Just Deploy It!

Etiqueta: nutrició

  • Carme Ruscalleda: «Hi ha moltes malalties relacionades amb una mala alimentació»

    En aquesta entrevista, la xef de Sant Pol de Mar (Barcelona) compara el menjar al cos com la benzina al cotxe per poder tenir energia per anar a classe o a la feina. Està acostumada a parlar amb l’alumnat per fer-li veure les bondats de la dieta sana i equilibrada, i fruit de la seva dedicació és que per tot Catalunya té diverses aules amb el seu nom: Carme Ruscalleda.

    Com podem conscienciar la infància i l’adolescència per crear uns bons hàbits alimentaris i que després els continuïn tenint durant l’edat adulta?

    Jo crec que hauríem de conscienciar els pares d’aquesta canalla i d’aquests adolescents. Faig moltes xerrades amb associacions, gent jove, escoles… I als joves que tenen canalla els dic que han de sentir la responsabilitat de formar aquesta infància en educació en general, però també en els hàbits d’alimentació. I això es fa practicant a casa, anant amb la canalla al mercat. Si tu vas amb la teva canalla al mercat un dissabte pot ser una festa, com un parc temàtic. Els mercats canvien de colors, formes i olors. I, després, hi ha la màgia de portar-ho a casa i convertir aquella cosa crua en un plaer, que és lúdic, però que també és nutritiu. Sempre acabo dient ‘poseu a la llista de coses interessants a la vostra vida la cuina i la nutrició’.

    Com d’important és la relació entre nutrició i rendiment acadèmic?

    N’estic totalment convençuda que el rendiment acadèmic i el rendiment professional tenen una relació amb els hàbits alimentaris. Avui dia ens ho han posat molt fàcil, podem trobar de tot a qualsevol lloc, ben preparat, ben presentat, fins i tot amb unes paraules com detox, energètic, light, no engreixa, i ens decanta del camí del que hem de menjar. L’evolució i la cultura cap al menjar de la quarta i cinquena gamma ens ha desviat d’aquell producte de primera gamma que es preparava a casa, on hi havia sempre pa, un tall de formatge o xocolata per emportar-te a la feina o a l’escola.

    Vivim en una de les zones del planeta amb més longevitat relacionada amb l’alimentació

    Hem perdut aquests valors i cal recuperar-los, perquè és l’energia que ens acompanya. L’alegria de fer el que et fa feliç, sigui formació acadèmica o rendiment professional, te la dona aquella benzina que tu has posat. El menjar és com la benzina per al nostre cos i, perquè el motor vagi bé, t’has de cuidar, doncs amb un bon oli, aliments frescos… Això ens pertoca per la nostra cultura: vivim en una de les zones del planeta amb més longevitat relacionada amb l’alimentació; si ens desviem cap a una alimentació més moderna, més diferent de la que ens pertoca, que és la dieta mediterrània i l’estil de vida mediterrània, perdrem aquesta posició de ser els més longeus relacionats amb l’alimentació.

    A nivell quotidià, s’està perdent aquesta gastronomia bàsica mediterrània?

    No és que estigui en desús, però com diu el metge Valentí Fuster, que als Estats Units ha triomfat tant, no només és menjar, sinó l’estil de compartir i de parlar del menjar. La dieta mediterrània es basa principalment en que compris un producte de primera gamma, i el producte de primera gamma és el fresc de mercat. Això vol dir que has de tenir uns coneixements a casa teva de com ho has de guardar i de com ho has de manipular, i això potser és el que ha caigut en desús: l’interès per aquests valors que hi ha al darrere, aquest treball que comporta cuinar a casa i organitzar el menjar a casa.

    Per això dic que s’ha de posar a la llista de coses interessants. Tenim temps per veure sèries, tothom està ben servit de sèries, de les més punteres, i en canvi, per al menjar diu que no hi ha temps. No m’ho crec, això són excuses. Fora mandra.

    Carme Ruscalleda: «Mengem massa processat. Procurem menjar més fresc» | Pol Rius

    Hi ha una altra cosa. Abans, aquesta dieta tan sana estava en mans de dones que a casa ho feien tot a mà, no tenien les cases tan ben equipades com tenim ara. A la casa on vaig néixer, no hi havia nevera. Jo recordo veure arribar la nevera. Això vol dir que s’havia d’anar al dia, no podien guardar els aliments. Ara, a casa tens nevera i congelador, i pots fer la compra de la setmana un dia, organitzar-te, fer-te la llista de què menjaràs i, fins i tot, quan cuines ho pots fer per una, dues o tres vegades perquè pots guardar-ho. Utilitza aquesta tecnologia que ha arribat i t’ho facilita. Aquestes dones rentaven a mà, encenien el foc amb ventall a mà… Home, potser que ens ho fem mirar.

    I què ha passat? Perquè una de les frases més repetides sí que és ‘No tinc temps’.

    Això és una excusa de mal pagador. És una excusa d’algú que no ho ha posat en valor i que no té clar el que representa el menjar. Hi ha moltes malalties, al·lèrgies i intoleràncies relacionades amb una mala alimentació, i n’hi haurà moltes més. Mengem massa processat. Procurem menjar més fresc, que no ho hem d’inventar, que és aquí, que si haguéssim de crear els mercats que tenim al nostre abast no els podríem crear. Seria inviable. I els tenim. Donem-los corda. I donar corda vol dir comprar-hi perquè, llavors, a casa estàs entrant vida, estàs entrant salut, estàs entrant coneixement amb aquella canalla que entendrà el que toca menjar a cada moment i com es transforma. I això els servirà per a quan siguin adults i s’emancipin i sàpiguen el que s’ha de menjar.

    Parlem de salut física, però també mental, i de benestar emocional. No hi ha professional de la medicina que no recomani menjar bé i dormir bé.

    I tant. Jo quan era petita deia ‘el dormir tan barat que va i tant que l’escatimem’. Cal cuidar aquest cos. Aquest cos que, si el tractem bé, farem un quilometratge en forma i amb il·lusió. Està relacionat amb la salut mental, n’estic convençuda. Les coses que mengem processades generalment estan molt carregades de sucre, i sabem que hem d’evitar el sucre. Tant el sucre com la sal han de ser molt escassos. Els sucres creen addicció, ens agraden i és fàcil que ens condueixin. És fàcil obrir el paquet i començar a menjar, no preparar res, però cal posar en valor allò que és engegar el foc, saber fer patata i mongeta tendra amb un bon raig d’oli i fer-te un tall, ja no et dic guisat, només a la planxa. Aquests coneixements els has de tenir.

    De fet, participes en projectes relacionats amb escoles i nutrició.

    Sí, i estic convençuda que l’administració prendrà la decisió que la cuina i la nutrició sigui matèria lectiva. A la canalla els hem d’ensenyar a escriure, a llegir, de comptes, d’història, però els hem d’ensenyar també la cultura del menjar que els correspon perquè, a més, som hereus d’una de les més interessants del món.

    La cuina i la nutrició haurien de ser matèria lectiva

    Aquesta formació ha de ser acadèmica, l’han de fer a l’escola i s’ha de practicar a casa. Hi ha moltes escoles que tenen aquesta empatia perquè veuen aquesta mancança en l’alumnat, perquè quan parlen d’aliments descobreixen que hi ha famílies que no compren mai fresc, i això és tristíssim en un país en què hi ha fresc a cada cantonada. Llavors, ens citen els cuiners perquè participem o clausurem un treball que han fet en extraescolars.

    A mi m’agrada fer coses didàctiques i pràctiques. He creat una eina molt divertida, un desplegable, que em permet parlar de vegetals amb la canalla i preguntar, per exemple, ‘a qui no li agraden les bledes?’ I tots aixequen el braç, i faig una oda a les bledes. I parlem de fruites, de peixos, de marisc i de carn. Al final d’aquest desplegable hi ha una targeta vermella, i l’aixeco, i hi ha dibuixades piruletes, gelats, aquesta mena de magdalenes que hi ha amb tot de coses acolorides. És un material que s’emporten a casa i ni es trenca ni es taca, és com una joguina, i em permet parlar d’això.

    I quina és la resposta de l’alumnat?

    Està atent i t’explica quines coses li agraden i quines no. Hi ha qui no ha menjat mai, per exemple, un bullidet de mongeta tendra o de col. Això és terrible, no? La canalla, de fet, és una gran prescriptora. Penso que tot el treball que ha portat el reciclatge de tria de la brossa a casa, en gran part, l’ha portat la canalla.

    I les escoles.

    Clar, l’escola ha fet aquest treball. L’escola també ha fet un gran treball amb el no fumar, i la canalla ha estat prescriptora a casa. Ara, el pare i la mare, si continuen fumant, surten a fumar al balcó. Això es deu a aquesta formació de la canalla.

