Just Deploy It!

Etiqueta: mobilitzacions

  • En defensa de la sanitat pública

    En defensa de la sanitat pública

    A les onze del matí la plaça d’Urquinaona de Barcelona començava a omplir-se de gent amb armilles blanques (Marea Blanca) i taronges (Marea Pensionista) que duia banderes i pancartes reivindicatives a favor d’una sanitat pública de qualitat i universal. Les dues entitats organitzadores van aconseguir mobilitzar més de dues mil persones un diumenge al matí sota un mateix clam: “La salut per sobre del negoci. No a la privatització”.

    La manifestació no es va convocar un dia qualsevol, es va fer coincidir amb la celebració del Dia Mundial de la Salut, considerada una data idònia per reivindicar el dret a la salut i a la sanitat pública i per exigir mesures contra les llistes d’espera excessives i en contra de la privatització de la sanitat. En aquest sentit, Toni Barbará, metge jubilat i fundador i portaveu de Marea Blanca de Catalunya manifestava als mitjans que: “Avui no és un dia de celebració, és un dia de reivindicació, de lluita, perquè  ens estan liquidant de manera premeditada i impune la qualitat, l’atenció i les característiques notables d’un sistema públic”. I va afegir que “les llistes d’espera, la destrucció de l’atenció primària, la situació de la salut mental, els determinants de salut que estan com estan, la situació de treball amb condicions de precarietat insostenibles de les treballadores de la sanitat… Tot això fa que o reaccionem, o la ciutadania es posa dempeus i entén que la salut és un dret i que nosaltres en som els titulars, o ens quedarem sense sistema i no hi haurà temps per plorar-lo”.

    Participants a la manifestació convocada per Marea Blanca i Marea Pensionista. | E.H.

    Per la seva banda, Conchita Ribera, portaveu de la Marea Pensionista, va ressaltar que “Catalunya és de les comunitats autònomes amb les llistes d’espera més llargues, que la mitjana d’espera per obtenir cita amb el metge de capçalera en els centres d’atenció primària és de fins a sis dies en alguns indrets, quan s’hauria de donar resposta en menys de 48 hores… i això no es pot suportar…” i va exigir “un increment en el pressupost per a sanitat, però per a la sanitat pública, no per als negocis privats”. Ribera també va fer una acèrrima defensa de l’atenció primària, que va definir com “la porta d’entrada al sistema sanitari públic i on es fa la medicina preventiva, la medicina integral del pacient i la salut comunitària”. Va demanar augmentar els recursos per a l’atenció primària, “una de les àrees que més s’ha atacat i on falten 3000 llocs de treball. (….) Tenim plantilles esgotades, amb manca de mitjans i condicions laborals tremendes. Exigim millores laborals i econòmiques per als sanitaris, que són els que sostenen actualment la sanitat pública”, va concloure.

    Conchita Ribera, portaveu de Marea Pensionista. | Òscar Junyent

    Reaccions per tot arreu

    La “marea” de gent que es va concentrar a la plaça d’Urquinaona va recórrer la Via Laietana fins a l’alçada de la plaça Sant de Jaume, on es va llegir un manifest unitari que denunciava la precarització de la sanitat pública, que atempta contra el dret a la salut, menysprea els professionals i beneficia interessos privats, i exigia als governs que treballin per evitar que es mercantilitzi la sanitat. També van destacar la falta d’inversió en l’atenció primària i han posat en dubte el nou model d’atenció pediàtrica.

    Sobre la mobilització, Barbará va apuntar que “els que vam guanyar una vegada els serveis públics seguirem fins a l’extenuació, fins a reconquerir-los, perquè si no no hi ha futur”. I va concluye: “Els diners públics han de destinar-se als serveis públics, i en el cas de la sanitat pública patim una veritable pandèmia de privatitzacions i mercantilitzacions que fan que Catalunya sigui de les pioneres en externalitzacions, que vol dir enviar al sector negoci allò que no s’ha de moure de la sanitat pública. Salut és lluitar, lluitar és salut”.

    La proximitat de noves eleccions a Catalunya també va portar a sindicats i polítics a demanar que es posi la salut al centre de les prioritats. En aquesta línia es va expressar el secretari de CCOO, Javier Pacheco, qui va demanar “al conjunt de partits polítics en plena campanya electoral que posin la salut al centre de les seves prioritats. Una societat sense salut no és una societat de prosperitat ni de progrés, per això mobilitzem avui el  conjunt de treballadors i treballadores de la nostra organització”.

    Javier Pacheco, secretari de CCOO, davant dels mitjans. | Òscar Junyent

    Els dos partits polítics que es van adherir a la marxa en defensa de la sanitat pública van ser els Comuns i la CUP. La candidata dels Comuns per al proper 12 de maig, Jéssica Albiach va carregar contra ERC amb aquests termes: “La sanitat pública es blinda i no es retalla com ha estat fent ERC amb la concentració pediàtrica o retallant i acomiadant dues-centes professionals de la plantilla de la Vall d’Hebron”, mentre que la candidata de la CUP, Laia Estrada va denunciar que “qüestions que haurien de ser drets essencials per a la població s’estan convertint en privilegis, i en el cas de la sanitat pública, això cada vegada és més evident”.

