Una de les conseqüències de la pandèmia en els professionals sanitaris és l’enorme esgotament físic i mental que pateixen arran de les jornades interminables i la sobrecàrrega assistencial. A l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, el cas dels facultatius de la unitat de cures intensives ha arribat als tribunals.
A finals de 2020, els professionals van avisar que la plantilla de l’UCI era insuficient, i el passat mes de setembre van advertir a la direcció de l’hospital del seu grau d’esgotament físic i mental. Com que no van obtenir resposta per part de la direcció, a finals d’octubre van anunciar que deixaven de fer guàrdies, donat que ja havien superat el màxim d’hores anuals.
Davant del que consideren una vulneració dels drets dels facultatius, el sindicat Metges de Catalunya (MC) va interposar dues demandes davant el Jutjat Social de Sabadell contra el Consorci Corporació Sanitària Parc Taulí. Denuncien que l’Hospital ha imposat als professionals de l’UCI la realització de guàrdies un cop superades les 2.187 hores màximes de jornada laboral anual (1.688 hores de jornada ordinària i 499 hores obligatòries de jornada complementària). Aquesta imposició de guàrdies, segons Metges de Catalunya, «atempta contra la salut dels facultatius afectats», motiu pel qual demanen la suspensió de les mesures.
El sindicat denuncia, a més, que l’empresa va modificar, a partir del 19 de novembre i fins al 31 de desembre de 2021, la jornada, el salari, l’horari i el sistema de treball dels professionals, instaurant un sistema de torns per a les jornades complementàries. La imposició de torns, a parer del sindicat, és «injustificada» i «improcedent» i, a més, suposa reduir a la meitat la plantilla d’especialistes presents al servei per atendre la totalitat de pacients crítics.
«A una plantilla insuficient, com la de l’UCI del Parc Taulí, s’instaura un sistema de torns que comporta que hi hagi menys professionals disponibles a cada jornada. Això fa que es vegi minvada la qualitat de l’assistència a l’UCI, alhora que s’incrementa sobrecàrrega i la pressió de treball i es dificulta la conciliació familiar», alerta el delegat de Metges de Catalunya al Parc Taulí, Santiago Barcons.
Barcons assenyala que, davant el crit d’alerta dels professionals, la reacció de l’empresa és «la coacció i el càstig». «És inacceptable. Tots han treballat moltes més hores de les que són exigibles. Tots han estat sotmesos a una pressió assistencial angoixant. Tots ho han donat tot, i sense cap reforç a la plantilla. I ara, després d’advertir que no podien més, els retallen drets fonamentals», expressa. Els professionals ara estan pendents que se celebri el judici els pròxims dies 10 i 15 de desembre per la imposició dels torns de treball.
Els metges de l’UCI del Parc Taulí han rebut el suport de la Societat Catalana de Medicina Intensiva i Crítica (SOCMIC). En un comunicat, l’entitat ha demanat que s’arribi a un acord per limitar les hores d’atenció continuada a un nombre «raonable» que permeti el descans físic i mental dels professionals, així com la conciliació de la vida personal i laboral. La SOCMIC, a més, considera que el treball per torns «trenca l’esperit de l’especialitat mèdica, disgrega els equips i la formació, la qualitat assistencial i la recerca queden greument en perill».
Surt Míriam de la planta d’Urgències amb una màscara a la boca. «Aquí dins hi ha un concert de tos i mocs, el passadís està ple de gent molt gran i amb lliteres per tot arreu», explica aquesta dona, que va acompanyar a la nit al seu marit a l’hospital Vall d’Hebron perquè li preocupava una forta pujada de febre després d’haver-li trasplantat el ronyó dos mesos abans. «A ell l’han atès bastant de pressa, i els professionals no deixen a ningú abandonat, però es nota que hi ha gent esperant moltes més hores de l’habitual», comenta Míriam.
Les Urgències d’alguns hospitals catalans es troben a la vora del col·lapse a l’espera que l’epidèmia de grip arribi al seu màxim apogeu. Els casos s’han gairebé triplicat en l’última setmana a Catalunya, passant de 98,6 a 248 per cada 100.000 habitants, amb el que les plantes que ja havien obert tots els llits possibles durant les festes s’han acabat de desbordar. Així ho denuncien els treballadors de Vall d’Hebron, l’hospital Joan XXIII de Tarragona o el Parc Taulí de Sabadell, en el qual fins i tot la directora executiva del centre, Cristina Carod, admet la «saturació».
