La foto dels salvadorencs Óscar Martínez i la seva filla Valeria de 23 mesos, ofegats en tractar de travessar el riu Bravo de Mèxic als EUA, ha fet la volta al món per a il·lustrar, una vegada més, el drama de la immigració. La imatge és similar a la del nen sirià Aylan Kurdi, que va aparèixer ofegat en una platja de Turquia el 2015. En totes dues fotos, les persones apareixen de cap per avall, amb la postura desfeta del cos mort i sense mostrar la inconvenient imatge del rostre del cadàver, la qual cosa ha facilitat la seva difusió en els mitjans de comunicació. Coneixem els seus noms i retalls de les seves biografies, i això també ha ajudat a despertar en moltes persones sentiments davant el dolor dels altres. La paraula que més usem ara per a aquesta comunió emocional és empatia, signifiqui el que signifiqui aquest terme, en detriment d’altres menys modernes, com a compassió o commiseració. L’empatia té sens dubte bona premsa, per més que no sapiguem què és exactament.
L’empatia passa per ser un sentiment i una capacitat, la de sentir el que uns altres senten i veure a través dels seus ulls. La primera vegada que es va utilitzar aquesta paraula va ser el 1974, a l’Argentina, segons documenta en la seva selecció de textos la Real Academia Española (RAE), que la va introduir en el seu diccionari de 1992 (empathy, en anglès, es remunta a un parell de segles enrere). El núvol de paraules de la RAE l’aparella amb assertivitat, comprensió, tolerància, compassió, identificació, simpatia, sentiment, intuïció i emocional, com a termes acompanyants més freqüents. I, efectivament, per aquests rumbs del llenguatge vaga l’empatia, amb aquesta aura d’una cosa bona i moral que té l’expressió «posar-se en la pell d’un altre».
Encara que els conceptes d’empatia i compassió (sympathy) són rellevants en ètica, continuen oberts al debat entre escoles filosòfiques i manquen de suficient precisió. Tampoc semblen clars en les ciències socials, doncs fins al sociòleg Richard Sennet es fa un embolic amb ells en el seu llibre Junts. Rituals, plaers i política de cooperació, segons aclareix el seu traductor. Tots dos termes remeten al que senten i pensen els altres, però l’empatia implica en general una identificació emocional que no existeix en la compassió, en la qual preval la preocupació i el desig d’ajudar. En la seva versió més purament emocional, l’empatia no és una bona guia per a prendre decisions, com adverteix el psicòleg Paul Bloom en el seu iconoclasta llibre Contra l’empatia. El món no necessita més empatia sinó menys, argumenta Bloom, perquè l’empatia és esbiaixada (es tendeix a empatizar amb els semblants), curta de mires, passatgera i pot conduir a decisions irracionals i polítiques injustes. Potser funciona com a indulgència emocional i coartada moral, però no resulta útil per a resoldre problemes complexos com els de la immigració.
La difusa ratlla que separa l’empatia i la compassió no és només lèxica. També és probable que tinguin mecanismes cerebrals diferents, encara que això és alguna cosa que precisa molta més recerca. Les humanitats poden aportar molt en la comprensió dels sentiments més socials, com la ironia i la compassió, però per a això necessiten el concurs de la biologia i d’altres ciències frontereres com l’antropologia, la psicologia i la biologia evolutiva. Aquesta necessitat és més evident si volem explicar els sentiments més primaris, com l’empatia, i en general les emocions més animals, des de la ira a la gelosia. En aquest sentit, l’empatia seria un d’aquests nusos gordians que només podrien resoldre’s amb la col·laboració de ciències i humanitats. Si sabéssim què és exactament l’empatia, com s’ha desenvolupat evolutivament i per a què serveix, probablement miraríem de forma diferent la foto d’Óscar i Valeria i actuaríem de forma diferent.
La sentència del Suprem que denega l’accés sanitari gratuït als immigrants reagrupats a Espanya amb els seus fills de nacionalitat espanyola ha donat un recolzament al Govern de Pedro Sánchez. La seva normativa per a «retornar la sanitat universal», arrabassada després de la reforma de Mariano Rajoy de 2012, no era completa: entre altres esquerdes, la seva redacció no corregia l’exclusió dels pares de ciutadans nacionalitzats que no poden treballar a Espanya, generalment per ser ja majors de 65 anys. Aquests que, segons la legislació a la qual s’aferra l’Executiu, suposen una «càrrega» per a les arques de l’Estat.
El Govern, apel·lant a la Llei d’Estrangeria, exigeix a aquests pares contractar una assegurança mèdica privada per a obtenir la residència per reagrupació familiar. Però les seves pòlisses no sempre acaben cobrint el tractament de malalties greus sorgides una vegada assentats a Espanya, o aquests no poden permetre’s el pagament de la medicació.
«El dret de reagrupació s’estableix fent-lo dependre d’unes condicions legals que han de complir-se necessàriament per a poder estar residint a Espanya», ha desenvolupat la fallada del Suprem. Entre ells, que el familiar adult reagrupat «subscrigui una assegurança de malaltia que cobreixi tots els riscos a Espanya del familiar, sense que en cap cas la residència d’aquest pugui generar una càrrega per a l’assistència social».
El nombre total d’afectats per aquesta fórmula d’exclusió sanitària és incerta. L’Institut Nacional de Seguretat Social reconeix haver denegat la targeta per aquesta raó a 754 persones entre 2015 i 2018, segons una petició al Portal de Transparència a la qual ha accedit eldiario.es. No obstant això, col·lectius socials com Jo Sí Sanitat Universal asseguren que la xifra «ha de ser molt més alta» pel fet que «la majoria de les denegacions de targeta sanitària es produeixen en un mostrador, verbalment, sense que quedi constància d’elles ni l’INSS emeti una resolució de denegació per escrit».
Amnistia Internacional i l’associació REDER, integrada per més de 300 organitzacions, han lamentat la sentència del Tribunal Suprem i llancen la pilota a l’Executiu, al qual sol·liciten una reforma de la normativa amb la qual pretenien retornar la sanitat universal a Espanya, una de les mesures estrelles de l’Executiu de Pedro Sánchez.
«La sentència suposa la constatació que l’actual normativa sobre universalitat, el Reial decret 7/2018 no garanteix de manera absoluta la protecció de totes les persones estrangeres que resideixen a Espanya, com ja anàvem advertint les organitzacions», han assenyalat en un comunicat. «Garantir la sanitat universal significa que totes les persones que resideixen a Espanya, independentment de la seva nacionalitat i la seva situació administrativa, gaudeixin del seu dret a la salut, sense cap mena de traves», ha assenyalat Marta Mendiola, responsable de drets econòmics, socials i culturals en Amnistia Internacional España.
Fins a aquest moment, mentre la Seguretat Social denegava de forma sistemàtica la targeta a aquest col·lectiu, els qui es decidien a recórrer la decisió davant la justícia es trobaven el suport dels jutjats socials i els Tribunals Superiors de Justícia, que en la seva majoria han reconegut el dret a la sanitat d’aquest col·lectiu sentència rere sentència.
Almenys 80 sentències (40 de jutjats inferiors, 40 de tribunals superiors) han donat la raó als afectats per l’exclusió sanitària dels estrangers reagrupats pels seus fills, segons les noves dades actualitzades pel Col·lectiu d’Afectats per l’INSS. A partir d’ara, amb la jurisprudència marcada pel Suprem, els exclosos a través d’aquesta excepció no trobaran el suport dels jutjats. L’Alt Tribunal ha tallat l’única via a la qual s’aferraven les mares i els pares de ciutadans de nacionalitat espanyola que van obtenir el seu permís de residència a través de reagrupació familiar.
Els afectats, en suspens
Una d’elles és Paola (nom fictici). La ciutadana mexicana, de 80 anys, pateix d’hipertensió i requereix una sèrie de medicaments que finança cada mes amb prou feines, gràcies al suport del seu fill, segons va descriure en un testimoniatge recollit per eldiario.es. La dona va recórrer la denegació de la seva targeta davant els tribunals però encara espera la celebració del judici, programat per al mes vinent de setembre. Previsiblement, asseguda la nova jurisprudència del Suprem, Paola es xocarà amb una negativa dels Jutjats socials de Madrid. Si la vista s’hagués produït abans del 13 de maig, quan està datada la sentència del Tribunal, podria haver vist reconegut el seu dret a la sanitat pública, com li va ocórrer al seu marit.