    El moviment Marea Blanca va ressonar també a d’altres ciutats espanyoles com Madrid, on una cadena humana de més de 300 persones va envoltar la Puerta del Sol amb la proclama “Retallar en sanitat és un acte criminal”, o Sevilla, on una gran representació de zones rurals –Estepa, Écija, Gilena, Lebrija o Aguadulce–, on la pressió sanitària i la manca de personal sanitari és més evident es va reunir sota consignes com “La sanitat pública es mor, Els pobles units mai seran vençuts o La sanitat no es ven, es defensa”.

  • Acèrrim suport de sanitaris de tot Espanya a l’atenció primària de Madrid

    Organitzacions sanitàries de tot Espanya han mostrat el seu suport al personal mèdic i de pediatria de l’atenció primària a Madrid, que ha estat de vaga durant un mes, del 21 de novembre al 22 de desembre, i ha suspès les mobilitzacions temporalment fins a l’11 de gener.

    La plataforma Marea Blanca de Catalunya ha destacat que “davant l’atac que pateix la salut pública a Madrid i el dret a la salut de totes les persones” se solidaritza amb tot el personal “en la lluita per unes condicions laborals dignes”.

    “Només es pot garantir el dret a la salut amb caràcter universal a través dels sistemes sanitaris públics, i un servei públic mai podrà descansar sobre les espatlles d’uns treballadors i treballadores saturats i sobrecarregats”, afegeix.

    Per això, mostra el seu “suport fraternal” a les Marees Blanques de Madrid, la Coordinadora Estatal de Marees Blanques, la Mesa de Defensa de la Salut Pública de Madrid, així com el conjunt del moviment veïnal “perquè la seva lluita pel dret a la salut universal i a una salut pública de qualitat és també la nostra”.

    “Rebutgem l’accés del sector sanitari privat a l’historial clínic de les persones del sistema sanitari públic tal com promou la Comunitat de Madrid i desitja la IDIS”, remarca, en referència a l’entitat que aglutina el sector sanitari privat.

    Manifest

    Les 17 entitats que formen la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària (semFYC) i que representen uns 22.000 socis, han signat un manifest conjunt per donar suport a l’atenció primària de la Comunitat de Madrid en el marc de les negociacions per reclamar millores laborals.

    “El conjunt de persones que constitueixen l’atenció primària en aquesta comunitat han expressat pacíficament i de forma organitzada en les últimes setmanes d’una manera admirable”, defensa la semFYC, que posa de manifest la seva “indignació” per l’impediment del pas de menjar a les persones que es van tancar 36 hores a la Conselleria de Sanitat de la Comunitat de Madrid.

    “Sol·licitar mesures per esmenar la precarietat laboral del col·lectiu és només la punta de l’iceberg de la profunda reforma que requereix el model de gestió”, argumenta, i reclama un model de primària que tingui en compte la relació entre professionals i persones ateses perquè hi ha evidència científica que aquesta longitudinalitat augmenta l’esperança de vida i redueix ingressos hospitalaris.

    Caixa de resistència

    El Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) ha remarcat que “si cau l’atenció primària, caurà tot el sistema públic, com un dominó” i diu que a la resta de les comunitats autònomes hi ha la intenció d’acabar amb l’atenció primària entesa com a universal, accessible, longitudinal i de qualitat.

    Per això, la FoCAP anima a fer una donació a la caixa de resistència habilitada per fer una aportació de suport a la vaga de l’atenció primària.

  • SOS Atenció Primaria

    Actualment, la sanitat s’ha convertit en una de les principals preocupacions de la població, com no podia ser d’una altra manera. Però la pregunta que ara ens fem és si la reacció social i dels treballadors no arriba massa tard, ja que recuperar la qualitat que el servei de salut tenia fa 15 anys no serà senzill.

    Si ens centrem en l’atenció primària (AP), la porta d’accés al sistema sanitari, i la que utilitzem més sovint la majoria de la població, especialment les persones i els col·lectius més vulnerables, podem veure que ha estat la més penalitzada, segons diuen les estadístiques. Observem amb preocupació que l’increment de les necessitats sanitàries de la societat (envelliment de la població, maneig de la pandèmia) no s’ha vist acompanyat de les mesures eficaces requerides, sinó més aviat al contrari. La sanitat en general i l’AP en particular han sigut objecte de retallades pressupostàries difícils de justificar. Una nefasta gestió per part dels responsables que ha portat el sistema al desastre, fins a fer-lo arribar a un punt de difícil retorn.

    La sanitat en general i l’AP en particular han sigut objecte de retallades pressupostàries

    Durant els últims 12 anys, la sanitat ha desenvolupat la seva activitat amb pressuposts molt reduïts respecte als estàndards recomanats, i en concret l’AP, la més pròxima al ciutadà, s’ha endut la pitjor part, ja que es mou en torn al 15% del total del pressupost destinat a sanitat quan l‘OMS recomana que s’hi assigni el 25%.

    Ara mateix manquen molts professionals, tampoc no hi ha un pla per cobrir el recanvi generacional, les jubilacions previstes, fet que serà difícil de solucionar d’un dia per l’altre. Sense planificació estem avesats al caos, que fins i tot arriba a generar situacions d’enfrontament dels professionals amb els usuaris.

