Just Deploy It!

Etiqueta: neurociència

  • Vaig estudiar neurociència per a comprendre la meva addicció a les drogues i ara sé que la cura no és allà

    Abans pensava que les addiccions eren causa de molècules anòmales en el cervell i que la neurociència podia curar-les. Vaig començar a aprendre com funciona el cervell després d’acabar en tractament per la meva addicció a les drogues a mitjans dels 80, una època en què les propietats curatives de la neurociència s’exageraven tant com els pentinats.

    Igual que moltes persones en aquells anys, m’imaginava el cervell com el director executiu d’un drama èpic, responsable únic de totes les meves accions, sentiments i pensaments. Quan em vaig doctorar en neurociència del comportament, el meu objectiu específic era trobar l’explicació neuronal de les meves decisions irracionals en les variacions químiques que alteren la forma en què funciona la ment.

    Quina era la falla neuronal que fa que trenquem promeses sinceres o que traïm les nostres conviccions més sòlides com a resposta a gairebé cada oportunitat de modificar la realitat? Les meves decisions es van tornar cada vegada més perilloses i desgavellades, a mesura que la possibilitat de sentir l’alegria passatgera d’una ratlla de cocaïna, la panxa plena d’alcohol o una pujada de marihuana superava les meves obligacions i el sentit comú.

    Exàmens finals, «últimes oportunitats» a la feina o el funeral d’un ésser estimat, per exemple, no eren més importants que l’oportunitat d’agafar qualsevol tipus de substància que pogués trobar. Per quan vaig tocar fons, l’elecció entre enfrontar-me a la crua realitat o consumir drogues ja no era realment una elecció: la regulació cortical (de l’escorça cerebral) ja s’havia transformat en impulsos i hàbits subcorticals.

    Es calcula que a escala mundial uns 35 milions de persones pateixen trastorns pel consum de drogues. Les causes d’aquest desastre de salut pública són complicades, però està generalment acceptat que la meitat de la contribució prové de riscos heretats i la resta seria una desafortunada combinació de factors mediambientals que interactuen amb aquesta vulnerabilitat biològica.

    De qualsevol manera, les addiccions han estat considerades principalment un problema personal provocat per un sistema nerviós descarrilat. L’alegre noció que el problema de les persones com jo jeu en nosaltres mateixos permet establir categories ben definides: malalt o sa, normal o anormal. Així, sembla que les persones que no han estat afectades personalment per l’epidèmia queden exemptes de responsabilitat.

    Trobarem les proteïnes desorientades o les seqüències relacionades al comportament desviat, traduirem aquest coneixement en intervencions biomèdiques i voilà! Curats.

    Aristòtil creia que la finalitat del cervell era refredar la sang. Grans descobriments a càrrec d’anatomistes del Renaixement -incloent a Da Vinci, Broca, Vesalius i Ramon i Cajal – van contribuir a cartografiar les estructures cerebrals i les seves funcions, però el progrés ha estat lent a causa de l’aclaparadora diversitat de les 100.000 milions de cèl·lules que té el cervell i les seves complexes interaccions.

    Quan estudiava a la universitat, em van ensenyar coses sobre el cervell com si fos qualsevol altre òrgan del cos i em van explicar que comprendre la funció d’un grapat de cèl·lules seria suficient per entendre-ho tot. Actualment, gairebé cap aspecte d’aquesta perspectiva simplista es considera cert.

    Un grapat de cèl·lules anormals pot provocar un atac cardíac o un melanoma, però els desordres de consum de substàncies impliquen grans franges de teixit neuronal i processos com la motivació i l’aprenentatge. No és viable extirpar les cèl·lules o substàncies químiques cerebrals responsables d’aquestes funcions. A més, la possibilitat de trobar un gen o substància química específica que sigui responsable del comportament addictiu és nul·la.

    El meu propi camí per allunyar-me del cicle destructiu de l’addició va començar amb factors fora del meu cap, en lloc d’intervencions biològiques directes. Quan vaig poder veure clarament la tremenda factura que m’estava passant la meva addicció a les drogues i vaig decidir intentar mantenir-me sòbria, em vaig recolzar en tots els recursos que tenia al meu abast.

    Vaig tenir la fortuna de comptar amb ajuda clínica, caps comprensius, vaig poder caminar pel bosc, compartir cafè, llàgrimes i rialles amb nous amics que eren al mateix camí que jo. Vaig posar en acció meu costat obsessiu-compulsiu per estudiar biopsicologia i vaig confiar en el poder curatiu del pas del temps.

    Cadascuna d’aquestes experiències va tenir un impacte en l’estructura i les funcions del meu cervell. I aquesta és la idea que vull transmetre. Hagués estat més efectiu algun (un altre) tractament farmacològic, un tractament elèctric que ataqués els «circuits addictius» o un procediment de modificació genètica -que sens dubte arribarà aviat ala teva clínica més propera-?

    La investigació biomèdica està en auge, però jo em mantinc cautelosa i esperaré asseguda. Si bé la pèrdua del meu idealisme ingenu es va forjant des de fa temps, recentment he ampliat la meva perspectiva, juntament amb proves empíriques.

    Està clar que la salut mental implica importants funcions i connexions cerebrals tant com altres coses: recuperar o mantenir saludables les funcions cerebrals és un esforç a llarg termini. Donades les constants i il·limitades interaccions cerebrals, podríem anticipar que trobarem intervencions més eficients i més efectives per combatre els desordres de consum de substàncies a través de les seves connexions que basant-nos en tractaments individuals que intentin modificar directament l’activitat cerebral.

