Just Deploy It!

Etiqueta: Obertament

  • Qui té el poder de crear opinió pública té la responsabilitat de trencar amb l’estigma: la conclusió d»El Suïcidi als mitjans’

    En Pep Sotillo té 54 anys. De jove va patir un trastorn emocional i es va donar que totes les persones que els patien eren mal vistes per la societat. Sentia que no podia parlar del tema perquè era un tema tabú: es va aïllar cada cop més de manera que la «bola» es va anar fent cada vegada més gran. Va mirar de tirar endavant estudis i feina però com no podia parlar amb ningú de la seva situació això el va dur a una situació límit. Cada cop es sentia més «esquinçat» per dins i va deixar que la bola anés creixent. Quan no va poder més, amb 25 anys, va provar de llevar-se la vida. Va pensar: «sóc un malalt mental, ho seré tota la vida i tota la vida estaré patint. Quin futur és aquest? Per sort vaig sobreviure».

    Aquest testimoni l’ha explicat Sotillo durant la presentació per part d’Obertament de les conclusions de l’Observatori anual de mitjans que aquest any s’ha centrat en ‘El suïcidi als mitjans de comunicació’. La principal tesi de l’informe defensa que parlar-ne sí, però que no tot s’hi val.

    Sotillo demana normalitzar que hi hagi «trastorns mentals i idees suïcides». Explica que el què a ell va salvar-li la vida va ser recórrer a un psiquiatre i una psicòloga: «vaig trobar-me que podia parlar de la mort, dels meus pensaments més escabrosos i tot amb respecte, amb interés per part d’ells i amb tota normalitat. Jo em pensava que això no existia».

    Així, situa als mitjans la responsabilitat de parlar del tema de manera positiva i natural. Sotillo narra que el moment abans de patir un suïcidi tens moltes ideacions, que vens de donar-li voltes durant molt de temps la majoria de les vegades però que el patiment és tan gran que no et deixa pensar. Sotillo defensa que com no pots raonar bé, el més necessari és tenir ajuda externa: «parlar de salut mental i de suïcidi ajuda a que les persones que tenen aquestes ideacions puguin obrir-se i parlar amb altres persones per sortir del seu estat». També, en aquest sentit, al·lega trobar a faltar que els mitjans parlin de si aquella persona que ha mort per suïcidi havia rebut ajuda o no, «que expliquin que si l’hagués rebut hagués estat diferent perquè això, veure un referent, pot ajudar i animar en no caure en el suïcidi, en buscar acompanyament que pot ser família, amics o terapeutes».

    Sotillo de jove es deia a si mateix «calla i fes veure que no et passa res» per culpa de créixer pensant que «qui va al psiquiatra és una persona boja que se la posa dins d’un cistell i s’aparta… Però no som un col·lectiu que es digui suïcida. Cadascú té una història personal i no respon a un grup ni d’edat, ètnia o condició social».

    En què ens equivoquem els mitjans? En el to, en buscar causes i en no usar bé imatges

    Obertament va néixer el desembre de 2010 i aquest és el cinquè que es realitza un Observatori de mitjans sobre salut mental però és el primer sobre suïcidi. La lluita contra l’estigma que treballa aquesta aliança d’entitats que venien de diverses perspectives i trajectòries va passar també pel repte de posar-se d’acord, el que ja va ser tot un repte. A partir d’aquí, i amb l’aliança també de comunicadors, Obertament va començar a treballar per la formació d’activistes, desenvolupar activitats i programes de sensibilització realitzant campanyes diverses de marketing social o han treballat per trencar l’estigma en àmbits més específics com l’educatiu o el sanitari.

