Just Deploy It!

Etiqueta: opinió

  • La salut de la ciutadania no s’agafa vacances

    La salut de la ciutadania no s’agafa vacances

    A l’estiu no et pots posar malalta. Ni contraure una infecció. Ni fer-te una cirurgia que tenies programada fa mesos i que és ben necessària per a tu. A l’estiu poses en pausa la teva salut, els teus problemes, els teus drets. Aquest sembla ser el missatge de la Conselleria de Sanitat que, durant tres mesos, farà vacances de les seves responsabilitats amb la ciutadania, ja que han decidit postergar operacions, eliminar torns i guàrdies del personal i, fins i tot, tancar serveis sencers com els de detecció de malalties infeccioses als hospitals i CAPs de Barcelona fins al setembre. Unes retallades que arriben paradoxalment en el moment de la història en què Catalunya compta amb més pressupost, un pressupost que s’hauria de poder notar en els serveis públics en qualsevol estació de l’any.

    Malauradament, tampoc no ens podem sorprendre: aquestes decisions són l’últim alè d’un govern que, durant 3 anys, no ha sabut aprofitar l’oportunitat daurada per reforçar i blindar la sanitat pública que va suposar la pandèmia de la COVID-19 i que ens ha ensenyat el rol fonamental dels professionals i serveis de salut en les nostres vides. En comptes d’això, s’ha dedicat a tancar serveis de pediatria per tot el territori, reduir el nombre de llits als hospitals i no renovar el contracte de moltíssims professionals de la salut necessaris a causa de l’alta demanda ciutadana. Unes retallades que ja han portat al carrer a entitats, sindicats, professionals i usuaris que han posat el crit al cel per la precarització de la sanitat pública.

    Durant el passat mandat, des del govern dels Comuns a l’Ajuntament de Barcelona vam haver d’arrancar l’acord per construir els onze CAPs que la Generalitat devia a la ciutat i, lluny de rendir-nos, vam apostar per ampliar la cartera de serveis de salut, tot i no comptar amb les competències per poder arribar allà on la Generalitat s’havia rendit. Vam obrir un dentista i un psicòleg públics, vam crear un servei d’acompanyament en salut mental i física a les treballadores de les cures i vam garantir l’acompanyament sanitari a persones en situació de drogodependència, entre d’altres mesures.

    Però així com les necessitats sanitàries no descansen durant l’estiu, tampoc ho fa la ciutadania, ni els col·lectius professionals compromesos amb la salut i el benestar, i en les properes setmanes li espera al Govern un estiu ben calentet: sindicats d’infermeres, col·lectius de pacients i altres professionals ja han convocat protestes davant de l’ICS i s’organitzen per no permetre unes retallades amagades de vacances estiuenques. Barcelona en Comú també hi serem donant suport a usuaris i professionals, des de les institucions i des dels carrers, i reivindicarem que la política ha de ser un eina al servei de la gent, una eina per millorar la vida de la ciutadania, un eina que no descansa ni a l’estiu ni durant cap data. Hem de poder trobar altres maneres de gestionar els problemes de la sanitat pública, consensuadament amb la comunitat sanitària, sigui l’estació de l’any que sigui.

  • Soc mare i no puc lluitar tota l’estona

    Soc mare i no puc lluitar tota l’estona

    | GettyImages

    Aixeco la mà perquè sí, soc una d’aquelles persones a qui la sang li bull quan una injustícia s’albira entre el paisatge i, talment com faria Agustina d’Aragó, s’abraona sobre la metxa, per encendre-la. Si algú, al metro, no li cedeix el seient a una dona gran o a una dona embarassada, poso el crit al cel i, si cal faig aixecar l’insensible de torn —que, segons la meva experiència, sempre acostuma a ser un home— amb una estrebada de braç. 

