Just Deploy It!

Etiqueta: pacients

  • El voluntariat sanitari: enfocant una realitat poc visible

    Quan s’apropen les dates nadalenques la solidaritat i la generositat guanyen terreny. Iniciatives com La Marató de TV3, les visites de plantilles futbolístiques a les plantes de pediatria o campanyes de recollida de joguines són tan característiques d’aquestes setmanes com els torrons. Tanmateix, durant la resta de l’any hi ha un teixit social d’entitats que fan una tasca voluntària i solidària sense tanta visibilitat mediàtica.

    Una d’aquestes agrupacions és TarracoSalut, nascuda el 2011 i amb un àmbit d’acció centrat al municipi de Tarragona. Està formada per entre 60 i 80 voluntaris que donen suport als malalts de l’Hospital Joan XXIII, el sociosanitari Francolí i els centres d’atenció primària de la ciutat. A més d’acompanyar-los en les seves estades de llarga durada i les consultes externes, desenvolupen tasques més enllà dels recintes sanitaris, com fer un seguiment telefònic a qui viu sol a casa amb el projecte ‘Bon dia telefònic’.

    Per tal de documentar la seva tasca i fer-la pública a les xarxes socials i internet, TarracoSalut va contactar amb el fotògraf tarragoní Ferran Aguilar perquè els fes un petit arxiu gràfic que els donés visibilitat. El que va començar com un encàrrec per dues o tres setmanes va acabar com un acompanyament voluntari de mig any: “Quan coneixes la realitat des de dins t’adones de la necessitat del treball que fan els voluntaris. Em va semblar que necessitaven ajuda i quedar-m’hi altruistament va ser la meva forma d’ajudar-los”, apunta el fotògraf.

    Aguilar va acompanyar durant sis mesos els voluntaris en les seves tasques quotidianes i tenint-los al centre de l’objectiu de la càmera: “Amb les fotos no he buscat el patiment ni la crueltat, sinó la feina del voluntari. En són els protagonistes”, apunta.

    Així es demostra a la col·lecció ‘Con el corazón movemos el mundo’, on a totes les fotografies amb rostres es veuen mitjos o grans somriures i destaca el paper de suport del voluntariat. L’obra ha estat reconeguda amb el LUX 2019 de Plata en la categoria de reportatge documental que atorga l’Asociación de Fotógrafos Profesionales de España.

    El premi ha ajudat a donar visibilitat a l’associació TarracoSalut, que, segons paraules de la seva coordinadora i presidenta Elisabet Pedret, “pateix moltes dificultats econòmiques perquè no se’ns ajuda”. Els ingressos que els arriben els són escassos, ja que provenen només dels convenis de col·laboració amb els centres on donen servei (ICS i Fundació Joan XXIII) i de “menys de 10 o 12 socis”, segons Pedret.

    Aquest cas contrasta amb l’Informe de l’associacionisme i el voluntariat a Catalunya de 2018, que parla «d’un bon estat de salut de les entitats», segons les valoracions dels participants. Això sí, el mateix text alerta de constatacions demogràfiques. En aquesta direcció apunta la presidenta de TarracoSalut, qui creu que “la manca de l’estructura que requereix una agrupació de voluntariat i que avui dia no tenim té a veure el poc associacionisme i teixit social de la ciutat”.

    Amb tot, Pedret refusa la idea de deixar enrere els més de 30 pacients a qui periòdicament recolzen i fa una crida a rebre noves voluntàries: “Tot el que no es dóna es perd. Tots podem aportar una mica de nosaltres als altres”, assegura. També destaca la importància d’erradicar la soledat involuntària: “Demanem parell d’hores al dia perquè els pacients tinguin contactes més profunds que els que aporta el personal sanitari, que sempre té pressa. El malalt ha de sentir que està acompanyat, perquè la soledat mata”.

