Just Deploy It!

Etiqueta: migracions

  • Migrar sense cobertura mèdica: l’accés a la salut pública per a estrangers a Espanya

    L’accés a la salut és un dret essencial de totes les persones, sense importar-ne la condició social, origen, raça, creences o orientació sexual. Molts governs tenen programes d’atenció mèdica per a persones econòmicament menys afavorides, encara que de vegades aquests estan orientats majoritàriament als seus ciutadans. Però, què passa quan arriba un estranger, sense documentació local, i necessita atenció mèdica? Ha d’estar en una condició visiblement malament per a poder ser atès?

    Què passa, per exemple, si es tracta d’una persona que només necessita medicaments per tractar o continuar el tractament d’alguna malaltia que requereix un tractament continuat o de per vida (diabetis, hipertensió, VIH, entre d’altres), però encara està o es veu aparentment estable ? No mereix una atenció perquè «encara està bé» o perquè «sense papers» no se’l pot atendre?

    En el cas particular d’Espanya, per accedir a la sanitat pública de manera ordinària, primer s’ha d’estar empadronat —i això moltes vegades és un primer obstacle que s’ha de superar, ja que de vegades hi ha traves, tant des de l’ajuntament com des dels mateixos llogaters—, i això allarga també el temps per a sol·licitar una targeta sanitària i poder ser atès. Tot i que el procés sembli senzill, moltes vegades no ho és. Moltes persones passen mesos –o fins i tot anys– esperant tenir accés a la sanitat pública, perquè o bé encara no es poden empadronar o bé perquè no tenen la informació necessària per a poder agilitzar aquest procés i poder ser atès.

    David Orozco, representant del Centre Cultural Comunitari Ateneu del Raval, institució que dóna suport i guia immigrants en la seva regularització de documentació a Barcelona, indica que el motiu de fons per a la manca d’accés a la sanitat és no estar empadronat: “No pots accedir absolutament a res si no estàs empadronat. Ni a la sanitat, ni a l’educació, ni a sostre, ni a res”. Així mateix, assevera que “sense padró i sense targeta sanitària, la gent no té accés a la sanitat. Només en cas d’urgència poden ser atesos de manera particular, és a dir, pagant pel servei de salut”. Tanmateix, indica que hi ha maneres d’evitar l’obligació de pagar per alguna atenció mèdica: “Una persona pot indicar que és vulnerable i pot ser exonerat així del pagament; però hi ha gent que no ho sap i ha de pagar entre 500 i 1000 euros per ser atès”. En aquest sentit, Judith Belmonte Rivera, tècnica de l’Oficina de Comunicació del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, indica que segons la llei 9/2017, del 27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut, tota persona que estigui a Catalunya, Espanya, té dret a ser atès d’urgència, tingui o no la condició de resident, sense perjudici que aquesta persona o, si escau, els tercers obligats legalment o contractualment a assumir les despeses s’hagi de fer càrrec del cost de l’assistència sanitària rebuda. És a dir, les persones que requereixin atenció mèdica han de ser ateses de tota manera, sense tenir en compte si elles o els seus responsables tenen la possibilitat de pagar pel servei de salut rebut.

    Però l’esmentat en el paràgraf anterior serveix en casos d’atenció per urgència; però què passa quan una persona necessita tenir accés a atenció o medicació continuada, però no és considerat ni vist com una “urgència»?. Doncs, en aquest cas, Orozco apunta que, de tota manera, sense haver de trobar-se malament per ser atès, una persona pot accedir a través d’urgències. “Una persona pot anar a urgències i dir-li al metge, per exemple: necessito la droga [el medicament] per a la pressió, perquè vostè me la recepti. No tinc papers. Què faig? No en tinc”. Aleshores el metge us podrà donar la fórmula mèdica [la prescripció]”. A més, Orozco assegura que hi ha medicaments que no poden ser expedits al públic si no es compta amb prescripció mèdica: “Hi ha coses que no venen a les farmàcies si no és amb recepta mèdica [la prescripció], almenys els antibiòtics sinó és amb recepta mèdica, a ningú no se’ls venen”. Així, ja amb la recepta mèdica, el pacient pot accedir als medicaments; no obstant això, haurà de pagar el preu regular, el preu real del medicament, sense cap subvenció —a Espanya quan un pacient compta amb una targeta sanitària i s’atén en hospitals públics, tota prescripció que rebi té una subvenció d’entre un 60% i un 50%, és dir el pacient només pagarà el 40% o 50% del preu real del producte—. Per tant, es pot accedir als medicaments, però pagant un preu regular de venda al públic, sense subvencions”.

    Accés als medicaments. | Unsplash

    Això és en el cas d’atenció mèdica per obtenir prescripcions de medicaments que es poden aconseguir en farmàcies; però, què passa quan els medicaments no es troben en aquests establiments, sinó que només poden ser lliurats als hospitals o en centres mèdics estatals? com és el cas de les pastilles antiretrovirals per al tractament crònic del VIH o SIDA. Aquí no només es tracta de la salut de l’afectat, sinó que és un tema de salut pública, és a dir, que pot afectar més persones.

    En aquest aspecte, Lissa Fuentes, tècnica d’ACATHI, ONG que es dedica a la inclusió i al suport de persones LGBTIQ+ refugiades i immigrants a Espanya, afirma que li arriben molts casos de persones que no tenen accés a la salut per estar en situació irregular: “Aquestes persones tenen dret a ser ateses, encara que estiguin en situació irregular, sigui quin sigui el seu malestar, i estant sense targeta sanitària, tenen el dret a anar a urgències i ser ateses”. Així, en el cas de persones amb malalties cròniques que requereixen tractaments continus de llarga durada o de per vida, i que visiblement es veuen estables —per la qual cosa de vegades no són considerades persones que requereixin atenció urgent—, Fuentes assegura que hi ha dos conductes per accedir a l’atenció mèdica:

    El primer: per urgències, a través de la treballadora social de l’hospital o del CAP (centre d’atenció primària): “És un dret que tenen totes les persones, siguin espanyoles o no. Aquí se’ls ha d’atendre i de prescriure de totes maneres també. Les treballadores socials avaluen els casos de cada persona i busquen solucions; encara que aquesta no és immediata, però potser en tres dies aproximadament li han de donar una resposta. Seguint els protocols, les treballadores socials han de buscar una solució, i segons el cas, donar una targeta sanitària d’urgència perquè el pacient sigui atès, estigui empadronat o no, i encara que estigui en condició irregular”.