Juan, el seu espòs, va aconseguir fa unes setmanes la targeta sanitària que li permet començar el tractament contra el càncer de pròstata que pateix, després de la sentència del Jutjat social número 21 de Madrid. «Ja ha pogut acudir a l’especialista i segurament l’operin aviat. El metge ha sol·licitat la cirurgia amb caràcter prioritari», ha explicat a eldiario.es el seu fill, de nacionalitat espanyola i mexicana. L’home, part del col·lectiu Afectats per l’INSS, tem que la fallada del Suprem es tradueixi en la retirada de la targeta sanitària del seu pare.
«Resulta sorprenent que el Suprem doni la raó a un jutge que ha fallat en un sentit quan hi ha més de 80 sentències de tribunals superiors de justícia, i que hagi assumit sense cap mena de crítica el que diu l’INSS. El Tribunal ha ignorat els arguments de desenes de jutges, així com la resolució de la Defensoria del poble de 2014», ha qüestionat Nacho Revuelta, membre del col·lectiu Jo Sí Sanitat Universal.
El 2014, el Defensor del Poble també va condemnar l’exigència d’una assegurança mèdica privada als immigrants reagrupats a Espanya pels seus fills nacionalitzats. Segons va raonar la institució, el Reial decret 240/2007 (que regula el règim dels ciutadans comunitaris) no estableix com a requisit la contractació d’una pòlissa, com defensava llavors l’Executiu de Rajoy, sosté ara el Govern de Sánchez i acaba d’avalar el Tribunal Suprem.
Des de l’Associació d’Advocats Extranjeristas defensen la reforma del Decret 240/2007 (que regula el règim dels ciutadans de la Unió Europea), al qual s’aferra l’Executiu a causa de modificació amb la reforma sanitària que el Govern de Rajoy va justificar sobre la base de la lluita contra el «turisme sanitari». L’estalvi pressupostari que pretenia aconseguir-se mai va ser demostrat per l’anterior Executiu.
Des de l’aprovació de la normativa del Govern socialista que pretenia garantir la sanitat universal, a més de l’exclusió d’immigrants reagrupats, la redacció del Reial decret 7/2018 deixa una sèrie d’esquerdes per on s’escorren diferents traves a l’assistència a embarassades, menors d’edat i urgències a causa de la seva situació irregular.
Les causes de la continuació dels impediments a l’accés sanitari són vàries, segons han denunciat des de Metges del Món. La mateixa redacció de la normativa, titllada d’»ambigua», lligada a la forma de conducta de diferents comunitats autònomes durant el Govern del PP, deriva en l’aplicació de la legislació socialista «amb ampli marge de maniobra», incloent-hi «una interpretació restrictiva» per part de les comunitats autònomes, desenvolupen des de l’organització.
La derogació de l’exclusió sanitària de Mariano Rajoy per a recuperar la sanitat universal va ser una de les primeres mesures adoptades per Pedro Sánchez. Retornar-la es va convertir en la bandera més onejada per l’Executiu socialista a la seva arribada a la Moncloa, però la restauració no va ser completa: la normativa deixa desprotegits als pares estrangers de ciutadans espanyols amb residència a Espanya per reagrupació familiar. Alguns dels afectats, com Juan i Guadalupe, pateixen càncer i s’enfronten a grans dificultats per a costejar el seu tractament.
Es tracta d’un dels col·lectius perjudicats per la reforma sanitària de l’etapa de Mariano Rajoy, que l’Executiu de Sánchez ha mantingut en el Reial decret llei que pretenia corregir-la, aprovat al juliol. Segons ha pogut saber eldiario.es i han confirmat els ministeris de Treball i Sanitat, l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS) denega de forma sistemàtica la targeta sanitària als pares i mares reagrupats pels seus fills a Espanya.
«No tenen dret a l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics del nostre Sistema Nacional de Salut», admet el Ministeri de Treball. El Govern, apel·lant a la Llei d’Estrangeria, exigeix a aquests pares, ja majors, contractar una assegurança mèdica privada per a obtenir la residència per reagrupació familiar. Però no sempre les seves pòlisses acaben cobrint el tractament de malalties greus sorgides una vegada assentats a Espanya, o aquests no poden permetre’s el pagament de la medicació.
Els efectes d’aquest requisit, rebutjat per més de 40 sentències i el Defensor del Poble, es tradueixen en casos concrets d’exclusió sanitària. Juan*, d’origen mexicà, viu a Espanya de forma regular per la reagrupació familiar tramitada pel seu fill, de nacionalitat espanyola. Ha estat diagnosticat de càncer de pròstata fa onze mesos, però encara no ha pogut rebre el tractament mèdic necessari per a evitar la propagació de la malaltia. L’home, de 76 anys, va contractar un segur, però no li cobreix l’atenció requerida.
En el cas de Guadalupe*, reagrupada colombiana, pateix càncer de pit i d’endometri. La seva filla, de nacionalitat espanyola, va contractar l’assegurança privada exigida per Estrangeria però, davant la malaltia de la seva mare, el cost per a fer front a la medicació s’ha disparat, relata. La pòlissa cobreix el seu tractament hospitalari, però no la medicació, per la qual cosa tenen «grans dificultats» a l’hora de finançar les medicines necessàries per a complementar-lo.
Juan, amb càncer de pròstata i sense tractament
«Tinc molta por. Tracto de viure la meva vida tranquil·lament perquè no vull accelerar la malaltia amb la meva preocupació. Això és curable, si s’atén. Però si no rebo tractament, pot saltar a un altre costat i no es podrà curar», alerta Juan al costat de la seva esposa, Paola*, de 80 anys, també exclosa del sistema de salut. Segons detalla, el tractament que requereix el càncer de Juan costa al voltant de 10.000 euros. «No tinc aquests diners», lamenta el mexicà.
Juan (nom fictici) no té accés a la sanitat pública gratuïta. OLMO CALVO (eldiario.es)
Quan van arribar a Espanya, Juan comptava amb una assegurança privada, un dels requisits establerts per l’Executiu per a obtenir el permís de residència per reagrupació familiar. Al març de l’any passat, una clínica de pagament de Madrid li va diagnosticar càncer de pròstata.
Una vegada informat que l’assegurança no es feia càrrec de la seva malaltia, va acudir a la sanitat pública, indica. «En l’ambulatori vaig explicar que tenia càncer, que era un cas de vida o mort per al qual necessitava tractament, però em van dir que no tenia dret», explica Juan.
Mesos després, quan va llegir en els mitjans que Pedro Sánchez havia «recuperat la sanitat universal», va pensar que la nova normativa es traduiria en el seu accés a la sanitat pública gratuïta. Juan i la seva esposa, Paola*, van sol·licitar la targeta sanitària davant l’autoritat competent, l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS). Per a la seva sorpresa, la resposta va ser també negativa, segons la resolució a la qual ha accedit eldiario.es. El matrimoni ha recorregut i s’ha xocat amb una nova denegació.
«Vam veure que el nou govern va elaborar una llei per a permetre la sanitat a tots els que estaven a Espanya, així que la sol·licitem. Pensem que el problema estava resolt, però ens la continuen denegant i denegant», lamenta Juan al costat de la seva esposa a la casa on viu amb el seu fill als afores de Madrid. La filla de Guadalupe també va creure les promeses d’aquesta «sanitat universal» que va acaparar titulars abans d’ensopegar amb una altra negativa.
L’Institut Nacional de Seguretat Social rebutja l’accés sanitari a casos com el de Juan i Guadalupe apel·lant a la normativa de la «recuperació de la sanitat universal» aprovada pel Govern socialista al juliol. La resolució del primer, a la qual ha accedit eldiario.es, conclou «desestimar-la per no acreditar-se tots els requisits exigits» en «el Reial decret llei 7/2018 [adoptat per l’actual Executiu], ja que disposa de cobertura sanitària obligatòria per una altra via a través d’una assegurança de malaltia vinculada a l’autorització de residència temporal».
Extracte de la resolució de l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS), dependent del Ministeri de Treball, en la qual denega l’accés a la sanitat de Juan. (eldiario.es)
Les resolucions, denegades
Segons justifica l’INSS en la resolució, les persones reagrupades a Espanya tenen com a requisit la tinença d’una assegurança sanitària, i aquesta és la raó per la qual neguen el seu accés a la sanitat pública. «La concessió de l’autorització de residència en el cas d’estrangers no comunitaris suposa […] que ha hagut d’acreditar que compta amb una assegurança de malaltia que cobreix tots els riscos a Espanya», resa el document.