    Parlem també del valor dels aliments, d’aquesta cultura que ens correspon cuidar: un hort, anar a pescar, cuidar animals als corrals, combinar els aliments, les quantitats… Hem passat d’una postguerra en què tothom anava curt per menjar a menjar un entrecot per cap de mig quilo. Això és un disbarat, això et fa mal. La proteïna és molt important, però en menor quantitat. T’interessa l’hidrat de carboni, els vegetals, les amanides… Jo quan era petita sempre hi havia una amanida que presidia la taula, una amanida compartida. Cada dia hi havia amanida i cada vespre menjàvem llegum cuinat, un llegum que anava variant i que després la convertíem o en una sopa o en un puré. Això s’ha de recuperar.

    La cultura de cuinar a casa rau en un estalvi familiar i en una bona nutrició

    Ara que parlem tots tant de malbaratament i de sostenibilitat, la cultura de cuinar a casa rau aquí, en un estalvi familiar i en una bona nutrició. És molt més car que compris un producte ja cuinat, ja processat; estàs comprant temps i estàs comprant un treball d’unes persones que l’estan elaborant per tu. I, com que ha de durar, hi ha uns afegits que no t’interessen. I, com que potser l’han d’embellir, l’han de tenyir, tampoc no t’interessa que te’l pintin. Home, menja directe, fes una comunió amb la naturalesa, que és aquí i que no ens la inventem, que és viva.

    Creus que, a nivell general, les cuines de les escoles tenen aquesta sensibilitat cap al producte fresc i de proximitat?

    Sí, s’ha fet un gran treball. El que t’haig de dir és ‘maleït diner’, que per ajustar el preu del menú de l’alumne s’acaba comprant un càtering i el més econòmic, però hi ha hagut moltes escoles que han fet el gran esforç de cuinar a l’escola, de cuinar producte de proximitat, de cuinar producte ecològic. Maleït diner, que estem parlant moltes vegades d’un euro per cap. Hauríem de ser capaços de donar a aquest euro molt valor per aquella criatura que estem alimentant i li estem descobrint el que toca menjar a cada moment.

    De fet, hi ha famílies que no tenen ingressos i, si l’infant o l’adolescent menja bé a l’escola s’assegura un plat calent. Potser s’hauria d’incidir més en aquest sentit…

    Això sí que és una evolució social important, estar atent realment a qui ho necessita. I a formar, moltes vegades, a qui ho necessita. Sovint, t’adones que és desconeixement. Coneix el món del llegum, que és aquesta proteïna vegetal tan interessant. Jo m’he fet gran menjant llegums, i el meu home també, i a casa continuem menjant molt llegum perquè és sa, senta bé, és econòmic i et soluciona diversos àpats. També hem de fer formacions. Quanta gent té uns coneixements per organitzar el seu plat de la setmana i cau gastant més diners per desconeixement? Manca aquest coneixement, sí.

    Pel que fa a les cuines de les escoles, abans parlaves de les al·lèrgies o les intoleràncies. Ha de ser complicat i tot un repte cuinar per a desenes de persones tan diferents.

    Sí, o persones d’una altra religió en què no se’t permet menjar porc, per exemple. Hi ha un repte molt gran, en les col·lectivitats d’escoles, o col·lectivitats d’empreses, de fàbriques, fins i tot en el món de la restauració, facin menús o es dediquin a la gastronomia de la més alta volada. En una taula de quatre pots haver d’ajustar el menjar de tres, per al·lèrgies, intoleràncies o religions.

    Carme Ruscalleda: «Hi ha hagut moltes escoles que han fet el gran esforç de cuinar a l’escola, de cuinar producte de proximitat» | Pol Rius

    Hi ha una responsabilitat social en persones conegudes del món de la cuina, com és el teu cas, d’explicar la importància de menjar bé o organitzar els àpats? No sé si estaràs d’acord que hi ha com una moda de programes televisius sobre cuina.

    A mi em fa la impressió que els cuiners professionals sentim aquest compromís amb la societat. La figura del cuiner ha canviat molt. Jo, fa 35 anys que vaig creuar aquest mateix carrer i em vaig convertir en cuinera professional. Els que m’estimaven, els meus veïns, que continuen sent els mateixos, s’entristien, sí, sí, perquè em tancava en una cuina. En canvi, ara, passats aquests 35 anys, m’aturen i em diuen, feliços i contents, ‘la nena ha entrat a l’escola de cuina’. Com ha canviat! Ara la cuina es veu com un prescriptor de bons hàbits, de menjars divertits, de menjars gurmets. El cuiner té un discurs social, m’alegro de fer aquesta feina en un moment en què la societat et mira d’aquesta manera.

    Comentaves que saber de cuina hauria de ser important, com llegir i escriure. Hi hauria d’haver més extraescolars de cuina? Potser és difícil que entri com a matèria curricular…

    Jo estic convençuda que se n’adonaran. L’administració se n’adonarà, fins i tot per alleugerir el cost de la nostra medicina pública. Quants diners no gastem per haver desviat la nostra alimentació? Siguem prescriptors, avancem-nos a la malaltia i ensenyem a menjar bé. Jo m’atreviria a dir que és un tant per cent molt elevat d’escoles que treballen extraescolarment la cuina i la nutrició, perquè tenen aquesta empatia i perquè se n’adonen. La societat sempre va tres passos per davant dels polítics. Acabarà caient això, s’haurà de donar per força.

    Des de quan vas a les escoles?

    De sempre m’han contactat les escoles. Tinc més d’una classe a Catalunya a la qual li han posat el nom de Carme Ruscalleda. I potser més de deu. Em trien i busquem un dia, ara potser ho tinc més fàcil perquè no tinc el compromís que tenia de dinars i sopars quan tenia la responsabilitat del Sant Pau. Amb tot, com que també tinc compromisos, hem de buscar un dia i hi vaig. I fem un treball amb la canalla, fem aquest discurs, treballem amb el desplegable, m’expliquen el que han fet i és un goig. Sempre m’he implicat, i ara més perquè tinc més temps.

    Tens facilitat per comunicar-te amb l’alumnat?

    Jo des de ben petita m’he relacionat amb públic. A casa sempre hi va haver una botiga, d’una manera molt rústica primer, amb el que elaboràvem nosaltres a l’horta i, després es va convertir en un supermercat. Per tant, tenia aquell contacte amb el públic que fa que tu hagis de resoldre i guiar el teu client, de dir ‘mira, això ho podries fer així o d’aquesta altra manera’. M’agrada la gent. És molt important que t’agradi la gent quan et dediques al sector serveis perquè si no ho passaràs fatal.

    Com passa als mercats, abans que parlaves de la seva importància, i el tracte directe.

    Sí, els mercats s’han posat les piles. Hi ha aquest contacte amb la naturalesa, i les olors, hi ha la possibilitat de fer aquesta comunió que et senta tan bé i que et dona salut, et dona felicitat. No ets un tipus gris si menges fresc. Si menges processat, ets un tipus gris. I el sucre et fa caure en un estat de desànim perquè tens uns pics de sucre i unes baixades que porten a les depressions.

    Hi ha també un tema econòmic. Estàs pagant molt més car perquè estàs comprant un paquet preciós i qui l’ha fet, la publicitat a la televisió o la ràdio, aquell plàstic per embolicar i un producte que, al final, estàs menjant coses que no et corresponen menjar. Tria bé, tu que pots. Som els del primer món els que quan ens llevem podem pensar què menjaré per esmorzar, per dinar i per sopar. No perdem el temps. Tria bé, perquè, a més a més, serà més econòmic.

    Si menges processat, ets un tipus gris

    Fixa’t, el mateix mercat de producte fresc t’està oferint ja la quarta i cinquena gamma des de la mateixa parada. Això t’ajuda que no et desviïs del que s’ha de menjar. Si perdem els mercats, perdrem una identitat que ens fa molt especials davant del món.

    Sempre heu cuidat el producte de proximitat durant aquests 35 anys?

    Sempre. Des que vam començar, tot creuant el carrer, perquè teníem aquí al davant la botiga i al vespre arribava un carro i un cavall. Després va venir el turisme, va ser un gir i tot es va modernitzar. Abans anàvem a comprar a granel mig quilo d’arròs, mig quilo de sucre o un quart de quilo de macarrons. Ara tot està empaquetat, tot està llest perquè t’ho emportis a casa. Això és una revolució molt gran.

    A casa es fa aquesta revolució, devia ser a finals dels 60. Jo em formo de cansaladera, perquè a casa sempre havíem criat porcs, i tenia aquesta formació. M’he fet un tip de desfer canals de porc per a la carn fresca al taulell i per elaborar salsitxes, les crues, les blanques, les negres… Aquesta és la meva formació.

