Just Deploy It!

Etiqueta: metro

  • L’INSS reconeix com a malaltia professional el càncer de pulmó d’un treballador de Metro que va estar en contacte amb amiant

    L’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) ha reconegut per primer cop la situació d’incapacitat permanent en grau d’absolut, derivada de contingència professional per exposició a l’amiant a un treballador, actualment jubilat, afectat de càncer de pulmó, que va prestar serveis a Metro de Barcelona entre els anys 1975 i 2011, 32 anys. Es tracta de la primera resolució de l’INSS que atribueix a la presència d’amiant al suburbà de la capital catalana l’origen de la situació d’incapacitat permanent d’un treballador de Metro.

    El cas del treballador, de nom Antonio, forma part d’un conjunt de 8 expedients oberts per diverses situacions vinculades amb la presència d’amiant a Metro de Barcelona. Entre aquests hi ha un cas d’Incapacitat Absoluta. Quatre casos més de treballadors morts per malalties vinculades amb l’amiant, 3 fruit de càncer de pulmó i un per una afectació a la pleura. Un càncer de pulmó que està recorregut per l’empresa al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), 2 asbestosis, una de les quals està pendent de reconeixement administratiu, segons ha explicat, en roda de premsa, Jaume Cortés, advocat del Col·lectiu Ronda encarregat dels procediments legals.

    l’Antonio, present a la roda de premsa, ha explicat: “durant 32 anys vaig estar treballant als túnels, fins que ja jubilat, a rel d’unes molèsties en forma de tos, em vaig visitar i em van trobar primer una taca als pulmons que després s’ha diagnosticat com a càncer de pulmó”, ha dit. Després de la notícia, la lluita d’aquest antic treballador de Metro és aconseguir que es reconegui legalment la seva malaltia professional, fruit d’haver treballat en contacte, per exemple, amb la pols d’amiant que s’ha demostrat que desprenien els frens dels trens. “Vull que es reconegui plenament l’existència de la malaltia i tot el que comporta, especialment perquè així l’empresa doni proteccions als meus companys”, ha explicat amb gran aplom.

    Segons l’advocat, el fet que l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) reconegui que el càncer de l’Antonio està vinculat amb el fet que va treballar en contacte amb amiant obre el ventall de les possibles afectacions. Fins ara els treballadors als quals s’ha diagnosticat afectacions als pulmons eren operaris de l’àrea de manteniment, que havien treballat directament en contacte amb l’amiant dels frens. El nou cas obre la porta a més afectacions, per exemple, entre els treballadors de manteniment. L’Antonio ha explicat que durant tots els anys que va treballar “als túnels”, a més de la pols que hi havia a les vies, també operaven amb peces d’Uralita per treballar en cel·les

    Cortés ha considerat que el primer efecte de la resolució oficial afectarà la credibilitat de l’empresa i de l’Ajuntament de Barcelona, que sempre han negat que hi hagués afectats per la presència a les instal·lacions de productes prohibits com l’amiant.

    Llarg recorregut judicial

    El procés que s’obre a partir d’ara és llarg. La resolució que afecta l’Antonio, pot ser recorreguda per l’empresa, que en segon terme pot arribar fins al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Si finalment l’alt tribunal català reconeix la malaltia com a professional, els advocats dels treballadors poden denunciar legalment l’empresa per no haver proporcionat mecanismes de protecció al treballador. La denúncia pot ser recorreguda també fins al TSJC. Si el resultat és favorable als treballador, llavors es podria denunciar també per danys i perjudicis i reclamar també un increment de la pensió per a l’afectat. “Aquests procediment ja els hem viscut en casos semblants que afecten a treballadors en contacte amb l’amiant en empreses com Uralita o Rocalla”, ha dit el defensor dels treballadors.

    Hi ha un tràmit que es podria obviar i és el reconeixement de la malaltia professional en els 4 casos de treballadors de Metro que van morir, 3 per càncer de pulmó i 1 per càncer de pleura. Segons el lletrat de Ronda, la llei espanyola ja deixa clar que en cas de mort, si abans s’ha documentat, com ha passat a Metro, que els operaris finats havien estat en contacte amb amiant, es considera automàticament que aquests operaris tenien malaltia professional. No obstant això, en algun cas el jutge no ho ha considerat així i s’ha hagut de recórrer la seva decisió, ha reconegut Cortés.

    Tot i les diverses resolucions que es van produint, Metro de Barcelona segueix negant que els treballadors amb les malalties objecte de denúncia hagin estat exposats a l’amiant. Això fa pensar tant al comitè d’empresa com als seus serveis jurídics, que els processos duraran, pel capbaix entre 4 i 5 anys fins que, com ha passat amb altres empreses, hi hagi sentències definitives.

    Cortés ha fet una crida a Metro perquè no allargui el problema. “Si fa un any fèiem una roda de premsa aquí per denunciar els primers casos, avui parlem de 8 expedients, amb un que ja té el reconeixement de l’INSS, i en poc temps la xifra d’afectats es pot multiplicar”, ha dit.

