal·lada. Només estan aquí uns dies i per tant els serveis de salut mental es troben amb molts entrebancs , perquè el que pots fer està molt limitat. És un gran repte crear programes que donin les eines a la gent per poder seguir endavant en aquestes circumstàncies. No és que la salut mental no estigui apreciada sinó que és molt difícil crear un programa que hagi estat dissenyat per la gent que estigui en camps només uns dies.

    Després de tot el que has vist, creus que aquesta gent pot tenir l’esperança de poder refer les seves vides i superar tots aquests traumes?

    Al final són persones com nosaltres. És gent que està esgotada, que ha viscut la guerra, el dolor, però al final són gent com nosaltres. Penso que si aconseguim que aquesta gent tingui una vida digna durant el període post migració se’n sortiran.

    La psiquiatra de MSF Lena Zachou aconsella l'Aysha, de 40 anys i originària d'Alep, a fora una tenda del camp de Kara Tepe, a Lesbos, Grècia. / Georgios Makkas/Panos Pictures
    La psiquiatra de MSF Lena Zachou aconsella l’Aysha, de 40 anys i originària d’Alep, a fora una tenda del camp de Kara Tepe, a Lesbos, Grècia. / Georgios Makkas/Panos Pictures

  • «L’OMS no va declarar l’emergència d’ebola fins al primer cas d’un occidental»

    L’epidèmia d’ebola més mortífera a l’Àfrica occidental es va emportar 11.300 vides i va infectar a 17.300 persones més que van aconseguir superar-ho. A gairebé dos anys de l’inici d’aquest brot, que ressuscitava la malaltia al continent després de quaranta anys de la seva arribada, hem conversat sobre les lliçons que hem après d’aquesta epidèmia amb Luis Encinas, expert de Metges Sense Fronteres en ebola.

    Encinas reflexiona sobre les lliçons, en plural, perquè són diverses. «El que hem après és que el que no havia de passar ha passat», deixa anar d’entrada. El virus de l’ebola i l’abast de l’epidèmia, així com la rapidesa amb la qual avançava, va agafar per sorpresa a tothom, incloent als que tenien més experiència, assegura.

    1. Activar totes les alertes a temps

    El fet de desconèixer la malaltia geogràficament, culturalment i oficialment, que comporta ja un temps per posar els mecanismes d’atenció i que saltin les alertes, va retardar la reacció davant l’emergència. Segons ell l’alerta de l’OMS va arribar molt tard. «Hem tingut un problema i és que des del principi no hem fet el mateix diagnòstic de gravetat. Nosaltres l’1 d’abril de 2014 ja parlàvem d’una situació sense precedents i la resposta va trigar molt».

    «Recordo al març de 2014 a Guinea, érem molt pocs experts i se’ns en va anar de les mans ràpidament: no teníem la capacitat de tenir equips que poguessin respondre, fer exploratòries», es queixa. No obstant això, hi ha altres motius, més enllà del desconeixement, que per a ell expliquen la tardança en la reacció. «Això és difícil d’escoltar però la declaració d’emergència mundial de salut pública de part de l’OMS no arriba fins a uns dies després del primer cas d’un occidental. Sí que ho va declarar localment però fins llavors el discurs era més positiu, d»això en un parell de mesos s’acaba’ i nosaltres dèiem que la situació estava fora de control i que hi havia un esclat de nous casos i un caos sobre la regió» .

    2. Sense nous fàrmacs la situació continuarà

    Una reflexió necessària per al Luis passa per adonar-se que el pacient i/o la seva comunitat no han estat posats a la taula de decisions de canvis culturals. «Això és molt important perquè en certes zones hi ha ritus i creences molt seculars i això no es canvia així, d’un dia per l’altre».

    El desenvolupament de nous fàrmacs, de vacunes, també ha arribat molt tard. «Ha hagut d’arribar al primer món el primer cas perquè es disparin els interessos», lamenta. De fet, segons una altra informació recollida per MSF, Espanya va quedar en el lloc número 23 de la llista de donants, destinant menys fons a la lluita contra l’epidèmia en terreny que a la resposta nacional després de detectar tres casos. «Sense diners i sense atenció política i mediàtica en termes de desenvolupar nous fàrmacs això continuarà així», lamenta el professional.

