La crisi sanitària provocada per la pandèmia de la COVID-19 ha afectat de manera significativa, com en altres àmbits de la salut, al sistema de trasplantaments. Desprès d’un inici d’any espectacular, l’activitat de donació i trasplantament d’òrgans i teixits va caure de manera abrupta a causa de la COVID-19, limitant-se a casos urgents, programes especials i pacients pediàtrics. Els darrers dies, però, l’activitat ha tornat a recuperar la tendència a l’alça, gràcies a l’obertura progressiva dels programes i a la reorganització dels serveis hospitalaris, com explica l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), amb motiu del Dia del Donant d’Òrgans i de Teixits, que se celebra el 3 de juny de cada any per agrair la generositat dels donants i dels seus familiars.
Des de l’1 de gener fins el 31 de maig de 2020, els hospitals catalans han gestionat 97 donants cadàver vàlids, que representen un 41,9% menys que el mateix període de l’any passat (167). En la mateixa línia, els trasplantaments realitzats han estat 339, un 35,3% menys que el mateix període que l’any 2019 (524). “El conjunt de l’activitat de l’any 2020 fins avui no reflexa l’impacte de la COVID-19, ja que en els dos primers mesos de l’any, la donació i el trasplantament van tenir una activitat molt elevada. Hem passat d’activitats 40% superiors a quasi aturar l’activitat en pocs dies”, comenta Jaume Tort, director de l’OCATT. “De fet, si acotem el període d’estudi des del 13 de març fins al 31 de maig, a Catalunya s’han realitzat 48 trasplantaments, un 80,9% menys que en condicions normals”, especifica Tort.
Existeixen diferències evidents abans i després del mes de març. Durant els mesos de gener i febrer de 2020 es van realitzar 267 trasplantaments d’òrgans, un 19,2% més que el mateix període de l’any anterior (224 al 2019). Posteriorment, tot i que la primera setmana de març l’activitat encara va ser important, les intervencions van caure. Els dos mesos d’afectació profunda de la COVID-19 (març i abril), l’activitat es va reduir a 36 trasplantaments d’òrgans, en comparació als 203 de l’any 2019, un descens del 82,3%. Durant el mes de maig, s’observa un augment progressiu de l’activitat en comparació als dos mesos anteriors amb 36 intervencions, però encara lluny de les xifres d’activitat habitual.
La donació de cadàver ha anat en la mateixa línia, amb un augment del 17,6% durant els dos primers mesos de l’any respecte l’any anterior (80 donants al 2020 vs. 68 al 2019) i un descens del 83,3% els mesos de març i abril (11 donants al 2020 vs. 66 al 2019). Al maig s’han gestionat 6 donants.
Per altra banda, la donació de viu, tot i veure’s afectada pel tancament de tots els programes durant la crisi de la COVID-19, es manté en unes xifres similars a l’any anterior (37 al 2020 vs. 40 al 2019), gràcies l’augment de l’activitat trasplantadora amb aquest tipus de donant durant l’inici de l’any. La segona quinzena de maig s’ha reprès aquesta activitat, després de l’aturada, amb les quatre primeres intervencions.
“Agraïm als equips i als hospitals que, després d’aquestes setmanes difícils, hagin mostrat ràpidament la seva predisposició a la reobertura dels diferents programes; diu molt de la seva professionalitat, esforç i dedicació”, declara Tort. “I ara, més que mai, necessitem la confiança de la societat en el sistema de trasplantaments i, sobre tot, agraïm la generositat, la solidaritat i la humanitat dels donants i dels seus familiars, per regalar vida i esperança”, afegeix. Segons conclou Tort, les llistes d’espera no s’han vist molt afectades, tot i que encara 1.200 persones segueixin esperant un òrgan a Catalunya.
El Valentín, un nen trasplantat de ronyó durant la pandèmia
Durant el confinament, en Valentín, un nen de 6 anys, va rebre el seu segon trasplantament renal a l’Hospital Vall d’Hebron. Per a la Dra. Gemma Ariceta, cap del Servei de Nefrologia Pediàtrica de Vall d’Hebron, “en plena pandèmia, el trasplantament renal del Valentín va ser una fita que ens va omplir d’esperança i vida. Ens preocupava moltíssim la seguretat del pacient, i malgrat ser una decisió difícil, vam optar per mantenir obert el programa de trasplantament renal pediàtric i donar opció a rebre un òrgan a pacients pediàtrics, especialment a aquells que es trobaven en situacions clíniques difícils. A partir d’aquell dia els nens i familiars de la segona planta de l’Hospital Infantil de Vall d’Hebron sortien a les vuit al passadís a aplaudir als professionals d’infermeria i nefrologia desplaçats a les àrees COVID-19 de l’hospital, i també als equips més petits que garantim l’atenció 24 hores i 7 dies a la setmana. Va ser emocionant i ens va ajudar a sentir-nos equip i família”.