    Durant els meus més de 30 anys de carrera dins de la neurociència, la lliçó més potent que he après és que el cervell i el comportament són producte de múltiples influències que interactuen entre si i les més poderoses d’elles estan fora del cap i, per tant, fora del nostre control individual.

    El cervell actua com un conducte d’aquestes influències per conformar la nostra identitat, però el cervell no és la font. Per això, l’addicció és el símptoma d’una malaltia, en lloc de la seva causa.

    Judith Grisel és psicobióloga i autora de ‘Mai és suficient: la neurociència i l’experiència de l’addicció’

    Traduït al castella per eldiario.es per Lucía Balducci

  • “Els alumnes dormen menys del que haurien de dormir… a secundària, a primària i a infantil”

    Marta Portero és doctora en Neurociència, investigadora del grup de Neurobiologia de l’Aprenentatge i la Memòria de l’Institut de Neurociències de la UAB i professora de la Facultat de Psicologia d’aquesta universitat. L’any passat va publicar, amb altres autors, el llibre Neurociencia y educación. Aportaciones para el aula (Graó). Aquest dissabte el Consell Escolar de Catalunya la va convidar a obrir la XXVII Jornada de Reflexió, que va tenir lloc a la UAB i que en aquesta ocasió està dedicat a “el temps a l’educació”. La vam abordar uns dies abans, un vespre després de finalitzar una formació organitzada al Centre de Recursos Pedagògics de l’Hospitalet.

    De què parlarà el dia 16?

    L’objectiu de la xerrada serà intentar apropar les evidències que es tenen sobre com aprèn el cervell i, des de la mirada de la neurociència, quins factors poden promoure els processos d’aprenentatge i de memòria, sobretot centrant-nos en els processos que faciliten la consolidació de la memòria. Qualsevol decisió que es prengui en qualsevol claustre que tingui a veure amb metodologies d’aula sempre portarà intrínseca el factor temps. Quanta durada tindrà aquella assignatura? Quanta aquella activitat? A quina hora començarem? A quina hora acabarem? El factor temps és sempre intrínsec a qualsevol decisió metodològica. Per tant, és important veure què diuen els estudis científics de com aquest factor temps, relacionat amb la metodologia, pot estar afectant en l’aprenentatge dels alumnes. Per exemple, l’hora que es comença una assignatura, si és el matí o la tarda, o a quina hora del matí… aquí hi ha molts estudis que expliquen quines són les diferències de començar a una hora o a una altra. O el temps que trigui l’activitat a dur-se a terme també és un altre factor perquè estarà molt lligat als processos atencionals. Per tant, tenint en compte els processos que faciliten l’aprenentatge i la memòria, parlarem sobre la incidència en ells del factor temps.

    Sobre el que passa actualment, quines serien les urgències a corregir?

    La primera cosa que seria interessant plantejar-se modificar seria l’hora d’entrada a la secundària. Quan l’hora d’inici són les 8 del matí, això implica que molts alumnes adolescents s’estan despertant a les 6.30h, o fins i tot les 6h, depèn de la distància que tinguin per arribar a l’escola. Això ens pot estar afectant les seves hores de son i per tant pot estar afectant l’aprenentatge. Un altre factor interessant és veure que, si les hores són molt concentrades i seguides, és a dir, de 8 a 15h, i per tant hi ha una acumulació de continguts que s’han de treballar amb aquest temps, això pot implicar metodologies molt intensives amb pocs descansos, i això també podria estar afectant els nivells atencionals dels adolescents. I la tercera cosa important és que, pel fet d’acabar a les 3 de la tarda, o a dos quarts, hi haurà moltes hores que l’adolescent tindrà lliures després, en les quals, si l’àmbit educatiu no li està facilitant fer alguna activitat, i les famílies arriben tard a casa, estaríem facilitant que hi hagi conductes de risc durant aquestes hores que l’adolescent no sap molt bé què fer.

    El cervell de l’adolescent, al marge de les hores, està preparat per canviar sis cops de contingut acadèmic cada matí?

    Quan hi ha tanta diversitat de continguts, amb tan poc temps, i de manera tan intensiva, és difícil que es puguin donar processos d’integració d’aquests coneixements perquè no dóna prou temps per integrar-los, per tant pot ser que es facin aprenentatges més superficials i no tan profunds o exhaustius com si disposéssim de dues hores dedicant-les a un contingut concret. Però depèn del tipus de contingut i del tipus de metodologia que s’utilitzi.

    Hi ha qui defensa que les classes no haurien de ser d’una hora rodona, sinó que podrien ser de 45 o 50 minuts.

    Depèn. Fer una classe de 45 minuts, de 60 minuts o de dues hores no és ni bo ni dolent. La reflexió ha de ser perquè ho faig i què vull aconseguir. Fer-la de 45 minuts pot ser fantàstic o pot no ser-ho. I de 60 minuts el mateix. Si vull aconseguir fer una activitat en la qual els alumnes tinguin temps de llegir, d’escoltar, de fer una part pràctica, de dialogar, de compartir, de després aplicar-ho i de fer transferència probablement amb 60 minuts no en tindré prou. I seria bo dedicar-li més estona a aquella tasca. Ara bé, si vull que l’alumne estigui molt concentrat, que pugui llegir i escoltar una cosa molt concreta, que és molt específica i m’interessa molt que hi hagi un contingut molt rellevant, amb 30 minuts en tindré prou. Per tant, no és tant la tasca d’aprenentatge sinó el que vulgui aconseguir el que m’ha de determinar el temps que necessitaré. La variable temps, al final, és el mitjà per aconseguir un objectiu i no la finalitat. Ara bé, que de facto les classes siguin de 60 minuts sí o sí és poc flexible.