    Israel Molinero, president d’Obertament, ha explicat durant la presentació de l’Informe ‘El Suïcidi als Mitjans’, que l’Observatori que l’ha creat va néixer com a resposta a una crisi mediàtica on es van veure «tractaments estigmatitzants com l’estavellament de l’avió de GermanWings». Els primers informes que es van realitzar van mostrar que més de la meitat de les notícies de salut mental estigmatitzaven i que sovint s’associa violència i salut mental. Al 2016 i el 2017 van veure que notícies que venien de mitjans internacionals eren més estigmatitzants que algunes locals. Va ser al 2017 quan es van adonar que les notícies de mort per suïcidi havien augmentat. Relacionat amb el fet que aquest any es va decidir tractar el suïcidi com a tema principal del dia mundial de la salut mental, l’Observatori va decidir que aquest any l’informe dels mitjans seria un monogràfic sobre suïcidi.

    Molinero defensa que l’estigma ens allunya de la possibilitat de parlar lliurement, d’apropar-nos a la gent. Saben que existeix un repte davant la mort per suïcidi i creuen que la lluita contra l’estigma pot ajudar a això. «Cal que hi hagi un reconeixement social que les persones que han intentat suicidar-se poden ser ajudades i que la seva recuperació és clau per la prevenció. Igual que el paper dels mitjans també és clau», conclou.

    I és que com ha desenvolupat Ariadna Rogero, al capdavant de l’estudi, encara hi ha molta feina per fer. Per una banda, la majoria dels articles analitzats posen el focus en el contingut que va encarat a buscar l’origen del suïcidi. L’informe conclou que l’estigma associat al suïcidi que han trobat als mitjans té una estreta vinculació amb l’estigma en salut mental que van detectar en informes anteriors. Molts articles on s’acaba parlant de suïcidi, com explica Rogero, tracten principalment sobre desnonaments o bullying. L’informe denuncia doncs «el fet d’especular amb les causes quan no existeix una resposta clara, l’associació dels problemes de salut mental amb violència o la manca de visibilitat dels testimonis en primera persona. A més a més, en una de cada 4 notícies on es parla de suïcidi hi apareix en relació amb conductes associades a la perillositat.

    Rogero creu doncs que és essencial no només consultar a experts i recórrer a la veu de la persona que ha sobreviscut a un intent de suïcidi i ha recuperat el sentit de la seva vida. O el què seria el mateix, apostar per periodisme que posi el focus en el tractament i la recuperació. Aquests són els que poden «fer canviar la perspectiva». No obstant, aquestes històries en primera persona sobre l’experiència del suïcidi només tenen una presència del 12 %. No tenir referents, no mostrar que hi ha persones que ho intenten es recuperen, defensa Rogero, fa que quan tu has tingut un intent i et trobes que has de refer la teva vida no tens referents que et diguin d’això se’n pot sortir. Et sents aïllat i et penses que només t’ha passat a tu però les estadístiques, segons l’OMS, ens diuen que per cada suïcidi consumat hi ha 20 que ho han intentat»

    L’Informe, realitzat sobre una mostra aleatòria de 200 articles, també ha constatat que el 44,5% de les peces analitzades tenien un to positiu. Això ha fet que Obertament hagi comparat i afirmat que en suïcidi, en contra dels temes de salut mental genèrics, es posa més cura. «La diferència és significativa i suposem que és perquè el suïcidi té un doble estigma perquè ens trobem també amb el dol per la mort però potser també perquè ha sigut un tabú durant molts anys i finalment l’OMS va dir que s’havia de parlar i els mitjans han entomat aquesta responsabilitat», descriu Rogero.

    Ara bé, si el to positiu és el que més prevalença té, si es sumen les altres categories, segueixen guanyen. El to mixt és aquell en el qual en un mateix article hi ha missatges positius i missatges negatius i això, per Obertament, vol dir que no hi ha directrius clares. El to neutre per la seva part de per si no és perillós perquè normalment són els articles que aporten dades sobre factors o estadístiques o informes d’universitats. «No ens estan aportant res a nivell de prevenció, per trencar el tabú o normalitzar». Tot i així, Rogero veu que aquí tenim la possibilitat de transformar les notícies blanques, que només tenen dades, en positives.

