El primer informe mèdic de Samba Martine registrat en el CIE de Madrid consta de dos folis amb quasi res d’informació. Tot sembla normal. No hi ha detalls ni observacions. La majoria dels camps a completar estan buits. Era una pacient sana o algú semblava tenir pressa.
El reconeixement mèdic inicial només ens parla d’una part de Samba. El seu número d’interna, el seu nom, el dia en què va començar el seu tancament per no tenir papers: 12 de novembre de 2011. Presenta una mica de febre. Tensió arterial normal, no tenia al·lèrgies ni addiccions. No parla dels seus antecedents familiars ni personals, de la seva situació psicològica. No esmenta el seu país d’origen, ni dóna respostes sobre la seva ruta migratòria.
Tot era normal, tot estava «bé» en Samba.
Però aquest mateix dia la dona congolesa necessita una nova consulta sanitària. Samba no sembla estar tan bé. El mateix doctor, Jaime Evaristo O. R., redacta un nou informe mèdic després d’escoltar les seves malalties: símptomes gripals i picor en la zona perianal. Almenys això és el que el personal sanitari va entendre, perquè no consta la intervenció d’un traductor.
La interna se’n va de la infermeria amb Frenadol i una pomada per a la candidiasi, infecció provocada per un tipus de fong l’aparició del qual pot assenyalar la possibilitat d’estar davant un pacient amb alteracions del sistema immunitari, com el VIH, segons experts en malalties infeccioses.
Més de set anys més tard, en un jutjat de Madrid, diversos perits analitzen dos aspectes que «haurien d’» haver alertat al personal de SERMEDES, l’empresa subcontractada pel Govern per a prestar assistència sanitària en el CIE d’Aluche. De les indicacions descrites en els protocols mèdics per a sol·licitar un test de VIH, en aquesta primera consulta Samba ja «complia una segur» i una altra, la possible candidiasi, «es dedueix de la seva simptomatologia», explica davant el jutge Santiago Moreno Guillén, cap del servei de malalties infeccioses de l’Hospital Ramón y Cajal. La primera es refereix al lloc d’origen de la pacient, República Democràtica del Congo, un país amb alta incidència del virus.
Tres dies després, les malalties de Samba no remeten. «Mal de cap, símptomes gripals, tos, dolor toràcic, roncs i sibilàncies», recull un nou reconeixement mèdic. Era 15 de novembre de 2011 i el doctor Fernando H. V. atén la dona congolesa per primera vegada. No parla francès i no hi ha constància que la interna estigués acompanyada d’un intèrpret. Li recepta antiinflamatoris, paracetamol, un mucolític i un antihistamínic. No veu la necessitat de sol·licitar cap prova.
«Creia que era una grip»
El doctor H. V. explica en seu judicial passat set anys que, en trobar-se un reconeixement mèdic inicial pràcticament buit, no observa la pertinència de buscar les respostes que el seu company no va incloure. «Em vaig fiar d’ell. Vaig donar per entès que li hauria preguntat i hauria plasmat el que considerés rellevant».
Davant les preguntes de l’advocat de la família de la seva pacient, afegeix: «Creia que tenia una grip». Tampoc es va interessar pel seu país d’origen com a indicatiu de l’existència de determinades patologies més presents en zones concretes. Fernando H. V. està assegut en la banqueta dels jutjats pel cas de Samba Martine. És l’únic, encara que no hauria de ser-ho. Altres dos sanitaris acusats, entre ells el facultatiu que va atendre la interna per primera vegada, han fugit.
Els dies de l’internament de Samba transcorren a un ritme lent. És 30 de novembre i la interna aconsegueix pujar de nou a la consulta mèdica per a reclamar al doctor que la medicació no li fa efecte. Que han passat 15 dies però persisteix el mal de cap, la tos, el dolor en el pit i ara li ha començat a fer mal l’oïda. Fernando H. V. torna a receptar medicaments contra els efectes de la grip: antiinflamatori, mucolític, i un antibiòtic per a tractar la possible otitis. No veu necessària la derivació a l’hospital per a realitzar una prova que permeti descartar possibles afeccions en el pulmó.
En el transcurs del judici per possible homicidi imprudent del metge acusat, el cap de malalties infeccioses de l’Hospital Ramón y Cajal ressalta l’obligació que, al seu judici, comportava la continuació de les malalties de Samba. «Si una persona té símptomes que persisteixin dues setmanes, estem forçats a descartar que no hi ha res més. Ho ensenyen en la facultat», rasa el doctor Moreno.