    El tema de les hores de son sembla que és el que més preocupa. Hi ha motius?

    Sí, perquè els estudis posen de manifest que podria haver un dèficit d’hores de son important. Els resultats indiquen, en general, que els alumnes dormen menys del que haurien de dormir per l’edat que tenen, tan durant l’etapa infantil, com a primària o bé a secundària.

    També a infantil i primària?

    Sembla que en alguns casos també. Partint de la base que un infant de 8 o 9 anys hauria de dormir al voltant d’unes 10 hores diàries, n’hi ha que n’estan dormint set o vuit. I durant l’etapa infantil, de 3 a 5 anys, es recomana dormir al voltant d’11-12 hores diàries.

    Cal que tots els nens d’infantil facin migdiada a l’escola? Em sembla que no tothom la fa, o que algunes escoles només la fan a P3.

    És important tenir present que les hores de son recomanades no han de ser necessàriament seguides, i és per això que a l’edat de 3 anys pot ser recomanable introduir almenys una franja de son durant el dia, al migdia o bé a la tarda, per tal d’aconseguir complir amb les 11-12 hores diàries aconsellades durant aquesta edat.

    A primària el principal problema amb els horaris són les dues hores i mitja del temps del migdia?

    Potser es podria escurçar aquest temps del migdia, perquè per menjar no fa falta tant de temps, i poder espaiar més les tasques del matí, o bé fins i tot es podria plegar una estona abans i fer tasques lúdiques per la tarda.

    Molts profes diuen que a la tarda els alumnes ‘no hi són’, o que ‘cacen papallones’, i aquest és un dels arguments dels partidaris de l’horari compactat.

    Però que “no hi siguin” pot ser una conseqüència d’haver-se llevat molt d’hora i haver fet sis hores seguides, intenses, asseguts en una cadira, aprenent continguts diversos; llavors és lògic que estiguin cansats i a les 4 de la tarda tinguin més son o cansament que una altra cosa. En cas que la planificació fos una mica diferent, per exemple començar més tard durant la secundària i fer diferents descansos durant el matí o tasques més actives, el període de la tarda podria ser més productiu, com a mínim les hores de les 2, les 3 i les 4 continuaran sent hores d’activació per als alumnes si ho combinem de manera diferent. Tal com està plantejat ara, les tardes probablement siguin inaguantables per ells.

    Hi ha qui considera que amb l’entrepà que molts alumnes fan a mig matí ja aguanten bé fins a dinar a les 15h. Quant de temps ha de passar entre l’esmorzar i el dinar tenint en compte que hi ha aquest ‘bocata’ de mig matí?

    Depèn de quin tipus d’esmorzar facin i quins aliments hagin ingerit. És diferent prendre’s un suc i unes galetes que un entrepà de mitja barra de formatge. En general, si un alumne ha esmorzat alguna cosa al matí a primera hora, per exemple a les 7.30 del matí, i després a les 11.30h fa un bon esmorzar consumint hidrats de carboni d’absorció lenta i proteïna, els seus nivells de glucosa en sang poden aguantar fins a tornar a menjar a les 15h. Però cal tenir en compte que cada persona pot tenir metabolismes diferents, també si s’ha fet o no exercici físic, etc. Però el problema és quan molts alumnes no han esmorzat res a primera hora i a mig matí no s’alimenten prou bé.

    En aquesta darrera hora del matí hi ha qui hi posa l’educació física, per allò que ja “no hi ha qui els aguanti”, però en algun lloc he llegit que l’educació física millor a primera hora perquè activa les neurones.

    Els estudis científics semblen indicar que l’educació física és positiu fer-la durant les primeres hores del matí i fins a les 12 del migdia. L’exercici físic és activador i pot facilitar els processos atencionals i ens pot facilitar que els alumnes estiguin més concentrats a l’aula a posteriori.

    Quina opinió té de la proposta de reforma dels temps escolars que va presentar abans de l’estiu la Fundació Bofill i la FMRPC?

    És una proposta interessant. Però, com tot, abans de saber si és efectiva o no s’ha d’avaluar, i per tant s’ha de tenir clar quins són els elements que volem modificar, i mesurar-los amb uns indicadors abans de fer cap canvi, i després aplicar la metodologia que es vulgui avaluar amb un grup pilot per mesurar si aquests indicadors s’han modificat, si realment han tingut un impacte positiu. En cas que sigui així, i que, per tant, des de l’evidència científica sembli que la reforma horària és positiva des del punt de vista de l’atenció, la motivació, l’aprenentatge, la memòria, les activitats lúdiques, els factors de risc, etc, que és on volem incidir, aleshores això començaria a tenir sentit poder-ho aplicar gradualment a altres grups i poblacions. A priori la proposta sembla interessant, però fins que empíricament no es pugui investigar és difícil afirmar si és beneficiosa.

    Cicle de debats ‘El temps a l’educació’

    Jornada 1: Quina influència té el temps escolar en el nostre dia a dia?
    Jornada 2: Les famílies i el temps escolar: un binomi encara per resoldre
    Jornada 3: Tenim poc temps per tenir temps: una mirada des de la neurociència als horaris de l’alumnat
    Jornada 4: La jornada intensiva i les interrupcions: el cavall de batalla del temps escolar

  • “El que no s’aprèn a primer, s’aprendrà a segon: anar amb calma no és perdre temps, és respectar el ritme del cervell”

    Tothom ha sentit o pronunciat alguna vegada la frase “els nens són com esponges”, però fins a quin punt és correcta aquesta afirmació? Que les criatures en la primera infància assimilen millor certs estímuls és cert, però podem concórrer en el risc de sobreestimular-los? Els nens més menuts també s’estressen i els adults han de saber adaptar-se al seu ritme; perquè cada cervell és únic i únic serà també el pas de cadascú per l’aprenentatge. I del paper -protagònic- del cervell en aquest periple per l’educació en parlem amb el genetista David Bueno, abans de la seva xerrada al 28è Forum Local d’Educació: El valor de l’educació 0-3.

