Just Deploy It!

Etiqueta: mitjans

  • Contra la mala ciència

    La ciència pateix una síndrome difícil de caracteritzar i més difícil encara de tractar. El cos de la ciència ha desenvolupat en les últimes dècades un creixement d’aparença tumoral que podríem anomenar la mala ciència o ciència mal feta. Aquesta excrescència està constituïda per tots aquests estudis de baixa qualitat que no aporten sinó soroll i confusió. Se sospita que, per mancances metodològiques i d’un altre tipus, la majoria dels tres milions d’estudis que es publiquen anualment (un milió d’ells, en el camp de la biomedicina) manquen de rellevància científica. Els resultats de molts d’ells no són reproduïbles i, fins i tot, és ben possible que siguin falses, com ja va advertir John Ioannidis en el seu article ‘Why most published findings are false’, publicat el 2005. Aquest article, que va significar una bufetada a la comunitat científica i és ja un dels més citats, va disparar les alarmes sobre la credibilitat i la dilapidació de recursos a la investigació. Ara, en el primer número del 2017 de la revista Nature Human Behavior, Ioannidis i altres investigadors proposen un seguit de mesures per millorar la confiança i eficiència de la ciència en el ‘Manifiesto for Reproducible Science‘.

    Quina credibilitat mereix una ciència que no és reproduïble? Per què hi ha tanta ciència de baixa qualitat? Què es pot fer per pal·liar el problema? Són potser les tres principals qüestions que s’haurien d’analitzar. Anem per parts. La manca de rigor de bona part de la producció científica potser no ha transcendit encara a la societat, però preocupa a un nombre creixent d’investigadors. Una enquesta realitzada el 2016 per la revista Nature a 1.576 científics va revelar que el 52% d’ells creu que hi ha una crisi de reproductibilitat, és a dir, una crisi que afecta un dels pilars bàsics del coneixement científic. La medicina sembla ser una àrea més afectada que la química i la física, segons els enquestats. El 73% d’ells considera que almenys la meitat dels treballs publicats en el seu camp són reproduïbles i amb prou feines el 31% creu que la impossibilitat de reproduir-los vol dir que siguin falses. Però aquestes dades tampoc són molt encoratjadors i mostren un cert deteriorament en la credibilitat de la ciència.

    Segons l’opinió dels investigadors, els principals factors que impedeixen la reproducció dels treballs són la publicació selectiva de resultats, la pressió per publicar i les mancances estadístiques, però també invoquen altres deficiències, des del disseny de l’estudi a la insuficient revisió per parells. El fet d’avaluar la tasca científica pel volum de publicacions és probablement una de les grans perversions del model actual, però per entendre bé el problema cal tenir en compte que la mala ciència també té els seus beneficiaris. I aquests són, no només els científics mediocres incapaços de fer ciència excel·lent, sinó també tots aquells grups econòmics o professionals que prefereixen els resultats defectuosos o ambigus de la mala ciència als d’un bon estudi, perquè probablement aquests no els afavoririen. Com mostrava una recent enquesta de Vox ja comentada en una altra ocasió, hi ha moltes coses a millorar a la ciència actual. En la mateixa línia, aquest nou «manifest per la ciència reproduïble» planteja millores relacionades amb la metodologia, la publicació dels resultats, la transparència, l’avaluació i els incentius. Són moltes les possibles formes d’actuar contra la mala ciència, però potser la més eficaç sigui la que comença per un mateix i el seu entorn, fomentant l’esperit crític i recordant que un tendeix a donar per bo i veritable que el beneficia. I això és molt poc científic.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • Els conflictes d’interès

    El tema dels conflictes d’interès relacionats amb la sanitat en general i en particular amb els metges especialistes i els investigadors en el camp biomèdic, dóna molt de si. La pressió industrial d’una banda i  la medicina privada amb ànim de lucre d’una altra, i àdhuc qüestions relacionades amb lideratges científics i obtenció de beques, faciliten que metges i investigadors escombrin cap a casa seva en lloc de tenir com a primer objectiu el benefici del pacient. A l’autopromoció cal afegir la publicitat de les empreses i institucions dedicades a la medicina, tant privada com pública, que tenen els seus propis canals de difusió en els que es presenten com les de màxima eficiència i les més innovadores en tecnologia.

