Just Deploy It!

Etiqueta: Obama

  • Sense pla B

    Unes setmanes abans de les eleccions presidencials nord-americanes comentava en aquesta mateixa columna les posicions dels aspirants a la Casa Blanca sobre la qüestió de la cobertura sanitària als Estats Units. Hillary Clinton va acceptar la invitació a escriure un editorial a la New England Journal of Medicine, Donald Trump no. Això va ser ja un primer indicador que els republicans tenien un pla contra l’Obamacare però no tenien una alternativa convincent, menys encara per a ser publicada a la revista mèdica per excel·lència. El desenvolupament posterior de la campanya va semblar confirmar aquesta primera impressió: Clinton va parlar de conservar i fins i tot millorar el pla dissenyat per l’administració demòcrata, mentre que els republicans no proposaven altra cosa que revocar-lo. Així que després de la seva victòria es van posar fil a l’agulla.

    Una vegada a la presidència, Trump ha intentat tirar endavant el seu destructiu ideari però s’ha topat amb una oposició frontal, no només, per descomptat, per part dels congressistes demòcrates, sinó també de bona part dels republicans. Coneixem poc de l’alternativa que finalment, i suposem de forma una mica improvisada, els republicans, amb Paul Ryan al capdavant, van presentar al congrés. Segons sembla, la proposta republicana reduïa la cobertura en casos d’urgència mèdica i també l’atenció durant l’embaràs. També amenaçava d’eliminar la cobertura sanitària a prop de 20 milions de nord-americans. Alguns congressistes republicans s’han oposat a la proposta de Ryan-Trump perquè temen que la derogació de l’Obamacare els faci perdre vots.

    Per primera vegada, doncs, el partit conservador admet que de facto la societat americana té clares les seves prioritats i que la sanitat no pot ser tractada com un negoci. A l’extrem oposat, però, altres republicans han advertit que votarien en contra perquè la llei de Ryan quedava curta; havia de semblar massa «socialista». Resulta interessant, doncs, que la qüestió sanitària hagi dividit al partit republicà en tres sectors: l’opositor per la dreta, l’opositor per l’esquerra i el favorable a la revocació. Trump no de donar crèdit al cisma que ha provocat en les seves pròpies files.

    Donald Trump i el seu clan han entrat a la Casa Blanca com un elefant en una terrisseria, però s’han topat amb obstacles molt més difícils de superar del que s’imaginaven. I és que per a governar de poc serveix l’estil que es gasta el magnat en la gestió de les seves empreses. El seu sonat fracàs és també un avís per a navegants. Els ciutadans han interioritzat amb total justícia el fet que la salut és un dret i ha de ser garantida sigui quina sigui la forma de govern. Aquesta ha estat una de les conquestes més importants de l’estat de benestar i no té marxa enrere. I és que amb la salut, poca broma.

    La nova administració americana potser ha après una altra lliçó que en política, a diferència de la gestió pura, és clau per sobreviure tenir un pla alternatiu solvent. És a dir, amb aspectes de progressar i reunir majories. Més que una lliçó és una llei que, contra tota lògica, no només semblen haver oblidat els nous parvenus nord-americans, sinó també aquells que tenim molt més a prop.

  • Per què el model de trasplantament d’òrgans espanyol és un referent a Europa

    Catalunya continua al capdavant dels trasplantaments a tot el món amb 1.015 operacions l’any 2016, sobretot gràcies al fet que el nombre de donants d’òrgan morts no para d’augmentar. Des de 1979 Espanya compta amb un model basat en el consentiment presumpte, un model que han copiat altres països europeus com ara Croàcia –segon país europeu en trasplantaments–, Itàlia, França, Portugal, la República Txeca, Hongria o Àustria. Espanya ha estat líder en donació i trasplantaments durant 25 anys consecutius, arribant als 43,4 donants per milió de persones l’any 2016.