    Quan l’embarassada vaig ser jo, però, vaig quedar-me dempeus en més d’una ocasió. Em va dur un temps entendre que no és que, de cop i volta, m’entrés una timidesa atroç, sinó que començava a carregar cada vegada amb més responsabilitats, emocions i pensaments circulars com per estar defensant la trinxera tota l’estona. Moltes vegades estava cansada, però seguia culpant-me per no reivindicar allò just quan tenia al davant tot el contrari.

    Fa uns dies, vam patir tres accidents domèstics seguits que ens van fer passar per Urgències tres cops en una mateixa setmana. L’endemà de la darrera visita estàvem, òbviament, derrotats. Vam pujar a un autobús per la porta del davant i la parella que hi havia al passadís no es va apartar per deixar-nos passar cap a la zona on es pot aparcar el carret —això, si no ve algú en cadira de rodes, que si ve, et fots—. Jo els havia d’haver dit alguna cosa però estava tan cansada, tan mentalment esgotada i tan farta que els vaig mirar, vaig veure un forat a la meva esquerra i em vaig asseure sobre l’estructura que salva la roda de l’autobús. Tranquil·la. En pau. 

    Però aquesta calma no duraria perquè, a la següent parada, va pujar una dona que va trigar tres segons a dir-me: 

    —Aquí, al passadís, no t’hi pots estar.

    —Ja, però és que no em deixen passar. 

    Jo només volia plorar.

    —Bé, és que no pot ser, no és segur.

    I va començar a cridar a tothom perquè s’apartessin i em deixessin passar amb el carret.

    —Veus? És que els has de dir que et deixin passar.

    Aquesta frase, en aquell moment, en aquell precís instant, em va fer esclatar. Perquè estava molt cansada, mentalment esgotada i farta.

    —És increïble, tot és sempre culpa de les mares!

    Perquè, una vegada més, aquella dona, que podia haver estat qualsevol altra persona, em va assenyalar a mi, em va culpar a mi, em va responsabilitzar a mi de la seguretat de l’autobús i de la comoditat. En comptes d’escridassar els incompetents que feien tap enmig del passadís de l’autobús i afegir alguna cosa com “sou una colla d’idiotes insensibles, sortiu del mig i ajudeu aquesta dona en tot allò que necessiti”, va posar en mi tota la càrrega.

    Estic absolutament segura que va anar així perquè soc mare. O algú s’imagina que esbronquin una embarassada per no demanar que li deixin seure? No crec que aquesta dona comencés a alliçonar algú en cadira de rodes perquè exigeixi que li deixin ocupar el lloc que li pertoca a l’autobús. A les mares se’ns pot dir de tot perquè som dones i segur que no en tenim ni idea perquè anem atabalades amb les nostres hormones. 

    Vaig ocupar el meu lloc. I vaig callar. Em vaig assecar amb la mà una llàgrima silenciosa que havia rodolat cua d’ull avall. Perquè estic cansada.

    Les mares tenim dret a descansar i a fer les coses malament, o fer-les a mitges. Tenim dret a no cercar la perfecció sempre i en tot moment. Darrere de cada mare que ha comprat un gelat al seu fill, li ha donat un mòbil o s’ha quedat al mig del passadís de l’autobús hi ha extenuació i una societat infantofòbica que vol que els nostres infants somriguin i no facin soroll, mengin fruita i s’entretinguin amb l’aire. Una societat preparada per assenyalar-te amb un dit acusador en el precís instant en el qual falles. I, sobretot, una societat que no fa absolutament res per posar-t’ho fàcil. A l’autobús, no hi ha cartells per obligar-te a deixar passar un carret de nen petit. No hi ha prou parcs infantils. No hi ha prou mesos de baixa maternal i paternal. I podria seguir així fins a l’infinit, però és esgotador. 

    Podríeu posar-ho una mica més fàcil a les mares, al vostre voltant? És molt senzill. Amb no jutjar-les o llençar-los més merda a sobre, ja teniu fet un molt bon primer pas. Estem tan fartes que apreciarem el més mínim gest. Gràcies.