Des del Parc Taulí és d’on arriben les denúncies més reiterades per col·lapse. Des d’abans de la Nit de cap d’any -i, per tant, abans de l’epidèmia-, els treballadors d’Urgències van avisant que es troben sovint amb 70 o 80 pacients en el nivell 2 -el pas previ a l’ingrés hospitalari- quan està preparat per atendre a 35 persones.
«Hi ha pacients que han d’esperar dos o tres dies per passar a planta», lamenta Txus Merino, de la Plataforma de Treballadors del Taulí (PATT), quan no és recomanable que se superin les 24 hores. Si s’escau han arribat a ajornar les operacions no urgents «per poder alliberar llits», segons Carod.
L’allau de pacients ha portat als hospitals a obrir llits i plantes allà on han pogut. El Taulí ha habilitat 26 llits nous (12 en la seva vella planta d’Oftalmologia i altres 14 al centre sociosanitari contigu), però així i tot hi ha hagut dies que han hagut d’allotjar a adults d’Urgències a la planta de pediatria «perquè era insuportable», segons relata Merino. A Barcelona, el Consorci Sanitari ha obert 16 llits a l’Hospital de l’Esperança per alleujar Vall d’Hebron.
«Els professionals estan estressats, i treballar en els passadissos, amb un malalt al costat d’un altre, deixa sense intimitat als pacients i sense seguretat als treballadors», exposa Judith Capdevila, membre de la Junta de Personal de Vall d’Hebron per CCOO, que denuncia que també es nota l’efecte de les retallades pressupostàries de la crisi econòmica. «Aquests dies s’ha contractat a més gent, però seguim sense tenir els mitjans per atendre a la gent com toca», sosté. Des de l’Hospital, no obstant això, rebutgen que es catalogui la situació de col·lapse, ja que al·leguen que el drenatge de pacients d’Urgències a ingrés es produeix sense demores destacables.
«La meva mare va arribar a les 17 h amb una infecció respiratòria i no la va atendre un metge fins passada la 1 de la matinada», es lamenta Juana, que com molts familiars ha hagut de bregar amb esperes de més de 5 o 6 hores per a la visita. El perfil de la mare de Juana coincideix amb les xifres que maneja la Generalitat: els pacients majors de 85 anys s’han incrementat en un 20,3% respecte a la setmana passada. Els hospitals informen que molts d’ells responen a patologies cròniques descompensades, sovint respiratòries.
Però on més impacte està tenint la grip és entre els més petits. Segons xifres oficials, la taxa d’incidència del símptoma gripal aconsegueix els 905 casos per cada 100.000 nens de 0 a 4 anys i els 417 per cada 100.000 entre els de 5 a 14.
Les Urgències de Sabadell estan col·lapsades des d’abans de l’auge de la grip
Per què es col·lapsen les Urgències?
La idiosincràsia de cada hospital impedeix una comparativa sobre el col·lapse dels seus serveis d’Urgències, així com una anàlisi de què provoca que tendeixin més a la saturació uns que uns altres. No és casual que a Sabadell es col·lapsin més, ja que atenen a una població de referència de 400.000 persones amb unes Urgències pendents d’ampliació (de cara a 2019). A Vall d’Hebron, per la seva banda, acudeixen pacients de diferents punts de Catalunya que consideren que la seva urgència pot estar relacionada amb alguna especialitat de l’Hospital.
Després hi ha factors que comparteixen tots els centres en aquestes èpoques. «Quan són vacances molts centres privats i residències geriàtriques tenen menys personal i envien als pacients a l’hospital», relata Josep Martí, que va ser director assistencial de Vall d’Hebron. També recorda Martí que un control més gran de persones amb patologies cròniques, sobretot des dels Centres d’Atenció Primària, evitaria que acudissin amb tanta freqüència a les Urgències dels Hospitals.
Això últim casa amb una de les mesures impulsades per la Generalitat dins del Pla Nacional d’Urgències de Catalunya (PNUC), que es va aprovar a l’abril i es preveu que s’implementi al llarg dels propers quatre anys. Una de les apostes d’aquest pla és la creació de cinc nous Centres d’Urgències i Atenció Primària (CUAP), dels quals s’ha obert fins ara un, el de Girona.
