Just Deploy It!

Etiqueta: pandèmia Covid-19

  • La tragèdia de les residències durant la pandèmia acaba sense depurar responsabilitats

    La situació viscuda durant la pandèmia amb les persones grans va provocar que les famílies busquessin depurar responsabilitats oficials entre les persones que van gestionar aquella situació, la qual es va emportar moltes vides, provocant una autèntica tragèdia pels familiars, que veien com els seus avis i àvies, en teoria en bon estat de salut, morien d’un dia per l’altre.

    Aquesta demanda per esclarir què havia ocorregut va acabar amb la conformació d’un grup de treball al Parlament de Catalunya, que havia de donar respostes a les persones afectades i també provocar un canvi en el sistema de residències.

    Finalment, el passat 14 de febrer, es van aprovar les conclusions de l’informe final. Segons aquest informe, elaborat pel Grup de Treball d’Anàlisi de l’Impacte de la Covid-19 en les Residències (GTAICRE), fins al moment de la redacció i segons dades del Departament de Salut, la Covid havia causat la mort de 23.694 persones. Un 27,3% d’aquestes defuncions es corresponien a persones majors de 90 anys, un 40,9% a persones d’entre 80 i 89 anys i un 19,3% a persones d’entre 70 i 79 anys. Això deixa una cosa clara: les persones grans eren més vulnerables al virus.

    En aquesta mateixa situació de vulnerabilitat es trobaven les persones usuàries de les residències, on van morir 4.598 residents. Aquestes xifres també van ser les que van motivar la formació d’un grup de treball que, en un primer moment, estava pensat com una comissió d’investigació. Segons el grup de treball, aquest canvi en la metodologia i en la nomenclatura es deu al fet que necessiten: “centrar-se més en els aspectes tècnics per poder disposar d’una anàlisi objectiva per poder encetar un canvi en el model residencial”.

    La versió oficial

    Per l’elaboració de l’informe es va comptar amb una gran quantitat d’experts i de professionals de l’àmbit sociosanitari. Cada grup parlamentari que participa en aquest grup de treball va presentar un professional expert, fent un total de sis. A més a més, va haver-hi també intervencions de representants de diferents institucions i organismes, així com fundacions i plataformes de persones afectades per la situació en què es van trobar els seus familiars en les residències durant la pandèmia. Una altra part important va ser la demanda de documents al Govern, més d’una trentena.

    Finalment, després de mesos de treball, aquesta versió oficial ha estat aprovada amb el suport del PSC, d’ERC i de Junts. Les conclusions a les quals s’arriben, entre d’altres, és que a la fase inicial de la pandèmia hi va haver una mancança de recursos i un gran desconeixement sobre com funcionava el virus, fet que va obligar a improvisar en gran manera la resposta que es donava. Molts dels errors comesos van ser conseqüència de la falta d’estructures preparades i de protocols correctes.

    Un altre factor que destaquen per justificar la mortalitat que es va donar a les residències (recordem, segons dades del Departament de Salut, 4.598 vides), és que a Catalunya la mortalitat va ser tan elevada com a la resta de món, afectant més a persones d’edat avançada i amb altres patologies cròniques. També va influir que el sistema de residències està dissenyat com un sistema hospitalari, facilitant la transmissió del virus, sobretot en els primers moments de la pandèmia.

    Pel que respecta a com es decidia a qui es derivava als hospitals i a qui no, justifiquen que totes les decisions es van prendre sota criteri mèdic, seguint el que el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) havia publicat. Tot i això, a causa del tensionament que patia el sistema hospitalari, constaten que va existir un accés desigual a aquest. També fan menció a què es van vulnerar drets a la informació de les famílies, degut al sistema de confinament utilitzat a les habitacions, provocant que moltes quedessin desinformades i desemparades.

    Pel que fa als professionals sociosanitaris que van haver de carregar amb aquesta situació desconeguda, volen donar-los reconeixement, admetent que es van veure superats per la manca de titulacions adequades, sous baixos, llargues jornades laborals, alta rotació entre el personal i una ràtio que no s’actualitza des de l’any 2011. Si això sumem una situació com una pandèmia sense precedents, podem començar a entendre per què parlem de tragèdia a les residències.

    Per últim, destaquen també que el sistema d’inspecció va ser completament deficitari i que l’equipament amb què comptaven les residències era insuficient com per realitzar proves diagnòstiques, fet que va provocar un augment de contagis per la impossibilitat de detectar persones positives però asimptomàtiques.

    Amb tots aquests factors exposats, expliquen a les seves conclusions que cal “establir un model d’atenció centrada en la persona”, per garantir la dignitat dels usuaris, així com reforçar diferents organismes públics lligats a la Salut Pública. Demanen un major finançament per part de l’Estat espanyol per poder abordar aquesta reforma.

    I aquí és on neix el desconcert de les famílies en conèixer el contingut d’un informe que només ressalta mancances, però que no assenyala a cap responsable d’una gestió que deixen com a pèssima o que justifiquen amb arguments absurds i sense autocrítica com que la mortalitat va ser igual d’elevada que altres països d’Europa. A més a més, tampoc es parla sobre com reparar aquest perjudici causat, ni d’un calendari de treball per implementar totes les millores que necessita el sistema (i que ells mateixos reconeixen).

    La realitat de les famílies

    Un cop es fa públic el contingut de l’informe, les famílies queden sorpreses. L’organització Coordinadora Residencias 5+1, formada per familiars que busquen una atenció digna a les residències, fa públic un comunicat i convoca una concentració davant del Parlament de Catalunya. L’entitat destaca tres fets molt importants: que algunes de les conclusions a les que s’arriben a l’informe són mentida, que hi ha omissions d’algunes informacions que podrien ser molt importants i que no hi ha cap proposta concreta de canvi en el model residencial.