    Premi LUX Plata a Ferran Aguilar per la seva obra “Con el corazón moveremos el mundo” / Ferran Aguilar

    Beneficència, necessitat i rol de les administracions

    L’afer del voluntariat no és aliè al debat entre la tasca que algunes persones fan per generositat i un possible desentès de les administracions públiques, així com un nínxol per al sector privat. Tenint en compte la importància d’estar acompanyat -el Síndic de Greuges ha instat, tot i que parlant de les famílies, a “afavorir l’acompanyament dels malalts, amb consideració especial de les persones més vulnerables”-, fins a quin punt aquesta tasca no esdevindrà una necessitat en el futur?

    La presidenta de TarracoSalut, Elisabet Pedret, parla d’una nova societat en què es perd s’està perdent el teixit familiar i es tendeix a una vida més individual. Creu que “l’equip mèdic d’un hospital atén perfectament la part física i ho intenten amb l’emocional, però no tenen recursos suficients, això és una tasca que s’ha de fer a través del voluntariat”. Afegeix que “les persones que ens estan governant no veuen la necessitat de col·lectius de persones que ajudin els equips assistencials, però són essencials”.

    Pedret refusa la idea de cobrar, en tant que la seva és una tasca altruista i que ja guanyen oferint el seu temps. De fet, el 90% dels voluntaris valora amb un 9 o més l’experiència, d’acord amb l’Informe de l’associacionisme. Això sí, Pedret creu que “el voluntari hauria de ser una figura cuidada i mimada” i demana a administracions i empreses -via responsabilitat social corporativa- suport econòmic per gaudir d’”altres compensacions no monetàries”.

    Tanmateix, ja existeixen iniciatives del tercer sector que donen feina a persones que fan una tasca similar a la dels voluntaris. És el cas de la Fundació Pere Mata de Reus, que ofereix una plantilla de professionals que acompanyen persones amb malalties mentals en el seu dia a dia, tant en centres sanitaris com en activitats lúdiques i socials.

    Aquest model d’acompanyament, més professionalitzat, complet i organitzat que el voluntari, podria esdevenir amb el temps una font de treball per a gent disposada a fer el que fan per altruisme de forma remunerada, amb una major implicació i dedicació. El futur determinarà si això és vist com una necessitat o una oportunitat de creació de treball per part del tercer sector, el sector privat o el públic.

    Ara per ara, el paper que juga la Generalitat és únicament normatiu -en tant que regula el marc legal amb textos, recomanacions i normatives, com la llei del voluntariat i el foment de l’associacionisme aprovada el 2015 al Parlament- i de suport -amb petits convenis amb els col·lectius de voluntariat-. També es fa càrrec de la inserció d’aquests amb cursos que ofereix a través de la Federació Catalana de Voluntariat Social-. És una formació bàsica que dóna uns trets generals que després són ampliats en funció del paper de cada persona voluntària (sanitari, educatiu…).

    Premi LUX Plata a Ferran Aguilar per la seva obra “Con el corazón moveremos el mundo” / Ferran Aguilar

    Una nova Carta pel voluntariat sanitari

    En el marc de la gestió normativa de la tasca voluntària, el mes de novembre el Departament de Salut de l’administració catalana va publicar la ‘Carta del voluntariat en l’àmbit de la salut’, que renova l’anterior, amb data de 2010.

    El text té com a objectiu «revisar el paper del voluntariat i la seva dimensió dins d’un marc de col·laboració amb les institucions de la salut», alhora que “reconèixer la important tasca que al llarg del temps” ha realitzat dins el món sanitari.

    En aquest sentit, la nova carta actualitza el marc d’actuació de les persones voluntàries, la formació que reben i es proposa “cuidar les persones cuidadores” tot agraint la tasca per “aconseguir la seva continuïtat i que no es desgastin”. Destaca la proposta d’un seguiment i avaluació tant de la feina com de l’estat de les persones voluntàries.

    Les principals novetats del text respecte de l’edició de principis de la dècada vers els pacients és fer-la extensiva a l’atenció primària i comunitària. Sota el lema “un impuls al voluntariat per una salut més propera”, també fa menció a la salut mental i les addicions, que no es tractaven en l’anterior i primer redactat.