    Carme Ruscalleda i Ana Basanta durant l’entrevista | Pol Rius

    Potser per la meva personalitat, de no tenir-ne prou, d’adonar-te què li feia falta al teu client, vam començar a fer coses per ajudar. El que està passant als mercats. Això va ser als anys 70. Jo em vaig casar al 75 amb en Toni i, quan ens casem, el Toni s’incorpora a la botiga. Cada dia hi havia una croqueta diferent, una pasta fresca diferent, un llegum cuinat diferent, i els caps de setmana hi havia plats de pollastre rostit, canelons… I aquí és on nosaltres topem amb un sostre de vida, descobrim que el nostre client està comprant temps. Nosaltres recomanàvem com podien cuinar i amb quina salsa i el client ens deia ‘no em compliquis la vida, jo vull unes safates, a escalfar i a taula’.

    És que les croquetes no es fan tan ràpid…

    Ah, no, és un treball. El client no volia complicar-se, no volia intervenir-hi, i aquí és quan nosaltres vam començar a acariciar la idea de parar a taula pública. Nosaltres volíem oferir esmorzars tardans i berenars-sopars a la botiga. Érem botiguers. I, en aquell moment, per l’atzar de la vida, vam tenir la possibilitat de comprar aquesta casa, que era un hostal.

    Aquí la nostra vida va fer un gir. Des d’aquí es veia el mar, i nosaltres veníem d’un món càrnic. Nosaltres en aquell moment sacrificàvem porc, xai i vedell, no tocàvem el peix, només calamars farcits quan era temporada i bacallà. En canvi, aquí vam tenir clar que el client si veia mar, volia producte marí. Va ser un hàndicap, molt esforç, molt treball, molta il·lusió i molta felicitat al final.

    I molts premis internacionals.

    Sí. Sempre hem apostat per aquesta relació amb la naturalesa. Sempre hem fugit de químics. El 2015, vam presentar un projecte al Gastronòmika de Sant Sebastià, que era un menú degustació que vam titular ‘Paleta de colors naturals i gastronòmics’. El menú tenia 17 plats diferents, un de groc, un de gris, un de negre, un de vermell, i era tot pigment natural, fugint de l’artifici.

    Som els del primer món els que quan ens llevem podem pensar què menjaré per esmorzar, per dinar i per sopar. No perdem el temps

    Jo era la filla d’un pagès que volia parar taula en una botiga d’un pagès i que decideix posar un restaurant. Quan has estat petit i has sembrat, has collit i has venut, estimes el valor d’una patata, estimes el julivert.

    Tornem al que dèiem al principi: si a la infància i l’adolescència hi ha bons hàbits alimentaris, és més probable que continuïs volent menjar sa.

    Exacte. Defenses allò. He ofert moltes fórmules senzilles de pescadors i de pagesos. Hi ha molt de valor en conèixer en aquests 35 anys el teu peixater i el teu pagès. I una persona que estima el que fa. Treballar un producte d’una persona que l’ha estimat i que l’ha fet arribar fins a la teva cuina, això ho has de posar molt en valor.

    Podríem concloure que hauríem de cuidar més la nostra cuina i la nostra nevera, ara que la tenim?

    Sí, que no obris la nevera i tot siguin plàstics. Que hi hagi aquell taper que tu has elaborat i aquell brou que t’ha sobrat i que es convertirà en una altra cosa. Anem curts d’aquest coneixement i és un coneixement que ens correspon com a cultura, que no ens l’inventem. És herència.

  • Alimentació saludable, assignatura pendent a la lluita contra l’obesitat infantil

    Percentatges de sobrepès i obesitat disparats, ús excessiu de les noves tecnologies, patrons d’activitat física per terra, insuficients hores de son i un benestar emocional molt deteriorat arran de la pandèmia de la COVID-19. Es van presentar a Madrid els resultats preliminars de la segona edició de l’estudi PASOS, coordinat per la Gasol Foundation. La conclusió és ben senzilla: la qualitat de vida i els hàbits saludables en nens i nenes des dels tres anys s’han vist perjudicats de manera rellevant a tots els nivells. Preocupa especialment l’escassa adherència a la dieta mediterrània, peça clau en el desenvolupament adequat dels nostres infants, i és que cada cop un menor nombre d’escolars assoleixen nivells adequats pel que fa als valors nutricionals recomanats per les autoritats sanitàries.

    L’acte, celebrat a l’IES Celestino Mutis, a Madrid, va comptar amb la intervenció de Pau Gasol, president de la fundació; Carolina Darias, ministra de Sanitat; Rafael Escudero, president de l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN); la doctora Anna Veiga, directora general de Fundació Probitas, i la doctora Marta Segú, directora general de la Fundació Futbol Club Barcelona, ​​i va posar el focus en la relació entre les desigualtats socials i el deteriorament dels hàbits de vida saludables a la població menor edat. “L’epidèmia de l’obesitat infantil és marcada per les desigualtats socials. Les dades de l’estudi PASOS ens indiquen que els estils de vida de la població infantil i adolescent a Espanya s’han deteriorat en gran mesura els darrers tres anys, especialment a partir de la pandèmia. Hem d’activar els recursos i les iniciatives necessàries per aconseguir que tots els nens i nenes creixin en igualtat d’oportunitats”, van assenyalar.

    L’escola ha de jugar un paper clau en la reducció d’aquestes desigualtats i no pot romandre aliena a totes aquelles qüestions lligades a la nutrició de l’alumnat com a part fonamental d’una educació adequada per a la salut, un contingut que el currículum vigent reconeix com a transversal. “Col·legis i instituts tenen molt a dir pel que fa a l’alimentació saludable, sobretot en matèria de prevenció. L’escola ha d’ampliar la informació i l’Educació per a la Salut i, més enllà de l’alumnat, abordar aquests aspectes amb tota la comunitat educativa: fomentar campanyes, elaborar materials… Perquè es concebi i es vegi com un assumpte molt més important del que es percep actualment”, argumenten des d’Unicef ​​Espanya.

    En la lluita contra els entorns obesogènics, aquells que afavoreixen el sedentarisme i el consum de productes alimentaris de baixa qualitat, continuen els experts de UNICEF, col·legis i instituts han de “convertir-se en entorns saludables i combatre el sobrepès i l’obesitat per revertir les dades amb els que avui ens trobem”.

    El menjador, una arma de doble tall

    L’increment en les taxes de pobresa com a conseqüència de la pandèmia ha suposat que el paper del servei de menjador escolar assoleixi una transcendència mai concebuda abans en l’alimentació dels infants i joves. Les crisis econòmiques estan estretament vinculades a l’obesitat infantil. A les famílies pobres, les taxes de sobrepès i obesitat es multipliquen per dues. Moltes llars ni tan sols es poden permetre el consum de carn i peix dos dies a la setmana, tal com recomana l’Organització Mundial de la Salut, i l’escola hi té molt a dir. Aquesta manca d’accés a aliments saludables fa que el menjador, com a espai protector, passi a ser l’únic àpat saludable que molts nens i nenes fan al dia”, asseguren a Unicef.

    Amb l’objectiu de vetllar pel compliment dels estàndards nutricionals òptims al servei de menjador i més enllà de la responsabilitat pròpia de cada centre, les institucions públiques han impulsat la posada en marxa de diferents mecanismes de control. Entre aquests figuren les diferents normatives autonòmiques, a més de la publicació dels menús i la seva posterior aprovació per part del consell escolar i les famílies de cada centre. També destaquen les enquestes de qualitat que cobreixen de manera periòdica tant les famílies com el mateix alumnat.

    Malgrat l’existència d’aquests instruments, encara hi ha qui posa en dubte que, sobre criteris econòmics i fruit de la concessió del servei a entitats privades, la qualitat dels menús compleixi en tot moment els requisits nutricionals desitjables. “A Castella i Lleó, l’entorn que jo conec, la majoria dels menjadors escolars estan controlats per empreses privades i el col·le amb prou feines intervé. Encara que els menús suposadament estan elaborats per un dietista i ofereixen una gran varietat de plats, la veritat és que segueixen donant-se per saludables menjars que no els són, com ara fregits o arrebossats precuinats. Això és molt greu. Més encara en un entorn educatiu que hauria de ser molt polit a l’hora de transmetre als alumnes els principis bàsics d’una alimentació sana i equilibrada”, explica Daniel Gómez, mestre d’Educació Física al Col·legi d’Educació Infantil i Primària Arcipreste de Hita, a El Espinar, Segòvia.

    En la lluita contra els menús poc saludables a col·legis i instituts, des de la cooperativa Garúa i l’Associació Cerai vénen elaborant tot tipus de materials educatius per a aquells centres que aspirin a evolucionar cap a un model de “eco-menjador escolar”, és a dir, un servei que, a més de saludable, sigui totalment sostenible.