«Vam rebre la trucada de l’equip un dia de mitjans de març a la nit per dir-nos que hi havia la possibilitat d’un ronyó molt compatible per en Valentín», detalla Sol, mare del petit i creadora de l’Associació ‘En tus Zapatos’, una entitat que treballa per millorar la qualitat de vida de tots els nens i famílies que pateixen malalties renals cròniques. «Malgrat el temor per la pandèmia i la magnitud de la intervenció, la tranquil·litat de saber que estàvem en mans del millor equip de professionals del món i que el nostre fill és un guerrer incansable, ens va fer sentir que res podria fallar», afegeix. «Aquest trasplantament va ser com un raig d’esperança enmig d’una realitat tan dramàtica: estem immensament agraïts al donant i als seus familiars per fer-ho possible», conclou. Dos mesos després de la intervenció, el petit evoluciona molt favorablement.
Segons la Dra. Teresa Pont, coordinadora mèdica de trasplantaments de Vall d’Hebron, aquest centre ha mantingut el seu programa de trasplantament pediàtric i ha realitzat un total de 23 trasplantaments des del 13 de març, “tant a nens com a adults, en una situació tan adversa gràcies al compromís dels seus professionals, que han donat el millor de sí mateixos i han demostrat una gran resiliència”.
‘La donació en temps de Covid’
Aquest és el títol de l’Acte del Dia del Donant_2020, un debat virtual sobre la importància de donar per salvar vides, i més en la situació actual. Al debat hi participaran la metgessa i coordinadora de trasplantaments de l’Hospital Josep Trueta, Nuria Masnou; la supervisora d’infermeria i també coordinadora de trasplantaments de l’Hospital Vall d’Hebron, Carme Vallès; el nefròleg i cap de l’equip de trasplantament renal de l’Hospital de Bellvitge, Oriol Bestard; Lucía, filla d’un donant, i Anna, donant viva de ronyó.
L’objectiu és explicar la davallada de la donació a través dels protagonistes principals, conèixer de primera mà com han conviscut amb la pandèmia i remarcar la importància de la donació d’òrgans i teixits. A diferència d’anys anteriors, la situació provocada per la COVID-19 ha motivat que es faci aquest acte de manera virtual. Es podrà seguir per streaming (YouTube) i estarà obert a la participació on-line de periodistes i/o altres assistents virtuals.
Des de l’1 de gener fins el 31 de maig de 2019, a Catalunya hi ha hagut 167 donacions cadàver vàlids, que representen un 16,0% més que el mateix període de l’any 2018. Segons el tipus de donant, els de mort encefàlica (cerebral) disminueixen un 1,1% (1 donant menys), mentre que els donants de mort en asistòlia (aturada cardíaca) augmenten de forma considerable (43,6%, 24 donants més), principalment a causa de l’augment dels donants de mort en asistòlia controlada (malalts terminals ingressats a l’hospital que moren per cessament irreversible de l’activitat cardíaca).
La donació de viu, d’altra banda, tot i que segueix una tendència a la baixa, se situa en 40 donants en aquests cinc mesos (11,1% menys que el 2018; 5 donants menys), com a conseqüència de la major disponibilitat d’òrgans de donants cadàver.
Aquestes xifres de donacions a Catalunya són dades que ha fet públiques l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), amb motiu del Dia Mundial de Donant d’Òrgans i de Teixits, que se celebra el 5 de juny.
“Tenim uns equips de professionals, uns hospitals i un model de trasplantament excel·lents, però sense la confiança de la societat en el sistema i, sobre tot, la generositat, la solidaritat i la valentia dels donants i dels seus familiars, el trasplantament no seria possible”, afirma Jaume Tort, director de l’OCATT. Actualment, el consentiment a la donació es situa en el 82%, és a dir, 8 de cada 10 famílies donen el consentiment a la donació dels òrgans i teixits del seu familiar difunt, a través de l’entrevista familiar; un percentatge similar al de l’any passat.
Més donants significa més trasplantaments
Durant els primers cinc mesos de l’any 2019, els hospitals catalans porten fetes 524 intervencions de trasplantament, un 12,0% més que l’any passat, segons dades de l’OCATT. Per tipus d’òrgan, tots augmenten menys els cardíacs i els pulmonars, màxims històrics d’activitat al 2018, que disminueixen lleugerament. Tot i la intensa activitat de trasplantament a 31 de maig de 2019, 1.203 persones continuaven esperant un òrgan.
L’any passat, gràcies a 328 donants cadàver vàlids, 130 donants vius i a l’intercanvi d’òrgans amb altres organitzacions, 1.151 persones van poder ser trasplantades (un 4% més). Per tipus, és van realitzar 773 trasplantaments renals, 182 hepàtics, 71 cardíacs, 104 pulmonars i 21 pancreàtics.
Els 1.151 trasplantaments d’òrgans (taxa: 151,2 trasplantaments per milió de població) van representar nou rècord històric d’activitat. També es van situar en màxims històrics els 53 trasplantaments realitzats en centres pediàtrics, els 104 trasplantaments pulmonars i els 71 trasplantaments cardíacs.
Pel que fa als teixits, hi va haver 1.501 donants, dels quals 1.483 van ser de còrnia, 184 de vàlvules cardíaques, 118 de vasos sanguinis, 368 donants de teixit musculesquelètic i 152 de pell.