    «Sempre diem, quan la gent ens pregunta què es pot fer per ser donant, que cal parlar amb la família perquè és qui tindrà l’última paraula. Tenim un consentiment presumpte, però no l’apliquem» explica el director de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), Jaume Tort. El consentiment presumpte es basa en el fet que tothom és donant si no ha manifestat el contrari en vida. Tot i això, una vegada l’equip mèdic certifica la mort del pacient a l’hospital i valora quins òrgans es poden aprofitar, es comprova amb els familiars directes la voluntat expressada en vida del donant. Tot i que, legalment, no seria necessària aquesta entrevista amb els familiars, sempre es fa. En el cas que el difunt hagués expressat en vida la seva voluntat de donar, la família pot negar-s’hi i finalment no es duria a terme la donació. Només es duria a terme, tot i la negativa dels familiars, si el difunt hagués deixat unes voluntats anticipades o testament vital signat.

    Jaume Tort és director de l'OCATT / ©SANDRA LÁZARO
    Jaume Tort és director de l’Organització Catalana de Trasplantament (OCATT) / ©SANDRA LÁZARO

    És per això que «la confiança dels familiars en els professionals i en el sistema sanitari és clau», explica Jaume Tort. «Aquí hi ha un acompanyament molt directe dels professionals i la infermeria juga un paper molt important, és un valor del nostre sistema sanitari», afegeix. Avui en dia el donant més habitual té 60 anys de mitjana i és una persona gran que mor a l’hospital. Això implica que abans de morir la persona ha estat ingressada a la Unitat de Cures Intensives (UCI), on ha pogut parlar i tenir un acompanyament molt directe amb els professionals. «Acceptem el que la família diu. No tindríem per què fer-ho però fent-ho així ens ha anat molt bé», assegura Tort. És per això que recomana a tothom parlar amb la família perquè és qui tindrà l’última paraula. Catalunya compta amb un carnet de donant però no té validesa legal.

    «El que han fet a França és facilitar el ‘no’»

    Amb l’objectiu d’ incrementar el nombre de donacions i de trasplantaments, a principis de gener va entrar en vigor una nova llei a França que, igual que a Espanya, basa la donació d’òrgans en el consentiment presumpte. A diferència d’Espanya però, la llei francesa preveu que qui no vulgui ser donant pugui fer-ho constar en un registre nacional. Així el registre facilita una negativa vàlida legalment. «El que han fet a França és facilitar el ‘no’», opina Tort: «Tot i això, entenem que intentaran fer més extraccions d’òrgans si no hi ha el document signat». El director de l’OCATT es mostra preocupat: «Si poses tan fàcil dir que no, potser més gent s’apuntarà al no. És una via que ells han decidit utilitzar, crec que és molt administrativa, a nosaltres ni ens convé ni ens interessa», conclou.

    Croàcia, Bèlgica, República Txeca, França, Hongria, Luxemburg, Polònia i Suïssa tenen, igual que Espanya, un sistema basat en el consentiment presumpte. A escala europea, Croàcia és el segon país en nombre de donacions, per darrere d’Espanya i té un sistema exactament igual a l’espanyol. Un dels punts claus és la figura del coordinador de trasplantament, un professional de la Unitat d’Intensius que està pendent cada dia dels malalts crítics que es troben al final de la vida i que s’encarrega de trobar quins pacients podrien ser potencials donants.

    Als Països Baixos, en canvi, no hi ha consentiment presumpte. Els metges han de tenir el consentiment per poder trasplantar els òrgans o teixits. Aquest fet implica que la persona, en vida, ha de registrar un consentiment en el Registre de Donants. Si no s’està inscrit com a donant, però, els familiars més propers poden donar el seu consentiment. Segons la Llei de Donació d’Òrgans, qualsevol persona a partir dels 12 anys pot inscriure’s en aquest registre i especificar quins òrgans o teixits desitja donar després de la seva mort.