    Respecte a les mentides, la que més destaquen és que la derivació dels residents al sistema hospitalari es va realitzar sota criteris mèdics del SEM. L’informe explica que es va seguir el protocol, però les famílies tenen constància que, fins a mitjans d’abril de l’any 2020, els residents van ser exclosos per raons d’edat i de lloc on vivien, una situació, assenyalen, que va ser explicada per molts dels compareixents que van parlar amb el Grup de Treball.

    I aquest punt el relacionen estretament amb l’elevada mortalitat registrada a les residències. Expliquen que els residents no van tenir accés al sistema sanitari de salut i que no van ser traslladats a hospitals, sense atenció mèdica a les residències i deixant-los morir en condicions indignes. Això ho exemplifiquen amb el període entre l’1 de març i el 30 d’abril del 2020, on van morir 3.896 residents amb COVID confirmada o sospitosa, dels quals 2.798 van morir dins de les residències i 1.098 als hospitals. En 6 residències, però, van sumar 101 defuncions sense ni un sol trasllat a un centre hospitalari.

    A les xarxes socials trobem persones que van participar com a testimonis per l’elaboració de l’informe. La usuària Rossy Laciana, a la xarxa social X, on la mateixa Coordinadora ho comparteix, explica que: “és injust que el testimoni que hem donat desenes i desenes de persones no hagin servit ni per a fer justícia ni per a replantejar un model residencial i sanitari que va condemnar a mort milers de persones. Desateses, sense drets. I les mancances, continuen. Com es pot tolerar?”

    La Coordinadora Residencias 5+1 va rebre com una galleda d’aigua freda tota aquesta situació, sentint que tot l’esforç que van dedicar per lluitar per la justícia, va ser per res. La seva presidenta, Maria José Carcelén, considera que la resolució d’aquest Grup de Treball és “una burla als morts i a les famílies”, considerant que no han llegit ni els mateixos documents, ni han escoltat la gran quantitat de testimonis amb què van comptar.

    És per això que les famílies encara tenen un llarg camí per recórrer en aquesta lluita. La situació de vulnerabilitat en què es troben les residències encara no ha canviat, tal com reconeix el mateix informe del Grup de Treball, on es reclama major inversió i un canvi de model que encara no està ni planificat. És per això que s’han de prendre mesures de caràcter urgent per revertir una situació que carrega molts morts a les seves espatlles.

  • Identifiquen nous gens humans crucials per a la infecció per coronavirus

    Un grup d’investigadors de la Universitat d’Oviedo ha aconseguit identificar nous gens involucrats en la infecció de cèl·lules respiratòries i intestinals humanes pel virus SARS-CoV-2 causant de la COVID-19. Els resultats del treball, dirigit pel catedràtic Carlos López Otín, s’han publicat en The EMBO Journal.

    Alejandro Piñeiro i Gabriel Bretones, investigadors del Departament de Bioquímica i Biologia Molecular de la universitat asturiana i autors principals, han realitzat en aquest estudi un complex cribratge genètic de tot el genoma humà mitjançant la tecnologia d’edició genòmica CRISPR Cas9 fins a aconseguir identificar els gens necessaris per a la infecció pel coronavirus.

    Per a això, en primer lloc, van construir mitjançant enginyeria genètica una versió artificial del virus SARS-CoV-2 mancat de capacitat de replicació i, per tant, incapaç d’expandir-se en l’entorn. A continuació, van eliminar en cèl·lules pulmonars humanes, de manera específica i individualitzada, cadascun dels més de 20.000 gens humans codificants de proteïnes i van interrogar gen a gen la susceptibilitat cel·lular a la infecció amb el pseudovirus artificial.

    Aquest estudi va conduir a la identificació, entre altres, dels gens humans PLAC8 I SPNS1, codificants de proteïnes implicades en processos biològics com l’endocitosi i l’autofàgia, que poden contribuir a les infeccions víriques.

    A fi de corroborar aquests descobriments, els autors van contactar amb la llavors directora del Centre de Recerca en Sanitat Animal (CISA-INIA), Marisa Arias, per a dur a terme experiments amb virus SARS-CoV-2 naturals i plenament infecciosos. Aquest centre és referència internacional en l’estudi de malalties infeccioses i disposa de les instal·lacions d’alta seguretat biològica imprescindibles per a aquesta mena de treballs.

    Soca de virus original de la primera onada

    Allí els investigadors, amb l’ajuda del grup de Malalties Emergents i Transfrontereres van confirmar les seves troballes prèvies utilitzant una soca del virus original (CISA/H-Ap20-1) aïllat pel propi grup durant la primera onada de la pandèmia.

    Piñeiro, primer autor de l’article, assenyala que “no és el primer estudi d’aquest tipus que es realitza en el món, però el nostre disseny experimental basat en l’ús de cèl·lules pulmonars humanes i complexes tècniques d’edició gènica ens ha permès identificar gens essencials per al procés infectiu que havien passat inadvertits en altres estudis”.

    A més, “a diferència d’uns altres, aquest treball s’ha centrat a trobar gens humans necessaris per a les primeres fases de la infecció del virus, abans que es produeixi la seva replicació a l’interior de la cèl·lula”, destaca l’investigador.

    Per part seva, Bretones emfatitza que “aquestes troballes permeten comprendre millor el mecanisme d’internalització del virus i, per tant, la identificació de noves dianes terapèutiques per al tractament de la COVID-19 i d’altres malalties causades per coronavirus que puguin aparèixer en el futur. Això permetrà el desenvolupament de teràpies dirigides per millorar el tractament i ajudar les vacunes a contenir l’expansió de la malaltia”.