    Què fa que els nens siguin tan absorbents als coneixements i costums?

    En aquestes edats, el que fa el cervell és adaptar-se a l’ambient extern, sobretot a l’ambient social. És una etapa en la que es fan connexions que canvien físicament l’estructura del cervell per tal d’adaptar el comportament a l’ambient en el què es viu. Aquesta és una de les fites més importants del cervell perquè allà on es viu de petit, tradicionalment, era on es vivia tota la vida. Ara viatgem i ens traslladem, però com a espècie, durant centenars de milers d’anys, moríem on naixíem i, per tant, el que més ràpid s’adaptava al seu ambient, era el que més possibilitats de sobreviure, biològicament, tenia.

    En aquesta etapa condiciona l’estructura del cervell i, per tant, el comportament que tindrà la persona durant tota la seva vida. Un infant que neix en un ambient d’alta conflictivitat serà més impulsiu, ja que en un ambient en el que hi ha amenaces, s’ha de respondre sense pensar, perquè si no, no sobrevius. Encara que tot és reconduïble, perquè el cervell sempre és plàstic, el que s’aprèn instintivament en les primeres etapes de la vida en una tarda, pot requerir d’anys amb el suport de psicòlegs per a ser canviat.

    I quin paper juga la bressol en aquesta etapa?

    La petita infància és el moment en que es basteixen les bases dels aprenentatges posteriors i, per tant, ens cal generar un ambient enriquidor. I dic això, perquè tot i que és una etapa en la que s’aprenen moltes coses importants, mai no seran coneixements que es podran enumerar en un futur. I és que ningú no recorda res abans dels tres anys, per tant, no cal atapeir-los d’ensenyances sinó proporcionar-los un espai en el que puguin explorar lliurement, on tinguin jocs, accés a la natura, contes…i relacions socials amb els companys. I aquí ve la gràcia de l’escola bressol.

    L’escolarització és clau en aquesta etapa per a posar-los en contacte amb nens i nenes de la seva edat, en un ambient en el que tinguin llibres, cançons i art a l’abast. Que puguin explorar què és la pintura, el fang o la música. Que toquin un instrument o repiquin contra el terra encara que no segueixin cap ritme perquè encara que ens pugui semblar un entreteniment, aquestes descobertes estan augmentant les connexions del cervell. I com més connexions tingui, més adaptables seran en un futur i més coneixements podran atresorar quan arribi el moment.

    Es pot arribar a una sobreestimulació?

    És clar, i s’ha d’evitar perquè porta a l’estrès, que és la resposta que dóna el cervell quan li demanem més del que pot fer, ja que ho percep com una amenaça. Si una criatura s’estressa ho manifestarà, segurament, de manera diferent a la d’un adult: estarà més irascible i més apàtic, tant que es tancarà en sí mateix.

    Per tant, de tant voler ensenyar-los, acabem generant un rebuig: no és el moment de farcir-los, sinó de donar-los elements per a que siguin ells mateixos els qui ho explorin. Pensa que quan descobreixes per tu mateix mai et sobreestimules, perquè quan arribes al teu límit ho deixes estar.

    Com afecta al desenvolupament neuronal la socialització en aquesta primera infància?

    Si et quedes tancat tota la infància en una família amb una cultura concreta després et costarà molt més assimilar la diversitat amb la que, segur, hauràs de conviure. Si t’eduques amb ella, per contra, la barreja és completament assumible. Però això no vol dir que calgui estar vuit hores a la bressol, no hauria de ser un aparcament pels nens. Sé que de vegades no hi ha massa remei, degut a la feina dels pares i mares…i és precisament per la manca d’estímuls que hi ha sovint a la llar (no per falta de voluntat, sinó per qüestions de conciliació), que la bressol és insubstituïble.

    I els qui decideixen escolaritzar els seus fills a casa en aquesta etapa, què haurien de tenir en compte?

    Que no deixin mai de banda l’exploració: no cal explicar-los grans coses ni estar a sobre tota l’estona. Sovint els elements més quotidians poden ser una gran font d’estímul, ja que per a ells els objectes mundans ja són nous i especials. També cal donar molta importància a sortir, perquè estar a casa no vol dir quedar-se a casa. S’ha d’anar un parell d’hores cada dia a passar una estona amb nens de la seva edat, encara que no interactuïn massa en aquestes edats estan junts i aprenen els uns dels altres perquè s’observen.

    David Bueno, moments abans de la seva xerrada al 28è Fòrum Local d’Educació | SANDRA VICENTE

    La bressol i l’educació infantil són etapes molt manipulatives i lliures. Com és el salt a la Primària en la que, de cop, ja hi ha uns coneixements estipulats per a aprendre?

    El que s’ha de solucionar, clarament, són els canvis d’etapa. Són massa bruscos i el cervell no fa un canvi tan gran en un estiu com el que suposa passar de P5 a Primària, sinó que ho fa de manera progressiva. Estaria bé que els últims mesos d’Infantil i els primers de Primària comencessin a canviar la dinàmica de paulatinament. Amb calma, que la vida és molt llarga i hi ha molt de temps per aprendre: el que no s’aprèn a primer, s’aprendrà a segon. I si no, a tercer.