    No fa pas ni un parell de dècades, ens hauria escandalitzat llegir a la premsa o sentir a la ràdio afirmacions com algunes que he recollit en les darreres setmanes en diversos mitjans de comunicació: un oftalmòleg declarant que tothom hauria de portar ulleres per protegir-nos els ulls doncs “són una part important del nostre cervell” (sic); un dentista afirma categòricament que al 30% de la població li fa pudor l’alè; un psiquiatre declara en una entrevista que més del 30% de la població pateix trastorns de la personalitat; un uròleg, assidu a les pàgines de la premsa diària, afirma que l’aparell que fa servir per operar les pròstates és el millor del món mundial. Repeteixo, fa uns quants anys aquest tipus de presències als mitjans ens hagués avergonyit, però en els temps que corren semblen haver-se convertit en moneda corrent.

    La qüestió dels conflictes d’interès pot ser abordada des de diversos angles però n’hi ha tres que em semblen especialment rellevants: el conflicte d’interès directe del professional a la cerca de pacients, l’industrial que cerca la promoció de les vendes i el periodístic a la cerca de finançament pel seu mitjà de comunicació.

    Els conflictes d’interès del professional resulten tan obvis que quasi no es mereixen un comentari. El raonament és simple: primer es magnifica el problema i a continuació el metge o l’investigador s’autoproclama el millor expert en la qüestió. Després només cal esperar que la clientela truqui a la porta. El codi deontològic del Consell de Col.legis de Metges de Catalunya (2005), resa clarament en el seu article 117 que “El metge no ha de fomentar enganyoses esperances ni tampoc promourà falses necessitats relacionades amb la salut. També s’haurà d’abstenir d’emprar mitjans i/o missatges publicitaris que menystinguin la dignitat de la professió o tinguin afany de lucre”.  Tanmateix, no em consta que la comissió deontològica del COMB hagi pres mai mesures contra la creixent publicitat amb afany de lucre dels metges. M’agradaria que el zel deontològic mostrat pel COMB contra els metges antivacunes es manifestés també contra la publicitat enganyosa i la promoció personal.

    Des del punt de vista industrial, la promoció de la innovació i, en general, la de processos eventualment tractables amb nous enginys o fàrmacs és un camp adobat pels conflictes d’interès. En aquest cas, la benevolència és encara més manifesta perquè sembla ja normal que innovació i negoci vagin de la mà a costa, sovint, d’incrementar la medicalització social i les oportunitats de iatrogènia. A més, l’aliança entre metges, societats científiques i indústria és una de les fonts més generoses de conflictes d’interès. Sovint, massa sovint malauradament, resulta molt difícil separar el que és innovació beneficiosa pels malalts de la que resulta únicament beneficiosa pel cirurgià, pel metge que prescriu o per la indústria que hi ha al darrere pagant honoraris o en espècies.

    Des del punt de vista periodístic, hem assistit darrerament a un fenomen desconegut fa poc més d’una dècada quan, en general, els suplements de salut de la majoria de diaris es centraven en la divulgació científica seriosa i a l’educació sanitària. El mateix podríem dir dels mitjans audiovisuals. La davallada de la publicitat convencional ha portat als rotatius, a la ràdio i a la televisió, a un creixent interès per captar altres fonts de finançament i aquí les oportunitats que ofereix el sector sanitari privat han estat una presa especialment cobejada. Un exemple: per 3.000-5000€, en funció del mitjà, de si l’interessat vol pàgina sencera o mitja pàgina, amb foto o sense foto, un “expert” pot autopublicitar-se en una entrevista pactada sense cap tipus de recança en un rotatiu d’alt impacte. En molts casos haurà rebut prèviament la trucada telefònica d’una amable senyoreta que haurà lloat el seu curriculum vitae i l’haurà convençut d’invertir en una iniciativa periodística d’allò més seriosa que li reportarà més clients. O bé, el periodista es fa eco d’un avenç suposadament decisiu que ha arribat de la mà de l’expert que toqui, i ho farà sense contrastar la notícia amb altres opinions científiques, de manera que la divulgació esdevé recepta.

    Els conflictes d’interès planegen avui sobre molts àmbits de la medicina i cal que el ciutadà n’estigui advertit i informat sobre les dubtoses promocions personals i els interessos existents darrere les suposades innovacions farmacològiques o tecnològiques.