    Finalment, López-Otín destaca que “el nostre laboratori no es dedica a la virologia, però en aquests últims anys hem desenvolupat mètodes experimentals molt avançats per a l’anàlisi genòmica i funcional del càncer i de l’envelliment, que ara hem pogut aplicar a l’estudi del coronavirus SARS-CoV-2”.

    Otín afegeix que se sent “molt orgullós de tots els membres del meu grup que, per pur compromís social, van deixar els seus projectes particulars entre parèntesis per a dedicar el seu esforç i el seu talent a l’estudi d’un virus que ens ha mostrat amb absoluta nitidesa la gran veritat de la vulnerabilitat humana”.

    L’estudi ha estat finançat per l’Institut de Salut Carles III (COV20/00652), el Ministeri de Sanitat, el Ministeri de Ciència i Innovació i la Conselleria de Ciència, Innovació i Universitat del Principat d’Astúries.

     

    Aquest és un article publicat originalment a Agencia SINC. Llegeix-lo en castella aquí.

  • A la nostra pandèmia manem nosaltres

    Diuen alguns que enmig d’una crisi sanitària com la que estem vivint (i el gerundi no és una badada), s’ha d’atendre el que és urgent i que hem de deixar les reflexions per a moments de més assossec. Jo no comparteixo aquesta postura. Ni el més mínim.

    A parer meu, i després d’haver viscut la pandèmia en les meves pròpies carns com a metge durant aquests ja prop de tres anys, les crisis, sanitàries o no, trontollen els fonaments morals que sustenten totes les cultures i paradigmes. I encara més important, les crisis són una oportunitat única per redirigir el tir i tornar a atorgar-li el pes just a allò que el té i ho mereix en una societat; apocant alhora allò que no té tanta importància. I per a aquesta empresa, la reflexió és imperativa. La serenitat és essencial.

    La pandèmia generada per la difusió social planetària del SARS-CoV-2 ha disposat al sistema sanitari i a la societat davant del seu propi retrat, com si es tractés d’un Dorian Gray amb bata i estetoscopi, i la imatge que aquest ens ha tornat no ha estat la figura fresca i lúcida que esperàvem, sinó més aviat una consumida i decrèpita. Abraçava més del que era capaç d’estrènyer, panteixant, una mica ansiosa, molt fatigada.

    Aquesta vegada amb motiu dels brots de Monkeypox a Espanya i Europa, de nou aquest estiu hem tornat a escoltar en diaris i tertúlies un conegut soroll de sabres en debats mediàtics, sovint estèrils, pregonats per persones que sovint no eren les més adequades per a informar amb solidesa sobre un tema tan sensible com aquest. I subratllo, la reflexió és imperativa.

    No em malinterpretin. No pretenc relegar la reflexió i la gestió de les crisis sanitàries a algun parnàs d’experts amb vestit, pur i copa de brandi. Per res.

    Més aviat crec que aquesta etapa nefasta ens ha de servir per advocar per un altre tipus de paradigmes culturals, polítics i cientificosocials. Que atorguin la deguda importància als processos deliberatius i participatius, passant sempre pels esglaons de la ciència bàsica i la ciència aplicada. Perquè les decisions que derivin d’aquests processos siguin sòlides, fidedignes i ajustades a la realitat. En cas contrari, estarem deixant una vegada més en mans de consells assessors vaporosos i fluxos d’influència mediàtica de sospitosa procedència decisions que marquen i marcaran per sempre la nostra vida i la de les generacions futures.

    «Els factors són incerts, els valors estan en disputa, els riscos són alts i les decisions urgents». Així ho afirmaven S. Funtowicz i J. Ravetz a principis dels noranta en el seu postulat sobre un paradigma científic postnormal, que tractava de caracteritzar una metodologia de la investigació adaptada a les condicions contemporànies, on l’entitat social, dels valors i de la funcionalitat de les mesures que cal aplicar haurien de tenir un pes crucial en la presa de decisions. I això en l’àmbit de la salut pública té una importància cabdal.

    I doncs, de què serveix un mètode científic refinadíssim sense l’aplicabilitat i la reciprocitat envers la societat a la qual serveix? De què tracta la medicina i en última instància la salut pública sinó de la gestió del conjunt de valors d’una societat en relació amb la salut i el benestar?

    L’harmonització entre acció i reflexió en l’àmbit de la salut no ha de quedar en un oxímoron o en vint minuts de tertúlia televisiva; ha de materialitzar-se i és deure i responsabilitat de tothom.

    Deure de l’àmbit científic a proveir d’una evidència la més massissa i lliure d’interessos que no siguin els estrictament acadèmics. Amb visió social.

    Obligació dels òrgans professionals a traslladar i aplicar aquesta evidència al camp de què és real, sempre amb els garants ètics que ens hem donat com a societat.

    I responsabilitat de la comunitat en conjunt de mirar més enllà del que és pròpiament individual, acceptar la diversitat de valors i assumir els reptes i esforços que suposa la transformació i l’avenç social.

    És per això que aquest bienni negre, gairebé trienni (o sense el ‘gairebé’, ja veurem al març) per a la societat i la salut col·lectiva, ens ha de servir per meditar, alguns amb més afany que altres, sobre si hem tingut el respecte suficient a l’activitat que ha desenvolupat un estament científic i uns professionals que, amb els seus errors i encerts, han fet que aquesta pandèmia no es convertís en un desastre encara més gran.