«Si li fa mal el cap, no té febre, té tensió normal, roncs i és hivern, li recepto antihistamínics. Si no se li passa en 48 hores, recomano acudir al seu metge de capçalera o a urgències», coincideix Carmen Baladía, mèdic forense encarregada de l’autòpsia del cos sense vida de Samba Martine.
Aquest mateix 30 de novembre, Fernando H. V. també confirma que la picor en la zona perianal ha remès. El Clotrimazol, un tractament per a la candidiasi, sembla haver tingut efecte. Aquest fet ha estat un altre dels destacats al llarg del judici per la mort de Martine. Per als perits, aquesta millora sorgida després d’haver-se aplicat la medicació podria confirmar que la pacient havia tingut candidiasis, la qual cosa augmentava les raons per a sol·licitar un test de VIH.
«Hauria d’haver-ho demanat. No hi havia excuses per a no fer-ho», rasa el doctor Moreno davant el jutge. «Davant qualsevol persona que té candidiasis cal pensar en la possibilitat que tingui VIH, més encara si és en la zona perianal», apunta Concha Colomo, doctora especialista en malalties de transmissió sexual.
Per a llavors, durant la setmana d’aquell 30 de novembre, el mal estat de salut era «notori», segons la declaració judicial de Laura Díaz Nieto, empleada de Creu Roja Espanyola que treballava llavors en el CIE de Madrid, qui va afirmar que tres setmanes abans de la mort de la interna era evident que estava malalta. «Es queixava que el seu estat no millorava encara que anés al metge», sostenen des de l’única organització subcontractada pel Govern per a prestar assistència social en el centre d’internament, on són tancades persones per la seva situació administrativa irregular, no per la comissió de cap delicte.
En altres set ocasions, Samba Martine va visitar la consulta mèdica. El 4 de desembre, després de 18 dies d’internament, va referir tenir restrenyiment i dolor d’oïda. Ramir M., la imputació del qual va ser retirada durant el procés d’instrucció, només va atendre la congolesa una vegada. Tampoc va sol·licitar cap prova. També li va receptar medicaments per a calmar els símptomes.
Des del dia 10 fins al 14 de desembre (l’únic dia en què els informes mèdics especifiquen la presència d’un traductor), la interna, mare d’una nena de nou anys, visita la consulta mèdica cada dia. A partir del dia 12, els seus dolors es disparen. Martine refereix davant els metges i les infermeres que l’assisteixen «mal de cap, dolor en el coll, dificultat per a dormir, molèsties en la gola» i un retard en la menstruació. Li realitzen un test d’embaràs que resulta negatiu i una analítica d’orina. De nou, torna de la infermeria amb el mateix medicament dels últims dies: Paracetamol. També amb Myolastan, un relaxant muscular.
Els últims dies de Samba
Samba cada vegada està pitjor. La seva història clínica ho evidencia, la resta d’internes alertaven del seu estat amb preocupació, els treballadors de Creu Roja observen que està visiblement malalta. El dia 17 desembre, dos dies abans de la seva mort, un empleat de l’ONG procedent de República Democràtica del Congo, com ella, se la troba a l’escala. Es dirigeix al servei mèdic perquè, com de costum, no es troba bé, li comenta la interna en lingala, la seva llengua materna. No havia dormit en tota la nit, tenia un fort dolor al cap, al clatell, i dificultat per a moure coll i braços, recull l’organització en un informe presentat davant el jutge.
«Es queixava que el personal mèdic no l’entenia bé (es comunicava en francès) i que únicament li proporcionaven paracetamol, la qual cosa no calmava els seus dolors», detalla el document de Creu Roja. El mediador de l’ONG, que havia d’atendre la resta d’internes, va escriure totes les malalties que referia en un paper perquè «li ho lliurés al personal sanitari i comprenguessin millor la situació». No hi ha cap registre que Samba pogués parlar aquell dia amb un doctor. No apareix en la seva història clínica.
En aquests últims dies, «no feia més que plorar, gemegar, queixar-se», segons el testimoniatge de les seves companyes recollit pel jutjat de control del CIE. La veien «seriosament malalta». El 18 de desembre, Samba pujava una altra vegada les escales que conduïen al servei mèdic. Aquesta vegada ho feia ajudada per altres internes. Samba no podia tenir-se en peus.
Eren les 9.30 hores del matí i el metge encara no havia arribat a la consulta. La va atendre una infermera, Yordanka G. C., una altra de les acusades del cas. Una altra de les dues persones que haurien d’estar assegudes en la banqueta, però no ho està. La sanitària observa «crisi d’ansietat» en Samba, qui també refereix «molt mal de cap». Una mediadora de Creu Roja ajuda en la traducció de les queixes de la congolesa. La infermera li injecta nolotil en vena i li dóna un Orfidal, un ansiolític, perquè Samba es relaxi.