El pla planteja l’elaboració de plans territorials de contingència, per poder desplegar recursos per a Urgències en funció de la demanda, i ha engegat ja la creació de la línia pediàtrica 061 per a consultes ciutadanes, una altra de les vies amb les quals la Generalitat creu que pot descongestionar els hospitals.
«La nena va arribar a l’Hospital de Granollers (Vallès) a finals de juliol amb febre, vòmits i se li va diagnosticar un quadre general víric. Se’n va anar a casa, va consultar el CAP i va tornar novament a l’hospital, on va arribar ja amb una clínica de somnolència, flaccidesa i una imatge bastant suggestiva d’una romboencefalitis», ha explicat aquest dimarts el subdirector del Servei Català de la Salut (CatSalut), Josep Maria Argimon. El nadó, de menys d’un any, ha mort aquest dilluns per una afectació neurològica greu per enterovirus a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, on havia estat traslladat i on estava ingressat amb un pronòstic «molt greu» després d’haver-li identificat el virus A71.
Es tracta del primer cas en què ha mort un menor en què es pot concloure que l’enterovirus ha estat el causant del desenllaç fatal. Argimon ha matisat que es tracta d’un cas aïllat que presentava una afectació neurològica greu que fins ara no havien tingut amb aquestes característiques. «La corba epidèmica ja estava baixant: en els dos últims mesos només hi ha hagut cinc casos», ha emfasitzat el subdirector del CatSalut.
En els darrers mesos s’han comptabilitzat fins a 110 menors infectats
Per la seva banda, el doctor Joan Guix, de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, ha recordat que entre el primer i el darrer cas diagnosticats a Catalunya- el 7 d’abril i el 30 d’agost respectivament – hi ha hagut 110 casos. «El brot pròpiament dit es podria ubicar des de meitats d’abril fins a meitats de juny, després d’aquestes dates hem tingut casos esporàdics dins de la normalitat. Malauradament aquest seria un d’ells», ha explicat Guix. Al juny Salut havia donat per tancat el brot i actualment només hi ha un menor ingressat pel virus, segons han informat.
Sobre el cas del menor mort aquest dilluns, el doctor Carlos Rodrigo, cap de pediatria de l’Hospital de la Vall d’Hebron, ha apuntat: «Es va fer tot el que s’havia de fer i el resultat ha estat el que ha estat. Un petit percentatge molt petit, entre un 3 i un 5% té formes fulminants, però la majoria dels nens han seguit una evolució lleu». Segons ha explicat Salut les circumstàncies actuals de resposta són «molt diferents de les de l’inici del brot» i es compta amb tots els mecanismes de vigilància i registre en marxa així com també tots els centres estan «perfectament informats».
El conseller de Salut Toni Comín és llicenciat en ciències polítiques i filosofia i, a diferència dels seus predecessors, no té experiència prèvia en l’àmbit sanitari. Des del primer dia al capdavant del Departament que gestiona la partida pressupostària més gran -suposa el 40% del total-, Comín s’ha proposat recuperar la confiança en el sistema públic, malmesa durant els darrers anys. En aquest sentit en els primers mesos d’aquesta legislatura ha anunciat la no renovació dels contractes amb dos centres privats del grup QuirónSalud, un fet que defineix com «la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut». Prudent, no es mulla a l’hora de qüestionar les decisions de l’anterior govern i prefereix no parlar més de retallades pressupostàries: «estem a 600 milions de diferència dels pressupostos executats més grans», assegura en relació al que gastarà el departament aquest 2016. Parlem amb ell dels diferents reptes que té sobre la taula del seu despatx, on acumula papers amb dades que revisa de tant en tant durant l’entrevista. «Sóc el conseller més d’esquerres que hi ha hagut mai a Salut des dels 80», repeteix en diverses ocasions.
Fa sis mesos que és al capdavant de la Conselleria de Salut. Un dels trets que el diferencia dels anteriors consellers és el seu perfil professional, la manca d’experiència en temes de sanitat. Com valora els primers mesos de feina?