    El segon: a través d’associacions de suport i orientació al migrant, com ara ACATHI, STOP, Gaispositius, entre d’altres: “Aquí rebem totes les persones, les orientem i les derivem a la treballadora social; i segons la seva avaluació sobre la malaltia, l’estat o el tractament que requereixin aquestes persones, els gestionem una targeta sanitària d’urgència. Aquesta pot trigar màxim una setmana de mitjana a arribar –3 o 4 dies en el millor dels casos–, però ja amb la targeta sanitària d’urgència les persones es poden atendre, sigui quin sigui el seu estat migratori i si figuren o no al padró”.

    Finalment, Fuentes assevera que les persones que arriben a Espanya amb alguna condició mèdica han d’insistir i persistir, no quedar-se amb la negativa: “Hi ha opcions per accedir a l’atenció mèdica. Perquè està en joc la teva salut, tu estàs en joc”.

    S’ha esmentat constantment la paraula urgència, que moltes vegades es pot tergiversar segons el criteri del treballador de la salut; que, d’acord amb la seva visió i perspectiva, pot considerar les persones que arriben a les seves instal·lacions com a casos d’urgència o no. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), una urgència és “quan la problemàtica s’ha de resoldre immediatament, cosa que implica una acció de resolució sense cap mena de retards davant la dificultat presentada. En altres paraules, les urgències mèdiques fan referència a una situació on es requereix assistència mèdica en un lapse reduït de temps, però aquest no implica risc en la vida dels que la involucra, ni genera perill en l’evolució de la seva afecció”. Per tant, i responent les preguntes inicials d’aquest reportatge, no cal veure’s o estar en condicions visiblement malament per ser atès, n’hi ha prou amb què una persona indiqui que necessita atenció mèdica urgent —en el cas que el vostre estat de salut us ho permeti—, perquè sigui orientada i atesa per un metge o una treballadora social, que tot hospital i CAP d’Espanya ha de tenir. Si una persona, a més de l’atenció mèdica, necessita medicaments, aquests han de ser degudament receptats per un doctor, i així el pacient pot obtenir aquests medicaments en alguna farmàcia local. En el cas de pastilles que només poden ser proveïdes per hospitals públics, és un dret poder-hi accedir, mitjançant una targeta sanitària d’urgència. I, sí, totes les persones mereixen una atenció i els tractaments mèdics oportuns, sigui quin sigui el seu estat físic, migratori o de padró. Finalment, estem parlant de salut, cosa que podríem posar en joc per no considerar una “urgència”.

  • Sentit homenatge a Josep Cabayol i al seu llegat periodístic i humà

    Un centenar de persones han participat en l’homenatge al periodista i activista Josep Cabayol i Virallonga, en què s’ha destacat la seva trajectòria professional, la defensa dels drets humans a nivell global i alguns dels temes en què es va especialitzar, com l’habitatge, la salut, les migracions i el canvi climàtic. En Pep, com se l’ha recordat, va morir el 8 d’agost als 70 anys.

    L’acte, realitzat dimarts a l’espai veïnal Calàbria 66 de Barcelona, va ser conduït per Frederic Pahisa, membre de l’associació Solidaritat i Comunicació (SICOM), que va destacar la seva capacitat de feina i anàlisi: “Era escrupolós en la praxi professional, i entenia el periodisme com una eina de transformació, no només per informar”.

    Antoni Vidal, exdirector de RNE i company de feina, també es va fer ressò del sentit crític d’en Pep amb els mitjans de comunicació, de la profunditat amb què abordava els temes i d’un projecte que li va proposar el 2001, el programa ‘Gent de Món’: “Mai s’havia fet a la ràdio un programa d’aquestes característiques, amb el nivell crític i entrevistes amb persones tan qualificades”.

    Antoni Vidal a l’homenatge | Pol Rius

    Fer una ràdio de qualitat amb un pressupost petit va ser quelcom que en aquesta i altres ocasions va aconseguir Cabayol per la seva força i constància, tal com van anar descrivint les diferents persones que van recordar el periodista.

    Habitatge

    Des del món de l’habitatge, Salva Torres, de l’associació Lloguer Públic i Assequible 500×20, va explicar que Cabayol va ser des del col·laborador, amic i membre, per aquest ordre, de l’entitat. “Era un dels nostres”, va dir, pel seu compromís en la divulgació de “l’estafa de les titulacions hipotecàries” per part dels bancs, en la reivindicació d’un parc públic de lloguer de qualitat i en el “combat” envers el capitalisme.

    L’acte ha recordat alguns dels documentals que va dirigir o produir. Així, ‘La Plataforma’, en què explica la història i les reivindicacions de la Plataforma d’Afectades i Afectats per la Hipoteca (PAH), en què parla amb algunes de les primeres afectades pels desnonaments a Espanya.

    Intervencions a l’homenatge | Pol Rius

    El dret a la salut

    Josep Cabayol va ser un dels impulsors i fundadors de la plataforma en defensa de la sanitat pública Marea Blanca Catalunya, de la qual tres dels seus membres, Pep Martí, Trini Cuesta i Josep Vallhonesta, van recordar-lo com un referent. Bon periodista, bona persona, home d’idees i d’acció en la lluita per la salut i la vida, van ser alguns dels qualificatius que li van dedicar.

    Una de les aportacions de Cabayol va ser fer entendre que la salut no és només l’absència de malaltia, sinó que hi ha determinants socials, econòmics, d’alimentació i d’habitatge que hi influeixen, tal com va plasmar al documental ‘La Salut el negoci de la vida’ o el reportatge ‘Malalts climàtics, una nova alerta per al futur de la nostra salut’, escrit amb Siscu Baiges i Ester González.

    Pep Martí, Josep Vallhonesta i Trini Cuesta de Marea Blanca | Pol Rius

    Migracions

    D’altra banda, el documental ‘Descendents’ tracta sobre les discriminacions que afronten moltes persones nascudes a Catalunya i que són de famílies migrants africanes asiàtiques i llatinoamericanes, com ara no tenir dret a votar o a accedir a feines públiques.

    La Fatima Hamed, que apareix a l’audiovisual, va denunciar diferents racismes a la salut pública, la feina, la vida quotidiana i les institucions. Els microracismes, va dir Hamed, no es diuen micro per ser petits sinó perquè s’han normalitzat, com sorprendre´s pel fet que una persona amb cognoms diferents als habituals a Catalunya parli bé el català, o no voler llogar el pis a una persona migrada per si no el paga.