Donació, una decisió fonamentada en els valors
Aquest és el títol de l’acte de celebració del Dia del Donant de 2019, que va tenir lloc ahir al Palau Robert de Barcelona (12-13.30 h). Es va tractar d’un debat obert sobre la importància dels valors en la decisió de donar i com a nexe d’unió entre les diferents cultures. El debat volia apel·lar als valors més humans de la societat, per generar una reflexió personal que ajudi a la població a empatitzar amb totes les persones que tenen com a única esperança de vida una decisió valenta, generosa i solidària d’una persona desconeguda. En aquest sentit, es va parlar de normalitzar la donació com un fet més en tot procés de final de vida.
Durant aquest primer trimestre de l’any 2019, s’han obtingut 105 donants cadàver vàlids, que representen un 18,0% més que l’any 2018. Els donants de mort encefàlica (cerebral) augmenten lleugerament (1,8%); mentre que els donants de mort en asistòlia (aturada cardíaca) ho fan de forma més destacada (44,1%), gràcies als donants de mort en asistòlia controlada (malalts terminals ingressats a l’hospital que moren per cessament irreversible de l’activitat cardíaca). Des de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT) es destaca l’èxit col·lectiu dels resultats tant gràcies als equips de professionals, hospitals i el model de trasplantament com també a la confiança de la societat en el sistema i, sobretot, a la generositat, solidaritat i valentia dels donants i dels seus familiars, que fan possible aquest èxit col·lectiu, la qual cosa diu molt de la societat en què vivim.
El consentiment per a la donació, -nombre de famílies que accepten la donació dels òrgans d’un familiar difunt entre totes les entrevistes de donació que es realitzen-, se situa en el 83%, percentatge similar al del 2018.
El nombre de donants vius, d’altra banda, segueix disminuint: 21 donants fins al 31 de març, un 25% menys (7 donants) que el 2018. D’aquestes donacions, 20 han estat de ronyó i una de fetge. L’OCATT assenyala que aquest fet es pot explicar pels bons resultats de la donació de cadàver, però això no treu que no s’hagi de seguir promovent el trasplantament de donant viu ja que l’evidència científica mostra que és la millor opció terapèutica per als malalts joves.
De moment, l’Hospital Clínic de Barcelona, amb 21 donants cadàver vàlids i 5 donants vius, és el centre amb més donants gestionats; seguit de prop per l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, amb 19 i 6 donants, respectivament; i l’Hospital Germans Trias i Pujol, amb 18 i 1 donants, respectivament.
Més donants es tradueixen en més trasplantaments
Els trasplantaments a Catalunya segueixen la seva tendència a l’alça, clarament positiva. En concret, durant els tres primers mesos de l’any 2019 s’han fet 337 intervencions, un 18,3% més que el 2018.
Per tipus d’òrgan, augmenten els trasplantaments renals (16,2%), els hepàtics (29,2%), els pulmonars (15,4%) i el pancreàtics (250,0%). Els cardíacs són, amb dos menys, els que de moment mostren una activitat inferior a la de l’any passat.
En aquest sentit, l’OCATT ressalta aquesta activitat extraordinària ja que es tracta d’un ritme de trasplantament molt superior a qualsevol etapa anterior. Tot i això, subratlla que la donació i, per tant, la disponibilitat d’òrgans és fluctuant en el temps, però destaca que si se segueix aquest ritme es podria estar parlant d’uns 400 donants vàlids i uns 1.300 trasplantaments al final d’any i aconseguir, per tant, unes xifres espectaculars.
En aquest cas, és l’Hospital Universitari de Vall d’Hebron el que, fins al 31 de març, ha dut a terme més trasplantaments: 91 entre receptors pediàtrics (10) i adults. L’Hospital Clínic ha practicat 84 intervencions i l’Hospital Universitari de Bellvitge, 67.
El 31 de març de 2018, 1.160 persones continuaven esperant un òrgan. Concretament, 1.035 persones estan a l’espera de rebre un trasplantament de ronyó; 44, de fetge; 28, de cor; 30, de pulmó, i 23, de pàncrees.
L’OCATT remarca que aquests bons resultats de trasplantament permeten reduir a poc a poc les llistes d’espera per a trasplantament, tot i l’augment de les indicacions. També s’observa que les llistes d’espera d’òrgans vitals, com el fetge, el cor o els pulmons, són especialment baixes.
Catalunya continua al capdavant dels trasplantaments a tot el món amb 1.015 operacions l’any 2016, sobretot gràcies al fet que el nombre de donants d’òrgan morts no para d’augmentar. Des de 1979 Espanya compta amb un model basat en el consentiment presumpte, un model que han copiat altres països europeus com ara Croàcia –segon país europeu en trasplantaments–, Itàlia, França, Portugal, la República Txeca, Hongria o Àustria. Espanya ha estat líder en donació i trasplantaments durant 25 anys consecutius, arribant als 43,4 donants per milió de persones l’any 2016.
