Just Deploy It!

Etiqueta: pandèmia

  • Identifiquen nous gens humans crucials per a la infecció per coronavirus

    Un grup d’investigadors de la Universitat d’Oviedo ha aconseguit identificar nous gens involucrats en la infecció de cèl·lules respiratòries i intestinals humanes pel virus SARS-CoV-2 causant de la COVID-19. Els resultats del treball, dirigit pel catedràtic Carlos López Otín, s’han publicat en The EMBO Journal.

    Alejandro Piñeiro i Gabriel Bretones, investigadors del Departament de Bioquímica i Biologia Molecular de la universitat asturiana i autors principals, han realitzat en aquest estudi un complex cribratge genètic de tot el genoma humà mitjançant la tecnologia d’edició genòmica CRISPR Cas9 fins a aconseguir identificar els gens necessaris per a la infecció pel coronavirus.

    Per a això, en primer lloc, van construir mitjançant enginyeria genètica una versió artificial del virus SARS-CoV-2 mancat de capacitat de replicació i, per tant, incapaç d’expandir-se en l’entorn. A continuació, van eliminar en cèl·lules pulmonars humanes, de manera específica i individualitzada, cadascun dels més de 20.000 gens humans codificants de proteïnes i van interrogar gen a gen la susceptibilitat cel·lular a la infecció amb el pseudovirus artificial.

    Aquest estudi va conduir a la identificació, entre altres, dels gens humans PLAC8 I SPNS1, codificants de proteïnes implicades en processos biològics com l’endocitosi i l’autofàgia, que poden contribuir a les infeccions víriques.

    A fi de corroborar aquests descobriments, els autors van contactar amb la llavors directora del Centre de Recerca en Sanitat Animal (CISA-INIA), Marisa Arias, per a dur a terme experiments amb virus SARS-CoV-2 naturals i plenament infecciosos. Aquest centre és referència internacional en l’estudi de malalties infeccioses i disposa de les instal·lacions d’alta seguretat biològica imprescindibles per a aquesta mena de treballs.

    Soca de virus original de la primera onada

    Allí els investigadors, amb l’ajuda del grup de Malalties Emergents i Transfrontereres van confirmar les seves troballes prèvies utilitzant una soca del virus original (CISA/H-Ap20-1) aïllat pel propi grup durant la primera onada de la pandèmia.

    Piñeiro, primer autor de l’article, assenyala que “no és el primer estudi d’aquest tipus que es realitza en el món, però el nostre disseny experimental basat en l’ús de cèl·lules pulmonars humanes i complexes tècniques d’edició gènica ens ha permès identificar gens essencials per al procés infectiu que havien passat inadvertits en altres estudis”.

    A més, “a diferència d’uns altres, aquest treball s’ha centrat a trobar gens humans necessaris per a les primeres fases de la infecció del virus, abans que es produeixi la seva replicació a l’interior de la cèl·lula”, destaca l’investigador.

    Per part seva, Bretones emfatitza que “aquestes troballes permeten comprendre millor el mecanisme d’internalització del virus i, per tant, la identificació de noves dianes terapèutiques per al tractament de la COVID-19 i d’altres malalties causades per coronavirus que puguin aparèixer en el futur. Això permetrà el desenvolupament de teràpies dirigides per millorar el tractament i ajudar les vacunes a contenir l’expansió de la malaltia”.

    Finalment, López-Otín destaca que “el nostre laboratori no es dedica a la virologia, però en aquests últims anys hem desenvolupat mètodes experimentals molt avançats per a l’anàlisi genòmica i funcional del càncer i de l’envelliment, que ara hem pogut aplicar a l’estudi del coronavirus SARS-CoV-2”.

    Otín afegeix que se sent “molt orgullós de tots els membres del meu grup que, per pur compromís social, van deixar els seus projectes particulars entre parèntesis per a dedicar el seu esforç i el seu talent a l’estudi d’un virus que ens ha mostrat amb absoluta nitidesa la gran veritat de la vulnerabilitat humana”.

    L’estudi ha estat finançat per l’Institut de Salut Carles III (COV20/00652), el Ministeri de Sanitat, el Ministeri de Ciència i Innovació i la Conselleria de Ciència, Innovació i Universitat del Principat d’Astúries.

     

    Aquest és un article publicat originalment a Agencia SINC. Llegeix-lo en castella aquí.

  • Un dol incòmode

    Testimonis de víctimes mortals en desemparança i solitud mostren els obstacles per tancar cercles vitals.

    Caminante, son tus huellas
    el camino y nada más;
    Caminante, no hay camino,
    se hace camino al andar.

    Al andar se hace el camino,
    y al volver la vista atrás
    se ve la senda que nunca
    se ha de volver a pisar.
    Caminante no hay camino
    sino estelas en la mar.

    Declama l’Isaac, nerviós amb escletxes de serenitat, el poeta Antonio Machado als peus del faristol davant de familiars, amics, coneguts, i també desconeguts, en el que és un últim adéu col·lectiu al seu pare.

    Els rituals i cerimònies formen part inherent dels processos de dol de qualsevol cultura i fe. L’Isaac se sent complagut d’haver acomiadat el seu pare i sentir l’escalfor de la seva gent. “M’alegra veure-us tots aquí, sento que aquest és l’homenatge que li hagués agradat al meu pare, sigui on sigui, estarà content”, explica l’Isaac a un dels seus col·legues a les portes de l’oratori.

    La mort és un fet irreparable i universal. Tots ens morim, i tots passem pel procés de dol davant la pèrdua d’una persona estimada. Hi ha fins i tot estudis que ho demostren com a característica pròpia de la naturalesa animal. Segons l’antropòloga Barbara J.King, la resposta d’animals davant de familiars morts només poden ser interpretades com a processos de dol. Les girafes, per posar un exemple, i no estendre’m en el tema, són capaces de romandre de genolls durant dies, sense menjar ni aigua, en solitud, al costat d’una girafa morta.

    ‘Els rituals i cerimònies formen part inherent dels processos de dol de qualsevol cultura i fe’ | Sara Aminiyan

    El dol és el buit, la pèrdua. Un procés llarg, o llarguíssim, que es viu en diferents fases. Segons la psiquiatra Elisabeth Künler-Ross, (On death and dying – 1969), enumera cinc etapes: la negació, l’ira, la negociació, la depressió, i finalment, l’acceptació.

    “El dol és un procés llarg que va canviant de forma i el lloc que ocupa a la teva vida. El meu pare es va morir fa gairebé dos anys, i jo encara considero que ho estic passant. Fa quatre mesos vaig tenir una depressió que no em podia aixecar del llit. No entenia què em passava, i després de buscar els símptomes per internet vaig veure que aquesta era una fase del dol”, explica la Lea de 25 anys. “Crec que la mort d’algú tan proper, i el dol, et connecten amb allò essencial”, segueix.

    Durant el dol, la Lea va crear noves rutines i maneres d’expressar-se, que ara formen part del seu dia a dia: “Sempre havia odiat la gent que surt a córrer, però en aquell moment ho vaig necessitar més que mai, era la meva manera de gestionar el dolor i el meu propi procés. Avui encara surto. Crec que després d´un procés de dol et coneixes més a tu mateixa”.

    El psicòleg Robert Mengual matisa els casos que porten a un dol complicat: aquells produïts per una mort no anunciada, que no resol certs temes amb la persona que ha marxat; les pèrdues ambigües, on no hi ha la certesa de la mort; o les violentes per raons desconegudes.

    Al jardí de l’Awa, vora la costa de Joal Faditouh (Senegal), l’àvia parla i pensa en el seu nét Ablay Yay, presumptament mort a l’atlàntic durant el viatge de migració del Marroc a Espanya. “Abans d’anar a dormir sempre el penso. Jo no crec que hagi mort, no he vist el cos, només he escoltat que ha mort. No m’ho crec”, repeteix mentre ens mostra una foto de l’Ablay, amb la petita esperança que el noi ens ressoni alguna de les presents.

    Una de les escriptores més compromeses amb els drets de les persones migrants a la frontera basca amb França, Marie Cosnay, explica tot un “món imaginari” que creen els familiars de les persones desaparegudes durant el viatge migratori per fugir del dolor: «Hi ha molta rumorologia, es parla de presons subterrànies a Espanya i Tunísia on amaguen els migrants per a l’extracció d’òrgans, i moltes altres coses. He sentit de tot durant aquests anys».

    ‘La mort és un fet irreparable i universal. Tots ens morim, i tots passem pel procés de dol davant la pèrdua d’una persona estimada’ | Sara Aminiyan

    Xifres, números, i finalment, persones

    Durant els darrers dos anys, el telenotícies ha mostrat dia sí dia també mapes de xifres i taules d’estadístiques per assenyalar el nombre de morts per coronavirus que se succeïen a Espanya. Segons el Ministeri de Sanitat, des de l’inici de la pandèmia fins ara les dades són de 91.994 persones mortes a tot l’Estat.

    En la majoria de casos s’ha tractat d’una mort absent i llunyana.

    Durant els darrers dos anys, les morts registrades a les fronteres espanyoles han anat augmentant. El 2020 les víctimes mortals a les rutes s’han incrementat un 102,95% en relació a l’edició passada. A les fronteres per assolir Espanya, els resultats, del tot incerts per l’opacitat, i el desinterès d’informació, són esfereïdors: 4.404 persones registrades, majoritàriament en la migració per l’atlàntic, l’anomenada ruta canària, segons reporta el darrer informe de monitorització de l´organització Caminant Fronteres.

    Això sense comptar el centenar de persones desaparegudes en embarcacions, on totes les seves persones han mort; això sense comptar els cossos inerts abocats al mar per companys de barca, de vegades amics i familiars.

    En la majoria de casos és una mort absent i llunyana.

    El portaveu de la Federació d’Associacions Africanes a les Canàries, Teodoro Bondyale, denuncia un continent africà de dol, on pobles sencers ploren la mort de persones estimades que han migrat, i que deixa empremta en les persones que es queden. “Per mi, sobretot els joves són els meus herois. Són els que creuen que es pot viure diferent: fora de la tirania, la corrupció, les violacions, la pobresa”, afegeix Bondyale.

    Robert Mengual posa èmfasi en els rituals i cerimònies per acomiadar-nos dels que marxen, i el no poder fer-ho ho atribueix a una paràlisi, i, per tant, una complicació en el procés de dol. La pandèmia del coronavirus, i les múltiples onades, ha deixat morts sense la companyia de familiars i amistats properes, un confinament en solitud, i moltes vegades un dol sense tancar. Les polítiques de frontera engranant cada vegada més una Europa Fortalesa provoca al seu pas milers de víctimes mortals en els viatges migratoris. I en conseqüència, un tedi generalitzat a molts racons del sud global.

    ‘La pandèmia del coronavirus, i les múltiples onades, ha deixat morts sense la companyia de familiars i amistats properes, un confinament en solitud, i moltes vegades un dol sense tancar’ | Sara Aminiyan

    Ferides

    “He viscut cerimònies de pur tràmit per intentar tancar un capítol que costa molt de tancar, les famílies venien a l’església amb les cendres, moltes incrèdules de tot allò. El temps ho guareix tot, d’aquella manera, t’ho deixa enquistat i un va tirant”, explica en Sito Montoña, sagristà de l’església Santa Maria de Mataró.

    A la primavera de 2020, els primers mesos d’estat d’alarma i confinament total, i d’un de degoteig constant de morts, algunes famílies van trucar al seu sacerdot de confiança, a l’hora que sabien que incinerarien el familiar, – en cas de defunció per Covid el procediment era anar al crematori–, per acompanyar-los amb unes pregàries i tenir una cosa semblant a una cerimònia. “Al cap i a la fi era crear mecanismes per ser conscients d’aquella realitat”, afegeix el sagristà.