    Intervenció de Fatima Hamed | Pol Rius

    L’antropòleg i autor de llibres d’assaig com ‘Refugiados climàticos, un gran reto del siglo XXI’, Miguel Pajares, va fer referència al gran coneixement dels temes que tractava Cabayol en les seves entrevistes i, al contrari que molts periodistes, deixava parlar i desenvolupar les idees. No només es documentava, en aquest cas, sobre les migracions, sinó que coneixia com es vulneraven els drets de les persones i com es produïen els fenòmens migratoris. “Ell és l’activista total”, va resumir.

    Canvi climàtic

    En aquesta línia, el documental sobre canvi climàtic ’50 graus’ relaciona la crisi climàtica, de salut, alimentària, energètica i el dret a migrar. L’investigador de l’IRTA (Institut de recerca i tecnologia agroalimentàries) Robert Savé va posar en relleu l’efecte de l’alimentació en la salut i com la realitat climàtica, amb sequeres i canvis dràstics de cultius, esdevé una emergència social.

    La investigadora Marta Guadalupe Rivera, membre del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, va accentuar el treball de Cabayol per la feina de documentació, el rigor, l’enfoc cap als drets humans i la confiança en la persona que entrevistava.

    Marta Guadalupe Rivera, membre del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic | Pol Rius

    Des de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, que prepara un altre homenatge per al mes de gener, la Matilde Font va destacar el caràcter afable del Pep, així com la seva coherència i bonhomia, a més de ser un bon periodista: “Era un més del moviment social. Era un activista i donava a conèixer el que reivindicàvem, com conservar les zones humides per la importància de la biodiversitat”.

    Diari de la Sanitat

    En acabar els parlaments previstos, vàries persones del públic, tant a títol individual com representants d’entitats, van expressar el seu record i agraïment a Cabayol, de qui van enfatitzar aspectes com la integritat, el compromís, la solidaritat i la valentia per denunciar i actuar davant les injustícies, així com per donar veu a persones que habitualment no surten als mitjans de comunicació.

    El Diari de la Sanitat a l’esdeveniment | Pol Rius

    Josep Cabayol va escriure nombrosos articles al Catalunya Plural i al Diari de la Sanitat, ambdós de la Fundació Periodisme Plural. Pots llegir aquí el seu darrer article i també l’entrevista en ocasió del seu documental “50°C”.

    Per això, i en commemoració a la tasca divulgativa del periodista, el Diari de la Sanitat publica en la seva revista anual en paper cinc dels seus articles sobre l’impacte de l’emergència climàtica en les persones, que és el tema central de la publicació d’enguany. Amb motiu de l’homenatge, es van repartir un centenar d’exemplars.

  • L’exclusió sanitària de migrants augmenta a Madrid durant la pandèmia: Metges del Món detecta 167 casos des de març

    Tenen dret a rebre assistència sanitària gratuïta però, quan es planten davant de taulell del seu centre de salut, immigrants sense papers i sol·licitants d’asil es xoquen amb un opac engranatge burocràtic que impedeix o retarda la seva atenció a Madrid. Des de l’estat d’alarma, aquestes persones s’estan trobant amb un augment de les traves administratives al seu accés als serveis de salut, segons denuncien diverses organitzacions especialitzades.

    L’arbitrarietat en els requisits exigits pel Servei Madrileny de Salut, les complicacions pròpies de resoldre qualsevol tràmit en pandèmia i la saturació dels centres sanitaris s’han multiplicat els casos d’exclusió detectats per Metges de el Món i Yo Sí Sanidad Universal a la Comunitat de Madrid en els últims mesos.

    Petició de l’OMS

    Des de l’inici de la pandèmia, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha instat les autoritats internacionals a eliminar «totes les barreres» dirigides a les persones sense papers o sol·licitants d’asil per accedir als serveis de salut, ja siguin legals , administratives, idiomàtiques o econòmiques.

    Sobre el paper, l’aprovació del Reial Decret 7/2018 va retornar el dret a la sanitat a les persones sense papers, restringit el 2012 per la reforma sanitària del Govern de Mariano Rajoy; però la normativa de Pedro Sánchez ha deixat una sèrie d’esquerdes que deriven en traves administratives en la seva aplicació per part d’algunes comunitats autònomes. La Comunitat de Madrid i Galícia són les regions on Metges del Món ha detectat més episodis d’exclusió.

    La punta de l’iceberg

    Els equips de Metges de Món Madrid han acompanyat a 247 pacients que van demanar suport a l’organització després de trobar obstacles quan necessitaven acudir als serveis sanitaris, segons les dades regionals als quals ha accedit elDiario.es. Del total de casos documentats el 2020, 167 han tingut lloc a partir del mes de març. En el mateix període de l’any passat (de març a setembre), l’ONG va identificar 74 situacions d’exclusió sanitària a la regió, menys de la meitat. L’organització recorda que aquests són només els casos que els arriben, per la qual cosa es tracta de la «punta de l’iceberg». «La principal barrera és l’empadronament», indica Cristina Hernández, tècnica de l’organització.

    El 2010, Metges del Món ha atès 87 persones que no podien accedir al sistema sanitari per no tenir aquest tràmit. El Reial Decret 7/2018 reconeix el dret a la sanitat pública dels residents a Espanya en situació irregular però, per a sol·licitar el seu accés al sistema sanitari, aquests pacients han de demostrar que porten vivint al país de manera continuada almenys tres mesos, el període pel qual deixen de ser «turistes» segons el que estableix la Llei d’Estrangeria.

    Al carrer, sense padró

    En les seves recomanacions enviades a les comunitats autònomes per a l’aplicació de la reforma sanitària, el Ministeri de Sanitat aconsella sol·licitar un volant actualitzat d’empadronament com a eina per acreditar la residència a Espanya.

    Durant la pandèmia, els problemes de moltes persones sense papers per inscriure’s al padró a la Comunitat de Madrid estan impedint o retardant el seu accés a la sanitat: «Hi ha persones que estan en situació de carrer, que viuen en infrahabitatges o en domicilis rellogats que no poden empadronar-se. En situacions de vulnerabilitat, l’empadronament és un privilegi», sosté Cristina Hernández, de Metges de Món Madrid. «Aquesta és la barrera que més ens trobem», apunta Hernández. «Durant l’estat d’alarma, el tancament dels ajuntaments va dificultar la realització d’aquest tràmit. Actualment estan oberts, però hi ha un temps d’espera d’unes tres setmanes: si en aquest temps han d’anar al metge i van per urgències, els facturen».