El Reial decret 7/2018, adoptat per l’actual Govern, garanteix l’accés al Sistema Nacional de Salut a «les persones estrangeres que tinguin establerta la seva residència en el territori espanyol», però sota una sèrie de condicions. Una d’elles, recollida en l’article u, exigeix «ser persona estrangera i amb residència legal i habitual en el territori espanyol i no tenir l’obligació d’acreditar la cobertura obligatòria de la prestació sanitària per una altra via».
Així, l’INSS s’està emparant en aquest últim supòsit per a denegar la sanitat pública i gratuïta als immigrants reagrupats amb els seus fills amb nacionalitat espanyola, com va alertar el col·lectiu Jo Sí Sanitat Universal a l’agost. La xarxa de metges desobedients contra l’exclusió sanitària va advertir llavors de la possibilitat que aquest requisit suposés en la pràctica la denegació de l’assistència mèdica a les mares i pares estrangers de ciutadans espanyols, com ja ocorria des de l’any 2012.
L’INSS denega la targeta sanitària de Guadalupe (nom fictici) (eldiario.es)
Qüestionat sobre aquest tema per eldiario.es, fonts dels ministeris de Treball i Sanitat apel·len a la Llei d’Estrangeria per a explicar l’exclusió. «El Reial decret 240/2007 exigeix que, per a obtenir la residència temporal a Espanya, s’acrediti tenir recursos i assistència sanitària. L’ascendent no pot adscriure’s com a beneficiari del seu fill pel qual la seva cobertura sanitària ha de ser a través d’una assegurança privada», reiteren les fonts oficials del departament dirigit per Magdalena Valerio. «Com a resident no cap perquè per a aquest cas s’exigeix no tenir cobertura obligatòria per una altra via i aquests, per a obtenir la residència, han d’haver acreditat una assegurança de salut».
Segons defensen, existeix una via per a tenir accés a l’assistència sanitària per raons humanitàries, és a dir, per no tenir recursos econòmics, com en el cas dels immigrants en situació irregular. Encara que els reagrupats tampoc poden optar a aquesta cobertura: «Aquest no és el cas, perquè la Llei d’Estrangeria només dóna permisos per reagrupació a qui compta amb recursos, propis o familiars, i estableix com a requisit imprescindible subscriure una assegurança sanitària», responen des de Treball.
Per part seva, des de Sanitat, repeteixen el mateix argument: «Segons la Llei d’Estrangeria, la persona necessita venir amb una assegurança mèdica i la normativa de Sanitat estableix que es dóna cobertura sempre que un tercer no tingui l’obligació de pagament de la cobertura sanitària per una altra via», detallen. Sobre el cas concret de Juan, al qual la seva pòlissa no li cobreix el tractament, al·leguen que es tractaria d’una qüestió a reclamar «a l’assegurança» en qüestió.
Almenys 40 sentències condemnen el criteri del Govern
No obstant això, aquesta argumentació de l’actual Govern, la mateixa que l’anterior, està sent qüestionada per la Justícia. Almenys 40 sentències han donat la raó a aquestes famílies en vuit comunitats autònomes diferents. El col·lectiu Jo Sí Sanitat Universal només té constància de dues fallades contra els afectats, per la qual cosa sol·licita a l’INSS que permeti l’accés a la sanitat als reagrupats tenint en compte que «els tribunals els estan donant la raó».
El 2014, el Defensor del Poble també va condemnar l’exigència d’una assegurança mèdica privada als immigrants reagrupats a Espanya pels seus fills nacionalitzats. Segons va raonar la institució, el Reial decret 240/2007 no estableix com a requisit la contractació d’una pòlissa, com defensava llavors l’Executiu de Rajoy i sosté ara el Govern de Sánchez.
«Al familiar ascendent de ciutadà espanyol, que no ha exercit la llibertat de circulació, li serà exigible únicament l’acreditació de viure a càrrec del ciutadà espanyol per a tramitar la targeta de residència de familiar de ciutadà de la Unió, de conformitat amb l’article 8 del Reial decret 240/2007, sense que estigui justificada la presentació d’una assegurança de malaltia de caràcter públic o privat», va concloure el Defensor del Poble, qui recordava que «l’exigència de requisits no contemplats en l’article 8 de l’esmentat Reial decret (com és la presentació d’una assegurança mèdica) estaria de facto impedint l’accés al dret d’assistència sanitària».
A la recerca de solucions, Juan, Paola i Guadalupe van entrar en contacte amb el Col·lectiu d’Afectades per l’INSS, creat el passat estiu per immigrants reagrupats pels seus fills a Espanya exclosos de la sanitat, al principi, per la reforma del PP. Es van trobar amb què els seus casos eren els mateixos. I van començar a buscar remeis similars donats suport per Jo Sí Sanitat Universal.
Juan i la seva esposa ja han iniciat la batalla judicial després de registrar les seves respectives denúncies davant el Jutjat social de Madrid, però es troben a l’espera de la celebració del judici. Confien que, com en el cas dels seus companys de col·lectiu, obtinguin la targeta sanitària. Mentre arriba el dia, el matrimoni espera, amb certa angoixa continguda, que el tumor de Juan no es compliqui fins al moment en el qual aconsegueixi accedir a la sanitat pública.
Nota: els noms utilitzats en aquest article «Juan, Paola i Guadalupe» són ficticis a petició dels entrevistats, perquè temen que el registre d’aquests en els mitjans pugui tenir alguna conseqüència. eldiario.es ha tingut accés als seus noms reals que han estat acarats amb la documentació.
Sota l’argument de millorar l’accés a una atenció específica i de qualitat en l’Atenció Primària, investigadors de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació Bancària “la Caixa”, i de l’Institut Universitari de Recerca en Atenció Primària Jordi Gol (IDIAPJGol), juntament amb professionals de la Fundació Clínic (FCRB), han desenvolupat una eina informàtica que ajudarà als professionals sanitaris a prendre decisions de cribatge a persones migrants a Catalunya. Aquesta eina, desenvolupada en el context d’una beca PERIS, s’ha implementat ja en quatre centres d’atenció primària del territori català, on s’està duent a terme un programa pilot per veure si el seu ús millora l’atenció que reben els pacients i augmenta la sensibilització dels professionals en el maneig de la salut internacional.
L’eina desenvolupada consisteix en una alerta que els metges de família reben en la història clínica informatitzada del pacient en la qual, depenent de les variables de país d’origen, edat i sexe, es recomana realitzar determinades analítiques i/o pràctiques. L’objectiu és oferir una atenció sanitària el més precisa possible per a cada pacient.
«Des de l’atenció primària, ens preocupa que les persones que arriben no rebin la cura i el cribatge en salut adequat”, afirma Ethel Sequeira, investigadora principal del projecte. “A través d’aquesta eina, busquem que els professionals tinguin, a temps, la millor informació per així aconseguir el màxim impacte en la salut de les persones migrants i les societats d’acollida».
L’alerta adverteix sobre possibles malalties infeccioses i també sobre el risc d’afectació de la salut mental i la mutilació genital femenina. La selecció d’aquestes patologies s’ha realitzat sobre la base de tres criteris: 1) que existeixi un mètode de diagnòstic accessible i cost-efectiu, 2) que siguin malalties cròniques en el temps, i 3) que el seu tractament tingui un impacte en la vida de les persones i en el sistema de salut pública, ja que es tracta de malalties potencialment greus.
Per desenvolupar aquesta eina es van revisar les recomanacions fetes en patologies de població migrant en la literatura científica i es va elaborar un document que recull les recomanacions de cribatge per a aquestes condicions. Aquest document, que va ser consensuat amb diferents actors de salut, tant de l’àmbit hospitalari com extrahospitalari de Catalunya, ha estat distribuït entre el personal de salut de vuit centres d’atenció primària on s’està implementant un programa pilot amb la corresponent capacitació en temes de patologia importada, salut mental i mutilació genital femenina.