    3. L’ebola es va emportar la confiança de la població

    Quan parlem sorgeix en la conversa el grau de vulnerabilitat de la població dels països on l’ebola va colpejar amb força. «No oblidem que estem parlant de dos països, per exemple, Sierra Leone i Libèria, que fa deu o dotze anys estaven en plena guerra civil, on les acusacions i les denúncies eren el dia a dia», diu. Això ajuda a entendre que en el moment que arriba el brot de l’ebola, el 2014 el sistema sanitari s’estava començant a desenvolupar tímidament. L’entrada letal del virus va provocar «por, pànic, desconfiança», en paraules seves. «No hem d’oblidar que l’ebola al principi no tenia ni tractament ni vacuna i que avui en dia només tenim una de les vacunes que hipotèticament podria protegir en un cert context i encara en fase d’assaig clínic. Hem fet un pas de gegant en dos anys però què hem fet en quaranta?

    4. Millor sobrereaccionar que no reaccionar o fer-ho malament

    [destacat]»És millor sobrereaccionar que no reaccionar o fer-ho malament»[/destacat] Preguntat per quina imatge no pot repetir-se, Encinas diu: «Tots els mecanismes d’alerta del moment zero al moment cent». Per a ell «és millor sobrereaccionar que no reaccionar o fer-ho malament». En el moment que hi ha un dubte s’investiga, es posa el material per protegir els que estan fent la investigació, es forma el personal…Cal prendre mesures de protecció i posar en marxa els mecanismes d’alerta quan cal», insisteix.

    5. La lluita contra l’ebola no ha acabat

    «Això encara no ha acabat, m’agradaria que posessis èmfasi en això», em diu. Fins fa poc hi havia certa percepció que la situació estava controlada però pocs dies després que es declarés la fi de l’ebola a l’Àfrica Occidental s’han tornat a detectar casos. «Si després de dos dies que es declari l’epidèmia es detecten nous caso, allà hi ha alguna cosa que no funciona, no vol dir que un ho hagi fet bé o un altre malament, hi ha països on les condicions són més òptimes però hi ha certs centres de salut que no tenen ni guants. L’ebola ha provocat en alguns llocs una força de reacció ràpida mentre que altres han quedat més oblidats. Parlar de control quan encara hi ha un país en crisi…un sol cas d’ebola positiu és factible, i aquí no només n’hi va haver un».

    6. Construir sistemes de salut forts

    A Luis Encinas li fa por l’endemà, per al qual considera que s’ha de recuperar la confiança de la gent en els centres de salut per evitar així més morts. «Cal veure quants dels morts que hem comptabilitzat han mort de malària, de parts complicats, infeccions respiratòries que s’han complicat o morts perquè hi havia por a anar als centres de salut, on la gent tenia por anar perquè es contaminava». Defensa la construcció d’un sistema de salut fort en els països arrasats pel virus però assegura que s’ha de fer «amb saviesa». «Estem parlant d’un país on està tot destrossat i on tenim indicadors de salut per sota de la mitjana acceptable i on tenim cinquanta vegades menys metges que fins i tot abans de l’epidèmia».

    7. La salut ha de ser un bé comú

    Surt a la conversa, a mode comparatiu i salvant les distàncies, el virus de la Zika i la reacció que està havent-hi a nivell internacional i en els països afectats. «Els països afectats tenen sistemes de salut més forts. No estem parlant de Zika a República Centreafricana. Parlem de països emergents amb capacitat de tractament, sistemes de salut mitjans o forts, credibilitat i més pressupost. Desafortunadament la salut no és un bé comú i depèn de la capacitat d’un país de protegir-se «, conclou.