    En cas que el pacient no pugui inscriure’s al padró, Sanitat recomana a les comunitats autònomes la sol·licitud d’un informe dels serveis socials. No obstant això, Metges del Món i Yo Sí Sanidad Universal denuncien que alguns centres de salut de la Comunitat de Madrid no accepten aquest document com a vàlid per acreditar la residència de persones sense papers o no informen d’aquesta possibilitat al pacient afectat.

    Un cop complerts tots els requisits, quan les persones sense papers han aconseguit que se’ls inclogui en el sistema sanitari a través del codi DAR -la via establerta per la Comunitat de Madrid per a donar accés a l’atenció mèdica normalitzada a persones són papers-, la seva cobertura tampoc està garantida.

    Tant Metges del Món com Yo Sí Sanidad Universal estan atenent pacients als quals el Sistema Madrileny de Salut (SERMAS) desactiva el DAR sense previ avís. Hernández apunta que la seva expulsió de sistema se sol produir un any després de rebre l’alta, però no hi ha cap informació pública que detalli els requisits o el període de temps de validesa del seu accés als serveis sanitaris.

    És el cas de Maria, una dona boliviana que desconeix les raons per les quals se li ha retirat l’alta, tot i trobar-se a l’espera d’un trasplantament de medul·la i acabar de superar la Covid-19, com va publicar elDiario.es. «Hi ha inseguretat jurídica, ja que no hi ha possibilitat de conèixer quins són els criteris, ni les normes, que s’han de compte en les actuacions de les que sóc objecte en el centre de salut», s’ha queixat en un escrit enviat a centre de salut Los Cármenes (Madrid).

    Aquest tràmit afecta de forma important als pacients amb malalties cròniques. «Interrompen el seu accés normalitzat a la sanitat, interromp el seu accés a la medicació, i interromp tots els tractaments que tingui», afegeix la tècnica de Metges del Món.

    Factures després de ser atesos d’urgència

    La facturació en urgències és una altra de les barreres denunciades per les organitzacions. «Quan una persona que necessita atenció mèdica no ha tramitat el DAR per desconeixement o perquè encara no té la documentació que se li exigeix, només pot acudir a urgències i els facturen», diu Hernández.

    Metges del Món ha documentat 27 casos de pacients que van ser facturats per rebre assistència d’urgència. «Genera un efecte dissuasori: ens arriba gent malalta que no vol anar a urgències perquè els han dit que els facturaran i no poden pagar-ho», diu l’ONG.

    Un altre dels obstacles destacats per l’organització durant la pandèmia deriven del tancament de les oficines de l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS), que retarda l’obtenció de la targeta sanitària de persones que es troben en tràmit per regularitzar la seva situació, segons la organització. Per Yo Sí Sanidad Universal, la resposta de la Comunitat de Madrid a les situacions d’exclusió durant la pandèmia ha estat «restrictiva, insuficient i opaca».

    Segons analitzen en un document a què ha accedit Eldiario.es, «la Comunitat no ha promulgat cap normativa d’accés públic, i s’ha limitat a emetre instruccions internes que en molts casos han resultats confuses i han afavorit l’arbitrarietat». El col·lectiu destaca el canvi de procediment aplicat per la Conselleria de Sanitat després de l’aprovació de la pròrroga de tres mesos de les autoritzacions d’estada i residència de ciutadans estrangers, aprovada pel Govern per evitar empènyer a turistes i immigrants en una situació d’irregularitat sobrevinguda a causa del tancament de fronteres i de les oficines d’immigració. En aquest moment, el SERMAS va emetre una instrucció per denegar l’accés sanitari a les persones sense papers que faci menys de sis mesos a Espanya, en comptes de tres mesos, una decisió que va augmentar les traves administratives als pacients sense papers que no podien acreditar estar vivint al país durant aquest temps, incloses embarassades i menors.

    «El que pretenia ser una mesura per garantir la seguretat jurídica de les persones que es trobaven en aquesta situació va ser convertida per la Comunitat de Madrid en una eina d’exclusió. A partir d’aquest moment, es va passar a exigir un empadronament de sis mesos per poder accedir al Sistema Sanitari, sota el supòsit que en seguir en situació d’estada temporal no podien ser considerades pròpiament ‘persones sense permís de residència’, i per tant podien continuar sent excloses. Un problema afegit és que, en allargar el requisit de residència als 6 mesos, els centres sanitaris han passat a exigir un certificat d’empadronament emès dins dels 3 mesos previs, la qual cosa obliga les persones afectades a sol·licitar un nou certificat, amb totes les dificultats que comporta qualsevol tràmit amb l’administració en aquesta època», detallen des Yo Sí.

    La Conselleria de Sanitat va emetre a mitjans d’agost una instrucció per introduir en el sistema als pacients considerats cas sospitós de Covid-19 o contactes estrets de casos confirmats, per permetre el seguiment a les persones que no tenien accés a la sanitat per una altra via. La durada de l’alta en el sistema és 21 dies, no permet l’atenció per altres patologies i obliga al pagament del 100% dels medicaments, analitzen des del col·lectiu.

    Aquest és un reportatge publicat originalment a Eldiario.es

  • L’OMS qualifica el racisme com un risc per a la salut: «Poden revertir-se els assoliments de la sanitat global»

    «No pot haver-hi salut pública sense salut per a migrants i refugiats». Aquesta és la principal conclusió del primer informe sobre la població migrant a Europa publicat per l’Organització Mundial de la Salut. El document, que ha estat elaborat per més d’una dotzena d’experts de diferents països, es considera com «un primer pas per a generar evidència a nivell regional sobre la salut dels refugiats i migrants». Segons el coordinador del programa de Migració i Salut i principal responsable de l’informe, Santino Severoni, «és de summa importància consolidar i difondre les proves, no només per a fonamentar les polítiques, sinó també per a contrarestar els mites», ja que la xenofòbia i el racisme representen un important «desafiament» que podria «retardar els progressos reeixits» en matèria de salut global.

    El document destaca com la falta d’accés a una atenció sanitària equitativa per als refugiats i els migrants pot tenir repercussions negatives en la salut pública, tant per als refugiats com per als migrants i la comunitat d’acolliment, i pot obstaculitzar l’assoliment dels objectius mundials en matèria de salut. «L’existència de grups de població amb baixa cobertura sanitària pot tenir conseqüències negatives per a tota la comunitat», destaca Severoni.

    Mites i realitats sobre malalties infeccioses

    Tal com va fer un estudi internacional publicat el mes de desembre passat, l’informe desmenteix el mite que els refugiats i els migrants porten malalties contagioses que suposin un perill per a la població local. Segons els seus resultats, «existeix un risc molt baix de transmissió de malalties de la població de refugiats i migrants a la població d’acolliment a la regió europea de l’OMS».