    A Alemanya, un dels països amb les taxes més baixes de donacions d’òrgans i teixits, la persona ha d’haver expressat la seva voluntat en vida i aquesta ha d’haver estat comunicada escrita o oralment. El consentiment del difunt o la seva família és un requisit legal essencial per a l’extracció d’òrgans i teixits.

    L'OCATT és l'organització responsable de planificar, ordenar i coordinar les activitats relacionades amb l'extracció, la conservació, la distribució, el trasplantament i l'intercanvi d'òrgans i teixits / Jordi Play
    L’OCATT és l’organització responsable de planificar, ordenar i coordinar les activitats relacionades amb l’extracció, la conservació, la distribució, el trasplantament i l’intercanvi d’òrgans i teixits / Jordi Play

    Quan el transplantament depèn d’una assegurança

    Als Estats Units els trasplantaments són gestionats per cada estat i per organitzacions sense ànim de lucre. A diferència d’Espanya però, on el sistema públic cobreix tot el cost, als EUA els programes públics només cobreixen el trasplantament de ronyó. En el cas de necessitar qualsevol altre òrgan, o el pacient receptor disposa d’una assegurança privada o dels diners suficients, o no es realitzarà l’operació. Ara, amb el canvi de govern de Barack Obama a Donald Trump, això es podria accentuar encara més. El president sortint, Obama, ha publicat recentment un article a la New England Journal of Medicine on avisa del risc real que 22 milions de persones que ara tenen cobertura sanitària bàsica en deixin de tenir.

    A diferència dels països europeus, als EUA en contades ocasions posen en contacte donant i receptor. Sí que es reconeix molt, però, la figura del donant a través d’actes o reconeixements escrits. A Europa, en canvi, la cultura és molt més discreta i sempre anònima. Al món hi ha més d’una cinquantena de Societats de Trasplantaments.

  • Obama i el futur de la seva reforma sanitària

    Fa unes setmanes –i amb anterioritat al desenllaç de les eleccions presidencials d’Estats Units- escrivia en aquesta mateixa columna sobre la posició demòcrata en relació a la reforma sanitària de Barack Obama. La candidata Hilary Clinton, que no Donald Trump, es va avenir a publicar al New England Journal of Medicine una síntesi de la seva visió de futur per a la sanitat nord-americana que, per descomptat partia, per millorar-la, de la iniciativa presa per Obama d’expandir la cobertura sanitària.

    En aquesta ocasió vull fer-me ressò d’un editorial que en aquesta mateixa revista ha publicat el mateix Obama en un intent més de frenar les tesis abolicionistes dels republicans, que veuen en la seva reforma un atac als interessos de les companyies d’assegurances i, probablement també, un atac als interessos de la poderosa i rica classe mèdica nord-americana.

    Quin és la posició de l’encara president sobre el futur de la seva reforma? Tal com ell mateix escriu: és simple, els republicans no tenen pla B. Efectivament, el nucli de la crítica d’Obama als plans republicans és que la seva campanya en contra de la reforma demòcrata coneguda com a ACA (Affordable Care Act) no se sosté sobre un pla alternatiu per aquests 20 milions de nord-americans que han sortit guanyant amb ella, sinó que es tracta d’una oposició fortament ideològica que no s’acompanya de cap iniciativa perquè els nous assegurats a preus assequibles romanguin sota una suficient cobertura sanitària. Per dir-ho de forma vulgar, Obama els diu: si funciona, no ho toqueu.

    En el seu editorial, Obama es manifesta en primer lloc orgullós que la seva administració hagi millorat l’accés a la sanitat i a la medicina preventiva de milions d’americans. Suggereix que, si no ha pogut anar més lluny en les seves reformes i al pressupost destinat a les mateixes, ha estat a causa dels interessos partidistes dels seus oponents polítics. En resum, doncs, Obama està convençut que l’oposició republicana a la seva ACA no se sosté sobre arguments sòlids, sinó en la utilització de la sanitat com a arma política.