  • Metges de malalties o metges de persones?

    La malaltia és un fet més, agut o crònic, sempre empipador perquè ens resta més o menys autonomia (Salut) personal, però les causes de mala salut poden ser moltes més. Ara ja sabem la importància dels seus determinants, que poden ser causa o agreujar la mateixa malaltia d’aquell moment. Quan es fa cas omís a la persona podem oblidar fàcilment els seus drets, altres determinats de la salut presents, la seva dignitat, els seus interessos i prioritats, podem oblidar tota la informació que ha de rebre limitant la seva llibertat de decisió perquè no podrà prendre part de la seva imprescindible participació i protagonisme en la seva curació o millora. En el pitjor dels casos dependrà excessivament del professional sanitari i el perill de la «medicalització» del seu procés.

    És per això que diem que primer s’ha de ser metgessa o infermera de la persona i que el millor nivell d’atenció sanitària serà en primer lloc l’Atenció Primària i Comunitària, els professionals assignats en aquest nivell (en el sistema públic) tindran una mirada més holística, coneixent millor a la persona, i el seu entorn i els altres determinants de la salut, només si ho necessiten faran servir els altres recursos del Sistema Sanitari (especialistes, proves, tractaments sofisticats, etc.)

    Aquest nou any 2019 cal reivindicar un sistema sanitari que no només s’ompli la boca d’estar al servei de les persones, sinó que caldrà canviar l’hegemonia de la malaltia dins del Sistema públic i dedicar-lo a la salut de les persones i de la comunitat (i la lluita contra els determinants negatius de la salut). Perquè actuant només a final de canonada, la protecció i promoció de la salut serà menys efectiva i el Sistema públic de Salut menys sostenible. La malaltia només fa que donar negoci als interessos privats de lucre.

    Un antic aforisme diu: «El metge cura amb la paraula, si no n’hi ha prou cura amb les herbes i si cal, amb el ganivet». Curar amb la «paraula» vol dir temps per escoltar i per parlar amb el pacient, a més caldrà tenir expertesa que vol dir coneixements, experiència, empatia i acolliment. Això avui dia està molt més sofisticat però segueix sent important seguir aquestes prioritats.

    Aquest objectiu caldrà que el treballem amb accions molt concretes (i urgents) començant sobretot en el reforç de l’Atenció Primària i Comunitària, com s’ha demanat reiteradament des de fa temps, dotant-la dels recursos necessaris (personals, condicions laborals i estructurals) per poder fer aquesta feina amb qualitat, bona accessibilitat i bons resultats en Salut.

    Les persones, les professionals i els recursos públics segur que hi sortiran guanyant.

  • Com triar sàviament

    La iniciativa Choosing Wisely per reduir els danys i costos innecessaris de la mateixa medicina té ja més de cinc anys de recorregut, des del seu llançament el 2102. Però les idees i iniciatives sanitàries, especialment les que tracten de revertir les males pràctiques, triguen a difondre’s i assentar-se. La noció que la medicina no ha de fer mal és tan vella com la professió mèdica, però necessita reformular-se de tant en tant per adequar-se als nous temps i els seus problemes. Així han sorgit les idees sobre l’evidència científica de les intervencions, el balanç entre beneficis i riscos, el sobretractament i tantes altres que conflueixen en una constatació: menys medicina és el millor en molts casos. Choosing Wisely va arrencar precisament per identificar, especialitat per especialitat, aquelles intervencions mèdiques que no estan avalades per proves científiques i que no són realment necessàries. I l’ampli interès mèdic i mediàtic que ha despertat la iniciativa sembla avalar la seva necessitat.