    Malgrat això, és cert que els refugiats i els migrants corren un major risc de contreure malalties infeccioses a causa de la seva exposició, la falta d’accés a l’atenció sanitària, la interrupció de l’atenció i les males condicions de vida. Per tant, destaquen que és necessari «garantir que els treballadors sanitaris de primera línia comprenguin els riscos».

    Respecte a algunes de les malalties infeccioses més comunes, com la tuberculosi, l’informe afirma que les grans diferències en les taxes nacionals «dificulten l’avaluació de l’impacte regional de la tuberculosi relacionada amb la migració», encara que destaquen que la prevalença d’aquesta malaltia sol estar associada a la prevalença al país d’acolliment.

    En els estats membres de la Unió Europea (UE), les persones nascudes a l’estranger representen el 32,7% de totes les notificacions de tuberculosis i també experimenten una major càrrega de tuberculosi multiresistent, mentre que a Espanya el percentatge és del 28,5%.

    «Molts dels casos que detectem a Espanya són de tuberculosi latent, és a dir, que són persones que han estat en contacte amb el bacil que la produeix, però que rares vegades l’arriben a convertir-se en vehicles de transmissió», explica a eldiario.es el coordinador de la plataforma Salut entre Cultures, Ignacio Peña.

    A més, Peña recorda que «al nostre país aquesta malaltia està controlada, que no erradicada, entre altres coses perquè tenim unes condicions higiènico-sanitàries que són bastant millors a les dels països d’origen i l’adhesió al tractament és major, amb el que a penes tenim resistències».

    Respecte al VIH, s’ha estimat que aproximadament el 40% dels nous diagnòstics a la UE es donen en persones que són originàries de fora del país informant. No obstant això, «una proporció significativa dels refugiats i migrants que són VIH positius adquireixen la infecció després d’haver arribat» a Europa, destaca l’informe.

    «El mite diu que com vénen de regions en les quals el virus és endèmic el porten quan vénen, però molts el contreuen aquí», assegura Peña. A més, aquest activista destaca les dificultats de les persones infectades per a accedir a tractament per les barreres administratives d’algunes comunitats autònomes. «A Madrid, per exemple, per a adquirir una targeta sanitària has d’haver estat empadronat durant almenys 3 mesos, per la qual cosa seran 3 mesos sense estar baix tractament, amb el risc que això suposa».

    Precisament les dificultats d’accés als sistemes sanitaris és una altra de les reclamacions que fa l’informe, que estableix com una de les prioritats el «proporcionar una cobertura sanitària de qualitat i assequible a tots els refugiats i migrants, independentment de la seva situació legal».

    Problemes d’accessibilitat a Espanya

    A Espanya, l’actual govern va derogar el reial decret del Partit Popular que limitava l’accés dels immigrants en situació irregular al sistema sanitari. No obstant això, el mes de novembre passat, diverses organitzacions integrades en la plataforma REDER van denunciar que, malgrat la derogació, encara no s’ha aconseguit aquest objectiu.

    «Continuem lluitant per a veure si recuperem realment l’accés universal a la salut, perquè administrativament continuem tenint les mateixes barreres que abans», afirma Peña. A més, assegura que el decret del PP «va deixar un missatge en el col·lectiu immigrant que encara persisteix i és que si no tens papers no tens dret a la salut, malgrat que ja ha estat derogat».

    Finalment, l’informe també destaca la detenció de migrants en situació irregular com una de les mesures que tenen un efecte negatiu sobre la salut. L’OMS recorda que «les directrius internacionals indiquen que la detenció només ha d’utilitzar-se com a últim recurs», però que, no obstant això, aquest tipus de detenció «es practica àmpliament en tota la regió europea».

    Menys càncer, més diabetis i menys alcohol

    Encara que la major part dels estudis s’han centrat sobre les malalties infeccioses de la població migrant, l’informe afirma que les afeccions cròniques o no transmissibles també requereixen atenció. En aquest sentit, les dades indiquen que els migrants tenen menor risc de contreure totes les formes de càncer, excepte el càncer de coll uterí, però el diagnòstic sol ser més tardà. D’altra banda, la població immigrant té una major incidència, prevalença i taxa de mortalitat per diabetis que la població d’acolliment, amb taxes especialment més altes entre les dones. Finalment, recerques realitzades a Noruega, Espanya i Suècia descriuen una menor prevalença del consum d’alcohol i drogues entre els joves refugiats i migrants en comparació amb la població local.

    Aquest és un article original de eldiario.es

  • La Tancada de Migrants reclama “sanitat per a totes” després de sis anys d’exclusió sanitària

    En E.G. i la seva dona, pares d’una criatura espanyola i amb autorització de residència en règim comunitari, van perdre el seu dret a la sanitat pública a partir de l’aprovació del Real Decret Llei (RDL) 10/2012 pel Partit Popular, el 20 d’abril de 2012. A E.G. li acabaven de detectar un pigment maligne que s’havia de tractar. Per SOS Racisme Catalunya, aquest cas –recollit a l’informe dels 25 anys de la situació del racisme a Catalunya– exemplifica les “greus conseqüències” que va suposar aquest canvi en la legislació. “Afecta la ciutadania a nivell personal i a l’estabilitat d’un dret que va deixar de ser universal”, denuncien des de SOS Racisme, que consideren que la naturalesa jurídica de la mesura “va crear un complex context normatiu que dificulta l’accés a la sanitat, així com la solució de les situacions d’exclusió”.

    La “sanitat per a totes” és una de les reivindicacions que demana la Tancada Contra el Racisme, que fa més d’un mes que estan ocupant l’antiga escola Massana, al centre de Barcelona. “El RDL del PP ha deixat fora de cobertura a les persones en situació administrativa irregular”, critiquen des de la Tancada.

    Davant de l’aprovació del RDL, el Departament de Salut de la Generalitat va fer una instrucció per donar cobertura a totes les persones estrangeres no reconegudes com a assegurades o beneficiàries del sistema nacional de salut. En el cas d’E.G. però, com que no portava un any empadronat, va passar a tenir una targeta de cobertura nivell 1 bàsic, que no dóna dret a metge ni a proves d’especialistes. Després d’un procediment de més d’un any i mig per la via judicial, E.G. i la seva parella van recuperar l’accés a la sanitat. La sentència del tribunal del social va condemnar l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS) a admetre’ls.