    O si s’ha dotat dels mitjans suficients aquells que estàvem, estem i estarem a primera línia de la gestió de les pandèmies.

    O si s’ha donat la llibertat de gestió suficient per desenvolupar una tasca cientificotècnica i assistencial que no estiguessin subjectes a vaivens, que més vegades de les desitjades es devien a un joc de trons que no aportaven res a la governança de la situació sociosanitària.

    Sense passar per alt una reflexió que per a mi és vital: quin paper han jugat les necessitats, els anhels i els valors d’una societat a la qual més que probablement hem infantilitzat i anestesiat durant tot aquest temps; i que probablement hauria d’haver tingut veu, vot i visibilitat en què també ha estat la seva pandèmia.

    I és per tot això que, parafrasejant l’anònim jornaler andalús que al trenta-sis li va llançar de tornada les monedes al cacic que intentava comprar el seu vot, us animo que proclamem que, a les nostres pandèmies, a les nostres crisis i la nostra societat manem nosaltres. I demostrem amb això que la nostra ciència, la nostra sanitat i sobretot la nostra societat tenen la fermesa, els valors i la potestat perquè junts fem front a aquest i a tots els reptes que estiguin per arribar.

  • Un 25% dels metges espanyols ha estat de baixa a causa de la Covid-19

    L’estat de salut dels metges espanyols ha empitjorat notablement durant la pandèmia, produint un fort malestar físic i emocional. D’acord amb un estudi promogut per la Fundació Galatea, el Col·legi de Metges de Barcelona, l’Organització Mèdica Col·legial, Mutual Mèdica, en el qual han participat més de 4.500 metges espanyols, un de cada quatre metges recorre a serveis de suport a la salut mental o es planteja fer-ho per fer front al malestar emocional i a l’esgotament mental acumulats d’aquests mesos de pandèmia.

    L’informe destaca que un 25,5% dels metges espanyols ha estat de baixa en algun moment des de l’inici de la pandèmia per motius relacionats amb la Covid-19, o bé perquè han estat positius o bé perquè han presentat algun tipus de simptomatologia. A més, un 2% ha estat hospitalitzat i el 8% ha viscut la mort d’algun company de treball per aquesta causa.

    L’estudi ha avaluat l’impacte de la pandèmia sobre la salut física i mental dels professionals en tres moments: abans de la pandèmia, durant la primera onada (març-abril) i durant l’últim trimestre del 2020. D’entre la mostra de professionals enquestats, un 65% exerceix en el sector públic i, per àmbits assistencials, el 52% ho fa en hospitals, el 30% en atenció primària i el 18% restant en altres àmbits (salut mental, sociosanitari, salut pública, etc.). Un 63% dels participants són dones i la mitjana d’edat és de 52 anys.

    D’acord amb l’estudi, sis de cada deu facultatius presenten algun indicador de fatiga, dolor o estrès i la mateixa proporció pateix síndrome de burnout, una classe d’estrès que es cronifica i es tradueix en cansament i esgotament. En aquest sentit, un 51% afirma sentir-se «sobrepassat» i menys preparat física i emocionalment davant de noves onades, ja que es van enfrontant a elles sense haver pogut recuperar-se de les anteriors. En conseqüència, durant aquest període s’ha registrat un increment del consum de tranquil·litzants i hipnòtics entre els professionals, que ha passat d’un 18,6% a un 29,4%.

    La pandèmia també ha afectat el descans dels professionals, fent que dormin menys i pitjor: un 33% dels professionals té problemes per agafar el son i un 27% dorm menys de 6 hores, el doble que abans de la pandèmia. Així mateix, els hàbits de vida també han empitjorat. Segons mostra l’estudi, ha augmentat la proporció de professionals que consumeixen bastant o molt alcohol -que ha passat del 4% al 7%- i ha disminuït la pràctica habitual d’activitat física -del 50% al 28%.

    Per aquests motius, el 20% dels facultatius s’ha plantejat avançar la jubilació quan arribi el moment i més d’un terç s’ha arribat a plantejar la idea d’abandonar la professió, malgrat que reconeixen que no ho faran.

    Són pocs els que demanen ajuda

    Malgrat la gran sobrecàrrega física i emocional, encara són pocs els metges que recorren a serveis de suport a la salut mental per fer front aquest malestar i esgotament acumulats. De fet, el 13% de professionals enquestats reconeixen que necessiten ajuda però que encara no estan recorrent a aquest tipus de serveis, tot i que afirmen que tenen previst fer-ho.

    Malgrat la reticència inicial a demanar ajuda, un de cada quatre professionals sí que han acudit o estan acudint a serveis de suport psicològic, sent les dones i els joves els que en major mesura han recorregut a aquests programes. Els serveis de suport a la salut mental més utilitzats són els que ofereix la Fundació Galatea, que fins al moment ha atès a 1.300 professionals de la salut de tot Espanya, seguits dels serveis que s’ofereixen des dels mateixos hospitals i els centres d’atenció primària. Gairebé un 90% dels facultatius enquestats consideren que haurien de rebre formació per millorar les competències emocionals.

  • Crònica de la incertesa

    Ha passat un any des de llavors i ara podem parlar-ne de manera diferent, calmada, amb perspectiva; però no sempre ha estat així, durant els primers mesos vam viure situacions molt difícils.» Així comença a explicar la història una de les infermeres del CAP quan li preguntem per aquells mesos de març, abril i maig de 2020.