    Tenint molt present l’aspecte econòmic, ambdues entitats plantegen la simplificació dels menús, així com el consum d’aliments de temporada i l’establiment d’acords amb productors locals com les claus que condueixen a l’estalvi i frenen la dependència d’empreses privades a les de cedir el servei. Tant és així que, d’acord amb el seu estudi ‘Quant costa el menú sostenible i saludable d’una escola bressol 0-3 anys?‘, el cost del servei per alumne i dia seria, en un “escenari molt ambiciós”, d’1,57 euros.

    Publicitat i màrqueting, a la contra

    Una altra de les batalles que ha d’afrontar l’educació per a la salut els propers anys és la de l’establiment i, sobretot, l’acceptació social de les limitacions imposades als aliments poc saludables. Aquest sender és el que han començat a recórrer de la mà el Ministeri de Consum, amb Alberto Garzón al capdavant, i l’Alt Comissionat contra la Pobresa Infantil, liderat per Ernesto Gasco. Tots dos van mantenir una reunió el mes de gener passat per abordar algunes de les mesures recollides al Pla Estratègic Nacional per a la Reducció de l’Obesitat Infantil, sobretot pel que fa a la regulació de la publicitat d’aliments i begudes que tenen com a públic objectiu la infància i adolescència.

    L’OMS ja ha posat sobre la taula dels governs a nivell mundial nombroses recomanacions com l’increment dels impostos a les begudes ensucrades, les restriccions sobre la publicitat, promoció i màrqueting d’aliments poc saludables, així com la limitació de les porcions, o l’etiquetatge frontal dels valors nutricionals dels productes processats, entre d’altres. “Hi ha multitud d’evidències que els nens i nenes a Espanya creixen envoltats d’aquest tipus de productes amb baixa qualitat nutricional. És per això que cal establir limitacions a les empreses que els comercialitzen, ja sigui en forma d’impostos o restringint els anuncis promocionals a la televisió, internet, patrocini d’esdeveniments o als mateixos supermercats, on fins i tot s’arriba a col·locar aquest tipus d’aliments deliberadament a l’alçada dels ulls dels nens perquè els vegin”, adverteixen des d’Unicef Espanya.

    ‘Segell Vida Saludable’

    En el seu afany per promoure la transmissió d’hàbits de vida saludable als centres educatius, el Ministeri d’Educació i Formació Provisional ja ha obert el termini de presentació de sol·licituds per a l’adquisició del distintiu de qualitat ‘Segell Vida Saludable’. La distinció, oberta tant a l’àmbit públic com a privat, reconeixerà al llarg del curs aquells col·legis i instituts que fomentin l’aprenentatge de la salut, l’assumpció de pràctiques de vida saludable i una educació física a favor de l’adequat desenvolupament personal i social de l’alumnat .

    La convocatòria, que celebra la tercera edició, exigeix ​​el compliment de nombrosos requisits estretament vinculats a la millora en matèria d’Educació per a la Salut. Entre ells figuren el desenvolupament de programa d’educació en hàbits saludables, amb objectius i instruments davaluació concrets i clarament definits, la promoció d’hàbits de nutrició i alimentació saludables, així com de l’esport, tenint sempre ben present les necessitats específiques de l’alumnat, el enfocament de gènere i l’equitat que permeti evitar desigualtats a la salut. També abordar aspectes relacionats amb la higiene i la cura de la salut corporal. Així mateix, s’estableix com a prioritat l’actitud crítica davant de la informació, publicitat i actituds socials contràries o que puguin posar en risc el desenvolupament físic, psicològic i social dels alumnes.

    Com a vies per a la consecució d’aquests requisits es posa el focus en mesures concretes i mecanismes de prevenció i control davant l’anorèxia i la bulímia, el consum de substàncies amb potencial addictiu, tant de comerç legal com il·legal, i el coneixement adequat de la salut i higiene sexual i reproductiva. De la mateixa manera, sestableix la necessitat de fomentar la responsabilitat del propi alumnat en les seves decisions diàries, partint del coneixement de les conseqüències que aquestes poden portar, tant per a si mateix com per a l’entorn que li envolta. Destaca en aquest sentit la importància de promoure la formació continuada del personal docent.

    Per a l’avaluació i posterior concessió del ‘Segell Vida Saludable’ el Ministeri ha posat en marxa una Comissió Avaluadora integrada pel titular de la Direcció General de Planificació i Gestió Educativa, que la presidirà, el titular de la Subdirecció General de Centres, Inspecció i Programes, que exercirà la vicepresidència, i tres funcionaris pertanyents a la Direcció General de Planificació i Gestió Educativa. El termini de presentació de candidatures conclourà el proper 28 de febrer.

  • L’obesitat creix més de pressa en les zones rurals que a les ciutats

    Des de fa anys, el problema mundial del sobrepès i l’obesitat s’ha considerat més propi de les ciutats que dels pobles a causa de l’accés als serveis d’alimentació, les opcions de transport, les formes d’oci no físic i el tipus de treballs poc exigents que es realitzen en zones urbanes.

    No obstant això, les recerques que donen suport a aquesta hipòtesi tendeixen a ser petites i de curta durada, i estan basades en càlculs de l’índex de massa corporal (IMC), que valora si un individu té un pes saludable per a la seva alçada.

    Ara, un article publicat a Nature desafia el paradigma predominant i afirma que la pujada global de l’IMC observat en els últims 30 anys es deu en gran manera a l’increment en les poblacions rurals, en les quals ha augmentat el consum d’aliments de baixa qualitat.

    L’equip, format per la xarxa d’experts NCD-RisC que proporciona dades rigoroses sobre els factors de risc de malalties no transmissibles (ENCs), va analitzar 2.009 estudis de més de 112 milions d’adults per a avaluar els canvis en l’IMC entre 1985 i 2017 en 200 països.

    Els resultats revelen que en aquests 33 anys l’IMC va augmentar en una mitjana de 2,0 kg/m2 en les dones i 2,2 kg/m2 en els homes a tot el món, el què equival al fet que cada persona guanyi de 5 a 6 kg de pes.

    Liderat per Majid Ezzati, de l’Imperial College de Londres, el treball mostra que més del 55% de l’augment mundial de l’IMC des de la dècada de 1980 prové de les poblacions rurals. És més, en algunes regions d’ingressos baixos i mitjans, aquesta xifra aconsegueix més del 80%.

    Des de 1985, l’IMC mig en les àrees rurals ha augmentat en 2,1 kg/m2 tant en dones com en homes. Però a les ciutats, l’augment va ser de 1,3 kg/m2 i 1,6 kg/m2 en dones i homes, respectivament.

    De la mateixa manera, el 1985 els homes i dones urbans de més de tres quartes parts dels països tenien un IMC més alt que els seus homòlegs rurals. Amb el temps, la bretxa entre l’IMC urbà i rural en molts d’aquests territoris es va reduir o fins i tot es va revertir.

    «La nostra idea actual sobre l’epidèmia d’obesitat deguda a les ciutats no és correcta», explica a Sinc Ezzati. «A excepció de les dones a l’Àfrica subsahariana, l’IMC està creixent en les zones rurals al mateix ritme o més ràpidament que a les ciutats».

    Diferències entre països

    L’equip va trobar diferències importants entre els països d’ingressos alts, mitjans i baixos. Als països enriquits, l’IMC ha estat generalment més alt en les zones rurals des de 1985, especialment per a les dones.

    Els investigadors suggereixen que això es deu als desavantatges que experimenten els qui viuen fora de les ciutats: menors ingressos i nivell educatiu, disponibilitat limitada i major preu dels aliments saludables, i menys instal·lacions d’oci i esportives.

    «Les ciutats ofereixen una gran quantitat d’oportunitats per a una millor nutrició, més exercici físic i oci, i una millor salut en general. Aquestes coses són sovint més difícils de trobar en les zones rurals», valora Ezzati.

    Mentrestant, les zones rurals dels països més empobrits han experimentat canvis cap a ingressos més alts, millors infraestructures, una agricultura més mecanitzada i un major ús de l’automòbil.

    Això suposa, d’una banda, certs beneficis per a la salut, però també porta a una menor despesa energètica i a un major consum d’aliments processats i de baixa qualitat. Tots aquests factors han contribuït a un augment més ràpid de l’IMC en les zones rurals.

    «A mesura que els països augmenten la seva riquesa, el repte per a les poblacions rurals passa de permetre’s menjar prou a poder comprar aliments de bona qualitat», afegeix Ezzati.

    La principal excepció a la tendència mundial va ser l’Àfrica subsahariana, on les dones van augmentar de pes més ràpidament a les ciutats, possiblement a causa de la major quantitat de treball de baix consum d’energia, menor necessitat de fer tasques domèstiques físiques, com recollir llenya i aigua; la reducció dels desplaçaments al treball i un major accés als aliments processats.

    L’anàlisi més completa fins avui

    L’estudi actual és l’anàlisi més completa fins a la data de com està canviant l’IMC en les àrees rurals i urbanes i podria tenir profundes implicacions per a les polítiques de salut pública.