El programa pilot consisteix a comparar els resultats d’aquests vuit centres d’atenció primària, tots ells d’àrees de salut amb perfils demogràfics i accés a la salut i equips assistencials de similars característiques. En quatre d’ells, el personal sanitari ha rebut el document de recomanacions acompanyat d’una formació específica en atenció a persones migrants, mentre que en els altres quatre, a més del document i la formació, s’ha implementat l’alerta informàtica. En finalitzar el pilot, es realitzarà una anàlisi comparativa de l’estratègia d’intervenció mitjançant l’alerta informàtica i aquells centres on no s’ha realitzat cap intervenció específica per avaluar la millora obtinguda a través d’aquesta eina.
«Estudis com aquest, al costat de tots els informes sobre exclusió sanitària que moviments socials i grups d’investigadors han anat realitzant, ratifiquen que el Reial decret 16/2012 és racista i mata». Aquesta ha estat la valoració que Elvira, metgessa a l’Espacio del Inmigrante, ha realitzat després de llegir l’estudi The deadly effects of losing health insurance (Els efectes letals de perdre la cobertura sanitària) realitzat per l’Institut d’Economia de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra.
Els autors de l’informe afirmen que la mortalitat entre les persones en situació administrativa irregular va augmentar una mitjana d’un 15% al llarg dels tres anys posteriors a la implementació de la llei que deixa des de 2012 sense cobertura sanitària a aquelles persones sense papers.
Les dades s’han obtingut a partir de les xifres publicades en l’Institut Nacional d’Estadística (INE) entre 2009 i 2015 que mostren les dades individuals dels morts de nacionalitats amb una major proporció de sense papers. Aquest 15% de mitjana durant els tres anys estudiats, en termes absoluts indica un augment de 70 morts anuals. Any per any, indiquen que en 2015 la mortalitat ja havia incrementat fins a un 22,6%.
Sobre les xifres, Elvira opina que les dades quantitatives són útils per fer-se una idea però que sempre han d’anar acompanyades de dades qualitatives. Elvira indica que s’ha de parlar sobre les violències o els efectes de l’exclusió sanitària en general, ja que la mortalitat és només «la punta de l’iceberg». El que han observat al llarg dels cinc anys de vida que té l’Espai del Inmigrante, com ens explica una de les seves dues doctores, és que la majoria de problemes que viuen dia a dia les persones en exclusió són retards diagnòstics i terapèutics que disminueixen la seva qualitat de vida i també repercussions psicosocials. «El patiment que anem denunciant des de fa anys els moviments socials no es visibilitza en l’estudi», opina.
Tot i això, Elvira destaca la importància que estudis com aquest es realitzin i creu que el moment en el que ha vist la llum també és important «pel recurs d’anticonstitucionalitat a la llei que millorava parcialment la situació aquí a Catalunya».
Acompanyar i aconsellar com a claus contra l’exclusió sanitària
Cada divendres a l’Espai de l’Immigrant es realitzen reunions obertes on acudir a informar-te, resoldre dubtes o demanar assessorament. En aquestes trobades també participen els psicòlegs de l’Espai per tractar el fet migratori en l’àmbit psicosocial amb aquells que s’acostin. D’aquesta manera, l’Elvira juntament amb l’altra metgessa, es dedica a esbrinar si algú no té targeta sanitària per explicar-li com aconseguir-la.
Com explica, molts d’ells no tenen la targeta sanitària per desconèixer aquest dret, ja que «assumeixen que com a migrants no tindran accés normal a la sanitat». Uns altres, tenen dubtes sobre els requisits legals per obtenir la targeta o han intentat demanar-la però la hi han denegat. «De vegades, si no volen donar-se-la, fem acompanyaments, ja que a tu, com a blanc, et fan més cas», relata. Dins de la mateixa lògica, l’Elvira i la seva companya, més d’una vegada han hagut d’acudir a l’hospital per evitar que les persones no nacionalitzades s’enfrontessin a situacions de cobrament a urgències. «Encara que és il·legal es dóna bastant sovint», alerta Elvira.
Troben essencial realitzar aquests acompanyaments i resoldre tots els dubtes que calgui però reconeixen que el nombre de visites a l’Espacio s’ha reduït. Atribueix aquest fet al fet que just després de l’aprovació del decret, «amb la publicació del retrocés de drets», la gent s’acostava més però ara «hi ha molta més por a haver de donar les teves dades, a què et denunciïn i a què et deportin».
Encara que si veuen la necessitat de fer una primera exploració mèdica la realitzen, Elvira es mostra reticent a assumir aquest paper. «No volem fer de pegat», manifesta mentre opina que l’atenció i l’assistència sanitària ha de venir del sistema sanitari i de l’administració pública. «No volem que l’estat es desentengui del que li toca per llei o per naturalesa perquè uns altres que ho facin».
Així, des de l’Espacio del Inmigrante seguiran lluitant per aconseguir una atenció sanitària universal plena. César, membre de l’Espacio, observa que la llei coneguda com a apartheid sanitari és perjudicial per a tots, ja que pot suposar un problema de salut pública. Per exemple, ens diu, «les malalties contagioses si s’agafen des d’un primer moment es poden tallar però si no, fàcilment tendeixen a augmentar a part de suposar més costos per a la sanitat pública a la llarga».
Com Elvira, César també classifica com a racista el decret, doncs fa que les persones sense papers «passegin com zombies per la ciutat» i provoca que tinguin un resultat molt més greu que algú que tingui seguiment. Ens parla així del company mort a Madrid, del que no se sabia fins a la seva autòpsia que tenia problemes d’arítmia.
A Catalunya milers de nens i nenes són víctimes de violència cada dia. A la vulnerabilitat lligada a la infància s’hi poden sumar molts factors com la pobresa o els desplaçaments migratoris, que porten al no compliment dels drets dels Infants. Tot i que la normativa catalana en relació a la infància es mostra “compromesa i alineada amb els estàndards internacionals vigents”, encara no hi ha materialitzacions d’aquestes iniciatives, segons l’ONG Save the Children.
Aquesta organització ha presentat el seu informe anual sobre l’estat dels drets dels infants a Catalunya, elaborant una radiografia sobre les violències patides pels més menuts. “Es tracta del col·lectiu més vulnerable a la pobresa i a la violència, per això requereixen tota la nostra atenció”, exposa Emilie Rivas, responsable de polítiques d’infància de Save The Children. Precisament la pobresa creixent a Catalunya (1 de cada 4 infants viu en situació de pobresa) contrasta amb el 0.8% del PIB que inverteix Catalunya en Infància, essent de les més baixes (la mitjana europea ronda el 2.4%).
“La primera acció que proposem al nou Govern és augmentar les despeses en infància per a poder millorar les tècniques de prevenció i acompanyament dels menors als quals s’han vulnerat els drets”, afirma Rivas. I és que la prevenció és imprescindible per a aquelles violències que es consideren invisibles, com les que es produeixen en el sí familiar o les que pateixen menors sense nexes socials ni familiars ferms, com és el cas dels Menors Estrangers No Acompanyats (MENA).
“Tot el que no sigui prevenció vol dir que ja és tard, perquè ens trobem davant de casos d’agressió”, apunta Rivas. Es refereix, per exemple als 946 casos de maltractament a la llar que es van donar el 2016 a Catalunya. I és que som davant d’unes xifres que creixen. Des del 2011 al 2017 han augmentat en un 68.5% el nombre de nens i nenes víctimes de violència masclista a casa seva. Tot i que, tal com puntualitza Rivas, “no és tant que hagin crescut les agressions, sinó que han augmentat les denúncies”.
Però, segons denuncia l’ONG, les violències a la llar encara es continuen encobrint i confonent amb disciplina: “acabem davant de danys físics i emocionals produïts de manera crònica, ja que la intimitat de la residència dificulta la detecció”. I és que les denúncies per maltractament infantil a la llar suposen el 0.06% del total, mentre que la xifra de prevalença relativa als menors d’entre 8 i 17 anys se situa al 4.25%. En només sis anys han mort 15 infants a causa de la violència domèstica.
Tota aquesta situació porta també a un augment en el masclisme adolescent. Només al 2016 33 menors van ser detinguts per violència a la parella i 92 a la llar. Tot i que “les violències extremes són cada cop més rebutjades entre joves, les subtils encara són tolerades”, afirmen des de Save the Children. Així ho demostra el fet que el 25% de noies d’entre 16 i 19 afirmin haver patit violència de control.