    S’estan desmantellant els serveis públics per afavorir la seva privatització

    Paral·lelament, s’estan desprestigiant els sanitaris que, mal pagats i mal tractats, troben molt millors condicions laborals exercint a l’estranger. Aquest fet comportarà, més a curt que a llarg termini, que quan es pretengui solucionar el problema amb presses, s’hagin d’incorporar al sistema professionals amb inferior capacitació que la d’aquells que s’han vist obligats a sortir del país.

    A més a més, les dades mostren com s’estan desmantellant els serveis públics per afavorir la seva privatització. Cal recordar que:

    – A Catalunya s’està dedicant 1.246 € per habitant i any, quan la mitjana de l’estat és de 1.478 €. Només Madrid queda per sota, amb 1.179€ per habitant i any.

    – Catalunya és una de les autonomies que menys recursos dedica a l’AP, ocupa el 14è lloc de 17.

    – Catalunya és la comunitat que més percentatge de recursos dedica a concerts amb entitats externes (gairebé el triple que la següent que més hi dedica).

    Amb aquest panorama, el futur és molt incert.

    Les mesures que s’haurien de prendre de manera inajornable, entre d’altres, passen per:

    – Incrementar el nombre de professionals per habitant.

    – Millorar les condicions laborals del personal sanitari en general i dels equips assistencials en especial (metges, infermeres, treballadors socials, auxiliars, administratius, etc.) eliminant l’endèmica interinitat del sector (això no va de treure patates del terra).

    – Dotar el sistema dels recursos necessaris i adients per atendre la salut mental, pediatria, fisioteràpia, salut bucodental…

    – Crear òrgans de participació ciutadana on sigui possible defensar els interessos comuns de la salut de les persones i controlar el desviament de diners públics a la sanitat privada. És a dir, crear un sistema de gestió TRANSPARENT.

    La societat és la titular del sistema de salut i això significa que hi té drets. Ara cal, amb urgència, que la ciutadania exigeixi la recuperació del servei que ja teníem i que les privatitzacions dels temps passats es reverteixin. És a dir, recuperar un servei públic on l’especulació no tingui cabuda.

  • El col·lectiu sanitari esclata: «Estem fartes»

    Gairebé un any després de l’inici de la pandèmia que ha tensat el sistema sanitari de forma constant, grups sindicals del sector de la salut han arrencat la campanya #EstemFartes, amb què volen visibilitzar el desgast crònic i actual del sistema i fer sentir les seves demandes.

    El primer acte de la campanya va començar fa una setmana, quan es va demanar al col·lectiu sanitari que pengés a les xarxes socials fotografies amb l’etiqueta #EstemFartes «donant visibilitat i cridant agònicament que ja no podem més i que n’estem fartes, cada una i cada una des del seu lloc de treball».

    La campanya està impulsada per la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya, un òrgan conformat per diversos sindicats amb representació al món sanitari i que té com a germen el moviment Sanitàries en Lluita, nascut fruit de la pandèmia. En concret, la conformen Infermeres de Catalunya, USOC, CATAC-CTS-IAC, Intersindical-CSC, CGT, PSI Lluitem i COS.

    La situació és molt crítica i això és un crit d’alarma

    «Arran del malestar laboral al sector vam decidir que era el moment d’unir esforços i trobar un consens de les demandes que compartim», explica Christian Munné, portaveu de l’USOC a la Mesa i president del comitè d’empresa de l’Hospital de Sant Joan Despí Moisès Broggi. «Som un grup de gent amb interessos comuns que ens hem unit per fer sentir les reivindicacions i recollir les inquietuds dels professionals de la salut», afegeix Esther Rodríguez, vicepresidenta del Sindicat Unió d’Infermeres de Catalunya.

    Per una sanitat totalment pública

    Christian Munné exposa una llarga llista de demandes, que inclouen una aposta per l’atenció primària, la reducció de la jornada laboral a 35 hores o la recuperació del nivell adquisitiu perdut en els darrers anys. Ara bé, tots els sindicats consultats concorden que l’objectiu principal és assolir un sistema sanitari de gestió i titularitat totalment pública.

    «El model publicoprivat porta a unes condicions laborals molt diferents i nosaltres demanem que una mateixa feina tingui unes mateixes condicions», diu Munné. No en va, per a la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya és clau l’equiparament de drets laborals i salarials entre les persones que fan la mateixa tasca. «És necessari que els professionals que fan una mateixa tasca tinguin un mateix sou, una cosa que ara no passa», matisa Txus Merino, infermera al Parc Taulí de Sabadell i portaveu de la Coordinadora Obrera Sindical (COS).

    Hem arribat a una situació límit en què hem de dir prou, perquè ens sentim maltractats

    «Molts dels problemes a escala laboral, social i professional vénen pel fet de tenir una titularitat i gestió privada. Comporta unes diferències socials i professionals que afecten directament l’estat emociona», concorda la portaveu d’Infermeres de Catalunya, Esther Rodríguez. Afegeix el problema recurrent de la precarietat laboral: «Estem treballant en situacions de contractes d’un dia o una setmana en un context de pandèmia i amb un dèficit estructural d’infermeria que ho agreuja tot», afegeix.