    Encara que aquesta campanya d’origen nord-americà, llançada per la Fundació ABIM (American Board of Internal Medicine), no és radicalment nova (el NICE britànic va engegar una iniciativa similar el 1999) ha fet fortuna i té ja versions locals en 19 països. Ha estat analitzada en centenars d’articles científics (a PubMed hi ha gairebé 400 articles que inclouen Choosing Wisely al títol). I, el què és més important, comprèn ja més de mig miler de recomanacions sobre intervencions discutibles, és a dir, tractaments i proves diagnòstiques que mereixen ser discutits abans de posar-se en pràctica. Moltes d’aquestes recomanacions han estat elaborades per les 80 societats mèdiques col·laboradores del projecte, que han seleccionat les cinc intervencions de la seva especialitat més qüestionades o que mereixen una discussió prèvia amb el pacient. No en va, l’estratègia descansa en un pilar fonamental per a l’èxit d’idea, que és alhora el lema de la campanya: promoure la conversa entre metges i pacients, amb l’objectiu –tantes vegades proclamat, però tan difícil d’aconseguir– que qualsevol intervenció sigui fruit de l’acord i la informació basada en dades contrastades.

    Molts metges en exercici coneixen probablement aquesta iniciativa, gràcies a la col·laboració de les societats de les diferents especialitats i a la seva progressiva internacionalització. Però traslladar-la a la pràctica clínica, això ja és una altra cosa. La participació del pacient en la presa de decisions presenta múltiples obstacles i resistències, i és un procés complex i difícil, doncs té a veure amb l’educació sanitària de la població, el desenvolupament del pensament crític i la voluntat del metge d’involucrar-se en aquesta tasca. Per facilitar aquest procés, la campanya compta amb la col·laboració de nombrosos metges i capdavanters d’opinió, que en uns vídeos animen als diferents especialistes a debatre amb els seus pacients sobre l’abús i el contrasentit de certes intervencions, i hi ha també fullets i materials educatius per orientar als pacients en aquest necessari diàleg.

    Alguns d’aquests materials també estan en castellà (la campanya s’ha traduït, una miqueta ampul·losament, «Com triar sàviament»), i en un d’ells s’enumeren cinc preguntes clau que el pacient hauria de plantejar-li al seu metge per prendre una bona decisió: necessito realment aquesta prova o procediment?, quins són els riscos?, hi ha efectes secundaris?, quines són les probabilitats que els resultats no siguin precisos?, i podria portar això a més proves o a un altre procediment? Les preguntes potser no són del tot originals, però per descomptat resulten d’allò més pertinent. I, sigui el metge o el pacient qui les plantegi en aquests o semblants termes, haurien d’estar sempre sobre la taula per triar o descartar, amb una certa saviesa, algunes intervencions mèdiques.

  • Sí, rebeŀlem-nos (d’una vegada)

    Els professionals de medicina i infermeria d’atenció primària ens sentim com Bill Murray a la icònica pel·lícula ‘Atrapat en el temps’, popularment coneguda com ‘El dia de la marmota’. Fa molts anys que remuguem, rondinem i ens queixem pels mateixos problemes, però mai sortim d’aquest bucle de lamentacions.

    Els últims a fer-ho -amb una capacitat de difusió notable- han estat els professionals del CAP Can Vidalet (Esplugues de Llobregat) que han signat un manifest en què denuncien la situació crítica que viu el seu centre i que fan extensiva al conjunt de l’àmbit d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS). El document, que porta per títol ‘La necessària rebel·lió dels metges’, assenyala l’envelliment de la població, la crisi econòmica, les retallades i els interessos polítics com a factors que expliquen les deficiències del primer nivell assistencial. Els signants del manifest desgranen els problemes que afecten el seu CAP: sobrecàrrega assistencial, visites virtuals sense temps a les agendes, manca d’autonomia, llistes d’espera, protocols de derivació no consensuats, proves diagnòstiques de radiologia no informades, anomalies en el programa informàtic ECAP, etc.

    No són els únics ni els primers que han llançat un crit d’alerta. Sense anar més lluny, fa pocs dies, metges i infermeres de l’ABS de Tàrrega denunciaven retallades en el servei d’Urgències de la demarcació. Les Marees Blanques, la Plataforma pel Dret a la Salut, el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) i el sindicat Metges de Catalunya (MC) han fet paleses les mancances de l’assistència comunitària. En el cas del sindicat mèdic, des de fa més d’una dècada.