“El sistema revictimitza els infants que han patit abusos sexuals”
El 30% d’alumnes de l’ESO i Batxillerat va assegurar haver patit una agressió sexual durant el curs passat. Aquesta dada s’engloba dins les 713 denúncies d’abusos que hi va haver el 2016 i les 254 agressions sexuals a menors d’edat. I és que el 50% de víctimes d’abús sexual té menys de 18 anys. “El pitjor problema referent a aquestes agressions són els secrets i els tabús”, assegura Rivas, referint-se a una xacra “difícil d’avaluar degut a la manca de dades i la no existència de recursos especialitzats en diagnosi i rehabilitació”.
Els abusos a menors estan “clarament infradetectats”, segons l’ONG, que denuncia que la xifra de prevalença apunta que el 17% de la població infantil ha patit abusos sexuals, mentre que les xifres oficials només parlen d’un 2%. “La majoria de casos es queden silenciats, però quan surten a la llum es topen amb una sèrie de dificultats que afegeixen patiment a les víctimes”. Rivas es refereix a un sistema judicial “farragós i complex que fa que els infants hagin d’explicar la seva experiència fins a quatre vegades als diferents serveis que els atenen”.
Així, des de Save the Children proposen crear recursos d’atenció especialitzada en abusos sexuals a la infància, com els models de cases d’infants als països nòrdics, on es coordinen tots els sistemes d’atenció i rehabilitació. “D’aquesta manera podríem atacar una altra mancança del sistema, que és que no hi ha una garantia legal de justícia, ja que el 70% dels casos d’abusos sexuals a menors acaben sobreseïts”.
Els MENA, immigrants abans que infants
Els Menors Estrangers No Acompanyats (MENA) són un dels col·lectius més vulnerables, ja que “a més de patir situacions de violència concreta, estan cada cop més estigmatitzats socialment”, apunta Rivas. Quan aquests menors arriben a Catalunya ho fan en situació de desemparament i, per tant, és la Generalitat qui admet la seva tutela per a garantir-los els mateixos drets i deures que a la resta d’infants.
Però, segons recorden des de Save the Children, l’any passat van arribar a Catalunya 1489 MENA, mentre que el 2016 van ser 684. Això fa que el sistema de protecció estigui saturat i que “no es pugui atendre les necessitats dels menors ni garantir els seus drets, només degut a la seva condició de migrats. I és que el sistema anteposa la seva condició d’estranger a la d’infant”, denuncia Rivas qui recorda que haver complert els 18 anys no és sinònim de tenir capacitat de sobreviure autònomament sense cap vincle familiar ni social ferm.
Així, la seva situació “d’extrema vulnerabilitat reclama recursos molt adaptats que el sistema de protecció no està proporcionant”, apunten des de l’ONG. Per això, davant de “ràtios de professionals molt baixes i assignació de recursos humans i infraestructures insuficients”, proposen seguir la figura del “Guardian” propi d’alguns països europeus. Es tracta d’una persona de referència que acompanyi cada menor durant tot el seu camí fins a l’emancipació i que sigui capaç de proporcionar ajuda emocional, mèdica i legal per a informar-los de tots els processos que hauran de seguir.
Així, amb aquest informe que inclou els punts febles i les potencialitats de la situació catalana, Save the Children ha volgut fer una radiografia de l’estat dels drets dels infants a Catalunya per a elaborar “un full de ruta en matèria d’infància pel futur Govern”.
Nabil Sayed-Ahmad Beiruti és un psiquiatre d’origen sirià instal·lat des de fa anys a Andalusia, on ha treballat en serveis de Salut Mental Comunitària en l’àmbit de la migració i on ha col·laborat amb l’Agència Andalusa de Salut Pública. Tot i que ara està jubilat és membre d’associacions i ONG en l’àmbit de la salut, la solidaritat i els drets humans i és a Barcelona perquè és un dels ponents del 6è Congrés Català de Salut Mental, que sota el títol «Migracions, exili i refugi: Drets Humans i Salut Mental» se celebra aquests dies a la ciutat. La recepta, segons ell, per disminuir els riscos derivats de les migracions -un dels objectius del Congrés- és tan senzilla com complexa: «Aplicar el sentit comú, facilitar a les persones migrants i refugiades l’acollida i ajudar-les a recuperar la seva dignitat. Tot això són factors de salut».
Com influeix un procés migratori en la salut mental de la persona que el viu?
És una pregunta molt difícil de contestar. Sempre he defensat que el que és el procés migratori en si no és cap causa de malaltia, no és un factor patogen, sinó fins i tot el contrari: és un procés favorable, pot ser una experiència molt enriquidora, i ho dic per la meva experiència personal. El que més pot influir en el benestar de la persona, en la seva salut mental, és el context. Si el context és desfavorable, de vulnerabilitat, és diferent i pot haver-hi estrès i malaltia.
Com l’exili, la recerca d’asil polític o el refugi d’una guerra, migracions forçoses?
El cas dels refugiats és un cas de migració forçosa però també els migrants econòmics, perquè ningú vol deixar el seu país. En el cas dels refugiats cal tenir en compte els factors fins i tot pre sortida: vénen d’un lloc hostil, on hi ha violència i d’on ja vénen amb multitraumes. Si la seva sortida és un procés d’arribada i assentament favorable potser no hi hauria problemes vitals i els únics que hi hauria es podrien recuperar. No obstant això, la realitat és una altra: rutes perilloses, tractes vexatoris, fins i tot violacions o abusos sexuals. I quan arriben a Europa es troben un mur de rebuig i això pot afectar molt la seva salut mental. Ja vénen amb una sèrie d’estressors d’origen i en el camí, porten una càrrega d’angoixa, ansietat i frustració d’expectatives molt forta. Aquesta tríada pot afectar de forma seriosa la salut mental de la persona, causant ansietat, reaccions depressives o fins i tot derivar en malalties més importants si no s’ajuda aquestes persones a superar-ho.
Molts refugiats, alguns provinents de Síria, no saben quin és el camí i viuen en una espera permanent, atrapats en camps a Grècia.
He tingut l’ocasió d’atendre persones que vénen d’allà i la capacitat de resistència d’aquestes persones acaba minvant pel que hem comentat: l’angoixa, els estressors, etc. però també pel context de fustigació, rebuig, estigmatització o de fer-los sentir culpables. He vist gent amb reaccions de suspicàcia o de paranoia per por de ser agredits. Fins i tot hi ha gent propera que ha decidit tornar al seu país d’origen perquè prefereixen morir sota les bombes que viure així. Els camps que tots hem vist a la televisió…si ja vénen amb múltiples traumes, se’ls afegeixen més. Hi ha una pèrdua important de la dignitat humana i quan una persona perd la seva dignitat perd la seva humanitat i aquesta capacitat d’afrontament, de resiliència, s’esquerda.
Com repercuteix en aquestes persones no saber què passarà demà?
Quan se’ls tracta com a delinqüents o se’ls fica en centres d’internament amb normes rígides, això és molt dolorós però també ho és el procés d’espera. El refugiat busca pau i protecció i quan arriba i no la troba, la incertesa va a poc a poc minant la capacitat de resistència de la persona. Tot això va afectant la persona i causant reaccions depressives, apatia, fatiga cognitivoemocional, mal humor, falta d’atenció, reaccions psicosomàtiques…
Vostè ha col·laborat durant anys amb l’Escola Andalusa de Salut Pública. Ha vist una evolució en el tipus de problemàtiques de salut amb què es troben els migrants? Ha requerit aquesta evolució una actualització professional per abordar nous problemes?
Els professionals de la salut mental, especialment la comunitària, hem d’estar sempre al dia dels canvis socials que hi ha perquè requereix una forma diferent d’abordatge. Ara bé…aquí a Espanya no han arribat refugiats.
Molt pocs, sí.
Llavors és veritat que pel fet que hagin arribat pocs aquí no hem vist tant aquesta evolució per la qual preguntes. Però sí que hem vist molt canvi en els migrants econòmics a partir de la crisi econòmica. La crisi ha colpejat a molta població, sobretot la població feble, i la migrant és la més feble dels febles. Amb la crisi ha disminuït la quantitat de població migrant fins i tot. On jo treballava [Roquetas de Mar, Almeria] era al voltant d’un 30% i ara és el 25%. Gent que tenia ja la seva feina, papers en regla, el seu permís…i ho van perdre. Hem observat això i que de cop i volta aquestes persones visquin de forma amuntegada, una major frustració d’expectatives, l’angoixa o la por davant la incertesa del futur, etc. Però sobretot el major de tots és la por a perdre els papers. A més, amb eufemismes administratius com «situació irregular sobrevinguda».