    Per la seva part, Txus Merino defensa l’aposta que fa la Mesa per l’atenció primària: «És cabdal que tingui més recursos perquè la sanitat funcioni bé. Cal que puguem atendre la població a prop de casa seva i amb recursos suficients i que quan vagin a l’hospital sigui per coses que realment requereixen un hospital, no perquè la primària no té recursos».

    Esgotament sense resposta

    Els sindicats que conformen la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya reporten un alt cansament entre el personal sanitari i administratiu dels centres de salut, no se senten escoltats pel govern català i avisen que preparen mobilitzacions i una vaga de cara al mes de març.

    «La situació ens posa en una situació laboral crítica que se suma a les retallades de fa tants anys. No veus una solució, no veus una sortida i fa patir, perquè hi ha molta declaració pública però no canvis reals. Això desespera», explica Christian Munné, portaveu de l’USOC a la Mesa. «Veus que l’únic que canvia és que cada cop hi ha més fuga de personal perquè la nostra feina deixa de ser atractiva aquí», afegeix.

    Esther Rodríguez, vicepresidenta del Sindicat Unió d’Infermeres de Catalunya fa la mateixa lectura: «Fa molts anys amb situació crítica que la pandèmia ha fet esclatar». Assegura que «cada vegada tenim més carrega i pressió assistencial mentre perdem poder adquisitiu i l’administració no ens dóna el reconeixement que ens mereixem». Per això, explica, «hem arribat a una situació límit en què hem de dir prou, perquè ens sentim maltractats». Matisa que el seu sindicat es va reunir amb alts càrrecs de Salut el mes d’octubre i «vam veure bones paraules i intencions, però sense resultats».

    Molts dels problemes a escala laboral, social i professional vénen pel fet de tenir una titularitat i gestió privada

    La manca de resposta per part de l’administració ha estat el detonant de la campanya: «No ens sentim escoltats. No hi ha una interlocució directa amb Salut i només tenim reconeixements públics. Ara és el moment de posar sobre la taula solucions», diu Munné. Per aquest motiu, la Mesa preveu una vaga el mes de març que, tenint en compte els serveis mínims d’un servei essencials en el context de pandèmia, s’acompanyarà d’altres actes reivindicatius.

    En la mateixa línia, Esther Rodríguez explica que «portem molts intents d’intentar de tractar-ho amb Salut» sense èxit. «La situació és molt crítica i això és un crit d’alarma. O ens reben i Salut es posa a treballar o haurem d’anar a la vaga i fem mobilitzacions» avisa la vicepresidenta de la Unió d’Infermeres de Catalunya.

    Txus Merino, portaveu de la COS, també avisa que «no ve d’ara, sinó de fa un munt d’anys«. Amb tot, i si bé reconeix que «hi ha un cansament brutal entre les companyes i estem fartes de les situacions que vivim», creu que el desgast pot afectar de dues maneres: o bé incentiva el personal a manifestar-se o «està tan cansat que surt de la feina i no en vol saber res». Merino fa una crida al segon grup: «Cal pensar en quina sanitat volem deixar pel futur. Si cada vegada hi ha més precarització i privatització, hi haurà un moment en què una part de la població no tindrà accés a la sanitat», alerta.

  • Sanitaris per la República: «El nostre gran desig seria desaparèixer, però mentre vosaltres persistiu, nosaltres estarem al darrere»

    Màrius Serra es va adonar que calien sanitaris al carrer per guarir aquelles persones que són ferides a les càrregues i així va néixer Sanitaris per la República. El primer dispositiu va ser el 29 de setembre de 2018, en el marc de la manifestació organitzada per Arran com a resposta a l’homenatge als cossos policials que va organitzar Jusapol.
    Des d’aleshores el col·lectiu ha anat creixent fins el punt que avui en dia compten amb dispositius a Tarragona, Lleida, Girona, Catalunya central i Barcelona.

    La generació 14O acampa des de dimecres 30 a la plaça Universitat de Barcelona i des d’aleshores han omplert de continguts el dia a dia al carrer. Una de les xerrades que s’ha celebrat ha estat donada per Sanitaris per la República amb la presència de Sira Esclasans, fotoperiodista freelance i una de les agredides de premsa d’aquests dies de mobilitzacions.

    Sanitaris va explicar el funcionament del grup. Organitzen equips on intentem que hi hagi 4 persones o més: un comunicador, qui disposa de walkie talkie i fa els informes de les persones ateses on hi consta el nom, les inicials dels cognoms, l’edat, el sexe, quin tipus d’atenció se li ha fet i si l’hem derivat o no al SEM (Servei d’Emergències Mèdiques). Després tindrien un auxiliar, un TES (Tècnic en Emergències Sanitàries) o un socorrista i un infermer o un metge.

    Fins ara, expliquen , tenien pocs metges però ara ja són suficients. Això ha passat perquè fins ara eren uns 200 sanitaris i en les últimes setmanes han rebut 500 sol·licituds. Una de les principals tasques actuals és administrativa, de triatge i formació. De la mateixa manera que han pujat els voluntaris, també han pujat els ingressos. Un Tot Suma que feia que arrossegaven per comprar Desfibril·ladors externs automàtics (DEA) ha superat les expectatives en pocs dies: «cardioprotegirem Catalunya amb uns 10 DEA».