    La història de la Lea es va succeir en un d’aquells moments, el 4 d’abril del 2020, després de dues setmanes d’intubacions, el seu pare va morir per Covid. El seu germà va tornar de Colòmbia, la Lea de París. Van enterrar el seu pare al cementiri de Roques Blanques de Barcelona, i al tornar, al jardí de casa, van encendre un foc i van plantar un arbre. La Lea, la seva mare i els germans van poder tenir alguna cosa semblant a un comiat, però tot i així senten el pes de no haver pogut regalar un adéu a tota la família: “Quan parlo amb els germans del meu pare veig que no són en el mateix procés que jo. Per mi, el meu pare forma part del meu dia a dia (…). Crec que hi ha molta por a parlar sobre la mort, l’única cosa que tenim són els rituals, el llenguatge no verbal, i quan no ho parles ni tens aquests codis et sents doblement orfe”, reflexiona.

    Al sud de la península, al municipi de Los Barrios de Cadis, frontera amb Gibraltar, viu i treballa Martín Zamora, propietari de la funerària Southern Funeral Assistance, que des de fa anys es dedica a intentar contactar amb les famílies al Marroc de les persones mortes a les costes gaditanes, i en els millors casos repatriar els seus cossos.

    | Sara Aminiyan

    Abans de la pandèmia, el Martín sovint viatjava al Marroc en la seva missió per trobar familiars i reparar un dolor, que com ell diu “deixa una societat espanyola i europea com a autèntics monstres”; ara no para d’atendre el telèfon: “L’altre dia em va trucar una dona que és a França preguntant-me si tenia el seu fill, desaparegut des de fa anys, a la cambra. La vaig haver de parar i dir-li que no, i que probablement si el fill no hi ha contactat, és difícil que continuï viu. Però la dona s’agafa a aquesta mínima possibilitat. Sense cossos no hi ha sepultura, i sense això moltes famílies viuen desesperades en l’angoixa”.

    Al llarg d’aquesta pandèmia, milers de persones han viscut la pèrdua dels seus éssers estimats lluny de la normalitat i d’allò socialment integrat. Els serveis d’acompanyament al dol han estat duplicats per tot el territori en un intent de donar suport i aixopluc les persones en el procés de dol, i l’acceptació de l’absència.

    Així, com explica la investigadora sènior de l’àrea de migracions al Cidob, Blanca Garcés, el dret a la vida i la mort dut a terme per la necropolítica d’occident regeix la vida de milers de persones al sud global, i que són l’altra cara de la frontera, els efectes col·laterals de les pròpies polítiques de no arribada.

    Avui, i demà, familiars d’aquí i d’allà tenen una ferida permanent que no cicatritza, però com diu el poeta Joan Margarit, també un lloc on viure.

  • Retre comptes: un suggeriment per a experts i polítics (a propòsit de la pandèmia)

    Durant aquests dos anys de pandèmia s’han pres moltes decisions polítiques públiques, moltes de les quals amb notòries repercussions sobre la vida quotidiana de la ciutadania, i sobre molts altres sectors de la societat, inclosa la sanitat. Decisions emparades sota el paraigua del bé comú i amb els propòsits explícits d’evitar la infecció pel virus SARS-CoV-2, minvar o alentir la seva propagació comunitària i, també, de preservar, dins del possible, el sistema sanitari del col·lapse.

    La sorpresa, el desconeixement i la incertesa, tant sobre l’impacte com sobre l’efectivitat de les mesures preventives disponibles, però sobretot la percepció d’una alarma apocalíptica amb el pànic conseqüent, eren motius comprensibles i raonables -malgrat algunes veus discrepants- per adoptar unes dràstiques mesures de protecció, inèdites per la seva intensitat i per la seva amplitud i també pels seus potencials efectes adversos. Iniciatives mai vistes, llevat dels temps de guerres.

    Suposar que podíem estar davant la catàstrofe més gran de la història justificava per si mateix gairebé totes les decisions restrictives aplicades. Com passa amb els dilemes, calia optar per l’alternativa menys dolenta. Almenys aparentment menys dolenta, que, a més, gaudia de la conformitat de molts experts i satisfeia el desig de la població més espantada. Impedir la propagació del virus i, si fos possible, com propugnaven alguns entesos, erradicar-lo, pagava la pena amb escreix. Malgrat tots els perjudicis i els inconvenients. Altrament, el mal provocat directament per la pandèmia seria encara molt pitjor.

    Lamentablement, la pandèmia sembla que continua vigent malgrat tots els esforços esmerçats. Clar que hi ha que pensa que no han estat prou i que calia, que encara calen, respostes rotundes. Una hipòtesi impossible de desmentir, com tampoc ho és, almenys encara, creure que amb intervencions més moderades i, sobretot, sense fomentar el catastrofisme i la por per part dels mitjans de comunicació, les xarxes socials i els interessos partidistes, els danys serien més assumibles.

    El que sí que sabem és que la propagació de la infecció continua. Tot i que no és el mateix infectar-se que emmalaltir. A casa nostra l’impacte més significatiu ha estat l’afectació de la gent gran -particularment a les residències, una situació que exigeix una anàlisi serena i rigorosa que pensem que encara no s’ha fet o quan menys no s’ha publicat- i de les persones amb altres problemes crònics de salut; el que no vol dir que no hi hagi hagut víctimes entre la gent jove i sana, amb una rellevància epidemiològica menor, però.

    I, potser el que té més implicacions per a la política sanitària, per a les polítiques de salut i en definitiva per a les polítiques públiques, ha estat l’impacte directe en els col·lectius socials menys privilegiats, tant per la infecció com per la desatenció sanitària derivada de la polarització, però sobretot pels efectes perjudicials de les mesures preventives que han incrementat ostensiblement les inequitats socials que ja eren abans vituperables.

    L’anàlisi de la dinàmica d’aquesta pandèmia, molt parcial encara degut a les característiques de la informació disponible, sobretot pel que fa a la qualitat i al significat de les dades, moltes d’elles recollides i emmagatzemades amb criteris no ben bé comparables, no ens permet garantir absolutament el moment final del problema actual, que fins i tot sembla que podria esdevenir endèmic.

    Tanmateix, el que és més probable, sembla més lògic, és compatible amb les dades més relacionades amb la gravetat, i no contradiu el que ja sabem sobre la relació entre els microbis i els humans, és que vagi esdevenint-se, un procés habitual d’adaptació biològica bidireccional entre el virus i els éssers humans, que ens portarà a un equilibri convivencial en termes de capacitat infectiva i de propagació, d’immunitat dels hostes i, per tant, de morbimortalitat, semblant al d’altres infeccions víriques respiratòries conegudes.

    La pandèmia ha incidit en un moment que no han deixat de créixer les desigualtats en el món, el deteriorament dels macrosistemes de serveis (sobretot els relacionats amb el benestar i la qualitat de vida amb referència especial a la sanitat i l’educació) i el del mateix planeta (canvi climàtic). En aquest context, la pandèmia ha descosit les costures socials i està ajudant a incrementar la pobresa. Els remeis d’aquestes situacions mai poden néixer de mesures a curt termini com les que s’estan implementant en l’àmbit de la sanitat. Calen polítiques reflexives, estratègiques i innovadores capaces de transformar profundament la situació.

    Tampoc no valen gaire les crítiques a «toro pasado» ni predicar un nihilisme retrospectiu. És molt més útil valorar correctament tots els paràmetres i evidències que han de formar la base de les actuacions polítiques i, mirant cap al futur, responsabilitzar-nos, cadascú al seu nivell, de les decisions que hem pres o hem contribuït a prendre. I per això potser serà útil intentar respondre sincerament a algunes preguntes clau:

    • La pandèmia SARS-CoV-2 ha estat realment la pitjor tragèdia de la humanitat en els darrers 100 anys?
    • S’han potenciat de forma excessiva els sentiments de por i pànic en la població?
    • Les decisions que s’han pres han pogut modificar significativament i positiva el curs de la pandèmia?
    • S’han valorat prou els balanços de perjudicis/beneficis personals i col·lectius de les actuacions instaurades?
    • Som conscients que s’han pres moltes mesures inútils i perjudicials?
    • Existeix realment la determinació d’instaurar noves polítiques socials?

  • Jordi Serra Cobo: «Sempre hi ha hagut epidèmies, però mai ni tan freqüents ni d’aquest abast. Les amenaces continuaran»

    Josep Cabayol Virallonga i Frederic Pahisa Fontanals amb el suport de Siscu Baiges Planas i Ester González García, en nom de Solidaritat i Comunicació – SICOM.

     

    Jordi Serra Cobo és una de les veus de referència a l’hora de parlar de la pandèmica i de posar l’emergència de salut, en el context del canvi climàtic. És investigador expert en eco epidemiologia en el departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la Universitat de Barcelona, per la que és doctor. També és membre de l’Institut d’Investigació de la Biodiversitat (IRBio) i Científic que treballa amb l’Institut Pasteur. Hem conversat amb ell en el programa ‘Emergència Climàtica’, de Ràdio 4.

    «Feia molt temps que avisàvem que s’estaven produint canvis molt ràpids i que podríem tenir un escenari pandèmic», diu el doctor Serra Cobo. «L’any 2013 ho vam advertir i no ens van fer cas. Ens podíem haver preparat molt més i protegir-nos, en especial les ciutats, que són els focus on inicialment (després s’expandeix) hi ha més probabilitat que es produeixin aquests fenòmens. Passa, però, que vivim en una societat que actua més per reacció que no pas per prevenció. Procedim quan tenim el problema al damunt».

    I continua: «Sabíem que venia una epidèmia, però no sabíem quina, ni quin virus, ni quan. Ara bé, des de feia temps coneixíem que els coronavirus eren dels patògens que tenien més probabilitat. Hi havia precedents. En aquest segle XXI ja hem tingut cinc epidèmies de coronavirus amb humans i una amb porcs. Per tant, hi havia símptomes que ho estaven avisant».

    Dissonància

    El 2018, per protegir les ciutats contra els virus emergents, es van presentar sengles projectes a La Caixa i a l’Ajuntament de Barcelona. Van respondre que «no tocava». A La Caixa el van trobar innovador, però… Tampoc a l’Ajuntament de Barcelona el van estimar necessari. Hi havia «calma», no s’havien trobat patògens i el projecte els resultava alarmista.

    Explica Serra Cobo: «Era un projecte multidisciplinari que tenia en compte factors socioeconòmics, biològics, epidemiològics. L’objectiu era detectar canvis en la circulació de virus zoonòtics abans que s’expandissin a la ciutadania. Per fer-lo, calia una sèrie d’espècies sentinelles que permetessin descobrir aquestes circulacions de virus a les ciutats».

    Centrat a Barcelona, s’havia de fer també a París i Roma, amb la voluntat d’exportar el model a altres ciutats. L’encapçalaven el doctor Serra Cobo i el seu equip de la Universitat de Barcelona i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat – IRBio –, i el doctor Tomàs Pumarola de la Vall d’Hebron. Hi participaven també l’Institut Pasteur de París, la Universitat de Cambridge, l’Institut Spallanzani de Roma, l’Hospital Clínic de Barcelona, la Facultat de Biologia de la UB, l’equip ‘Cresta’ de la UAB i l’Ajuntament de Barcelona. No es va poder fer. En temps de bonança, els resultava «complicat» prendre precaucions i mesures preventives.
    «No sabrem, postil·la Serra Cobo, si ens hagués permès detectar el coronavirus, però sí que ens haguera possibilitat estar bastant més preparats per donar una resposta més immediata. Les ciutats s’hagueren pogut preparar per prevenir possibles epidèmies. És una de les assignatures pendents. Encara ningú ens ha demanat res…»

    Defensa contra els virus

    En l’àmbit global, un dels fenòmens detectats és que els canvis que es produeixin arreu, de tota mena, són molt ràpids. I molt globals. Un problema greu del qual no en som prou conscients. Les coses que no passaven, ara poden passar.

    «Cal controlar les mercaderies, afirma Serra Cobo, perquè arribin sense ‘acompanyants’, siguin espècies invasores o patògens. El mosquit tigre va arribar a Sant Cugat del Vallès procedent del sud-est asiàtic, en una importació de pneumàtics on hi havia postes del mosquit. A través de les mercaderies també ha arribat la papallona que ens està deixant sense boix a la Garrotxa i el Ripollès, per posar dos exemples».