També hem notat com això afecta de forma diferent el migrant segons si té un suport afectiu. Hem vist un augment de crisis psicòtiques sobretot en xavals joves subsaharians. El migrant subsaharià ve sol i aquí hem vist molta angoixa precisament per la manca d’una xarxa afectiva familiar. En els nord-africans, en canvi, la migració és més tipus familiar. No es tracta només de família nuclear sinó també d’oncles o ties, família gran.
Vostè ha participat en projectes de salut comunitària orientada a migrants. Com podem definir la salut comunitària?
Salut comunitària vol dir treballar amb la comunitat, no per a la comunitat. Treballar amb els migrants i no per als migrants. Treballar amb els recursos i fer-ho en xarxa amb els agents formals i sobretot no formals; amb la parròquia, amb associacions, etc. La salut és un bé comú que neix de la societat, així que no estem parlant de salut com a absència de malaltia.
En què consisteix el programa d’acció comunitària per millorar la salut mental de migrants que es va implementar a Roquetas?
El programa d’atenció a la població immigrant és un programa transversal, que no substitueix programes existents; no és una xarxa paral·lela, al que sempre m’he negat. És un programa que intenta integrar la salut mental en el conjunt dels dispositius. Treballa amb serveis socials dels ajuntaments, amb ONG, etc. llavors hem format una xarxa on treballem tots alhora per atendre els malalts que ho necessiten. Amb aquest programa es pot derivar directament des de qualsevol ONG o associació, no cal que sigui des del metge de família.
Sí, és clar, encara que tampoc cal diferenciar molt el que és l’atenció entre refugiats i migrants. Al cap i a la fi, el que hi ha darrere són persones que pateixen i el sofriment humà és igual a tot arreu. Quan la persona plora, plora aquí, a Síria i on sigui. I el mateix a l’inrevés, quan està alegre i riu. On jo vaig treballar tenim força experiència en adaptar els serveis a la diversitat cultural. Però cal adaptar els serveis en el seu conjunt, incloure un model intercultural, dialògic (que hi hagi diàleg i escolta entre usuaris i professionals). Moltes vegades tenim el mecanisme defensiu de dir «no entenc la seva cultura» o la famosa barrera lingüística, que moltes vegades és falsa. A Andalusia per exemple hi ha el telèfon de multitraducció, a tres bandes. És important no caure en el llaminer parany de crear xarxes paral·leles perquè això és una relliscada sense fi. Decideixes fer una xarxa per a immigrants, després una altra per a refugiats…arribarà el moment en què voldrem posar xarxa per marroquins, una altra per a subsaharians…La tendència ha de ser a la inclusió, a l’adaptació dels nostres serveis a la diversitat per anar vencent barreres culturals i lingüístiques mútues. Per exemple, en la cura del nen sa, de la dona embarassada…Cal escoltar i entendre com viuen en la seva cultura el part i el postpart, etc. i fer aquest mestissatge per assegurar la col·laboració de l’usuari per adaptar-lo. Molta gent pensa que en salut mental cal crear una nova psicoteràpia, i no.
L’objectiu del Congrés que té lloc aquests dies a Barcelona és construir propostes capaces de disminuir els riscos derivats de les migracions i millorar la convivència i la cohesió ciutadana. Quin tipus de propostes podrien contribuir a això?
Aplicar el sentit comú, que com deia un autor és el menys comú de tots els sentits. Intentar també aplicar principis ètics, bona acollida, facilitar a les persones migrants i refugiades l’acomodar-se i l’elaboració de vincles amb el seu context social nou sense renunciar als vincles amb els seus semblants i gent de la seva cultura. Ajudar-lo a recuperar la seva dignitat, solidaritat afectiva. Per exemple, que no passin coses com denuncien algunes ONG que han trobat dificultats d’ubicar refugiats en pisos perquè els propietaris no volen llogar-lo. Evitar al màxim la retòrica de la por i facilitar la convivència, acceptant les diferències. Tot això són factors de salut.
Joseba Achotegui, psiquiatre, fa anys que estudia i tracta la relació entre migració i salut mental. A principis dels noranta va participar en la fundació del Servei d’Atenció Psicopatològica i Psicosocial a Immigrants i Refugiats (SAPPIR) de l’Hospital Sant Pere Claver de Barcelona, que dirigeix ell mateix. També és el director del Curs de Postgrau «Salut mental i intervencions psicològiques amb immigrants, refugiats i minories» de la Universitat de Barcelona i ha estat premiat per la seva tasca amb immigrants. Una de les seves contribucions a aquest àmbit ha estat sens dubte el de posar nom al sofriment psicològic del migrant. «Com que és una simptomatologia diferent va sorgir la idea que calia donar-li un nom que no fos el de malalts», explica en aquesta entrevista. Inspirat el clàssic d’Homer L’Odissea, Achotegui va batejar la Síndrome de l’Immigrant amb Estrès Crònic i Múltiple com a Síndrome d’Ulisses.
El SAPPIR de l’Hospital Sant Pere Claver de Barcelona es va fundar el 1994. Per què en aquest moment?
Ens vam adonar que començava a arribar una nova migració. Espanya va entrar a la Comunitat Econòmica Europea i França va reaccionar amb un control més estricte de les fronteres per la crisi del petroli. Aquests i altres factors van donar lloc al fet que marroquins que passaven per aquí de cop i volta es quedessin i també van començar a arribar persones de diferents països d’Amèrica Llatina en esclatar la crisi del deute. El paisatge humà era diferent, hi havia més gent d’altres llocs i molts no tenien atenció sanitària. Vam començar a organitzar algunes conferències i va sortir la idea d’organitzar alguna cosa a nivell de salut mental, d’aquí va sorgir la idea de crear el SAPPIR l’any 1994.
Al llarg d’aquests 25 anys hem anat veient el canvi que s’ha produït en la migració. Per aquest motiu el 2002 vaig plantejar el concepte de la Síndrome d’Ulisses, perquè em vaig adonar que estava canviant completament la migració: al principi venien en millors condicions, després van començar a arribar en pastera i espantats.
Quines eren les necessitats detectades llavors?
Les persones que vèiem en els noranta tenien problemes més aviat culturals: arribaven aquí i tenien algunes dificultats d’adaptació. A partir del 2000 els problemes són socials perquè apareix la figura de l’indocumentat, les famílies es trenquen, la gent té por, se sent indefensa…Tot ha canviat tremendament.
Com deia vostè l’any 2002 planteja el concepte de la síndrome d’Ulisses o la síndrome de l’immigrant amb estrès crònic i múltiple. Per què ‘Síndrome d’Ulisses’?
Amb el canvi migratori canviava també la problemàtica. A partir del 2000 vam començar a veure problemes d’estrès, por…I un dia em va venir la imatge que el que m’explicaven els pacients era el que s’explica en l’Odissea. Eren gent sola, indefensa.
Quins són els símptomes d’un migrant amb Síndrome d’Ulisses?
En la Síndrome d’Ulisses els símptomes són sobretot insomni, cefalea, fatiga…És un quadre d’estrès, no una malaltia. Com que és una simptomatologia diferent va sorgir la idea que calia donar-li un nom que no fos el de malalts.
En la seva investigació diu que hi ha set dols migratoris. Quins són?
Sí, vam plantejar que hi ha set dols en la migració: la família, la cultura, la llengua, la terra, l’estatus social, el grup de pertinença i els riscos de migrar. Això ho viu tot immigrant però els que tenen Síndrome d’Ulisses viuen això al quadrat. Qualsevol immigrant ho nota i cal fer un esforç per adaptar-se, per això es diu dol, però en els casos d’immigrants en situació extrema tot això es viu d’una manera molt més radical.
Achotegui a la seva consulta a l’Hospital Sant Pere Claver de Barcelona. / ROBERT BONET
En l’actual crisi de refugiats, molts o tots són casos de situació extrema.
Tothom que es desplaça a un altre lloc és immigrant i els refugiats són un tipus d’immigrant en condicions molt difícils. També n’hi ha molts a qui no se’ls reconeix com a refugiats i igualment viuen condicions molt difícils però sí que hi ha molts refugiats que tenen Síndrome d’Ulisses, quadres de por i indefensió. Alguns emmalalteixen i d’altres viuen aquests quadres d’estrès.