    Tot i que aquest cas no va generar jurisprudència, des de SOS Racisme consideren que sí que va servir per “solucionar la situació d’algunes persones i generar precedent”. No obstant això, “avui en dia encara es donen situacions de vulneració de drets que cal atendre i denunciar perquè cap persona quedi sense assistència sanitària pública”, remarquen des de SOS Racisme.

    «El RDL 16/2012 va suposar un punt d’inflexió per la seguretat de les persones migrants, se’ls va prendre un dels drets fonamentals i més bàsics: el dret a la salut. Aquest fet no només suposa una violació de la Carta dels Drets Humans, sinó també la fi de la universalitat de la sanitat a l’Estat espanyol” remarquen des de SOS Racisme. Per aquesta entitat, es tracta d’un “canvi del model sanitari encobert sota l’aparença d’una llei racista”. Des de la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PasuCat) se sumen a la denúncia i consideren que “no tornarem a recuperar els drets que teníem fins que no s’anul·li el RDL”. Segons un informe de l’Institut d’Economia de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra, la mortalitat entre la població sense papers va augmentar una mitjana d’un 15% entre 2012 i 2015. Van ser els tres anys posteriors a l’aplicació de la llei sobre la reforma sanitària implementada a Espanya a través del RDL 16/2012.

    La mesura, que buscava implementar «mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i seguretat de les seves prestacions», es va popularitzar com a ‘apartheid sanitari’ i va sumar en menys de tres anys 1600 casos d’exclusió mèdica, tal com va denunciar la Xarxa de Denúncia i Resistència al Reial Decret (REDER). A Barcelona, la problemàtica va portar als mateixos migrants –ajudats pel moviment okupa de la ciutat, diverses assemblees de barri i també pels iaioflautes– a crear un racó autònom al Raval on atendre als repel·lits per la reforma del PP. Van anomenar a la iniciativa Espacio del Inmigrante.

    En E.G. i la seva dona van denunciar el seu cas, però no tothom que viu situacions similars opta pel mateix. L’any 2017, un 57% de les situacions de racisme identificades pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme no van ser denunciades. Això inclou agressions entre particulars, per part de cossos policials i discriminació en serveis privats. Dels 23 casos que van gestionar en relació a l’accés a drets socials, 7 van ser en relació a l’accés a la salut.

  • La Fundació Migra Studium denuncia que hi ha persones amb greus problemes de salut tancades al CIE de Barcelona

    La Fundació Migra Studium denuncia la presència de menors i de persones amb greus problemes de salut al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona. Així ho han anunciat en el seu informe anual, que busca fer “seguiment, valoració i fiscalització” de les condicions de vida de les persones migrants que es troben tancades en aquest centre.

    En l’informe es denuncien “les vulneracions de drets que pateixen els interns i la criminalització que es fa de les persones migrants”. Segons dades facilitades per aquesta entitat, 1.820 persones van passar pel CIE de la Zona Franca durant el 2017. Des de Migra Studium es mostren preocupats perquè es tractaria de més del doble de persones que hi van passar l’any 2015. D’aquestes 1.820 persones, Migra Studium ha fet seguiment de més de 200 casos, un 11,43% dels interns.

    Del total de persones que va atendre aquesta entitat, 22 d’elles patien malalties cròniques, com hepatitis C, hipertensió, diabetis o epilèpsia. Segons l’entitat, alguns dels interns els han explicat que “no han pogut continuar amb el tractament” per culpa de l’internament al CIE. Destaquen el cas de nou persones que patien problemes psicològics o malalties mentals “que no han pogut rebre l’atenció adequada per manca de personal especialitzat”. Una d’elles, un intern de nacionalitat marroquina que ja es trobava en seguiment psiquiàtric a l’hospital del seu país d’origen, va ser internat en el CIE, on va haver de ser aïllat degut als brots psicòtics que patia. Des de Migra Studium denuncien que es va expulsar a aquesta persona “sense haver realitzat una exploració mèdica que certifiqués si es trobava en condicions per poder realitzar el viatge i sense notificar a l’intern la data d’expulsió”.

    Una altra de les preocupacions de Migra Studium és que fins a 44 persones van declarar ser menors d’edat. No obstant això, només tres haurien estat reconeguts com a tal i posats a càrrec de la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA). Des de Migra Studium asseguren conèixer casos en què “no es donava credibilitat als documents aportats pel menor”, com ara certificats de naixement o passaports. Davant d’aquesta situació valoren que “el procediment per a la determinació de l’edat s’ha convertit en un exercici d’una política migratòria restrictiva, contravenint obligacions internacionals, ja que infants i adolescents no poden ser objecte de mesures de privació de llibertat”.

    Vulneracions del dret a intèrpret, a traducció i a tutela judicial

    Des de Migra Studium reclamen que s’aturin les vulneracions de drets que asseguren que pateixen alguns interns. 28 de les persones que han visitat al llarg del 2017 han expressat haver sofert, per part de la policia, un tracte “intimidatori, degradant, maltractament verbal o fins i tot un tracte racista”.

    Gairebé la meitat de les persones ateses per Migra Studium mostraven dificultats per entendre el castellà. Si bé els interns tenen dret a intèrpret i traducció, sovint no està garantit i, diu l’entitat, són altres interns els que “l’han de realitzar d’una manera voluntària”. Això comporta, també, dificultats en la comprensió de la seva situació jurídica. A més, des de Migra Studium també protesten pel fet que a vegades els interns tenen dificultats per accedir al Servei d’Orientació Jurídica (SOJ), fet que consideren una “vulneració del seu dret” a la tutela judicial.

    Si bé les deportacions i expulsions al país d’origen han de ser notificades amb 24 hores d’antel·lació, des de Migra Studium constaten que “són executades sense notificar-ho amb antelació a l’intern perquè pugui informar als seus advocats o familiars”. Una pràctica que contravé les resolucions del Consell d’Europa i de les Nacions Unides.

    Des de Migra Studium conclouen que l’intermant al CIE s’ha convertit en “una pràctica que criminalitza les persones migrants privades de llibertat”, ja que hi ha un “discurs fonamentat en l’argument que s’interna i expulsa persones delinqüents o d’alta perillositat”. No obstant això, segons les visites realitzades al llarg de 2017 per membres d’aquesta entitat, “la majoria dels interns no presentava antecedents penals i la resta havia complert íntegrament les seves penes”. “Creiem que hi ha una voluntat clara d’estigmatitzar el conjunt de la població migrant en situació irregular i justificant les mesures de control, seguretat i la gestió policial de l’expulsió i l’internament”, conclouen des de Migra Studium.