    Així, els autors demanen que s’adopti un enfocament integrat amb la finalitat de millorar l’accés a aliments més sans en les comunitats rurals i urbanes pobres, des de controls en la comercialització d’aliments en centres d’ensenyament fins a la tributació i etiquetatge dels aliments no saludables i ultraprocessats.

    «La nostra prevenció de l’obesitat hauria de canviar i fer més recalcament en la nutrició de les poblacions rurals. Una forma seria augmentar la disponibilitat d’aliments més sans, especialment en la lluita contra la desnutrició», conclou Ezzati.

    Homes, dones i massa corporal

    L’IMC va disminuir lleugerament entre 1985 i 2017 entre les dones de dotze països d’Europa (Grècia, Espanya, Lituània, República Txeca, Itàlia, Portugal, Sèrbia, França, Malta) i Àsia Pacífic (Nauru, Singapur i el Japó). En l’altre extrem, va augmentar en més de 5 kg/m² en les dones d’Egipte i Hondures.

    Entre els homes, l’IMC va augmentar en tots els països, amb els majors augments a Saint Lucia, Bahrain, el Perú, la Xina, República Dominicana i els EUA, en més de 3,1 kg/m².

    Les dones rurals de Bangladesh tenien l’IMC més baix registrat en l’estudi de 1985, amb 17,7 kg/m². Els homes que vivien en les zones rurals d’Etiòpia tenien l’IMC més baix, 18,4 kg/m², també el 1985.

    Les dones urbanes del territori de Samoa Americana en el Pacífic Sud van tenir l’IMC més alt registrat, amb 35,4 kg/m² el 2017. Els homes rurals del mateix país van tenir l’IMC més alt, amb 34,6 kg/m² també el 2017.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • Desmitificar la nutrició

    «Menjar malament mata més que el tabac». Aquest titular d’El País és potser el missatge més contundent que hem pogut llegir recentment sobre la influència de la dieta en la salut. La notícia reflecteix un dels resultats d’un important estudi, publicat a The Lancet i finançat per la Fundació Bill i Melinda Gates, sobre els efectes en la salut dels principals riscos associats a la dieta en 195 països. El periòdic britànic The Guardian va coincidir en el seu titular amb el d’El País, però altres mitjans van ressaltar altres resultats de l’estudi també impactants, com la BBC, que va destacar que la [mala] dieta retalla la vida d’una de cada cinc persones. Aquests missatges condensen el que molts metges i dietistes-nutricionistes ja sospitaven sobre la influència de la dieta en la salut, i que ara troba un bon suport en aquest estudi. No obstant això, aquests missatges no poden prendre’s al peu de la lletra, perquè les coses no estan tan clares com pot semblar.

    La comparació amb el tabac és efectista com poques. L’anomenat enemic número u de la salut, responsable actualment d’uns set milions de morts anuals a tot el món, sembla veure’s ara superat per la (mala) dieta, la qual es relaciona en aquest estudi amb uns 11 milions de morts, la qual cosa ve a representar un de cada cinc defuncions dels 57 milions que ocorren anualment a tot el món, segons l’OMS. El cas és que estem més segurs que aquests set milions de morts siguin causats pel tabac que realment es puguin atribuir 11 milions de defuncions a la dieta, perquè alimentar-se és un acte quotidià enormement complex. La influència que puguin tenir en la salut els diferents aliments i les seves innombrables combinacions possibles és molt més difícil d’estudiar que la de fumar o no fumar. I aquí està el problema. És possible que la mala dieta sigui responsable d’aquests 11 milions de morts, o fins i tot de més, però la veritat és que no ho sabem, ni tan sols amb un grau de certesa moderat.

    Cada vegada tenim dades més sòlides per a entendre quins són els principals factors de risc dietètics associats amb diferents malalties, quina és la magnitud d’aquests efectes i, en definitiva, què és una dieta saludable. Per això pensem que menjar bé és una de les millors coses que podem fer per la nostra salut, juntament amb no fumar i fer exercici. L’estudi de The Lancet reforça sens dubte aquesta idea, però tota la seva sofisticació científica es basa només en estimacions de consum a partir de dades d’enquestes i de vendes d’aliments, juntament amb estimacions dels efectes sobre la salut d’una quinzena de factors de risc dietètics (entre ells, el consum elevat de sal i de begudes ensucrades, i el baix consum de vegetals i fruita seca) obtingudes en estudis observacionals. Les recomanacions dietètiques actuals es basen, o haurien de basar-se, en el millor coneixement d’aquests 15 factors de risc, però tenint molt present que el grau de certesa de tot aquest coneixement és en general baix, perquè es deriva d’estudis observacionals, que no poden establir relacions de causa-efecte.

    Un dels principals problemes que té la nutrició és la forma en la qual es comunica i es percep el coneixement científic. La confiança que té la gent en què la ciència pot oferir respostes segures a les seves preguntes sobre alimentació i salut està molt per sobre del grau de certesa que pot oferir la ciència. La proliferació de missatges exagerats i la saturació informativa plantegen grans reptes, però potser el més urgent és explicar amb claredat la incertesa de moltes respostes científiques i desmitificar la capacitat de la nutrició d’oferir certeses.

  • Full de ruta nutricional

    Hi ha un abisme entre afirmar que la dieta mediterrània «redueix» les malalties cardiovasculars i afirmar que les persones que segueixen aquesta dieta «presenten» menys malalties d’aquest tipus. Aquest abisme és el que intervé entre una relació causa-efecte i una simple associació, no necessàriament causal. I aquest abisme és el que hi ha entre la conclusió d’un dels principals assajos clínics sobre nutrició dels últims temps (l’estudi PREDIMED, publicat en el New England Journal of Medicine el 4 d’abril de 2013 i donat a conèixer poc abans a la web) i la conclusió de la nova versió de l’estudi (publicada el 21 de juny de 2018), després de la retirada de la primera per deficiències en l’execució. La història d’aquesta retractation és tota una lliçó de dolenta i bona ciència, alhora que un bon exemple de les dificultats d’establir conclusions fermes sobre nutrició humana i de la muntanya russa dels missatges sobre alimentació i salut.

    Fa cinc anys, quan van sortir a la llum els resultats de l’estudi Primary Prevention of Cardiovascular Disease with a Mediterranean Diet (PREDIMED), la premsa més prestigiosa, des del New York Times a The Guardian, va destacar la fita que representava aquest assaig clínic realitzat a Espanya. Un mitjà tan poc donat al sensacionalisme com és NPR (National Public Radio) va titular: La prova espanyola: la dieta mediterrània brilla en un estudi clínic. La prova no era altra que la constatació que el reforç d’una dieta mediterrània amb oli d’oliva o fruita seca redueix un 30% la incidència d’infarts, ictus o mort en persones amb risc cardiovascular elevat (el risc absolut es reduïa de l’1,7% al 2,1%). Fins i tot un científic escèptic i rondinaire metodològic com John Ioannidis va aplaudir en un editorial del BMJ d’aquest any l’arribada d’assajos prometedors com PREDIMED i els seus interessants resultats, encara que ja advertia que l’estimació de la magnitud de l’efecte era probablement exagerada.

    La suspicàcia de l’anestesista britànic John Carlisle li van moure a aplicar un mètode estadístic per comprovar la plausibilitat de les dades de 5.087 assajos clínics publicats en vuit revistes entre 2000 i 2015, entre ells PREDIMED. Aquesta prova estadística va mostrar que alguna cosa s’havia fet malament en assignar les intervencions dietètiques, ja que les dades d’alguns participants no concordaven amb una distribució aleatòria. Després de revisar les dades, els autors van identificar problemes en l’aleatorització de 1.588 dels 7.447 participants, la qual cosa va originar la conseqüent retractation i el reanàlisis de les dades amb una conclusió similar però molt diferent. I, el què potser és pitjor, l’extensió d’una ombra de dubte sobre desenes d’estudis ja publicats per altres autors a partir de les dades d’aquest assaig.

    Després d’aquest episodi, John Ioannidis ha dit que PREDIMED és «molt defectuós» i que espera «publicar algunes proves que demostrin que hi ha problemes més profunds». El fiasco ha estat gran i podria ser encara major, però això no menyscaba la confiança en els assajos clínics sobre nutrició humana. Si hi ha alguna cosa cada vegada més evident és que els estudis observacionals no ens trauran de dubtes sobre els efectes reals de la dieta en la salut. A hores d’ara, pràcticament tots els aliments han estat ja associats amb els principals problemes de salut, però seguim sense saber exactament si el risc de malaltia i mort atribuït als factors de risc dietètics és realment el que suggereix l’epidemiologia nutricional. PREDIMED ha estat un primer intent malmès, però la lectura positiva d’aquest fracàs és que en nutrició humana no sembla haver-hi un altre full de ruta que realitzar grans assajos de qualitat exquisida. El problema és que aquests assajos són molt costosos, llargs i difícils d’executar.