    «Inicialment vaig sentir por i angoixa per la sensació d’incertesa i de desconeixement. Van ser unes setmanes amb vivències molt intenses». (Administrativa)

    Des de mitjans de març de 2020 hi ha hagut canvis en gairebé tots els racons de les nostres vides: pandèmia, virus, immunitat i rebrots s’han convertit en paraules habituals en totes les converses. Les rutines han agafat forma de gràfics o xifres i la mort, les Unitats de Cures Intensives i els Serveis d’Urgències, han aparegut en totes les portades. Aquesta crònica mostra com l’equip del Centre d’Atenció Primària ‘Les Hortes’ (Poble Sec, Barcelona) va conviure amb la pandèmia durant els mesos de març, abril i maig de 2020. Una mirada potser menys sorollosa i més íntima, que parla de la vivència, del diàleg amb la por, de la convivència diària amb els canvis i de l’angoixa. Una sensació de perill que ha condicionat les nostres decisions durant aquest últim any i una incertesa constant que ens ha sacsejat i que encara és present.

    | Isabel Solís

    El primer moment de la pandèmia

    Durant els primers mesos de convivència amb la malaltia el personal sanitari es va trobar en una posició complicada. «Ho vaig viure amb molta sensació de caos. Vaig tenir por del contagi, a ser vector de contagi per a la meva família», ens explica M. una de les infermeres.

    L’equip d’aquest centre, com en molts altres Centres d’Atenció Primària, va haver de reconvertir i repensar la seva atenció sanitària de forma radical durant la setmana del 14 de març per poder adaptar-se a la situació d’emergència. En setanta-dues hores va canviar la forma d’atendre la població que va deixar de ser presencial i va passar a ser majoritàriament telemàtica per poder mantenir les mesures de seguretat davant d’allò que es desconeix. La prioritat era donar atenció de la forma més segura possible, de manera que mantenir la proximitat amb el pacient, el seguiment estret i l’atenció global, allò que tant caracteritza a l’Atenció Primària, es va convertir en una tasca difícil per als equips sanitaris.

    «D’un dia per l’altre va canviar la manera de funcionar, ens vam haver d’adaptar. Tota la informació i els protocols anaven canviant frenèticament», afirma la doctora V., que recorda molt bé com els canvis de protocols constants, gairebé diaris, i el desconcert eren el pa de cada dia en molts dels centres i hospitals. Durant aquells primers mesos, la incertesa, l’adrenalina, l’instint de supervivència i la feina del dia a dia van fer que allò que semblava irreal es materialitzés. Sovint es va fer evident la desorientació, pel que fa al seguiment dels casos o l’aplicació d’alguns tractaments; i l’autoorganització de l’equip, a petita escala, va ser clau per poder seguir-li el ritme a la pandèmia.

    «Davant la incertesa del moment, vam optar per decidir en equip i setmana a setmana, mesuràvem recursos i anàvem establint plans d’acció d’acord amb el que teníem.» (Metge)

    Es van tensar les cordes que subjectaven el sistema sanitari i el conjunt de professionals van haver d’adaptar a les noves regles de joc, amb eines escasses per al diagnòstic i el tractament.

    «No podíem trobar material de protecció enlloc, al final ho vam aconseguir, però van ser hores i dies i caps de setmana llargs i molt angoixants.» (Responsable Administració).

    | Isabel Solís

    Més enllà de la primera onada

    La veritat és que, afortunadament, hi va haver vida més enllà de la primera onada. Després dels primers mesos de convivència amb la Covid-19, quan es va aconseguir controlar el primer embat de la pandèmia, què passava llavors als Centres de Salut?

    «Fins a aquell moment vam fer atenció telefònica perquè era l’única que podíem fer, vam ser poc accessibles, era impossible ser-ho més. A partir d’aquest moment, tocava tornar a l’atenció presencial, era vital, ho necessitava el pacient i el necessitàvem nosaltres», explica la doctora N., que posa l’accent en la necessitat d’atendre els pacients de la manera en què l’Atenció Primària fa: longitudinalment i integralment. L’arribada de la pandèmia va obligar a tot el personal sanitari a treballar amb noves eines, a acostar-se al conjunt de pacients de manera diferent, fent un ús més intensiu de la tecnologia, canviant el tipus de medicina que coneixíem fins al moment.

    «No ens han ensenyat a visitar pacients per telèfon, hem après a estar presents i acompanyar els pacients. I això ara no ho hem pogut fer». (Infermer)

    «Ens vam adonar que havíem donat menys atenció a altres malalties i a les patologies cròniques. No arribàvem a més i això ens fa mal», explica M. una de les infermeres quan recorda els mesos d’estiu de 2020. En aquell moment, la «nova normalitat» va arribar per quedar-se i va convertir el dia a dia en una cursa infinita per atendre totes les visites, les demandes i les necessitats que s’havien posposat al llarg dels mesos anteriors.

    «No vaig entendre els aplaudiments perquè nosaltres no som herois. En canvi, entenc la crítica perquè, durant un temps, s’han deixat d’atendre altres patologies». (Metgessa)

    | Isabel Solís

    Va ser durant l’estiu quan en els Centres d’Atenció Primària es va fer evident la necessitat de recuperar part del funcionament habitual, els seguiments i les activitats preventives. «Tinc la sensació que aquest no és el tipus de medicina que jo sé fer. No m’agrada la no-presencialitat», afegeix la doctora L. I si alguna cosa ens ha demostrat la pandèmia, ha estat la necessitat de l’atenció multidisciplinària, propera i integral en termes socials i sanitaris, d’una medicina d’Atenció Primària que entengui el context més enllà del pacient.