    Més endavant Obama és molt crític amb l’estratègia i el calendari que els republicans han proposat per abolir l’ACA i, suposadament, reemplaçar-la amb una proposta que, ara per ara, és pura ficció. Concretament, l’encara president els censura que en el fons no tan solament preparen una devaluació o eliminació de la reforma demòcrata, sinó que es proposen res més que retallar l’aportació federal als programes Medicare i Medicaid que atenen als ciutadans més desfavorits per edat i salari. Tot això es duria a terme durant el primer mandat de Trump i mantindria en suspens el sistema sanitari nord-americà per dos o tres anys durant els quals es paralitzaria el mercat sanitari i les asseguradores especularien amb la més que probable pujada de pòlisses que resultaria de l’aplicació de les polítiques conservadores. Obama, recolzant-se en un exhaustiu estudi del Urban Institute, sosté que si es deroga la ACA, no solament es perdran els beneficis obtinguts fins ara, sinó que deixarà a més americans sense cobertura sanitària dels quals hi havia abans d’implementar-se el Obamacare. Les iniciatives republicanes impedirien “millorar el que ja existeix i arreglar el que no funciona”.

    Obama acaba el seu article reptant als republicans al fet que exposin responsablement els seus plans i, específicament, al fet que expliquin quines estratègies tenen al cap per millorar la cobertura sanitària tal com aquesta vagi a quedar després de l’administració demòcrata. Si aquestes convencen als ciutadans, avanci, i si no que, per favor, no destrueixin el seu llegat. Tradueixo literalment l’últim paràgraf del seu article que resumeix bé el seu ideari:

    «La reforma sanitària no concerneix un sistema sense cara ni noms, es tracta del que va succeir-los a milions de vides el futur de les quals depèn d’un fil –des de la persona que ha sobreviscut a un càncer i que pot canviar de treball sense por a perdre la seva assegurança, des del jove que pot seguir inclòs en la pòlissa dels seus pasres mentre estudia a la universitat, fins als incomptables nord-americans que ara viuen de forma més saludable gràcies a la protecció que els brinda la nova llei. Els futurs responsables de les polítiques sanitàries han d’adoptar el jurament que fan els metges: el primer no fer mal».

  • Sanitat als Estats Units: Què proposa Hillary Clinton?

    La revista New England Journal of Medicine (NEJM) ha convidat els candidats a la presidència dels Estats Units d’Amèrica a publicar un resum del seu programa sanitari i presentar-ho així davant la comunitat mèdica. El tema de la salut, com el de la venda i possessió d’armes, ve arrossegant-se des de fa dècades a l’altre costat de l’Atlàntic. Els nord-americans més avisats saben ja -els ha costat molt admetre-ho – que tenen un dels pitjors sistemes sanitaris d’Occident en termes de resultats, índexs de salut i cost / eficiència. L’esperança de vida als EUA és gairebé deu anys menor a la de la majoria de països europeus i entre 20 i 40 milions de ciutadans d’aquell país no posseeixen cap tipus d’assegurança mèdica.

    Amb l’arribada de Barack Obama a la presidència dels EUA es va posar en marxa un programa d’assegurança estatal, l’Affordable Care Act (ACA) a un preu més assequible que el de les asseguradores privades, al qual s’han acollit ja milions d’americans, especialment els més necessitats -hispans i afroamericans- però encara queda molt per fer. Els Estats Units és un dels paradigmes que mostren que malgrat una ingent activitat investigadora, que en molts camps lidera la innovació i el progrés del nostre coneixement, i malgrat dedicar més del 15% del seu PIB a la salut, aquests fets no es tradueixen en una millor salut poblacional.

    Segons expliquen els editors del NEJM en un breu paràgraf introductori a l’esperat debat, Hillary Clinton va respondre positivament a la invitació (NEJM 28 setembre 2016) però, cito textualment, Donald Trump did not respont (Donald Trump no va respondre).