    Un dels problemes amb els quals s’enfronta el comitè d’empresa de Metro és el fet que la majoria dels casos que es produeixen afecten antics treballadors amb els quals no tenen contacte directe, ja que el contacte amb l’amiant pot aparèixer en forma de greus malalties fins 20 anys després d’haver-hi estat en contacte.

    Metro de Barcelona va retirar tot l’amiant dels antics trens i ha substituït els vagons per altres ja nets per partícules d’amiant, però fa poc es va descobrir que a les instal·lacions fixes també hi havia amiant. Segons Ángel Muñoz, del comitè d’empresa, s’han retirat fins a 300 tones de productes amb traces d’amiant, que estaven a les estacions o als passadissos del Metro de Barcelona. S’ha fet un inventari de peces que podrien tenir amiant i quan n’apareix alguna es tracta per empreses especialitzades.

    TMB sempre ha negat que la presència d’amiant al metro causés afectacions de salut. L’empresa també s’ha negat a reconèixer l’exposició de la globalitat de la plantilla. Aquesta continua sent la principal demanda del comitè d’empresa, que durant el 2019 ha convocat nou vagues per la crisi de l’amiant.

  • Amiant i frens al Metro, una perillosa combinació del passat

    L’amiant descobert al Metro de Barcelona, concretament a la pintura bituminosa que protegeix els baixos dels trens, sembla amagar involuntàriament altres amiants, dels quals poc es parla als mitjans de comunicació. Aquests també es troben aquí, al suburbà: en equips d’alta tensió, en sostres de sales tècniques, en components elèctrics; tant de trens, com en sistemes de senyalització, i fins i tot, en sostres trencats d’alguna estació.

    Però, sota el meu punt de vista, res d’això revesteix tanta importància i gravetat com l’”ús continuat i massiu en les dècades del 1950 al 1990 com a mínim, en les pastilles de fre amb amiant dels trens del Metro de Barcelona”. 40 anys, que probablement siguin més, en la forquilla de temps fins la seva total retirada i prohibició d’ús. No obstant això, hauran estat suficients com per escampar quantitats importants d’aquesta fibra en els túnels i estacions, resultat lògic de l’acció de frenada i del desgast en les pastilles que contenien aquest mineral.

    Dit tot això, la paraula tècnica “friable, o no friable”; molt utilitzada a manera d’escut mediàtic per part de la direcció de TMB, es converteix en un simple joc de paraules per evitar l’inevitable: que es posi el focus on cal posar-lo quan ens referim a la capacitat de dispersió en els túnels de partícules microscòpiques sense cap control. I això no agrada. I menys a TMB.

    Potser, els lectors pensin que en no utilitzar-se l’amiant en l’actualitat, el problema ja no existeix, però les fibres que han estat despreses en el passat no s’han convertit automàticament en biodegradables i tampoc han desaparegut dels túnels com per art de màgia. Aquests no han estat sotmesos a cap tipus de neteja, com podrien ser tècniques d’encapsulament en els llocs on ja estiguin posades aquestes fibres, i que així, no segueixin viatjant allà per on caiguin en funció del vent o del moviment mecànic per treballs diversos.

    Per tant, les fibres d’amiant despreses dels antics frens haurien d’estar aquí, per on els trens del passat han viatjat durant 40 anys com a mínim, durant una mitjana de 16 hores diàries, els 365 dies de l’any. Es plantegen quantes vegades frena un tren en aquest termini de temps?. Doncs, sembla ser que aquestes fibres “no existeixen, no hi són, en no ser detectades”. TMB afirma que l’ambient que respirem al Metro de Barcelona és innocu, en no existir una suficient concentració en fibres d’amiant, basant-se en les dades obtingudes “amb el mètode que obliga la llei”.

    Cal ressaltar, i posant en dubte aquesta última afirmació amb la qual es justifica una vegada i una altra TMB, que al Metro de Madrid la presa també va ser negativa en una cotxera després d’haver perforat sostres amb Amiant. No obstant això, en tornar a prendre mesures de mostres en sediments i pols de la zona on s’havien realitzat aquests treballs, sí que es va detectar la presència d’amiant, amb resultats totalment diferents, per desgràcia dels que hi el respiraven.

    És evident, doncs, que unes partícules despreses dels frens entre els 50 ‘i els 90’ no estaran esperant a flotació constant per l’ambient fins deixar-se atrapar per uns aparells que només mesuren en l’aire. Per lògica i coherència això és pràcticament impossible, ja que estaran més que posades i instal·lades en l’entorn dels túnels i estacions: al balast, en el formigó, en els cables que recorren centenars de quilòmetres per parets laterals, en múltiples caixes d’equips, en ventilacions o en pous. Els múltiples racons existents al Metro de Barcelona poden ser la llar d’aquest fatal mineral per a la salut de qui el respiri, sobretot les més antigues (L1, L3, L4 i L5) mentre TMB tira pilotes fora.