    De la mateixa manera que arriben espècies invasores que podem veure (mercaderies / importacions), poden arribar nous virus.

    Per altra banda, a les ciutats hi ha una fauna que va canviant en el decurs dels anys, com és el cas de la tórtora turca, que s’ha convertit en una de les espècies més abundants, i de la qual no sabem la quantitat de patògens que hostatja. És un procés dinàmic en el qual les espècies van canviant i, per tant, variant els microorganismes que poden contenir.

    Així doncs, és necessari fer tres coses, sosté Serra Cobo:

    Controlar les mercaderies.

    Controlar les espècies, de fauna, sense aprensió, però amb voluntat ferma de controlar quins possibles patògens poden dur.

    I una tercera més complicada, el control del moviment de persones, tan local com globalment. En especial, quan saps que hi ha un focus infecciós allà d’on provenen.

    «Permeteu-me un exemple, diu Serra Cobo, a l’Amazònia estem investigant el Zika. Al començament de l’epidèmia del Zika, quan observaves els casos al Brasil, era interessant comprovar com s’anaven distribuint en els pobles on hi havia carreteres. És a dir, que era amb els vehicles on, molt probablement, es transportaven els mosquits que arribaven així als pobles on es produïen els casos. Distribució, doncs, molt relacionada amb les vies de comunicació. Tots ens movem molt, i això té un preu».

    Orígens

    El 28 de desembre, publicàvem a Catalunya Plural una entrevista amb el doctor italià Giovanne Apolone, director de l’Institut Nacional del Càncer a Milà. En síntesi, informàvem que el virus circulava per Itàlia des de setembre de 2019, tres mesos abans que es notifiqués formalment l’epidèmia a la Xina.

    Mesos abans, Jordi Serra Cobo ho havia anticipat: «El virus no va aparèixer el desembre de 2019 a Wuhan. Les nostres dades, argumenta, ens permeten afirmar que l’octubre de 2019 ja hi havia el coronavirus a la Xina».
    Probablement el que va passar a Wuhan fou el seu engrandiment. En aquelles dates de desembre, a la ciutat hi va haver una gran concentració de gent a causa de les festes tradicionals, amb centenars de milers de persones al carrer, tal vegada més d’un milió, omplint de gom a gom els carrers, places i mercats. Les concentracions van afavorir la propagació de la malaltia que ja es difonia. I una ciutat plena de gom a gom, d’onze milions d’habitants, amb la gent als carrers, va fer que s’amplifiqués una malaltia que ja per ella mateixa era molt transmissible. Wuhan és un centre educatiu, industrial i tecnològic molt ben connectat. Si es va produir un fenomen d’amplificació com el descrit, la propagació era cosa fàcil. [Recordem que la doctora Rosa Maria Pintó, el doctor Albert Bosch i el seu equip, van descobrir que el virus era a les aigües residuals de Barcelona el mes de març de 2019]

    Ecosistemes

    Hi ha tres regions on es concentra la màxima biodiversitat i també de patògens: l’Àfrica Central (a Camerun la pèrdua de boscos s’estima d’entre 800 i 1.000 quilòmetres quadrats anuals en part per a la construcció de carreteres i l’expansió d’assentaments humans), el Sud-est Asiàtic (on s’ha perdut el 30% de la superfície forestal en quaranta anys), i l’Amèrica Central i l’Amazònia (a l’Amazònia la desforestació supera el 17% i està a un 3% d’arribar a un possible punt de capgirell (no retorn), que se situa a partir del 20% i que d’assolir-se i confirmar-se, convertiria la selva en sabanes seques). I una quarta regió emergent per causa del desglaç que podria alliberar patògens enterrats.

    Raona Serra Cobo: «Quan es produeix una desforestació de boscos tropicals per implantació d’assentaments humans, agricultura, granges, cases, es destrueix una part de bosc i de la fauna que vivia en aquest bosc. Una part dels animals marxen i una altra pot tenir problemes de supervivència i morir. Però hi ha una tercera part que intenta trobar nous refugis allà on vivien. Aquests nous resguards els aconsegueixen en els assentaments construïts pels humans: granges, cases… Aleshores, aquestes espècies, que no tenien contacte amb les persones ni amb els animals de granja, ara, en fer els aixoplucs a les cases i granges pròximes, comencen a tenir-ne. En el cas que aquests animals siguin reservoris d’algun patogen, augmenta la probabilitat d’una adaptació del patogen a l’espècie humana i/o a les espècies d’animals de granja. Si esdevé, s’incrementa la possibilitat d’un salt d’espècie. És el cas del coronavirus probablement».

    Quan canviem la dinàmica de conducta d’una espècie que és reservori de patògens, ens explica Serra Cobo, variem el cicle dels patògens i podem alterar el risc de transmissió. Quan això passa, es possible que es modifiqui el risc de transmissió a un nou amfitrió. Sovint, som nosaltres. És la transferència zoonòtica, un patogen d’origen animal infecta els humans. S’han posat, i continuem posant, les bases de noves epidèmies: Zika, Ébola, SARS, MERS, hepatitis E, dengue, chikungunya, Nipah, Covid-19…

    I continua discorrent: «l’origen ancestral del coronavirus, del SARS-CoV-2 que ha causat la COVID-19, és amb molta probabilitat, el ratpenat. Ara bé, els ratpenats no han transmès la COVID-19 a les persones. En el pas del coronavirus de ratpenat a les persones hi ha tota una evolució. Per tant, en la transmissió hi ha d’haver, amb molta probabilitat, una espècie més propera a la humana, que ha actuat com a intermediari. En tot cas, i és molt important destacar-ho, la pandèmia no ha sortit d’un laboratori, ni és un virus manipulat. És un virus procedent de fauna salvatge que ha evolucionat i passat a l’espècie humana».

    Context destructor

    Primer, fou amb la canya de sucre lligada a la colonització, l’esclavitud i l’acumulació de capital. Després, la ‘revolució verda’ dels anys cinquanta de segle passat, que va causar desigualtats, fam i pobresa i greus danys a l’entorn i la biodiversitat. Ara és el torn de l’agroindústria, que amb alts rendiments basats en entrades tecnològiques (pesticides, fungicides…), ha penetrat i destruït territoris dedicats a l’agricultura familiar basada en l’autoconsum. Els monocultius, com els de soja i palma d’oli, són els responsables del desplaçament i despossessió de milers i milers de camperols de les seves terres. Però no tan sols.

    En un anterior article a Catalunya Plural titulat ‘La salut del planeta llança nous crits d’auxili’, ja citàvem Delia Grace, epidemiòloga, veterinària i acadèmica de l’Institut de Recursos Naturals de la Universitat de Greenwich, a Londres. Grace és autora principal de l’informe de Nacions Unides ‘Prevenint la propera pandèmia: les zoonosis i com trencar la cadena de transmissió’, presentat el juliol de 2020. Argumenta: «en l’últim segle han sorgit més i més malalties infeccioses: vaques boges, grip aviària, VIH-SIDA, grip espanyola, i ara la COVID-19. El 75% han tingut com a font animals salvatges. I moltes infeccions han arribat als humans usant com a ‘ponts’ animals domèstics molt més nombrosos que els salvatges: pollastres, porcs, remugants i altres tipus de bestiar. La demanda de proteïna d’origen animal —ous, pollastre, carn bovina, peixos— n’és una de les causes més importants».

    La indústria està dominada per uns pocs tipus genètics similars. Els animals estan amuntegats i estressats i, en aquestes circumstàncies, el seu sistema immunitari es debilita. En molts països, les mesures de bioseguretat no són bones. «Estem observant una enorme pressió sobre els ecosistemes impulsada per l’augment de població, amb un enorme increment d’indústries extractives». I afegeix Delia Grace: «no n’hi ha prou amb tractar els símptomes de la pandèmia, s’ha d’investigar d’on ve el problema i, si no ho fem, tindrem més pandèmies».

    En joc està la salut de tot el planeta, una única salut basada en la interdependència entre l’activitat humana i els sistemes naturals (aigua, aire, terra, biodiversitat) i el seu impacte en les persones i les altres espècies que habiten la biosfera: una salut planetària que estem comprometent.

    Escoltat el programa de ràdio, Jaume Portell, periodista, ens ha fet arribar un encertat comentari per entendre com el sistema econòmic pretén aprofitar-se de la situació, oblidant-se, un cop més, de les persones i les seves necessitats i drets inalienables.

    Els negocis per davant de les persones

    «Quan mencioneu l’oli de palma, diu Portell, els diferents cultius dedicats a l’exportació i la desforestació, cal tenir en compte el moment actual als mercats financers. Després d’una injecció històrica de trilions de dòlars procedents dels bancs centrals decidits a rescatar bancs, transnacionals i negocis, molts capitals necessiten llocs on aconseguir rendibilitat. Un dels últims refugis, tal com va passar el 2008, és el de les matèries primeres. Per aquest motiu, la fusta o l’oli de palma estan en màxims històrics. És a dir, com que es poden guanyar molts diners venent fusta i oli de palma, l’incentiu per continuar talant boscos i vendre aquests productes es multiplica. A principis de gener, el banc d’inversió Goldman Sachs va pronosticar un «supercicle», és a dir, un augment dels preus de les matèries primeres un cop l’economia torni a la «normalitat». Com que els preus d’algunes d’aquestes matèries havien caigut a conseqüència de la pandèmia que generava un menor consum, havien quedat molt «barates» i, per tant, comprar-les aleshores i esperar una pujada de preus, era una gran oportunitat per guanyar diners. I molts ja s’estan preparant per quan arribi aquest dia.

    Ratpenats

    El canvi climàtic té una incidència cabdal en la hibernació dels ratpenats, exposa Serra Cobo. A Sant Llorenç del Munt, explica, estem fent el seguiment d’una colònia des de l’any 1952. A una cavitat, a 65 metres sota la muntanya, on hi ha sensors que controlen la temperatura de forma exhaustiva, hem constatat que la temperatura ha pujat aproximadament 2 °C. (Dades coincidents amb l’augment detectat pel Servei Meteorològic de Catalunya que situa l’anomalia de la temperatura des del període preindustrial en un increment de quasi 2 °C).

    En els darrers vint anys (coincidint amb l’acceleració del canvi climàtic), els ratpenats han canviat els costums d’hibernació. Ara el període comença més tard, és més curt i fan servir una estratègia diferent.

    Canvi Climàtic

    El canvi climàtic, que ha escalfat l’atmosfera, augmenta la temperatura i altera els oceans i la superfície, fa de l’aigua un be escàs, capgira els ecosistemes, destrueix selves i boscos (tropicals i boreals), amenaça la biodiversitat, desertifica el sòl, redueix la producció de l’agricultura, canvia la fenologia, provoca que els animals hibernin diferent, es modifiqui el comportament dels ratpenats, o faciliti l’adaptació del mosquit tigre… Aquest canvi climàtic d’origen antròpic, originat especialment per la crema de combustibles fòssils i el creixement permanent, també causa pandèmies. Fa que les espècies migrin, abandonin les zones on vivien, que ara són més càlides, i s’ubiquin en territoris on abans no hi eren i als quals poden arribar ‘acompanyades’. Així mateix ocasiona, que hi hagi zones de la Terra que s’estan desglaçant com ara l’Antàrtica, Sibèria, Grenlàndia, l’Àrtic en general. I sota el gel i el permagel, pot haver-hi patògens enterrats des de vés a saber quan, que quedin alliberats i circulin pel planeta. L’agost del 2016, un nen de dotze anys va morir i una vintena de persones van quedar infectades a Rússia perquè el desglaç desenterrà rens morts per àntrax als anys quaranta del segle XX. En aquest cas, el patogen era recent i conegut i es va poder combatre ràpidament. Tot i això, va morir un nen!

    «Un dels reptes que haurem de resoldre és el de la prevenció, reflexiona Serra Cobo. Un altre, combatre les epidèmies. Saber com el canvi climàtic afecta els reservoris de virus i, per tant, la dinàmica dels virus. Investigar, estar amatents dels virus emergents. Estem canviant moltes coses. I és cert, reconeix, que sempre hi ha hagut epidèmies. Però mai ni tan freqüents, ni d’aquest abast. Les amenaces continuaran. Si no es canvia, estarem subjectes a més epidèmies. Ja en portem cinc de coronavirus aquest segle, però també cal afegir l’epidèmia provocada per l’Ebola, entre d’altres. La COVID-19 és una mostra del que pot venir».

    «Tenim reptes per afrontar com a espècie, conclou. La salut, les epidèmies, la sanitat (una sola salut, la planetària). La regulació de la demografia. La relació amb la natura. Entendre que res creix indefinidament. Que el món és finit, que els recursos són finits. En definitiva, que no podem fer el que ens doni la gana. I tot plegat, ho hem d’entendre per la nostra pròpia supervivència. Ens cal un canvi d’hàbits, de manera de viure, de mirar el món. Una de les coses que més costa a la nostra espècie».

    El projecte CONVAT

    Jordi Serra Cobo va molts dissabtes a la muntanya, a la natura, a ‘caçar’, no bolets, sinó coronavirus per nodrir el projecte CONVAT. És un projecte de la UE, ens explica. Estem posant a punt un biosensor, de la mida d’un telèfon mòbil, per detectar coronavirus. No només el SARS-CoV-2, sinó tota mena de coronavirus. «Buscar els molts i molts coronavirus – explica- que hi ha a la natura, i buscar que aquest biosensor sigui capaç i fiable per detectar-los és molt important perquè cal estar amatent, fer-los atenció».

    La recerca la fa l’equip de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio), amb l’Institut Català de Nanociències i Nanoteconologia liderat per la professora d’Investigació del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), Laura M. Lechuga, la Universitat de Marsella, o l’Institut Spallanzani de Roma. «Estem cercant al Nord d´Àfrica, a les Illes Balears, a Catalunya…», explica Jordi Serra Cobo.

    El biosensor ja funciona per detectar la COVID-19. «No encara, però, per detectar els altres coronavirus que circulen per Catalunya», explica.

    «Permetrà diagnosticar una mostra (sang o saliva) en molt poc temps i quantificar la càrrega viral. I és tan fiable com una PCR. La detecció ràpida de mostres positives de coronavirus permetrà fer les PCR només a les persones que hagin donat positiu en el biosensor. Això sí, caldrà fer-les, perquè el biosensor només ens diu si la persona dóna positiu o no, i quina càrrega de virus, però no ens diu la seva estructura, com està constituït. Per saber-ho, és necessari fer la PCR i després seqüenciar-ho. Serà barat (10 o 15 euros) i fàcil d’utilitzar. Servirà per diagnosticar, estalviant molt de temps i diners. CAPs i hospitals disposaran de l’aparell. Al projecte li falta un any aproximadament per estar enllestit».

  • Pandèmia i crisi tenen nom de dona

    No fa ni cent anys que les dones tenen dret a vot a l’estat espanyol. No els va estar permès obrir un compte bancari fins al 1975. I només fa 15 anys que una dona té el dret legal a casar-se amb una altra dona. La societat avança i amb ella la consecució de drets per a diferents col·lectius: fets que fa anys podien sonar a utopia, avui són el dia a dia de milers de persones. Però la història sempre té girs de guió preparats. 2020 va ser l’any de la pandèmia mundial, d’un virus que, si bé se’ns va dir que contagiava tothom per igual i que no entenia de fronteres, ben aviat es va demostrar que sí entenia de classes socials i de gènere.

    I és que les dones tenen més números de contagiar-se de Covid, però no perquè la seva genètica sigui capriciosa, sinó perquè estan més exposades al virus degut a la realització de tasques en primera línia i feines essencials. L’any de la pandèmia també es va celebrar el 25è aniversari de la Conferència Mundial de la Dona, celebrada a Pekin. 25 anys de drets i victòries que podrien anar-se’n a norris. “Hem retrocedit un quart de segle”, es lamentà Anita Bhatia, directora d’ONU Dones. “La Covid ha subratllat i explotat la continuada negació dels drets de les dones, que s’estan enduent la pitjor part de l’enorme impacte social i econòmic de la pandèmia”, afegí.

    Segons dades de la mateixa ONU, s’espera que 47 milions de dones caiguin sota el llindar de la pobresa a causa de la pandèmia, i és que la projecció era que la taxa de pobresa entre les dones caigués un 2,7% entre 2019 i 2021, però ara les xifres parlen d’un augment del 9,1%. “Quan explota una crisi d’aquestes dimensions, les dones ja hi arriben en desavantatge”, exposa Sira Vilardell, directora de la Fundació Surt. L’atur s’ha encebat amb les dones, que són les que ocupen les feines temporals i més precàries. “A l’alta bretxa salarial s’hi suma una elevada pèrdua de llocs de treball, fet que posa les dones en una situació de greu vulnerabilitat”, apunta Vilardell.

    S’espera que 47 milions de dones caiguin sota el llindar de la pobresa a causa de la pandèmia. La projecció era que la taxa de pobresa femenina caigués un 2,7%, però ara les xifres parlen d’un augment del 9,1%

    Però, inclús les dones que han conservat la feina durant la pandèmia han notat els seus efectes. Durant les setmanes més dures del confinament, durant les quals només es permetia sortir als treballadors essencials, els aplaudiments dels vespres anaven dirigits als sanitaris i sanitàries, però també als transportistes, caixeres de supermercat o treballadores de les cures o de la neteja. I a aquestes, els aplaudiments no els van compensar l’alta bretxa salarial. Les dones treballadores essencials superen en pocs sectors el salari mitjà. I en alguns en els quals l’assoleixen, ho fan amb una gran bretxa salarial, com a les tasques sanitàries, amb un greuge de 10.300 euros anuals.

    Pel que fa a les treballadores de la neteja, elles cobren gairebé 7.000 euros menys a l’any que els homes. Ambdós en una categoria que es troba força per sota del salari mitjà espanyol: 23.646 euros l’any. Aquestes dades, però, només tenen en compte les treballadores que tenen contracte i estan regularitzades. I és que, oficialment hi ha 319.000 treballadores de la llar donades d’alta a la Seguretat Social. Però l’INE té recollides 580.500 persones que es dediquen professionalment a les tasques de cures i de la llar. Així, parlem de 261.500 persones que no estan registrades, que treballen, per tant, sense contracte.

    Dona i migrada, el binomi de la desigualtat

    “El nostre model econòmic posa en valor el treball productiu, per això quan parlem d’atenció domèstica i a les persones, no hi ha cap reconeixement social ni econòmic. Amb la pandèmia s’ha fet evident que les tasques de cura són essencials, però ho han de ser en el mercat laboral, no només a l’esfera privada”, opina Sira Vilardell. I és que el cas de les dones treballadores de les cures en situació de precarietat és sovint, també, el cas de dones migrades que treballen sense contracte. Una d’entre el miler d’històries és la de la Johana López, nascuda a Hondures i veïna de Barcelona des de fa 10 anys.

    Avui, la Johana té papers, però li va costar ben bé set anys aconseguir-los. “Vaig ser explotada de diverses maneres i en diverses feines, però vaig aguantar perquè volia regularitzar-me”, explica. Durant anys va treballar en el sector de les cures, gairebé sempre d’interna, ajudant persones grans. “És molt difícil trobar algú que et faci contracte, encara que tinguis papers. Molta gent t’enganya i et diu que te’l faran, però és mentida”, recorda la Johana, qui assegura que la pandèmia els ha afectat molt com a col·lectiu “moltes han estat acomiadades, sense atur ni ajudes, però això ens ha passat sempre”.

    La situació no ha millorat: les noies que treballen d’internes t’expliquen les mateixes històries avui que anys enrere. L’única cosa que ha millorat és que hem aprés a organitzar-nos

    La Johana denuncia un constant racisme i explotació: “la cosa no millora, les noies que treballen com a internes t’expliquen les mateixes històries avui que anys enrere”. L’única cosa que ha canviat, segons Johana, és que les treballadores s’han organitzat. Un dels exemples de xarxa per a les dones migrades és el col·lectiu barceloní Mujeres Migrantes Diversas (DMD), del qual la Johana forma part. Es tracta d’un grup, compost principalment per treballadores hondurenyes de les cures, que lluiten pels drets de les seves companyes. “Ens resolem els dubtes i batallem plegades perquè es compleixin els nostres drets. No som menys que ningú”, afirma.

    Una de les grans victòries recents de DMD ha estat l’èxit de la caixa de resistència que van posar en marxa a Barcelona durant els moments més durs de la pandèmia. Entitats socials i persones particulars van engreixar un fons que va servir per ajudar les companyes que s’havien quedat sense feina. I en molts casos, això va implicar quedar-se també sense casa. “Jo vaig ser interna durant molts anys i només lliurava 6 hores a la setmana, durant les quals no tenia on anar. Sovint em tancava a l’església a resar”, recorda Johana, qui explica que un dels motius pels quals s’aguanta tanta explotació és perquè “la feina, per molt precària que sigui, de vegades et dóna un sostre”.

    Però amb un sostre no és suficient. Un dels problemes que denuncia el col·lectiu, lligat al fet de treballar sense contracte, és que a moltes internes se’ls nega el dret a empadronar-se a la llar on treballen i viuen. Segons la llei d’estrangeria, es necessiten tres anys de padró per a poder accedir als papers, per això, moltes treballadores internes opten per llogar una habitació, en la qual no hi viuen o, com a molt, hi passen una nit a la setmana, per a poder-s’hi empadronar. “Però no totes tenen aquesta sort: amb un sou de 500 o 600 euros, quina habitació vols llogar a Barcelona?”, es pregunta.

    Pagar amb la salut

    El padró no és només necessari per a accedir al permís de residència, sinó també per a poder optar a altres serveis bàsics, com l’atenció a la sanitat pública. Segons la llei actual, que regula l’estat de les treballadores de les cures, treballin amb contracte o sense, no tenen dret ni a la prestació per atur ni a una baixa laboral. Aquesta és la causa d’històries com la de la Johana: “una vegada quasi em desmaio per febre, anava pel passadís agafant-me als marcs per a no caure a terra, però la senyora de la casa, en lloc de deixar-me reposar, em va manar que fes el sopar”, recorda. “Sort que no va ser res i em vaig recuperar, però n’hi ha d’altres que no van tenir aquesta sort”, diu.

    Les dones, sobretot aquelles que es troben en situacions de precarietat i vulnerabilitat, són més propenses a patir -i aguantar- vulneracions de drets a les seves feines. “Moltes vegades es toleren mals tractes per por a perdre el treball, sobretot quan aquest va associat a la llar”, explica la Sira Vilardell, qui també fa referència al fet que moltes dones suporten malalties o lesions sense agafar-se la baixa, per por a les repercussions que això pugui tenir. Segons dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), el 2018 hi va haver 251 dones que van patir una malaltia relacionada amb el seu àmbit laboral, però no es van agafar la baixa. El doble de dones que d’homes.

    El 2018 a Barcelona hi va haver 251 dones que van patir una malaltia relacionada amb el seu àmbit laboral, però no es van agafar la baixa. El doble de dones que d’homes

    Tota aquesta càrrega econòmica i la por a perdre la feina per una baixa es transforma en pressió psicològica. Tant és així que, segons la mateixa ASPB, el 75,9% de malalties mentals relacionades amb la feina les afecten a elles. “Vivim en una societat androcèntrica que diu a les dones que no valen res, que no els deixa desenvolupar una carrera i les impulsa a treballs precaris o a cobrar menys que un home per la mateixa feina”, assegura la doctora Carme Valls, endocrinòloga i autora del llibre Mujeres invisibles para la medicina (Capitán Swing, 2020). “La dona renúncia a tenir una habitació pròpia, com deia Virginia Woolf. Això la fa més ansiosa i, sobretot, la fa renunciar a una major qualitat de vida”, sentencia.

    Aquesta postura de Valls se sustenta amb dades, que assenyalen que el 85% dels psicofàrmacs s’administren a dones. “És molt més freqüent que, a la primera consulta, se li doni un ansiolític a una dona que a un home. A Espanya es recepta cinc vegades més antidepressius a dones que a homes, i el doble d’ansiolítics”, explica la doctora. Aquesta realitat mèdica obté més matisos i complexitat quan s’analitza la valoració del propi estat de salut. Les dones acostumen a ser resilients, però són conscients que això passa factura.

    Segons un estudi realitzat per l’Ajuntament de Barcelona en el marc del pla estratègic contra la feminització de la pobresa i de la precarietat a la ciutat, el 26% de les dones considera que el seu estat de salut és regular, dolent o molt dolent, mentre que només el 16% d’homes afirmen el mateix. A l’altra cara de la moneda, el 26% d’homes creuen que la seva salut està en molt bon estat, però només un 20% de dones pensen el mateix.

    Tancades amb el seu agressor

    “La clau per a lluitar contra totes les violències i discriminacions que pateixen les dones passa per garantir una feina i un sou digne, així com assegurar el dret a l’habitatge”, assegura Sira Vilardell. Aquesta fórmula, segons la directora de la Fundació Surt, també és essencial per a atendre les víctimes de violència masclista, ja que “sense assegurar l’empoderament econòmic, és molt difícil que se’n surtin”. Les conseqüències de la dependència econòmica i habitacional ha estat sempre un dels grans entrebancs a l’hora de denunciar violències en el si de la llar. I ho ha estat més encara durant la pandèmia i el confinament.

    “Molts casos que ens arribaven eren de dones que estaven lligades a casa amb el seu agressor i es preguntaven on dormirien l’endemà si denunciaven”, explica Vilardell. Les conseqüències del tancament van ser dures pel conjunt de la població, però ho van ser més per a aquelles dones i criatures que es van veure atrapades a casa amb el seu agressor. Van veure allunyar-se els seus companys i companyes de feina, les altres famílies de les escoles dels nens, les visites a amigues… Tot d’activitats de socialització que teixien la xarxa de les dones víctimes de violència van ser restringides, mentre la tensió a les cases augmentava.

    “Hi ha moltes coses que afecten la violència. Arran de la Covid ha empitjorat la salut mental de molta gent, degut a la pèrdua de feina, a la tensió per la situació… Quan el context ho permet, les dones són molt resilients, però si la xarxa cau, la cosa canvia”, explica Laia Costa, coordinadora del SARA (Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida) de l’Ajuntament de Barcelona, que ofereix atenció a víctimes de violència masclista. Des d’aquest servei del consistori, Costa recorda que “la violència econòmica sempre hi és, però en èpoques de crisi té més pes que mai” i tots aquests elements que resten autonomia a la víctima sempre són un impediment més a l’hora de denunciar.

    Les denúncies per violència masclista van caure dràsticament durant el confinament; no és fins que es comença a poder sortir de casa que les dones denuncien, per por al que els pugui passar a elles o a les seves criatures

    I així ho demostren les dades recollides pel SARA sobre violències masclistes a Barcelona durant la pandèmia. Durant el primer estat d’alarma del 2020 (del 14 de març fins al 21 de juny) es van recollir 144 situacions d’urgència, en les quals la integritat física de la víctima corria perill. Aquesta xifra suposa una davallada molt important respecte la inèrcia que hi havia abans del confinament. Fins al març, les urgències del 2020 duplicaven les de l’any anterior, però en el moment en què es decreta l’estat d’alarma, aquestes cauen gairebé fins al zero. Cal esperar a les primeres fases del desconfinament, vora la primera setmana de maig, perquè les denúncies comencin a pujar ja fins als mateixos nivells de l’any anterior. I creixent.

    “No és fins que es comença a desescalar i les dones poden sortir de casa amb els seus fills i filles, que comencen a denunciar. Durant el confinament, van perdre els factors de protecció social i no es veuen amb cor de denunciar els agressors per por al que els pugui passar a elles o a les criatures”, explica Costa. Aquelles 144 denúncies per urgència, assegura, “van ser poques, però van ser tremendament greus”. Per a no arribar a aquestes situacions de risc extrem, des del SARA treballen molt l’atenció seguida i personalitzada de les dones que arriben als seus serveis. És per això que, davant la situació excepcional que els presentava el confinament, van triplicar el nombre d’atencions i de dones ateses des del moment en què es decreta l’estat d’alarma.

    “De seguida vam entendre que havíem de trucar més. No només perquè hi hagués més incidents, sinó perquè aquelles dones es van trobar soles davant situacions molt complexes”, recorda Costa. Aquests mesos de situacions difícils van posar de manifest la realitat insostenible de moltes dones però, un cop a la ‘nova normalitat’, la violència segueix present, amb diverses cares, mètodes i resultats, però segueix. “La violència és summament intel·ligent i muta”, diu Costa. La pandèmia de la Covid ha demostrat que els èxits i victòries de la lluita feminista poden ser efímers si no es treballen des de l’arrel les desigualtats de les dones. No es tracta només de treballar per a la paritat a les empreses, ni inundar de violeta els carrers el 8 de març. Es tracta d’assegurar l’autonomia de les dones i que no siguin elles les primeres a parar el cop la propera crisi.

  • Vicenç Navarro: «L’elevadíssima taxa de mortalitat pel coronavirus es deu a l’escassetat de recursos públics»

    La pandèmia el va agafar donant classes a la John Hopkins University, a Baltimore. S’ha bolcat des d’aleshores a contenir la pandèmia i facilitar la recuperació econòmica de la crisi a què ens ha dut. Vicenç Navarro és, a més de professor de Política Social i de Salut d’aquesta universitat dels Estats Units, catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Urbanes de la Universitat Pompeu Fabra. Ha plasmat en un llibre les seves reflexions i propostes sobre aquesta qüestió: «Pandèmia, economia i estat del benestar. Causes conseqüències i alternatives possibles davant la pandèmia de coronavirus». Reflexions i propostes des de la seva coneguda visió d’esquerres de la societat i el món.

    Quin impacte social tindrà la crisi associada a la pandèmia de la Covid 19 a Catalunya i Espanya? Quins seran els sectors socials més perjudicats per aquesta crisi?

    Les persones més afectades seran aquelles pertanyents a les classes populars, que són molt vulnerables com a conseqüència que els serveis i transferències de l’Estat del Benestar estan molt poc desenvolupats a Espanya. Els seus serveis públics, com ara la sanitat, educació, serveis socials, escoles bressol, mal anomenades «guarderies» a Espanya, els serveis a la dependència, les ajudes a les famílies i molts d’altres han estat sempre poc finançats. En realitat, la despesa pública espanyola és de les més baixes a la Unió Europea dels Quinze, la UE-15, el grup de països de la UE amb un nivell de desenvolupament econòmic semblant a l’espanyol.

    Espanya, incloent-hi Catalunya, dedica molts menys recursos a aquests serveis del que caldria segons el seu nivell de desenvolupament econòmic. Aquesta escassetat de fons va augmentar encara més durant la Gran Recessió, quan les polítiques públiques d’austeritat es van intensificar, agreujant molt el dèficit de recursos, inclòs el de personal en aquests serveis, dèficit que es va fer palès amb tota claredat durant la pandèmia. L’elevadíssima taxa de mortalitat a causa del coronavirus durant la primera onada i que, en part, continua ara es va deure a aquesta enorme escassedat de recursos.

    A què es deu que la pandèmia hagi creat un dèficit tan enorme?

    En part, al pes de l’herència històrica. La despesa pública social durant la dictadura era baixíssima. La democràcia va permetre reduir aquest dèficit, sobretot en l’etapa socialista, tot i que va deixar de reduir-se quan el PSOE es va convertir al neoliberalisme en la segona etapa del govern Zapatero, quan el seu govern va començar a aplicar les polítiques neoliberals de retallades, que es van incrementar durant el govern Rajoy que va venir després. A Catalunya, que té un dèficit de despesa pública social fins i tot més alt que la mitjana d’Espanya, una de les causes més importants i, a la vegada, més ignorades pels mitjans d’informació, d’aquest dèficit són les polítiques públiques del govern de la Generalitat, que ha estat governada per les dretes catalanes durant la major part del període democràtic. El partit governant ha estat un -CDC- de tradició conservadora liberal, en aliança amb un partit democratacristià –UDC- durant molts anys, i més recentment amb la independentista ERC, que ha anteposat el tema nacional al social aliant-se amb les dretes de sempre. És més, CDC, que és el partit dominant dins del bloc independentista, i els seus successors van aprovar a les Corts espanyoles les polítiques neoliberals – com ara reformes laborals i fiscals regressives, i retallades de despesa pública- que han causat un gran dany a les classes populars, incloent-hi les de Catalunya. Més recentment, CDC i els seus hereus, JuntsXCat s’han convertit a l’independentisme i, juntament amb ERC, sempre han anteposat els seus objectius d’assolir la independència sobre la resolució de l’enorme problema social, creat, precisament, per les seves polítiques públiques liberals. Aquestes polítiques han afavorit sistemàticament el sector privat a costa del sector públic, augmentant a més les desigualtats socials, afavorint les classes benestants a costa de les classes populars: les dades no poden ser més contundents. Avui, una tercera part de la infància i el jovent catalans (un dels percentatges més alts de la UE) es troba en risc de pobresa, mentre que la concentració, tant de les rendes com de la propietat, han assolit uns nivells sense precedents.

    «Avui, una tercera part de la infància i el jovent catalans es troben en risc de pobresa, mentre que la concentració, tant de les rendes com de la propietat, ha assolit uns nivells sense precedents»

    Un govern de dretes a Espanya hauria reaccionat de forma molt diferent davant aquesta crisi en l’àmbit econòmic i laboral?

    Hem vist, a Madrid i a Catalunya, el que hauria fet la dreta a Espanya. Tant el PP com JuntsXCat i el PDeCAT van votar en contra de la pròrroga de l’estat d’alarma, que havia permès al govern espanyol contenir la pandèmia. Quan la majoria de les dretes espanyolistes i els independentistes van impedir que s’allargués l’estat d’alarma, va passar allò que era summament previsible: la pandèmia es va tornar a descontrolar, i molt en especial, allà on governaven les dretes, a Madrid i a Catalunya. Mirin les dades i ho podran comprovar. El govern Torra ha estat el continuador dels governs de les dretes catalanes presidides per Mas i Puigdemont. I les seves polítiques econòmiques han estat molt semblants a les de les dretes espanyolistes a les Corts espanyoles, i també bastant semblants a les que ha aplicat el president Trump als EUA. Han anteposat els interessos econòmics als socials. El problema és que l’economia no es recuperarà si abans no es conté la pandèmia. Quan va acabar l’estat d’alarma, les dretes governants a Madrid i a Catalunya van reobrir massa de pressa l’activitat econòmica, i van permetre un desconfinament massa precipitat. Comparem-ho amb el que ha passat a Itàlia -on el confinament ha estat progressiu i gradual- i veuran que el meu diagnòstic és encertat.

    Què podria fer l’actual govern de la Generalitat?

    No veig com aquest govern actual podria agafar les regnes del control de la pandèmia i de la recuperació econòmica. Com li he dit, ha estat responsable dels enormes dèficits i de l’enorme crisi social que està originant la crisi econòmica més gran viscuda a Catalunya. Cal un nou govern que posi per davant la resolució del tema social, inclòs el control de la pandèmia, a tota la resta, al contrari del que han fet les dretes, tant les castellanes com les catalanes. Les dues han recorregut a les banderes per a mobilitzar la gent, ocultant la gran responsabilitat que tenen en la creació de la crisi. Sempre han posat els interessos econòmics per damunt dels socials, dificultant així la recuperació econòmica.

    Després de tot el que hem viscut a Catalunya els darrers anys, considera compatibles els termes ‘independentisme’ i ‘esquerra’?

    En teoria, podria haver-hi una Catalunya independent d’esquerres. Però no crec que això passi. De fet, el moviment independentista a Catalunya ha estat històricament hegemonitzat per les dretes. Si el
    moviment independentista governés a Catalunya, podria ser una continuació de les polítiques liberals que han fet tant de mal a les classes populars catalanes. Continuarien les mesures d’austeritat i la privatització dels serveis públics. És més, aquest moviment té escassa sensibilitat democràtica, com va quedar demostrat en la seva declaració unilateral d’independència en contra del desig de la majoria de catalans. El nivell de benestar d’un país no depèn del seu nivell de riquesa, sinó de la distribució d’aquesta riquesa. Els EUA són un país molt ric i, en canvi, el benestar de les classes populars és molt limitat. La sanitat, per exemple, està privatitzada i no hi ha drets socials que garanteixin aquest benestar. El 42% dels pacients terminals estan preocupats per com pagar les seves despeses mèdiques.

    «Quan la majoria de les dretes espanyolistes i els independentistes van impedir que s’allargués l’estat d’alarma va passar allò que era summament previsible. La pandèmia es va tornar a descontrolar»

    Què creu que hauria de passar?

    Per a canviar Catalunya fa falta també canviar Espanya, de manera que s’estableixi l’esperit de la resistència antifeixista, liderada per les esquerres que desitjàvem una Espanya justa, solidària i plurinacional, que anteposi el tema social a tota la resta. La postura que els dos temes -el nacional i el social- estan relacionats em sembla bé en teoria, però a Catalunya forma part d’un discurs que justifica el fet d’anteposar el tema nacional al social. Per aconseguir la justícia social, ens volen fer creure que la independència és imprescindible. Però en realitat, les seves polítiques públiques han estat d’una duresa antisocial aclaparadora que ha quedat ocultada pel tema independentista.

    Creu possible que unes properes eleccions al Parlament de Catalunya permetin la formació d’una majoria que apliqui polítiques d’esquerres?

    No crec que l’establiment d’una Catalunya independent sigui viable, almenys en els propers deu anys. La causa principal és que la majoria de la classe treballadora no té simpaties secessionistes. Mirin les anàlisis electorals. Avui, en la seva gran majoria, l’independentisme té la seva base electoral principalment en la població que té un nivell de renda superior a la mitjana. Les dades, de nou, ho confirmen. Observin el comportament electoral de la població i ho veuran.

    Des del bàndol independentista, es pot plantejar una política econòmica i social que defensi els interessos dels sectors treballadors i més humils?

    És gairebé impossible que això passi, ja que per tal que s’apliquin aquestes polítiques que responen als interessos de la classe treballadora cal que la transició estigui liderada per partits representants d’aquesta classe. La famosa i modèlica transició espanyola de la dictadura a la democràcia a Espanya demostra que les forces que van controlar aquella transició controlen la societat que n’ha resultat. I no veig que el grup de partits independentistes siguin d’esquerres. Miri TV3 i Catalunya Ràdio i es podrà fer una idea de la futura Catalunya. No crec que la classe treballadora hi sigui gaire favorable.

    “La pandèmia no es podrà contenir sense la solidaritat que mobilitzi la població. Les desigualtats són un obstacle molt gran per al benestar de la població i la pandèmia ho ha mostrat molt clarament”

    La Unió Europea ha reaccionat de forma diferent davant aquesta crisi que davant la del 2018. Com valora aquest canvi d’actitud?

    L’enorme dany causat per l’aplicació de les polítiques neoliberals explica el canvi del discurs de l’establishment politicomediàtic de gran part dels països a ambdós costats de l’Atlàntic Nord. És per això que la UE és conscient que la seva pròpia supervivència està en perill, la qual cosa explica que en teoria i també, una mica, a la pràctica, hagi canviat el seu discurs i les seves polítiques. Avui s’accepta, fins i tot entre els liberals europeus, que és imprescindible que la inversió i despesa públiques estiguin al centre per aconseguir la recuperació econòmica. Les dretes catalanes i espanyoles encara no ho han acceptat. Com deia abans, les nostres dretes (les espanyoles i les catalanes) estan més a la dreta que les dominants a l’establishment europeu.

    I per què?

    Una pregunta difícil de respondre en una entrevista. Però bàsicament, la principal causa és que la transició de la dictadura a la democràcia no va ser modèlica. No hi va haver mai un trencament amb el règim anterior. I les dretes continuen amb aquella herència.

    Aquesta pandèmia suposarà la derrota del capitalisme per la qual treballa l’esquerra o tenim capitalisme per molts anys encara?

    Les majors alternatives que se’ns presenten són dues: una és la via gairebé dictatorial del trumpisme, molt estès entre els hereus del feixisme espanyol, i l’altra és la via democràtica progressista que no pot ser la continuació de la ja existent. La tornada a la normalitat no pot ser la tornada a la Gran Recessió. La pandèmia no es podrà contenir sense la solidaritat que mobilitzi la població. La solidaritat que cal per donar resposta a la pandèmia requereix una intervenció molt activa de l’Estat, per a permetre una major intervenció pública i una internacionalització diferent i oposada a la globalització actual. Anteposar l’interès comú al particular i egoista de sempre hauria de ser l’objectiu a assolir. En aquest sentit, la gran inversió i despesa pública han d’anar cap al desenvolupament de l’Estat del Benestar en primer lloc, ja que l’objectiu de l’activitat econòmica és millorar la qualitat de vida i el benestar de les poblacions. Fa falta un New Deal Social que complementi el New Deal Ecològic. Ambdós s’han de complementar, ja que l’un sense l’altre no tenen futur. És sorprenent que a Espanya, incloent-hi Catalunya, l’establishment politicomediàtic no sigui conscient que sense aquestes inversions no hi ha un futur viable en aquestes societats.

    «Necessitem un New Deal Social que complementi el New Deal Ecològic. Ambdós s’han de complementar ja que l’un sense l’altre no tenen futur»

    Com valora el Pla de Reconstrucció que proposa el govern espanyol?

    La inversió que el nou govern està proposant és una bona primera passa, però encara molt insuficient. Per a fer-se una idea del tipus d’inversió que cal, s’ha de ser conscient que si Espanya i Catalunya tinguessin, com passa a Suècia, una de cada cinc persones adultes, en lloc d’una de cada onze com passa avui a Espanya, treballant als serveis públics de l’Estat del Benestar, com ara la sanitat, l’educació, els serveis socials, escoles bressol, serveis de dependència, serveis d’ajuda a les famílies, habitatge públic, entre d’altres, hi hauria gairebé 3 milions més de llocs de treball, creant riquesa i benestar. I Espanya i Catalunya disposen dels recursos per pagar aquests serveis. Si no es fa, és per motius polítics: el gran poder del 20% de renda superior del país, que té una enorme influència política i mediàtica al país, que s’oposaran a augmentar els seus impostos per a pagar aquests serveis. És gent que recorre a la sanitat privada i creuen erròniament que no necessiten els serveis públics. La pandèmia ha mostrat que no és així. De fet, la seva postura és profundament errònia, fins i tot des del punt de vista dels seus interessos. L’evidència mostra que els països que tenen menys desigualtats, com ara els escandinaus, tenen també uns nivells de qualitat de vida per a tothom més elevats que els del sud d’Europa, com nosaltres, on les desigualtats són molt elevades. En realitat, una de les millors escoles avui a Europa és la finlandesa, on el fill del banquer i el fill de l’empleat de banca van a la mateixa escola, un fet impensable a Catalunya o Espanya. Les desigualtats són un obstacle molt gran per al benestar de la població, i la pandèmia ho ha mostrat d’una manera molt clara. És per això que cal una inversió pública molt notable i uns canvis en el mercat de treball que donin molt més poder a la població laboral, millorant alhora les institucions democràtiques que, a Espanya, són molt deficients. El benestar, tan limitat, és conseqüència de l’enorme dèficit democràtic existent a Catalunya i a Espanya.

  • «És misogin acusar les feministes d’una pandèmia mundial»

    «La solitud pot ser viscuda com a metodologia, com a procés de vida. Tenir moments temporals de solitud a la vida quotidiana, moments d’aïllament en relació amb altres persones és fonamental», escrivia Lagarde a Soledad y Desolación fa dos anys, quan quarantenes i confinaments estaven lluny de ser una realitat. Avui, des de casa seva, a l’altre costat del telèfon, fa balanç del que la crisi sanitària global ha suposat per milers de dones del món, sobretot per les més vulnerables. Convençuda que la humanitat travessa un canvi de civilització, apunta els principals eixos del nou paradigma que creu que regirà el món.

    Què ha revelat la crisi de la Covid19 sobre la realitat que viuen les dones?

    Ha revelat moltes coses que s’havien tornat invisibles pel tractament que la societat els ha donat. La pandèmia ha tocat múltiples factors i relacions vinculades a la manera d’ordenar l’espai privat. La crisi s’ha aguditzat perquè dones i homes estaven organitzats per espais, horaris i calendaris que ara s’han modificat. El món privat, la vida quotidiana, de sobte ha estat ocupat pels homes. Estem en una campanya mundial de confinament. És la fórmula que han trobat perquè no ens contagiem, perquè no hi ha vacuna i no hi ha cura. Cal aïllar, s’ha adoptat aquesta forma, però els governs i institucions internacionals de salut han deixat a les dones i els homes que siguin ells mateixos els qui gestionin la crisi que s’ocasiona amb aquesta presència renovada dels homes en l’espai privat.

    En què s’ha traduït, això?

    En llocs com Mèxic, l’Índia, el Brasil i en països on hi ha una dominació patriarcal de gènere intensa, la presència dels homes en l’espai privat ha significat un increment de les trucades telefòniques de les dones que cerquen protecció. Hi ha moltes friccions per l’espai, les normes, qui fa que. Això ha evidenciat la crisi del sistema reproductiu, que deixa les dones a càrrec de la llar, la cura de nens, nenes, adolescents, gent gran, malalts o persones amb una discapacitat. Ara que estem passant per l’estretor de la vida quotidiana, s’ha comprovat el que hem dit sempre les dones: que aquest és un treball fonamental que ha estat invisibilitzat sempre, però que permet el desenvolupament i la reproducció mateixa de la societat, la cultura i del poder. S’ha assenyalat moltíssim aquesta injustícia i la falta de suport de les instàncies públiques. Moltes dones treballem pel nostre compte, com a emprenedores o assalariades. A més, ens fem càrrec de la casa i la família com podem. A Mèxic, per exemple, una gran quantitat de dones es constitueixen en famílies monoparentals. Si elles no treballen, ningú porta ingressos i aquí es produeix una crisi enorme. A la frontera nord veiem com una gran quantitat de migrants mexicanes van als Estats Units a fer el treball de la llar i tornen a Mèxic després de la seva jornada. Però ara, tots aquests treballs s’han suspès i també s’han suspès les indústries en les quals treballen les dones, a les quals no han lliurat salaris substitutius. Tampoc hi ha una renda bàsica.

    Com podrem revertir aquests efectes del confinament en les dones?

    Hauríem de tenir la claredat d’aprofitar aquesta onada enorme de confinament i alteració de les normes de convivència, sobretot en l’espai privat, per evitar tornar a relacions que ja coneixem perquè les vam tenir en el passat. Reforçar aquesta consciència social nova sobre el paper de les dones en la vida social privada i pública, fins i tot en la governança. Els 10 millors governs d’aquesta pandèmia són liderats per primeres ministres i presidentes dones. Fora de l’essencialisme, l’anàlisi és que elles han estat menys tocades per esquemes patriarcals i han lluitat pels drets, per la participació, amb una sensibilitat diferent i una visió feminista. Governen diferent per això, no perquè siguin naturalment així. No podem rebutjar l’oportunitat que tenim: estem vivint un gran canvi civilitzatori i per sortir d’aquesta crisi cal sintonitzar amb tots els subjectes socials, totes les alternatives progressistes, com la Internacional Progressista que s’ha format després de la crida feta per diversos intel·lectuals. Cal construir una opció de desenvolupament humà sostenible, verd i feminista. Hem d’aconseguir que la desescalada tingui un sentit humà, que tingui això que el feminisme sempre ha criticat a l’humanisme androcèntric que col·loca en el centre l’home i els homes, però no la humanitat i les persones.

    L’extrema dreta a Espanya ha acusat les organitzacions feministes, periodistes i convocants de les manifestacions del 8M de provocar la propagació de la pandèmia. Què n’opina?

    Les xarxes que van convocar el 8M no poden ser acusades de res, al contrari. La convocatòria va ser per avançar en la construcció dels drets humans i la democràcia des d’una perspectiva de gènere. És misogin acusar les feministes d’una pandèmia mundial. Em sembla desproporcionat, amb falta de perspectiva i acientífic. Això no és possible provar-ho. No sols va haver-hi manifestacions feministes, va haver-hi partits de futbol amb molt de públic, cerimònies religioses, noces, misses, gent als carrers i en el transport públic. Necessitem un esforç de resiliència i no acceptar les acusacions gratuïtes contra les feministes. És central discutir com fer que en aquesta crisi la societat sigui coadjuvant i no només víctima. En comptes de culpar i acusar les dones d’expandir la pandèmia, cosa que és falsa, hauríem d’aprofitar la saviesa del moviment feminista per integrar el feminisme en la governança democràtica, en la participació de la societat civil, en la construcció d’un planeta verd. Hem d’enfrontar el que ve de manera complexa, sostinguda, professional i vetllant per l’interès de les persones, de les comunitats i del poble en general. Cal tractar que prevalgui l’ètica. La fi de la pandèmia està lluny, però tenim l’espai per col·locar en el centre del desconfinament un debat ètic sobre el nou paradigma que volem impulsar.

    Com fer que els partits d’ultradreta de tot el món no interfereixin en la construcció d’aquest nou paradigma?

    El primer és observar que la dreta en el món té els seus centres, la seva potència, els seus milions en joc, com està succeint als Estats Units amb el neofeixista president Trump. La gent progressista, les feministes, els ecologistes hem de ser conscients que ara és el moment. Al març es va produir un auge en l’onada actual del feminisme en la qual participen milions de dones i homes de diferents generacions que ja s’estan apropiant de la cultura feminista. Hem de difondre aquesta cultura. Convocar a la resiliència, a aconseguir capacitats de restauració, de conservació i d’innovació per apoderar el procés d’erradicació de la pandèmia. Hem d’escoltar als científics que mostren com estem destruint la terra, els territoris i que això ens portarà a tragèdies impensables. La desigualtat enorme que hi ha en el món es cobra vides amb l’epidèmia amb les persones de més risc, les comunitats més fràgils. Hem d’impulsar un sistema internacional, nacional i local de la cura per tenir una orientació de cures permanent i no sols per emergències, i que porti a cuidar, a reparar i a innovar amb llenguatges nous i acostaments diversos. Les feministes fa temps estem proposant com a alternativa una economia solidària, l’economia feminista, que posa en el centre les persones i que busca la qualitat de vida, la salut, l’educació, i tenir millors condicions de vida, de treball i de convivència amb els homes sense violència.

    Què ens deixarà aquesta crisi?

    D’aquesta crisi n’hem de sortir una mica millor. Al principi va ser resistir, com la cançó –Resistiré–, però ara, a més de resistir, ens hem proposat transformar el món per privilegiar l’ecosistema, el patrimoni històric i cultural i els drets humans. Estem accedint a un canvi cultural civilitzatori perquè per primera vegada podem parlar d’una crisi que afecta tots els territoris del món i totes les persones alhora, parlar d’humanitat. Això és un canvi paradigmàtic i exigeix que siguem capaços de portar aquest nou model a tots els espais i que la política es posi al servei de construir aquesta nova cultura de la cura pròpia i dels altres, del medi ambient, del patrimoni i de tot el que té un valor per nosaltres.

  • Quatre professionals de la salut, quatre vivències de l’emergència sanitària

    Dos mesos després de l’inici de l’estat d’alarma a l’estat espanyol i del començament de l’emergència de salut, parlem amb quatre testimonis directes dels canvis que la pandèmia del coronavirus ha comportat sobre el sistema sanitari i sobre la vida dels qui el fan funcionar.

    Facultatius de diferents àmbits de la salut i amb diverses trajectòries ens relaten la seva vivència del pic de la pandèmia des de l’àmbit laboral i humà: desgast físic i emocional, resiliència, molta companyonia entre els equips sanitaris i la conclusió que cal invertir en el sector.

    Xenia Font: “No saps la gravetat de la situació fins que no ho vius”

    Especialista en endoscòpia digestiva, aquesta infermera va ser ubicada a la unitat de crítics de l’Hospital del Mar de Barcelona durant el pitjor moment de la crisi sanitària. “Si la gent hagués vist la situació allí, s’ho haurien pres més seriosament. Era catastròfic”, explica.

    La dificultat de treballar en una àrea diferent de la seva i amb una patologia nova va ser compensada amb el treball en equip, que valora com el més positiu de la crisi. Lamenta la manca d’EPIs al principi de la crisi i reconeix un desgast físic i mental: “El respirador pitava, el monitor pitava… Arribava a casa, m’estava dutxant i encara sentia les alarmes”. Tanmateix, no ha necessitat fer ús del servei psicològic perquè “m’ha servit molt poder-ne parlar amb la família, els amics i les companyes”.

    Manuel Samper: “Falten més sanitaris i menys polítics”

    “La part bona és que hem fet pinya”, apunta el Metge adjunt a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. El facultatiu apunta que el més complicat de gestionar ha estat l’estrès físic i emocional, la manca de certeses sobre el coronavirus i el tracte llunyà amb les famílies dels malalts.

    Samper espera que aquesta crisi sanitària serveixi per entendre que “s’ha de cuidar la sanitat”. El doctor assegura: “És important tenir hospitals bonics i equipats, però cal que les persones que hi treballen tinguin recursos i un mínim per poder viure el dia a dia i fer la seva feina com l’han de fer”.

    Elena Hidalgo: “Ens hem unit més i s’ha fet una gran família”

    Mentre la pandèmia de la Covid-19 s’emportava moltes vides, n’han seguit arribant d’altres. Hidalgo és llevadora a l’Hospital General de Granollers -que durant algunes setmanes va desplaçar les seves unitats de salut infantil a un centre de gestió privada requerit per la Generalitat- i ha assistit parts sospitosos de coronavirus en un “espai reduït i en condicions com si haguéssim retrocedit 20 anys”.

     

    Per la banda negativa apunta: “Ens ha costat interioritzar que durant el part les dones no puguin estar acompanyades de la seva parella fins al darrer moment”. Per l’altre costat, destaca la resiliència i companyonia dels equips sanitaris. “Mentre a la majoria d’unitats hi havia morts i complicacions, nosaltres hem seguit vivint moments especials. Som afortunades sempre, i ara encara més”, reconeix.

    Mireia Ortega: “Ens ha marcat a totes i ens ha fet créixer com a infermeres”

    Va rebre un missatge al grup de classe demanant reforços per treballar a residències de l’àrea de Barcelona. No s’ho va pensar gaire i durant les setmanes pic de la pandèmia Mireia Ortega, estudiant de 3r d’Infermeria a la Universitat Rovira i Virgili, ha treballat a la residència de gent gran Jaume Batlle de Barcelona.

    Ha tingut dificultats per compaginar-ho amb les classes i treballs del grau universitari, però “només trec coses positives, m’ha anat molt bé”. Els dubtes i les pors de la seva primera experiència sanitària fora de les classes es van diluir amb “infermeres del centre en què ens recolzàvem”.

    Ortega espera que la crisi sigui “un canvi de xip” perquè la societat no permeti noves retallades en sanitat i adquireixi hàbits sanitaris. Ella va posar de la seva part amb vídeos diaris que penjava a Instagram intentant conscienciar de la gravetat de la situació i animant a seguir les recomanacions sanitàries: “Això és real, ho estic vivint i em segueixes. Saps qui sóc”.

  • Control social vs. confiança en les persones

    És hora de deixar d’infantilitzar a la població i canviar el discurs de la guerra i la irresponsabilitat ciutadana. Necessitem urgentment mesures sanitàries i socials, no mesures policials ni militars. És imprescindible deixar de culpabilitzar les persones, valorar les xarxes de suport comunitari i fer una mirada crítica a la nostra societat per tal de detectar quins han estat els subjectes i situacions de desemparament i buscar una solució permanent i no momentània a aquesta crisi.

    Tal com vam exposar a la primera part d’aquesta sèrie, el coronavirus SARS COV-2 s’ha trobat una sanitat profundament massacrada, minvada i desmantellada tant de material, com d’equipament i personal des de fa anys. Privatitzada. Mercantilitzada. Precaritzada. Malmesa en essència.

    Com sempre, el neoliberalisme se n’aprofita d’aquesta situació. Deia Naomi Klein en una entrevista, que el coronavirus funciona com un shock. I que a partir d’aquest shock, el poder aconsegueix imposar certes mesures que d’altra forma tindrien una forta contestació social. Amb l’excusa del virus i del necessari imposat confinament, la militarització dels nostres carrers i el control social de la població són un fet que hem incorporat, amb un pobre qüestionament, a la nostra normalitat quotidiana. Trobem als militars i policies a les rodes de premsa diàries sobre la situació estatal de la pandèmia. S’han desenvolupat mecanismes de geolocalització de la població. I ens sorgeix una pregunta: tenim diners per aquest desplegament de control social però no en tenim pels necessaris Equips de Protecció Individual per a les professionals ni per les proves del coronavirus? Cal vigilar si aquesta escalada de control persisteix un cop acabada la pandèmia. Però potser, ja s’ha interioritzat. Malauradament moltes persones s’han apuntat a la denúncia. Es multipliquen els policies de balcó. Judicis de valor (a viva veu o en pensament) contra qui està fent millor o pitjor el confinament, sense preguntar-nos perquè està al carrer o quina és la seva realitat. Mirem malament al jove que surt a fumar o a prendre el sol al terrat comunitari. Ens sentim culpables si comprem sense mascareta. Tenim por d’enviar els nens a casa de l’exparella amb qui compartim la custòdia per si els fan sentir malament al carrer els mateixos ciutadans o la policia local. Renyem la mare que baixa al súper amb el seu fill sense pensar que potser viu sola. Per contra, admirem els famosos que surten rentant-se les mans a l’Instagram o als milionaris que fan donacions als hospitals sense veure com és de fàcil la seva vida. Poques persones han protestat o s’han s’organitzat davant la prohibició [en el moment de publicar aquest article, el Congrés de l’Estat ha aprovat les sortides per als menors de 14 anys] de sortir al carrer per a infants i adolescents, quan és un fet admès fa a la resta d’Europa i a la majoria de països del món.

    Pensem que el nivell de control social al qual estem sent sotmeses no està justificat en cap cas. Estem veient una deriva autoritària greu dels cossos policials, una escalada important d’abusos que no ens pot deixar indiferents: multes i detencions injustificades, on sovint la policia actua desmesuradament i sense la deguda protecció sanitària. Aquestes actuacions són conseqüència directa del discurs bèl·lic que predomina als mitjans de comunicació i informacions diàries. Si mirem aquesta pandèmia com una guerra, assumirem sense crítica que les nostres professionals sanitàries estiguin a la primera línia de batalla sense la protecció adequada. Pensarem que les pèrdues són inevitables i, sobretot, sacrifiquem la nostra llibertat i els nostres drets pel bé comú. Creure el discurs de la guerra, implica empassar-se els danys col·laterals d’una guerra. Però no estem en guerra. I no podem atacar un virus com si fos un enemic de guerra.

    «Spain is different», la fórmula que va inventar Fraga en els ’60 ha calat ben profund en la nostra societat. Aquest eslògan, creat per contrarestar la idea europea que Espanya era pitjor, un lloc remot i aïllat dels seus veïns europeus, anava dirigit, en realitat, a la ciutadania i ara està més present que mai. Darrere de l’eslògan hi ha dos missatges: som més alegres, despreocupats i simpàtics però també som més irresponsables, pocavergonyes, i ignorants. I sota aquest eslògan que empara la irresponsabilitat de les persones, ens trobem debats on la desconfiança ciutadana és el punt de partida. Afirmem: «Si s’atorga una renda ciutadana, la gent no treballarà». Per contra, a Euskadi, on sí que està implantada, no ha succeït i tenen la taxa d’atur més baixa de l’estat juntament amb Navarra. Cridem cegament #irresponsables a les famílies que van sortir a passejar diumenge passat, sense fixar-nos en la il·lusió òptica de certes fotografies i tampoc reflexionant sobre la densitat de població de certes zones. Responsabilitzem les persones que porten més de 40 dies tancades, mentre eximim al govern de la seva responsabilitat en proveir proves per a tota la població.

    Tenim també la cara bonica: Les xarxes de solidaritat veïnal. I són aquestes les que cal que reforcem, visibilitzem, valorem i sobretot, que les conservem després de la pandèmia. Veïnes que surten a fer esport o ballar plegades al balcó. Escales, barris i pobles sencers que s’organitzen per tenir cura dels més grans, per tenir cura de les migrants en situació vulnerable, fent la compra o simplement xerrant al pati de llums. Grups de what’s plens de pensaments, articles, reportatges o recursos educatius pels més petits de la casa. Aniversaris que se celebren online. Famílies a milers de quilòmetres que troben un moment, malgrat la diferència horària, per trobar-se a un xat i mai abans ho havien fet. Grups veïnals que s’ajuden per tenir cura dels infants de qui no pot teletreballar. Professionals que ofereixen serveis gratuïts de suport emocional durant la quarantena. Balcons que vigilen, graven i comparteixen els excessos policials. Aquesta situació ens ha brindat l’oportunitat de crear xarxes, entorns de cures i atenció a les persones, moltes per primera vegada, des de la mateixa comunitat. I si ho podem fer les persones, no ho poden fer els governs?

    És hora de deixar d’infantilitzar a la població i canviar el discurs de la guerra i la irresponsabilitat ciutadana, on predomina la desconfiança i es considera a la població incapaç de tenir cura de la salut individual i col·lectiva. Necessitem urgentment mesures sanitàries i socials, no policials ni militars. Citant l’article de l’advocat Francisco Jurado és necessari «abandonar l’emergència sense seqüeles autoritàries i abandonar l’emergència de debò, requereix canviar la por per responsabilitat i la disciplina per rigor.» És imprescindible deixar de culpabilitzar les persones, valorar les xarxes de suport comunitari i fer una mirada crítica a la nostra societat per tal de detectar quins han estat els subjectes i situacions de desemparament i buscar una solució permanent i no momentània a aquesta crisi.

  • Cent anys de la grip espanyola, la pandèmia més gran de la història

    El 6 de febrer de 1918 moria a Viena el pintor austríac Gustav Klimt per culpa d’una grip especialment virulenta. En tot just uns mesos, la mateixa malaltia va causar la mort del líder del partit bolxevic a Rússia, Iàkov Sverdlov, i de la sufragista nord-americana Phoebe APPERSON Hearst, a Califòrnia. El virus, avui identificat com AH1N1, va atacar ràpidament i en menys de dos anys va matar a tot el món a no menys de 50 milions de persones, convertint-se en la pandèmia més gran coneguda per la humanitat.

    Aquest any es compleix un segle d’aquesta pandèmia que, avui en dia, segueix sent estudiada per epidemiòlegs de tot el món. «El que hem après de la grip de 1918 és que necessitem una vigilància pandèmica contínua, línies d’investigació contínuament actives i una planificació per quan sorgeixi un virus pandèmic, que sorgirà abans o després», explica a eldiario.es José María Eiros, cap del Servei de Microbiologia de l’Hospital Río Hortega i catedràtic de la mateixa especialitat a la Universitat de Valladolid.

    Eiros és l’autor d’un recent llibre en què s’analitza la història de l’anomenada grip espanyola, La Grip de 1918. Centenari d’una crisi sanitària devastadora (Portal Edicions, 2018), que ha escrit al costat dels especialistes Maria del Rosari Batxiller i Alberto Pérez Rubio. Les diferents estimacions que s’han fet sobre aquesta pandèmia asseguren que la infecció va poder afectar fins a una quarta part de la població mundial i la xifra de morts va poder superar els 100 milions.

    La fi de la civilització

    «Com pandèmia ha estat la pitjor de la història, perquè va concentrar una elevada mortalitat en un període relativament curt de temps», explica a eldiario.es Antoni Trilla, investigador de l’Institut de Salut Global i catedràtic de Salut Pública a la Universitat de Barcelona.

    L’impacte va ser tal que en l’època no van ser pocs els que van témer pel futur de la humanitat. Segons Eiros, «molts creien que anava a ser la fi de la civilització» i en el seu llibre es cita el cas del degà de la facultat de medicina de la Universitat de Michigan, que «creia que la humanitat estava en greu risc de desaparèixer».

    Sobre l’alta letalitat del virus, els especialistes han plantejat diverses propostes i gràcies a investigacions recents, que han aconseguit ressuscitar el virus en laboratori, s’han aconseguit entendre alguns dels factors que van poder agreujar la pandèmia.

    El pitjor dels virus de grip coneguts

    Aquesta reconstrucció va servir per identificar el virus com AH1N1, «l’avi de tots els virus H1N1 que ens han anat afectant durant els últims 100 anys, inclòs el que va provocar la pandèmia de 2009», explica Trilla. No obstant això, aquest especialista aclareix que no hi ha cap virus dels actuals que s’assembli a aquest, «estem parlant d’una bèstia peluda, d’un mal bitxo».

    Les anàlisis que s’han realitzat en laboratori han demostrat que el virus de 1918 es replica fins a 50 vegades més ràpid que qualsevol dels actuals, «això suposa que quan infecta genera centenars de milers de còpies molt més ràpidament, el que significa una invasió tremenda», explica Trilla. A més, es va observar que la letalitat en ratolins era del 100%, quan la resta dels analitzats actualment no tenen una letalitat superior al 20%.

    És precisament aquesta virulència la qual podria explicar l’alta letalitat del virus entre persones joves. «S’ha vist que entre persones d’edat mitjana, que tenen un sistema immunitari potent, l’agressivitat del virus era de tal magnitud que la resposta immunitària era excessiva i acabava provocant dany als pulmons, és el que en termes tècnics diem tempesta de citocines», explica Trilla.

    Encara que en l’actualitat hi ha altres virus d’origen aviar, com el H9N2 i l’H5N1, que tenen una letalitat fins i tot més alta que la de 1918, «afortunadament per a nosaltres no es transmeten amb facilitat entre persones, ja que només es transmeten des d’animals», explica Trilla.

    Els riscos de l’actualitat

    Al llarg d’aquests cent anys, la humanitat ha patit tres pandèmies de grip, però cap de tant d’impacte com la primera. Les dues següents es van produir el 1957 i 1968 i van causar prop d’un milió de morts a nivell mundial, mentre que la de 2009 va provocar prop de 700.000 morts.

    Sobre les possibilitats que es produeixi una nova pandèmia, els especialistes ho tenen clar. «Nosaltres ja no ens preguntem si hi haurà una pandèmia de grip, el que tractem d’esbrinar és quan i amb quin tipus de virus», explica Trilla.

    No obstant això, sobre la seva possible gravetat, consideren improbable que es torni a donar un cas com el del 18. «La història ens diu que les últimes pandèmies han estat molt menors pel que fa a mortalitat, perquè hi ha moltes coses que han canviat per bé, el virus és diferent i tenim més mitjans», afirma Trilla.

    Eiros destaca les limitacions que existien en 1918, quan ni tan sols s’havia asilat virus de la grip. No obstant això, també assenyala algunes de les complicacions del món actual. «Tot i els mitjans de què disposem avui dia, qualsevol malaltia respiratòria es pot propagar pel món en qüestió d’hores», de fet, «a la pandèmia de 2009 es van notificar casos als EUA un 24 d’abril i el 26 ja teníem casos a Espanya».

    Una nova pandèmia amb 30 milions de morts

    Per tractar de determinar l’impacte d’una pandèmia de grip en l’actualitat es va crear un programa finançat per la Fundació Bill i Melinda Gates, que va estimar que un virus similar al de 1918 podria produir més de 30 milions de morts a tot el món en tan només 6 mesos.

    «Aquest seria el pitjor escenari possible i encara que òbviament no podem dir que no vagi a succeir, considerem que és altament improbable», explica Trilla, que conclou que «el més raonable és que tinguem pandèmies com les que hem tingut últimament».

    No obstant això, en una xerrada oferta el passat mes d’abril, el mateix Bill Gates cridava l’atenció sobre el problema i recordava les recents pandèmies i les limitacions que es van detectar en diverses parts del món. «Encara que l’H1N1 [de 2009] no va ser tan letal com la gent temia inicialment, va demostrar la nostra incapacitat per rastrejar la propagació de la malaltia», va assegurar Gates.

    A més, Gates va assenyalar que «l’epidèmia de l’Ébola a l’Àfrica Occidental fa quatre anys va ser una altra toc d’atenció», ja que, «a mesura que augmentaven els casos confirmats, augmentava el nombre de víctimes mortals i els sistemes de salut locals s’ensorraven».

    No obstant això, malgrat les xifres i de l’opinió dels científics, després de la grip de 2009 molts sectors de la societat van posar en dubte l’existència de la pandèmia. Els especialistes consideren que la complaença en què ens hem instal·lat pel fet que amplis sectors de la població ja no han d’enfrontar-se a malalties com la poliomielitis, la verola o el paludisme no és sinó un brou de cultiu per a la generació de nous problemes.

    «L’únic virus que hem aconseguit erradicar ha estat la verola, els altres segueixen circulant», adverteix Trilla. «Hi ha una batalla permanent i no podem caure en la complaença i dir que estem lliures de malalties infeccioses simplement perquè aquí no les patim, perquè aquestes malalties segueixen existint».

    Cal seguir preparats

    Eiros també es mostra crític amb l’actitud de certs sectors socials i insisteix en la necessitat de mantenir-se alerta. «Hem de mantenir una actitud intel·ligent davant les malalties infeccioses i em dol que hi hagi moviments antivacunes que calen en la societat».

    A més, incideix en la importància de l’educació de les noves generacions. «Als nens caldria donar-los més formació en salut, no només en malalties infeccioses, sinó en vacunació, en ús responsable d’antibiòtics, en activitats saludables i d’higiene, etc.».

    S’han complert cent anys de la pandèmia i en diverses parts d’Espanya i del món s’han organitzat esdeveniments per recordar la malaltia que va posar en escac a la humanitat. D’entre tots els actes mereix especial esment el que ha realitzat el Centre de Control de Malalties dels EUA, el lema recorda la necessitat de mantenir-nos preparats i no oblidar la intensa batalla que l’ésser humà ha mantingut contra les malalties infeccioses: «We remember. We prepare».

    Per què es diu grip espanyola?

    La grip es va començar a propagar a la fi de la Primera Guerra Mundial i va ser aquest fet, i no l’origen de la malaltia, el que va tenir un impacte directe en com seria reconeguda globalment. Tal i com explica José María Eiros, «els mitjans de comunicació dels països que van participar en la guerra estaven sota censura militar, de manera que van ocultar la pandèmia». No obstant això, «Espanya, en ser neutral, informava la premsa dels nous casos, de manera que donava la sensació que era l’únic país afectat». A partir d’aquí, la malaltia es va conèixer a tot el món com la grip espanyola.

    Aquest és un article de eldiario.es