Just Deploy It!

Etiqueta: model sanitari

  • La defensa del dret a la salut és un fet revolucionari

    La defensa del dret a la protecció de la salut és un fet revolucionari que posa en qüestió, i vol canviar radicalment, el model econòmic i social actual per un altre de supervivència, sostenibilitat i igualtat.

    De fet és la vella lluita, pels antics valors, que ens ha de fer cada vegada més humans: lliures per poder realitzar el nostre pla de viure, iguals en dignitat i drets, i solidaris amb els interessos i desitjos de tots els humans i la vida a la terra.

    Aquests valors utòpics (sempre ens hi podem acostar una mica més) són avui, en resum, la defensa del bé comú enfront dels interessos i les males accions d’uns quants que només actuen pel seu bé personal en contra del dels altres. Aquest 2018 farà 200 anys del naixement de Karl Marx, que ens va descriure aquesta lluita com la «lluita de classes» de la classe treballadora contra els capitalistes, les seves propostes varen servir en aquells temps i en aquell model social, fins que políticament es varen pervertir. Ens serveixen encara com a filosofia social (ideologia) i molts cops com a mètode de lluita. Avui, la lluita diem que és dels de baix, el 90% de la societat, els que no tenen el poder econòmic ni polític en les institucions, contra els de dalt, els que sí que tenen aquest poder (la casta) i l’utilitzen només pel seu bé, en detriment de la majoria.

    En tot això per què diem que la defensa del dret a la salut per tothom és un fet revolucionari radical? Perquè avui sabem que els determinants de la salut no són el sistema sanitari, ni els metges, ni les medicines (tot això es dedica amb sort a la malaltia i l’acompanyament a la mort). Els determinants d’una bona salut són les condicions personals i socials: econòmiques, culturals, d’educació, ambientals, de gènere, etc. És a dir: tenir recursos econòmics dignes, treball digne, ajudes de jubilació, educació, habitatge, alimentació, democràcia, sistema sanitari públic, ajudes socials necessàries, etc.

    És a dir, que els determinants de la salut, a més dels genètics propis, estan en la societat en què vivim. És per això que en una societat solidària i justa, s’ha de treballar per l’equitat i la igualtat en l’accés a aquest dret universal que és la salut. Qui ha de garantir aquest dret és tota la societat, organitzada, però les primeres a fer-ho han de ser les institucions democràtiques, els governs.

    Però per fer-ho s’ha de defensar aquest 90% de persones enfront de la casta en el poder, aquesta és la lluita i la revolució radical d’avui. Radical vol dir anar a l’arrel de les causes (tema difícil d’enfrontar-se al gran poder del sistema actual, però no impossible) i anar fent canvis (a la velocitat que sigui possible) passant del capitalisme depredador actual a una societat més igualitària, lliure, solidària i sostenible. Un model social que faci més fàcil la protecció de la salut per tothom.

    És per això que la lluita per la salut és una lluita política (de poder de defensa del bé comú) és una lluita revolucionària.

  • Baròmetre del canvi de model

    El CEO, Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, i el CatSalut han publicat el “Baròmetre Sanitari de Catalunya. 1a onada 2016”, una enquesta que demostra tant el desconeixement que té la població del seu model sanitari com la clara intenció de les nostres autoritats sanitàries de mantenir aquesta ignorància per evitar que sigui qüestionat. A la pregunta P1, sobre quin és l’organisme responsable de l’assistència pública a Catalunya, el 40% respon que el CatSalut, el 8,5% que el Departament de Salut, un 31,4% que l’ICS i el 16,9% que no ho sap, a part d’un 3% que diu que el Ministeri. Prova de l’intent de mantenir la ignorància, la pregunta 28, sobre què cal fer amb el “sistema sanitari” de Catalunya. Tanmateix, hi ha una forta dosi d’esperança en les respostes. Sens dubte, la resposta “oficial”, la volguda pels enquestadors és “El sistema sanitari funciona bé, encara que són necessaris alguns canvis”, i obté un 48,6% dels vots. La que reclama canvis fonamentals, “encara que algunes coses funcionen” n’obté un 34,5% i, per què no?, podríem considerar que és la de qui vol un canvi de model, un percentatge encoratjador.