    L’aprenentatge a la infància s’ha de prendre amb calma, perquè d’altra manera només s’entorpeix el cervell. Adaptar-nos al ritme de cada infant no suposa perdre temps, al contrari, és guanyar-lo.

    Costa respectar aquests ritmes amb currículums que complir…

    Som cartesians per naturalesa: ens agrada classificar les coses, però l’educació hauria de ser més flexible. Tota la llibertat que es té fins a P5, quan cada alumne avança al seu ritme s’hauria de mantenir fins al batxillerat. Si no s’aprèn a llegir amb cinc anys, ho faran amb sis i no passa res. Precisament, fent les transicions més harmòniques donem temps als alumnes que encara no hagin madurat per a que ho facin. I als que ja han assolit aquests coneixements, els donem espai per a que els assentin.

    Es considera que l’etapa clau per als aprenentatges com llegir o començar a entendre conceptes més abstractes és la dels 4 als 7 anys. És així?

    Sí, és una etapa clau, però també és àmplia. El currículum preveu començar a llegir als cinc anys perquè quan s’arribi a Primària ja es pugui seguir una mica el ritme. Però llegir és molt exigent pel cervell, perquè necessites tenir les zones lingüístiques prou madures. La major part d’infants a aquestes edats ja les tenen, però no tots. Hem de tenir en compte que el cervell madura per imitació i assaig i error. Els qui venen de famílies on es parla entre els membres i s’escolta la criatura, ja han madurat. Però hi ha llars en les que la comunicació es fa a partir de paraules aïllades: “seu”, “menja”, “calla”, “dorm”… En aquests casos, més que no pas forçar a aprendre a llegir, és molt més útil dedicar un any a parlar: que els menuts s’expressin, que escoltin els adults parlar.

    A més, per llegir també cal haver madurat les zones d’abstracció, perquè el llenguatge és abstracte: d’un palet vertical amb tres pals horitzontals en diem E, però aquesta grafia per si mateixa no vol dir res. I el 40% de nens de cinc anys no ha començat a madurar això encara i, fins que això no passi, no val la pena ensenyar a llegir.

    No importa l’edat a la que es comenci a llegir -bé, potser si als set anys encara no n’ha aprés hauríem de controlar-ho. L’important és que quan comencin ho facin perquè el seu cervell els ho demana, perquè ho fan per gust. Si no, sentiran que llegir és una obligació i quan siguin adolescents voldrem que es llegeixin els grans clàssics de la literatura i que, a més, facin cara de passar-s’ho bé.

    A nivell neurològic, què passa quan imposem un coneixement?

    Si imposem quelcom, la persona no ho veurà com un coneixement útil i el més normal és que no ho aprengui. Podrà reproduir-ho durant uns dies, fins que superi una prova, però després ho oblidarà absolutament. I això és una llàstima perquè es poden deixar enrere coses que poden ser útils. Però el pitjor és que s’acaba relacionant l’aprendre a moments d’incomoditat, de temor. De por a que si no ho aprenc em renyaran, a suspendre o a, si s’és més petit, que els reis et portin carbó.

    Això és molt perillós perquè estem formant persones que associaran el canvi, la transformació i l’aprenentatge a sensacions incòmodes. I amb això els estem restant qualitat de vida perquè sempre hauran d’aprendre coses noves per a poder adaptar-se a la vida i al canvi social.

    I doncs, com s’incentiva l’aprenentatge?

    A través del plaer. L’incentiu més gran que tenim és sentir plaer: qualsevol actitud biològicament associada a la supervivència ens és recompensada pel cervell en forma de plaer, com quan mengem o ens reproduïm. I quan aprenem coses també podem notar plaer, ja que és un incentiu pel progrés, que també és necessari per l’espècie humana. Això no només s’aconsegueix respectant els ritmes del seu aprenentatge, sinó proposant-los reptes.

    Aprendre no ha de ser una imposició, sinó fruit d’una circumstància interessant en la que s’hagin de buscar elements nous per a resoldre una situació. Així, deixar de jugar per a posar-se a treballar no serà tan difícil, no dic que sigui divertit, però…

    Així, què en penses dels deures?

    Suposant que se n’hagin de posar (no entraré en la disquisició de si calen o no), han de ser activitats absolutament diferents de les que es fan a l’escola, perquè d’altra manera seria portar l’escola a casa. Llar i aula han de ser espais diferents, per tant, les tasques que es manen fer a casa han de ser absolutament diferents de les de l’escola. I han de ser lúdiques: si no són jocs, més val no fer-ho. Tornem a l’aprenentatge per imposició: quan surten del centre volen divertir-se i és normal. Així que els hem de proposar un esbargiment que, a més, els enriqueixi.

  • L’IBEC presenta el nou grup de neuroenginyeria amb la presència del Premi Nobel Edvard Moser

    L’Institut de Bioenginyeria de Catalunya ha presentat el nou grup d’investigació i Bioenginyeria per l’Envelliment Actiu que liderarà el professor, psicòleg i neurocientífic Paul Verschure. Aquest programa busca desenvolupar tecnologies per fer front als desafiaments de l’envelliment de la població a través d’avenços en sensors mínimament invasius, tractament de senyals, anàlisi de dades i robòtica. El grup SPECS (de les sigles en anglès Synthetic Perceptive, Emotive and Cognitive Systems) compta amb més de 30 investigadors que també col·laboraran amb hospitals com ara l’Hospital del Mar, la Vall d’Hebron, l’Esperança o el Parc Taulí per treballar en la rehabilitació i la recuperació després d’haver patit malalties cerebrals o algun accident cerebrovascular.