    L’altra cara de la pandèmia

    En parlar de les necessitats socials no cobertes durant l’inici de la pandèmia, la treballadora social de centre ens diu: «Durant el primer mes, l’administració es va aturar per complet, no hi havia recursos socials suficients», i reflexiona sobre la importància dels Serveis Socials, de la coordinació entre el sistema sanitari i les entitats que donen suport social directe. «Se’ns va assignar (a l’Atenció Primària) la cobertura de totes les necessitats, havíem d’abastar-ho tot», puntualitza la doctora S., una metgessa del CAP, que va atendre a pacients amb sospita de malaltia Covid-19.

    «Sentíem impotència al saber que hi havia coses que no podíem fer per ajudar els pacients, perquè no hi havia xarxa i no depenia de nosaltres.» (Treballadora Social)

    «Vam tenir clar que els efectes de la pandèmia anaven més enllà de la malaltia i la mort» afirma la doctora M., que ha treballat de manera coordinada amb la treballadora social de centre per controlar la pandèmia dins de les residències, els centres de menors i els equipaments de persones sense sostre al barri del Poble-Sec.

    | Isabel Solís

    L’arribada de la pandèmia ens ha posat en evidència com a societat, ha augmentat aquelles desigualtats que ja existien, posant-les en primer pla. Les dificultats pel que fa a l’accés a l’atenció sanitària han augmentat durant aquests mesos. També ho ha fet el nombre de famílies en situació de pobresa, les persones sense ingressos i la problemàtica d’accés a un habitatge, per citar-ne només algunes. Han fet falta un altre tipus de xarxes comunitàries, vincles de solidaritat i mans amigues dins el barri per cobrir les deficiències d’un sistema sanitari i de benestar social que no s’ha pogut sostenir i ha posat al límit la població més vulnerable.

    «La situació ha provocat un accés als recursos esbiaixat, deixant sense suport a molta part de la població». (Infermera)

    Les residències també han rebut les conseqüències directes de la crisi sanitària i social, pacients i familiars han hagut de viure situacions difícils, tristes i delicades, provocades per l’aïllament, les pèrdues i els dols en solitari. «Ens queda molt per fer quan parlem i ens ocupem del que passa en arribar a la fi de la vida». (Metgessa)

    Fer balanç entre l’esperança, la crítica i la crisi

    Després de fer front a les primeres onades de la Covid-19, el conjunt de professionals sanitaris ens trobem en un moment marcat pel cansament, la decepció i la impotència. «El sistema va col·lapsar – opina la doctora C.-, no hi ha hagut una bona direcció, s’ha abusat de la vocació i la responsabilitat del que s’espera de la professió mèdica i sanitària».

    La situació de sistema sanitari amb l’Atenció Primària precària, sobrecarregada i burocratitzada, ha hagut de fer front a una emergència que ha tensat i debilitat tots els engranatges que la componen, amb les conseqüències previsibles: col·lapse i saturació. Una Atenció Primària que ja reclamava inversions i recursos des de molt abans que arribés la Covid-19.

    | Isabel Solís

    Seguint amb la reflexió crítica, dues companyes de l’equip de Medicina afegeixen: «Durant tota la gestió de la pandèmia no s’ha parlat de la Primària, no s’ha tingut en compte, ha passat a segon pla. La perspectiva i el model han estat els mateixos i ja sabem que l’hospitalo-centrisme no funciona. «Han passat els mesos, un any sencer i la situació és diferent de la de l’inici; a la cursa contra el virus s’han afegit les vacunes, que són la dosi d’esperança que molts necessitàvem. Potser la vacuna serà d’ajuda per fer front al virus, però seran necessaris molts més esforços per reforçar el nostre sistema de salut i canviar la situació de pobresa social actual».

    Malgrat tota la crítica, per a l’equip de professionals del CAP Les Hortes una de les certeses que ens ha portat la pandèmia ha estat poder comprovar que el treball en equip fa que les coses siguin més fàcils quan tot sembla difícil. També tenim la certesa que amb l’autocrítica, l’autoorganització i la reflexió compartida hi ha possibilitat de contribuir al canvi dels models sanitaris actuals.

    * Aquest article s’ha escrit gràcies a la col·laboració de l’equip de professionals del CAP de les Hortes, que han participat del relat conjunt d’aquesta pandèmia mitjançant entrevistes. Durant el mes de setembre de 2020 vam realitzar entrevistes a les companyes i els companys del CAP amb l’objectiu de registrar com havien viscut la pandèmia, des d’un punt de vista professional i personal. Hem realitzat un total de 32 entrevistes a personal del CAP, personal mèdic, infermeria, administratiu i de treball social.

    De totes aquestes dades ha sorgit aquest article i juntament amb les fotografies formen part d’una exposició fotogràfica que es podrà veure al Centre Cívic Albareda (Poble Sec. Barcelona) del 3 al 30 de maig de 2021.

  • La pandèmia de la Covid-19 i les seves sindèmies: quan només la medicina no cura la malaltia

    La pandèmia de Covid-19 no és l’única malaltia epidèmica de gran abast a la qual ens estem enfrontant a hores d’ara. El VIH -virus d’immunodeficiència humana- porta dècades present a tot el món i, tant pel seu nivell d’incidència com per la seva capacitat de transmissió, també parlaríem d’una pandèmia.

    Les dades ho demostren: el 2019 hi havia al voltant de 38 milions de persones a tot el món amb VIH, segons ONUSIDA. Des que es van detectar els primers casos a principis de la dècada dels 80, uns 35 milions de persones han mort per malalties relacionades amb la sida -la patologia que el virus pot arribar a desencadenar-.

    En els anys 90, l’antropòleg metge nord-americà Merrill Singer va observar que en molts d’aquests pacients coexistien tres amenaces interconnectades: l’abús de substàncies, la violència i la sida. Així va ser com va néixer el terme «sindèmia».