    Com ja explico al capítol “Catalunya en procés de desprivatització” del llibre “Se vende sanidad pública”, la ignorància sobre el model no és, ni de lluny, una exclusiva de la ciutadania sinó que, amb diferents dosis de mala fe, té múltiples manifestacions. Ara n’afegeixo una de nova a la llista. En una resposta a Marta Sibina, la diputada Míriam Nogueras va dir que el 90% de la sanitat catalana concertada està en mans d’entitats sense ànim de lucre. Vaja, que no calia que el conseller Comín s’emboliqués amb tot això de les entitats d’economia social ni que el Tercer Sector segueixi insistint a tenir prioritat en les contractacions. Una insistència, expressada recentment en aquest diari, que dissortadament oblida que el projecte de Comín inclou el foment de l’activitat privada als centres públics, un oblit impropi de persones amb sensibilitat social.

    Però el meu debat al Twitter amb Míriam Nogueras no va versar sobre la quantitat, ni tan sols sobre la qualitat social d’entitats com l’Església, les fundacions o les EBA, sinó sobre la falta de control que sobre elles exerceix el CatSalut. “I tant que ho controla, és l’asseguradora del sistema públic”, em va replicar. Resposta desencertada que demostra, per un cantó, que no va seguir els debats de la comissió parlamentària sobre les irregularitats de la sanitat on es va arribar ben al fons del concepte oficial d’autonomia de gestió, i per un altre que no es pot estar al mateix temps al Parlament espanyol i de regidora a l’Ajuntament de Cardedéu, perquè tots dos surten perdent. Fàcilment vaig trobar al web del meu sindicat una senzilla prova: la resposta del conseller Eduard Rius (pàg. 1946) a una interpel·lació d’ICV, de 1996 però plenament actual, on aquell reconeix que Salut no controla els concerts. Encara espero la resposta.

    El dia 13 va tenir lloc la primera assemblea de Rebel·lió Primària. A part de la inquietud al voltant de què cal fer per tal que aquest moviment doni els seus fruits, aconseguint canvis rellevants, el debat es va centrar molt en el punt 4 del manifest, en la seva referència a l’autonomia de gestió. Com he pretès demostrar insistentment, aquesta és una expressió tan desfigurada per la pràctica del model vigent que no l’hauríem de fer servir les persones que volem canvis substancials en la nostra sanitat. Utilitzant una expressió atractiva però carregada pel diable, ens han colat unes pràctiques perverses, autonomia als gestors per defraudar, o per dictar les seves pròpies normes sense control. Gestors nomenats a dit fins al punt que, en la primària de l’ICS, nomenen personal temporal per tal que tothom entengui que l’autonomia és limitada, la justa per seguir les ordres que vénen de dalt. Ateses les dificultats de capgirar el sentit dominant de l’expressió, caldria que deixéssim de fer-la servir. A més, no té en compte que en les decisions també també cal que intervingui la població. I si parlem de gestió participada? Descentralitzada? D’autoorganització?

    Exposava en el meu article anterior que, a nivell laboral, el greuge principal del model sanitari català són les diferents condicions laborals del personal, en funció de l’entitat gestora, i plantejava la necessitat de considerar com a empleat públic tot el personal que depèn del pressupost públic, tot el personal del SISCAT, i que conjuntament negociessin unes mateixes condicions laborals, evidentment a l’alça, amb l’autèntic patró, de moment el CatSalut, en espera d’un futur Servei Nacional de la Salut com cal o de la gestió, més directa encara, per part del Departament de Salut.