Com afecta aquest procés als joves i als nens?
La Síndrome d’Ulisses també està descrita en nens. Aquests ho viuen en pitjors condicions perquè estan en un procés de creixement i maduració i viure una migració extrema els afecta profundament i els desestructura. Es trenquen les famílies i per als nens és encara pitjor que per als adults, que són persones amb més recursos i amb un ‘jo’ ja format.
Almenys 10.000 nens refugiats no acompanyats han desaparegut després d’arribar a Europa segons l’Europol, què passa amb ells?
Les situacions dolentes sempre poden empitjorar: pots estar espantat, sol, malalt, amenaçat … per desgràcia tot és susceptible d’empitjorar i els nens que ja estan sols i sense protecció evidentment viuen en unes condicions tremendes perquè necessiten un mitjà estable per madurar i no el tenen.
Estem preparats com a societat per fer front al moment que vivim? En l’última jornada organitzada per l’Institut Docent i de Recerca del Sant Pere Claver es va demanar més professionalització en els serveis d’atenció mèdica i psicològica i serveis socials.
De la mateixa manera que per a atendre una dona embarassada o un diabètic els professionals de la salut es formen, per atendre una persona amb una altra cultura i amb unes circumstàncies molt diferents a les de l’autòcton, cal una formació. Que no hi hagi aquesta formació no deixa de ser una forma de desvalorització per a aquestes persones. No pot ser que a un refugiat o una persona que ve d’unes condicions culturals molt diferents se l’atengui com ‘bonament’ es pugui, això no deixa de ser una forma de discriminació. Es mereixen una atenció de màxima qualitat i tenen dret a exigir-la. Si finalment arriben a Espanya els refugiats que estaven previstos, espero que se’ls pugui atendre bé. El que em preocupa és que aquí som de fer les coses amb molt de cor però poca previsió. Està molt bé rebre amb els braços oberts però no podem tenir un programa per a sis mesos perquè el que pot passar llavors és que faltin recursos.
Hi ha algun país o programa modèlic en aquest sentit?
Sí, els països nòrdics o Alemanya són un bon exemple en el sentit que es programa molt més. Un refugiat no ve per dues setmanes i els conflictes i les crisis, per desgràcia, duren diversos anys.
Com pot influir una bona atenció a la superació d’aquests dols?
Doncs mira em ve ara el cas d’una família, com tantes que hi ha, que han estat trencades. A Espanya una reagrupació familiar triga uns vuit anys. Vuit anys és tota la infància d’un nen, és trencar-li totalment la columna vertebral de la seva infància. El cas que recordo és el d’una família d’Hondures que el nen tenia cinc anys quan la seva mare va marxar per venir a Espanya. Va començar a treballar, va trigar molt a aconseguir els papers, etc. Finalment el nen, ara ja amb 13 o 14 anys, pot venir a Espanya però quan arriba se sent completament abandonat per aquests anys sense la seva mare. Afortunadament aquests són casos que tenen bon pronòstic: el nen i la mare pateixen perquè volen comunicar-se i no poden i s’ajunten la ràbia i la culpa. Nosaltres, en fer una mica de mediadors, de cola, funciona. Hi ha casos que hem vist aquí que han estat molt exitosos, són processos que són agraïts.
La culpabilitat en aquells que han de deixar enrere familiars és una cosa que s’arrossega a nivell psicològic?
Això es veu, per exemple recordo una refugiada siriana que vaig veure fa unes setmanes aquí que se sentia malament perquè la seva família seguia allà. Són processos complicats, tothom pateix molt, és generar una xarxa de problemes molt gran.
Achotegui durant l’entrevista / ROBERT BONET
Als camps de refugiats, a Grècia per exemple, aquests han d’enfrontar-sovint a sentir subjectes passius ja que no els permeten involucrar-se en l’autogestió del camp, la compra de menjar o altres tasques, que s’adjudiquen a voluntaris. Això pot generar també un nivell de frustració?
Una persona necessita mantenir una imatge de dignitat, d’autoestima. El que no és bo és infantilitzar a la gent i tenir-la allà en una mena de llimbs o stand by. És bo que les persones refugiades o qualsevol persona que viu una situació d’aquest tipus mantinguin una autonomia. També cal entendre que no és una feina fàcil, no és un pur paternalisme, però s’ha de treballar d’una manera que tingui en compte que l’altre no és un objecte de caritat, és una persona.
En el cas per exemple de refugiats sirians, molts han d’enfrontar-se, a més del propi procés, a acceptar una ocupació (en el millor dels casos) de baixa qualificació en relació a la formació que un té.
Sí, hi ha molts estudis que diuen que tots els immigrants refugiats que arriben, que tenen un ventall d’unes 200 professions, aquí acaben fent quatre: cuidar ancians, neteja … al principi ho accepten però quan passa el temps és un impuls molt humà frustrar-se. La gent que ja tenia un estatus relativament baix en el seu país d’origen i aquí també no ho nota tant. Diferent és per als que vénen de professions al seu país amb un estatus més alt, per exemple d’enginyer o professor.
Finalment, quines repercussions creus que pot tenir per a la salut mental de les persones migrants l’auge de discursos antiimmigració com els de Trump?
L’immigrant aquí és una mica supervivent, algú que va lluitant i que no mira tant aquest tipus de discursos…però als Estats Units és una mica diferent. A Espanya l’immigrant no té una visió tan polititzada, té una visió més individual. Hi ha moltes maneres de migrar, es pot migrar en bones condicions o en males condicions. Però males condicions no és només el que està en un camp de refugiats sinó també el que no pot entrar a Ceuta o Melilla o viu aquí indocumentat i no hi ha manera de tirar endavant.
Xóchitl Castañeda és directora de la Iniciativa per la Salut de les Amèriques, a l’Escola de Salut Pública de la Universitat de Berkeley (Califòrnia) des del 2001. Entre altres iniciatives, ha treballat per millorar la salut pública dels migrants llatins que viuen als Estats Units.
La migració porta transformacions «psicosocials» tant per a qui emigra com per als seus descendents? De quines transformacions parlem?
La migració porta transformacions enormes per a la persona i la seva família. La primera, segona i gairebé tercera generació es veuen afectades, així com també les comunitats d’origen, trànsit i destí. És a dir, el procés migratori no és independent o d’una sola persona. La transformació està en un context social-familiar. Per exemple, si una mare decideix anar-se’n als Estats Units a tenir cura dels fills de dones nord-americanes -que és la situació de moltes dones d’origen llatí- els fills d’aquestes dones estan patint molt perquè estan sent cuidats per les àvies. Llavors l’efecte és enorme, no només sobre la persona que emigra. Aquest exemple s’aplica a molts casos. El procés d’emigrar, a més, comença des de la planificació, la partida, el creuament de fronteres -que en moltes circumstàncies és molt dramàtic, fins i tot el nombre de persones que moren-, arribar a un lloc amb una cultura i una llengua o la inserció a una tasca laboral diferent. A més, també afecta la situació política ja que als Estats Units et converteixes en indocumentat.
El dol migratori s’ha de passar o es pot prevenir?
És inevitable. Emigrar és arrencar-se de moltes experiències socials, econòmiques, polítiques, religioses. Quan un experimenta canvis com a ésser humà, experimenta un dol.
Com influeix el fet de migrar en edat adolescent?
És una edat crucial en molts aspectes. Hi ha diferències per exemple també si ets dona, o ets una persona gran o ets jovenet. Però també hi ha similituds, per exemple, la majoria dels migrants no té un accés regular als serveis de salut perquè en el cas dels Estats Units la salut no és un dret humà, és un bé que es compra, es ven i es restringeix als ciutadans.
I quan es tracta de menors no acompanyats?
La seva infància es trunca perquè immediatament aquesta etapa acaba i és més aviat un adult precoç. Ha de treballar, està exposat a condicions d’explotació…
Abans esmentava que molts migrants no tenen un accés regular als serveis de salut. Quines implicacions té a nivell de salut viure com indocumentat?