    Una sindèmia és una sinergia d’epidèmies que ocorren de forma simultània en temps i espai, interaccionen i tenen mecanismes causals comuns.

    – Carme Borrell, experta en salut pública de l’Agència de Salut Pública de Barcelona

    «Va sorgir del meu treball amb els consumidors de drogues intravenoses durant els primers anys de la pandèmia de la sida», recorda a SINC Singer, que és professor del departament d’Antropologia i investigador del Centre per a la Salut, la Intervenció i la Prevenció de la Universitat de Connecticut (EUA).

    L’antropòleg va plantejar en aquest moment que, per fer front a la malaltia de la sida, havien de tenir-se en compte i abordar alhora les variables socials que l’acompanyaven en determinats casos, com era la violència i la drogoaddicció.

    Més de dues dècades després, encara que el concepte segueixi sent bastant desconegut per a la població general, el fan servir amb freqüència antropòlegs, sociòlegs i també epidemiòlegs i metges experts en salut pública. «Una sindèmia és una sinergia d’epidèmies que ocorren de forma simultània en temps i espai, interaccionen i tenen mecanismes causals comuns», aclareix a SINC Carme Borrell, experta en salut pública de l’Agència de Salut Pública de Barcelona.

    La connexió amb els factors socials

    Amb la Covid-19 estaríem davant d’una sindèmia? És el que va proposar a la revista The Lancet el seu redactor en cap, Richard Horton, metge de formació i membre de diversos grups d’experts de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Segons la seva opinió, per contenir la infecció cal també atacar les anomenades malalties no transmissibles que conviuen amb ella, és a dir, l’obesitat, la hipertensió, els problemes cardiovasculars o el càncer.

    La conseqüència més important de veure la Covid-19 com una sindèmia és subratllar els seus orígens socials.

    – Richard Horton, expert de l’OMS

    I no només això. «La conseqüència més important de veure la Covid-19 com una sindèmia és subratllar els seus orígens socials», ressalta Horton en el seu article. En el cas espanyol, com han mostrat les estadístiques del Centre Nacional d’Epidemiologia publicades a Eurosurveillance, les persones més vulnerables al contagi a la primera onada van ser els majors i el personal sanitari, en estar en primera línia davant el virus.

    A més, un model de dispersió de la malaltia publicat a Nature a partir de dades dels Estats Units va mostrar que les taxes d’infecció més altes tenien lloc entre els grups ètnics i socioeconòmics més desfavorits, ja que no havien pogut reduir la seva mobilitat com la resta de la població. El model concorda amb el que han mostrat nombrosos estudis previs.

    Les taxes d’infecció de Covid-19 més altes d’EUA tenen lloc entre grups ètnics i socioeconòmics més desfavorits, segons un model de dispersió de la malaltia publicat a Nature.

    Per tots aquests factors, segons el redactor en cap de The Lancet, una solució purament biomèdica per a la Covid-19 fracassarà. «Llevat que els governs elaborin polítiques i programes per revertir les profundes disparitats, les nostres societats mai estaran veritablement segures contra la Covid-19», subratlla.

    El concepte de sindèmia vinculat a la Covid-19 és força comú a Amèrica Llatina. Una recerca al Twitter ens remet a nombrosos webinars i conferències sobre la matèria amb experts d’aquesta regió. El coneix molt bé Luis Felipe López-Calba, subsecretari general de l’ONU i director regional per a Amèrica Llatina i el Carib.

    Com explica a SINC, en aquesta zona, marcada per alguns dels nivells més alts de desigualtat del món, la interacció d’aquests desequilibris amb les malalties i les condicions de salut és «preocupant».

    El confinament no és igual per a tots

    Més enllà de la covid-19, malalties com la diabetis, l’obesitat, les malalties cardiovasculars o el càncer estan associades a factors de risc que tenen a veure amb les circumstàncies socials de cada persona. Parlem del consum d’alcohol, de tabac, la manca d’activitat física o la contaminació entre la qual algú viu o treballa.

    És una cosa que ha quedat també de manifest durant el confinament, amb persones amuntegades en pisos petits davant de famílies benestants que viuen en grans pisos o xalets, on l’aïllament és molt més suportable i les possibilitats de contagiar si un membre de la família està afectat són menors.

    «La desigualtat socioeconòmica està relacionada amb les condicions de vida i treball, ja que les classes més desfavorides tenen, per exemple, menys oportunitats de treballar a distància, de tenir un habitatge que permeti fer aïllament o quarantenes i, a més, també pateixen més malalties cròniques», enumera Borrell.

    La diabetis, l’obesitat, les malalties cardiovasculars o el càncer estan associades a factors de risc que depenen de les circumstàncies socials.

    Encara que des de l’OMS no han utilitzat el terme sindèmia per referir-se a aquesta crisi sanitària, «el director general de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, ha estat molt clar en assenyalar que hi ha molts factors adversos que interactuen amb la Covid-19 i que empitjoren els efectes de la pandèmia», puntualitza López-Calba.

    No obstant això, els experts recalquen que quan parlem de la sindèmia de la Covid-19 no es pot generalitzar ja que, com hem vist, depèn de les persones que la pateixin, la zona en la qual visquin o els seus condicionants socioeconòmics, entre altres qüestions.

    «Les sindèmies no ocorren a escala mundial, ja que les malalties que les componen i els factors socials varien segons el lloc», al·lega Singer. Per això mateix, el que hi ha és «una pandèmia mundial de Covid-19 amb sindèmies diferents segons la regió o el país», afegeix.