    Una recent entrevista a la responsable de comunicació de la Federació de Sanitat de CCOO de Catalunya llença una galleda d’aigua freda sobre aquest projecte ara amplament compartit i confirma els meus seriosos dubtes sobre el paper de CCOO i ICV en el sí de la Marea Blanca, extensament explicats en aquell capítol de “Se vende sanidad pública”. La representant de CCOO diu (minut 4:23) que el personal del Trueta és de l’ICS, estatutari, i ho ha de continuar sent i el del Santa Caterina, l’hospital de l’IAS situat al Parc Martí i Julià al costat del qual podria anar a parar el nou Trueta, és laboral i “això s’ha de mantenir”, que les equiparacions sempre són a la baixa… Vaja, una maledicció, no sabem si del Suprem, del diable o de CCOO. Amb aquesta moral de derrota no anem enlloc. L’enquesta del CEO dóna més perspectives que CCOO.

  • El CatSalut resta vots

    Com explica Raquel Gallego en el capítol ‘La política sanitària catalana’ del Manual de la UAB 26 “Autonomia i benestar. Govern i polítiques públiques a Catalunya (1980-2000)”, “la construcció intencionada d’un mercat relacional…va precedir el discurs de la NGP (Nova Gestió Pública)”. I ho va fer implantant la separació de funcions amb la creació del Servei Català de la Salut (CatSalut) com a ens comprador de serveis, contrariant la Llei General de Sanitat, que instava a crear una xarxa única pública de provisió directa, amb el mateix consens sociovergent. Són mostres de la tendència neoliberal del nostre model que vaig denunciar en el meu article del mes passat, així com de la hipocresia i de la inconsistència de l’estil “democràtic” que ens va portar a la crisi, fets que van ser denunciats per un 15M que, després de l’intent de bloqueig al Parlament, tenia el 69% del suport de la població.

    El CatSalut és el responsable d’un model de compra de serveis que ens ha portat a llogar serveis sanitaris essencials a empreses transnacionals només interessades en el negoci, que estan aplicant les pràctiques ideals del neoliberalisme econòmic com és l’eliminació de la negociació col·lectiva i la seva substitució per mecanismes coactius que porten el personal a rebaixar-se individualment la categoria professional, fet prou humiliant però molt rendible per a l’empresa per la reducció de salari que comporta. És el que està passant ara mateix a l’empresa Transport Sanitari de Catalunya amb el vistiplau del sistema. Que algú m’expliqui com es pot deixar de ser antisistema.

    En el seu procés d’utilització i degradació dels valors més preuats, un altre ‘modus operandi’ neoliberal, el CatSalut també és responsable de vendre a preu de saldo el concepte d’autonomia de gestió. Centrant la gestió en les elits gerencials i (anti)socials que han construït el model, ha pervertit el contingut revolucionari del terme autonomia en fer-la consistir en la llibertat per saquejar els béns públics, evidenciada en  casos de corrupció -alguns encara estan essent jutjats mentre que altres han estat sobreseits perquè la Justícia és un altre dels punts flacs del sistema-.

    Bocabadat em vaig quedar quan, en la seva compareixença parlamentària, Núria Paniello va declarar, amb tota naturalitat, que ella havia deixat de cobrar el seu salari de presidenta del Consorci Sanitari de Terrassa, alt, però inferior al del gerent, per cobrar-lo com a consellera delegada de la Fundació Sant Llàtzer, una de les entitats que conformen el consorci, desviant la despesa cap a la fundació perquè el seu dèficit no computa com el del Consorci. Ara, el consorci està immers en un pla de viabilitat on el perjudicat, com sempre, serà el personal. Per què no desvien el cost de les seves condicions laborals a la fundació? Ah, no! En el mateix sentit va la reestructuració interna de la Mútua de Terrassa, prevista per a aquest començament d’any. El CatSalut es va crear per afavorir només els de dalt i unes estructures empresarials que es suposen sense ànim de lucre.

    Quan Comín va declarar a ‘Diario Médico’ que “utilitzar proveïdors sanitaris heterogenis assegura eficiència, qualitat i equitat, redueix riscos i augmenta avantatges”, de què parlava? De qui parlava? Riscos per al CatSalut, cap ni un. Tots traspassats. Equitat, on? Avantatges, pels gestors. Cedir la gestió és desentendre’s del que passi.