  • Vulnerabilitat enfront del procés migratori: un enfocament en salut

    El fenomen de la migració nacional i transfronterera de joves i menors no acompanyats a l’Àfrica Occidental ha adquirit una gran dimensió en l’última dècada a causa de múltiples crisis, conflictes armats i catàstrofes naturals.

    Segons dades de l’Organització Internacional de les Migracions el 84% dels moviments migratoris a l’Àfrica Occidental es dirigeixen cap a un altre país dins de la regió, fet que suposa set vegades més que els fluxos migratoris dels països d’aquesta zona a altres parts del món.

    Malgrat això, Europa s’ha convertit en una fortalesa enfront de la mobilitat. Aquest últim missatge s’ha escoltat com un eco al llarg de múltiples sessions durant la passada edició dels Dies Europeus per al Desenvolupament celebrats a Brussel·les durant els dies 7 i 8 de juny. Des de Save the Children vam voler fer arribar a aquest fòrum evidències des del terreny sobre la situació particular de la infància i joventut migrant a l’Àfrica Occidental participant en el debat «Vulnerabilitat davant del Procés Migratori: un enfocament de salut», juntament amb cinc organitzacions més.

    Potser una anècdota que reflecteix aquesta narrativa imperant va ser la participació de Diego Curutchet, Coordinador Regional a Save the Children del projecte sobre joves i infància treballadora migrant a Costa d’Ivori, Mali i Burkina Faso, en el debat a Brussel·les en substitució de Ousmane Sanogo, de nacionalitat maliana i Cap de projecte de Save the Children a Mali, qui no va poder assistir a causa de l’augment dels requisits i terminis per als nacionals d’aquest país per obtenir un visat.

    El debat es va centrar al voltant de les dificultats d’accés a serveis socials bàsics, principalment els de salut, al qual estan exposades les persones migrants, en particular aquelles que es troben en una situació més vulnerable i entre les que indubtablement destaca la infància.

    Si bé els processos de mobilitat comporten una recerca de millors oportunitats i protecció, els menors no acompanyats estan exposats a múltiples riscos en el transcurs migratori, com ara l’explotació econòmica o sexual i dificultats d’accés a serveis bàsics com la salut, l’educació, alimentació o refugi.

    Després del debat, Curutchet va indicar que no hi ha dades suficients i fiables sobre la mobilitat de nens i nenes que permetin adoptar respostes adequades i que tinguin en compte diferents tipus de vulnerabilitat, fins i tot les menys visibles com a seqüeles en la seva salut mental o que ofereixin opcions a les aspiracions d’accés a millors oportunitats de formació.

    Una altra important dificultat a la qual s’enfronten aquests menors en mobilitat a l’Àfrica Occidental és la manca de documents identificatius i registre de naixement, el que els fa invisibles davant de l’accés a serveis de salut i protecció.

    Això posa de manifest que en matèria de migracions cal superar un enfocament centrat en la gestió de fronteres i anar cap a un enfocament de mobilitat més holístic que inclogui respostes als riscos als quals s’enfronten la infància en moviment i en què ningú pugui ser deixat enrere.

  • Invertir en professionals de la salut és potenciar el creixement econòmic

    Per ironies de la vida, quan el president de França, François Hollande, afrontava aquest setembre una vaga de metges que criticaven la precarietat laboral del país, al mateix temps i en nom de les Nacions Unides llançava una crida a augmentar la inversió en recursos humans del sector salut. Hollande presentava la conclusió principal de la comissió d’alt nivell sobre Ocupació en Salut i Creixement Econòmic que encapçalava ell mateix i pel president de Sudàfrica Jacob Zuma. El document assenyala que les retribucions de metges i infermeres no són una despesa pel pressupost, sinó una inversió que reportarà beneficis econòmics al país. Els experts calculen que el retorn a la inversió en professionals de la salut és de nou euros per cada euro invertit, especialment en els països més desafavorits. L’informe desmunta moltes de les teories que han donat suport ideològic a les polítiques d’austeritat aplicades els darrers anys. Sense anar més lluny, a casa nostra, el Departament de Salut i el Ministeri han volgut assegurar la sostenibilitat del sistema sanitari intentant augmentar la seva productivitat a partir de reduir salaris i plantilles.

    Richard Horton, editor de la prestigiosa revista anglesa The Lancet i co-autor de l’esmentat document, critica durament als economistes que fan aquestes propostes d’augmentar la productivitat del sector salut. Opina que efectivament existeixen sectors capaços d’incrementar la seva productivitat i obtenir uns beneficis que poden compartir amb els treballadors. Però n’hi ha d’altres, com la música, el ballet o la sanitat, que no es poden comportar d’aquesta manera. Ironitza preguntant: que guanya una orquestra tocant de forma més ràpida? O un ballet dansant frenèticament? Els metges o les infermeres que treballen sobrecarregats o precàriament no són més productius, al contrari, ofereixen un servei de pitjor qualitat. Si estan mal pagats o aturats, emigraran a altres països o buscaran altres feines. El país perdrà uns professionals molt valuosos que hem format amb els impostos de tots. En definitiva, la població rebrà les conseqüències negatives d’aquestes polítiques que cerquen augmentar la productivitat del sector de la salut.

    Justament el progressiu envelliment de la població i l’increment de les malalties cròniques fa que cada dia necessitem més personal sanitari. Es calcula que l’any 2030 en precisarem el doble dels que tenim en l’actualitat. El document aporta un decàleg de propostes de com s’ha de fer aquesta inversió en recursos humans per tal d’obtenir beneficis pel conjunt de la població. Indica que si fem créixer la plantilla, transformem els programes formatius, els reorientem cap a la comunitat i l’atenció primària i oferim una cobertura universal augmentarem l’equitat i el creixement econòmic inclusiu del conjunt de la societat.

    Els gestors i polítics de salut catalans farien molt bé en prendre bona nota d’aquest document de les Nacions Unides. A casa nostra la precarització laboral en l’entorn sanitari no està només denunciada pels professionals. Els tribunals europeus també alerten dels abusos comesos, especialment sobre els professionals més joves que treballen com interins o eventuals.