«Sempre diem, quan la gent ens pregunta què es pot fer per ser donant, que cal parlar amb la família perquè és qui tindrà l’última paraula. Tenim un consentiment presumpte, però no l’apliquem» explica el director de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), Jaume Tort. El consentiment presumpte es basa en el fet que tothom és donant si no ha manifestat el contrari en vida. Tot i això, una vegada l’equip mèdic certifica la mort del pacient a l’hospital i valora quins òrgans es poden aprofitar, es comprova amb els familiars directes la voluntat expressada en vida del donant. Tot i que, legalment, no seria necessària aquesta entrevista amb els familiars, sempre es fa. En el cas que el difunt hagués expressat en vida la seva voluntat de donar, la família pot negar-s’hi i finalment no es duria a terme la donació. Només es duria a terme, tot i la negativa dels familiars, si el difunt hagués deixat unes voluntats anticipades o testament vital signat.
És per això que «la confiança dels familiars en els professionals i en el sistema sanitari és clau», explica Jaume Tort. «Aquí hi ha un acompanyament molt directe dels professionals i la infermeria juga un paper molt important, és un valor del nostre sistema sanitari», afegeix. Avui en dia el donant més habitual té 60 anys de mitjana i és una persona gran que mor a l’hospital. Això implica que abans de morir la persona ha estat ingressada a la Unitat de Cures Intensives (UCI), on ha pogut parlar i tenir un acompanyament molt directe amb els professionals. «Acceptem el que la família diu. No tindríem per què fer-ho però fent-ho així ens ha anat molt bé», assegura Tort. És per això que recomana a tothom parlar amb la família perquè és qui tindrà l’última paraula. Catalunya compta amb un carnet de donant però no té validesa legal.
«El que han fet a França és facilitar el ‘no’»
Amb l’objectiu d’ incrementar el nombre de donacions i de trasplantaments, a principis de gener va entrar en vigor una nova llei a França que, igual que a Espanya, basa la donació d’òrgans en el consentiment presumpte. A diferència d’Espanya però, la llei francesa preveu que qui no vulgui ser donant pugui fer-ho constar en un registre nacional. Així el registre facilita una negativa vàlida legalment. «El que han fet a França és facilitar el ‘no’», opina Tort: «Tot i això, entenem que intentaran fer més extraccions d’òrgans si no hi ha el document signat». El director de l’OCATT es mostra preocupat: «Si poses tan fàcil dir que no, potser més gent s’apuntarà al no. És una via que ells han decidit utilitzar, crec que és molt administrativa, a nosaltres ni ens convé ni ens interessa», conclou.
Croàcia, Bèlgica, República Txeca, França, Hongria, Luxemburg, Polònia i Suïssa tenen, igual que Espanya, un sistema basat en el consentiment presumpte. A escala europea, Croàcia és el segon país en nombre de donacions, per darrere d’Espanya i té un sistema exactament igual a l’espanyol. Un dels punts claus és la figura del coordinador de trasplantament, un professional de la Unitat d’Intensius que està pendent cada dia dels malalts crítics que es troben al final de la vida i que s’encarrega de trobar quins pacients podrien ser potencials donants.
Als Països Baixos, en canvi, no hi ha consentiment presumpte. Els metges han de tenir el consentiment per poder trasplantar els òrgans o teixits. Aquest fet implica que la persona, en vida, ha de registrar un consentiment en el Registre de Donants. Si no s’està inscrit com a donant, però, els familiars més propers poden donar el seu consentiment. Segons la Llei de Donació d’Òrgans, qualsevol persona a partir dels 12 anys pot inscriure’s en aquest registre i especificar quins òrgans o teixits desitja donar després de la seva mort.
A Alemanya, un dels països amb les taxes més baixes de donacions d’òrgans i teixits, la persona ha d’haver expressat la seva voluntat en vida i aquesta ha d’haver estat comunicada escrita o oralment. El consentiment del difunt o la seva família és un requisit legal essencial per a l’extracció d’òrgans i teixits.
L’OCATT és l’organització responsable de planificar, ordenar i coordinar les activitats relacionades amb l’extracció, la conservació, la distribució, el trasplantament i l’intercanvi d’òrgans i teixits / Jordi Play
Quan el transplantament depèn d’una assegurança
Als Estats Units els trasplantaments són gestionats per cada estat i per organitzacions sense ànim de lucre. A diferència d’Espanya però, on el sistema públic cobreix tot el cost, als EUA els programes públics només cobreixen el trasplantament de ronyó. En el cas de necessitar qualsevol altre òrgan, o el pacient receptor disposa d’una assegurança privada o dels diners suficients, o no es realitzarà l’operació. Ara, amb el canvi de govern de Barack Obama a Donald Trump, això es podria accentuar encara més. El president sortint, Obama, ha publicat recentment un article a la New England Journal of Medicine on avisa del risc real que 22 milions de persones que ara tenen cobertura sanitària bàsica en deixin de tenir.
A diferència dels països europeus, als EUA en contades ocasions posen en contacte donant i receptor. Sí que es reconeix molt, però, la figura del donant a través d’actes o reconeixements escrits. A Europa, en canvi, la cultura és molt més discreta i sempre anònima. Al món hi ha més d’una cinquantena de Societats de Trasplantaments.