Molt positivament. Si es tracta de fer balanç dels primers sis mesos i per fer-ho ens atenim al full de ruta que vaig presentar i mirem quins compromisos s’han complert i quins no el balanç és molt positiu. Fins i tot estem per damunt de les nostres expectatives. Per exemple, vam explicar que el nostre model assistencial havia de tenir nou principis inspiradors. Vam dir: ha de ser universal i la mesura principal era la llei d’universalitat, que ja està feta. Vam dir que havia de ser equitatiu: pla de xoc de llistes d’espera i ampliar a totes les dones el protocol de reproducció humana assistida. També hem posat la lluita contra la desigualtat al centre de totes les polítiques. El tercer principi era reforçar el caràcter públic i calia iniciar el procés de desprivatització en tres hospitals amb un calendari. El quart principi era qualitat, aquí hi ha cinc plans: el Pla de reforma de l’Atenció Primària, el PIAIS, el Pla de Salut Mental, el Pla Director d’Urgències i Atenció continuada i el Pla d’Equipaments tecnològics. El cinquè és recerca i és el primer cop que hi ha un Pla de Recerca amb metodologia i fet per consens, el PERIS. El sisè principi és la diversitat i el setè la transparència. Sobre aquest darrer estem a les primeres passes de l’auditoria que volem fer sobre quines derivacions i externalitzacions s’estan fent i per què.
Per quan està previst l’informe?
Això ens ocuparà durant el pròxim any, els resultats els hem de tenir cap a finals del 2016 o principis del 2017 i les conseqüències de l’auditoria les anirem veient. Després també tenim com a principis la participació i la sostenibilitat. Per tant, el balanç és molt bo perquè de les mesures estrella de cada principi, moltes s’han fet i moltes estan ja en procés.
L’herència de Boi Ruiz va deixar-li diversos temes que arrossegaven polèmica. Un d’ells és el del nou model de transport sanitari, que va començar a implantar-se al territori el 2015 i que ha aixecat queixes des de llavors en diferents punts. Vostè va assegurar que volia iniciar una «nova etapa» i que per fer-ho s’haurien de fer «ajustos» al model implantat. Què s’està fent o es pretén fer en aquest sentit?
Vam fer uns informes d’avaluació dels tres primers mesos d’implantació del nou model i després vam prendre una decisió molt important, que era rellevar el director del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) [El SEM és l’ens públic que gestiona tant el transport urgent com el no urgent]. La idea és: el concurs va tenir alguns problemes i la implementació també. Qui ha de fer la correcció és la direcció del SEM. En aquest sentit es va fer el relleu del director i es va obrir un concurs públic per ocupar aquest càrrec. Ara s’està fent el procés de selecció però els canvis que s’hagin de fer els farà el nou director del SEM, no es faran des de la conselleria. Sí que tenim algunes idees, però, dels canvis que calen: cal redefinir alguns aspectes del nou model…
Això què vol dir?
Ja vam dir que hi ha coses del nou model que són inquietants, com ara els canvis en els temps de resolució de les emergències, que són molt aleatoris: hi ha territoris que tenien temps de resolució dolents que han millorat, d’altres bons que han empitjorat…El que ens diu l’auditoria és que el nou model ha tingut efectes molt arbitraris. Es tracta doncs d’homogeneïtzar els resultats. Entenem que hi ha coses del nou model, com els Vehicles d’Itervenció Ràpida (VIR), que s’han d’ajustar territori per territori. Però en qualsevol cas això és feina del nou director del SEM.
Un altre tema que va caure-li a les mans era el VISC+, el projecte de cessió de dades sanitàries amb finalitats de recerca que ha estat polèmic pels qüestionaments des d’alguns sectors en termes ètics -si anaven a parar a mans de centres de recerca o empreses privades- i de protecció de dades. Vostè ha fulminat el VISC+ i ha iniciat un procés de consens de cara a un futur Big Data sanitari. Sembla que hi ha més consens?
El VISC+ s’ha acabat sí. Estem molt contents perquè aquest tema s’havia polititzat molt i s’havia bloquejat quan la recerca necessita un Big Data. Tenim un consens absolut que va des de la CUP fins al PP passant per Junts pel Sí. Aquí agraeixo molt la feina que ha fet també Catalunya Sí que Es Pot. Hem fet unes regles del joc amb les quals tothom pogués estar d’acord, que és garantir el caràcter públic del gestor i dels centres de recerca que faran ús d’aquell programa: públics o sense afany de lucre. El que estem fent és fomentar la solidaritat de pacient a pacient: jo cedeixo les meves dades perquè la recerca trobi millors cures, cedeixo la meva història clínica per ajudar als altres.
També ha hagut d’agafar el repte de resoldre la prescripció infermera a Catalunya. Hi haurà aviat un decret que reguli la prescripció infermera?