  • L’ús d’antibiòtics contra la desnutrició recomanat per l’OMS no garanteix resultats

    Al voltant de 19 milions de nens menors de 5 anys pateixen desnutrició aguda severa a tot el món. En la majoria de països on aquest problema assetja les autoritats i organitzacions sanitàries internacionals segueixen els protocols de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per fer-li front. D’aquesta manera i des de 1999 els nens amb desnutrició aguda severa són tractats amb l’ús d’antibiòtics. Ara, per primera vegada, un estudi realitzat per Epicentre, el centre d’investigacions de Metges Sense Fronteres (MSF), demostra que l’ús rutinari d’antibiòtics per tractar la desnutrició aguda severa té un impacte mínim en la probabilitat de recuperació.

    La investigació es va dur a terme al Níger entre octubre de 2012 i novembre de 2013. L’objectiu era veure quin era l’efecte de l’ús de l’antibiòtic en comparació amb l’ús de placebo per a la recuperació nutricional. Un total de 2.399 nens, tots ells afectats per desnutrició aguda severa sense complicacions, van participar en aquest estudi. El tractament va durar set dies i a la meitat d’ells se’ls va administrar amoxicil·lina, un tipus d’antibiòtic, i a la resta placebo. Al final, es van recuperar de la desnutrició un 65,9% dels nens que van rebre amoxicil·lina, i un 62,7% dels que van ingerir placebo. Aquest resultat, segons MSF, posa en dubte la teoria generalitzada que els antibiòtics són la forma més efectiva de tractar aquesta problemàtica.

    Els antibiòtics per tractar la desnutrició severa greu van començar a utilitzar-se el 1999 després que l’OMS ho recomanés per tractar a tots aquells nens que eren hospitalitzats per aquesta causa. Els antibiòtics podien funcionar per tractar els casos de desnutrició que en molts casos desencadenaven en infeccions bacterianes. Amb l’evolució dels anys la forma de fer front als casos de desnutrició ha anat evolucionant. Nacions Unides i l’OMS donen suport des de 2007 a una model que aposta pel tractament a casa a través d’aliments terapèutics però que segueix potenciant l’ús d’antibiòtics.

    Tot i l’evolució, explica Rebecca Grais, directora d’investigació de Epicentre, a Catalunya Plural, el protocol mèdic amb el qual es tracta als nens no ha canviat tant. «No s’han realitzat estudis per comprovar si el protocol mèdic a seguir segueix sent acurat», diu.

    Grais creu que això no ha evolucionat perquè «desafortunadament la desnutrició afecta només als nens més pobres del món i per tant no és un tema que entri a les agendes d’investigadors i polítics».

    Els resultats d’aquesta investigació, segons Grais, són aplicables a altres països que tenen un tipus de desnutrició amb les mateixes característiques. No serveixen en països com Malawi, on hi ha també una alta incidència de VIH entre els menors i on els nens pateixen un tipus de desnutrició concreta coneguda amb el nom de kwashiorkor.

    Les conseqüències de l’ús d’antibiòtics

    Segons les conclusions de l’estudi, fer servir antibiòtics de forma rutinària pot tenir uns costos i conseqüències importants per a la salut pública. Sobretot pel fet que l’ús rutinari pot provocar resistència als antibiòtics, i això a la llarga pot dificultar el tractament d’infeccions difícils i cares de tractar.

    «Els costos i conseqüències per a la salut pública en relació a la resistència als antibiòtics associada a l’ús dels antibiòtics com a rutina requereix més proves que permetin recolzar la seva pràctica continuada», conclou la investigació.

    L’estudi, publicat a la revista The New England Journal of Medicine, aconsella eliminar l’ús d’antibiòtics de forma rutinària. Afegeix a més que això suposaria un estalvi substancial de medicaments, de personal i de sistema de distribució. Els investigadors volen fomentar un subministrament d’antibiòtics més responsable.

    Grais espera que amb aquests resultats sobre la taula els ministres de sanitat, ONG i la resta de persones que tracten amb aquest problema «pensin una mica més sobre si els antibiòtics són necessaris en els programes en què treballen».