Victòria Camps és la presidenta de la Fundació Grífols i Lucas, una entitat dedicada a reflexionar sobre diversos temes relacionats amb el camp de la bioètica. Camps, que és catedràtica emèrita de filosofia moral i política, ha reflexionat en diverses publicacions sobre la importància de l’ètica en el camp de la medicina. Amb ella parlem de diversos temes que estan sobre la taula: la maternitat subrogada, la donació d’òrgans, l’eutanàsia o la gestió del sistema sanitari català, entre altres.
L’ètica és una vessant molt important de la medicina, o de tot allò que rodeja el sistema sanitari i la salut de les persones. Es reflexiona prou sobre la part ètica de la medicina?
Podem estar bastant satisfets de com l’ètica ha entrat en la medicina clínica, en la relació metge-pacient o personal sanitari i pacient perquè ha canviat bastant el model de relació. El pacient avui és una persona a qui se li reconeix la seva autonomia per decidir, que ha d’estar informat. El valor de la justícia també s’ha introduït, el de l’equitat, el dret a la protecció de la salut com un dret universal, i això és bastant nou. Aquest ha estat un canvi important que ha creat un marc ètic per a la medicina i per a la recerca mèdica i biomèdica que està prou encarrilat. Comparat amb altres professions, la medicina és la capdavantera en aquest sentit.
Com s’ha fet aquesta transformació?
Hi va haver una sèrie d’alertes en un moment determinat, cap als 70, sobre assajos clínics que s’havien fet amb pacients. Al cap d’uns anys es va veure que els assajos clínics no es podien fer d’aquella manera, s’havia de, si més no, demanar el permís als pacients per entrar en un assaig clínic. A partir d’aquí als Estats Units es va elaborar l’informe Belmont, que va ser establir els principis fundacionals de la bioètica, on a més de la beneficència i la no maleficència, els valors que s’introduïen eren els de l’autonomia del pacient i la justícia. Això va revolucionar bastant el món de la pràctica mèdica i de la bona pràctica. A partir d’aquí es van començar a crear comitès de bioètica nacionals, d’assajos clínics i assistencials. Això ha anat creant una reflexió sobre tot allò que planteja dubtes. L’actitud de dubte davant de casos concrets, el ‘què hem de fer’, és molt important ja que no hi ha respostes automàtiques.
Ni en la medicina.
No, no n’hi ha. Fins i tot científicament. Però és que èticament en la medicina mai n’hi ha, el que és important és plantejar-se el dubte.
Parlem de salut. Es donen diverses definicions d’allò que s’entén per salut, què és?
L’OMS va donar una definició fa uns anys que era excessiva, utòpica: ‘l’estat de total benestar, físic, psíquic i social’. Això va ser molt progressista en aquell moment perquè introduïa la salut mental, que encara no estava massa considerada, i també l’entorn social però considerar que només està sana aquella persona que no té cap problema en cap d’aquests àmbits és considerar que tothom està malalt. I és una mica on estem. La medicalització de tots els problemes és una conseqüència d’aquesta definició de salut.
Aquestes definicions utòpiques porten a les persones a obsessionar-se per estar sans?
Posen un llistó molt alt però es perverteixen. Fa que els diferents sectors, tant el farmacològic com el de salut mental o qualsevol altre, ho aprofitin per construir malalties que potser no són patologies sinó que són altres coses.
La filòsofa durant l’entrevista / ROBERT BONET
Al començament de l’entrevista parlava de la relació metge-pacient. Com la veu? Ha evolucionat els darrers anys, s’ha deteriorat durant aquesta última època de crisi?
Ha evolucionat molt el tracte que es té amb el pacient, que és un tracte de més confiança. S’hauria d’avançar encara més, generar una relació de més confiança i no clientelar. Però ja no és aquest tracte que hi havia abans de superioritat del metge que no té necessitat d’explicar res perquè ell és el que té el coneixement i el qui decideix el que s’ha de fer. Això pràcticament no existeix. Hi ha coses que es poden millorar, a vegades no s’informa del tot bé al pacient, es fa molt rutinari, però és una via que ha constituit una millora en la relació clínica.
També s’ha millorat en el tractament del final de la vida. Ajudar a morir.
A Espanya però, per exemple, no hi ha una llei que reguli l’eutanàsia, de fet està penada pel Codi Penal.
En aquest sentit només ens queda un pas per donar, que és despenalitzar l’ajuda al suïcidi, que és l’eutanàsia pròpiament. Vam fer una jornada aquí a la Fundació Grífols l’any passat i vam convidar a representants dels tres països europeus que tenen despenalitzada l’eutanàsia: Suïssa, Bèlgica i Holanda. L’objectiu era que ens expliquessin com havia evolucionat aquesta pràctica des de la seva despenalització. I el balanç és satisfactori. En el sentit que no promou més morts de les que hi hauria d’haver. La gent no es vol morir. La gent es resisteix tot el que pot a morir-se, però hi ha moments en què hi ha persones que no poden més i demanen ajuda mèdica. Això ens fa por perquè és un debat que ha de portar a la despenalització i fer aquest pas encara té moltes pressions en contra, sobretot de caràcter ideològic i religiós: la convicció de què nosaltres no podem disposar de la nostra vida, sinó que és un Déu el que disposa de la nostra vida. Quan es converteix en un dogma de fe no hi ha manera de discutir-ho racionalment, i aquest és l’entrebanc que tenim.