  • El problema del menjar d’hospital: falta d’especialistes i dietes obsoletes

    Aquest és un article de eldiario.es

    «Hem d’acabar amb la desídia de la Sanitat pel que a alimentació es refereix». Al juliol de l’any passat, un veí de Fuenlabrada iniciava una campanya de recollida de signatures online per canviar les dietes als hospitals, després de constatar que al seu pare, malalt de càncer, li oferien un paquet de galetes de berenar. No ha estat l’únic, al llarg dels últims anys moltes persones han denunciat la mala qualitat del menjar dels centres sanitaris a les xarxes socials. No obstant això, aquestes queixes encara no han servit perquè les administracions públiques es decideixin a transformar els hospitals públics en entorns alimentaris més saludables.

    «És cert que no es pot dir que en tots els hospitals es mengi malament», assegura a eldiario.es el coordinador del Grup d’Especialització en Nutrició Clínica i Dietètica de l’Acadèmia Espanyola de Nutrició i Dietètica, Néstor Benítez, «però si hem de qualificar a grans trets com es menja als hospitals espanyols, cal dir que es menja malament, tant des d’un punt de vista gastronòmic, com nutricional».

    Als centres sanitaris és necessari tenir una planificació de l’alimentació, de manera que cada hospital ha de tenir un codi dietètic on es recullen totes les dietes que es poden oferir a cada pacient, atenent les diferents patologies. No obstant això, «els codis de dietes que existeixen a nivell nacional són molt antics, es van fer fa 20 o 30 anys i des de llavors amb prou feines s’han actualitzat», explica Benítez.

    Fugida de nutricionistes a hospitals europeus

    Aquest especialista, que treballa com a investigador a l’Hospital Universitari Nuestra Señora de Candelaria, considera que «un dels principals problemes» és l’escàs nombre de dietistes nutricionistes que hi ha als hospitals públics. «Els codis de dieta s’han anat quedant obsolets i amb prou feines hi ha especialistes s’hagin ficat de ple a actualitzar-los», assegura.

    En aquest sentit també s’expressava el passat mes de novembre la presidenta del Consell General de Dietistes-Nutricionistes d’Espanya, Alma Palau, en una carta publicada a la revista Acta sanitaria. «No entenem per què l’Estat inverteix a formar dietistes-nutricionistes en universitats públiques amb el consegüent desemborsament econòmic i després no veu la necessitat de recuperar aquesta inversió en el corresponent estalvi sanitari».

    Palau denuncia en la seva carta la fugida d’aquests professionals «a hospitals europeus on un dietista sí que té un lloc de treball» i fa una crida per «abandonar antics hàbits ja caducs i pensar en el futur, en el que funciona».

    La falta d’especialistes i com d’obsoletes s’han quedat algunes dietes fa que la qualitat nutricional d’alguns menús hospitalaris no sempre sigui la més adequada. No obstant això, el problema es pot agreujar si el menjar tampoc és apetible, atès que «el més important és que els pacients no es desnodreixin quan estan a l’hospital, perquè es recuperin al més aviat possible», explica Benítez. «Si apliquem massa restriccions dietètiques o el menjar no té una qualitat gastronòmica adequada, el pacient, que ja de per si mateix pot no tenir molt apetit a causa de l’ingrés hospitalari, potser deixa de menjar».

    Màquines i menús amb ofertes poc saludables

    Però no solament és el menjar dels pacients la que no sempre compleix uns estàndards nutricionals o gastronòmics adequats. L’oferta de menjar que es fa a la resta dels usuaris del centre sol ser «bastant lamentable», assegura Benítez. «Solament cal veure les màquines de vending, amb molta brioixeria, xocolatines, refrescs i tot un seguit de productes que, des del meu punt de vista, no haurien d’oferir-se en un centre hospitalari».

    Segons aquest nutricionista, «l’hospital hauria de ser una escola d’hàbits saludables». No obstant això, «són molt poques les cafeteries que incorporen menús adequats i les que ho estan fent moltes vegades ho fan per una qüestió d’imatge de l’empresa i no tant pel rol que pot tenir l’alimentació en la salut de les persones».

    El problema és que, pel que fa a les cafeteries i les màquines de venda automàtica, «els centres sanitaris no disposen d’una normativa específica, com els centres escolars, ni estan subjectes a uns codis dietètics», explica a eldiario.es l’especialista en nutrició Iva Marques. «Es tracta el centre sanitari com si fos una empresa de cotxes, no hi ha una diferència en la qualitat o en la diversitat dels aliments que s’ofereixen», sentencia aquesta nutricionista.

    Per tractar de canviar aquesta situació, Marques, que és professora de Nutrició i Bromatologia a la Universitat de Saragossa, defensa la necessitat que les administracions públiques apostin de forma més decidida per la creació del que els nutricionistes criden entorns saludables. «Això implica implementar polítiques autonòmiques en les quals s’exigeixin més requisits a l’hora de contractar certs serveis públics» i per a això, conclou Marques, «és necessari que en les institucions públiques hi hagi dietistes-nutricionistes i a Espanya amb prou feines hi ha».

    Falta d’iniciativa política

    Les administracions responsables d’escometre aquests canvis són les comunitats autònomes, que són les que tenen transferides les competències de sanitat, però en els últims anys molt poques han fet passos per millorar la situació actual. Tan sols el País Basc ha anunciat algunes mesures per promoure una alimentació saludable als centres sanitaris, com l’obligació que la meitat dels productes de les màquines de vending siguin fruites, verdures i altres productes saludables.

    Qui sí que ha pres mesures més contundents és el Govern de Portugal, amb una nova normativa que entrarà en vigor aquest mateix any i que planteja la «limitació de productes nocius per a la salut en els bars, cafeteries i bufets de les institucions que pertanyen al Ministeri de Sanitat», amb la fi de «promocionar […] l’adopció d’hàbits alimentosos saludables». La diferència, assegura Marques, és que «Portugal té a dietistes-nutricionistes en les institucions i Espanya no».

    Però aquesta nutricionista pretén que les administracions públiques vagin encara més enllà i creu que la creació d’entorns saludables no s’hauria de restringir als centres sanitaris. «Faria falta estendre aquest tipus de normatives a tot tipus d’empreses». De fet, conclou Marquis, «entre els professionals sanitaris hi ha més possibilitats de trobar persones que sàpiguen triar el que és més saludable, perquè tenen cert coneixement».

    Un mal internacional

    El problema de l’alimentació als hospitals no solament afecta Espanya. El passat mes de juny l’Associació Mèdica Americana va publicar una resolució en la que encoratjava als hospitals dels EUA a «millorar la salut dels pacients, el personal i els visitants promocionant una varietat d’aliments saludables». L’associació exigia una major proporció de menjars a força de vegetals, així com l’eliminació de les carns processades i els refrescs dels menús de les cafeteries. També a Anglaterra s’enfronten a aquest problema i fa amb prou feines uns dies un hospital de Manchester es convertia al primer centre sanitari públic britànic a prohibir els sucres afegits en el seu restaurant, en un intent d’abordar les creixents taxes d’obesitat entre el seu personal, segons informava el diari the guardian.

  • Disbarats sense gluten

    En l’última dècada els supermercats i restaurants s’han anat colonitzant per aliments i plats sense rastre de gluten. L’etiqueta «sense gluten» s’ha convertit de forma gairebé inadvertida en un reclam més de salut associat a què mengem o deixem de menjar. El canvi sembla gradual, però en realitat ha estat una cosa gairebé instantània, si tenim en compte que els cereals de secà que contenen aquest compost proteic (el blat principalment, però també el sègol, l’ordi i els seus derivats) han estat la base de l’alimentació durant 10.000 anys en bona part del món. El gluten no solament està present en pans, pastes, cuscús, pastissos, congrets i galetes, sinó també en salses i cerveses. Com pot ser que s’hagi convertit de sobte en un producte abominable? Tot indica que es tracta d’una moda, un reclam màgic que no és fàcil de combatre amb fets i evidències científiques. Les imatges i narratives que sustenten la propaganda «sense gluten» potser es combaten millor amb imatges i narratives de signe oposat i igualment eficaços, però primer de tot convé conèixer les proves científiques.

    D’entrada, cal reconèixer que l’explosió de productes i menús sense gluten ha estat una benedicció per a les persones celíaques, amb intolerància al gluten, que són aproximadament l’1% de la població. La malaltia celíaca es coneix des d’antic («Si l’estómac no reté el menjar i aquest passa cru i sense digerir, i res puja al cos, anomenem a aquestes persones celíaques», va escriure Areteo de Capadocia al segle I a. C.) i la recent abundància de productes sense gluten els ha fet la vida més fàcil als qui la pateixen. No obstant això, ara moltes persones que ni són celíaques ni tenen cap al·lèrgia al gluten s’adhereixen de forma esporàdica o contínua a aquest tipus d’alimentació perquè creuen que els senta millor i pot millorar la seva salut. La veritat és que els pocs estudis que han analitzat els efectes de la dieta sense gluten en persones sanes no proven cap benefici per a salut, sinó més aviat tot el contrari, doncs una dieta amb gluten podria reduir lleument el risc d’infart o no modificar-ho.