    En els meus escrits mensuals al llarg d’aquest any, he repetit que el model sanitari català ha estat posat en qüestió, i no precisament per De Alfonso, ni tan sols per l’assassí masclista, espanyolista i defensor del sistema Alfons Quintà, sinó per una gran part de la població que s’ha adonat que és un frau. La insistent propaganda del CatSalut, o en general de l’actual model sanitari, no fa sinó tensionar el procés independentista amb un conflicte assimilable al de l’aprovació dels pressupostos. Tan demagògic és dir que primer la independència i després ja decidirem el que calgui, mentre s’està donant per fet que continuarem amb el model, com comparar els pressupostos 2017 amb els de 2008 o 2010, quan en realitat s’ha de triar entre els que s’estan debatent o prorrogar els de 2015. No és casualitat, sinó coincidència en un processisme sense data de caducitat, que el PDECat i els Comuns facin servir, entre altres, els esmentats arguments demagògics.

    Posar en dubte les aspiracions socials o nacionals de la CUP i equiparar-la amb ERC són simples ganes d’ofendre. Em sembla brillant i d’imprescindible lectura l’aportació al debat de l’article de Vidal Aragonès a l’Espai Fàbrica, però entenc que sense renunciar a posar en evidència tot el que hi diu, no a tot arreu preval la desconfiança promoguda pels Comuns. Ni que només sigui pel medi que m’envolta, i malgrat el meu rebuig de sempre a posicions possibilistes, crec que no ens podem permetre una altra pròrroga dels pressupostos de Mas del 2015, que impliquen dedicar més diners a pagar deute en comptes d’atendre necessitats socials, per minsa que sigui la contribució, i que, a més, és important posar a prova el verb independentista de Junts pel Sí, és a dir, demostrar que és el PDECat, protegit per la ceguesa d’ERC, qui està condicionant la Catalunya independent a esquena de la majoria social i posar en primer pla un procés constituent, un referèndum, la independència i un nou govern que, amb més seguretat, faci uns pressupostos més socials per al 2018.

  • Cal un veritable Servei Nacional de Salut de Catalunya

    En aquest i altres mitjans de comunicació generals i professionals són cada vegada més habituals articles que analitzen des d’una perspectiva crítica el model sanitari català i que proposen mesures diverses com, per exemple, combatre la corrupció, excloure del sistema a les entitats privades amb ànim de lucre, millorar la gestió i eficiència dels centres i serveis així com l’efectivitat de les seves actuacions per potenciar la salut personal i col·lectiva, incrementar l’accessibilitat als recursos d’acord amb les necessitats i no de forma indiscriminada així com prioritzar l’equitat o potenciar la motivació i benestar dels professionals. Totes aquestes (i altres) propostes poden contribuir, sens dubte, de forma significativa a millorar el sistema sanitari català però no impliquen, almenys necessàriament, un canvi del model en què se sustenta. Si parlem de la necessitat de canviar el model no podem limitar l’anàlisi a alguns dels seus problemes o defectes: és com si en el camp clínic volguéssim tractar sempre de forma simptomàtica els problemes de salut sense intentar abordar la fisiopatologia i, sobretot, les seves causes. Aquestes tenen el seu origen en les característiques del propi model i, per tant, si volem utilitzar un tractament etiològic no podem obviar la necessitat d’introduir-hi modificacions substantives.

