Etiqueta: neuroeducació

  • Héctor Ruiz: «La clau per aprendre és donar sentit al que aprenem»

    Biòleg de carrera, a Héctor Ruiz Martín sempre li va picar el cuquet de l’educació. Des de molt jove li van assaltar els grans interrogants pedagògics, amb el com aprenem al capdavant. Va buscar respostes en la docència, havent estat professor d’institut i universitat. Durant un temps va intentar disseccionar els misteris de l’aprenentatge a través de la neurociència. I quan va descobrir els encants de la psicologia cognitiva, es va produir una mena de sobtat enamorament intel·lectual. Autor de diverses obres amb un enfocament divulgatiu, avui dirigeix la International Science Teaching Foundation, amb seu a Barcelona.

    Com fa el salt de la neurociència a la psicologia cognitiva? ¿Va ser una transició gradual o una mena d’il·luminació sobtada?

    Una mica totes dues coses. Jo descobreixo, a través de la neurociència, que es pot fer ciència de l’aprenentatge. Em fico en aquest àmbit amb molta fascinació. Però en el fons, més enllà del meu interès fonamental com a biòleg, sempre he buscat poder respondre a les preguntes que ens fem com a docents i estudiants, especialment com aprendre més i millor. Com més em fico en la neurociència (el seu estudi del cervell a nivell molecular, cel·lular, bioquímic), més m’adono que no pot respondre a aquestes preguntes. Aquest procés va ser progressiu. I després hi ha el moment que descobreixo, quan vivia als EUA, la psicologia cognitiva, un àmbit del qual a Espanya hi ha molt poca tradició. Veig que, en dedicar-se a estudiar el cervell com a processador d’informació però més des del comportament, resulta molt més interessant en aquesta cerca de respostes.

    Hi ha desconfiances, recels entre tots dos àmbits? Potser la neurociència s’arroga una espècie de legitimitat de puresa empírica. I la psicologia cognitiva, una major capacitat de traslladar a l’aula les seves troballes…

    Mai he vist neurocientífics que restin validesa a la psicologia cognitiva, que en realitat té un enfocament més pròxim a les ciències naturals que a les socials: causa-efecte, eines quantitatives… El que sí que observo és que, per al públic general, tot és neurociència, tot és neuroeducació, un terme que personalment no m’agrada. La neurociència té més sex-appeal, més caixet, ve com amb un segell d’objectivitat. Però, en realitat, la immensa major part de coses sota el paraigua de l’anomenada neuroeducació —diguem, més en rigor, de les ciències de l’aprenentatge— venen de la psicologia cognitiva. Pel fet d’atribuir al neuro aquesta preponderància hi ha psicòlegs que se senten menystinguts. L’important, en qualsevol cas, és que totes dues disciplines interactuen, es retroalimenten contínuament.

    Aprofitant aquesta febre neuro i aquesta confusió de termes, es colen molts suposats gurus que llancen propostes metodològiques vernissades de pseudociència.

    Intrusos i oportunistes sempre n’hi ha hagut. Fins i tot en àmbits com la medicina —que té una mica d’art, però es basa fonamentalment en el coneixement científic— continua havent-hi molta pseudociència. Amb més raó en la pràctica educativa, on no hi ha una forta tradició investigadora. I passa precisament ara, quan s’està tractant de crear ponts entre la recerca i l’aula. Com en la publicitat, acostumen a ser propostes que combinen emoció i raó (suposadament científica) en un pack preparat per vendre.

    Correm el risc de menysprear, en nom del rigor científic, aquest component artístic de la docència: la intuïció, l’experiència del professor…?

    Els mateixos científics som conscients de les limitacions de la ciència. A destacar, que la ciència només pot respondre a preguntes científiques. Això deixa fora, per exemple, quins han de ser els objectius de l’educació, que sempre serà un debat ideològic. Però sí que pot ajudar a informar sobre la manera més probable d’aconseguir —en funció del context, els recursos, etc.— aquests objectius. Cal no oblidar tampoc que la ciència va avançant, resolent qüestions, aconseguint un coneixement cada vegada millor, però mai perfecte, absolut. Quan entren en joc variables que la recerca encara no ha tingut en compte, poca cosa pot aportar la ciència. Però tampoc hem d’oblidar que l’experiència personal també té limitacions. La primera és que està esbiaixada per les nostres preconcepcions. El famós biaix de confirmació, que ens empeny a treure les conclusions que ja volíem treure. Per exemple, a l’hora de dur a terme una activitat a l’aula, les conclusions de la qual el docent tractarà d’encaixar amb el que ja pensava. Aquí l’evidència científica pot complementar l’experiència docent.