    Sanitaris també està començant a treballar la idea d’incorporar psicòlegs en els dispositius tot i que fins ara ho estan fent els mateixos sanitaris, ja que un dels suports que es dóna més enllà de la cura de la ferida és l’acompanyament emocional.

    A més, com expliquen l’Oriol i el Joan, els dos sanitaris presents durant la xerrada, des de Sanitaris també estan en contacte amb Psicòlegs de l’ANC on tenen una cobertura de psicòlegs important. «Costa digerir les situacions viscudes, són nivells d’intensitat molt alts, perllongats en el temps… la intensitat no ve del pacient perquè el 90% de les atencions són traumes sinó del nerviosisme de l’ambient volàtil i incontrolable. De dimarts a divendres cada dia m’atrinxerava cada dia a un hotel o un bar fins que poguéssim sortir. Hem passat per psicòlegs, hi passem i hi passarem», explica en Joan.

    A Sanitaris per la República, vocació i dignitat van de la mà

    Sanitaris per la República es mou amb un peto groc amb el logo i un casc antimpactes d’escalada. Últimament han hagut d’afegir les ulleres pel foam i pilotes de goma, els gasos però també, com expliquen, per si llencen pedres o ampolles de vidre que a vegades reboten, ja que com es troben a prop de la zona de càrrega els hi pot arribar a impactar alguna peça.

    Treballar en aquestes circumstàncies és complicat perquè es tracta d’»un entorn que no tens controlat, totalment volàtil, on hi ha massa factors que no et permeten treballar amb seguretat». «Te n’adones que ets molt fràgil. Per quantitat de càrregues, per la brutalitat policial…  la capa de gas lacrimogen que hi havia a la porta d’entrada d’on estàvem atrinxerats va ser el pitjor de divendres».

    Per suportar situacions com aquesta, en múltiples manifestacions els sanitaris són aplaudits però ells no es consideren herois. «El nostre gran desig seria desaparèixer, que això duri el menys temps possible, però mentre duri seguirem persistint. Si vosaltres persistiu, nosaltres estarem al darrere evidentment».

    L’Oriol i el Joan de Sanitaris per la República i Sira Esclasans en la xerrada a l’acampada de plaça Universitat / Carla Benito

    Tot i la tensió que els envolta, ells es mouen pel codi deontòlogic de la medicina que és atendre a pacients no a persones. Com expliquen a l’acampada, no preguntaran de quin bàndol és, ni què ha fet, ni quina bandera porta la persona que necessita atenció. «Hem atès a persones de VOX, Ciutadans, Policies Nacionals, Mossos… ens guiem pel codi que diu no prejutjar, no preguntar i neutralitat», detallen. I és aquesta neutralitat la que afirmen que més els està salvant. «Jo he estat encanyonat per forces policials, amenaçats amb porres, tinc companys que han patit situacions més tenses que les meves. Ser neutrals ens està salvant perquè ens arribem a exposar massa i tot», segueixen.

    De la mateixa manera que requereixen assistència psicològica, entre els sanitaris també hi ha moments de flaquesa. «Quan arribo a casa i veig les imatges em pregunto que per què em foto en aquest merder. Però si ells hi són, si ells se la juguen, nosaltres també ho hem de fer. Un dia algú va dir que sols el poble salva el poble. Si uns sou al davant i els que us podem ajudar no hi som també crec que és fallar un moment històric que s’està vivint i fallar al codi deontològic que tenim», van concloure sanitaris dirigint-se als centenars d’estudiants acampats a plaça Universitat.

    Fotoperiodistes es comunicaran amb sanitaris en conèixer les zones de càrregues

    Sira Esclasans es trobava entre els manifestants i la línia policial el dia 16 davant la conselleria d’Interior . En un moment de moviment d’una furgona, els manifestants es van aproximar més a la línia policial i va notar un impacte molt fort a la cama esquerra. Un company va agafar el projectil de foam que li havia impactat. Esclasans va sortir de la zona de risc i caminant va trobar els Sanitaris per la República. A l’endemà a més va apropar-se a un hospital. Tot i que com ella diu no va ser res massa greu, ha hagut d’estar dues setmanes de baixa i movent-se amb crosses.

    Esclasans denuncia que com a fotoperiodistes assumeixen que corren un risc en el moment que es troben en zona de risc i per això porten proteccions com ara casc, ulleres, mascara de gas… també assumeixen que si si estan situats a prop de la policia els hi pugui rebotar alguna ampolla o si estan amb els manifestants poder rebre algun cop de porra. Però el què han vist aquestes setmanes, segueix Esclasans, ha estat un gran nombre de periodistes ferits: «Ho han estat expressament. Si la policia veu que ets periodista perquè ho fas visible, fins i tot li crides, i la seva resposta es ‘me da igual’… si veiem que això es repeteix sistemàticament de cara la premsa, podem pensar que se’ns ha atacat perquè deixéssim de fer la nostra feina». Si és a propòsit o si hi ha una estratègia darrera d’això ningú ho pot afirmar però el que sí mostra és que des del 14 d’octubre els periodistes ferits pugen a 71 persones.  Esclasans també va ressaltar dues detencions com ara la del fotoperiodista de El País.