    Quin panorama dibuixa l’editorial de Clinton a NEJM? Sobretot mostra la seva preocupació per la situació actual de l’assistència mèdica al seu país, preocupació que té, segons ella, des que va iniciar la seva carrera política. Literalment escriu que «treballar per expandir l’accés a l’assistència mèdica i millorar la salut i el benestar dels nens i les seves famílies, ha estat la causa més important de la meva vida». Per això, el primer punt de la seva agenda sanitària és preservar l’ACA d’Obama i no derogar-la com, pel que sembla, desitja fer el seu oponent republicà, Donald Trump. Segons Clinton, per primera vegada en la història dels EUA, la proporció de ciutadans no assegurats arriba tan sols el 10%. Per expandir l’ACA cal implementar-la encara en els 19 estats que han rebutjat ampliar la cobertura sanitària. Com a bona liberal, però, i anticipant-se a les crítiques republicanes, posa èmfasi en el fet que «tal expansió ha d’anar acompanyada d’una lluita decidida contra el frau, el malbaratament i els abusos en el programa -sanitari- subsidiat pel govern federal».

    El segon punt de l’agenda sanitària demòcrata es refereix a la millora de l’accés a la sanitat reduint els costos que han crescut molt més que els salaris. Tant el cost de les medicines com el de l’assistència hospitalària, urgent o no, resulta insostenible per a moltes economies domèstiques. Al meu entendre, això seria responsable que a EUA molts problemes de salut arriben al metge molt més avançats i greus del que seria desitjable, i també del fet, que molts pacients intervinguts quirúrgicament rebutgin un seguiment del seu mal. Per aquest motiu, Clinton es proposa facilitar els crèdits a les famílies que afronten greus problemes de salut i limitar el cost de les prescripcions farmacèutiques potenciant l’ús de genèrics i pressionant a les asseguradores perquè negociïn a la baixa amb les multinacionals. En la meva opinió, aquí òbvia posicionar-se sobre el delicadíssim tema dels abusos en els honoraris mèdics i en les factures que presenten els hospitals, i passa per alt les altíssimes pòlisses d’assegurances de responsabilitat civil que han de pagar els metges, particularment aquells que exerceixen especialitats de cert risc. Probablement és conscient que la classe mèdica nord-americana -com de fet succeeix en gran part dels països occidentals- és un feu de votants conservadors i que, per tant, ha d’anar amb molt de tacte si no vol posar en peu de guerra a les poderoses associacions mèdiques.

    La tercera meta que persegueix l’aspirant demòcrata és potenciar la medicina de família i l’atenció a la salut mental com a mitjà per millorar la salut comunitària especialment pel que respecta als problemes mèdics relacionats amb el medi ambient, les addiccions, l’alimentació, les malalties infeccioses i l’obesitat. En aquest apartat, Clinton dedica unes línies específiques a la salut de la dona i al seu dret a una contracepció assequible i a un avortament legal i segur. L’èmfasi en la medicina comunitària no pot ser més encertat en termes socials, econòmics, psicològics, tal com hem anat defensant repetidament en aquesta columna. Els Estats Units és un país on la sanitat està fortament controlada pels especialistes i ja sabem el preu que es paga per això allà on la medicina primària és feble: massa iatrogènia, cribratges innecessaris, proves sobrants, sobretractament i consultes múltiples d’un a un altre especialista. En persones d’edat, com circuits són particularment nocius i onerosos.

    Com poden veure, Clinton proposa un programa ple de sentit comú. En cert sentit, per als que gaudim d’un sistema de cobertura universal i gratuïta, es basa en llocs dels EUA on encara es perceben com a propostes «socialistes» que enerven molts ciutadans, sobretot aquells amb més poder adquisitiu. Ha de ser descoratjador partir-se l’esquena per defensar un programa sanitari obvi que potser té poc de glamurós però sí molt d’evident.

    Encara més descoratjadora, per la inusitada, resulta la posició del candidat republicà la vergonyant actitud davant els greus problemes de salut dels seus conciutadans simplement did not respond a la invitació del NEJM.