    En la pràctica educativa sempre hi ha hagut intrusos i oportunistes, i més ara, quan s’intenten crear ponts entre la recerca i l’aula

    Si haguessis de destacar una troballa científica sòlida sobre l’aprenentatge, quina seria?

    Permet-me dir-ne més d’una. La primera és que la clau per aprendre és donar sentit al que aprenem. No hi ha res més important que implicar-se cognitivament amb el que un està aprenent, que al final significa interpretar el nou coneixement a la llum dels nostres coneixements previs. És un dels principis bàsics de la psicologia cognitiva: la memòria es construeix connectant el que sabem amb el que estem aprenent. Resulta clau per al professor: si una activitat a l’aula no fa que els alumnes pensin sobre el que estan aprenent, no ho aprendran.

    La segona, que aprendre és un acte generatiu, no merament receptiu. El fet que l’aprenentatge es consolidi depèn del que fem després al nostre cap, de si som capaços de recuperar, usar, evocar en definitiva —en un procés de dins a fora— l’après. La tercera és que, per aprendre, necessitem diversos episodis, molt millor si s’espaien en el temps en comptes de massificar-se.

    Tot el contrari de la norma a Espanya: currículums sobrecarregats i sessions d’estudi maratonianes amb un enfocament avaluatiu purament memorístic.

    L’aprenentatge no elaborat, sense oportunitats per a la generació i l’aplicació, resulta sempre efímer. Les estratègies d’avaluació que animen a l’estudi massificat només aconsegueixen que el suposadament après (o així sembla en l’examen) s’oblidi en dos dies.

    Em crida l’atenció que utilitza amb freqüència, a l’hora d’explicar les dinàmiques de la memòria i l’aprenentatge, la noció d’evocar, que acostuma a tenir un matís poètic, en absolut científic.

    Portar a la consciència, a la teva memòria de treball quelcom que ja saps (i que roman en la teva memòria a llarg termini, en algun lloc del subconscient) és tècnicament, segons la RAE, evocar. Evocar un record, un coneixement. En anglès, la paraula per referir-se a aquest procés és retrieval, que també es podria anomenar recuperació, si bé en educació té altres connotacions. Quan vaig decidir divulgar la psicologia cognitiva en espanyol, vaig haver de prendre una decisió sobre com traduir-la. Em va portar temps i, després de veure les opcions, em vaig decantar per evocació, que certament se sol utilitzar des d’una òptica més poètica.

    D’una banda, és més fàcil aprendre sobre un camp concret com més sabem. D’una altra, a partir d’una certa edat, el temps juga en contra nostra. O la idea del nen esponja és un mite?

    Són dos processos independents. Un ens porta al fet que cada vegada siguem, en els nostres àmbits predilectes, millors aprendientes (terme en desús que també m’agrada utilitzar, més correcte que aprenent, que es refereix a l’aprenentatge d’un ofici). L’altre té a veure amb la major capacitat per aprendre durant la infància i la joventut, ja que la neuroplasticitat —que és la base de l’aprenentatge— és molt major en aquestes edats. Jo, als meus 40 anys, aprendré més fàcilment coses noves sobre psicologia cognitiva que un neòfit en la matèria de 20 anys. No sols a nivell de comprensió. També em serà més fàcil recordar l’après. Però en un àmbit completament nou per a mi, el jove de 20 anys partiria amb avantatge. D’altra banda, amb l’edat acostumem a guanyar en autoregulació: esforç, ser capaços d’evitar la temptació de fer altres coses, d’ajornar les recompenses… Són capacitats molt importants per a l’aprenentatge, i aquí l’edat acostuma a jugar al nostre favor.