    Per donar força a la presentació del grup, l’acte ha comptat amb la presència del Premi Nobel de Medicina i Fisiologia Edvard Moser. Junt a Mai-Britt Moser i John O’Keefe van obtenir el premi el 2014 per estudiar el posicionament de les cèl·lules dins el cervell humà.

    Que d’aquí a uns anys podrem incorporar xips al cerebel per augmentar la nostra memòria o que una persona cega amb un xip situat a l’ull que provoqui el cervell podrà reaccionar als estímuls van ser les revelacions més destacables de la trobada.

    Paul Verschure, Edvard Moser i Josep Samitier durant la roda de premsa / IBEC

    L’acte s’ha iniciat amb la presentació del grup per part de Josep Samitier, director de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC), que ha apuntat que «el segle XXI serà el de l’estudi del cervell» i ha ressaltat la importància de la neuroenginyeria per poder entendre com funcionen les neurones, les seves connexions i, al cap i a la fi, el nostre organisme.

    Paul Verschure ha seguit manifestant que «el cervell humà és molt misteriós per nosaltres» però que «si arribem a entendre’l, el podrem arreglar». Així, el grup SPECS vol treballar tots els aspectes de la neuroenginyeria: s’endinsarà tant a la neurorobòtica, a la neurocirurgia, a la neurorehabilitació o la neuroeducació entre altres vessants.

    Verschure parteix de dues premisses bàsiques per seguir treballant amb el cervell. La primera és que «si l’entens, el pots arreglar». La segona, que «si l’entens, el pots construir».

    En aquesta mateixa línia, el Premi Novel Edvard Moser ha opinat que ens trobem «en un dels moments més excitants de la neurociència». A partir de les idees que se’ls hi han anat generant sobre com funciona el cervell es pot «començar a treballar per descobrir com realment funciona». Moser , que estudia les connexions del cervell i les cèl·lules grid (o cèl·lules xarxa), ha comparat el cervell amb el sistema intern d’un ordinador: «si estudiem quins processos fan els ordinadors, podrem arribar a entendre quines connexions tenim al cervell».

    Després d’haver apadrinat el naixement del grup SPECS, Moser els ha dirigit unes paraules d’ànim: «espero que aquest grup a Barcelona sigui el principi d’esdeveniments molt importants».

    La voluntat de l’acte segons els mateixos organitzadors, l’IBEC i també ‘Obra Social «laCaixa» que des de l’any 2014 dóna suport al programa, ha estat «destacar la importància de l’envelliment com un desafiament social i també posar en relleu les diferents solucions que la ciència i l’enginyeria poden proporcionar».

  • «La gent no vol sentir parlar d’estadístiques, vol saber si el seu familiar es recuperarà o no»

    James Bernat és professor de Neurociència a la Universitat de Darthmouth, als Estats Units, i està especialitzat en mort encefàlica o cerebral. La setmana passada va ser a Barcelona, on va oferir dues conferències en el marc de la jornada «Repensar el concepte de mort» organitzada per la Fundació Víctor Grífols i Lucas. Parlem amb Bernat de quins són els aspectes de debat al voltant de la mort cerebral, l’estat vegetatiu permanent i el coma, així com de quins són els protocols mèdics als Estats Units en aquests casos.

    Repensar el concepte de mort. En quin sentit?

    La idea de mort cerebral està basada en el concepte que diu que un ésser humà és mort quan les seves funcions cerebrals han deixat de funcionar de manera irreversible, encara que el cor bategui i la persona continuï respirant amb un ventilador artificial. Els òrgans poden continuar funcionant però el cervell és mort. Fa cinquanta anys un grup de físics va considerar que una persona havia de ser considerada morta quan es produïa la mort cerebral i això ha estat acceptat a la major part de països del món desenvolupat i és un dels moments claus per la donació d’òrgans. Ara bé, hi ha persones que creuen que mentre el cor funcioni i l’oxigen circuli la persona no ha de ser considerada morta. És un debat peculiar perquè la majoria de societats sí que ho consideren però no totes, és un debat que sobretot té lloc a les universitats. Alguns, com jo, intentem respondre a la pregunta de per què una persona amb mort cerebral ha de ser considerada morta amb un discurs més filosòfic per contraargumentar els més escèptics. Amb tot, vull matisar que aquest no és un debat que realment s’hagi estès entre la comunitat mèdica o la societat.

    El fet de considerar la mort cerebral com la mort d’una persona té conseqüències: mantenir o no mantenir la persona respirant.

    Sí, perquè si no consideres la persona morta, una vegada la mort cerebral és declarada pots mantenir la persona amb respiració atrificial. Amb tot, la majoria de vegades, fins i tot quan potser no hi ha mort cerebral però el dany cerebral és molt alt i irreversible la decisió de retirar el suport vital es pren des de les unitats de cures intensives (UCI). Això és comú arreu del món.

    Com és als EUA el procediment una vegada una persona és declarada morta cerebralment? Quin és el protocol?