    Grups de suport per fer front de manera conjunta a aquest atac contra la llibertat d’expressió i la llibertat d’informació s’estan creant. A banda, fotoperiodistes i Sanitaris s’han coordinat a través d’un grup de telegram perquè com els fotògrafs acostumen a estar a primera línia de càrrega són els primers en veure les agressions i els ferits. «Creiem que era interessant tenir l’eina per parlar amb Sanitaris, donar un suport i que els facilités arribar més ràpid als ferits que ells no veuen».

    Ulleres, casc, màscara de gas… protegir-se per vèncer

    En el torn de preguntes, a banda de mostrar interès pel funcionament de Sanitaris, els principals dubtes entre els acampats van cursar sobre què és més segur per protegir-se.

    Sobre la diferència entre bales de foam i pilotes de goma, els sanitaris van comentar que es tracta de les dimensions de l’arma que s’utilitza, la intensitat i el rebot. El foam dirigeix l’impacte i el rebot de  la pilota de goma és incontrolable: «s’han vist rebots de tercer i quart impacte i per tant la pilota de goma té més trajectòria però és el foam qui actua a una distància més curta i guanya en intensitat».

    Pel què fa a les ulleres de protecció la resposta va ser clara: no estan fetes per rebre impactes de pilotes de goma ni de foam però millor portar-les que no fer-ho, encara que res garanteix la protecció de l’ull. En el cas de les viseres del casc de moto, si bé van reconèixer que són més fràgils, sanitaris van opinar que probablement saltaria la visera.

    I pel gas? Almax i aigua, una solució casolana i econòmica que inhibeix bastant la picor de les partícules del gas lacrimogen.

  • Els centres sanitaris es mobilitzen contra unes llistes d’espera «vergonyoses»

    La comunitat sanitària es manifesta de nou en contra de la situació de les llistes d’espera. De caràcter estatal, la mobilització va ser fixada per al 25 de gener gràcies a la iniciativa des de Madrid de la Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat Pública (CAS Estatal).

    El que han anomenat Primera Jornada de Lluita Contra les Llistes d’Espera, s’ha estès a 12 comunitats autònomes de l’estat. A Catalunya, des de totes les províncies, seran 13 els hospitals que sortiran al carrer a les 12 h o a les 18 h, depenent del centre de treball. A les convocatòries sorgides dels treballadors dels mateixos hospitals i de les seves assemblees també s’han sumat col·lectius com Marea Blanca de Catalunya o Rebel·lió Primària.

    Han estat justament aquestes dues plataformes les que han redactat sis propostes per revertir la situació actual. Entre aquestes trobem la demanda de crear un torn de tarda als hospitals per mantenir a ple rendiment els recursos públics. En la mateixa línia, recuperar el personal dels Equips d’Atenció Primària per tal que les esperes al metge de família no s’allarguin més enllà de les 48 h promeses.

    Entre les demandes, hi ha algunes dedicades a la privada: demanen la prohibició dels concerts amb centres privats i també que es fixi una incompatibilitat absoluta perquè el personal del sector públic treballi en la privada. També que s’estableixin certes garanties i terminis per a l’atenció i les llistes d’espera només atenent a recursos 100% públics, sense necessitat de derivar pacients a la privada.

    Des de CAS Madrid denuncien que les xifres que tant el Ministeri de Sanitat com els Governs autonòmics faciliten no són «ni tan sols reals». Afirmen això pel que anomenen «llista d’espera estructural». Expliquen que un dels mètodes per «reduir» les llistes d’espera és l’expulsió de la llista estructural que es produeix quan el pacient és anomenat per derivar la seva operació a la privada i aquest el rebutja. Mentre passa això, aquest pacient no es troba a les llistes oficials d’espera públiques. A Madrid, des d’on treballa principalment la CAS, hi ha dades desglossades que fixen, en aquesta comunitat, en 53.015 el nombre de pacients en llista d’espera estructural el desembre de 2017. D’aquests, un 17,04% (12.585 persones) van rebutjar la derivació. Fer això, per la CAS és «un càstig addicional, ja que de mitjana triguen 70 dies més que la resta a ser operats».

    En aquest sentit, Marea Blanca de Catalunya i Rebel·lió Primària també demanen que el pacient rebi una assignació i un codi en el moment de la decisió clínica de petició de prova diagnòstica o intervenció. D’aquesta manera serà possible assegurar la seva entrada en llista d’espera automàticament.

    Troben necessari que siguin els especialistes de l’Atenció Primària qui gestionin les llistes d’espera a proves complementàries i primeres visites, ja que «són ells els que millor coneixen la situació clínica de cada persona». Per fer això, entenen que cal democratitzar el sistema i demanen «transparència absoluta i accés senzill a totes les dades d’activitat, qualitat, despesa i adjudicacions».

    Usuàries protesten a les portes de l’Hospital del Mar contra les llistes d’espera / Carla Benito

    Catalunya encapçala les llistes d’espera que en diagnòstic sumen els 2 milions de persones a tot l’estat

    A nivell estatal, el juny de 2017, últimes dades fetes públiques pel Ministeri de Sanitat, el nombre de persones a l’espera d’una operació era de 604.103. Nou anys abans, el juny de 2008 la llista d’espera quirúrgica era de 372.000 persones: avui en dia, aquesta xifra gairebé s’ha duplicat.