    Treballen tot això perquè, segons el parer d’Obertament, «els mitjans són molt conscients i posen especial cura en la tria d’imatges que fan servir per il·lustrar noticies sobre suïcidi. Tot i així, quan es fa malament té un impacte molt negatiu». Això es tradueix en un mal ús de les fotografies o el fet que, com resa l’informe, «a la secció de cultura abunden les biografies d’artistes que, d’una banda, es repeteixen any rere any en dates assenyalades i, de l’altra, alimenten el mite del geni boig i turmentat que posseeix un talent maleït i que acaba amb la seva pròpia vida». També denuncien que «el perfil de persona amb trastorn mental, comportament violent i conducta suïcida apareix amb força freqüència a la secció de successos». Això fa que es fomenti una relació «errònia entre salut mental i violència, de manera que propaga un retrat estereotipat de les persones que passen per aquesta problemàtica».

  • Situacions d’assetjament, abús sexual o anorèxia al teatre per trencar els tabús sobre suïcidi juvenil

    Sis veus. Sis testimonis de joves que desgranen, poc a poc, una història que pertany també a molts d’altres. Un escenari i dos actors que posen cara i cos a les paraules d’uns adolescents que expliquen la seva experiència. Una experiència que parteix, sovint, del trauma, de l’assetjament o de la falta d’estima. Una història silenciada: el suïcidi juvenil. Però la companyia de teatre l’Enjòlit posa veu a aquesta realitat a través de l’obra ‘No m’oblideu mai’, una producció que s’emmarca dins el teatre documental, que es basa en recollir testimonis que cobren vida a l’escenari de la mà d’actors.

    Les veus són les de la Marta Montiel i Elies Barberà que, sota la direcció de Llàtzer Garcia, donen vida a la història de sis joves -tres nois i tres noies- que van ser entrevistats per la companyia i que expliquen una situació de desesperança que els va dur a cometre temptativa de suïcidi. “Però aquesta no és una història trista: és una història de superació, ja que tots sis adolescents van sobreviure i lluiten ara per superar els seus conflictes”, explica Garcia, qui afegeix: “han triat la vida”.

    I és que aquesta obra, que es va estrenar el passat 25 d’abril a la Sala la Planeta de Girona, trenca un dels primers falsos mites que planegen sobre el suïcidi: “parlar-ne el fomenta”. Garcia explica que la producció pot ser feta servir com a eina pedagògica, perquè precisament “afrontar aquest conflicte pot ajudar a alertar de signes que estaven ocults i tots els joves amb qui hem treballat ens diuen que la parla ha estat una gran teràpia, encara que no sempre és alliberadora i pot fer mal, ajuda en última instància”. Així, l’equip de l’Enjòlit es va assessorar amb psicòlegs que els van posar en contacte amb els testimonis i els van guiar per a generar un diàleg positiu i que cridi a la vida.

    “Tot i això hi apareix molta ràbia”, reconeix el director. Els joves que recorden la depressió que van patir mostren testimonis durs que traslladen l’espectador a situacions dures d’assetjament, abús sexual, anorèxia… Tot de situacions que porten a una temptativa de suïcidi de joves d’entre 12 i 15 anys. “És un diàleg potent que intentem reforçar amb l’escenografia”, explica el director. I és que la música, de la mà del baterista Edu Vásquez, és també un protagonista important, ja que “tots els joves tenen un punt en comú: l’art, la majoria de vegades a través de la música, ha estat un salvavides que els ha ajudat a sortir-se’n”.

    L’actor Elies Barberà i l’actriu Marta Montiel a l’obra ‘No m’oblideu mai’ de Llàtzer Garcia / ‘No m’oblideu mai’

    Trencar amb el tabú i l’estigma per trencar amb l’increment del suïcidi juvenil

    Dos anys enrere el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) impulsava una campanya anomenada  “Trenquem tabús! Parlem de Suïcidi” per reivindicar la necessitat de trencar estigmes entorn del suïcidi juvenil i destacar el paper de prevenció i sensibilització del teixit associatiu.