    Els EUA tenen lleis a cada estat que permeten als professionals declarar una persona morta a través de la determinació de mort cerebral. El que passa habitualment és que els professionals ho declaren així i comuniquen als familiars ‘ho sento, el teu fill o dona és mort’ i llavors li retiren el suport. De vegades pot ser que els familiars s’oposin a què li retirin el tractament que manté la persona respirant. Cada cas és particular i les raons que poden portar algú a oposar-s’hi poden ser diferents. Per exemple, hi ha algunes persones que invoquen un motiu religiós, perquè les seves religions no reconeixen la mort cerebral com la mort. Hi ha tres estats als EUA en què permetrien en circumstàncies d’aquest tipus que els metges continuïn amb el tractament. Amb tot, la majoria de vegades la reacció té més a veure amb les emocions. Una gran part dels casos de mort cerebral són persones joves amb bona salut que han patit un traumatisme molt fort i que de cop i volta es troben en aquesta situació. En aquests casos el xoc és molt gran, és difícil per les famílies acceptar que el seu fill és mort perquè el veuen allà i senten com respira i creuen que potser es tracta d’un coma del qual pot recuperar-se. Requereix molta compassió, els parles de la donació d’òrgans i mires de convèncer-los que és la millor opció. Amb tot, la gran majoria de persones sí que ho accepten.

    Bernat està especialitzat en mort cerebral. / © SANDRA LÁZARO
    Bernat està especialitzat en mort cerebral. / © SANDRA LÁZARO

    Recordes algun cas particular en què et trobessis en una situació especialment complicada en aquest sentit?

    Recordo un cas en què l’excepció era religiosa. Era una família que vivia a Nova York i era de visita. Vam organitzar els papers perquè transportessin el pacient a la seva clínica comunitària, on volien que seguís el tractament. També recordo un parell de casos en què els familiars no volien acceptar-ho per raons culturals. Una família era del sud-est asiàtic i no entenia el que era la mort cerebral. La mare del jove va demanar-nos un encefalograma que mostrés que no hi havia funció i que li enviéssim al seu germà, que era metge. Vam fer-ho així, li vam enviar l’encefalograma i va ser el germà qui va convèncer-la que no hi havia funció cerebral i que per tant el seu fill era mort. En qualsevol cas als EUA hi ha una legislació segons la qual ningú ha d’interferir en l’activitat i les decisions dels metges.

    Canviem de tema. En una entrevista en què parlaves de desordres de la consciència deies que determinar si una persona que es troba al llit en estat vegetatiu és o no conscient de què passa al seu voltant era «fascinant alhora que era un repte». Explica’t.

    Sí, era una entrevista en què parlava de la consciència, un estat en què pot o no trobar-se una persona que té els ulls oberts però que no es troba en mort cerebral. La pregunta que responia en aquesta entrevista era com podem determinar si una persona és conscient o no de què li passa i el que passa al seu voltant si no es mou ni pot parlar. Com podem estar-ne segurs? No pot estar-ne 100% segur però hi ha metodologies estandarditzades per les quals estimules a la persona i en funció de com respon a aquests estímuls pots concloure si hi ha evidència de consciència. Si poden seguir-te amb la mirada a mesura que et mous, per exemple, vol dir que té consciència. També fem coses com ara posar-los un mirall davant i veure si hi ha un reconeixement en la seva mirada. O ensenyar-los imatges de familiars i veure com respon, si plora, etc. també intentem reduir la medicació per assegurar-nos que responen adequadament i que no estan sedats. Sí que és cert que de vegades alguns familiars et diuen que senten que la persona els escolta o sap que són allà. En aquests casos diem ‘D’acord, deixa’m venir amb tu i observar el pacient mentre li parles’. De vegades veiem que tenen raó i d’altres que no, n’hi ha que es deixen guiar més pel que volen creure que pel que realment passa. No pots ficar-te en la ment d’algú per tant l’única manera de determinar la seva consciència és basar-te en reaccions a estímuls. No és fàcil.

    Parlem ara d’un altre estat neurològic: el coma. Què diu l’evidència científica? Hi ha històries que circulen de vegades sobre casos que semblen sospitosament miraculosos.

    Cada cas és diferent. El coma equival a ulls tancats i cap resposta. Aquesta és la diferència d’un estat vegetatiu. En general un coma dura unes setmanes i després la persona o bé mor o bé «millora» i passa a un estat vegetatiu. S’ha de ser molt curós a l’hora de confiar en històries que apareixen en premsa popular. Sovint les històries estan tergiversades o els casos que expliquen no són reals. Normalment només hi ha algunes millores a llarg termini. Un cas típic de recuperació seria: una ferida o un cop provoca un traumatisme cerebral, la persona està en coma durant dues setmanes, després la persona obre els ulls però no respon i al cap d’uns mesos és capaç de respondre a estímuls o dir una paraula. Després, amb una llarga rehabilitació, la persona podria tornar a parlar i moure’s depenent de molts factors, com ara l’edat o el dany cerebral. La gent vol tenir esperança i de vegades, si han sentit parlar d’algun cas excepcional, pensen que la seva persona estimada es podrà recuperar. La relació amb els familiars comporta una sèrie de llargues converses i molt de tacte. Gairebé sempre hi ha una petita part d’incertesa perquè el pronòstic l’has de basar en estadístiques de persones en unes condicions molt semblants a les del pacient actual. Però és clar la gent no vol sentir a parlar d’estadístiques, vol saber si el seu familiar es recuperarà o no.

    James Bernat en una sala de l'Ateneu Barcelonès, on va pronunciar dues conferències. / © SANDRA LÁZARO
    James Bernat en una sala de l’Ateneu Barcelonès, on va pronunciar dues conferències. / © SANDRA LÁZARO

    Quins creu que seran els temes que seran objecte de debat o de reflexió en els pròxims anys en relació a la mort?