    Per altra banda, pel que a la llista d’espera diagnòstica, gairebé 2 milions de persones de tot l’estat esperen la primera consulta amb l’especialista  i el temps mitjà d’espera ronda els 60 dies.

    Juan Antonio Gómez-Liébana, portaveu de la CAS, troba preocupant i vergonyoses aquestes dades: “la llista d’espera abans se situava en el quiròfan, i ara se situa en el diagnòstic. El coll d’ampolla es va traslladant cap enrere i això és un símptoma que el sistema està fent implosió”, adverteix.

    Des de la CAS també denuncien que «els territoris amb major mercantilització i privatització són els que encapçalen aquestes vergonyoses xifres». Seria el cas de Catalunya, amb 157.000 persones en llista d’espera quirúrgica i 87 dies de mitjana per a obtenir diagnòstic. La segueix Madrid, que compta amb una llista d’espera de 59.000 persones i el País Valencià, amb 58.000.

    L’argument dels moviments en pro d’una sanitat 100% pública per afirmar això es pot sostenir en dos sentits. Primer, la quantitat de derivacions que hi ha a centres privats és major a Catalunya i a Madrid. I segon, també són aquestes comunitats autònomes les que més assegurances privades tenen: fins a un 32% de la població és sòcia d’una mútua.

    Balanç positiu de Salut: el temps a llista d’espera baixa un 15,3%

    El missatge que es dóna des del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya és positiu: el 2017 acaba amb menys temps d’espera i menys pacients per a ser operats a Catalunya. A més, també s’han reduït el nombre de pacients que esperen per a sotmetre’s a proves diagnòstiques i accedir a consultes externes.

    Les dades actuals més destacades que han facilitat des del Departament de Salut diuen que l’activitat quirúrgica es va incrementar un 6,5% respecte al 2016. En concret, el 2017 es van fer 361.942 intervencions, 22.220 més que l’any anterior. El temps mitjà d’espera dels pacients en llista d’espera és de 144 dies, mentre que l’any 2016 se situava en 170, el que suposa una disminució del 15,3%. A més, el 95,4% dels pacients en llista el desembre del 2017 estan dins de termini establert: s’ha reduït en més de la meitat els pacients fora de termini, passant de 16.081 pacients el 2016 a 7.595 el 2017.

    Durant el 2017  les llistes d’espera van estar oscil·lant tot i que el 2016 el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya presentés un pla de xoc per reduir-les que va iniciar-se l’abril del 2017. Aquest pla estava dotat inicialment amb 96 milions d’euros i va passar a comptar finalment amb 57. El pressupost inicial havia de permetre augmentar l’activitat assistencial per reduir en un 50% els temps mitjans d’espera per proves i primeres visites a l’especialista, que comportarien en conseqüència una reducció del 10% els pacients que esperen per sotmetre’s a una operació. A més, es va preveure que tots aquests objectius haurien d’assolir-se l’abril del 2018.

    Pel que fa a les dades, hi ha tipus d’intervencions que acumulen més llistes d’espera històricament per diferents motius com ara la falta d’especialistes. Aquestes, afirmen des de Salut, també han millorat. Diuen que la pròtesi de genoll és el procediment que aconsegueix la millora més destacada, amb un 82,5% dels pacients dins del termini mentre que el 2016 era del 66%. S’aconsegueix reduir 1.494 pacients que superen els 180 dies, el que suposa una disminució del 60,8% (964 pacients el 2017 front 2.458 a desembre 2016).

    A les consultes externes, l’activitat es va incrementar un 14,3% respecte al 2015 i un 5,9% respecte al 2016. El temps mitjà d’espera global per primera visita se situa en 114 dies, amb el que s’aconsegueix una disminució del 25% (38 dies menys en comparació amb el 2016). Es redueix en més de 75.000 el nombre de pacients que esperen més de 90 dies per ser visitats, xifra que suposa una reducció del 38%.

    I per l’últim, l’objectiu de realitzar proves diagnòstiques que es van incrementar un 5% respecte a l’any 2016. Es van fer més de 700.000, el que suposa un augment del 35% respecte a l’any 2010. En aquest àmbit ha disminuït el nombre de pacients en espera per a totes les proves diagnòstiques: en concret, una reducció del 22,5% respecte al 2016, el que suposa 30.519 pacients menys (passa de 135.809 a 105.290 pacients).

  • El deteriorament de la sanitat després d’anys de retallades revifa les ‘marees blanques’

    Privatitzacions, desviament de diners, plantilles escasses i precàries, expedients de sanció… La sanitat pública segueix presentant deterioraments encara que els desperfectes passin més desapercebuts: a Vigo, Madrid, Granada, o Burgos la gestió sanitària segueix llançant ombres que provoquen mobilitzacions.