La salut l’entenem com el benestar físic i emocional. Imagina’t el nivell d’ansietat d’algú que està sol i sense papers. A nivell de salut física, l’accés als serveis als Estats Units està condicionat al fet de tenir una ciutadania i si no comptes amb la documentació correcta, tot i que comptis amb els diners, no pots rebre assistència sanitària. Un immigrant pateix de moltes mancances i si no té un accés regular als serveis de salut, la seva salut tant física com mental es veu compromesa.
Existeix als Estats Units algun tipus de servei dirigit a l’atenció a immigrants indocumentats?
No, no. El que sí que hi ha són unes xarxes clíniques comunitàries d’atenció en les quals no et pregunten si ets o no indocumentat i aquestes clíniques són les que donen el servei a aquesta població.
Com pot arribar a afectar el fet que per exemple ara als Estats Units la immigració sigui un tema que ocupa titulars com els que genera el candidat Donald Trump?
Els Estats Units són un país molt gran i amb molts tipus de ciutadans i com a país no és una societat antiimmigrant. Alguns que pretenen ser governants han utilitzat aquest discurs antiimmigrant com una plataforma per ocultar problemes reals d’aquesta societat. Els Estats Units tenen moltes disparitats socials i econòmiques, aquí la classe mitjana no és una classe mitjana dominant. Aquest discurs ha estat una distracció, ara bé cal matisar que hi ha alguns estats dins de la unió americana que tenen racisme i xenofòbia. La majoria d’immigrants d’Estats Units vénen d’Amèrica Llatina o la Xina però aquesta idea del ‘melting pot’, que tots ens barregem, és mentida. La tendència serà que cada vegada hi haurà més minories als Estats Units.
Vostè ha investigat el cas concret de migrants mexicans joves als Estats Units. Què s’ha observat en relació amb la salut d’aquests?
Els joves són la població més vulnerable, de per si, i hi ha més probabilitat per exemple que caiguin en les drogues. Si a aquesta vulnerabilitat pròpia de l’adolescència li sumes el fet que no tens una inserció total en la societat, això crea que els joves sigui un grup més vulnerable encara.
Quin tipus de polítiques podrien implementar per millorar la salut dels migrants? Tenen aquestes a veure amb la integració?
Cal partir de tres principis. Primer que les persones immigrants són éssers humans, cal rehumanitzar la migració perquè tots ens beneficiem de la tasca i la contribució dels migrants. Als Estats Units no podríem menjar si no fos pel treball ardu que fan els pagesos que venen de Mèxic. El segon és que la salut d’un país hauria d’incloure la salut dels migrants. Estem en un món cada vegada més global i no pot haver-hi diferències entre els «ciutadans» i els «no ciutadans». El tercer és que hi ha d’haver programes especials per a aquesta població, que si bé pateix dels mateixos problemes de la població blanca nord-americana se li afegeixen problemes relacionats amb la migració.
Una situació difícil i que pot generar situacions d’ansietat són les separacions familiars quan un immigrant és retornat al seu país després de molts anys vivint allà. Per exemple, llatinoamericans que van emigrar als Estats Units i ara han estat forçats a retornar als seus països.
Hi ha dos fenòmens en la desafecció, la que és voluntària -hi ha un procés natural d’envelliment i molts immigrants que estan envellint volen tornar al seu país- i la forçada. En el primer no és fàcil perquè tornen a un país que van deixar fa temps i que trobaran molt diferent. En el cas de la separació forçada molts són pares de fills que ja van néixer als Estats Units. S’estan trencant famílies i això té un cost molt alt a nivell de salut mental perquè genera depressió i ansietat.
Fins ara hem parlat sobretot d’implicacions a nivell de salut mental. A nivell físic també hi ha implicacions per a la salut individual i pública?
És clar. Per exemple, molts dels nens dels que vénen indocumentats en aquest país no tenen un aspecte regular pel que no poden tenir tampoc una atenció regular: necessites vacunes, atenció dental, anar al metge…Tot això et limita si no tens una assegurança de salut -que és el cas de milions de persones- i és encara pitjor si ets indocumentat, hi ha moltes persones d’origen nord-americà pobres que són subsidiades pel govern però no en tots els serveis. Per exemple, la salut mental. La manca de psiquiatres és molt gran, la manca dels que parlen castellà és encara més gran i la manca de psiquiatres que volen atendre la població indocumentada és encara més gran.
Metges Sense Fronteres (MSF) ha anunciat aquest divendres que renuncia als fons públics de la Unió Europea i els seus estats membres. La mesura pretén protestar per la seva «nociva política migratòria, basada en la dissuasió i en allunyar el màxim possible de les seves costes als que fugen de la guerra i el sofriment», afirma l’organització humanitària en un comunicat.
La renúncia als fons europeus comença a aplicar-se a partir d’aquest 17 de juny. Des d’avui, l’organització no concorrerà a les ajudes públiques, per cap dels seus projectes a tot el món. Els treballs en execució amb partides ja atorgades no quedaran en risc i continuaran amb normalitat. Però, des d’aquest divendres, l’ONG no recorrerà als fons de la UE per dur a terme els seus treballs.
La major part dels fons que sustenten l’ONG, «un 92%», són d’origen privat (la majoria, provinents de donacions de particulars). No obstant això, l’organització sí que s’ha recolzat fins al moment en els diners públics europeus destinats a l’acció humanitària i cooperació al desenvolupament. El 2015, «MSF va rebre 19 milions d’euros de les institucions europees, 37 milions d’Estats membres de la UE i 6,8 milions del Govern de Noruega», apunta el comunicat.
El 2016, «a més dels fons de l’Oficina d’Ajuda Humanitària de la Comissió Europea (ECHO), MSF va rebre finançament públic institucional d’Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, Irlanda, Luxemburg, Països Baixos, el Regne Unit i Suècia», afegeix . És aquest tipus de fons els que ara no se sumaran als comptes de l’organització humanitària.
Contra les polítiques migratòries de la UE
La decisió és una crida als països europeus i de la pròpia UE al fet que replantegin la seva política en matèria d’asil i migració, tot i que també en cooperació al desenvolupament. El nou marc europeu de migració i cooperació al desenvolupament, presentat la setmana passada per la Comissió, proposa vincular encara més les dues estratègies amb, fins i tot, «incentius negatius» en les ajudes al desenvolupament i els acords comercials per a tercers països si aquests no «cooperen» amb les polítiques europees de migració.
«Les polítiques dissuasòries que Europa presenta a la seva opinió pública com solucions ‘humanitàries’ han agreujat el patiment de les persones que necessiten ajuda. Aquestes polítiques no tenen res d’humanitari, no han de convertir-se en la norma i han de ser denunciades», afirma el secretari general internacional de MSF, Jérôme Oberreit.
En els Dies Europeus del Desenvolupament, celebrats aquesta setmana a Brussel·les, la Comissió Europea ha insistit que aquesta mesura busca reduir les morts a la Mediterrània, reduir els motius perquè els «migrants econòmics» decideixen migrar cap a Europa donant suport al desenvolupament dels seus països i augmentar la migració per vies legals. No obstant això, encara que la UE parla sobretot de ‘migrants econòmics’, la gran majoria dels que han arribat a Europa el 2015 eren refugiats i també són objectiu d’aquesta mesura (ja que entre els tercers països amb els quals es pretén aplicar el pla és amb Etiòpia, Jordània i el Líban).
«És que l’única oferta que Europa pot fer als refugiats és que es quedin en els països dels que fugen desesperats? De nou, la prioritat d’Europa no és donar-los la millor protecció disponible, sinó mantenir-los ben lluny amb la major eficiència possible», denuncia Oberreit.
El pacte de la UE i Turquia, per tornar a terra turcs als refugiats que arriben a Grècia des del 20 de març, també ha estat un dels motius que han impulsat a MSF a rebutjar els fons públics europeus. L’organització creu que el pacte «posa en perill el mateix concepte de ‘refugiat’ i la protecció que aquest ofereix a les persones en perill» i adverteix del precedent que crea perquè altres països facin el mateix.
La posició de l’organització en aquesta crisi d’asil ha estat crítica cap a la UE davant la falta de vies legals perquè els refugiats i migrants arriben a Europa i la manca d’una missió de rescat a la Mediterrània, tot i els rècords en morts assolits en les seves aigües en els últims dos anys. L’organització va llançar una missió pròpia de salvament i es va retirar del centre de Lesbos (Grècia) quan, després del pacte de la UE i Turquia, va esdevenir un centre de detenció.