Volia posar sobre la taula un altre tema tractat per la bioètica, el de la donació d’òrgans. L’estat espanyol és líder mundial en donació d’òrgans, però tot i això les llistes d’espera són llargues. Com s’han de gestionar i fer aquestes donacions?
És un camp amb el qual s’ha avançat molt, i amb èxit, els trasplantaments cada vegada són més habituals. Falten òrgans, conseqüència d’una cosa que ha millorat: no hi ha tants accidents de tràfic. S’ha de fer un control molt estricte, els òrgans no es poden comprar, amb això hem de ser molt clars i fer tot el possible en el terreny dels trasplantaments però tenint clar que ha de ser una donació altruista. Es pot fer més pedagogia? Segurament, però no passar un límit que està molt clar: això no es compra ni es ven.
A vegades és complicat quan parlem de països molt més pobres on la gent s’aventura a vendre una part del seu cos per treure un benefici econòmic. Alguns estudis senyalen que al voltant del 10% de trasplantaments provenen de donacions il·legals.
Aquest tràfic existeix, però és una línia vermella que no podem traspassar. La donació ha de ser voluntària i ha de ser una persona que vol fer un favor a una altra persona i això s’ha de mantenir.
I en el cas de la sang?
A vegades faig la comparació entre la sang i els òvuls. Ens escandalitzem amb la sang i no ens escandalitzem amb els òvuls. Donar sang és una cosa molt poc cruenta, donar òvuls costa una mica més i en canvi no tenim cap mena de prejudici per compensar-ho amb mil euros, una barbaritat avui ja que és un sou que comença a ser digne.
Espanya i sobretot Catalunya i el País Valencià són dels territoris més actius en donacions a tot Europa. Una reflexió que s’ha fet des del Comitè de Bioètica de Catalunya és aquesta: sabem que aquí hi ha un problema però tampoc ens atrevim a afrontar-lo de veritat, i en canvi escandalitza que la donació de sang sigui remunerada.
En el cas de la sang, i això ho dic perquè estic a Grífols, una cosa és la donació de sang i l’altra la de plasma. La donació de plasma es fa a través d’una tècnica, que és el que fa Grífols, que permet a partir d’aquest plasma fer molts tractaments. Per obtenir plasma Grífols ha d’anar als Estats Units perquè allà té una compensació econòmica aquesta donació i aquí no es permet aquesta compensació. L’hipocresia és que aquí industrialitzem aquest plasma que ve dels Estats Units.
El debat estaria entre si la donació es fa per ser utilitzada en algun hospital o per industrialitzar-la i extreure’n un rendiment econòmic?
Clar, si del plasma en pots derivar alguns medicaments, com en el cas del medicament per tractar l’hemofília allò entra a l’indústria farmacèutica. La pregunta és si amb l’origen d’aquesta matèria, el plasma o la sang o els òvuls que beneficien a molta gent, hem de ser tan estrictes com amb la donació d’òrgans. Hi ha una degradació. Quan parlem de la protecció dels animals no parlem igual de la protecció d’un toro que de la protecció d’un mosquit. No tots els animals mereixen el mateix tipus de protecció. Penso que amb aquestes coses també hauríem de ser capaços d’establir aquestes diferències i diferenciar quan la pressió econòmica és tan potent que fa que passem per alt una cosa que en altres casos no passem per alt.
Victòria Camps a la seu de la Fundació Grífols / ROBERT BONET
Ha comentat que la donació d’òvuls és molt activa a Catalunya. A què es deu?
La reproducció assistida s’ha promogut molt a Catalunya. És evident que si no es remunera no hi ha donants d’òvuls, com no hi ha donants de plasma si no es remunera. Es pot remunerar de moltes maneres, es pot remunerar en espècies. Als EUA es remunera amb vacances pels donants, hi ha convenis amb empreses que ho permeten. El benefici que podem obtenir per molts pacients o persones que no poden tenir fills compensa també aquesta cosa que no ens agrada: compensar de forma material el que hauria de ser altruista. Les persones no són altruistes, fins i tot les que fan donacions voluntàries ho fan també per una gratificació personal.
Parlant de formes de reproducció. Un tema que també està sobre la taula és el de la subrogació femenina. Anem cap a un nou model de gestació?
Ja hi som. Hi ha moltes maneres de tenir fills. Amb això com amb tot, diem: on és el límit? Un dels límits avui és aquest, el de subrogació. Ho hem de permetre o no? A mi personalment no m’acaba d’agradar, penso que és una utilització del cos de la dona. És veritat que són dones que voluntàriament ho accepten, que tenen una compensació també econòmica i forta i que més enllà de problemes que pot arribar a plantejar la pràctica -de persones que finalment es voldrien quedar la criatura-, es fan contractes on es permeten moltes condicions. Podríem dir que formalment està ben fet però ens hem de plantejar si realment hem de promoure aquesta idea que la dona pot prestar el seu cos per tenir un fill que no serà el seu sinó el d’un altre. Això realment és solidaritat? Quin nom li donem a això? O és utilització del cos de la dona? Jo dubto. I com que dubto penso que de moment el tema de legalitzar-lo no ens l’hem de plantejar encara.