    Les preguntes que sovint acaben sorgint tenen a veure amb si cal o no mantenir amb suport vital a persones que tenen un dany cerebral molt sever. D’això ja se n’està parlant ara. En aquests moments no hi ha un consens al voltant d’aquesta qüestió. Decidir el que creus que una persona hauria volgut si pogués decidir sobre la seva pròpia vida és molt difícil. La majoria de persones en aquesta situació són persones joves que lògicament no pensaven que els passaria això. Aquesta és una àrea, l’altra és l’impacte que té en termes sanitaris i econòmics aquest tipus de cura, que és molt alt. Invertir diners en algú que saps que mai es recuperarà és un tema de debat molt controvertit. Als Estats Units el percentatge que es destina a aquests casos però és molt petit en relació al que es gasta en sanitat. També hi ha moltes partides destinades a investigacions i tractaments pilot innecessaris.

    Veuria com a positiu introduir com obligatori omplir un document de voluntats anticipades al complir els 18 anys, per exemple?

    Recomanem vivament a tothom que signi un document de voluntats anticipades però la gent no vol pensar en la mort. La reacció de la gent és: per què hauria d’omplir aquest paper si només tinc 18 anys? Als Estats Units quan et treus el carnet de conduir, per exemple, et pregunten si vols ser donant d’òrgans [Als EUA, a diferència d’Espanya, ningú es converteix en donant d’òrgans a no ser que expressi el contrari]. Molts estats ara ofereixen la possibilitat d’omplir aquest tipus de document, de voluntats anticipades, en línia i inclou el concepte de donant d’òrgans, que als EUA d’entrada és voluntari. Per exemple, la meva dona i jo vam decidir convertir-nos en donants d’òrgans així que vam autoritzar-ho i quan morim si els nostres òrgans resulten útils seran utilitzats per un trasplantament.

    Signar aquest tipus de documents és una manera de treure responsabilitat als que han de decidir per tu?

    Sí, és una bonica manera de veure-ho. Li resta el sentiment de culpa a aquells que han de decidir pel pacient i viuran amb el dubte de si han pres la decisió correcta que el pacient hauria volgut.

  • Evidències i realitat clínica

    De tant en tant, alguna autoritat mèdica ens recorda que la psiquiatria científica està encara molt poc desenvolupada en comparació amb altres disciplines i que això facilita enfocaments i intervencions amb escàs fonament científic. El psiquiatre Joel Paris va posar el dit a la nafra el 2013 amb el seu llibre Fads and Fallacies in Psychiatry, i ho va tornar a fer el 2015, amb el seu nou llibre Overdiagnosis in Psychiatry: How Modern Psychiatry Lost Its Way While Creating a Diagnosi for Almost All of Life ‘s Misfortunes. La crítica de Paris, professor de Psiquiatria a la prestigiosa Univeritat McGill (Montreal, Canadà), se centra en els excessos diagnòstics (en la depressió i el trastorn bipolar, entre d’altres) i terapèutics, que poden resultar perjudicials per als pacients.

    Però probablement el principal martell de la psiquiatria menys científica és Peter Gøtzsche, especialista en metodologia de la investigació clínica i director del Centre Nòrdic de la Col·laboració Cochrane. El 2015 va publicar un llibre de títol més que eloqüent: Deadly Psychiatry and Organised Denial (traduït com Psicofàrmacs que maten i denegació organitzada) en el qual ataca els abusos de la psiquiatria i la indústria farmacèutica, i advoca per la reducció de l’ús de psicofàrmacs perquè, com diu en una entrevista a El País, «els fàrmacs psiquiàtrics ens fan més mal que bé». Gøtzsche no només irrita la indústria farmacèutica, sinó també a no pocs psiquiatres, que li repliquen que «no té formació ni experiència psiquiàtrica assistencial» i «no sap del que parla». Les seves afirmacions també han d’irritar a molts metges i familiars, que conviuen amb les devastadores malalties mentals. Però no convindria obviar-los, per més que hi pugui haver un abisme entre les evidències científiques i la crua realitat del malalt i la pràctica mèdica.

    Per contextualitzar el problema que denuncien, de manera diferent, Paris i Gøtzsche, convé tenir present alguns fets. El primer és gairebé una obvietat: tot i els avenços de la psiquiatria i la neurociència, les malalties mentals segueixen sent un misteri. Es desconeix el fonamental de la seva etiopatogènia i això és una trava per realitzar un diagnòstic més científic, superant les limitacions que molts atribueixen al Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM). El segon és la precarietat científica de la psicoteràpia i la psicofarmacologia. Certament, no cal conèixer el mecanisme d’acció d’un tractament per saber si funciona o no, però les teràpies de les malalties mentals deixen molt a desitjar. La seva eficàcia és més aviat discreta i, en alguns casos, amb prou feines superior a la del placebo. Els fàrmacs presenten, a més, importants efectes secundaris. En tercer lloc, cal recordar que la psiquiatria és una de les especialitats amb més conflictes d’interessos i major intervenció de la indústria farmacèutica. Finalment, tot un segle de neurociència des de Ramon i Cajal no ha servit per formular un paradigma científic de la ment. Els avenços de les dues últimes dècades han ajudat ben poc a comprendre i tractar malalties com l’esquizofrènia o el trastorn bipolar (per no parlar de l’Alzheimer).

    En aquest context de precarietat científica, què poden i han de fer el psiquiatre i el metge? Els crítics com Gøtzsche poden estimular el seu escepticisme i la seva comprensió de la medina basada en l’evidència, però no els donaran solucions per gestionar els malalts. Deia Víctor Hugo que «la ciència té la primera paraula sobre tot i l’última de res». I, efectivament, la ciència ha de tenir la primera paraula per orientar l’abordatge d’un pacient psiquiàtric, i la primera responsabilitat del metge és conèixer-la. Però mentre la psiquiatria científica no es consolidi, el maneig dels malalts mentals seguirà sent incert i difícil.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.