Tenim un preacord molt bo amb els col·legis d’infermeria i era important construint també un consens amb els metges. Estem treballant aquest tema al ritme previst però en qualsevol cas les bases són clares: el treball de prescripció el té el metge però en la mesura que treballa en equips assistencials on hi ha infermeres s’ha d’articular la prescripció des de la lògica que es fa des d’un equip. S’ha de garantir que les infermeres tenen coneixement dels protocols i per això parlem de prescripció col·laborativa en el marc d’uns protocols. Les infermeres han de poder per tant aprofitar aquest marge d’acord amb els protocols.
El conseller durant l’entrevista al seu despatx. / SANDRA LÁZARO
El pressupost important en salut és la despesa executada perquè el de salut, per definició, és un pressupost que té una desviació estructural per naturalesa, és a dir, una previsibilitat inferior. Pots planificar millor, per exemple, la despesa educativa que la despesa en salut. Això fa que el pressupost que figura quan s’aproven els comptes i el pressupost executat [el que s’ha gastat] sigui diferent. Si ens fixem en el pressupost executat, l’any 2010 va ser de 10.380 milions d’euros, la xifra més gran de la història del departament de Salut. El segon més gran de la història és el de l’any 2008 i el 2016. El 2008 és de 9.794 milions i el pressupost d’enguany rondarà els 9.780 milions.
Però quin sistema ha quedat després de les retallades?
Només dic que quan parlem de retallades hem de situar les coses en els seus justos termes. El 2016 s’haurà fet una despesa sanitària que serà dels quatre anys que s’ha gastat més diners de la història, això és el que s’ha de dir. El pressupost de Salut és netament insuficient si mirem les necessitats que tenim a Catalunya, una cosa no treu l’altra. Però si ens fixem en la despesa executada no estem en més de 1.300 milions de diferència. Per tant, no parlem més de la retallada de 1.500 milions perquè estem a 600 milions de diferència dels pressupostos més grans. Dit això voldríem que el pressupost creixés molt per fer front a les llistes d’espera, pagar millor als metges i invertir. Aquests diners els generem però el problema és el dèficit fiscal. Catalunya té capacitat per finançar adequadament el seu sistema de salut si el finançament de la Generalitat fos just. Des d’un punt de vista de país, la sanitat pública catalana és perfectament sostenible. El problema és que els recursos no els estem administrant nosaltres.
Nosaltres tenim informació encara més detallada. El que explica l’informe ho coneixem però una part molt important de la precarietat té a veure amb el fet que durant cinc anys el govern central ha prohibit fer ofertes públiques d’ocupació. Això ha generat precarietat laboral a l’Institut Català de la Salut (ICS) de manera molt generalitzada perquè el percentatge d’interinatge a l’ICS ha passat del 10% al 2010 al 30% en aquests moments. Aquest és un dels problemes importants però això ha estat conseqüència del govern central.
Més enllà de les oposicions però, el tipus de contracte que es fa a l’ICS no ve pas marcat des de Madrid, oi?
Sí sí, això ve marcat des del govern central. El problema principal és el creixement exponencial de l’interinatge: la gent es jubila i no pots substituir-los perquè no pots convocar places. L’altre problema són els falsos eventuals. En molts casos el que s’ha estat fent els últims anys és un procés d’aplantillament i això s’està fent.
Aquesta persona es va reincorporar a la seva plaça que és el que toca. Quan una persona deixa de ser gerent de l’ICS es reincorpora a la seva plaça de metge i des de la nova gerència de l’ICS se li va fer un encàrrec especial que ara no recordo quin era. Després a aquesta persona se l’ha nomenat finalment gerent del Consorci Hospitalari de Vic. Per tant, aquí no hi ha cap tipus d’irregularitat.
Encara que no exercís com a facultatiu?
Se li va fer un encàrrec específic aprofitant la seva experiència com a gerent. Ha estat complint amb aquest encàrrec i això va finalitzar en el moment que se li va demanar que s’incorporés com a gerent al Consorci Hospitalari de Vic.
Parlem dels pressupostos. La pròrroga pressupostària significa que no es podrà fer en la seva totalitat el pla de xoc per reduir les llistes d’espera.
Sí, i es va dir sempre que estava subjecte a l’aprovació de nous pressupostos.
Què ha de saber la gent que és en llista d’espera?