  • Lena Zachou: “La majoria de refugiats no són conscients que pateixen problemes psicològics”

    Les persones que han hagut de fugir del seu país a causa del conflicte o la persecució sovint han viscut experiències molt dures. Són els protagonistes o testimonis de tortures, segrestos, violència sexual, la mort de familiars i amics…. Més enllà de l’estat físic amb el qual aquestes persones arriben als camps de refugiats, aquestes experiències provoquen sovint una sèrie de problemes mentals que ells desconeixen i que poden tenir greus conseqüències. El procés de migració omple encara més de traumes la motxilla que tots arrosseguen. La Lena Zachou és una psicòloga de nacionalitat grega que treballa amb Metges Sense Fronteres (MSF) al camp de refugiats de Lesbos (Grècia) oferint suport psicològic a tots els refugiats que arriben fins aquí. Aquesta professional està segura que si després del procés de migració se’ls ofereix una vida digna i se’ls ajuda en el procés d’integració se’n poden sortir.

    Quin tipus de traumes pateixen les persones que arriben als camps de refugiats?

    El que nosaltres estem veient és que una bona part de la gent que està arribant ha patit experiències traumàtiques fruit de conflictes, guerres, pèrdua de familiars o per haver hagut de combatre. Totes aquestes situacions estan molt connectades a l’estrès post traumàtic. Ells no en són conscients, el que tenim aquí és gent que ens explica que pateix insomni, que tenen flashbacks o altres coses, però en realitat no saben el que els està passant. Part de la nostra feina és explicar-los què els passa. El que sí que sabem és que en població com aquesta el grau de desordres mentals i depressió és més alt comparat amb la resta de població. Té sentit, perquè tots aquests símptomes que manifesten es poden explicar molt bé si tenim en compte tot allò pel que han passat i allò que encara segueixen passant.

    Quines són majoritàriament les experiències traumàtiques que han viscut?

    La majoria dels que arriben han patit la guerra, han viscut conflictes o han patit la pèrdua de membres de la seva família. Alguns també la persecució i, per descomptat, tots ells la migració. La migració en si mateixa és una experiència traumàtica per la forma amb la qual passa, molts cops a través del contraban. O per la forma en si mateixa, a vegades molt connectada a la mort, perquè és un procés de migració que no és segur. Per tant, direm que el període previ a la migració i la migració en sí mateixa són experiències traumàtiques.

    En general, quan aquestes persones arriben són conscients de que poden estar patint problemes de salut mental? Demanen ajuda?

    Un gran repte per nosaltres era com integrar el suport psicològic al servei mèdic primari que es dóna als camps, ja que la majoria de la població no sap que poden estar patint aquests tipus de problemes psicològics. Ells tenen símptomes psicològics que són els que expressen quan reben ajuda mèdica; insomni, cansament crònic… però no saben que aquestes coses estan connectades amb algun tema psicològic. Per tant, part del nostre treball és augmentar la conscienciació sobre el que està passant, per fer-los entendre que es pot fer alguna cosa amb els símptomes que estan patint. Normalment som nosaltres els que anem a ells i és llavors quan ens expliquen aquests símptomes o a vegades són els metges els qui els envien a nosaltres quan veuen que els símptomes que presenten no estan connectats amb res físic.

    Lena Zachou treballant amb Bashir, traductor d'Afganistan en una programa per a nens refugiats al port de Mytiline / Georgios Makkas/Panos Pictures
    Lena Zachou treballant amb Bashir, traductor d’Afganistan en una programa per a nens refugiats al port de Mytiline / Georgios Makkas/Panos Pictures

    La llengua és una barrera molt gran quan un psicòleg intenta ajudar a aquestes persones?

    La llengua és un problema, per mi va ser un gran repte, ja que pels psicòlegs és molt important entendre i ser capaç de comunicar-te amb la gent. Però treballem amb intermediadors, que no només fan la feina de traduir, sinó que també fan de pont entre la gent i nosaltres des d’un punt de vista cultural.

    Un cop passada aquesta barrera, la vostra feina és explicar a aquestes persones que el que poden estar patint és fruit d’un problema psicològic.

    Hi ha persones amb educació superior que tenen més coneixements sobre el que els pot estar passant i sí que ho relacionen amb el fet que sigui psicològic, però d’altres no. Eduquem la gent en aspectes psicològics, per normalitzar els símptomes, els expliquem els mecanismes per afrontar-ho i els expliquem que si pateixen segons quins tipus de símptomes poden estar patint algun tipus de problema psicològic.

    Aquestes experiències viscudes i el fet que pateixin aquests problemes mentals, els deixarà marca en el futur?

    Poden patir molts tipus de desordres lligats a l’experiència viscuda, com trastorns per estrés posttraumàtic o desordre emocional. Però per altra banda el que també sabem, resultat d’investigacions, és que molts d’aquests traumes són causats per factors post migració, com la integració, les possibilitats de tenir una casa en condicions o les oportunitats de treball. I amb tots aquests factors, que són molt importants, sí que podem fer-hi alguna cosa.

    Qui sol oferir aquesta ajuda psicològica als camps de refugiats de Grècia?

    En aquest tipus de camps és un repte fins i tot oferir atenció mèdica primària. La majoria del suport psicològic que es dóna prové d’organitzacions com Metges Sense Fronteres (MSF). El rol de l’Estat sol ser cuidar-se del menjar, del centre, i d’aquests tipus de temes, però no del servei psicològic.

    Per què? No és considerat fonamental?

    Crec que els països sí que ho consideren una prioritat, el que passa que tenen en compte que la gent aquí està de pas, el que significa que la gent no està aquí instal·lada. Només estan aquí uns dies i per tant els serveis de salut mental es troben amb molts entrebancs , perquè el que pots fer està molt limitat. És un gran repte crear programes que donin les eines a la gent per poder seguir endavant en aquestes circumstàncies. No és que la salut mental no estigui apreciada sinó que és molt difícil crear un programa que hagi estat dissenyat per la gent que estigui en camps només uns dies.

    Després de tot el que has vist, creus que aquesta gent pot tenir l’esperança de poder refer les seves vides i superar tots aquests traumes?

    Al final són persones com nosaltres. És gent que està esgotada, que ha viscut la guerra, el dolor, però al final són gent com nosaltres. Penso que si aconseguim que aquesta gent tingui una vida digna durant el període post migració se’n sortiran.

    La psiquiatra de MSF Lena Zachou aconsella l'Aysha, de 40 anys i originària d'Alep, a fora una tenda del camp de Kara Tepe, a Lesbos, Grècia. / Georgios Makkas/Panos Pictures
    La psiquiatra de MSF Lena Zachou aconsella l’Aysha, de 40 anys i originària d’Alep, a fora una tenda del camp de Kara Tepe, a Lesbos, Grècia. / Georgios Makkas/Panos Pictures