Tot i això veiem que algunes famílies opten per aquesta opció i que després poden tenir problemes legals a l’hora d’inscriure el fill.
Aquesta és l’excusa que s’utilitza moltes vegades per legalitzar alguna cosa. És una excusa suficient per legalitzar una pràctica dir que s’ha instaurat i que s’estendrà més? Jo crec que no. Hi ha moltes lleis que són vigents i són injustes i per tant és un debat que s’ha de fer o ha de durar.
No deixa de ser mercantilització, sobretot en els casos en què tot és donat. En el cas de parelles homosexuals, per exemple tot ha de ser donat, els òvuls també. Quin sentit té voler que sigui un fill biològic? Aquesta mena de sacralització d’allò biològic, per què? Quin fonament té? És com encarregar-lo, jo decideixo quan i com.
Abans ha parlat dels assajos clínics. Creu que es duen a terme de forma adequada? S’informa sempre als pacients que hi participen sobre els resultats dels estudis?
S’està començant a plantejar quina mena de compensació haurien de tenir alguns pacients d’alguns assajos. Fins ara hi participen pacients que moltes vegades pateixen una malaltia que no té cura o que el tractament habitual no és suficient però que la seva participació en un assaig és una participació altruista, perquè saben que potser ells no es podran beneficiar del medicament. Per tant, crec que és un deure vers les persones que hi participen: que sàpiguen on els fiquen, vull pensar que això està cobert. Però després informar del que ha passat amb allò.
Parlem del sistema sanitari català, com hem d’abordar la interacció público-privada?
El primer que hem d’evitar és parlar de privatització sempre que no tot ho faci el sector públic. Hi ha moltes maneres de fer entrar el sector privat en allò que el sector públic ha de garantir que sigui cobertura universal. El problema fonamental és que es garanteixi l’equitat a la cobertura; l’accés de tothom a allò que tothom ha de tenir, però que es faci d’una manera o d’una altra si es garanteix aquesta cobertura, no hauria de ser un problema ètic. El problema ètic és quan es deixa de garantir l’accés universal.
Però pot plantejar problemes ètics si les entitats que ho fan tenen com a objectiu fer negoci, sobretot si parlem de salut?
Això és falta de control. El sector públic no només té l’obligació de garantir la protecció de la salut a tothom, sinó que ha de controlar que aquesta protecció es faci bé i que no es produeixin aquestes disfuncions, corrupcions o fraus. El problema està en el no controlar els concerts, les concessions, els consorcis, tot allò que és participació públic-privat.
Parlava d’equitat, vostè creu que el sistema avui, malgrat tot, és equitatiu?
Jo crec que tenim un bon sistema sanitari públic, homologable amb els millors sistemes europeus que són els millors del món. Però això s’ha de sostenir i s’ha de sostenir bé i aquest és el problema que tenim avui, que perilla aquest sistema. Diem que no és sostenible i que no pot ser públic, etc. i d’aquí es pot derivar a una pràctica que deixi de donar aquesta garantia fonamental que és l’accés a la protecció de la salut universal.
Per tant, està en perill aquest sistema?
El perill hi és, sobretot quan falten recursos. Tenint en compte que en salut faltaran recursos sempre, perquè la sanitat no té sostre.
Victòria Camps durant l’entrevista / ROBERT BONET
Volia preguntar-li també sobre la transparència d’aquest sistema. A vegades és molt complicat entendre com funciona.
Mai podem estar satisfets amb la transparència, tampoc hi ha manera automàtica de convertir el funcionament d’una administració en un funcionament transparent. Hi ha coses que s’han de dir, coses que s’han de dir menys i hi ha informacions que es poden donar de moltes maneres… i tot això fa que moltes vegades la transparència grinyoli. Sembla que som molt transparents perquè hem fet un web meravellós i després resulta que hi ha corrupció, això no sortirà en el web. Per tant, la transparència ha de ser un valor que les persones assumeixin com a propi, que el portin a dins, que l’interioritzin i que vegin la manera d’aplicar-ho en cada cas.
Per acabar, quins debats ètics queden per afrontar en el camp de la salut?
Ens ho hem plantejat a la Fundació, perquè la bioètica està bastant encarrilada però hi ha una sèrie de temes que són temes permanents, però arriba un moment en el qual diem, “què més ens podem plantejar?”. Jo crec que, precisament perquè hi ha hagut la crisi econòmica, el tema de l’equitat, de la justícia distributiva o el tema dels determinants socials de la salut, són qüestions que encara no han entrat prou en el camp de la bioètica i que hi haurien d’entrar-hi més. O el tema de les dependències, de l’envelliment. Com tractar aquestes qüestions de la manera més equitativa possible.
Catalunya ha batut el 2015 el seu rècord històric de trasplantaments d’òrgans. En total, s’han fet 954 intervencions d’aquest tipus, un 5,1% més que el 2014.
Segons les dades de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), s’han fet 127 trasplantaments per milió de persones, una xifra que col·loca Catalunya per davant de la mitjana espanyola, amb uns 100 trasplantaments per milió. També se situa al davant de països com Àustria, Noruega o França, que lideren el rànquing de la Unió Europea, i que es troben per darrere d’Espanya en nombre de trasplantaments.
L’especialitat que més ha augmentat el nombre de trasplantaments ha estat la cardíaca, amb un 17,9% més d’intervencions d’aquest tipus que el 2014. Segueixen els de Pàncrees i ronyó -els que més es practiquen, 647 al 2015-.
L’Hospital Clínic de Barcelona lidera el nombre d’intervencions d’aquest tipus, en total se n’han practicat 243 al 2015, li segueix l’Hospital Vall d’Hebron amb 206 trasplantaments realitzats i l’Hospital Bellvitge amb 202.
“Volem posar l’èmfasi no tant en els trasplantaments sinó en l’increment del nombre de donants. El primer són els donants i les famílies i sense ells aquestes persones que ara tenen una nova vida no hi serien”, ha expressat el doctor Jaume Tort, director de l’OCATT a Catalunya Plural.
De fet, aquest 2015 s’ha aconseguit la millor xifra de donacions dels últims sis anys. 256 donants cadàver vàlids, 5 punts per sobre de la xifra obtinguda el 2014. “Hem estat treballant a fons per trencar la tendència decreixent del nombre de donants d’aquests últims anys”, ha expressat Tort. Un decreixement que s’explica en part, segons el doctor, per la disminució dels accidents de trànsit i de les morts cardiovasculars.
L’augment de donacions s’ha donat per tres raons. Per una banda perquè han crescut les autoritzacions per part dels familiars. O el que és el mateix, la negativa ha baixat un 6% el 2015 respecte a l’any anterior. En segon lloc hi ha hagut més donacions encefàliques, un 2,7% més que el 2014. Per últim, i un dels fets més destacats per Tort, és l’increment d’un 91,7% dels donants d’asistòlia –malalts terminals d’algunes patologies ingressats a l’hospital que moren per cessament irreversible de l’activitat cardíaca-. “És un tipus de donació que aquí a Catalunya no teníem implementada, i que fa un parell d’anys que s’està fent, ja hi ha 9 hospitals que apliquen aquest programa”, ha explicat Tort.
Trasplantaments a Catalunya per centre / DEPARTAMENT DE SALUT
Així ho destaca també el doctor Alberto Sandiumenge, coordinador de trasplantaments de Vall d’Hebron, en declaracions a Catalunya Plural que entén aquest èxit gràcies als nous programes posats en marxa. Aquest centre lidera el nombre de donants, en total 47 l’any passat, 31 per mort encefàlica i 16 per asistòlia.
Record de donants a l’estat espanyol
Espanya ha registrat aquest 2015 el millor augment en nombre de donants de la història, tal com informava aquesta setmana l’Organización Nacional de Trasplantes (ONT). Un cop més l’estat espanyol és líder mundial en nombre de donants, amb gairebé 40 donants per cada milió de persones. El 2015 es van registrar 1.851 donacions i es van realitzar 4.769 trasplantaments.
Espanya, a més, està molt per sobre d’altres països en quantitat de donants. Supera en més de 20 punts la mitjana de la Unió Europea, segona la ONT, i es troba, també, per sobre d’Estats Units, que el 2014 va registrar 26,6 donants per milió de persones. La Rioja, Cantàbria i Navarra són les comunitats autònomes líders a Espanya en nombre de donants per milió de persones.
“L’èxit del model espanyol es deu a la seva eficàcia i eficiència”, ha destacat el doctor Sandiumenge a Catalunya Plural. Aquesta eficàcia del sistema, diu, es dóna gràcies a què el coordinador de trasplantaments està als hospitals i a què el personal dels centres hospitalaris està format sobre aquesta pràctica.
Explica, també, que aquests darrers anys s’ha fet un esforç d’optimització per vigilar que no s’escapi cap possibilitat de donació. Diu però que un dels reptes és precisament detectar millor qui són els possibles donants i oferir-los la possibilitat de ser-ho, sense això, explica, s’escapen oportunitats. “S’han de buscar malalts que no estan a la UCI i que també poden ser possibles donants”, ha dit.
Precisament el director de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), Jaume Tort, diu que s’està fent un esforç des dels centres sanitaris per buscar altres formes de donar òrgans. “Cal seguir amb l’estratègia d’aquests dos anys d’enfortir la donació per mort en asistòlia i estendre el programa als 23 hospitals que tenen programes de donació”, ha reivindicat. També diu que cal posar més esforços per buscar donants en aquells hospitals on no hi ha programa de donació i que cal una major sensibilització i promoció.
“Cal que la gent en parli de forma més normal, però és clar, parlar de la mort no és fàcil. Seria interessant que la gent expresses que un cop mort li agradaria ser donant d’òrgans”, ha reflexionat el doctor Tort.
Malgrat la bona notícia, el director de l’OCATT recorda que encara hi ha 1.335 persones que esperen rebre un o més òrgans a Catalunya. I ha recordat que sense més donacions no es podrà disposar dels òrgans necessaris per salvar la vida d’aquestes persones.