    Més de 800.000 persones se suïciden cada any al món segons l’Organització Mundial de la Salut i hi ha 16 milions de temptatives. A escala mundial el suïcidi ha esdevingut la segona causa de mort entre joves de 15 a 29 anys, i una de les primeres al nostre país. A més, el 20% dels joves d’arreu del món pateix alguna mena d’afecció sobre la seva salut mental, com ara l’ansietat o la depressió, però aquesta realitat és poc visible en l’esfera pública.

    La majoria dels suïcidis no ocorren de manera precipitada i normalment es relacionen amb algun trastorn de salut mental com la depressió major que l’entorn proper pot detectar. Davant d’aquesta possibilitat de detecció i prevenció, el CNJC incideix en la necessitat de trencar tabús i parlar-ne, una recomanació que fan també nombrosos experts. Uns d’ells són Obertament, una plataforma d’entitats que treballen la salut mental a Catalunya i que es dedica a lluitar contra l’estigma i la discriminació, creu que el tabú i l’estigma poden portar al suïcidi.

    De fet, en coordinació amb el CNJC, Obertament realitzava tríptics informatius sobre la magnitud de les conseqüències de l’estigma. Aquestes dades xifren en un 16% els catalans que no estarien disposats a conviure amb una persona amb trastorn de salut mental. A banda, un 17% no els donaria cap tipus de responsabilitat i un 34% no ho sap o no respon. Un 29% dels catalans i catalanes creuen que una de les principals causes del trastorn mental és la manca d’autodisciplina i un 21% considera que no es pot confiar per a la cura d’altres en persones que han estat pacients en hospitals de salut mental.

    La depressió que porta cap al suïcidi o la temptativa és un procés llarg que va desgastant, com “portar un got d’aigua que poc a poc es va omplint: al principi no pesa però després se’ns cansen els braços”, apunta Fina Trullàs, psicòloga, educadora social i promotora de la resiliència. Aquesta experta, que participarà en un dels col·loquis posteriors que se celebraran després de totes les representacions de ‘No m’oblideu mai’, apunta cap a la percepció personal com a factor important. “No és suficient pensar en si una persona té una bona situació vital; hem de saber com ho veu ell. Un nen, pot ser que amb un sol petó ja se senti estimat, però n’hi ha d’altres que en necessiten vint”.

    Així, també expressa que és necessari el temps per a detectar les necessitats dels qui tenim a la vora i sobretot “trencar amb l’estigma de la depressió i dels psicòlegs”, assegura. “Si quan se’ns espatlla el cotxe anem al mecànic, per què no acceptem que quan estem passant una mala època hauríem d’anar al psicòleg?”, i afegeix que hem de superar la por a demanar ajuda, perquè hi ha coses que “en solitud no es poden resoldre”. Així, considera que l’estigma de la depressió i el suïcidi provenen d’una cultura de portes tancades, “catòlica i religiosa. Venim del trauma d’una guerra que es va superar callant, assumint que les males èpoques passarien i sabent que el que succeïa dins una casa allà s’havia de quedar”.

    El jovent d’avui vol obrir les portes i aposta per tenir cura de la salut emocional com a eina per evitar un increment dels suïcidis. El CNJC publicava en aquest sentit un recull de 5 recursos que aporten informació sobre la situació actual del suïcidi juvenil a Catalunya, trenquen alguns dels mites existents, proposen activitats per realitzar en el si de les entitats per tractar el suïcidi i l’educació emocional i donen eines enfocades a la detecció i prevenció. A més, també posava a disposició de les entitats la guia “Tenim la salut en ment: #AssociativaMent” elaborada amb la col·laboració de Fil a l’Agulla.