    El model sanitari espanyol i el català se situen en el context dels europeus occidentals i, per tant, comparteixen amb ells alguns problemes conceptuals que cal considerar inicialment. En general, aquests models pateixen forts desequilibris que tenen l’origen en els seus paradigmes dominants: estan centrats en els hospitals (d’aguts), en la sobreutilització de tecnologies complexes i en una assistència reparadora individual, consumista i biologista a les malalties. No es tracta, evidentment, de negar la importància dels centres hospitalaris, de frenar el desenvolupament tecnològic o de criticar l’abordatge personal dels problemes de salut. Parlem de la necessitat de corregir aquests desequilibris a partir de la ubicació en el frontispici del sistema d’altres paradigmes, tan importants com els anteriors, per aconseguir millorar la seva efectivitat, eficiència i sostenibilitat. Ens referim als centres de salut i serveis comunitaris (sanitaris i socials), a la racionalització de l’ús dels recursos i les tecnologies i a l’enfocament biopsicosocial d’una atenció de salut que incorpori de forma decidida perspectives intersectorials i comunitàries. Estem parlant de canviar les prioritats del sistema a partir dels altres paradigmes. Seria important que en el marc legal del nou model sanitari català aquests tinguessin un lloc preeminent, com una mena de declaració de principis absent en la LOSC de 1990.

    El model sanitari català actual es fonamenta en la separació de les funcions de finançament, compra i provisió. Les dues primeres a càrrec del Departament i CatSalut i la tercera adjudicada a entitats públiques i privades i sotmesa a un procés públic de contractació. Des de molts sectors de l’espectre ideològic s’expliciten resistències al manteniment amb diners públics d’empreses privades, amb ànim de lucre, inviables en la gran majoria dels casos sense que rebin recursos públics, tal com s’està evidenciant recentment amb l’intent de la Conselleria de reconsiderar alguns dels contractes establerts amb diverses entitats.

    Els serveis nacionals de salut tenen una de les seves bases conceptuals i de funcionament en una planificació estratègica centralitzada que possibilita el desenvolupament harmònic, efectiu i eficient de les directrius de la política sanitària. Aquestes directrius es transformen posteriorment en actuacions concretes en cada lloc (centre/territori) a partir d’accions de planificació operativa i de gestió susceptibles d’amplis graus de descentralització decisòria. En el cas del model sanitari català la planificació estratègica ha estat dèbil o inexistent i, en moltes ocasions, el Departament de Salut, des d’una posició marcada per la indefinició de prioritats i la debilitat, s’ha limitat a assumir decisions prèvies de les entitats proveïdores. El CatSalut no és en realitat un veritable servei nacional de salut de Catalunya que integri tots els recursos d’utilització pública, com a mínim des d’una perspectiva estratègica. Aquesta situació ha generat una important descoordinació en l’establiment de les competències, ubicació i complexitat dels diferents recursos, sobretot a l’àmbit hospitalari, amb desequilibris territorials i funcionals, fonts evidents d’ineficiència que s’han intentat corregir sense massa èxit per divesos plans de reordenació hospitalària (del terciarisme). Aquests (i altres) problemes justifiquen la necessitat de canviar la concepció del model sanitari català creant un veritable Servei Nacional de Salut de Catalunya que integri de forma efectiva tots els recursos d’utilització pública.

    En la nostra opinió cal iniciar el canvi del model sanitari català a partir d’aquests dos blocs estratègics:

    1. Reorientació dels paradigmes, i per tant de les prioritats, del model i trasllat progressiu de les propostes a la planificació, gestió i acció assistencial del sistema
    2. Creació d’un veritable Servei Nacional de Salut de Catalunya

    És evident que un canvi de model necessita d’un marc polític i legislatiu que el faci viable i que contempli una fase o període de transició entre la situació actual i la d’arribada. En aquesta anàlisi preliminar s’intenten solament apuntar algunes de les premisses d’un canvi que comporta una gran dificultat i complexitat, però això no pot justificar la paràlisi en l’acció política transformadora que necessiten el model i el sistema. Tal com vaig sentir dir al director del CatSalut David Elvira en el debat d’aquest dimecres, no n’hi ha prou amb reformar el model, cal transformar-lo, donar-li noves orientacions fonamentades en la transparència, protagonisme i participació de la comunitat i rendició de comptes. Per poder avançar en aquesta direcció sembla imprescindible abordar una reconsideració en profunditat del marc legislatiu en què se suporta el model actual, la LOSC.