    Escrits adreçats als diferents consellers de Salut, recollida de signatures, manifestacions, concentracions, vagues… el malestar i les demandes dels professionals s’han expressat per activa i per passiva, sempre al voltant de dos conceptes que comencen amb el mateix prefix de significat negatiu: l’infrafinançament crònic de l’atenció primària i la infradotació del seu personal.

    No és nou, per tant, ni tampoc és desconegut per l’Administració. De fet, en els darrers deu anys són també nombrosos els plans per potenciar, reformular, redefinir, empoderar…l’atenció primària que els dirigents polítics i els gestors sanitaris de torn han elaborat i han presentat de manera altisonant, sempre amb el bonic segell de la participació dels professionals i l’autonomia de gestió.

    Quina és la realitat però? Que el pressupost de Salut per a l’any 2017 només destina un 16% a l’atenció primària. Davant d’això, que deixin de perdre el temps amb plans estratègics.

    Reivindicar, s’ha vist, no és suficient. Ha arribat el moment d’exigir. Exigir que es respecti la ràtio màxima de pacients per metge. Exigir límits en el nombre de visites diàries fixades en les agendes. Exigir un temps adequat d’atenció al pacient. Exigir que les tecnologies ajudin, facilitin i agilitzin l’assistència, i no el contrari. Exigir que l’horari laboral permeti la conciliació dels treballadors. Exigir que els directors facin públics els seus objectius variables, com ho són els de la resta de professionals.

    La resposta fins ara ha estat: us escoltem i sabem que heu fet un gran esforç durant les retallades. Però no ens hem de conformar amb què ens escoltin o amb què enviïn una delegació de la conselleria al centre que alça la veu per fer-se la foto i poder dir que atenen les nostres demandes. Volem un full de ruta elaborat conjuntament -amb un procés participatiu obert, transparent i transversal- que defineixi mesures consensuades, amb fases, dates i accions reals i efectives. Tan efectives com definir un percentatge mínim del pressupost de Salut que s’ha de destinar a l’atenció primària o establir el nombre màxim de visites que pot atendre un metge de família en un dia.

    I, per molt que les iniciatives individuals són encomiables i poden ajudar a fer pedagogia, només tindrem èxit si actuem com a col·lectiu, si ens ho creiem i tenim la voluntat i la capacitat de dir prou. I si estem disposats a fer alguna cosa més que signar un escrit.

  • «Si cuidem l’aspecte emocional dels pacients i les famílies la gent es recupera abans»

    És possible fer les Unitats de Cures Intensives més amables i centrades en les persones? En Gabriel Heras està convençut que sí i és per això que va iniciar el projecte Humanitzant Cures intensives, un projecte nascut fa dos anys amb l’objectiu d’»humanitzar» aquestes unitats que coneix bé perquè és l’àrea on treballa com a metge. Segons ell, es tracta de tenir una visió integral de la situació actual de les UCIs per millorar l’atenció en tres línies: els pacients, les famílies i els professionals. Conversem amb ell just abans de l’inici de les II Jornades d’Humanització de Cures Intensives, que es van celebrar la setmana passada a Barcelona.

    Ets impulsor del projecte Humanitzant Cures Intensives. Com i per què sorgeix el projecte?
    El projecte comença al febrer de 2014 després d’un temps de reflexió personal de parar-me i pensar com estàvem fent les coses a la Unitat de Cures Intensives (UCI) respecte del que pensàvem que podia ser. Treballem en un lloc que va molt ràpid, t’incrustes al sistema i no saps si és realment el sistema que vols. Per això vaig parar i vaig deixar de treballar. Fins i tot vaig pensar a deixar la medicina i dedicar-me a una altra cosa però després també vaig pensar que si volia canviar les coses havia de fer-ho des de dins.

    Va ser a partir d’alguna experiència en particular?
    En aquell moment el meu pare va ser diagnosticat d’un càncer i jo era «el seu metge», l’acompanyava a totes les proves, etc. A part també havia fet un canvi de feina i era en una UCI on hi havia molta càrrega de treball, estrès laboral i on no es cuidava al personal. A partir d’aquí vaig decidir pensar com hauria de ser una UCI ideal, per als pacients però també per als familiars i els professionals. El sistema que no cuida el cuidador se’n va en orris també.

    A què ens referim quan parlem de «situar el pacient al centre del sistema»?
    La medicina històricament ha estat centrada en la figura del metge llavors el que planteja i el que s’ha plantejat amb la tecnologia en informació, la connexió en xarxes, el treball col·laboratiu, és que el pacient ha d’estar en el centre del sistema i té alguna cosa a dir. A més té l’accés a la informació, que això també pot ser perillós, perquè a Google hi ha informació i hi ha esperança i de vegades hem de dir: «Compte amb el que busques, que hi ha coses que no són realment certes». Abans l’empoderat era el metge i ara és el pacient però han de ser-ho tots, la medicina ha d’estar centrada en les persones.

    Gabriel Heras, durant l'entrevista. / SANDRA LÁZARO
    Gabriel Heras, durant l’entrevista. / SANDRA LÁZARO

    Què ha de canviar del dia a dia en una UCI?
    Després de parlar amb molta gent hem detectat diverses accions de millora. D’una banda es pot millorar la comunicació i flexibilitzar els horaris de visita; no pot ser que les UCIs siguin un lloc tancat on la gent només pot parlar amb telèfon amb el seu familiar o tenen mitja hora de visita. Ens interessa també molt la cura del professional i prevenir el desgast, el burnout, i això cal fer-ho visible. Després cal millorar l’arquitectura i l’estructura, fer unitats més amables. Per exemple, hi ha gent que ens diu: «No puc individualitzar si no tinc un box individual». I això cal dir-ho a les conselleries de sanitat, el disseny no és només enderrocar un edifici pot ser també posar un biombo. Després també es pot prevenir la síndrome post cures intensives, les seqüeles psicològiques i físiques. No es tracta només de què el pacient sobrevisqui, sinó també que torni a la seva qualitat de vida. També es poden implementar altres mesures, coses intangibles, com la música. Hi ha unitats a Espanya que ja estan ficant musicoterapeutes i hi ha països com Veneçuela, Colòmbia o França on ja es fa. Una altra acció és integrar els psicòlegs dins de les UCIs.

    Actualment no n’hi ha?

    No. Quan un pacient té un deliri o qualsevol altra patologia psiquiàtrica es posa mediació per millorar el quadre però que els psicòlegs i els rehabilitadors estiguin integrats en les unitats com a plantilla això no hi és. Si cuidem l’aspecte emocional dels pacients i les famílies la gent es recupera abans, això ho diu el sentit comú. També és fonamental naturalitzar el procés de morir, perquè de la mort en aquest país no se’n parla. Igual que planifiquem casaments, viatges, batejos, això és important. Parlar de la mort ajuda a la persona que està en aquest tràngol però també a la resta de la gent que es queda. L’experiència de dol és molt menys traumàtica si s’ha pogut parlar dels desitjos que tenien els pacients o per exemple si un tenia voluntats anticipades de ser donant d’òrgans o no. I això és millor pensar-ho quan un està bé i té totes les capacitats intactes que pensar-ho en una situació d’estrès perquè ingressar en una UCI és una cosa sobtada que et canvia la vida en un moment i quan fas aquest canvi és difícil pensar segons quines coses.

    Quines són les principals causes del desgast d’un professional a l’UCI?
    Estem en contacte directe amb el patiment de la gent i això dia rere dia, sovint amb experiències emocionals, com per exemple quan ingressa un pacient de la teva edat o algú amb qui connectes. Cal protegir-se, saber posar-se en la pell de l’altre però sense endur-s’ho a la motxilla, que és el que solem fer tots.

    En aquest sentit, hi ha suficient suport als professionals, a nivell psicològic?
    No, de fet, quan reivindiquem la presència dels psicòlegs en aquestes unitats no ho fem només pensant en els pacients o els familiars, també per als professionals. Amb el burnout el primer que s’ha de fer és fer-lo visible i abans d’arribar a un desgast absolut fer alguna cosa perquè al final algú agafa una baixa. Els professionals sanitaris som gent amb una vocació bastant arrelada i ens encanta la nostra feina perquè si no no hi ha qui ho aguanti. Si cuides el professional això farà que sigui més productiu.

    És possible encaixar aquest model en el sistema públic?
    Un dels grans èxits del projecte ha estat precisament fer sensible aquesta necessitat a les autoritats sanitàries. I en l’últim any i mig hi ha dues comunitats autònomes, la de Madrid i la de Castella la Manxa, que han creat direccions generals d’atenció al pacient i humanització de l’assistència dins de les seves conselleries de sanitat i estic absolutament que això es va a mimetitzar a totes les conselleries. A la de Madrid la conselleria es va posar en contacte amb nosaltres perquè elaboréssim el Pla d’Humanització per a les UCIs de la Comunitat de Madrid però vam posar com a requisit que fos exportable i reproduïble a qualsevol part del món. El paquet de mesures té uns 80 objectius / accions de millora i iniciatives, i d’aquestes, pràcticament el 65% són gratis. Això què vol dir? Que depèn sobretot de l’actitud del professional. Per descomptat, si per exemple, cal fer obres a la unitat cal invertir. Llavors, és molt difícil però no és impossible. El que plantegem és un canvi de paradigma, la humanització de la sanitat és un moviment que fa pensar a la gent.

    Heras és metge de Cures Intensives. / SANDRA LÁZARO
    Heras és metge de Cures Intensives. / SANDRA LÁZARO

    Quan comença el projecte, et fixes en experiències d’altres països?
    No n’hi ha. El que jo vaig fer va ser revisar la literatura i totes les persones que a Espanya estaven fent coses que generaven canvi en aquest sentit. Un estava centrat en els horaris de visita, un altre en el burnout, altres eren experts en cures pal·liatives…i no ens coneixíem. Així que em vaig posar en contacte amb ells i vam agrupar aquestes línies de canvi. De seguida vam connectar i vam fer un grup de recerca per demostrar científicament que totes aquestes accions de canvi permeten mesurar l’impacte, el canvi, la satisfacció de l’usuari, com disminueix l’estrès… El primer estudi que hem encarregat és sobre les demandes d’informació que tenen les famílies dels pacients de les UCIs. I en aquest estudi s’han generat més de 80.000 preguntes i hi han col·laborat 67 UCIs de tot Espanya. Amb tot, el nostre projecte no és només humanitzar les UCIs, és humanitzar la sanitat sencera.

    Quina és la hipòtesi?
    La hipòtesi és que si nosaltres, que treballem en el lloc més especialitzat de l’hospital, on tot és tecnologia -que està bé perquè gràcies a això s’han reduït les xifres de mortalitat d’una forma espectacular- això pot ser mimetitzat en altres àrees. A Espanya la gent segueix entenent les UCIs com un lloc on la gent va a morir i això és fals. El 90% dels pacients sobreviu però això no és suficient, es pot tractar millor a la gent.

    Abans parlaves de morir dignament. Com s’ha d’avançar?
    El moment en què per a la medicina intensiva un pacient en situació terminal l’objectiu sigui que tingui una bona mort haurem avançat molt perquè moltes vegades els pacients que estan en una situació terminal no se’ls ingressa. Molta gent no mor bé, mor en una planta, sol o sense la medicació suficient. Per morir-se, l’UCI no és el millor lloc del món i hi ha una enquesta recent que diu que el 50% dels metges mai es moririen en un hospital.