La dona congolesa descendeix les escales amb ajuda de les seves companyes, però tampoc ningú considera la necessitat de traslladar-la a un hospital. Samba torna al saló, on amb el pas del dia, el seu estat empitjora. La dona passa aquesta tarda estirada a terra, tapada amb mantes, en una sala carregada pel fum de la resta d’internes, que fumen a l’interior del CIE. En un ambient «irrespirable i nociu», descriu Creu Roja.
Tan malament veien a Samba, que la mediadora de l’ONG puja a la consulta mèdica per a alertar del seu estat de salut. Yordanka G. C., pròfuga de la justícia, respon que «no pot fer res més». Des de Creu Roja insisteixen una vegada més a la infermera, però no aconsegueixen que sigui atesa. La dona congolesa continua tot el dia a la sala d’estar, estirada a terra. Cap metge, ni la direcció del centre, va permetre a la malalta descansar a la seva habitació.
19 de desembre de 2011. A les 9.30 hores, la dona congolesa ja està a la llitera de la consulta del CIE. «Cefalea i hiperventilació», recull l’informe mèdic. Més tard, el personal mèdic indica a Creu Roja que Samba Martine «està nerviosa, amb comportaments similars a un atac d’ansietat». Hores abans de morir, els sanitaris recomanen a la interna que «realitzi exercicis de respiració». Ella obeeix, però el seu estat empitjora. La infermera li injecta Diazepam, un medicament ansiolític i sedant.
Samba s’adorm, però continua hiperventilant. És llavors quan el servei mèdic, després de 35 dies d’internament, ordena el seu trasllat a l’hospital. Truquen a un cotxe patrulla. La dona malalta està descalça, per la qual cosa Creu Roja sol·licita unes sabatilles. Una agent del CIE respon que «per a què», si «pot anar descalça». Les mediadores insisteixen.
Una vegada calçada, la policia es nega a ajudar la interna a baixar les escales. No és «la seva funció», respon.
Dues companyes internes i la treballadora social de Creu Roja sostenen a Martine, que a punt està de caure en diverses ocasions. Un policia del CIE acudeix a ajudar-les a agafar a Samba i a introduir-la en el vehicle policial. Els agents encarregats del trasllat protesten davant la infermera: Com és possible que no hagi telefonat a una ambulància en el cas d’una persona que està «tan feble»? La sanitària respon que no hi ha problema, que pot anar en el cotxe patrulla.
Després de 35 dies de tancament i deu atencions mèdiques (i onze peticions d’assistència), la interna és traslladada a un hospital. L’últim document mèdic de Samba Martine, el mateix que serà lliurat al personal del centre hospitalari, indica que la interna «presenta un quadre d’ansietat i hiperventilació». L’única vegada que la dona, després de dies de queixes i plors, és enviada a un centre hospitalari és per a «descartar una patologia neurològica i/o psiquiàtrica», detalla l’informe.
Hores després del seu ingrés, Samba Martine mor a l’Hospital Doce de Octubre.
L’autòpsia resol com a causa de la defunció «criptococcosis», una malaltia generada per un fong que afecta de forma destacada a portadors de VIH. L’estudi del cos sense vida de Samba revela que la dona estava afectada pel virus.
Temps després, l’acusació popular del cas descobreix que el Centre d’Estada Temporal d’Immigrants de Melilla (CETI), on va passar una temporada abans de ser derivada al centre de detenció de Madrid, sí que havia estat diagnosticada. El Ministeri d’Ocupació, del qual depèn el CETI, no es va coordinar amb el d’Interior (CIE) per a transmetre aquesta informació. Tampoc hi ha evidències que ningú d’aquesta institució comuniqués a Samba els resultats de la seva pròpia anàlisi de sang.
Cap metge del CIE va veure necessària la realització de la prova de VIH, un test que els perits han considerat crucial per a diagnosticar la criptococcosis que va acabar finalment amb la seva vida.
No tot estava «bé», no tot estava normal en Samba. No era una grip ni un atac d’ansietat, com descrivia la seva pròpia història clínica consulta rere consulta. La mateixa que no aporta moltes dades sobre ella, sobre els seus antecedents mèdics, sobre el seu país d’origen, sobre la seva història, sobre la filla de nou anys que l’esperava a França o sobre la seva mare, Clementine, que espera al Canadà la resposta de la Justícia.
Però en aquest paper, a la seva cantonada dreta, sí que apareix una dada destacada sobre la resta: 3106, el número que va amagar el seu nom durant el seu internament.