    Eliminar el gluten de la dieta no sembla, per tant, una bona idea. El gluten és la matriu proteica que dóna forma als grans de cereals que el contenen i que aporta les característiques elàstiques i adhesives que apreciem en la massa de pa. La suposada associació del consum d’aquest component amb diferents malalties, com la demència, la depressió, l’autisme i l’obesitat, manquen de base científica, de la mateixa manera que no hi ha proves que eliminar-lo de la dieta ajudi a perdre pes. El que sí que sembla clar és que una dieta sense gluten disminueix el consum de fibra i grans sencers, que han demostrat ser beneficiosos per a la salut. El gluten és, a més, la clau de l’èxit històric del pa de blat. Com explica l’antropòloga Patricia Aguirre en el seu llibre Una història social del menjar, «el pa [de blat] preparat amb el gra sencer va sumar avantatges nutritius (densitat), metabòlics (digestibilitat), de transport i emmagatzematge. Per això, per als europeus, des de les èpoques de l’Imperi Romà, pa és sinònim de menjar». El Gluten Free Museum, amb la seva enigmàtica galeria d’imatges de la cultura occidental en les què s’ha esborrat el rastre del gluten, ens pot ajudar a reflexionar sobre aquesta moda absurda, entre moltes altres relacionades amb l’alimentació. Les innombrables notícies falses sobre els aliments són probablement només un símptoma d’un problema més profund.

  • L’obesitat infantil s’ha multiplicat per 10 en les últimes quatre dècades

    L’obesitat infantil s’ha convertit en un problema global de salut pública que ja afecta a més de 120 milions de nens i nenes a tot el món. Així ho indica una nova anàlisi global de tendències en obesitat infantil i adolescent que ha estat realitzat en 200 països i publicat en la revista mèdica The Lancet amb motiu del Dia Mundial de l’Obesitat.

    Segons les dades recaptades pels investigadors, el nombre de joves d’entre 5 i 19 anys amb obesitat a tot el món s’ha multiplicat per més de deu en les últimes quatre dècades, passant de cinc milions de nenes el 1975 a 50 milions el 2016 i de 6 milions de nens a 74 milions. A més d’aquests 124 milions de nenes i nens obesos, els investigadors també criden l’atenció sobre els 213 milions menors que tenen sobrepès.

    En algunes illes de Polinèsia, les taxes d’obesitat infantil i adolescent superen àmpliament el 30% i estan per sobre del 20% als EUA i en alguns països d’Orient Pròxim i Àfrica del Nord com Egipte, Kuwait, Qatar i Aràbia Saudita o del Carib, on destaca Puerto Rico. En general, la prevalença mundial de l’obesitat infantil i adolescent va augmentar del 0,7% al 5,6% per a les nenes i del 0,9% al 7,8% per als nens.

    Taxes d’obesitat infantil en nenes el 2016

    Els autors de l’estudi destaquen que des de l’any 2000 el creixement en l’índex de massa corporal (IMC) mitjà de nens i adolescents s’ha estabilitzat en la majoria de països d’alts ingressos, encara que ho ha fet «a nivells molt elevats». Per contra, les taxes d’obesitat i sobrepès s’han accelerat a Àsia oriental, meridional i sud-oriental.

    «Les taxes d’obesitat infantil i adolescent han augmentat significativament en les últimes quatre dècades en la majoria dels països del món», assegura un dels autors de l’estudi, l’investigador de la Universitat de Kent, James Bentham, però «s’estan accelerant en l’est, sud i sud-est d’Àsia i continuen augmentant en altres regions d’ingressos baixos i mitjans».

    D’escassetat a excés de mala alimentació

    Malgrat l’augment de l’obesitat infantil i adolescent, els investigadors destaquen que globalment segueix havent-hi més nens que sofreixen desnutrició que obesos, amb 75 milions de nenes i 117 milions de nens amb baix pes, dels quals gairebé dos terços viuen al sud d’Àsia.

    Obesitat infantil en nens el 2016

    El passat any els països que van registrar un IMC mitjà més baix entre nenes i nens van ser Etiòpia, Níger, Senegal, Índia, Bangladesh, Myanmar i Cambodja. No obstant això, les dades recopilades pels investigadors mostren com entre 1975 i 2016, les taxes de baix pes van passar d’un 9,2% a 8,4% per a nenes i de 14,8% a 12,4% per a nens, la qual cosa significa que la taxa d’augment d’obesitat està sent molt major que la taxa de disminució de baix pes. «Si continuen les tendències actuals, l’obesitat infantil i adolescent superarà el baix pes en 2022», conclouen els científics.

    Segons destaquen els investigadors, el problema al qual s’enfronten molts països de baixos ingressos, especialment en el sud d’Àsia, és que estan realitzant una transició poc saludable de la desnutrició a l’obesitat. «Les nostres dades mostren que la transició de baix pes al sobrepès i l’obesitat pot ocórrer ràpidament a causa d’una transició nutricional poc saludable, amb un augment d’aliments pobres en nutrients i densos en energia», explica un altre dels autors de l’estudi, el professor de l’Imperial College de Londres, Majid Ezzati.

    Segons aquest investigador, «les nostres troballes posen de manifest la desconnexió entre el diàleg mundial sobre el sobrepès i l’obesitat, que ha passat per alt els alts nivells de desnutrició, i les iniciatives que se centren a combatre el baix pes, que han prestat poca atenció a les altes taxes de sobrepès i obesitat».

    És necessari abaratir el menjar saludable

    L’augment excessiu de pes en la infància i l’adolescència s’associa amb un major risc i aparició primerenca de malalties cròniques com la diabetis tipus 2 i pitjors resultats psicosocials i educatius, a més de generar problemes a llarg termini per perdre pes en l’edat adulta.

    Per lluitar contra aquesta epidèmia els autors de l’estudi consideren que és necessari facilitar l’accés de la població a aliments més saludables. «Hi ha molt poques polítiques o programes socials que intentin fer que aliments saludables, com les llegums, fruites i verdures fresques, siguin assequibles per a les famílies pobres», explica Ezzati. «La falta de disponibilitat d’opcions d’aliments saludables per als pobres pot conduir a desigualtats socials en l’obesitat i limitar quant podem reduir la seva càrrega», conclou aquest investigador.

    Els investigadors també plantegen la necessitat d’establir polítiques eficaces i critiquen «les reticències dels països d’alts ingressos a utilitzar els impostos i les regulacions de la indústria per canviar els comportaments alimentaris de la població». En aquest sentit s’ha expressat el professor Ezzati, qui assegura que «encara que hi ha hagut algunes iniciatives per augmentar la conscienciació sobre l’obesitat infantil i adolescent, la majoria dels països d’alts ingressos segueixen mostrant-se poc inclinats» a aquest tipus de mesures.

    Recentment l’Organització Mundial de la Salut va realitzar una petició als governs de tot el món perquè gravin les begudes ensucrades com una mesura per lluitar contra l’obesitat. Malgrat la petició són pocs els països que estan optant per aquest tipus de mesures i a Espanya, només Catalunya ha tractat d’aplicar les recomanacions de l’OMS.

    Un metanàlisi de 2.400 estudis

    L’estudi, dirigit per l’Organització Mundial de la Salut i l’Imperial College de Londres, s’ha realitzat revisant les dades publicades el 2.416 estudis en els que van participar 128,9 milions de persones de 200 països, incloent-hi 31,5 milions de nens i adolescents d’entre 5 i 19 anys.

  • El primer àpat del dia: un esmorzar massa lleuger pot duplicar el risc de malalties del cor

    La vella dita de les àvies, que ens recomana un bon esmorzar per arrencar bé el dia, té més de veritat que no pas de faula. I no perquè ho digui una d’aquelles dietes que de tant en tant es posen de moda, sinó perquè ho corrobora una investigació en la qual han participat més de 4.000 persones a qui, al llarg del temps, s’ha mesurat l’impacte calòric del primer àpat del dia sobre la salut cardiovascular. La conclusió de l’estudi, que s’acaba de publicar a la revista The Journal of American College of Cardiology (JACC), no pot ser més clara: fer un esmorzar per sota de les 100 calories per a una dieta estàndard de 2.000 calories diàries, pot arribar a duplicar el risc de malalties cardiovasculars.