    A Madrid, el passat 19 de desembre es va convocar una tancada hospitalària per subratllar la mala situació de les plantilles. Només uns dies abans, Granada va culminar una bateria de protestes pel pla de la Junta d’Andalusia per fusionar centres hospitalaris. A Vigo, el seu nou hospital de gestió privatitzada no arriba per solucionar els problemes de la zona i origina peticions de «rescat» públic. La Comissió Europea manté obert un procés d’infracció a Espanya per un suposat engreix del pressupost de l’hospital semiprivatizat de Burgos: 200 milions de més per la constructora sortits de les arques públiques. El cas, encara actiu segons els registres de la Comissió, investiga si es van vulnerar les regles del mercat intern a l’ampliar els pagaments a la contractista: s’ha passat dels 242 milions d’euros previstos a més del doble.

    «El sistema sanitari no s’ha refet de la política de privatitzacions i retallades. Alguna comunitat autònoma recuperarà el 2017 les inversions del 2009», explica l’expediatra de l’hospital Niño Jesús (Madrid) i cap visible de l’oposició a l’adjudicació d’hospitals a empreses, Marciano Sánchez Bayle. Bayle subratlla que el fet que «els problemes i les reivindicacions no siguin a Madrid els resta atenció. Però no importància».

    Fa només tres mesos, Vigo va repetir la seva marxa ciutadana que demana a la Xunta prendre les regnes del nou hospital privatitzat. Un centre pel qual les arques gallegues paguen a la contractista 72 milions a l’any durant 20 anys. «I no ha resolt els problemes dels ciutadans de l’àrea de Vigo: col·lapse d’urgències i llistes d’espera un 30% per sobre de la mitjana de la comunitat», explica el president de la Federació en Defensa de la Sanitat Pública, Manuel Martín .

    De fet, l’hospital no ha obert els 1.400 llits compromesos: està en 850. «L’hospital està permanentment en obres. Fa uns dies li va caure a sobre a un pacient una porta plomada del servei de radiologia», es queixa Manuel Martín. La Xunta va dir que havia estat «un sabotatge» i van denunciar la «manipulació dels ancoratges».

    A més, la Comissió Europea va obrir una investigació sobre si els pagaments a l’empresa són una «ajuda encoberta» ja que l’executiu de Núñez Feijoo va haver de demanar un crèdit al Banc Europeu d’Inversió per finançar el projecte. El termini per a la investigació expirava al setembre passat però la CE no s’ha pronunciat encara. «Això ens fa ser una mica pessimistes», remata Martín.

    «No hem perdut el pols»

    Carmen Esbrí és portaveu de la Taula per la Sanitat-Marea Blanca que convoca un cop al mes una manifestació a Madrid. «Nosaltres no hem perdut el pols en quatre anys. Seguim denunciant la privatització que porta diners públics a empreses privades en les cures pal·liatives o en les proves diagnòstiques». La marea blanca que va refermar amb el pla de privatització de sis hospitals públics a la Comunitat de Madrid acumula 51 edicions.

    Una de les fórmules per les quals s’ha esquerdat l’atenció sanitària pública és la reducció i precarització de les plantilles. La tancada del passat dia 19 a l’hospital 12 de Octubre de Madrid demanava acabar amb «la manera tan cruel amb què estan tractant a la sanitat», explica una portaveu del sindicat Mats que va convocar la mobilització. «L’administració dissimula la precarietat», sintetitza.

    Amb plantilles precaritzades l’atenció es ressent: majors temps d’espera, menys minuts per a les consultes, restriccions en material i tractaments… La fundació Primero de Mayo de CCOO acaba de constatar que un terç dels professionals de la salut treballen de manera temporal. Sumen unes 193.000 persones, segons les microdades de l’Enquesta de Població Activa. I la majoria d’ells són interinitats, és a dir, cobreixen de manera temporal llocs de plantilla.

    Retret judicial

    Just aquesta pràctica tan extesa en la sanitat pública és la que ha vingut a desmuntar el Tribunal de Justícia Europeu en sentenciar que no es pot recórrer a la contractació temporal «per cobrir necessitats permanents». Jutjava el cas d’una infermera a la qual se li van anar empalmant contractes des de 2009 a 2013 fins acomiadar-la definitivament.

    «L’eventualitat infon por i es tradueix en doblar torns o perllongar horaris», raonen a Mats. «La llista d’espera no pot reduir-se a base de precaritzar als sanitaris», coincideix Carmen Esbrí.

    Un altre dels exemples més recents d’oposició a la forma en què les administracions estan governant el sistema sanitari va esclatar aquests novembre i desembre a Granada. 120.000 persones en tres manifestacions diferents es van enfrontar als plans de la Junta d’Andalusia perquè els hospitals de la ciutat es repartissin els serveis (una mena de fusió assistencial). Després de les convocatòries, la Junta va fer marxa enrere i va signar un acord amb cinc sindicats, que no ha satisfet tothom.

    Fins i tot una ciutat no destacada per la seva mobilització com Salamanca ha sortit en diverses ocasions, l’última al juny passat, per protestar pel que consideren «mala gestió» de la seva àrea sanitària.

    Les estadístiques del Ministeri de Sanitat donen algunes imatges molt gràfiques de l’empobriment del sistema: uns 6.000 llits públics instal·lats menys que el 2010. 3,1 per cada 1.000 habitants. El tercer per la cua a la Unió Europea. Es tracta d’»un efecte acumulatiu que, al final, omple la situació», lliga Sánchez Bayle.