Les llistes es mantindran igual, no es podran millorar perquè per fer-ho necessites més activitat, més professionals o més hores dels mateixos professionals i això només es podrà fer quan tinguem nous pressupostos. Ara bé, el pla de millora de les llistes no només buscava reduir els temps d’espera, també buscava més coses que no depenen del pressupost i aquestes es mantenen: una gestió proactiva de les llistes per avisar el Servei Català de la Salut (CatSalut), fer una gestió de les cues on es tingui en compte la gent que hi porta molt temps. Encara que clínicament no siguin prioritaris, ho han de ser. També hi ha una mesura molt important que era empoderar l’Atenció Primària donant als metges de primària la capacitat per gestionar l’agenda de l’especialista. Ara el metge de primària, que és qui coneix amb més detall la situació, serà qui decideix primer quin pacient és més prioritari.
Això ja s’està fent?
Està en procés d’implementació. Ho està fent el CatSalut.
El compromís també és complir amb els terminis de referència i garantia per algunes intervencions quirúrgiques, terminis que no sempre es compleixen.
Els temps garantits es compleixen tots. Hi ha 27 procediments quirúrgics amb temps garantit, la resta tenen temps de referència. El temps de referència no es compleix de manera sistemàtica però és un temps de referència. Els de garantia són temps per procediments greus i dels 27, en 26 estem complint gairebé en tots en un 99%. Només en el cas de pròtesi de genoll el compliment és del 65%.
Comín durant l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
El Pla de Salut 2016-2020 inclou, entre les diferents accions el desenvolupament del Pla Director d’Urgències. Què implica aquest pla?
El presentarem a la tardor. S’està discutint ara però el que vol el pla és donar coherència a una sèrie de dispositius assistencials. L’atenció s’ha de pensar de manera sistèmica.
Comptaran les urgències amb més professionals?
Això són decisions que no s’han pres. Hi ha un comitè d’experts coordinat pel Xavier Jiménez que està en aquests moments veient els casos de bones pràctiques, perquè a Catalunya tenim casos d’urgències hospitalàries que funcionen molt bé i d’altres que tenen problemes, més estructurals. Can Ruti, Sant Pau, Bellvitge…hi ha molts casos de bones pràctiques. Per tant s’ha de treballar i analitzar el que es fa bé.
Vall d’Hebron està fent millores importants però té limitacions estructurals, el Clínic també. Ara a l’Hospital del Mar per exemple estem construint les noves urgències i seran un canvi espectacular quan s’acabin. També ara s’inicia la construcció de les noves urgències de l’Hospital Josep Trueta però diguem-ho tot: el procés de construcció i substitució dura dos anys i no és fàcil.
Es regularà l’activitat, que ara mateix està en indeterminació legal. Sobre l’activitat privada en centres públics és evident que genera riscos des del punt de vista de l’ètica i de l’equitat del sistema i la regulació ha de servir precisament per eliminar aquests riscos. No hi pot haver un transvasament del que entra per la porta pública i el que entra per la porta privada. Ni pots enviar una persona que entra per la porta privada a fer-se una prova diagnòstica a la llista pública ni a l’inrevés.
Barnaclínic, el braç privat que opera a l’Hospital Clínic és l’exemple d’això?
S’ha de regular bé i sempre amb el focus posat en bons dictàmens. Hi ha un dictamen de la Fundació Grífols i un dictamen del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari (CASOST). I allà ho expliquen molt bé: l’activitat privada és un mecanisme de finançament complementari de centres públics que si avui traiem qui patirà en molts centres són els treballadors. Hi ha molts centres que no hi poden renunciar. Després també és veritat que en alguna mesura redueixen el temps de llista d’espera pública. Per tant, hi ha avantatges i hi ha riscos i el que hem de fer és reformular-ho de tal manera que preservem els avantatges pel sistema públic i puguem pagar millors als treballadors i reduir les llistes d’espera i d’altra banda inhibir-nos dels riscos que algú pel fet de pagar sembla que hagi de tenir més drets que el qui no paga. Això tampoc no pot ser de cap manera.
S’havia parlat de traslladar físicament Barnaclínic. S’acabarà fent?
Pot ser una conseqüència de la regulació. Si estem parlant de separar les dues llistes el que s’ha de fer és separar físicament perquè estigui més diferenciat. Hi ha avui centres hospitalaris que ho tenen físicament separat. És el cas, per exemple de Manresa, i això facilita que la llista pública i la privada no es contaminin.