    El per què, tot i la contundència dels resultats, no és fàcil de respondre. El que sí sembla és que a partir d’ara l’esmorzar, o millor la seva absència, s’haurà de considerar un factor de risc cardiovascular de tanta rellevància com ho són l’alcoholisme, el tabaquisme, una vida sedentària, l’obesitat, el colesterol o la pressió arterial. Queda per veure, no obstant això, quin lloc ocupa, és a dir, com n’és de transcendent. El cas, però, és que sembla independent, és a dir, afecta negativament més enllà dels hàbits de salut de cadascú.

    L’estudi suggereix que un esmorzar energètic «sembla ser eficaç» per a prevenir la formació de plaques arterioescleròtiques, que són les que acaben obstruint els vasos sanguinis i conduint a lesions vasculars com infarts o ictus. Segons els autors de l’estudi, el motiu primigeni podria residir en l’hipotàlem i el seu rellotge biològic, que estaria alterat justament per la manca de l’energia necessària després del període de descans que suposa dormir. Dit d’una altra manera, és com si per posar en marxa el cervell calgués un mínim d’energia que els desdejunis migrats no aporten.

    Les dades

    L’estudi s’ha desenvolupat en el marc del projecte PESA (Progressió i Detecció Precoç de l’Aterosclerosi), liderat pel Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars (CNIC), que dirigeix Valentí Fuster, en col·laboració amb el Grup Santander. En un treball de llarg recorregut, que ha d’arribar als 10 anys de durada, els investigadors han analitzat diferents patrons d’esmorzar entre 4.000 voluntaris de «nivell professional mig-alt» per mirar d’entendre fins a quin punt la dieta pot aportar informació de valor sobre el risc cardiovascular. És en aquest marc que el primer àpat del dia pren rellevància.

    I el que s’ha mirat amb especial atenció són les anomenades lesions subclíniques provocades per la formació de plaques. En essència, són aquelles que es van produint al llarg del temps que passen desapercebudes perquè pràcticament no hi ha símptomes més enllà d’un cert malestar. Sovint, com passa amb els micro-infarts, no es detecten en el decurs d’una exploració mèdica convencional, sinó que només es poden veure amb tècniques d’imatge més o menys sofisticades. Això, precisament, és el que s’ha fet amb els participants de l’estudi, emprar tècniques d’imatge avançades per a veure si es formaven plaques i, en cas positiu, fer-ne el seguiment. De forma més concreta, el treball s’ha centrat a les arteries aorta, coronàries, caròtides i femorals.

    Del conjunt de participants en l’estudi, només un 20% pren amb regularitat un àpat energètic, amb el 20% de les calories necessàries per a passar el dia. En canvi, el gran gruix de quasi el 70% dels participants opta per un esmorzar lleuger (entre el 5% i el 20% de les calories). La resta està per sota del 5%. En la comparació dels diferents grups es veu que qui pitjor esmorza, pitjor salut vascular té. Tant, que s’observa que hi ha molta més formació de plaques entre uns i altres. En els casos extrems s’arriba a duplicar mentre que a la mitjana es multiplica per 1,5 amb independència d’altres factors de risc.

    Arrencar el dia

    Si un bon descans és essencial per arrencar el dia, carregar el cervell de la benzina necessària hauria de ser el següent pas. En paraules de Valentí Fuster, vindria a ser com la fórmula per a evitar «el caos biològic» que provoquem al cervell i a l’organisme davant la manca d’energia. En aquesta mateixa línia, de l’estudi es dedueix també que els que se salten el primer àpat del dia són els que pitjor mengen durant tot el dia, a augmentar la ingesta d’alcohol, a fumar més i fer menys exercici físic.

    Dit d’una altra manera: si el que es menja és important, també ho és com es menja. Estudis publicats els darrers anys, especialment els últims cinc, estan posant en dubte creences prou consolidades sobre les necessitats nutricionals i el valor de nutrients específics per a la salut. La guerra contra el consum excessiu de sucre, sobretot a les begudes refrescants i als productes de pastisseria, n’és un bon exemple. Com també ho és la dels greixos o contra dietes que pregonen eliminar determinats nutrients de la ingesta diària.

  • Les entitats socials alerten de l’existència d’una “fam oculta” agreujada per la crisi econòmica

    La crisi econòmica encara es fa notar avui a les neveres i als àpats de moltes famílies. En els darrers anys una realitat força desconeguda ha crescut arran d’aquest fet: l’anomenada ‘fam oculta’. Aquest tipus de malnutrició és reconeguda per l’OMS, que la defineix com la carència de vitamines i minerals necessaris en la dieta per potenciar la immunitat i un desenvolupament saludable.

    Davant la pèrdua de la feina, la manca o la disminució d’ingressos familiars, una bona alimentació va deixar de ser sovint una prioritat. Per exemple, el 16% de la població espanyola reconeix tenir una dieta inadequada per motius econòmics i un 46% afirma que no menja el mateix que abans de la crisi, segons estudis citats per l’informe ‘Fam oculta a Catalunya, un obstacle en la igualtat d’oportunitats’.

    “La crisi ha estat un generador de desigualtat i les polítiques d’aquest país han estat poc considerades amb la fam oculta”, denuncia Teresa Crespo, presidenta d’Entitats catalanes d’acció social (ECAS). “Les famílies més vulnerables tenen molts fronts oberts i si estàs pendent d’un desnonament no estàs per pensar en el tipus d’alimentació”, assenyala Crespo, que exigeix més polítiques orientades a combatre la fam oculta.

    El dèficit de micronutrients té efectes sobre la salut

    L’alimentació té efectes directes sobre la salut i el dèficit de micronutrients -compostos que el cos humà extreu dels aliments i que no pot produir per si mateix- té efectes negatius. “Els nivells lleus de deficiència de micronutrients poden perjudicar el desenvolupament intel·lectual, condemnen a viure per sota del potencial físic i mental i contribueixen de manera important a les malalties cròniques com les principals causes de mortalitat”, conclou un estudi d’UNICEF recollit en l’informe. El mateix estudi documenta que els nivells moderats condueixen a un retard en el creixement dels nens i que els severs poden portar a graus d’incapacitat i mobilitat limitada en adults.

    Per contra una bona dieta té efectes positius en la salut. Ho explica el doctor en medicina i nutrició Lluís Serra Majem, catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública a la ULPGC i president de Nutrició sense Fronteres. Segons exposa la dieta mediterrània -que inclou fruites, verdures i productes frescos entre altres- és molt beneficiosa per les malalties cardiovasculars, per prevenir el càncer de mama o fins i tot per prevenir la diabetis o mantenir una bona salut mental. “Durant la crisi l’adherència a la dieta mediterrània ha baixat en paral·lel a l’augment de l’atur i l’augment de l’obesitat infantil”, apunta també Serra.

    Així ho alerten les entitats catalanes d’acció social (ECAS), que si bé reconeixen que la fam oculta és una problemàtica vinculada a una situació de pobresa, avisen que el factor econòmic no és l’única causa.

    Accions polítiques però també més conscienciació

    Algunes de les mesures per combatre la fam oculta que apunten des de l’ECAS passen per fomentar la presència d’horts urbans o fer polítiques fiscals que castiguin els aliments poc saludables. Una altra és la incorporació de nutricionistes als Centres d’Atenció Primària que puguin detectar o seguir casos de malnutrició.

    Per la seva banda, Mercè Darnell, adjunta d’Acció social de Càritas Diocesana de Barcelona, assenyala també la necessitat de revisar els càterings de les escoles i de tenir més recursos per a menjadors escolars i menjadors socials. “És important però també que els nens puguin menjar a casa amb la família, fer la llista de la compra i aprendre quins aliments són més saludables, per això calen més recursos per a famílies vulnerables”, ha afegit.

    Una altra acció que recull l’informe és incrementar el nombre de supermercats i establiments que posen a disposició dels clients productes rebaixats de preu per la proximitat de la data de caducitat. “És una bona política perquè és al lloc habitual de compra i no estigmatitza la població més vulnerable ja que tothom pot comprar-los”, assegura Darnell.

    Sense dades des d’abans de la crisi

    Des de les entitats es queixen que és difícil conèixer la realitat de la fam oculta a Catalunya i poder fer un bon abordatge si no hi ha dades concretes i representatives. Una de les dades sobre hàbits alimentaris la donava l’Enquesta de nutrició de Catalunya (ENCAT), publicada per la Generalitat, però només s’ha fet en dues ocasions (els anys 1992-1993 i els anys 2002-2003). Segons la darrera un 60% dels enquestats presentava dèficits de zinc (es troba en aliments com el cacau o algunes llegums), un 40% de vitamina A i prop del 20% de ferro i de vitamina D.

    Així ho ha denunciat Serra, que va dirigir l’equip investigador que liderava l’ENCAT. “El 2002 prop del 4% de la població catalana patia fam oculta i un 30% malnutrició que derivava en obesitat o altres malalties. Avui seria com a mínim el doble”.