    Aquesta distracció permanent o salts d’atenció continus entre els joves —la mal anomenada multitasca— és camp adobat per a la pseudociència. S’escolta de tot. Que les noves generacions són, cognitivament, gairebé com a superhomes. O el contrari: que aquest anar d’una cosa a l’altra els escalabrarà el cervell amb seqüeles irreversibles.

    La visió científica és que ni una cosa ni l’altra. Els joves d’ara no són diferents als de fa 30 anys. El cervell és plàstic, sí, però els mecanismes cognitius només poden canviar a partir de l’evolució biològica, i això requereix de molt de temps. Als joves sempre se’ls ha donat millor aquest canvi veloç de tasca, tenen una major velocitat de processament, encara que està demostrat que, en el canvi continu, l’acompliment de cada tasca es veu afectat. Amb l’edat, les habilitats cognitives van, en general, a la baixa. De la mateixa forma, també sabem que aquest entorn ple de tecnologia tampoc està canviant negativament el cervell. Els alumnes d’avui dia continuen tenint la mateixa capacitat de parar atenció, encara que també tenen més oportunitats per distreure’s, més estímuls per triar i evitar l’avorriment, que és una cosa molt humana.

    Els alumnes d’avui dia continuen tenint la mateixa capacitat de parar atenció, encara que també tenen més oportunitats per distreure’s

    I aquest infinit assortit d’estímuls no afecta a la concentració, la paciència, la tolerància a la frustració? Potser a nivell més emocional, però amb efectes cognitius que influeixen en l’aprenentatge, encara que aquests no siguin permanents.

    Més important resulta l’absència de moments per desconnectar de la nostra vida social. Abans, quan tornaves a casa, la teva vida social es reduïa a la teva família, que és molt més fàcil de gestionar pel que fa a les preocupacions per la imatge que projectem als altres, quina és la nostra posició en el grup, què pensen de nosaltres. Amb les xarxes socials, mai deixes d’estar sobre l’escenari, i això és difícil de gestionar. Es genera un estrès que pot afectar no sols la teva capacitat d’aprendre, sinó a la teva vida en el seu conjunt. Podríem conjecturar que el nostre cervell no està preparat per, diguem-ne, posar-nos contínuament a prova davant del grup, i que això està generant dinàmiques negatives.

  • “Els alumnes dormen menys del que haurien de dormir… a secundària, a primària i a infantil”

    Marta Portero és doctora en Neurociència, investigadora del grup de Neurobiologia de l’Aprenentatge i la Memòria de l’Institut de Neurociències de la UAB i professora de la Facultat de Psicologia d’aquesta universitat. L’any passat va publicar, amb altres autors, el llibre Neurociencia y educación. Aportaciones para el aula (Graó). Aquest dissabte el Consell Escolar de Catalunya la va convidar a obrir la XXVII Jornada de Reflexió, que va tenir lloc a la UAB i que en aquesta ocasió està dedicat a “el temps a l’educació”. La vam abordar uns dies abans, un vespre després de finalitzar una formació organitzada al Centre de Recursos Pedagògics de l’Hospitalet.

    De què parlarà el dia 16?

    L’objectiu de la xerrada serà intentar apropar les evidències que es tenen sobre com aprèn el cervell i, des de la mirada de la neurociència, quins factors poden promoure els processos d’aprenentatge i de memòria, sobretot centrant-nos en els processos que faciliten la consolidació de la memòria. Qualsevol decisió que es prengui en qualsevol claustre que tingui a veure amb metodologies d’aula sempre portarà intrínseca el factor temps. Quanta durada tindrà aquella assignatura? Quanta aquella activitat? A quina hora començarem? A quina hora acabarem? El factor temps és sempre intrínsec a qualsevol decisió metodològica. Per tant, és important veure què diuen els estudis científics de com aquest factor temps, relacionat amb la metodologia, pot estar afectant en l’aprenentatge dels alumnes. Per exemple, l’hora que es comença una assignatura, si és el matí o la tarda, o a quina hora del matí… aquí hi ha molts estudis que expliquen quines són les diferències de començar a una hora o a una altra. O el temps que trigui l’activitat a dur-se a terme també és un altre factor perquè estarà molt lligat als processos atencionals. Per tant, tenint en compte els processos que faciliten l’aprenentatge i la memòria, parlarem sobre la incidència en ells del factor temps.

    Sobre el que passa actualment, quines serien les urgències a corregir?

    La primera cosa que seria interessant plantejar-se modificar seria l’hora d’entrada a la secundària. Quan l’hora d’inici són les 8 del matí, això implica que molts alumnes adolescents s’estan despertant a les 6.30h, o fins i tot les 6h, depèn de la distància que tinguin per arribar a l’escola. Això ens pot estar afectant les seves hores de son i per tant pot estar afectant l’aprenentatge. Un altre factor interessant és veure que, si les hores són molt concentrades i seguides, és a dir, de 8 a 15h, i per tant hi ha una acumulació de continguts que s’han de treballar amb aquest temps, això pot implicar metodologies molt intensives amb pocs descansos, i això també podria estar afectant els nivells atencionals dels adolescents. I la tercera cosa important és que, pel fet d’acabar a les 3 de la tarda, o a dos quarts, hi haurà moltes hores que l’adolescent tindrà lliures després, en les quals, si l’àmbit educatiu no li està facilitant fer alguna activitat, i les famílies arriben tard a casa, estaríem facilitant que hi hagi conductes de risc durant aquestes hores que l’adolescent no sap molt bé què fer.

    El cervell de l’adolescent, al marge de les hores, està preparat per canviar sis cops de contingut acadèmic cada matí?

    Quan hi ha tanta diversitat de continguts, amb tan poc temps, i de manera tan intensiva, és difícil que es puguin donar processos d’integració d’aquests coneixements perquè no dóna prou temps per integrar-los, per tant pot ser que es facin aprenentatges més superficials i no tan profunds o exhaustius com si disposéssim de dues hores dedicant-les a un contingut concret. Però depèn del tipus de contingut i del tipus de metodologia que s’utilitzi.

    Hi ha qui defensa que les classes no haurien de ser d’una hora rodona, sinó que podrien ser de 45 o 50 minuts.

    Depèn. Fer una classe de 45 minuts, de 60 minuts o de dues hores no és ni bo ni dolent. La reflexió ha de ser perquè ho faig i què vull aconseguir. Fer-la de 45 minuts pot ser fantàstic o pot no ser-ho. I de 60 minuts el mateix. Si vull aconseguir fer una activitat en la qual els alumnes tinguin temps de llegir, d’escoltar, de fer una part pràctica, de dialogar, de compartir, de després aplicar-ho i de fer transferència probablement amb 60 minuts no en tindré prou. I seria bo dedicar-li més estona a aquella tasca. Ara bé, si vull que l’alumne estigui molt concentrat, que pugui llegir i escoltar una cosa molt concreta, que és molt específica i m’interessa molt que hi hagi un contingut molt rellevant, amb 30 minuts en tindré prou. Per tant, no és tant la tasca d’aprenentatge sinó el que vulgui aconseguir el que m’ha de determinar el temps que necessitaré. La variable temps, al final, és el mitjà per aconseguir un objectiu i no la finalitat. Ara bé, que de facto les classes siguin de 60 minuts sí o sí és poc flexible.

    El tema de les hores de son sembla que és el que més preocupa. Hi ha motius?

    Sí, perquè els estudis posen de manifest que podria haver un dèficit d’hores de son important. Els resultats indiquen, en general, que els alumnes dormen menys del que haurien de dormir per l’edat que tenen, tan durant l’etapa infantil, com a primària o bé a secundària.

    També a infantil i primària?

    Sembla que en alguns casos també. Partint de la base que un infant de 8 o 9 anys hauria de dormir al voltant d’unes 10 hores diàries, n’hi ha que n’estan dormint set o vuit. I durant l’etapa infantil, de 3 a 5 anys, es recomana dormir al voltant d’11-12 hores diàries.

    Cal que tots els nens d’infantil facin migdiada a l’escola? Em sembla que no tothom la fa, o que algunes escoles només la fan a P3.

    És important tenir present que les hores de son recomanades no han de ser necessàriament seguides, i és per això que a l’edat de 3 anys pot ser recomanable introduir almenys una franja de son durant el dia, al migdia o bé a la tarda, per tal d’aconseguir complir amb les 11-12 hores diàries aconsellades durant aquesta edat.

    A primària el principal problema amb els horaris són les dues hores i mitja del temps del migdia?

    Potser es podria escurçar aquest temps del migdia, perquè per menjar no fa falta tant de temps, i poder espaiar més les tasques del matí, o bé fins i tot es podria plegar una estona abans i fer tasques lúdiques per la tarda.

    Molts profes diuen que a la tarda els alumnes ‘no hi són’, o que ‘cacen papallones’, i aquest és un dels arguments dels partidaris de l’horari compactat.

    Però que “no hi siguin” pot ser una conseqüència d’haver-se llevat molt d’hora i haver fet sis hores seguides, intenses, asseguts en una cadira, aprenent continguts diversos; llavors és lògic que estiguin cansats i a les 4 de la tarda tinguin més son o cansament que una altra cosa. En cas que la planificació fos una mica diferent, per exemple començar més tard durant la secundària i fer diferents descansos durant el matí o tasques més actives, el període de la tarda podria ser més productiu, com a mínim les hores de les 2, les 3 i les 4 continuaran sent hores d’activació per als alumnes si ho combinem de manera diferent. Tal com està plantejat ara, les tardes probablement siguin inaguantables per ells.

    Hi ha qui considera que amb l’entrepà que molts alumnes fan a mig matí ja aguanten bé fins a dinar a les 15h. Quant de temps ha de passar entre l’esmorzar i el dinar tenint en compte que hi ha aquest ‘bocata’ de mig matí?

    Depèn de quin tipus d’esmorzar facin i quins aliments hagin ingerit. És diferent prendre’s un suc i unes galetes que un entrepà de mitja barra de formatge. En general, si un alumne ha esmorzat alguna cosa al matí a primera hora, per exemple a les 7.30 del matí, i després a les 11.30h fa un bon esmorzar consumint hidrats de carboni d’absorció lenta i proteïna, els seus nivells de glucosa en sang poden aguantar fins a tornar a menjar a les 15h. Però cal tenir en compte que cada persona pot tenir metabolismes diferents, també si s’ha fet o no exercici físic, etc. Però el problema és quan molts alumnes no han esmorzat res a primera hora i a mig matí no s’alimenten prou bé.

    En aquesta darrera hora del matí hi ha qui hi posa l’educació física, per allò que ja “no hi ha qui els aguanti”, però en algun lloc he llegit que l’educació física millor a primera hora perquè activa les neurones.

    Els estudis científics semblen indicar que l’educació física és positiu fer-la durant les primeres hores del matí i fins a les 12 del migdia. L’exercici físic és activador i pot facilitar els processos atencionals i ens pot facilitar que els alumnes estiguin més concentrats a l’aula a posteriori.

    Quina opinió té de la proposta de reforma dels temps escolars que va presentar abans de l’estiu la Fundació Bofill i la FMRPC?

    És una proposta interessant. Però, com tot, abans de saber si és efectiva o no s’ha d’avaluar, i per tant s’ha de tenir clar quins són els elements que volem modificar, i mesurar-los amb uns indicadors abans de fer cap canvi, i després aplicar la metodologia que es vulgui avaluar amb un grup pilot per mesurar si aquests indicadors s’han modificat, si realment han tingut un impacte positiu. En cas que sigui així, i que, per tant, des de l’evidència científica sembli que la reforma horària és positiva des del punt de vista de l’atenció, la motivació, l’aprenentatge, la memòria, les activitats lúdiques, els factors de risc, etc, que és on volem incidir, aleshores això començaria a tenir sentit poder-ho aplicar gradualment a altres grups i poblacions. A priori la proposta sembla interessant, però fins que empíricament no es pugui investigar és difícil afirmar si és beneficiosa.


    Cicle de debats ‘El temps a l’educació’

    Jornada 1: Quina influència té el temps escolar en el nostre dia a dia?
    Jornada 2: Les famílies i el temps escolar: un binomi encara per resoldre
    Jornada 3: Tenim poc temps per tenir temps: una mirada des de la neurociència als horaris de l’alumnat
    Jornada 4: La jornada intensiva i les interrupcions: el cavall de batalla del temps escolar