A mitjans d’agost està previst que activitat que fins ara assumia la Clínica del Vallès -privada amb afany de lucre del grup QuirónSalud- derivada de l’Hospital Parc Taulí -públic- retorni al Taulí i també al Consorci Hospitalari de Terrassa. Com es farà el traspàs?
S’ha estat negociant des de fa molts mesos amb els comitès d’empresa, amb qui ens estem reunint de manera permanent així com amb la direcció de la Clínica del Vallès, la del Parc Taulí i també la del consorci. Ens estem reunint amb les tres parts dels hospitals afectats perquè es pugui fer sense cap acomiadament, i així serà, i sense cap afectació pels pacients. L’activitat ha de continuar encara que es traslladi i es farà estalviant recursos pel pressupost públic. Contra el que s’ha estat repetint, l’activitat que s’ha estat fent a la clínica del vallès sortirà més econòmica al Taulí i a Terrassa. Per tant, no només enfortim el caràcter públic del sistema sense perjudicar els treballadors sinó que també estalviem recursos públics.
Jo no hi era, per tant, no jutjo el passat. La tarifa d’un hospital és diferent de l’altre però el cost de l’activitat no es determina a la tarifa. La tarifa del Taulí és més cara que la de la Clínica del Vallès però és la tarifa mitja de l’activitat que fa el Parc Taulí, no tens una tarifa per activitat, per dir-ho en llenguatge col·loquial. Per tant, quan algú diu que fer l’activitat al Taulí serà més car que a la Clínica del Vallès s’està confonent molt i vol dir que no entén com funciona el sistema. Per tant, una cosa és el cost de l’activitat i l’altra és la tarifa. Aquí el que hem de comparar és que costa una activitat X al Taulí i què costa aquesta mateixa activitat a la Clínica del Vallès. Ara, a més d’enfortir el caràcter públic del sistema també estalviem diners.
Comín en un moment de l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
Què passa amb els altres centres que també tenen afany de lucre i que tanmateix formen part de la xarxa d’atenció pública, com la Clínica Girona, l’Hospital Universitari Sagrat Cor o la Clínica de Ponent?
Nosaltres apliquem el principi de preferència de la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC), que diu que els proveïdors públics tenen preferència davants els privats. La LOSC diu: he d’escoltar-me els proveïdors privats quan els necessiti. Al Vallès els necessito? No, perquè el Taulí tenia capacitat disponible, llits i quiròfans…
Tancats.
Sí, per obrir. El mateix amb el Consorci Sanitari de Terrassa. Per tant, no necessito contractar clíniques privades. És el cas de Girona i de Lleida? No, perquè cada regió sanitària té la situació que té. Avui l’Hospital Josep Trueta no podria absorbir l’activitat que fa la Clínica de Girona i l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida no podria assumir l’activitat de la Clínica de Ponent. Si augmentés la capacitat dels hospitals públics ja ho veuríem però la situació en cada regió és la que és. Així com és evident que al Vallès no ens calia contractar activitat privada, no es pot dir el mateix de Girona i Lleida. El Sagrat Cor és un cas a part. És un hospital que seguirà formant part de la xarxa, la pregunta no és si el contracto o no el contracto, és si aquest hospital el gestiona un proveïdor privat o un públic. Si hi ha la possibilitat que l’acabi gestionant un proveïdor públic, d’acord amb el principi de la LOSC, es faria.
En sociosanitari i salut mental l’oferta és molt insuficient. En cas que tinguéssim capacitat d’inversió per augmentar l’oferta pública, aquesta oferta seria d’increment, no de substitució. S’afegiria a l’oferta privada, no la substituiria per una raó molt senzilla: perquè tant en salut mental com en sociosanitari tenim insuficiència de centres. Ara, estic d’acord amb enfortir l’oferta pública. La pena és que l’Ajuntament de Barcelona tenia una oportunitat d’or per desprivatitzar l’atenció domiciliària i al final un dels lots el va guanyar l’empresa del Florentino Pérez, que és privada amb afany de lucre. Jo estic fent la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut, i m’agradaria que l’Ajuntament desprivatitzés també allò que és de la seva competència, que és assistència social i atenció domiciliària. Entenc que ho han intentat però no se n’han sortit. Mentre jo estic traient QuirónSalud de la xarxa ells s’han hagut de quedar el Florentino Pérez.