    La tríada d’obesitat, nutrició i canvi climàtic

    Un any abans d’aquesta crisi sanitària, al gener de 2019, la revista The Lancet va publicar l’informe d’una nodrida comissió d’experts sobre tres fenòmens estretament relacionats: l’obesitat, la desnutrició i el canvi climàtic. Segons els autors, estaríem davant d’una tríada de pandèmies. Per què ho és la crisi climàtica? Pels seus efectes sobre la salut dels éssers humans i sobre els sistemes naturals dels quals aquests depenen. Per als investigadors, aquestes tres pandèmies formarien una sindèmia.

    «L’informe destacava que la malnutrició, que inclou l’obesitat, la desnutrició i els riscos dietètics de les malalties no transmissibles, és ja la major causa de pèrdua de salut en el món», afirma Borrell.

    Pel que fa al canvi climàtic, per l’experta en salut pública no hi ha dubte que impacta en la salut de població, per exemple, produint inseguretat alimentària i desnutrició, també en augmentar la mortalitat per onades de calor o a l’incrementar la incidència d’algunes malalties. «No podem perdre de vista que aquesta sindèmia afecta en major grau als països de menor renda i a les poblacions més pobres», adverteix.

    Mesures de salut pública més eficaces

    A Estats Units els epidemiòlegs també utilitzen aquest terme per referir-se a la crisi de sobredosi d’opioides, com la morfina o la heroïna. Segons dades de l’OMS, cada any moren a tot el món 69.000 persones per aquest tipus de sobredosi i si parlem de la dependència que generen, afectaria unes 15 milions de persones.

    Els casos amb VIH estan entre els perfils de major risc de patir aquestes sobredosi. El psiquiatre Alexander Tsai està especialitzat en pacients portadors d’aquest virus i en estudiar si pateixen un altre tipus de malalties, com la tuberculosi.

    Per entendre per què estem davant d’una sindèmia, l’expert, que és psiquiatra de l’Hospital General de Massachusetts (Estats Units), recorda que el VIH augmenta la probabilitat que algú s’infecti amb tuberculosi. Aquesta malaltia, al seu torn, incrementa el risc que algú mori per VIH.

    Hauria l’OMS usar el terme de sindèmia per la pandèmia de Covid-19? Els experts discrepen: només podria usar-se en alguns casos, i han d’usar-paraules comprensibles per tota la població.

    «Les dues epidèmies tenen impactes sinèrgics sobre la mort i si un programa de salut pública intenta reprimir l’epidèmia de tuberculosi sense abordar també l’epidèmia de VIH i el context social, el VIH seguirà incrementant el nombre de persones amb tuberculosi», indica a SINC .

    Si unim les dues epidèmies en una sindèmia arribarem a la conclusió que les dues s’han d’abordar de forma conjunta i només seran eficaces les mesures de salut pública que contemplin tots dos fenòmens connectats.

    Per afrontar la pandèmia de Covid-19, hauria l’OMS d’utilitzar el terme de sindèmia i referir-se a la confluència de diverses malalties i contextos socials interconnectats? Els experts consultats discrepen.

    Segons el parer de Tsai, només podria utilitzar-se en alguns casos, quan ens referim a la relació de la malaltia amb altres epidèmies com l’obesitat, ja que totes dues «afecten de manera desproporcionada a les minories racialitzades i a les persones de baix nivell socioeconòmic». Com han demostrat diversos estudis, el risc de mortalitat en algú amb obesitat que té el SARS-CoV-2 és més gran respecte a una persona que no pateix sobrepès.

    Per la seva banda, Borrell considera que han d’usar-se paraules que siguin comprensibles per tota la població. «Utilitzar la paraula sindèmia actualment no és molt adequat. En tot cas, es pot emprar a nivell tècnic i esperar que el terme estigui més utilitzat i acceptat per utilitzar-lo de manera habitual», planteja.

    Un virus endèmic si la immunitat és insuficient

    Què passaria si la immunitat després de patir Covid-19 o l’aconseguida gràcies a les vacunes només durés un any? És el que es van preguntar dos investigadors de la Universitat Colúmbia (EUA). La resposta, com recull un article publicat a la revista Science, podria ser l’aparició de brots anuals de la malaltia si el virus arribés a tornar-se endèmic i, en aquest cas, amb la medicina tampoc n’hi hauria prou per evitar-ho.

    «Hi ha moltes característiques que influeixen en què un virus es torni endèmic: la transmissibilitat, la durada de la infecció en un hoste, si pot causar infeccions repetides o els esforços de control», detalla a SINC Jeffrey Shaman, investigador del departament de Ciències de la Salut Ambiental de l’Escola de Salut Pública Mailman (EUA) i autor principal del treball.

    Pel que fa a les zones del món en què el SARS-CoV-2 podria arribar a ser endèmic, segons el científic podrien ser aquelles on sigui més difícil distribuir la vacuna o on hi hagi rebuig a la inoculació perquè dificultaria la immunitat col·lectiva.

    L’altre gran problema seria la reinfecció. «Si les persones estan subjectes a múltiples infeccions al llarg de la seva vida i si les vacunes no indueixen una immunitat duradora, el virus persistirà com ho fan la grip i els refredats comuns», sosté el científic.

    Un altre factor que podria influir en la seva recurrència seria el clima, tot i que en aquesta pandèmia el virus s’ha propagat tant a l’hivern com a l’estiu. Segons Sharman, si és endèmic, l’estacionalitat determinarà l’època de l’any en què el virus serà més prevalent, encara que això succeirà en una fase postpandèmica. «El SARS-CoV-2 sembla ser un virus d’hivern fora dels tròpics, és a dir, més transmissible en condicions de fred sec», manté.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC